Per què algunes parelles duren tota la vida?

Margarita Tarragona. La psicologia positiva és l’estudi científic de la felicitat, del benestar. És l’estudi del funcionament òptim de les persones, no de les patologies, no de les disfuncions, sinó què ajuda les persones, realment, a viure amb plenitud. I un dels pioners d’aquest camp, el professor Christopher Peterson, fa 20 anys, va dir que tot el que s’havia estudiat sobre la felicitat es podia resumir en tres paraules: “Els altres importen”. I com interpretem aquesta frase? Almenys de dues maneres. Un, que les altres persones tenen valor, que són dignes de la nostra atenció, de la nostra cura. I, d’altra banda, que importen en el sentit que tenen un impacte, que ens afecten. I totes dues coses són certes. El pes que tenen les altres persones en la nostra vida. Venia pensant: “Bé, què us sembla si comparteixo, si miréssim la meva agenda només d’aquesta setmana, abans que volés de la Ciutat de Mèxic a Montevideo?” Òbviament no diré els noms de les persones, però vaig veure la Gina, que és una professional d’èxit, que va venir a veure’m perquè volia vèncer el perfeccionisme i, realment, ha parlat en totes les sessions sobre la relació amb el seu nòvio. També el Carlos, que té un negoci i em va venir a veure originalment per un problema amb el seu fill adolescent. I, de sobte, hi va haver un problema amb el seu soci de negoci i en totes les sessions parla amb decepció i fúria del problema amb el soci. També veig la Julia, que és una artista emergent, que està tenint molt d’èxit en la seva disciplina. I alternem entre parlar de com n’és de difícil obrir-se camí com a artista i la seva relació amb el seu promès. I l’última sessió que vaig tenir va ser amb una persona que el que més la preocupava era la seva relació amb la seva mare, encara que havia vingut per una altra cosa. Comencem parlant de les relacions de parella. Dubtava de si incloure aquest detall. Estava revisant i fixeu-vos que, a escala mundial, hi sol haver una tendència a ser més feliços en les persones casades que en les no casades. Però després hi ha cert debat perquè s’ha vist que no és igual en totes les cultures, en tots els països. I recentment s’ha vist que no és només el fet d’estar casat, sinó la qualitat de la relació. Però bé, la relació de parella és molt important per a moltíssima gent. I hi ha investigacions sobre què prediu que una parella perduri, es mantingui junta, sigui feliç o no. I s’ha vist que és un número, o més que un número, una taxa o raó o proporció. I això és 5 a 1. A què es refereix? Això no és una teoria, el que s’ha vist en estudis observacionals és que les parelles que estan contentes i que duren tenen cinc interaccions positives per cada interacció negativa. Quines són les negatives?

Margarita Tarragona. Doncs la crítica, el menyspreu, la defensivitat, no fer-se gaire cas. Per cadascuna d’aquestes, les parelles que estan bé tenen cinc interaccions agradables, com expressar-se afecte, com el contacte físic, com fer servir el sentit de l’humor. I no sé què n’opineu, d’aquest 5 a 1, realment a mi em sembla impressionant. Jo abans hauria pensat, bé, doncs 1 a 1, la parella està equilibrada, doncs no és suficient. Per estar realment bé, hi ha d’haver moltes més interaccions positives que negatives. Un altre aspecte important en l’àmbit relacional són les famílies. Tots sabem que la família és el nostre hàbitat natural, original, que és la nostra font més important d’amor i, de vegades, també de dolor. I s’ha vist que a l’Amèrica Llatina la família té un paper especialment important. Els països de l’Amèrica Llatina tendeixen a sortir més amunt, del que se suposaria pel seu nivell de desenvolupament econòmic, en les enquestes internacionals de felicitat. I diversos investigadors pensen que el que explica això és la qualitat de les relacions entre les persones i, molt especialment, la qualitat de les relacions familiars. La família, per a molts llatinoamericans, és la font més important de satisfacció amb la vida. Un altre tipus de relació a la qual de vegades no donem tant d’èmfasi i és molt important és l’amistat. S’ha vist que l’amistat és un predictor molt important, també, de la felicitat. Estadísticament, sabeu quants amics propers tendeix a tenir la gent? Cinc, de mitjana. No vol dir que tots siguem iguals, però tenir pocs amics, no són pocs, però tenir cinc bons amics és un molt bon número. I alguns estudis, per exemple, n’hi ha un en què van ajuntar les troballes de moltes investigacions diferents fins a tenir més de 300.000 subjectes. I van veure que, entre aquesta enorme quantitat de persones, aquells que reportaven tenir amistats sòlides, vincles forts amb els seus amics, tenien una probabilitat de sobreviure un 50% més alta que els que no. Realment, a mi em sembla una dada molt impactant perquè no és que l’amistat només sigui una cosa bonica, sinó que és una cosa que pot tenir un impacte, realment, en la nostra vida. I un altre estudi en què van trobar novament l’impacte de les relacions és el famós estudi de Harvard, que segurament heu sentit mencionar. És l’estudi més llarg que s’ha fet sobre el desenvolupament de les persones, del desenvolupament dels adults. Va començar a la Universitat de Harvard el 1938 i, en aquell moment, van agafar una mostra de 268 joves estudiants. Entre parèntesis, entre ells hi havia qui després va ser president dels Estats Units, John Kennedy. A més d’aquests joves, que tots eren molt privilegiats, molt aviat hi van integrar també un grup d’obrers de Boston. I van fer servir un mètode molt curós i molt complet.

Margarita Tarragona. D’una banda, els feien tota mena d’avaluacions físiques, fisiològiques: quant pesaven, quant mesuraven, com tenien la pressió arterial. Avaluacions psicològiques: tests d’intel·ligència, tests de personalitat. I, sobretot, s’asseien un a un amb ells a parlar durant hores sobre la seva vida, que els expliquessin la seva vida, per tenir, de veritat, la història de cadascun d’ells. El que van fer és que després, cada cinc anys, es tornaven a reunir amb ells un a un. I els demanaven, a més de tornar-los a mesurar la personalitat, la pressió i altres coses, que els expliquessin com els anava la vida: si havien anat a la guerra, si s’havien casat, si tenien fills, si havien muntat un negoci, si havia fracassat o havia florit. I això ho van fer durant 80 anys. Pràcticament ja no en queda cap d’aquells originals. Amb el temps hi van anar incloent, també, les seves esposes, els seus fills. I el que es va veure amb molta claredat és que el predictor més important d’una vida plena, d’una vida feliç era, no les vicissituds que havien afrontat, ni quants diners havien guanyat, sinó la qualitat de les relacions que havien tingut al llarg de la seva vida. Un dels directors d’aquest estudi, perquè com que ha durat tant, n’hi ha hagut diversos, un d’ells, que es diu George Vaillant, acaba un dels seus llibres en què narra aquest estudi del desenvolupament adult amb una de les frases que em semblen més boniques de la literatura científica. I ell diu: “75 anys i 20 milions de dòlars invertits en aquest estudi ens indiquen, sense cap mena de dubte, una cosa, que la felicitat és amor, punt”.

Magdalena. Hola, Margarita, molt de gust. Em dic Magdalena. I, bé, escoltant una mica la teva introducció, em sorgeix el dubte de com podem establir bones relacions amb les persones. És clar que volem viure més i millor, però, bé, com podríem fer-ho?

Margarita Tarragona. Jo penso que hi ha una mena de brúixola o de rosa dels vents de les relacions, que hi ha quatre punts cardinals per a les relacions que funcionen bé. Jo crec que inclouen, ho mencionaré i després ho explicaré, la positivitat, l’apreci, la curiositat i la bondat. I, bé, què és cadascun d’aquests? La positivitat és força òbvia, és experimentar emocions positives. Hi ha emocions que ens agrada sentir que són agradables i emocions desagradables. Les desagradables s’han estudiat més, com la ira, com l’ansietat, com la tristesa. I fins fa poc no s’havien estudiat tant les emocions positives o agradables, que inclouen l’alegria, l’agraïment, l’esperança, l’interès, l’orgull, la diversió, la inspiració, la sorpresa, l’amor. Totes aquestes són emocions positives. I és força obvi que les bones relacions impliquen més emocions positives que negatives. Alguns autors diuen que cal pensar en les emocions com un balancí o un puja-i-baixa. Una emoció negativa o dolorosa és com una pedra i una emoció agradable o positiva és com una plometa. Aleshores, per compensar el pes de la pedra necessites moltíssimes plometes. I per això les relacions que funcionen tenen una abundància d’emocions positives. Hi ha investigadors que han trobat que quan pregunten a la gent: “Què fa que la teva relació valgui la pena?” El primer que diuen és: “Riure junts i fer coses interessants junts”. Aquesta és la part de la positivitat. La part de la curiositat. La curiositat de vegades la veiem com una cosa negativa, que va matar el gat, però la curiositat és boníssima en les relacions perquè tots volem ser coneguts i conèixer. I com podem conèixer l’altre? Tenint una curiositat sana per aquesta persona, intentant entendre la seva experiència. Moltes vegades, quan estem parlant, realment no estem escoltant, estem preparant què li contestaré o què li suggeriré. I la curiositat ens permet, de veritat, fer una pausa, com dèiem fa un moment, i escoltar l’altre i intentar entendre l’altre. I, per exemple, quan algú ens comparteix una bona notícia, s’ha vist que si algú ens comparteix una bona notícia, i això passa el 80% dels dies, si reaccionem amb entusiasme i amb curiositat, si li preguntem: “Explica-m’ho més. Com va ser? Com et vas sentir? Com t’ho van comunicar?”, això ajuda a enfortir la relació. L’altre element és l’apreci. L’apreci és una paraula col·loquial que té a veure amb donar valor a les coses. Quan una moneda s’aprecia, és que augmenta el seu valor. I hi ha autors que diuen que allò que apreciem, en psicologia, s’aprecia. Allò que valorem acaba tenint més lloc a les nostres vides. I com es pot cultivar l’apreci? Fixeu-vos, hi ha un estudi que em sembla molt bonic, d’una autora que es diu Sonja Lyubomirsky, que va fer un experiment en què demanava a la gent que visqués durant un mes com si aquell hagués de ser l’últim mes que passarien en aquella ciutat abans de mudar-se.

Margarita Tarragona. I els van fer seguiment. I la gent els va dir: “Uau, no sabia que la meva ciutat era tan bonica! Mai havia gaudit tant d’aquell parc”. Sentir que se’t pot acabar ajuda a apreciar-ho realment. I no cal esperar que s’hagi d’acabar per intentar cultivar aquest apreci. Moltes vegades es diu que la nostra ment té velcro per a allò dolent i tefló per a allò bo. Ens fixem més en el que no funciona, en els problemes, i no donem tant de pes al que sí que està bé. I l’apreci ens ajuda a anar creant velcro per a allò bo, també. I, finalment, la bondat. Em va encantar sentir Victor Küppers parlar d’això perquè, encara que és una lliçó bàsica que segurament ens van ensenyar els nostres avis i que ensenyen les religions i les escoles, ser bondadosos amb els altres és fonamental. Ser generosos, compartir el que tenim. També hi ha investigacions sobre això. Per exemple, un estudi en què a un grup d’estudiants universitaris els van donar a l’atzar sobres que contenien 5 dòlars o 20 dòlars. I després els dividien i a la meitat els deien: “Abans que acabi el dia d’avui t’has de gastar els diners del teu sobre en tu mateix. I als altres els deien: “Abans que acabi el dia t’has de gastar els diners del teu sobre en altres persones”. I qui us imagineu que va acabar el dia més feliç? Aquells que van gastar en altres persones. Així que la bondat és fonamental per al nostre dia a dia, per a les nostres interaccions quotidianes i en moments difícils, també.

Mujer 2. Bé, escoltant-te sembla superfàcil i m’encantaria sortir d’aquí i canviar el xip i trobar-me un món nou. Però la realitat és que el món actual no funciona així i, en aquest moment, no es viu així. Com ho faig per estar sempre més positiva?

Margarita Tarragona. Fixeu-vos que l’optimisme no és una emoció. És una manera de pensar sobre el futur. Tenir expectatives que poden passar coses bones i, sobretot, que tenim habilitats i eines per tenir un impacte en el futur. No només esperar que passin coses bones així, sense més, sinó sentir una certa agència personal, sentir que puc fer alguna cosa en diferents rangs. Hi ha situacions que ens permeten molt marge d’acció, d’altres molt poquet, però aquesta sensació que puc fer alguna cosa és important. I de vegades es pensa que els optimistes són ingenus o que eviten la realitat. I una cosa molt interessant és que no és així. Que realment els pessimistes són els que tendeixen a evadir la realitat. I per què? Perquè els optimistes, com que pensen que alguna cosa puc fer, agafen el toro per les banyes, afronten les situacions. Els pessimistes, si pensen que no hi ha res que es pugui fer, que tot està molt malament, tendeixen a evadir-les i, de fet, hi ha més risc de consum de substàncies i de consum d’alcohol entre les persones pessimistes que entre les persones optimistes. I què es pot fer per cultivar una actitud més optimista? Adonar-nos del que funciona bé a la nostra vida. I, per exemple, portar un diari que es diu “Tres Coses Bones” en què apuntes tres coses que han anat bé aquell dia, per exemple.

Mujer 3. Hola, Margarita, un plaer. Em sembla superinteressant el que deies sobre la curiositat. I et volia plantejar la pregunta següent. La curiositat no seria una cosa més pròpia de la infància? I com podem mantenir la curiositat per aprendre coses noves quan tenim la vida plena de coses velles? Moltes gràcies.

Margarita Tarragona. D’una banda, sí, efectivament els que hem tingut nens sabem que tenen aquesta curiositat insaciable de què és això, què és això, per què. I tristament la anem perdent, però no l’hauríem de perdre. I, de fet, la gent creativa, per exemple, manté la curiositat tota la vida. Què es pot fer? Una cosa és, realment, parar atenció. Quan ets present en aquell moment, t’adones de les coses, t’adones de petites diferències, de què és diferent en l’arbre que vas passar ahir, de com està avui, o si estàs amb algú de la teva família. Moltes vegades posem com una preconcepció de pensar que ja sabem com és tant la persona com les circumstàncies i no estem, realment, observant què està passant. Així que una cosa que podem fer és intentar treure’ns aquest vel de les nostres idees preconcebudes i, realment, observar. Hi ha alguns exercicis bonics, per exemple, que fan alguns terapeutes de parella que demanen als membres de la parella que es mirin cara a cara, que tanquin els ulls 30 segons i els tornin a obrir. I que, quan els tornin a obrir, notin de què no s’havien adonat un minut abans. Aquesta és una part important. Una altra és fer cas a la teva curiositat. Si alguna cosa et crida l’atenció i vols aprendre’n més, és clar, no sempre es pot en aquell instant, però no deixar-ho. “Bé, ja ho faré quan no tingui tanta feina”, sinó anar realment darrere de les coses que ens desperten curiositat és una altra cosa que podem fer. I escoltar realment per aprendre. Una mestra que jo vaig tenir fa molts anys per ensenyar-nos a ser terapeutes deia: “Cal parlar per escoltar”. És a dir, que el que jo digui sigui una invitació perquè l’altre parli més. I, com us deia, de vegades no tenim aquesta actitud, sinó que més aviat ja volem rebatre-li el que està dient o donar-li un consell. Aleshores, parlar realment per escoltar em sembla una bona pauta quan parlem de la curiositat per altres persones.

Mujer 4. Moltes gràcies. Estic molt feliç de ser aquí, de veritat, i d’escoltar-te. I pensant en tot el que has comentat fins ara sobre les relacions positives, vull preguntar-te si només les relacions properes són importants. Moltes gràcies.

Margarita Tarragona. No, no ho són. I això pot resultar sorprenent. Òbviament ja hem parlat del paper que tenen les relacions sòlides, dels nostres cercles més propers, però hi ha algunes investigacions increïbles sobre dues coses relacionades. Una, el que s’anomena connexions d’alta qualitat a la feina. A la feina no tothom és el teu amic, però s’ha vist que quan les persones que treballen juntes comparteixen un moment d’un somriure, per exemple, o d’aturar-se a la porta de l’ascensor, o en un moment de la reunió mirar-se la cara i tenir una sensació de connexió, encara que no siguin grans amics, encara que no siguin íntims, realment això es va acumulant i crea un millor clima laboral, la gent reporta menys estrès i més implicació a la feina. I una altra àrea de recerca té a veure amb els, un nom molt tècnic, micromoments de ressonància de positivitat, que es refereix al fet que, de vegades, les persones tenim una breu interacció i no necessàriament amb amics. S’ha vist que pot ser amb el senyor que ven el diari i passes a prop seu cada dia, o amb algú, si treballes en una escola, un noi que veus al passadís amb freqüència, però realment de vegades no saps com es diu. I s’ha vist que quan dues persones que no es coneixen bé tenen un moment en què comparteixen una emoció positiva, pot ser de riure, de diversió, un moment commovedor o de sorpresa, d’una banda, la seva postura es mimetitza, això potser ho heu observat, quan parleu amb algú i adopteu la mateixa postura. Però una cosa que em sembla més increïble és que també se sincronitza el ritme cardíac i fins i tot se sintonitzen certes ones cerebrals. És a dir, que realment ens connectem encara que no ens coneguem bé. I per què és rellevant? Perquè s’ha vist que aquests micromoments contribueixen que les persones òbviament se sentin millor, trobin més sentit a la vida i reportin menys símptomes físics. Així que des de les més íntimes, més intenses, més properes, fins a les relacions que ens poden semblar superficials, totes compten. I, per cert, volia mencionar que, quan parlem d’emocions positives, de vegades pensem així com en els grans moments d’èxtasi de la vida, que si els tenim, quina meravella! Però s’ha vist que és la freqüència d’emocions positives moderades el que realment produeix una bona vida. És a dir, que no cal que estiguis sempre traient pit, com deia un amic del meu pare, sinó que pots estar sentint emocions agradables de manera consistent i això segurament portarà a una vida més plena i més feliç. Voldria tancar explicant-vos algunes coses que podem fer per cultivar tant l’optimisme com l’esperança, com bones relacions amb els altres. Una és una variació

Margarita Tarragona. de la que us acabo de mencionar, de tres coses bones, i és el diari de gratitud. Consisteix a triar una llibreteta en què cada nit escriguis tres coses per les quals et sents agraïda aquell dia. No ha de ser un assaig de cada cosa, només escriure, doncs, que em va anar bé en aquella reunió, o el regalet que em va portar el meu fill, el que tu vulguis. I cal fer-ho cada dia durant tres setmanes. Una altra opció és fer-ho un cop a la setmana durant moltes setmanes, un parell de mesos. I s’ha vist que fer això augmenta les emocions positives de les persones. Una altra activitat que ens ajuda a establir millors relacions, perquè ens fa ser més optimistes, és la següent: posar-nos micrometes. I un pot dir: “Bé, micrometes són metes petites”. Sí, però com de petites? Les micrometes són metes que ens podem proposar aconseguir entre els pròxims vint minuts i dues hores. És a dir, que no és res, és rapidíssim. I s’ha vist que això ens ajuda, posar-nos aquestes metes tan petites, perquè, primer, és molt difícil fallar-hi perquè són senzilles. I segon, anar assolint aquestes petites metes ens fa anar sentint que podem, ens dona un sentit d’agència personal i això contribueix a fer que ens sentim més optimistes. Un altre exercici que podem fer, aprofitant que avui dia tots tenim una càmera integrada a la butxaca, al mòbil, és cada dia fer una foto d’alguna cosa que ens connecti amb el sentit de la vida. Pot ser un paisatge, pot ser una obra d’art, poden ser persones de la teva vida, però s’ha vist que, quan la gent fa una foto cada dia durant una setmana, al final d’aquest període reporta que la seva vida té més sentit. Una altra cosa que podem fer és compartir les nostres històries de vida amb la nostra família, per exemple. O a les organitzacions, compartir la història de l’organització, del grup, de l’equip, perquè les històries formen part del que som, formen part de la nostra identitat. I compartir les nostres històries ens ajuda a sentir-nos més connectats els uns amb els altres. Per cultivar l’apreci, viu-ho com si fos l’última vegada. Per cultivar la curiositat, viu-ho com si fos el primer dia. Vaig llegir un article al ‘New York Times’ d’una persona, era sobre com tenir més alegria a la vida, i escrivia a una persona a qui desafortunadament li havien diagnosticat que havia recaigut en una malaltia greu, i deia que tothom li deia: “Tu viu intensament com si fos l’últim dia”, però això li causava molta angoixa, i va decidir que no volia viure com si fos el seu últim dia, que volia viure com si fos el primer dia. I això la va ajudar a sentir-se molt millor, a sentir-se amb ganes d’explorar, a sentir-se amb energia. I crec que aquesta és una idea molt bonica i pot semblar contradictòria, però amb els anys jo m’he adonat que hi ha veritats contradictòries a la vida, que de vegades ens convé viure com si fos l’últim dia, de vegades ens convé viure com si fos el primer dia. I això és cert també en les nostres relacions. Quan ja fa molt de temps que estem amb algú, de vegades ja no ens sembla tan interessant perquè ens hi acostumem, i si fem un esforç per pensar que és la primera vegada que coneixem aquesta persona, o la primera vegada que parlem amb ella, és probable que es torni a encendre la nostra curiositat i el nostre interès per aquesta persona.

Margarita Tarragona. Us voldria convidar a fer un experiment. En el que queda d’aquesta setmana, m’encantaria demanar-vos que penséssiu en algú que sigui important per a vosaltres, i que contacteu amb aquesta persona, per telèfon, o en persona encara millor, i poseu en pràctica algunes de les idees que sabem que ens poden ajudar a tenir millors relacions. Expressar el nostre interès, la nostra curiositat, dir-li alguna cosa que valorem d’ella, fer un acte bondadós, reconèixer un acte bondadós que hagi tingut amb nosaltres, i compartir també com apreciem molt aquesta persona. Crec que és un experiment interessant, i m’encantaria saber quins resultats obteniu quan ho feu. Crec que queda molt clar que les relacions amb els altres són la clau per a una vida més plena. Si haguéssiu d’apostar per alguna cosa, hi ha moltes coses que contribueixen a una vida feliç. Fer alguna cosa que ens agrada, trobar sentit a la vida, ajudar els altres, passar-nos-ho bé, gaudir, tot això hi contribueix. Però si calgués apostar per un factor, probablement el factor que més rendiments ens pot donar és cuidar i cultivar les nostres bones relacions amb els altres. Gràcies. Gràcies.