El T. rex no era la fera que mostra el cinema

Francesc Gascó. Els dinosaures eren molt més que grans llangardaixos i, amb el pas del temps, fins i tot ens hem adonat que no es van extingir tots, que un llinatge de dinosaures, un grupet, un petit grup de dinosaures va arribar a sobreviure, i que continua viu avui dia. Així que, avui dia, si volguéssim mirar als ulls alguna cosa semblant a un dinosaure, podríem mirar als ulls un dinosaure de veritat, i podríem començar pels coloms del parc. Quan parlem de l’era dels dinosaures o quan ens imaginem el món en què vivien els dinosaures, sembla que estem imaginant una mena d’escenari únic de fons, en què els dinosaures estan actuant, però aquest escenari no canvia, com si hi hagués una única era dels dinosaures, com si, igual que ara tenim una sèrie d’ecosistemes, biomes, climes, estacions, durant tota l’era dels dinosaures hagués estat igual. I, en realitat, els dinosaures van viure durant aproximadament 160 milions d’anys, gran part de tres períodes geològics. I el món va canviar molt, fins i tot durant l’era dels dinosaures. Evidentment, no tenim termòmetres per portar al passat amb una màquina del temps, no podem treure el cap per veure quin temps feia. El que sí que tenim és el que anomenem, normalment en les ciències ambientals, o en les ciències geològiques, el que anomenem “proxys”. Bàsicament, tot el que passa al nostre voltant està relacionat amb les condicions climàtiques, el temps, el clima. La manera com es diposita la sorra en una platja té a veure amb les condicions climàtiques. El tipus d’àtoms que les plantes estan incorporant quan s’estan alimentant, quan estan fent la fotosíntesi. L’elecció, per exemple, d’un isòtop davant d’un altre, d’elements estables, d’isòtops estables com el carboni, com l’oxigen. Una cosa tan normal com l’oxigen que respirem. Existeix en la natura en forma de diferents isòtops. I triem, o més ben dit, les plantes, a l’hora de fer la fotosíntesi, fins i tot nosaltres mateixos a l’hora d’alimentar-nos, estem en equilibri amb el medi. I, depenent d’aquestes condicions, hi ha elements que abunden més que d’altres, isòtops que abunden més que d’altres. Les roques que es formen quan som en una època més seca no són iguals que les que es formen en una època molt més exuberant, molt més humida, per exemple. I, gràcies a aquestes petites dades, podem arribar a fer aproximacions de com era el món al principi de l’era dels dinosaures o a través del temps durant tot el temps que van viure. Per exemple, els dinosaures apareixen aproximadament al Triàsic Mitjà, fa uns dos-cents i escaig milions d’anys. Venim del fet que la Terra havia passat per una gran extinció massiva, de fet, més gran que l’extinció que va acabar amb els dinosaures. I el món, en aquell moment, era un lloc molt àrid, molt sec. I les roques ens parlen precisament d’un món molt àrid i molt sec. Tenim un gran supercontinent, que us sonarà pel nom, Pangea, en què, a més, si us hi fixeu, fins i tot avui dia, al centre, en general al centre de continents molt grans, el que hi ha són deserts. Perquè sembla que no hi arriba la humitat dels oceans o hi ha barreres, serralades, cadenes muntanyoses que fan que no hi arribi fins allà tota la humitat que hi hauria d’arribar.

Francesc Gascó. Imagineu-vos un únic gran supercontinent. Les condicions podien arribar a ser molt desèrtiques, diguem-ne, al centre d’aquest supercontinent. Així doncs, arrenca l’era dels dinosaures, amb els dinosaures sense ser especialment abundants, ni ser els reis de la Terra, i unes condicions molt àrides. I en un moment, que és una subdivisió del Triàsic que els geòlegs anomenen Carnià, es produeix un canvi i s’observa que, de sobte, comencen a abundar roques que tenen més a veure amb ambients més humits, que es formen més roques que tenen a veure amb rius, amb llacs, i es veu un canvi. Es veu un canvi que ja converteix aquest món àrid del Triàsic en un món més exuberant, molt més ple de vegetació, molt més humit, que seria el món en què al Juràssic i al Cretaci proliferen els dinosaures. I de fet, sembla que es relaciona fins i tot amb activitat volcànica que podria estar relacionada, precisament, amb l’obertura d’aquesta Pangea, i l’inici del que popularment anomenem deriva continental, aquesta tectònica de plaques que separa les plaques que formaven aquest gran supercontinent fins a formar els continents tal com els coneixem avui dia. Així doncs, al principi de l’era dels dinosaures, gràcies a aquests proxys, a aquesta informació geològica, geoquímica, geofísica, tenim dades d’un món reunit en un gran supercontinent amb condicions molt més seques i dures, i veiem com després, amb el pas del temps, es torna molt més humit, continua sent un món més càlid que l’actual. No tenim casquets polars, que sapiguem, durant tota l’era dels dinosaures, però podem veure com va avançant fins al punt que, quan es produeix l’extinció de la majoria de dinosaures, fa 66 milions d’anys, els continents no són exactament com els tenim ara, però diguem que els reconeixeríem, perquè ja s’havia obert l’Atlàntic, ja s’estava formant la Mediterrània… Aleshores, ja reconeixeríem una mica més la Terra. Així doncs, si podem arribar a saber com era aquell món és precisament gràcies a aquestes dades geològiques o, per exemple, també a fòssils d’altres criatures. Perquè un món del passat en què habitaven dinosaures tampoc no estaria complet si no l’omplim de vegetació. I, per sort, també tenim informació de les plantes, de microorganismes, fins i tot, de tota mena d’éssers vius que acompanyaven els dinosaures durant aquests 160 milions d’anys que diem que van dominar la Terra.

Hombre 1. Hola, Francesc. Si els dinosaures existissin avui, podrien conviure amb els humans en el mateix hàbitat?

Francesc Gascó. És molt bona pregunta perquè, de fet, fins i tot en la ficció ens hem imaginat moltes vegades que la convivència de dinosaures i humans és impossible. És el punt de partida de moltes històries, des d’‘El món perdut’ fins a la saga ‘Jurassic’. Com si de sobte, si ens posessin a coexistir, a conviure, seria catastròfic, seria impossible. Jo crec que són dos escenaris diferents. És veritat que si ara mateix ens poséssim a tornar a intentar conviure seria molt difícil, però crec que passaria fins i tot amb espècies no necessàriament de l’era dels dinosaures. Si simplement espècies que mai no han conviscut les poses a coexistir, es produirà algun tipus de fricció, serà molt complicat que hi hagi una coexistència en pau, en harmonia, perquè, al cap i a la fi, nosaltres podem arribar a dir que, encara que d’una manera una mica forçada, perquè estem explotant una mica el planeta, podem arribar a dir que estem més o menys en una mitja harmonia amb la resta d’éssers vius que viuen avui dia, perquè tant l’ésser humà com aquestes espècies hem evolucionat en el mateix moment. Així que les relacions ecològiques entre nosaltres estan establertes des de fa molt temps. Ficar de sobte en un ecosistema un animal aliè, per exemple, una espècie invasora, que solem dir, ja causa friccions, ja causa certes tensions. Així doncs, si de sobte fiquéssim els dinosaures a la Terra en què nosaltres vivim, és totalment inevitable que seria difícil. Però, si ens fiquem en l’altre escenari, en què no s’haguessin extingit gairebé tots els dinosaures a finals del Cretaci, si haguessin sobreviscut, per exemple, els grans dinosaures carnívors, els grans dinosaures de coll llarg, els grans dinosaures cuirassats, si haguessin sobreviscut, si no hi hagués hagut aquest cataclisme que els va portar a l’extinció a finals del Cretaci, jo vull pensar que no deixen de ser animals i que hauríem continuat convivint amb ells. És a dir, en el moment en què hagués aparegut el nostre llinatge, d’alguna manera hauria estat integrat en els mateixos ecosistemes que ells. No deixen de ser animals. Hauríem estat nosaltres, els primers primats, haurien estat, per exemple, la presa de grans dinosaures carnívors, o nosaltres mateixos hauríem estat depredadors, amb el temps, d’un altre tipus de dinosaures. Per molt que a través de la literatura o del cinema els vegem moltes vegades com a monstres mítics, no deixen de ser animals, que, a més, han estat molt diversos. No tots han estat grans titans o grans depredadors ferotges, són animals, eren animals. I, en aquest sentit, jo vull pensar que sí que hauríem pogut conviure amb ells sense cap problema. De fet, amb un grup d’ells sí que hi hem conviscut i hem sobreviscut sense cap mena de problema.

Mujer 1. Hola, Francesc. Si avui dia volguéssim saber com es veurien els dinosaures, en quin animal ens hauríem de fixar?

Francesc Gascó. Fixa’t, quan jo era petit, i ja era un gran aficionat, bé, aficionat és quedar-me curt, jo estava obsessionat pels dinosaures quan era petit, també ho dic com si ara no ho estigués. En qualsevol cas, jo de molt petit, vulguis o no, volia veure dinosaures, o el més semblant que pogués veure a un dinosaure. En aquell moment, encara no teníem, per exemple, accés a Internet, no teníem accés a molts continguts. Abans de l’estrena de ‘Parc Juràssic’, la major part de pel·lícules amb dinosaures o bèsties prehistòriques no eren especialment realistes, era un ‘stop-motion’ i una mena de titelles que es notaven molt. I, vulguis o no, volies veure alguna cosa semblant a un dinosaure. I, d’una manera totalment intuïtiva, anaves als grans rèptils que tenim avui dia. I veies documentals de cocodrils o dels varans, dels dragons de Komodo, i a mi sí que em queia la bava pensant que podia ser alguna cosa semblant al que van ser en el seu moment els dinosaures. Tanmateix, amb el pas del temps hem arribat a adonar-nos que els dinosaures eren molt més que grans llangardaixos. De fet, encara que al principi es descobrissin els primers ossos i es classifiquessin de manera correcta com a parents dels rèptils i es reconstruïssin com a rèptils, amb el pas del temps ens hem adonat que eren molt més diversos. Fins i tot ens hem adonat que no es van extingir tots, que un llinatge de dinosaures, un grupet petit de dinosaures, va arribar a sobreviure i continua viu avui dia. Però no érem conscients que formaven part d’aquest grup de dinosaures. Si bé quan jo era petit ens fixàvem en els grans llangardaixos, en grans rèptils, i ens queia la bava pensant, imaginant que alguna cosa així, però en gran, seria veure un dinosaure, avui dia sabem que tenim dinosaures vius avui dia, que són tot el gran grup dels ocells. Avui dia sabem que els ocells són els últims dinosaures que queden, els que van sobreviure a l’extinció de finals del Cretaci. I és una història de descobriment que es remunta, pràcticament, al segle XIX. Tot just un parell d’anys després que es publiqués ‘L’origen de les espècies’, en què Darwin, per exemple, proposava que en el registre fòssil s’haurien d’acabar trobant formes transicionals entre grans grups d’animals, es va trobar un jaciment a Alemanya, Solhofen, on van aparèixer fòssils dels que anomenem “de conservació excepcional”, perquè apareix cada osset al seu lloc, apareixen, de vegades, impressions de parts toves dels organismes, perquè era un llac on quedava enterrat molt fàcilment i molt ràpidament, tot ésser viu que queia al fons. I allà es va trobar el que es va considerar el primer ocell, Archaeopteryx, que tenia tant característiques d’ocell com, per exemple, impressions ben marcades de les plomes de les ales, com també característiques típicament dinosaurianes, com tenir, a la boca, dents esmolades, com tenir una cua llarga com de rèptil amb les seves vertebretes, no només composta per plomes com passa en els ocells. I, en aquell moment, ja hi va haver gent que va dir: “Compte, que aquest fòssil té característiques intermèdies. I si hi ha una relació entre els dinosaures i els ocells? Amb el pas del temps això va anar

Francesc Gascó. Així que, de sobte, vam saber que molts dinosaures ja tenien aquests ossos buits, ja tenien un sistema respiratori amb sacs aeris com el que van heretar els ocells. La forma d’alguns dels ossos d’aquests dinosaures també recordava molt la dels ocells, les seves extremitats. Amb el pas del temps, ja vèiem una relació molt clara entre un petit grup de dinosaures teròpodes, que és com anomenem els carnívors, amb els ocells. Tenien moltes característiques semblants a les dels ocells. I, finalment, ja a finals del segle XX, vam trobar jaciments, també d’aquests de conservació excepcional, on, igual que al segle XIX, s’havia trobat Archaeopteryx, es trobaven dinosaures amb impressions de plomes, només que eren dinosaures d’altres grups. I de sobte ens vam adonar que fins i tot molts grups de dinosaures carnívors tenien plomes, sense ser res estretament emparentat amb els ocells. Amb la qual cosa, fins i tot coses que crèiem que eren exclusives dels ocells, com tenir plomes, com tenir els ossos buits, hem après que, directament, les van heretar dels seus ancestres. Així que, avui dia, si volguéssim mirar als ulls alguna cosa semblant a un dinosaure, podríem mirar als ulls un dinosaure de veritat. I podríem començar pels coloms del parc.

Sara. Hola, Francesc. Soc la Sara. Soc profe de ciències i, moltes vegades, sobretot a primer d’ESO, es barreja molt el que és místic amb el que és real. Com podries explicar a un alumne de primer d’ESO que els dracs no existeixen i que els dinosaures són antecessors?

Francesc Gascó. És que el tema precisament de la mitologia i dels fòssils és un tema, en si mateix, del qual podríem parlar durant hores. Perquè, per exemple, quan els primers fòssils de dinosaure es devien trobar, i ho dic així com en una situació hipotètica, perquè ja tenim registre de troballes d’ossos de dinosaures a partir del segle XVIII, il·lustracions de naturalistes, bé, dels primers naturalistes, però abans també se’n devien trobar. Fins i tot hi ha gent que ha arribat a proposar: “I si les troballes d’ossos de dinosaures van ser el punt d’origen de mites?” De fet, hi ha fins i tot gent que es dedica a investigar sobre aquest tema. S’han arribat a proposar relacions directes entre alguns fòssils de dinosaure i alguns mites. Per exemple, el grifó, la criatura mítica del grifó i fòssils d’un grup de dinosaures, que són els protoceratops que apareixen a Àsia. És complicat, perquè jo moltes vegades em plantejo fins a quin punt, quan aflora un esquelet fòssil, podem, al camp, amb tot brut i tot erosionat, arribar a veure-li característiques anatòmiques com per veure si és alguna cosa diferent dels animals que ens envolten. Fins a quin punt, en l’antiguitat, en veure ossos aflorant en un barranc, això despertaria la imaginació de la gent? O si el mite ja existiria i, simplement, en trobar grans ossos es va fer una correlació. Per exemple, es parla molt que, en trobar ossos de vertebrats fòssils en l’antiguitat, això alimentaria el mite dels gegants o, per exemple, dels ciclops. Es parla molt que la troballa de fòssils, d’elefants, per exemple, a Sicília, podia haver donat lloc a l’origen del mite del ciclop, perquè si tu veus un crani d’un elefant o de qualsevol parent seu, de qualsevol proboscidi, un mamut, un mastodont, tu veus un gran orifici, un gran forat al mig del crani, que pots arribar a pensar que és la conca ocular on aniria l’ull, perquè si no tens coneixements d’anatomia no saps on tenen els ulls aquests animals en el seu esquelet, i tu veus un gran forat al mig del crani. Pots arribar a creure que aquest és el punt en què hi hauria l’ull d’aquest ciclop. Així que s’ha proposat molt que els dracs, que els grifons, que els ciclops gegants, podien tenir un punt d’origen en troballes de grans ossos de vertebrats fòssils. Però jo em plantejo si no seria a l’inrevés. Potser l’ésser humà és molt d’imaginar, i som molt imaginatius. I pot, fins i tot, que relats de trobades amb animals que no arribem a veure bé alimentessin aquesta imaginació i que, simplement, després, en trobar els ossos, es produís aquesta mena d’assignació. Doncs mira, si trobo un os gran, doncs deu ser d’un gegant. Però és clar, quan ens situem ja a finals del segle XVIII i, sobretot, durant el segle XIX i es troben ja quan estan naixent les ciències naturals, els primers naturalistes estan fent estudis de camp, estan fent el mètode científic, quan per fi s’estan observant les troballes de fòssils sota la tènue llum naixent de la ciència, no ens deixem portar per aquests mites.

Francesc Gascó. De sobte, aquests primers naturalistes el que fan és intentar encaixar-ho amb els éssers vius que tenen ben documentats i que vivim avui dia. També perquè, aleshores, teníem una visió del món totalment fixista. No teníem la més mínima idea que el món havia canviat. No teníem ni idea que podia haver-hi hagut animals anteriors diferents dels d’ara. Teníem una imatge totalment creacionista del món. Així doncs, van intentar encaixar els fòssils amb els grups d’animals que coneixem avui dia. I no va anar tan malament, perquè al cap i a la fi es van trobar els primers fòssils de dinosaure, es va creure que eren llangardaixos de grans dimensions, es van començar a reconstruir com a llangardaixos de grans dimensions. Després van començar a aparèixer altres naturalistes que, amb aquestes comparacions anatòmiques, van començar a veure més pistes sobre mons passats que no encaixaven amb l’actual, com quan, per exemple, Georges Cuvier va proposar la idea d’extinció. Georges Cuvier era un naturalista de l’època de la Il·lustració, després de la Revolució Francesa, que era completament creacionista, creia en un món creat per un déu creador en què no hi havia hagut cap mena de canvi, però és que ell estava veient espècies que no encaixaven amb les d’avui dia perquè era molt bon anatomista, era el millor anatomista de la seva època, i veia característiques en els ossos de, per exemple, els fòssils que trobaven a la conca de París, hi trobava ossos d’alguna cosa semblant als elefants, però que no eren elefants, que havien de ser necessàriament una altra espècie. I aquest senyor ja encunya el terme d’extinció. I aleshores comencem a reconstruir aquests mons del passat en què havien existit altres espècies. I poc després va ser quan, després de trobar diversos exemples d’aquests grans rèptils del passat, fins i tot altres naturalistes van dir: “Això és diferent dels rèptils que tenim avui dia”. Ja no només són espècies diferents, sinó que són tot un grup diferent. I aleshores és quan s’encunya el terme de dinosaure. Així doncs, és veritat que els mites són aquí, que pot ser que les primeres troballes de fòssils i els mites anessin una mica de bracet. La correlació i la causalitat no estan gaire clares, però amb el pas del temps la pròpia ciència, a mesura que va anar avançant, va anar descartant l’existència de dracs o de grifons i va anar abraçant el que serien realment els seus equivalents en el món del passat, que serien tota la fauna que ha existit i que ha anat, tant extingint-se com evolucionant al llarg de milions d’anys.

Hombre 2. Bones, Francesc, com va? Hola. A mi em sorgeix la pregunta que jo, des de petit, i ara, els dinosaures han estat una cosa que m’ha flipat des de sempre. A tots els nens els han flipat des de petits els dinosaures. A què creus que es deu això?

Francesc Gascó. És molt bona pregunta i, per sort, no m’he d’imaginar una resposta perquè hi ha gent que es dedica a l’estudi de la psicologia infantil i estan trobant una resposta, així que estem de sort, estem d’enhorabona. Em poso en la situació, no cal que jo mateix em remunti a la meva infància, només parlant amb la meva família, amb els meus pares, les meves germanes, tota la gent que era al meu voltant, sempre tothom recorda com n’estava d’obsessionat amb els dinosaures. Tinc fins i tot un primer record de la meva infància amb un dinosaure apareixent a la tele, que no sé si és un record imposat o si és real, però jo recordo ser al sofà de casa veient una televisió d’aquestes de tub, que es veien fatal en aquella època, i veure com dos parents de Triceratops, per descomptat que eren titelles d’una d’aquestes pel·lícules en blanc i negre, tinc aquest record. I, per molt que torno enrere en la meva memòria, sempre hi són els dinosaures. És com si sempre haguessin estat allà, pràcticament des que tinc memòria. I això és veritat que els passa a moltíssims nens i nenes. Hi ha certs temes que desperten molta passió entre els més joves i, de fet, a aquests temes, precisament la gent que es dedica a l’estudi de la psicologia infantil i la psicologia del desenvolupament, s’hi refereixen com els interessos intensos. I són, no només un gust que es desenvolupa durant la infància, sinó que és un interès de veritat, d’aquí el nom. Els nens que desenvolupen aquests interessos intensos, ja sigui pels dinosaures o per l’antic Egipte o pels trens, necessiten, de sobte, saber-ho tot. Col·leccionen tota mena de joguines i contes que tinguin a veure amb aquest tema. S’impregnen d’aquesta informació. Necessiten explicar el que estan aprenent sobre aquests animals o sobre aquest tema. Si són els trens, els trens. Si és l’Antic Egipte, l’Antic Egipte. Però necessiten parlar sense parar de com els agrada aquest tema. Els psicòlegs que es dediquen a aquest tema solen dir que és una cosa molt positiva i que tant pares, mares, tutors i professors haurien d’alimentar que els nens i nenes, precisament, cultivin aquests interessos intensos. Perquè en una edat en què s’estan desenvolupant, en què són esponges del coneixement, en què fins i tot la manera de relacionar-se entre ells i amb els adults també s’està desenvolupant, que de sobte vulguin parlar, fins i tot amb persones grans o entre ells, sobre un tema, que es motivin a la seva manera, i amb les limitacions que pot tenir un nen de cinc anys, però a voler saber-ne més, a investigar sobre un tema, és una cosa tremendament positiva. I se sol dir, des d’aquest camp, que s’anima pares, mares, tutors, professors a alimentar aquests interessos intensos. Fins i tot hi ha iniciatives que pretenen fer-los servir per a la didàctica de molts altres continguts. Per exemple, estic en contacte amb alguns col·legis i, en educació infantil, s’utilitzen els dinosaures com a recurs, com a projecte per explicar moltes coses, per explicar matemàtiques, per explicar colors, per explicar qualsevol coneixement que hagin d’estudiar els nens d’infantil, fins al punt en què estudien sent tan petits.

Francesc Gascó. Però els dinosaures poden ser l’eina d’entrada de molta mena de coneixement per als més petits precisament perquè els fascinen. I moltes vegades és difícil captar l’atenció de nens tan petits, però els poses un dinosaure, els poses coses que els puguin interessar d’aquests temes tan específics i sembla que ja tens l’atenció. I sobre, per què els dinosaures? Aquesta és una altra pregunta força interessant. Hi ha fins i tot gent que apunta que són una mena d’hereus de la imatge mítica del drac. Un hereu molt particular, perquè estan a cavall entre el món de la imaginació, que en la infància és molt important, i el món de la realitat, del tangible, del que es fa a l’aula. No deixen de ser al món de la imaginació perquè no els han vist vius més enllà que a les pel·lícules. Però són tangibles perquè tenim les seves restes i hi ha gent que ens dediquem al seu estudi. Així que és com si fossin en aquesta mena d’interfície entre el món de la imaginació i el coneixement real. Tenen aquesta dualitat, una dualitat que fins i tot es transmet en el fet que els fan por, però els agraden. Volen veure’ls, volen dibuixar-los, volen veure pel·lícules sobre ells, però també els infonen respecte. Aquesta dualitat, a molts nivells, que tenen els dinosaures, sembla que és el desencadenant que als nens més petits els fascinin. I ja us ho dic, per experiència pròpia, fins i tot és molt positiu alimentar aquesta passió dels més petits pels dinosaures, fins i tot fer-la servir com a eina per poder ensenyar coses que, en altres circumstàncies, es poden encallar tant, com per exemple, les matemàtiques. Quan hi poses un dinosaure, tens l’atenció dels més petits i això és una cosa que jo celebro completament.

María Elena. Hola, Francesc.

Francesc Gascó. Hola.

María Elena. Soc la María Elena. Tinc un net, es diu Santiago, té cinc anys, i li encanten els dinosaures, gaudim molt llegint totes les seves històries. Jo voldria fer-te una pregunta: després de tants anys que portes estudiant els dinosaures, quin és el teu dinosaure preferit i per què?

Francesc Gascó. Situeu-vos, entre la gent com jo, i em refereixo a paleontòlegs i paleontòlogues, la gent que ens dediquem a l’estudi del passat i, en concret, als que som especialistes en dinosaures, és molt habitual que ens preguntin quin és el teu dinosaure preferit. Possiblement siguem els únics adults a qui es pregunta això. Però, en qualsevol cas, ens ho pregunten tant que jo vaig haver de plantejar-me un dia: “Espera, quin és el teu dinosaure preferit?” Perquè jo veia, per exemple, que molts companys i companyes solien contestar el que coneixien millor. Per exemple, aquell al qual havien dedicat quatre o cinc anys de la seva vida durant la seva tesi doctoral. El dinosaure al qual li havien estudiat tot, fins a les empremtes dactilars. I és clar, jo això ho entenc, ho comparteixo fins a cert punt, jo tinc molt d’afecte pels fòssils dels dinosaures que he estudiat, a aquestes espècies els tinc molta estima, però també em semblava una resposta molt fàcil, és clar, és que, com no diràs que el teu preferit és aquell que coneixes tan bé? Jo volia buscar una altra resposta, volia respondre alguna cosa que fos una mica menys esbiaixada. Perquè és clar, la nostra àvia sempre ens veu com el més guapo. Així que jo sempre veuré el meu dinosaure com el millor. I jo volia allunyar-me’n una miqueta i un dia em vaig plantejar, a veure, un dinosaure que jo digui, és que m’agrada en tots els sentits. No només perquè l’he estudiat i em sembla interessant i part de la meva trajectòria científica hi vagi unida, sinó que des de nen m’hagi agradat. Que puc haver-lo estudiat o no, que em generi tant tendresa com a fan dels dinosaures i que m’agradi com a fan dels dinosaures, com que em generi interès com a paleontòleg, interès professional. I vaig arribar a la conclusió que diria, des d’aquell moment, que els meus dinosaures preferits són els estegosaures. Són un grup de dinosaures herbívors, és a dir, fitòfags, solem parlar de fitòfags quan parlem de dinosaures perquè encara no hi havia herba, amb la qual cosa dir que són herbívors és una mica complicat, però ja m’enteneu, que s’alimenten de plantes. Són un grup de dinosaures que s’alimenten de plantes, quadrúpedes, cuirassats, no amb plaques que recobreixen totalment el dors, sinó amb plaques que estan més o menys verticals sobre el dors de l’animal, fins a la punta de la cua, encara que a la punta de la cua solen tenir una sèrie de punxes. Són un grup de dinosaures que són emblemàtics. Els veus i saps que és un dinosaure. O quan a la gent li dius: “Pensa en un dinosaure”, possiblement pensaran en el tiranosaure, si no, pensaran en alguna mena de brontosaure de coll llarg, alguna cosa semblant, algun sauròpode, o si no, pensaran en un estegosaure, perquè és una cosa molt emblemàtica. També em sembla que científicament són interessants. Jo he tingut el plaer i el privilegi d’estudiar alguns fòssils d’una espècie, o almenys d’un gènere d’estegosaures ibèrics, que són els acentrurus, bé, de fet són europeus, es van descriure originalment a Anglaterra, apareixen a la península Ibèrica. He tingut el plaer d’estudiar aquests fòssils, he tingut el plaer de fins i tot fer làmines fines amb els seus ossos i mirar-los al microscopi per veure si eren adults, si eren joves. Així doncs, em desperten molt interès científic i he tingut el plaer i el privilegi de tocar amb les meves mans els seus fòssils i d’excavar-los, també. Són encara animals que desperten moltes preguntes. Són dinosaures dels quals encara no tenim respostes per a tot. Per exemple, es debat molt, cada vegada menys, però durant molt de temps s’ha debatut sobre la funció d’aquestes plaques. És innegable que devien ser dissuasives perquè un depredador veu un animal així ple de punxes i de plaques i potser s’ho pensa dues vegades. Però fins i tot s’ha proposat si tindrien alguna funció de regulació tèrmica, si les farien servir potser per refrescar-se o per prendre el sol d’alguna manera. Són preguntes que jo sempre dic que no podrem contestar tret que els nostres col·legues, els físics, inventin la màquina del temps, i ja triguen. Llevat d’això, són preguntes a les quals és molt difícil arribar a una resposta única i satisfactòria com per dir: “Hem tancat aquest misteri”.

Francesc Gascó. Així que tenen aquesta aura de quan jo era petit i llegíem sobre dinosaures i la majoria de preguntes no tenien resposta. Així que ho té tot. El que jo buscaria en un dinosaure per dir: “És el meu dinosaure preferit”.

María Elena. Bé, i em faig una altra pregunta. Si en aquest moment tinguessis l’oportunitat de portar un d’aquests dinosaures, quin triaries i per què?

Francesc Gascó. Uau, això no sé si contestar-ho com a paleontòleg o com a fan dels dinosaures, perquè en realitat jo sempre penso, quan parlo del tema de la desextinció hipotètica, i que es veu a les pel·lícules des de ‘Parc Juràssic’, no crec que la desextinció sigui una cosa que hàgim de fer, seria injust per a aquestes criatures portar-les a un món que ja no és el seu, a respirar un aire que ja no és el seu, a alimentar-se de menjar que ja no és el seu. A banda, jo sempre dic també que mai no serien aquell animal al 100%, perquè nosaltres no només som els gens que ens han deixat els nostres pares, també som com ens hem criat, de qui hem après, quins comportaments hem adquirit dels nostres semblants. I aquest pobre animal no podria aprendre aquesta mena de comportaments. Així que el tema de la desextinció jo crec que és molt problemàtic. Si t’hagués de donar la resposta des d’un altre enfocament, i havent deixat clar el tema que la desextinció és una cosa molt delicada, que no crec que es pugui fer mai al 100%, encara que trobéssim l’ADN intacte d’aquests animals, ja parlant només més com a fan dels dinosaures, però des del coneixement, mira, jo soc una persona que des que era molt petit he tingut gos. I jo adoro el meu gos, he estimat molt tots els meus gossos, i vulguis o no, posats a imaginar, hipotèticament, tornar a portar un dinosaure per tenir-lo, per exemple, amb mi, com si fos una mascota, d’una manera completament hipotètica, potser buscaria el més semblant a alguna cosa que pogués ser com un gos. Així que em poso a pensar en dinosaures que no fossin especialment grans i que fossin mínimament intel·ligents. I penso de seguida en el grup dels raptors, els dromeosaures, els troodòntids, com els famosos raptors de les pel·lícules. A més, avui dia sabem que estaven completament emplomats, amb la qual cosa serien suaus d’acariciar. I vull pensar que, en ser mínimament intel·ligents, almenys tan intel·ligents com els ocells actuals, i no ser excessivament grans, crec que podríem arribar a portar-nos bé si poguéssim arribar a créixer junts, com perquè s’establís un vincle i poguessin arribar a aprendre de nosaltres. Però ja us ho dic, jo amb la desextinció tinc un problema i és que encara que el nen que vaig ser somiava amb ‘Parc Juràssic’, jo crec que és un tema molt problemàtic i crec que ni és viable la desextinció real ni s’hauria de fer.

Hombre 3. Hola, Francesc.

Francesc Gascó. Hola.

Hombre 3. Les persones, procedim o no d’un àmbit científic, quan sentim la paraula paleontòleg, probablement ens imaginem coses molt diferents, estar hores i hores al sol o plens de terra o setmanes sense trobar res. Tu com diries que és viure una expedició així?

Francesc Gascó. Uau! Ser paleontòleg té moltes cares, fins i tot al llarg de la nostra vida professional i depenent de cada persona que es dedica a la paleontologia, podem, realment, tenir una vida diferent com a paleontòleg o paleontòloga. Si no som al camp, som al laboratori. La veritat és que fem moltíssimes coses. És una cosa que, per exemple, jo dic molt als alumnes, tant als meus alumnes com a gent que se m’acosta perquè té interès a dedicar-s’hi i té, per exemple, dubtes sobre les sortides professionals. Jo els dic: “Mira, per sort o per desgràcia, almenys aquí a Espanya no hi ha una carrera de paleontòleg i, encara que existís, tampoc no hi ha una única manera de ser paleontòleg”. Per sort o per desgràcia ens hem de formar en altres carreres com biològiques, geològiques, ambientals o branques afins i després especialitzar-nos. I això significa que de cara al món laboral tindrem moltes més eines que si ens dediquéssim a un ensenyament molt enfocat a trobar i excavar fòssils. Així que tenim moltes més eines i moltes més competències professionals per desenvolupar i molts de nosaltres les fem servir en el nostre dia a dia. Jo, per exemple, que em dedico sobretot a la divulgació i a temes de didàctica, museística, poques vegades soc al camp. Però és veritat que, precisament, el treball de camp és el meu preferit. I si pogués ser 365 dies, 366 en cas d’anys de traspàs, al camp, hi seria. De fet, fa quatre anys, sense anar més lluny, vaig tenir l’oportunitat i el gran privilegi d’unir-me a aquesta expedició que vam fer al Níger. Va ser una expedició organitzada des de la Universitat de Chicago. Vam ser reclutats uns quants espanyols, alguns bons amics meus, i vam estar tres mesos al centre, al mig d’Àfrica, passant la major part del temps precisament en un campament, enmig del desert, amb les nostres tendes de campanya, amb la nostra crema solar, amb el nostre repel·lent d’insectes, la sorra, el sol i el treball físic, perquè al final també poques vegades es parla de com de físic pot arribar a ser el treball de camp. Ha fet, no sé si dir molt de mal, però la imatge que tenim de les pel·lícules, del que fem els paleontòlegs en un jaciment sembla que es restringeix a estar amb un pinzellet apartant sorra que està molt solta, com si fos sorra de la platja. I la major part de vegades estem amb martells, cisells i, de vegades, fins i tot amb martells pneumàtics. Depenent de l’edat que tenen els fòssils que estem estudiant o extraient, depenent de la roca en què es troben, poden arribar a ser veritablement durs. Aquestes roques poden ser molt dures, ens hem d’obrir pas a través d’aquesta roca dura, però després, quan arribem al fòssil, hem de ser curosos. I al final, quan estem extraient els fòssils, també hem d’apartar la imatge que estem recollint fòssils i prou. Perquè un paleontòleg o una paleontòloga no estudiem els fòssils, estudiem el jaciment en què es troben els fòssils. A mi m’agrada visualitzar-ho moltes vegades com una mena d’escena del crim. I tu no t’imagines que arriba el forense a una escena del crim, recull allà els objectes que hi ha de qualsevol manera. Veus que hi ha cert mètode, que s’està mantenint tot al seu lloc, que es fan moltes fotos, que, si m’apures, fins i tot s’escaneja i es fa un model tridimensional de com era l’escena del crim.

Francesc Gascó. Doncs fem exactament el mateix amb els jaciments. Tradicionalment fèiem aquests mapes a llapis que eren tan bonics. Jo continuo fent-los al meu quadern perquè queden moníssims. Però, avui dia, fem més aviat un escaneig dia a dia de com està avançant l’excavació i tenim models tridimensionals de com és l’avenç de l’excavació, de la situació de cada os. Si pogués passar-me cada dia de l’any, o almenys gran part de l’any, en una experiència com aquells tres mesos que vam estar al mig del desert, jo ho faria. I ja us ho dic, és una experiència física dura, però, per a mi, la sensació del descobriment que, sigui un jaciment que ja coneixem, o sigui un jaciment que trobes en aquell moment, qualsevol fòssil que estava aflorant en aquell moment, és que cap persona l’ha vist mai. És que, encara que sigui una espècie ja coneguda, aquest individu, aquest fòssil, no l’ha vist ningú mai i porta milions d’anys allà. I jo encara m’emociono quan passa això al camp, encara se’m posa la pell de gallina i sempre dic que sempre espero emocionar-me de la mateixa manera. I que en el moment en què no m’emocioni estar desenterrant alguna cosa en una excavació, millor que em dediqui a una altra cosa. 42 anys i encara no ha passat. Així que jo m’aferro a això. Aquella experiència en concret, la de l’expedició del Níger de 2022, va ser per a mi un dels moments més bonics de la meva vida. I no només professional, sinó també personal. Perquè jo vaig créixer veient documentals en què veies expedicions i excavacions, veies la gent amb les seves tendes de campanya, tots reunits al voltant del foc, sopant i parlant del que havien trobat. Jo he viscut això dins de la pantalla, he vist documentals d’això des que era nen. I, per una vegada, ho estava vivint. I vam tenir la sort de trobar una cosa tan nova com una nova espècie d’espinosaure que va sortir fa poc, l’Spinosaurus mirabilis. Moltes més espècies que són allà esperant el seu torn per poder ser estudiades en profunditat i publicades. Ser allà convivint també amb la gent d’aquest país, aprendre d’ells, ells aprendre de nosaltres, establir col·laboracions entre investigadors i científics i persones de diferents països. Per a mi va ser una de les experiències més boniques i enriquidores, ja no de la meva vida professional, sinó de la meva vida en general. I és dur, però també et dic una cosa, quan ens hem forjat com a paleontòlegs i paleontòlogues excavant a Espanya a ple sol al mes de juliol, no n’hi ha per tant anar-se’n a Àfrica a excavar, ja t’ho dic jo. Així doncs, hi ha moltes maneres de ser paleontòleg, jo dic que totes són vàlides. Una persona que fa molta recerca i després passa a ser docent, o que és docent des del principi, no deixa de ser menys paleontòloga que una persona que investiga tot el seu temps. Hi ha moltes maneres d’exercir la professió, però és innegable que, per a mi, l’experiència del treball de camp és el meu somni des que era nen i és el que continuaria fent cada dia de la meva vida, si pogués, fins al dia que em mori.

Mujer 4. Hola, Francesc. Hola. Com influeixen el cinema i la televisió en la imatge que tenim dels dinosaures?

Francesc Gascó. Si em permets l’expressió, acabes d’obrir un meló”. Perquè és veritat que la imatge que tenim dels dinosaures està molt influenciada per l’aspecte de la cultura popular. Ningú s’imagina un tiranosaure que no sigui com els de ‘Parc Juràssic’

Francesc Gascó. Ja no només se’ls veu com la criatura terrible o la criatura ximple que és menjada per la criatura terrible mentre la gent mira, sinó que comença a despertar-se un interès per veure’ls com animals, per veure’ls propers, es desperta empatia, ja canvia una mica l’enfocament. I de fet, en aquell moment, científicament estava passant un canvi de paradigma, un canvi de visió dels dinosaures. El que hem parlat de quan es va començar a veure que hi havia característiques comunes amb els ocells, estava passant en aquell moment. La gran ebullició, aquest canvi de concepció dels dinosaures passava en aquell moment. I al cinema es veu que de sobte deixen de ser com bèsties terribles que estan sembrant el caos i comencen a comportar-se una mica més com animals. Després arriba, evidentment, amb força la nova imatge dels dinosaures a través de ‘Parc Juràssic’ el 1993, que trasllada molt de la imatge que teníem dels dinosaures a la paleontologia dels 90, la trasllada al cinema. I de nou s’ancora la imatge dels dinosaures a ‘Parc Juràssic’, s’ancora en el coneixement i la cultura popular. Fins i tot és difícil desprendre’ns-en. Hi ha coses que continuen sent vàlides, hi ha coses de les quals sí que hauríem de desprendre’ns, perquè, en els últims 30 anys, hem avançat molt en el coneixement dels dinosaures. Ja sabem que molts tenien plomes, sabem algunes cosetes més sobre el seu metabolisme, sobre com creixien. Tenim pocs coneixements sobre com vivien o sobre el seu comportament, però també podem dir com no es comportarien. Així que és inevitable que la imatge popular, a través del cinema, s’ancori. Se sol dir que una imatge val més que mil paraules. Doncs si la imatge està en moviment, encara és millor. Se’ns queda al cervell i en l’inconscient col·lectiu la imatge del dinosaure del cinema durant molt més temps que si te l’expliquen en una conferència. I per això és més difícil que certes llicències que es prenen al cinema desapareguin del coneixement popular, diguem-ne. Per exemple, tothom aquí haureu vist a les pel·lícules un dinosaure que obre una mena d’aletes al coll i escup verí. Doncs això és 100% màgia cinematogràfica, és 100% ciència-ficció i no tenim cap evidència que cap dinosaure obrís aquesta mena d’aleta i escopís verí. És màgia del cinema, però ha calat en el coneixement popular. La imatge dels velociraptors com a depredadors intel·ligents que caçaven en grup i amb aquesta imatge també escatosa, com d’alguna cosa a cavall entre una mena de llangardaix, tot i que amb un comportament una mica més d’au rapaç o, de vegades, fins i tot de llopada. Tota aquesta imatge, aquesta mena de barreja de característiques d’aquests raptors és purament cinematogràfica. Avui dia sabem molt millor com eren aquest grup de dinosaures. Però la imatge val més que mil paraules i és normal que se’ns quedi en la imatge col·lectiva. Així doncs, és innegable que hi ha una gran influència de la imatge que tenim dels dinosaures que procedeix del cinema, de la televisió, de la cultura popular. Però vull pensar que, a poc a poc, també continua permeant el coneixement científic cap a la cultura popular i jo vull pensar que també, amb el temps, tindrem, com sempre hem tingut, un gran aliat en aquesta cultura popular, en aquest cinema i en aquesta televisió. Perquè jo, com a paleontòleg, puc intentar que la meva recerca sigui coneguda, com a divulgador puc intentar explicar-la d’una manera més o menys graciosa, però mai no arribaré a tanta gent i a tanta diversitat de gent com arriba una pel·lícula. I això és innegable.

Francesc Gascó. Han augmentat les vocacions científiques amb pel·lícules inspirades en ciència, com ‘Parc Juràssic’, com fins i tot, per exemple, va passar amb ‘Indiana Jones’ i amb l’arqueologia. L’efecte del cinema sobre vocacions científiques és innegable. I arriben a molt més públic del que podem arribar nosaltres amb les nostres conferències o fins i tot amb els nostres vídeos a les xarxes socials. Encara que avui dia, almenys, arribem a molta més gent, gràcies a aquestes noves eines. Així que és innegable. També és d’agrair. Jo crec que sempre hi ha alguna cosa positiva en el gran impacte que genera al cinema i a la televisió cada representació que hi ha de dinosaures. Jo sempre dic una cosa, si la representació és més rigorosa i està ben feta, és una cosa a celebrar, però fins i tot si hi ha petites llicències sempre ens donaran material amb què treballar a l’hora d’explicar com eren o no eren els dinosaures. En qualsevol cas, tenim eines per poder continuar parlant-ne i explicant el que sabem realment del que eren i separar-ho del que és pura ficció o imaginació.

Jorge. Hola, Francesc.

Francesc Gascó. Hola.

Jorge. Em dic Jorge i tinc 11 anys. Des de sempre m’han agradat els dinosaures. Vull fer-te una pregunta. Si tots els dinosaures tinguessin caràcter, és a dir, que si es poguessin enfadar, quin creus que seria el més rondinaire?

Francesc Gascó. Precisament, parlant de com se’ns representa els dinosaures al cinema, a les pel·lícules, fins i tot als documentals, sempre se’ls posa caràcter, sempre se’ls dona fins i tot, de vegades, carisma. Moltes vegades ens imaginem que molts dinosaures, com el tiranosaure, com els raptors, ens els imaginem com feres sanguinàries, que estan menjant tot el dia, que mai no en tenen prou, que sempre estan caçant. La imatge de la cultura popular aquí ha calat fort i arribem a creure’ns que molts dinosaures tenien aquesta mena de caràcter. Com de ferotge és un dinosaure no pot fossilitzar, però sí que podem fer aproximacions sobre els seus hàbits. Encara que, evidentment, el comportament és una cosa molt difícil d’extreure del registre fòssil. Recordem que tenim fòssils, tenim ossos, però també tenim petjades, tenim ous, tenim copròlits. Tenim més cosetes que ossos, però tot i així és molt complex parlar de comportament o de com seria un animal a l’hora d’alimentar-se, a l’hora de buscar les seves preses. Però sí que tenim algunes dades sobre, a l’hora d’alimentar-se o a l’hora de caçar, quines eines o quines estratègies podrien desenvolupar alguns d’aquests dinosaures. Per exemple, gràcies a estudis de les insercions musculars, de la forma de les dents, dels esforços que suportaria el crani del Tyrannosaurus rex, s’ha proposat que seria una de les mossegades més fortes de tot el regne animal, que només tancant la mandíbula amb força seria capaç d’arrencar carn i os d’una mossegada. A mi això em fa una por al·lucinant. Així que sabem que, a l’hora de caçar o alimentar-se, pràcticament seria un èxit absolut, perquè faria una mossegada i mig dinosaure te l’arrenca. Em sembla que és esgarrifós el Tyrannosaurus rex en aquest sentit. Però també vull pensar que, de la mateixa manera que abans parlàvem que podríem arribar a veure, hipotèticament, podríem haver arribat a evolucionar també encara que no s’haguessin extingit, no deixen de ser animals. I vull pensar que un Tyrannosaurus rex, per molt que la seva mossegada fos potencialment tan bèstia, només la faria servir quan ho necessités. Quan tingués gana, quan s’hagués de defensar… Així que és complicat arribar a dir com de ferotges són els dinosaures o quins podrien tenir pitjor geni, per dir-ho així. Després hi ha aquesta mena de concepció popular que els carnívors serien els més ferotges o els més terribles, mentre que els herbívors sembla que popularment els considerem pacífics, com vaques pasturant al prat. I jo no ho sé, però alguns dinosaures herbívors, sense anar més lluny, els meus adorats estegosaures, o els dinosaures de coll llarg, els sauròpodes, als quals jo m’he dedicat en recerca tota la vida, jo no voldria trobar-me’ls i caure’ls malament, per dir-ho així. Parlem d’animals de tones de pes, alguns amb punxes, alguns amb plaques, un mal cop i adeu-siau. Així que jo no vull pensar que a la natura, igual que tampoc hi ha animals que tenen especialment mal geni, hi ha alguns gossos que sí, el meu té molt mal geni, però vull pensar que, en general, els animals no tenen mal geni o no són més ferotges o menys. Vull pensar que només ho són quan ho necessiten, quan s’han d’alimentar o quan entren al seu territori, quan han de defensar la seva manada, les seves cries o alguna cosa.

Francesc Gascó. En aquest sentit, jo crec que podria arribar a ser molt més temible, en defensa, un animal com un anquilosaure o com un estegosaure. Si realment s’ha de defensar, té armes com perquè el carnívor no es pogués aixecar. Així que jo crec que, allunyant-me una mica de la imatge típica del carnívor com el més terrible o com el més, diguem-ne, perillós, compte amb els herbívors! Jo també trenco una llança a favor d’ells.

Mujer 5. Hola, Francesc.

Francesc Gascó. Hola.

Mujer 5. Doncs a mi ara em sorgeix una curiositat. Avui dia sabem que els gossos borden, que els gats miolen… Sabem com sonaven els dinosaures i com es comunicaven?

Francesc Gascó. De nou, la imatge que tenim de la cultura popular dels dinosaures és que estaven cridant tot el dia, com si els fes mal la panxa o alguna cosa. Ens imaginem, fins i tot, cert tipus de sons per a cert tipus de dinosaures. Ja som, com dèiem abans, no podem imaginar-nos un tiranosaure sense aquest rugit característic de ‘Parc Juràssic’ o un velociraptor sense aquesta mena de xiulets. És una cosa que ja hi associem. Tanmateix, què sabem realment sobre els sons que emetien els dinosaures fa milions d’anys? Molt poc. El que podem fer és acudir, o bé al registre fòssil, o bé als seus parents. Com a parents tenim els últims dinosaures que ens queden, que són els ocells, i, diguem-ne, els seus cosins llunyans, que són els cocodrils. I el registre fòssil, doncs, el que tenim, el que parlàvem abans, ossos, petjades i altres coses. Què sabem gràcies als seus parents, tant als seus cosins llunyans com als últims dinosaures? Els cocodrils no és que vocalitzin gaire, fan una mena de rugit com molt agut i ja està, i ho fan bàsicament amb una mena de plecs de la laringe que no arriben a ser com les nostres cordes vocals, però diguem que, remotament, tenen una funció semblant. Mentre que els ocells tenen un òrgan propi, que és la siringe, amb què produeixen el so. Els ocells produeixen el so amb la siringe, però el modulen amb la laringe. Així doncs, què tenim com a situació intermèdia per als dinosaures? Perquè no sembla, almenys en el registre fòssil, que tenim alguns jaciments de conservació excepcional, no s’ha trobat cap siringe. Sembla que la siringe és dels ocells. En algun moment de l’evolució dels ocells va aparèixer. No tenim per què imaginar que tenien siringe la resta de dinosaures. El que sí que sabem, gràcies al registre fòssil, és que tenien una laringe semblant. Hi ha dues laringes conservades en el registre fòssil. Una d’un dinosaure cuirassat, d’un anquilosaure, amb la qual cosa està força allunyat pel que fa al parentiu dels ocells, i tot i així és una laringe molt aviana, molt semblant a la dels ocells. Amb la qual cosa, sabem que les laringes dels dinosaures devien ser molt semblants a les dels ocells. O més ben dit, que la laringe que tenen els ocells ja l’heretarien dels dinosaures i vindria de més enrere. Així doncs, modularien el so com els ocells. Ara bé, si no tenien siringe, el més probable és que produïssin el so amb plecs de la laringe com els cocodrils. Així que jo m’imaginaria una mena de grunyit com el d’un cocodril de base, però que podia arribar a ser molt més alt, molt més agut. Ara bé, què més tenim en el registre fòssil? Per exemple, tenim en un grup de dinosaures, que són els que nosaltres anomenem ‘hadrosaures’, que són els dinosaures amb bec d’ànec, alguns us n’imaginareu alguns, són també molt habituals a les pel·lícules, sempre se’ls posa com molt bons, molt pacífics, amb el seu bec d’ànec, doncs hi ha un grupet, dins d’aquests ‘hadrosaures’ de bec d’ànec, que són els ‘lambeosaurins’, que tenen crestes. Doncs bé, aquestes crestes es va descobrir que són buides i connectades amb les fosses nasals. I hi ha qui va proposar que podien haver funcionat, que es podien haver fet servir com a cambres de ressonància. Fins i tot, evidentment, com us podeu imaginar, els paleontòlegs som així, hi va haver gent que va fer simulacions. En el seu moment, quan això es va proposar, al voltant dels 70-80, es va fer a la vella escola. Es van agafar unes canonades i es va muntar alguna cosa semblant a com seria el sistema de cavitats d’aquesta cresta i es va crear una mena d’instrument de vent i s’hi va fer passar aire. I sonava com una mena d’instrument de vent, una mena de tuba. Actualment s’han repetit aquestes simulacions, només que ja d’una manera molt més rigorosa, a través de simulacions virtuals, i sembla que podia funcionar realment com a cambra de ressonància. Així que el que sabem avui dia és això. Podrien produir el so com els cocodrils, que podrien modular-lo com els ocells, i que, alguns d’ells, a més, podrien tenir cambres de ressonància a les crestes del seu crani. Però més enllà d’això, tot el so que veiem a les pel·lícules, en general, és pura ficció.

Mujer 5. Francesc, i sabem com es reproduïen?

Francesc Gascó. Doncs sobre la seva reproducció tenim informació perquè un dels tipus de fòssils que tenim precisament dels dinosaures són els ous. De fet, hi ha gent que es dedica a l’estudi dels ous fòssils. Quan es van trobar els primers fòssils de dinosaures, es va saber que hi havia un grup d’animals que eren els dinosaures, instintivament ja es va considerar que eren ovípars perquè, al cap i a la fi, en el regne animal, entre els vertebrats, els únics vivípars som la majoria de mamífers. Així doncs, llevat de casos excepcionals d’ovoviviparisme en alguns animals aquàtics i altres, en general tots els vertebrats som ovípars. Així doncs, per defecte es va considerar que serien ovípars, però és que, a més, s’han trobat ous fòssils de diferents grups de dinosaures. Sabem fins i tot que en diferents llinatges de dinosaures els ous tenien una forma diferent. Els dels dinosaures teròpodes, carnívors, eren més aviat allargats. Els dels dinosaures sauròpodes de coll llarg eren més aviat rodons, com si fossin pilotes de futbol o d’handbol. Més aviat de mida serien com una pilota d’handbol. I tenim, fins i tot en alguns casos molt excepcionals, ous en què s’han trobat ossos embrionaris, és a dir, ossos de les cries en desenvolupament que hi havia dins de l’ou. Així que sabem que eren ovípars, sabem una miqueta sobre certs comportaments de reproducció. Per exemple, sabem que els grans dinosaures de coll llarg, els sauròpodes, farien postes molt grans d’ous sense cap mena d’aparent organització, mentre que els ‘hadrosaures’ de bec d’ànec, dels quals parlàvem fa un moment, sí que disposarien els ous com en nius, de manera que excavarien un cert niu i els col·locarien allà i que tornarien any rere any, o en certs moments, tornarien periòdicament al mateix lloc a niar. També sabem que alguns dinosaures carnívors situaven els ous com en cercle. Així doncs, tenim certs comportaments de reproducció i els hem pogut arribar a observar en el registre fòssil. Més enllà d’això, per exemple, sobre aparellament i altres coses, encara tenim moltes incògnites per respondre.

Laila. Hola, Francesc, em dic Laila i m’agradaria que ens expliquessis una mica més sobre les diferents extincions massives i quina va causar l’extinció dels dinosaures.

Francesc Gascó. Moltes vegades, quan de manera popular parlem del passat, de la prehistòria, fins i tot de l’edat dels dinosaures, ens solem deixar portar per la imatge de la seva extinció. I pot arribar a semblar que l’única extinció que hi ha hagut en la història de la Terra és, precisament, l’extinció dels dinosaures. Però n’hi ha hagut moltes. Què passa? Que els dinosaures capten molt l’atenció, són de les criatures fòssils més famoses que hi ha i, evidentment, la seva desaparició és notícia. I per això sembla que l’extinció dels dinosaures sigui l’única, però, al llarg de les dècades i dècades que fa que paleontòlegs i paleontòlogues estudien el passat, s’han detectat diverses desaparicions en massa de moltes famílies o molts grups d’animals, pràcticament des de l’origen. Si ens situem fa uns 500 milions d’anys, que és el que solíem anomenar l’explosió cambriana, avui dia parlem més aviat d’una revolució, però hi ha una explosió de diversitat en què apareixen molts grups d’animals, o més ben dit, apareixen en el registre fòssil, però podria ser que ja existissin, el que passa és que de sobte s’armen, de sobte tenen closques i això fossilitza molt millor. Les parts dures del nostre esquelet, les closques, les conquilles, els ossos, fossilitzen molt millor que un cos completament tou. Per això hi ha menys fòssils de cucs que de cargols, què hi farem. El cas és que en aquest moment, en l’explosió cambriana, la vida s’arma, apareixen aquest tipus d’estructures dures, mineralitzades, parts dures dels cossos dels animals i apareix un millor registre fòssil. Doncs bé, al cap de poc temps, apareix ja una primera gran extinció al Devonià, i allà ja tenim desaparició de molts grups d’éssers vius, en aquell moment només marins, encara la vida no havia fet el pas d’habitar l’ambient terrestre, ni tan sols hi havia plantes encara al medi terrestre, la vida era principalment marina i ja es produeix una gran extinció en aquell moment. Després tenim un total de cinc grans extincions. La primera seria aquesta, estaríem parlant del Devonià, l’última és la dels dinosaures. Fins i tot durant l’era dels dinosaures hi va haver una altra gran extinció que va passar a finals del Triàsic, perquè abans ho hem comentat una miqueta, els dinosaures, quan apareixen, no són dominants. En aquell món sec, àrid, del qual parlàvem al principi, en què els dinosaures eren uns jugadors més, els dinosaures no destacaven, ni eren els més grans, ni eren els més ferotges, ni res en absolut. Va haver de passar aquella extinció de finals del Triàsic perquè, de sobte, hi hagués oportunitats que aprofitessin els dinosaures. Però és que la mare de totes les extincions va passar fa uns 240 milions d’anys i, de fet, va ser la que acaba amb l’era paleozoica i dona origen al Mesozoic, que és com anomenem l’era dels dinosaures.

Francesc Gascó. Va passar a finals del Permià, i és la major extinció que es coneix que hagi passat en la història de la vida. Es parla de més d’un 70% de les espècies terrestres i de més d’un 90% de les marines. Se sol exagerar dient que la vida gairebé desapareix en aquella gran extinció. Fins i tot se l’ha batejada com “la gran mort” o “la gran mortaldat”. És la gran extinció entre totes elles. I on vull anar amb aquesta postil·la que sapiguem que hi ha cinc grans extincions? Perquè ho hem dit al principi, al Cambrià, amb aquesta revolució i aquesta explosió de diversitat en què els animals s’armen i tenen parts dures que fossilitzen millor, apareix un millor registre fòssil. Però en realitat, abans, pot haver-hi hagut molts esdeveniments d’extinció dels quals no ha quedat registre. Així que han pogut passar moltes més extincions massives que aquestes cinc grans. Es parla fins i tot que estaríem vivint la sisena, des de finals de l’última glaciació, quan desapareix la megafauna, els mamuts, els rinoceronts llanuts, i ens expandim per tot el món i comencem també a alterar els hàbitats. Es parla d’una sisena extinció que seria, més aviat, cosa nostra. Però és que podien haver passat altres extincions fins i tot abans, però que els éssers vius que hi hagués aleshores no haguessin deixat tant registre com els que van venir després. I això només parlant d’extincions en massa, perquè després també hi ha el que nosaltres anomenem en biologia les extincions de fons. I és que, per exemple, quan parlem de dinosaures, quan parlem de l’era dels dinosaures, de la mateixa manera que abans dèiem que no era un únic escenari, durant 160 milions d’anys, sinó que aquell món havia anat canviant, les espècies que vivien en aquell escenari també havien anat canviant. I els primers dinosaures no tenen res a veure amb els últims. També hi ha hagut una extinció de fons en què unes espècies han anat desapareixent i n’han anat sorgint d’altres des de l’origen de la vida fins avui mateix. Avui dia continuen passant extincions d’espècies, lamentablement, per diverses causes. Així que la dels dinosaures és la cinquena d’aquestes cinc grans tradicionals de què parlem i la coneixem molt bé perquè és l’extinció dels dinosaures i perquè s’ha seguit molt de prop la seva investigació fins a arribar a poder assenyalar culpables. Quan els dinosaures eren considerats criatures força maldestres, de sang freda, poc intel·ligents, a ningú li treia la son que s’haguessin extingit, perquè com que es veia venir. Són criatures tan absurdes que és normal que s’extingissin. Tanmateix, quan vam començar a canviar aquesta concepció dels dinosaures, el que us parlava de cap a finals del segle XX, veure la seva relació amb els ocells, veure que eren animals ben adaptats al seu entorn, aleshores, de sobte, la gent es va plantejar: “Llavors, per què es van extingir?” I aleshores va començar una cursa per tenir una resposta i, per sort, van arribar respostes. Es va trobar, per exemple, una anomalia d’un element que anomenem iridi, que és molt poc abundant a la superfície terrestre, però abunda molt en meteorits. Es va trobar a la capa, precisament, que és entre el Cretaci i el Paleogen, diguem que entre l’última capa de l’era dels dinosaures i la primera capa de l’era dels mamífers, hi ha una capa que és molt rica en aquest iridi. I hi va haver gent que va assenyalar aquesta anomalia. Compte, això assenyala un impacte d’un meteorit. I, per sort, també s’estaven fent prospeccions petrolíferes al Golf de Mèxic i van trobar un cràter de fa 66 milions d’anys enterrat sota sediments marins. I a més era d’una mida compatible amb un asteroide que podia haver desencadenat una extinció en massa.

Francesc Gascó. Així doncs, sabem que fa 66 milions d’anys va caure un meteorit al Golf de Mèxic i que, d’alguna manera, va provocar una sèrie d’efectes que van acabar desembocant en una extinció en massa. No només va acabar amb els dinosaures, sinó amb moltes altres espècies de molts altres llinatges, de molts grups d’éssers vius. Es parla també que hi havia vulcanisme. Hi ha qui diu que alguns llinatges ja estarien en decadència, però el que és indiscutible és que va passar aquest impacte i que es correlaciona temporalment, cronològicament, amb aquesta gran extinció en massa.

Hombre 5. Hola, Francesc.

Francesc Gascó. Hola.

Hombre 5. Amb tot el que ens has anat explicant i el que es coneix dels dinosaures, què és el que encara no sabem sobre ells?

Francesc Gascó. Hi ha moltíssimes coses que en desconeixem. Jo crec que, més o menys, ens podem imaginar per on aniran els trets perquè en tot moment, quan parlem dels dinosaures i del que en sabem, també es va veient el que desconeixem sobre ells. I em fa molta ràbia perquè precisament el més visual dels dinosaures és el que menys coneixem. Per exemple, els comportaments. Quan veiem productes de cultura popular, pel·lícules, documentals, sèries, fins i tot còmics, i veiem dinosaures representats en vida, fins i tot en paleoart, en reconstruccions de paleoart on veiem reconstruccions artístiques en què hi ha aquest ecosistema del passat reconstruït com si fos una instantània. Estem representant els dinosaures i altres criatures del passat exhibint una sèrie de comportaments. I hi ha comportaments més fàcils d’endevinar, com el fet que un depredador caçaria, o que almenys un carnívor s’alimentaria d’altres dinosaures, fos caçador o carronyaire. Però hi ha altres coses que no sabem. I hi ha moltes coses que es donen per fetes i realment no les tenim tan clares. Per exemple, quins dinosaures podien arribar a viure en grup o a caçar en grup. Tenim evidències d’alguns d’ells, però no de tots. Per exemple, parlàvem fa un moment dels dinosaures de bec d’ànec, els ‘hadrosaures’. Per exemple, a través d’un d’ells, que és Maiasaura, sabem que hi havia una alimentació activa per part dels adults a les cries al niu, acabades de néixer, perquè s’han trobat aquests nius amb ossos de cries al seu interior i amb les seves dents desgastades perquè s’estaven alimentant activament estant al niu. I això ens porta a la conclusió que els adults els devien portar aliment fins al niu. Hi ha coses que podem arribar a saber d’ells, però moltes altres no. Per exemple, es parla molt dels que podien arribar a viure en grup o en manada, els que caçarien en manada o no. Moltes vegades és complicat. Hi ha alguns jaciments en què hi ha tal acumulació d’esquelets d’algunes espècies que l’única explicació viable és que abundaven molt i que estaven junts i, per tant, que devien viure en manades grans. Però en altres casos, en què no apareixen tants números, no apareixen tants exemplars reunits en un jaciment, hem de tornar a pensar com un forense i dir: “A veure, com s’ha format aquest jaciment?” Perquè potser vivien junts i van quedar enterrats junts, o potser aquí va arribar una inundació i els va arrossegar des de diferents punts. Així que, moltes vegades, cal posar sota el microscopi i agafar amb moltes pinces les interpretacions de comportaments que es fan i que veiem, per exemple, plasmats en pel·lícules o en paleoart, en documentals, perquè el que menys coneixem de les criatures del passat és el seu comportament. Com s’aparellarien? Si migrarien o no? Sabem que hi ha moments en què es desplaçarien molts, perquè hi ha petjades, però, aquest desplaçament era casual, estaven fent una passejada, anaven a alimentar-se i tornaven, tenien un hàbitat, tots ells, habitual, es desplaçaven després a l’estiu o a l’hivern a un altre lloc?

Francesc Gascó. Això no ho sabem avui dia i és molt complex de contestar. També és veritat que jo ja no poso la mà al foc que no contestarem res per una raó molt senzilla i molt pràctica. Jo me’n recordo, quan jo estudiava, que ja, vulguis o no, en aquell temps ja comences a formar-te opinions, encara que eres estudiant, comences a formar-te opinions. I jo, per exemple, veia inviable que poguéssim reconstruir el color que tenien els dinosaures. Dic, el color, com ha de fossilitzar? Això és impossible. Així que jo ja donava per fet que sempre, a l’hora d’imaginar l’aspecte d’un dinosaure, el color seria una mena d’exercici tant d’imaginació com de coneixement ecològic actual. Mirem els ecosistemes actuals i diem: “D’acord, aquest dinosaure desenvoluparia un paper en el seu ecosistema semblant al d’un xacal. Doncs potser el pinto com un xacal”. Podria no ser com un xacal pel que fa a la coloració, però farem aquesta mena d’inferència ecològica. O el pintaré com un cocodril, perquè són parents llunyans seus. O el pintaré com un ocell, perquè són parents directes seus. Però jo no pensava que es pogués tenir cap informació sobre el color. I tanmateix, en els últims anys, hem obtingut informació del color. Hi ha alguns jaciments de conservació excepcional, tan excepcional, que podem arribar a observar en les seves plomes o en els filaments, o fins i tot en impressions de la seva pell escatosa, arribar a observar els melanosomes, que són una mena d’orgànuls que porten els pigments. I la forma d’aquest orgànul, en general, almenys en l’actualitat, és un reflex del tipus de pigment que porten. Així que la forma és un reflex del pigment, puc fer una regla de tres i arribar a saber quin pigment portaven. I de sobte s’estan arribant a detectar traces i dades de colors que podien tenir els dinosaures. Així que aquella mena d’opinió que jo m’havia format al principi de la meva carrera sent encara estudiant, que mai sabríem el color dels dinosaures, mira, he d’esborrar aquesta idea perquè s’ha trobat informació. Així que per a mi la frontera última és el comportament, però tampoc m’atreveixo a posar la mà al foc que mai no podrem contestar-ho.

Jorge. En el món de la paleontologia, la intel·ligència artificial, com podria intervenir-hi?

Francesc Gascó. Doncs és molt bona pregunta. Jo tinc col·legues paleontòlegs, fins i tot alguns que són prehistoriadors, que encara que sembli que siguem el mateix, no ho som. Els arqueòlegs o prehistoriadors venen d’estudis d’història, d’història de l’art, d’antropologia i nosaltres venim de ciències naturals, però tanmateix, en aquestes edats, com que treballem junts. Doncs tinc col·legues, tant paleontòlegs que venen de ciències naturals com prehistoriadors que venen d’història, que estan fent servir certs tipus d’intel·ligència artificial perquè els seus programes d’ordinador siguin capaços de reconèixer coses que l’ull humà no arriba a reconèixer bé. Per exemple, els prehistoriadors amb marques de tall en ossos del Plistocè que han pogut ser usats, és a dir, ossos que han estat, diguem-ne, descarnats o que se’ls han menjat homínids, humans prehistòrics, i que han fet servir aquestes eines de pedra. És complicat arribar a veure algunes d’aquestes marques, els humans podem veure algunes d’aquestes marques de tall, però n’hi ha algunes en què els nostres ulls no arriben a ser tan precisos. Doncs bé, hi ha gent que està entrenant aquesta mena d’intel·ligències artificials perquè després siguin capaces de trobar-les. I després també hi ha gent que les fa servir per a la identificació de petjades, per poder arribar a saber quin tipus de peu o de mà va deixar una petjada de dinosaure. Amb dents també s’està arribant a utilitzar. Per exemple, jo, durant un temps, també vaig estar investigant sobre dents de dinosaures carnívors. Els dinosaures carnívors són molt esquius. Per exemple, en el registre ibèric se’n coneixen molt poquets. En tenim alguns que són veritables estrelles, però, en general, són menys abundants que els herbívors. És una cosa normal perquè també als ecosistemes hi ha menys lleons que zebres. Així doncs, que arribin a fossilitzar, doncs al final la proporció es manté, d’alguna manera. Aleshores, el que sí que trobem molt són dents. Perquè així com nosaltres tenim dents de llet i dents definitives, i gràcies als dentistes continuem tenint dents definitives durant tota la nostra vida, la resta d’animals, que no són mamífers, les van canviant durant tota la vida. I els dinosaures anaven canviant les dents durant tota la vida. I els dinosaures carnívors, en alimentar-se dels herbívors, podien perdre o se’ls trencaven les dents fàcilment, en sortia una altra, no hi ha cap problema. Això fa que, en alguns jaciments de l’època dels dinosaures, hi hagi dents de carnívor soltes. I és clar, no trobes la resta de l’esquelet. Doncs bé, t’hi has de dedicar, hi ha alguns paleontòlegs i paleontòlogues que s’han dedicat a estudiar molt bé les dents dels cranis d’esquelets, més o menys complets, en què està ben identificat el dinosaure al qual pertanyen, i després, amb aquestes dades que han pres d’aquestes dents, intentar identificar de quina classe de dinosaure són les dents soltes. Doncs per a aquest tipus d’estudis, per exemple, que són molt, molt elaborats, que has d’estar estudiant moltes dents, prendre moltes mesures, centenars, milers de dents. T’imagines què és mesurar milers de dents? És una feina realment molt laboriosa. Per a aquest tipus de coses, precisament entrenar una intel·ligència artificial resulta que està sent útil. Així que per processar grans quantitats d’informació, trobar patrons que l’ull humà no arriba a veure, sembla que són una eina molt important de cara al futur.

Raúl. Hola, em dic Raúl, tinc 20 anys i, tant la meva mare com jo, som força seguidors teus des de fa un munt de temps. Ens preguntem moltes vegades quina informació podem treure dels ossos i les petjades sobre qui som.

Francesc Gascó. Jo, amb el pas dels anys, des que vaig començar ja el camí de debò, perquè encara que sempre m’hagin agradat molt els dinosaures i la paleontologia, jo considero que quan vaig començar ja realment a estudiar la carrera i vaig començar a intentar col·laborar en aquestes coses, ja vaig començar a acostar-me de veritat a aquesta disciplina. I des que vaig començar a acostar-m’hi de veritat, vaig començar a participar, per exemple, quan era estudiant com a voluntari en excavacions, vaig començar a col·laborar als laboratoris. Comences a llegir més enllà del que et manen llegir a classe i comences a formar-te també amb coses molt més específiques i tècniques. I amb l’experiència pròpia, jo vaig començar a filosofar sobre tot això. Perquè el que us deia abans, quan estic excavant, arriba un moment en què dius: “Uau, és que el que està aflorant davant meu, no hi ha cap persona humana que hagi vist això mai”. Aleshores, això m’ha fet reflexionar moltes vegades. I crec que, d’alguna manera, la humanitat també ha fet aquesta reflexió. Crec que, d’alguna manera, els fòssils i les troballes sobre el passat més remot, d’alguna manera ens estan explicant tota aquesta història de la vida i nosaltres en formem part, som un capítol més d’aquesta història de la vida, de manera que, d’alguna manera ens està explicant la nostra pròpia història. El problema és que hem trigat molt de temps a aprendre l’idioma en què estava escrita aquesta història, aquest relat. Quan es troben els primers fòssils, al principi teníem una visió del món molt immòbil, una imatge molt mitològica, molt supersticiosa, en què a més ningú es podia imaginar que hi podia haver hagut animals o éssers vius que havien viscut i desaparegut, ningú es podia imaginar que hi podia haver hagut espècies o tipus d’animals que no visquessin avui dia. Era una idea completament aliena al pensament humà de l’època. Aleshores, encara menys el canvi. Ningú es podia imaginar que les espècies podien canviar amb el temps. El que es considerava era que el món és com és, que s’havia creat d’una certa manera i que les espècies eren les que eren. I les muntanyes eren eternes i eren allà des del principi. I, a poc a poc, mitjançant l’estudi de la natura, vam començar a veure que això no era així. Vam començar fins i tot a veure que, per citar una cosa que acabo de dir, les muntanyes no són eternes. De sobte apareix l’erosió, que pot estar erosionant un riu o pot estar erosionant una vall. Aleshores, és clar, això obre la possibilitat que els paisatges hagin canviat amb el temps. Es troben els fòssils, al principi s’intenten encaixar amb la vida que coneixem, donant explicacions més o menys peregrines. De fet, hi havia qui els interpretava com a restes d’aquests animals mitològics o d’aquests mites que tenien, gent que considerava que eren restes d’animals sense més. Alguns fòssils, en estar especialment fossilitzats i tenir propietats de roques, doncs suscitaven més preguntes. S’arribava a pensar que eren el que llavors anomenaven “ludus naturae”, com jocs de la natura, que alguns podien créixer espontàniament dins de les roques, que la natura intentava donar forma a les roques amb formes d’animals o d’òrgans.

Francesc Gascó. En fi, hi va haver molts intents per interpretar els fòssils durant dècades o segles, fins que finalment, primer, es comparen de manera sistemàtica, quan estan fent la ciència com a tal, es comparen aquests fòssils amb parts d’éssers vius actuals. I es veu que són equivalents fins i tot en textura, fins i tot per dins. I aleshores molta gent assenyala que, realment, són restes d’éssers vius del passat. Després arriba aquest moment del qual també hem parlat abans, quan durant la Il·lustració, Georges Cuvier assenyala que aquestes espècies no són com les actuals, que han d’haver estat unes altres. I encara que aquest senyor no creia en cap tipus de canvi en la natura, sí que pot acceptar la idea que n’haguessin desaparegut algunes. Aleshores es comença a imaginar un món en què hi ha eres anteriors, en què hi ha hagut un tipus d’extinció, desapareixen molts grups d’animals i els supervivents repoblen la Terra. I que això ha passat diverses vegades. On entrem nosaltres en tot això? En què sempre ens hem vist com els amos del món, tradicionalment. I hem tingut tradicions que així ens han alimentat a creure-ho. I, de sobte, ja en aquell moment veiem que hi ha hagut com mons anteriors. I això com que xoca. I sembla que de sobte ja no tenim l’exclusivitat d’aquest món. Com si no ens haguessin donat les claus d’un pis que s’acaba de construir. Que ja hi ha hagut inquilins anteriors. I això ja ens canvia una mica la percepció de què fem en aquest món, perquè el món ja no s’ha fet per a nosaltres. Ja som com segons o tercers o quarts inquilins. I això ja ens canvia una mica la percepció de què hi fem aquí i quin és el nostre paper al món. Però és que això canvia molt més endavant quan, per fi, aquestes diferències entre els animals actuals i les semblances amb alguns del registre fòssil comencen a apuntar al canvi. Hi ha algunes idees del que llavors s’anomenava transformisme que precedeixen Darwin, però després, amb Darwin i amb el seu ‘Origen de les espècies’, comença ja la revolució, diguem-ne, a nivell social. Arriba a tothom. I jo sempre cito això com una fita de la divulgació, perquè la publicació científica original de Darwin i Wallace sobre la selecció natural és un any anterior al llibre, però no va tenir repercussió. Però va ser el llibre que va ser publicat i venut a les llibreries i que va ser accessible a un públic molt més divers, que realment encén la flama i, de sobte, crema la pólvora. Aleshores, després de popularitzar-se les idees evolucionistes i adonar-nos que tenen sentit amb el que veiem de la natura, tant actual com del registre fòssil, i que fins i tot comencen a complir-se aquestes prediccions de la hipòtesi de l’evolució a través de la selecció natural, d’aquesta teoria científica, comencen a complir-se aquestes prediccions, s’observen en les poblacions d’animals actuals, s’observen en el registre fòssil. Aleshores, veiem que no és que siguem ja uns inquilins que hem arribat tard, sinó que, a més, és que som animals com la resta i descendim d’animals igual que la resta. I, de sobte, tot indici de divinitat en el nostre ésser com que es comença a posar fins i tot en dubte. I aleshores això comença també a ensenyar-nos una miqueta més d’humilitat. Jo vull creure que, d’alguna manera, al llarg de totes aquestes dècades de coneixement científic, el que estem descobrint en el passat i també al llarg d’estudiar el món i l’univers, ens està posant en perspectiva.

Francesc Gascó. I de cap manera crec jo que sigui una cosa que ens tregui poder. Jo crec que en certa manera és empoderador. Perquè quan et creus una espècie escollida, quan et creus una cosa semidivina i que t’han regalat el món, ser capaç de compondre una simfonia o de portar gent a la Lluna és com esperable. És a dir, què menys? Però quan dius: “Uau, és que venim del mateix fang que la resta d’animals”. Ei! Aquí ja hi ha mèrit, no? Aleshores, jo crec que, en certa manera, els fòssils, els dinosaures, la paleontologia, els estudis de prehistòria, girar la vista enrere i el coneixement del món i de l’univers, en general, ens pot aportar molta perspectiva. Comprendre com hem arribat fins aquí, ja no només llegint llibres d’història, sinó investigant la història i reformulant el que hi ha als llibres d’història, continuem descobrint coses dia a dia. Jo crec que tot aquest coneixement i, en concret, els fòssils, perquè al cap i a la fi és del que he vingut a parlar aquí, és al que jo em dedico, però al final jo crec que aquest estudi del passat ens pot arribar a respondre millor, no dic que sigui l’única manera de respondre qui som, quin és el nostre lloc al món, quines són les nostres fortaleses com a espècie, si ho estem fent bé o no, no dic que sigui l’única manera, però dic que és una manera, que al final conèixer el nostre passat més remot o menys remot és molt vàlid i és molt útil, i és informació. I el saber sempre ens serà útil per posar les coses en perspectiva i saber si estem sent coherents amb el que és la nostra naturalesa, si estem aprofitant les nostres fortaleses o no. Fa uns anys, un col·lega meu, que també es dedica a la divulgació científica, encara que ell ve de la física, em va fer una pregunta. Em va dir: “Escolta, Paco, no creus que estem vivint una edat d’or de la paleontologia? Perquè apareixen un munt de troballes impressionants, jaciments impressionants amb restes de parts toves, i les plomes dels dinosaures… I de sobte estem fent biomecànica i reconstruint com podien caminar i com no. Estem vivint una edat d’or, no?” I jo li vaig contestar que sí, que em semblava que sí. Amb retrospectiva, crec que és una resposta fàcil, perquè el coneixement tendeix a acumular-se amb el temps. Per molt que un individu s’oblidi del que va estudiar quan era petit, aquest coneixement continua sent als llibres. Aleshores, el coneixement, diguem-ne, que la societat va generant, es va acumulant. Sí que és veritat que, avui dia, gràcies a la gran connectivitat, a les xarxes socials, a estar connectats fàcilment amb gent de l’altra banda del món, és molt més fàcil intercanviar aquesta informació i la tenim més accessible que mai. I pot semblar que aleshores tinguem més informació o que estiguem generant més informació que mai. Pot semblar que la recerca que fem avui dia sigui més puntera i sigui més vàlida, que en fer servir tècniques punteres estem fent millor la feina que, per exemple, els investigadors que van venir en el passat. Però a mi sempre m’agrada girar la vista enrere una vegada més, també fins i tot per a això. Perquè per poder arribar a volar, vam haver de, primer, córrer, i abans de córrer vam haver de caminar. I en un món individualista, com aquell en què vivim avui dia, reconèixer que caminem sobre espatlles de gegants, i que ells també van caminar sobre espatlles de gegants, reconèixer que podem continuar aprenent dels nostres grans i que el coneixement de les generacions que han vingut abans que nosaltres va ser necessari perquè avui estiguéssim tan connectats, crec que és necessari i és de justícia. Aleshores, recordeu que podem arribar a ser molt intel·ligents, podem arribar a descobrir moltes coses, en el meu cas sobre el passat o sobre qualsevol tema que ens interessi, però el coneixement s’ha anat construint i mai hauríem de girar l’esquena a les persones que han vingut abans que nosaltres.