Com es dirigeix a Robert De Niro

Rodrigo Cortés. Crec que qualsevol cosa rient és millor. Crec que és millor, crec que té més qualitat. Crec que si una escena aconsegueix fer-te riure en un moment determinat, és millor. I quan alguna cosa està completament descarregada d’humor, quan està completament desproveïda d’humor, em sembla que s’acosta a una mena de tortura molt inhumana que, per alguna raó, té molt bona premsa. Fins i tot en els moments més miserables en què mor algú molt proper i… Sempre hi ha alguna cosa, sempre hi ha un raig de llum, sempre hi ha llum. I si no la busques i pots riure de les coses més inconvenients, perquè és una necessitat humana. Crec radicalment en la inutilitat del que faig. No només crec fermament en la inutilitat del que faig, sinó que confio profundament en la inutilitat de qualsevol forma d’expressió i de creació, entre altres coses perquè crec que les millors coses del món són inútils i no serveixen absolutament per a res, afortunadament. I quan dic que no serveixen per a res, vull dir que no són carreteres, no són telefèrics, no són hospitals, no tenen la més mínima utilitat immediata. No vull dir que estiguin buides, però no m’imagino cap cantant, cap pintor, cap escultor que es llevi al matí pensant: “A veure què faig avui per salvar el món”. Jo m’imagino algú dient: “A veure quina cançó se m’acut avui”. I si aquesta cançó resulta que és ‘Purple Rain’, doncs és clar que millora les coses i és clar que ens millora a tots. No crec que hi hagi res a aconseguir a través d’una peça de música, no crec que hi hagi res a aconseguir a través d’una novel·la o d’una pel·lícula, no crec que hi hagi ningú a qui salvar, crec que hi ha una història per explicar. I si conté algun tipus de veritat i el seu autor, la seva autora, es concentra en les motivacions dels seus personatges i s’assegura de dotar-los de contradiccions i d’ambivalències i s’assegura de no donar la tabarra a ningú i de no impartir lliçons de cap mena, aleshores té alguna oportunitat de dir alguna cosa, tant de bo sense voler. Així que, si crec en la inutilitat radical de les obres de creació, és perquè crec que és el més útil que els pot passar. I ara ja em deixo pegar i qui vulgui donar la primera bufetada, està convidat a fer-ho.

Beatriz. Hola, Rodrigo, soc la Beatriz. Moltes gràcies per passar aquesta estoneta amb nosaltres. La meva pregunta és: en el teu últim llibre tanques la teva protagonista en una habitació sense finestres, a ‘Buried’, Ryan Reynolds en un taüt i a ‘Escape’ tens el Mario Casas intentant que el fiquin a la presó. Per què t’agrada tant tancar els teus personatges?

Rodrigo Cortés. No en soc del tot conscient, però tens tota la raó. Fins i tot a ‘El amor en su lugar’ tenim un grup d’actors tancats en un teatre, que al seu torn estan tancats al gueto de Varsòvia, envoltats directament per un mur. I no és una cosa que busqui conscientment. I quan vaig començar a escriure ‘Hija del Cielo’, no vaig pensar en ‘Buried’, però imagino que quan aïlles algú no permets que s’amagui i, d’alguna manera, es fa evident i queda al descobert tot el que és. No sé si té a veure amb haver començat a llegir Kafka massa aviat i trobar-me còmode amb aquests personatges que es veuen sotmesos a forces que els superen, de vegades gairebé sobrenaturals o almenys metafísiques i que mostren necessàriament tot el que són. Com a espectador, com a lector, també m’agraden molt les obres corals i m’entusiasma veure una pel·lícula de Berlanga en què un eixam de personatges entrecreuen diàlegs i gairebé no saps on mirar. Però, per alguna raó, em sento molt interessat en aquestes obres que et permeten ficar-te dins del cervell d’algú i gairebé viure-ho en primera persona, perquè la història t’afecti fins i tot físicament. Hi ha una inevitable reflexió sobre la llibertat. No saps si com a quimera o com a objectiu o com a lloc d’on fugir, com passa en el cas d’‘Escape’. I el que no hi ha són respostes. Si un veu ‘Escape’, si un llegeix ‘Hija del Cielo’, ni tan sols té gaire clar si aquesta persona ambiciona alguna forma de llibertat. Si penses en ‘Hija del Cielo’, aquesta nena no es queixa absolutament de res. Fa la impressió que la seva única força és la de ser sobirana de si mateixa a través de la seva pròpia veu i no es pren gaire seriosament tot el que passa al seu voltant. Un no sap si és bo o dolent, ni sap què pensar de la nena. I el mateix passa amb N a ‘Escape’, per exemple. Un no sap si la pel·lícula acaba bé o malament, un no sap si el que fa és digne d’aplaudiment o d’abraçada o de cura o de crítica, perquè un no té gaire clar si el que està fent és perquè és una víctima o perquè és un egoista. I permeto, o això crec, que sigui el lector, que sigui l’espectador, qui decideixi com se sent al respecte i què pensa de la seva pròpia noció de llibertat. No hi ha una visió assagística al darrere, però un, sense voler, anirà pensant en coses i recordarà moments i veurà com això rebota dins de les pròpies experiències i de quina manera un pot mirar-se dins de l’obra.

Hombre 1. Rodrigo, he llegit el teu llibre i crec que, molt sovint, la nena fa por. Per què creus que de vegades els nens són tan impactants, tan inquietants en el cinema i la literatura?

Rodrigo Cortés. Depèn de l’ús que se’n faci. Per algun motiu, passa sovint en ‘Cuentos telúricos’, per exemple, sovint faig servir personatges infantils. Podria dir que per expressar coses, però m’he aturat a temps perquè no els faig servir per expressar res, simplement apareixen. I procuro no convertir-los ni en epítoms de bondat ni d’innocència, sinó en éssers humans als quals no tractar amb un paternalisme especial i permets que encarnin determinades coses. De vegades ens fan por, per exemple en pel·lícules de terror, perquè fan coses que no haurien de fer, perquè diuen coses que no haurien de dir i perquè tenim associades determinades imatges, sensacions i emocions a aquesta pretesa innocència dels nens. Sovint em pregunten: “T’agraden els nens?” I la resposta sol ser: “Doncs com els adults, aquest sí, aquest no, aquest sí, aquest no…” Els nens poden ser profundament cruels i poden ser profundament egoistes. I sobretot en els moments en què encara estan conformant qui són, poden ser profundament amorals, perquè hi ha un sistema de valors que encara no s’ha conformat. I quan et trobes amb un personatge com el de la nena d’‘Hija del Cielo’, ni tan sols sents que tingui una opinió sobre si mateixa i sobre les coses que fa. Te les diu amb una naturalitat que espanta, efectivament, en una subordinada interminable en què cada punt és molt clar, perquè procedeix d’un monòleg interior, torrencial, et pot explicar que li han fet alguna cosa terrible o que ha fet alguna cosa terrible a mitja frase sense subratllar-ho de cap manera, com si ens hagués dit què ha esmorzat. I això genera una forma d’espant, entre altres coses, perquè ella afronta l’espant amb una naturalitat sorprenent i és capaç d’abordar el que és terrible sense el més mínim subratllat. Així que no em sorprèn que et faci por, de la mateixa manera que en altres instants et farà riure i, en altres moments, fins i tot, et farà por que t’hagi fet riure, però forma part del joc.

Hombre 1. I tu vas ser un nen raret?

Rodrigo Cortés. Suposo que en termes literals i estadístics, sí. Però no levitava ni res semblant. A l’escola tots teníem assignats, suposo que tots ho recordarem d’una manera semblant, un paper en el teatre de l’escola. És una època molt sana en aquest sentit, que després s’espatlla a l’institut, en què a la gent se li assigna aquest paper sense cap judici particular. Llavors n’hi ha un que és el llest, no se’l jutja, n’hi ha un altre que és l’empollón, tampoc passa res, si porta ulleres ja serveix per al paper, un altre és el pobre, un altre és el ric, un altre és el ximple. I jo era un dels llestos de la classe i també era un dels graciosos, era el graciós de la classe i sobretot parlava molt, pel que sembla. Em feien fora de classe sense parar, per parlar. I un cop l’any la meva mare anava a parlar amb el tutor i li deia: “El seu fill és molt llest però parla molt i em distreu tothom, a veure què fem”. I, de fet, quan estava malalt i tornava a classe, el professor solia dir: “No saps quina pau hi va haver ahir”. I ho preguntava als altres nens. “Oi que sí?” I els altres nens deien: “Sí, sí, és veritat”. I suposo que era estrany en cert sentit, però jo no em sentia estrany, ni crec que fos estrany d’una manera particularment estètica. És a dir, no era un nen estrany, torturat, gòtic, en un racó, fent coses als pardals i a les sargantanes i dibuixant coses estranyes. No, en absolut. Em sentia més aviat normal, llegia bastant, triava el títol que em resultés estimulant entre els llibres dels meus pares, generalment per la premissa o per la portada. Si hi posava ‘El apagón’, doncs sonava molt bé. I si era d’un submarí, doncs també sonava molt bé. I això va fer que amb nou anys llegís ‘La metamorfosis’, perquè sonava bé, hi havia un escarabat a la portada i a la contracoberta hi posava que un senyor es despertava convertit en un i vaig dir: “Però això és fantàstic”. Em sonava a ‘En los límites de la realidad’ o em semblava que Spielberg podia explicar aquella història, de la mateixa manera que podies llegir un conte de Poe. No vaig entendre res però ho vaig llegir amb nou anys. I igual podia llegir això que ‘El Barco de Vapor’ o coses que hi hagués a la biblioteca de l’escola, declaradament infantils o declaradament juvenils. Així que aquestes eren les meves lectures, no buscava un ordre determinat que em portés enlloc, sinó que et queien coses a les mans. Per alguna raó, el fantàstic m’atreia especialment i poc després vaig començar a llegir Stephen King i durant uns anys ho vaig fer d’una manera bastant obsessiva. Però Kafka es va convertir en un dels referents des del principi per algun motiu. Entre altres coses perquè no m’espantava i perquè creia entendre’l. No és perquè entengués res, però per a mi no hi havia tanta diferència entre llegir Kafka i llegir Poe. Em divertia llegir sobre l’agrimensor o sobre la màquina de tortura. I pel que fa a pel·lícules, bé, pertanyo a una generació que es va enfrontar o que va rebre determinats estímuls d’una manera molt natural. Vèiem a la televisió, a la sessió de tarda, els dissabtes o els diumenges, pel·lícules que podien ser dels 40 o dels 70 o dels 30, podien ser en blanc i negre, podien ser en color i això no et generava cap mena d’anticòs. Per a tu no hi havia gaire diferència entre veure ‘La Guerra de las Galaxias’ o un western dels anys 40 en blanc i negre. Si t’agradava ‘Tarzán’, t’agradava ‘Tarzan’. No pensaves: “Ja, però és que és en blanc i negre i avui la ciència permet el color, pare”. No deies això, simplement veies ‘Tarzan’ i feies el crit de ‘Tarzan’. Les estrenes tampoc generaven l’angoixa que generen ara. Normalment s’estrenava a les capitals i després les pel·lícules començaven a circular dels cinemes d’estrena als cinemes de barri, després arribaven a les capitals de província. A l’estiu podies veure al cinema ‘Tom Sawyer’ o ‘Jasón y los argonautas’, o ‘Sissi, Emperatriz’, perquè per alguna raó es projectaven als cinemes a l’estiu.

Rodrigo Cortés. I això també em va donar estímuls molt desordenats que després s’han anat bolcant de maneres conscients i inconscients en altres obres, perquè al final per a tu era tan important Verne com haver vist ‘Las cuatro plumas’ amb set anys, com haver accedit, per fi, a Iris Murdoch.

Hombre 2. Primer de tot, Rodrigo, moltes gràcies per compartir aquest espai amb nosaltres. Alguns d’aquí som estudiants d’audiovisuals i és un gran privilegi compartir aquest moment amb tu. Parlant d’audiovisuals o, concretament, del cinema, com se sent passar de veure les pel·lícules de Martin Scorsese a la gran pantalla a treballar directament amb ell? Com és aquesta transició?

Rodrigo Cortés. És un acte gairebé de bruixeria vital i inexplicable, directament és inexplicable. Jo et puc explicar com ha passat en termes físics, però no sé com ha passat. Perquè, a més, un dels meus records d’adolescència és precisament el dia que vaig veure ‘El color del dinero’, als cinemes Van Dyck de Salamanca. I havia sentit Pumares, que era un crític que ha mort recentment, que tenia un programa de matinada a Antena 3 Radio, que havia parlat de ‘El color del dinero’. I jo veia el cartell, no sabia qui era Scorsese, no en tenia ni idea, però veia Paul Newman, a qui reconeixia, veia el noi de ‘Legend’, que em semblava que era solvent, encara que potser no sortissin unicorn en aquesta pel·lícula, i hi havia una taula de billar, tot sona bé, és com quan vaig llegir ‘La metamorfosis’, sona bé. I cap allà que vaig entrar. I va passar alguna cosa. Va passar alguna cosa que encara no sabia definir, però el meu cos, més que el meu cap, s’adonava que allò era cinema d’una manera en què el cinema no ho havia estat abans per a mi. Sentia que allò era més cinema, que allà hi cabia més cinema. Sentia que els moviments de càmera m’aixecaven. Aquell pla en què es mostren totes les taules de ‘nine-ball’, allà baix gairebé com si fos una catedral amb una música d’orgue que donava tota una reverberació litúrgica i com aquella grua anava descendint fins a introduir un personatge en primer pla, que era Fast Eddie, que era Paul Newman d’esquena. Recordo la bola de billar i el reflex de Paul Newman ajupint-se. Recordo Tom Cruise ballant gairebé amb la seva balabusca, amb el seu pal, amb el seu tac de billar, fanfarronejant mentre girava al voltant i, tacada rere tacada, anava embocant totes les boles. Però allò ho sentia d’una manera especialment cinètica. Fins aquell moment a mi m’importava el que feien els personatges. En aquella mateixa pel·lícula, rodada per un altre director més convencional, m’hauria interessat simplement la història. Ah, mira, Vince és així, ah, mira, Paul Newman és així, tant de bo guanyi, tant de bo perdi, tant de bo a la final guanyi el trofeu. Però no és això el que estava sentint. Estava sentint que els plans xocaven entre si, que la càmera desafiava les lleis de la gravetat, que hi havia una organització de la història a través del muntatge que m’afectava físicament i que aquella pantalla s’estava fent miques i que deixava rastres sensorials en mi als quals jo no estava acostumat. I encara no vaig recordar el nom del director, perquè això em continua passant ara, me’ls acostumo a aprendre a la segona, és com si el meu cos esperés a veure si val la pena. Tu primer veus una cosa i dius: “Això està força bé, però encara no facis esforços, quan aquesta persona faci una altra cosa bé, llavors sí que valdrà la pena i ja t’ho podràs aprendre”.

Rodrigo Cortés. I això va passar amb ‘After Hours’, amb ‘Jo, ¡qué noche!’, que és com es diu a Espanya, millorant com sempre els títols, que va arribar a uns altres multicinemes, vaig reconèixer el nom, no hauria estat capaç de dir-lo motu proprio, però sí de reconèixer aquell nom aparentment italià, estrany, Scorsese, i vaig entrar a veure aquella pel·lícula. I em va tornar a passar exactament el mateix. Sé que ara mateix es considera una obra menor, però per a mi no ho és en absolut. És una pel·lícula sensacional, lliuríssima i amb una força en l’execució poderosíssima. I ja està, la infecció ja s’havia produït. Però, és clar, per començar, mai m’hauria imaginat com a director, directament. Un nen no sap que es pot dirigir, sap que hi ha directors. Arriba un moment en què ho saps, però com saps que hi ha astronautes, doncs sí, hi ha astronautes o hi ha pilots de Fórmula 1. Ara, probablement amb Alonso, un nen podrà pensar en la possibilitat real d’arribar-hi. Però el 79 no, i el 82 tampoc, o almenys jo no. I quan van donar a Scorsese el Princesa d’Astúries, em van demanar que mantingués amb ell una conversa pública per a la indústria. I, en fi, vaig descobrir que havia vist totes les meves pel·lis. Una cosa que és sorprenent, és clar, però potser no tant en el cas de Scorsese, que és una mena de cinèfag i mestre que ho veu tot i ho captura tot en el seu forat negre i que està molt atent a tot i a qui probablement una pel·lícula com ‘Buried’, per la seva singularitat, li va poder cridar l’atenció en el seu moment i que, pel seu gran amic De Niro, coneixia l’existència de ‘Luces Rojas’ i havia vist la resta de la meva filmografia. Vam tenir una… Bé, anava a dir una conversa, no seria exacte, perquè jo el que intentava era llançar-li pilotes perquè ell en fes el que volgués. Òbviament és Scorsese, no hi vas per parlar amb ell i dir-li: “Doncs jo no hi estic d’acord, Martin, jo ho veig de la manera següent”. Ningú hi hauria anat a veure’m a mi. Aleshores tu llançaves determinades preguntes perquè ell les fes servir per desplegar el seu univers creatiu. I bé, vam congeniar, simplement, i un temps després, a l’època del confinament, quan vaig acabar el muntatge de ‘Love Gets a Room’, l’hi vaig enviar, perquè ell m’havia demanat que li enviés el muntatge de la pel·lícula, cosa que assumeixes que és un comentari educat, però en qualsevol cas, l’hi vaig enviar, li va entusiasmar, va demanar parlar amb mi, insisteixo que era l’època del confinament, així que vam tenir una conversa de diverses hores per Zoom, i bé, ho havia vist tot, totes aquelles petites peces de bruixeria que anaves disseminant pels buits de les coses, ell hi veia Lubitsch i Wilder i Ophüls, em feia preguntes sobre el pla seqüència de l’inici, em va fer moltes preguntes de muntatge, cosa que per a mi era molt boja, Per a mi era una mena de col·lapse de l’univers, una mena d’incongruència enorme. De fet, li ho vaig dir, dic: “T’adones que m’estàs fent preguntes de muntatge, a mi?” Dic: “Ets el millor director muntador de la història. Què fas fent-me preguntes de muntatge?” I ell es va adonar del que li estava dient, en lloc de fingir modèstia, ell és dolcíssim, és meravellós i efectivament és molt modest en el tracte, però lluny de fingir un: “M’estàs afalagant”, va començar a recordar i va dir: “Saps què? A mi em va passar amb Elia Kazan”. Es veu que ell va tenir l’oportunitat en un moment donat de parlar amb Elia Kazan, que per a ell era un gran mestre pel seu treball amb els actors i la seva manera d’aconseguir aquell realisme tan poc acomodat i tan poc estilitzat a través de les interpretacions, que és la base del que faria ell després amb els seus propis actors. I em va dir: “Quan tinguis un guió, envia-me’l”.

Rodrigo Cortés. I això sí que vaig assumir que era pura educació. Així que quan vaig tenir el guió, no l’hi vaig enviar, evidentment. Perquè jo també he dit a molta gent: “Ens hem de veure més o a veure si sopem”. I, tanmateix, em van trucar de la seva oficina al cap d’un temps i em van dir: “Aquest guió, arriba o no arriba?” I vaig dir: “Sí, sí, sí. L’estava ficant al sobre, perdó”. I era ‘Escape’. I en molt pocs dies, en menys d’una setmana, rebia una trucada i li havia entusiasmat el guió, deia que no havia llegit res semblant, que el guió es desenvolupava en un to que ell no havia vist al cinema, que li entusiasmava aquella història d’algú disposat a fer el que calgués per entrar a la presó i aquell to de comèdia impossible que no dona més pistes del compte i que permet que l’espectador decideixi com se sent respecte del que està veient i, bé, doncs va acabar sent un productor d’‘Escape’, però, en fi, t’ho acabo d’explicar, però m’estic sentint a mi mateix des de fora i a mi mateix em resulta inversemblant.

Gonzalo. Hola, Rodrigo, soc el Gonzalo, crec que soc un bon cinèfil, aficionat a les teves pel·lícules, i és un plaer ser avui aquí amb tu. Entrant en matèria, hi ha pel·lícules que des de petits se’ns queden gravades. És increïble com recordem les sales de cinema en què les vam veure i amb qui hi vam anar. Ens podries dir quines van ser les teves?

Rodrigo Cortés. Jo tinc records de, com a mínim, 40 anys de vida de saber exactament on em vaig asseure en cada pel·lícula. Sé en quin cinema les vaig veure i sé en quina zona del cinema estava, més o menys, assegut. Funciona tal com dius. Per exemple, per a mi ‘E.T.’ va ser fonamental. Recordo la primera pel·lícula que vaig veure en un cinema, que va ser ‘Tarzán y su hijo’. Tanmateix, el ‘Tarzan’ que més recordo el vaig veure després a la televisió, encara que aquell ja era amb Johnny Weissmüller. Recordo encara més que el ‘Tarzán y su hijo’ que vaig veure en aquell cinema, un cartell que hi havia a l’entrada del ‘King Kong’ de Schweitzer i Cooper. I ho recordo d’una manera molt vívida, per alguna raó. Tinc records més marcats d’aquell cartell fins i tot que de la pel·lícula. M’entusiasmava ‘Tarzan’, per cert, però, en fi, les coses passen com passen. Vaig anar a una escola, el Calasanz de Salamanca, que portaven els escolapis i tenia un cinema magnífic i hi posaven pel·lis els diumenges. I, per exemple, en aquells cinemes, en aquell cinema del Calasanz, vaig veure ‘Blade Runner’, vaig veure ‘Serpico’, vaig veure ‘Frenos rotos, coches locos’ de Robert Zemeckis i que són els primers pits que vaig veure en un cinema a la meva vida. Recordo que hi havia una noia que s’aixecava la camisa o alguna cosa així i tots els nens de set anys: “Ah!”, com si els capellans fossin els de ‘Cinema Paradiso’ i s’haguessin oblidat de tallar aquell tros. Però poques coses em fascinaven més que el cinema i Spielberg es va convertir durant la meva infància en l’objecte referencial d’adoració. Però com que era prou esnob, quan em preguntaven quins eren els meus directors preferits, sempre deia Spielberg i John Ford, perquè John Ford era el del meu pare. Aleshores el meu pare m’explicava que John Ford era el millor director del món i d’aquí ve la meva afició al western. I recordo que els seus dos westerns preferits eren, probablement no serien els meus westerns preferits, però recordo que per a ell eren ‘La Diligencia’, de Ford, i ‘Solo ante el peligro’, de Zinnemann. I també van deixar una gran empremta en mi les pel·lícules d’aventures, algunes de les quals ja he esmentat, com ‘Beau Geste’, com ‘Las Cuatro Plumas’, com ‘Kim de la India’, per exemple. En fi, les pel·lícules de ‘Simbad’, ‘Jasón y los argonautas’, que vaig tenir la sort de veure al cinema perquè per algun motiu la van estrenar en una sala comercial normal, de la ciutat, a l’agost. Es veu que aleshores no s’estrenava res a l’estiu perquè érem tots a Gandia o alguna cosa així. No és com ara que Nolan estrena a l’agost, allò devia ser un erm i aleshores et posaven el que fos. Però és clar, també les pel·lícules de ‘Parchís’. Jo recordo les cues al cinema Gran Vía de Salamanca per veure ‘La guerra de los niños’. I per alguna raó m’aprenia els noms, no me’ls estudiava, però m’aprenia els noms. Recordo quan vaig anar a veure ‘En los límites de la realidad’, ‘The Twilight Zone’, seguint l’esquer de Spielberg, és clar, però quan posava “Steven Spielberg presenta…” allí que anaves. Després era ‘Gremlins’, que era de Joe Dante, o era ‘Regreso al Futuro’, que era de Zemeckis. I recordo a ‘Los límites de la realidad’ veure que hi havia més directors. I deia: “Ah, mira, això és John Landis, això és George Miller, això és Joe Dante i ell ha fet la dels vells”. Així que aquella fascinació era profunda. I recordo també, per completar aquesta llista de records innecessaris, que no em deixaven veure una mateixa pel·lícula dues vegades.

Rodrigo Cortés. Aleshores, si havia vist una pel·lícula i la volia tornar a veure, a casa meva desconfiaven, i si ells veien que m’ho passava bé, desconfiaven en general. Estava mal vist. I consideraven que si havia gastat diners a veure una pel·lícula, ja estaven gastats. Si havíem de gastar diners, doncs que fossin en una altra. Així que si volia veure dues vegades ‘E.T.’, com de fet volia, o volia veure dues vegades ‘En busca del arca perdida’, m’havia d’inventar una altra pel·lícula. Així que deia que anava a veure ‘El señor de las bestias’, feia un cop d’ull al cartell i m’inventava alguna cosa. Potser n’hi havia hagut imatges a la televisió o un tràiler o alguna cosa així, hi sortia una pantera negra, i jo, entre aquell senyor sense samarreta i de cabells llargs i la pantera, desenvolupava alguna cosa. Perquè alguna cosa devien sospitar, perquè em preguntaven quan arribava a casa: “De què anava ‘El señor de las bestias’?” I deia: “Doncs d’un senyor amb unes bèsties. I ha estat molt bé la pel·lícula, mare”.

Hombre 4. Tu sostens, i no ets l’únic, que durant el procés d’escriptura els personatges arriben a un moment en què adquireixen una unitat pròpia i fins i tot prenen les seves pròpies decisions. A ‘Concursante’, el personatge de Sbaraglia no sembla prendre les més adequades, de fet no fa més que arruïnar-se la vida i a poc a poc ens va submergint en un estat d’angoixa que és comú a gairebé totes les teves pel·lícules. Què hauria fet Rodrigo Cortés en el seu cas? Què faria Rodrigo Cortés si li toqués un premi milionari com al personatge de Sbaraglia? Faries alguna cosa útil?

Rodrigo Cortés. Hi ha molta mistificació amb això dels personatges que prenen les seves pròpies decisions. És clar, els personatges no són golems que adquireixen vida pròpia i als quals un simplement observa, veient com se li revelen, escrius tu, com és natural. I, per tant, tu els dotes de paraules i els dotes d’una psicologia determinada i si vols que algú mori, morirà. I si vols que sobrevisqui, doncs sobreviurà. I si vols que s’enamori, s’enamorarà. Però és clar, no és tan senzill com això. No són ninotets simplement al teu servei, Sinó que en el mateix instant en què els dotes d’una certa complexitat, o d’una certa ambivalència, insisteixo, o d’un cert caràcter ambigu, o els dotes de contradiccions, o simplement de maneres de veure el món i, per tant, de reaccionar-hi, hi haurà coses que hi cabran i coses que no hi cabran. Perquè, si no, les seves reaccions seran mentideres i es detectaran com a mentideres. Això ho detecta molt bé un actor, per exemple. La millor manera de dirigir un actor per començar és escriure bé. A partir d’un bon guió comença ja la direcció d’actors. Perquè si no, un actor que pot saber o no d’estructura i pot saber o no de trames, però que sap de personatges i sap de diàlegs, et dirà: “Això no ho faria”, o “això no ho diria mai”. O “en aquest moment, en aquesta situació, és impossible que el meu personatge digui això”. I algú pot dir: “No, sí, perquè ho posa aquí”. Bé no, no és veritat, no ho faria. Així que has d’estar molt… T’anava a dir que has d’estar molt atent a això i no és veritat. Ni tan sols has d’estar molt atent a res. Has de fluir des d’ell. D’alguna manera, quan escrius un personatge, l’habites. I, de fet, si algú posés una càmera davant teu quan estàs escrivint, probablement aquella càmera retornaria imatges molt compromeses. Perquè quan ets al mig d’un diàleg iracund, estàs expressant ira perquè l’has de sentir, en certa mesura, per fluir des d’allà. És inevitable. I si la resposta és cauta o calmada o freda, has d’habitar-ho i encarnar-ho durant un segon perquè no hi ha una altra manera que flueixin a través dels dits les paraules adequades en l’ordre adequat. Per exemple, en el cas de Sbaraglia, que encarna Martín Circo Martín a ‘Concursante’, i, d’una altra manera, a la novel·la sí que importa la manera en què un home s’enfonsa, no tens tampoc el personatge més llest del món. Necessites un expert en economia, per exemple. És un professor d’història de l’economia, que és una cosa completament diferent. I, com saps, guanya el premi més gran mai concedit en la història de la televisió, però són objectes, no són diners. És una avioneta i una llanxa motora i un pis a no sé on. I és clar, això t’enfonsa la vida. Què fas amb una llanxa? On la poses? Guanyes un vaixell, fenomenal. Però, què fas amb un vaixell? L’hauràs d’amarrar en algun lloc, hauràs de pagar aquell amarratge, no el pots manejar, hauràs de fer un curs, pagar el permís de marineria a port, hauràs de fer un munt de coses i això és el que passa. Què hauria fet jo? No en tinc ni idea, però sí que sé el que fa ell, que en gran mesura és deixar-se portar per la inèrcia, perquè és clar, si tu reps aquell premi enorme, és molt difícil tenir la intel·ligència i la serenitat d’ànim de rebutjar-lo, sense més, adonant-te que t’enfonsarà la vida, perquè al cap i a la fi t’estan donant les coses que obté algú quan té molts diners. És molt difícil renunciar a això. El primer que aprèn és que ser milionari és molt car i ell no té prou diners per permetre’s ser milionari.

Rodrigo Cortés. Què faríem cadascun de nosaltres? Què faria jo? No ho sé, a posteriori és molt fàcil, és clar, si tu veus la pel·li, ho tens clar, rebutjar-lo, però si jo fos Martín Circo Martín i m’hagués sotmès a aquelles circumstàncies, no sé què farien de mi aquelles temptacions i en aquest sentit intento no sentir-me més llest que Martín Circo Martín, sinó que intento ser tan honest com sigui possible i encarnar-lo amb la màxima honestedat possible, entre altres coses perquè em convé, em convé com a autor perquè passi alguna cosa interessant i perquè la pel·lícula duri més de set minuts.

Nicole. Hola, Rodrigo, Nicole Díaz, un plaer. Em fa molta gràcia com descrius ‘Buried’ com gairebé sobre algú intentant canviar de companyia telefònica. Això em demostra que realment pots aconseguir humor fins i tot en les situacions més fosques. M’agradaria saber quina importància té per a tu l’humor a la vida i a les pel·lícules.

Rodrigo Cortés. Mira, ‘Buried’ és un bon exemple de la introducció, en el fons. No exactament per la seva inutilitat, que és perfectament objectiva, el món girava molt bé abans de ‘Buried’ i se les ha apanyat per continuar fent-ho després, sinó perquè sovint em preguntaven: “Estàs parlant d’un contractista civil nord-americà a l’Iraq, en un conflicte en què no sé si els terroristes som nosaltres, són ells, si és una qüestió de necessitat, qui és el bo, qui és el dolent”. I deia: “No sé de què m’estàs parlant”. Res d’això m’ha interessat a ‘Buried’. Cap d’aquestes raons és per la qual estic fent aquesta pel·lícula. Per a mi, l’Iraq era el que Hitchcock definia com el ‘macguffin’. És l’excusa narrativa que impulsa el mecanisme. Però internament sempre la vaig veure com una mena de comèdia kafkiana, de comèdia sense gràcia, és clar, l’humor no sempre fa gràcia, aquest és un dels seus problemes, sobre algú, efectivament, que intenta canviar de companyia telefònica, perquè em semblava que l’enemic de Ryan Reynolds era en gran mesura la burocràcia, cosa que, insisteixo, ens torna a Kafka. Algú que truca a algú per dir-li en quina situació està i es troba que una veu li diu: “Si està vostè segrestat a l’Iraq premi 1, si és l’Afganistan premi 2”. Això no passava exactament així, és clar, això és una exageració. Que, d’altra banda, té sentit, és clar. Si tu truques al 112 i dius: “Soc dins d’un taüt a l’Iraq”, no et diuen: “Enviem tots els nostres operatius ara mateix”. Doncs primer cal convèncer algú que això té sentit i t’aniran passant amb una altra persona i amb una altra persona i amb una altra persona que t’anirà fent determinades preguntes i hauràs d’anar guanyant-te el teu lloc en la seva confiança fins que algú decideixi que pot ser bona idea intentar rescatar-te, encara que, és clar, a mig camí també et passaran moltes coses, com que et truqui el cap de recursos humans per fer-te una entrevista sobre la marxa per poder descarregar les seves responsabilitats, o que no localitzis la teva dona i hagis de trucar a l’amiga de la teva dona que t’odia i que no tingui cap ganes d’ajudar-te. Bé, i fins i tot aquí hi ha efectivament humor. És a dir, la pel·lícula és clar que no és una comèdia, no és en absolut una comèdia, però em resulta fisiològicament impossible esquivar l’humor perquè em sembla que forma part de tot i, de fet, desconfio profundament de les coses que no tenen gens d’humor. Si tu veus fins i tot melodrames de Douglas Sirk o de William Wyler, si tu veus ‘Los mejores años de nuestra vida’, hi ha humor. En les pel·lícules més dramàtiques generalment hi ha humor, fan falta aquells descàrrecs o simplement són mostres d’intel·ligència, d’un personatge que no es pot expressar d’una altra manera i que tindrà una visió sobre les coses distant i, per tant, en cert sentit humorística. I quan alguna cosa està completament descarregada d’humor, quan està completament desproveïda d’humor, em sembla que s’acosta a una mena de tortura molt inhumana que, per alguna raó, té molt bona premsa. Per alguna raó el dolor i la tortura tenen molt bona premsa. Tenen molt bona premsa en la crítica, tenen molt bona premsa als festivals i tenen molt bona premsa en un determinat públic que sent que com més miserable se senti en sortir, més noble és la condició d’allò que ha vist, però no crec en això, no mencionaré noms, però quan veig directors torturadors que extreuen tot l’oxigen d’alguna cosa i que semblen gaudir primer fent una ferida i després tirant-hi sal i després tirant-hi vinagre i que sovint es posen després una túnica blanca per donar lliçons sobre les coses i per dir-nos a tots que s’han atrevit a mirar al cor de l’ésser humà allà on mai mirem, sempre penso: “Estàs mentint. No és veritat, la vida no és això”. Fins i tot en els moments més miserables en què mor algú molt proper, sempre hi ha alguna cosa, sempre hi ha un raig de llum, sempre hi ha llum. I si no la busques i et pots riure de les coses més inconvenients, perquè és una necessitat humana. I, per descomptat, en mi ho és.

Rodrigo Cortés. Així que no és res que forci. I té a veure amb moltes coses. Hi ha una part que és simplement natural. Així que escric, desenvolupo alguna cosa. Igual que a la vida reps una pilota i la tornes d’una manera divertida perquè se t’acut que hi ha una manera graciosa de tornar això que has rebut, quan estàs escrivint, ho estàs omplint tot de pilotes que et ve de gust tornar d’alguna manera. Hi ha una part que simplement és natural, no intentes introduir humor, però l’humor es filtra. Fins i tot a ‘Hija del Cielo’, amb una nena tan torta com la nostra, no pots evitar riure amb ella moltes vegades per la seva mirada. I hi ha alguna cosa que té a veure amb un impuls molt conscient d’esquivar la solemnitat. No crec gens en la solemnitat, en la gravetat. I estic tan a prop d’aquesta temptació com qualsevol altre. Així que quan em veig a mi mateix posant-me més seriós del compte, quan em veig corrent el risc de semblar intel·ligent i quan pot semblar que un paràgraf serveix per a alguna cosa, en aquell mateix instant trenco un got i intento trencar aquell clima. I a l’inrevés, és clar, també hi ha vegades que estàs gaudint d’alguna cosa, amb el flux natural d’alguna cosa que resulta lluminosa o divertida o graciosa i de sobte arriba una destralada que et talla el riure. I bé, no sé per què és. Suposo que perquè crec en el contrast o perquè reacciono al contrast com a lector, com a espectador. I perquè veig que la vida està feta de contrast i que les fronteres entre les coses són molt més difuminades del que podria semblar. I sempre crec que en la foscor hi cap llum i que en la llum hi cap foscor i que l’humor, a més, no molesta mai. Crec que qualsevol cosa rient és millor. Crec que és millor. Crec que té més qualitat. Crec que si una escena aconsegueix fer-te riure en un moment determinat és millor. No s’ha d’esquivar mai, perquè són més punts. Són punts de no sé què, punts de vida o d’intel·ligència o fins i tot de respecte per qui tens al davant, de respecte pel lector. Crec que si una cosa pot tenir una riallada o no tenir-la, és millor si la té.

Mujer 3. Hola, Rodrigo, a mi m’agradaria preguntar-te per les teves dues últimes novel·les, perquè tenen alguna cosa en comú i és que crees un espai i un temps que sembla que es regeixen per les seves pròpies regles. A mi m’agradaria preguntar-te una mica més sobre això, el perquè d’això que tu crees en aquestes novel·les. És perquè potser la realitat t’avorreix? Perquè busques algun tipus d’al·licient allunyat de la vida real?

Rodrigo Cortés. La creació i la ficció no estan necessàriament relacionades amb la realitat. Sí amb determinades formes de veritat, si ens posem més pedants del compte. En principi algú intentarà mostrar determinades veritats o formes de mirar el món, determinades digestions, a través de l’univers que s’inventi. Fins i tot quan algú practica l’autoficció o l’escriptura documental, per dir-ho d’alguna manera, s’ho està inventant tot, s’està inventant a si mateix, s’està inventant un record, l’està reorganitzant i l’està situant de manera convenient sobre el paper, perquè les vides no són dramàtiques en termes estructurals, no responen a necessitats simples o convenients. Les nostres vides no tenen forma d’arc, en què primer ens sotmetem a alguna cosa, després aprenem alguna cosa pel camí i a l’altre costat apareixem canviats amb una lliçó apresa. De vegades no, de vegades no evoluciones gens durant 12 anys, en què no et mous per més estímuls que et dona la vida. Així que quan m’assec a escriure en general, no em preocupa gaire, pel que sembla, perquè no és una decisió, la realitat. Recordo, per exemple, que quan vaig escriure ‘Los años extraordinarios’, em vaig plantejar que parlaria d’un món que no seria exactament el món, amb les seves pròpies regles, i que aquella seria la meva manera de no haver de documentar-me. Vaig pensar: “Aniràs més de pressa així, perquè t’inventaràs qui és el rei, qui és el president, com es diu el país, com es diu el país del costat, t’és igual, et pots inventar un món en què república i monarquia canvien cada cinc anys de manera amistosa”. Després vaig descobrir que aquelles pretensions nascudes de la pura mandra no resultaven tan convenients com havies anticipat i que per inventar-te alguna cosa també t’has de documentar molt i has de treballar molt perquè la imaginació no parteix del no-res absolut. Quan tu somies o quan recordes o quan imagines, si t’atures a analitzar la imatge que recordes o la imatge que imagines o la imatge que has somiat, no té detall. Té formes vagues, generals, que et permeten tenir una idea vaporosa d’alguna cosa. Però el detall és a la realitat. I al final has de robar el detall de determinades realitats i posar-lo als teus núvols. Però al marge d’això, al marge de les meves falses i vanes pretensions de mandra, simplement em resulta natural, per algun motiu, que hi hagi dues persones parlant del que sigui i en acabar una s’acomiadi de l’altra i torni al seu satèl·lit. O que digui: “Un moment, m’he deixat les claus, vaig al passat, vaig a cinc minuts al passat i les recupero i així puc tornar a casa”. No sé per què, em resulta natural. En el cas, per exemple, d’‘Hija del Cielo’ i la seva cronologia, inicialment estava ubicada en una temporalitat determinada. I immediatament me’n vaig desfer perquè em semblava que era un destorb.

Rodrigo Cortés. I quan un llegeix ‘Hija del cielo’, podria estar passant als anys 20, als anys 40, el 1880 o fins i tot avui, en un món que, al cap i a la fi, és un món al marge del món en què podria no haver-hi mòbils perquè els els requisen o perquè són en aquest univers, anava a dir claustrofòbic, però ni tan sols, simplement apartat de la realitat de les coses. Un sent que Gabaón és un lloc que t’ha de convidar a anar-hi o que t’hi ha d’obligar a anar, però al qual no es pot accedir sense més perquè té les seves pròpies regles. I probablement tot tingui a veure amb el fet que crec que qualsevol univers creat en la ficció, té les seves pròpies regles. Estàs creant un planeta, estàs creant una bombolla amb les seves pròpies regles. I aquestes regles poden ser fins i tot les de la física, poden tenir les seves pròpies regles de la física. El que no serà, generalment, és arbitrari. Si saps el que estàs fent, no seran regles arbitràries. Imaginaràs un món i el dotaràs de les seves pròpies regles i seràs coherent amb les seves pròpies regles, però no et preocuparà gaire, moltes vegades, si això s’ajusta a la realitat de les coses o no. I, de fet, si haguessis de fer un cartell per a una biblioteca municipal parlant del poder de la lectura o convidant els nens, com dèiem abans, a llegir, segurament el que posaràs en aquell cartell és algú al ventre d’una balena, una nena caient per un forat seguint un conill blanc, un home lligat a la sorra de la platja amb cordes envoltat d’éssers diminuts o un altre envestint un molí amb la seva llança. És a dir, coses que no estan precisament lligades a la pretesa realitat de les coses. Si a un nen li preguntes què és escriure, probablement et dirà que fonamentalment imaginar, això és el que crèiem també de petits, que tancaves els ulls i passaven coses. Aleshores allà apareixia Atreyu, apareixia Bastián, el drac Fújur o qualsevol altra cosa. Això no significa que algú no pugui escriure sobre la mort del seu fill i explicar-te els seus anys i les seves lliçons, però per algun motiu no sembla ser el que més m’interessa fer.

Sol. Hola, Rodrigo, soc la Sol, encantada. La meva pregunta és molt senzilla. A mi em fascina que hagis treballat amb gent tan reconeguda, així que et volia preguntar com és demanar-li a una llegenda com Robert De Niro que hagi de repetir una presa o alguna cosa així.

Rodrigo Cortés. Vaig conèixer De Niro en una localitat, per descomptat siciliana, anomenada Taormina, que és un lloc perfecte per fer propostes que no es poden rebutjar. I bé, tot va començar també de manera vaporosa, perquè et dona un nom que no és el seu nom real perquè preguntis per ell a l’hotel sense donar més pistes del compte ni atreure l’atenció de ningú. En aquell moment era “Benjamin”. Me’n recordo perquè vaig preguntar per “Benjamin” per tenir una conversa sobre el guió de ‘Luces rojas’. És clar, t’has d’oblidar en certa mesura de qui és la persona que vas a veure. I sense oblidar-ho alhora mai, és clar, però De Niro és moltes coses. I una és un actor i una altra és un concepte al teu cap. I tu no pots anar amb el concepte a sobre, no pots anar amb Travis Bickle, no pots anar amb ‘Malas Calles’ i ‘Goodfellas’ al cap o amb el Rodrigo de Mendoza de ‘La Misión’ perquè no hi vas perquè et signi un pòster. I en aquest sentit seria de fet molt mala idea, anar amb el DVD de ‘Goodfellas’ perquè te’l signés. Seria un inici molt dolent. I simplement intentes mantenir la naturalitat sobre allò a què vas, que és parlar d’alguna cosa concreta. I dius: “Jo sé parlar d’això?” Dic: “D’això sé parlar. Sé explicar les preguntes que probablement em pugui fer? Crec que sé explicar les preguntes que pugui fer. Fem-ho”. Això és un filtre inicial. A partir d’aquí podrien passar moltes coses, perquè de fet, quan vam acabar la conversa em va dir coses molt boniques del guió i després em va dir: “Bé, ara que la teva gent parli amb la meva”, i es va esvair en un núvol de fum negre. I allà podria haver acabat tot, perquè el normal és que aquestes coses no fructifiquin, igual que el normal amb una pel·lícula és que no es faci. I bé, no, no va ser així. Les converses van continuar avançant. I quan comences a rodar, tampoc comences a rodar, comences amb altres coses, amb proves de maquillatge, amb proves de càmera, amb proves de vestuari en què es posen coses de manifest, en què ell et posa a prova, tu el poses a prova, de manera inconscient, no són exàmens que un porti preparats. També quan coneixes algú, tots ens ensumem, si ho vols dir d’una manera desagradable, i intentem entendre qui tenim al davant. Però t’has d’oblidar del cognom a l’hora de treballar, entre altres coses perquè un set és un lloc bastant infernal i un rodatge és un lloc bastant poc plaent. Crear en un set de rodatge s’assembla molt a pintar un quadre en un incendi. Estàs intentant fer alguna cosa en les pitjors condicions possibles. Perquè estàs lluitant contra tot, contra el pressupost, contra els 40 minuts de llum que et queden abans de marxar d’una localització a la qual no tornaràs mai, comença a ploure, surt el sol, s’aclareix, no hi ha manera de donar continuïtat a la llum. I en aquest sentit has de confiar també que saben veure, perquè són molt bons, estem parlant dels millors dels millors, i ells també saben veure si tu tens “l’antena de la veritat”, diguem-ne així, desenvolupada o no. Si saps diferenciar entre quan alguna cosa invoca una emoció real i quan la fingeix. I si ells senten que saps el que estàs fent, comencen a confiar i a confiar i a confiar, perquè si no un actor es protegeix. Un actor està sempre a la vora del ridícul, està sempre a un mil·límetre del ridícul. Perquè està fingint, està sent. Però, en fi, està fent com si sabés operar un cervell i no sap operar un cervell. O com si fos un geni amb la pistola o un informàtic entre milions. És a la vora del ridícul.

Rodrigo Cortés. Ha de mostrar que alguna cosa li fa una pena infinita, que si no surt bé fa que tothom posi cara de coseta, com dient: “Per què està fent veure que plora si tots entenem que no és real?” I quan confia en tu, aleshores és quan comencen a passar coses, perquè si no es protegeixen. Si ells estan disposats a provar alguna cosa però no se senten protegits, no ho provaran perquè podria sortir malament i tu ho podries muntar. I si ells senten que poden intentar anar molt lluny per veure si passa alguna cosa i això que han intentat no ha passat o ha estat excessiu, però tu ho pots muntar, és un problema de debò. Però si ells senten que saps el que estàs fent i que saps discriminar-ho, aleshores se sentiran protegits. I podràs dir: “Ho tenim, però ara intentarem això”. I podrà servir o no. Si no serveix, ens movem, significa que ja ho teníem i aleshores ho faran. I això és el que passava. No és una cosa que passi en un sol dia, sinó que comporta un petit camí i quan es produeix és quan per fi comences a rodar. I com li demanes una altra presa? Doncs li demanes una altra presa. Dius: “En fem una altra”. I de vegades t’ho demanen ells. Et diuen: “Em deixes fer-ne una altra?” I tu dius: “De cap manera”. I dius: “Sí, en fem una altra”.

Ángeles. Hola, Rodrigo, soc l’Ángeles. Admiro tota la teva feina. Has fet cinema de tota mena de pressupostos, curtmetratges, migmetratges, llargmetratges. Des de ‘15 días’, amb què et vaig descobrir, que sembla, calculo, que no tenies gaire pressupost, fins a grans produccions amb l’elit, com amb Sigourney Weaver, amb Mario Casas, amb gent que són els millors. Si et dotessin d’un pressupost il·limitat i del que tu consideressis, també, llibertat total, de quin personatge històric t’agradaria fer un biopic?

Rodrigo Cortés. Sempre m’he sentit molt atret pel poliedre ingovernable que és la figura de Jesucrist, precisament, amb les seves múltiples dimensions, la històrica i la política i l’espiritual, i una figura que en realitat canvia el món fins al punt que mesurem el temps des de la seva existència i abans de la seva existència. I hi ha qui l’ha sabut tractar molt bé i qui no l’ha sabut tractar tan bé, i no ho sé, és difícil explicar alguna cosa nova a partir de tot això. Per exemple, m’agrada molt el que va fer Mel Gibson amb ‘La pasión de Cristo’, em sembla que és una pel·lícula gairebé testicular, és una pel·lícula feta contra tot, i prenent totes les decisions equivocades en principi, totes les que no donen garanties. Algú que decideix que farà servir l’arameu i el llatí a tot el món i que se subtitularà en cada llengua i que quan mostri la passió i quan mostri la tortura mostrarà la tortura i t’explicarà que aquell patiment en aquell viacrucis no és una idea simbòlica que es resol de manera pictòrica amb algú mig afligit i parcialment ensangonat, sinó algú sotmès voluntàriament a tortura amb una finalitat determinada. M’agrada molt com tracta la figura de la mare, com algú que coneix el secret, per dir-ho d’alguna manera, i que també assumeix voluntàriament que el seu fill passarà per aquella tortura innominable, en què et deixarà veure les fuetades una per una. En fi, crec que va aconseguir, probablement per la seva creença profunda, en el cas de Mel Gibson, va aconseguir transmetre alguna cosa especial. I, tanmateix, crec que no li va sortir tan bé a Scorsese, precisament, quan va fer ‘La última tentación de Cristo’, que és una pel·lícula que també és molt desafiant i que parteix de la novel·la de Kazantzakis que és polèmica per definició, però que permet explorar precisament la humanitat, el costat purament humà de la figura. I potser precisament perquè no va disposar del pressupost que hauria volgut, havia de rodar en determinades condicions, després d’haver cancel·lat la pel·lícula diverses vegades i veure’s incapaç de produir-la, per fi l’ha de fer amb recursos pràcticament televisius i és una pel·lícula que he vist amb una certa freqüència i pensant: “Aquesta vegada m’agradarà més”. I sempre em sembla que es queda a mig camí de coses. Així que és complicat tractar aquesta figura que genera, a més, controvèrsia des del primer instant i que genera mirades molt diverses, favorables, contràries… Els biopics són molt difícils perquè les vides no són dramàtiques i són molt llargues, 80 anys de vida, és clar que no és el cas de Jesucrist, però 80 anys de vida no es poden explicar fàcilment en una pel·lícula excepte amb petites pinzellades que ordenin la vida com en un telefilm de la BBC i que resultin més o menys apanyats però molt poc vibrants. I per això generalment es trien moments, moments que són significatius. Quan Dylan va passar de l’acústic a l’elèctric, aquell moment que ho va canviar tot. O en el cas de Howard Hughes, l’aviador, sí, bé, hi ha una mica d’infància, però aquest moment, el moment en què comença a enfrontar-se a la pròpia dissolució del seu cervell mentre està treballant amb aquest avió en concret que ens permet mostrar a través d’això concret, tot allò general.

Rodrigo Cortés. I en el cas de Jesucrist, doncs no ho sé, bé, sí, és clar, quin serà el moment? No explicaràs la història de Jesucrist entre els 12 i els 14 anys. Ho podries fer, i potser seria una història interessantíssima, inventada tota, d’altra banda, perquè si tries precisament aquell període… Però, en fi, potser seria aquesta la figura. Ha estat un gran plaer estar amb tots vosaltres i espero que ara almenys quedi clar que la meva defensa de la inutilitat és real i que no és exactament superficial, sinó que neix del respecte al lector i del respecte a l’espectador. Tinc la impressió que si la teva meta és donar una lliçó i consideres que els teus personatges són simples mitjans per poder donar-la, això només ho pots fer des de la condescendència davant de qui tens a l’altre costat que consideres que ha de ser educat, d’alguna manera, i la presumpció, a més, de considerar que tu ets la persona adequada per pujar a aquell tamboret i millorar les coses. Tot el que fem és essencialment fungible. Així que suposo que el meu missatge positiu d’avui és que tots morirem.