Vivien els nostres avantpassats millor que nosaltres?

Juan Luis Arsuaga. En algun relat o llibre escrit per antropòlegs que visitaven al segle XIX, cultures encara no gaire modificades pels occidentals i se sorprenien, una de les coses que els cridava l’atenció era la credulitat. I en un d’aquests llibres un antropòleg pregunta a un esquimal, a un inuit, parlant d’éssers sobrenaturals en els quals ells creien: “Però tu això t’ho creus?” I l’esquimal va contestar: “Doncs sí, és clar”. I l’antropòleg li va dir: “Però, per què t’ho creus? Ho has vist?” I l’altre va dir: “No, no he vist mai aquest ésser totpoderós”. “Aleshores, per què t’ho creus?” I va contestar: “Perquè m’ho va dir el meu pare, per què m’hauria de mentir?” Els científics tenim històries que no us creuríeu. Tenim històries que són literalment increïbles, perquè totes les teories científiques són increïbles. Això és el que tenim en comú amb els mites. Els mites parlen de realitats que no són la quotidiana, la de cada dia, transcendents. Però els científics expliquem coses que sabem que són certes o perquè les podem demostrar, però també són increïbles, oi? La primera de les històries increïbles en què creiem els científics, i n’estem convençuts i en tenim proves, és que no és el Sol el que es mou en contra de l’experiència de cada dia. Veiem el Sol sortir, recórrer el cel, arribar al zenit, i després a la tarda baixar i finalment pondre’s. Bé, doncs malgrat que això és el que és evident, els científics tenim una teoria, una teoria que ja té cinc segles, que diu que és exactament el contrari. El Sol està quiet i és la Terra la que es mou. És una història increïble. Tan increïble que no s’ho creien, és clar. I el mateix de nit. Pensaven que la Terra és el centre de l’univers, perquè veiem que les constel·lacions es mouen al voltant de la Terra durant la nit. O giren al voltant de l’estrella polar. Bé, tot sembla indicar que la Terra és el centre de l’univers, doncs resulta que no és així, no som el centre de l’univers. I a partir d’aquell descobriment que no és el Sol el que es mou, sinó que és la Terra, van venir totes les altres teories científiques, totes increïbles.

Juan Luis Arsuaga. I això és el que tenim en comú amb els mites i les tradicions i la literatura oral dels pobles precientífics, si en voleu dir així. I per això jo crec que un científic ha d’adoptar aquesta veu, perquè és la que funciona. El que passa és que les nostres històries, també increïbles, també bellíssimes, són veritat, o es poden provar, o es poden demostrar, o es poden discutir, però no han de ser, pel que fa al seu format, pel que fa a la seva essència, diferents. I no ho han de ser, perquè si no ho són, el nostre cervell les rebutjarà. És a dir, l’única via de coneixement és aquesta, l’única manera d’arribar al cervell humà és a través d’aquest tipus de relats, aleshores el científic ha d’adoptar una mica aquesta postura o aquest paper de vell de la tribu, i això és el que jo he fet.

Zamira. Hola, Juan Luis, em dic Zamira, jo vaig estudiar Antropologia i Arqueologia i ara treballo per a una ONG combatent la contaminació per plàstics. Així que em sembla molt interessant la teva feina i és un plaer ser aquí en aquesta xerrada. Jo et volia preguntar pel teu últim llibre, que es titula ‘La respuesta’, quina és la pregunta d’aquesta resposta?

Juan Luis Arsuaga. La pregunta més elemental és: tot, per a què? Els vells mites o els vells déus han mort o han desaparegut o han perdut influència o s’han transformat. Aquest canvi té molt a veure amb la ciència, perquè la ciència respon preguntes, és clar, però el cervell humà té dues ànimes, tenim una ànima racional, o, si vols, una versió racional com passava amb els esquimals dels quals parlava abans, i un altre vessant que és màgic, i tots dos són producte de l’evolució, tots dos són producte de l’evolució, és a dir, que tots dos ens han portat fins aquí, I tots dos ens fan diferents dels animals. Nosaltres raonem, però nosaltres també creem mites. Totes dues ens fan humans, per separat. Però el territori del misteri es va reduint, perquè moltes coses que es consideraven misterioses com la malaltia, la mort, per exemple, s’han resolt o no, però almenys tenen una explicació. Sabem per què es produïa la pesta, per exemple. Hi ha una causa, aleshores ho podem explicar. El territori del misteri cada vegada és menor i la ciència al segle XIX avança molt, la ciència i la tecnologia, aleshores s’arriba al segle XX en què hi ha molts canvis socials i polítics també, i al segle XX sembla que les respostes tradicionals deixen de funcionar i sorgeix la pregunta existencial. Aleshores, per a què? Per a què tot això? Sí o sí ens morirem, aleshores per a què? Aleshores aquesta és la gran pregunta de l’ésser humà. És una pregunta que va sorgir a la prehistòria molt antiga quan vam descobrir que ens morirem, quan es va produir el descobriment més important de la història i del pensament humà, que és el descobriment de la finitud, té un nom. I tot per a què? Per fer alguna cosa, oi? Se suposa. Això em recorda una pregunta que em va fer la reina Sofia, fa molts anys, quan em va dir: “Bé, vostè és religiós o creu en Déu?” I jo li vaig contestar políticament: “Bé, hi ha gent que sí, altra gent que no, hi ha científics que sí, científics que no, hi ha diferents formes de creença en Déu, és massa ampli el tema”. I em va contestar: “Sí, sí, però vostè hi creu o no?” Que, per cert, és una pregunta que vaig fer a la IA: existeix Déu? I em va dir, doncs tot això, uns sí, altres no, diferents formes… el que jo li vaig dir a la reina. I després li vaig preguntar: “Ja, ja, però tu què en penses?” No em va contestar. Hi ha un conte que té una bonica relació amb això, és de fa molts anys, quan van començar els ordinadors, jo tot això ho he viscut, quan van començar els primers ordinadors. Hi ha un conte en què els éssers humans fan un superordinador, en aquells anys 70, que és quan té sentit el conte, i s’imaginaven fer una màquina com aquella, però enorme, monstruosa. Dedicar tots els recursos del planeta a fer una màquina tremenda. Ara hi ha els centres de dades i la IA, oi? La història no anava tan desencaminada. Aleshores, finalment, fen una màquina gegantina. Gegantina per als anys 70. I li pregunten a la màquina: “Existeix Déu?” Existeix Déu?” I la màquina contesta: “Ara sí”. Més o menys t’he contestat

Hombre 1. Hola, Juan Luis. Gràcies per la teva manera de divulgar el coneixement científic d’una manera tan accessible i tan fàcil per a qualsevol. Que tingui el més mínim interès. Al teu llibre ens expliques que vas veure com membres de les tribus africanes, amb dos pals, fan foc. Què va sentir el vell de la tribu davant d’aquella escena? Com es va produir la connexió amb els nostres avantpassats més remots, que ja eren capaços de produir el foc, no només de fer-lo servir o de conservar-lo? Gràcies.

Juan Luis Arsuaga. El foc és apassionant perquè ho va canviar tot, però no només perquè dona calor i llum, i això que se sol dir, espanta les feres, això no és el més important. El més important és que el foc facilita moltíssim l’assimilació de l’aliment, aquest és l’element crucial. Després, tota la revolució tecnològica s’ha fet gràcies al foc, des de la màquina de vapor en endavant. En continuem depenent. Bé, això per una banda. Però a mi m’interessa més aquella tecnologia que es converteix en anatomia. El foc és anatomia, directament anatomia humana. Anatomia extracorpòria, però anatomia. Igual que una pell, que un vestit fet amb pell en latituds altes, és part de l’anatomia, és tecnologia, però s’ha convertit en anatomia, és la nostra anatomia. Bé, doncs el foc, és anatomia, és part del tub digestiu, encara que sigui artificial, però és part del tub digestiu. El més important del foc és quan va aparèixer. El més antic que trobem de foc té uns 400.000 anys. Recentment, s’ha publicat un article però ha de ser més antic. Jo crec que és més antic. El que passa és que el foc té problemes grandíssims per fossilitzar, diguem-ho així. Perquè el foc a l’aire lliure poques vegades es pot conservar i el foc a les coves, a les coves antigues, és molt difícil que es conservi. Diguem que l’estructura de combustió, la llar, que pot conservar cendres, però no és una prova directa. O es poden conservar ossos cremats, però és molt difícil que l’estructura de combustió es conservi per la manera com es formen els rebliments de les coves, els jaciments de les coves, en les èpoques més antigues, a causa de l’entrada de materials geològics gruixuts. Per tant, té problemes de conservació. Jo crec que hi ha foc de fa més de 400.000 anys, n’hi ha d’haver. Jo diria que des de l’Homo erectus, dos milions d’anys, n’hi ha d’haver, Però no és fàcil que es conservi. Aquí tenim un problema. A Atapuerca, per exemple, no hem trobat foc enlloc. Tenim un registre arqueològic de gairebé un milió i mig d’anys. No hem trobat foc. Però jo crec que el feien servir. El foc es fa molt fàcilment. Sí, sí, és molt fàcil fer foc. Facilíssim. És un gest.

Juan Luis Arsuaga. La fabricació del foc no és important. Aquestes novel·les d’’A la recerca del foc’, que diuen que l’han perdut, que no el saben produir… Si fer foc és molt fàcil. Es pot fer per fricció, amb dos pals. Els hadzas ho fan, i és irrellevant, no? Trivial. No és una cosa a què dediquin gaire temps. I després hi ha una altra forma, tornant al jaciment que he comentat del foc més antic o les llars més antigues trobades, que tenen més de 400.000 anys. Aquell es va fer amb pirita i sílex, així és fàcil fer saltar espurnes. A Espanya s’ha fet tradicionalment, amb una baula i amb sílex, una baula de cadena, una peça de ferro, colpejant contra un sílex i salten espurnes. Jo ho feia de petit, jo ho feia de petit, em feia gràcia veure saltar les espurnes de nit en una habitació fosca, tu colpeges amb un ferro o un tros de pern, salten espurnes, el ferro fos, no existia, però pots utilitzar la pirita, per exemple. És més important l’esca, tenir una bona esca és més important. Però mira, per exemple, Etchi, l’home del gel, portava al sarró el seu encenedor, és a dir, portava un tros de pirita, crec, un tros de sílex i, això sí, portava l’esca. El que portava Etchi en particular era un fong d’esca. El fong d’esca s’utilitzava molt, és fàcil d’aconseguir. És a dir que portava el sarró, com algú pot portar un encenedor, portava allà el tros de metall, en aquest cas de pirita, un tros de sílex i fong esquer. És a dir, no és tan important produir-lo, no és una cosa extraordinària. Simplement cal fixar-se que salten espurnes quan colpeges les pedres adequades. Després és perfeccionament, perquè si tu ets en una praderia, per exemple, seca, pots produir espurnes i tard o d’hora alguna pren. És refinat, no? Però si aneu a Atapuerca, hi ha un centre d’arqueologia experimental i allà es fa foc amb femtes, amb femtes de cavall, per exemple, amb fems és fàcil fer foc, ho fan allà els monitors. Però tu imagina’t algú que ho ha vist des que va néixer. Devien saber fer foc als tres anys, o als quatre.

Juan Luis Arsuaga. No és tan extraordinària la producció de foc. Però és molt important en l’evolució humana. De fet, som l’única espècie no crudívora. Si tu em preguntes què és el més original de la nostra espècie, jo et diria que processem l’aliment. L’única espècie no crudívora que hi ha en aquest planeta. Per als grecs, per exemple, el paradigma del que és salvatge era això, homòfags en grec, homòfags, que mengen menjar cru. És important, el foc. És important perquè des del moment en què es converteix en la nostra anatomia. És a dir, el nostre tub digestiu és com és perquè tenim foc. Per tant, el foc és anatomia, és el que li falta al tub digestiu. Fins i tot els animals prefereixen el menjar cuinat.

José Luis. Hola, soc en José Luis. Em van encantar els teus llibres amb Millás. Juan Luis, quan imagino la vida a les coves, veig gent treballant els seus estris, pintant les parets, cuidant-se els uns als altres. Ens pots explicar com era la vida quotidiana a les coves d’Atapuerca i si s’organitzaven en famílies monògames?

Juan Luis Arsuaga. Bé, és clar, caldria parlar de quina època. És que l’evolució humana són molts milions d’anys. Els primers no, sens dubte no eren monògams. Jo crec que no eren monògams. Però al llibre discuteixo la teoria d’un autor que opina que la monogàmia és a l’arrel i a l’origen de l’evolució humana. És el que ens va fer humans, però jo no hi estic d’acord. Però comencem a preguntar-nos si nosaltres som monògams. És a dir, dins dels monògams, hi ha variants. Una seria polígams, que pot ser poliàndria o poligínia, però és igual. És a dir, grups formats per un individu d’un sexe i la resta de l’altre. I una altra cosa no utilitzem aquests termes quan escrivim científicament perquè tenen connotacions morals i no són adequats per als animals. Però l’altre seria promiscu, per entendre’ns. És a dir, molts mascles, moltes femelles al grup. Dins dels primats, les opcions són parelles, monogàmia, molts mascles, moltes femelles, o un mascle, moltes femelles. En els grans simis, en el nostre grup, són les variants que hi ha. El que passa és que l’espècie humana és diferent perquè nosaltres tenim dos nivells. És a dir, hi ha famílies nuclears dins d’una estructura més àmplia que és el grup. I després hi ha un tercer nivell. Per entendre’ns, els ximpanzés tenen grup, però no tenen família. Tenen una comunitat on hi ha molts mascles i moltes femelles. Però és l’únic nivell social. Després hi ha les mares amb les seves cries, però això no és un grup social. I després la comunitat, només hi ha un nivell. En els goril·les hi ha un mascle, simplificant això i simplificant-ho tot perquè és molt més variat, però bé, en els goril·les trobem un sol mascle que es reprodueix amb un grup de femelles. Aleshores només hi ha un nivell, la família i el grup són la mateixa cosa. Diguem que hi ha família però no hi ha grup. En els ximpanzés hi ha grup però no hi ha família. I nosaltres tenim família i grup. És a dir, nosaltres tenim la família nuclear, que és una parella amb els seus fills, I aquesta família nuclear s’associa amb el que s’anomena la família extensa. Altres parelles amb fills més o menys emparentades les unes amb les altres, properes, per entendre’ns. Un segon nivell, és a dir, el grup està fet de famílies. Per primera vegada apareixen dos nivells en la biologia social. Fins aleshores només hi ha un nivell, la família o el grup.

Juan Luis Arsuaga. Ara n’hi ha dos, la família i el grup. I després en l’Homo sapiens tenim un tercer nivell, que és la tribu. La tribu és una identitat simbòlica, no és biològica. Tenim la família nuclear, que forma part de la família extensa, el grup, i els grups que al seu torn formen tots junts un nivell d’agregació a nivell social, que no és biològic, perquè el ciment no és la consanguinitat, el parentiu, sinó que és una unió ideològica o mitològica, i és el que anomenem la tribu. I l’ordre evolutiu per a mi és: promiscu, allò del ximpanzé, molts mascles i moltes femelles, això primer, després els dos nivells, parella i grup, i finalment, en l’Homo sapiens, tribu. Per això et dic que si som als australopitecs, nivell u. Si som a l’Homo erectus, nivell dos. I si som a l’Homo sapiens, nivell tres. Amb un nivell nou, simbòlic, mític, que és la tribu. I com som nosaltres? Doncs jo diria que som tribals, molt tribals, que som familiars, amb el sentit familiar del grup, de parentela, el que a Espanya s’anomena la parentela, i després som monògams. Em refereixo a la foto fixa. La pregunta no és si som monògams tota la vida. La pregunta és quina és l’estructura social. L’estructura pot canviar, però l’estructura es manté. Si tu fas una foto, com està organitzat allò. Això no vol dir que després no es puguin alternar o canviar les parelles o separar-se, però fas una foto i et surt l’estructura del grup. A això em refereixo.

Enrique. Hola, Juan Luis, jo em dic Enrique, soc educador ambiental i des de la nostra societat de vegades mirem al passat com una època idíl·lica, en què pensem que caçar, recol·lectar ens feia més lliures. Tu, quan penses en el paleolític, el veus com un Edèn i t’agradaria convertir-te en un habitant d’aquest Edèn?

Juan Luis Arsuaga. Sí, bé, la resposta curta és sí, ara anem amb la llarga. Fins al segle XX no hi ha dubte, es vivia millor al paleolític, fins al segle XX. Però no és una opinió, és estudiant paràmetres biològics directament. És a dir, l’esperança de vida no va augmentar. Adona’t que a Espanya, l’any 1900, teníem una esperança de vida en néixer per sota dels 40 anys, com al paleolític. Simplement la revolució econòmica que va suposar el neolític no va millorar la qualitat de vida, simplement va augmentar la mida de la població. Es podien alimentar més boques. Amb la transformació dels ecosistemes es desviava tot el flux d’energia cap a una sola espècie, que és la nostra, i es podien alimentar més boques, però no vivien millor. No vivien millor perquè entrem en el que un autor ha anomenat ‘la trampa malthusiana’, de Malthus. Qualsevol millora en la producció de l’aliment anava seguida d’un augment en el nombre de fills. Amb la qual cosa, la trampa malthusiana no es traduïa en una millora de la qualitat de vida. Apareixia l’arada romana, per exemple,i millorava les collites, la productivitat, però aleshores hi havia més fills que vivien, amb la qual cosa continuava tocant el mateix, sempre tocava el mateix. Es comença a sortir de la trampa malthusiana amb la revolució industrial, perquè ja es comença a controlar la natalitat, el nombre de fills. Millora l’alimentació, per exemple, però en lloc de tenir més fills, amb la qual cosa aquesta millora es compensaria, es comença a tenir menys fills. Es comença a invertir més en menys fills. És a dir, invertir més recursos en menys fills. Bé, i això passa sobretot als segles XX i XXI. Si em dius si prefereixo viure a l’època d’Altamira o ara, dic ara, sens dubte. Però al segle XIX, diguem-ne, sent un artesà o un pescador, per exemple, ser un pescador del segle XIX o del XX, o viure a l’època d’Altamira, trio l’època d’Altamira. Però tenim sort i ara no, ara prefereixo aquesta època.

Juan Luis Arsuaga. Aquesta època és millor que Altamira. Millor per a nosaltres, moltíssim pitjor per al planeta. I ja veurem com acaba. Però, en termes humans, millor ara que morint-te de part al paleolític. El problema és que també es morien de part al segle XIX. Per a això, doncs prefereixo tenir una alimentació més sana i una vida menys esclava i més natural, diguem-ne. Per morir en el part, doncs ja et fa el mateix, però ara ja no es moren de part les dones, amb la qual cosa és millor ara.

Bárbara. Hola, Juan Luis, em dic Bárbara i soc una aficionada a això, fa poc vaig començar a trobar-te a les xarxes socials, i estic meravellada de ser aquí avui. La meva pregunta és molt senzilla, el que no sé és com serà la resposta, d’on venim?

Juan Luis Arsuaga. Bé, doncs del primer bacteri, oi? De l’últim extrem d’un bacteri, és a dir, d’una cosa molt complexa. Els bacteris són uns organismes molt complexos, uns sistemes molt complexos. Venim del bacteri. I hem passat per moltes etapes, després va venir la cèl·lula complexa, que això va ser un gran pas. Molt important, molt important, la cèl·lula complexa. Després van venir els éssers pluricel·lulars, els animals, els vertebrats que vivien a l’aigua, després els amfibis, d’aquí vam passar als mamífers, se sol dir que als rèptils, però rèptil és un terme molt ampli, vam passar als amniotes, com caldria dir, els avantpassats dels mamífers, després els mamífers, després van aparèixer els primats i més endavant els simis i finalment nosaltres. I faig tot aquest repàs perquè cap d’aquestes grans transicions, com se’n diu, grans transicions evolutives, era inevitable o necessària o fatal. Qualsevol d’elles podria no haver-se produït. Jo crec que l’origen de la vida era el més probable, gairebé necessari, l’aparició de les cèl·lules complexes no era inevitable, de fet van trigar dos mil milions d’anys a aparèixer, dos mil milions d’anys, això és molt de temps, però van aparèixer, podrien no haver aparegut, però van aparèixer. I després també va costar molt de temps que apareguessin els animals, podrien no haver aparegut. Dins dels animals, els vertebrats podrien haver aparegut perquè hi ha molts fílums, molts tipus d’animals, molts, i nosaltres només en som un. Puc imaginar-me un planeta sense vertebrats, perfectament. Un planeta d’insectes, per exemple. Després, jo crec que és llògic que els mamífer apareguessin, més probable. Seguidament, els primats només han aparegut una vegada. Jo aquests càlculs els faig dient: “Bé, quantes vegades ha aparegut això?” Si una cosa ha aparegut moltes vegades… per exemple, la placenta. La placenta ha aparegut moltes vegades. Bé, doncs deu ser que l’evolució acaba trobant aquesta solució i és més probable que aparegui. Però dins dels primats hi ha els simis.

Juan Luis Arsuaga. De simis en queden molt pocs. És un grup de primats en retrocés, gairebé al caire de l’extinció. Hi ha molts més micos que simis. Simis, en essència, només hi ha ximpanzés, orangutans i goril·les, i nosaltres. És a dir que els simis formen un grup en franca decadència, podrien haver-se extingit tranquil·lament, eren molt pocs, però nosaltres vam sorgir d’allà i no ens hem extingit. Cadascuna d’aquestes transicions podria no haver-se produït. Aleshores, tindríem un planeta de mamífers o un planeta d’alguna cosa semblant als mamífers. Una vegada que ja van aparèixer els vertebrats, perquè si no seria un món d’insectes que formarien societats, com ho fan els insectes socials. Sí, puc imaginar-me un grup en què les formes de vida dominants a terra fossin els insectes socials. De fet, ho són. En el món dels invertebrats, les espècies dominants són els insectes socials. Amb la qual cosa, puc imaginar-me això. Per tant, ha calgut passar molts llindars per arribar fins a l’espècie humana, la major part dels quals no eren gens inevitables o necessaris o obligatoris i podrien no haver-se produit. En poques paraules, jo crec que per aquí fora hi ha d’haver molta vida bacteriana, però poques espècies com la nostra, tecnològiques. Poques espècies. Jo crec que és difícil.

Bárbara. Bé, Juan Luis, i estem sols a l’univers?

Juan Luis Arsuaga. L’origen de la vida sembla bastant probable, és a dir, per a un biòleg, l’origen de la vida, una vegada que sabem que els maons, la química orgànica, les molècules necessàries són per aquí i, de fet, es troben als meteorits que cauen a la Terra. Mai no hem trobat un ésser viu extraterrestre, mai, però sí que hem trobat els maons de la vida, i en abundància. I ara ja s’ha enviat una sonda a un asteroide que ha mostrejat l’asteroide i ha trobat tots aquests maons de la vida. Això a l’aigua, una vegada que el planeta es va estabilitzar, es va acabar la pluja de meteorits que patia el planeta, de manera que l’aigua hi era permanentment… Aquestes molècules, l’ARN i les altres, acabarien associant-se, per formar una estructura tancada, però comunicada amb l’exterior. A un biòleg això li sona bé. Sabem que hi ha molècules orgàniques pertot arreu a l’univers, almenys al sistema solar, almenys al sistema solar, que es van formar quan es va formar el sistema solar. L’origen de la vida no sembla el gran problema. Dic això perquè moltes vegades es diu: “Bé, ja, però la ciència no ha aconseguit explicar l’origen de la vida”. A mi no em sembla un problema l’origen de la vida, ’origen de l’univers sí, o el de la ment humana sí, l’origen de la vida no em sembla una cosa tan problemàtica. Però d’aquí a l’aparició d’una espècie tecnològica com la nostra, com he dit abans, són moltes transicions, cadascuna d’elles té probabilitats baixes, cadascuna d’elles, i les probabilitats s’han de multiplicar, amb la qual cosa la probabilitat final és cada vegada més petita. Aleshores, per resumir, no crec que hi hagi gaires espècies com la nostra a l’univers. Però ara ve el compte. Imaginem que hi ha una espècie com la nostra per cada 100 galàxies. No una per galàxia, una per cada 100 galàxies. No n’hi ha gaires, oi? Una espècie com la nostra per cada Via Làctia, per cada 100 galàxies. Resulta que a l’univers hi ha, com a mínim, 100.000 milions de galàxies. 100.000 milions de galàxies. És a dir, això ens dona 1.000 milions de galàxies amb vida intel·ligent, Però és que els càlculs més recents diuen que no són 100.000 milions de galàxies, que poden ser 300.000 milions de galàxies, alguns creuen que un bilió de galàxies. Això vol dir que encara que la probabilitat que hi hagi una espècie intel·ligent sigui d’un 1%, és a dir, una de cada 100 galàxies, resulta que n’hi ha milers. El compte, el càlcul, ens dona milers de galàxies, és clar, entre un bilió de galàxies, milers de galàxies amb mitjana intel·ligència. És a dir que sí, segurament, segons aquest compte, hi hagi altres espècies com la nostra en algunes galàxies, entre les 500.000 o 700.000 milions de galàxies. Així que si us consola pensar que hi ha més gent com nosaltres, ja us he donat un argument seriós. El petit problema és que no es pot viatjar d’una galàxia a una altra, és a dir que mai no els coneixerem.

Montse. Hola, Juan Luis, encantada. Jo soc la Montse, treballo amb dones i veient un documental a casa amb els fills sobre aquests avantpassats nostres que vivien a Indonèsia, que semblen hòbbits, ens preguntàvem com vivien i si ens en pots parlar i en particular sobre aquestes dones hòbbits.

Juan Luis Arsuaga. Quan parlem dels hòbbits no em refereixo als d’‘El Senyor dels Anells’, s’ha anomenat hòbbits l’home de Flores, l’Homo floresiensis, que és una espècie molt sorprenent que es va descobrir i, a més, molt recentment. Els primers que es van descobrir, i que va suposar una sorpresa majúscula, perquè són en una illa a la qual només es pot arribar per mar, que és a Indonèsia i que es diu Flores. Se’ls ha posat aquest sobrenom, aquest malnom, perquè feien un metre d’alçada, els primers que es van trobar, van ser un parell d’individus amb aquell metre d’alçada i es va especular, es va començar a discutir sobre si eren patològics, malalts o es tractava d’una població d’aquella mida. Després se n’han trobat més i s’ha vist que no, que tenien aquella mida como a població, adaptada a la mida de l’illa, d’altra banda, als recursos que l’illa els podia proporcionar. Per tant, eren uns caçadors molt misteriosos, que devien desaparèixer quan va arribar l’Homo sapiens a l’illa, fa 50.000 o 60.000 anys. És a dir, que, per descomptat, hi van estar vivint, són contemporanis de l’Homo sapiens. Potser no hagin conviscut gaire temps, però quan l’Homo sapiens va sortir d’Àfrica per estendre’s per tot el món, els hòbbits eren allà feliços, sense imaginar que acabaríem trobant-los. I aquesta deu ser potser la causa de la seva extinció, si no n’hi ha una altra de més natural, com algun volcà, ja que vivien en una illa volcànica, fet que també hi va poder influir. Però jo apostaria per l’Homo sapiens, com a causa de la seva desaparició. És una de les sorpreses més grans que m’he endut a la vida, en la meva carrera. De fet, recordo quan va començar a arribar-nos la informació embargada. Jo pensava que era una broma, que era una innocentada, que era una broma que m’estaven fent. Vaig trucar a diversos col·legues internacionals i em van confirmar que ells també ho estaven rebent. Vaig trucar a la revista i em van dir que era veritat. I jo vaig dir: “Bé, doncs això és una conspiració mundial per fer-me una innocentada, o és que això és veritat. I el que era veritat és que els hòbbits feien un metre

Juan Luis Arsuaga. És a dir que els hòbbits tenen la cara curta, la cara petita, i els queixals petits. Però també el cervell petit. I alçades molt baixes. Els primers que es van descobrir tenen entre 50.000 i 100.000 anys, són molt recents, però ara s’ha descobert un jaciment que té gairebé 800.000 anys, més de 700.000, i allà s’ha trobat un fragment de mandíbula i s’ha trobat un húmer, i encara és més petit, és a dir que fa que aquests pigmeus, diguem-los així, són en aquella illa des de fa prop d’un milió d’anys. A això hi afegim que a aquella illa només s’hi pot arribar navegant, mai s’hi ha pogut arribar caminant, mai, mai de la vida, hi van haver d’arribar navegant, tenien una tecnologia que no tenien els australopitecs, per descomptat, és a dir, una tecnologia molt ben elaborada, vivien amb els dragons de Komodo, que poden pesar 100 quilos, és a dir que eren molt més grans que ells. Hi havia en aquella illa elefants nans, però bé, nans de 500 quilos, com un toro de lídia, un toro de lídia pesa 500 quilos és a dir, un elefant de la mida d’un toro de lídia és un elefant molt petit, és un elefant nan, més baix que una persona. És un elefant que ens arribaria per aquí. Un toro t’arriba per aquí, és a dir que és nan”. I bé

Juan Luis Arsuaga. De fet, l’espècie humana es diferencia dels simis, dels grans simis, en què tenim els fills molt seguits, molt, molt seguits, molt seguits. Un avantatge per a l’espècie, que tenim fills més seguits, ja que podem criar fills, la qüestió no és tenir-los sinó criar-los, més seguits. Aleshores, en el cas dels hòbbits posa que fossin com els ximpanzés, posa que tinguessin un fill cada cinc o sis anys. En el cas dels ximpanzés, la raó per la qual els fills no es tenen tan seguits és perquè el pare no col·labora en la criança. De fet, ni tan sols se sap qui és el pare, perquè són promiscus i els pares se’n desentenen. I, per tant, això fa que l’espai entre naixements hagi de ser molt llarg. Perquè fins que un ximpanzé no té quatre o cinc anys, quatre com a mínim, no pot quedar-se embarassada la mare d’un altre, perquè s’hauria d’ocupar de dos, i no podria. Aleshores, és clar, per respondre a la teva pregunta, caldria saber quin tipus de biologia social tenien. Perquè si els pares no col·laboraven en la criança, tindrien una cria cada cinc o sis anys. Entre els ximpanzés, les femelles i els mascles fan el mateix, exactament, ecològicament iguals. Ecològicament són iguals, no hi ha diferència. En el cas dels hòbbits, si no caçaven, farien el mateix, aconseguir fruits, no hi hauria diferència. La diferència existiria si caçaven, perquè si no caçaven una femella de ximpanzé menja la mateixa fruita que un mascle, sense cap diferència i al mateix lloc. De fet s’hi congrega la comunitat, l’única diferència és que la femella, si és mare, té cries a càrrec seu, però bé, com que es mouen en grup, això no marca cap diferència. Reflexionant sobre la teva pregunta, veig que la diferència es comença a donar quan hi ha caça, caça major, o caça que requereixi grans desplaçaments. I jo juraria que això és molt recent, molt Homo sapiens, el que s’anomena caça de persistència per persistència, és a dir, de llargs desplaçaments seguint una presa, i això és incompatible amb tenir un lactant i un nen de tres anys i un de cinc. Aleshores, caldria començar a fer aquests càlculs en què no m’havia ficat fins ara, però segurament en espècies com l’Homo erectus es desplaçarien en grup, perquè no crec que tinguessin un model de caça que requerís grans desplaçaments. I, si m’apures, fins als neandertals amb, més aviat, una economia de grup. No crec que hi hagués grans diferències.

Juan Luis Arsuaga. La diferència és que les mares han d’alletar i tenen criatures petites que són amb elles. Segurament els pares neandertals també cooperaven en el cas que sabessin qui era el seu fill. Això, si fossin monògams els neandertals, que com veieu, era una cosa molt complicada.

Montse. Seguint el fil de la pregunta, Juan Luis, entenc que les dones no podien unir-se a la caça mentre tinguessin un nadó lactant, quina és l’edat estimada de la lactància en aquella època i quina seria la que podríem tenir actualment?

Juan Luis Arsuaga. És que no és fàcil respondre aquestes preguntes perquè depèn de quin tipus de caça. Per exemple, entre algunes comunitats inuit que cacen rens. La caça de rens és col·lectiva, és a dir, la realitza tota la comunitat. El que fan és conduir tots, entre tots, els rens cap a un precipici, diguem-ho així. Bé, els condueixen a un riu on els maten. Allà hi participa tot el grup. Aquesta mateixa comunitat que et dic, depenen en gran mesura dels salmons. La pesca dels salmons és comunitària. És que hi ha un espectre molt ampli. Seria millor expressar-ho en termes de calories, quantes calories aporten, podríem dir. Seria una manera més adequada de quantificar-ho, perquè la caça és un espectre tan ampli que no sé si inclou el marisqueig, segons com es miri. Si estem parlant de caça major, perquè la gent se centra en la caça major, quan parlen de “caçaven?”, estan pensant en un mamut. Els mamuts els caçaven molt de tant en tant, si és que els caçaven alguna vegada. Aleshores, en general, els models de caça són de grup. El que passa és que l’espècie humana, l’Homo sapiens en particular, és una espècie que sí, és diferent en el sentit que la caça és a molta distància i és una caça per resistència, per esgotament de la presa. Aleshores, és clar, aquí òbviament és més difícil. No és tan grupal com especialitzada, es necessiten especialistes. Aleshores, aquests especialistes, en general, són homes joves, que són els que poden seguir una presa durant dies o setmanes, durant moltíssim temps i allunyar-se molt del campament. No nens o adolescents homes, ni tampoc homes grans. Aquest tema de l’economia, que és com s’ha de tractar, mereix un estudi molt més complex que el de caçaven o no caçaven”

Juan Luis Arsuaga. L’energia que s’inverteix en reproducció, primer cal disposar-ne. Primer hi ha la supervivència, després la reproducció. Aleshores, a mesura que hi va havent més disponibilitat d’energia, el desenvolupament s’accelera. Aleshores, posem que tinguessin la primera regla als 14 anys, 15, depèn de la latitud, no és fàcil, però a igualtat de latitud més tard que avui, clarament més tard que avui per a la mateixa latitud. Tindrien el pic de fertilitat i el primer fill cap als 20-21 i després un fill cada tres anys. Amb la qual cosa, doncs una dona podria perfectament estar gestant, tenir un fill de tres anys o de quatre, un altre de set o vuit, dependent, vull dir, un altre d’11 o 12, un altre de 15, és a dir que tenien una prole amb nens d’edats molt diferents en l’Homo sapiens, i en diferents etapes de la vida, des de gestant fins a adolescent. Una dona podria tenir molts fills. I això limita el seu radi d’acció, diguem-ho així, i el seu paper en l’economia del grup. En el cas dels hòbbits, apliquem-los el model dels ximpanzés, per exemple. Doncs aleshores tindrien un fill cada cinc o sis anys, començant als 14, 13, i acabant cap als 40 i pocs. Menys fills, al final del cicle, que una dona. És a dir, els grans simis tenen menys fills que les dones, que els éssers humans. El que és interessant, segurament té a veure amb el fet que hi ha més cooperació social, s’ho pot permetre, per entendre’ns, però potser s’especula que sigui una de les claus de l’èxit de la nostra espècie. He comentat abans que els grans simis són un grup en decadència i és que són molt lents, reproductivament parlant són molt lents, tenen els fills molt separats i això és un problema. És a dir, viuen molt, són intel·ligents, són grans, però tenen els fills molt separats perquè són molt lents, el seu desenvolupament és molt lent. Aleshores, la nostra espècie, una part de l’èxit és que som intel·ligents, tenim un cervell més gran, fins i tot, tenim un desenvolupament molt llarg, som lents, més lents en el desenvolupament, però tenim els fills molt seguits. Fixa’t això ho canvia tot. Si no tinguéssim un desenvolupament com el que tenim, desenvolupament ossi, per exemple, per utilitzar una mesura objectiva. Tenim un desenvolupament ossi que dura fins als 18, 19, 20 anys, als 21 s’acaba el desenvolupament ossi, i tinguéssim un fill, a la prehistòria, cada set anys segurament ens hauríem extingit. Però no només no tenim un fill cada set anys, sinó que els hem tingut cada tres o quatre anys. Com tenen els caçadors i recol·lectors moderns, en tenen cada tres o quatre anys.

Juan Luis Arsuaga. És a dir que aquesta ha estat una de les claus del nostre èxit.

Hombre 4. Hola, Juan Luis. Et volia fer una pregunta per entendre una mica més el tema de la prehistòria. Quina sèrie o pel·li ens recomanaries per aprofundir una mica més en tot aquest tema?

Juan Luis Arsuaga. Pel·lícules, cap, de ficció. Però no me’n lamento. Vull dir que jo crec que les pel·lícules han de ser divertides, oi? En això he evolucionat, diguem-ne, he canviat. Bé, no ho sé, m’agrada ‘Gladiator’. Em sembla una bona història, m’ho vaig passar molt bé. Per descomptat, està tot malament, però i què? Va estar bé, m’ho vaig passar una estona molt agradable i l’he vista més vegades. Jo crec que a una pel·lícula no se li ha de demanar que sigui un documental. Hi ha una pel·lícula que es diu ‘A la recerca del foc’, antiga, que va tenir molt d’èxit i que és un disbarat absolut, des del punt de vista científic, però a mi em sembla bé, també m’ho vaig passar molt bé. De fet, vam convidar el director, que es diu Jean-Jacques Annaud, francès, a un cicle que vam fer i l’home va acceptar, cosa que, en fi, em va resultar emocionant. Era un cicle que es feia a la universitat, hi havia els alumnes d’arqueologia i deien: “Però bé, és que això no és rigorós i tal”. Aleshores Jean-Jacques Annaud va dir una cosa que a mi em va conquerir: “Bé, a veure, per no discutir. Imaginem que això passa en una altra galàxia. Ja està. He dit jo que això hagi passat al planeta Terra? No

Juan Luis Arsuaga. Jo em preguntava: “Què és això de l’hiperespai?” És a dir, què és l’hiperespai? I recentment, llegint Isaac Asimov, que és de l’època de l’hiperespai, ho vaig entendre. A l’espai, a l’univers, no es pot viatjar més de pressa que la llum, és impossible, en aquest univers. El salt a l’hiperespai, que se li va acudir a algú, és que tu surts de l’espai, de l’espai-temps, surts fora de l’univers, fora de l’univers, i viatges, no sabem per on, perquè sense l’univers no hi ha espai, no hi ha res. És a dir, com anar d’una galàxia a una altra sortint de l’espai-temps, sortint de l’univers i tornant-hi a entrar. Bé, tot això és absurd, científicament parlant. Però està ben pensat. Aleshores, vull dir, per a què serveix una novel·la o una saga com la de ‘Dune’? Per reflexionar sobre nosaltres. ‘Dune’ és superactual. Està competint per un recurs. Aquest recurs és la melange. És una substància que permet plegar l’espai-temps. I qui viu en aquest…? On es troba aquesta substància? Al desert. I qui viu al desert? Uns nòmades. Tradueix-ho per petroli i àrabs, i és el mateix, oi? Com a metàfora dels recursos, dels imperis, hi ha emperadors, és a dir, a ‘Dune’, l’emperador pot ser Trump, si vols, oi? Em sembla molt interessant. Ara, això té un punt important, i és que més val que ens ocupem d’aquest planeta perquè no n’hi ha cap altre on anar.

Mujer 3. Hola, Juan Luis. Estic gaudint moltíssim de la teva xerrada i gaudint moltíssim dels teus coneixements. Soc biòloga i em dedico al gran consum en matèria d’alimentació. Has comentat un parell d’apunts del foc, de revolucions, m’ha encantat. I tinc entès que també fa un temps hi va haver una dona extraordinària asseguda a la mateixa cova que tu, que és Jane Goodall. No sé si ens en pots comentar alguna cosa d’ella perquè l’esmentes al teu llibre i m’agradaria saber què en destacaries.

Juan Luis Arsuaga. Sí, al llibre, per alguna raó, per circumstàncies de la temàtica en què jo em moc, les protagonistes són dones, però no m’ho havia plantejat, ho he descobert quan he llegit el llibre. Perquè el primer lector vaig ser jo. És a dir, jo vaig rebre el primer exemplar i vaig dir: “Em llegiré aquest llibre”. Perquè no s’assembla gens quan escrius a l’ordinador a després el llibre. No s’assembla gens l’experiència. És curiós. Quan estàs escrivint, estàs escrivint. Aleshores el primer llibre em va arribar a mi i vaig dir: “Me’l llegiré, a veure què explico aquí”. I aleshores vaig dir: “Però caram, si totes les protagonistes són dones”. I després vaig entendre per què. Primer hi ha les primatòlogues, que és tan important, que són Birutė Galdikas, que és l’última a morir, es llegeix al llibre, però la vaig incloure quan ja era en proves, Birutė Galdikas, que estudia els orangutans, i a més les he estat veient totes al camp. Jane Goodall, jo vaig ser al Gombe, i després Dian Fossey, als Virunga, vaig ser als Virunga però ella ja havia mort, però he estat amb els seus animals, amb els seus simis. És molt curiós, és un sentiment molt interessant perquè, per exemple, la Fossey la vaig veure una vegada en un congrés, però no puc dir que hi hagi parlat, però els que sí he conegut són els seus goril·les. Fenomen interessant, oi? Per exemple, amb Goodall, un personatge que surt molt, és una femella que es diu Flo, molt important, la Flo va tenir una filla que es deia Fifí i jo vaig conèixer la Fifí, oi? I li ho vaig dir a la Jane, perquè acabava de tenir un fill amb 40 i escaig. I em va sorprendre, veia la Fifí amb la seva cria, sembla que ja tenia 45 anys, amb la cria, i m’interessa saber fins a quina edat tenen fills, oi? Aleshores li ho vaig dir a Goodall: “Doncs he estat veient la Fifí, com està?” Em va preguntar. És curiosa la relació. “Doncs està estupendament”, li vaig dir. I és interessant aquesta relació a través de ximpanzés. Les vaig conèixer, i són molt importants, han canviat moltes coses. I també Goodall em connecta amb un paleontòleg molt important que és Louis Leakey, que va ser el mentor d’aquestes tres paleontòlogues, que aquest sí que és del meu gremi, i més conegut a la nostra comunitat. Recordo quan va morir Fossey, per exemple, que jo era a la facultat, és a dir, que les he tractat i les he conegut i, bé, doncs hem fet una carrera junts, en certa manera, tot i que em porten alguns anys, però no gaires, hem anat en trajectòries paral·leles, oi? I jo vaig tenir l’oportunitat de conèixer els seus amics simis, i això també em sembla que és un vincle que no tothom pot dir. Molta gent coneix Goodall, però no tant la Fifí, la família. I aquestes tres són molt importants. Però després esmento al llibre una dona fantàstica que es diu Mary-Claire King, a qui vam donar el Premi Princesa d’Astúries l’any passat. I Mary-Claire King té una novel·la, és a dir, la seva vida és una novel·la, també l’he seguida en paral·lel. A aquesta no la coneixia personalment, però perquè us feu una idea del personatge, va començar estudiant proteïnes, és la de l’1%, la que va descobrir que ens diferenciem dels ximpanzés en l’1%, és a dir, l’1% és una idea seva. Ho va publicar en un article molt important, que jo vaig llegir, en temps real, quan va sortir. Em va semblar molt impressionant, això.

Juan Luis Arsuaga. Després, ella va ser qui va descobrir un gen, el BRCA1, i és molt conegut, Breast Cancer 1. És un gen que té una herència mendeliana, una herència molt senzilla, una herència normal, simple, i aquest gen produeix càncer reproductiu, és a dir, càncer de mama, algun tipus de càncer de mama, ovaris, pròstata, i aquest tipus de tumors, de fet, és molt conegut perquè aquest al·lel, aquesta variant mutada ara es pot identificar en famílies, en dones que tenen molts antecedents familiars i Angelina Jolie és un cas de persona que té aquest al·lel i és un cas molt conegut. Aleshores ha treballat molt en la genètica del càncer, amb un descobriment enorme i després, no contenta amb això, ella va participar en la identificació, perquè la van trucar, dels nens segrestats per la dictadura argentina. La van trucar les àvies. I aleshores vaig estar desenvolupant eines genètiques, moleculars, per identificar els pares de nens suposadament segrestats per la dictadura. I en va aconseguir identificar molts. Però això va tenir una importància enorme perquè ella va ser qui va convèncer els jutges que les proves genètiques eren viables. Les proves de paternitat avui dia són una cosa que s’admet a tots els jutjats. Es considera una prova fiable, molt fiable, però no sempre va ser així. En aquella època calia demostrar davant dels jutges que aquestes proves, que aleshores eren més rudimentàries, eren proves suficients per a una sentència. Ella va ser activa, no només en la recuperació, sinó que en allò que ha de fer un científic que és el desenvolupament de tècniques que després es puguin utilitzar en els judicis. I això està molt bé. I ara continua treballant amb l’herència d’algunes malalties mentals com l’esquizofrènia. Jo vaig tenir amb ella un diàleg a Gijón, davant del públic, i allà va dir que pensava donar el premi a un hospital de Palestina. És a dir, vull dir, una persona que és un privilegi haver conegut, oi? I després una altra que també té molta importància en la meva vida personal és Lynn Margulis. Lynn Margulis és molt important en biologia, perquè és qui va desenvolupar la teoria de l’endosimbiosi, que diu que les cèl·lules complexes es produeixen per associació entre dues cèl·lules simples, bacteris i arqueus, dues, que s’associen, per cooperació, diguem-ho així.

Juan Luis Arsuaga. I és la teoria moderna, avui dia tothom pensa en això com a origen de les cèl·lules eucariotes, les cèl·lules que tenim nosaltres, en un organisme pluricel·lular. És molt important en biologia, i a més també va participar en la creació d’això que ara està estès pertot arreu, que és la idea dels cinc regnes. La gent abans pensava que hi havia dos regnes, animals i vegetals, només. Alguns de vosaltres encara no ho haureu estudiat. Aquí hi ha el regne animal i el regne vegetal. I en realitat són sis regnes, perquè n’hi ha un altre més. La idea que són cinc regnes independents, que són els animals, els vegetals, els fongs, els protozous i les algues, els protists, els bacteris, ara han afegit als bacteris, els arqueus, arqueobacteris, com un regne. Però ha canviat la nostra visió de la vida, del que és la vida. Ara sabem que hi ha cinc o sis regnes, si voleu, diferents. S’expressa en una mà, que no és aquella idea tradicional com d’una evolució ascendent, que va travessant linealment, sinó una idea d’una biosfera ramificada amb moltes formes de vida. És un canvi mental, de paradigma. Moltes d’aquestes coses se sabien, però fins que algú no les formalitza, no les visibilitza, el cervell no acaba d’assimilar-les. Aleshores, ara veiem la vida com un fenomen que té cinc o sis manifestacions molt diferents, molt, molt diferents. I això ho va fer Lynn Margulis, que també té molt a veure amb la meva història vital, perquè va estar casada amb Carl Sagan, que potser us sona als més grans, i té un fill que es diu Adrián Sagan, amb qui he escrit llibres. Vull dir, què tenen de particular aquestes cinc dones? Per què m’interessen? Perquè han estat aquí. Tenim la tendència a canonitzar la gent després de morta. A mi m’interessen més els vius. Sembla que fins que no et mors no adquireixes una dimensió. És clar, mentre ets viu ets un simple ésser humà. No et comencen a canonitzar fins que no et mors. Aleshores ja et converteixes en una cosa divina, diferent. Doncs no, jo les he conegut totes i eren éssers humans, com nosaltres. Aquesta identificació dels profetes m’agrada, perquè jo crec que els profetes tenen més valor si no s’idealitzen, oi? Prefereixo un profeta normal. Sempre recordaré que Darwin tenia moltíssim interès a conèixer Humboldt, moltíssim interès. Perquè ell l’havia llegit, era el seu heroi, el seu ídol. I finalment, el va conèixer a Londres. I va quedar molt decebut, perquè Humboldt, van quedar per dinar, i Humboldt doncs parlava del menjar, de les patates o el que fos, oi? Parlava del que és normal, no parlava de geobotànica durant el dinar, parlava del temps, del que és normal, i a ell el va decebre, és clar, suposava que rebria una mena de revelació. I jo, des que vaig llegir això, soc molt partidari dels profetes normals. Gent que diu coses tan poc profundes com sembla que farà molta calor.

Juan Luis Arsuaga. “Em pots passar la sal?”, no ho sé, perquè no són grans revelacions, oi? Aquest tipus de persones em semblen molt més interessants. I és el cas d’aquestes dones, a qui he conegut, que eren molt normals, demanaven que els passessin el saler, corrents, però que van fer grans aportacions. Margulis, per exemple, era molt peculiar com a persona. Era un ésser humà, caram. És el que hem de valorar, és un ésser humà. Després va fer moltes aportacions científiques i era una persona molt curiosa i molt inquieta. Està molt bé haver-la conegut, però era un ésser humà. M’encanta conèixer éssers humans. Està molt bé. I em faltava Marie-Claire i ja també la vaig conèixer. I ella està bé, és viva. I són les protagonistes del llibre. Si ho hagués pensat a priori, potser ho hauria escrit d’una altra manera. Qui sap, potser se m’hauria acudit una estructura de llibre diferent. Hauria sigut una bona manera d’abordar-lo. És clar, sempre cal adoptar un angle, una mirada, una perspectiva. Jo què sé, Cinc dones que van canviar la nostra visió de la vida”

Carme. Hola, Juan Luis. Com sempre, un plaer escoltar-te. Jo em dic Carme, soc estudiant d’Antropologia i et volia preguntar, després de tants anys estudiant l’evolució humana, qui o què creus que és el nostre enemic més gran?

Juan Luis Arsuaga. Nosaltres mateixos, això és obvi. No, d’enemic no en tenim cap ara, perquè ens els hem carregat tots. A veure, els patògens maten molta gent, i ho continuaran fent, perquè nosaltres fa molt que amb els patògens lliurem una guerra des que existeixen els animals, és a dir, bacteris, virus, protozous i altres. Els patògens són els nostres enemics eterns, aquests serien els nostres pitjors enemics diguem-ne terrestres. Un meteorit molt gros, és a dir en pla catàstrofe, també ens faria una bona avaria. Però aquí, en aquest planeta, els patògens. La qüestió és que, és clar, amb la ciència ara tenim la possibilitat de vacunar-nos, s’ha vist recentment. Pel que crec que mai no seran un problema per a l’espècie. Aleshores el problema som nosaltres, és clar. El problema és el tiribalisme, obvi. El tiribalisme, sí. No crec que com perquè desaparegui l’espècie, encara que tenim armes nuclears, que són una amenaça. L’amenaça, objectivament parlant, l’amenaça principal són les armes nuclears. Objectivament parlant. Les armes nuclears poden destruir totes les ciutats d’aquest planeta i tots els que hi vivim. Poder, poden. La resposta són les armes nuclears. Però les armes nuclears són un problema perquè al darrere hi ha tribalisme, hi ha conflictes. És a dir que nosaltres, en resum, amb les nostres joguines som l’amenaça principal. Nosaltres podem acabar amb el planeta i portar a una existència molt pitjor, diguem-ho així. Però en tot aquest discurs que sembla molt catastrofista, perquè hi ha motius per a la preocupació, per fi hi ha una bona notícia, que ho ha canviat tot, per cert. Quan jo estudiava, l’amenaça principal per al planeta es considerava que era l’explosió demogràfica, l’augment de la població humana. Bé, doncs s’està reduint. El que nosaltres estudiàvem, ens explicaven i discutíem, és que el problema principal dels ecosistemes i de l’espècie humana era la superpoblació, que arribaria un dia en què acabaríem amb tot.

Juan Luis Arsuaga. I la millor notícia dels últims temps és que Àsia perd població. La població continua creixent perquè els vells encara no ens morim, però ja se solucionarà aquest problema per si mateix. Vull dir que ja en neixen menys dels que moren. La població continua creixent perquè, és clar, s’hi van afegint nous naixements i les primeres generacions encara són molt nombroses. Però en neixen menys dels que moren. En 50 anys han canviat els problemes. Abans el problema era la superpoblació, ningú pensava en l’energia ni en els recursos. Ningú pensava que es produiria aquest augment exponencial en el consum d’energia. Sobretot l’energia, és el factor principal, i els recursos. La superpoblació ha deixat de ser l’amenaça, l’espasa de Dàmocles, i ara és més el consum d’energia creixent. Cada generació consumeix molta més energia que la generació anterior, però moltíssima més. No una mica més, moltíssima més, i materials, començant per l’aigua, és a dir que aquí és on hi ha el problema, i això unit al tribalisme és una mica el trencaclosques. És molt difícil aconseguir la pau global, i és molt necessari, però no només perquè hi ha guerres i mor gent, sinó perquè els problemes actuals són planetaris. Ja no tenim problemes locals, els problemes són globals. I l’única manera de solucionar els problemes globals és abordar-los globalment. Així que no es poden solucionar els problemes planetaris dels quals estàvem parlant si no hi ha un acord, una entesa entre les diferents tribus. No només els conflictes tribals són una font de patiment per a la població, sinó que a més és que ens impedeixen solucionar els problemes, perquè l’atmosfera és única, i els oceans són compartits, i tot és compartit. Aleshores, si no ens posem d’acord, a veure com gestionarem un planeta. Hi ha un obstacle que és el tribalisme, i si això no se soluciona… I aquest obstacle és molt difícil d’eliminar, perquè és als nostres gens. Per cert, som l’única espècie cooperativa, traient els insectes socials, els ximpanzés no cooperen, no hi ha cap espècie cooperativa. La nostra és l’única espècie cooperativa, això és molt interessant, som l’única espècie que coopera, i des de petits, a més, des de molt petits.

Juan Luis Arsuaga. És a la nostra naturalesa i això és bo. I tendim a cooperar. El problema ni tan sols és el tribalisme, perquè la pertinença a una tribu també és un fet natural, també ens han fabricat així. Hi ha tribus i tribus, és clar. A mi m’agrada més la tribu dels amics de l’òpera, per exemple. No deixa de ser una tribu, però… Societat Geogràfica Espanyola, posats a triar tribu, jo soc de la Societat Geogràfica Espanyola. També soc d’un club de futbol, no us vull enganyar, però bé, m’agradaria pensar que no fanàtic. Aleshores, no tenen res de dolent les tribus, sempre que no ens condueixin al fanatisme. I el problema és que és molt fàcil enfrontar les tribus, perquè per la seva pròpia naturalesa la tribu som nosaltres, el nosaltres, davant dels altres. És molt fàcil manipular els nostres sentiments tribals. Les tribus no són el problema, però tenim una debilitat aquí, davant de la manipulació, perquè aquests sentiments tribals de pertinença, poden portar al conflicte. Aleshores, aquest és el punt en què som. Els problemes ja són globals. Aleshores, responent a la pregunta anterior, jo crec que som bona gent i aquí alguns dies em llevo més optimista i altres dies menys.