Así reacciona tu cuerpo cuando dejas de moverte

Inés Moreno. No us mireu mai les vostres pròpies articulacions, perquè, a partir dels 30, començareu a trobar-hi coses. És a dir, artrosi en tindrem tots. En el que sí que podem influir, i canvia moltíssim el pronòstic, és, efectivament, en tots els factors que poden fer que sigui més greu. I després hi ha l’altra malaltia, que és l’artritis. Que aquesta sí que és la dolenta de veritat. La més freqüent és l’artritis reumatoide. En aquest cas, el sistema immunitari decideix atacar les pròpies articulacions. I aquesta sí que és moltíssim més destructiva que l’artrosi, però, afortunadament, no la tindrà tothom. La tindrà molt poca gent i, si tenim antecedents familiars, una miqueta més. Però és veritat que és una malaltia molt destructiva. De fet, jo sempre faig servir d’exemple a la consulta, no sé si coneixeu Renoir, el pintor, doncs aquest senyor tenia una artritis reumatoide horrorosa. De fet, hi ha vídeos d’ell pintant, assistit pel seu fill, en què té les mans tan deformades que li lliguen els pinzells als dits. Va pintar 400 quadres amb els pinzells lligats als dits completament deformes. I ell deia, perquè us hi fixeu: Una de les coses que més empitjora el pronòstic

Álvaro. Hola, Inés, com estàs? Un plaer conèixer-te, em dic Álvaro. Et volia preguntar per què hi ha dolències molt comunes, com el mal de queixal o el mal d’esquena, que tothom, al llarg de la vida, patim. Per què creus que encara, avui dia, no s’han solucionat?

Inés Moreno. La resposta curta és perquè ens morim, ens morim poc. La resposta llarga és perquè, bé, primer no som un disseny perfecte. Som, bàsicament, un animal que caminava a quatre potes i, de sobte, se li acut la genial idea de posar-se dret. Aleshores, és una columna que estava dissenyada per ser un pont penjant que, de sobte, es converteix en una càrrega que, a més, es recolza en un sol punt, que són les lumbars. Aleshores, això provoca que hi hagi un 80% de lumbàlgia, per exemple, però és per una qüestió de disseny. I després, això de morir-nos poc, és que, és clar, resulta que la medicina moderna és bona. La diabetis mellitus, els països on hi ha més taxa de diabetis tipus 1 són els països nòrdics, Finlàndia, Noruega, Suècia, són els països que primer van tenir accés a la insulina. Aleshores, la diabetis tipus 1 és una malaltia que es dona en infants. De fet, quan es descobreix la insulina, Banting i Best el que tenien era una planta plena de nens morint-se, i comencen a punxar-los insulina de gos. Aleshores, aquella gent mor abans de reproduir-se, i s’elimina la diabetis de la genètica, diguem. És clar, en el moment que tu comences a curar-ho, aquella gent va fent família i aquella malaltia es queda. Aleshores, diguem que la medicina moderna s’ha carregat l’evolució, si ho veiem així, no? I després hi ha una altra teoria que diu que també som massa nets. Aleshores, el sistema immunitari s’avorreix i es posa a atacar. Tu tingues en compte que, per arribar fins avui, som una selecció dels millors sistemes immunitaris. Som la gent que va sobreviure a la pesta, la gent que va sobreviure a la verola. Aleshores, és clar, tenim un sistema immunitari hiperactiu i ara, de sobte, no li donem feina i el que passa és que tenim al·lèrgies, tenim malalties autoimmunes… Mal de queixal? Doncs abans potser el del queixal tenia un humor terrible i no tenia ganes de reproduir-se. Ara el del queixal va al dentista, li ho arreglen en una tarda i potser fins i tot té fills.

Gabriela. Hola, Inés, un plaer conèixer-te. Soc la Gabriela. Se suposa que quan ens fa mal alguna cosa és perquè el cos ens informa que hi ha algun problema. Em fa por que, si estic molt malalta, no senti cap dolor. Això és possible?

Inés Moreno. El dolor és un missatger que, a més, s’ha anat perfeccionant en milions d’anys d’evolució. Aleshores, és legítim que, com que el dolor és molt molest, ens vulguem treure el dolor, no? Però jo sempre soc, com deien els romans, de no matar el missatger. Aleshores, el dolor, quan funciona bé, és superefectiu, perquè em permet reaccionar a un problema abans que sigui irreversible. El problema és quan el dolor o bé s’activa molt, o bé pequem perquè no hi és, que poden passar les dues coses. I això, a més, té exemples superquotidians. A les guerres, quan a algú li claven un cop de destral a l’esquena, el paio continua lluitant, per què? Perquè el seu cervell decideix silenciar el dolor, decideix que hi ha coses més urgents. Els esportistes, quan es lesionen, continuen jugant i no fan ni cas de la lesió i després ja en fred s’adonen que hi és. I després hi ha formes, diguem, que no són naturals de suprimir el dolor, no? Que és el que passava, per exemple, amb el peu de trinxera a la Primera Guerra Mundial, no? Que era gent, doncs això, caminant tot el dia pel fang, els peus contínuament mullats, i això el que fa és un dany nerviós, aleshores jo no sento els meus peus. Aleshores, tu penses: “Escolta, que bé, que no tinc dolor”, però realment és el principi de la fi, perquè en el moment que no sents, doncs ja vas tenint lesions i aquestes lesions es poden complicar molt. A mi m’agrada parlar del peu de trinxera perquè, realment, els peus diabètics són els peus de trinxera moderns. Aleshores, per què no estem parlant d’això? És el que jo intento transmetre, que si la gent es mira al mirall al matí, que la gent es miri també els peus, de tant en tant, perquè el peu és un sentinella de la teva salut i està molt infravalorat, d’acord? I després, per descomptat, el dolor per excés, no? Que aquest també el veiem contínuament. Això té un nom més tècnic, per si voleu quedar bé en un dinar, es diu dolor neuropàtic, d’acord? I això el problema que té és que no hi ha un estímul dolorós de per si, sinó que, per algun motiu que no coneixem, i és veritat que la medicina no ho sap, el nervi es queda actiu més temps del que hauria. I això, no sé si ho heu sentit alguna vegada, la síndrome de Sudeck, que nosaltres la veiem bastant quan hi ha hagut una fractura, quan hem fet una cirurgia. Tot està bé, però allò fa moltíssim mal. I això és una de les grans coses que la medicina moderna encara no ha sabut solucionar.

Ana Dorinda. Hola, Inés, em dic Ana Dorinda. Tinc Sudeck, o síndrome de dolor regional complex. Primer et volia agrair que estiguis donant visibilitat a aquesta malaltia rara, perquè, a més, com que la característica principal és el dolor crònic i el dolor no es veu, doncs tenim moltes dificultats moltes vegades perquè ens coneguin i perquè ens reconeguin. Jo et volia preguntar, com creus que podríem promoure la investigació en la nostra patologia?

Inés Moreno. Moltes gràcies per la teva pregunta, de veritat, m’agrada molt. Hi ha una sèrie que dona, bé, no sé si dona visibilitat, perquè realment no menciona la malaltia com a tal, però jo, la meva sospita diagnòstica és que, no sé si heu vist el ‘Doctor House’, la meva sospita diagnòstica és que aquest senyor podia tenir síndrome de Sudeck, perquè és un tipus a qui operen, li treuen el quàdriceps i li resolen el problema, però comença amb un dolor crònic. A més, el problema d’aquest dolor és que nosaltres intentem tractar-lo com el dolor, diguem, normal. El dolor normal és el que s’anomena “nociceptiu”, que és el que es tracta amb els analgèsics de tota la vida. El problema del dolor neuropàtic, el Sudeck, és que aquest no és un dolor normal. Aquest és un dolor que, si jo li dono ibuprofèn, o si li dono un mòrfic, doncs es quedarà igual. Aleshores, és veritat que ens trobem moltes vegades amb el problema que intentem posar-li tractament com si fos un dolor normal i resulta que, potser, generem addiccions a fàrmacs i no estem resolent res. De fet, a la sèrie es veu molt bé, ell acaba addicte a un fàrmac que, en realitat, no només no li ha arreglat res, sinó que, a sobre, li ha generat un altre problema nou. Aleshores, a mi sempre m’agrada recordar aquesta sèrie perquè la gent conegui, perquè és veritat que ho apropa molt, que és una malaltia que, com que no es coneix, doncs almenys tenint aquest antecedent, doncs l’entenem una mica més. I a més té una altra cosa bastant complicada, que no se sap gaire bé si és causa o conseqüència, però s’associa molt a la depressió i als estats depressius. De fet, molts dels fàrmacs que es donen per al Sudeck són antidepressius, són antiepilèptics i són antidepressius. Aleshores no se sap si és primer l’ou o la gallina, jo, si tingués un dolor crònic, també estaria una mica deprimida, potser no… Jo sempre torno al mateix lloc, jo tinc una mania molt gran, i és l’exercici. L’exercici, com a via de suprimir el dolor, és superefectiu. És el més efectiu que hi ha. Es produeix oxitocina i dopamina i això bloqueja les sensacions doloroses, d’acord? I hi ha una altra cosa que també millora el dolor, però que no sé si dir-la perquè la poden censurar, però diguem que són les activitats eroticoafectives, d’acord? Això també produeix dopamina endògena i també bloqueja els sistemes del dolor. No estic convidant ningú a fer res, però…

Mujer 3. Hola, Inés, moltes gràcies per tota la informació que ens estàs abocant. La meva pregunta era la següent. El meu marit fa quatre anys va tenir un accident de cotxe i va perdre una cama. No sé si hi hauria alguna figura que pugui acompanyar aquest procés de paciència en què se’t regenera el monyó fins que finalment et pots posar la pròtesi.

Inés Moreno. Vaig tenir un cas fa relativament poc, que era un senyor que va tenir un accident laboral i, aleshores, ell va trucar a la seva dona i li va dir: “He tingut una petita lesió al turmell i m’operaran”. Aleshores, quan va venir la dona, jo li vaig dir: “Ha tingut una lesió molt greu i li amputarem la cama”. I va dir: “Però si només era una lesió al turmell”. Aleshores, aquest primer abordatge ja el comencem malament. Aleshores, la relació és dura i després és un procés molt dur perquè ja gestionem els nervis malament quan estan bé, doncs imagina’t com els gestionem quan, a sobre, els hem tallat, fatal. Els nervis són la nostra assignatura pendent. Passa en les lesions medul·lars, o sigui, ens passa contínuament. La trauma i la neurocirurgia no han sabut respondre-hi bé. Aleshores, és veritat que jo vaig tenir molta sort amb aquest pacient perquè era, també, un senyor jove, relativament esportista. Aleshores, el primer que vam fer amb ell és que hi ha estudis molt recents que diuen que, si jo faig exercici amb l’extremitat sana, d’alguna manera el cervell, com que està entrenat a fer servir les dues extremitats, evita la pèrdua muscular de l’extremitat amputada. Aleshores, una de les primeres coses que jo vaig fer amb aquell home, mentre es resolia el monyó i tal, va ser que ell anava al gimnàs i m’ensenyava vídeos dels exercicis que estava fent, aleshores vam continuar treballant amb la cama sana. I després, és veritat que apareix una cosa que s’anomena síndrome del membre fantasma, que jo he tret el nervi, però el meu cervell continua pensant que allà hi ha un peu, aleshores els pica, els fa mal i després van a gratar-se i, és clar, no poden acabar amb aquesta sensació perquè quan tu vas a gratar no hi ha res. Aleshores, això continua picant. Això a la gent la torna boja. Aleshores, tenim alguns fàrmacs molt semblants als del Sudeck, però, realment, l’únic que està demostrat que resol el membre fantasma és posar una pròtesi com més aviat millor. Sí que és veritat que també dona cert alleujament, no sé si heu vist aquesta teràpia del mirall, que se’ls posa un mirall amb la cama sana, aleshores ells es graten on els pica al mirall i, d’alguna manera, ells pensen que aquest dolor o aquesta sensació s’està acabant. Això no es fa, a la sanitat pública no posem un mirall, però bé, que és una altra opció a valorar. Però, de tota manera, el més efectiu és no perdre la massa muscular i posar la pròtesi com més aviat millor, sí.

María. Hola, Inés, soc la María. Moltes gràcies per les teves reflexions. M’agradaria preguntar-te si creus que les malalties del passat continuen sent un repte actual important per a la medicina.

Inés Moreno. Escolta, doncs ve superbé lligat a propòsit de les lesions nervioses. Perquè jo parlo molt de lesions nervioses a internet. I poso, per exemple, el manxol de Lepant, Cervantes. A Cervantes realment li deien el manxol de Lepant, però el senyor tenia els dos braços. Aleshores, sembla que el que va passar va ser que li van disparar amb un arcabús i, aleshores, es van carregar el plexe braquial. No ho arreglàvem aleshores, i em temo que ho arreglem poc ara. Però el que és graciós d’això és que hi ha una teoria que diu que el seu cognom, Saavedra, ve de quan va estar pres a Alger, que quan va intentar fugir i tal, van començar a dir-li Saivedrá, que pel que es veu, jo no domino gaire l’argelià i tal, però sembla que això el que significa és braç tullit. I aleshores ell va fer servir aquest nom, diguem, una mica en el mateix sentit que escriu el Quixot, una mica satíric, ell va començar a anomenar-se a si mateix “Braç Tullit”. Aleshores, a mi el cognom Saavedra em resulta molt curiós i bé, és que lesions nervioses en veiem contínuament, les veiem en els accidents de moto, les veiem en les crucifixions, són lesions del plexe, perquè s’arrenquen els nervis del braç, aleshores el braç queda com mort. Una manera molt bonica de veure-ho, i que a més va agradar molt, és, no sé si coneixeu la Pietat, no us convido a anar a Roma a veure-la, perquè està a cinc metres de distància i li han posat 18.000 vidres, però bé, es pot mirar a internet, i aleshores el que apareix és una lesió de tot el plexe braquial, i aleshores l’espatlla cau morta. En lloc d’estar arrodonida, es veu perfectament que és semblant a quan es disloca una espatlla. Es veu aquí una caiguda vertical i això és, precisament, perquè el nervi està lesionat. El nervi està íntegre, però no està funcionant. Bé per una lesió…, el que diem, és un nervi que està íntegre i ja dona aquests problemes, imagina’t quan, a sobre, el lesionem. És que això és una de les grans preguntes de la traumatologia d’avui.

María. M’agradaria saber, Inés, també, sense acaparar gaire la teva atenció, si t’has trobat amb un avenç mèdic de manera accidental.

Inés Moreno. Molts descobriments els fa gent que no té títol, sinó que, simplement, té la brillantor suficient per veure errors i veure quins ensenyaments tenen. De fet, em recorda molt la paraula serendipitat, que això no sé si ho sabeu, a mi em sembla supercuriós, que és una llegenda persa, que són els prínceps de Serendip, d’aquí ve serendipitat, i són tres prínceps que surten a passejar i es van trobant coses pel camí i ells mateixos van descobrint per a què serveixen aquestes coses. O sigui, que no compleixen un propòsit en principi, però després sí que el resolen. I, per exemple, EMI tenia dues divisions, la que es dedica a la música i la que es dedicava als ordinadors. I hi havia un paio que es deia Hounsfield, que és qui va fer el primer ordinador, era informàtic. Va fer un dels primers ordinadors que va funcionar a Anglaterra, i l’home era tan desgraciat i li donaven tan pocs diners que, per al seu següent invent, es dedicava a buscar a les escombraries de l’oficina d’EMI les peces que li feien falta. Perquè ell va tenir la idea de dir, bé, en aquella època hi havia radiografies, però va dir: “I si jo faig moltes radiografies, com si fes un xoriço, faig una radiografia, una altra, una altra, una altra, a poca distància, després les ajunto totes i ja tinc una imatge en tres dimensions. Perquè el problema de la radiografia és que només mira en dues dimensions, aleshores se’m queden moltes coses pel camí”. Aleshores, ell el que va pensar és, amb el mateix ordinador que estava fent, reconstruir tota aquella radiografia i generar una imatge en 3D. Però és clar, no li donaven diners. Però va tenir la beneïda sort, això és més una història de fortuna, diguem, que EMI fitxa els Beatles, i van petar tan fort que EMI va arribar a guanyar per hora 650 dòlars. Amb tots aquells diners van dir: “Bé, doncs donem-li alguna cosa a aquest boig. I aleshores

Inés Moreno. I ell va dir: “Jo en un lloc tan net no hauria descobert mai de la vida la penicil·lina. I bé, la bossa de Bogotà és que és molt… És una preciositat d’història perquè és d’aquestes històries que ens ensenyen que l’ésser humà, en els moments d’estrès, es torna superenginyós. I el que va passar va ser que, en un quiròfan d’allà, de Colòmbia, que en aquella època arribaven els malalts a grapats, perquè eren els anys dolents del narco, aleshores hi havia moltes lesions abdominals. I estaven atenent un senyor que tenia una lesió supergran a l’abdomen, no tenia pràcticament pell per cobrir. Aleshores, és clar, això és un problema greu, perquè si jo forço la pell per tancar, doncs allò queda a pressió i no pot respirar. Aleshores l’asfixio. Però és clar, si deixo la ferida oberta i l’envio a planta, això s’infecta. Amb una panxa oberta, això és una sèpsia segura. Aleshores, és molt curiós perquè, a més, Oswaldo Borráez, que és a qui se li va acudir, era un resident de segon any, que en la jerarquia hospitalària això és menys que res. Això és que ha entrat a l’hospital abans-d’ahir. Aleshores, a l’home el van deixar allà tirat amb el pacient i es posa a mirar al voltant i veu una bossa de sèrum, la típica bossa de sèrum que li està caient al braç. I se li acut, com que aquestes bosses són estèrils, se li acut la idea de tallar la bossa i fer-la servir per cobrir la panxa. Aleshores, l’aïlla de l’exterior, no força la pell i, a sobre, té allà la pantalla per estar veient si alguna cosa es necrosa, si alguna cosa s’infecta. Aleshores, és una idea superabsurda, realment se li va acudir a un ningú de l’hospital i realment s’ha fet servir moltíssim. Van portar la tècnica als Estats Units, es va fer servir al Vietnam, es fa servir contínuament, i és una cosa tan ximple com agafar una bossa de sèrum estèril. De fet, ell, bé, no existeix patent, ell mai no ha demanat cap crèdit per aquesta tècnica i, en reconeixement, es diu o “Bossa de Borráez” o també s’anomena “Bossa de Bogotà”, en homenatge al lloc on es va inventar. Jo estic més còmoda treballant amb el penúltim. Les novetats en medicina són perilloses, perquè ja hem tingut molts intents de novetats que han acabat no gaire bé. De fet, quan surt una novetat jo em pregunto: “Això és penicil·lina o heroïna?” Perquè l’altra novetat espectacular de la medicina, que per això es diu heroïna, perquè havia de ser l’heroi que ens havia de curar, això va aparèixer en… Bé, quan la tuberculosi era un problema. A principis del segle XX. I va aparèixer en un context en què hi havia moltíssima addicció a la morfina, perquè s’utilitzava una mica indiscriminadament. Aleshores, doncs li van dir a la farmacèutica: “A algú se li acut fer un fàrmac que sigui tan bo, tan bo com la morfina, però menys addictiu?” Aleshores, això, surt el fàrmac heroïna. S’utilitzava per a la tos, per allò de la tuberculosi, s’utilitzava en nens amb tos, i s’utilitzava en addictes a la morfina per, teòricament, desenganxar-los.

Inés Moreno. I el problema que hi ha és que és més o menys efectiva com la morfina i és el doble d’addictiva. O sigui, que els estàvem traient d’una droga dolenta a una droga pitjor. Aleshores, jo sempre procuro treballar amb el penúltim. Que l’últim ho provi un altre i ja, quan jo vegi que està funcionant, aleshores ja li dono ús.

Mujer 5. Hola, Inés, un gust conèixer-te. Tinc una amiga amb dolor de genoll. Alguns metges li diuen que corri i altres li diuen que faci repòs.

Inés Moreno. A qui ha d’escoltar? No seré dolenta, i no preguntaré l’edat del metge que diu que corri i la del que no. Perquè, veritablement, això de prohibir l’activitat física és un principi molt dels anys 80, i jo crec que també d’abans. Perquè, de fet, ja ho hem tocat amb la síndrome de Sudeck, l’exercici per si mateix és un inhibidor del dolor. Aleshores, només pel seu efecte en el sistema nerviós ja és beneficiós. Però és que, a més, això no ho dic jo, van fer un estudi el 2017 que va agafar 124.000 persones i van mesurar la taxa d’artrosi. Aleshores resulta que els esportistes d’elit o els que s’exigeixen molt tenen un 13% d’artrosi, la gent que no és esportista i que és sedentària té un 10%, aproximadament, pràcticament igual, però és que la gent que és esportista ocasional, que no és de competició, aquesta gent té un 3%. Aleshores, és un tractament, l’exercici és superefectiu per a l’artrosi, tant de genoll com de maluc. I això té sentit per diverses coses. Primer, per com funciona el cartílag. A tots els teixits del cos arriba un vas, deixa anar sang i això és un nutrient. El problema de les articulacions és que són compartiments estancs, són bosses de líquid, líquid sinovial. Aleshores, com que allà no arriba sang, l’única manera que això es vagi renovant és buidar-ho amb impacte i tornar-ho a omplir. Un sistema una mica com una esponja, com un sifó. I després l’exercici té una altra particularitat. En els últims anys s’ha vist que bona part de l’artrosi no és per ús, sinó que l’artrosi és una malaltia inflamatòria. Aleshores, es relaciona amb l’obesitat, però no perquè el pacient pesi més i l’articulació pateixi més. De fet, l’obesitat on més artrosi provoca és al polze, i el polze no aguanta cap pes, sinó perquè l’obesitat genera això que nosaltres anomenem “inflamació crònica de baix grau”. Això se sent ara molt. I és, bàsicament, que el sistema immunitari està com més actiu quan tenim sobrepès. Aleshores, una altra manera de baixar l’activació del sistema immunitari és, també, per la via de l’exercici. Aleshores, estem atacant per dues vies, la nutrició de l’articulació i la inhibició de la inflamació. Aquest experiment és genial. Es va fer el 1966 i, pràcticament, el que van fer va ser anar a la Universitat de Dallas i agafar, bé, ells oferien 500 dòlars per estar estirat en un llit tres setmanes. O sigui, tu imagina’t, no? D’estudiant que et diuen, fem-ho en euros: “500 euros, et passes tres setmanes en un llit”. Qui no agafa això? Una ganga, d’acord? Aleshores, doncs uns quants estudiants desaprensius s’apunten a l’experiment, Els mesuren una cosa que es diu VO2 màx, que jo no sé si us sona aquest paràmetre, però és a gairebé tots els rellotges intel·ligents, no?

Inés Moreno. I pràcticament el que mesura és la capacitat que té tot el teu cos de treballar en equip, d’acord? Això mesura molts paràmetres, freqüència cardíaca, freqüència respiratòria… I això ho enllacen amb la potència muscular, d’acord? Aleshores, un VO2 màx molt alt significa que jo tinc bona forma física, i quan és baix, doncs tinc una forma física deficient, d’acord? Doncs el que és curiós és que els van estirar al llit i no havia passat ni una setmana i ja havia baixat aquest paràmetre moltíssim. De fet, expliquen que, a la primera setmana, ja tenien problemes per aixecar-se del llit. El sol fet d’incorporar-se ja els marejava, perquè el seu cor no estava bombejant sang i no responia amb prou força al fet d’aixecar-se. Però és que a les tres setmanes havien perdut un 27% de VO2 màx. A les tres setmanes se suspèn l’experiment perquè s’espanten dels resultats que estan veient. I, en principi, l’estudi ja és bastant escandalós per si mateix, però és que als que estaven fent l’experiment se’ls va acudir, això ho van fer quan els nois tenien uns 20 anys, aleshores se’ls va acudir, 30 anys després, anar a buscar-los per mesurar-los de nou el VO2 màx, per veure quant havien perdut en 30 anys. N’havien perdut prop del 12%. O sigui, estem parlant que, en tres setmanes al llit, van perdre més que en tres dècades de vida. Però és que l’experiment tampoc acaba aquí. És que abans la gent treballava molt. Aleshores decideixen sotmetre’ls a exercici, a una teràpia reglada d’exercici de sis mesos. En només sis mesos d’exercici van recuperar, aproximadament, el 14% del VO2 màx. Traducció, que en sis mesos d’exercici havien recuperat 30 anys, perquè realment es van posar on eren quan van acabar l’experiment. Jo sempre dic que un no deixa de moure’s perquè es faci vell, sinó que es fa vell perquè deixa de moure’s.

Ángeles. Hola, Inés, em dic Ángeles. Gràcies per la divulgació científica que fas, tan entenedora, comprensible i tan addictiva. Jo et volia fer una pregunta. A mi m’agrada anar caminant a tots els llocs, procuro baixar abans de l’autobús o del metro, però, des de fa cinc anys, em van començar a cremar els dits dels peus, en tots dos peus. Jo vaig pensar que era a causa de la sabata, de les sabates, vaig anar canviant sabates, ara ja faig servir, en lloc d’una 38, vaig canviar totes les sabates a una 40, em continuen cremant moltíssim els peus, fins i tot dormint, en tocar amb el llençol, i tinc un formigueig constant, es diu neuroma de Morton. D’on prové, com es pot solucionar o com es pot esmorteir, a part de canviar totes les sabates que tinc a casa?

Inés Moreno. Escolta, moment consulta, eh? Bé, hi ha diverses coses al peu que es relacionen, directament, amb l’ús de calçat. En zones on la gent va descalça hi ha patologies del peu que no existeixen. El galindó, el neuroma de Morton. El problema del neuroma de Morton és que és un peix que es mossega la cua. M’explico. Bé, té, per descomptat, el bo dels nervis, que els tractem superbé, però és que a més es produeix un neuroma. Què és un neuroma? Un neuroma són nervis molt petits que passen entre els ossos del peu. Tenim els cinc ossets del peu que van als dits i, entremig, passen els nervis que porten la sensibilitat als dits. Hi ha una sèrie de lligaments que els mantenen junts. Aleshores, jo estic fent un canalet. Tinc os, os, lligament, lligament. I per allà va el nervi. Problema? Quan es produeix un neuroma, un neuroma és que el nervi s’inflama i es fa més gros. Aleshores, és clar, tinc un nervi més gros que frega més. Frega més i s’inflama més. Aleshores, comença un cercle viciós en el qual el nervi és cada vegada més gran, frega cada vegada més. Aleshores, la solució d’això és complicada. El primer i principal és canviar de calçat. Com més jo pugui separar els ossos del peu, més lloc li estic donant al nervi. Però és que si el neuroma és prou gran, això ja no és solució suficient. Ah, per cert, una altra cosa que estreny molt l’espai entre els metas, que és com s’anomenen aquests ossos, són els talons. És veritat que ara estem deixant una miqueta de banda l’estètica de la punta estreta i altres, i estan reapareixent les sabates que permeten que els dits se separin força, aleshores aquest és el primer pas, eliminar el taló i obrir la punta del calçat. I després ja hi ha tres tècniques que són una mica més invasives. La primera de les que se sol provar és alguna infiltració amb anestèsic local o, sobretot, amb corticoide perquè el neuroma es faci més petit. També se sol cremar, si es torna molt persistent se li fa un Nadal, un Rafa Nadal, que si el nervi dona molt pel sac, es crema el nervi i ja no dona pel sac. Però el de sempre, ens estem traient el senyal d’avís, aleshores això es fa en casos molt extrems, perquè perdem tota aquesta sensibilitat. I només com a últim recurs, a vegades, es pot operar directament l’os, però això realment és matar mosques a canonades, primer caldria complir amb tot el que hi ha abans.

Mar. Hola, Inés, em dic Mar, moltes gràcies per tot el que ens estàs explicant. Jo tenia una pregunta i és com pot ser que el cos ens demani, a vegades, aliments que en excés són prohibits, com la sal o el sucre, i que com, sabent nosaltres mateixos que són perillosos, tot i així tinguem aquesta ansietat de prendre’ls. Gràcies.

Inés Moreno. Déu meu, tinc un company de feina que sempre diu: “Problemes de rics”. Quan li expliques algun problema, diu: “Problemes de rics”. Aquests són problemes de rics. Perquè realment, tot això, el que passa és que el nostre cos ha evolucionat per voler coses que són escasses. Per exemple, una cosa superescassa a la natura és la sal. I el problema és que el cos necessita la sal per a tot. Jo tinc un mur que és la cèl·lula, l’única manera que jo tinc d’enviar aigua d’un costat a l’altre, envio la sal i darrere de la sal va l’aigua. Això és com quan a algú se li mulla el mòbil i l’ha de posar en arròs o en sal. Doncs el cos funciona igual. Jo vull endur-me l’aigua a un altre lloc, doncs hi poso una mica de sal. En aquest cas sodi, però bé, és igual, en diem sal. Aleshores, això passa sobretot amb la suor. Què faig jo per tenir suor? Doncs hi poso la sal i darrere va l’aigua. L’orina, el mateix, hi poso la sal i darrere va l’aigua. L’única forma que té el cos de desfer-se d’aigua o de moure l’aigua d’un lloc a un altre és amb sal. Aleshores, el problema és que nosaltres vam evolucionar al Serengeti, que al Serengeti es fan poques coses, però una que es fa molt és suar. Aleshores, ens trobem que estàvem perdent molta sal, i és una cosa que ens fa molta falta. Aleshores, el cos va aprendre a voler la sal. Aleshores, en el nostre mecanisme està incorporat buscar la sal costi el que costi. I fixeu-vos si era escassa la sal que, a Roma, als legionaris que anaven en campanya, els pagaven en sal. I d’aquí ve la paraula salari. I bé, altres coses que faltaven antigament doncs era el sucre. Una fruita madura al punt per menjar-se-la era una cosa raríssima. Calia travessar mig Serengeti i només era en X dates de l’any. Una altra cosa escassíssima, el greix. A més, el cos és molt agraït perquè jo em menjo el meu sucre, a sobre allibera dopamina i, a sobre, el sucre que em sobra l’acumulo en forma de greix i ja em serveix per quan passi gana. Aleshores, tots aquests mecanismes han evolucionat perquè és el que em permetia continuar viu. Ara el problema és el primer problema del qual hem parlat, que no ens morim, aleshores tenim tots aquests sistemes actius, però jo no necessito esperar que sigui primavera per menjar-me una poma, no necessito travessar mig Serengeti per arribar a la salina i tenir una mica de sal, aleshores tinc el mecanisme actiu perquè és el que m’ha permès arribar fins avui, però ho tinc superaccessible, aleshores aquest és el problema. La gent es pregunta: “Fins a quin punt és una necessitat real, el que jo sento, o un caprici?” I jo dic que és que avui dia és un caprici, tot, perquè és molt difícil que tu tinguis gana perquè realment estiguis afamat. No sé si m’estic explicant. Gairebé tot és que els aliments ens donen aquest plaer que ja estem programats per sentir. Bé, és que a més me n’he recordat, perquè hi ha una cosa que a més m’encanta el concepte, que s’anomena, no sé si ho heu sentit, “adaptació hedònica”, d’acord? Que això pràcticament el que vol dir és: jo demà vaig al concessionari i em compro un Ferrari. El primer dia és espectacular, el segon dia és el meu cotxe, i el tercer dia dic: “Una altra vegada cal agafar el cotxe…” Doncs més o menys això, l’adaptació hedònica, és el que ens ha passat amb els aliments. La dècada de 1700, en les dècades, perquè n’hi ha 10, de 1700, el consum de sucre per càpita a l’any era de menys d’un quilo. El 1800, el consum de sucre per càpita, a l’any, era d’aproximadament vuit quilograms. I ara ve el que és emocionant. Al segle XXI, el consum de sucre per càpita és de 24, però és que en alguns països, per exemple, els Estats Units, cal portar-hi els Estats Units en algun moment, el consum per càpita anual de sucre és de més de 60 quilos, perquè ens adonem de l’efecte Ferrari, l’adaptació hedònica, ho consumeixo, i ja no n’hi ha prou, i en consumeixo més. La bona notícia, entre cometes, i això passa també amb la sal i passa amb gairebé tots els aliments que ens provoquen dopamina quan els consumim, és que podem provocar l’efecte contrari, el que passa és que no és tan agradable.

Inés Moreno. Si jo començo a retirar sucre o a retirar sal dels aliments, aquestes papil·les gustatives que ja s’han adaptat tant es van renovant. La mitjana és d’unes dues setmanes. Aleshores, l’efecte contrari també es pot aconseguir.

Mar. M’agradaria fer-te una altra pregunta sobre els divulgadors científics i sobre la ciència i la gent que es dedica a la ciència. Jo admiro aquests científics que tenen una idea al cap i estan convençuts d’alguna cosa encara que el món hi estigui en contra i fins i tot arriben a ser capaços d’arriscar la seva vida per un descobriment científic. Tu què creus que els passa pel cap per arribar a ser així?

Inés Moreno. És veritat que en medicina es passa molt la convicció de tenir raó, i hi ha exemples boníssims. Un d’ells és, per exemple, que a més va agradar bastant quan ho vaig explicar, que als traumatòlegs ens diuen que som tossuts i que som… Però els cirurgians vasculars i els cardiòlegs també, d’acord? I ells tenen un antecedent d’un tipus que es deia Forssmann, dada. Ell estava entestat que podia arribar al cor sense obrir el pit, d’acord? I en aquella època es considerava que, tant el cor com el cervell, eren òrgans intocables, en el moment que jo toqués el cor o el cervell, aquella persona moriria. Aleshores, eren òrgans que pràcticament no es manipulaven. Aleshores, ell tenia la ferma convicció que, és clar, si els vasos surten del cor, doncs jo segueixo el vas i puc arribar al cor. Ell proposa la idea, per descomptat li diuen que matarà algú i que està boig, No aconsegueix enganyar ningú perquè es presti a l’experiment, òbviament, i comenta que ho farà en si mateix. I aleshores hi ha una infermera que li diu: “No, perquè moriràs, fes-ho amb mi”. Aleshores ella s’hi presta fins al punt que la lliga a la taula i li posa l’anestèsic, passa una estona i la infermera no nota res. I és que era ell mateix ficant-se un catèter pel braç amb la intenció de, és clar, seguint el vas, arribar fins al cor. I estava tan convençut que tenia raó que va agafar, amb el catèter posat, va baixar a la sala de raigs i es va fer una radiografia, que de fet es conserva, amb el catèter al cor per demostrar que havia arribat allà. Per descomptat, no el van rebre amb els braços oberts a l’hospital. Això li va costar l’acomiadament. Van passar 12 anys fins que, com ens sol passar, dos cirurgians americans li copien la tècnica. Aleshores, quan arriba el moment de donar el Nobel als americans, aquests són els pares de l’stent, del marcapassos, de gairebé tota la cirurgia cardíaca, que es fa sense obrir el pit. Ells, almenys, van tenir la deferència de dir: aquesta tècnica és de Forssmann. Aleshores, 12 anys més tard es va recuperar la seva figura i ja se li va donar el Nobel. I bé, hi ha moltes històries així. A mi una de les que m’apassiona també moltíssim és la història de les úlceres d’estómac. Perquè durant molt de temps es va pensar que les úlceres d’estómac eren per estrès, simplement. I fixeu-vos si n’estàvem convençuts, que l’únic tractament que hi havia era obrir la panxa, treure el tros d’estómac amb l’úlcera i tornar a tancar. Aquest era el tractament. Aleshores, hi va haver un parell de metges curiosos que es van dedicar a agafar aquests trossos d’estómac i a analitzar-los per veure què hi havia en aquella úlcera que l’estava provocant.

Inés Moreno. I van descobrir un bacteri que era Helicobacter pylori i van fer el normal. “Miri, hem trobat en totes les úlceres aquest bacteri. Potser hi té alguna cosa a veure”. I aleshores els van dir: “Això és mentida, això us ho esteu inventant, les úlceres són per estrès”. Fins al punt que un dels dos doctors decideix agafar els bacteris que havia aïllat en aquells estómacs i beure-se’ls. Se’ls beu, espera dues setmanes i desenvolupa una úlcera gàstrica. O sigui, fixeu-vos si estava convençut de la seva teoria. I després, la forma de demostrar que això es curava és que ell mateix es va prendre els antibiòtics, després. I així va demostrar que tenia raó. Però és que a més expliquen les cròniques que ho va repetir en diverses ocasions per aconseguir convèncer que la teoria era certa. I gràcies a ell hem deixat de tallar estómacs, i ja donem antibiòtics per a una úlcera. Crec que hi ha tres moralines que hauríem de treure d’aquesta gent. La primera, estar convençuts de la nostra teoria. La segona, que ens importi un rave l’opinió de la resta. I després posar-nos al lloc del pacient, perquè vaja, si beure’s els bacteris d’un estómac no és posar-se al lloc d’un pacient, que vingui Déu i ho vegi.

Pilar. Hola, Inés, em dic Pilar, és un plaer conèixer-te i moltíssimes gràcies per explicar-nos-ho tot. Es nota que vius la teva professió amb moltíssima passió. He vist que el teu últim llibre, o el teu llibre, es diu ‘Com hem sabotejat milions d’anys d’evolució?’ Quin error evolutiu et sembla més fascinant? Un que potser diries: “Això no pot passar, però sí que passa.”

Inés Moreno. El nyap més fascinant de l’evolució és precisament la que ens dona la lumbàlgia. El fet que la pelvis rotés 90 graus i ens permetés posar-nos drets. I aquí és quan apareix el múscul que és el gluti mitjà. Quan jo camino, em poso dret, quan faig això, m’hauria de caure cap a aquest costat. Tot el pes del meu cos està pesant aquí. Aleshores, això està actuant com un gronxador. L’únic que està impedint que jo em venci és un musculuet de vuit centímetres que és aquí tibant, que s’anomena gluti mitjà. Això no ho té cap altra espècie en aquest planeta. Aleshores, en el mateix moment en què nosaltres vam ser capaços de posar-nos drets i caminar, es va produir l’alliberament de les mans. Aleshores, nosaltres vam començar a pensar en el moment que vam començar a caminar, en el moment que vam començar a moure’ns. Aleshores, si a mi em preguntes què és el que ens fa humans, és aquest múscul. I per què en dic nyap? Perquè com més estreta sigui la pelvis, menys treballa aquest sol múscul. I això es veu molt fàcil quan jo agafo, per exemple, una bossa. Jo vaig a comprar i em porto una bossa, aquesta bossa sempre pesa el mateix, però a mi no em pesa igual si jo l’agafo així que si jo l’agafo així. Així em pesa molt més. Què va pensar l’evolució? Anar fent la pelvis cada vegada més estreta. Però problema, que per allà han de sortir els nens, i a sobre uns nens que probablement, de tot l’univers animal, siguin els més capgrossos. Per això jo dic que la civilització existeix per un centímetre, que és pràcticament el marge que té el cap d’un nen per sortir per aquesta pelvis tan estreta. De fet, hi ha una cosa supercuriosa, que és que els homes tenen la pelvis bastant més estreta que nosaltres. Per això ells biomecànicament sempre tindran més facilitat per, per exemple, córrer ràpid. És una qüestió de biomecànica, no té més. Igual que ells tindran molta menys prevalença de fractures de maluc, per tenir una pelvis molt més estreta. I això és el que provoca que en les dones, per exemple, hi hagi molt més gluti. I aquí al llibre hi tenen un espai les Kardashian, que no ens hi estendrem gaire més. Aleshores, probablement el meu nyap evolutiu preferit sigui aquest. A més és perfecte, perquè respon els tres perquès. Per arribar a l’origen últim de per què passen les coses, idealment caldria respondre tres perquès. Per què soc més intel·ligent? Perquè camino. I per què camino? Per un múscul de 8 centímetres.