Allò que canvia el teu cos durant la menopausa

Isabel Viña. La salut només la valorem en estat negatiu. És a dir, quan es perd és quan et comences a interessar per com funcionava el cortisol, com funcionava la meva hormona tiroïdal, com funcionava la meva insulina, quan t’apareix la malaltia. Que no és que una hormona, de sobte: “Òndia, quin nyap de cos tinc, que com que tinc un cortisol dolent, tota la resta va malament”. No, és que probablement aquesta pèrdua de regulació normal del cortisol ve perquè l’ambient afavoreix que el teu cos no entengui on és, no sàpiga on habita, i llavors, com esbojarrat, intenti ajustar-se als inputs que tu li estàs donant. Un entorn que ens afavoreix, que ens motiva, que ens dona suport, és un regulador natural del cortisol. Nosaltres ens llevem al matí i obrim els ulls i realment necessitem que el nostre cor bombegi una miqueta més ràpid, que la nostra temperatura corporal pugi, que nosaltres estiguem més alerta. Per exemple, s’allibera una hormona que és a la tiroide, que són les hormones tiroïdals, que automàticament quan s’alliberen des d’una estructura que s’anomena la glàndula tiroide, des del coll, permeten, per exemple, que les nostres cèl·lules es posin a funcionar, que els nostres mitocondris, que són una mica la fàbrica d’energia de les cèl·lules, s’activin, que es generi calor, que aquesta calor et permeti tenir una estimulació, que et permeti una mica adquirir aquesta força i aquesta temperatura corporal, que et permet afrontar el teu dia a dia. També et permet que la teva freqüència respiratòria sigui una mica més elevada que el que normalment és durant el son. Després també et permet que aquest esmorzar que tu et prendràs al matí el metabolitzis bé. Per què? Perquè no serveix de res prendre menjar si això no es pot desglossar en hidrats de carboni, greixos i proteïnes perquè ho utilitzin les cèl·lules. Llavors, per exemple, l’hormona tiroïdal és una hormona que, gràcies a això, ens llevem al matí i podrem afrontar. És una mena de senyal que actua com un disparador i permet que totes les cèl·lules del nostre cos s’activin. És com un xut d’energia. Tot això funciona superbé quan està en equilibri. És a dir, quan una hormona es produeix a l’hora que s’ha de produir, en la quantitat que s’ha de produir i amb els ritmes adequats. Què passa? Què passa quan això no funciona així? Que apareix la malaltia. La malaltia, és a dir, quan alguna cosa surt de la norma del que és fisiològic, tant per excés com per defecte, apareixen manifestacions que no són les habituals. Et lleves i et lleves cansat, et lleves amb la cara inflada, et lleves amb la sensació que, per exemple, t’ha passat un camió per sobre o que has fet una marató a la nit. I això per què pot ser? Perquè, per exemple, tens una producció inadequada d’hormona tiroïdal. Concretament tens una falta d’hormona tiroïdal. I què us he dit fa un moment? Que les hormones tiroïdals són les que et permeten donar-te un xut d’energia, tu llevar-te amb ganes de menjar-te el món, amb una bona temperatura corporal, que el que prens ho digereixis bé, que ho assimilis. “Òndia, m’acabo de prendre un esmorzar increïble i tinc una energia que és una cosa desbordant. He contestat tots els whatsapps, agafaré l’autobús, hi vaig caminant, tinc una energia que em surt de dins”. Què és el que passa? Quan jo no tinc aquest elixir d’energia que són les hormones tiroïdals, perquè me’n falten, em trobo fatigada tot el dia, em trobo cansada, em trobo amb una sensació d’enterboliment cerebral, com si hagués estat intentant estar concentrada hores, i és estrany perquè m’acabo de llevar. És a dir, tot el que surt de l’equilibri, tant per excés com per defecte, em porta a problemes. En contrapartida: “Isabel, què passaria si jo tinc un excés d’aquesta hormona que em dona tanta energia, com són les hormones tiroïdals?”

Isabel Viña. Doncs que també et trobes molt cansat. Perquè imagineu que aneu amb un cotxe, tota l’estona a 180, va molt bé, però hi ha un moment en què se t’esgota la gasolina abans. És a dir, el cotxe ja no tira més. “És que tenia tota la gasolina, i he anat a 180, i he estat superbé”. Sí, però hi ha un moment que s’esgota. Doncs el mateix. Quan tu tens un excés de l’hormona que et dona energia, les primeres hores funciones molt bé, però hi ha un moment en què se t’esgota l’energia molt aviat i també estàs cansat. Estàs cansat, però ja d’haver estat tot el dia hiperestimulat. Llavors, la clau, com tot en la salut, no està en valors absoluts, sinó que tot es produeixi en les quantitats i en els moments adequats. Per això, la clau de la salut és l’equilibri. Una hormona en si mateixa no és un problema. És a dir, la insulina, que tan famosa s’ha fet, i és: “La insulina engreixa”, no. Al cos no es produeix absolutament res que no es necessiti. No existiria una hormona, com és la insulina, si no es necessités per viure. El problema, com tot, és que es perdi l’equilibri o que en falti i apareixeria la diabetis tipus 1, o que en tinguem un excés i apareixeria, per exemple, aquesta resistència a la insulina, aquesta síndrome metabòlica, aquest excés de greix corporal, aquesta falta de múscul. Per tant, heu de tenir una idea molt clara d’aquesta xerrada, i és que les hormones són necessàries per viure, sempre que estiguin en les quantitats adequades i es produeixin en els moments adequats. Tot el que surti de la norma sempre suposarà un problema, tant per excés com per defecte.

Mujer 1. Hola, Isabel. Com va? Bé, soc farmacèutica i una de les preguntes que ens fan molt és que estan tot el dia cansats. Això per què pot ser?

Isabel Viña. Primer, aquesta pregunta em sembla boníssima. I realment, una mica m’agradaria enfocar-la en dos prismes: un, problemes hormonals, i l’altre, problemes una mica de vitamines, de minerals i de micronutrients. Quines hormones, si perden aquest equilibri al qual jo sempre torno, quines hormones, quan per excés o per defecte falten, ens poden donar cansament? La primera, ja us l’he comentat abans, són les hormones tiroïdals. Si una hormona, com són les hormones tiroïdals, són una mica el xut, aquest elixir d’energia, quan falten tenim aquesta falta d’energia inicial; tanmateix, quan estan en excés tenim molta energia en començar el dia, però en acabar notem com: “Òndia, sembla que hagi fet 200.000 coses i tampoc he fet tant”. Llavors, potser el cansament, la primera causa i a més per freqüència, especialment en dones, serien les hormones tiroïdals. Després també, una que sol passar per alt, però que malauradament amb l’estudi actual és cada vegada més freqüent, és el cortisol. El cortisol i, especialment, quan es perd aquesta regulació, porta un cansament que, característicament, ocorre en llevar-te, però després, a la nit, estàs bé. És a dir, jo em llevo i estic amb la sensació que no he descansat bé, però misteriosament a la nit em fico al llit i el cap se m’activa. Començo a rumiar tot el que he fet, a la nit. “Òndia, perquè mira el que m’ha dit aquesta persona, perquè a sobre demà he de fer no sé què, perquè a sobre m’he deixat sense buidar la rentadora, perquè, òndia, m’he de llevar”. El cortisol, que és una hormona clau per mantenir-nos alerta i amb energia, com a conseqüència de l’estil de vida actual, on tot és immediatesa, canvis continus, perd el ritme normal, el cortisol s’allibera característicament a les set, vuit del matí, després es torna a alliberar cap a les onze, a les dotze del matí. Per això, a les deu del matí, que hi ha una petita baixadeta normal, sempre et ve de gust un cafetonet. Deu, onze del matí dius: “Ui, em ve de gust un cafè”. És perquè aquí hi ha una baixadeta de cortisol. Després es produeix un pic a les dotze que et manté una mica alerta, i després un altre a les quatre de la tarda. Què és el que passa? L’estrès actual el que fa és com si corregués i esborrés aquest ritme de les vuit del matí, un pic, baixadeta, un altre piquet a les dotze i un altre a les quatre, cinc de la tarda, ho corre tot, llavors tu et lleves sense aquest pic de cortisol, et lleves cansat i, tanmateix, com que tot això es corre una mica al final del dia, a la nit tens cortisol que no hauries de tenir i per això estàs com: “Òndia, jo he estat tot el dia cansada. Em fico al llit i no tinc gens de son. Estic rumiant, estic aquí activa que se m’acudiria fins i tot la nova teoria de la relativitat”. Per què? Perquè realment has perdut aquest ritme normal. Per tant, el cortisol no és el problema, tornem al mateix. És una pèrdua del ritme normal, és a dir, de l’alliberament normal de cortisol. En aquest cas, fixeu-vos que no és tant la quantitat, sinó el moment en què s’allibera, que és erroni. Després també és molt important, i a vegades se’ns oblida, la testosterona en el paper del cansament. Tu penses en testosterona i només se t’acut: “Òndia, el masclot de torn, el musculat, la libido”. La testosterona, que de fet us recordo que les dones tenim clarament més testosterona que estradiol, la testosterona és una hormona que, entre altres coses, a nivell cerebral està implicada en aquesta energia que et surt de dins, en la motivació, en la concentració, fins i tot en la distribució de la capacitat visual. I la testosterona, intrínsecament, també et dona energia. Per tant, les dones també hem de, moltes vegades, revisar la testosterona, perquè una testosterona molt baixa et produeix estat d’ànim baix, falta d’energia, disminució de la contracció muscular, a més de disminució de la capacitat de generar múscul. Llavors, a grans trets, totes les hormones tenen papers, però per caracteritzar-te-les en les tres més importants serien aquestes.

Isabel Viña. I després també que, malauradament, amb l’estil de vida actual, hi ha moltes vitamines i minerals que falten, i estan implicats de manera directa amb el cansament. Per què? Perquè es necessiten. Són com els guarniments perquè, un cop l’hormona es produeix, podem anomenar-ho com el “topping”. Tu tens la recepta de la magdalena, però sempre mola tenir un ‘topping’ a sobre amb una miqueta de sucre glacé. Doncs aquest sucre glacé són vitamines i minerals. Quines són les vitamines i minerals que actualment, per l’estil de vida, pel sedentarisme, per la pèrdua de riquesa nutricional dels aliments, que més estretament vinculades estan amb aquest cansament, aquesta fatiga crònica? Sens dubte et diria la vitamina D. Cada vegada vivim més en interiors. La contaminació, els disruptors hormonals afecten tant la capacitat de sintetitzar vitamina D a la pell, com la capacitat del fetge i dels ronyons d’activar-la. Després també el magnesi. El magnesi és un mineral que controla més de 600 reaccions enzimàtiques, entre elles s’encarrega d’estabilitzar l’ATP, que és la moneda energètica universal. És a dir, imagineu-vos que tu ets farmacèutica, ella és fisioterapeuta, ella és advocada, jo soc metgessa. Tots tenim feines diferents, però tots la manera que tenim de remunerar el que fem és amb diners. D’acord? Doncs al cos tu pots prendre hidrats de carboni, pots prendre proteïnes, pots prendre greixos. Tot això, al final, per diferents vies metabòliques, gràcies a hormones, dona lloc a una molècula amb la qual funcionen totes les cèl·lules, que s’anomena “ATP”. Doncs bé, el magnesi és una molècula essencial per estabilitzar l’ATP, és a dir, per protegir-la, per evitar que es desestabilitzi amb tots els radicals lliures, amb l’oxidació. Doncs si tu no tens prou magnesi i, malauradament, hi ha una desmineralització de les aigües que fa que els nutrients que antigament eren font de magnesi, com per exemple els llegums, els cereals integrals, ja no ho siguin tant, perquè si l’aigua que ha de nodrir allò que jo menjo, ha perdut aquesta riquesa, no l’adquirirà, no l’absorbirà. Doncs el magnesi, com que falta, no estabilitza aquest ATP, que és la moneda energètica universal, ergo les meves cèl·lules ja no tenen aquests diners amb què funcionar. I si no tenim diners no podem viure, doncs igual les cèl·lules. Llavors, vitamina D, magnesi, després també el ferro. El ferro és un mineral que, més enllà de produir-te anèmia i que et produeix cansament, el ferro també es necessita perquè els mitocondris, que és on es genera tota la calor i on l’ATP que us estic comentant també es genera, funcionin bé. Llavors el ferro, malauradament també cada vegada més deficitari o fins i tot comptem amb aquests disruptors hormonals que disminueixen molt l’absorció del ferro, el ferro també és un mineral molt important en la fatiga crònica. Òbviament n’hi ha més: la falta de vitamina B12, també la falta de coenzim Q10, però una mica per acotar la meva resposta, serien aquests tres minerals i les altres tres hormones que t’he dit.

Pilar. Hola, Isabel. Soc la Pilar Bruna. Veig que l’estil de vida que portem avui és molt accelerat, tenim un estrès mantingut. Això pot tenir repercussions en la salut?

Isabel Viña. Jo crec que ja tots ho intuïm, i tant que sí. Què és el que passa? A grans trets tu pots pensar, la gent pensa en l’estrès i de seguida et surt la paraula cortisol, cada vegada més, però a mi m’agrada una mica també tocar de peus a terra. Aquest estil de vida que tenim actualment, a més, aquesta immediatesa, el no parar penseu-ho, ja et genera que tu et lleves al matí, i com que et lleves amb estrès, ja no t’alimentes adequadament. No tens temps per esmorzar, no et ve de gust, vas just de temps, no agafes el metro i després ja comences alimentant-te de manera insuficient. A més, amb tot aquest estrès que el cos detecta. Perquè has d’intuir que el cos, que nosaltres hem avançat molt ràpid, però la nostra fisiologia, els nostres gens, no han avançat tan ràpid. Realment, encara que no ens ho creguem i ens costi interioritzar-ho, l’estrès que soni el despertador i que tinguis 18 WhatsApps, realment, per al cos és exactament igual que si tu estiguessis a la sabana africana perseguit per un lleó, amb l’única diferència que a la sabana africana el temps de l’estrès era molt més curt. O aconseguies escapar del lleó o, malauradament, aquí s’acabava la teva vida. Aquí els 18 WhatsApps els tens a les vuit del matí, a les tres de la tarda i a les onze de la nit. Llavors, encara que no ho creguem, aquest estrès és pitjor que l’estrès de la sabana, perquè no només és igual d’intens, sinó que és més durador. Llavors, tu ja et lleves al matí i ja no és només el cortisol, és que ja no menges bé, ja te’n vas sense beure’t el got d’aigua, perquè se t’ha oblidat, després arribes a l’oficina i et prens un extra de cafeïna que competeix amb el mateix cortisol normal que tu produeixes i et dona energia. Llavors el cos diu: “Ui, si ja la Isabel m’està donant cafeïna, per què he de produir jo les meves pròpies hormones energètiques? Per què m’he de produir la quantitat suficient de cortisol? Per què he de produir la suficient quantitat d’hormona tiroïdal, si ja m’ho està donant de fora?” Però és una energia que és artificial, és a dir, no surt des de dins. Alhora, precisament com que el cos està així desestabilitzat, ja no produeix el cortisol, com jo us he dit, en aquest piquet de les dotze, ja es retarda i te’l produeix a les tres de la tarda. A partir d’aquí, com que alhora no tens la quantitat suficient d’hormona tiroïdal, el que menges no ho digereixes bé. Perquè les hormones tiroïdals, us he explicat al principi, que també es necessiten per assimilar bé tots els nutrients. Per què? Perquè tu menges, això es digereix i es produeix energia. Les hormones tiroïdals participen en cadascuna de les vies metabòliques clau per transformar tot aquest menjar en nutrients que el cos pugui assimilar. Per tant, si com que tu t’has pres cafè i t’has llevat estressat, no has menjat bé i no mires bé el menjar, això et comença a donar digestions pesades. Llavors potser ja el passeget que anaves a fer després de dinar no et ve de gust, perquè, ui, tens la digestió pesada. Llavors ja comences a ser més sedentari. Més sedentari, perds múscul. El múscul és un agent antiinflamatori de manera natural. Ja no tens prou múscul perquè no passeges, perquè a sobre la digestió ha estat pesada, llavors ja et quedes assegudet, perds múscul, perds os, et tornes menys funcional, et fatigues més, arribes a les sis de la tarda i, en comptes de venir-te de gust quedar per jugar un pàdel o jugar a bàsquet amb les persones amb qui estàs, te’n vas a casa a descansar, perquè a més tens els 18 WhatsApps que se t’han acumulat de tot el matí, llavors, com no hem d’estar cansats, amb problemes intestinals, amb ansietat? Per què? Perquè veieu una mica que les hormones funcionen malament, però perquè l’ambient des que jo m’he llevat no ho ha posat fàcil.

Isabel Viña. Llavors, aquesta pregunta em sembla molt interessant perquè em permet connectar, que no és que una hormona de sobte: “Òndia, doncs quin nyap de cos tinc, que com que tinc un cortisol dolent, tota la resta va malament”. No, és que probablement aquesta pèrdua de regulació normal del cortisol ve perquè l’ambient afavoreix que el teu cos no entengui on és, no sàpiga on habita, i llavors, esbojarrat, intenti ajustar-se als inputs que tu li estàs donant. Llavors, tan important és cuidar-se des de l’interior, nodrint-nos bé, com cuidant una mica l’ambient que ens envolta. I això inclou no només llevar-te més calmadament, respirar, posar-te el despertador a una altra hora, sinó també cuidar una mica les relacions personals que tenim, que també són fonamentals. O sigui, les hormones influeixen en com reaccionem davant l’entorn, però l’entorn que ens envolta també influeix en com reaccionem. Un entorn que ens afavoreix, que ens motiva, que ens dona suport, és un regulador natural del cortisol. Un entorn que ens dona suport és un entorn que ens permet cuidar-nos més, que ens anima a cuidar-nos més. Per tant, jo me’n recordo de prendre més verdures, per tant, la meva insulina es regula perquè prenc més fibra, prenc més vitamines. Llavors és tan important com és dins, com és fora.

Ana. Hola, Isabel. Soc l’Ana i et volia preguntar una cosa que em passa sovint que és: jo menjo bastant poc, però després m’inflo moltíssim. Llavors, per què pot ser?

Isabel Viña. Qui no ha estat inflat en algun moment? Llavors, crec que també és bo establir certs pilars, una mica del més freqüent al menys freqüent. El primer, que sembla mentida, és que tots mengem molt ràpid. I aquest és el primer motiu pel qual pots estar inflat. Per què? Perquè pensa que quan tu comences a menjar, realment s’han d’activar nombroses, precisament, hormones, per exemple, la grelina, la colecistoquinina, que, entre altres coses, el que permetran és que produïm uns sucs gàstrics, uns enzims, que ens permetin digerir el menjar que sigui. Què és el que passa? Quan posem el plat damunt la taula i tenim deu minuts per menjar i comencem a engolir, quan nosaltres comencem a tenir el menjar a la boca, tot això no és immediat. Al nostre cervell han d’arribar senyals, que això arribi a l’intestí, que s’alliberin les hormones, que també es produeixin altres pèptids molt famosos que són similars a les hormones com el GLP-1, que està molt de moda ara perquè hi ha fàrmacs que s’injecten per precisament imitar l’acció d’aquestes hormones. Això tarda una mica, i el lapse de temps entre que tu comences a prendre menjar a la boca i es comencen a generar tots aquests sucs gàstrics, aquests enzims digestius que et permeten aprofitar bé els nutrients, són deu, quinze minuts. Hi ha gent que en cinc minuts ja ha acabat de menjar. Què és el que passa? Que quan tu ja has acabat de menjar, el teu cos encara no està començant a produir els enzims. Llavors, sembla una obvietat, però la primera causa de tenir una digestió pesada i estar inflat és precisament menjar molt ràpid. Després, un altre dels motius poden ser causes hormonals. Per exemple, tornem al mateix, les hormones tiroïdals. Les hormones tiroïdals es necessiten perquè tot el cos tingui energia. Tu, quan menges, necessites que el teu estómac estigui funcionant bé perquè produeixi sucs gàstrics, que el teu pàncrees produeixi enzims digestius que et permeten digerir i absorbir proteïnes, hidrats de carboni, etcètera. Si el teu estómac i el teu pàncrees no tenen energia perquè no tenen suficients hormones tiroïdals, doncs anirà al ralentí, anirà tot molt més lent. Què és el que passa? Que en comptes de tardar deu minuts a produir enzims digestius, et tarda mitja hora i tu en cinc minuts has acabat de menjar. Tot es digereix molt més lent. Està tot a l’estómac molt més temps. Llavors, tens aquesta sensació d’haver pres només una pruna o un platet d’amanida i que la tens aquí cinc hores. “Però si jo no m’he menjat ni una paella ni un braó, una amanideta se’m posa fatal”. Per què? Perquè el teu estómac està al mínim, està en reserva de bateria, perquè no tens suficients hormones tiroïdals. D’altra banda, l’estrès. Si tu menges amb deu minuts i a sobre tens aquí un rum-rum de: “T’he dit fa deu minuts que tenia l’informe”. I estàs així menjant, què és el que passa? S’eleva al màxim el cortisol i dues altres hormones que són adrenalina i noradrenalina. Vosaltres creieu que quan ets a la sabana africana i et persegueix un lleó, tu tens temps de digerir una hamburguesa?

Isabel Viña. Oi que no? Tu l’únic que tens temps és de córrer, de mirar al davant, i que el teu cor i el teu pulmó et permetin estar al màxim respirant i bombejant per sortir del pas. Llavors, quan vivim en un món d’estrès continu, el cos no està en mode relax, no està en mode: “Digeriré la paelleta”. Està en mode: “Jo el que he de fer és respirar”. Doncs l’estrès, i especialment l’estrès crònic que patim, no permet assimilar bé el menjar. Per què? Perquè per al teu cos estàs corrent per la sabana africana, no estàs menjant. Llavors, l’estrès és una altra causa, al final, de molèsties de sensació de: “Òndia, estic tot el dia pesada”. I després, per exemple, també hi ha certes mancances de determinats micronutrients que et poden produir digestions pesades. Per exemple, la falta de vitamines del grup B i la falta de vitamina C, també poden estar darrere d’aquestes digestions una mica més pesades. Llavors, no necessàriament és: “És que això és que menges molt”. Precisament, probablement, fins i tot menjar poc et pot portar a tenir cada vegada digestions paradoxalment més pesades. Perquè menges poc, et falten nutrients, els nutrients, que també es necessiten per a les hormones, no es produeixen en quantitat suficient. Llavors, al cap i a la fi, no és tant la quantitat que mengis, sinó una altra vegada en quina situació està el teu cos, el teu metabolisme, per digerir. Llavors, una mica això és molt més complex, però et diria: respirar, perquè el cos entri en aquest estat de relaxació, perquè la manera més fàcil de canviar aquest cortisol elevat, d’aquest estrès, a un moment en què em relaxo, entro en un sistema parasimpàtic de: “Assimilaré tot, assimilaré conceptes, assimilaré nutrients”, és la respiració. Llavors, tres respiracions intenses, on tu agafis aire durant cinc segons, el mantens, el sents dins un, dos, i el deixes anar en tres, permet fer un switch, un canvi ràpid entre aquest sistema simpàtic d’estrès i el sistema parasimpàtic. Tu t’asseus. No hi ha res més important en aquell moment que menjar. Tu t’asseus, fas aquestes respiracions. Ja el cos entra en aquest mode de: “Ah, ja no estic corrent, no estic en estrès, no estic en alerta, estic en el que estic, estic enfocat, em relaxo, respiro”. I després, a més, saber que tot el que ha d’esperar, pot esperar 20 minuts. Un àpat d’almenys 20 minuts et permetrà que tot el sistema hormonal, tot el sistema enzimàtic, entri en mode assimilació de nutrients. Llavors, no seria que deixis de menjar, perquè el menjar és necessari per viure, sinó que el teu cos i la teva ment estiguin predisposats a assimilar el que tens davant del plat.

Eva. Hola, Isabel. Em dic Eva i tinc una nena d’11 anys. Llavors, m’agradaria saber què passa amb les hormones a la pubertat.

Isabel Viña. Jo et diria que és un caos absolut. És a dir, tothom: “Ai, és que està a la pubertat, és que està insuportable”. Realment, cada vegada, per exemple, es parla més de l’etapa de la menopausa, una mica la revolució hormonal. A mi m’agrada una mica explicar la pubertat, doncs, com la menopausa, però a sobre en nens als quals els falta viure-ho tot en aquesta vida. Per tant, conviuen en un cos que no coneixen, si nosaltres no el coneixem, imagina’t una persona de 14 anys, que no coneixen i que a més està en un canvi, en una reorganització contínua, cada dia. O sigui, passen de, per exemple, que l’hormona de creixement pràcticament ni estigui alliberada, a tenir uns pics d’hormona de creixement que és brutal. I això no només afecta el creixement, això genera, entre altres coses, al final, quan tu has d’allargar un os, això genera una inflamació, un dolor, un cansament. Després, alhora, no només tens hormones, sinó que, com us he comentat, totes les hormones parlen entre elles. Tots els teixits parlen entre ells. Quan se’n comença a despertar un, és dir-li: “Faré el pic de creixement”. Però a més es torna insuportable, està que no se’l reconeix, què és el que passa? Que alhora que l’hormona de creixement es comença a despertar, anima altres a despertar-se i de sobte apareixen la testosterona, els estrògens. I això no només activa una mica el desenvolupament de les característiques sexuals que tots coneixem, sinó també reorganitza el cervell. És a dir, passen de prioritzar una cosa com era jugar, a passar a, per exemple, adonar-se, a tenir una mica més de consciència de si mateixos, del seu cos, de l’ambient, de com importa amb qui es relacionen, com es relacionen, com es veuen. Perquè al final heu de pensar que les hormones no només actuen sobre característiques físiques, sinó també en la manera que tenim de processar les emocions. Per això, de sobte, o es tornen molt tancats, o es tornen massa emocionals. “Ell mai era així. Mai em contestava així”. Per què? Perquè alhora que estan intentant afrontar el seu dia a dia, estan experimentant coses al seu cos que no saben ni verbalitzar, però ocorren de manera contínua. Llavors, al final és com tota una mudança de manera immediata, en persones que no estan acostumades a absolutament res i que, d’un dia per l’altre, tot els canvia. Alhora, aquest pic d’hormona de creixement, d’estrògens, de testosterona, també es comunica amb la insulina, també es comunica amb les hormones tiroïdals i fa que, per exemple, tinguin més gana. Per què? Perquè tenen una mica més d’insulina, tenen més necessitats. Llavors, de sobte, comencen a menjar molt més. “Ui, doncs ell no menjava tant i ara de sobte comença a engreixar-se. Doncs cal posar-lo a dieta”. Òndia, estàs posant a dieta una persona que el seu cos està reclamant tots aquests nutrients, està reclamant totes les necessitats i a sobre, a més, l’entorn no l’hi expliquem bé. Per què? No l’hi expliquem perquè nosaltres tampoc entenem la magnitud dels canvis. Llavors, jo crec que la pubertat i l’adolescència, més enllà d’un estat d’eclosió de la persona, del descobriment del que serà, és un període en què hauríem de ser excessivament empàtics amb la persona, perquè està vivint una cosa que no entén, i a més el seu entorn li reclamem tota l’estona que s’ha de comportar com nosaltres esperem, que ha de ser sobre la base dels seus deu anys de vida. Llavors, t’ho resumiria com una etapa de canvis continus en què no necessàriament es pot establir una norma, perquè se sap, la ciència sap, que encara que hi ha un pic d’hormona de creixement, hi ha un pic d’estrògens, de testosterona, cada persona en té una magnitud diferent, i sobretot, la sensibilitat. Perquè jo et puc produir la mateixa quantitat d’estrògens, la Maria de 14 anys i la Susana de 14, però la receptivitat d’aquests estrògens en la Maria pot ser diferent de la Susana. Per tant, no et puc establir un patró, però sí que et puc dir que el més útil per afrontar l’adolescència, més enllà d’entendre que inevitablement vindran canvis, és comprendre i que la persona se senti acompanyada en aquest continu vaivé de pics, baixades i adaptacions metabòliques.

Mujer 5. Hola, Isabel. Jo t’escolto molt equilibri, i m’estic adonant del poc conscient que soc del que passa al meu cos. Normalment anem molt en el dia a dia en pilot automàtic. En quines coses creus que, per començar, podem posar el focus perquè són les que més afecten el nostre sistema hormonal sense adonar-nos-en?

Isabel Viña. M’encanta que hagis fet aquesta reflexió perquè realment crec que el primer, per canviar alguna cosa, és ser conscient d’aquesta cosa. Llavors, que tu t’hagis adonat que en aquest instant, en aquest mateix moment, les teves hormones estan permetent que tu siguis aquí escoltant-me i sent conscient de com n’és de complex el cos, per a mi ja és un avenç. Perquè fins fa res no éreu conscients de tot el que fa el nostre cos cada microsegon per mantenir-nos vius. Llavors, crec que sent conscient de la importància de mantenir aquest equilibri per prevenir, i tant de bo evitar la malaltia, ja em diu molt una mica de la teva implicació amb tu mateixa. I això per a mi és importantíssim, com que siguis conscient d’una cosa de: “Òndia, és que la salut només la valorem en estat negatiu”. És a dir, quan es perd és quan et comences a interessar per com funcionava el cortisol, com funcionava la meva hormona tiroïdal, com funcionava la meva insulina, quan t’apareix la malaltia. Llavors, crec que el més bonic que em pots dir és que estant sana et comença a preocupar mantenir-te sana. Això és el més important. Llavors, quins hàbits hauria de tenir interioritzats i ser conscient perquè les meves hormones siguin i continuïn sent aquestes guardianes del meu equilibri i la meva salut? Sens dubte, jo començaria per l’exercici físic. Crec que tendim a vincular l’exercici físic amb una penitència, amb una cosa que jo he de fer, per tornar-me més petita, aprimar-me. I tanmateix, el cos humà està fet, literalment, per moure’s. Si no, no tindríem la quantitat salvatge de més de 100 músculs que actuen, activen i s’encarreguen de mantenir-nos estretament, al final, en equilibri. Llavors, crec que l’hàbit principal en què ser conscient, i començar per cuidar-nos és l’exercici físic, però no des d’una perspectiva de ho faig per aprimar-me, ho faig per perdre pes. Ho faig perquè tot allò que al cos no s’utilitza, es perd. Si tu no et mous, els músculs es comencen a atrofiar. La falta de múscul i la capacitat de força, que s’anomena sarcopènia, és una malaltia reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut, que a més està vinculada estretament amb totes les causes de mort per càncer, cardiovascular, metabòlica. Amb la qual cosa, l’exercici físic, des d’una perspectiva de mantenir-nos saludables, més enllà de com et puguis veure, per a mi és el principal regulador natural de totes les hormones. Primer, perquè regula el cervell i regula l’hipotàlem, que és qui regula totes les hormones. Segon, perquè la pràctica d’exercici físic, per exemple, és capaç de regular la insulina. Una insulina amb pèrdua d’equilibri, desregulada, està vinculada estretament, per exemple, amb una acumulació de greix a l’abdomen. Cada vegada, quan ens fem grans, tendim a: “Ui, jo faig el mateix que feia fa 20 anys i, de sobte, m’ha sortit una panxa que no sé d’on ve”. Aquesta panxa, que no sé d’on ve, entre altres coses està estretament vinculada a un excés d’insulina. Com puc, a més de menjar millor, regular la insulina? Amb l’exercici físic.

Isabel Viña. Com veieu, en cap moment estic dient: “Jo faig exercici físic per perdre pes”. No, jo faig exercici físic per regular-me des de dins. Llavors, l’hàbit més important per regular des de dins és l’exercici físic. Per què? Perquè a més l’exercici físic regula el cortisol. Hem dit que el cortisol necessita produir-se als matins, però a la nit ha d’estar en un mínim que ens permeti agafar el son, i que aparegui una altra hormona que s’anomena melatonina, de la qual no hem parlat fins ara. Doncs bé, l’exercici físic ha demostrat, tant cardiovascular, caminar ja és un bon exercici, córrer, patinar, com l’exercici físic de força, com un exercici físic que impliqui connexió amb el medi. És a dir, me’n vaig a ballar, me’n vaig a jugar a bàsquet, vaig a jugar un pàdel, un partit de futbol, un partidet. Tot aquest exercici físic que a més inclou relacionar-te amb gent, ha demostrat, de manera independent de la intensitat, de l’edat o de la condició que tinguis, ser capaç de regular de manera natural el cortisol. Tu fas exercici físic a la tarda nit, òbviament no és immediat, ja m’agradaria perquè em donarien el premi Nobel, però el practiques durant una o dues setmanes i ha demostrat, de manera natural, sense prendre’t absolutament res, ser capaç de tornar a aconseguir que aquest cortisol es torni a produir de manera normal. D’altra banda, també l’exercici físic ha demostrat ser capaç de regular els ritmes normals de l’hormona de creixement. L’hormona de creixement no només es necessita per créixer, sinó que també es necessita per perdre greix. A molta gent li genera una mica de dissonància cognitiva quan li parles d’hormona de creixement i de perdre greix. De fet, l’hormona de creixement és una de les principals hormones per perdre greix. Què és el que passa? A mesura que ens fem grans, fem menys exercici, acumulem més greix, entre altres coses perquè perdem l’estímul de l’hormona de creixement. Doncs una pràctica correcta d’exercici físic permet, de manera natural, que hi hagi un pols a la nit d’hormona de creixement. Llavors jo et diria l’exercici físic. Després, un altre hàbit, menjar, però menjar bé. I menjar bé, aquí tothom espereu que us digui les proteïnes, que a mi m’encanten, soc fan de les proteïnes, però crec que un nutrient que és clau per regular tot el metabolisme i totes les hormones, insulina, estrògens, testosterona, cortisol, prolactina, hormona de creixement, melatonina, és la fibra. Nou de cada deu persones no prenem la quantitat mínima de fibra que es necessita al dia. Tots hem tingut aquest proteincentrisme, aquests greixos saludables, l’Omega tres. Tots sabem com n’és d’important, però molt poca gent parla de la fibra. I la fibra, igual que l’exercici físic, us he dit abans, la fibra ha demostrat, de manera independent, ser un factor protector davant càncers tan importants com el càncer de còlon, que malauradament va en ascens i en gent cada vegada més jove. La fibra també ha demostrat protegir-nos el cor. Les morts cardiovasculars als països desenvolupats, malgrat tots els avenços en tots els fàrmacs, continuen sent la causa número u de mort. Doncs la fibra ha demostrat protegir de manera independent el nostre cor i tot el sistema cardiocirculatori. La fibra també ha demostrat, encara que no us ho cregueu, protegir-nos davant malalties neurodegeneratives.

Isabel Viña. Sabeu que la malaltia d’Alzheimer és una de les principals causes de mort a Espanya en dones, i la setena en homes? Amb la qual cosa, tan important és saber què mengem, com saber per què ho mengem. Per què els metges, tot el món sanitari, recomana prendre fruites i verdures? No és per res especial, és perquè són una de les fonts més grans de fibra, igual que els llegums. Llavors, potser una mica per acotar-te el que m’has preguntat, quins hàbits podria jo seguir per mantenir-me, i tant de bo, assegurar-me una salut?” Sens dubte, mantenir-nos actius, l’exercici físic, menjar bé amb especial èmfasi, doble clic, en la fibra. Incorporar, de manera voluntària i genuïna, en tots els àpats una porció de fibra. M’és igual que siguin fruits secs al natural, m’és igual que siguin llegums, m’és igual que siguin fruites amb pell, verdures, llavors. Saber que aquesta fibra que tindrà és un factor protector natural davant una gran quantitat de malalties.

Mujer 6. Hola, Isabel. Jo voldria saber quins són els principals símptomes que experimentem amb la menopausa i, sobretot, com afrontar-los de la manera més positiva possible.

Isabel Viña. Doncs m’encanta la teva pregunta i és, realment, complicada. Perquè igual que he comentat abans que l’adolescència és un canvi brutal hormonal, la menopausa també és un canvi, perquè moltes vegades només ens recordem dels estrògens. “Òndia, jo he estat amb molts estrògens, de sobte em baixen i tinc els típics símptomes de fogots, insomni, irritabilitat”. Però és que, què us he dit? Que totes les hormones parlen entre elles. Quan una hormona, en aquest cas els estrògens, cauen de manera brusca, i és brusca perquè probablement el que s’estima és que en moltes dones aquests canvis tan importants succeeixen en mesos, i tu passes d’estar en uns nivells d’estrògens de mitjana d’entorn de 155 picograms per mil·lilitre, a uns nivells de 20. Això, quan has estat tota la vida en 155, que de sobte en un mes i mig et baixin a 20, és un canvi molt marcat. Llavors, què és el que passa? Els estrògens baixen, però la resta d’hormones se solidaritzen amb els estrògens i comencen, també, a fallar. Per tant, tu pots intuir o pots sentir que hi ha vegades que diuen: “Jo no tinc cap fogot, no tinc cap insomni, però de sobte em comencen a xiular les orelles, o de sobte començo a engreixar-me quan jo mai he tingut panxa i em comencen a engreixar, per què? Si a mi m’han dit que els estrògens eren només el que em permetia tenir la menstruació”. No, és que, per exemple, a la menopausa aquesta caiguda d’estrògens senyalitza la insulina, la insulina diu: “Ui, han caigut els estrògens. Doncs ja no vull funcionar bé, perquè em sap greu que el meu company estrogen ja estigui tan baixet, doncs jo tampoc m’aixecaré avui. Jo, quan la Isabel prengui hidrats de carboni, tampoc els alliberaré quan em vingui de gust. Avui estic una mica més cansada

Isabel Viña. Per què? No és tant per l’estrogen que ha caigut, sinó per tota la senyalització que aquesta caiguda d’estrògens té en altres eixos hormonals, en aquest cas l’insomni, per una falta de quantitat suficient de melatonina que fa que a la nit et falti un piquet per permetre’t mantenir el son. Llavors, “Isabel, quins símptomes té la menopausa?” Tants com ajustos hormonals que estan succeint. I són tants i tan diferents, en tant que quan tu tinguis la menopausa tindràs uns símptomes i uns altres. Per tant, com acotar els símptomes de la menopausa, més enllà dels coneguts fogots i irritabilitat, seria acotar l’experiència individual de cada persona, i això seria acotar molt la visió de salut. Llavors, crec que, igual que us deia que l’adolescència és una època en què malauradament no puc dir mira, en aquest quadrat entren tots els símptomes que el teu fill o la teva filla tindrà, voler posar portes al camp sempre és un problema, i en la salut també. Llavors, quins símptomes pot tenir una dona en l’etapa de la menopausa? Igual que en els homes, que també és similar, potser no tan marcat, més sostingut, però també experimenten canvis, de fet, es coneix com a andropausa. Seria, una mica, fer un abordatge reduccionista del que és la medicina, i per a mi seria com no donar-vos la informació més veraç. Llavors, crec que des de la millor perspectiva que us puc dir és tenir una ment oberta, malauradament curiosa, per saber que tot allò que vosaltres no reconegueu com a propi vostre, probablement sigui un símptoma i una manifestació de la transició que esteu experimentant. Fins fa poc temps, les dones, els homes, vivíem 40, 50 anys. Ara viuràs la meitat, o més, de la teva vida en etapa de menopausa. La menopausa pot succeir entorn dels 50 anys i ja l’esperança de vida, afortunadament, ja és d’entorn de 90 anys. Si ho penseu bé, la meitat de la vida estaràs en etapa de menopausa. Llavors, en comptes d’experimentar 30 anys de la teva vida com quina porqueria de vida, és amb una ment curiosa i: “Òndia, és que potser el meu cos ara em demana una cosa diferent perquè el meu estat hormonal és diferent. I només puc donar-li allò que necessita si jo conec com funciona el meu cos actualment”. Per tant, tot passa per conèixer, per escoltar-te i conèixer la teva experiència. Està bé comentar el que et passa, però voler sempre protocol·litzar tot en medicina és un error, perquè la teva experiència és única. I l’única manera que tinc d’individualitzar el teu abordatge és ensenyant-te tot el que pot succeir, com es reajusten les teves hormones perquè tu sàpigues: “Òndia, doncs mira, ara en aquesta època de la meva vida, el meu cos em demana més dolç. Això és perquè la Isabel em va explicar que en l’etapa de la menopausa em cauen els estrògens, la meva serotonina i la meva dopamina no és la que era, llavors em demanarà dolç. Però també m’ha dit la Isabel que, per exemple, una manera d’atenuar aquest dolç és, per exemple, fent exercici físic”.

Isabel Viña. Per què? Perquè l’exercici físic, entre altres coses, et permet obtenir aquest benestar que us he dit abans. O també: “La Isabel m’ha dit que un efecte molt similar al del dolç és, per exemple, combinar aliments que naturalment tenen o són font de minerals que estimularan la serotonina, per exemple, el magnesi. El cacau pur és una molt bona font de magnesi, i el magnesi es necessita per produir serotonina i dopamina, que és el que precisament la Isabel m’ha dit que em falta en aquesta època”. Com veieu, tot passa per saber una mica el més genèric per després, amb tot aquest llibre de receptes que la Isabel m’ha donat, jo ho aplico. Llavors, els símptomes són molt diversos, tants com tu puguis tenir, però l’important és saber com poder atenuar-los sobre la base de com funcionen totes les hormones. Per tant, tot passa una mica pel coneixement.

Mujer 7. Com va, Isabel? A mi m’agradaria saber què passa amb les hormones quan envellim.

Isabel Viña. Et diria que totes les hormones baixen, excepte dues que pugen. I quines pugen? La insulina i el cortisol. Totes les altres baixen. Què succeeix quan puja la insulina i el cortisol com a conseqüència de l’envelliment? Un, que tendim a acumular més greix a l’abdomen, us ho he comentat abans. La insulina, quan augmenta, fa que es redistribueixin erròniament els greixos des de la perifèria cap a l’interior. Després, d’altra banda, com que s’eleva el cortisol, el cortisol és una hormona que us he dit que és de l’estrès, i què és el que fa? Entre altres coses, a més d’incrementar el risc d’hipertensió arterial, de retenció de líquids, per això cada vegada més, amb l’edat, entre altres coses, apareixen problemes que mai havien aparegut. “Òndia, jo mai he estat hipertens i de sobte ara m’he de prendre tres pastilles, un diürètic, perquè tinc la tensió pels núvols”. Per què? Això no només és perquè envellim, és perquè, per exemple, tenim un excés de cortisol i el cortisol, entre altres coses, augmenta la freqüència del cor, augmenta la tensió dels vasos sanguinis, però tot això, en el fons, té un bon raonament. Per què tu vols que quan el cortisol s’elevi, tu tinguis una freqüència cardíaca més alta i els teus vasos es tensin? Perquè el cortisol, originàriament, es produïa quan érem a la sabana africana i ens havia de perseguir un lleó i ens havíem de salvar. El fet que el cortisol faci que els vasos es contraguin, permet que es bombegi més sang i vagi més sang als músculs que et permetin córrer. Tanmateix, amb l’edat, una cosa no fisiològica és que el cortisol s’eleva massa. Com veieu, sempre és el “massa”. No és un problema de l’hormona en si mateixa, sinó d’aquesta pèrdua de regulació, doncs amb l’envelliment hi ha més cortisol, el cortisol fa que el nostre cor bombegi més ràpid, els vasos sanguinis es contreguin, pugi la tensió i apareguin problemes. Alhora, aquest cortisol, també amb l’envelliment, produeix que es destrueixin moltes proteïnes. Per tant, hem d’aportar extra de proteïnes. Però és que, a més, què us he dit fa un moment? Que disminuïen les hormones tiroïdals. Les hormones tiroïdals es necessiten per assimilar i absorbir nutrients, especialment els aminoàcids que componen les proteïnes que prenem. Llavors, si s’ajunta que augmenta el cortisol, que destrueix teixits, especialment els teixits musculars, per què? Perquè en el fons, a nivell evolutiu, heu d’entendre que és més important que el cor bombegi sang, que els pulmons respirin, que no pas que tu tinguis un bon glutis. La veritat és que el glutis importa poc en estat evolutiu. Llavors, destrueix el múscul. Què és el que passa? Que has d’entendre que per al cos com et veus o com de funcional ets és molt secundari al fet que tu et mantinguis respirant. Llavors, tenim que aquest excés de cortisol, vinculat a l’envelliment, ens destruirà múscul. Alhora, entre altres coses, la caiguda d’hormones tiroïdals farà que la proteïna que tu mengis no s’absorbeixi de manera tan eficient. És a dir, imagineu que la proteïna és com un collaret de perles. Cada boleta del collaret de perles són aminoàcids.

Isabel Viña. Aquests aminoàcids s’han d’extreure del collaret de perles perquè després entrin al cos, i això es redirigeixi doncs al múscul, a l’os, a la pell, per mantenir elasticitat, perquè la pell, tant que ens importa el col·lagen, el col·lagen és una proteïna enorme, és una de les proteïnes més grans del cos humà que està composta per tres boletes de perles que són tres aminoàcids, que és la glicina, la prolina i la hidroxiprolina, repetides, ni més ni menys, que 333 vegades. És una proteïna enorme. Doncs bé, amb l’envelliment i aquesta disminució de les hormones tiroïdals, el cos ja no pot extreure totes les boletes de perles del collaret. En comptes d’extreure’n les 40, n’extreu deu, amb la qual cosa ja no és tan eficient. Tu has d’aportar-li extra de collaret de perles perquè com que de cada collaret només en traurà deu, doncs li dones quatre collarets de perles perquè al final obtingui aquestes 40 netes, que té una persona jove de 20 anys. Llavors, la proteïna sempre és fonamental, però a mesura que ens fem grans és més important. Un, perquè assimilarem menys del que prenem. De fet, de mitjana es recomana entre 20 i 30 grams de proteïnes per àpat que fem, però a partir dels 30 anys s’intenta prioritzar aquests 30 grams. Això no són 30 grams de carn, sinó que 100 grams, per exemple de pollastre, tenen 20 grams de proteïnes, perquè us en feu una idea. 150 grams de llegums tenen 18 grams de proteïna. Llavors, al cap i a la fi, hem d’intentar, una miqueta, incrementar aquesta quantitat de proteïnes per ració per obtenir, per cada àpat, almenys 30 grams, perquè ens assegurem que, tot i que no ho assimilem tot, aportem més quantitat que ens permeti atenuar que ja no som tan eficients aprofitant aquesta energia. I després, d’altra banda, alhora cal assegurar el consum de proteïnes, perquè no només n’assimilem menys, sinó que a sobre en gastem més. Llavors, és una mica contraintuïtiu perquè la gent tendeix a menjar menys a mesura que es fa gran. I què és el primer que es comença a menjar menys? Proteïnes. Per què? Perquè apareixen els problemes de dentadura. I què és el més complicat de mastegar? Generalment les proteïnes. Tothom: “Ai, un caldet, una sopeta, un got de llet amb magdalenes”. Això són tot hidrats, són tot greixos. On són les proteïnes? No és només que el nostre cos necessita més, sinó que l’ambient també ens ho dificulta. Llavors, cal fer un esforç molt actiu per assegurar el consum de proteïnes. Hidrats de carboni sempre se’n troben. Tens a mà un plàtan, tens a mà un tros de pa, una patata bullida, un plat d’arròs, un plat de pasta. Els greixos també. Vivim en un país que és productor i és exportador d’oli d’oliva verge extra, un dels millors greixos que existeixen. Un rajolí d’oli sempre el tens a mà. Te’n vas a menjar per aquí, en un supermercat sempre tens a mà un plàtan i un parell de fruits secs. Però, quan tens a mà proteïna? Et prendràs un tros de pit de pollastre a pèl? És molt complicat. Llavors, hem de fer un esforç molt actiu si volem envellir bé per assegurar el consum de proteïnes, no només perquè són importants, sinó perquè a sobre el cos ens ho posarà molt difícil per mantenir-les. Per tant, les proteïnes són claus per a tot, i més per mantenir un envelliment saludable. A grans trets, les hormones envelleixen? Sí. Envelleixen totes igual? No.

Isabel Viña. Generalment, gairebé totes baixen, excepte la insulina i el cortisol, que augmenten. Això fa que, en global, nosaltres ens puguem trobar amb menys energia, menys múscul, menys ossos, major quantitat de greix. Però això no és una cosa que no es pugui solucionar, sinó que, si tu saps què passarà, te’n pots anticipar. I com puc anticipar-me i millorar aquest ascens d’insulina i de cortisol, intentar atenuar aquesta baixada d’hormones tiroïdals, aquesta baixada d’estrògens, aquesta baixada de testosterona, aquesta baixada d’altres hormones suprarenals? Doncs si fem exercici de manera regular, un exercici combinat, exercici variat, cardiovascular que ens permetrà mantenir els músculs i ossos, mengem bé, especialment la fibra. La fibra ens permetrà, de manera natural, reduir aquest excés d’insulina que us estic comentant. Podem atenuar moltes de les manifestacions i hackejar el sistema, però no cal hackejar-lo posant-nos a menys 40 graus, a les vuit del matí, en aigua freda, després calenta i després fer el pi. No, no cal ser tan complicat. El cos, quan el tractes bé, ell et tracta de tornada molt bé. Llavors, el cos envelleix, les hormones envelleixen, però no és una cosa ni inevitable ni perjudicial. Sempre que ens cuidem i sapiguem que l’exercici físic, l’alimentació, la fibra i un bon ambient social seran el nostre millor coixí per viure més i millor, tenim una mica fàcil hackejar les hormones.

Toni. Hola, Isabel. Soc en Toni, estudiant de nutrició. M’agradaria preguntar-te quins senyals ens dona el cos, abans de manifestar-se, de forma més evident, la diabetis.

Isabel Viña. La diabetis és una malaltia que té molts cognoms. No és el mateix una diabetis tipus 1, que és una diabetis autoimmune, que una diabetis tipus 2, que sol ser la més vinculada una mica amb l’envelliment, amb aquesta acumulació de greix i la falta de múscul. Una mica, per posar-te en l’ordre de prioritats importants, els primers senyals d’una diabetis molt franca, molt marcada serien una set irrefrenable, moltíssimes ganes de beure, moltes ganes d’orinar i molta gana. Per què? Perquè quan tu tens una diabetis, el teu cos, entre altres coses, o no produeix insulina o la que produeix no actua bé. És a dir, al teu cos circula insulina, però els teus teixits són impermeables a ella. Per tant, què és el que passa? Si el teu cos, perquè no en té, o no detecta una hormona que s’encarrega de metabolitzar la glucosa, és a dir, agafar el sucre que tu menges, i passar-lo de la sang a l’interior de les cèl·lules, el teu cos no detecta menjar. Encara que tu estiguis menjant, les teves cèl·lules no el poden absorbir, perquè no hi ha insulina, o la que hi ha no funciona bé. Per tant, el teu cos et continua demanant menjar perquè per a ell no estàs menjant, per això apareix aquesta gana que t’he explicat. Després, alhora, com que tampoc pots gestionar els volums, la sal ni altres minerals, el teu cos et demana molta aigua perquè no la pot assimilar, perquè la insulina, entre altres coses, és una hormona que s’encarrega d’assimilar els macronutrients que tu també saps. Llavors, apareixen aquests símptomes que són: molta set, moltes ganes d’orinar, perquè tot el que beus ho perds, no ho assimiles, i molta gana. Perquè encara que tu estiguis menjant, el teu cos no ho pot assimilar. I com que no ho pot assimilar, apareix molta gana i pèrdua de pes. Aquests serien els símptomes més clau de qualsevol tipus de diabetis. Després, en la diabetis més freqüent actualment, que és la diabetis tipus 2, que és una diabetis metabòlica també, entre altres coses, abans, molts anys abans que aparegui la malaltia, està vinculada amb una acumulació de greix a l’abdomen. Per què? Perquè quan tu tens una funció inadequada de la insulina, és a dir, quan apareix, entre altres coses, la resistència a la insulina, resistència a la insulina és que el teu cos, com el seu nom indica, és resistent a una hormona. És a dir, s’ha posat una capa impermeabilitzadora que fa que, encara que tu tinguis insulina, el teu cos ni la veu. És resistent. És com: a mi m’arriba la insulina, però jo no la detecto. Què és el que passa? Quan el teu cos no detecta la insulina, el teu pàncrees diu: “Ui, però si jo estic produint molta insulina, però la Isabel no la detecta. En produiré més, en produiré més, en produiré més. Hiperinsulinisme. Què us he dit al principi de tot? El problema no és una hormona en si, sinó que en tingui un excés. Quan jo tinc un excés d’una hormona, què és el que passa? En aquest cas, la insulina fa que jo no metabolitzi bé el menjar, que se m’acumuli molt greix a l’abdomen, s’acumuli greix al fetge, s’acumuli greix al pàncrees, comenci a acumular molt greix i, quan el meu pàncrees té una quantitat tan excessiva de greix que satura les cèl·lules productores d’insulina, ja no produeixo insulina i apareix la diabetis.

Isabel Viña. Però jo porto molts anys estant en un estat on el meu cos ha produït molta insulina però no l’ha assimilada. Llavors, símptomes que pot donar abans dels que us he dit? Entre altres coses, més aviat, signe seria una acumulació excessiva de greix a l’abdomen. Un abdomen amb molt greix és un dels signes més inicials i, sobretot, més reversibles d’una diabetis tipus 2. Llavors, prevenir l’acumulació de greix a l’abdomen seria una magnífica prevenció de la diabetis tipus 2. I un cop que ja apareixen els símptomes que he dit de pèrdua de pes, de molta set i molta orina, això ja està en un estat, pràcticament, irreversible. Però el primer signe, i que m’agradaria que tots sabéssiu, és: una acumulació excessiva de greix a l’abdomen és una alarma que cal posar-se les piles per cuidar la nostra insulina, per prevenir la diabetis. I tornem al mateix. “Isabel, què puc fer perquè jo, en comptes d’acumular greix, i em fa por ara tenir diabetis d’aquí a cinc anys? Què puc fer per reduir aquest greix de l’abdomen?” No hi ha remeis màgics. Exercici físic, força i cardiovascular, i tornem al mateix, la fibra. La fibra és el millor regulador de la insulina que existeix. I després, com a extra, si m’ho permeteu, la proteïna. Per què? Perquè la proteïna, en aquest cas, a nivell de la insulina, ens permetrà mantenir-nos saciats més temps i, per tant, que el nostre cos no demani tant menjar i que no demani, per tant, al nostre organisme més insulina de la que ja tenim. Llavors, per prevenir la diabetis, en general, us diria exercici, fibra i proteïnes. Símptomes d’una diabetis, el major i símptoma més inicial d’una diabetis tipus 2, que és la metabòlica, la més comuna, seria una acumulació excessiva de greix a l’abdomen. I, malauradament, els signes i símptomes més tardans, i quan ja està la malaltia molt avançada i que ja probablement caldria tractar amb fàrmacs, fins i tot amb la mateixa hormona insulina, seria pèrdua de pes, molta gana, molta set i molta orina.

Hombre 2. Hola, Isa. Em fa moltíssima il·lusió ser aquí i la veritat és que ha estat un plaer escoltar-te. Crec que puc parlar en nom de tothom si dic això. Volia fer-te una pregunta sobre una cosa que ara està cada vegada més en boca de tothom, i és quins elements, principalment, afecten aquesta orquestra de les hormones i què hauríem de tenir en compte en el nostre dia a dia.

Isabel Viña. Mil gràcies per les teves paraules, i la teva pregunta em sembla magnífica, perquè jo he assumit que les nostres hormones es produeixen i, quan es produeixen, per exemple, la insulina al pàncrees, l’hormona tiroïdal a la glàndula tiroide, per exemple, el cortisol a les glàndules suprarenals, això es produeix i actua perfectament. És a dir, surt a la sang, entra a la cèl·lula, s’uneix a la seva porteta, la clau, que és l’hormona, obre la porta i tot flueix. És clar, això mola molt fins que entra en joc un concepte que són els disruptors hormonals. És a dir, substàncies de l’ambient, malauradament mola molt tenir tuppers de plàstic, mola molt cuinar en paelles antiadherents, mola molt escalfar aliments preparats, però ja no mola tant quan molts agents del nostre exterior afecten com les hormones executen les seves accions. És a dir, “Isabel, jo m’he fet una anàlisi i totes les meves hormones em donen valors normals, però és que jo tinc símptomes que alguna cosa no funciona bé. Què és el que passa?” Aquests disruptors hormonals, que són com agents silenciosos que, malauradament, són al nostre ambient i entren en contacte amb nosaltres a través de la ingestió d’aliments, a través de la inhalació i a través de la pell, afecten la manera en què aquesta hormona senyalitza la seva funció a les cèl·lules. I poden afectar de manera que disminueixen la seva acció, l’exacerben o, fins i tot, en determinats teixits, la bloquegin i, en altres, l’activin. És a dir, totes les regles del joc van bé, les teves hormones van bé, la teva anàlisi està perfecta, tu et cuides, però malgrat això, les teves hormones no funcionen bé. Hi ha alguna cosa que afecta això. I això són els disruptors hormonals. I vosaltres direu: “I què fem? Vivim en un iglú? Perquè tu dius que tot això és a l’exterior i que jo no en tinc gaire control”. Malauradament, hi ha un preu a pagar per aquest estil de vida que tenim. Això és el que hi ha. Què podem fer per minimitzar aquest efecte tan idiosincràtic que té el que ens estàs comentant? Que és: jo em cuido, el meu cos funciona bé perquè les meves anàlisis van bé, però hi ha alguna cosa externa a mi que pot afectar com les meves hormones actuen dins de les meves cèl·lules. Bàsicament us diria, a grans trets, intentar reduir la nostra exposició a ells i gestionar-la. Com per exemple, sens dubte, intentar evitar els recipients de plàstic. Els tuppers de plàstic, especialment quan s’hi introdueix menjar calent i com més greix tenen, van transmetent al menjar, de manera exponencial, nanoplàstics que, quan tu els ingereixes amb el menjar, entre altres coses, s’acumulen en estructures com el cervell. I de fet, hi ha un estudi recent a la revista Nature el 2025 que relacionava l’exposició a nano- plàstics, especialment procedents de tuppers de menjar que prenem, de menjars preparats que escalfes al microones sense pensar: “Òndia, això no és un material inert.

Isabel Viña. Com més l’escalfis, més transmet. En aquest estudi es va evidenciar com el cervell acumula 33 vegades més nanoplàstics que qualsevol altra estructura. I a més

Isabel Viña. Per què? Perquè són compostos que tenen la capacitat, òbviament, de impermeabilitzar les superfícies en què s’utilitzen, però també tenen la capacitat de romandre al nostre cos i afectar, unir-se a les capes de cèl·lules de greix del cos. Tot el cos està envoltat d’una membrana lipídica, que és una mica com la capa impermeabilitzadora. Igual que aquests compostos permeten que el greix es repel·leixi de la paella o, fins i tot, els jaquetons impermeabilitzants també tenen aquestes substàncies, també, quan entren al cos s’uneixen a les nostres capes, impermeabilitzen les cèl·lules i les cèl·lules es tornen impermeables a qualsevol senyal hormonal. Dificulta, per tant, una altra de les mesures per intentar atenuar que estem exposats a disruptors hormonals, seria evitar les paelles antiadherents. “Isabel, quina paella puc utilitzar?” Això no és nou. Les paelles de ferro, ferro colat, de tota la vida, són meravelloses. L’acer inoxidable és un material meravellós. De fet, les grans cuines dels grans xefs utilitzen acer inoxidable, no només per les qualitats que aporta al menjar, sinó, entre altres coses, probablement perquè això ja se sap des de fa temps que alguna cosa que impermeabilitza no és bona. L’oli és bo per cuinar, òbviament no en excés, com tot a la vida, però tornar una mica al tradicional, al bàsic. Després, una altra de les coses que jo també sempre recomano, a més del tema dels tuppers de plàstic i les paelles antiadherents, serien també els estris de cuina. El mateix, tu estàs constantment rascant, si això és de plàstic i no és adequat, això, al final, passa al menjar i tu t’ho ingereixes. Per tant, obtenir estris, com us he dit, de vidre, d’acer inoxidable. I després, finalment, sorry, però les ampolles de plàstic. Jo entenc que l’aigua, depèn d’on siguem, encara que sigui potable, pot no ser bona, però penseu que esteu ingerint ampolles que porten molt temps envasades, que a més els ha tocat calor i els ha tocat llum. Ampolles de plàstic que és tot envoltat de plàstic i amb aigua. Aquesta llum, aquesta calor i aquest temps transmeten, progressivament i de manera exponencial, una gran quantitat de plàstics que tu ingereixes de manera contínua. Per tant, en la mesura que puguem, intentar evitar consumir aquesta ampolla de plàstic tot el dia, intentar optar per ampolles reciclables, o usar filtres d’aigua que ens permetran reduir aquesta quantitat de nanoplàstics que tu estàs tot el dia. Perquè penseu, prenc ampolles de plàstic, vaig amb tuppers de plàstic i a sobre cuino en paella antiadherent. Estàs contínuament, malgrat que t’estàs cuidant, estàs fent exercici, estàs contínuament exposant el teu cos a substàncies que, un cop ingerides, poden alterar l’equilibri normal. Per tant, els disruptors hormonals són una cosa aparentment nova, però de la qual cada vegada som més conscients que molts dels problemes hormonals i metabòlics que no tenien una explicació del tot clara. Ah, bé, la biologia m’explica fins a aquest punt, però per què de manera desorbitada han aparegut problemes de fertilitat, que abans no n’hi havia tants? L’edat explica fins a un punt, però no explica totes les causes. Per què, cada vegada, gent més jove té problemes de fertilitat? Per què, cada vegada, gent més jove té problemes d’excés de greix? Per què, cada vegada, gent més jove té problemes d’al·lèrgia?

Isabel Viña. No és només per la contaminació, no és només per l’edat, també són aquests agents que afecten l’equilibri normal d’hormones. Les hormones ho controlen tot. Si jo tinc enemics silenciosos, que de manera diària, els estic introduint al meu cos sense saber-ho, per desconeixement, per la facilitat que m’ofereix un tupper de plàstic, per la facilitat que m’ofereix una paella antiadherent, estic, a poc a poc, autosabotejant-me. Llavors, no és que jo em fiqui en una càpsula i no m’exposi a res, és intentar minimitzar la meva exposició. I l’esforç que més beneficis m’ofereix, actualment, no està a utilitzar tots els “sense tòxics”, perquè això no estic parlant de tòxics, els disruptors hormonals no és una cosa que et produeixi una mort aguda, afortunadament, sinó que és un ratolinet petit que va minvant, minvant, minvant les teves hormones. Llavors, la millor mesura per atenuar aquesta exposició, i que jo vagi tenint problemes a la llarga és, sobretot, evitar tuppers de plàstic, evitar escalfar menjar en recipients de plàstic, evitar utilitzar paelles antiadherents i, en la mesura que puguem, intentar evitar les ampolles de plàstic, optar per ampolles de vidre o filtres d’aigua. Això ens permetrà que no tinguem malalties, que no tinguem problemes hormonals? No. Però, probablement, estàs reduint una càrrega externa que al teu cos, que ja està predisposat a tenir certes malalties per l’envelliment mateix o per la genètica, es redueixi. Llavors, us diria que és un meló una mica nou, que cada vegada se’n sentirà parlar més, perquè s’està veient que moltes malalties actuals s’expliquen, en part, per aquesta major exposició, aquesta major ingestió d’uns agents externs que dificulten els senyals normals, no és tot o res. Tot el que puguem fer ens suma i, en general, una mica per tancar aquesta xerrada m’agradaria que entenguéssiu que al cos no tot funciona d’un dia per l’altre, que tot suma, tant en positiu com en negatiu. Per tant, tot el que feu, tota pedra fa paret. És a dir, tot hàbit positiu que sumeu, i hàbit negatiu que resteu, encara que ara no ho pugueu veure, us sumarà per tenir una vida més plena i més duradora. Moltes vegades la dificultat del pendent et fa oblidar que no pares de pujar i progressar. Tu ara ho veus tot un món. “Isabel em diu que la fibra, que la proteïna, que l’exercici, que el cardiovascular, que la relació social, que la paella antiadherent, que l’ampolla de plàstic”. I ho veieu fet un món. Però si tu apliques la màxima de tota pedra fa paret, i te’n vas d’aquí i, en comptes d’anar-te’n amb el cotxe fas una volta a l’illa, camines tres minuts, aquesta nit, en comptes de prendre cinc patates i un tros de bròcoli, et prens quatre patates i dos trossos de bròcoli. D’aquí a dos dies quedes amb el teu amic per, en comptes de prendre’t una cervesa, passejar i potser quan se t’espatlli la paella, optes per una de ferro, estàs sumant molt. Ara no ho veus, però d’aquí a vuit mesos aquest passeig de tres minuts s’ha convertit en un passeig habitual de 40 minuts, aquesta partideta amb el teu col·lega s’ha convertit en un torneig d’estiu de futbol o de ball.

Isabel Viña. Després, alhora, aquest tupper de plàstic s’ha convertit en que tu ara et curres més els tuppers, prens més verdures, i a sobre ho fas en envasos de vidre i cuides més la gent. I, sobretot, transmets aquesta informació a la gent del teu voltant. Això funciona com una cadena de favors. No només t’ajudes a tu, sinó que amb els hàbits nous vas generant curiositat i ganes de cuidar-se als altres. Per tant, si podeu quedar-vos amb alguna cosa d’aquesta xerrada, m’agradaria que us quedéssiu amb que tota pedra fa paret, que tot el que feu de positiu sempre sumarà, encara que ara no ho veieu, tot això, hem de viure 100 anys. Mai és tard per començar a cuidar-se. Mai ningú, als 95 anys, diu: “Tant de bo no estigués tan fort ni tan sa”. Tot el que feu ara, tot tindrà una repercussió positiva per a la vostra salut. L’important és que comenceu ara. El camí no està assegurat, però sens dubte, si no ho intenteu, el fracàs és absolut. Llavors intenteu-ho i, sobretot, tota pedra fa paret, tot suma. Una peça de fruita, un minut de caminar i un minut de somriure amb la gent que estimeu, sempre us sumarà.