Relacions tòxiques: Olivia Rodrigo, Sabrina Carpenter i Schumann

Necko Vidal. La música clàssica no és morta, està de viatge. I no cal ser massa culte o erudit per gaudir-ne, tot el contrari. El que cal és que l’entenguis. Perquè generalment la gent sol pensar això, oi? Que la música clàssica és una cosa antiquada. I és una cosa que no connecta amb la gent d’avui dia. I jo soc més, doncs potser, de fer un treball a la universitat sobre per què penso que Txaikovski i Taylor Swift són la mateixa persona, oi? La música és bona en si mateixa. La música és una passada. La música és increïble. Et pot agradar o no. La meva intenció avui és que en sortiu, que amb una, dues o tres persones que surtin d’aquí interessades per la música clàssica, d’una manera que abans no ho estaven, jo ja em dono per satisfet, perquè crec que la majoria de la gent s’està perdent una cosa que és massa interessant per ser ignorada. I ja podem començar.

Paula. Hola, Necko, em dic Paula i et volia fer una pregunta. Jo toco el piano i toco, bé, música clàssica i voldria saber com convèncer els meus amics perquè els agradi la música clàssica.

Necko Vidal. Quants anys tens, cor meu?

Paula. Deu.

Necko Vidal. Deu anys. D’acord. Ok. A tu t’agrada Disney?

Paula. Molt.

Necko Vidal. D’acord. Has vist ‘La Bella Dorment’?

Paula. Sí.

Necko Vidal. D’acord. Aleshores, reconeixes aquesta obra?

Paula. Sí.

Necko Vidal. Sí? Saps de qui és?

Paula. No…

Necko Vidal. De Txaikovski. Jo dic, moltes vegades, i jo crec que és el que tu hauries de respondre, que no és que a la gent no li agradi la música clàssica, és que la gent no sap que li agrada la música clàssica. Hi ha moltes intervencions de la música clàssica en música que tots escoltem habitualment, que simplement perquè li hem donat un context que coneixem, aleshores ens agrada. Crec que l’únic que li falta a la música clàssica és entendre per què Chopin va compondre el que va compondre, per què Txaikovski va compondre el que va compondre. Us agraden les bandes sonores? Tocaré una banda sonora i em direu si sabeu quina és. Quina és? No és ‘Tauró’, és la Simfonia ‘Del Nou Món’. D’exemples com aquests n’hi ha moltíssims. I realment el que passa amb la música clàssica és que avui dia estem acostumats a una societat i a un món en què hi ha moltíssima accessibilitat. Hi ha una accessibilitat rapidíssima, via internet, via televisió. Abans no n’hi havia, aleshores abans la gent que escoltava s’havia d’obligar a entendre una mica què estava fent cada compositor. Ara, si no ens ho posen molt fàcil, doncs potser ni ho busquem ni ens hi interessem. Aleshores, l’únic pas que cal perquè la música clàssica deixi de ser avorrida és entendre què hi passa al darrere. I t’asseguro que hi passaven moltes coses. De fet, quan acabem et preguntaré si continues pensant o si creus que ara seria més fàcil respondre a la pregunta de si la música clàssica és avorrida.

Nieves. Hola, Necko. Em dic Nieves i et volia fer una pregunta. A veure, crec que avui dia un dels estils més polèmics és el reggaeton. Aleshores, volia saber, bé, la teva opinió sobre això i també què en penses, com penses que pot ser recordat en un futur.

Necko Vidal. Justament he tingut un debat aquesta setmana, en certa aplicació on pots publicar només 240 caràcters, en què un tuitaire deia: “Em sento intel·lectualment superior a totes les persones a qui agrada Bad Bunny”. I jo vaig respondre, i vaig dir: “Jo no em sento superior, que fa 20 anys que toco el violí, et sentiràs superior tu, que potser penses que una corxera és un moble d’Ikea”. Aquesta va ser la meva resposta, potser em vaig passar, però és que no m’agrada la gent que, basant-se en una opinió, determina que aquella música és bona o dolenta. Tu pots tenir una opinió sobre la música, sigui quina sigui. Jo, per exemple, no escolto heavy metal perquè em fa molta por. Aleshores, prefereixo que no, però és música. Faré una afirmació, no sé si serà polèmica o no, però jo penso que quan una persona diu deliberadament que se sent superior intel·lectualment a una altra que escolta reggaeton pensa que està demostrant certa intel·lectualitat i el que està demostrant és que té la ment massa limitada per poder apreciar altres estils que no són aquells a què està acostumada. I què crec que passarà amb el reggaeton? És clar que serà recordat. La música disruptiva sempre és recordada. La música que genera debat sempre és recordada. T’agradi o no, i això passarà. I d’aquí a 200 anys qui sap si el meu rebesnet estarà estudiant al conservatori a Bad Bunny. És que no ho sé. Però és tan intel·ligent musicalment el que ha fet Bad Bunny, tan intel·ligent, perquè és una persona que ha portat els diferents estils de la música llatina i urbana al seu terreny des de moltíssimes perspectives. Un reggaetoner, en general, es queda estancat en els mateixos tres acords, sobretot a l’època dels 2000 eren tres notes, tres acords, un euro i un somni, i allà et quedaves. Però ara està evolucionant moltíssim i està empatitzant molt amb la música llatina. I Bad Bunny s’ha reinventat d’una manera, i et poso Bad Bunny d’exemple, però hi ha milers d’exemples. Karol G em sembla una passada el que fa, també. Ha portat el reggaeton i la música llatina a un nivell increïble. I la música disruptiva no és d’ara. Abans també hi havia música disruptiva. I abans molts compositors també eren disruptius. I per això avui els recordem. Aleshores, avís per a navegants, compararé Bad Bunny amb Beethoven, que a ningú li agafi una embòlia. D’acord? Si us plau, que tothom entengui el que estic a punt de dir. Però Beethoven, no sé si us sona, un paio sord amb molt mal caràcter, Beethoven és considerat un dels compositors frontissa, entre el classicisme i el romanticisme. Beethoven va escriure nou simfonies. Nou, o sigui, és una barbaritat. Jo em moriria, la veritat. La primera simfonia de Beethoven té un caràcter molt clàssic. I l’última simfonia de Beethoven és una passada a nivell de so i a nivell d’instrumentació i a nivell d’intensitat que no encaixava gens amb el classicisme. Però gens, gens, gens, gens. I mola perquè a cada simfonia de Beethoven veus que es va acostant més i més i més i més a una transició del classicisme cap a una cosa una mica més romàntica, preromàntica.

Necko Vidal. Perquè, per exemple, una obra clàssica del classicisme, no de la música clàssica, sinó de l’època del classicisme, de Mozart, per exemple, el classicisme era molt lleuger, era molt elegant, era molt com que vosaltres teniu ara a casa un radiocasset, els reis i les reines tenien un quartet al seu servei. Aleshores, quan volien prendre el te, quan volien passar el dia, es posaven a escoltar música de Mozart. Mozart va ser molt conegut, evidentment, ara en parlarem. Aleshores, una obra de Mozart sempre era molt graciosa. Tocar Mozart és molt difícil perquè cal tenir un pols i una lleugeresa perquè tu no pots tocar Mozart de manera feixuga. Si toques Mozart de manera feixuga, alguna cosa estàs fent malament. Aleshores, per exemple, Mozart era molt lleuger. Una cosa així. Se me n’ha anat una nota, però ho deixaré així perquè tots ens equivoquem. Beethoven, a l’última simfonia, l’’Himne de l’Alegria’, res a veure. Res a veure. La gent va criticar Beethoven? Moltíssim. Perquè la gent deia: “Això és soroll, això és massa”. És clar, tens els finolis del classicisme que aguanten dues notes alhora, de sobte en sonen 14 i diuen: “Oh, Déu meu”, saps? I Beethoven va ser ultracriticat perquè no se l’entenia. La gent no ho estava entenent, i Beethoven era un visionari.

Alexandra. Hola, Necko, soc l’Alexandra i tinc un problema perquè el meu pare és professor de música i ell sempre em diu que la música clàssica és molt interessant perquè explica històries, però jo no aconsegueixo entendre-ho i, com comentaves que en si molta gent pensa que és una cosa avorrida, no sé si em pots ajudar a entendre-ho, perquè per a mi només estan tocant instruments i ningú canta.

Necko Vidal. És clar, quan no hi ha ningú dient alguna cosa o quan no hi ha paraules explícites sobre el que està passant, entenc que sigui més complicat entendre què passa. Hi ha gent que se sap la vida de Taylor Swift, jo per exemple, i no m’ha calgut estudiar-la. Aleshores, l’exemple perfecte per a mi, de compositor que explica històries, per a mi és Txaikovski, que ja l’he esmentat abans. Per què Txaikovski? Perquè Txaikovski era el rei de l’storytelling, per això el comparo amb Taylor Swift, perquè per a mi tenia una manera d’explicar històries a través de la melodia que era absolutament inigualable per a mi, des del meu punt de vista, respecte de qualsevol altre compositor, perquè no només explicava les seves pròpies històries, sinó que utilitzava històries d’altres persones o històries fictícies per explicar la seva. Per exemple, jo crec que, suposo que aquest motiu de l’obertura de Guillem Tell, tots el coneixeu. Aquesta és l’obertura de Guillem Tell, que imita una mica el que és el galop del cavall. Què fa Txaikovski a ‘El Trencanous’? Hi ha una peça que es diu ‘El galop dels infants’, que són com els nens entrant, galopant i fent salts, perquè és Nadal i perquè aniran a buscar els seus regals. I aleshores ell va agafar el mateix, però portat a una melodia més gràcil, més de ballet, perquè soni així, més bonic. El ritme és el mateix, però la melodia canvia. Per a què? Per representar això. Això és un exemple petit. Un exemple més gran: Txaikovski va compondre el ballet de ‘Romeu i Julieta’, no per parlar de l’amor impossible, que en aquell moment estava de moda parlar de l’amor impossible, sinó per explicar el seu propi amor impossible que no li deixaven viure perquè ell era homosexual en una Rússia molt més repressiva que ara, que ja és dir. Txaikovski bàsicament el que va fer és que va aprofitar que una fan boja li enviava cartes d’amor per casar-s’hi per conveniència i dir al món que era heterosexual, quan no ho era. Aleshores va triar la primera que li va enviar cinc cartes i va dir: “D’acord, jo em caso amb tu”. La jugada li va sortir bé. En el moment en què es descobreix que Txaikovski és homosexual, els seus mecenes deixen de finançar-lo, aleshores no té diners per estrenar res. Bàsicament és silenciat per aquella oposició social. Aleshores compon ‘Romeu i Julieta’ per parlar d’això, que ja anava donant pistes, i això és un exemple d’història fictícia per parlar de la seva pròpia història. Però és que el més fort és que l’última simfonia que va compondre Txaikovski, que es diu ‘La Patètica’, va trencar moltíssims esquemes perquè l’estructura de simfonia en aquell moment era un inici grandiós, un segon moviment una mica més gràcil, un tercer moviment lent i un quart moviment final apoteòsic. I aquest quart moviment final, en comptes de ser apoteòsic, el va fer molt fúnebre, molt lent, molt apagat, que la gent va dir: “Sembla com si s’estigués acomiadant de nosaltres”. Efectivament, al cap de tres dies d’estrenar-la va morir, de, suposadament, còlera, quan deies alguna cosa alegre i era a Rússia et donava el còlera, aleshores hi ha teories que l’home va dir que fins aquí havíem arribat, perquè va viure una situació força desagradable. I això és Txaikovski, hi ha milers de compositors, n’hi ha moltíssims i cadascun té la seva pròpia història, algunes més tràgiques, d’altres més divertides.

Alexandra. Creus que ens pots explicar més històries que transmetin emocions?

Necko Vidal. N’hi ha un munt. No totes són amoroses. Hi ha històries molt reivindicatives. De fet, els compositors es mullaven molt més, políticament, que els artistes d’ara. Ara els artistes, depenent de què, es mullen més o menys políticament. Abans hi havia unes reivindicacions absolutes en què fins i tot s’hi jugaven la vida. Els era igual, perquè la música era el seu mitjà d’expressió. Aleshores, et puc parlar d’una simfonia heroica de Beethoven que en principi anava dedicada a Napoleó Bonaparte, perquè per a ell era un ídol revolucionari, però quan Napoleó es va autoproclamar emperador, se li va ensorrar el mite i va passar de ser una obra que el lloava a ser una heroicitat força irònica cap a la seva persona. Saps? I aquesta és la meva opinió.

Javier. Hola, Necko, com va? Jo soc en Javier, soc estudiant de música de la Universitat Alfonso X el Sabio.

Necko Vidal. De la UAX? Caram! Jo hi he estat, de vegades.

Javier. I soc flautista clàssic des de petit, igual que tu, fa 11 o 12 anys que estudio música clàssica. I, doncs, no sé si t’ha passat a tu o a algun dels teus companys que, just quan vas al conservatori, acabes les teves set hores diàries d’estudi i quan tornes a casa amb autobús escoltes Bad Bunny, en lloc del que la gent pensaria que seria Txaikovski, que jo també l’estimo…

Necko Vidal. L’estimes, oi? T’entenc, eh…

Javier. T’entenc perfectament.

Necko Vidal. Jo estic enamorat d’un mort, saps què et vull dir? És així, és així. És clar que passa. I no t’has de sentir pitjor músic per això. I la gent que et digui… Uf, és que em poso malalt. La gent que et digui que ets pitjor músic per arribar a casa i que et vingui de gust escoltar Bad Bunny… Jo li diria: “Ets una miqueta ximple, amor”. Ja està. No passa res. Potser necessita que algú l’hi digui, i aquesta persona ets tu. Et deixo a tu el marró de dir-l’hi. Però, a veure, és que tu ho sabràs, o sigui, tu ho sabràs, estem en contacte amb la música clàssica tota l’estona. Ens posen una obra i què fem? Escoltar-la mil vegades i deprimir-nos perquè hi ha un asiàtic de cinc anys que la toca millor que tu. Oi? Això passa sempre. Aleshores, ens toca reinventar-nos. Si escoltes música d’ara, escolta-la. És que potser de sobte et ve una idea i dius: “Ui, faré això”, i funciona. Jo no pensava que funcionaria això de tocar Britney Spears i ‘Toxic’ a les xarxes. I fixa-t’hi, saps? Aleshores, no és que siguis menys músic per fer-ho, és que és el que has de fer. T’has d’adaptar. Ens toca adaptar-nos perquè d’una altra manera és molt difícil treballar aquí com a músic.

Dylan. Hola, com va, Necko? Jo soc en Dylan i et volia preguntar perquè, bé, al final jo crec que tothom idealitzem una mica el que és la vida del músic, oi? Quan pensem en la vida del músic pensem en gires, fama, diners. Però, per què hi ha molts músics que diuen que és una vida molt difícil?

Necko Vidal. Que guai que preguntis això perquè és un tema del qual ningú parla i del qual cal parlar, ho veus? Doncs això. Crec que, principalment, hi ha dos motius. El primer és que no és rendible estudiar música. I el segon és que l’ambient dins del món de la música no és favorable. I ara t’ho explico. Per què la música no és rendible? Perquè hi dediques moltíssim temps, però moltíssim temps, o sigui, jo quan estava a la carrera, no t’exagero, potser tocava quatre hores al matí i tres a la tarda, quatre i quatre. Set o vuit hores, sis en un mal dia, no te les treu ningú. Són moltíssimes hores i és un sacrifici enorme. És un nivell de feina comparable al dels esportistes d’elit pel que fa al temps de dedicació. És brutal el temps que hi dediques. I els resultats davant d’aquesta feina no són igual de grans en aquest sentit. Estudies molt per poder arribar a final de curs amb l’obra que t’han posat i que has de tocar, repeteixes això cada any, surts al mercat laboral i no hi ha ningú que valori això. Aleshores, és dur perquè tu, com a músic, et frustres molt perquè penses, caram, m’ho he currat moltíssim. He dedicat els últims 14 anys de la meva vida a tocar i tocar i tocar i tocar i tocar i, de sobte, arribes al món real i hi ha tan poca oferta laboral per a un músic clàssic que et frustres moltíssim. Aleshores, és molt dur assimilar que et trobaràs amb un món que no valorarà tant el que fas i que, realment, valorarà més que toquis ‘Per molts anys’ que no pas que toquis una simfonia de Beethoven. I per poder suportar això cal tenir la ment molt freda i ser molt conscient de qui ets, del que pots arribar a fer i d’on vols arribar, sense que t’importi el que faci la resta. Per això el consell que jo sempre dono a la gent que està estudiant música és: fes el teu camí sense que t’importi el que estigui fent un altre. No cal comparar-se amb ningú, cal estar molt segur i molt convençut del que vols fer, i has de ser molt fort mentalment per aguantar en aquest món, per això és tan dur.

Paula. I, o sigui, et compensa ser músic i tocar el piano i tot això?

Necko Vidal. Ja, és que he estat una mica catastrofista, perdó. És veritat, tens tota la raó. Sempre compensa saber tocar un instrument. Sempre. Sembla que de vegades només ens enfoquem en què triomfa en la música qui fa concerts, triomfa en la música qui surt a TikTok, triomfa en la música qui realment pot viure d’això. Hi ha tantes maneres de triomfar en la música. Responent a la teva pregunta, sempre compensa. Saps quin privilegi és tenir els vint-i-tants anys que tinc, no diré quants, i poder agafar el violí i fer-ne el que vulgui? Puc tocar el que jo vulgui. Qualsevol melodia. Tinc un control absolut sobre el meu instrument. No recordo la meva vida abans de tocar el violí. Per a mi, el meu violí és tota la meva vida. I em sembla un privilegi enorme. Cal gent que sàpiga de música, com jo en sé i com tu en sabràs d’aquí a 20 anys, saps? Cal gent així en un entorn. Quan de sobte veuen algú que sap de què parla a nivell musical, la gent al·lucina, sembla que estigui veient un mamut al zoo. I no és gens estrany, és gent que ha estudiat música, saps? I és hipernecessari. Aleshores, sí que compensa perquè en algun sector seràs necessària. Potser de sobte ets productora musical per a algun cantant, potser ets arranjadora per a alguna simfonia que et demanin, potser ets professora, per a alguna cosa hi ha un lloc per a tu. Cal buscar-lo, però sempre cal gent. I és clar que et compensa tenir un control absolut d’un instrument, és clar que compensa, i tant que sí.

Clara. Hola, Necko, encantada, jo soc la Clara. Jo també soc estudiant de música moderna i volia saber, ja que estàs parlant de si val la pena i de l’esforç de ser músic, volia parlar una mica de com portes tu que quan algú et pregunta: “Ai, a què et dediques?” I els respons que ets músic, que de vegades sembla que no et prenen gaire seriosament, de vegades no és la millor reacció, i si potser això t’ha afectat en algun moment, perquè sé que pot ser molt frustrant.

Necko Vidal. “Què estudies?” “Violí”. “I què més?” Jo plorant amb durícies, com que què més? És el típic. Quan a l’escola vaig dir que jo volia estudiar violí, la primera resposta que vaig sentir a classe va ser: “Un altre a la cua de l’atur”. Quan estava estudiant al Conservatori, al Reial Conservatori Superior de Música de Madrid, vaig fer una prova de faristol, que és la prova per saber a quin faristol vas a l’orquestra, si toques bé, davant, i si toques malament, darrere, és que és humiliant. I vaig tocar i el professor que m’estava veient em va dir, fa cinc anys: “D’aquí a cinc anys et veig tocant al carrer, com a molt”. Cinc anys després: “Hola, profe”. Crec que la narrativa la tenim nosaltres, no ells. La narrativa del músic la té un músic, no qui opina que Bad Bunny és una porqueria, i no sap què és una rodona. Què respondria? “Un petó ben fort”, els diria. Vull dir, al final és un privilegi estudiar música. És un privilegi escoltar música i saber què està passant. És una cosa tan bonica. I ja com a consell que et dono, personalment, aprofita aquest temps. Algú més estudia música? A banda de la meva Paula i el meu amic, també. Vosaltres. Tu també? Ah, tu ets la professora. No sé si m’està estimant o odiant, ara mateix. Aprofiteu tot el temps que pugueu d’estudiar música. No hi haurà cap altre moment a la vostra vida en què tingueu tant de temps per estudiar.

Blanca. Hola, Necko. Soc la Blanca. Bé, jo pensava que la meva pregunta era una mica estranya, però he vist que has declarat el teu amor a Txaikovski, aleshores potser no. És una mica història-ficció. Quin artista clàssic, compositor clàssic, creus que triomfaria actualment, en la música comercial actual?

Necko Vidal. A veure, tots eren força un cas, la veritat. O sigui, era gent força curiosa. Però qui veig com una superestrella que triomfaria moltíssim a nivell mediàtic, és Mozart. Mozart era un tros de poca-solta de cap a peus. Era increïble. O sigui, Mozart, a banda que tenia una capacitat esbalaïdora per compondre moltíssimes obres en poc temps, és un dels compositors que va morir més jove. La seva mort és un misteri, a més. Va morir amb 35 anys i té de tot. De fet, fa dos anys es va trobar un quartet de Mozart que no s’havia trobat mai i es va estrenar el 2024, crec que va ser. Continuen apareixent obres de Mozart. I era un prodigi, era una persona que tocava el violí, tocava el piano, amb quatre anys ja tocava estupendament. Aleshores, per la part musical, Mozart. Per la part personal, Mozart és que era la típica persona a qui tu explicaves una idea i ell t’escoltava i aleshores et deia: “D’acord, no dic que la teva idea sigui dolenta, però és que la meva és millor”. I t’ho demostrava, saps? O potser li tocaves una obra i ell s’asseia en aquell moment i deia: “Podríem fer això”. I et millorava l’obra, hi donava una volta més i tu et quedaves pensant: “Doncs ok, no serveixo per a res”. Aleshores, a mi Mozart no m’hauria caigut gaire bé, la veritat. Seria aquesta típica persona que diria… Però a nivell mediàtic seria un espectacle. Ell tenia una personalitat superforta, era molt jovial, era molt de festa, bé, és que no sé si explicar intimitats de Mozart, però bé, són públiques, oi? Ja està. Era un poca-solta, o sigui, ell tenia la seva dona, però després escrivia cartes brutes, escatològiques, a la seva cosina, i li era igual, saps? Moltes de les obres que componia eren superiròniques. Hi ha una història superdivertida que és que, és clar, Mozart tenia gent amb qui es portava una mica malament i gent que li queia malament. Aleshores, el que feia moltes vegades era compondre obres extremadament difícils perquè a aquell solista en concret no li sortís el que ell havia compost. A ‘Don Giovanni’ això passa, un dels solistes de l’òpera de ‘Don Giovanni’ queia molt malament a Mozart i li va posar una tessitura i una sèrie de coses supercomplicades per posar-lo en un compromís i que fos més fàcil que fallés. Aquest era Mozart. Doncs, òbviament, Mozart seria un influencer de primera. Tenia la capacitat d’escoltar una obra sense haver-la sentit mai i, al moment, tocar-la tal qual sense cap mena d’error. Doncs això era una cosa… De fet, ara mateix hi ha vídeos a TikTok de gent que fa això i té milions de visites. Tenia una rialla superescandalosa. Heu vist ‘Amadeus’? La pel·lícula es diu ‘Amadeus’? No és sàtira, la seva rialla era així. Es diu, és clar, o per com es descriu. Era una persona molt excèntrica. Jo crec que, ara mateix, crida molt l’atenció allò excèntric. Crec que fins i tot seria una figura queer, Mozart, fixa’t què dic, em cancel·laran, però bé, mare meva.

Necko Vidal. Però sí, ho seria, al 100 %. A més, hi ha aquesta teoria, teoria més o menys provada, que Mozart era maçó. A ‘La flauta màgica’, per exemple, hi ha moltíssims missatges subliminals que fan referència a la maçoneria. I, de fet, es diu que la seva mort tan primerenca té a veure amb aquests assumptes tèrbols. Això fa que la vida de Mozart sigui encara més misteriosa i encara més interessant. Malauradament, en el tema de la maçoneria i tal, que tampoc està demostrat ni ningú pot dir amb certesa que fos així, però hi ha una creença força ferma de tot això. I era un fester de primera, s’ho gastava tot, vivia arruïnat. Tot i que era una persona que guanyava un munt de diners per les seves estrenes i perquè era una persona molt coneguda i un referent i un prodigi, vivia arruïnat constantment. Perquè el paio se n’anava de festa tot el dia i, a més, li encantava. Era un gran vividor. I a sobre aquest caràcter excèntric, aquest caràcter tan còmic per a alguns i insuportable per a d’altres, és que una personalitat així, avui dia, la veus a qualsevol lloc i a la gent li agrada molt. Després també, per exemple, posant-te’n un altre exemple, Beethoven era tot el contrari. Beethoven era un paio superreservat, era un paio que tenia un caràcter terrible, o sigui, en un dia d’enuig arribava a casa i llançava tota la vaixella contra la paret, o sigui, era una persona molt intensa, però, tanmateix, el que musicalment demostrava era una profunditat i un nivell de desenvolupament musical increïble, i, a més, era sord. De fet, crec que va ser la novena simfonia, crec que va ser la novena, potser m’equivoco perquè tinc molts apunts, però una de les últimes simfonies, la va dirigir completament sord. Els músics estaven tocant, prenent com a referència el cap de secció, el concertino, però ell estava dirigint, escoltant la música dins del seu cap. De fet, va acabar la simfonia i ell continuava dirigint perquè per a ell no havia acabat. Com d’increïble havia de ser el que Beethoven transmetia si ni tan sols ell sabia com estava sonant. Ell ho tenia al cap, és clar, però ell no ho sabia. Ho sabia perquè tenia aquesta capacitat de poder fer que dins del seu cap sonés d’una manera determinada. Però no et sembla fort que un sord aconsegueixi fer això? A mi em sembla increïble. Vaja, qualsevol història de superació de ‘Got Talent’… “Passi d’or”, això és així. Però Beethoven, doncs, a una escala molt més gran, oi? Aleshores, són personalitats diferents, però realment qualsevol compositor seria una personalitat força visitada a les xarxes socials i al món mediàtic, perquè es busca força la personalitat circense. I, en general, tots tenien força de circ.

Blanca. I ara que ens has explicat coses de Beethoven i de Mozart, algú del panorama actual que viatgés al passat i que els fes la competència?

Necko Vidal. A veure, és que potser sono reiteratiu perquè ara mateix és una mica la meva hiperfixació, però és que el que està fent Rosalía… ‘Berghain’ és un baix obstinat amb estètica de música sacra alemanya, per això és en alemany. És que jo quan vaig escoltar ‘Berghain’ em vaig quedar de pedra, perquè vaig dir, o sigui, la tia ha agafat una cançó amb estructura de baix obstinat i estètica de música sacra alemanya dels segles XVI-XVII i ha tirat endavant, i l’ha portat al seu terreny i ha fet el que ha volgut. O sigui, quan en la música popular actual algú ha fet això? No, és que Mónica Naranjo amb ‘Europa’ ja hi va posar… No, perdona, el que va fer Mónica Naranjo va ser posar-hi violins i posar-hi cordes en música pop electrònica del moment, que hi encaixa molt bé. Home, un violí queda bé a qualsevol lloc, què he de dir jo també, oi? Però vull dir que les cordes ben utilitzades i ben tocades, en general, hi encaixen força bé. Posar violins a una cosa moderna no és el mateix que portar a un pla modern una cosa que en forma i en estructura és purament clàssica. És impressionant, és increïble. O sigui, la ment de Rosalía, a mi em fa enveja, el cervell que té, perquè penso: “Com se m’acudiria a mi fer una cosa així?” Perquè és brutal, es veu que la tia ha estudiat. Ho torno a dir, no és imprescindible saber de música per poder ser músic, o per poder gaudir de la música, però sí que és veritat que es nota molt quan algú té formació, es nota moltíssim, i Rosalía té formació. És una tia que sap el que està fent. Apel·lar a tants temes com ha apel·lat, des del punt en què ho ha fet, amb l’estètica amb què ho ha fet, i donant-li aquest toc musical clàssic, la gent ho ha normalitzat molt de pressa, jo crec, però és una barbaritat, és increïble el que ha fet. I jo em vaig treure el barret, jo de veritat que no m’esperava una cosa així de Rosalía, aleshores estem una mica obligats que la música sigui disruptiva, sigui a nivell estètic, sigui a nivell sonor o sigui a nivell líric, però la música ha de ser disruptiva, ha de generar reaccions, preguntes, debats. Si fas una cosa massa igual, durant un període llarg de temps, la gent se’n cansa perquè estem sobreestimulats i estem rebent informació pertot arreu. Tu vols centrar-te en allò que et crida l’atenció, en allò que és diferent. I Rosalía ha apel·lat al món clàssic. Rosalía està de gira amb una orquestra. Em sembla brutal el que ha fet. Aleshores ella no només seria competidora, sinó que estaria encantada de treballar amb Mozart i amb Beethoven. Perquè, a més, sé, tinc la certesa, que moltes de les seves referències són compositors clàssics, com Wagner, que li agrada molt. I ella apel·la molt a aquest tipus de coses i es nota moltíssim.

Guille. Hola, Necko. Encantat, soc en Guille.

Necko Vidal. Encantat.

Guille. Et volia fer una pregunta, que és, durant la carrera i actualment, ara que treballo, quan he d’estudiar, sempre em poso música clàssica perquè m’ajuda molt a concentrar-me. Però quan faig esport, quan estic cuinant o quan he de ballar, mai ho faig. Aleshores, què en penses?

Necko Vidal. Uf! Música clàssica per fer esport, ‘nice’. Música clàssica per cuinar, per… A veure, és que Beethoven per fer càrdio, t’asseguro que acabes suant com un pollastre. T’ho dic de debò, o sigui, tu et poses els tercers moviments de Beethoven, o els segons, que depenent de quin, un és més ràpid, i tu dius: “D’acord, faré càrdio durant tot aquest moviment al ritme de Beethoven”. Acabes a l’hospital, de debò, deshidratat. Et posaré un parell d’exemples. Jo, personalment, per fer exercici opto per simfonies que em fan sentir una mica bucòlic, t’explico. O sigui, aquestes melodies que em fan sentir que estic literalment corrent en un camp obert, a mi em serveixen. Aleshores, jo què sé, una pastoral de Beethoven, jo me la poso molt per fer exercici. La pastoral de Beethoven és aquesta que fa… Tornaré a tocar. La coneixeu? Us sona? ‘La flauta màgica’ de Mozart me la poso moltíssim per córrer, no sé per què. Bé, ‘La flauta màgica’ de Mozart, realment, jo ballo moltíssim amb ‘La flauta màgica’ de Mozart, de manera no irònica, de debò. ‘La flauta màgica’ de Mozart, músics, no val, algú sap dir-me, taral·lejar-me alguna cosa de ‘La flauta màgica’? Ah… I si us dic que sí que podríeu? Perquè ‘La flauta màgica’ és aquesta senyora que canta. Ok? Sabeu quina és? És molt coneguda, és la meva òpera preferida. Si algú em vol portar a l’òpera a veure ‘La flauta màgica’, li ho agraeixo. Aquesta senyora a mi em fa ballar, per exemple, perquè, a més, el context de ‘La flauta màgica’, bé, bé, un altre dia us l’explico, si voleu. O voleu que us l’expliqui? Us l’explicaré ara mateix… Per exemple, ‘La flauta màgica’ és… Sí, sí, jo deixo anar la xafarderia, jo vaig, vaig, vaig. ‘La flauta màgica’ és una òpera increïble, perquè… Bé, per començar, jo sempre dic que Netflix existeix gràcies a l’òpera. Netflix, cada dia que passa que no fa una pel·lícula de cada òpera que existeix, està perdent diners, perquè són impressionants. Ahir vaig anar a l’òpera, justament, i de debò que és impressionant. I ‘La flauta màgica’ és molt divertida perquè tracta d’un noi que es diu Tamino que es troba tres senyores, que són criades de “la reina de la nit”, que és la senyora que canta… això. Perdó per això. Se les troba i li ensenyen una foto d’una noia, tipus Tinder. Li diuen: “T’agrada?” I diu: “Sí”. I li diuen: “Ok, doncs rescata-me-la, que la té segrestada un tal Sarastro. Si us plau, porta-me-la, que és la meva filla i està segrestada”. I aleshores Tamino va a buscar la filla, Tamino, i la tia es diu Pamina. Pin i Pon una mica, oi? Doncs això. I aleshores, quan Tamino arriba al castell de Sarastro, on Pamina està segrestada, resulta que la veritable dolenta és la mare de Pamina, que és “la reina de la nit”, perquè és una bruixa i és dolentíssima.

Necko Vidal. I el que està fent Sarastro és segrestar-la per protegir-la, cosa que no coincideix amb la realitat en absolut, però bé, en aquesta òpera passa. I aleshores, quan de sobte Pamina es troba amb la seva mare, que és “la reina de la nit”, li canta aquesta ària tan famosa que tots coneixem, que el que està fent en aquell moment és encantar-la perquè mati Sarastro, que és qui l’ha protegit tot el dia, perquè sigui ella mateixa qui li faci la feina bruta. Aleshores, és molt emocionant perquè, mentre canta, Pamina està retorçant-se perquè l’estan conjurant perquè mati qui li ha salvat la vida durant tot aquest temps. I què passa després? Doncs aneu a veure-la i m’ho expliqueu.

Hombre 4. Hola, Necko, com va? Bé, has esmentat força compositors i jo et segueixo des de fa força temps.

Necko Vidal. Gràcies. T’he sentit dir força vegades que et consideres un ‘hater’ de Vivaldi. Quin problema tens amb Vivaldi? Quin problema no tinc amb Vivaldi? Aquesta és la pregunta de veritat. Saps aquestes persones que les veus i dius: “Que extra que ets”. Aquest és Vivaldi per a mi. O sigui, et donaré una mica de context, d’acord? A mi em passa una cosa, i és que jo abans de ser influencer, bé, creador de contingut musical, la meva feina era tocar en casaments. No recomanable, però bé, et dona diners en aquell moment, oi? Els meus amics sabran de què parlo, doncs exactament això. Doncs bé, no és el millor que m’ha passat. Aleshores, què passa? Hi ha una obra en concret, que exemplificaré, que es diu ‘El cànon de Pachelbel’, d’acord?, que és aquesta famosa de… Estic fart d’aquesta obra, d’acord? Però n’estic fart jo i n’està fart tot el col·lectiu clàssic, perquè un cànon, per si algú no sap què és, és una obra que té melodies diferents que es van superposant i que, com que té la mateixa harmonia, quan se superposen les unes sobre les altres, sonen bé. El cànon és el més repetitiu del món. De fet, els qui pitjor ho pateixen són els violoncels, perquè els violoncels tenen, durant tota l’obra, en greu, tenen… els cinc o sis minuts que dura l’obra. I la núvia encantada, perquè ella va triar una obra clàssica per entrar. Aleshores, què em passa amb Vivaldi? Doncs que Vivaldi un dia es va llevar i va dir: “Em ve de gust posar so a les estacions, serà divertit”. No és divertit. Divertit per a tu, que no l’has de tocar, saps què et vull dir? Aleshores, Vivaldi és un compositor increïble. A mi m’agrada molt. Els concerts que té Vivaldi m’encanten. És un dels millors compositors de l’època barroca clàssica que existeixen, d’acord? Més barroc que clàssic, potser. Més barroc, de fet, barroc, sí. I és molt guai. Què passa? Abans he dit que a la música clàssica li falta informació. Què passa? Que amb ‘Les quatre estacions’ no cal gaire informació per entendre el que està sonant. Primavera? Doncs primavera, saps? Aleshores, tens un violinista en un moment fent això durant vuit compassos. Que és el refilet dels ocells. Genial. És una idea estupenda, però no em ve de gust. Tens al presto de l’estiu, d’acord, és que Vivaldi era molt intens. Tens al presto de l’estiu, doncs, un motiu que podria ser… Tranquil·lets, tothom. Però no, és…

Necko Vidal. I a sobre barroc, que tocar barroc…, m’encanta tocar barroc, però m’agrada el barroc, Bach, m’agrada un altre tipus de barroc. Aleshores, què passa? La gent ha cremat molt ‘Les quatre estacions’, moltíssim, o sigui, tot el que la gent no sap de música clàssica, ho sap de ‘Les quatre estacions’. Aleshores, mira alguna cosa més, si has entès ‘Les quatre estacions’, què et fa pensar que no pots entendre altres obres en què cal llegir una miqueta més per entendre què està passant? Hi ha històries boníssimes, de debò, i hi ha coses superxules. Aleshores, per a mi no és odi a Vivaldi, sinó més aviat una reivindicació perquè la gent s’interessi per més obres a banda de ‘Les quatre estacions’, que n’hi ha un munt que són superboniques, fins i tot si em treus més obres de Vivaldi que no siguin ‘Les quatre estacions’, també t’ho compro perquè Vivaldi té obres increïbles, no només ‘Les quatre estacions’, saps? Aleshores, és una mica això. No odio Vivaldi, no m’atipa, em suposa una frustració que la gent no surti d’aquí quan hi ha un món molt més gran dins de la música clàssica.

Paula. Hola, Necko, em dic Paula i volia dir-te que soc una gran fan de la música. Des de ben petita sempre m’ha agradat gaudir de la música i sentir-la, sobretot. I sempre m’he preguntat una cosa que m’agradaria veure si me la podries saber respondre, i és que la música ens fa riure, ens fa plorar i fins i tot ens fa recordar coses que crèiem amagades al nostre interior.

Necko Vidal. Per a mi un exemple molt important, per exemple, és la banda sonora d’‘Interstellar’, perquè sempre em remou moltes coses per dins i m’agradaria saber si em podries respondre per què passa això. Gràcies per la teva pregunta, és superxula. Parteixo d’una frase que he dit abans: “La música és una passada”. Hi ha una cosa que els passa a les persones amb Alzheimer, que és que quan són a les últimes, quan ja comencen a oblidar qui són o qui és la seva família, de sobte sona una música important per a elles i se’n recorden. No soc científic ni neuròleg ni tinc ni idea de quin és el procediment perquè això passi, però passa. O sigui, la memòria musical és una cosa impressionant, en tot ésser humà, i crec que això la situa entre les arts més increïbles que existeixen. La música té aquest component hipnòtic, enigmàtic, que una vegada més té a veure amb els sentiments o amb les emocions o amb el context que nosaltres decidim donar a aquesta música. Les bandes sonores funcionen perquè sona la banda sonora i la teva ment va a aquella escena d’aquella pel·lícula i aquella pel·lícula et fa sentir alguna cosa i tu reacciones. Però en aquell moment està sonant només la música. Les bandes sonores, en general, són orquestres, són instruments, majoritàriament són clàssics. No hi ha gaires elements electrònics, excepte ja en algunes de més modernes que sí que hi posen altres coses, com per exemple ‘Interstellar’, però en general parteixen d’instruments clàssics. Per què una música, que és purament clàssica, que pel que fa a la forma és igual que una banda sonora, no et produeix això? Perquè no hi ha context i perquè no hi ha identificació. Quan tu tens això, és perfecte. I no has de sentir necessàriament aquesta emoció i aquesta identificació lligada, directament, a la història que està passant. No cal. Tu pots donar-li la teva pròpia interpretació, això és el guai de la música, això és el guai de poder interpretar-la, que jo quan rebia una obra que havia d’interpretar, jo escoltava quin era el context, però després jo ho podia portar al meu terreny, absolutament. Una de les obres que més em va marcar a mi en aquest sentit, tocaré una mica, és una obra que es diu ‘La meditació de Thaïs’. ‘Thaïs’ és una òpera de Jules Massenet que parla de, t’ho explicaré en llenguatge actual, com si fos una influencer. No era influencer, però així ho entens, que ella tenia molt bones vibracions, era molt mona, molt de viure la vida al límit i, de sobte, un capellà s’obsessiona amb ella i la comença a portar cap a un camí de fe.

Necko Vidal. ‘Plot twist’, el capellà està enamorat d’ella, això és el que passa en realitat. Aleshores, hi ha una transició de Thaïs, que és la influencer, d’aquesta vida de tia superguai cap a un camí més espiritual. I aleshores, enmig de l’òpera, que és tota cantada, de sobte hi ha un solo de violí i orquestra que es diu ‘La meditació de Thaïs’, que és com un moment en què Thaïs entra en aquest procés de vinc d’aquí i potser m’interessa aquest altre món. I quan jo vaig interpretar aquella obra, ara us en tocaré un tros, a mi també em va servir per a un moment d’introspecció increïble i per treure un munt de conclusions sobre la meva persona, que no compartiré perquè són personals, però vull dir que a mi també em va ajudar a veure’m en plans diferents, no necessàriament espirituals, però sí a fer com aquest viatge que feia aquesta persona que en realitat era un personatge, ni tan sols era una persona real. I quan jo vaig poder interpretar aquella obra, i la vaig fer real en mi, o sigui, per a mi, és una obra molt senzilla, molt, molt senzilla, però que per a mi és una de les meves obres preferides només per això. I no és un Paganini, és ‘La meditació de Thaïs’, que és molt senzilla i que sona així. Gràcies. Aleshores, no sé quants coneixíeu aquesta obra, però això és música clàssica. Això no és Ariana Grande, això no és Jason Derulo, això no és Rosalía, això és música clàssica, Jules Massenet. I crec que n’heu pogut gaudir sense necessitat d’haver estudiat música en cap moment. La música clàssica no és morta, està de viatge, és el que jo dic.

Necko Vidal. Mai passa de moda. És que es reinventa constantment. Aleshores, responent a la teva pregunta, hi ha alguna cosa en la música que queda segellada a la nostra ment, al nostre cervell, que no marxarà mai. I jo estic segur que si algun dia, toco fusta, tingués Alzheimer, tant de bo que no, Déu no ho vulgui, sé que sempre me’n recordaria. I sé que em posarien ‘La meditació de Thaïs’ i jo sabria què està sonant i tornaria a sentir les mateixes coses que sentia quan la vaig interpretar per primera vegada a la vida.

Ana. Hola, Necko. Soc l’Ana i jo soc professora de música, soc musicòloga, realment, així que el meu paper és impartir història de la música, formes i gèneres. Aleshores, m’alegra molt que hagin sortit diversos temes al llarg de la conversa, de fet han sortit diversos noms, Taylor Swift, Rosalía, que ara sembla que estan molt de moda, són un exemple d’escriure sobre el desamor. La mateixa Rosalía, jo moltes vegades dic a classe que la cançó de ‘La perla’ és una reinvenció de ‘Paquita la del Barrio’, però, alhora, és una reinvenció d’aquells trobadors medievals que feien cantigues d’escarni. Aleshores, com això va evolucionant, sembla que sigui una cosa supernova, però, realment, ja hi eren fa un munt de segles. Aleshores, com a professora, que moltes vegades els alumnes pensen que pot ser una cosa avorrida estudiar música antiga, et volia demanar consell o ajuda sobre alguns exemples d’aquestes cançons de desamor o aquestes temàtiques que ara poden estar tan de moda, però que realment no són noves, que ja han existit, i com podem traslladar això, tant a l’aula com al gran públic, perquè s’interessin, precisament, per estudiar aquesta història de la música o estudiar aquestes característiques que després van reapareixent.

Necko Vidal. És clar. Molt bona pregunta, moltes gràcies. El desamor i llançar dards a la persona que no t’estima d’una manera una mica enfadada és més d’ara que d’abans. Justament parlo del desamor, no de l’amor, perquè pensa que abans, el que un compositor feia, quan algú no l’estimava, era plorar cinc mesos i compondre mil simfonies parlant de com de malament estava i com de dur era l’amor… Aleshores, era desamor, potser no de despit, però sí com de tristesa. Penso molt en Brahms. Brahms va viure un triangle amorós. És que aquesta història, per favor. Brahms, Johannes Brahms, un compositor romàntic, ell tenia un professor que es deia Robert Schumann. Robert Schumann tenia una esposa que es deia Clara Schumann. Brahms arriba a fer classes amb Robert Schumann i s’enamora de Clara Schumann. Però Clara Schumann tampoc posa límits, diguem-ne. Aleshores, és una mica ‘La isla de las tentaciones’, Robert Schumann i Clara Schumann van a l’illa i Brahms és una mica el temptador, doncs sí, va ser una mica així, més o menys. I aleshores hi ha un munt de sonates de Brahms que eren codis ocults per a Clara. I Clara, això, calladeta, molt guapa i sense dir res, perquè també Robert Schumann estava una miqueta perjudicat, s’havia intentat suïcidar llançant-se al riu i li va sortir malament i va quedar una mica malament. O sigui, era un paio que estava molt perjudicat pel que fa a la salut. I a sobre, sense saber què es portava entre mans amb Clara, el va nomenar protector i guardià de la seva família perquè cuidés la seva dona mentre ell estava malaltó. O sigui, Brahms tenia més cara que esquena, per favor. El que passa és que Brahms era molt romàntic, aleshores feia aquestes sonates per a Clara i Clara rebia les cartes de Brahms i se les guardava totes. No hi ha res que demostri que arribessin a tenir alguna cosa, a mi m’agrada pensar que sí, perquè aleshores escolto les sonates i m’imagino la història. Però és que les sonates de Brahms són tan boniques, són tan precioses. Tu escoltes les sonates de Brahms, és que són molt boniques. Em falta un piano que m’acompanyi, però té melodies precioses. Per exemple, jo penso en aquesta. I continua. És que és una sonata molt llarga i no té cap silenci, si no paro ara, no paro en cinc minuts. Però Brahms escrivia aquestes sonates per a Clara Schumann amb motius que Clara entenia i que es guardaven entre ells perquè era el seu secret, amb estructures harmòniques que ells sabien què passava quan allò sonava. A la gent, sobretot als nois, els agrada més la xafarderia que a un ximple un llapis. Tu els compares el triangle amorós de Brahms i Schumann amb el triangle amorós d’Olivia Rodrigo, Sabrina Carpenter i l’altre, que no recordo com es diu, i t’ho compren, perquè és una mica el mateix. Bé, Olivia va estar una mica més despitada, però al final a la gent li agrada això.

Necko Vidal. I, sobretot, una cosa molt interessant és que no hi havia tant despit amorós, o sigui, hi havia despit amorós a nivell trist i altres coses, això sí, però també hi havia molta reivindicació i molts dards llançats, sobretot a nivell polític. Xostakóvitx va compondre una òpera que a Stalin no li va agradar, pel que fos. És clar, en el moment en què Stalin governava, allò era un règim en què només es podia fer el que convenia a Stalin. Què passa amb Xostakóvitx? Xostakóvitx és força postromàntic i aleshores tenia una manera de compondre molt disruptiva i molt forta. I aleshores, l’òpera ‘Lady Macbeth’ de Xostakóvitx és molt disruptiva a nivell musical, és molt sonora, és molt forta. Aleshores, Stalin ordena que el busquin, que el busquin per matar-lo, perquè no pot ser que estigui alterant l’ordre públic d’aquesta manera. I aleshores, de Xostakóvitx es diu que ell dormia vestit amb la maleta feta, perquè en qualsevol moment arribaven els soldats i se l’enduien. I tot i així va compondre la seva cinquena simfonia, que, entre tota l’estètica gairebé impressionista, martellejant de Xostakóvitx i els sorolls, de sobte compon aquella simfonia que era clàssicament perfecta i clàssicament repetitiva. Aleshores, Stalin va escoltar això i va dir: “Ah, molt bé, perfecte”. I el que estava fent Xostakóvitx realment era compondre de manera satírica una obra estèticament clàssica que mai havia fet per, d’alguna manera, dir: “Puc fer aquest tipus de música”. De fet, la simfonia és molt repetitiva. La cinquena simfonia de Xostakóvitx és molt, molt repetitiva, en alguns casos, i, en aquell moment, la grandesa d’aquell dard llançat és que ha tingut content Stalin, que el volia perseguir però, tanmateix, se n’està rient i ell no ho sap. Els dards de la música clàssica són molt enginyosos. Ah, bé, un exemple que m’encanta, Saint-Saëns. Saint-Saëns, amb ‘El carnaval dels animals’, que he esmentat abans, sembla una obra que és per a nens, perquè cada peça és un animalet. Aleshores, doncs tens els elefants, tens l’aquari, tens el cangur, tens les gallines i sembla que sigui una obra per a nens, però cada obra és un animal que Saint-Saëns relaciona amb un company de professió. I està utilitzant maneres de compondre de cada company que està criticant per exagerar-les i que sigui divertit. Això és el que està fent Saint-Saëns amb ‘El carnaval dels animals’. Però ha quedat com una obra per a nens, cosa que és genial, perquè per acostar la música clàssica als nens és fantàstic. Però realment el dard que està llançant Saint-Saëns és aquest. Aleshores, per aquestes coses a mi la música clàssica em sembla meravellosa, em sembla increïble. La gent em diu: “Com pots? Has estat 14, 15 anys estudiant música com un boig. Que avorrit!” No m’ha avorrit gens, gens ni mica m’ha avorrit. Ha estat una experiència i continua sent una experiència brutal, perquè jo no he deixat d’estudiar i no deixaré d’estudiar mai. Un músic ho és des que comença fins que mor. Això és així. O fins que el cap et permet continuar tocant, oi?

Necko Vidal. Aleshores, per acabar, us interpretaré una peça que he triat, que crec que us ajudarà a entendre-ho una mica més. He intentat triar un punt mitjà entre ‘Les quatre estacions’ de Vivaldi, que és el que tothom coneix, i que m’hi nego, i una cosa massa sofisticada que no pugueu entendre. Aleshores, ja que he esmentat ‘El carnaval dels animals’, tocaré una de les peces de Saint-Saëns que es diu ‘El cigne’, que és l’única peça d’‘El carnaval dels animals’ en què ell fa un treball d’introspecció i compara la seva vida i la seva evolució amb l’evolució d’un aneguet lleig que acaba convertit en cigne. Aleshores, veureu com hi ha un primer motiu que es presenta, que es va alterant, una part central una mica més inquietant i una part final que recull el tema principal i que acaba en una cosa bella com és un cigne. Aleshores, quant he trigat a explicar-vos això? Dos minuts. I ara tocaré música clàssica i estic segur que crec que entendreu perfectament el que estic fent i en podreu gaudir, fins i tot portar-ho al vostre terreny.

Necko Vidal. Aleshores, tornant al principi, Paula, què li diries a algú que diu que la música clàssica és avorrida?

Paula. Li diria que primer l’has d’escoltar i has de passar moltes hores escoltant-la i intentant entendre-la, per després saber si t’agrada o no.

Necko Vidal. Perfecte, per després saber si t’agrada o no. No ho hauria definit millor. És això al final. Jo només espero que, quan sortiu d’aquí, arribeu a casa i aquest any al vostre ‘Spotify Wrapped’ el vostre artista número 1 sigui Bach o Beethoven o Mozart. En el meu cas va ser: 1, Taylor Swift, 2, Txaikovski. Va ser així. Però crec que si se m’ha donat aquesta oportunitat per poder divulgar a les xarxes socials sobre la música i he tingut aquest privilegi, perquè és un privilegi. O sigui, les xarxes són una sort. És veritat que cal saber ser al moment específic i fer-ho d’una manera determinada perquè allò funcioni. Però també hi ha un component de sort enorme i jo considero que he tingut molta sort també. Aleshores, si se m’ha donat aquesta oportunitat, el meu únic objectiu a la vida és poder explicar a més gent que no entén la música clàssica que li pot donar una oportunitat i que et pot agradar. I que realment arribaràs al punt de dir: “No és que no m’agradés, és que no sabia que em podia agradar”. Perquè és que realment és una cosa que et pot agradar moltíssim. I si se m’ha donat aquesta oportunitat per fer entendre això a la gent, jo encantat. I amb una sola persona que canviï la seva opinió sobre la música clàssica d’abans d’aquesta xerrada a després, de debò que marxo feliç d’aquí. Així que moltíssimes gràcies, nois.