Aprèn a explicar històries amb un mestre

Emilio Aragón. Som l’únic animal que necessita explicar històries i, sobretot, necessita que se les expliquin. Perquè des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir, no parem de fer-ho. Una conversa a l’esmorzar, una cançó a la ràdio que escoltem, un article de diari, un missatge de veu, una sèrie a la nit. Expliquem històries per connectar amb els altres. Per connectar amb els altres que escoltem, d’alguna manera, per entendre el món. I, en el fons, fem aquestes dues coses per conèixer-nos, per aprendre qui som. Em dic Emilio Aragón. Actualment escric literatura infantil i juvenil, la qual cosa significa que els meus crítics més ferotges em diuen avi. I tenen raó en les dues coses: en ser crítics i en el fet que soc avi. Tinc cinc nets meravellosos. Però abans d’escriure llibres per a infants i joves, vaig ser i continuo sent altres coses. Soc músic, soc compositor, soc guionista. Però si m’hagués de definir amb més honestedat, amb una expressió que ho englobés tot, diria que soc un contador d’històries. La qual cosa, si ho pensem bé, no em fa especial en absolut. Perquè, en realitat, tots ho som. ‘Telmo Lobo’ són les novel·les que estic escrivint actualment. És una saga. ‘Telmo Lobo’ va començar en un sopar, com gairebé totes les coses importants de la vida que passen i arrenquen al voltant d’una taula. Jo feia anys que explicava històries als meus nets mentre sopàvem, històries inventades, sense principi ni final, sense cap tipus de moral preparada, només perquè algú, qui fos, s’acabés els espaguetis i la sopa. Aleshores no ho sabia, però estava fent el mateix que havia fet tota la vida. Compondre cançons, escriure guions, explicar històries en una taula per a nens és exactament el mateix ofici. L’únic que canvia és el format. Un dia, la meva neta, la segona, que té una capacitat per anar al gra que molts adults ja voldríem, em va mirar i em va dir: “Bebo, -els meus nets em diuen així, Bebo- per què no escrius un llibre?” Així, sense anestèsia, directament, com si fos la cosa més natural del món, com si la solució hagués estat sempre allà i jo simplement no me n’hagués adonat. I el més curiós és que tenia raó. Així que em vaig posar a escriure i vaig cometre amb ella un error que, si algú dels que és aquí pensa escriure en algun moment, doncs us adverteixo que no cometeu l’error que vaig cometre jo, que va ser que vaig fer servir el seu nom per a un dels personatges. I el que em va semblar un gest bonic i un regal, gairebé es va convertir, en pocs dies, en una negociació familiar d’alt nivell.

Emilio Aragón. Perquè a les famílies la justícia poètica no existeix, només existeix la justícia. “I per què ella té nom i jo no?” “I per què…” Al final vaig haver de canviar tots els noms, absolutament tots. Però en aquell moment, vaig aprendre una cosa fonamental sobre la literatura infantil, abans d’haver publicat res. Que els lectors més exigents que trobaràs a la teva vida tenen menys de 12 anys i alguns pertanyen, a més, a la teva pròpia família. I al llarg de tota la meva carrera m’he enfrontat moltes vegades a aquell moment màgic del paper en blanc. A mi, asseure’m davant del paper en blanc i pensar què faré, sigui un guió, sigui un llibre, sigui una obra de teatre, sigui una partitura en blanc, m’apassiona. Les primeres vegades, amb els meus nets, jo sentia que era jo qui explicava la història, que era jo qui inventava, que era jo qui decidia, qui creava. Però amb el temps i amb els anys, aquesta percepció s’ha anat transformant. I amb ‘Telmo Lobo’ he après, en un lloc profund, que les històries no són de ningú. Ningú les inventa, no ens pertanyen, ja són allà i ens arriben a través dels altres. I en aquest cas, les aventures de ‘Telmo Lobo’ m’han arribat a través dels meus nets. Les històries, d’alguna manera, no me les vaig inventar jo, me les van donar ells. Em dic Emilio Aragón. Em sento un contador d’històries. Històries que m’arriben a través dels altres, històries que m’expliquen el món, històries que m’ajuden a saber qui soc, històries que, en definitiva, em fan feliç. I ara em poso a la vostra disposició per a les preguntes que vulgueu.

Mónica. Soc la Mónica i també escric literatura infantil i juvenil.

Emilio Aragón. Ai, que bé!

Mónica. Sí, entenc perfectament el que has dit, que són els crítics més ferotges, perquè és així. I després també et retornen molt. Però la meva pregunta no anava per aquí. La meva pregunta anava sobre aquesta importància que ha tingut la música en la teva vida, en la teva infantesa. Jo penso en la meva infantesa i sonen les cançons de ‘Miliki’ i ‘Los payasos de la tele’.

Emilio Aragón. És clar.

Mónica. Fins i tot penso en la meva preadolescència i sonen les teves cançons. I alguna vegada als meus fills els he cantat fragments de les teves cançons. Llavors, jo veig aquí el piano i et veig assegut i no puc evitar preguntar-te com sona la teva infantesa.

Emilio Aragón. Doncs mira, a mi també m’emociona que la meva filla i les amigues de les meves filles continuïn cantant les cançons del meu pare. És clar, jo crec que la infantesa de qualsevol dels que som aquí, al final, jo dono importància a les dues coses: al continent i al contingut. Ho dic perquè una casa, aquella cosa que tenia Berman de donar a les cases, també a les parets, importància, jo, per a mi, la meva infantesa és la cuina de casa meva, els meus pares cuinant plegats, l’habitació de les meves germanes, entrar a l’habitació dels teus pares per xerrar abans que s’adormissin o que t’adormissis tu. I llavors, d’alguna manera, aquell tàndem que feien els meus pares, per a mi, això és la importància d’aquella parella, en aquest sentit. Jo he tingut els millors pares que podia tenir. I ells, hi havia una cançó que era la seva cançó. Una cançó cubana que, d’alguna manera, si jo canto aquesta cançó, això em porta a San Juan de Puerto Rico, a Chicago quan era nen, a Buenos Aires, a aquelles ciutats en què jo vaig haver d’anar a escoles perquè era la feina del meu pare, que anava d’aquest canal de televisió a aquell altre canal de televisió. I aquesta cançó, quan l’escoltem, tant a les meves tres germanes com a mi, ens porta a aquell lloc que espero recordar sencer. Diu més o menys així: “En el tronc d’un arbre una nena va gravar el seu nom plena de plaer. I l’arbre, commogut allà al seu si, a la nena una flor va deixar caure. Jo soc l’arbre, commogut i trist. Tu ets la nena que el meu tronc va ferir. Jo guardo sempre el teu estimat nom. I tu què has fet de la meva pobra flor? Jo guardo sempre el teu estimat nom. I tu què has fet de la meva pobra flor?

Charo. Hola, Emilio. Soc la Charo.

Emilio Aragón. Hola, Charo.

Charo. El teu pare forma part dels millors records de molts de nosaltres. Però, com explicaries als més joves qui va ser el gran ‘Miliki’?

Emilio Aragón. Per a un fill, per a mi, no és fàcil explicar qui va ser Miliki. Però a les persones que no el van conèixer, com per exemple els petits que tenim aquí, els podria dir que Miliki va ser un artista que va dedicar tota la seva vida a entretenir amb molt de respecte i amb molt d’amor tots els nens i nenes de tots els països on va treballar amb els seus germans, amb Gabriel i Alfonso, amb Gabi i amb Fofó. Ells van marxar l’any 1945. Tenien dues ofertes de contracte, un contracte era per al Circo Santos y Artigas, a Cuba i l’altre era per a un teatre a Bogotà, a Colòmbia. I els tres germans, literalment, van dir: “Bé, doncs hem de decidir. Què fem?” I ho van fer a cara o creu. Van dir: “Cara, l’Havana, creu, Colòmbia”. I va sortir l’Havana. S’ha de veure com n’és, de capritxosa, la vida, que allà van néixer les meves dues germanes, vaig néixer jo, allà es van casar els meus pares i allà hi vam estar fins a l’any 60. Ells van aconseguir una cosa que es diu poc o es coneix poc. El primer país de Llatinoamèrica que va tenir televisió va ser Cuba. El primer va ser els Estats Units i després va ser Cuba. I el primer programa infantil de parla hispana a tot el món va ser el del meu pare i els meus oncles, l’any 1950. Ells van traslladar tot l’univers del circ a la televisió. Des de l’any 50, ells ja no van deixar de fer televisió. Per això a mi sempre em va resultar molt estrany, perquè la gent deia: “Bé, tu, com que ets de circ…” Sí, la serradura em corre per les venes. Però jo, en realitat, vaig créixer a la televisió. Tots els professionals que fan televisió ho podran entendre perfectament. L’impacte que tenia, per exemple, el tipus de maquillatge que van haver de suavitzar, perquè les televisions d’aquella època, no suportaven aquells colors i van haver de… I per això, tot aquell maquillatge el van anar suavitzant fins a aconseguir el que coneixeu, o el que vau conèixer, quan vam arribar aquí. Van treballar amb Buster Keaton, per exemple. Van fer gira amb Buster Keaton. Van actuar dues vegades al xou d’Ed Sullivan, als Estats Units, a Nova York. Ed Sullivan va ser qui va portar els Beatles per primera vegada, o Elvis Presley.

Emilio Aragón. En fi, van recórrer des de l’Argentina fins al Canadà, actuant en moltíssims programes de televisió i amb moltíssimes figures. Fins a l’any 73 que van venir aquí, que vam venir a Espanya, per fer el gran circ de televisió, que recordaràs perfectament. Però si hi aprofundeixo una mica més, podria dir que Miliki era un home de cor noble, que va entendre molt aviat que una de les millors estratègies per travessar les dificultats de la vida, era l’alegria, la música i la felicitat compartida amb el públic. I si encara hi aprofundeixo una mica més, doncs voldria dir que Miliki és el meu pare. I ho dic en present, perquè les persones que estimem romanen sempre en nosaltres. Són atemporals. És el millor pare que puc tenir, això et puc dir.

Pilar. Hola, Emilio. Soc la Pilar. Et volia preguntar: de tota la teva carrera artística, quines tres etapes destacaries i quin aprenentatge profund portaries avui de cadascuna?

Emilio Aragón. Jo he tingut la sort d’esmorzar, dinar i sopar escoltant històries. Per a mi aquest verb escoltar és molt important en tots els sentits. Jo crec que, a més, a la nostra societat li cal escoltar una miqueta més. Però jo vaig tenir la sort de sentir moltes anècdotes per part del meu pare, de tenir un pare i una mare. Jo, abans que res, em considero músic. I tots dos han estat molt bons músics, cadascú a la seva manera. Per exemple, la meva mare és cubana i jo em vaig adonar de la importància de la influència d’una mare, quan la meva mare va agafar la meva filla, la gran, en braços i va començar a cantar-li una cançó de bressol. Jo crec que tots els que som aquí potser hem cantat alguna vegada: “Duérmete mi niño…” I de sobte, quan vaig sentir per primera vegada la meva mare allò de: “Duérmete, chiquitita, duérmete, corazón, duérmete, pedacito de mi corazón”. Aquell tumbao cubà, al final tu dius: “És clar, com no has de créixer, d’alguna manera, integrant aquests ritmes en la teva manera de parlar, en la teva manera de ballar, en la teva manera de cantar”. La influència d’una mare és poderosa i és absoluta. I després, la possibilitat de poder tafanejar des de petit, darrere de la porta, i veure com el meu pare, amb els seus germans, escrivia les famoses aventures que després vèiem a la televisió. Poder estar en un plató de televisió amb vuit, nou o deu anys. Jo encara recordo les càmeres en blanc i negre a les quals havies de canviar les lents a mà, o demanar a un càmera que em deixés els auriculars, o preguntar a algú d’il·luminació: “Escolta, per què aquesta pala està així? Per què es dirigeix…?” I aprens una mica d’il·luminació i de fotografia. Tota aquella època de formació, per a mi, va ser molt natural.

Emilio Aragón. Llavors, per a mi era un joc anar al cotxe de Buenos Aires a Mar del Plata i que el meu pare es posés a cantar i digués: “Tu fas la segona veu i tu fas la tercera veu”. Es posava a cantar i tu havies de fer la segona i l’altre feia la tercera veu. Per exemple, hi va haver una època en què jo no parlava, havia de fer de mim, perquè el meu pare em va dir: “És bo que fasis de mim, practica tota la mímica. Perquè no és el mateix fer mímica en un teatre per a 1.500 persones, que fer mímica per a una càmera que tens aquí a prop. Per tant, aquí has de ser una mica més contingut, al teatre has de ser una miqueta més exagerat”. Totes aquestes coses. El conservatori, tota la fase del conservatori. Per a mi la música ha estat el centre de la meva vida. Després ja ve un segon acte a la teva vida. I aquest segon acte va ser l’etapa de volar en solitari. Jo vaig tenir la sort de poder viure la televisió quan només era un canal de televisió i mig, perquè era la u i la dos, que era a les tardes. Jo vaig tenir la sort de treballar en aquella època. Vaig tenir la sort de viure el naixement de les autonòmiques. De fer, per exemple, el ‘Saque bola’, un dels primers programes que es va fer a Canal Sur. Després viure l’etapa de les televisions privades: el ‘VIP noche’, el ‘VIP guay’, el ‘VIP tarde’, ‘El gran juego de la oca’, el naixement de les plataformes de televisió. Aquella etapa va ser una etapa de molta exposició i de vertigen, fins i tot on vaig aprendre què significa sostenir una mirada pròpia davant del públic, i com n’és d’important també una mirada davant de tu mateix i de les teves decisions. Després ve l’època de la ficció, ‘Médico de familia’, i les seves audiències, ‘Javier ya no vive solo’, ‘Casi perfectos’. Tota aquella època de la ficció en què nosaltres, tant jo davant de les càmeres com darrere en la producció, vam poder fer moltíssimes sèries com ‘Siete vidas’, ‘Periodistas’, ‘Aída’, ‘Águila Roja’. En fi, tota una etapa meravellosa i molt bonica. I jo crec que d’aquí podem fer un salt a un tercer acte de l’obra. Encara em queda molt per a l’epíleg. Ja la feina darrere de la càmera, que és la meva primera pel·lícula, ‘Pájaros de papel’, o ‘Una noche en el viejo México’, amb Robert Duvall. ‘Pulsaciones’, una sèrie que vaig escriure i dirigir per a Antena 3, per a televisió juntament amb Francisco Roncal i Carmen Ortiz. Llibres de relats com ‘El indiferente azul del cielo’. Composicions per a orquestres simfòniques. Jo vaig compondre un ballet que va estrenar Tamara Rojo al Teatro Arriaga de Bilbao. Contes simfònics, obres de cambra. I, d’alguna manera, continuo en aquest tercer acte en què aquesta condició d’avi, que estic vivint ara, m’ha permès, d’alguna manera, tornar, una altra vegada, podríem dir que a la casella de sortida, que és tornar a treballar per al nen, o per a l’adolescent.

Emilio Aragón. Aquest ‘Telmo Lobo’, aquesta novel·la, m’està brindant aquesta possibilitat que estic gaudint com un nen, mai més ben dit. Estic gaudint moltíssim aquesta tercera, ara estic escrivint la quarta, però aquesta és la tercera. I sobretot gaudeixo molt amb el que em retornen els nois en aquestes trobades que tenim, que prepara l’editorial, escoltar les seves inquietuds, escoltar què els sembla el que jo els proposo a la novel·la. Estic produint animació. Us convido que vegeu, a YouTube, ‘Miliki Family’, que són dibuixos animats per a preescolars, que n’hi ha en diferents idiomes. I tot el que vingui per davant.

Yara. Hola, Emilio. Em dic Yara i he de reconèixer que m’he posat molt nerviosa quan t’he vist, perquè em porta records de la infantesa. I bé, m’ha posat la pell de gallina.

Emilio Aragón. Que bonic és mirar enrere de tant en tant, oi?

Yara. Sí, a mi m’ha posat molt nerviosa. I bé, ho havia de compartir perquè m’has produït molta tendresa i m’ha encantat conèixer-te.

Emilio Aragón. Igualment.

Yara. Estar més a prop teu.

Emilio Aragón. Igualment.

Yara. La meva pregunta és: vens d’una família molt important, en quin moment de la teva vida deixes de ser hereu i notes que ets un personatge amb veu pròpia?

Emilio Aragón. És que no sé si un deixa de ser hereu mai, i ni tan sols sé si cal deixar de ser-ho. És imprescindible, per abraçar la vida, abraçar plenament d’on venim. Dit això, crec que l’important per poder tenir veu pròpia és fer aquest viatge d’integració plena. Però això va passant al llarg de la teva vida, com si fos un continu. I en aquest viatge, la relació amb el llegat va canviant. Al principi, quan ets jove, et vols menjar el món. Vols demostrar-li, o demostrar-te a tu mateix, que pots amb tot. I després ja vas entenent que no cal trencar amb res, sinó que el que cal fer és integrar i, sobretot, agrair. I és aquí quan ja comences, suposo, a ser tu mateix. Honestament, jo estic molt agraït als meus avantpassats. I jo crec en tot això de l’epigenètica. És clar, jo soc la setena generació. El primer que va començar a la meva família va ser un artista de carrer de cognom Foureaux, que és un dels meus cognoms, que després es van moure a Estocolm, quan Bernardaud i la seva cort francesa. I després allà hi va haver dos Jacques Foureaux, un dels quals va tenir una filla, Virginia Foureaux, que era ‘écuyère’, que eren les que ballaven de puntes damunt dels cavalls perxerons que feien voltes. I aquesta és la meva besàvia. Abans parlàvem de maquillatge sobre una companya de maquillatge que em parlava de la seva família, que era d’Albània i que també eren grecs. I és clar, a la meva família anàvem naixent allà per on anàvem viatjant. Doncs un naixia a Gènova, l’altre naixia a París, l’altre naixia a Estocolm. Doncs segur que hi ha alguna cosa, en aquest sentit, que corre per les meves venes que jo vull pensar que és bonica i positiva i de la qual jo m’he nodrit.

Olga. Hola, Emilio. Com va?

Emilio Aragón. Molt bé.

Olga. Soc l’Olga.

Emilio Aragón. Encantat, Olga.

Olga. En veure’t no puc evitar recordar tantes rialles que hem fet els meus, milions de persones. I la meva pregunta és: què t’aporta? Què penses sobre l’humor a la teva vida?

Emilio Aragón. Jo he tingut la sort de tenir dos punts de vista sobre l’humor, vitals, diferents. Un, el del meu pare. El meu pare era una persona molt reflexiva i l’humor que jo vaig poder estudiar a través d’ell era l’ofici: les pauses, el moviment corporal, quan rematar una frase, com esperar quan et serveixen la frase i tu dir-la perquè funcioni millor o pitjor. El desenvolupament, la construcció, fins i tot d’un acudit. O sigui, tota aquesta part jo vaig tenir la sort d’aprendre-la del meu pare. Jo recordo moments en què potser estàvem al camerino, havien acabat una actuació, jo l’havia acompanyat, jo l’acompanyava moltíssim a les funcions, i em deia: “T’has fixat quan he dit tal cosa com ha reaccionat el públic? A la funció següent, mira, ho diré d’una altra manera i veuràs que no funcionarà”. I ho feia i no funcionava. I després potser a la funció següent et deia: “Ara veuràs com jo no diré res, quan el teu oncle em serveixi la frase, jo no diré res. El públic no ho entendrà, tanmateix, el públic riurà perquè el públic ha de riure aquí”. A casa dèiem que la vida i la comèdia i la música són com un vals, un dos tres, un dos tres. Tot té música. Aleshores, aquesta part professional jo la vaig aprendre del meu pare. Però després hi ha la meva mare. I la meva mare té una alegria natural per la qual nosaltres, les meves germanes i jo, estem beneïts, en aquest sentit. És una manera d’estar a la vida. A mi la meva mare em recorda una mica a aquesta pel·lícula, que si no l’heu vista jo us la recomano, que es diu ‘Días perfectos’. La meva mare podria mirar un arbre i demà el torna a veure i diu: “Ai, que bonic!” Descobreix una cosa bonica d’aquell arbre. I al tercer dia torna a mirar el mateix arbre i diu: “T’hi has fixat?” I hi troba alguna cosa bonica. Jo recordo que ella s’asseia a veure una funció del meu pare i, potser, aquell moment de comèdia l’hauria vist 1.500 vegades. I jo la mirava i veia que reia, i jo deia: “Però com és possible? Però si ja se sap el remat, ja se sap el final, ja se sap l’acudit”.

Emilio Aragón. I, tanmateix, reia. I això era perquè descobria alguna cosa nova. En fi, era la seva actitud davant la vida. I jo crec que això és una de les millors lliçons que he pogut aprendre de la meva mare. Jo crec que és molt important. Què puc dir jo de la meva mare? Què he de dir jo de la meva mare, sinó coses boniques. No sé si t’ha servit com a resposta.

Paula. Hola, Emilio. Soc la Paula.

Emilio Aragón. Hola, Paula.

Paula. A la teva presentació has dit que et sents un contador d’històries i, bé, al llarg de la teva carrera les has explicat des de diferents disciplines artístiques. Què t’impulsa a canviar de format i què busques en cadascun?

Emilio Aragón. A veure, explicar bé una història, evidentment, és una cosa complexa. I de vegades ho aconsegueixes i de vegades no. Això és com quan fas una paella, sempre et surt bé i de sobte hi ha un dia que dius: “No hi ha qui se la mengi”. Bé, al final un no és infal·lible en això, però no importa en quin format, no importa si és una cançó de tres minuts, un guió de 90 pàgines, una novel·la de 400 pàgines o un conte improvisat perquè els teus nets s’adormin. Si t’importa el que estàs explicant, si t’apassiona de debò, és exactament igual d’exigent. Quan compons una cançó, la lluita és trobar els tres minuts que diguin el que una novel·la sencera intenta dir amb 400 pàgines. Quan escrius un guió, la lluita és que tot l’important passi a la vista, no al cap del personatge, sinó en el que fa o en el que diu. Quan escrius una novel·la infantil la lluita encara és més difícil. És que un nen de set anys es quedi enganxat a la pàgina mentre li expliques una cosa que, en el fons, parla de les mateixes coses de què parlen els llibres per a adults. Parlem de la por, de l’amor, de l’amistat, de la pèrdua. El coratge de fer el que cal fer encara que tinguis por. I són els mateixos temes. Canvien els instruments, però no canvia l’ofici. L’ofici és el mateix. Hi ha una paraula que a mi m’agrada molt per descriure el que passa quan expliques una història bé, en el format que sigui. I en el cas de l’infantil, no és simplificar, és destil·lar. És quedar-te amb l’essencial, eliminar tot el que sobra, trobar la paraula justa. No és la més bonica ni la més sofisticada, sinó la paraula justa. Doncs això requereix paciència, requereix tornar al text, a la cançó, una vegada i una altra fins que sona bé en veu alta, fins que un nen de set anys ho entén sense que ningú l’hi expliqui. I crec que en la mateixa línia que les històries ens trien a nosaltres, tampoc triem els formats o els canals per explicar-les. Només si estem en actitud d’escolta activa veiem quin és el que millor podria fer-ho en cada moment. Quan escric per als nens, el públic per al qual jo escric és de 9 a 14 anys, és, de vegades, una miqueta de funambulisme, perquè un voldria escriure amb una miqueta més d’altura. Però un ha d’entendre que un, amb nou o catorze anys, hi ha un llenguatge que és el que domines, però tampoc has d’oblidar que, quan un llegeix, almenys això recordo jo quan tenia aquella edat, també era una mica inquiet. I cal animar el lector, el jove lector, que les coses que no entengui, les ha de buscar, les ha d’intentar buscar fora del llibre.

Emilio Aragón. A mi una de les coses que m’apassionava quan era lector jove era que quan acabava un llibre, havia après alguna cosa, m’havia pogut abocar a alguna finestra i, és clar, l’univers que et brinden les novel·les és incomparable.

Juan. Hola, Emilio. Soc en Juan. Jo també soc pianista.

Emilio Aragón. Ah, sí? Toquem a quatre mans?

Juan. Si vols ho podem fer. Llavors, la meva pregunta era si ens pots donar algun exemple de dir alguna cosa amb la música que no puguis dir amb les paraules.

Emilio Aragón. Ara està molt de moda, bé, no és que estigui de moda ara, però la meditació, el mindfulness i respirar i tal, que jo ho faig, jo també ho intento. Però durant aquests últims temps, i els que som músics jo crec que ho entenem, també he utilitzat la música terapèuticament. Llavors, per a mi, per exemple, hi ha un moviment d’un concert de Ravel, el concert en Sol major, que quan l’estudiava, era també una manera de meditar. I bé, no hi ha l’orquestra, i no el tinc als dits, però bé, ho intentaré, en la mesura del possible. A veure.

Emilio Aragón. I aquí entra l’orquestra. Aquest concert, el concert en Sol major de Ravel, era un dels que més agradaven al meu pare. És clar, el meu avi va néixer a Montauban, a França, i parlava amb la ‘R’. I la meva àvia es deia Rocío i ell li deia “Rocío”. Potser per això al meu pare tot el que era francès, Debussy, Ravel, Fauré, l’encantava. I aquest concert, i aquest moviment en particular, ell es posava els auriculars i levitava. Però jo crec que qualsevol dels que són aquí levita, perquè, a més, en la seva aparent senzillesa és un dels més complicats des del punt de vista del so i de la dinàmica, perquè és molt delicat. I fins i tot el mateix compositor, el mateix Maurice Ravel, deia que havia estat dels que més, que havia suat nota per nota, dels que més li havia costat. I sempre ho comentava. Però bé, afortunadament per a nosaltres, ens ha deixat una de les joies més boniques de la música del segle XX, sens dubte. I ara estic preparat per a la següent.

Mujer 7. Hola, Emilio, com estàs? Bé, com deia Chaplin, “m’encanta caminar sota la pluja perquè ningú pot veure les meves llàgrimes”. Llavors, m’agradaria saber què et dona alegria i què te la treu.

Emilio Aragón. Bé, abans parlava dels meus pares. La sort d’haver heretat de la meva mare aquesta, o això penso jo, aquesta alegria natural de la meva mare i del meu pare, l’habilitat per poder crear-la si l’entorn així ho afavoreix. Jo crec que, com la majoria de les persones, m’alegro de la felicitat dels altres, i la veritat és que m’entristeix el patiment dels altres. Per descomptat que l’alegria dels que estimo em fa immensament feliç, però el repte i la invitació és que els límits del nostre cor s’eixamplin més enllà del nostre cercle i que, com a éssers humans, aspirem al bé comú i a la felicitat dels altres. I amb la tristesa passa exactament el mateix. Més enllà del que ens fa mal, jo crec que el repte és en la compassió. Si aquesta societat fos una miqueta més compassiva amb l’altre, un altre gall cantaria. Aquest matí parlava amb un amic sobre si altres temps havien estat millors. Jo crec que allò de que qualsevol temps passat va ser millor, jo no n’estic del tot segur. Jo crec que els conflictes, en la història de l’ésser humà, al llarg dels anys, d’alguna manera han estat els mateixos. Evidentment, ara comencen temps nous i temps molt interessants amb tot això de la intel·ligència artificial. Però jo vull veure el got mig ple, més que el got mig buit. Jo vull pensar més en tot el bé que pot fer la intel·ligència artificial en la recerca, en la medicina i en tot el que ens en podem beneficiar. I a més avança a passos de gegant. I bé, evidentment són temps complexos, són temps complicats, hi ha massa informació. Jo crec que hem de bregar amb això, però són temps en què hem d’acceptar l’altre, hem de, com deia abans, escoltar més. Jo crec que Déu ens ha donat dues orelles i una boca per alguna cosa. Escoltem més, parlem menys.

Gabriel. Hola, Emilio. Com va? Soc en Gabriel.

Emilio Aragón. Com estàs, Gabriel?

Gabriel. A la teva vida has afrontat moltíssims projectes. I el que volia saber era si era igual treballar en projectes amb un públic infantil que amb un públic adult.

Emilio Aragón. Jo abans comentava aquesta cosa de tornar una altra vegada a la casella de sortida. Jo crec que quan una història està ben explicada o ben destil·lada, com deia abans, quan arribes a aquest punt, descobreixes una cosa bonica, que la veritat és que funciona exactament igual de bé per a un nen que per a un adult. Els llibres per a nens estan explicats amb la mateixa serietat, almenys això t’ho dic jo, és la meva experiència personal, amb la mateixa serietat i la mateixa dedicació i el mateix respecte amb què s’explica qualsevol altra cosa que valgui la pena. L’oient és un nen, però el narrador, en aquest cas, almenys jo, no m’ho prenc a la lleugera. Al contrari, precisament perquè és un nen un no es pot permetre el luxe de fallar. Hi ha una idea que em sembla de les més boniques que he trobat sobre per a què serveixen les històries. Una història és, alhora, a més, abans ho explicava sobre els meus nets. Una història és, alhora, un mirall i una finestra. Un mirall, quan t’hi veus reflectit, quan el personatge sent el que tu sents o viu alguna cosa que tu reconeixes, encara que no l’hagis viscuda exactament igual. I una finestra, quan t’aboques a una vida que no és la teva, a un món diferent, a una manera de pensar que mai havies considerat. Les dues coses són igualment necessàries. Veure’t i abocar-te. Reconèixer-te i reconèixer. Jo quan vaig escriure el primer ‘Telmo Lobo’, sense haver-ho planejat, els meus nets es van convertir en les dues coses alhora, en el mirall on es veuen i en la finestra. Perquè les aventures ens porten a llocs que no han visitat, a decisions que encara no han hagut de prendre, a preguntes que potser encara no s’han fet. Un dia, un dels meus nets, el gran, em va dir alguna cosa sobre una part del llibre que a mi em va deixar sense paraules i em va explicar el que ell havia entès, el que aquella escena havia significat per a ell. I no era exactament el que jo havia escrit, era alguna cosa més, alguna cosa que jo no havia posat conscientment o que havia posat sense saber que ho estava posant. I llavors va ser quan vaig entendre una cosa que va canviar la meva manera d’explicar històries per sempre, en qualsevol format. Una història no l’explica només qui l’explica, també l’explica qui l’escolta o qui la llegeix. El resum de la meva resposta, d’alguna manera, seria que sempre treballo amb la mateixa passió, amb la mateixa entrega i crec que amb la mateixa honestedat. Però que quan els projectes són per a un públic infantil on, per exemple, en aquest cas els meus nets han estat el canal, jo estic molt atent i obert a la seva manera d’entendre el món, si hi cap en aquests treballs, una entrega més gran i una responsabilitat més gran.

Emilio Aragón. Sens dubte.

Hombre 3. Hola, Emilio. Com va? Ens has parlat de ‘Telmo Lobo’ i et volia preguntar com és el procés d’escriure un llibre.

Emilio Aragón. Et puc dir que, almenys per a mi, és apassionant. Les idees, a l’hora d’enfrontar-te al paper en blanc, les pots trobar a qualsevol lloc, venen de qualsevol banda: d’un comentari que sents a l’autobús, d’un titular d’un diari, d’una cançó que sona en un bar, d’alguna cosa que diu algú en un sopar i que els altres no han sentit perquè han estat mirant el mòbil i que de sobte tu, tanmateix, t’has quedat amb aquella idea ressonant allà al cap diversos dies. Al final, un contador d’històries viu, jo, almenys, visc en un constant i perpetu, en una cerca contínua. Jo visc 24/7 pensant, i sempre estic atent, qualsevol dels set dies de la setmana. Tinc la sort que la meva dona ja s’ha acostumat a això i ja no em diu res. Al principi em deia: “Escolta, pots parar una miqueta?” Perquè, a més, abans feia servir qualsevol cosa per apuntar les idees. Ara, el que té de bo el mòbil és que fas una nota de veu o ho apuntes. Però abans jo era: el tovalló en un bar, la bossa de vomitar en un avió… Qualsevol cosa era bona per apuntar o fer un pentagrama i fer una melodia o apuntar alguna idea. Això és una manera, d’alguna manera, d’estar a la vida. És el que deia Picasso. Picasso deia que la inspiració existia, però que t’havia d’enxampar treballant. Després, també hi ha una idea que em sembla molt bonica, la idea que les idees suren a l’aire i que no les inventem, sinó que les captem. Que una idea busca un recipient humà que estigui disposat a rebre-la, algú que tingui l’antena dirigida i preparada i encesa en el moment just. Jo això ho subscric completament. I a més hi afegiria una cosa que, en la meva experiència, és fonamental, aquest recipient moltes vegades, en el meu cas, és a la dutxa. No sé què té la dutxa, però a mi em funciona. Jo no ho sé, suposo que quan el cos fa una cosa automàtica, dutxar-se o fregar o caminar, el cap queda lliure. No hi ha pantalles, no hi ha notificacions, ningú que et faci una pregunta. I en aquest silenci, les idees troben l’espai per entrar. Així que el meu consell més pràctic per a qualsevol persona que vulgui ser creativa, que expliqui històries, en el format que les expliqui, jo els diria que es dutxin a poc a poc. Tu et dutxes a poc a poc i allà les idees t’arribaran soles. Que aquesta és una altra cosa, que les idees arriben sense instruccions.

Emilio Aragón. Aquí és quan comença la part una miqueta més complexa. Jo, escrivint, tinc una mica de les dues maneres d’escriure, que en teoria no haurien de conviure bé, però a mi em funciona. Jo necessito un mínim d’estructura, una guia, alguna cosa on poder agafar-me, saber on començaré, més o menys, i que continuaré. Però, d’altra banda, i això és el que fa que explicar històries sigui tan sorprenent, que jo crec profundament que són els personatges i és la trama qui et porten, moltes vegades, i no al revés. Tu proposes, però ells disposen. Hemingway deia que el primer esborrany era un desastre absolut. O dit d’una altra manera, el primer esborrany no és el destí, és el punt de partida. A mi m’ha passat moltes vegades d’acabar d’escriure un capítol, aixecar el cap de la pantalla i dir: “Però, i com he arribat aquí? Com he arribat fins aquí? No era el que jo havia planejat, no era a l’esquelet i, tanmateix, no estava malament. Estava força bé”. Aquesta és una altra cosa. Moltes vegades mires enrere, llegeixes i dius: “Quin horror, això que he escrit”. Però això forma part, també, del procés. Recordo una vegada que vaig llegir que Andrew Stanton, el director d’un dels ‘Toy Story’, que és un meravellós contador d’històries, deia que explicar era saber que tens el final, però que has d’arribar-hi descobrint el camí. Que el descobriment no és un error del procés, és el procés en si mateix. I jo crec que té raó i amb una matisació, que de vegades ni tan sols saps que tens el final, però tot i així hi arribes. Perquè la creativitat no és només generar idees, és aprendre a veure el que ja, més o menys, tens allà. El més misteriós que a mi m’ha passat explicant històries, i el que em costa explicar quan algú m’ho pregunta és, per exemple, el que passa amb els personatges secundaris. Apareixen per fer una coseta petita, arriben per entregar un sobre o obren una porta, o diuen alguna cosa i, de sobte, no saps com són a la pàgina següent i després a l’altra pàgina. I al final, de sobte, s’hi han quedat i hi han arribat, s’ho han guanyat ells mateixos. I de sobte tenen la seva veu pròpia, una manera de moure’s dins de la història, una presència que tu ni tan sols havies buscat, però que ells han aconseguit. Els bons personatges secundaris no te’ls assignes, ells s’ho guanyen.

Emilio Aragón. I quan això passa, quan un personatge sorprèn dins de la teva pròpia història, entens que explicar no és només el que tu hi poses, és també el que sorgeix, el que apareix sense que ho cridis. El que era allà esperant que li fessis lloc. Abans deia que una història no l’explica només qui l’explica, també l’explica qui l’escolta. Jo hi afegiria una cosa més. De vegades també l’expliquen els mateixos personatges. El contador d’històries, en el millor dels casos, és el primer a ser sorprès per la seva pròpia història. Perquè, com dèiem anteriorment, explicar no és controlar, explicar és escoltar, també. Una vegada un professor meu de composició, John Hayes, als Estats Units, em va dir que Beethoven hauria estat un compositor mediocre si no hagués reescrit tot el que va reescriure. És clar, tu de sobte dius: “Beethoven, mediocre?” La frase et xoca al principi. Després vaig entendre què volia dir. El geni no era en la primera versió, era la voluntat de tornar-hi, d’escoltar el que havia compost i tenir el valor de dir: “Això pot ser millor”, de no conformar-se amb el que ja sonava bé, perquè ja sabia que en algun lloc allò podia sonar diferent. Aleshores, reescriure no és corregir errors, reescriure és continuar escoltant, d’alguna manera. Jo vaig tenir la sort de conèixer i de treballar amb José Saramago. Vaig compondre un conte simfònic, ‘La flor més gran del món’, basat en un conte infantil seu, i també una cantata, ‘Largo suspiro de vida’, per a cor i orquestra, sobre textos de José. José deia una cosa que va exactament en la direcció contrària i que, curiosament, diu el mateix. Ell deia que ell no escrivia, que ell era escrit. Que la història, d’alguna manera, el travessava. Que ell era el canal, no l’origen. Que la seva feina no era inventar sinó estar prou quiet, prou atent, perquè les paraules trobessin el camí. Beethoven, que no para de reescriure. Saramago, que es deixa escriure. Són dues maneres de dir el mateix. Explicar és escoltar i continuar escoltant i tornar a escoltar. I aquella nit, al sopar amb els meus nets, jo no estava escrivint i no estava component, no estava guionitzant, no tenia cap pla, només estava intentant que algú s’acabés els espaguetis i la sopa. Però estava fent l’únic que sé fer, més o menys bé, que era explicar una història i estava escoltant. Escoltava la meva neta, la petita, que amb tres anys ja té una manera de mirar el món que encara no té nom. Escoltava la segona que, amb set anys, em va posar els deures més importants de la meva vida. “Bebo, per què no escrius un llibre?” Escoltava el gran que un dia em va explicar el que havia entès d’una escena i era més del que jo hi havia posat. I escoltava el tercer, que de vegades diu coses que no sap gaire bé d’on venen però que se’t queden. Estava escoltant sense saber que estava escoltant, rebent, sense saber que estava rebent, explicant, sense saber-ho, les històries que estava explicant. Escoltar i tornar a escoltar, escriure i tornar a escoltar, més o menys.

María. Hola, Emilio. Soc la María.

Emilio Aragón. Hola, María.

María. Jo et volia preguntar: tu ets una persona que ha explorat moltes coses, escriure, dirigir, actuar, crear música. Hi ha alguna edat per deixar-ho i no intentar-ho?

Emilio Aragón. La veritat és que jo això no ho podré deixar mai a la vida. Per exemple, el sorprenent és també que a mi em pregunten moltes vegades: “Escolta, hi ha alguna edat per començar a estudiar un instrument o escriure o ser actriu?” Jo crec que no existeix edat. Jo he començat a escriure literatura infantil, jo tinc 67 anys, doncs vaig començar amb 64 o 63. Déu me’n guard de comparar el que diré, però jo juraria que José Saramago va començar a escriure novel·les amb cinquanta i molts, crec. Mai no és tard. Sí, evidentment, un instrument, potser, potser per allò de la tècnica, requereix que comencis de jove. Però crear jo crec que no té edat, no hi ha edat per a això. I a més, seguint amb la idea que em sento un contador d’històries i que aquestes històries m’ajuden a entendre el món, a compartir-me d’alguna manera amb els altres, jo no sento que pugui posar una data de caducitat al que sento com una manera de viure. La vida ja s’encarregarà de posar els límits, però no el meu desig. A més, això m’ho permet. Sí que hi ha coses que l’instrument, hi ha algunes obres que ja no pots abordar perquè ja no tens dits, no pots cantar perquè ja les cordes potser no t’ho permeten. Però sí que ho pots fer. I escriure, no cal ni dir-t’ho. Jo cada dia, com deia abans, estem llançant ‘Telmo Lobo’ tres, però ja estic escrivint el quatre. I és una addicció com cap altra. Jo em desperto i em desperto pensant en el que vaig deixar ahir a la nit. I em bec el cafè tan ràpid com puc per seure davant de l’ordinador una altra vegada a continuar escrivint. I sobretot, mira, explicaré una anècdota al fil del que parlàvem abans, d’això de reescriure. Havíem acabat els assajos amb la Simfònica de Tenerife, l’assaig de ‘La flor més gran del món’, aquest conte simfònic que vaig compondre, i havíem acabat d’assajar i vam creuar per comprar uns llibres amb José i amb Pilar, la seva dona, perquè els els havien demanat alguns membres de l’orquestra i José els havia de signar. I estàvem pagant a la botiga i José tenia un dels seus llibres a la mà i estava llegint. I quan vam acabar de pagar, Pilar el cridava: “José, José”, i ell continuava. Llavors dic: “Què fas?” Diu: “No, estava llegint aquest passatge i no està malament”. No recordava el que havia escrit i, de sobte: “Escolta, doncs no està malament”. Es criticava a si mateix. Segurament, potser, hauria obert una altra part del llibre i hauria dit: “Això ho escriuria millor”.

Emilio Aragón. Però és apassionant això d’escriure.

Lara. Hola, Emilio. Soc la Lara.

Emilio Aragón. Com va, Lara?

Lara. Si poguessis parlar amb el teu jo jove, aquell que comença la seva carrera artística, què li diries i què no li diries per no interferir en el seu camí?

Emilio Aragón. Per a mi hi ha una cosa que és molt important a l’hora de crear i jo crec que és la llibertat. Jo li diria al meu jo jove que apostés, sens dubte, per la llibertat, encara que, de vegades, sigui molt temptador deixar-se estimar per altres raons, potser més poderoses. Perquè és des de la llibertat des d’on un pot emprendre el camí. Sense llibertat és impossible crear. Jo, a més, he tingut la sort, al llarg de la meva carrera, que entenc que no tothom l’ha tinguda, de poder fer, en un 90%, gairebé tot el que jo he volgut, i equivocar-me. Tenir, sobretot, la llibertat de poder equivocar-te. Perquè la llibertat és la mirada més generosa i menys prejudiciosa per veure els altres, l’altre i les seves circumstàncies. I perquè a més, des de la llibertat, és des d’on podem rebre i entregar amor genuí. En fi, jo quan em pregunten: “Tornaries a tal edat?” Jo tornaria a totes les edats, tornaria als set, als deu, als 12 anys, als 14, als 16, als 18. Vaig gaudir molt. M’ho vaig passar molt bé. Hi ha coses que no m’han funcionat. La gent és curiosa perquè es queda amb l’èxit, però de fracassos també n’hi ha molts al llarg del camí. I encara que soni a frase gastada, doncs també s’aprèn, efectivament, dels fracassos. Però jo li diria, al meu jo jove, sobretot, sigues lliure i segueix el teu cor, fes el que el cor et demana i gaudeix-ho. Perquè, bé, a més un mai sap per on et portarà la vida. Si parlem de l’art en general, jo he estat molt curiós. Hi ha gent que, potser, m’ha criticat en algun moment i deia: “Fas massa coses”. Bé, però jo m’ho passava molt bé. I sobretot la curiositat de poder abocar-te darrere de la cortina i dir, perquè jo pensava: “M’agradaria poder respondre als meus nets, quan sigui més avi del que soc, si em pregunten: ‘Bebo, tu has fet ràdio?’, i poder dir-los: ‘Doncs sí, poca, però en vaig fer’. ‘Vas fer cabaret?’ ‘Sí, en vaig fer poc, però en vaig fer’. ‘Vas fer teatre?’ ‘Sí, vaig fer teatre’. ‘Cinema?’” I poder respondre. I aquesta curiositat m’ha portat, al llarg de la meva vida, sobretot, jo li diria, i ja amb això tanco la pregunta, jo li diria, al meu jo jove: “Esborra’t el ‘no’ del front, i escriu-t’hi un ‘per què no?’” La vida, el ‘per què no’, ningú t’ha de dir que puguis o no puguis fer alguna cosa. Per què no? “Escolta, vull fer tal cosa”. “Bé, per què no?” “Ara tinc 67 anys. Vull aprendre a cantar.

Emilio Aragón. Tinc veu de baríton. Vull fer classes”. I potser la gent et diu: Amb 67 anys faràs classes ara amb una professora o un professor?” Per què no? I per què no? Això és. Ara ja, per tancar el cercle, si us sembla, aquesta cançó jo crec que sí. A mi m’encanta navegar, m’encanta el mar. I aquesta cançó jo crec que, més o menys, tots la coneixem i diu: “Un vaixell de closca de nou, guarnit amb veles de paper, s’ha fet avui a la mar per portar ben lluny gotetes daurades de mel. Un mosquit sense por hi va, molt segur de ser bon timoner. I pujant i baixant les onades, el vaixellet ja se’n va anar. Navegar sense por al mar és el millor. No hi ha raó per posar-se a tremolar. I si arriba negra tempesta, riure, remar i cantar. Navegar sense por al mar és el millor. I si el cel és molt blau, el vaixellet va content pels mars llunyans del sud.