Com acceptar allò que no pots canviar

Ana Galeote. Hi ha moments a la vida que ho marquen tot. Pot ser un diagnòstic, una malaltia, una pèrdua, pot ser un petó, el naixement d’un fill o un viatge. I hi ha una raó per la qual aquests moments són tan transcendentals. I és que ens adonem que estem vius, perquè la realitat és tan potent que no ens queda més remei que sortir del nostre cap i tornar al present. Jo fa no gaire temps vaig tenir un d’aquests moments, que va ser pujar al Kilimanjaro, pujar la muntanya més alta d’Àfrica. Imagineu-vos set dies en què vas pujant, a poc a poc, per diferents paratges naturals, on el percentatge d’oxigen que tens disponible va baixant, va baixant, va baixant, comences a desenvolupar símptomes de mal d’altura i durant aquests set dies estàs completament desconnectat d’internet, tornes a despertar-te als matins amb la llum del sol i a anar a dormir amb la nit. Set dies en què dorms en una tenda de campanya on no hi ha dutxes, on menges el que et donen i on un got d’aigua calenta es converteix en el millor dels regals. Set dies en què el grup de persones amb qui ets es converteix en la teva família, en les persones amb qui parles cada dia. Doncs en aquell viatge em vaig adonar de com n’és, d’increïble, estar viu, de com de poc m’adono en el meu dia a dia de la sort que tinc, d’aixecar-me en un llit, d’obrir l’aixeta i que en surti aigua, de seure al vàter, no ens adonem de la sort que tenim. I aquell repte, que va ser molt físic i va ser molt psicològic, perquè la nit de l’ascens final vam pujar a gairebé 6.000 metres d’altura, i allà tenim uns nivells d’oxigen que són al voltant del 50% del que tenim actualment aquí i on estàs lluitant contra els teus propis pensaments, i on tens un equip de guies al teu voltant que t’estan cuidant perquè estiguis perfectament, però on el teu propi cos t’està dient: “Para, para, no pots, t’estàs ofegant, t’estàs ofegant, et vols adormir, para, no continuïs”. Estàs constantment lluitant contra tu mateix, contra pensaments que no són reals, però és el teu sistema nerviós, és el teu cervell qui t’està protegint, et protegeix, et protegeix i tu continues endavant. I quan arribes a dalt t’adones que ets capaç de molt més del que penses i de la increïble resiliència que té el nostre cos, no només a nivell físic, a nivell mental, sinó d’on venim, de tot allò pel que ha passat l’ésser humà fins a arribar fins aquí i de totes les comoditats que tenim avui dia i que no apreciem.

Ana Galeote. Aleshores, el Kilimanjaro per a mi ha estat obrir els ulls i adonar-me, uau, com n’és, de bonic, estar viu i com de poc ens n’estem adonant cada dia pel fet d’estar en pilot automàtic, donant per fet tot el que tenim i sense connectar realment amb el nostre entorn i amb la vida. Aquest cop de realitat fa que ens preguntem: “On he estat? Què he estat fent amb la meva vida?” Perquè si hi ha una cosa que sabem és que el temps passa i el temps s’acaba. Aleshores, si hi ha una pregunta que hem de respondre és: com vull viure l’única vida que tinc? Jo soc l’Ana Galeote, fisioterapeuta, antropòloga i autora. I fa anys que investigo què podem fer per viure més, millor, amb més pau, més salut i, sobretot, amb més vida. I d’això m’agradaria parlar avui. Podem començar amb les preguntes.

Roberto. Hola, Ana, jo soc en Roberto, vinc de l’activitat física i l’esport i, bé, ja passo dels 40 i m’agradaria saber com puc arribar a la vellesa mantenint-me àgil i fort i la meva pregunta és, tens algun secret per arribar als 100 estant bé o molt bé?

Ana Galeote. Moltes gràcies per la teva pregunta. De fet, jo també m’he fet aquesta mateixa pregunta i va ser el motiu pel qual vaig anar a Okinawa, aquell arxipèlag del Japó tan famós pels seus centenaris. I vaig arribar allà, concretament vaig anar a Ogimi, que és un petit poble al nord de l’illa, és com un parc natural, amb una vegetació increïble, aigua cristal·lina, i vaig anar al centre comunitari del poble, on hi havia un grup de persones grans, eren aproximadament 14, i jo calculava que devien tenir uns vuitanta o noranta i pocs anys. Arribo allà i estan amb dues infermeres voluntàries que els prenen la tensió, l’oxigenació a la sang i, per a la meva grata sorpresa, quan acaben, comencen la seva sessió de mobilitat, cosa que a mi em va encantar, em va fascinar. Em van acompanyar, vaig continuar amb ells i després de la classe em vaig anar acostant als que jo veia que podia preguntar-los quin era aquell secret tan famós que els feia arribar a ser tan grans? Vaig començar primer amb una senyora de 93 anys i quan li pregunto em diu que el secret és no preocupar-se. Aleshores, em vaig dir: “He de continuar preguntant perquè això no em dona la solució”. Una senyora de 104 anys m’explica que el seu secret és estar ocupada i que ella passa els seus dies tenint cura del seu fill de 70 anys. Aleshores tenim: no preocupar-nos i estar ocupats. Em faltava informació. I què és el que diu l’evidència científica? Bé, doncs aquí observem que efectivament tenim una genètica que importa i, de fet, com més volem viure, el pes genètic és més important. Per dir-ho d’alguna manera, el millor que podem fer si volem arribar a fer 100 anys és tenir un germà de 100 o uns pares de 100, però més enllà d’això, el que diferencia aquestes persones que arriben a fer 100 anys és que, encara que també moren de càncer, de patologia cardiovascular, també moren amb demència i amb osteoporosi, ells desenvolupen aquestes malalties molt més tard a la vida. Potser aquest tipus de patologia no apareix als 60 anys, potser apareix als 80. Aleshores, els que no tenim aquesta genètica, la pregunta que ens hem de fer és: com podem intentar imitar allò que els centenaris aconsegueixen gratis amb els seus gens? És a dir, com podem retardar nosaltres l’aparició d’aquesta patologia. Hi ha un pilar que és essencial i que ens ajudarà en la prevenció d’aquestes malalties i que, a més, farà que siguem persones més independents, i aquest és l’exercici, el moviment. Sens dubte previndrà l’aparició d’aquest tipus de malalties que poden acabar amb nosaltres però farà, sobretot, que siguem més àgils, més forts, que tinguem aquesta independència. I més enllà de l’exercici, per a mi hi ha tres pilars més que són fonamentals i que estem veient: l’alimentació, és clar, el descans i una comunitat.

Ana Galeote. Al final, què és el que tenien totes aquestes persones i què és el que observem a Okinawa? Efectivament hi ha un component genètic, però hi ha un estil de vida que respecta les necessitats de l’ésser humà. Aleshores, què podem fer? Tenim molt a fer pel que fa al nostre estil de vida i intentar mantenir-nos actius, tenir cura del cos que ens acompanyarà fins als vuitanta i tants, noranta i tants, tant de bo 100 anys i que ens permetrà mantenir-nos ocupats i gaudir realment de la vida, que, al final, és això el que busquem.

Isabel. Hola, Ana, soc la Isabel, tinc 29 anys i fa cinc em van diagnosticar endometriosi profunda. Des d’aleshores pertanyo a l’Associació d’EndoMadrid. Aquesta població japonesa que ens explicaves, que viu tants anys, segur que també té dolor crònic. Com fem per tenir una vida normal quan patim una malaltia amb dolor crònic?

Ana Galeote. Doncs crec que és molt important que entenguem què és el dolor, perquè al final el dolor forma part de l’experiència humana. Tard o d’hora tots patirem dolor, és una cosa que a tots ens fa por, ens aterreix i, per tant, més ens val entendre’l. Durant molt de temps hem interpretat que el dolor simplement reflectia un dany a nivell dels teixits i, per tant, més dolor vol dir que hi ha més dany o si hi ha més dany vol dir que hi ha més dolor. Però la recerca actual està ampliant aquesta definició de dolor i ara el que ens trobem és que el dolor és una experiència i tots sabem que aquesta experiència no inclou únicament el que nosaltres sentim, la informació que sentim del cos, també hi influeix el nostre estat emocional, en aquesta experiència del dolor, però, a més, i això em sembla molt interessant, en el que nosaltres entenem que és el dolor, què és el que creiem que significa aquest dolor, la definició que li donem. Hi ha un estudi preciós que van fer a Espanya amb uns pacients de fibromiàlgia. En aquests casos es veuen persones que senten dolor a tot el cos, molta fatiga, molt cansament. El tractament amb aquests 85 pacients consistia en el següent. L’únic que farien era educació sobre el dolor. En això consistia el tractament, a ensenyar-los què era el dolor i, fascinantment, van trobar que després de cinc sessions d’educació sobre el dolor, dels 85 pacients, n’hi havia 44 que ja no complien el diagnòstic de fibromiàlgia, només entenent què és el dolor. I al cap d’un any d’aquella intervenció, 56 pacients ja no complien els criteris. Aleshores, entendre què és, és increïble, el poder que pot tenir el que nosaltres entenem del món sobre el que sentim. Perquè al final el que ens està dient el dolor és que no estem segurs. Ho podem entendre de la manera següent, com una alarma. Imagineu-vos, vosaltres esteu cuinant a casa, us despisteu i aquell oli es crema i comença a haver-hi foc. Què passarà? Sona l’alarma d’incendis que ens està avisant: “Ei, que et cremaràs”. El més normal és que jo apagui el foc i aquella alarma s’apagui. Però, què passa amb el dolor crònic? Poden passar dues coses. Bé, que aquell foc s’encén, jo l’apago, però aquell senyal continua sonant. Ja no hi ha foc, ja no passa res, però l’alarma continua sonant. I això ho trobem en persones que han tingut, potser, alguna patologia d’espatlla, s’ha solucionat aquella lesió, però l’espatlla continua fent mal. Per què fa mal si ja no hi ha lesió? O bé persones que són com una cuina en què mai no hi ha hagut foc, però l’alarma s’ha activat. I per què s’activa si no hi ha foc? I per què em fa mal si no em passa res al cos? Trobem que hi ha una alarma, nosaltres sentim que no estem segurs, no hi ha cap dany, però aquella alarma està sonant.

Ana Galeote. Aleshores aquí hi influeixen factors socials, psicològics, emocionals, físics, biològics i ens estan indicant que cada persona és un món, cada persona és un món, perquè aquella persona no se sent segura. Hi ha factors en el seu dia a dia que podem millorar. I per a mi, en aquests casos, el moviment és una estratègia increïble. Perquè quan nosaltres entrem en aquest cercle de dolor, realment és una cosa que sentim tots, veig en aquestes persones que hi ha molta por. El dolor té un millor amic i és la por. El dolent d’aquest dolor i d’aquesta por és que ens fan creure que no podem fer res, que el meu cos està trencat. El cos no està trencat, però això és el que nosaltres sentim, que el meu cos ja no està bé. Aleshores deixo d’apuntar-me a plans amb els meus familiars, amb els meus amics, ja no m’atreveixo a fer això, ja no m’atreveixo a fer allò altre. La vida es redueix perquè ens fa por, ens fa por que ens faci mal, ens fa por empitjorar. I aleshores, a poc a poc, ens anem limitant, ens anem fragilitzant. I si jo em sento fràgil, faig menys coses. I com que faig menys coses, em sento encara més fràgil, perdo confiança en mi mateix. I a la mínima que, pel que sigui, intento fer alguna cosa, fa tant de temps que estic fragilitzat, que em supera. Aleshores, el moviment, des del meu punt de vista, és aquesta eina que ens permet trencar aquest cercle. Perquè a poc a poc vaig sortint al món i em vaig adonant que el meu cos és molt més fort del que jo creia. Em fa mal, però em moc. Em fa mal, però em moc. Com em moc? Com puc. No hi ha una estratègia perfecta, com jo puc. Amb el cos que tinc, amb l’emoció que tinc, amb les capacitats que tinc ara. I, a poc a poc, vaig tirant endavant, perquè el dolor no em paralitza i no m’ha de paralitzar. I vaig guanyant confiança en mi mateixa. I em vaig adonant d’això: “sí, em fa mal, però el meu cos és fort i el meu cos pot continuar endavant i soc resilient”. I a poc a poc vaig guanyant aquesta confiança, perquè al final l’objectiu no és tant eliminar el dolor com guanyar vida, guanyar capacitat i continuar vivint. Amb dolor. Però que no sigui el que acapari tota la nostra vida, que tinguem moltes més eines i moltes més il·lusions que ens estirin, que no sigui només la por al dolor.

Patricia. Hola, Ana, soc la Patricia, també tinc endometriosi, també pertanyo a EndoMadrid, que al final és una comunitat, com tu deies, que és molt important. Moltes de nosaltres hem de conviure amb dolor crònic, un dolor que moltes vegades no es veu i que tampoc se’n va. Aleshores, a veure si ens podies donar algun consell, així com què podríem fer per millorar-ho, ja que això no es pot canviar. Què podem fer? Què ens expliques?

Ana Galeote. Fa poc vaig estar viatjant pel Japó i vaig aprendre un concepte d’uns monjos japonesos que s’anomenen ‘Yamabushi’ que crec que ens pot ajudar molt a l’hora d’afrontar el que no podem canviar. La seva filosofia es basa en un concepte que és el títol del meu segon llibre, ‘Uketamo’. ‘Uketamo’ vol dir acceptació incondicional. I jo ho tradueixo com: “Abraçar la vida amb el cor obert”. Us explico el que vaig viure amb ells. Durant tres dies vam estar pelegrinant per la muntanya, en silenci, fent meditacions, fent pregàries, sota la neu, amb el cansament de pujar. I com us deia, en aquells tres dies jo no podia dir absolutament res. Havia d’estar callada. Però l’única paraula que podia dir era ‘Uketamo’, accepto incondicionalment. Si em diuen: “T’has d’asseure a meditar, no t’aixequis fins que t’ho diguem”, ‘uketamo’. “Cal sortir a passejar amb neu”, ‘uketamo’. ‘Uketamo’ és l’únic que podia dir. I la veritat és que queda molt bonic quan diem “uketamo” enmig de la muntanya amb uns monjos japonesos, però la veritat és que la vida és així. Moltes vegades pensem que tenim més control de la realitat del que ens pensem, però la major part de les vegades no decidim el que ens passa. I l’únic que podem fer és acceptar la realitat tal com és. No vol dir que ens resignem, no vol dir que: “Si em passa això, és el millor que m’ha passat i faré que això em faci més forta”. No, és simplement descriure les coses tal com són. I ara mateix hi ha dolor i aquesta és la realitat. Aleshores, moltes vegades quan deixem d’intentar lluitar contra la realitat, deixar de controlar les coses, és quan podem trobar aquesta pau. Al llarg d’aquell viatge vaig conèixer un sacerdot zen, Isshō Fujita, a qui precisament li preguntava sobre el dolor. I li vaig dir això: “Què podem fer quan fa mal?” Perquè queda molt bonic dir: “Accepto, accepto les coses tal com són”, però això no és el que ens surt a nosaltres, a mi no em surt acceptar les coses tal com són. I ell em va dir: “Ana, has de saber que al final el dolor forma part de l’experiència humana, igual que la tristesa, igual que la ira, el dolor sempre hi serà”. Això no ho podem triar, però el que sí que podem gestionar és el patiment associat a aquest dolor. I ell ho exposava amb aquesta fórmula: el patiment és igual al dolor, multiplicat per la resistència a aquest dolor. Com més centro la meva atenció a eliminar aquest dolor, a enfadar-me contra aquest dolor, a entristir-me per aquest dolor, més protagonisme li estic donant a la meva vida. Però si simplement deixo de resistir-m’hi, el dolor hi és però no acapara tota la meva vida, és una part que hi és present i no la podem negar, hi és, la descric, forma part de mi.

Ana Galeote. Almenys sí que podem reduir aquest patiment, perquè el dolor hi serà, però com dèiem, la vida és molt més que aquest dolor.

Hombre 1. Hola, Ana, et faig aquesta pregunta una mica en nom de tots els que ja hem tombat el pernil i continuem jugant a golf. De tant en tant, tant als meus amics com a mi, a tots, ens sol agafar algun tipus de lumbàlgia. El remei habitual que ens solen aplicar els metges acostuma a ser molt repòs, calmants, i coses per l’estil, i calor. Tu creus que, des de la teva experiència, hi ha alguna cosa que puguem fer, per evitar que passi, o bé per portar millor el posttraumatisme de tot això?

Ana Galeote. Doncs intentaré dir-ho de la manera més clara possible perquè se’ns quedi. El moviment és vida. El moviment és una necessitat biològica i estiguem lesionats o no lesionats, el continuem necessitant. Igual que beure aigua, igual que dormir, igual que menjar, podem estar malalts, però continuem bevent aigua, continuem menjant, potser no durant un dia, continuem intentant dormir tan bé com podem perquè ho necessitem. Aleshores, quan nosaltres tenim una lesió, moltes vegades, i això és totalment normal, tendim a intentar alleujar el símptoma. “Em fa por moure’m perquè si em moc em farà una mica més de mal, aleshores em mouré tan poc com pugui”. Però la veritat és que el dolor no ens està dient que no ens moguem, sinó que ens està dient quant i com ens podem moure. Perquè el moviment sempre serà necessari. I, de fet, el cos té un mecanisme propi d’analgèsia que nosaltres podem activar i entrenar a través de l’exercici. De fet, no ens sorprèn com hi ha atletes d’alt rendiment que tenen una capacitat per exposar-se a situacions doloroses i per entrenar. És una cosa increïble perquè tenen molt entrenada aquesta analgèsia interna. I quan nosaltres sentim dolor, estem amb aquesta lumbàlgia, no vol dir que no escoltem el cos, vol dir que precisament l’hem d’escoltar i fer el que puguem. Per a mi hi ha tres principis fonamentals que utilitzo en aquestes situacions. El primer és: “Escolta el cos”, perquè el cos et dirà el que pots fer. Per exemple, us poso en una situació que, a més, em va sorprendre molt. Jo era a Tailàndia, em vaig fer un esquinç baixant per una corda i en aquell moment no podia anar a l’hospital. Afortunadament soc fisio, vaig veure què tenia, vaig veure que no era una fractura i, a poc a poc, amb els meus coneixements vaig dir: “Bé, intentaré moure el turmell tant com pugui”. Quan torni a Espanya vaig al fisio corrents, vaig al metge corrents, però ara en aquesta situació faré el que sé com a fisioterapeuta”. I a poc a poc vaig anar movent el turmell, vaig anar movent el turmell, el que em deia. En un rang en què el turmell em feia mal, ja no el movia més. Però podia moure una mica el turmell, doncs el movia una mica. Què va passar també? La inflamació. Una altra de les pors que moltes vegades avui dia tenim. La inflamació quan apareix de manera aguda perquè tenim una lesió, forma part del procés natural de curació d’un teixit. I de la mateixa manera que el cos s’inflama, que es posa com una bola quan jo em faig un esquinç, també es desinflama en situacions normals de salut. Aleshores, deixo que la inflamació segueixi el seu curs i vaig escoltant el meu cos. I és així com a poc a poc, sense forçar, jo em vaig movent tant com puc, carregant a poc a poc i fent el moviment que em va permetent. Després, el segon pilar que per a mi és clau és: “El que no faig servir, ho perdo”. I això ho podem veure, no sé si alguna vegada us han posat un guix a algú amb el qual estem un temps sense utilitzar aquell braç, ens el treuen i hem perdut massa muscular. El cos invertirà recursos en allò que utilitza. Aleshores, quan nosaltres tenim algun tipus de lesió a nivell de l’esquena o un dolor fort a l’espatlla o al genoll, intentarem mantenir l’activitat tant com puguem, escoltant el nostre cos, per evitar també perdre al màxim aquella força, aquella mobilitat, aquella estabilitat, les capacitats físiques que tinguem.

Ana Galeote. Però, a més, hi ha un pilar, el tercer, fonamental, i és que cal respectar les necessitats biològiques del cos perquè, encara que em faci mal l’esquena, l’esquena no és tot el cos, és a dir, he de continuar tenint cura de la meva salut en general, he de continuar alimentant-me correctament, descansant correctament, perquè el meu sistema immunitari, que és l’encarregat de reparar aquella lesió, necessita que l’ajudem. Als fisios ens encanta dir aquesta frase: “El cos es cura sol si tu el deixes”. Òbviament no en totes les circumstàncies, però en moltes parts de la patologia musculoesquelètica, si nosaltres deixem de posar-li pals a les rodes, el cos, a poc a poc, s’anirà reparant, perquè és un expert en la reparació de teixits, per això dormim, a la nit ens reparem. Aleshores, si nosaltres li permetem treballar com ha de treballar, l’escoltem i li donem el que necessita, a poc a poc, de la mà del moviment, ens en sortirem. I, a més, si a sobre ho acompanyem d’un bon exercici, un bon entrenament de força, flexibilitat, mobilitat, aconseguirem que aquella esquena que es lesiona jugant a golf estigui més ben preparada. Ja no només per al golf, sinó per a una mudança que tinguis un dia, per a qualsevol imprevist de la vida diària que farà que, sigui el que sigui el que li passi, estigui preparada i no sigui una cosa massa gran que no pugui tolerar. Aleshores el moviment, tant en la rehabilitació com en la prevenció de lesions, és essencial.

Sol. Hola, Ana, em dic Sol, és un plaer poder aprendre tant de tu avui. I bé, crec que molts ens sentim identificats amb un ritme de vida, amb moltes activitats entre la feina, la família, l’esport, etc. I en el meu cas, en moments de molt estrès, sento tensió al cos, sobretot al coll. M’agradaria que ens expliquessis com l’estrès pot provocar aquest dolor físic que tant ens incomoda.

Ana Galeote. Recordem una cosa, som animals i tenim tota una història evolutiva darrere nostre. Quan el nostre cos ha anat evolucionant, s’ha anat exposant a estressors molt concrets de vida o mort, que no tenen res a veure amb l’estrès crònic que ens inunda avui dia. L’ésser humà, anteriorment, un dels principals estressors al qual s’havia d’enfrontar era haver de fugir d’un animal, perquè havia de sobreviure. Aleshores nosaltres, tots i cadascun de nosaltres, tenim la mateixa resposta a l’estrès que és biològica i que és genètica en tots nosaltres. Aquesta resposta a l’estrès ens prepara per fugir. Aleshores, quan estem estressats, què és el que passa? Augmenta la freqüència cardíaca, la freqüència respiratòria, els músculs es contrauen, la nostra atenció es focalitza, perquè el que entén el nostre cos evolutiu és que cal fugir. Aleshores, he de preparar el cos per fugir, però tu ho has descrit, ara no hi ha cap lleó, i l’estrès no es resol amb un esprint, els estressors que tenim avui dia venen del nostre cap, dels correus electrònics que hem de respondre, de les reunions en què hem de quedar bé, de què pensaran de nosaltres, dels missatges que he de respondre, de la declaració trimestral. Aleshores, aquests estressors no es poden resoldre amb una resposta física, són estressors psicològics. El que passa és que el nostre cervell no entén que sigui una cosa que és a la ment, que sigui una cosa que jo estic veient. Responc de la mateixa manera. També se m’accelera el cor, també se’m contrauen els músculs i aquesta resposta a l’estrès, que de manera aguda em va molt bé, perquè serveix perquè el meu cos sigui capaç de mobilitzar recursos en un moment determinat, quan es torna crònica, és a dir, repetida en el temps i de baixa intensitat, a poc a poc, fa que el cos entengui que constantment hi ha atacs. Hi ha atacs, hi ha atacs, no se soluciona res, però constantment soc allà, soc allà, estic en tensió, estic en tensió, estic en tensió i no se soluciona. Hi ha una estratègia meravellosa que tots podem utilitzar per intentar tornar una mica a la calma. Perquè de la mateixa manera que la ment influeix en el cos, nosaltres podem influir en la ment a través del cos i aquesta eina és la respiració. Així que us proposo que fem ara un exercici respiratori perquè tots tinguem clar com podem tornar a baixar una mica les revolucions. D’acord? Us sembla bé? Us ho explico i ara ho fem tots junts. Treballarem el sospir fisiològic, això que tots fem, que a tots com que ens asserena, això és el que farem. I ho farem de la manera següent.

Ana Galeote. Primer, jo us indicaré, farem una inspiració una mica llarga, després una de curta i obrirem la boca i deixarem sortir l’aire. I ho repetirem tres vegades. Som-hi. Preparats? Prepareu-vos una mica, redreceu-vos una mica, som-hi. Agafem aire pel nas. Una mica més. Segona vegada. Agafem aire. Fort. I amb la boca oberta. Tercera vegada. Fins i tot veig ulls que es tanquen. Quan et sentis estressada amb aquests correus, amb aquestes presses, pren-te cinc minuts per sospirar i almenys abaixar aquests nivells d’estrès de “m’estan perseguint” i, així, tornar una mica a la calma.

Gisela. Hola, Ana. Em dic Gisela. Primer de tot, volia felicitar-te per aquesta xerrada i per la gran tasca divulgativa que fas. Pel meu tipus de feina, passo la major part del temps asseguda, més de vuit hores. I al final del dia em fa mal tot el cos. Aleshores volia preguntar-te què ens podries recomanar per no sentir tant dolor i per poder sentir-nos millor i seure millor, també.

Ana Galeote. El primer que hem d’entendre és que l’ésser humà està fet per moure’s, ja ho hem dit. El moviment és vida, és una necessitat biològica. Aleshores estar asseguts vuit hores, pesi a qui pesi, no ens pot anar bé. Així que el primer que podem fer és intentar trencar aquest sedentarisme tant com sigui possible. Per exemple, quan ens truquen per telèfon, m’aixeco i parlo mentre camino. O començaria a proposar a les empreses que organitzin reunions caminant, perquè, a més, el cervell pensa molt millor en moviment, tenim més memòria de treball, més reactivitat, així que això seria interessant. Però una de les coses molt senzilles que podem fer és un ‘snack’ de moviment o un aperitiu de moviment. Aleshores seria interessant que potser cada 30 minuts, 40, cada hora, una cosa que tots podem fer és aixecar-nos, ens aixequem de la cadira i fem uns esquats, deu esquats, superfàcil, però simplement ens aixequem i anem baixant, pujant i fem deu esquats tan de pressa com puguem, cinc, sis, set, vuit, nou i deu, i almenys ja li estem donant una mica de respir a tant sedentarisme, estem activant els músculs que han estat quiets durant molt de temps i ens tornem a activar. Una altra de les coses interessants, i que m’encanta perquè ho has preguntat, és com em puc asseure millor o quina postura és millor per a mi quan estic asseguda. I és que una altra de les frases que als fisios ens encanta dir és que la millor postura és la que no dura. No hi ha una postura que sigui perfecta per estar vuit hores asseguts, això no existeix. Aleshores jo et recomanaria que sempre que puguis, si estàs asseguda amb els peus a terra, que t’aixequis, que posis una cama a un costat, que t’asseguis amb les cames creuades, que pugis un peu a la cadira, però que canviïs de postura, que canviïs de posició. Al cos el que li agrada és estar movent-se. Aleshores, canvia molt de posició perquè no es mantingui quiet tant de temps, que no estigui quiet. Perquè al final, a poc a poc, és així com anem sentint aquest dolor i aquesta tensió que es va acumulant. I ja, amb l’última estratègia, us ensenyaré quatre moviments, quatre exercicis molt senzills que podem fer si estem asseguts i no ens podem aixecar per moure una mica el cos. El primer de tots seria simplement amb els peus recolzats a terra aixecarem els talons per fer contraccions de bessons i simplement anirem activant aquesta musculatura. Segon exercici, obrirem una mica el maluc portant un turmell al genoll, i intentant baixar una mica el genoll per obrir el maluc, unes deu repeticions, anem canviant un peu, anem canviant l’altre, a continuació pugem els braços cap amunt, ajuntem les mans i ens anem inclinant d’un costat a l’altre per mobilitzar bé l’esquena i, finalment, deu repeticions movent el coll, fent un cercle cap endavant, cap enrere, a poc a poc per no marejar-nos però, almenys, també canviem aquesta posició del cap amb la qual, en passar tant de temps davant de l’ordinador i de la pantalla, acabem acumulant molta tensió.

Ana Galeote. Així que tenim: posar-nos drets i aixecar-nos a caminar; tenim deu esquats, un snack de moviment, que poden ser esquats, ‘burpees’, flexions, el que us vingui més de gust; canviarem la posició en què estem asseguts; i aquests quatre moviments per activar una mica el cos.

Susana. Hola, Ana, soc la Susana. Primer de tot, donar-te les gràcies per compartir amb nosaltres totes les experiències i coneixements que tens. M’ho estic passant molt bé. Jo et volia transmetre que em fa la sensació que el tema de la cura del cos va una mica per modes. Jo soc mestra i les meves companyes més joves em parlen que si pistoles de massatge, que si separadors per als dits dels peus, que si correctors de postura. I bé, m’agradaria que m’expliquessis, tu com a fisio, què opines de tots aquests artefactes.

Ana Galeote. Jo crec que hem de diferenciar aquelles que són ajudes que ens poden anar bé en algun moment determinat per la situació que sigui i els pilars fonamentals en què es basa la nostra salut. Quan moltes vegades utilitzem algun tipus d’artefacte, una genollera, per exemple, un cinturó per a una lumbàlgia, pot ser que ens estigui ajudant en aquell moment determinat per pal·liar símptomes. M’ho poso i em fa una mica menys de mal. Però, estic tractant realment la causa del problema o només estic intentant alleujar aquest malestar durant un període curt de temps i del qual, a més, em faré dependent? Aleshores, moltes d’aquestes ajudes i moltes de les coses que veiem ara a les xarxes socials són útils, no dic que no siguin útils, bé, hi haurà de tot, però n’hi ha moltes que són útils, però es poden utilitzar quan realment hi ha la base de la piràmide. Quan jo estic fent exercici, quan jo m’estic cuidant, té sentit que ho intenti complementar amb ajudes, però no que depengui exclusivament d’això. I després una cosa molt important és que intentem entendre si això realment a nosaltres ens beneficia. Que preguntem a aquell fisio, a aquell metge: “Això realment m’està ajudant?” Perquè no pel fet de veure-ho a internet, ara hem d’anar amb molt de compte amb això, no tot el que veiem serveix, ni ens serveix a nosaltres en aquest moment determinat, perquè potser al meu company utilitzar aquests separadors de dits li va anar fantàsticament, però és que jo no tinc els seus peus. Aquesta és la seva situació, no podem comparar les nostres patologies, les nostres lesions amb el que veiem en l’altre, cal individualitzar-ho tot molt, amb el nostre context, amb la nostra simptomatologia, amb els nostres objectius. Posem-ne un exemple, tornant a aquella genollera. Una genollera que s’utilitzi moltes vegades en una rehabilitació, perquè a aquella persona li beneficiarà a l’hora de començar a moure aquell genoll després d’una lesió, guanyarà confiança, li permetrà tenir una millor qualitat de vida. Hi haurà persones que potser hauran de dependre d’aquella genollera ja tota la vida, pel que sigui, però hi haurà persones que no i que tan bon punt puguin se la poden treure i fer vida normal i enfortir aquell genoll per no dependre d’aquella genollera. No hi ha píndoles màgiques de salut. Aleshores, enteneu que primer ens hem de focalitzar en els pilars que construeixen salut i després ja servir-nos d’aquestes ajudes que ho milloraran i que ens acompanyaran en el nostre camí durant el temps que cadascú necessiti.

Hombre 2. Hola, Ana, estic molt content de ser avui aquí amb tu. Et volia fer una pregunta. Jo actualment pateixo osteoporosi i em van dir que no em podia posar implants de cap tipus, que no podia caure ni res. Darrerament estic sentint dolors al maluc i m’agrada ballar, aleshores no sé què fer, si ballo o no ballo, què faig? Volia saber què em recomanes per no fer mal al meu maluc i no caure.

Ana Galeote. Intentarem explicar i tenir clar què és l’osteoporosi, per què apareix, què és a les nostres mans a l’hora de prevenir-la i quan existeix. El nostre cos està en un canvi constant, concretament l’os cada dia es destrueix i es crea un os nou, constantment. Hi ha cèl·lules que construeixen os i hi ha cèl·lules que destrueixen os. Aleshores, normalment hi ha un equilibri, de manera que sempre anem construint i fins que arriba el moment, en patologies com l’osteoporosi, on observem que hi ha un desequilibri, es destrueix més os del que se’n crea. Aleshores és aquí on trobem aquesta disminució de la densitat òssia. Tanmateix, el cos té una cosa meravellosa i és que respon a l’estímul que nosaltres li donem. I l’os també respon al que nosaltres li demanem. Concretament, a l’os li encanta la càrrega de pes. Aleshores, parlem primer d’aquesta prevenció de l’osteoporosi. Quan nosaltres carreguem pes li estem dient a aquell os: “Necessito que construeixis, necessito densitat òssia perquè he de ser capaç de fer front a aquest estímul, a aquest estímul de càrrega de pes”. Aleshores l’os està construint, es farà cada vegada més tens. Quan jo aixeco pes, què li estic dient al meu cos? Ostres, necessito ser més fort perquè la vida m’està demanant aixecar més pes i aleshores construiré massa muscular. Quan nosaltres sabem això, podem dirigir l’estímul que demanem en funció del que nosaltres volem aconseguir. Al llarg de la vida, concretament en les dones amb la menopausa a causa del canvi hormonal, va disminuint aquesta densitat òssia, anem perdent densitat òssia. Si nosaltres quan som joves construïm molta densitat òssia, si nosaltres construïm molta massa muscular, si nosaltres construïm molta capacitat cardiorespiratòria, amb el pas dels anys la caiguda és menor, de manera que quan arriba la menopausa, quan arriba una situació complexa, una caiguda, tenim aquell petit coixí que ens protegeix gràcies als hàbits. Aleshores, la millor manera de prevenir una osteoporosi als 60, 70, 80 anys, comença als 30 o 40. Ara, quan tenim 60, 70, 80 anys, també tenim la capacitat de continuar construint múscul, de continuar guanyant densitat òssia, perquè el cos sempre continuarà canviant en funció del que nosaltres li demanem. Aleshores, quan ja existeix aquesta osteoporosi, aquell os ha perdut densitat, la seva capacitat de suportar càrregues ha disminuït i, per tant, hem de modular bé l’estímul, però hem de continuar demanant-li que carregui pes. La meva recomanació, entrenar força, aixecar pes. Quan jo entreno força, estic agafant pes extern i li estic demanant als meus ossos, els estic donant aquest estímul perquè construeixin. Quan ja existeix aquesta disminució de la densitat, cal mesurar-ho bé, cal treballar amb un bon professional perquè sàpiga quins pesos pots aixecar, quins exercicis pots fer, però serà així, com a poc a poc, podrem anar construint aquesta capacitat i com l’os va canviant.

Ana Galeote. Aleshores acompanyar-ho del tractament mèdic i d’un fisioterapeuta, un entrenador que pautin els exercicis apropiats per guanyar aquesta densitat és essencial i això és el que farà que surtis a ballar amb seguretat, que el teu os estigui preparat per evitar fracturar-se en una caiguda i que sigui tan resilient com sigui possible. Moltes vegades no sabem si és el maluc el que es trenca i, per tant, caic o si caic i, per tant, això és el que m’ha trencat el maluc, però el que sabem segur és que és una articulació fonamental al cos humà perquè és allà on rebem tota la càrrega del nostre cos. És una articulació tremendament estable i, a més, és on se situen els músculs més poderosos del nostre cos, tota aquesta cadena posterior, tots aquests glutis i intentar mantenir al màxim aquesta força, aquesta estabilitat serà el que realment moltes vegades mantingui la nostra qualitat de vida. De fet, una de les grans preocupacions que hi ha és la fractura de maluc per les conseqüències que això pot tenir en la nostra vida. No sé si coneixeu, jo, sens dubte, sí, persones grans a qui una fractura de maluc ha marcat un abans i un després. No necessàriament per l’operació que ha vingut després, sinó per la immobilització que ha seguit aquella fractura. Perquè moltes vegades l’envelliment ens agrada pensar-lo com: “A poc a poc vaig perdent capacitat, vaig perdent capacitat, vaig perdent salut”. Però no sempre és així. Hi ha vegades que hi ha accidents que fan, pum, un pic i es baixa i des d’allà ja no se’n surt, fan que perdem completament la nostra independència. Aleshores, pel que fa a la fractura de maluc, de fet, fins i tot hi ha estudis que afirmen que la taxa de mortalitat l’any posterior a aquella fractura és de fins al 27% per les conseqüències de la immobilització i per les conseqüències de la pèrdua d’independència. Aleshores, realment intentar tenir un maluc sa, entrenar aquest membre inferior, entrenar aquesta força, és clau. Hi ha vegades que no ens adonem de com un petit contratemps, una caiguda a les escales, a la dutxa pot marcar realment un abans i un després i cal donar-hi molta, molta importància. El que volem és que el cos guanyi capacitat, que guanyi resiliència. Tinc un dolor al maluc, què puc fer perquè aquest maluc sigui més fort, més mòbil, més flexible? Que fa mal, fa mal. No em centro en el dolor, és important, sí, però centro la meva energia en allò que puc millorar i en allò que puc canviar, mitjançant hàbits, mitjançant estratègies, exercicis, el que sigui. Així intentarem que aquest maluc estigui tan fort com sigui possible perquè et posis a ballar i en gaudeixis.

Mujer 6. Hola, Ana, un plaer. Fa temps que segueixo el teu contingut a les xarxes i m’encanta. De fet, l’any passat em va ajudar molt a entendre i a respectar una lesió que vaig tenir al genoll. I bé, et volia preguntar, que als teus vídeos esmentes molt com de fonamental és el moviment per tenir qualitat de vida durant molts anys. Però, n’hi ha prou només movent-nos? Com influeix la nostra ment en el que passa al nostre cos?

Ana Galeote. Vull parlar-vos d’una de les experiències més transformadores que he tingut a la meva vida, que ha estat al llarg d’aquest últim viatge pel Japó, en què, passant per Hiroshima, vaig poder conèixer el testimoni d’una dona que havia sobreviscut a la bomba atòmica d’Hiroshima de 1945. Aquesta dona es diu Keiko Ogura, té 88 anys i quan va passar això només en tenia vuit. Aquell dia ella no va anar a l’escola perquè el seu pare pensava que passaria alguna cosa i estava passejant pel seu barri quan l’Enola Gay va llançar la bomba atòmica a dos quilòmetres d’on ella es trobava. Va quedar inconscient i quan es va despertar tot era negre. Va pensar que s’havia fet de nit, però no, eren els focs, l’escòria, el fum, que ho van tornar tot negre. Ella, durant moltes dècades de la seva vida, va estar ocultant que havia sobreviscut a la bomba atòmica, perquè estava molt mal vist, perquè la gent pensava que podia ser contagiós, que tenia alguna cosa contagiosa, es creia que les dones que havien sobreviscut aquell dia a Hiroshima podien tenir nens amb deformitats, i durant molt de temps no va explicar la seva història. El seu marit, que va dedicar la seva vida a entendre els efectes de la bomba atòmica, va morir quan ella tenia 40 anys. I ella, en tot moment, havia estat en segon pla, sense explicar el que havia viscut, fins que la mort del seu marit la va fer reaccionar. I va dir: “He d’explicar la meva història, perquè no és només la meva història, és la història de milers de persones”. Això va fer que aprengués anglès, va fer que comencés a parlar del que va passar, Va fer que viatgés pel món, i que encara avui, amb 88 anys, el seu propòsit cada dia sigui compartir això i és el motiu pel qual ella viu. Sempre he sentit moltíssima curiositat per saber què és el que fa que hi hagi persones que després d’un trauma tan gran et mirin amb un somriure i t’expliquin la seva història i tinguin il·lusió per viure. I per a mi la història de Keiko és un reflex de la importància de tenir alguna cosa per la qual aixecar-se cada matí. Aleshores el moviment està molt bé per aixecar-nos, però per què? Per què ens aixequem? I no ha de ser una cosa com la de Keiko amb una missió tan esperançadora o tan motivadora. Potser és una cosa tan senzilla com la nostra amiga d’Okinawa de 104 anys que s’aixeca per rentar la roba o per tenir cura del seu fill de 70. Però tenir alguna cosa que ens mogui, que ens motivi, cuidar les plantes, parlar amb un amic, fer alguna cosa que ens il·lusioni, crec que és exactament igual d’important, si no més, que moure’ns. Perquè al final no som un ens purament físic, també emocional, també psicològic, i com a éssers humans necessitem donar sentit als nostres dies, necessitem un perquè, alguna cosa que ens mogui.

Ana Galeote. I hi ha un proverbi japonès que afirma: “Només si et mantens actiu voldràs viure 100 anys”, i per a mi aquesta activitat no és només física, també és intel·lectual, també és emocional. Què és el que et desperta? Què és el que et manté actiu? I, només així, voldrem viure, bàsicament, viure.

Farah. Hola, Ana, em dic Farah, vaig ser pacient teva als teus inicis i m’emociona moltíssim poder ser aquí i fer-te aquesta pregunta. Hi ha molts moments a la nostra vida en què resulta molt complicat arribar als objectius, metes que tenim a la vista. I encara que ens esforcem al màxim, no aconseguim assolir-los. Tu que has estat una persona que ha superat moltíssims d’aquests reptes, quin consell ens podries donar avui per no quedar-nos a mig camí del cim?

Ana Galeote. Al principi us parlava de com hi ha certs moments que ens fan obrir els ulls. Com va ser el viatge al Kilimanjaro? Jo m’havia apuntat per pujar una muntanya. Això és el que jo buscava. No adonar-me de sobte de tantes, tantes coses. I és que, per primera vegada en molt de temps, vaig tornar a sentir això, vaig tornar a sentir que era viva. I és que de vegades ens plantegem objectius perquè vull aconseguir aquesta feina, perquè vull aconseguir aquesta casa, perquè vull fer això, fer allò altre. Molts d’aquests mai no els aconseguirem, molts sí, no tot és a les nostres mans. Podem fer el que podem fer, però al final jo crec que el que és interessant és en qui ens convertim intentant-ho. Hi ha un concepte japonès que és el ‘dō’, el camí, que apareix en el judo, en el karate-do, en el Kyūdō, i que fa referència a com quan nosaltres ens comprometem amb un camí, sigui del que sigui, aquest camí ens acaba transformant a nosaltres. I al final no és tant aconseguir aquesta meta, sinó què és el que m’ensenyarà. Com m’ensenyarà el fet d’enfrontar-me a un obstacle difícil, a ser valent, a continuar endavant quan sento por, quan hi ha aquest dolor. Com aquest propòsit em canvia. I això és el veritablement important. El secundari és aconseguir-ho, perquè el resultat no depèn de mi, de mi depèn l’esforç. I això, ja per si mateix, és el que aconsegueix canviar-me. Així que jo et recomanaria que et proposis metes, que donis el millor de tu i si arriba, arriba. I si no, la persona que ets quan baixes de la muntanya no serà mai la mateixa que la que va començar a pujar-la. Aleshores, arribis al cim o no arribis al cim, aquest camí és el que compta.

Edwin. Hola, Ana, què tal? Em dic Edwin. Com pots veure ja no soc un nen, però sempre una trucada de la meva mare, quan estic malament, o aquelles receptes que tant m’agraden quan ella les prepara, sempre em fan sentir una mica millor. Et volia preguntar com d’important és o com influeixen les persones que ens envolten quan sentim dolor.

Ana Galeote. Nosaltres no ens fem humans en soledat, ens fem humans en relació. El nostre cervell està preparat per llegir la intenció de l’altre, per relaxar-nos quan una persona al nostre costat està relaxada i per posar-nos en alerta quan la persona al nostre costat està nerviosa. Responem al nostre entorn perquè l’ésser humà només és capaç de viure amb l’altre, amb el vincle. I crec que és precisament en aquestes situacions de dolor, de malaltia, on més ens necessitem. Quan vaig ser a Fukushima, on el 2011 va tenir lloc la triple tragèdia de terratrèmol, tsunami, accident nuclear, vaig poder parlar amb un dels supervivents i li vaig preguntar què estava fent aquell dia quan va arribar el terratrèmol, què va passar? Em va explicar que ell estava treballant de jardiner i tan bon punt va sentir el tremolor, un tremolor que va durar cinc minuts, va anar conduint, corrents a casa de la seva mare perquè sabia que podia arribar un tsunami. I va anar corrents fins allà, la va ficar a la seva furgoneta de jardiner i durant el temps que va tenir va anar trucant porta per porta als seus veïns per intentar avisar tots els que no ho sabessin. Va arribar a ficar fins a deu persones a la seva furgoneta de jardiner i anar de pressa al centre comunitari del poble. Els va deixar i quan va tornar va veure l’onada, una onada de 15 metres d’altura, per sobre dels arbres, dels fanals, una mena de núvol gris que va començar a engolir tot el paisatge davant dels seus ulls i va tornar corrents i es va salvar. Però va saber que hi havia molta gent a la seva comunitat que no s’havia salvat. I aquella nit, en un centre comunitari per a 200 persones, n’hi havia més de mil. Sense saber què passava, sense saber què podien fer, sense menjar, sense beguda. Hi va haver nens que van sortir corrents de l’escola perquè els professors els van treure d’allà corrents, hi va haver treballadors a la central nuclear que van estar dies i dies sense dormir, només intentant fer que aquell accident fos menor. El que va fer que la gent sobrevisqués va ser l’altre. Ningú no sobreviu sol, mai. Ens necessitem. I crec que avui dia donem molt valor a la individualitat, a fer coses per nosaltres mateixos, a ser independents, però potser el problema no és necessitar l’altre, sinó adonar-nos que sempre l’hem necessitat, sempre, sempre necessitarem aquella persona. I hi ha una paraula que el 2011 va ser escollida com el ‘kanji’ de l’any al Japó, que és ‘kizuna’, i vol dir el lligam que ens uneix. El lligam que ens uneix quan ja no hi ha res més, quan l’únic que tenim és l’altre. I abans us parlava d’‘uketamo’, abraçar la vida tal com ve, aquesta acceptació incondicional, doncs jo considero que la força per dir ‘uketamo’, per abraçar la vida quan és tan difícil, ens la dona precisament aquella altra persona, aquell lligam que ens uneix. I ja per acabar vull deixar-vos un petit missatge. Parlàvem al principi d’aquells moments en què ens adonem que estem vius. I vull portar-vos a aquesta imatge, la imatge del nadó acabat de néixer. Quan el tenim als braços i veiem com obre els ulls, com comença a veure cares per primera vegada, a sentir emocions per primera vegada, a veure colors, ja quan té uns mesos, comença a veure el món per primera vegada.

Ana Galeote. Nosaltres també hem estat aquests nadons i el món continua sent el que és, el món continua sent allà. I nosaltres som els que hem canviat la mirada, els que hem canviat la nostra manera de mirar el món. I jo crec que si alguna cosa fa bonica la vida és tornar a meravellar-se, tornar a mirar-ho tot amb els ulls d’un nen, amb il·lusió, amb com en són, de boniques, les coses, amb sentir-nos agraïts per un got d’aigua, perquè realment perquè aquest got d’aigua hagi arribat a nosaltres ha passat per infinites mans, per la feina de centenars de persones que han fet que tinguem el que tenim. Aleshores, si vull deixar un missatge és simplement que ens sentim agraïts per tot el que tenim i que realment hi ha molt pel que viure i que tornem a mirar el món amb sorpresa i amb els ulls d’un nen per viure aquesta vida meravellosa que tenim i que podem tenir.