“Viuré sota un pont abans que deixar d’escriure”

Jordi Sierra i Fabra. Mireu, hi ha una dita que alguns coneixereu, que diu: “Si la vida et dona llimones, fes llimonada”. Però què dius, boig? Si la vida et dona llimones i t’agraden les taronges, vens les llimones i et compres taronges. És a dir, no et conformis amb el que tens, lluita pel que aspires a aconseguir. Escriure és una feina molt solitària. Crec que és la més solitària que existeix. Estàs tot el dia sol, pensant, fent històries que no saps si algú les publicarà, i si es publiquen, si algú les llegirà. Així que és una feina de les més incertes que existeixen. Jo comparo escriure, el plaer que dona, amb el d’un director d’orquestra. El director d’orquestra agafa la batuta, dirigeix els músics: violins, percussió, els metalls… L’escriptor fa el mateix, els instruments són els seus personatges i les notes són les seves paraules. Estem creant vida constantment. La meva passió fa que estigui creant històries que sé que amb el temps algunes poden perdurar, és una cosa màgica que no es pot explicar. No és per menysprear un pintor, un escultor, però un pintor fa un quadre, el té allà, és la seva visió, plasma una imatge allà i allà es queda. I l’escultor veu un bloc de marbre, veu a dins una figura, li treu el que sobra i surt la figura. Però l’escriptor crea personatges, vida, històries, insufla vida. Crec que escriure és una cosa increïble. I de la vida és del que vull parlar en aquesta petita introducció que estic fent sobre què estic fent aquí. Som aquí per celebrar justament la vida. Un acte cultural és sempre una celebració de la vida. Estem agermanats creant alguna cosa, buscant comprendre’ns, entendre’ns. I la vida per a mi és un compromís. Naixem nus, amb dues mans, tenim l’obligació de viure i ser feliços, abraçar-nos vivint, morir cremats però dient: “He viscut el que he pogut i he fet el que he pogut”. Així que per a mi aquesta celebració de la vida, ser avui aquí amb vosaltres, té a veure amb escriure i amb tot això. Però us diré una cosa, els llibres no s’escriuen, se senten. Sentir és el que ens fa humans i diferents. Dit això, queda el col·loqui obert, podeu preguntar.

Laura. Hola, Jordi, soc la Laura. Moltes gràcies per ser avui aquí amb nosaltres. És impressionant que un nen que ha patit assetjament a l’escola avui tingui més de 600 llibres publicats. Què vas trobar en els llibres que et va canviar la vida d’aquesta manera?

Jordi Sierra i Fabra. Bé, aquesta pregunta requereix també una mica de context, perquè és cert que vaig patir assetjament escolar, vaig patir bullying, i cada cop que vaig rebre em va fer més fort. Jo tenia un somni que era ser escriptor. El violent, el que pega, seguirà tota la vida pegant i sent violent. Però si tens un somni de petit, i aquest somni és tan fort que et fa viure i sentir aquest poder que tens tu, i això ho tens tu, podràs amb tot. Mira, jo vaig néixer en una Espanya de postguerra. Soc fill de dues postguerres, l’espanyola i la mundial. Ser fill de la postguerra en aquell temps era una cosa que, amb el temps, he anat entenent. Era estar molt sol davant de la vida. És molt curiós que, per exemple, David Bowie, Elton John, espero que sapigueu qui són, David Bowie, Elton John i jo els he conegut, els tres vam néixer el mateix any i amb molt poca diferència. I els tres, a les nostres memòries, diem el mateix. Els nostres pares no ens abraçaven. Els nostres pares no ens deien: “T’estimem, fill”. Som una generació que va néixer sense amor, en solitud i amb una falta d’abraçades i d’afecte terrible. Jo vaig néixer en una casa on no tenia avis, ja havien mort tots dos, bé, perdona, un no, però no sabia que existia. No vaig conèixer els meus avis, les meves àvies van morir quan jo era molt petit, no tinc germans, soc fill únic, i a sobre el meu pare em deia sempre a casa: “Jordi, fill meu, som pobres, ets tartamut”. Jo pensava, ara em dirà que soc lleig i ja m’enfonsarà la vida per sempre. Em deia: “Estudia o seràs com jo”. Jo era tartamut, no podia parlar amb ningú, no podia parlar. Després vaig ser locutor de ràdio, cosa que és increïble, però de petit no podia parlar. A casa meva, els primers anys de la meva vida vam passar gana. Hi havia cartilles de racionament, és a dir, es menjava el que es podia, no el que es volia. Jo no em vaig adonar mai que vaig passar gana, però vaig començar la meva vida amb dificultats. D’alguna manera a casa meva regnaven el silenci i la por. El meu pare mai no em va explicar què va fer a la guerra civil espanyola, mai no m’ho va explicar. El meu pare mai no em va explicar que era fill il·legítim d’un metge de Valladolid molt famós, amb un pedigrí increïble, va morir sense explicar-me res de tot això. Jo me’n vaig assabentar quan ell ja havia mort feia 9 anys, que tenia un avi, tres oncles i vuit cosins que no coneixia. Per tant, créixer en una llar així, amb por i amb silenci, era dur. El meu pare em deia sempre a casa: “Català, no el parlis”. Era la meva llengua, però no la podia parlar. “Abaixa el cap, obeeix”. Per Déu, era terrible, era molt angoixant. Aquell clima de resignació jo el vaig odiar sempre. I us explicaré una cosa. La paraula resignació, igual que la paraula culpa, no m’agraden gens. Són paraules molt cristianes, però que no m’agraden gens. La paraula resignació implica: “No lluitis, conforma’t”. Mireu, hi ha una dita que alguns coneixereu que diu: “Si la vida et dona llimones, fes llimonada”. Però què dius, boig? Si la vida et dona llimones i t’agraden les taronges, vens les llimones i et compres taronges. No et conformis amb el que tens, lluita pel que aspires a aconseguir.

Jordi Sierra i Fabra. Per tant, jo en aquell temps amb el meu pare ho vaig passar malament, perquè a sobre un dia, jo ja tenia vuit anys, i vaig travessar un vidre. Em vaig quedar sense aquest braç, tinc aquí un tall, gairebé vaig perdre aquesta mà, em vaig quedar sense nas, em va caure tot el nas, i a l’hospital, en lloc de dibuixar, si algun dia veniu a Barcelona i visiteu la Fundació Sierra i Fabra, hi ha un museu amb la meva vida i allà veureu dibuixos meus de quan tenia vuit anys. Dibuixava de meravella, copiava d’aquí a aquí exactament igual. Però un dia a l’hospital, tot embenat, no podia, només tenia lliure aquest braç, no podia llegir ni fer res i vaig començar a escriure. Mireu, jo amb vuit anys llegia pràcticament un llibre al dia. La meva frase més famosa és que llegir em va salvar la vida i escriure li va donar un sentit. Jo devorava llibres. Havia de sortir de l’escola, a casa érem pobres, al meu barri no hi havia biblioteca, a la meva escola no hi havia biblioteca. Tinc una fundació, justament per això, perquè sé el que vaig patir jo per no poder tenir mitjans per fer coses. Total, que sortia de l’escola, els meus veïns em donaven deixalles, les venia a un drapaire i cada dia llogava, de segona mà, un llibre per llegir. Llibres dolentíssims, però és igual, jo llegia. A l’hospital, com que no podia llegir amb aquesta mà, un dia vaig fer un conte, de tres pàgines, la meva primera novel·la. Sabeu què és, per a un nen tartamut, descobrir que escrivint es pot comunicar amb els altres? Em va semblar genial. Vaig dir: “Seré escriptor”. Apa! Així de fàcil. És clar, el meu pare… “Papa, seré escriptor”. El meu pare m’ho va prohibir. Va dir que em moriria de gana, que d’això no se’n vivia. Espanya, anys 50. Hi havia escriptors, però ningú vivia d’escriure. I jo volia ser escriptor tot el dia. Escriure. Tenia això que em feia esclatar el cap volent tenir idees per escriure. Per tant, la gran lluita inicial va ser amb el meu pare. El meu pare, si em veia escrivint, plorava. No em castigava, no, plorava. Fa quatre anys vaig publicar la meva vida en còmic, en novel·la gràfica. Vaig haver de llegir els meus diaris d’adolescència. I hi havia una pàgina que deia: “El papa m’ha tornat a enxampar escrivint. S’ha posat a plorar. Ha dit que em moriré de gana, que soc un inconscient”. I al final hi posava: “No entén que jo sé qui soc”. Aquesta frase resumeix aquell nen que era jo, jo sabia qui era. Era un nen, ja ho sé, i patia assetjament, i a l’escola em suspenien perquè deien que era inútil. La meva mestra de llengua, un dia em va dir inútil i va dir que a la vida mai no faria res i que no somiés, que no somiés amb 12 anys, m’ho va dir la meva mestra de llengua, però jo feia llibres de 100 pàgines. Són a la fundació, al museu, allà exposats, amb 10 i 11 anys, i deien que mai no podria ser escriptor. A mi em semblava tan estúpid, perquè estava segur que ho aconseguiria. No volia ser famós o ric, això era una altra història. Volia ser feliç, res més.

Jordi Sierra i Fabra. Així que és cert que tota aquella vida que vaig tenir, jo crec que em va marcar el camí, em va empènyer, em va fer rebel, tossut, ningú no va poder amb mi, ningú. I sí que recordo aquells cops, aquelles pallisses a l’escola, amb 13 o 14 anys, però aquella voluntat fèrria meva de dir: “No podreu amb mi, explicaré històries”. És més, el dia que em vaig declarar a la meva dona, la meva declaració va ser ben peculiar, perquè li vaig dir: “Mira, treballo en una empresa, estudio a la nit, però soc escriptor”. I li vaig dir: “Viuré sota un pont abans que deixar d’escriure. I per damunt de ser marit o pare, sempre seré escriptor. Si em dius que sí, tingues-ho clar”. I em va dir que sí, però jo l’havia advertit. Per a mi no hi havia cap altre camí. No hi havia un pla B. Mai no vaig tenir un pla B. Sempre vaig desitjar ser escriptor. Pregunta següent.

Estefanía. Hola, Jordi, soc l’Estefanía. Estic molt feliç de ser aquí. Bé, sabem que, a més d’escriptor, ets historiador del rock. En un món que de vegades ens encasella tant en un sol rol, com és que un escriptor es fa rocker?

Jordi Sierra i Fabra. Bé, és una història molt curiosa. Jo vaig acabar l’escola amb 16 anys i em vaig posar a treballar. El meu pare em va buscar una feina en una empresa de construcció i em va obligar a estudiar aparellador, que era tot matemàtiques. Jo no sé en què pensava el meu pare, perquè jo, de matemàtiques… Recordo un dia a l’escola que em van dir: “Quant són 2 i 2?” I jo vaig dir: “22”. I em van suspendre. A veure, jo soc escriptor, ho sento, 2 i 2 són 22, 2 més 2 són 4, d’acord? Bé, doncs, d’alguna manera, la música va entrar a la meva vida, quan tenia 9 o 10 anys, amb Ígor Stravinski. Jo tenia una ràdio i escoltava òperes per la ràdio. M’encantava l’òpera. I què va passar? Que un dia arriben al món els Beatles. Continuo sent-ne un fanàtic brutal. Jo treballava de dia, estudiava de nit, vaig aconseguir un tocadiscs amb 19 anys, aleshores cada dia anava a peu a l’escola i a la feina per estalviar-me l’autobús i el metro i em podia comprar cada setmana un long play, un disc gran. Cada setmana en sortien deu que m’agradaven, deu. Anava a la botiga i em tornava boig. Who, Pink Floyd, Rolling Stones… Quin em comprava? I els escoltava tots, en una cabina els escoltava tots. I tinc una sort increïble, tinc memòria d’elefant. Recordo dates, dades, noms, el que vulguis. I no sabia que això em serviria d’alguna cosa. Bé, un dia a Barcelona, un senyor d’una editorial em va dir: “Tu, noi, vols ser escriptor?” I em diu: “O tens diners, o padrins, o un nom”. I jo vaig dir: “Diners, a casa meva, gens”. Padrins? No coneixia ningú que m’empenyés si no era barranc avall. Però el nom me’l podia fer jo. Jo soc un utòpic possibilista. Hi ha utopies impossibles. Anar a la Lluna, utopia impossible. Però ser escriptor era una utopia, però no era impossible, podia ser. Per tant, sempre he estat un somiador, però basant-me en el que jo sabia que podia arribar a aconseguir. Aquell paio em va dir: “Diners, padrins, o un nom”. I em vaig dir: “Em faré un nom”. La vida és molt senzilla, qui la complica? Nosaltres. En el fons, jo en aquell temps vaig dir: “A veure, què faig jo millor que els altres? Escriure”. Feia novel·les de 500 pàgines, una a l’any, amagat, perquè el meu pare no em veiés. Sempre escrivia d’amagat. I de què en sabia jo més que els altres? De música. Doncs vaig escriure de música. Durant dos anys, dos anys, vaig enviar cada setmana una carta a Radio Madrid, des de Barcelona, al programa de música més important d’Espanya, ‘El Gran Musical’. Cartes de 15 a 20 folis, cada setmana, sense faltar-ne ni una. De què parlava? Dels discos que escoltava, cantants… Opinava. A Madrid hi havia unes noies que llegien les meves cartes, les donaven al gran cap, i quan es va fer una revista anomenada ‘El Musical’, em van fer corresponsal d’’El Musical’ a Barcelona. Ja tenia uns dinerets, treballava, estudiava, feia articles. La meva vida va començar a ser un vertigen, però bé, era molt jove, era increïble.

Jordi Sierra i Fabra. Total, que el meu nom, en un any, va pujar. I va venir la competència, ‘Disco Express’, em van fer director. Imagina’t, any 70, jo tinc 22 anys, encara hi havia una dictadura a Espanya. I aquell nen que era jo, de sobte es troba anant a Nova York, a Londres, a París, a Roma, a Los Angeles, i a parlar amb Michael Jackson, amb Bruce Springsteen, amb Freddie Mercury, amb tota aquesta gent. I a viure amb ells i a viatjar amb ells. Al·lucinant, al·lucinant. Va ser una època, és clar, vaig conèixer tots els grans de la història, amb els quals, a més, vaig tenir molt bona amistat. Tinc records meravellosos de Freddie Mercury, de David Bowie, d’Elton John, de Supertramp, i hi hauria cent mil anècdotes, bé, molta gent. I durant un temps la meva vida va ser el rock. Porto aquí aquesta guitarra per recordar d’on vinc, els meus orígens. I em vaig convertir, aquí sí que em vaig fer famós, perquè és clar, i viatjava per tot el món, i quan tornava a Espanya la gent m’entrevistava: “Qui has vist?” “No, he estat a Nova York veient com Michael Jackson rodava la pel·lícula “The Wiz””. “Ah, explica, explica!” “I he estat en tal lloc”. És a dir, era una vida, no sé, increïble, de faula. Però hi va haver un moment en què la veu de l’escriptor em cridava. El primer llibre de música en castellà fet a tot el món el vaig fer jo: “Historia de la música pop”. No hi havia res en castellà. Quan jo vaig arribar a l’Amèrica Llatina, quan vaig arribar a Colòmbia, l’any 2000, va ser increïble perquè a Corferias va córrer la veu que era allà i com a escriptor no era gaire conegut, però com a comentarista musical era increïble. Va córrer la veu i em feien entrevistes a tots els programes de ràdio i televisió per parlar de música. I el millor va ser que al meu hotel van venir un munt de rockers, peluts, tatuats, de 40 anys i tal, plorant com nens. Soc músic per vostè, toco la guitarra per tu. I me’n vaig assabentar, jo no ho sabia, que aquells llibres meus de música van ser els primers i únics que van arribar a l’Amèrica Llatina. No només a Colòmbia, també a Mèxic, l’Argentina o Xile. Hi arribaven piratejats, fotocopiats. Però és igual, no hi havia res en castellà. Els DJs tenien allà el meu llibre i podien presumir. Parlarem de tal i qual, de tal i què. Perquè vaig néixer en tal lloc, perquè tal i qual. I llegien els meus llibres. Una generació de DJs i rockers va créixer amb els meus llibres de música. Per tant, tot això em va donar una fama, una aurèola, però hi va haver un moment, un dia, no l’oblidaré mai, vaig arribar de Madrid d’un concert i li vaig dir a la meva dona: “Visc massa bé, així mai seré escriptor”. Jo volia anar-me’n a l’Àfrica, a l’Àsia, i sobretot volia recórrer l’Amèrica Llatina. Jo sempre m’he refiat d’una cosa, del meu instint. El meu instint rarament em falla, i el meu instint em deia que jo seria feliç a l’Amèrica Llatina. A Mèxic, Colòmbia, Veneçuela, Perú, Equador, Xile, l’Argentina, ho sabia. M’ho deia el cos.

Jordi Sierra i Fabra. Volia recórrer aquest continent, veure la gent, connectar, sentir la vida. I és clar, jo vivia en una bombolla. Tu imagina’t un tipus com jo, 25 anyets, jovenet, anant a Nova York en Concorde, en el supersònic. Arribaves a Nova York i com que t’havia convidat la CBS, anaves a veure Supertramp al Maxwell Square Garden, et rebia un helicòpter. Anaves en helicòpter i et deien: “El senyor vol passejar?” “Sí, sí, fes-me una volta”. Helicòpter, baixaves a l’Upper Down, limusina de 20 metres, allà a la limusina. “El senyor vol anar a Hyde Park?” “Sí, fem una volta per Hyde Park”. Em portava a l’Hotel Plaza, em portava a l’Hotel Waldorf, deixava la bosseta, anar a sopar amb l’artista, al concert, a una festa… Era un món, per a mi, irreal, irreal. Ho vaig gaudir?, ho vaig gaudir. Però un dia vaig dir: “Prou, vull fer novel·les”. A la vida, les grans decisions s’han de prendre seriosament i seguir el teu instint. La meva dona em podia haver dit dues coses. Em podia haver dit: “No fotis, tu, que són els diners, que tenim dos fills petits, continua treballant una mica més, uns anys més, tal i qual”. O pitjor, la meva dona em podia haver dit: “Tens poder, hi renunciaràs?” El poder és el pitjor que hi ha a la vida. Jo era famós. La fama crema, la fama t’absorbeix, però pots bregar amb la fama. Si tu vols, no et deixes atrapar per la fama, però el poder és un verí. El poder, renunciar al poder… Jo tenia poder. Per què tenia poder? Perquè feia un article d’un cantant i aquell tipus venia més discos a Espanya quan jo ho deia. A aquell poder meu és al que jo vaig renunciar. I em vaig quedar sense res, amb una mà aquí, l’altra aquí, i vaig deixar la música. Vaig deixar la direcció de les revistes, perquè havia fundat ‘Popular 1’, que encara existeix. Ho vaig deixar tot per ser escriptor. La meva dona només em va dir dues paraules. Ja menjarem. Al cap d’un any ja guanyava més diners perquè el meu primer llibre… Confiava cegament que jo podia arribar a ser escriptor i viure d’escriure. I per fi, per fi, ho vaig aconseguir. Per tant, aquesta és la història de la meva etapa rockera, meravellosa, sublim, única, però no l’enyoro. Ja la vaig viure. A la vida cal anar cremant etapes. Jo crec que a la vida, cada quatre o cinc anys, hauríem d’asseure’ns, mirar-nos en un mirall i preguntar-nos: “Com estic? Què he fet? Què vull fer?” He aconseguit el que volia?, estar atent a temps?, tal i qual, buscar opcions, no conformar-nos, ens hem de reciclar contínuament. Igual que el metge és metge ara però s’ha de reciclar perquè cada cinc o deu anys tot canvia, l’ésser humà s’ha de plantejar constantment qui és, què fa, on va i no pensar mai: “Soc gran o soc molt jove”. L’edat és un factor. Jo soc un marrec. Continuo tenint 14 anys. Continuo sent un nen. Un nen que escriu. A veure, un paio normal de la meva edat, quan veu una formiga, pensa: “Ei, una bestiola!” I la mata. Jo hi veig una història, hi veig un conte infantil. És a dir, jo sempre veig el que els altres no veuen.

Jordi Sierra i Fabra. Soc un visionari. Perquè estic tot el dia imaginant històries. Per tant, aquesta passió meva per ser escriptor va ser decisiva per deixar la música. Ningú no ho va entendre, ningú, la gent em deia: “Estàs boig, però si ets Jordi Sierra i Fabra, l’autor… Continuava fent llibres de música

Fabián. Hola, Jordi, soc en Fabián, un plaer tenir-te a Colòmbia. Tots hem tingut moments difícils, amb tot el que ens has explicat, em preguntava si ni tan sols escriure t’ha ajudat i com surts d’aquell moment difícil.

Jordi Sierra i Fabra. Sí, bona pregunta. Em pregunten moltes vegades si alguna vegada he estat bloquejat, si alguna vegada no he escrit. I fins fa quatre anys sempre deia que mai no havia deixat d’escriure ni un sol dia. Tinc una sort, mai no he estat bloquejat. Tinc idees aquí per escriure 100 anys. Tinc la sort que em puc posar, ahir venia a l’avió des de Medellín, o vaig venir dilluns des d’Espanya, i a l’avió, què faig? Trec la meva llibreta, mai l’ordinador, llibreta, i preparo guions a mà. Sempre estic treballant, sempre estic amb el cap fent coses. No puc parar perquè m’esclata el cap amb totes les idees. Jo em puc asseure davant d’una màquina ara mateix i m’invento un conte o un relat. No tinc problemes, mai no n’he tingut. A més, soc ràpid. Qualsevol llibre meu infantil l’escric en dos o tres dies. Juvenil, una setmana. Adults, tres setmanes com a màxim, un mes com a màxim. Però, per què? Perquè primer faig un guió exhaustiu. Tot és allà. Després escriure-ho, per a mi, és molt senzill. Així que mai no m’he bloquejat, però és curiós. Sempre deia, quan m’ho preguntaven: “He tingut la sort que mai no m’ha passat res greu a la vida. No s’ha mort ningú de la meva família”. Bé, doncs fa quatre anys va passar. Fa quatre anys un camioner amb un camió de 20.000 quilos va matar la meva dona. Va posar fi a 53 anys i mig de vida. 19.521 dies junts. Aquell camioner, assassí, i dic assassí perquè anava drogat. És curiós, jo no fumo, mai no he fumat, mai no he pres alcohol, soc abstemi, i mai no m’he drogat. I això, en un rocker, és raríssim. Sempre tenia molt clar que vivia aquí dins, aquesta era casa meva i l’havia de cuidar. I sobretot, això. A la vida he sacrificat molt per ser escriptor, molt. I el primer era cuidar-me. A qui no el tempta, amb 25 anys, provar a veure què passa si prenc LSD? I no, vaig dir “no” perquè no sé si puc caure en això. Així que un tipus com jo, que sempre ha lluitat contra les drogues, va i li mata la dona un tipus que conduïa un camió drogat. Bé, durant cinc mesos no vaig poder escriure. Però no era un bloqueig, era tristesa. Molt diferent. Estar bloquejat és tenir un mur de formigó que t’impedeix veure-ho tot. Estar trist és tenir una boira que saps que pots apartar però no saps com. La tristesa em va impedir escriure durant cinc mesos. I el que he dit abans, que tots necessitem saber qui som. Mireu, jo estic boig, estic boig. La meva obra és molt seriosa, jo no. Mai no he anat al psiquiatre. Si tinc un problema, l’hi poso a un personatge i n’aprenc. Escriure és la meva teràpia. Sempre ho ha estat. Aquells dies, al cap de cinc mesos de morir la meva dona, em vaig adonar que ja arribava l’estiu i que si no trencava aquella catarsi seria horrible.

Jordi Sierra i Fabra. Perquè jo a l’estiu me’n vaig a una muntanya, m’hi tanco a escriure, sol, quatre mesos sense parar. I sabeu què vaig fer? Vaig escriure un conte infantil d’humor. Una novel·la infantil d’humor. Per què? Perquè necessitava riure. A la vida volem riure. Riure és de les millors coses que hi ha, ens allibera de tot. I vaig fer aquell conte, i com que tinc el poder, quan escric, de ficar-me dins del llibre, de ser allà dins i ser el personatge, l’assassí, el noi, el bo i el dolent, vaig aconseguir riure. I el primer dia que estava escrivint un acudit al llibre i vaig riure tot sol, “Ah, que bo que és això!”, vaig dir: “Jordi, t’estàs curant, t’estàs sanant”. Vaig acabar aquell llibre, en vaig fer un altre i ja em vaig adonar que podia tornar a escriure. La tristesa l’havia escombrat l’alegria de poder continuar escrivint. I a més sé que la meva dona m’hauria empès des de dalt dient: “No siguis ruc i escriu, que total, jo me n’he anat, però tu continues aquí”. Així que la resposta és aquesta, és cert, mai no m’he bloquejat, però sí que una vegada a la vida, cinc mesos, vaig estar tan trist que no vaig poder escriure. Però bé, ho vaig superar i aquí continuo.

Carolina. Hola, Jordi, soc la Carolina. Fa 20 anys vas crear a la meva ciutat, a Medellín, la teva fundació ‘Taller de Letras’, acompanyant nens, joves i adults en el món de la lectura i de l’escriptura. Tu reconeixes, a través d’aquests nens, la teva pròpia història?

Jordi Sierra i Fabra. Mira, quan vaig començar a publicar llibres per a joves, això és important, el “per a joves”. La gent creu que escric llibres per a tal o per a qual. No, escric llibres de nens o de joves. El “per a” és dirigit, el “de” és propi. Per tant, jo faig llibres de nens o de joves i anant per Espanya, per escoles, perquè em va venir de gust… Jo vaig ser dels primers a Espanya, anys 80, a dir a les editorials: “Vull anar a escoles, vull veure la meva gent, el meu públic”. I he fet xerrades en llocs de tot el món, tot el món. He recorregut tota l’Amèrica Llatina, de dalt a baix, anant a llocs increïbles, increïbles. Per tant, moltes vegades em trobava en algun lloc d’Espanya, de Mèxic o de Colòmbia. No, Colòmbia no, perquè encara no hi havia arribat. I molts nois joves em deien: “Vull ser escriptor, i el meu pare no em deixa”, com el meu. “Vull ser escriptor, però visc en un poblet i no ho aconseguiré”. Jo sempre els deia: “Fill, confia en tu, depèn de tu, de ningú més. Ets tu, això, el teu cap, res més”. Hi ha un problema molt greu, no només a Espanya, sinó en molts llocs, això va sortir a Espanya fa un parell d’anys, una enquesta nacional preguntant a la gent jove com se sentia. I la meitat va dir que no se sentia bé amb si mateixa. Que no li agradava el seu aspecte o el seu cos, la seva tal. A veure, si vols ser artista, has de sentir amor per tu mateix per poder donar-lo als altres. I encara que no siguis artista, si estàs tot el dia malament amb tu mateix, crearàs una atmosfera negativa al teu voltant. Per tant, has d’estar bé, ets així i punt. T’ha tocat això. Però sempre hi ha dins de qualsevol ésser humà alguna cosa que el fa diferent. I que si ho troba i ho potencia, ho aconsegueix. Així que jo em trobava amb aquest tipus de gent que volia ser escriptor i un dia vaig pensar: faré un premi literari, per a menors de 18 anys, per obligar-los a escriure, que diguin: “Hi ha un premi amb diners i, a més, es publica el llibre al qual jo puc optar i em faran cas”. Aquest premi ja fa 22 anys que existeix, necessitava un empara. A veure, què passa? Que com que soc tan guapo, he fet un premi amb el meu nom. No, calia una fundació que l’emparés. I allà va néixer la ‘Fundació Jordi Sierra i Fabra’, a Barcelona. Però jo havia arribat a Colòmbia quatre anys abans, tenia molts amics a Medellín, em van adoptar, ja soc paisa, sí, ja sé que aquí tots sou rolos, però jo soc paisa, què hi farem? Em van adoptar, vaig tenir amics i un dia el meu millor amic em va dir: “Quina llàstima no fer una cosa així aquí a Colòmbia”. I vaig pensar: “Bé, quant costaria?” No soc ric, no soc ric, però sí que estic ben boig. I vaig veure que no era gaire i vaig crear dues fundacions, no una, dues, la de Barcelona i la de Medellín. I vaig crear un pont cultural Barcelona-Medellín, Catalunya-Antioquia, Colòmbia-Espanya. Vam enviar un munt d’escriptors d’un costat a l’altre. Vam començar a fer coses. El Premi Literari ja fa 22 anys que existeix. La gent que el va guanyar fa 15 o 20 anys, avui dia són, a Espanya, escriptors consagrats, que estan publicant llibres. A Medellín hem donat assistència a milers, però milers, de desplaçats, nois, treient-los de la guerrilla, del narcotràfic, del que sigui.

Jordi Sierra i Fabra. Hem portat cultura als poblets. I és clar, tot això a mi m’ha aportat una riquesa. Un dels dies més importants de la meva vida va passar a Copacabana. Copacabana, Medellín, no Copacabana, Brasil, samba i tal, Copacabana d’allà. Un dia que vam portar una biblioteca de 400 llibres a una escola de Copacabana que era en una muntanya a una alçada de gairebé 3.000 metres, molt alta, hi havia molta boira, eren dos barracons de metall, un pam de fang, vaig haver de pujar jo amb unes fustes, i de sobte havia acabat la xerrada i veia com la boira pujava, i m’estiren els pantalons i faig així, i veig un nen, pelat, baixet, escanyolit, i jo, que m’encanta jugar amb ells, li dic molt seriós: “Què vols?” I em diu: “Vostè ha portat els llibres?” Dic: “Sí, què passa?” Diu: “Res, és que m’encanta llegir”. Tota la vida havia pensat que escriure era el millor del món. Aquell nen em va dir: “No, el millor és donar un llibre a un nen que et doni les gràcies”. Aquell dia vaig fer així i vaig plorar com un nen. Vaig plorar com un nen. I des d’aquell dia vaig entendre, per si no ho sabia, per què havia creat una fundació a Espanya i una altra a Colòmbia. Aquell dia ho vaig veure clar. Aquell nen em va donar la gran lliçó. I durant aquests 22 anys, des del 2004, tot el que m’ha passat a Colòmbia i en altres països, és clar, a Mèxic, a l’Equador, ha estat màgia pura, màgia pura. Sempre vaig saber que aquí passarien coses. I el que he viscut aquí no t’ho puc ni explicar. I la fundació, per què la vaig fer? Mira, jo penso que el meu lema és: “Fes alguna cosa, on sigui, però fes-la”. Vivim en un món egoista, materialista, ple de gent boja que ens governa. Vivim en un món en què sí que hi ha solidaritat, però menys de la que hi hauria d’haver. I a mi m’espanta aquesta gent tan milionària, o fins i tot aquesta gent que roba, aquesta gent que treu diners, que es mor al banc amb mil milions de dòlars. Doncs jo això no ho entenc. I penso que la gent que podem fer alguna cosa i no la fem, som pitjors que els altres. Perquè el multimilionari, si no fa res… però els que podem fer alguna cosa, l’hem de fer. I jo crec que el que vaig fer respon a la meva manera d’entendre la vida, d’entendre’m a mi mateix. Tinc un do, i com va dir Jodorowsky, li dec a la vida un 10%. Els meus diners van pràcticament a les fundacions Sierra i Fabra, jo ja menjo cada dia, no soc un tipus de luxes, porto roba barata, no em canvio el cotxe cada any, no tinc un palau, no, ja està, soc el que soc. Així que vaig fer, a Medellín, una cosa que va ser increïble. Jo quan vaig arribar a Colòmbia la primera vegada, l’any 2000, vaig arribar i a Cartagena de Indias, anava a un congrés, em van dir: “Gràcies per venir”. Vaig dir: “No, home, m’heu convidat, doncs vinc”. I em van dir: “No, és que aquí convidem la gent i no ve ningú. Tenen por”.

Jordi Sierra i Fabra. Jo mai no he tingut por. Jo he estat a punt de morir sis vegades. He caigut tres vegades en avió. He sobreviscut a un terratrèmol a Xile l’any 2010. Han estat a punt d’afusellar-me al Punyab indi amb una pistola aquí, davant d’un mur, amb un Kalàixnikov. He sobreviscut a un atemptat terrorista i continuo aquí. Per tant, mai no he tingut por. I en aquell viatge vaig conèixer tota la gent que després m’ha fet venir a Colòmbia 100 vegades en 25 anys. Així que l’any passat l’alcaldia de Medellín em va honorar amb la màxima distinció que s’atorga, ‘La orden Juan del Corral en Grado Oro’, que equival a Espanya a la ‘Creu de Sant Jordi’ a Catalunya, que la tinc, o la ‘Medalla de oro de las Bellas Artes’, que la tinc, que em van donar els reis d’Espanya. Per tant, jo soc avui dia un colombià més i em sento molt feliç, molt feliç d’haver contribuït. Perquè en aquell temps manava a Medellín Sergio Fajardo i encara avui parla als seus mítings que hi va haver un espanyol que va arribar allà i va crear una fundació que va ajudar a fer cultura en una ciutat en què feia molt poc temps que havia mort Pablo Escobar, encara. Per tant, n’he format part, he estat una mica, una petita gota de part d’aquest ressorgiment cultural que hi ha hagut. I em sento molt feliç d’haver-ho fet. Per acabar, vull explicar-vos per què soc així. No sé si té res de dolent. Mireu, jo sempre crec, parlant d’això de llegir, jo crec que el bon lector entre els 15 i els 20 anys troba el llibre que li canvia la vida. El bon lector. El que no és bon lector no el trobarà. Jo devorava llibres. Fixeu-vos en la meva mala sort o bona sort. Quan vaig acabar l’escola amb 16 anys i em vaig posar a treballar amb 17 anys, em vaig adonar que era un ruc. Em vaig dir: “Jordi, tu què has llegit? Llibres dolents

Jordi Sierra i Fabra. Accepta, guanyen, fan la ciutat i quan està feta, el típic, arriben els qui manen i li diuen a l’arquitecte dolent: “Escolta, a l’entrada, quatre columnes dòriques i jòniques i un fris”. En aquell temps, anys 30-40, a Nova York, encara es construïa a l’estil grec. Era la moda. Ja hi havia arquitectes, Ludwig Mies van der Rohe, Gehry, que feien plànols simples. Però en aquell temps no. Total, que el tipus diu que sí, hi accedeix, i quan Howard Roark veu el que han fet amb la seva ciutat, la fa volar pels aires, la dinamita, la destrueix. És clar, el jutgen per destruir la propietat aliena. Per a un noi com jo, que volia ser escriptor, llegir aquell judici, quan Howard Roark diu: “Perdó, l’art és de qui el crea, no de qui el paga. Soc l’amo del meu art, jo posseeixo el que he fet”. Per a un nen com era jo, vaig veure clar com havia de ser. Em vaig plantejar la meva vida en llegir aquell llibre i em vaig dir: “Jordi, en què creus tu?” Com seràs escriptor? Matant gent? Fent la pilota a algú? Aquí hi haurà algun arquitecte, advocat o metge. Bé, teniu a la paret de les vostres cases un diploma en què us recolzeu i és el vostre punt de suport a la vida. Passa igual amb un lampista o un paleta. Té un diploma de paleta. Jo què tenia? No tenia res, no tenia estudis, no tenia res. Així que em vaig dir: “En què crec jo?” I vaig descobrir que jo creia en cinc coses, les cinc paraules que han dirigit tota la meva vida. I em vaig construir un tamboret mental amb les cinc potes i en lloc de recolzar-me a la paret, m’hi vaig asseure a sobre. En tota la meva obra veureu reflectides aquestes cinc paraules en un moment o altre. La meva obra és molt dura, sobretot les obres per a adults, molt dura, però sempre hi ha una escletxa per al que explicaré. El meu codi ètic, cinc paraules: pau, amor, respecte, honradesa i esperança. Pau, soc pacifista. He estat hippy, vaig patir violència, no suporto la violència, és molt dura, per tant, crec en la pau. Amor, m’enamoro cada dia. Si estàs viu, t’enamores del que sigui, fins i tot de respirar. Respecte. Hi ha guerres perquè no hi ha respecte entre la gent. Jo t’odio per tal cosa. Ningú no es posa en la pell de l’altre. Ningú no intenta entendre l’altre. Sempre hi ha confrontació. Honradesa, ja ho he explicat, món materialista, egoista, robatoris, de tot. Dona’m una persona honrada i tindré algú en qui creure. I després l’esperança. No soc creient, no crec en paradisos, doncs, què em mou cada dia? Cada dia em mou estar viu, estar respirant, llevar-me, posar-me a escriure o agafar un avió, sentir que encara soc aquí fent coses i l’esperança és ser aquí, avui, aquí, ara, amb el meu cap. Per tant, en què crec? Crec en tot això.

Jordi Sierra i Fabra. I això és el que ha estat el leitmotiv de tota la meva vida fins avui. I va néixer quan era adolescent i llegia un llibre que em va dir: “Jordi, seràs així”. Avui dia, i fa 50 anys, els meus editors saben perfectament que quan els dono un llibre, l’han de publicar tal com els el dono. No poden tocar ni una coma. És el meu llibre. El paguen ells? D’acord. L’editen ells? D’acord. “Oh, el millorarem”. Millorar què? Per vendre més, no, el signo jo. Algú recorda qui va publicar el primer llibre de Jules Verne o de Salgari? Oi que no? Però els continuem llegint. D’aquí a 100 anys, si algun llibre meu encara existeix, és igual que l’hagi publicat Santillana S.L. continuarà posant a la portada Jordi Sierra i Fabra. Seran les meves paraules. Així que jo tota la vida he defensat la integritat de l’artista per damunt de tota la resta. El que vosaltres llegiu dels meus llibres és el que jo he escrit. A més, quan faig un llibre i acabo d’escriure’l, ni me’l llegeixo. Per què l’he de llegir si l’he fet jo? Ja sé com acaba. Què vull dir amb això? Que no crec en la perfecció, crec en l’instint. I crec que arribo tant a la gent jove perquè soc sincer, perquè explico el que explico, ho deixo anar i allà es queda. Així que aquell va ser el llibre que em va marcar la vida. Llegir em va salvar la vida, escriure li va donar un sentit i soc aquí gràcies a tot això. Així que sigueu feliços, pau i llarga vida i cuideu-vos molt. Rieu, rieu.