“La memòria és un lloc meravellós ple de paranys”

Gabriel Rolón. Bé, quin honor ser davant vostre. Vosaltres sabeu que, potser, no hauria de ser aquí, perquè quan jo vaig néixer, a la meva mare li van dir que tindria set dies de vida. Imagineu-vos la seva angoixa, la seva desesperació, fins i tot ja havien perdut un fill abans, els meus pares. Però, bé, com passaven els dies i jo no em moria, m’hi van tornar a portar. Llavors em va veure un altre metge i va dir, no, que en realitat… Però que no s’il·lusionessin perquè no viuria més de set mesos. I jo seguia entossudit a quedar-me a la vida. I van passar els set mesos i, bé, ja fins que algú va dir: “No, no, què, set mesos? Almenys arribarà als set anys”. Em perseguia el número set. No em pregunteu per què. Però van dir: “Bé, arribarà als set anys”. I, com de capritxós, tampoc em vaig morir, van ser fins que un metge va dir: “Però aquest noi no morirà d’això que té al cor. Deixeu-lo en pau, que visqui com vulgui, que sigui lliure, que faci el que tingui ganes de fer”. I, bé, i així va començar a ser, una mica sortint d’això i una altra mica amb molta dificultat, perquè imagino que els meus pares sempre tenien por. Els recordo a les nits venint a escoltar si jo respirava bé o malament. Però el que sí que és cert és que se’m va gravar des del primer moment de la meva vida, l’existència que… L’existència és la mort, l’existència que això té un final. Que això acaba. I que acaba malament, encara que hagi d’acabar bé. Perquè el final ja el coneixem, però el que no coneixem és el que hi ha al mig.

Sempre vaig estar disposat a fer que el temps que jo havia robat als diagnòstics fos aprofitat amb coses que volgués. Jugar amb el que tingués desitjos reals de fer. No era fàcil perquè el meu pare era paleta, treballava com a obrer de la construcció. La meva mare era mestressa de casa. I recordo que més o menys, quan jo tenia set o vuit anys, com que no hi havia feina a la ciutat on vivíem, a Buenos Aires, el meu pare va haver de viatjar fins a un camp a fer la casa dels amos de l’estada, el “casco”, com l’anomenem allà, de la casa. I jo el vaig acompanyar i vaig estar un parell d’anys llavors vivint al mig d’una casa al camp. I un dia que estava assegut en una “tranquera”… Sabeu el que és una “tranquera”? Són unes coses de fusta que es posen per obrir i tancar, perquè passin els cotxes o les vaques dels camps, que és… Com la porta, diguem, per a aquestes portes de fusta. I jo estava assegut en una “tranquera” pensant que trobava a faltar una mica la meva mare, que era lluny, la meva germana, que no havien vingut, el pare que treballava tot el dia… I aquesta gent té aquest camp, té aquestes vaques, té aquests boscos que els pertanyen, aquesta llacuna…

I mentre pensava en tot això, en un moment, em sobresalta la mà del meu pare sobre l’espatlla, que em va dir: “En què estàs pensant?” I jo li vaig dir: “Estic pensant en tot el que hi ha. En tot el que hi ha aquí, a davant”. I el meu pare em va dir “Bé, mira. El dia que miris endavant i t’agradi el que vegis, ves a buscar-ho”. I això és el que he fet tota la meva vida. Des que vaig néixer, en aquell carrer de terra, en aquesta casa de xapes, fins avui, que soc aquí davant vostre perquè somiava amb fer aquest programa. Així que els vaig mirar des de la meva “tranquera” i us he vingut a buscar. El meu nom és Gabriel Rolón, soc psicoanalista, i ara que us he trobat, soc aquí per compartir amb vosaltres un moment de pensament. Així que pregunteu el que vulgueu, que us prometo honestedat intel·lectual i sinceritat emotiva. Arrenquem.

Esperanza. Hola, Gabriel. Ets autor del llibre supervendes “Histories del divan”. Ens en podries compartir alguna que sigui especial per a tu?

Gabriel Rolón. La veritat és que totes les històries que hi ha en aquest llibre són molt especials per a mi. Totes. Perquè quan l’editorial em va convocar per escriure un llibre, ells volien una altra cosa. Ells estaven esperant un llibre més d’autoajuda, que era com un mercat que estava molt vigent, molt de moda en aquell moment. Continua sent-ho, vaja. I un mercat contra el qual no tinc res, hi ha molt bons escriptor, però no soc jo, perquè jo soc psicoanalista. Un psicoanalista no és algú que dona consells ni receptes. Un psicoanalista és algú que li pregunta a una persona: “Qui ets? Què desitges? Què t’espanta? Per què tries el que et fa mal? Què t’impedeix arribar al que somies? Saps el que somies?”. I un analista va per aquest costat. Llavors jo no escriure un llibre anomenat “Com dir-li a la meva mare que em casaré”. Què sé jo? Aquests consells no em sortien a mi. Llavors, després d’un temps, en vaig escriure una o dues… Vaig dir: “Jo el que vull és transmetre el que faig”. Per què? Perquè en aquell moment havia arribat a l’Argentina un auge mundial, que és el de les neurociències, el de la psicologia cognitiva conductual. I semblava que els analistes havíem passat de moda, com una tècnica vella, com una tècnica cara, llunyana a la gent. I jo vaig dir: “Això no és així, això no és veritat”. I vaig tenir com la necessitat de defensar el que faig, el que estimo, que és la psicoanàlisi, i mostrar-li a la gent: “Això és una psicoanàlisi, això passa dins d’un consultori”.

Llavors allí se’m va ocórrer escriure aquest llibre, que va ser “Històries de divan”, un llibre que va començar amb vuit històries i avui en té deu, perquè va caldre reescriure’l, adaptar-lo i sumar-li un cas més, perquè la gent el continuava demanant. Té no sé quantes edicions i, més o menys, deu estar prop dels 400.000 exemplars venuts, és un llibre que va tenir aquesta arribada. I quan l’hi vaig mostrar al meu editor, recordo que el va llegir i em va dir: “I a qui li vendrem un llibre que explica com una noia de 19 anys es mor de càncer?”, em va dir. I jo vaig dir: “Bé, però és el que jo faig. Jo també acompanyo adolescents que sofreixen, que emmalalteixen, gent gran que…”. I després d’un temps, com que ens havíem fet amics, em va dir: “Bé, saps què? Jo et secundaré des de l’editorial i sortirem amb aquest llibre i fracassarem junts”. Però ens vam fer amics entremig. Així que vam brindar per un llibre que havia de ser un fracàs i va acabar sent un bum de la literatura allà a l’Argentina i després a tot Llatinoamèrica. Es va arribar a fer la sèrie televisiva de “Historias de divan”. Així que, et diria que seria injust si anomenés un sol cas, Esperanza. Seria molt injust perquè a tots aquests pacients els vaig estimar molt i els estimo molt. A tots els vaig demanar, per descomptat, autorització per escriure sobre ells. A tots els vaig mostrar la història abans de publicar-la perquè se sentissin cuidats, que les seves identitats reals estaven ben encobertes. És més, una vegada em va passar una cosa molt bonica.

M’explica un dels pacients que em permet explicar la seva història al llibre que la seva dona estava llegint al llit el meu llibre. “Bé, és el llibre que va escriure el teu psicòleg, el llegiré”. I, quan va arribar el capítol d’ell, diu: “Jo la veia llegir al llit i tenia una taquicàrdia que no podia ni controlar”. I, quan va acabar de llegir el llibre, la dona el mira i diu: “Amb raó. Al costat dels bojos que atén Gabriel, tu ets una meravella”, li va dir. Així que, jo agraeixo a tots aquests pacients que em van permetre escriure les seves històries. Si vols, perquè no vull eludir la teva pregunta, és obvi que porto al cor la història de la Majo, que és aquesta noia adolescent amb la qual ens vam barallar un any i escaig per una leucèmia i… i no vam poder. Perquè així com jo hauria d’haver-me mort als set dies i soc aquí davant vostre, ella hauria d’estar somiant encara i ja no hi és. Però sí que em guardo el so del seu riure i em guardo l’entusiasme amb el qual va lluitar aquesta batalla. I em guardo que la nostra última xerrada amb ella a punt de… a deu dies de morir, i en aquest estat, va ser una xerrada sobre sobre l’amor, sobre la seva sexualitat i sobre el que esperava amb un vincle que estava formant amb algú que, així i tot, en aquest estat, sense cabells, tot, s’havia enamorat d’ella i la va acompanyar també fins a últim moment. Així que, si alguna cosa em guardo d’aquesta història, és que jo sento que, gràcies a l’anàlisi, ella es va morir somiant. Somiant amb la vida, vull dir, que crec que és la millor manera d’anar-se’n: vivint. Ja que en algun moment cal anar-se’n, bé, doncs que la mort ens trobi vivint.

Noia 01. Hola, Gabriel. Des de la teva experiència, què li dona sentit a la nostra vida?

Gabriel Rolón. Hola. El desig. Jo crec que el que justifica la vida d’algú és la manera en què es pugui relacionar amb les coses que desitja perquè, què som en definitiva nosaltres? Som éssers del desig i la paraula. Què ens diferencia d’un animal, d’un gos, d’un gat? Ens diferencia que nosaltres, en lloc de necessitar les coses, les desitgem. Per què? Perquè quan nosaltres naixem… Vosaltres heu vist…? No sé si heu vist alguna vegada per televisió, hi ha “Animal Planet”, que un veu, i ens diuen què fa cada cadell només de néixer, i tots fan el mateix i saben que han d’anar a mamar de la seva mare i saben quan han de fer tal cosa… Tenen un saber meravellós que nosaltres no tenim. Nosaltres som una caixa de sorpreses. Un mira aquests canals i diuen que, per exemple, que a l’Argentina, la balena franca va a Puerto Madryn als mesos d’abril i maig per procrear i no hi ha cap balena que digui: “Aquest any, jo prefereixo procrear a Mar del Plata, que estic farta de Puerto Madryn”. No, hi va. I com sap que hi ha d’anar? Bé, perquè l’instint l’hi diu. En canvi, qui de vosaltres vol procrear al mateix lloc, al mateix mes, amb la mateixa persona? I alguns ni volen procrear. Per què? Bé, perquè som aquesta caixa de sorpreses.

Llavors nosaltres naixem i no sabem el que hem de fer. Llavors, què fem quan tenim una primera necessitat a la vida que no havíem sentit mai estant al ventre de la nostra mare? Sabeu què fem? Plorem. Sabeu per què plorem? Perquè descarreguem tensió. No perquè esperem res perquè no sabem ni què esperar. Però n’hi ha una altra, una altra persona, que escolta aquest plor i li dona un sentit. Generalment la mare, el pare, però, diguem, una mare que escolta i diu: “Ah, té gana”. Per què? Bé, no sé, però ens porta al pit i ens calma. És a dir, que li ha posat un nom a aquest plor, no? I llavors el bebè, que no esperava res, que només cridava de molest que estava amb aquesta necessitat desconeguda, s’adona aquí que les coses que li passen es calmen amb alguna cosa que ve de fora. I que, perquè això vingui, un ho ha de cridar. I entrem així al món dels humans, que és el món de la paraula. L’ésser humà, el que desitja, ho demana. Quan li agrades a un home o una dona, et convida a prendre un cafè, a prendre… Jo, perquè sóc argentí i som molt del cafè. Igualment, qui s’ho creu? Si algú et convida a prendre un cafè i tu dius que sí, quantes ganes de prendre un cafè tens? Cap. És la manera de demanar una altra cosa, de dir: “Et vull conèixer, m’agrades”. Però si acceptes, ja… Llavors, tot ho hem de demanar.

Però es dona una paradoxa que és al mateix temps frustrant i meravellosa, que és la paradoxa que això que nosaltres demanem no és el que en realitat desitgem. I això que trobem quan ho busquem no és el que volíem. Sempre queda una resta de disconformitat, una falta que genera una tensió en nosaltres que és el que anomenem “desig”, que és el que ens mou a fer coses. Perquè si algú estigués satisfet totalment… Mai us ha passat estar amb algú i dir: “Mira, no era això el que jo volia”? O barallar molt per fer alguna cosa i, quan un ho està fent, diu: “Sí, però jo esperava una miqueta més, m’ho imaginava diferent”. Sempre hi ha una mica d’insatisfacció que ens recorre, i això és meravellós. No viure com un insatisfet, però reconèixer aquesta tensió que ens recorre, que anomenem desig, i que és el que ens porta a enamorar-nos, a estudiar, a escriure llibres, a anar a veure una obra de teatre, a treballar… A fer tot el que fem. Que per sort, mai estarem en un estat de plenitud. I això que és tan molest és, al mateix temps, una experiència inigualable, perquè és la que ens porta a anar a buscar a la vida sempre una mica més.

Noia 02. Hola, Gabriel. D’on sorgeix l’amor i per què amb unes persones funciona i amb unes altres no?

Gabriel Rolon. Hola. Quina pregunta més bonica. A veure. L’ésser humà és, primer de tot, algú que no pot viure sense el reconeixement dels altres. Ho acabem de dir, si quan el bebè aquest que hem dit ha plorat, ningú l’hagués reconegut, ningú hagués dit: “Ah, aquest és el meu”. Un és en un aniversari, plora un bebè, n’hi ha dos o tres, i la mama el sent i diu: “Aquest és el meu” i hi va. El reconeix. És a dir, si visquéssim en un estat on ningú ens reconeix, haguéssim mort fa temps. Només vivim perquè algú ens va reconèixer i ens va donar menjar, ens va cuidar, ens va pagar el col·legi, ens va vestir, ens va educar… És a dir, que som éssers que requereixen tota l’estona el reconeixement. I l’amor és una de les formes més meravelloses que té aquest reconeixement. Què és el que fa algú quan t’estima? El que fa és dir-te que ets diferent a totes les altres persones del món. Per què ens agrada tant que ens estimin? Perquè ens fan sentir diferents. Vosaltres passeu per la porta d’un jardí d’infants i, quan hi ha els nens sortint, tenen dos o tres o quatre anys, i passa la gent i el nen està així i, de sobte, veu venir algú i el nen fa així, no? Per què? Perquè l’ha reconegut, aquesta és la seva mare, o aquest és el seu pare o és el seu avi, qui sigui. Ha fet així i ha estirat els braços. Què està dient? Per què ens emociona quan això passa? Per què ens està dient: “Passa el món per davant i tu ets diferent perquè t’estimo”.

Llavors jo crec que l’amor sorgeix d’aquesta necessitat de reconeixement. I genera aquestes sensacions emocionals tan meravelloses perquè, en un món en blanc i negre, les persones que ens estimen ens omplen de color. Penseu-ho en vosaltres mateixos. Quan mirem qui ens estima, és una persona que brilla diferent, que es veu diferent i que mirem entre molta gent. I tu li dius a algú: “Quina és la teva parella?”, “Aquella”, “Quina?”, “L’alta…”. Tu no no necessites això, fas així i: “És aquella”. Per què? Perquè té aquesta llum diferent, que és la que dona l’amor. Alerta, no estic volent dir amb això que l’amor sempre sigui una cosa bona. Però si surt alguna pregunta, parlarem d’això. Ho dic perquè no tots els amors mereixen ser viscuts, perquè hi ha amors que danyen, perquè hi ha amors que fan mal, perquè hi ha amors que emmalalteixen. Llavors no estic fent una cosa així de l’amor, però sí que estic dient que en un món on no sé si existeix la felicitat, sí que sé que existeix l’amor. I algú va dir alguna vegada que l’amor era potser l’única i millor de les respostes que havíem trobat per poder mirar de cara la mort sense morir-nos de por pel el camí, agrego jo. Però, bé, crec que d’allà sorgeix aquesta necessitat de l’altre, del reconeixement de l’altre. I crec que és tan important per això, perquè ens permet que, cada punt en aquesta vida, en aquest breu recorregut que és la vida, tan monòtona a vegades, tan fosca, cada tant hi hagi alguns focus de llum i de color que donin sentit a aquest camí.

Noia 03. Hola, Gabriel, amb tot el que ens has explicat, podries dir-nos què és l’amor i que no?

Gabriel Rolon. A veure. Aquesta és una pregunta que encobreix, em sembla a mi, una il·lusió, que és la il·lusió de creure que l’amor és sempre una cosa bona. Llavors, a algú li explica un amic o una amiga que el seu vincle, la seva parella l’ha enganyat i diu: “Bé, es veu que no t’estimava”, no? O que algú et tracta malament i diem: “Bé, però aquesta persona no t’estima”. I no és així. Hi ha amors que no són meravellosos. Per què? Perquè podríem dir: “Bé, algú que no et tracta bé, que no et té en compte, això no és amor”. No, no! Hi ha vegades que sí. Per què? Perquè l’amor és només una emoció. És una emoció que sentim les persones. Llavors cadascú sent des de qui és. I si un és agressiu, estimarà d’una manera violenta. I si un és calmat, estimarà d’una manera afectuosa. I si un és apassionat, estimarà amb passió. I si un és desinteressat, estimarà amb desinterès. No és que no t’estimin, sinó que t’estimen des del que són. Llavors cal anar amb compte amb això, amb confondre que només són amors aquells que fan bé. Quan algú et diu: “Això no és amor”, no, sí, és amor. Però saps què? No tots els amors mereixen ser viscuts. Llavors hi ha amors en els quals un ha de dir: “Sí, és amor, però em fa bé? Em fa mal? M’empeny en direcció als meus somnis? M’allunya de qui vull ser?”. Aquestes són les preguntes que cal fer-li a l’amor.

Sí que puc dir què no és amor: aquesta cosa meravellosa que un sent quan coneix algú, aquestes famoses papallones… que no sé per què van triar les papallones, i a l’estómac!… Que per mi que va menjar alguna cosa que li va fer mal, però bé. Aquesta vibració, això que un diu: “Ai, sí!”. Bé, això no és amor. Això no és res més que un enamorament, un estat que, per sort, és com una espècie de psicosi passatgera. Per què? A mi em deia una vegada una pacient que estava en un estat d’enamorament: “És que jo estic tan il·lusionada amb aquest vincle”. I li vaig dir: “Exactament, estàs il·lusionada”. I la il·lusió no és més que tècnicament un trastorn de la percepció. Hi ha dos grans trastorns amb la percepció dels quals solem treballar els psicòlegs: les al·lucinacions i les il·lusions. Una al·lucinació és una percepció sense objecte. Jo miro aquí on no hi ha res i dic: “Que guapa aquesta dona!”. Estic tenint una al·lucinació. Una il·lusió és una percepció deformada d’un objecte. És a dir, jo miro aquí on hi ha una càmera de televisió i dic: “Quina dona més guapa!”. És a dir, hi ha alguna cosa, però jo ho veig diferent. Us deu haver passat, despertar-vos alguna nit i: “Em pensava que hi havia algú!”. No era l’abric que estava penjat al penja-robes. Això és una il·lusió, percebre una cosa d’una manera que no és. Bé, això fa l’enamorament. Per això t’il·lusiona, perquè mires algú i el veus més bo, més alt, més afectuós, més comprensiu… Diu coses espantoses i a tu t’encanten. Dius: “No saps. És que té una personalitat…”. I als nou mesos: “Té un caràcter podrit”. I és el mateix, només que sota l’efecte de la il·lusió de l’enamorament tu vas creure això. Bé, això no és l’amor. L’amor es comença a construir aquí, i cal construir-lo a partir de les decepcions, d’anar veient-lo, al príncep blau, veure que és a penes el blau cel i estimar-lo igual, en aquest blau cel borrós. Llavors l’enamorament no és l’amor.

I el desig no és l’amor. Perquè l’amor es construeix, el desig és instantani. No necessites res per desitjar a algú més que mirar-lo o mirar-la i sentir aquest impacte que exerceix a vegades algú sobre nosaltres, que vas caminant i cada tant us mireu i tots dos ja sabeu que alguna cosa ha passat aquí, que aquí hi ha alguna cosa que es mourà. Bé, seria una bogeria pensar que això és un amor. Quin és el parany? Vosaltres creieu en l’amor a primera vista? Sí o no? Sí, no, a veure? Bé, sí, no, “més o menys”, diu. És clar. Bé, jo crec en l’amor a primera vista… dos anys després. Saps què vol dir això? A veure, imaginem. Jo entro en un bar, en un cafè. Veig algú que m’agrada. I llavors em quedo. Li somric, em somriu, m’acosto, el convido a prendre alguna cosa, xerrem, ens caiem bé, quedem a veure’ns un altre dia i l’altre, a sopar… I es comença a muntar una història. I jo em quedo amb aquesta persona i, potser, acabo vivint amb aquesta persona. I saps què li diré jo? “Jo em vaig enamorar de tu el primer dia que vaig entrar a aquest bar i et vaig veure”. I és cert. Però si aquest dia que jo entro al bar i la veig i em genera això, quan estic a punt per aixecar-me, ve un home gros, musculós, s’asseu a la seva taula i em mira malament, jo ni m’acosto. I dos anys després, ni recordaré aquesta dona que em va generar el mateix que m’hagués generat si no hagués aparegut l’home gros i haguéssim acabat junts. És a dir, que l’amor és un acte de resignificació. Quan algú diu: “Quan et vas enamorar de mi?”, aquí un resignifica el quan. Perquè, com moltes coses importants de la vida, a vegades, quan estan succeint, un ni tan sols se n’adona. L’important és que succeeixin. L’important és que, encara que no ens n’adonem, puguem anar sentint al cos que alguna cosa està passant.

Noi 01. Per què consideres que l’ego ens allunya de l’amor real?

Gabriel Rolón. De l’amor real. A veure. En primer lloc, no sé si considero que l’ego ens allunya de l’amor real, i no vull donar per compartida una premissa inicial d’un raonament. M’ho estàs fent pensar. A què anomenem ego? Doncs l’ego, així com l’amor és una paraula que té molt bona premsa i, com dèiem recentment, no sempre l’amor és sa, però, bé, un parla d’amor i sembla que és bufó, l’ego és una paraula que té una premsa estranya. En general, l’usem fins i tot com un insult o un desacord. “Tu tens molt ego, has de treballar més, el teu ego…”. No sé, sembla que és estrany el món de l’ego, no? Jo crec que… Demano permís per traduir la paraula “ego”, ja que en espanyol estem parlant, i anomenar-lo “jo”, “el meu jo” en comptes de “el meu ego”. El jo és alguna cosa que també construïm. Ningú neix amb una personalitat. A vegades hi ha aquest error. Perquè un noi neix i crida i l’àvia que va per allà diu: “Ui, quin caràcter que tindrà aquest”. És clar, als quatre o cinc anys, el nen tira les joguines i la mare diu: “Té raó la teva àvia, aquest té un caràcter”. I, és clar, a l’adolescència falta a l’institut, el fan fora: “Sí, és que té…”. I als 50 anys, és un tipus insuportable i algú que el coneix, diu: “I ja des que va néixer ho va dir l’àvia: “Aquest tindrà un…”“. No, no va néixer amb un caràcter! Es va anar identificant aquestes paraules. Vam dir que érem éssers de les paraules, i el nostre jo, el nostre ego, es construeix a partir d’identificar-me. Què em van dir? Agafo l’exemple, us he dit com el meu pare em va dir a mi: “Quan vulguis alguna cosa que sigui a davant, ves a buscar-la?. O què hauria passat si el meu pare m’hagués dit: “Sí, bé, però no miris tot això, perquè mai podràs tenir això”. Són paraules que comencen a formar part de qui som nosaltres, dels qui som.

Llavors ens anem nodrint d’aquestes paraules i anem construint aquesta personalitat, aquest jo. I a aquest jo li hem de brindar un nivell d’amor. Per què? Perquè a vegades quan diem: “Tu tens molt ego o poc ego…”, de què estem parlant? De quant t’estimes. I una certa quota d’amor propi, li posarem aquest nom que sona més bonic, d’amor propi n’hem de tenir. També per estimar sanament. Per no allunyar-nos de l’amor veritable i sa que és quan t’estima algú que s’estima, que em sembla que és la forma més sana de l’amor. Perquè quan t’estima algú que no té respecte per si mateix, que no guarda aquest amor propi, és molt probable que sigui un vincle de dependència el que generi aquesta persona. És molt probable que hi hagi una relació asimètrica on hi hagi un amat i un amant, algú que estima i algú que es deixa estimar, un idealitzat i una persona degradada. I això no són amors sans que convinguin. Llavors, em sembla a mi que cal anar amb compte amb això. Jo crec que una certa quota d’amor propi és indispensable per ser una persona sana. L’amor, com tot, és quantitat. És mentida que l’amor és il·limitat. I ho sap qualsevol que la seva parella li fa algun reclam i diu: “Bé, he tingut una setmana… He tingut problemes a la feina, m’he barallat amb el meu ex perquè el meu fill ha tingut un problema i la meva mare està malalta i, bé, quines ganes tinc d’estimar-te avui i no puc perquè…”. Què està dient? “He gastat la meva energia i el meu amor en tantes coses que arribo amb poquet, no és que t’estimi menys”. Sempre és una quantitat, l’amor, també, no escapa a aquestes lleis de la física. Com més en tinc per mi, menys en tinc per donar, i com més en dono, menys en tinc per mi. Llavors, què és l’important? Saber fins a quin nivell puc guardar un amor propi sense tornar-me un narcisista que no pensa en els altres i fa el que li dona la gana. I fins a quin nivell haig de controlar el meu amor per no donar-ne tant que ja no en quedi gens per mi. Llavors: “Tu ets la persona que decideix, anem on tu vulguis, fem el que tu vulguis, amb els teus sí i amb els meus no…”. No, gestiona-ho, perquè t’he donat tant d’amor que no me n’ha quedat el mínim necessari per dir-te: “Jo també hi tinc dret. Avui em toca a mi triar”. Llavors em sembla que jo reformularia aquesta pregunta dient que és necessari gestionar d’una manera intel·ligent l’ego perquè aconsegueixi un nivell tal que ens permeti estimar sense deixar d’estimar-nos.

Chica 04. Hola, Gabriel. Com a escriptor i psicòleg, parles de la importància d’aprendre dels errors propis. Podries compartir-nos alguna lliçó de vida o experiència que t’hagi impactat?

Gabriel Rolón. Mira, em permetré explicar-te una experiència personal. Quan jo era un noi, el meu somni era ser músic. Jo volia ser pianista i director d’orquestra. I anar a la facultat, cosa que per un noi en la meva condició econòmica aquells anys era un somni més difícil que ser Spiderman a l’Argentina en aquell moment. Però els meus somnis eren la música lligada al piano i a la direcció d’una orquestra. I jo molestava. Els ho deia als meus pares, però des de molt petit, tres o quatre anys, cantava tot el dia, tocava a la taula… I quan tenia uns cinc anys, el meu pare va aparèixer un dissabte tornant d’una obra en construcció en la qual treballava amb una bossa de paper fusta i em va dir: “Això és per a tu”. I quan la vaig obrir, hi havia una guitarra. I això va ser al mateix temps per mi una emoció i una profunda desil·lusió. L’emoció que els meus pares haguessin escoltat el meu somni de ser músic. I la desil·lusió de saber que això volia dir que de piano no en tindria mai. Però bé, vaig arrencar amb la guitarra de seguida. Això va ser un dissabte, el dimarts ja estava fent classes. Devia tornar boja la meva mare per trobar la professora, però ja estava fent classes. I vaig estudiar i em vaig graduar de professor de guitarra, de professor de música. I vaig voler cantar, i vaig començar a estudiar cant i ser músic. I vaig començar, i la gent em va dir que no. És a dir, no venia ningú als llocs on jo cantava, no em contractava ningú… Simplement, sí que vaig aprendre a tocar molt bé la guitarra i vaig començar a acompanyar, acompanyar jo persones que cantaven com s’havia de cantar i no com cantava jo. És a dir, que el meu fracàs amb el piano em va portar a la guitarra i el meu fracàs amb el cant em va portar a acompanyar gent talentosa i estar en escenaris i conèixer gent molt talentosa que després em va donar oportunitats.

I mentrestant, quan em vaig adonar que ja no podria viure de la música… Perquè no podria, no seria en Luis Miguel ni Von Karajan. Llavors vaig dir: “Bé, jo haig de fer una altra cosa”. I vaig començar a estudiar Ciències Econòmiques per fer de comptable. Vaig durar menys d’una setmana. De seguida vaig dir: “Aquest món no és per a mi”. És a dir que vaig fracassar en la meva carrera com a comptable. I vaig dir: “M’apuntaré en el professorat de matemàtica”, perquè la matemàtica m’agrada, perquè soc professor de música, m’agrada l’ensenyament. I em apuntar al professorat de Matemàtica. I, quan anava per la meitat de la carrera, un dia estava fent classes en un col·legi secundari, classe de música, i em vaig adonar d’alguna cosa: a mi no m’agrada ensenyar als nois. A mi m’agrada escoltar-los. Perquè em vaig adonar que mai els ensenyava res. Sempre estava xerrant amb algun que tenia un problema. Jo deia: “Vosaltres, calladets. Què et passa? A veure, explica’m”. I ell deia: “Profe, tinc un problema, que em busquen els nois a l’esbarjo…”. I jo me’n vaig adonar. Un dia hi vaig caure: m’agrada escoltar. És clar, no era el professorat, el meu fort. Era la psicologia. Però ja tenia com 26 o 27 anys. I com sol passar en algú d’aquesta edat, un ja es veu molt gran… Avui ric d’això, però en aquell moment em veia gran. I li vaig comentar al meu pare que volia estudiar Psicologia, canviar de carrera. Jo ja no vivia amb ells feia molt. I un diumenge vaig a casa dels meus pares a dinar junts i el meu pare em diu: “I com anem amb la facultat?”. I jo li vaig dir… Just l’endemà vencia la inscripció. Era dilluns, l’endemà. Dic: “No, no faré la facultat, acabaré el professorat”. “Per què?”, em va dir el meu pare. “Perquè ja he fracassat molt. He volgut ser pianista i no he pogut. He volgut ser cantant i no he pogut. He volgut ser director d’orquestra i no he pogut. He volgut ser comptable i no he pogut. Ara vull ser professor de matemàtiques i tampoc podré. Quant fracassaré?”, li vaig dir.

“A més, saps què? Quan em graduï, si arribo a graduar-me, tindré més de 30 anys” li vaig dir, com si fos un abisme. I el meu pare es va quedar mirant-me i em va dir: “Mira, no aturaràs el temps perquè no estudies. És a dir, que més de 30 anys, en algun moment, els tindràs igual. L’única diferència serà si quan en tinguis més de 30 ets o no ets qui vols ser”. I em va dir: “I et diré una cosa més forta”, em va dir. Em va mirar seriós i em va dir: “A mi no em molesta tenir un fill que hagi fracassat molt, però no suportaria tenir un fill que per por no va arribar a ser qui havia de ser”. I així que em vaig quedar amb aquestes paraules del meu pare i em vaig inscriure l’endemà a la Facultat de Psicologia i mirin on soc. Tan malament no em va anar. I després de fracàs, més fracàs, més fracàs… Que després també et preguntes: “Van ser fracassos?”. Perquè, mira, quant del que jo puc fer avui es nodreix d’allò en el qual jo vaig creure que havia fracassat? A vegades, algunes persones em diuen: “Tu tens un talent per comunicar”. I jo: “Quin talent? Tinc tres carreres docents. Tinc tres carreres docents que m’han ensenyat com s’explica”. La resta està bé, tracto de millorar tot el que puc. Però això que jo vaig pensar que havia estat un pur fracàs em va donar un munt d’eines per acostar-me al que vaig somiar després. I us ho explicaré en una anècdota que té a veure amb una pacient. Una vegada, estic amb una pacient que s’estava separant. Després de més de 20 anys de matrimoni, s’estava separant. I em diu, estirada al meu divan: “Tant de temps i tants somnis dedicats a aquesta història per a res. Per a aquest fracàs”. I llavors jo li vaig dir: “Perdona’m, no hi estic d’acord. Jo et vaig acompanyar quan va morir la teva mare. I saps què em vas dir? “Jo no sé què hauria fet si no hagués estat el meu marit al costat per contenir-me”. I jo estava amb tu quan et vas graduar i em vas dir: “Si el meu marit no s’hagués encarregat de cuidar els nois o de fer el menjar i de donar-me tot el temps que jo necessitava, jo no m’hagués pogut graduar”“.

I li vaig explicar així tres o quatre coses. I li vaig dir: “De debò dius que va ser per res? Si aquesta història d’amor té tant a veure amb qui ets ara”. A vegades és una injustícia jutjar les coses només pel final. Un encén la televisió quan el partit acaba. I diu: “Com han quedat? 1 a 0. Hem perdut. Burros! Aneu-vos-en”. Has vist el partit? Per aquí vam picar deu pilotes als pals, ens han marcat un penal que no era, hem jugat fenomenal… Però tenim aquest costum resultadista de jutjar les coses només per com acaben. Perdó, jo no dono consells, però no cometeu mai aquest error. Per què? Perquè també hi ha persones, hi ha relacions que no han acabat mai i han estat un fracàs tota la vida. Una vegada, em diu una pacient que tenia més de 80 anys. El marit havia mort aquella setmana, el marit amb el qual havia compartit més de 50 anys. Ve al consultori i jo dic: “Bé, com vindrà?”. Ja m’havia assabentat la mort del marit, que m’havia avisat. Llavors li dic: “Com està?”. “Bé”, em diu, “tranquil·la”. Em diu: “Pobre, em fa pena. Perquè vostè sap que… Jo no em volia casar amb ell. És més, jo li vaig dir a la meva mamà abans de casar-me: “Mamà, però jo no ho estimo”. I la meva mare em va dir: “Bé, ja l’estimaràs. Amb el temps ja l’estimaràs”. Bé, a la meva època era així i jo el vaig arribar a estimar”, em diu. I jo: “Ah, sí? I què va estimar d’ell?”. I es va fer un silenci enorme durant uns quants minuts. Alguna cosa que solem fer els psicoanalistes i no altres tècniques, quedar-nos en silenci dos o tres minuts. I en un moment em va dir: “Bé, mai em va pegar. I era un home molt net”. I no va dir més. És a dir, que després de 50 anys de matrimoni, el que rescatava era que l’home no era violent i que solia rentar-se de tant en tant. I jo els diria, aquesta relació on es van morir junts 50 anys, un al costat de l’altre, en aquests termes, no fa olor una mica de fracàs? No fa olor més d’èxit l’altra, la de la meva altra pacient, la que va poder estudiar, ser algú, que va estar acompanyada quan va morir la seva mare per un home que la va sostenir, encara que s’hagi acabat? Llavors, alerta, perquè com que la paraula èxit ve de “exit”, i tots sabem que vol dir “sortida, final”, solem confondre quan alguna cosa acaba amb el fet que això hagi estat la conclusió per la qual un ho ha d’avaluar. Jo agraeixo moltes coses a amics que ja no són al meu costat, que ja no estimo, persones que ja no veig, companys de col·legi que avui no sé ni on viuen, relacions que s’han acabat… I els agraeixo molt la manera en què m’han ajudat a transitar la vida. I, no obstant això, moltes vegades en algunes reunions familiars haig de continuar veient, des de tota la meva vida, gent que no m’importa absolutament gens i que mai ha fet res per a mi. Així que jo seria acurat amb això de l’èxit i el fracàs.

Noia 05. Hola, Gabriel. Sé que la salut mental és un tema que et preocupa. Quines claus o recomanacions ens donaries per tenir una bona salut mental?

Gabriel Rolón. Fa molts anys ja, Sigmund Freud, el creador de la psicoanàlisi, va dir que hi havia dos pilars molt importants a l’hora d’avaluar què consideraríem una persona sana. Ell va dir que són l’amor i la feina. Quan una persona és feliç amb qui està i és feliç amb el que fa, aquesta persona serà una persona sana. Quan una persona està en un vincle on sofreix o treballa en un lloc on ho passa malament, aquesta persona emmalaltirà. I jo crec que és exactament així i que encara se sosté aquesta idea, almenys, jo la comparteixo. Són com les dues grans columnes en les quals ens recolzem. Moltes vegades, quan en falla una, ens recolza l’altra. Ens deixa la persona que estimem i, per sort, al matí ens hem de dutxar, pentinar, vestir perquè cal anar a treballar. I si a la feina ens ho passem bé i som creatius i ens agrada el que fem i ens reconeixen i tenim bons amics, parlem, els expliquem la nostra tristesa i tot i ens sosté. A vegades, a l’inrevés: a algú el fan fora de la feina i el sostenen els seus afectes. Jo us he explicat que el meu pare treballava com a paleta de la construcció, i solia passar moltes vegades que, quan s’acabava una obra, el feien fora. I llavors es quedava un temps sense feina, buscant. La meva mare sortia a treballar en aquests moments del que es podia. I en aquestes èpoques, quan estava sense feina, jo ho recordo com si fos avui. Jo era petit, molt petit, però l’avinguda més llarga del món es diu Rivadavia i és a l’Argentina. És una avinguda però llarguíssima, llarguíssima, llarguíssima. Et parlo de quilòmetres i quilòmetres, no sé quant deu fer, però és enorme de llarga.

Bé, el meu pare agafava un col·lectiu, un òmnibus, diríeu vosaltres, no?, un bus des d’on vivíem fins al lloc on començava aquesta avinguda, fins a l’inici d’aquesta avinguda. I llavors començava a caminar per una de les voreres, per un dels costats d’aquesta avinguda entrant a cada obra en construcció per preguntar si hi havia feina. I la feia fins al final. Descansava una hora o dues, travessava el carrer i tornava caminant una altra vegada tota aquesta avinguda, fent el mateix, preguntant: “Hi ha feina? Necessiten un peó per treballar?”. I jo recordo quan tornava a vegades en la seva cara de desil·lusió… Que li portava el temps que li hagués portat una jornada laboral: se n’anava a les sis del matí i tornava a les set de la tarda. I jo veia a la seva cara que no havia aconseguit res. Però saps què veia també? Que la meva mare li acostava un mate… Un mate és una beguda que prenem els argentins, diguem un cafè, un te, com vulgueu, però era un mate. I l’acariciava… I l’acariciava i li deia: “Demà, morocho”. “Morocho” li deia la meva mare al meu pare, que era molt blanc, però ella li deia morocho. La meva mare li deia: “Demà, demà. Ara pren un mate”. I el pare s’asseia. I jo, amb els anys resignifico això que t’estic transmetent: com l’amor sostenia la seva salut emocional perquè no fes fallida en els moments en els quals no hi havia allò altre. I també he vist moltes persones que han sortit d’un dol tremend, d’un abandó, d’una pèrdua molt difícil de superar gràcies al fet que estaven fent alguna cosa en la qual eren felices, alguna cosa que somiaven. Llavors jo et diria que no és gaire més difícil de dir que això: l’amor i la feina. Com és de difícil fer-ho. Com és de difícil tenir un bon amor o treballar en les condicions on un se senti feliç. Però si sabéssim manejar aquestes coses, jo crec que caminaríem pel món amb molt menys nivell d’agressió i de violència.

Noia 06. Gabriel, tu tens una gran connexió amb l’art. Cantes, toques el piano, fas teatre… Com serveix l’art per desenvolupar-nos i cuidar la nostra salut mental?

Gabriel Rolón. Moltíssim. Moltíssim, perquè l’art és un lloc de desconstrucció, és un lloc on bolcar les emocions. Hi ha un llibre molt famós que es diu “Les penes del jove Werther”. És un llibre que va escriure Goethe, que explica la història d’un noi que, per un desengany amorós, se suïcida. I en la seva època va ser tan forta l’arribada d’aquesta novel·la que molts joves abandonats per les seves parelles imitaven Goethe i es mataven. I es va dir “el mal de Werther”, li van començar a dir a aquesta espècie d’auge de suïcidis d’enamorats contrariats. I Goethe va haver de sortir i va dir: “Bé, espereu, nois, que esteu bojos? Que a mi perquè em deixa una dona escrigui la història d’algú que es mata per amor no vol dir que aquell a qui el deixa un amor hagi de matar-se”. Per què? Què havia fet Goethe? Goethe havia fet art amb el seu dolor. En comptes d’anar i matar-se, que era el que volia fer en aquest moment, va escriure la història d’algú que es matava i va deixar una cosa meravellosa per a la humanitat. Va deixar una obra increïble, extraordinària, que us recomano llegir, si és que no ho heu fet ja. Una de les grans obres de la humanitat. I la va escriure, a partir de què? De poder bolcar allí el seu sofriment. L’art en general és el lloc on millor podem bolcar els nostres dolors de la manera més sana. Per això un diu: per què la majoria de l’art… del bon art, almenys, és dolorós, és trist? Bé, perquè un escriu amb aquesta energia, pinta amb aquesta energia. Aquí tenen a tot just uns metres el “Guernica”. Fixin-se d’on ho va treure i l’obra que va fer amb el seu dolor, amb la seva angoixa, amb la seva impotència Pablo Picasso.

No hi ha grans obres nascudes de l’alegria, perquè quan un està molt content no té ganes d’escriure, de pintar o de tocar el piano. Quan estàs enamorat i estàs molt bé, vols sortir amb la persona que estimes, vols fer sexe amb la persona que estimes, vols conversar i compartir un vi. No tens ganes de tancar-te sis hores a compondre una fuga o una cançó, el que més t’agradi. Llavors, jo crec que l’art ajuda la salut psíquica perquè et dona un lloc on les emocions que fan mal, en comptes de danyar, troben un entorn per desenvolupar coses que fan bé, que et fan bé a tu o li fan bé als altres fins i tot. Perquè tots gaudim de “Les penes del jove Werther” i tots gaudim d’algun dels preludis de Chopin escrits en moments de malaltia, de dolor, d’angoixa. Hi ha… Per a mi, el més gran dels artistes, en música, que ha donat l’Argentina es diu Astor Piazzolla. I Piazzolla va escriure la seva obra més famosa… I si no la coneixeu, quan sortim, aneu a escoltar-la. Es diu “Adiós, Nonino”. Nonino li deien al seu pare. I Astor estava de viatge, fracassant, fracassant pel món perquè ell volia ser… Li van trobar feina en un banc quan se’n va anar a viure als Estats Units per provar sort, i ell va arribar fins a la porta del banc i va tornar a l’hora a casa seva i la dona li va dir: “Què ha passat?”, va dir: “He arribat a la porta del banc i m’he posat a plorar. He dit: Jo no puc fer això. Jo mai seré feliç si entro. Si travesso aquesta porta, mai seré feliç”. I llavors se’n va anar amb la seva música i va lluitar i va lluitar fins a transformar-se en… Però mentre estava vivint lluny amb aquesta música, tractant de demostrar qui era, li arriba la notícia que el seu pare, Nonino, havia mort. I llavors ell va arribar a casa seva. Després d’aquest viatge, aquella nit va tenir funció, quan se’n va assabentar, amb dos grans ballarins de l’Argentina que eren, que eren Copis i la seva dona, ballarins de tango. I ells expliquen que, quan van saludar el públic, diu: “En comptes de saludar, ens vam haver d’abraçar perquè l’Astor queia. No podia estar dret del dolor”.

I va tornar a casa seva, es va tancar a la seva habitació i, això ho explica la seva filla, crec, va agafar el bandoneó… Ell componia en piano, però va agafar el bandoneó i, entre el bandoneó i el piano, va començar a estripar una melodia tremenda, esquinçadora, commovedora, que, segons els seus fills: “A vegades, no es podia sentir la melodia perquè la tapaven els crits de dolor del meu pare”. Aquesta melodia avui recorre el món. La toquen les orquestres simfòniques de tot el món. I ell mateix va dir: “Mai vaig poder superar “Adiós, Nonino”. Ho he intentat. Cada vegada que escric, m’assec a veure si la supero i mai l’he pogut superar”. I jo crec que mai la va poder superar perquè mai va fer una obra amb tant de dolor a sobre. Jo estic convençut que, si en aquest moment en el qual Piazzolla escrivia la melodia, si se li hagués trencat el llapis, del llapis n’hagués sortit sang. Perquè això és el que connecta l’autor amb una obra quan transmet la seva emoció tan profunda. Llavors deixa’m dir-te que aquell que gaudeix de l’art, aquell que genera art, té moltes més possibilitats. No dic que tots ho siguin. Aquí hi ha Van Gogh per demostrar que la meva teoria no funciona sempre, que ha fet aquests quadres meravellosos i va tenir un patiment psíquic tremend que el va portar fins al suïcidi. Però creu-me que si a tu et deixa algú i en lloc d’anar a donar-li coces a la porta, trencar-li el cotxe amb un maó, te’n vas a casa teva i simplement et poses una música trista i plores una mica, i mentre gaudeixes de la música estaràs molt més sana que si fas allò altre. Per això jo sempre els dic que no entenc, els ho dic als meus col·legues, jo no entenc un psicoanalista que no faci art. No entenc un psicoanalista que no escrigui o que no faci música, o que no balli, o que no canti. Però qui està en contacte amb tant de sofriment, qui escolta tot el dia el dolor d’algú, necessita un espai on les coses siguin diferents, on el món tingui una altra màgia. Schopenhauer deia que el món era música, res més. Jo comparteixo una mica això, però hi ha altres arts també. Però totes elles, creu-me, a un en particular, a aquest subjecte en particular, ho dic a la humanitat, però a cadascun dels subjectes en particular, amb les seves possibilitats, la proximitat a l’art li millora la vida. I algú, encara que hagi patit molt, si no hagués tingut l’art, hagués patit molt més.

Noi 02. Hola, Gabriel. Com a entrenador de futbol, entenc la comunicació com una part fonamental del procés. Per què es pot dir o per què se sobreentén que dues persones que diuen exactament les mateixes paraules poden referir-se a coses diferents?

Gabriel Rolón. Perquè la paraula és un engany. Perquè la paraula és, com vam dir, l’única manera que té un ésser humà de transmetre el que desitja, el que espera, el que vol. Però estem condemnats al fet que les nostres paraules mai de la vida puguin aconseguir dir de debò tot el que desitgem, tot el que volem o tot el que esperem. I creure que una paraula vol dir alguna cosa és un error. Si jo dic, per exemple, ara: arbre. Que aixequi la mà el que ha imaginat un arbre. Bé. Si jo ara dic: arbre genealògic. Quant té a veure això que dic amb l’arbre que vosaltres us heu imaginat? Gens. Per què? Perquè cada paraula troba el seu sentit per relacionar-se amb unes altres i amb unes altres i amb unes altres. Llavors, mai us ha passat que esteu parlant amb algú i digueu: “Para. Deixa’m acabar. Deixa’m acabar”. Per què? Perquè fins que jo no acabi i posi totes les paraules que resignifiquen el començament, no sabràs el jo vull dir. Però encara que jo hagi acabat, en alguna d’aquestes paraules, pot haver-hi hagut un trencament en tu que t’ha portat a un altre costat. Un pacient li diu a la seva xicota molt emocionat: “Ets una de les millors persones que he conegut al món”. La seva xicota es posa seriosa, es tira cap endarrere, el mira amb ràbia i li diu: “Com una de les millors? Quantes més n’has conegut com jo?”. Quanta distància entre el que ell volia dir i el que ella ha entès! Ell va volia dir: “Ets gairebé única. Ets un espècimen estrany de tan bona que ets”. I ella, què ha entès? “N’hi ha moltes altres com tu”.

La paraula genera això. Per això, en discutir, tu dius: “Mira, tu em vas dir que…”. La veritat, no vol dir gaire. Això és el desafiament permanent que tenim els éssers humans, que a més poques vegades prenem la paraula de debò. Usem la paraula perquè no podem usar una altra cosa. Som humans, aquesta és la nostra manera de comunicar. Però la comunicació sempre és fallida. Perquè és un error creure que perquè parlem espanyol, el mateix idioma, tots estem entenent el mateix del que jo vull dir. Llavors, donada la comunicació, hi ha el malentès. Sempre està donant voltes. I a més la paraula és una cosa que solem… A veure, a l’Argentina, diem “bastardear”… Denigrar, podríem dir, que podem subestimar i fins a embrutar d’alguna manera. Per què? Perquè la usem per coses molt banals. “Vas veure com va ploure ahir? Deu-n’hi-do!”. “Sí, sí. Saps que em van dir que mai havia plogut tant a tal ciutat com ahir a la nit?”, dic. I ve un altre i diu: “Com va anar tal equip de futbol?”. I així passem les nostres vides. És més, estem amb la persona amb la qual més ens uneix el temps i la passió, amb la nostra parella: compartim nuesa, sexualitat, estem junts tot el dia i, de sobte, un d’ells diu: “Espera, abans de dormir, hi ha una cosa que jo vull que parlem”. “Com ‘vull que parlem’?. Hem estat parlant tot el dia”. “Sí, però no hem dit res”. A això, li dic “paraula buida”. A aquesta paraula que no comunica res. I, en algun moment, quan un usarà una paraula, que es denomina “paraula plena”, en aquest moment, un diu: “Para, escolta’m. Escolta”. Un no diu: “Escolta’m, para. Escolta’m bé el que et diré: vas veure com va ploure ahir a la nit?”. Ningú fa això. Però quan un diu: “Escolta’m bé el que et diré: jo no vull més aquesta història”. Per què et convoca? Perquè et diu que saltarà de la mera comunicació a fer-se càrrec del que dirà, al fet que la seva paraula ho representi, al fet que la seva paraula porti la seva sang. Aquesta és la paraula plena que fem servir molt poques vegades i que ens canvia el destí.

Perquè quan tu li dius a algú: “Em vull casar amb tu, acceptes?”. Si dius “sí” o si dius “no”, et canvia la vida. Aquesta és una paraula plena a la vida. “Sí que vull” o “No, jo no vull”. Perquè podria dir: “Bé, mira, llavors jo, per seguir així com estem, prefereixo anar-me’n”. Llavors cal anar amb compte perquè, per aquesta estranya condició que té l’ésser humà d’haver d’habitar tot el temps entre paraules, la confusió és gairebé inevitable. Llavors creure que ens comuniquem és una cosa. Comunicar-nos de debò n’és una altra. Per descomptat, a diferents nivells. Ets director tècnic d’un equip de futbol. I tu sabràs, quan tiren la pilota: “Bé, vinga, correu, correu”. I, als centrals, sabràs dir-los: “A veure, tu marca al nou i…”. I el mires i li carregues una intensitat, perquè vols que t’entengui bé. Jo veig els tècnics de futbol. A vegades, quan fan gestos al banc, dient: “No heu entès gens el que us he plantejat, no m’heu entès”. Bé, sapiguem això. Vivim en el món de la incomunicació, del malentès, però com no ens queda més remei que continuar intentant-ho amb paraules, tractem d’utilitzar quan podem una paraula que ens representi de debò i d’estar mitjanament convençuts que l’altre ha interpretat una cosa semblant, almenys, al que jo he volgut dir.

Noia 07. Hola, Gabriel. A què et refereixes quan dius que a vegades el temps i la memòria canvien una mica les coses?

Gabriel Rolón. Em refereixo al fet que la memòria és al mateix temps un lloc meravellós, però ple de paranys. Perquè la memòria és el lloc on pots guardar el que vas perdre. Ets molt jove encara, però arribarà un moment on moltes de les coses que estimes ja no hi són: els teus avis, els teus pares, desenganys amorosos, moments de la teva vida que has estimat molt… I es guarden allí, en aquest territori estrany que és la memòria. No moren del tot, encara que hagin mort. Jo avui us he portat el meu pare, he portat la presència del meu pare, i vosaltres heu pogut conèixer una mica com era aquest home que fa gairebé 30 anys que està mort. I jo el tinc i el recordo tota l’estona, i recordo les seves paraules i sé què diria. I un recorda moments bons, dolents, amors… Els qui vam ser. Ens recordem a nosaltres. Mai heu fantasiat amb aquesta idea meravellosa que Jorge Luis Borges va plantejar en un conte que és conversar amb un mateix quan éreu petits. Què ens diríem? Com ens miraria aquest noi? Ens miraria i diria: “No puc creure el que has fet de mi”? O ens donaria les gràcies? Ens diria: “Gràcies. Jo no vaig pensar que de mi tu faries això que ets”. Llavors aquest noi i aquesta conversa, jo la tinc moltes vegades amb mi quan em pregunto: em sento digne sent qui soc? A veure, què diria aquell nen que va batallar amb la mort des que va néixer, que va batallar amb els fracassos? Què diria d’aquest home que soc? Estic a l’altura d’aquest nen? El vaig modificar per bé? El vaig empitjorar? Perquè viu en la meva memòria. Però per què dic que la memòria canvia les coses amb el temps? Perquè, saps què? És probable que aquell nen no hagi estat tal qual com jo el recordo. És probable que el meu pare no hagi estat tan generós i tan treballador com jo el recordo. I que la meva àvia no m’alcés amb tant afecte com jo ho recordo, o que aquell primer amor que heu perdut i els ha quedat com: “Ai, aquella vegada sí que em vaig enamorar i mai em vaig tornar a enamorar”. És possible que amb el temps hàgim engrandit coses que no van ser tan grans, perquè tenim un estrany costum, els éssers humans, que és la de deixar passar el temps sense viure. Estem davant d’un lloc meravellós i un, en comptes d’emocionar-se, saps què diu? “Para, que li tiraré una foto”. No, viu-ho! Mira-ho! Després, quan un mostra la foto, diu: “Potser aquí no es nota gaire, però era més bonic el capvespre”. Obvi que no es notarà! Li falta realitat, li falta la vida, li falta l’emoció.

Però tenim aquest costum de voler capturar en lloc de viure. I és amb els moments viscuts de debò amb el qual un va construint la seva memòria. I després, quan la mira, passa com aquestes fotos. A vegades, un diu: “No, no saps el que era aquest lloc”. I un veu una foto i es veu un arbre per la meitat, mig cos d’un fora de focus. I un diu: “No, però no saps el que era”. Per què? Perquè la seva memòria engrandeix, diu: “Com de feliç jo vaig ser aquí!”. Mentida! Què, feliç? Si estaves buscant algú que et fes una foto en comptes d’estar gaudint aquí. On era la teva felicitat? Si haguessis estat feliç, no hi hauria hagut aquesta foto, hi hauria hagut el teu record en les teves llàgrimes i en les teves paraules, potser. Llavors, a vegades, amb la memòria… Jo crec que això té a veure amb alguna cosa: ningú vol haver passat en va per la vida. Tots volem haver tingut una vida que tingui un sentit. I llavors a vegades il·luminem el passat amb una felicitat que no va ser tal. Els donem als nostres éssers estimats que se’n van anar qualitats heroiques que mai van tenir. O, a l’inrevés, com li passava al meu pacient. Tenia una mica de fracàs i d’una cosa negativa, una relació que havia estat bonica. Per què? Perquè, passat el temps i mirant cap endarrere ho resignificava. A vegades, signifiquem per bé, a vegades, per mal. Quan resignifiquem per bé, gaudim de la nostra memòria. Perquè, la veritat, m’emociona molt sentir que el meu pare va ser així com el recordo. I si no va ser tan així, bé, que es perdi en el meu disgust a la realitat. La meva memòria m’avala en el meu afecte. Però si resignifiquem per pitjor, treballem sobre això, perquè correm el risc de no adonar-nos que hem estat més feliços del que crèiem i d’estar sent injustos amb les decisions que prenem en un temps ja passat en què érem altres persones que no sabíem el que havia de passar.

Noia 08. Hola, Gabriel. Tens un llibre que es diu “El precio de la pasión”. Ens podries dir per què és important per a tu la passió?

Gabriel Rolón. A veure, la passió és un concepte complicat, perquè també, com l’amor, sol tenir bona premsa. Es diu: “Que bé, té molta passió pel que fa. És una persona apassionada”. Ens agrada el terme “passió”, però cal tenir molta cura perquè la passió implica un moment de desmesura. Sabeu què deia a l’entrada de l’oracle de Delfos? Dues frases: “coneix-te a tu mateix” i després “res en excés”, una vegada que et coneguis. Deia un amic al qui he estimat molt i que ja no hi és: “Tot el que hi ha de més, no serveix”. I és així. Això volien dir els grecs. El meu amic ho deia més bonic. El que és sobrer, fa emmalaltir. I la passió ens empeny a anar tota l’estona pel que és sobrer. Fins al tal punt que en una època es justificaven els crims, recordeu els “crims passionals”. No, es diu violència de gènere. Li hem posat un nom que està a l’altura de l’atrocitat que es comet. En aquell moment deien: “Bé, és un crim passional”. És a dir, el va desbordar la passió. No sabia el que feia. Sí, senyor, vostè acaba de pegar-li a una dona. Això no és un delicte passional. No, no, això és violència de gènere. I llavors dic moltes vegades la passió, és clar, com que ens dona aquesta suposada energia i ens fa actuar d’alguna manera, ens porta a justificar coses injustificables. Per exemple, l’altra dia vaig llegir una cosa que em va semblar meravellosa, que algú definia la diferència que hi ha entre el temperament i el caràcter, i deia que solem dir que algú té poc caràcter quan sap manejar el seu temperament. És a dir, el caràcter és la capacitat de manejar o no el temperament. Una persona que s’enfada i dona coces a tot no té gaire caràcter, té un temperament difícil, però no té caràcter per dominar el seu temperament.

Una persona que, per contra, a vegades… Ho saben els que han estat pares, ha de posar-se dur quan no vol, perquè al nen cal ensenyar-lo o cal posar-li límits, està traient un caràcter d’un temperament que li diria: “Bé, no, no n’hi ha per tant, pobret, deixa’l”. Cal aprendre a manejar-se amb la passió, perquè sense passió la vida no té gaire sentit. Però en l’excés de passió un pot trobar un moment altament arriscat per a la seva pròpia vida o per a la vida dels altres. Llavors, crec que tenim el dret de triar quina de les nostres passions ens guia. Els analistes diferenciem dues energies que mouen la psique humana: la pulsió de vida i la pulsió de mort. Una ens empeny a anar a buscar el que desitgem: a estudiar, a treballar, a intentar-ho una vegada i una altra vegada, a enamorar-nos, a crear una obra musical, a fer esports… L’altra ens empeny a destruir i destruir-nos, a deprimir-nos, angoixar-nos, a culpar-nos, a barallar amb els altres, a tenir mal caràcter i mal temperament… Dues energies que estan dins de cadascun de nosaltres i són totes dues molt passionals. Llavors, per a mi la passió és fonamental quan es juga pel costat del desig. Comença a ser molt perillosa quan es juga pel costat de la pulsió de mort. Perquè qui no ha patit a propòsit? Qui de vosaltres no s’ha posat a pensar coses que saben que li fan mal? Un exemple: bé, m’ha deixat la meva parella, vaig a casa meva, em poso la cançó més trista que tinc, em prenc una copa de vi i em poso a llegir els missatges que em deixava quan m’estimava. I, si és possible, miro a veure si està en línia i fantasio que està amb una altra persona… I ens hi lliurem. Aquesta és la pulsió de mort, que d’una manera apassionada ens diu: pateix. Gaudeix, diríem els analistes, però aquest és un terme molt teòric. Pateix, fes-te mal o danya els altres. Per què t’ha deixat, rebentaràs el vidre de la finestra? Aquesta és la pulsió de mort, que és molt passional.

I després hi ha la passió que porta al fet que algú contra vent i marea, a vegades torça un destí que era molt difícil. Per això jo li dono un lloc transcendental, però és una visita a la qual jo rebo amb moltes precaucions perquè sé que a vegades em farà passar grans moments i sé que, si la deixo, em pot arruïnar la vida. I la vida és un lloc molt complicat en el qual és necessari en algun moment decidir com un es mourà i com la transitarà. Perquè parlem de passió, parlem d’amor, parlem de fracassos… I m’agradaria, per agrair-vos aquest moment i per acomiadar-me de vosaltres, m’agradaria explicar-vos una història petita que té a veure amb totes aquestes coses que parlem. Una història que surt en una pel·lícula. Una pel·lícula que potser alguns heu vist. No sé si ha estat molt coneguda per aquí. Una pel·lícula que es diu “Elsa y Fred”, que explica la història de dues persones grans que es troben a la vida. Ho direm: dos vells, dos ancians. A mi m’agrada molt la paraula “vell”, perquè al meu pare li deia “mi viejo” i per mi està ple d’afecte. No veig gens negatiu en això. “Tercera edat” em sona… “Poseu-vos els de tercera edat en aquesta fila”. M’agrada més la paraula “vell” perquè és una cosa que ha estat usada. Un vell és algú que s’ha permès usar-se a la vida. Llavors aquesta és la història de dos vells que es coneixen a Espanya, casualment. Ella és argentina, ell és espanyol. Ella ve i s’instal·la en un pis i té un veí, un veí que viu angoixat, pres per la passió de la mort, per aquesta pulsió tremenda, i que des que la seva dona ha mort, des que ha enviduat, no ha tornat a sortir, no ha tornat a riure, no ha tornar a ser feliç, que es va jurar mai tornar a dir “t’estimo” i que vivia turmentat. I aquesta dona, que era pura pulsió de vida, en un moment es comença a

Dues persones molt grans ja. Llavors ella va, comença amb algunes excuses: contacta amb ell fent algunes trampetes molt divertides, fins que aconsegueix convidar-lo a dinar a la casa. I així, de mica en mica, el va portant, el va portant, el va portant… Fins que l’enamora. I aquest home es desfà d’aquesta pulsió, d’aquesta passió de mort, i recobra la passió de viure. I torna a somriure i torna a sortir i torna a ballar i torna a besar algú. És clar, hi ha un problema. Ell havia promès que mai tornaria a dir “t’estimo”, no? Llavors, en un moment, en una escena, ella, quan són a la cuina, li diu: “Hem d’anar al supermercat”. I ell diu: “Sí, fixa’t que a la pissarra jo vaig escriure tot el que fa falta”. I quan ella mira la pissarra, l’única cosa que diu és “t’estimo”. Perquè ell havia promès que no ho tornaria a dir, però no que no ho escriuria. I, d’alguna manera, sí que ho havia de fer. I ella, lluny de fer com aquesta noia del meu pacient: “Ah, que no m’ho diràs”, es va girar, el va abraçar i es va posar a plorar d’alegria. I aquest home s’assabenta un dia que ella té una malaltia terminal. Ella no li ho havia volgut dir, però s’estava morint. I llavors ell, com tot bon enamorat, vol complir-li un somni. I ella tota la vida havia tingut un somni: ser la protagonista de “La Dolce Vita”, és a dir, entrar a la Fontana di Trevi, a Roma, ficar-se a la font, així, vestida una nit, banyar-se a la font. Aquest era el seu somni. I ell va decidir complir-li un somni. Llavors un dia li dona un sobre on hi ha dos passatges a Roma i la porta a conèixer la Fontana di Trevi. I quan arriben a aquest lloc, llavors, ell li diu: “Aquí hi ha el teu somni”. I ella diu: “No”… Sempre volem que algú esperi una altra cosa. “No”, diu ella, “perquè a la pel·lícula la protagonista es fica a la font i es banya”. No els diré a vostès el que és el fred de Roma. Un fred a l’hivern, dos del matí, tremend. I aquí diu: “Jo m’hi ficaré vestida”. Així que la velleta, com pot, aixeca els peus, entra i es mulla a la font. “Així, mira!”, i ell li diu: “Bé, ara sí”. I ella diu: “No, perquè a la pel·lícula, ell es fica amb ella”. I llavors ell es mira, així com està, amb el seu vestit sobretot, i li diu: “Però amb aquest fred ens posarem malalts”. I ella el mira i diu: “I? T’importaria gaire si et mors ara, en aquest instant, als meus braços?” I llavors ell ajup el cap, es fica en la font, es mulla amb ella i, simplement, ella li diu: “T’estimo com mai vaig he estimat res a la vida”. I ell li diu simplement: “Gràcies”.

Perquè ella li va retornar la passió de viure, perquè el va treure d’aquesta pulsió destructiva que a cadascun ens recorre. I perquè a més va fer una cosa meravellosa: que va ser aturar per un instant el temps. No volien una foto d’aquest moment, volien viure’l. En aquest moment, no hi havia ni passat ni futur. Simplement el que eren i el poc que els quedava era allí, en aquesta abraçada que es van fer en una matinada freda en una font a la ciutat de Roma. Acariciant-se, dos vellets que estaven a res de la mort, vivint amb una intensitat que poques vegades se sent en aquesta vida. Així que, si alguna cosa us puc dir és que tant de bo puguen construir moments com aquest, moments eterns. Perquè l’eternitat no és que alguna cosa duri per sempre, l’eternitat ocorre quan el passat, el present i el futur coexisteixen en un mateix temps. I llavors un no té ganes de fer res que no sigui més que el que està fent. Llavors, tant de bo tingueu el coratge de construir molts moments eterns. Encara que com a humans sapiguem que per nosaltres l’eternitat sol durar molt poc. Moltes gràcies.