El mejor lugar para hacer ejercicio no es el gimnasio

José Luis Trejo. Jo no parlo per a esportistes. Els esportistes són un tema a part. L’esport és competició, la competició és estrès i els esportistes tenen el cervell fregit. Tant és així que pots fer tant exercici que tinguis la mateixa situació cerebral que una persona sedentària. Com podem calcular nosaltres mateixos, basant-nos en l’evidència científica, el tipus d’exercici perfecte que hem de fer. S’anomena el test de la parla. I és molt senzill. Et poses a caminar, només caminar, i has d’anar parlant en veu alta. És a dir, et recomano que hi vagis amb algú, perquè no sembli que vas parlant sol, tot i que t’adverteixo que ara, amb els auriculars que la gent va parlant per telèfon, tothom va parlant sol pel carrer. Aleshores, et poses l’auricular i ja parles, encara que no estiguis parlant per telèfon amb ningú. La qüestió és que et poses a parlar, i arriba un moment en què pots caminar perfectament parlant, llavors incrementes la velocitat a la qual camines. Això incrementa la teva freqüència cardíaca, però encara podràs continuar parlant. Arribarà un moment en què hi ha una velocitat mínima, a una freqüència cardíaca concreta, en què l’aire que inhales competeix per la respiració i pel teu aparell fonador, és a dir, per parlar. I llavors és això que tots hem experimentat alguna vegada, sobretot quan anem parlant pujant unes escales, que és que se’ns entretalla la conversa. Doncs bé, just aquí, a aquesta velocitat, més ben dit, a aquesta freqüència cardíaca, som entre el que els experts anomenen el límit entre la zona dos i la zona tres. És quan es produeix aquest curtcircuit en l’aire que inhales per caminar i per parlar. I llavors, just aquí, en aquesta freqüència cardíaca, és on has de fer l’exercici, perquè els efectes beneficiosos de l’exercici només es produeixen amb una dosi adequada, i aquests són: un augment de la comunicació sinàptica entre neurones, és a dir, com les neurones parlen les unes amb les altres, això millora. Però, a més, millora la irrigació sanguínia del cervell, és a dir, l’aportació de combustible. Però també millora la inflamació, la inflamació del cervell disminueix. I ja, per si tot això fos poc, ens fa més llestos, les neurones es comuniquen millor, baixa la inflamació, augmenta la irrigació. És que, a més, es formen noves neurones al cervell. És una cosa que s’anomena neurogènesi. La neurogènesi adulta. Perquè sempre hem pensat, des de Ramón y Cajal, des del nostre estimat premi Nobel, que un cop acaba el desenvolupament ja no es formen més neurones. Ja tens el cervell que tens, pots perdre’n, però no en pots formar cap de nova. Però en els últims anys s’ha descobert que, efectivament, fins i tot en els éssers humans, es produeixen noves neurones en l’adult. Ara això ho posem al costat del fet que en els models de laboratori, d’investigació, els ratolins de laboratori, ens han demostrat que l’exercici augmenta el nombre de neurones noves.

José Luis Trejo. Tot sembla indicar que en l’ésser humà serà de la mateixa manera, és a dir, que l’exercici també augmentarà el nombre de neurones en el cervell humà, però això encara s’ha de demostrar. Però el més interessant, al meu parer, és: per a què serveixen aquestes noves neurones? Aquestes neurones no es produeixen a tot el cervell, només es produeixen en una regió del cervell molt petita que s’anomena hipocamp. L’hipocamp està aproximadament en aquesta posició, en els éssers humans, i serveix per a, ni més ni menys, que l’aprenentatge, la memòria, l’orientació espacial, la depressió i l’ansietat, només. Aleshores, que curiós que, la regió del cervell on es produeixen neurones en l’adult, tingui totes aquestes funcions, perquè totes aquestes funcions sabem que, quan tu treus aquestes noves neurones, l’exercici ja no té efecte o no té tant d’efecte. Això vol dir que una part dels beneficis de l’exercici físic al cervell són gràcies al fet que augmenta el nombre de neurones.

Dani. Bona tarda, José Luis. Soc en Dani i la meva pregunta era que, en el món en què som avui i que cada vegada som més sedentaris perquè tot està automatitzat, tot arriba a casa, les compres, absolutament tot, en què afecta la nostra evolució?

José Luis Trejo. Aquesta és una pregunta molt interessant perquè l’evolució, l’evolució biològica, funciona en centenars de milers i milions d’anys. Per tant, qualsevol cosa que nosaltres puguem fer a les nostres vides no afecta la nostra evolució. És més aviat al contrari, és més aviat com el nostre estil de vida va contra l’evolució de centenars, de milers i de milions d’anys que ens ha portat fins aquí. Nosaltres estem fets per moure’ns. I les evidències indirectes amb què comptem són que l’evolució del nostre cervell, tal com és, és com és perquè l’evolució ha anat en paral·lel al fet que nosaltres ens movíem. I això és el que ha fet que el nostre cervell sigui com és. Aleshores, no és que sigui ni bo ni dolent, moure’s més ni menys, és simplement que, com que ara no ens movem, aquesta pandèmia de sedentarisme en la qual la nostra societat està immersa ara mateix, des de fa un segle, aproximadament, va contra l’evolució que ens ha portat fins aquí. Concretament, les evidències indirectes que fem servir són que els caçadors-recol·lectors, que eren els nostres ancestres, es movien més que nosaltres. I sempre que dic això, m’aturo per explicar “més que nosaltres”, però tampoc gaire més. Com podem saber això? Precisament per això dic que són evidències indirectes. Nosaltres només podem saber coses dels nostres ancestres pel registre fòssil. Però en el registre fòssil no queda ni la més mínima marca de quant es movien o quant deixaven de moure’s. Gràcies als estudis que s’han fet, tu pots saber, per exemple, si una espècie estava més preparada o no que una altra per moure’s. Per exemple, pel gruix de les marques que deixen els tendons als ossos, tu pots saber si aquell tendó estava inserint un múscul més preparat per a la cursa llarga, etc. I d’aquesta manera se sap, per exemple, que l’Homo sapiens i, per descomptat, els neandertals, etc., estaven molt preparats per a una vida activa. Però, qui em diu a mi quant es movien? Els nostres ossos demostrarien que estem molt preparats per a la vida activa, tanmateix tenim una pandèmia de sedentarisme, perquè aquí no queda rastre de quant et mous. Per això cal recórrer a l’antropologia social, que el que fa és estudiar, sota el consens que les tribus que encara quedaven al sud de l’Àfrica, fins fa relativament poc, i que eren caçadores-recol·lectores, és exactament el mateix tipus de vida dels últims 10.000 o 20.000 anys i, probablement, encara més. I estudiant-los a ells, amb acceleròmetres o amb rellotges, amb polseres d’activitat, se sap que ells, efectivament, es movien, vaja, més que nosaltres, però no gaire més. Això és un mite. No és un mite que siguem sedentaris, però sí que és un mite això que els ancestres estaven tot el dia anant i venint i movent-se cap aquí i cap allà. La major part del dia estaven asseguts, asseguts a la gatzoneta, no com nosaltres, asseguts a la gatzoneta i només s’aixecaven per anar a caçar o per anar a recol·lectar.

José Luis Trejo. I, a més, utilitzaven una cosa que s’anomena caça de persistència. La caça de persistència es basa, fonamentalment, en uns principis, que l’ésser humà és incapaç d’aconseguir capturar cap peça corrent, perquè no correm més que ells, parlem d’herbívors, per descomptat, no caçarem un depredador, ja ens caçarà el depredador a nosaltres. Però nosaltres refrigerem; el nostre cervell té una capacitat de refrigeració absolutament impressionant. I llavors nosaltres, parlem de la sabana, és clar, perquè, si som al bosc, un animal s’amaga darrere unes branques i ja està. A la sabana pots veure a molta distància i, a més, pots seguir les pistes. Aleshores, et poses a caminar, t’estic explicant en què consisteix la caça de persistència dels boiximans, fins fa relativament poc, ara ja no, perquè ja els han introduït a la societat, i el que feien era perseguir la peça durant hores i hores i hores, fonamentalment caminant. I arribava un moment en què, evidentment, com que els herbívors refrigeren pitjor que nosaltres i, a més, són remugants, necessiten parar, menjar, remugar, beure aigua i, evidentment, nosaltres aguantem molt més que ells, doncs l’animal arriba un moment en què ja acaba deshidratat, malnodrit, cansat i, al final, s’ensorra a terra i l’ésser humà, el boiximà, l’únic que havia de fer era arribar, agafar-lo, sacrificar-lo i portar-lo de tornada. I això, ni més ni menys que això, era el que caminava. Però aquest menjar li durava al poblat diversos dies, durant els quals ja no feia més caminades. I això em serveix per introduir un últim concepte, i és: aquella gent no utilitzava eines, armes per caçar els animals, utilitzava només aquest mètode. Tampoc no utilitzava trampes, per tant havia de perseguir-los amb la caça de persistència. I tampoc no guardava menjar, perquè no en sabia. Amb la qual cosa, quan es menjava el que acabava de caçar, havia de tornar a sortir. I, mentrestant, mentrestant, zero estrès, amic. Amb la qual cosa, es movien més que nosaltres, però no tant. Sense estrès, llevat que, evidentment, hi hagués una sequera i desapareguessin els herbívors, evidentment. I quan s’esgotaven els fruits que menjaven i que recol·lectaven, a més de la carn, doncs se n’anaven a un altre lloc. Amb la qual cosa, jo vull apostar que la seva vida era, per descomptat, més senzilla, això no és ni bo ni dolent, però sens dubte tenien menys estrès, tenien molta més salut cerebral i, sens dubte, no tinc cap mena de dubte que si finalment es demostra que aquest era el mateix modus vivendi, el mateix estil de vida dels nostres ancestres neandertals, evidentment nosaltres estem anant contra la nostra evolució.

Pablo. Hola, José Luis, jo soc en Pablo, soc professor en un institut. Has parlat d’una pandèmia de sedentarisme. És clar que ser sedentaris té unes conseqüències sobre el cos, però quines són les conseqüències sobre el cervell?

José Luis Trejo. Després d’analitzar tant els cervells dels models de laboratori, ratolins de laboratori, com éssers humans que han donat el seu cervell a la ciència, sabem que el sedentarisme és una mena d’envelliment anticipat. Les neurones, en una imatge molt gràfica que et puc donar, són com arbres, de fet tenen un tronc, l’arbre té un tronc, les neurones tenen un soma, un cos, i després tenen prolongacions amb les quals es connecten amb altres neurones, i així viatja la informació, que és tant com dir: així funciona el nostre cervell, aquests són els nostres pensaments. Com més branques, millor. I com més de pressa vagi la informació de branca en branca, millor. Doncs bé, en el sedentarisme el que passa és que tot es redueix al mínim. Què és tot? Les branques es redueixen al mínim, la neurona no mor, però les branques es redueixen al mínim. I les de la neurona del costat també. I a més disminueix l’eficàcia sinàptica amb la qual es comuniquen les unes amb les altres. Això és tant com dir que els nostres pensaments van més a poc a poc i són més pobres, si es pot dir així. I això significa que, a més, tindrem també menys neurones, amb la qual cosa menys capacitat d’aprenentatge i de memòria, més propensió a la depressió i l’ansietat. I tot això són característiques compartides amb l’envelliment normal, no el patològic. És a dir, que podem dir que el sedentarisme és un envelliment anticipat, però a mi m’agradaria aprofitar l’ocasió per explicar-vos per què. A la natura, el cervell funciona tant com li demanes i no més, perquè és l’òrgan del cos que més consumeix, amb una gran diferència, amb moltíssima diferència. Com que és l’òrgan que més consumeix, quan tu no l’estàs utilitzant, ell redueix la seva despesa. Expliquem-ho. Si un animal s’ha de desplaçar molt poc, perquè hi ha una època abundant de pluja i d’alimentació, i té l’alimentació a prop, i té l’aigua a prop, i el cau fàcil de trobar, i a més això contribuirà al fet que hi hagi molts espècimens, congèneres, de la seva pròpia espècie, per tant serà fàcil trobar parella reproductiva, aleshores doncs no es mou, es mou menys, ja està, bé. Ara posem-nos en el cas contrari, en el cas contrari és que estem passant una època de més penúria, no hi ha tant menjar, l’aigua escasseja, moren alguns dels teus congèneres, ja no és tan fàcil trobar parella reproductiva, has d’anar més lluny a buscar tot això. Si has d’anar més lluny, t’has de moure més, però què fa el cervell? Ha de processar més informació, recordar que allà prop del riu hi ha unes baies que t’agraden, però a l’altre costat del riu hi ha un depredador que un dia et va donar un ensurt. En fi, has de recordar tota aquesta informació i després has de recordar com tornar.

José Luis Trejo. Qui fa tot això? L’hipocamp. Gràcies al fet que, entre altres coses, té les noves neurones. Això vol dir que com més et mous, el teu cervell ha de processar més informació. I per tant, el cervell està condicionat per la nostra evolució per dir: “Bé, si et mouràs i el faràs servir, jo estic en les millors condicions. Jo et fabrico noves neurones, jo et fabrico més branques dendrítiques de les neurones, jo faig que la connexió sinàptica sigui millor perquè veig que el faràs servir. Veig que el faràs servir perquè hi ha més informació que entra al cervell i veig que tu et mous. Bé

José Luis Trejo. I és que no teníem un concepte gaire clar de la diferència entre sedentarisme i exercici. Si tu fas exercici, home, doncs és que no ets sedentari. Si ets sedentari, és que no fas exercici. No. Resulta que l’exercici, que tots ens imaginem anar al gimnàs o a córrer o a passejar, és fantàstic i és molt bo, és el que us estem explicant avui tot el dia, però és independent del temps que passis, sobretot si són moltes hores, sedentari. Us explico un experiment perquè és realment interessant. Es va agafar un grup d’oficinistes en els quals la feina consistia a estar assegut davant de l’ordinador vuit hores. Aleshores, hi havia un grup que només s’aixecava per anar al lavabo, doncs pràcticament només per anar al lavabo o prendre un cafè. Hi havia un altre grup que s’aixecava cada dues o tres hores i feia una volteta per l’oficina o per allà. I hi havia un altre grup que feia els famosos snacks d’exercici, que consisteix a aixecar-se dos o tres minuts cada hora. I, evidentment, durant aquests dos o tres minuts doncs estiraven les cames, una mica com el que ens diuen en els vols de llarga durada, que et diuen: “Aixeca’t, estira les cames, circula pel passadís perquè no estiguis tota l’estona, les set hores, allà assegut”. Bé, és que em falta explicar-vos el més important. Tots feien una hora d’exercici al dia. I aleshores, aquesta gent doncs es movia una mica, pujava o baixava un parell de trams d’escala, per l’escala, no per l’ascensor. I dic pujava i baixava perquè els músculs i les articulacions que es mouen quan baixes són diferents dels de quan puges, i per això perquè fos més complet. I després van mesurar la salut cerebral i la salut integral d’aquestes persones, amb un munt de paràmetres i de tests, fins a trobar un índex que reflectia la seva salut. Aquest índex a nosaltres, en neurobiologia, ens agrada molt esmentar-lo perquè és molt autoexplicatiu, s’anomena “probabilitat de mort per qualsevol causa”. Crec que s’explica a si mateix. Qui creus que tenia la major probabilitat de mort per qualsevol causa? Els que no es movien. I els que menys probabilitat de mort per qualsevol causa tenien són els que s’aixecaven dues o tres vegades cada hora. Això vol dir que els mecanismes pels quals el sedentarisme és dolent se sumen, no són complementaris. No vull donar la sensació que no n’hi ha prou amb fer exercici. No, és clar que està molt bé, sobretot si ets sedentari. No, el que vull dir és que, a més, reduint el nombre d’hores en què estàs completament sedentari, sobretot si són moltes. Aquí estarem una estona veient el cine o menjant, hi estarem una altra estoneta.

José Luis Trejo. Però quan ets a la feina moltes hores, reduir aquest nombre d’hores afegeix beneficis als beneficis de l’exercici. Aquest és el missatge.

Pablo. Després d’escoltar-te, què podem fer els professors per ajudar els nostres alumnes?

José Luis Trejo. Jo et diré el que la neurobiologia ens informa sobre això. Jo, evidentment, no tinc l’experiència per saber exactament què es pot fer, però et diré el que estem investigant. El que estem investigant és que, com que a la infància encara s’estan produint algunes neurones a tot arreu, no només a l’hipocamp, l’exercici físic que les promou i que n’augmenta la salut i el nombre és absolutament important i prioritari. I com tu saps, hi ha una epidèmia d’obesitat i de sedentarisme entre la nostra infància i la nostra adolescència. A nosaltres, que treballem en estil de vida, ens preocupen totes dues per separat, la dieta d’una banda, el sedentarisme de l’altra. Aleshores, nosaltres el que estem veient són dues coses. Primer, que sense ser un expert en educació física, jo parlo del que sé, que és del cervell i de la neurobiologia, jo crec que hi ha un problema de definició en el que és l’educació física. Explicaré el nostre punt de vista. El nostre punt de vista és el següent. Suposem que tu vols ensenyar als nanos a menjar dietes sanes. En què consistiria l’assignatura? Doncs a explicar-los els aliments recomanables, els aliments no recomanables i els aliments que, bé, poden prendre’ls, però amb moderació, etc. En què consistiria un examen d’aquesta assignatura? Doncs a preguntar als nanos si han après i han comprès això. Quins són els aliments corresponents, quins són els aliments recomanables, els no recomanables. A ningú se li acudiria anar al menjador i posar nota als nens en funció del que mengen. “Ah! T’acabes de menjar dues patates fregides, un punt menys”. Això és just el que fem en l’educació física. En l’educació física posem nota als nens en funció de com fan l’educació física. Com si un nen obès o sedentari no en tingués ja prou amb el que té, a sobre, per haver d’estar fent les flexions que fa l’altre del costat, que és millor i que és el que treu el 5 i jo suspenc educació física. En l’educació física s’hauria d’explicar el que s’hagi d’explicar. Que no hi entraré. I s’hauria d’examinar en funció de si han comprès i adquirit aquests coneixements. Però no me’ls treguis a córrer a veure qui corre més. Perquè això és introduir estrès. A banda d’això, responent a la teva pregunta, el que cal fer és que els nens estiguin en moviment. Però oblida’t de la classe de gimnàstica. La classe de gimnàstica és la classe de gimnàstica. Diuen: “No, és que caldria augmentar el nombre d’hores d’educació física”. Per què? Per què no augmentes les d’història?, que probablement els aniran molt bé. Per què no augmentes les de música? No, no, les hores d’educació física són bones. El problema és que la gent sap que els nanos només fan exercici quan fan educació física. Error. La gent ha de fer exercici, i l’educació física l’ensenyes com qualsevol altra assignatura. Pertanyem a un consorci, tenim la fortuna de pertànyer a un consorci que està investigant com aprenen els cervells en moviment. S’anomena motricitat i cognició perquè, a determinades edats, tu no pots parlar d’exercici. Hem començat parlant, i anem baixant, ja estem amb infants d’entre 3 i 6 anys.

José Luis Trejo. Jo no puc dir que un infant de 4 anys faci exercici, és que jo faig que es mogui mentre li ensenyo alguna cosa. I, per a sorpresa de ningú, els nens aprenen millor en moviment. Aleshores, jo crec que a l’aula el que cal fer és, sens dubte, interrompre el sedentarisme. No sé com compatibilitzar això amb la docència, però, sens dubte, la capacitat cognitiva dels nanos és millor en aquells col·legis que s’han ofert voluntaris, n’hi ha uns a Alemanya, n’hi ha d’altres a Suïssa i alguns al Canadà, que s’han ofert voluntaris perquè els nanos es posin dempeus i facin una volta cada dos per tres. Cada dos per tres és cada 20 minuts, interrompent la classe, és clar. A nosaltres el que ens agradaria és que no s’hagués d’interrompre la classe. És clar, si estàs explicant trigonometria, però depèn del que estiguis explicant, potser es pot explicar dret. Dius tu: “Home, però dret?” Dret, el simple fet d’estar dret, fa que les teves articulacions i els teus músculs secretin una sèrie de substàncies que s’aboquen a la sang, van al cervell i li produeixen part d’aquests beneficis que està fent l’exercici per al nostre cervell, només pel fet d’estar dret. No estaràs vuit hores dret, no ens posem a l’altre extrem, però combinar aquest tipus de coses. Jo crec que hi ha molt a fer i el problema és que encara hi ha massa poca investigació.

Mujer 1. José Luis, soc mare de tres fills i també cuido els meus pares dependents i, a més d’això, també treballo full time. En aquesta societat, per poder cobrir totes les necessitats que aquesta societat exigeix, de vegades he hagut de fer ús de les pantalles per poder tranquil·litzar els meus fills i poder complir amb totes les responsabilitats. I m’he adonat que això afecta negativament els meus fills. Estic en procés de poder compatibilitzar totes les activitats i fer servir menys les pantalles. Fins i tot m’he documentat amb els pediatres i fins i tot m’han recomanat l’ús de melatonina en infants menors de dos anys perquè l’ús de les pantalles els afecta negativament. Aleshores, estic en un procés de reinventar-me com a mare per fer servir menys les pantalles perquè m’hi he vist afectada. Què em podries recomanar?

José Luis Trejo. El tema de les pantalles és molt important, encara s’està investigant. Ja hi ha alguns articles científics que parlen de l’impacte per al cervell, a totes les edats, però especialment en els adolescents i en la infància, de les pantalles en general. El problema de les pantalles és que, durant una estona, produeixen el mateix efecte que el llibre. Em refereixo al fet que és un sedentarisme cognitivament actiu, és a dir, està molt bé. Però, a diferència del llibre, està documentat que la pantalla, l’activitat que tu hi veus, és repetitiva. I aleshores aquí entra en joc un concepte molt important que és l’enriquiment ambiental. Una de les coses que més benefici produeix al cervell és l’enriquiment ambiental. Per a un animal, l’enriquiment ambiental és haver de moure’m, haver de buscar menjar, però no massa, és a dir, moure’m, estar actiu. Per què? Doncs perquè això retroalimenta l’energia i la salut cerebral. Aleshores, per a nosaltres, l’enriquiment ambiental és no estar, monòtonament, veient sempre el mateix, que la nostra activitat i el nostre entorn canviïn, no dràsticament, perquè aleshores això entraria en l’estrès, que hi hagi certa qualitat de canvi i certa quantitat de canvi. Quin és el problema amb els videojocs? Que al cap d’una estona ja sempre són el mateix. I són tota la tarda de diumenge, fent TikTok o jugant a videojocs o fent el que sigui. Això és enriquiment ambiental zero, enriquiment ambiental nul. Això embota el cervell, i quan dic que embota el cervell és perquè hi ha estudis que han analitzat la irrigació sanguínia de nanos, i no tan nanos, quan estan jugant a videojocs. I, efectivament, al principi no es nota res, però quan ja porten més de tres hores jugant sí que es nota aquesta diferència. Per tant aquí tenim la típica situació de conflicte. Portem una vida, per dir-ho d’una manera eufemística, molt intensa i aquesta vida tan intensa fa que pràcticament no puguem dedicar-nos a les coses a què ens agradaria dedicar-nos. I, per tant, posem una pantalla a les mans dels nens que és la manera útil, eficient, de dir: “Au, calla”. Perquè és evident que el nen no pot estar donant guerra perquè tu estàs fent altres coses. Però això té una conseqüència nefasta per al cervell. El problema, dic que és una situació de conflicte, perquè si tu li treus de les mans les pantalles, tenim una situació de conflicte perquè aleshores el cervell que s’afecta és el teu. És clar. Per què? Doncs perquè probablement, i aquí ja surto de la neurobiologia i, per tant, parlaré amb cautela perquè ja és la meva opinió, és que evidentment hem de revisitar una mica el tipus de societat que estem fent. Estem fent una societat “estressogènica”, el terme és meu. Vol dir que, conscientment o inconscientment, la societat sencera està dissenyada per produir estrès.

José Luis Trejo. Perquè algú ha cregut alguna vegada que una mica d’estrès és bo. I jo crec que, com a neurobiòleg, tinc la missió d’explicar això. Els neurobiòlegs parlem d’“eustrès” i “distrès”, l’estrès bo i l’estrès dolent, i no ens agrada, gairebé gens, parlar-ne en públic perquè la gent se’n va a casa amb la idea de: “Ui, avui ha vingut un neurobiòleg que ens ha dit que hi ha un estrès bo i un estrès dolent. Malgrat tot

José Luis Trejo. Però final de l’estrès. Nosaltres vivim en una societat en què des que ens llevem fins que ens fiquem al llit, des de l’1 de gener fins al 31 de desembre, estem perseguint o evitant que ens persegueixin. Vivim en estrès permanent. El missatge que estem donant al nostre cervell és que la meva supervivència està en joc i, aleshores, el cervell què fa? Abaixar els llums de cabina, fer el mínim nombre de neurones, el mínim nombre de sinapsis, perquè això consumeix molt, i total, com que m’estàs dient que estàs estressat perquè la teva supervivència està en joc, doncs jo ho baixo tot al mínim. Aleshores, és clar, la natura no ha dissenyat els nostres cervells per a això, per estar en estrès amb els llums de cabina al mínim i amb el cervell al mínim, constantment. I així es produeixen tots els problemes que té l’estrès crònic. D’aquesta manera, l’estrès és bo perquè compleix una funció biològica en determinades circumstàncies. Bé, i tot això és parlant de l’estrès, del distrès. Ara que us he explicat això, us explico què és l’eustrès. L’eustrès, és a dir, això que els biòlegs anomenem estrès bo… L’estrès, per als biòlegs, és definit per tota aquella situació que ens treu de la nostra situació còmoda basal. És a dir, fer una passejada és un estrès. El que passa és que aquest estrès no fa mal. Sabeu per què? Perquè és un estrès adaptatiu. El teu cos s’adapta a aquest estrès. L’estrès dolent és un estrès no adaptatiu. No està pensat perquè tu t’adaptis a estar perseguint la gasela tot el dia, perquè no pots. Aquest està pensat per a un moment. Aleshores, nosaltres vivim en l’estrès no adaptatiu i, com el seu nom indica, el nostre cervell no s’adapta, envelleix. En canvi, hi ha un estrès que és, ara espero que ho entengueu, que pugueu comprendre que jo no estic dient que hi hagi un estrès bo, sinó que hi ha un sortir de la zona normal, de la zona còmoda, de la zona, diguem-ne basal, que produeix beneficis al cervell perquè va amb la nostra evolució i diu al cervell: “Vinga, una mica de marxeta”, literalment. I el nostre cos s’adapta a això. En entorns de professionals, d’esportistes professionals, em diuen: “Ja, però és que jo aleshores, si sempre estic en aquesta freqüència cardíaca que has dit tu, de la zona 2-3, mai milloraré com a esportista”. I jo els dic: “És que jo no parlo per a esportistes”. Els esportistes són un tema a part. L’esport és competició, la competició és estrès, i els esportistes tenen el cervell fregit, i que se’n surti qui pugui. L’esport, jo mai no parlo d’esport, jo parlo de vida activa i d’exercici físic, però no competeixo amb ningú.

José Luis Trejo. Diuen: “No, bé, però malgrat tot mai milloro”. Sí, sí que millores, perquè hi ha estudis científics que diuen que el punt d’inflexió on es produeix aquesta freqüència cardíaca màgica, on tens tots els beneficis per al teu cervell i, si et passes, comences a perdre’ls, aquest punt, a mesura que tu vas fent aquest exercici, aquesta freqüència cardíaca, de tant en tant, de mes en mes, d’any en any, es desplaça. Si veiéssiu el gràfic de cara, des del vostre punt de vista es desplaça, penseu que era una muntanya, aquest cim es desplaça cap a la dreta i cap amunt. Això vol dir que amb el temps, perquè és un estrès adaptatiu, el teu cos va podent fer més exercici amb més beneficis sense que la muntanya comenci a caure. Per descomptat, tot té un límit, per descomptat. I d’on ve el problema? I amb això acabo aquesta intervenció. D’on ve el problema? Que el múscul no funciona així. El múscul té una corba de resposta que no és una muntanya, és una S, és una corba sigmoide. Vol dir que al principi és veritat que com més exercici fas, més beneficis, però arriba un moment en què ja, per molt més exercici que facis, ja no tens beneficis. Però no els perds. Et quedes a la S. Però el cervell no funciona així. El cervell funciona de manera que, si et passes, comences a perdre. Tant és així que pots fer tant exercici que tinguis la mateixa situació cerebral que una persona sedentària.

Esmeralda. Hola, José Luis. Jo soc l’Esmeralda i, arran del que ens has estat explicant, he tingut un període de la meva vida en què he estat preparant oposicions. Aleshores m’he mogut menys a nivell d’exercici físic, però bé, he llegit i he estudiat molt. I sempre ens han dit que llegir entrena el cervell, però volia saber a nivell de salut cerebral si és millor llegir o l’exercici físic,

José Luis Trejo. la lectura o l’exercici físic. Bé, encara que científicament no té gaire sentit, però és interessant anar fent sempre comparacions. Una pregunta molt habitual és: què és millor? O què té més o millor o menys efecte? Llegir o fer exercici físic? Doncs mira, si us serveix d’alguna cosa, nosaltres estem instal·lant al nostre laboratori treadmills, cintes de córrer, com les dels gimnasos, i escriptoris elevats, per treballar caminant. Evidentment, res gaire complicat, perquè si és molt complicat, el cervell se te n’anirà a una altra cosa. I, per descomptat, és molt complicat escriure, sobretot a mà, mentre estàs caminant. Però, per exemple, parlar per telèfon i aquest tipus de coses. Està molt bé. Això vol dir que jo recomano llegir fent exercici? Home, no, no, no anava per aquí. El que vull dir és que cal llegir i després cal fer exercici físic. És a dir, les dues coses són compatibles i se sumen, com hem dit abans, en les diferències entre el sedentarisme cognitivament actiu i l’exercici. Hi ha evidències científiques que, per a una variable concreta, una cosa és millor que una altra. Doncs mira, s’han fet estudis per veure si hi ha més incidència de malalties neurodegeneratives i la gravetat dels símptomes en gent que fa exercici comparada amb gent que ha tingut una vida cognitivament rica, però que eren sedentaris. I la resposta és, doncs molt heterogènia, molt heterogènia. La diferència al final, i això potser us sorprèn si no heu sentit mai el concepte, la diferència no és gaire gran, almenys no és gaire clara, entre fer un exercici moderat, més o menys, fer lectura entretinguda que et mantingui el cervell actiu o ser molt sedentari. Perquè les tres tenen grans diferències, però empal·lideixen al costat de la que més directament contribueix a la neurodegeneració, que és l’estrès. Nosaltres, al Grup d’Estil de Vida i Cognició, això ho expliquem molt bé al llibre ‘Neuronas en Marcha’, que vam treure fa dos mesos, en què distingim que el pitjor que li passa al cervell, amb molta diferència, és l’estrès. Perquè, a més que té els seus propis problemes, empitjora qualsevol altra malaltia que tinguis. I com que sabem que l’estrès està posat a la natura per sobreviure, si no abaixem l’estrès i ens posem a fer exercici, encara que és veritat que alguns dels símptomes de l’estrès es minimitzen, si al cervell li donem a triar entre l’estrès i l’exercici, sempre preferirà l’estrès. Perquè el cervell diu: “Això és el que em fa sobreviure”. Aleshores, si esteu fent les dues coses, et mous una mica, però a més estàs estressat, potser és que et mous perquè tens estrès. Vull dir, és la nostra consciència, la nostra escorça cerebral, la que ens permet tenir consciència de nosaltres mateixos. La resta del cervell no té consciència, la resta del cervell és això, un cervell que processa informació i respon a aquelles coses que genèticament té predisposades per respondre en base als seus circuits.

José Luis Trejo. Si tens una baixada de glucosa, el teu cervell et dirà que tens gana, ja està. El dir si ho estic fent bé o malament ho diu una altra part del cervell que no hi té res a veure. Aleshores, això anava al fet que realment, si ho pensem, sempre que posem en el compromís de comparar alguna cosa, sempre sortirà guanyant, és a dir, nosaltres sortirem perdent si hi ha pel mig l’estrès. Entre llegir i fer exercici, jo et diria que fessis les dues coses. Si no pots, m’és igual. L’important és que no tinguis estrès. Si fer exercici t’estressa, és que has de fer menys exercici. Al centre de paraplègics de Toledo hi ha gent que no pot moure’s pràcticament gens i li fixen les mans a unes sínies mogudes per un motor. Dius: “Però aquest moviment no és voluntari, el múscul no es contrau”. No, però les articulacions sí. I només amb que les articulacions es moguin, produeixen una sèrie de substàncies, irisina, lactat i alguna sèrie de… bé, lactat sobretot per la contracció, és clar, irisina, BDNF, IGF-1, etc., que el que fan és anar a la sang, entrar al cervell i produir beneficis. Evidentment no tants com si tu estiguessis movent conscientment els teus músculs, però evidentment presenta beneficis. Això vol dir que moure’s és no negociable. Llegir, doncs què t’he de dir jo, llegeix tot el que puguis perquè com més, millor. Com més, millor, aquesta no té la corba hormètica. Gràcies.

Marta. Què tal, José Luis? Jo soc la Marta i et volia preguntar una cosa en què jo penso molt i és: més enllà de fer exercici, fins a quin punt influeix l’entorn i el moment del dia en què el fem?

José Luis Trejo. Doncs sorprenentment influeixen força, encara que no totes les coses igual. S’han fet estudis en els quals es veu que els beneficis de l’exercici per al cervell són els mateixos. Et poso un cas concret, un estudi concret. Si es fa al matí, a la tarda o a la nit, és igual. Ara bé, què vol dir això? Com es treballa en ciència? Tu tens un munt de subjectes i tens el grup d’entrenament al matí, el grup d’entrenament a la tarda i el grup d’entrenament a la nit. I tu fas una mitjana amb una desviació estàndard, és a dir, perquè no tots els subjectes tenen la mateixa resposta, però tots tenen, més o menys, la mateixa resposta. I després, aquests els compares per uns mètodes estadístics. Dius: “Hi ha evidència estadística que aquest grup és millor que aquest, que aquest?” No. Per tant, des del punt de vista de la població, és igual. L’important és que facis exercici. Ara bé, considerat individualment cadascun de nosaltres, no tindrà més benefici, individualment, fer-lo al matí, a la tarda o a la nit? La resposta és “sí”. Encara no hi ha evidència científica que digui: “No, no, cal matinar a les 6 del matí per córrer, perquè aquest és el bo”. Incorrecte. I ja que preguntem per això, hi ha altres aspectes de l’exercici que també són interessants. Per exemple, a banda de les diferències individuals, hi ha alguna circumstància o condició per fer exercici en què sí que s’hagi produït un efecte de grup, de la mitjana, més la seva desviació estàndard i totes aquestes coses estadístiques? Sí. On el fas? El millor, el millor, el millor, el millor, això és un típic experiment noruec, que té molts boscos, és al bosc. Canviem bosc per camp, a la natura. Aquest és l’efecte màxim. Algú pot posar en consonància tot això amb tot el que hem dit? Processament d’informació, de la natura, el no sé què, corres, sembla que han canviat les branques, mira, ara han caigut. És informació, informació, informació. Corrent moderadament, li estàs dient al cervell: “Estic actiu, a més processo informació, informació nova o, almenys, informació cíclica que canvia amb les èpoques de l’any, etc.” A continuació, està fer-ho a la ciutat, però al carrer. I el pitjor de tots, saps quin és? El gimnàs. I hi ha alguna cosa pitjor encara que el gimnàs? Sí, a casa, perquè a més a casa sols estar sol. I tot això, una vegada més, empal·lideix davant del sedentarisme. És a dir, si l’únic que pots fer és fer exercici a casa, no ho dubtis. No diguis: “És que com que no puc anar al camp, no sigui que em vagi malament”. No, malament no t’anirà mai. Estem parlant de menys bé. Et va més bé o et va menys bé? I un cop dit l’on i el quan, ens queda el quant. El quant és el més difícil, perquè, per descomptat, també cal personalitzar-lo.

José Luis Trejo. L’evidència científica ens ha explicat per què es produeix aquesta corba hormètica, quines són les pujades, les baixades. Però hi ha una manera de pensar certes coses que sap això des de fa moltíssim temps. I és la cultura oriental clàssica. En la cultura occidental, quan tu vas al gimnàs, on pensen, i amb raó, en el múscul que tenia una corba diferent, et diuen: “No pain, no gain”, sense patiment no hi ha benefici. Per què? Perquè el múscul funciona, per al que tu vas al gimnàs, en la fallada, quan es cansa. Bé, doncs el múscul funciona així. Al cervell, quan el portes a la fallada, l’únic que hi ha és una fallada. El cervell no millora. Aleshores, això, que probablement té alguna arrel filosoficoreligiosa en la civilització occidental, ha confós dos conceptes, en la meva modesta opinió, ha confós dos conceptes molt interessants. Hi ha estudis sociològics que ho demostren. El concepte d’esforç, que està molt bé, amb el concepte de sacrifici, que és una altra cosa. Aleshores, això del “no pain, no gain”, sense patiment i sense sacrifici no hi ha guany, això és una qüestió molt occidental. En la cultura oriental clàssica, i insisteixo en això de clàssica perquè, avui dia, tots els orientals estan igual d’estressats que nosaltres, és a dir, ja els hem conquerit en això, per desgràcia per a ells, però en la cultura oriental clàssica, si heu practicat alguna vegada tai-txi, txi-kung o alguna cosa d’aquestes, tu saps que hi ha una màxima que és: “Tu fes alguna cosa fins que et faci mal o et cansis”. És clar, això ho portes aquí a Occident i la corba bimodal diu: “Bé, jo és que em canso abans d’aixecar-me del sofà”. Aleshores, és clar, estem fent trampa. Però en aquella cultura no. En aquella cultura saben que hi ha un punt en què et canses, o ja et fa mal alguna cosa, en què pares. Escolta, que curiós que ho fan així per intuïció, oi? Ara sabem per què, perquè has arribat al punt àlgid de la corba. I aquí comencen a acumular-se senyals, cal escoltar el cos, senyals que: “Escolta, que ja ets al límit”. Hi ha un investigador espanyol que va fer un estudi fantàstic que es va publicar a Cell Metabolism, l’any passat, que va analitzar la quantitat de mielina, que és la beina de greix que envolta els axons i que connecta una neurona amb una altra i que, per tant, és com els cables elèctrics, que la fibra va per dins però hi ha un aïllament plàstic per fora perquè la velocitat de conducció de l’electricitat sigui més ràpida.

José Luis Trejo. El cervell és un òrgan elèctric i, aleshores, la conducció a través dels axons va més de pressa perquè els axons estan recoberts d’una beina de mielina. Aleshores, ell va mesurar la beina de mielina de les persones que havien fet una marató. En acabar una marató, les persones havien perdut un 30% de la mielina del seu cervell. Dues setmanes després continuaven amb un 30% menys. Afortunadament, al cap de dos mesos ja l’havien recuperada. Però si és que hi ha gent que fa una marató al mes, però si hi ha turisme de maratons, ens hem tornat bojos.

Hombre 3. Hola, José Luis, sabem que heretem molt de la genètica dels nostres pares, però quant podem heretar dels beneficis o els perjudicis del seu estil de vida?

José Luis Trejo. Nosaltres estem molt contents perquè al grup hem contribuït amb altres grups a fer un descobriment en els últims anys, el vam publicar l’any 2019, des d’aleshores hi estem aprofundint, que demostra que els efectes de l’exercici físic s’hereten. Això va ser una sorpresa, va ser una bomba, ningú s’ho esperava, però deixa’m dir que ve d’uns estudis que estaven analitzant, d’altres investigadors, si l’estrès s’hereta. I aleshores, nosaltres vam dir: “Doncs home, també és mala sort que només s’hereti el dolent”. Així que vam dir: “Doncs vegem si s’hereta el bo”. Així que vam agafar dos grups d’animals, uns eren sedentaris i els altres eren corredors moderats. I aleshores, doncs res, vam analitzar que tot anava bé, és a dir, els seus cervells estaven millor, el dels corredors moderats, comparats amb els sedentaris, tenien més neurones, tot el que hem dit, millor irrigació, més neurones, millor salut de les neurones, més facilitació sinàptica de la connectivitat sinàptica, el que era esperable, el que ja se sap. I aleshores, a continuació, els vam encreuar i vam obtenir ventrades. Totes les ventrades, tots els fills, perquè ens entenguem…, tots els fills eren sedentaris, tots, l’únic que havia corregut era el pare del grup, que havia corregut el pare, els altres ni això. I aleshores vam comparar els fills. I vam trobar que els fills dels corredors, encara que ells eren sedentaris, tenien més neurones, eren més llestos, tenien més mitocondris. Els mitocondris són els orgànuls cel·lulars que donen de menjar a les cèl·lules de tot el cos, i també a les neurones. I, per descomptat, també tenien més facilitació sinàptica. Tenien els mateixos canvis genètics, els mateixos canvis epigenètics, i tot igual. Això ho vam publicar el 2019, la veritat és que estem molt contents perquè això ens va catapultar a fer moltes altres coses. I l’any 2024 vam publicar què passa amb els nets. Vam agafar aquests fills, que eren sedentaris, els vam posar a encreuar-se i vam obtenir uns nets sedentaris, també. L’únic que havia corregut era l’avi. Eren més llestos, també, però ja no tenien més neurones, ja havien perdut coses. Si ho penseu, igual que s’hereta l’efecte de l’exercici, també s’hereta l’efecte del sedentarisme, aleshores es va compensant. Estic segur que si analitzéssim els besnets, ja pràcticament no hi trobaríem res. És a dir, és impossible que tu tinguis efectes del teu rebesrebesrebesavi si tots els altres han tingut un estil de vida completament diferent. I això és perquè no són els teus gens, els gens dels animals en aquest cas, perquè era l’experiment, els que han canviat, els gens no canvien, afortunadament. Si canvien és una mutació i se’n pot armar una de grossa. El que canvia és l’epigenètica, és a dir, quant s’expressen els gens.

José Luis Trejo. Les teves neurones continuen existint i tenen un soma, i tenen ramificacions dendrítiques, i tenen un axó, i tenen mielina, però en tenen menys. És a dir, el gen és allà, però se li diu que s’expressi menys, que fabriqui menys proteïna, perquè està abaixant el llum de la cabina en el sedentarisme. Però si tu li dius, aquests són, em remeto als fets, pels resultats que obtenim és evident que el sistema ha evolucionat, després de milions d’anys, perquè, d’alguna manera, les cries rebin els beneficis associats a l’exercici, si pensen que l’estil de vida del pare continuarà vigent en la vida del fill. Aleshores ja com que ve preparat per a una vida més activa. Ja ve amb més neurones, ja ve amb més facilitació sinàptica, amb més mitocondris… Que després no fa més exercici? Aleshores tornem enrere, perquè això consumeix molt. I aquesta és la mateixa raó per la qual s’hereta l’estrès. Perquè a la natura no li importa que siguem feliços. Li importa que sobrevisquem. “I si els teus pares han tingut estrès, per alguna cosa serà”, diu la natura. Així que et dotarem a tu de totes les maquinàries i mecanismes de l’estrès perquè és probable que tu també visquis en un entorn igual d’estressant, de fet, gairebé segur que serà el mateix que el del teu pare, per tant, ja et dono l’equipament complet. Dius: “Per què la natura ha evolucionat perquè heretem el dolent?” És que per a ella no és dolent. Si tu sobrevius. La gent em pregunta: “Però quant exercici faig jo?” Jo li dic: “Això t’ho ha de dir un metge, un fisioterapeuta, un professional de l’activitat física i de l’esport. Jo no”. Però, com que els metges et diuen que vagis a fer exercici i ja no diuen res més… T’imagines que et receptessin unes pastilles i et diguessin: “Pren-te aquestes pastilles”. No, home, però quantes me’n prenc al dia? I fins quan? Aleshores, per què no li dius: “Quan faig exercici? Quant exercici he de fer?” Aleshores, perquè prou feina tenen els metges al Sistema Nacional de Salut espanyol com perquè a sobre es posin a personalitzar ara, és a dir, no, no és viable. És a dir, no els estic donant la culpa de res, dic que és que no és viable. I els fisioterapeutes i els professionals, els entrenadors personals, doncs cobren diners i no tothom es pot permetre anar a un entrenador. Aleshores, es genera un buit en què jo el que puc dir és, sense fer recomanacions personalitzades, el que la neurobiologia ha demostrat, la neurociència, que és vàlid per a la majoria. I aquí és on jo explico això. Però sempre, sempre li queda a un el dubte de a veure on vas tu a explicar quines coses. I aleshores, vaig anar una vegada a un fòrum a Valladolid, que era un congrés internacional de fisioterapeutes i de professionals de l’activitat física i de l’esport. I jo vaig dir: “Aquí em crucificaran”. Quan jo començo a dir que, perquè a més a mi m’agrada provocar aquesta sensació, i aleshores jo començo a dir: “Sabíeu que l’exercici és dolent?” I jo dic: “Home, no, algun tipus d’exercici és dolent”, però ja has capturat l’atenció. Aleshores jo vaig dir: “Ah, doncs ho diré com sempre i que em crucifiquin”. Per a sorpresa meva, l’ovació, mil persones a la sala, l’ovació va ser unànime. I jo vaig dir: “Escolta, què ha passat?” Diu: “És que tots nosaltres estem tot el dia amb problemes, la meitat són de gent sedentària, la meitat és de la gent que té lesions per fer massa exercici, sense control i, sens dubte, un exercici que no era per a ells.

José Luis Trejo. I això, que bé, no és que sigui gaire divertida l’anècdota, però a mi em va agradar molt perquè vaig dir: “Caram, això, si no vens aquí, als llibres no ho posa”. I efectivament vaig començar a preguntar a les consultes de traumatologia, jo tinc molt contacte amb metges per la feina, i, efectivament, a les consultes de traumatologia em diuen que augmenta estrepitosament, en els últims anys, la quantitat de consultes de turmells, genolls i malucs. I és meitat per no moure’t, meitat per fer un exercici que no li va bé al teu cos. És això que a mi m’agrada dir sempre que per fer esport, per descomptat, però per fer cert tipus d’exercici físic cal estar molt en forma. De fet, una de les coses que hem descobert recentment és que dins de la variable de l’exercici que es practica, ja fa temps que no som una campana de Gauss, les societats modernes, en què tu tens una mitjana poblacional, que fa l’exercici que faci, i després tenim gent molt sedentària i tenim gent que fa molt exercici. Ja no som així. Ara som un camell, tenim dues gepes, un munt de gent molt sedentària, després tenim una quantitat de públic que fa un exercici moderat normal, i després tenim un munt de gent, l’altra gepa, que fa massa exercici. Aleshores, això canvia dràsticament dues coses. La primera, la manera en què hem d’investigar, perquè això vol dir que jo ja no puc agafar per tenir una mostra representativa de subjectes en els quals investigar l’efecte de l’exercici que ells fan en el cervell a l’atzar, sinó que he de vigilar que estiguin ben representats els sedentaris, els del mig i, per descomptat, els que fan massa exercici. I la segona cosa que canvia és el missatge. Això en sociologia s’anomena segmentació del missatge. Has de donar un missatge específic de què han de fer els que són sedentaris i un altre missatge completament diferent, que quedi clar, que va dirigit als que fan massa exercici. Perquè si no, si tu dius: “L’exercici és meravellós”, els que fan molt exercici es passen. I si dius: “L’exercici és dolent”, els sedentaris no s’aixequen del sofà ni que els matin. Aleshores, cal segmentar el missatge i, sobretot, cal segmentar els grups. Aprofito per explicar-vos un experiment al meu laboratori, fet molt recentment, el vam publicar l’any passat i n’estem molt orgullosos perquè va ser una petita revolució en el camp i, gràcies a això, el vam poder publicar raonablement bé. Vam agafar un grup de ratolins sedentaris, altres feien un exercici moderat i altres feien massa exercici. Què és massa exercici en un ratolí? Bé, tu, hi ha mil coses que pots mesurar i així saps si el ratolí està fent massa exercici o massa poc. Concretament el que feien era córrer a la mateixa velocitat que els moderats, però molta estona, l’equivalent a una marató. I hi havia un altre grup, un quart grup, que corria el mateix temps però molt de pressa, l’equivalent a una cursa de velocitat.

José Luis Trejo. I aleshores, doncs res, primer vam analitzar què passava amb el seu cervell i vam trobar el que esperàvem. L’exercici moderat incrementava el nombre de neurones respecte als sedentaris, incrementava la capacitat cognitiva dels ratolins. Hi ha tests que podem fer als ratolins per saber si són més llestos o més ximples. I aleshores el que vam trobar és que eren més llestos, dit de pressa i clar. Però aquests beneficis es perdien quan havien corregut massa temps o massa de pressa. Bé. Això és una troballa científica, està bé, fantàstic, molt contents, però els científics, generalment els neurobiòlegs, sempre volem saber els mecanismes, volem saber per què passa això i així ens va, és clar. Aleshores, nosaltres vam intentar esbrinar per què, hi ha moltes investigacions al respecte i nosaltres ens vam fixar en la microbiota i el que vam trobar és que la microbiota canvia, quan dic canvia és perquè uns bacteris pugen, altres baixen, quan et poses a fer exercici moderat, i aleshores hi ha un perfil específic de microbiota, això ho hem vist quan ja teníem totes les dades, les vam ficar a la IA, a un programa de machine learning i el vam entrenar perquè reconegués els perfils de microbiota i quan va acabar li posaves el perfil de microbiota d’un altre ratolí nou i li deies: “Aquest és corredor, aquest ha corregut massa”. Això vol dir que la troballa consisteix en aquest nivell en què només analitzant la microbiota d’algú, jo puc saber si fa exercici, si és sedentari, si corre massa, si té estrès, tot això. Però la cosa no acaba aquí. Evidentment, nosaltres el que havíem descobert és que fer exercici moderat, comparat amb l’altre, era molt bo per als ratolins. En paral·lel, la microbiota havia canviat. Bé, doncs una troballa interessant, però a nosaltres, com a neurocientífics, el que ens interessa és saber si una cosa influeix en l’altra. Vam fer un trasplantament de microbiota fecal. Vam agafar la microbiota fecal de sedentaris, de corredors moderats i de corredors que havien fet exercici molt intens i la vam posar a sedentaris. El ratolí sedentari que va rebre el trasplantament de microbiota fecal de sedentaris, doncs no li va passar res. Però amic, el sedentari que va rebre la microbiota fecal d’un corredor moderat va fer una cosa que als neurobiòlegs ens agrada anomenar amb aquesta paraula, “fenocopiar”: és a dir, tenia més neurones a l’hipocamp, tenia més facilitació sinàptica i tenia més capacitat cognitiva, perquè havia corregut l’altre, perquè ell, només, havia agafat el trasplantament de microbiota fecal. Bé, doncs si això us sembla interessant, què va passar amb el que va rebre la microbiota fecal del que havia corregut massa? Ni més neurones, ni més llest, ni més facilitació sinàptica. És a dir, que una part dels efectes beneficiosos de l’exercici per al cervell es produeixen perquè canvien la nostra microbiota. Així que res, moltíssimes, moltíssimes gràcies. Moltíssimes gràcies per venir, a vosaltres, als organitzadors i per plantejar aquestes preguntes tan interessants.

José Luis Trejo. Moltes gràcies.