Per què surts d’algunes relacions pitjor de com hi entres

Ana Asensio. Hi ha la soledat no desitjada, hi ha la soledat d’estar sol, realment sol, és la que menys hi ha, però d’estar sol al món, de no tenir ningú al voltant. Hi ha la soledat, que és la més actual, que és la de: “Estic envoltat de gent, però em sento tan sol”, que és la soledat emocional. I hi ha una soledat falsa, que s’anomena “escollida”, que jo anomeno “soledat forçada”, que és la de: “Com que m’ha fallat tanta gent, m’ha fallat la vida, m’ha fallat tothom, millor sol que mal acompanyat”. I aquesta soledat també és molt actual i és molt dolorosa. Per tant, per més que ens vulguin vendre que la soledat és una cosa natural i bona, no ho és. Quan diem que l’amor ens salva la vida, té moltes connotacions. Sembla que sigui l’amor romàntic o aquest amor apassionat. No, és l’amor universal. És la sensació de sentir que hi ha un altre, encara que sigui algú que et veurà, algú a qui pots recórrer, una persona que et farà sentir que no estàs sol ni sola al món. Sentir-nos sols ens allunya de la nostra espècie. De fet, ancestralment, com que érem persones de tribu, qui es quedava sol moria. I l’espècie ho sap. Per tant, jo sempre dic: “No és que vulguis ser la pesada de “si us plau, visquem tots amb algú de manera gregària”, no, es pot viure sol a casa, a gust, en pau i sentir que tens gent amb tu, sentir-te acompanyat. Es pot no tenir parella i sentir companyia, es pot no estar tot el dia acompanyat de gent i sentir que hi ha algú que, si agafes el telèfon, hi serà, t’escoltarà, no et jutjarà, et veurà, et somriurà. Sentir que tu ets dins de la ment i del cor d’algú és meravellós. Així que, benvinguts i comencem.

Anabel. Hola, Ana, moltes gràcies per la gran tasca de divulgació que fas. Aquest tema que tractem és superimportant per a mi, com a estudiant de psicologia i com a voluntària en pal·liatius, en aquest últim tram de la vida. I hi ha una cosa que m’inquieta i, des del punt de vista de la neurociència, et volia plantejar. Si la soledat és una cosa que també el nostre cos mostra externament o és només un procés que vivim internament.

Ana Asensio. Gràcies per la teva pregunta, que és preciosa. Gràcies, Anabel. El reflex de la soledat és un reflex, va tant en contra del nostre ADN vincular que es nota dins del nostre cos, moltíssim. Quan una persona sent soledat forçada, n’hem parlat, no d’aquesta soledat que dèiem escollida, rebuig social, abandonament, aïllament, judici, exclusió, menyspreu, mals tractes, no consideració, no mirada, automàticament s’activen àrees d’alerta al cos, que són àrees de moltíssim estrès. Aquestes àrees d’estrès activen àrees de dolor, de dolor cerebral que es tradueix en dolor físic. Moltes fibromiàlgies, molts dolors crònics tenen una base molt de desamor. I quan parlo del desamor no és l’amor, com hem dit, de parella ni romàntic, és l’amor a la vida. Moltíssim. El tracte, la cura, la mirada, l’acceptació. Que bonic és que algú et miri als ulls i et digui: “Gràcies per existir, gràcies per ser com ets. T’estimo quan fas les coses com a mi m’agraden i t’estimo quan també fas les coses com a mi no m’agraden, perquè t’estimo a tu”. Hi haurà coses de tu que m’agradaran més i coses que m’agradaran menys, però t’estimo, et veig i et reconec. Imagina’t el plaer que sent el cervell, la calma de sentir això. Llavors, en què es reflecteix? Nosaltres, amb la soledat, no morim en poques hores ni morim en dies. Nosaltres, amb la soledat, anem morint a poc a poc en vida, amb xacres, somatitzacions, insomni, dolors, problemes intestinals, ansietat, depressió. Comencem ja amb malalties que està més que demostrat: colesterol, diabetis tipus 2. La diabetis tipus 2, que moltes vegades s’associa romànticament, com dic jo en un concepte més poètic, a la manca de dolçor a la teva vida. I fixa’t com estàs, com parla el cos: hipertensió, com em tenso quan percebo perill. Una cosa és l’abandonament, en què jo necessito dolçor, una altra cosa és el rebuig social, en què em poso hipertens i percebo aquest “bullying”, aquest atac o aquest “mobbing” a l’empresa o aquest rebuig en les parelles i, de sobte, se m’activen àrees com si m’estiguessin trencant una part del cos. Per tant, és clar que es nota. Hi va haver un estudi el 2020 amb una revisió d’una metaanàlisi de 148 estudis científics en què van participar més de 300.000 persones, en què es va veure que tenir relacions sòlides i fortes augmentava la probabilitat de vida en un 50 %. I, a l’altra banda, les relacions amb aïllament i rebuig social t’augmenten la mort prematura en un 50 %. És a dir, ja hem vist la prematuritat de mortalitat, no només en infants, sinó en persones grans, quan no hi ha una xarxa social. També ho veiem amb el pànic. El pànic és la sensació del cos humà de sentir-se sol. Un nadó, quan neix, necessita aliment físic i aliment emocional i, de sobte, quan crida els seus pares en aquest impàs de cridar-los, que per això el plor és tan estrident, perquè senten que, si no, no sobreviuen, si la natura està feta perfecta, i en aquest impàs, que ningú s’espanti, però en aquest impàs, mentre ve el pare o la mare, el que s’activa internament són els sistemes de pànic. I no és que l’infant hagi de tenir un trastorn de pànic, sinó que el que percep és: “Estic sol, ningú ve a donar-me aliment, puc morir”, fins als segons en què apareix.

Ana Asensio. A ningú se’ns acut pensar, a la vida adulta, que quan una persona sent pànic s’està sentint realment sola a la seva vida. Moltes vegades no som conscients ni de quan estem ni ens sentim sols, perquè tirem endavant amb tot. Ens hem acostumat tant a: “No molestaré, per què ho he de demanar, per què ho he de dir”, comencem a sentir culpa, rols apresos, “jo sostinc, jo puc, jo cuido, jo dono”, el dono, dono, dono. Sí, recarregar-me em buida i m’emmalalteix. Per tant, es nota en aquestes parts, es nota en la depressió, es nota moltíssim en l’ansietat. En els trastorns de l’estat d’ànim, una persona amb soledat s’enfonsa. Un dels millors ansiolítics és l’abraçada de vuit segons. I si dura més segons, té efectes antidepressius: “Vine, vine, que t’acullo”. No vull dir que substitueixi un tractament quan hi ha un diagnòstic clínic en què necessitem, també, incorporar la part mèdica, però com n’és, de preventiu, i com acompanya sentir que el meu pronòstic millorarà perquè em sento respectat i vist, sobretot en aquestes malalties tan silencioses i tan poc vistes com poden ser els dolors, les migranyes, les depressions. Llavors, com es veu? De totes aquestes maneres, amb un grandíssim malestar. I igualment, amb l’acompanyament, com floreix la gent, com aquella tija que tens a casa i que mai no has mirat i dius: “Ai, doncs sobreviu allà”. I un dia algú s’atura i diu: “A veure què passa si hi poso una mica d’aigua, la trec al sol”. I et comença a sortir una planta, bé, a nosaltres ens va passar a casa i tenim un tros d’arbre, d’una tija que ningú no havia mirat mai, fins que algú la va veure. Com és això? Com és l’efecte Pigmalió d’aquesta mirada? L’amor és tan potent, fa que tinguem tant sentit vital quan tenim amor, ens millora tant l’estat d’ànim. Una persona que té amor, és com si estigués renovada.

Mujer 1. Doncs aquesta necessitat d’acompanyament, de “et veig”, “m’importes”. De vegades no cal parlar, simplement és una abraçada, agafar una mà, la mirada, i això ja sosté tota aquesta fam d’amor a què feies referència, Ana.

Ana Asensio. La presència, oi? És que mai no dones tant com quan dones el teu temps i la teva presència. Moltes gràcies.

Alessandra. Hola, Ana, soc l’Alessandra. Respecte al tema de la soledat, sempre creiem que és una cosa personal, que la patim nosaltres mateixos, però veient que cada vegada hi ha moltíssima més gent que l’està patint, creus que l’hauríem de tractar com un problema social, de salut pública?

Ana Asensio. Sense cap mena de dubte. Per a mi això és un problema col·lectiu de salut pública i de responsabilitat personal. Igual que es parla de la responsabilitat personal de l’autocura, de l’autoconnexió, quan ets petit depens molt de qui tinguis com a família. De vegades ens han tocat famílies meravelloses, que ja no hi són, i de vegades ens han tocat famílies menys meravelloses que no ens han donat el que mereixíem com a éssers humans. Però a partir de l’edat adulta jove, i això sí que ho diré, tenim la possibilitat neuroplàstica de canviar qualsevol cosa. Costa esforç? Sí. Es pot? Sí. I llavors, sent-ne conscient, com ho fem? Buscant connexions, buscant aquests espais, buscant l’actitud de l’autoconnexió, l’autocura, l’automim. “Què sento per mi”. I treballar també l’autoconcepte, “què penso de mi i què m’agradaria ser, per a què soc vàlid”. I envoltar-te de persones que siguin nutritives. Per tant, a partir d’aquí, per a mi és important que això sigui una cosa col·lectiva. De fet, l’OMS va emetre un informe dient que la soledat no desitjada era un aspecte de salut que calia atendre igual que qualsevol altra malaltia que competeix a la sanitat. Va declarar en aquell informe que una de cada sis persones al món se sent sola, que 871.000 persones l’any, entre aquesta xifra i un milió, moren prematurament per soledat. Que 100 persones cada hora al món, que sembla poc, però 100 persones, que sapiguem, moren per soledat. No us sembla un problema que cal atendre de manera pública? I aquesta soledat comporta depressió, sensació de no voler viure, suïcidi, és a dir, comporta tristesa, malalties derivades de la manca d’autocura, del propi autoabandonament, del “em deixo anar”, el concepte anglosaxó que tenien de: “Em deixo morir d’alguna manera, deixo de menjar, deixo de ser-hi. Perquè ja no soc útil, perquè ja no importo a ningú”. En les parelles, de vegades també arriba un punt en què dius: “Què som? Cosins, amics, coneguts o enemics?” I ja poses l’enemic dins de casa i ja et tanques, et tanques, i això et fa tant de mal i ningú no et veu. I també hi ha una soledat que és la de: “Com que ho sostinc tot, estic sol però tinc una imatge social i vaig somrient”. És aquest somriure, el somriure depressiu, que és el més letal que hi ha perquè fa mal i perquè, és clar, et tornes invisible. Per tant, és clar que hauríem de fer programes i poder dir amb tranquil·litat: “Em sento sol”. I que ningú et digui: “Va, dona”. No, “em sento sol”, i que et diguin: “Ah, doncs mira, hi ha un recurs perquè et sentis acompanyat i tornis a connectar-te a una xarxa”. Això jo ho veig a consulta. Tan bon punt es connecten, els veig, els entren unes ganes… L’altre dia, un noi a consulta no s’havia adonat de la soledat tan gran que tenia. Té un diagnòstic d’autisme funcional i quan comencem a veure la dinàmica social que té, tant a l’empresa com amb les amistats, realment té molta soledat, però és tan resilient i, com que també té altes capacitats i un cor tan bondadós, que en cap moment se li ha acudit pensar que el seu problema no és només seu, sinó que és un problema social.

Ana Asensio. I quan comença a connectar amb mi i el veig i riem una estona, em diu: “Saps què? Aquesta setmana he sortit a patinar, que feia temps que no sortia… Bé, i he anat amb una nena, perquè a mi els nens m’encanten. I li he començat a ensenyar”. I el veig riure i veig que li venen ganes de fer coses. “Estic component un munt de cançons”. Creieu que això és casualitat? Per tant, això que sent amb mi seria molt bo que ho pogués, ja ho ha sentit amb mi, ja s’està sanant. Ara ves al món a replicar-ho. Què en penseu?

Público. Seria meravellós.

Ana Asensio. Seria meravellós, fem un moviment, perquè ningú no vol estar sol, la gent vol tenir amics, pertinença, gaudi, ja no és només: “Vine, que comparteixo el meu dolor amb tu”, perquè el dolor compartit és mig dolor i l’alegria compartida és doble alegria, ja no és “vine, que només comparteixo el meu dolor”, és “també ric amb tu”. Saps què és riure a riallades amb algú? És a dir, que et pixes de riure i et diuen: “De què plores?” “De res”. “De què rius?” “De res”. Però estic plorant, això és terapèutic a més no poder. O plorar un dolor i que algú t’agafi la mà. O simplement tenir tan bon humor que passes pel pas de vianants i et trobes el conductor i li dius “gràcies”. I el veus com una persona. No el veus com un autòmat que va en un cotxe i que, si et descuides, li dius: “Desgraciat!” Que és una mica el que fem. Anem pel carrer i ningú no mira ningú. És com si estiguéssim en un… Jo crec que si vingués un extraterrestre diria: “Per què aquesta gent de vegades s’abraça i quan va pel carrer ni es mira?” És clar, no anirem tot el dia dient: “Fins després!” però si et trobes amb algú, doncs el mires i li somrius. Espero que no sembli que volem seduir tothom, perquè ens hem allunyat tant… Però que bo quan vas a un restaurant i et trobes, potser, un cambrer desbordat i tu vols capgirar aquesta energia i entens i comprens. Si tu vas desbordat, et baralles amb el cambrer. Si tu no vas desbordat i hi poses intenció, li dius: “No et preocupis. Va, com et dius? Va, Juan, tranquil, que aquí esperem. No hi ha problema, atén el que hagis d’atendre. No passa res, no passa res perquè hi hagi hagut un error. Mira, sí, ens ho mengem i ja està”. Això li canvia el dia a algú. Això li canvia el dia a algú. I si tu t’has cuidat, pots anar així. I aquesta persona revertirà això en una altra persona. És un model que anem transmetent i l’impacte que tenim amb aquest somriure, amb aquesta salutació, amb aquest detall, és més gran del que creiem. Al contrari, si anem maleint la vida, l’impacte que tenim també fa que l’efecte rebot arribi als altres.

Mónica. Hola, Ana, què tal? Moltes gràcies per donar llum a un tema tan important i moltes vegades, també, un tema tabú i amagat. Així que gràcies per tot el que estàs compartint amb nosaltres avui sobre la soledat. I et volia fer una pregunta, perquè jo durant tota la meva vida he conviscut molt de gira amb orquestra, 80 persones, 90 persones, on viatjàvem, estava envoltada de molta gent i sí que tenia moments en què, fins i tot estant envoltada de moltíssima gent, sentia una soledat profunda. A què creus que es pot deure, també, això que, quan som en entorns acompanyats, sentim aquesta soledat?

Ana Asensio. Gràcies per la teva pregunta, Mónica. A veure, sentir-te sol, envoltat de gent, és molt comú i es pot donar en molts contextos. I això ve bàsicament perquè no et sents vist, principalment ve perquè no et sents vist. De vegades també és perquè no et comuniques, és a dir, perquè no comparteixes. Llavors hi ha persones que són més empàtiques, poden intuir, et poden veure, perquè tenen com un raig làser, com dic jo, tenen més neurones mirall, poden travessar més les teves emocions, però n’hi ha d’altres que no. Per tant, el fet de no sentir-me vist em fa sentir molt sol. Però la soledat que fereix moltes vegades és la soledat de sentir que no pertanyo. I això els passa moltes vegades a moltes persones que tenen, doncs jo què sé, alguna dificultat, algun problema, alguna característica. Ara, per exemple, ja se sap més que hi ha persones altament sensibles, persones que tenen un quadre d’autisme funcional, persones amb depressió de qui mai no t’havies adonat, i, de sobte, són persones que, en un món on s’afavoreix i es premia que siguis fort, que puguis amb tot, que aguantis tota l’estimulació, que somriguis contínuament, que tot et vagi bé, que és falsíssim, realment s’està premiant això. I què passa amb aquest tipus de persones? Que al final som la majoria, perquè tots som molt diferents. Que ens sentim com si fóssim zebres en un país de lleons. És a dir, et sents superdiferent, com un peix fora de l’aigua, en un altre lloc. I aquesta sensació és molt dura, perquè que ningú et vegi és com si no existissis. I això genera aquesta soledat tan profunda. Aquesta soledat és molt emocional i pot derivar en alteracions de l’estat d’ànim o en més aïllament. Per a mi què és important? Per a mi és important la responsabilitat de totes dues parts. És a dir, procurar com a societat que ningú no se senti sol, però qui se senti sol, que en sigui conscient i també s’acosti a dir: “M’estic sentint sol, no sé com podria fer per sentir-me acompanyat, però vull compartir amb tu que em sento en soledat. Potser em pots ajudar simplement escoltant-me o estant aquesta estona al meu costat o tocant una peça de música que a mi m’agradi o dient-me com em veus tu a mi i com et veig jo a tu, a veure si ens connectem, també, mirant-nos als ulls. I coneixent-me i explicant-te com veig jo el món, potser em podràs entendre més”. I que important seria que tinguéssim consciència del nostre mapa relacional. És a dir, penseu ara, imagineu-vos, això ho podeu fer amb paper i boli a casa, amb calma, aquí imagineu aquestes cinc o deu persones, si voleu cinc, entre cinc i deu persones que siguin amb qui més us relacioneu diàriament. Persones que poden ser de la feina, la vostra família, el forner que dius tu: “Ui, doncs sembla que no, però cada dia hi parlo”. El que passeja el gos, que no el tens al radar d’amics, però és freqüent a la teva vida, i al contrari, persones que tens a la teva vida i que potser han estat amics de tota la vida o contactes de tota la vida i, doncs, et drenen una mica d’energia.

Ana Asensio. Per tant, us proposaré que us imagineu aquestes persones i que situeu en un costat, visualment, aquelles persones amb qui, quan hi esteu, hi penseu, les recordeu, sortiu millor de com hi heu entrat. Us recarreguen la bateria, us donen llum. O en sortiu neutres, almenys, o en sortiu sentint-vos a casa, o en sortiu amb sensació de pau. I a l’altre costat, hi poséssim les persones que, quan sortiu d’estar amb elles: “Estic pitjor, estic drenat, estic alterat, no m’he sentit vist, m’he sentit jutjat, m’he sentit incòmode”. I me’n vaig amb el diàleg rumiatiu, que és el que ens passa als éssers humans, que tenim un diàleg rumiatiu quan no ens veuen, quan ens jutgen, de: “Què he fet jo, per què va passar això, per què m’ho va dir, què li vaig dir”, i que les hi poséssiu. I que simplement observéssiu si vosaltres us adoneu d’algun patró que teniu a l’hora de recórrer a les persones que us treuen energia. Si és una sensació de falsa lleialtat, de deure, una inèrcia, una responsabilitat adquirida, què pot ser? Un enganxament emocional, una manipulació subtil, i que veiéssiu si podeu, no us diria en els pròxims dies, però sí en els pròxims mesos, fer una neteja d’aquelles persones que us treuen energia i potenciar les persones que sí, que us fan sentir molt bé, perquè aquestes us donen molta salut, bona salut i llarga vida.

María José. Hola, Ana, moltes gràcies per aquest temps que estàs compartint amb nosaltres, amb tota la teva saviesa. Jo soc la María José, soc psicòloga des de fa 20 anys, treballo a la meva consulta i els primers 10 anys de la meva trajectòria professional vaig estar treballant amb infants i adolescents gairebé en exclusiva. I em trobava infants que eren més solitaris i infants que ho eren menys, que això pot tenir a veure amb el tret de la introversió. Però voldria saber la teva opinió sobre com aquesta introversió o aquesta dificultat per connectar pot impactar en l’adult en què es convertirà aquest infant després.

Ana Asensio. Moltes gràcies, María José. Mira, hi ha trets de personalitat, efectivament, hi ha trets de personalitat en les persones, no totes les persones tenen la mateixa necessitat de contacte físic, nosaltres tenim també llenguatges de l’amor, hi ha gent que necessita estar enganxada físicament, tot i que l’abraçada és sana, però hi ha gent a qui aquest contacte físic no li ve tant de gust i és un contacte més subtil o des de la mirada o des del detall o des de la paraula o des del “m’he recordat de tu”, des d’altres gestos o fins i tot des d’actes de servei. És a dir: “T’estimo fent coses per a tu i per tu”. Per tant, és molt important. Però parlant dels trets de personalitat, hi ha infants més introvertits i, descartant que sigui un tret d’introversió i que sigui un tret, potser, de neurodesenvolupament, en què hi ha una necessitat menor d’interacció social, és raríssim que un infant vulgui estar sol. És raríssim. De fet, un dels senyals més clars que tenim per saber si un infant comença a estar malament és que s’aïlla, deixa de menjar i deixa de dormir. Quan això li passa a un infant és que està molt malament, perquè els infants no volen estar sols. Per això és un comportament tan humà. Els infants busquen socialitzar perquè aprenen dels altres, comencen a prendre els adults com a referència, després els iguals com a referència fins que es defineixen com a adults i llavors ja comencen a agafar més identitat pròpia. Per tant, en aquest cas, si no fos un tret d’introversió en el qual es pot modular una mica, sempre que l’infant no se senti incòmode en aquesta transformació, o un tret que s’està formant una personalitat antisocial, estaríem davant d’alguna cosa que hem de modular. I ho hem de modular no només amb l’infant, sinó saber què està passant a casa. Els progenitors, aquí és on es veu molt bé, en teràpia sistèmica o teràpia familiar, els progenitors, com estan connectant? On són aquests moments de connexió? Ell se sent vist per la seva família, sent que hi ha espais de comunicació, però no fiscalitzant: “Què has fet?, què has menjat?, d’on vens?, amb qui has estat?” No, començant perquè el mateix adult comparteixi: “Avui m’ha passat això”. I fixeu-vos què vaig sentir, i fixeu-vos què va passar. I així modelem perfectament la comunicació a casa, partint de l’adult, partint de les ganes de connectar amb qui tenim a sota. Per tant, això és molt modelable. Què en penses tu, María José? És clar, jo estic totalment d’acord amb tu i, efectivament, estic d’acord que el tret de personalitat és important tenir-lo en compte, però, òbviament, hi ha d’haver un ambient que afavoreixi poder ajudar l’infant a desenvolupar aquelles capacitats que potser li costen una mica més.

Ana Asensio. I fixa’t, en relació amb això, m’agradaria poder preguntar-te també que, amb tot l’auge que hi ha del teletreball, hi ha molts pares que són a casa treballant amb els seus ordinadors i realment hi ha molt poca interacció social en aquests pares que treballen des de casa. Per tant, al final, aquests infants estan veient com els seus propis pares tampoc es relacionen socialment o ho fan a través de pantalles. I considero que això també pot impactar en com ells es vinculen després a nivell social. Totalment, perquè és el model que aprenem, com ja sabeu. Nosaltres tenim un aprenentatge molt vicari, que al principi és un aprenentatge experiencial de “què fem junts”, “què fan amb mi”, i un altre és “com veig jo els altres fer”. I aquest aprenentatge vicari de l’exemple és absolutament importantíssim. Per tant, si jo veig que la sociabilitat és tot a través d’una pantalla, entendré que la pantalla és una via normal i natural d’estar en connexió. I no, no ho és. Per tant, aquestes famílies també han de saber que cal aturar el temps d’oficina a casa i dir: “Aturo el temps d’oficina i ara faig temps real. I a més sortim fora a prendre alguna cosa, a fer temps real i, a més, fem plans amb amics per fer temps real”. És a dir, distingim conceptes de temps de pantalla i temps de realitat, perquè és important. Gràcies.

Nico. Hola, Ana, jo soc en Nico i t’explico. Se m’acut veure com seria una soledat de creixement i positiva, t’explico. Jo fa 10, 15 anys vaig tenir un accident de trànsit molt greu pel qual em vaig convertir en una persona amb discapacitat, que és el que soc. I aquests 10-15 anys he estat transitant uns períodes de soledat obligatòria, perquè quan tota la gent de la meva edat era a la feina o es relacionava, jo era en teràpies, rehabilitació, amb gent, amb avis, amb jubilats, en llocs que no eren el meu entorn. Però jo sabia que aquella soledat obligatòria s’acabaria tard o d’hora. Per tant, vaig dedicar aquell temps de soledat a llegir, a créixer espiritualment, intel·lectualment, emocionalment. Per tant, aquesta soledat de creixement i positiva és una manera d’utilitzar bé la soledat com a forma de creixement?

Ana Asensio. Bé, quina pregunta més profunda, Nico. Encantada de conèixer-te. No només sento el que et va passar, però jo t’admiro molt. És a dir, ens acabes de demostrar un caràcter resilient que crec que, sens dubte, probablement la teva xarxa social té molt a veure amb el que has viscut per poder continuar endavant. És a dir, jo crec que aquesta soledat que tu has tingut, efectivament no has tingut una adolescència normal ni una joventut probablement normal, però no crec que, tal com et sento parlar, no crec que t’hagi faltat xarxa de suport. És clar, perquè si no, no m’estaries parlant així i no hauries pogut fer totes aquestes experiències i treure’n o positivar tant com fos possible aquesta experiència tan dolorosa i tan dura que tu has hagut de passar i de viure. Jo, vaja, m’encantaria ser amiga teva. I crec que ho vas utilitzar molt bé, perquè per a mi no va ser soledat, va ser potser soledat parcial d’un aspecte vital. El que vas tenir va ser un dol vital. El que vas tenir va ser haver d’acomiadar-te d’aquell jove, acomiadar-te d’experiències, acomiadar-te. Va ser un dol absolut de projecte vital. El dolor és una cosa que fa molt de mal i que, si no s’afronta com tu ho has fet, es pot encapsular en forma de patiment. A mi em sembla que tu, amb aquest dolor, el que vas fer va ser afrontar-lo, estar amb la teva xarxa de suport i fer una palanca en resiliència malgrat que probablement encara tinguis el teu dol de salut, els dolors de la vida que es poden tenir, però tu el que vas viure va ser un dol, un dol de la vida, un dol molt gros, a més, probablement, d’un trauma.

Nico. A mi m’agrada veure l’altra part, el creixement posttraumàtic.

Ana Asensio. És clar, tu has fet un creixement posttraumàtic, has fet, com diu un company meu, queda molt naïf, però has positivat una experiència duríssima, has fet un creixement posttraumàtic del trauma que vas tenir, trauma és ruptura, fractura emocional, física, de salut, de tot, de vida, això genera sempre un dol i, és clar, va desaparèixer una part de la teva vida que hi hauria d’haver estat i que imaginaves i que potser somiaves i que potser veies altres viure. I aquí es produeixen moltes emocions, de ràbia, ira, por, dolor, enveja, tot el que et puguis imaginar. Per tant, per això t’admiro i t’ho he dit i et felicito, perquè no és fàcil fer el que tu has fet i, sens dubte, crec que ha estat també per l’amor que has rebut. Gràcies.

Teresa. Hola, Ana, soc la Teresa i jo et preguntaré, ja has passat pels infants, et preguntaré per les persones grans. Jo tinc una mare de gairebé 90 anys i jo veig que cada vegada estan més soles, elles, o tots en general. Les persones grans van com perdent aquesta xarxa i es van com resignant. I llavors et volia preguntar des de la teva experiència, com veus o com canvien els afectes quan tens 40, 50, 60, 80 anys? Com va canviant? Com és des de tota la teva experiència i tots els teus estudis?

Ana Asensio. Moltes gràcies. Doncs mira, Teresa, quina pregunta tan interessant. Hi ha una evolució de connexió diferent segons les edats. I encara que sempre necessitem afecte, les nostres necessitats van sent diferents. Per exemple, quan som petits necessitem molta assistència física, molta assistència emocional, d’aliment, d’aprendre de què va el món, de com reacciones tu amb el món, aprendre aquesta vinculació, com són les relacions. Quan passes a l’adolescència necessites identificar-te amb uns iguals, agafar una identitat, ser identitari, tenir experiències. L’adult jove també és moltíssima passió, fusió, els enamoraments, en les amistats, en les parelles, la fascinació, tot és intens. El que és intens és el que generalment em connecta. Quan passo a una vida més madura estic més connectat amb les coses que faré, els projectes que faré, els valors que desenvoluparé i llavors em connecto més des d’aquí, des d’una mica cap a on faré créixer la meva vida. Però a mesura que vaig creixent això arriba a un pic, és com la campana de Gauss, i comença a esvair-se. I comencem a tenir pèrdues físiques, pèrdues de persones, pèrdues de salut, comencem a tenir pèrdues vitals, anem cap enrere, una altra vegada. I en aquest cas les persones grans ho tenen tan clar com els infants petits, encara que els infants petits no ho poden verbalitzar, sí que ho poden fer a nivell de plor o de crit. Les persones grans tenen molt clar que la companyia està lligada a la seva supervivència, claríssim. És a dir, la por que els entra a les persones grans és generalment perquè saben que, si no estan acompanyades, no se les cuida o no hi ha un altre que les atengui o les vegi, són molt vulnerables i estan molt exposades que els pugui passar alguna cosa. I això ho tornen a viure els infants petits. Per això les persones grans són persones amb una alta vulnerabilitat, les que, d’alguna manera, necessiten sentir-se ateses, cuidades i estimades, perquè saben que d’això depèn la seva supervivència.

Jordi. Hola, Ana, moltes gràcies per tots els missatges que estàs donant. Em dic Jordi, soc pare de família nombrosa, a més convivim tres generacions a casa i moltes vegades intentem entendre o procurem entendre el que pensen els altres, els adolescents i una mica el que senten, el que entenen. Però ens costa horrors, ens costa moltíssim posar-nos al seu lloc, posar-nos en el seu paper. Com creus que podríem millorar l’empatia i acostar-nos una mica més a cada persona?

Ana Asensio. Gràcies, Jordi, per la teva pregunta. Doncs amb els adolescents no és una tasca fàcil, perquè tenen una mena de moment personal seu en què necessiten allunyar-se per identificar-se. Per tant, el que podem fer és, la major part de l’empatia amb ells probablement no és en el discurs que jo els donaré, sinó en l’escolta. Amb els adolescents és observar i escoltar. I moltes vegades direm: “Però, com no he d’entrar al drap d’això que està dient si és…?” I jo de vegades també dic: “Posa’t quan tu eres adolescent”. És a dir, jo ara em poso en la meva adolescent i dic, mare meva, penso i dic: “Però si és que jo també vaig ser adolescent”. El que passa és que ens espanta que es quedin en aquest pensament, en aquest adolir, que és una mena de, no sé si es pot dir aquí, “idiotització” momentània, del seu cervell, mentre s’està fent una poda neuronal i comencen a adolir. Adolir és falta de, per tant encara estan com a mig fer i amb uns canvis hormonals tan bestials entre l’infant que han estat i l’adult que seran, són molt semblants als canvis de la menopausa en la dona, és a dir, són canvis molt trasbalsadors, per tant, ells ja per si mateixos es troben malament, es miren el físic, es jutgen, es critiquen, t’escolten però no et volen escoltar, escolten els seus iguals, necessiten tenir una identitat. Per tant, per a mi és crear espais d’escolta. I no és: “T’escolto, vine i explica-m’ho”. És estar atent al que diuen, al que els importa, acostar-se al seu món. Què t’importa, si de sobte han canviat la roba radicalment i tu dius: “Ai, quina roba porta!” No crec que sigui etern. Se’ls pot dir: “Aquesta roba a mi no em va”. Però deixeu-los ser, perquè l’adolescent que viu molt l’adolescència, el que necessita és ser. I aquí hi ha una oportunitat de reconeixement. Ells tornen a portar-te l’oportunitat que els reconeguis. “I m’agrada el punk i m’agrada vestir així”, salvant unes normes que poseu a casa sota contracte, “i vull estudiar just el contrari del que a tu t’agradi”. Bé, doncs tu els deixes ser, perquè probablement després arribi l’equilibri. I l’empatia és aquí, a escoltar, a dir: “Soc al teu costat”, i acompanyar: “Si em necessites, aquí estic, jo, si vols, també et comparteixo com em sento jo o com jo en un moment donat em vaig sentir a la teva edat”, però intentant alliçonar tan poc com sigui possible, de donar consells fins i tot des de la raó. I si t’hi acostes, que sigui d’una manera absolutament emocional i de cor. L’escolta aquí, orella-cor, ha d’estar molt activa, que és, t’estic escoltant les paraules, que potser estàs dient moltíssimes ximpleries, però més enllà de les teves paraules el que estic entenent és que m’estàs dient que et sents sol, que et sents frustrat o que et sents perdut, de vegades.

Ana Asensio. Voleu fer un test sobre l’empatia? Per saber fins a quin punt som empàtics, aprofitant la pregunta de Jordi, fins a quin punt som empàtics i com estem. Doncs va, d’acord. Moltes gràcies. Bé, doncs ara us llegiré una sèrie de preguntes. Són sis preguntes, tres opcions, A, B i C. I el que farem és que les persones que se sentin identificades amb l’A, aixequin la mà. Les persones que se sentin identificades amb la B, aixequin la mà. I les persones que se sentin identificades amb la C, aixequin la mà. Queda sota responsabilitat individual que cadascú compti les seves A, B i C per quan doni el resultat. Us sembla bé? D’acord, som-hi. Instruccions. Respon amb sinceritat i tria l’opció que més s’acosti a la teva manera habitual d’actuar en les teves relacions personals. 1. Quan algú m’explica un problema molt emocional: A. Me’l carrego tot el dia. M’afecta com si fos meu. B. Escolto amb interès, però no em desestabilitza. C. Em costa sentir el que m’està explicant. No m’impacta gaire. A, B i C. Aquí som de la vena empatia. Si la meva parella, fill o amic està trist: A, se m’encomana, ploro amb ell o m’angoixo molt. B, hi soc present, ho comparteixo però després em desconnecto emocionalment. C. Em costa implicar-m’hi emocionalment, encara que sé que hauria de fer-ho. A. B. C. Quan algú pateix, sento: A. Que he de fer alguna cosa perquè deixi de patir, encara que m’esgoti. B. Que puc estar al seu costat sense necessitat de solucionar-ho tot. C, que no m’hi involucro si no és algú molt proper. A, B, C. 4. Després d’escoltar algú emocionalment carregat: A, em quedo sobrecarregada, necessito descansar o plorar. B, em sento connectada però centrada. C. Em sento igual que abans, no m’ha remogut. A, B, C. Esteu molt equilibrats aquí. 5. En conflictes aliens: A, em costa no implicar-m’hi emocionalment o físicament. B. Els escolto i els entenc, però sé mantenir-me’n al marge.

Ana Asensio. C. Em desconnecto, prefereixo no saber-ne res. A, B, C. I l’última, en relacions intenses acostumo a: A, fusionar-me emocionalment i oblidar els meus propis límits. B, connectar des de l’empatia però cuidar el meu espai interior. C, reservar-me, em costa mostrar el que sento. A, B, C. Molt bé, doncs ara us ho diré. Aquest test serà per saber si som empàtics o ecpàtics. Perquè una de les coses que no li he comentat a Jordi en la resposta és que de vegades nosaltres tenim empatia amb els altres. L’empatia: és posar-me a la teva pell, posar-me a les teves sabates, em puc aproximar perfectament a sentir el que tu sents perquè jo tinc neurones mirall que fan que jo pugui representar-te dins meu, però no em fusiono amb tu, és a dir, no faig el teu problema meu, ni em trenco, ni em perdo, ni em descontrolo encara que ho senti molt fort quan som pares, però no em trencaré com tu, sinó que seré a les teves sabates i t’acompanyaré. Què passa? Que quan hi ha sobreempatia i hi ha fusió, això ens desgasta moltíssim perquè fa que resolguem el problema pels altres. Seria una cosa com: anem caminant i corrent i dius: “Aparta’t, que ja corro jo per tu o porta, que ja treballo jo per tu”. Per tant, això és el que no hauríem de fer mai, primer perquè no és el nostre rol, segon perquè ens desgasta i tercer perquè tampoc deixem que l’altre es desenvolupi. Per tant, la sobreempatia necessita ecpàtia i l’ecpàtia és la distància suficient que jo puc posar per poder ajudar-te però no fusionar-me amb tu. Però l’ecpàtia en excés fa que diguem: “A pastar fang”. Per tant, quan tinc molta sobreempatia, què faig? Vaig com un pèndol. Quan em fusiono molt, de tant en tant em carrego tant i em desgasto tant que me’n vaig al no voler saber-ne res. Per tant, l’ideal seria estar en una empatia equilibrada, en què poguéssim jugar entre l’empatia i l’ecpàtia. És a dir, em poso al teu lloc, però no em fusiono amb el teu problema. Per tant, ara veureu els vostres resultats. Qui hagi tingut majoria A, aquí no us demanaré que aixequeu la mà si no voleu, ets altament empàtic, però podries estar descuidant la teva ecpàtia. Et connectes profundament amb els altres, però això et pot portar a l’esgotament emocional o a la fusió relacional. Necessites treballar els teus límits emocionals i l’art d’acompanyar sense absorbir. La majoria B, has aconseguit un bon equilibri entre empatia i ecpàtia. Ets capaç de connectar emocionalment sense perdre’t. Saps acompanyar amb presència i també retirar-te quan ho necessites. Aquest és un estat ideal per a vincles sans, autèntics i sostenibles. Enhorabona, perquè sou la majoria. Majoria C. La teva ecpàtia predomina, però podries estar desconnectant de la dimensió emocional.

Ana Asensio. És possible que et protegeixis massa del món emocional. Pot venir de ferides passades, sobrecàrrega empàtica prèvia o por del dolor aliè. Treballar la teva obertura emocional amb seguretat et pot ajudar a connectar més i millor.

Samanta. Hola, Ana, moltíssimes gràcies per la manera que tens de fer-nos entendre les coses. Alleugereixes el patiment humà amb aquesta tendresa i amb aquesta senzillesa. Em dic Samanta, i just acabem de fer aquest test que parla de la sobreempatia. Jo em dedico a teixir xarxes, a unir i a generar vincles. I tinc un excés d’empatia i això de vegades fa que em perdi de mi mateixa i em sento com buida d’energia. Com podem cuidar-nos les persones que ens lliurem als altres per poder cuidar els altres? Moltes gràcies.

Ana Asensio. Que bonic. Gràcies, Samanta. Ets amor pur. Et conec i sé el que fas i l’entrega. Doncs mira, moltes vegades tenim aquest caràcter sobreempàtic, doncs generalment persones altament sensibles, com he comentat al principi, que es queden amb l’energia de les coses, que són en un espai i saben perfectament què sent cadascú o se sobrecarreguen de les coses alienes sense adonar-se’n, altres que escolten amb el cor però el treuen tant, “et vull ajudar tant, et vull donar tant, vull tant que em buido”, això també em passa de vegades a mi, “vull donar tant, perquè és amor que jo tinc, que no equilibro”. I això és importantíssim perquè fa anys, en una d’aquestes en què jo em vaig veure, amb una mica de problema de salut per això, per haver-me buidat, jo en dic “buidatge”, “bateria a zero”, vaig entendre que un dels grans treballs per a mi era estar sempre molt atenta a l’equilibri de la meva energia. És a dir, quines accions feia durant el dia per recarregar-me i quines accions em descarregaven. Que et descarreguin no vol dir que aquestes accions siguin dolentes. Per exemple, jo educar els meus fills i haver de dir-los: “Si us plau, poseu-vos el pijama, renteu-vos les dents”, em treu punts d’energia. I, en canvi, llegir-los un conte i riure, me’n dona. És a dir, tot el que és una donació cap enfora sense resposta immediata sol ser un buidatge. I això ens sol passar amb pacients, de vegades amb amics que volem salvar, amb parelles que volem treure d’on són. Jo sé que jo el puc ajudar, aquesta frase, “jo sé que jo el puc ajudar”, “jo sé que la meva energia farà que alguna cosa canviï”. I jo hi posaré tota la meva intenció. I això és preciós sempre i quan no et perdis tu. Per tant, per a mi és molt important en aquesta tasca aturar-se a meditar, a respirar, a connectar, a sentir el teu cor i a posar-te al davant i dir: “Jo em cuido, jo em nodreixo, jo em respecto, jo m’estimo”. I des d’estar jo plena, és a dir, que la meva bateria al final del dia no estigui en “no puc més, vull que s’acabi el dia i, si us plau, que ningú em parli”, o des de somatitzar fins i tot perquè ja estic a zero i ja somatitzo i em poso trista o tinc ansietat o tinc insomni o tinc dolor perquè he quedat feta pols com un motor perquè ho he donat tot en la meva generositat mal entesa, ho he donat tot fins a deixar d’existir jo. I això cal descobrir-ne el patró per dir: “No, que bonic, que generosa, que per amor vaig aprendre a donar-ho tot de mi. Com devia estimar amb aquest amor tan cec que vaig aprendre a donar-ho tot de mi fins a quedar-me sense mi?” Però com que això no és saludable ni per als que tu cuides, ni atens, ni sostens, és per mi i per la meva responsabilitat afectiva, social i humana, em cuidaré amb l’amor que mereixo i que potser no vaig aprendre en aquell amor mal entès, en aquell desbordament de voler donar-ho tot, que és una naturalesa preciosa, ultrasensible, però amenaçadora per a tu.

Ana Asensio. Llavors, què fem? Et cuides, et reserves i cada dia anotes què he fet avui jo per protegir la meva energia, què he fet jo avui per cuidar-me, què he fet jo per sentir-me sostinguda, qui m’ha ajudat, a qui he demanat alguna cosa i com m’he pogut acompanyar jo mateixa i a qui he buscat també perquè m’acompanyi.

Gonzalo. Hola, Ana, què tal? Soc en Gonzalo i, canviant una mica de tema, m’agradaria preguntar-te, ara, en el món en què vivim amb l’avenç de la intel·ligència artificial i de les xarxes, tu creus que una aplicació com ChatGPT pot arribar a fer-nos companyia?

Ana Asensio. Sí, companyia sí. Sí, sí, sí. Et pot donar companyia, secretària, assistent, cercador d’informació, tarotista, el que vulguis, companyia sí, però, si us plau, torno al mateix, una eina en què busquis entreteniment, que canviem aquesta paraula de companyia per entreteniment, és a dir, jo m’estic entretenint i m’estic distraient amb ChatGPT, que li estic fent una pregunta sobre el que em vingui de gust, però no hi aniré a buscar companyia, no falsejaré ChatGPT com si fos una persona, com si fos un psicòleg, li puc fer alguna consulta puntual, però no el falsejaré, primer, perquè al·lucina, ChatGPT al·lucina, és a dir, està fet a imatge i semblança de l’home i té al·lucinacions, de vegades diu coses que cal supervisar. I segon, perquè no pot substituir mai el contacte, és a dir, ChatGPT no l’humanitzarem mai i la companyia no la podem associar mai ni a un robot, ni a una màquina, perquè això no és companyia real, torno al mateix, és un engany al teu cervell que tindrà conseqüències en el teu cos, encara que tu et creguis que sí que tens companyia perquè sents plaer en aquell moment, que és el que ens passa i més quan som joves, “quin plaer sento, si estic aquí superentretingut, si m’he fet uns prompts que fins i tot em vacil·la, m’he fet un ChatGPT que em vacil·la”. No és real, et pot entretenir, però no és companyia, La companyia se sent, s’olora, es palpa, hi ha mirada, encara que sigui en la distància, hi ha mirada.

Blanca. Hola, Ana, què tal? Soc la Blanca i he de reconèixer que no et coneixia i m’has captivat. Penso seguir-te des d’ara mateix i tant de bo et torni a veure, de debò. Moltes gràcies per la teva manera d’expressar-te, d’arribar. Gràcies.

Ana Asensio. Moltes gràcies a tu.

Blanca. Gràcies. Et volia fer una pregunta. Probablement t’has adreçat a gent d’aquí que està sola o que se sent sola. Per tant, segons la teva opinió, què és el que millor podrien fer quan surtin d’aquí? Per no sentir aquesta soledat o per poder lluitar-hi en contra.

Ana Asensio. Però la gent que ara pot estar sola aquí. Doncs fixeu-vos, que bonica la pregunta, gràcies. D’allò que hàgim pensat, que són persones que tenim a la nostra vida, que ens recarreguen, que ens donen nutrició, encara que les tinguem lluny. Imagineu-vos que és una cosina a qui no truques mai, però amb qui et sents bé, feu-li una trucada, busqueu algú. Jo ara us proposo que penseu en aquella persona que, si tanqueu els ulls, qui us nodriria en un moment de soledat? Pot ser que no sigui aquí, pot ser que sigui el meu pare que ha mort, pot ser que sigui la meva mascota que ja no hi és, pot ser que sigui una germana amb qui potser ja no em parlo, però era meravellosa. Què podria fer jo per tornar a connectar amb la companyia, o almenys, ja no física, amb la sintonia dels altres? No hi ha res més bonic, per a mi, que perdonar-te tu per coses que en un moment donat has pogut, tots hem fet mal alguna vegada, tots hem ferit i ens han ferit. Que també és trucar i agafar el telèfon i poder deixar anar les vergonyes, l’orgull i dir: “Ha passat temps però sempre has estat al meu cor”. Jo recomanaria això, ser-hi i buscar. I si no tenim ningú, doncs algú dels que sou aquí, acosteu-vos a algú i digueu: “Escolta, jo soc d’aquestes persones que no té ningú, tu podries ser un contacte per a mi? Jo podria comptar amb tu de tant en tant per fer un cafè?” Aprofitem que heu vingut interessats en aquest tema i que estem interessats a contactar i que teniu unes cares de persones precioses. Jo, de debò, ja faria unes colònies amb tots vosaltres. Aprofiteu per demanar ajuda, per connectar-vos també amb gent que sabeu que és al mateix wifi sintònic que vosaltres. I ara, per tancar, m’encantaria proposar-vos un últim exercici que m’agrada molt i és, bé, no us l’esbudellaré, us demanaré que us poseu drets, ens posem drets i el que fem és, agafem la mà dreta, ens la posem sota l’aixella esquerra, així com si t’agafessis, així com si et subjectessis. I ara posem la mà esquerra aquí, sobre l’espatlla i el braç, que ens pugui fer així i acariciar-nos. Tanquem els ulls i, mentre ens fem aquesta abraçada, autoabraçada, aquesta apretada, anem movent la mà per l’espatlla i la mà per l’esquena. Digues-te mentalment: “Gràcies per haver vingut aquí, gràcies per donar-te amor, gràcies per ser qui ets, gràcies per cuidar-te, per continuar amb esperança, Gràcies per voler ser aquesta ànima tan bonica que tant de bé i tanta salut dona a la vida.

Ana Asensio. Així que feu una respiració profunda i, amb aquesta abraçada d’amor i aquesta apretada, jo us dic a vosaltres: gràcies.