Pedro Navaja: què significa «la vida et dona sorpreses»?
Rubén Blades
Pedro Navaja: què significa «la vida et dona sorpreses»?
Rubén Blades
Músico y actor
Creant oportunitats
Més vídeos
VEURE PROGRAMA COMPLET
Mai no és massa tard per ser feliç
Rubén Blades Músico y actor
Rubén Blades
Rubén Blades és músic, compositor i actor panameny. Va estudiar Dret i Ciències Polítiques a la Universitat de Panamà i més tard va obtenir un màster en Dret Internacional a Harvard Law School. També es va dedicar a la política i va ser ministre de Turisme de Panamà entre 2004 i 2009. Tot i que la seva formació jurídica i el seu pas per la política van marcar part de la seva trajectòria, la música va acabar ocupant un lloc central en la seva vida.
Fa més de cinc dècades que es dedica a la música i ha convertit moltes de les seves cançons en relats sobre la vida quotidiana i la realitat social. És autor de temes com «Pedro Navaja» i «Amor y Control», en què apareixen personatges i situacions inspirats en la realitat.
El seu pas per Fania i el seu treball amb artistes com Willie Colón, Celia Cruz, Héctor Lavoe i Michael Jackson van marcar diferents etapes de la seva carrera i de la seva relació amb la música. A més, Blades ha treballat com a actor en cinema i televisió.
Al llarg de la seva carrera també ha parlat sobre la societat, l’educació i la justícia, temes que formen part de la seva manera d’entendre l’art i d’explicar històries.
En aquesta conversa recorda moments de la seva vida i de la seva carrera, des de la seva infància i la seva formació fins a algunes de les cançons que han marcat la seva trajectòria. Parla de la seva mare, del seu pare i de la seva àvia, d’Héctor Lavoe i Willie Colón, de la seva amistat amb Gabriel García Márquez i de la importància de continuar aprenent.
Transcripción
00:00
Rubén Blades. Quan la gent diu “la vida et dona sorpreses”, està dient “la meva situació pot canviar”. Que mai no és massa tard per ser feliç. O sigui, jo, tot i que veig el que passa, continuo sent optimista. Perquè nosaltres hem creat aquest problema i nosaltres el podem resoldre. Si hi ha voluntat, el podem resoldre.
00:24
Rubén Blades. Em dic Rubén, el meu cognom és Blades. També em diuen Rubén Blades. Vaig néixer a Panamà el 16 de juliol de 1948. Vaig estudiar dret, però vaig acabar treballant com a músic i com a actor. Per necessitat, vaig marxar de Panamà el 74. La meva família va sortir el 73 per problemes amb la dictadura i jo vaig marxar l’any següent. Així que no esperava ser músic i actor, perquè el degà de la facultat, Dulio Arroyo, em va cridar al seu despatx i em va preguntar si seria músic o advocat. I si hagués dit que músic, allà mateix em treuen de la universitat. Així que, com dic a la cançó: la vida et dona sorpreses. I aquí estic. Així que moltes gràcies per venir.
01:32
Eleonora. Hola, Rubén, és un plaer immens. Mai no vaig pensar que et coneixeria en persona. Estic emocionada. Em dic Eleonora i soc de Veneçuela. Estava escoltant les teves entrevistes. Aquest matí m’he posat a escoltar les teves entrevistes. I en una entrevista vas dir que sempre s’han de mantenir els somnis i vas dir que mai no permetries que desapareguessin els teus somnis. Llavors et faig una pregunta: mirant enrere, quan eres un nen que va créixer a Panamà, quins somnis et movien en aquell moment i quins o quants d’aquells somnis avui dia són vius en aquest artista o en aquest home que ets avui dia?
02:23
Rubén Blades. Bé, el primer somni que jo tenia era no morir-me, perquè jo sempre vaig ser molt malaltís. Quan alguna malaltia o algun microbi o bacteri arribava al meu barri, preguntava on vivia jo. Anaven directes a casa, trucaven a la porta i es feien amics meus. I jo sempre vaig pensar que em moriria molt jove. Jo sempre vaig creure que, per alguna raó, vaig pensar que em moria als 35. Quan vaig arribar als 35, dic, m’he equivocat, és als 45. I després ja vaig deixar aquella dèria. Dels somnis que vaig tenir mentre creixia, és a dir, que encara conservo, jo vaig tenir la gran fortuna de tenir la meva àvia per part de pare, Emma Bosque Aizpuru, com a tutora. Ella em va ensenyar a llegir quan jo tenia quatre o cinc anys. I sempre va estar molt pendent de la meva educació.
03:25
Rubén Blades. És a dir, per ella vaig aprendre moltes coses importants. Així que, dels somnis que encara guardo, llegir-me tots els llibres del món, cosa que no passarà. I la idea de mirar d’ajudar, de contribuir a millorar les coses. Això ho vaig aprendre d’Emma i ho vaig mantenir sempre. Ho he mantingut sempre. Que l’educació, el procés, no s’acaba mai i que un ha de mirar d’ajudar de la manera que pugui per millorar les condicions, punt. I estar sempre agraït, això també és una altra cosa important, perquè l’èxit no és mai d’una sola persona. Hi ha gent que mereix més que jo, que en sap més que jo i que no ha tingut les oportunitats que jo vaig tenir, així que un sempre ha d’agrair. I recordar això i reconèixer també l’ajuda d’altra gent que l’ha ajudat a arribar on és.
04:24
Rubén Blades. Aquells somnis encara, el somni de la justícia encara existeix per a mi. Per això vaig estudiar dret i per això continuo mirant de no convertir-me en un idiota.
04:40
Isabela. Hola, Rubén, em dic Isabela, soc de Colòmbia. Encantada de ser aquí compartint aquest espai amb tu. Jo et volia preguntar com un repartidor de paquets es converteix en una estrella d’un dels segells discogràfics més grans de Llatinoamèrica.
04:56
Rubén Blades. Bé, primer perquè va ser, un altre cop, per la intervenció d’altres persones. Però com vaig acabar jo allà, aquesta és la pregunta. Jo era a Florida amb la meva família, que havia sortit el 73; jo hi vaig anar el 74. El títol no em servia allà, no era reconegut com a vàlid. A la meva família estàvem passant molts problemes. Econòmicament, hi havia els meus tres germans petits, els meus dos germans i la meva germana, tots nens. El meu pare no trobava feina i la meva mare sí que va trobar una feina en una botiga, Bird Dines, com a dependenta. I la cosa estava difícil. I a mi se’m va acudir trucar a La Fania, que era una companyia de discos, la més important en el gènere de la salsa, perquè jo havia escrit unes cançons abans, Richie Ray m’havia gravat un tema, i també Ismael Miranda, i vaig trucar preguntant a veure si hi havia lloc, si hi havia feina per a un compositor i cantant, i em van dir que no.
06:06
Rubén Blades. I jo vaig preguntar: “i hi ha alguna feina, allà?”. I em van dir que hi havia una feina al correu. I jo vaig preguntar: “què he de saber?”. I m’ho van explicar i vaig dir: “jo puc fer això”. Així que per això vaig anar cap allà, perquè s’entengui això del repartidor de paquets, perquè jo estava encarregat de portar tot el correu de la Fania a l’estafeta més propera i el que passa és que jo sempre portava la guitarra a l’oficina. I alguns músics que m’havien sentit a Panamà van informar uns quants músics de Nova York que jo escrivia cançons; llavors Néstor Sánchez, cantant excel·lent, em va demanar un tema i jo li vaig donar un tema que es titulava “Amor Pa’ Que” i el van gravar i va ser un èxit. I aleshores ja se’m va anar acostant altra gent, “tu escrius”, i per aquí va començar la cosa.
07:14
Rubén Blades. Algú va dir a Rey Barreto que jo cantava i ell va anar al correu de la Fania i em va preguntar si jo cantava; estava summament intrigat perquè també li havien dit que jo era advocat, ell no podia entendre què hi feia un advocat allà fent el que feia. I la qüestió és que em van cridar per a una audició, i jo hi vaig anar i Barreto em va acceptar juntament amb un altre cantant excel·lent de Puerto Rico, Tito Gómez, i tots dos vam començar amb la nova banda de Barreto. I així va ser com va començar l’assumpte.
07:50
John. Hola, Rubén, què tal? Em dic John, soc de Colòmbia. I com a admirador de la salsa, doncs t’admiro a tu. I per a mi és un veritable plaer poder ser aquí amb tu. Voldria que em comentessis quina va ser la teva inspiració per decidir que la salsa era el canal per comunicar tota aquesta crònica social i emocionar tanta gent.
08:09
Rubén Blades. Passen diverses coses. Una va ser la impressió horrorosa del 9 de gener de 1964 a Panamà. L’exèrcit dels Estats Units es va enfrontar amb ciutadans panamenys desarmats i vam tenir 21 morts i 500 ferits, i això per a mi va ser un xoc i per a molts panamenys va ser un xoc, perquè era una cosa inesperada, i això ens va portar molts de nosaltres a mirar el nostre país i a entendre el que érem i a entendre la diferència entre ser lliure i ser colònia. I això va tenir un impacte tremend en mi. Jo vaig començar a mirar cap endins, no cantar en anglès ara. Una cosa que crec que és semblant al que va passar a l’Argentina amb les Malvines, que de sobte el xoc va ser tal que no senties cançons en anglès a la ràdio durant la guerra de les Malvines.
09:18
Rubén Blades. I encara menys després de l’enfonsament del Belgrano. Aleshores, jo vaig començar a mirar cap endins i a mirar Panamà, a veure’m a mi com a panameny, i a veure Llatinoamèrica com a Llatinoamèrica. Sense odi, simplement atenent les realitats. Això per una banda. Per l’altra, jo estava escrivint, com t’he dit, la meva àvia Emma em va ensenyar a llegir i a escriure molt aviat. Jo, abans d’arribar a l’escola, a Panamà entraves a primer curs als set anys. Ja als sis anys jo escrivia i llegia, i llegia molt, llegia tot el que podia. Així que jo vaig començar a escriure contes als 6, 7 anys i aquells contes després es van transformar en poemes, aquelles idees es van transformar en poemes i el meu primer poema va ser “El 9 de enero”, que vaig escriure pel problema que acabo de referir.
10:32
Rubén Blades. I aquell poema, que era un poema, jo el vaig musicar i el va gravar Bush, una orquestra nacional, el 1967. Jo això ho vaig escriure el 64, així que tenia 15 anys, i Bush el va gravar i el va cantar Marcos Barraza, i aquella va ser la meva primera cançó que algú em va gravar i la primera vegada que vaig pensar que podia utilitzar la música com un mitjà per expressar idees, no només escapar, sinó reportar, enfrontar, proposar.
11:21
Rubén Blades. I també una altra cosa que va ser molt, molt important per a mi va ser el descobriment de la música brasilera. Perquè el 1965 vaig escoltar un grup de São Paulo, vocal, eren tres tipus: baix, piano i bateria. Jongo Trio. No només em va impressionar el que feien, que era jazz, sinó que ho feien cantant també i fent harmonia a tres veus. Això no ho ha fet ningú en el món del jazz, ningú. Tocar i cantar alhora en harmonia. I les cançons que cantaven eren cançons de contingut social. “El nen de les taronges”: “li’n dono una de franc, compri’m les taronges i li’n dono, li’n dono una de franc”. “La mare, mare soltera” va ser la primera vegada que jo vaig sentir aquella frase, i eren cançons que tenien contingut social, “terra de ningú”, que parlava de latifundis, i jo em vaig quedar pensant, jo mai no havia escoltat unes cançons així, totes les cançons que jo escoltava eren cançons d’amor més que res, i vaig pensar: “aquí es poden dir coses”.
13:00
Rubén Blades. I això em va anar portant en aquesta direcció. I ja vaig començar el que eren poemes, bàsicament. I ningú no els volia. Ningú no els volia perquè eren molt llargs, les lletres eren molt extenses, les melodies eren estranyes, influïdes pel Brasil. Jo tocava molt malament la guitarra però tenia amics que tocaven molt bé la guitarra i els robava alguns acords, sempre ens miràvem per veure qui, i ells també m’ajudaven molt a desenvolupar un gust i a no tenir por del que no coneixes. Hi ha una anècdota que ho diu molt bé: el gran pianista panameny Danilo Pérez. Era al trio de Wayne Shorter, que va estar amb Weather Report molts anys. I Wayne Shorter, que descansi en pau, saxofonista geni. Quan Danilo entra al grup li pregunta a Wayne quan assajaran i Wayne se’l queda mirant i li diu: “Vostè no pot assajar el que no coneix”.
14:27
Rubén Blades. “El que no es coneix no es pot assajar”. Va significar molt quan ho vaig sentir de Wayne, ho vaig entendre claríssim, però jo ja en tenia una idea d’abans; és a dir, “jo no tindré por d’això, perquè tothom et diu que per tenir èxit has de copiar els altres”, sobretot perquè en aquell temps les empreses eren discogràfiques, ells no volien experiments, ells volien seguretat, els discos els feien com si fossin neveres, i jo no hi estava d’acord. I per això Willie va ser tan important, perquè Willie ja estava acceptat, Willie havia tingut èxit. I com que jo vaig arribar amb aquestes cançons a través de Willie, la companyia no em va dir que no. De sobte em vaig adonar que, per la influència, pel que va passar el 9 de gener i també per la influència de John Guthrie i la música del Brasil, les lletres podien ser descriptives de realitats, que no havien de ser simplement cançons d’amor.
15:33
Marusi. Estimat Rubén, m’emociona moltíssim compartir aquest espai amb tu, per a mi significa molt. Bé, soc la Marusi, soc espanyola de naixement, però porto Panamà al cor, on estic vinculada des de fa moltíssim temps i on vaig formar la meva família. Les teves cançons, la teva música m’ha acompanyat durant molt de temps, des que en tinc coneixement. Però hi ha una cançó que m’omple moltíssim i que em recorda molt la meva família, que és la d'”Amor y Control”. Aquesta cançó molt personal teva, amb una història molt personal, s’ha convertit en un himne universal de l’amor familiar. Com arriba a convertir-se en aquest himne?
16:18
Rubén Blades. Jo no sé què va passar amb aquest tema, perquè no sé com va succeir que es fes popular “Amor y Control”. Aquella cançó formava part d’un àlbum titulat “Amor y Control”, jo el vaig titular “Amor y Control”, però no tenia… originalment jo estava escrivint un àlbum sobre els 500 anys del descobriment d’Amèrica. I dic descobriment com amb el front arrufat, perquè és que Colom estava perdut. Ell no sabia on era. Ell no va descobrir res, ell es va trobar Amèrica. Es va trobar aquella terra, però jo estava escrivint sobre una reflexió sobre on érem. I la meva mare se’m… ella havia tingut càncer cinc anys abans i va tornar al cap de cinc anys, càncer de mama. Però es va escampar. I les dones, les de la meva família, jo crec que en general, les dones són molt més valentes que els homes.
17:39
Rubén Blades. La meva mare podia estar passant moltes coses i no te’n parla, no et diu res; la meva àvia, perquè parlés la meva àvia… la meva besàvia Adela Izpuru, mai no la vaig veure somriure. Era gent que, si et parlaven, t’estimaven i tot, però… i la meva mare, jo no sé, jo em vaig adonar que alguna cosa anava malament, perquè conversant amb ella s’havia de llegir entre línies, s’havia d’escoltar; sempre li preguntava: “com estàs?, què fas?, com estàs?”, i em va dir: “bé”, “però un doloret”, “no sé on”, i jo: “sí?”. “No, no, però res”. Bé, quan vaig penjar el telèfon vaig trucar al meu amic Roberto Cedeño, que havia estat músic i havia tingut els mateixos problemes que jo, però s’havia quedat allà, s’havia llicenciat en medicina, era músic, també molt bon músic, Roberto Sedeño.
18:43
Rubén Blades. Li vaig dir: “vés a casa i vés a veure la meva mare ara”. “Mira a veure què passa”. I Roberto hi va anar i la va examinar i em va trucar i em va dir: “no m’agrada el que li he notat al fetge”. Bé, la qüestió és que el càncer va tornar, que era el problema del càncer. Que l’havien controlat en un costat, però se’n va a l’altre. El controlen a l’altre i se’n va cap a l’altre. I se’m va posar malalta i em va durar un any més. I en el transcurs d’aquell temps, dic, l’àlbum, jo vaig començar a escriure altres coses. Vaig escriure tres temes que no tenien res a veure amb els 500 anys d’Amèrica. Que eren: “Canto a la Madre”, “Canto a la Muerte” i “Amor y Control”. La meva mare va morir el 91 i l’àlbum surt el 92; amb Son del Solar vam gravar el tema, però quan el vam anar a assajar, a la primera sortida, la primera gira, no vam poder tocar el tema, perquè tothom coneixia la meva mare.
19:52
Rubén Blades. I la meva mare sabia què menjava cadascú. O sigui, aleshores comencem a assajar el tema i tothom acabava plorant. I havíem de parar. No es podia tocar el tema. I bé, no el vam tocar. Simplement no el vam tocar. I va passar el temps. Els meus discos, en realitat, mai no han estat… després de Willy Colón, jo tampoc no vaig esbrinant quants discos venc. A mi això no m’interessa. Així que a la companyia em maten per dir això, però jo ho faig i ja veurem què passa; això… mai, mai vaig saber res dels discos, jo els faig, els lliuro i ja està. I no venc gaire, Bad Bunny ven, jo no. I no vam tocar el tema durant més d’un any i un dia, en una altra gira, en un altre moment: “provem ‘Amor y control’, per a l’Anoland”; la meva mare es deia Anoland.
20:59
Rubén Blades. “El fem, Anoland?”, i el vam tocar, i el vam assajar, i el vam poder acabar. “A veure què passa en directe”, però ja el vam tocar, i vam marxar. No recordo on, no sé el primer lloc on el vam tocar, però sí que recordo diverses coses: una, hi havia molta gent, era un lloc a l’aire lliure amb molta gent, milers i milers de persones. I quan vam donar els primers acords, jo recordo que tots ens vam quedar glaçats, perquè als primers acords vam sentir una cosa que era com un soroll, com un tren, una cosa així que va començar… Però una cosa… i ens vam adonar que era la gent i ens vam quedar així, i vaig començar a cantar i la gent va començar a cantar-la, i no teníem ni la més mínima idea que la gent hagués escoltat aquell tema, perquè no el posaven a la ràdio que jo sabés.
22:11
Rubén Blades. I des d’aquell moment va anar creixent i ara l’hem de tocar allà on anem. Si us hi fixeu, “Amor y control” comença, s’introdueix, només perquè jo vinc sortint de l’hospital després de veure la meva mare. Que està lluitant contra un càncer que no es pot curar. Jo no vaig continuar: “no vaig anar a veure la meva mare, em vaig asseure amb la meva mare, la vaig veure, ai, mare, me’n recordo quan tu i jo vam fer això”. No, no, perquè la intenció del tema no era simplement reflectir el meu dolor per la meva pèrdua; la intenció del tema era assenyalar que el dolor d’una família és una cosa universal. Aleshores, jo surto del meu dolor, amb el meu dolor. Surto, la meva mare allà, i veig una família que té un problema, un altre problema, que tenen un dolor també.
23:24
Rubén Blades. I el senyor és qui explica la cosa, no pas jo. Jo soc allà escoltant, identificant-me amb ell, amb el dolor del senyor, d’aquella família. I això és important, perquè el que fa és crear empatia i solidaritat. El senyor és qui parla i li diu al fill, que segurament li està donant problemes, en aquest cas possiblement per la droga, que l’ha de tractar, que ha de fer això. O sigui, ell li parla i el senyor se’n va i jo dic: “Vaig pensar molt en la meva família”. El dolor d’aquest senyor és el meu dolor, és el dolor, punt. I s’ha de tenir molt d’amor i molt de control en una casa per poder afrontar les desgràcies. Tots tenim problemes, a totes les cases hi ha algun problema, sempre. A la família, nosaltres som capses de sorpreses.
24:29
Rubén Blades. Jo acabo d’assabentar-me que el meu pare no coneixia el seu pare, el meu avi, el que jo… Rubén Blades. Jo no sé qui és. La vida et dona sorpreses. Ell no és el pare del meu pare. Sí, les famílies són capses de sorpreses. I aleshores, jo crec que com que la cançó es va expressar en un terme universal, la gent s’hi va sentir al·ludida i ara l’han feta seva, que és el que un busca. I l’altre dia em van trucar a Panamà; a la Universitat de NYU, a Nova York, van fer un estudi sobre “Amor y control”. I van analitzar 36 mil missatges a les xarxes de gent reaccionant al tema. I la majoria dels missatges eren de familiars que parlaven del seu problema, joves que demanaven perdó als seus pares pel seu abús de droga i pels problemes; o sigui, extraordinari i positiu que una cançó pugui produir un acostament o una reflexió, que és el que un busca, i que passi d’una manera natural, que no sigui per payola, “farem que aquesta cançó peti perquè sigui l’èxit”, no. Que va ser una qüestió orgànica que es va anar desenvolupant, i jo crec que això passa i per això jo crec que les cançons sobreviuen o no pel nivell d’honestedat que s’inverteixi en la lletra i pel nivell de qualitat, que això també és sort dels arranjadors; o sigui, hi ha cançons que són bones i els arranjaments les maten, però “Amor y control” és el tipus de tema que no té data de caducitat, perquè totes les famílies de totes les generacions necessitaran amor i control per poder afrontar les desgràcies amb èxit.
27:00
Público. Hola, Rubén, com estàs? Agraïda de ser aquí avui i de poder preguntar-te: què tenia aquell tovalló que va acabar convertint-se en una de les cançons més famoses de la música en espanyol, Pedro Navaja?
27:15
Rubén Blades. I recorda que quan jo vaig néixer no hi havia ni targeta de crèdit, o sigui, això li semblarà molt estrany, però dic, en aquell temps no hi havia telèfons, portàtils, gravadores, etcètera, no tenia accés a res d’això; tu mai no sabies quan et vindria una idea, així que escrivies on fos. Jo vaig escriure Madán Calalú, per exemple, quan vaig sortir a comprar menjar xinès i se’m va acudir esperant que el xinès em donés el menjar, i se’m va acudir la cançó i la vaig escriure a la bossa, per això sempre anava amb un llapis o amb una ploma a sobre, no necessàriament amb una llibreta. Així que jo encara tinc tovallons amb cançons escrites o trossos de lletres o alguna cosa que em recordi com tornar-hi. El que jo crec que va passar amb “Pedro Navaja”, a mi em sembla que gran part de la raó de l’èxit i el fet que la cançó persisteixi és la tornada.
28:25
Rubén Blades. Hi ha diverses coses en aquesta cançó que mai no es van analitzar realment. Per exemple, a la dona sempre se la tractava com un objecte del qual es podia disposar de qualsevol manera. La dona sempre era la feble, la dona era sempre la que perdia, la dona era la que traïa i s’havia de castigar per la traïció. Molts dels temes anaven sobre això. A “Pedro Navaja”, la dona reacciona. Primer, que hi ha una paritat perquè tots dos ho estan passant malament. Segon, la dona reacciona, no és la víctima que no sap què fer perquè l’home és molt fort, no, ella reacciona. I té l’última paraula, perquè li diu: “jo em pensava que estava malament, però tu estàs pitjor”. “Idiota”, bàsicament. Però el que acaba, jo crec, capturant la imaginació de la gent és el borratxo que entra i es troba amb la solució temporal del seu problema, és a dir, li pren els diners, s’emporta el revòlver, s’emporta el punyal i dona gràcies a Déu, com si Déu hi tingués alguna cosa a veure.
30:03
Rubén Blades. La vida et dona sorpreses; jo crec que a Llatinoamèrica i especialment en el moment en què sorgeix la cançó, les dictadures, hi havia més dictadures que governs democràtics, em sembla. I el fet que la vida et dona sorpreses, el fet que algú que va intentar abusar d’una altra persona rebés el que es mereixia en països on la corrupció ho controlava, va donar a la gent un respir, i quan la gent diu “la vida et dona sorpreses”, està dient “la meva situació pot canviar”. Quan la gent diu “la vida et dona sorpreses”, està dient “et penses que perquè tens poder jo seré víctima teva sempre”, i això no és necessàriament cert. Jo crec que aquest optimisme, per despistat que sembli, del borratxo que agraeix aquesta sort… jo crec que d’alguna manera aquella ironia, aquell aspecte sarcàstic, si es vol, també de mirar la sort, jo crec que va influir molt en el fet que la gent es quedés amb el tema.
31:21
Rubén Blades. A mi sempre em va sorprendre molt perquè és un tema llarg, és a dir, que algú s’aprengui allò, això és… has de prendre una decisió, això no és “happy birthday to you…”, això és aprendre’s una cançó que dura set minuts, i jo veig que avui la gent continua cantant el tema. A tots els països on vaig, a totes les ciutats on vaig, sempre quan tanco pregunto a la gent què va dir el borratxo i tothom diu: “La vida et dona sorpreses”. Jo crec que això va ser el que va passar. I d’altra banda també la descripció, perquè jo no estic fent cap judici moral, jo simplement estic descrivint una situació, jo no estic dient que Pedro sigui dolent, que la senyora sigui bona, que el borratxo sigui dolent…
32:15
Rubén Blades. Això és el que passa. Per què? Perquè d’aquesta manera nosaltres podem assumir la nostra pròpia interpretació de l’assumpte i què n’hem d’aprendre i com evitar que els aspectes negatius d’això tornin a passar. Perquè aquesta és la idea, que les cançons provoquin discussions, no escapades, sinó confrontacions que provoquin una reflexió que ens porti a millorar una situació. L’altra cosa és no amagar el que trobem de lleig, perquè això no ho resol. Jo, quan era estudiant de Dret, treballava amb presos. Vaig anar a la presó moltes vegades i, al final, m’hi vaig quedar amb ells fent la meva tesi sobre reincidència en furt i robatori, perquè els que repetien la criminalitat els enviaven allà perquè eren considerats incorregibles.
33:11
Rubén Blades. Sempre mirant de veure com pots contribuir a ajudar que certes coses no es repeteixin. En comptes d’estar criticant i queixant-me i plorant i maleint, és participar per veure què hi pots fer tu per millorar la situació. I jo crec que “Pedro Navaja”, en aquest sentit, el que em dona a mi és l’oportunitat de conversar sobre això. Aquesta cançó surt el 78. És difícil que les… dic, en la música és molt difícil que les cançons durin tant de temps, en general duren amb sort un any, però hi ha cançons —no soc l’únic, si us plau—, Cambalache, ara mateix en parlava, Cambalache, la cançó de Discépolo, l’argentí, el tango, Cambalache. La poses ara mateix i sembla que l’acabin d’escriure.
34:06
Rubén Blades. “Que el mundo fue y será una porquería ya lo sé, en el 510 y en el 2000, también”. El paio ho tenia claríssim i jo m’imagino que en aquell temps li devien dir “ei, però no siguis tan pessimista, estàs dient bestieses”. No, jo crec que és bo saber-ho per adonar-nos de la feina que ens queda; cada generació ha de veure com hi aporta per millorar l’assumpte. Però aquesta és la raó de l’èxit, jo crec, de “Pedro Navaja”: la descripció, que és gairebé una pel·lícula. Jo no en vaig voler fer mai cap videoclip. No vull fer vídeos de personatges, perquè jo deixo que cadascú se’l imagini. Pedro Navaja, tu no saps si és alt, si és prim o si és gras, si és baixet, si és negre, si és blanc, si és xinès. Tu no ho saps, imagina-te’l tu.
34:59
Rubén Blades. I jo crec que el que la gent s’imagina en Pedro, a part del drama i la dona que reacciona a l’atac i no és víctima, sinó que es defensa, és el borratxo que al final diu: “la vida ens dona sorpreses”. Hi ha coses que poden canviar i efectivament canvien d’un moment a l’altre.
35:25
Lorena. Hola, Rubén, què tal? Soc la Lorena, vinc de Colòmbia, un país on la música no només s’escolta, sinó que també se sent i es viu. La teva música ha transcendit generacions; abans t’admirava musicalment, però a partir d’avui humanament i mentalment. La meva pregunta és: si Pedro Navaja i Pablo Pueblo es poguessin reunir avui amb tu, què creus que et dirien?
35:49
Rubén Blades. Jo crec que… és una pregunta un altre cop interessant, perquè jo no crec en estereotips. I això, és a dir, també ho vaig aprendre treballant amb presos. En general, un s’imagina que perquè una persona ve d’una situació econòmica deprimida o perquè no va tenir educació, de seguida necessàriament es comportarà d’una manera on no existeixi una idea d’honor o d’essència o de consideració cap a l’altre. I això no és cert. Jo crec que tant Pedro com Pablo tindrien en comú el fet de venir d’una situació on no van gaudir de gaires avantatges, segurament. Un va escollir o va decidir seguir una carrera de crim. L’altre, no. I això un ho veu fins i tot dins de les famílies. És a dir, és superinteressant perquè jo conec casos de persones que han estat criades a la mateixa família i un ha tirat cap aquí i l’altre ha tirat cap allà. Però en el cas de Pedro i de Pablo, tots dos vénen de barris, tots dos vénen de conèixer dificultats.
37:05
Rubén Blades. Un va decidir, per la raó que fos, utilitzar la violència com a mitjà per sobreviure. L’altre, no. L’altre va seguir la línia de la feina i de l’honradesa. I jo crec que el que tots dos em dirien a mi ara seria preguntar-me: “qui cantarà de nosaltres ara que tu marxes”. Perquè jo vaig tenir un somni on se’m van reunir els personatges.
37:41
Rubén Blades. I ara que he dit que l’any que ve són les últimes gires que faig, els personatges em pregunten: “qui ens cantarà ara?”. Jo el que espero és que els fills de Pedro i els fills de Pablo i els fills de Ligia i de Carmelo i de tothom siguin els qui s’encarreguin de crear una societat millor. I jo crec que espero que una conversa entre Pablo i Pedro sigui una conversa civilitzada, que no sigui una conversa d’odi, que no sigui una conversa on es cancel·lin mútuament, perquè haurem d’aprendre a escoltar tot el que diem, no importa de quina posició venim, quin és el nostre sexe, orientació sexual o religió o condició econòmica, si volem sobreviure com a societat. Si no aprenem a escoltar-nos i a buscar aquell terreny comú, tindrem problemes.
38:54
Rubén Blades. No podrem sobreviure. I jo crec que això és el que jo espero, tant de Pablo com de Pedro, que ho entenguin. I sempre hi ha una altra cosa que dic, i la vaig dir en una cançó, que “mai no és massa tard per ser feliç”. O sigui, jo, tot i que veig el que passa, continuo sent optimista. Perquè nosaltres hem creat aquest problema i nosaltres el podem resoldre. Si hi ha voluntat, el podem resoldre. I jo continuo confiant-hi. Jo no crec que l’univers s’hagi creat perquè el controli el mal. Jo no ho crec, això.
39:40
Melisa. Hola, Rubén. Hola. Soc la Melisa, soc de Lima, Perú. Gràcies per ser aquí. Gràcies. Fa 12 anys, la maestra vida em va donar el privilegi de ser al teu concert, i avui em dona aquesta oportunitat de preguntar-te: què va significar per a tu treballar amb Willy Colón, amb Celia Cruz, amb Héctor Lavoe, amb aquelles llegendes?
40:05
Rubén Blades. Bé, primer, que l’oportunitat de poder treballar amb gent que admires és sempre una benedicció. I una benedicció inesperada, perquè un no s’imagina que treballarà amb gent que admira o que respecta o que ha escoltat anteriorment. Com he dit abans, jo no pensava que faria una vida com a músic. Així que, dic, Celia coneixia la meva mare a Cuba. La meva mare era cantant, va ser cantant, pianista. Anoland Bellido de Luna, Anoland Díaz era el seu nom artístic. Així que Celia sempre em va tractar com si fos el seu nebot, perquè coneixia la meva mare. Amb Willy Colón la relació va ser excel·lent, perquè, com he dit abans, un necessita qui l’ajudi, qui li doni l’oportunitat, sempre.
41:10
Rubén Blades. Willy Colón en aquell moment ja estava establert, jo no. Les cançons que jo estava escrivint no eren el tipus de cançons que ell estava gravant o que habitualment es gravaven en el camp de la salsa. Les meves lletres eren unes lletres més aviat llatinoamericanes que tocaven temes diversos. Entre ells, no esquivava l’aspecte polític a la cançó, i eren llargues, perquè eren contes curts, bàsicament. I la resistència de molta gent a gravar aquells temes no la vaig trobar amb Willy. Willy va entendre l’argument panamericà, i ell, com a músic, tenia curiositat per fer altres coses. Així que amb Willy, inicialment, els primers anys que vam estar junts van ser molt productius i molt bons. Vam riure molt, vam tenir molta relació, no només de feina, sinó també en termes espirituals.
42:22
Rubén Blades. I tota la vida, malgrat les diferències que després vam desenvolupar, mai no deixaré d’agrair-li l’oportunitat que em va donar. Mai.
42:37
Público. Em posaré les ulleres. Rubén, parlant d’històries, tu vas escriure i vas cedir la cançó “El Cantante” a Héctor Lavoe. Què vas veure en Héctor que et va fer pensar que la cançó era per a ell?
42:57
Rubén Blades. Jo no tenia la mínima intenció de donar-li la cançó a Héctor. És a dir, ni tan sols se’m va acudir. Jo vaig pensar: “he escrit aquesta cançó per a Willy i per a mi”, per gravar-la nosaltres. Però Willy va venir abans i em va preguntar si tenia alguna cançó escrita. I li vaig dir: “sí, casualment tinc aquest tema que crec que serà molt bo i tal i qual”. I em va dir: “bé, però no és per a nosaltres”. Dic: “per a qui?”. Aleshores em va dir que per a Héctor Lavoe. Héctor estava passant, travessant un període difícil. No era gaire de coneixement públic. Hi havia rumors i comentaris… i llavors Willy em va dir: “jo li estic produint un àlbum a Héctor i vull una cançó que sigui un pilar”. I jo hi vaig pensar i, gràcies a Déu, no vaig ser egoista, perquè jo sabia, és a dir, jo volia aquella cançó com si fos la meva targeta de presentació.
44:05
Rubén Blades. Però vaig pensar en el que va dir Willy i en la situació d’Héctor. I vaig dir: “agafa-la”. I va ser el millor que podia haver fet, perquè la situació d’Héctor en aquell moment donava a la cançó una urgència i una honestedat que jo no li hauria pogut donar en aquell moment, perquè jo no estava travessant la crisi que ell estava travessant. Així que ell va fer una feina millor de la que jo hauria fet. I em vaig alegrar moltíssim que la gravés ell primer i que li sortís tan bé, perquè això també el va ajudar moltíssim. I l’arranjament que li va fer Willy Colón va ser espectacular. I res, ara no la vaig cantar mai. La vaig gravar després, perquè jo estic gravant temes que altres persones van gravar, ja que jo no soc propietari dels màsters.
45:06
Rubén Blades. Jo sí que vaig haver de barallar-me amb la companyia, demandar-la, etcètera, per poder recuperar les composicions. Però els màsters dels discos continuen sent de la companyia, una injustícia total, segons la meva opinió. Ara el que faig és incloure aquell tema al meu repertori i dedicar-lo a Héctor, perquè una altra de les coses que són importants per a mi i que repeteixo sempre —i no és un pensament original meu, no sé d’on ho vaig sentir, però és ben cert— és que “la mort comença per l’oblit”: si tu ho oblides, s’ha acabat. Però si te’n recordes, si es recorden d’Héctor, ell continua viu; si es recorden de Celia, ella continua viva; la meva mare és viva, el meu pare és viu, els meus amics són vius encara que no siguin aquí, però jo no els oblido.
46:00
Rubén Blades. I això és una manera de mantenir… la gent jove que no els coneix de sobte diu: “qui és aquest paio?”, doncs aquest és en tal i tal, i llavors hi tornen. Jo poso Paco de Lucía, poso tothom que puc, perquè la gent digui: “qui és aquest senyor que hi ha aquí?”. Aleshores van i ho esbrinen i no es perd l’aportació de gent important. Però això va ser el que va passar amb el tema.
46:30
Julio César. Senyor Blades, gràcies, profundament gràcies per compartir el seu art amb tothom. Gràcies, de debò. Em dic Julio César, vinc del Perú i tinc una pregunta molt concreta: com va marcar Gabriel García Márquez la vida de Rubén Blades?
46:49
Rubén Blades. Bé, dic, va ser interessant, pel que fa al Gabo, és que jo li deia “GGMA”, perquè tothom li deia “Gabo” i jo volia que quan ell rebés un missatge meu sabés que era jo. Gabriel García Márquez, “GGMA”. Jo li deia “GGMA”, ell sabia que si sentia “GGMA”, era jo. I Gabo, el que passa és que Gabo, dic, va ser un dels amics superfamosos, oi? Però jo el vaig conèixer abans del Nobel. Jo l’havia llegit, com he dit, jo llegia de tot. Però dic, haver tingut accés a una figura com aquella, tan intel·ligent i amb els peus a terra, això t’orienta, t’enriqueix. I són persones curioses, perquè això és el que jo considero: l’intel·lectual real, el veritable intel·lectual, és curiós.
47:55
Rubén Blades. Si una persona no té curiositat, tenim un problema. Quan la curiositat es perd, tenim un problema. I a mi sempre em va impressionar molt això d’ell, que era molt real en les seves coses. La primera vegada que jo vaig parlar amb ell va ser a Nova York. Hi havia un colombià que va aparèixer per la Fania. Però aquell colombià em va dir: “ei, saps que hi ha un escriptor molt bo allà a Colòmbia, Gabriel García Márquez?”. Dic: “el coneixes?”. Diu: “sí, sé qui és”. Em diu: “a ell li agrada molt la teva música”. Dic: “bé, què bo”. “Us hauríeu de conèixer, us hauríeu de conèixer”. Dic: “bé, ell és a Colòmbia, oi?”. “Sí, bé, potser algun dia”. Bé. La següent vegada que vaig veure aquell paio, després de no sé quantes setmanes, jo encara no sé qui era, no recordo qui era, ni quina era la seva raó.
48:51
Rubén Blades. Em diu: “ei, això, he parlat amb Gabriel”. “Amb qui?”. “Gabriel García Márquez”. “Ah, sí, i el trucarem per telèfon”. En aquell temps, per trucar per telèfon internacional t’havia de marcar una operadora, no era com ara que agafes i ja està, i allò trigava. Jo li dic al paio: “no sé si aquest tipus m’està prenent el pèl, o què”; jo tampoc no volia ser grosser, però bé, va trucar per telèfon. A l’altra banda hi ha en Gabo. “Al·ò, al·ò”. “Rubén, sí”. “Gabo, ah”. “Com estàs?”. “Bé”. “I tu?”. “Bé”. Perquè jo no sé si em prenen el pèl. En Gabo tampoc. Mira que aquest és Rubén Blades, jo no sé. Jo no sé com sona ell. Jo tampoc no sé com sona en Gabo. Bé, va ser la conversa més monosil·làbica de la meva vida, i molt curta, relativament; després en parlàvem i ens en rèiem.
50:07
Rubén Blades. Després d’aquell inici, ell viatjava molt a Panamà, o hi va anar moltes vegades, però a ell també li encantava la música, i jo llegia coses que ell escrivia, teníem amics comuns a Panamà i ens vam intercanviar els telèfons, teníem telèfons. A mi no m’agrada parlar per telèfon, però és una necessitat. Jo parlava amb ell freqüentment i anava a casa seva, les vegades que anava a Panamà, les vegades que anava a Mèxic. Així que vam desenvolupar una relació molt bonica i vaig aprendre molt d’ell. Una de les coses que sempre recordaré, i això crec que ho va dir en una classe perquè ho vaig llegir per aquí, és que de vegades un no sap sobre què escriure, i ell deia: “sempre hi ha alguna cosa al teu voltant que et pot ajudar”. I ell parlava dels classificats, els classificats dels diaris.
51:26
Rubén Blades. “Si et quedes encallat, vés als classificats”. Per exemple: es ven gàbia d’ocell. Què li ha passat, a l’ocell? Ha volat, se l’ha menjat el gat, l’ha matat algú, s’hi ha assegut a sobre. Per què ven la gàbia, aquest paio? Per què no es compra un altre ocell? O sigui, comences a fer… De quin color era l’ocell? Quina mena d’ocell era? Si va volar, per què va volar? Per la finestra, va marxar per la porta… O sigui, jo em vaig quedar, dic: “de veritat que sí que pots començar a desenvolupar l’assumpte”, i al final va ser que a la senyora no li agradava l’ocell de la casa i un dia el va agafar i se l’anava a endur, i llavors el paio li va dir “què faràs amb el meu ocell?”, i es van posar a barallar-se entre tots dos per l’ocell i l’ocell es va morir.
52:35
Rubén Blades. Però tu pots fer un conte d’això i en surt una cançó de l’ocell: “L’ocell i la gàbia”. I aquestes són petites coses, i una altra cosa que també vull dir perquè és molt important: en Gabo va tenir la gran sort de tenir una senyora que es diu Mercedes Gacha; ella… en Gabo li deu molt, a la Mercedes. I a mi em sabia molt de greu perquè de vegades, i això passa amb tots els famosos, pot ser home o dona, que la gent i sobretot… però és que un altre cop és la nostra societat, com ens van criar: en Gabo és aquí dret i la Mercedes és aquí, i algú vol parlar amb en Gabo per qualsevol cosa i van i empenyen la Mercedes i van a parlar amb en Gabo. I jo veig la cosa i dic “l’has cagada”, perquè quan arribin a casa la Mercedes li dirà a en Gabo: “qui era aquell idiota que t’ha vingut a veure?”. “No, en tal i tal”. “No vull que parlis més amb aquest paio”. Respecta! I respecta no només perquè s’ha de respectar, sinó perquè aquella persona és molt important.
53:52
Rubén Blades. Però amb en Gabo vaig tenir la sort de… i gairebé la vegada del disc, que és cert, li vaig preguntar: “farem un disc junts?”, i em va dir que no, però immediatament em va dir que no perquè no ho acabaríem mai. Això, una altra cosa: una vegada li vaig portar el llibre perquè me’l signés i em va dir… em va començar a signar els llibres com qui signa un xec. I jo li vaig dir: “no, no, escriu-me aquí: per al meu estimat germà, amic, Rubén, el meu millor no sé què; menteix. Escriu-me una cosa ben bona perquè jo pugui presumir-ne”. “No”. “Per què?”. “Perquè vosaltres llenceu tot el que un us dona”. “No”. “Sí que ho llenceu”. Em va signar allò, com si fos… així. Mai no vaig saber per què va dir allò; després me’n vaig assabentar, cap a un any després d’haver mort, dos anys després d’haver mort en Gabo, en Jaime Avedó em truca a casa, que era amic seu i també editor, i em diu: “tinc un regal per a tu”; dic: “de qui?”; diu: “d’en Gabo”. D’en Gabo, si va anar a casa. I aquest és el conte: el 1978, en Gabo em dona, m’envia un llibre, “El coronel no tiene quien le escriba”, dedicat.
55:31
Rubén Blades. És l’única dedicatòria que em va fer: “Per a Rubén, el contador d’històries o el cantador d’històries. Gabo, 78”. Les persones a Panamà, si arribeu a Panamà i li dieu… arribeu a l’aeroport i li dieu al taxista: “porti’m a casa d’en Rubén”, et porta, et porta directe. En Gabo li dona el llibre a aquest senyor i li diu: “dona-li això a Rubén”. El paio va anar a Nova York, no em va trobar… Nova York. I jo no anava per aquí com si tothom sabés qui soc, em quedo a casa, jo no vaig per aquí amb un cartell dient: “mireu-me, soc famós”; soc a casa meva. I el paio se’n va tornar el llibre cap a Colòmbia, i jo crec que li va dir a en Gabo, quan en Gabo li va preguntar “has vist en Rubén?”: “sí, sí, ja l’hi he donat”.
56:29
Rubén Blades. Quan mor en Gabo, a Medellín, em sembla que va ser en una conferència de periodisme, d’uns premis, van convidar amics d’en Gabo perquè hi anéssim a donar testimoni de certes coses, i jo hi vaig anar i vam parlar i tal i qual, i la persona que tenia el llibre em va veure i li va fer vergonya, es va quedar així i va trucar al Jaime i li va explicar aquesta història: “No, saps que jo tinc un llibre que en Gabo em va donar per a…”. “Quan?”. “El 78”. “Estem al 2020 i escaig, i ara tu…”. “Sí, però és que em fa vergonya, i no sabia què fer. Te’l puc donar a tu i tu l’hi dones a en Rubén?”. I em diu: “agafa el llibre” i me’l dona. I jo l’obro. I allà hi ha la dedicatòria. I aleshores em vaig quedar i li dic al Jaime: “saps què? Ell es va pensar que jo havia llençat això”.
57:36
Rubén Blades. Perquè quan jo vaig arribar amb els llibres perquè em posés la dedicatòria: “jo no t’escriuré res, si vosaltres llenceu tot el que un us dona”. A ell li encantava la música. Sempre em va estimar i em va respectar moltíssim com a escriptor. Sempre em va distingir. No només a mi, sinó contes, coses que ell va dir a gent, que després me les explicaven a mi, d’en Gabo, i una vegada fins i tot em van dir que en Gabo havia dit que res no li hauria agradat més que haver escrit, que ell hauria canviat no sé què per escriure “Pedro Navaja”. “No ho va dir, i si ho va dir està boig”, i sí que ho va dir, perquè ho va escriure, o sigui, va ser en una entrevista; després me la van portar i m’ho van dir i la vaig veure. I venia als xous quan hi anava, i una vegada jo tinc el plaer d’aquella memòria de ser en una cantina al Districte Federal tocant i en una taula estaven asseguts en Gabo, la Mercedes, en Carlos Fuentes i la Silvia, la seva dona.
58:40
Rubén Blades. Allà asseguts prenent cervesa enmig de la gentada, la gent ballant, i són memòries que són boniques. Amb en Carlos també vaig compartir molt, amb en Carlos, perquè quan jo vaig anar a Harvard, quan jo era a Harvard, en Carlos hi feia classes també, i jo anava a les classes d’en Carlos i m’hi colava, per això en Carlos diu que ell també va ser professor meu, però en realitat jo m’estava colant a les seves classes. I quan s’acabava la classe anàvem a fer un cafè i a parlar, així que… I Monsiváis, també hi ha una foto per aquí de Monsiváis, Fuentes i Gabo i jo a la Fira del Llibre de Guadalajara, que no sé. Va sortir per aquí una foto que em vaig trobar, una foto meva amb Michael Jackson que jo no sabia que existia, perquè l’única cançó que va escriure ell en espanyol l’hi vaig escriure jo, i la va cantar molt bé.
59:41
Rubén Blades. Jo vaig estar amb ell tres dies a l’estudi, i va fer una feina… es diu “Todo mi amor eres tú”. Quincy Jones em va trucar i em va dir que volia cantar en espanyol. I va ser correcte, va ser bo. Va fer una feina tremenda; si no heu sentit la cançó, escolteu-la. És l’única cançó que va cantar en espanyol. Molt tremend, molt professional, excel·lent, molt curiós. Després volia fer un disc en espanyol sencer, que era el que anava a fer, però es va morir. Però jo… això és part del gust que he tingut a la vida, de conèixer… algú m’havia preguntat abans: “coneixes gent que admires?”. He treballat amb Jack Nicholson, amb Harrison Ford, amb Diane Keaton, amb Robert Redford, amb qui se t’acudeixi. He treballat, he tingut el plaer, amb Robert De Niro i tota aquella gent, Duvall.
1:00:29
Rubén Blades. He tingut… Tito Puente, Machito, Mario Bauzá, Héctor, Willy, La Fania. He tingut la fortuna d’haver conegut tanta gent, d’haver tingut contacte amb tanta gent. Em vaig escriure una vegada, em vaig escriure amb Octavio Paz. Tinc la carta que em va enviar, encara la tinc allà. Són coses que m’enduc i que gaudiré molt; no estaré cantant, fent gires, però gravaré fins quan pugui. Si Déu em dona salut, això és el que faré. I res, aquestes són coses que recordo. Continuaré fent les converses mentre pugui i ajudant mentre pugui.
1:01:15
Evelyn. Hola, Rubén, em dic Evelyn. És un plaer ser aquí avui amb tu. Sé que recordes amb molt d’afecte una nena que et va fer una de les millors preguntes: si cantaves el que sonties. Això, després de tants anys de carrera musical, continues sentint el mateix?
1:01:30
Rubén Blades. Sí, però la qüestió va ser aquesta: jo vaig estar, a mi m’havien… a mi em conviden a molts llocs i jo en molts casos no puc assistir a tots, però de vegades no se m’obliden certes coses; a mi se m’obliden bastants coses i això des de petit, això no és que tingui alzheimer ara, jo tinc alzheimer des que tinc sis anys. Això, a mi tot se m’oblida. I llavors, sincerament, no sé com em vaig graduar. I m’havien convidat… de vegades em conviden a escoles, poden ser públiques o privades, i jo hi vaig si tinc l’oportunitat i faig això: preguntes i respostes, no arribo amb un discurs, perquè quan jo era a l’escola no m’agradava que la gent arribés amb discursos, m’avorrien i em parlaven de coses que a mi no m’interessaven.
1:02:20
Rubén Blades. Jo prefereixo que la gent faci les preguntes que vulgui i llavors un respon i per aquí va la cosa. I aleshores m’havien convidat a Tepito, que és un barri del Districte Federal a Mèxic, una escola, i m’hi havien convidat com dos anys abans i jo els vaig dir que “sí, i tant, si puc”. Quan després de dos anys o tres anys hi vaig anar, hi van anar els mestres, hi eren tots els mestres, hi eren els alumnes i hi eren els pares dels nens, o sigui, tothom es va reunir a l’escola, van posar unes cadires, unes coses… Era molt informal, vam estar allà al pati i els vaig dir: “pregunteu el que vulgueu”. Aleshores jo estava com una mica elevat aquí, el lloc on jo era, i la gent era una mica així més avall, i jo vaig veure una maneta petita, una maneta que sortia així, i vaig dir: aquella maneta. Llavors era una nena de primer curs, tenia com set anys, i llavors la mestra li va dir… no recordo el seu nom, com em dol això, no me’n recordo.
1:03:38
Rubén Blades. No sé si era de melodia, però sí que vaig sentir que la mestra li deia una cosa com ara: “ei, què passa?”. “No, no, no, que pregunti”, no? I la nena em pregunta, dic, sí, pregunta, i em diu: “Rubén, tu sents el que cantes?”. I la mestra es va quedar així, ai! Dic: “no, si aquesta és la millor pregunta que m’han fet en molt de temps”, i li vaig dir: “sí”, i em va dir: “i com?”, dic: “bé, perquè, primer, que jo ho vaig escriure i ho vaig escriure perquè creia en el que estava escrivint. Segon, perquè cada vegada que vaig a un lloc, per a mi és com nou. O sigui, jo no penso ‘jo ja he cantat això’, jo penso ‘jo no he compartit això aquí’, així que cada vegada que hi vaig és per a mi ben nou. I tercer, que crec que les reaccions de la gent i les preguntes i les coses, com queda l’assumpte després, m’ajuden a mi a créixer”.
1:04:45
Rubén Blades. Això… I aquella pregunta a mi no se m’ha oblidat mai, és a dir, la de la nena. Perquè moltes vegades no et pregunten coses així perquè consideren que són molt personals o que un els contestarà una grolleria o alguna cosa. Però a mi em va semblar extraordinària, la pregunta. M’imagino aquella nena a casa, perquè hi ha el pare i la mare i allà no et pots amagar. Aquesta et farà la pregunta, i pam!… Però va ser a Tepito.
1:05:23
Inés. Hola, Rubén, és un plaer ser aquí avui amb tu. Jo soc la Inés, soc advocada i treballo en temes socials, i justament voldria que aprofundissis en aquesta dimensió social que ja has esmentat, si ens pots… perquè les teves cançons han retratat durant dècades les injustícies a l’Amèrica Llatina i jo voldria que expliquessis altres aspectes sobre el naixement del teu compromís social, si això continua i si creus que la música té un paper davant la realitat.
1:05:56
Rubén Blades. Jo crec que la música pot ajudar, l’art en general, no només la música. El cinema, la pintura, l’escultura, la poesia. Jo crec que l’art té… jo crec en el que va dir Pablo Casals, el violoncel·lista que va dir que hi ha persones que consideren que l’artista s’ha de mantenir separat de les circumstàncies polítiques i tal i qual. Igual que don Pablo, jo també crec que això és absurd, perquè nosaltres som afectats per les conseqüències igual que qualsevol, i la qüestió d’ara, que jo esmentava Bad Bunny abans: quan tens una persona que et pot omplir deu estadis i convocar 700 mil persones, tens un poder i aquest poder es pot utilitzar d’una forma responsable per mirar que ajudem a afrontar, com a mínim a considerar com afrontar, proposar.
1:07:04
Rubén Blades. Així que jo crec que el poder que ell té és un poder que ha de i pot ser utilitzat, i ell ho està fent en la seva mesura i l’aplaudeixo per això, per millorar les condicions. Independentment que t’agradi o no t’agradi el que ell fa, aquest no és el punt. Així que jo, el que sí que vaig tenir sempre molta cura, perquè jo, gràcies a Déu, a mi em van criar bé, la meva àvia. Mireu, us explicaré una anècdota curteta, perquè en tingueu una idea. Jo una vegada vaig preguntar a la meva àvia si nosaltres érem pobres. I la meva àvia se’m va quedar mirant i em diu: “per què em pregunta això?”. Dic: “bé, perquè aquí no hi ha coses que hi ha a casa de la tia Margot”. I jo: “d’acord, aquí no hi ha això, aquí no hi ha això”. I la meva àvia se’m va quedar mirant i em va dir: “mira, nosaltres no som pobres, el que passa és que no tenim diners”.
1:08:03
Rubén Blades. “I quina és la diferència, àvia?”. “La diferència és que qualsevol pot guanyar diners en una loteria i continua sent burro i continua no tenint res”. “Hi ha gent”, em va dir, “hi ha gent que és tan pobra que l’única cosa que té són diners”. “Recorda’t d’això”. Va dir: “posa’t alguna cosa al cap, fes servir el cap, educa’t espiritualment també”. No? I jo vaig tenir la fortuna i la glòria de tenir aquella dona amb mi. És a dir, em va criar com… Jo vaig aprendre a llegir i a escriure perquè ella era mestra. Ella es va graduar en temps en què a Panamà el que se li demanava a la dona era que cuinés, escombrés, netegés i parís fills mascles. Ja. Ella va anar a l’escola. Es va graduar. Era poeta, era pintora. Ioga, practicava el ioga.
1:09:12
Rubén Blades. Va tenir quatre fills; els tres primers, es va divorciar del paio, el primer matrimoni, després al cap de cinc anys va tenir la trobada amb aquest poeta, d’on va sortir el meu pare. Jo crec que ella ni tan sols li va dir al poeta que estava prenyada, perquè no volia saber res del primer. Ella va tenir quatre fills: dues dones i dos homes; les dues dones les va enviar a l’escola i els va pagar l’escola. Els dos homes els va criar a casa i els va ensenyar a casa com em va ensenyar a mi. Jo li vaig dir: “tu per què ho vas fer així?”. Em va dir: “jo no tenia diners per pagar pels quatre i les dones necessitaven educació formal, si no serien maltractades”. Així que vaig dir: “bé”. Llavors jo vaig tenir… si jo em vaig inclinar cap al dret, potser també va ser en part per la…
1:10:10
Rubén Blades. Jo, a mi, jo no suporto la sang, a mi no m’agrada veure sang. Metge està completament fora de la idea, en la meva ment, en aquell moment. Matemàtiques: jo vaig suspendre tres assignatures a l’escola. Matemàtiques va ser una, així que la idea de ser enginyer, arquitecte, això tampoc no anava. Les altres dues assignatures que vaig suspendre van ser música i educació artística. I és que no em queien bé els mestres i prou. Així que la idea de la justícia social va venir de la meva àvia, que lluitava pel vot de la dona, que va ser detinguda per anar per aquí lluitant per coses. I jo vaig pensar, dic: “bé, quina millor vida que ser advocat”. I vaig tirar en aquella direcció. Ara, el que anava a dir també és que s’ha de tenir, com que em van criar bé, que així és com vaig dir, que em van criar bé, així vaig començar.
1:11:17
Rubén Blades. Em van criar bé, cosa que la fama de sobte no em va intoxicar fins al punt de fer-me canviar les meves idees. Un evoluciona, les idees han d’evolucionar, per això jo no crec en les ideologies. La ideologia estancada: aquesta és la ideologia, això és el que és, oi? Si les idees evolucionen, germà. Un pot estar estancat en el mateix. T’has de moure. Així que la idea de treballar i de veure com podia contribuir era més important o tan important com la idea d’escriure cançons que denunciessin o que fessin una proposta o que descriguessin una realitat. Però tot això neix, jo crec, de la meva àvia, de la meva mare, que va ser una dona que ens va criar bé també. El meu pare, amb tots els seus defectes, també em va ensenyar a ser honrat.
1:12:26
Rubén Blades. I els barris on em vaig criar, que van ser bons barris, gent treballadora. I els mestres i professors que vaig tenir. Jo me’n recordo, del meu mestre de primer curs. La meva mestra de primer curs es deia Ana G. de Río. La meva mestra de segon curs, Isi Tejera. Segon i tercer. La meva mestra de quart curs, Eva Ramos. La meva mestra de cinquè i sisè curs, Doris Coparropa. Encara me’n recordo, d’elles. I encara els ho agraeixo. Però d’aquí, de tota aquella combinació i dels bons consells que vaig tenir, de molta gent, i dels bons exemples que vaig tenir de gent important, que no se’ls va apujar la cosa al cap. Que van ser professionals i que van ser gent correcta. Vaig tenir, gràcies a Déu, l’oportunitat no només en música, sinó en cinema també.
1:13:26
Rubén Blades. He treballat amb els millors, he treballat, he tingut l’oportunitat. I sempre noto en tots els bons, en els que són especials, que tots són gent correcta.
1:13:39
Miguel. Em dic Miguel i jo volia fer-te una pregunta. Si avui fos el teu últim dia, quina cançó triaries per acomiadar-te d’aquest món que és una meravella?
1:13:49
Rubén Blades. Hauria de dir “Maestra Vida”. “Maestra Vida”, més que “Parao”. Però “Maestra Vida” perquè és més completa. Jo vaig escriure a “Maestra Vida” la cançó quan tenia 28 anys, la vaig començar a escriure. La vaig acabar cap als 30. I la lletra… és un àlbum doble, oi? Té una part jove, una part de vellesa. I la lletra, quan la cantava jo als 30, no és el mateix que cantar-la als 78. Als 78 tens més passat que futur. O sigui que la lletra adquireix un sentit diferent. Però jo diria personalment, potser, ara, el meu pare, que va ser un dels meus crítics més estimats. Ell tenia una cançó que jo vaig escriure que també crec que podria servir, que es diu “Tiempos”. I és una cançó que no és gaire coneguda. Jo la vaig fer amb el grup Editus de Costa Rica.
1:14:57
Rubén Blades. “Tiempos” és una cançó que em va dir a mi el meu pare que ell creia que era la millor cançó que jo havia escrit. El meu pare va durar fins als 99 i se’n va anar avorrit, perquè jo el trucava i li deia: “com estàs, avorrit?”. Jo crec que la pandèmia se’l va endur, perquè amb la pandèmia no va poder sortir a caminar i això li va treure les ganes. Però jo diria que “Maestra Vida”. Moltes gràcies de debò per l’oportunitat. Voldria que els meus companys haguessin estat aquí també, però sento que parlo per ells. Quan dic que l’èxit és de tots, sempre és realitat. Això no és una cosa que digui per falsa modèstia, és que això és així. Ningú no té èxit sol, això és absurd. Sempre són contribucions de molta gent i moltes vegades ni tan sols les reconeixem.
1:15:53
Rubén Blades. No per maldat, sinó perquè no hi pensem, en molts casos. Vull dir-li a Caco Senante que, per exemple, el vaig tenir a l’escenari amb mi. Se’m va passar portar-lo, en Caco, perquè en Caco és summament responsable de l’èxit de la música d’aquest gènere. I encara que hi ha qui no se’n recorda, d’en Caco Senante, jo me’n recordo i li dono les gràcies. Perquè això és important, és a dir, un altre cop, donar les gràcies i reconèixer el suport de tanta gent que fa possible que nosaltres estiguem gaudint de les coses que gaudim. I ara la idea és veure com podem fer que altra gent també ho gaudeixi i que el món sigui millor que quan hi vam arribar, si és possible. Així que a vosaltres, moltes gràcies. Gràcies!
