Quin filòsof negociaria amb els extraterrestres

Enric F. Gel. A mi ara em sembla que us estic parlant a vosaltres i que hi ha tota una sèrie de persones aquí davant que m’estan escoltant, etc. Però tot això, ben mirat, podria ser un somni, oi? He somiat coses més estranyes, i vosaltres segurament també, oi? Aquest és el problema, per a mi, de l’escepticisme radical, i el problema sorgeix quan un no parteix de les aparences, i no considera les aparences veritables fins que no es demostri el contrari. Altres vegades ho he expressat de la manera següent. Si d’una filosofia se’n desprèn que la meva mare no m’estima, això no és motiu per dubtar de l’amor de la meva mare, és motiu per dubtar d’aquesta filosofia. Tinc molt gravat a la memòria el record de, per exemple, anar a la cuina per preparar-me un entrepà, el típic per esmorzar, obrir la nevera i, de sobte, veure’m com assaltat per la pregunta: què és el que fa que jo sigui jo en lloc de ser el meu pare o el meu germà? Com seria veure el món a través d’una altra perspectiva subjectiva? També em feia preguntes una mica més ordinàries, però també estranyes, com ara: bé, què hi ha després de la mort? Quin és el sentit de la vida? Val la pena viure si no té cap sentit? Existeixen Déu, l’ànima, etc.? I vaig descobrir que existia una disciplina amb més de 26 segles d’història, una disciplina viva, que encara existeix i que encara era molt, molt, molt viva, que s’havia dedicat tot aquell temps a intentar abordar, de manera sistemàtica, totes aquelles preguntes que a mi em preocupaven, i me’n vaig enamorar, bàsicament, i vaig decidir dedicar-me a la filosofia i, des d’aleshores l’estudio de la millor manera que sé.

María Fernanda. Hola, Enric, encantada, em dic María Fernanda. Quan sentim la paraula filosofia, a molts de nosaltres ens venen al cap la paraula Grècia, els grecs. Des d’aleshores, els filòsofs continuen donant voltes a les mateixes preguntes. És que potser no hi ha cap resposta per a això?

Enric F. Gel. És molt complex explicar què és la filosofia, sobretot si un intenta definir-ho. Definir de vegades és molt complicat i, en el cas de la filosofia, podríem dir que hi ha gairebé tantes definicions de filosofia com filòsofs. Però a mi m’agrada molt una definició informal d’un filòsof contemporani que es diu Alvin Plantinga, que el que diu és que la filosofia és pensar sobre alguna cosa, però molt fort. Aleshores, crec que com a definició així informal ho té tot, perquè ens està dient que la filosofia és, primer, un exercici del pensament, però no un exercici qualsevol, sinó un exercici del pensament radical, amb esteroides, que intenta anar com a l’arrel de les coses, a aquelles preguntes més fonamentals que tots portem dins del cor. Un exemple força comú de pregunta o problema o dilema filosòfic és un que es coneix com ‘El vaixell de Teseu’. No sé si heu sentit a parlar d’aquesta famosa paradoxa d’’El vaixell de Teseu’. Teseu és aquest famós heroi grec que va vèncer el Minotaure. Aleshores, explica la llegenda que, en el seu viatge de tornada a Creta els grecs van conservar el vaixell en què havia viatjat. I sentien tanta devoció per aquell vaixell, perquè representava com un moment molt important de la seva història, que es diu que anaven canviant les taules velles a mesura que s’anaven desgastant, les canviaven per taules més noves. Aleshores, passa el temps i arriba un moment en què el vaixell ja no conserva cap de les taules originals. I aquí ens sorgeix la pregunta: aquell vaixell continua sent el mateix vaixell amb què Teseu va arribar de Creta? Aleshores, fixem-nos que aquesta és una pregunta molt curiosa, no és una pregunta que puguem dir que sigui una pregunta científica, perquè jo no puc fer un experiment amb el vaixell de Teseu, imaginem que tinguéssim el vaixell de Teseu, no hi ha cap experiment que jo pugui fer amb aquell vaixell per intentar resoldre aquest dilema, aquesta paradoxa, perquè qualsevol experiment que jo faci, en el fons simplement m’està donant informació que ja tinc amb la paradoxa. Perquè podria fer un experiment i veuria: doncs no té els mateixos àtoms que tenia abans. Però és que la pregunta continua sent la mateixa. La pregunta és: això és el que determina la identitat d’un objecte? Que tingui exactament les mateixes parts materials o no? Aleshores, aquest tipus de preguntes que no són susceptibles, per exemple, d’una anàlisi científica, en què no puc fer una experimentació, un experiment per intentar resoldre-les, podríem dir que són preguntes filosòfiques. Nosaltres, diguem-ne, els filòsofs, de manera completament convencional, diem que la filosofia comença a Grècia al segle VI aC, amb un autor que es diu Tales de Milet, que va ser una mica el primer que intenta anar més enllà de les diferents tradicions mitològiques i donar una resposta a l’origen del cosmos que intentava ser purament racional, utilitzant només la raó. Aleshores, en aquest sentit, efectivament, és una cosa molt antiga, però és cert que podríem assenyalar com un cor de preguntes filosòfiques, que potser serien aquelles preguntes més grans, podríem dir, que són les típiques preguntes sobre la llibertat, Déu, el sentit de la vida, la mort, etc., que sí que ja trobem en autors com Sòcrates, Plató, Aristòtil, i que encara avui continuem discutint.

Enric F. Gel. Aleshores, si els filòsofs fa 26 segles que discutiu aquestes qüestions, i no hem arribat a una resposta definitiva, no serà que la filosofia ha fallat, ha fracassat? Aleshores, per respondre a això tornaré a fer un parell de passos enrere i us parlaré d’una distinció que feia també un dels meus filòsofs preferits. És un filòsof existencialista del segle XX, molt poc conegut, que es diu Gabriel Marcel. Aleshores, ell parlava d’una distinció entre el que anomenava problemes i misteri. Aleshores, el problema és aquesta incògnita, aquesta pregunta, aquest dilema, aquesta paradoxa que potser em trobo de vegades pel camí de la investigació i que puc, més o menys, domesticar, aclarir i arribar, amb el temps, a donar-li una solució relativament definitiva o sobre la qual es pugui construir un consens més o menys sòlid. En aquest sentit, la filosofia es troba i s’ha trobat amb problemes al llarg de la seva història que sí que ha pogut anar, més o menys, domesticant. Perquè de vegades sí que aquesta idea de la manca de progrés dins de la filosofia, al meu parer, potser està de vegades massa exagerada. És cert que en la filosofia no hi ha un progrés com en altres disciplines, però sí que podem assenyalar diferents problemes o diferents qüestions sobre les quals podem dir que, de manera més o menys satisfactòria, els filòsofs hem anat avançant. Per exemple, ens trobem que Plató defensava que la tirania és molt millor que la democràcia, per exemple. I no una tirania qualsevol, sinó la tirania del filòsof. És a dir, que el filòsof havia de regnar de manera força tirànica, tal com ho descriu Plató a ‘La República’. Doncs avui dia pràcticament no hi ha cap filòsof que defensi això. Jo gairebé diria que directament cap, jo no en conec cap. Doncs això també és un cert progrés en alguna àrea del coneixement, que seria la filosofia política. Després també hi haurà el tema de… Un es troba en Aristòtil, per exemple, una defensa filosòfica d’una cosa força horrible que és l’esclavitud. Aleshores Aristòtil parlava de com existien éssers humans que estaven, per naturalesa, destinats a ser esclaus. I això va ser tota una discussió filosòfica i va ser justament la discussió filosòfica i la reflexió filosòfica d’uns certs autors, concretament de l’Escola de Salamanca, dels quals podem estar molt orgullosos, la que va aconseguir d’alguna manera desmuntar aquella idea aristotèlica i avui dia ja ningú pensa que els éssers humans, que hi hagi éssers humans que estiguin naturalment orientats a l’esclavitud, sinó que tots els éssers humans som iguals. Un explica aquestes coses i la reacció normal és dir: “Bé, però això és obvi”. Però compte, perquè és obvi per a nosaltres perquè som hereus de tota aquella tradició intel·lectual. Perquè per a Aristòtil no era obvi, perquè no tenia el benefici de tota aquella tradició de reflexió filosòfica entorn de la qüestió de la dignitat humana, etc. Aleshores, en un cert sentit, un pot trobar progrés en la filosofia, pot trobar un cert avenç. És cert que després hi ha aquell cor del qual jo parlava, de les grans preguntes, en què sembla que no hem fet gaire progrés.

Enric F. Gel. I aquí és on entra la segona part de la distinció de Gabriel Marcel. Recordem que Marcel parlava de problemes, dels quals hem estat parlant fins ara, i després també de misteri. I per a Marcel el misteri és tot aquell àmbit de qüestions que, per molta llum que jo hi aboqui, sempre hi trobo encara més riquesa per explorar. Aleshores, el cor de la filosofia en el fons és aquest misteri, aquest misteri que, per exemple, podríem formular diferents preguntes que giren entorn d’això, com la pregunta bàsica per l’existència, és a dir: per què existeix alguna cosa en comptes de res?, que és com un gran misteri. Aleshores, totes aquestes preguntes, els filòsofs podem avançar més o menys en el sentit d’aprofundir en aquestes qüestions, dirimir les diferents opcions en joc, veure quines implicacions tenen, però no sembla que siguin qüestions susceptibles de quedar tancades de manera definitiva i d’una manera que generi un consens realment sòlid al voltant d’una sola de les opcions. Aleshores, no és un problema de la filosofia, no és un error de la filosofia, sinó que és la mateixa naturalesa de la pregunta la que no et deixa assolir aquest grau de resposta definitiva. Ara bé, encara que la filosofia no aconsegueixi això, sí que aconsegueix el que deia abans, doncs aclarir els termes de la discussió, aclarir les diferents possibilitats i aleshores donar-nos, a cadascun de nosaltres, les eines per poder formar-nos la nostra opinió crítica sobre aquestes qüestions. I jo d’això en dic un èxit, no en dic un fracàs. Moltes gràcies.

Ruth. Hola, Enric, encantada. Soc la Ruth i, parlant d’actualitat, volia preguntar-te una cosa sobre la tecnologia. Quin paper o quin repte filosòfic ens pot deixar la tecnologia, tenint en compte que ja moltes persones creuen que per a què o quin sentit té pensar quan les màquines ja poden fer-ho per tots nosaltres?

Enric F. Gel. Perfecte, moltes gràcies, Ruth, per aquesta pregunta i per ser aquí. Doncs em sembla, jo crec que és un dels principals reptes als quals ens enfrontem just ara mateix. Aleshores intentaré dividir en dues la pregunta que m’has fet, perquè una cosa que podríem començar a qüestionar és aquesta idea, que potser pot informar algunes persones, com tu has dit, que les màquines ja poden pensar, i fins i tot millor que nosaltres. Aleshores, això és una discussió dins de la filosofia i està oberta. Per exemple, us puc parlar d’un autor contemporani que es diu John Searle. Ell té un experiment mental en què mira d’esbrinar si podem dir realment, amb propietat, que una màquina pot pensar. I l’experiment es diu L’habitació xinesa de John Searle. Aleshores, ens demana que imaginem una persona tancada en una habitació amb dos forats, un forat d’entrada d’una sèrie de dades i un altre forat de sortida de dades. I ell té, li entren una sèrie de missatges en portuguès, per exemple, ell no entén portuguès i ha d’escriure una resposta en xinès, i ell no entén gens de xinès. Però té un manual d’instruccions que li diu: “Mira, si entra per aquí aquesta llista de símbols, tu treus per aquí aquesta altra llista de símbols”. Aleshores, Searle planteja, bé, doncs aquesta persona podria arribar a ser realment tan hàbil en el maneig dels símbols que entren i a retornar les respostes en xinès, que a un espectador extern, que fos fora, li podria fer la impressió que la persona que és a dins entén portuguès i entén xinès, però la persona de dins, diu Searle, no entén cap de les dues llengües. Aleshores, el que ell planteja és: aquí tenim una discussió oberta, perquè el que seria la màquina o la intel·ligència artificial ben bé pot estar funcionant així, pot ser simplement un sistema de manipulació de símbols sense que hi hagi, al darrere, cap comprensió del que està fent. Aleshores, com deia, aquesta és una discussió oberta dins de la filosofia, hi ha gent que pensa que aquest argument funciona i hi ha gent que pensa que no, però, com a mínim, es podria arribar a qüestionar aquest pressupòsit de la pregunta que la màquina pensa. I si la màquina no pensa, aleshores pensar millor que nosaltres, és clar que això no ho pot fer, si ni tan sols pensa. Ara bé, a la pregunta més fonamental de per què he de pensar jo, si almenys, potser la màquina no pensa, però puc simular el pensament amb l’ajuda de la màquina, per què he de pensar jo? Jo crec que aquí la resposta important o la que cal donar és que, bàsicament, deixar que un altre o que una màquina pensi per tu és deixar de pensar tu. I això és un perill. Primer és un perill perquè crec que el mateix exercici de les nostres capacitats intel·lectuals i el mateix desenvolupament d’aquestes capacitats forma part d’una bona vida humana.

Enric F. Gel. Però després és un altre perill perquè nosaltres no som conscients dels interessos que hi ha darrere d’aquest tipus de programes, màquines, intel·ligències artificials. Aleshores, en el fons, la pregunta: “Per què no puc deixar que la màquina pensi per mi?”, és intercanviable amb la pregunta: “Escolta, per què no he de deixar que Elon Musk o Sam Altman pensin per mi?” I crec que quan un ho enfoca d’aquesta manera, la reacció més natural serà: “Escolta, jo no vull que Elon Musk pensi per mi o que Sam Altman pensi per mi, jo vull pensar per mi mateix”. Perquè al final, si un d’alguna manera subcontracta la seva pròpia capacitat de pensament a una altra persona o a un programa o a una màquina, el problema és que el pensament creix, es desenvolupa i es perfecciona mitjançant l’exercici. És a dir, si un no pensa per si mateix, s’acaba atrofiant aquesta capacitat de pensament i això després té conseqüències nefastes en moltes àrees de l’existència i sobretot, segurament, en l’àmbit més polític, podríem dir. Al final veiem que això també ens passa amb moltes capacitats que tenim que potser anem deixant d’utilitzar. Això és el que ens pot passar i aquest és el perill que d’alguna manera ens amenaça pel que fa al pensament, si el deixem en mans d’una altra cosa diferent, que se’ns atrofiarà. I una població amb el pensament atrofiat, que no l’ha desenvolupat, que no pensa per si mateixa, està completament a mercè del primer que vingui i digui: “Doncs deixeu que jo pensi per vosaltres”.

Sharon. Hola, Enric, com estàs? Soc la Sharon. I bé, com a tu, m’encanta la filosofia. Entenc que defenses el concepte de lliure albir i de llibertat, com la nostra capacitat per triar. La pregunta és: som realment lliures? I un cop responguis aquesta pregunta, el que segueix: què podem fer amb aquesta llibertat?

Enric F. Gel. Molt bé, molt bé. Moltes gràcies, Sharon. Aquesta és, com deia jo al principi, una d’aquestes grans preguntes filosòfiques sobre les quals hi ha diferents opinions, diferents perspectives. La meva personal és que efectivament som lliures i que crec que aquesta és, diguem-ne, la millor explicació de tota una sèrie d’evidències de les quals podem parlar. Aleshores, per exemple, si jo hagués de defensar per què penso això, diria diverses coses. En primer lloc diria que sembla que som lliures, a tots ens sembla que ho som, tots ens movem una mica pel món amb aquesta impressió o amb aquesta sensació o amb aquest pressupòsit que som amos dels nostres actes, que soc jo qui porta el timó del meu cos, que soc jo qui fa les coses i qui és responsable de les coses que faig. Aleshores, tot això ens indica que ens sembla que som lliures. Aleshores, jo soc molt partidari d’una filosofia, que podem anomenar “filosofia del sentit comú”, que el que planteja és que el punt de partida de la nostra reflexió filosòfica ha de ser totes aquelles coses que en l’experiència ordinària ens semblen veritat. Hi ha hagut molts filòsofs al llarg de la història que, al meu parer, han quedat com atrapats en una visió una mica errònia de la filosofia, que és la idea que la filosofia consisteix a dubtar d’absolutament tot i que si no puc demostrar alguna cosa al 100%, no la puc afirmar. Aleshores jo crec que aquesta és una visió errònia de la filosofia perquè amb aquesta visió no escapes de l’escepticisme, perquè contínuament hauries d’estar posant en dubte absolutament totes les coses. Per exemple, a mi ara em sembla que us estic parlant a vosaltres i que hi ha tota una sèrie de persones aquí davant que m’estan escoltant, etc. Però tot això, ben mirat, podria ser un somni, oi? He somiat coses més estranyes. És a dir, i vosaltres segurament també, oi? Podria ser una il·lusió generada pel geni maligne de Descartes, oi? Descartes és aquell filòsof que diu: “Bé, és que no puc estar segur que existeixi el món exterior, perquè potser hi ha un geni maligne que és tan poderós i tan dolent que m’està enganyant contínuament, oi?” Aleshores, aquest és el problema, per a mi, de l’escepticisme radical. I el problema sorgeix quan un no parteix de les aparences i no considera les aparences veritables fins que no es demostri el contrari. Altres vegades ho he expressat de la manera següent. Perquè jo també vaig tenir, al llarg de la carrera, diverses crisis existencials i una en concret que recordo molt és que estava llegint un autor que deia, jo ho vaig interpretar com que plantejava que l’amor és una il·lusió i que en realitat és una màscara del poder i el que anomenem relacions d’amor i d’amistat són intents de dominar l’altre de manera violenta. I jo vaig entrar en una crisi existencial perquè vaig dir: “He de demostrar que aquest autor s’equivoca perquè, si no ho demostro, he de suspendre el judici sobre la realitat de l’amor”. I al final vaig entendre que aquella era la manera errònia de veure-ho. El que hauria d’haver fet és dir-li: “A veure, primer, en la meva experiència em sembla que l’amor existeix i que és real, perquè jo estimo i veig que soc estimat.

Enric F. Gel. Per tant, ets tu, senyor filòsof, qui diu que aquesta experiència és errònia, qui m’ha de demostrar que m’equivoco. No soc jo qui t’ho ha de demostrar a tu”. És a dir, si d’una filosofia se’n desprèn que la meva mare no m’estima, això no és motiu per dubtar de l’amor de la meva mare, és motiu per dubtar d’aquesta filosofia. Aleshores, tot això és per dir que, per a mi, el filòsof ha de considerar veritable allò que sembla veritable fins que no es demostri el contrari. Aleshores, si prenem aquesta manera de fer filosofia i veiem que a tots nosaltres ens sembla que som lliures en la nostra vida ordinària, doncs el punt de partida és: som lliures; i ara la persona que creu que no és així ha de donar arguments i donar evidències o el que vulgui per desmuntar aquesta presumpció inicial de llibertat. Però crec que podem anar més enllà, i és que per a mi la llibertat és com a l’arrel de moltes altres coses que creiem que són veritables. La més evident per a mi és la responsabilitat moral. Tots nosaltres assumim que som responsables de les coses que fem i si algú fa alguna cosa dolenta, doncs el considerem responsable, ens enfadem amb ell, si és una cosa molt greu, doncs va a la presó o rep una multa o el que sigui. Aleshores, tot aquest concepte de la responsabilitat personal, per a mi està íntimament connectat amb la llibertat. De manera que, si realment no som lliures, aquest concepte no té sentit. I si realment la persona que comet el crim no és lliure i no tenia sota el seu control les coses que estava fent, no la podem culpar d’allò que ha fet. Al final no és culpa seva, perquè les condicions inicials i les lleis de l’univers van determinar que havia de fer això. Molt relacionada amb això hi ha la idea que nosaltres creiem que hi ha moltes coses que hem de fer i d’altres que no hem de fer. Hi ha coses, doncs crims que no hem de cometre, per exemple, però després hi ha actes bons que hem de fer. Però és força plausible que el deure impliqui el poder, és a dir, que haver de fer alguna cosa implica que jo podia fer-la. Si això és correcte, si haver de fer implica poder, i nosaltres hi ha coses que hem de fer o que no hauríem d’haver fet, doncs això implica que teníem la capacitat de fer-les o no fer-les, és a dir, la llibertat. Aleshores, això seria com a favor de la llibertat. En contra de la llibertat, per a mi, el més habitual és alguna versió de: “La ciència diu que no som lliures”, el que a mi m’agrada anomenar una mica: “La fal·làcia de ‘la ciència diu que…’” Perquè de vegades la gent sol dir coses com “la ciència diu que” i aquí hi col·loquen una tesi filosòfica i després un va a veure, en sentit estricte, què és el que està dient la ciència i veu que aquestes són dades que es poden interpretar en un sentit o en un altre i que no és racionalment obligatori interpretar-les d’aquesta manera. És a dir, això de vegades és una mica així.

Enric F. Gel. Aleshores, aquí l’experiment més repetit que se sol utilitzar per dir que no som lliures és un que es va fer als anys setanta, d’un neurocientífic anomenat Benjamin Libet, que consistia en el següent. Libet tenia una sèrie de voluntaris, per exemple, vosaltres podríeu ser-ho, i els deia: “Mira, tu seus aquí en aquesta cadira i estàs tranquil deu minuts i quan sentis, de manera espontània, l’impuls de moure el canell, fes-ho”. Però no ho planifiquis, no ho pensis amb antelació, tu simplement queda’t aquí i espera que vingui aquest impuls espontani de moure el canell. I mentrestant jo veig què passa al teu cervell. Aleshores el que Libet va veure és que, abans del moviment del canell, hi havia com un pic d’activitat cerebral, que s’hi correlacionava, com si el cervell s’estigués preparant per moure el canell, i ell esperava trobar el moment de la decisió conscient abans d’aquest augment de l’activitat cerebral. Com dient: “Bé, és que és la consciència la que fa que el cervell mogui el canell”. I el que va trobar és que la decisió conscient apareixia després que el cervell ja hagués iniciat l’acció de moure el canell. Libet no ho interpreta com una negació de la llibertat perquè diu que, bé, potser tenim el que ell anomenava llibertat de veto. És a dir, el cervell inicia les nostres accions però nosaltres podem vetar-les. Perquè alguns dels subjectes del seu experiment li deien que havien sentit aquell impuls de moure el canell però que no ho havien fet. Però, posteriorment, la interpretació que més es va popularitzar va ser la que deia: “No, això demostra que no som lliures, que és el cervell, el que de manera inconscient pren per nosaltres les nostres decisions abans que en siguem conscients”. Aleshores, això de nou ha despertat moltíssima discussió dins de la filosofia, però, per a mi, dos problemes clau d’aquesta argumentació són els següents. Primer, si us hi fixeu, Libet, en el plantejament de l’experiment, no distingeix entre el que podríem anomenar l’impuls espontani de moure el canell i la decisió de moure el canell. Perquè ha demanat als subjectes: vosaltres esteu aquí quiets, i espereu que us vingui l’impuls espontani de moure el canell i, aleshores, moveu el canell. Però és clar, una decisió lliure no es compara amb un impuls espontani. Nosaltres no prenem les nostres decisions per impulsos. Per impuls, potser jo em grato la barbeta o faig aquest tipus d’accions reflexes, però no són decisions lliures. Però és clar, si tenim que hi ha un impuls i aleshores he de decidir moure el canell, la pregunta és amb què es correlaciona aquest augment de l’activitat cerebral. Es correlaciona amb l’impuls que sentiré o es correlaciona amb la decisió? Perquè el plantejament de l’experiment està obert a interpretar-se de la manera següent. El cervell fa un pic d’activitat que aleshores fa que jo senti aquell impuls i com que l’experimentador m’ha dit, que quan jo senti l’impuls mogui el canell, aleshores decideixo moure el canell.

Enric F. Gel. Aquesta és una possibilitat. Però jo crec que hi ha un error encara més de fons en aquest tipus d’experiments quan els utilitzen per negar la llibertat, que és el següent. Que és que realment estan fent el que els filòsofs anomenem una generalització precipitada. És a dir, es basa en un tipus d’accions molt concretes, que, a més, no s’assemblen gens a les accions que nosaltres anomenem realment lliures, que són aquelles accions en què jo delibero durant molt de temps, veig els pros, els contres, intento analitzar les coses des de diferents perspectives i aleshores prenc la millor decisió que a mi em sembla que és la correcta. Això no s’assembla gens a estar assegut esperant un impuls espontani que em vindrà quan em vingui. Aleshores, aquí el problema és haver extret una conclusió sobre aquestes accions tan idiosincràtiques i generalitzar-les a totes les nostres accions possibles. I això és un salt que, com a mínim, està injustificat. I, de fet, després es van fer altres experiments, n’hi ha un del 2019 d’un neurocientífic que es diu Uri Maoz, en un article titulat “Precursors neuronals d’accions que importen”, que el que va fer va ser analitzar una mica què passava amb aquest augment de l’activitat cerebral en accions més importants o significatives. Per exemple, donava als subjectes la decisió, els donava com mil dòlars i els deia: “Podeu decidir a quina ONG donar-los”. Aleshores els subjectes pensaven, reflexionaven, deliberaven, veien els pros de donar-los a una, els contres, els pros de donar-los a una altra. I el que van descobrir és que en aquest tipus d’accions, que ja són més significatives, aquest augment de l’activitat cerebral o aquesta evidència que va trobar Libet no es produeix. Aleshores això ja és evidència empírica a favor de la idea que no pots fer aquest salt, aquesta generalització tan precipitada. Aleshores això, de nou, si ho connectem amb el que deia jo al principi, que la nostra posició de sentit comú és que som lliures i no hi ha fins ara, fins al moment, una demostració definitiva que no ho siguem, doncs torna a ser un punt a favor de la posició de la llibertat. I ara la qüestió és: per a què fem servir aquesta llibertat? I aquí jo crec que entraríem en una altra discussió que ja seria més aviat: d’acord, tenim aquesta llibertat per intentar construir el nostre propi caràcter i la nostra pròpia vida, quins camins vitals són bons i quins camins vitals són dolents? I com decidir, com determinar aquestes qüestions. Jo crec que aquí entrem en la noció filosòfica de felicitat, per exemple, d’intentar veure en què consisteix una vida bona, que una vida bona inclou el cultiu de tota una sèrie de virtuts, d’excel·lències, d’intentar dedicar-se, per exemple, als altres, l’amor, les relacions personals, l’amistat, etcètera. I al final són aquestes qüestions les que veiem que ens omplen d’una manera més plena que d’altres. De fet, això és curiós, s’han fet enquestes a gent que es troba en les últimes fases de la seva vida i veiem que del que es penedeixen de manera molt universal és: De no haver estat més amb les persones que estimo

Carmen. Hola, Enric. Soc la Carmen i simplement tinc una curiositat. Si ens envaïssin els extraterrestres, a quin filòsof trucaries per negociar?

Enric F. Gel. Faré el pròleg que potser el millor no seria enviar un filòsof, però suposant que només puguem enviar un filòsof, doncs jo crec que una bona opció seria Kant, principalment per dos motius. El primer motiu és que Kant és probablement, en tota la història de la filosofia, el filòsof que més ha reflexionat sobre la dignitat personal. Aleshores ell distingia entre el que anomenava dignitat i preu. Aleshores ell deia: “Les coses tenen preu”. Això significa que hi ha un valor numèric i comparatiu que els podem assignar i que una cosa que valgui això és completament intercanviable per una altra cosa que valgui el mateix. És a dir, les coses que tenen preu són reemplaçables, intercanviables, substituïbles, però després deia: “Les persones tenim un valor que no és aquest, perquè quan pensem a posar preu a una persona ens salten totes les alarmes”. Aleshores, hi ha un altre tipus de valor que és la dignitat, oi? I la dignitat és un valor que no té preu, per dir-ho d’alguna manera, oi? Que és un valor infinit. Aleshores, la persona té dignitat en el sentit que és insubstituïble, irreemplaçable, única. És a dir, cada persona, oi? No pots substituir realment una persona per una altra. I després, basant-se en això, parlava de com les persones s’han de tractar sempre com a fins en si mateixes, és a dir, com una cosa que té un valor en si mateixa que cal respectar, i no simplement com un mitjà per aconseguir altres fins, perquè això és instrumentalitzar les persones i aquest és un dels pitjors crims morals que es poden cometre. Aleshores, jo crec que Kant seria una bona opció per això, perquè al final es tractaria d’intentar convèncer-los que, primer, som tan racionals com ells, i ells tenen aquesta dignitat personal, nosaltres també, per tant, intentem entendre’ns de manera que ens tractem com a fins en si mateixos i no només com a mitjans per conquerir, controlar, explotar, etc. Però el segon motiu molt curiós i que es coneix molt poc de Kant és que a ell li agradava molt el tema dels extraterrestres i s’inventava unes històries que eren molt divertides. I li agradava molt especular amb la possibilitat de vida en altres planetes. I, de fet, deia que estava convençut que tots els planetes del sistema solar estaven habitats i que, com més lluny fossin del Sol, més perfectes eren els habitants d’aquell planeta. Aleshores tenia aquesta idea que els planetes més allunyats estaven habitats per éssers que serien moralment molt més perfectes que nosaltres. I això ho escriu, per exemple, en una obra de 1755, si no m’equivoco. I després és cert que quan passa la seva època crítica, que és molt més empirista, d’intentar abandonar aquest tipus d’especulacions tan allunyades de l’experiència, no torna a parlar gaire d’això, però algunes pinzellades d’aquella creença que tenia en la vida en altres planetes encara es poden veure. I encara trobem, crec que a la ‘Crítica de la raó pura’, que diu una cosa així: “Bé, si es pogués d’alguna manera demostrar, jo apostaria que hi ha vida en altres planetes”. I, de fet, tota la seva ètica, la construeix perquè pugui funcionar per a éssers racionals d’altres espècies en cas que existissin.

Enric F. Gel. Aleshores, l’enviaria per aquests dos motius, perquè segurament estaria molt emocionat de veure que efectivament tenia raó, i això potser li donaria una mica més de joc. I després pel tema de la diferència entre dignitat i preu, que crec que és el que hauríem d’imprimir al cervell d’aquells altres éssers.

Luca. Hola, molt bones, Enric. Soc en Luca i justament aquest any he començat a estudiar filosofia i et volia preguntar perquè a la universitat i reflexionant una mica sobre el tema m’he adonat que ara mateix som en una societat força individualista, que la gent va molt a la seva i et volia preguntar sobre la felicitat en aquest sentit. Com es pot ser feliç en una societat d’aquest tipus?

Enric F. Gel. Moltes gràcies, Luca, per aquesta pregunta i enhorabona per la teva decisió d’estudiar filosofia. Espero que estiguis gaudint de la carrera tant com en vaig gaudir jo. Perfecte. Doncs, a veure, jo crec que sí que es pot, òbviament, continuar sent feliç. Seria trist que no es pogués. Òbviament, el que un ha de fer és, segurament, anar més enllà d’aquesta mitologia de la felicitat moderna, contemporània, que està tan centrada en el mateix individu, en si mateix, el seu propi plaer, la pròpia carrera professional, l’èxit personal, etc. I cal, segurament, ampliar la nostra noció de felicitat perquè torni a estar una mica en sintonia amb la manera en què l’entenien els grans clàssics com Aristòtil. Segurament ja ho has estudiat a primer de carrera, no sé si has tingut l’oportunitat de llegir l’’Ètica a Nicòmac’. Si algun de vosaltres no l’ha llegit, us el recomano moltíssim perquè és un dels millors llibres de filosofia que hi ha. I jo crec que dels que té Aristòtil és el més comprensible i el més accessible. Aleshores, és un llibre en què Aristòtil es planteja la pregunta per la felicitat. De fet, el comença d’aquesta manera, comença dient que els éssers humans som com un arquer que té una diana, però inicialment no sap on és aquesta diana. Aleshores, què té més sentit? Que ens aturem a reflexionar on és el fi cap al qual ens dirigim per intentar encertar millor? O que comencem a disparar a tort i a dret sense haver fet aquesta reflexió prèvia? Aleshores, el que Aristòtil està dient és que el que té sentit és que ens aturem a pensar en què consisteix la felicitat abans de sortir al món, d’alguna manera, i buscar el primer que se’ns acudeixi. Perquè com més reflexió hàgim fet sobre aquest tema prèviament, més possibilitats tindrem d’encertar amb una cosa i no estar contínuament donant tombs d’un costat a l’altre. Però el més curiós de la noció de felicitat d’Aristòtil, és que la paraula que utilitza en grec és ‘eudaimonia’. Que és el que s’ha traduït per felicitat. A mi no m’agrada traduir-ho per felicitat perquè, per a nosaltres, la paraula felicitat té aquelles connotacions de les quals parlàvem abans d’un benestar personal, de sentir-se bé, sentir-se alegre. I la noció que Aristòtil té de felicitat, d”eudaimonia’, inclou aquestes dimensions, però també va més enllà. De fet, al llibre primer diu una cosa que a nosaltres ens sorprèn moltíssim, que és que els infants, en sentit estricte, no són feliços, o no podem dir que siguin feliços. I això a nosaltres ens sorprèn perquè diem, a veure, per a nosaltres la infància moltes vegades és aquella edat més feliç, a la qual a tots ens agradaria tornar, etcètera. Aleshores, per què està dient Aristòtil que els infants no són feliços? Perquè la seva noció de felicitat és molt més àmplia que la nostra, inclou moltes més coses. Concretament, per a Aristòtil la vida feliç inclou la possibilitat de portar a terme accions nobles i desenvolupar la virtut, i això l’infant encara no ho pot fer. I, per tant, en sentit estricte tècnic pot ser molt feliç en el nostre sentit modern de la paraula, però no és feliç en el sentit tècnic d’Aristòtil.

Enric F. Gel. Aleshores, per a Aristòtil la felicitat, l”eudaimonia’ consisteix més en una mena de floriment personal, de treure a fora totes aquelles potencialitats que l’ésser humà té a dins per mitjà d’hàbits com la virtut, que ens ajuden, realment, a encertar en el bé i explorant també totes aquelles dimensions superiors de l’existència humana, com podria ser la dimensió intel·lectual, les relacions d’amistat personal, les relacions d’amor. Aleshores, tot això, tenir una mica cura de totes les diferents dimensions de l’ésser humà, intentar portar cadascuna d’elles a la plenitud, és en el que consisteix la felicitat per a Aristòtil. Però és clar, això inclou molt més que aquesta noció individualista, perquè l’ésser humà també és un ésser social per a Aristòtil, que floreix en comunitat, floreix involucrant-se també en la qüestió pública, en la presa de decisions polítiques. Per tant, per respondre així ja molt breument, sí que es pot, però cal anar una mica més enllà. Cal, d’alguna manera, rescatar, diria jo, la felicitat del discurs més modern individualista. No rebutjar, no donar per perduda la felicitat, sinó intentar rescatar-la. Moltes gràcies per la resposta. I per continuar una mica amb aquest tema, ho has esmentat una mica al principi, però la relació entre felicitat i plaer, quina seria exactament? Necessitem el plaer per a la felicitat? Com funcionaria? Molt bé, molt bé. També una altra pregunta molt bona. Tornant una altra vegada a Aristòtil, no sé si es nota que m’agrada molt Aristòtil, Aristòtil, per exemple, també es troba en un moment en què ja hi ha hagut diversos autors que han denigrat completament el que seria el plaer. I l’han expulsat de la vida feliç, oi? Com si el savi o l’home just ni tan sols necessités el plaer per ser feliç i pogués arribar a ser feliç en situacions com de misèria molt absoluta, oi? I Aristòtil rebutja aquesta idea. Per a ell tot el que seria el plaer té un lloc dins de la vida feliç. És a dir, no és erroni buscar el plaer. El que és erroni és posar el plaer al centre del que seria la vida feliç, oi? I això és el que ell critica molt del que fa, ell pensa que la majoria de les persones, que és simplement buscar el plaer pel plaer i, concretament, el plaer sensible. I per a Aristòtil això, ell ho veu com rebaixar-se a una vida pròpia dels animals no humans, que són els que no tenen aquestes capacitats superiors de la intel·ligència i de la voluntat. Aleshores, té un lloc dins de la vida bona el plaer? Per descomptat, perquè l’ésser humà no és un pur intel·lecte, no és un esperit abstracte, sinó que és un ésser encarnat i també té totes aquestes dimensions, que han de ser incorporades dins de la mateixa vida humana bona. El que no es pot fer és donar-los les regnes o donar-los el control, i tampoc no es pot oblidar que no són com el bé absolut. Hi ha un altre autor contemporani, si ara no m’equivoco, crec que és Robert Nozick, que també té aquest experiment mental de la màquina del plaer. Aleshores ens demana que imaginem, imaginem que existís una màquina en la qual un pot entrar i experimentar-hi, durant tota la seva vida, sense sortir d’aquella màquina, tot el plaer possible.

Enric F. Gel. I la pregunta que planteja és: “Voldríem viure tota la nostra vida en aquella màquina?” I jo crec que la immensa majoria de la gent diria: “No, doncs prefereixo viure una vida real, en què jo em pugui anar trobant amb el plaer, encara que no arribi a tenir tant de plaer com la persona que és dins de la màquina, però que sigui una vida en què em trobo amb béns reals, amb persones, que pugui portar a terme accions importants, nobles, etc. Que pugui fer alguna cosa amb la meva vida”. Aleshores, això el que desperta en nosaltres és aquesta intuïció que el plaer no és l’últim bé, no és el bé últim. Pot formar part de la vida humana bona, però no ho és tot, i, per tant, no s’ha d’actuar com si ho fos. Així que, bé, moltes gràcies per la pregunta.

Aurora. Hola, Enric, em dic Aurora i et volia preguntar si, en els moments durs de la vida, la filosofia ens podria ajudar a superar la pèrdua d’un ésser estimat.

Enric F. Gel. Moltes gràcies, Aurora, per aquesta pregunta que em sembla molt important. Jo crec que la resposta correcta és “depèn”, depèn de quina filosofia i de quin filòsof, perquè òbviament dins de la filosofia, com que és un camp tan ampli, un pot trobar filosofies que siguin profundament nihilistes, profundament pessimistes, però després hi ha filosofies i filòsofs que celebren la vida humana, que celebren el sentit de la vida, que celebren la dignitat de l’altre, que fins i tot poden estar obrint la porta que hi hagi alguna cosa després de la mort i un possible retrobament amb la persona difunta, si parlem d’aquest tipus de moments dolorosos. I aquest tipus de filosofies sí que poden ajudar un a suportar aquests moments. La filosofia no ha de ser necessàriament l’únic recurs al qual un hagi de recórrer per superar aquestes circumstàncies, ni ha de ser necessàriament la millor cosa, però sí que hi ha filòsofs que poden ajudar un, i, de fet, hi ha gent que es dedica al que s’anomena la “consultoria filosòfica”, que és, d’alguna manera, intentar acompanyar la gent per mitjà de la filosofia i per mitjà del que hagin dit els grans filòsofs, acompanyar-la en moments de crisi personal, de patiment, de dolor per una pèrdua, etc. Un filòsof que potser jo recomanaria, bé, filòsof, és a cavall entre la filosofia i altres disciplines, és Viktor Frankl, no sé si n’has sentit a parlar. Viktor Frankl va ser una persona que va patir les atrocitats d’un camp de concentració nazi i una de les coses que va notar i que va veure va ser com les persones que d’alguna manera perdien el sentit de la pròpia vida i el sentit del patiment i el sentit de les coses dolentes que els estaven passant, com aquelles persones eren les primeres que s’apagaven i les que tenien més probabilitats d’acabar morint. I després ell va convertir tot això en una forma de teràpia que va anomenar la logoteràpia, és a dir, teràpia per mitjà del logos, de la paraula i del sentit, sobretot, del significat. I va anar descobrint, també al llarg de la seva feina, com moltes vegades les situacions de patiment que més ens esclafen, podem aconseguir treure una mica el cap si trobem un sentit, un significat a aquest patiment. Un exemple que ell posava i que em va quedar molt gravat quan el vaig llegir fa molt de temps, ell deia que una vegada li va arribar una persona a consulta que estava molt enfonsada per la mort de la seva esposa i que no sabia com sortir d’allà, i Viktor Frankl el que va fer va ser, per mitjà de preguntes, fer-li canviar una mica el focus de la discussió, de la situació. I sobretot li va preguntar: “Què creus que hauria passat si tu haguessis mort abans que la teva esposa?”

Enric F. Gel. I la persona va dir: “Doncs la meva esposa ho hauria passat molt malament”. I Viktor Frankl li va plantejar: “D’acord, doncs potser pots mirar la situació com que has estalviat a la teva esposa justament això i que el preu que tu has de pagar per haver estalviat a la teva esposa aquest patiment és que ara el pateixes tu”. I explicava que aquella persona va sortir de la consulta aquell dia completament transformada després d’haver trobat justament el sentit de la situació de patiment que estava passant.

Andrés. Hola, Enric, em dic Andrés. Escoltant-te em crida l’atenció el terme de llibertat i et volia preguntar si des de la filosofia es pot justificar fer mal o danyar algú.

Enric F. Gel. Molt bona pregunta. Això toca el que els filòsofs anomenem el “problema del mal”, el problema del mal, del dany, del patiment. Al llarg de la història de la filosofia també hem distingit el que anomenem el “mal natural”, aquelles desgràcies que succeeixen sense que hi hagi cap responsable directe, doncs un terratrèmol, un tsunami, una pandèmia, etc. I després el que anomenem el “mal moral”, que és aquell mal que cometem els éssers humans per mitjà de la nostra llibertat. I el mal sempre ha estat una gran incògnita i un gran problema per a un tipus de filosofia que podríem, d’alguna manera, englobar sota el nom estrany d’’axiarquisme’. I ara us explico què significa això. Axiarquisme es forma per la unió d”axios’, que en grec significa valor, i ‘arkhé’, que significa principi. Aleshores, la idea és que l’axiarquisme defensa que hi ha un principi del valor, un govern del valor, que d’alguna manera el bé regna o regeix sobre totes les coses. I és curiós perquè és una forma de filosofia que, d’una manera o d’una altra, ha estat present al llarg de tota la història del pensament. La trobem en Plató. Plató pensa que existeix un món de les idees en què subsisteixen, de manera abstracta, les essències de les coses, és a dir, aquí som els éssers humans, en aquell món hi hauria la idea d’humanitat, i que entre totes aquestes idees la suprema és la idea del bé, i que la idea del bé, deia, és la que dona l’ésser i la intel·ligibilitat a totes les coses, i és la que hi ha darrere de tot el que passa. “Tot el que passa, en últim terme, passa perquè és bo”, pensava Plató. Els estoics pensaven, o alguns estoics, perquè és un moviment molt ampli, creien en l’existència d’una mena de logos o raó universal, amb majúscula, que governava de manera provident els esdeveniments i aleshores quan alguna cosa dolenta passava, ells d’alguna manera la remetien al govern d’aquest logos, que és molt més ampli que la raó humana i que pot veure més enllà del nostre punt de vista limitat i entendre que potser aquell mal podria estar al servei d’un bé posterior. Això ho pensaven els estoics. Aristòtil també pensa que al cim de la realitat existeix el que ell anomena el “primer motor”, que és un ésser absolutament perfecte, que totes les coses, tot el cosmos aspira a imitar-lo, aspira a ser tan perfecte com sigui possible per imitar-lo. I després, òbviament, hi ha el teisme clàssic dels filòsofs medievals, per als quals existia un déu omnipotent, omniscient, etc., provident i que governava els esdeveniments segons un pla, segons una visió bona, etc. Aleshores, totes aquestes diferents maneres d’interpretar aquesta idea que el bé regeix la realitat, s’enfronten amb aquest problema del mal, amb l’existència del mal al món.

Enric F. Gel. Com ho van abordar o com crec jo que es podria abordar? Doncs moltes vegades van dir una cosa així, és a dir, si ens hi fixem, hi ha certs béns de caràcter moral i de caràcter superior que, d’alguna manera, pressuposen la possibilitat del mal. Virtuts com, per exemple, la valentia, és a dir, un no pot ser valent si no existeixen perills davant dels quals sobreposar-se a la por i fer el que és noble, el que és correcte. El sacrifici personal, fins i tot el sacrifici més alt que podem fer, és el de la pròpia vida. Jo no puc portar a terme això si no perdo allò que estic sacrificant. No es pot exercir la compassió, la generositat, si no hi ha gent que pateix. No es pot perdonar, el perdó, l’experiència del perdó, que és una de les experiències més transformadores que li poden passar a un ésser humà. El perdó no es pot donar si no hi ha ningú que faci alguna cosa dolenta. Molts d’aquests autors deien que quan un veu aquesta connexió que existeix entre la realitat del mal i aquests certs béns, té plausibilitat, un pot pensar, de manera raonable, que aquest govern del bé, de totes les coses, és compatible amb el mal, perquè d’alguna manera el món és capaç d’albergar béns encara més grans si aquest mal és possible. Després també pensem en el que podríem anomenar el triomf sobre el mal. Si penseu en les històries que més ens solen commoure, per a mi, per exemple, soc molt fan d’’El Senyor dels Anells’. No sé si a algú li agrada aquí ‘El Senyor dels Anells’, les pel·lícules o els llibres. És una història que, si un l’agafa així a l’atzar, l’obre per una pàgina completament aleatòria, pot estar llegint una part que és d’allò més terrorífica, devastadora, tràgica, on tot sembla estar perdut i, si un només llegeix això, pot pensar: “Això ho ha escrit un sàdic, una persona que no estava bé del cap, realment”. Però quan un veu la història en el seu conjunt i veu com aquelles instàncies de mal, aquells mals van ser vençuts al llarg de la història, gràcies també a la participació dels diferents personatges, veu com en el seu conjunt la història és, d’alguna manera exhibeix una bellesa que d’alguna manera pot incorporar aquell mal i donar-li un cert sentit. Aleshores, aquest triomf sobre el mal, que és un gran bé i que és un gran bé que nosaltres puguem, d’alguna manera, també ser partícips en aquesta història de victòria sobre el mal, dirien aquests autors, doncs també pot ser un d’aquests motius que ens faci veure que hi ha una possible justificació almenys d’un regnat temporal del mal, sota aquesta hipòtesi que el bé regeix totes les coses. Òbviament, un també, davant del problema del mal, pot senzillament descartar la idea que el bé estigui darrere dels esdeveniments. Aquesta també és una opció dins de la filosofia. Però també us volia plantejar l’altra cosa per dir-vos que hi ha possibilitats dins d’aquesta visió més tradicional, podríem dir-ne, també hi ha possibilitats per incorporar l’existència del mal i plantejar, i és que potser som en una història d’aquest tipus en què nosaltres hem d’utilitzar la nostra llibertat també per connectar amb una pregunta anterior, per fer-nos responsables d’aquest triomf sobre el mal que hem de portar a terme, d’alguna manera. Així que, bé, això és una mica el que et diria.

Enric F. Gel. Moltes gràcies per la pregunta.

Irene. Hola, què tal? Em dic Irene i soc d’un poblet de Múrcia. I al meu poble hi ha un senyor que passeja pel carrer parlant sol. Com que a aquest senyor li diuen el filòsof, et volia preguntar si tenen molta relació la filosofia i la bogeria.

Enric F. Gel. Moltes gràcies, Irene, per aquesta pregunta. Doncs potser sí, potser sí que tenen una certa relació, de fet hi ha molts filòsofs clàssics que feien coses molt estranyes, ara em ve al cap Diògenes, per exemple, Diògenes vivia en una bóta, al mig del carrer, sense cap mena de possessió, de fet s’explica que un dia el va visitar Alexandre el Gran, perquè havia sentit a parlar d’ell, de la seva filosofia, que era una filosofia com de despreniment total, i Alexandre el Gran n’havia sentit a parlar i el va voler conèixer, el va anar a veure i li va dir: “Escolta, demana’m el que vulguis que t’ho donaré”. Un pensa, doncs Alexandre el Gran en aquell moment, emperador de gairebé tot el món conegut, si a nosaltres ens digués això, què li demanaríem, oi? Doncs Diògenes li diu: “El que vull és que t’apartis perquè m’estàs tapant el sol”. És a dir, com donant-li a entendre que no necessito res i encara menys de tu, oi? I, de fet, també una altra anècdota que expliquen és que l’únic que tenia era un got amb què anava al riu i bevia aigua. I un dia va veure un infant que anava al riu, s’ajupia i agafava l’aigua amb les mans i va llençar el got, dient: “L’infant m’ha demostrat que ni tan sols necessito aquest got”. Aleshores, Diògenes pot semblar molt boig, encara que, és clar, potser tampoc no li faltava una mica de raó. Quan veiem com d’esclaus de vegades som de les coses materials que tenim i com de dependents moltes vegades som d’aquestes coses, doncs potser alguna cosa de Diògenes podríem aprendre, potser sense arribar tant als seus extrems, però potser alguna cosa del seu despreniment de les coses materials ens podria servir. Després hi ha filòsofs que potser sí que tenien alguna mena de bogeria, en el sentit clínic. Rousseau, per exemple, va passar els últims anys de la seva vida amb una paranoia persecutòria, pensava que la gent el perseguia i que tothom estava en contra seu. Nietzsche també és potser l’exemple més famós, al final de la seva vida pateix un col·lapse mental el 3 de gener de 1889, si no m’equivoco, quan veu una persona fuetejar un cavall i es llança al coll del cavall i l’abraça i intenta calmar-lo i a partir d’aquí queda catatònic i la resta d’anys que va viure, que van ser gairebé deu anys més, doncs estava en una cadira, no podia parlar, va quedar a càrrec de la seva mare i de la seva germana i completament així, doncs completament absent. I, de fet, ja en les obres que escriu en aquella època es poden veure potser alguns rastres d’aquella possible bogeria, perquè, per exemple, signava cartes, les signava com l’Anticrist o Dionís, com aquell déu grec. Hi ha un dels seus últims llibres que és l’’Ecce Homo’. Si el llegiu és molt divertit, és una mena d’autobiografia intel·lectual que fa Nietzsche. Però si un llegeix els títols dels capítols són així: ‘Per què soc tan intel·ligent?’ ‘Per què escric llibres tan bons?’

Enric F. Gel. Aleshores, una mica aquells deliris de grandesa que potser començava a tenir. Però bé, fora d’aquests exemples potser més cridaners, jo crec que sí que podríem dir que el filòsof sempre tindrà o semblarà tenir alguna cosa de boig, perquè al final part de la nostra feina és treure a la llum l’extraordinari de l’ordinari, de les coses més ordinàries que nosaltres donem completament per descomptades en la nostra vida comuna, com per exemple l’existència. Doncs el paper del filòsof és treure a la llum com n’és, d’extraordinari, això. I com n’és, d’extraordinari, que siguem aquí, que vosaltres sigueu aquí, que sigueu vius, que existiu. És a dir, penseu en totes les coses que han hagut de passar perquè vosaltres sigueu aquí. És realment molt extraordinari el misteri de l’existència. Però com que hi estem completament immersos i immersos en unes vides que van a un ritme que no ens deixa pensar i no ens deixa apreciar aquest tipus de misteris admirables, doncs el filòsof al final és qui té el paper de despertar una mica les nostres ments adormides a aquest tipus de qüestions. I això, des de fora, pot semblar una bogeria, en plan, per què et sorprens d’una cosa que és superordinària? Doncs fins que un no veu el que hi ha de sorprenent en l’ordinari, no entén aquell matís de bogeria que podem estar veient en el filòsof. I al final també el filòsof, doncs moltes vegades la seva feina també consisteix a posar una mica en qüestió algunes de les coses més pròpies de l’statu quo, que potser donem per descomptades, de com estem organitzant la societat, etc. Doncs Diògenes al final semblava boig perquè hi anava absolutament en contra, és a dir, se n’anava a l’extrem més absolut i més contrari al mode de vida ordinari d’aquell moment. Però també ho feia com per posar aquella vida ordinària que tothom donava per descomptada, posar-la davant d’un mirall i que la gent s’adonés que potser aquesta no és la manera en què hem de viure. Per això jo crec que potser el filòsof té una mica de boig de vegades.

Estefanía. Hola, Enric, soc l’Estefanía, un plaer escoltar-te. El nostre estimat superhome Nietzsche va dir: “Déu ha mort”, i he estat pensant molt en això perquè per a mi la filosofia ha estat la meva gran companya en la recerca del sentit, però en aquest moment de la meva vida estic més enfocada o més inclinada cap a un pla més espiritual. I et volia preguntar: creus que la filosofia i la religió poden conviure d’alguna manera o si, per la naturalesa de la filosofia de buscar i qüestionar, és impossible?

Enric F. Gel. Molt bé, moltes gràcies, Estefanía, per aquesta pregunta. Doncs una altra vegada som davant d’un d’aquests grans temes de la filosofia en què, per descomptat, no hi ha cap consens. Jo tinc la meva opinió, que ara us donaré, però sempre m’agrada dir abans que jo crec que aquesta és una qüestió en què persones igual d’intel·ligents, raonables i honestes poden arribar a conclusions completament contràries. Aleshores, jo crec que a la pregunta de si es poden compatibilitzar filosofia i religió, la resposta correcta és “depèn”, una altra vegada. Per què? De què dependrà? Dependrà de quina filosofia estiguem parlant i dependrà, també, de quina religió estiguem parlant. Per exemple, si un parla d’una religió que apaga tot qüestionament, apaga tota pregunta, apaga tot dubte, apaga tota objecció, això és contrari a l’esperit filosòfic. I si un parla d’una filosofia que és completament atea, materialista, no sé què, doncs també serà contrària a moltes religions. Però dins d’aquest ventall d’opcions ben bé pot haver-hi un punt de trobada en què un tingui una religió que no tingui por de les preguntes, que no tingui por dels qüestionaments, que no tingui por de les objeccions i una filosofia que estigui oberta a l’àmbit del transcendent. I al final dins de la filosofia hi ha hagut, al llarg de la història, i encara avui n’hi continua havent, molts filòsofs, per exemple, que davant del misteri de l’existència han adoptat una resposta de caràcter teista. En plan, bé, doncs per què existeix alguna cosa en lloc de res? Perquè existeix un ésser necessari perfecte que anomenem Déu, que per una sèrie de raons ha creat aquest món, per exemple, i el governa. Doncs això ho pensava Plató al seu estil, Aristòtil també al seu estil, encara que Aristòtil no té una noció de creació, però després tenim sant Agustí, sant Tomàs, Leibniz, Leibniz no era ximple, és a dir, Leibniz va ser l’últim geni universal, és a dir, l’última persona de qui es diu que realment va assolir un nivell de coneixement altíssim en pràcticament totes les àrees de coneixement que hi havia en aquell moment. Doncs ell va ser un teista convençut. Aleshores, hi ha aquesta opció i existeix i hi ha arguments molt interessants i de tipus molt variats que es poden donar i que s’han donat al llarg de la filosofia a favor de l’existència d’algun déu. I aquí ja és qüestió de cadascú assumir la responsabilitat de: “D’acord, miraré, intentaré llegir el millor que un costat té per oferir i el millor que té l’altre, i em formaré la meva pròpia opinió crítica”. La meva opinió personal és que efectivament sí, la filosofia, d’alguna manera, ens pot portar a afirmar l’existència d’algun tipus de déu, i que això pot ser compatible amb, almenys, algunes religions, sobretot aquelles religions que no tinguin por del qüestionament filosòfic i que, dins de la seva pròpia tradició, també hagin incorporat molta filosofia per aclarir les seves pròpies doctrines.

Enric F. Gel. Així que aquesta seria una mica la resposta que et donaria. Moltes gràcies, Estefanía.

Guillermo. Hola, Enric. La meva pregunta és que si els filòsofs fossin un grup de superherois, quins serien ‘Els quatre fantàstics’?

Enric F. Gel. ‘Els quatre fantàstics’. Moltes gràcies, Guillermo, per aquesta pregunta. Jo crec que hi ha tres filòsofs al llarg de la història que formen el que seria una tríada molt clara i després hi podem afegir algun altre. I estic pensant en Sòcrates, Plató, Aristòtil. Aleshores, aquests tres autors estan connectadíssims, comencen tots gràcies a l’activitat de Sòcrates, a l’activitat socràtica. Sòcrates va ser una persona que es va dedicar a anar pel mercat fent preguntes a la gent. Això era el que feia, era la seva activitat filosòfica. Aleshores, anava sobretot a buscar aquelles persones que es presentaven com a sàvies, com a expertes en algun tipus de qüestió, i els començava a fer preguntes per fer aflorar que en realitat no sabien tant com deien, com es presentaven. Per què? Perquè estava convençut que l’inici del camí filosòfic implicava reconèixer la pròpia ignorància. Perquè és clar, si un ja pensa que ho sap tot, no es posa a buscar i està com completament alienat respecte a les preguntes perquè pensa que ja ho sap, que ja sap la resposta. Aleshores, Sòcrates va començar amb això: “No, tornem a posar al centre, recuperem la consciència de la pròpia ignorància i aleshores, a partir d’aquí, caminem i caminem en diàleg, intentem descobrir plegats quines possibles respostes hi poden haver”. A partir d’aquesta activitat obtenim Plató, que comença a reflexionar sobre el tipus de preguntes que es fa Sòcrates, que eren preguntes del tipus: què és el bé? Què és la justícia? Què és la veritat? Què és l’ésser humà? Què és la virtut? I aleshores ell comença a preguntar-se: “D’aquells objectes que Sòcrates està buscant, que és el que els filòsofs anomenem conceptes universals, perquè nosaltres podem distingir diferents persones justes, però a totes els apliquem el mateix concepte universal de justícia, per exemple. Doncs aquests conceptes, on són? On existeixen? Perquè jo em puc trobar, per exemple, amb coses belles, persones belles, accions belles, però la bellesa no me la trobo pel carrer enlloc. Però la bellesa ha d’existir, si no, no hi hauria coses belles. Per tant, deia: “D’acord, doncs aleshores ha de ser que existeix en un altre món diferent”. Aleshores, això és Plató a partir de l’activitat socràtica, és a dir, com amplia una mica el que Sòcrates d’alguna manera havia començat i després arriba Aristòtil i, d’alguna manera, en sintonia amb aquell esperit de Plató, que va ser el seu mestre, el corregeix per, diguem-ne, suavitzar aquell dualisme tan radical que està plantejant Plató entre el món material en què vivim nosaltres i aquell món ideal de les essències subsistents. Aleshores, són tres autors que juguen molt bé junts, que estic convençut que farien molt bon equip, que es complementen mútuament també, potser els defectes que tingui cadascun o el que sigui, i que es corregeixen mútuament molt bé. I està bé que Sòcrates sigui allà sempre per recordar, en plan: “Escolta, però primer vegem si realment ho sabem, si realment això està ben lligat, etc.”.

Enric F. Gel. I després crec que els podríem afegir, doncs, no sé, algun autor medieval com sant Tomàs d’Aquino, que, per exemple, també estava molt en la línia d’aquests autors. Un altre com Kant, potser també estaria bé, que malgrat, en l’àmbit més metafísic, estar molt en contra del que ells deien, en la línia més ètica dels valors morals, etc., farien molt bon equip. I després jo crec que també ens podríem preguntar, si tenim aquests ‘Quatre fantàstics’, ens podríem preguntar qui serien els dolents, qui serien els malvats. I aquí jo crec que en podríem donar diversos. Jo crec que Nietzsche seria un molt bon malvat d’aquest equip de ‘Els quatre fantàstics’ perquè era un antisocràtic i un antiplatònic fins al moll de l’os. Ell estava convençut que el pitjor que havia passat a la història del pensament van ser Sòcrates i Plató. Que Sòcrates i Plató, d’alguna manera, van iniciar tota una manera de pensar que va treure tot el gust a la vida, per dir-ho així. Aleshores, jo crec que seria un enfrontament digne de veure. Després podríem parlar potser també de Hume, posar-hi Hume, perquè David Hume també parteix d’un empirisme molt radical en què només pots afirmar coses de les quals tinguis d’alguna manera experiència sensible directa. Aleshores això, d’alguna manera, tira per terra totes aquelles construccions metafísiques que arriben a fer Plató i Aristòtil, però estaria molt bé veure la confrontació i veure què poden respondre aquests autors a aquests desafiaments de Hume. Així que potser et plantejaria això. Moltes gràcies per la pregunta.

Darío. Bones, Enric. Em dic Darío, soc estudiant de matemàtiques, encara que m’agrada molt la filosofia i, en part, un dels motius pels quals m’interessen molt aquests temes és gràcies als teus vídeos, així que moltes gràcies. I com que també m’agrada molt el cinema i heu comentat coses de superherois, d’’El Senyor dels Anells’ i tal, jo et volia preguntar si ens pots recomanar alguna pel·lícula o alguna sèrie que ens doni informació o que ens faci reflexionar sobre moral o qüestions de l’ésser humà, o qualsevol dels temes que hem tractat aquí.

Enric F. Gel. Molt bé. Moltes gràcies, Darío. I les matemàtiques i la filosofia poden anar molt de la mà. Hi ha molta connexió aquí entre aquestes dues disciplines. Doncs hi ha moltes coses que es podrien recomanar. Ara em ve al cap una sèrie que vaig veure fa un temps, en anglès es diu “The Good Place”, no sé com la tradueixen al castellà. El bon lloc o alguna cosa així. Va d’una sèrie de personatges que se suposa que moren, moren i es troben com si fossin al cel, però ells, en les seves vides, havien estat persones que no es mereixerien ser al cel, és a dir, que van ser persones que eren tramposes, deshonestes, mentideres, etc. I, per tant, són allà com si ells sabessin que són intrusos, però no volen dir res perquè no els enviïn a “The Bad Place”, al lloc dolent. I aleshores és una sèrie en què es plantegen molts dilemes filosòfics, perquè, a més, hi ha un personatge que és un filòsof i aleshores planteja tota una sèrie d’experiments mentals i dilemes. I està molt bé, és divertida, passes una bona estona i, a més, t’hi colen una mica de filosofia. ‘Merlí’ també, tenim aquí una sèrie feta a casa nostra que està molt bé, d’un professor de filosofia fent les seves classes i encenent aquella flama del pensament filosòfic en els seus alumnes. També està molt bé per aprendre una mica i per introduir-s’hi. Després hi ha pel·lícules que et poden estar plantejant dilemes més concrets. ‘Her’, aquella de Joaquin Phoenix, jo crec que és molt actual. Explica la història d’una persona que s’enamora de la seva intel·ligència artificial, cosa que hem vist que s’ha fet realitat al món. Aleshores, també dona molt per reflexionar sobre la consciència, la personalitat, què és exactament una persona, què no ho és. ‘Black Mirror’ és una sèrie molt bona, molt pessimista amb el futur, però que també et posa sobre la taula uns dilemes morals molt bons. I després jo, aquest últim any, he descobert l’anime com un camp que per a mi era molt desconegut, en què hi ha grans obres que tracten molts temes molt filosòfics i d’una manera que realment és molt espectacular i molt entretinguda, també. Aleshores, ara em ve al cap, per exemple, ‘Vinland Saga’, no sé si l’heu vista, però és una història de redempció, de perdó, que tracta tot el tema de l’estoïcisme, les lliçons sobre perdonar-se un mateix després d’haver portat una vida de crims, etc., que realment em va cridar moltíssim l’atenció i és una d’aquelles sèries que et deixen realment pensant i, a més, et fa un gir, perquè la primera temporada és molt d’acció i tal, i després et fa un gir a la segona, que és més reflexiva, de personatge, però que realment ho veus i t’ho creus, oi? Aleshores, aquesta és una que recomanaria. Així que, bé, crec que n’he donat diverses, oi? Així que amb això espero haver donat a la gent material per passar-hi bones hores veient coses, oi? Així que res, moltes gràcies, Darío.

Enric F. Gel. Bé, moltes gràcies per haver vingut. Estic molt content d’haver estat aquí amb vosaltres. M’ha agradat molt conèixer-vos i escoltar les vostres preguntes. I us deixaré amb una reflexió final que m’agrada fer sempre quan parlo de filosofia, perquè moltes vegades la gran pregunta o la gran objecció que rebem els filòsofs és: i això per a què serveix? I això per a què serveix? Per a què serveix la filosofia? I a mi la resposta que més m’agrada donar és la següent, i és que la filosofia, serveixi o no serveixi, és inevitable. Fins i tot la persona que estigui intentant atacar la filosofia, dient que la filosofia no serveix per a res i, per tant, no cal dedicar-hi temps, s’està basant en tota una sèrie de pressupòsits filosòfics que es poden qüestionar, sobre els quals ens podem preguntar. Per què donem un valor negatiu al que és inútil? Per què no hem de dedicar temps al que és inútil? La persona que ataca la filosofia, quan es posa a defensar aquestes coses, està fent filosofia. Aleshores, en aquest sentit la filosofia és completament inevitable, i no hi ha ningú que pugui viure aquesta vida sense una filosofia. És a dir, fins i tot la persona més contrària a filosofar o a l’activitat filosòfica, es mourà pel món segons una imatge filosòfica del món, de l’ésser humà, de l’origen de les coses, del seu destí o manca de destí, del seu significat o manca de significat, de què consisteix la felicitat, etc. Aleshores, l’única alternativa que tenim a fer filosofia o pensar críticament per nosaltres mateixos és viure amb la filosofia d’altres persones, amb la filosofia que, de manera completament contingent, s’hagi posat de moda en el moment històric en què ens ha tocat néixer. Aleshores, només hi ha aquestes dues opcions, fer filosofia o pensar críticament un mateix o adoptar de manera acrítica el pensament d’altres persones. I per això a mi el que m’agrada dir, i ja amb això acabaré, és que al final la filosofia el que ens ofereix és un camí cap a l’emancipació intel·lectual. És a dir, un camí cap a: he reflexionat sobre les coses que penso i les penso perquè hi he reflexionat. No perquè m’ho han dit, no perquè és el més còmode, no perquè és el que es porta. No, perquè jo hi he reflexionat i em sembla que és la vida correcta. I si algú creu que m’equivoco, doncs que vingui, en parlem, ho discutim i, de manera oberta, doncs potser he de canviar d’opinió. Però aquesta és l’única via que tenim per fer-nos realment amos de les nostres pròpies idees, del nostre propi pensament i no deixar-lo en mans d’interessos ocults, del poder, etc., que és al final el més interessat que no pensem per nosaltres mateixos. Així que de nou acabo donant-vos molt les gràcies i dient que he estat molt content de poder compartir aquesta estona amb vosaltres. Moltes gràcies.