Van Gogh no va vendre gairebé res en vida i avui és un mite

Thomas Schlesser. El futbol provoca emocions immenses, però per gaudir-ne cal un mínim de coneixement. I quan ens agrada el futbol, oblidem completament que hi va haver un moment en què ens van haver d’explicar les regles. Doncs bé, en el món de l’art passa el mateix. Pots percebre colors o composicions bellíssimes, pots percebre una musicalitat extraordinària quan escoltes o llegeixes un poema. Però el veritable sabor, la profunditat simbòlica, la pluralitat dels significats, aquestes coses arriben si treballes una mica. En aquell moment, amb un esforç mínim per part teva, obtindràs una gran recompensa. Us confessaré una cosa: quan era adolescent i anava a l’escola, era un estudiant pèssim. Sempre estava a punt de repetir curs i crec que gairebé hauria estat millor repetir algun curs. El cas és que no m’agradava l’escola. M’agradaven alguns professors. A classe no m’hi sentia còmode. Això és una cosa que els passa a molts adolescents. Jo era un d’aquells nois a qui de vegades els costa expressar-se perquè tenen moltes emocions contradictòries. Això em pesava molt. Va ser aleshores quan vaig descobrir la poesia i l’art. I no ho vaig fer gràcies a les classes, sinó a través de la meva pròpia manera de veure les coses. Què em va aportar? La idea que l’art i la poesia són experiències existencials. Les obres dels grans genis són allà per alimentar la nostra vida quotidiana. L’art, amics meus, està al servei de la vida.

Lina. Hola, Thomas. Em dic Lina. Hola. Suposem que tinc dos xicots, un pintor i un altre poeta. Quin m’aconsellaries presentar a la meva mare?

Thomas Schlesser. Us diré una cosa. Una mare sempre necessita sentir que l’estimem. Quan som petits li diem moltes vegades a la nostra mare que l’estimem. Tanmateix, durant l’adolescència es produeix un cert distanciament. Això no vol dir en absolut que deixem d’estimar la nostra mare, però ens sentim menys còmodes expressant els nostres sentiments. Tots hem viscut aquesta experiència, ja sigui perquè som en la posició de pares o perquè recordem com érem de petits. I sempre és una mica difícil, encara que quan arribem a adults tornem a dir-li a la nostra mare que l’estimem. Però passa que ja no existeix la mateixa espontaneïtat, ni el mateix fervor, ni la mateixa innocència que quan som nens. Els poetes són els qui s’apropien del llenguatge de l’amor. La poesia és sempre, fonamentalment, una manera de parlar d’amor i de dir paraules que fan ressonar les nostres emocions i els nostres sentiments. Així que crec que, amb la teva mare, el primer que caldria fer seria presentar-li el poeta. Perquè escolti aquesta mena de brunzit afectiu que no és només el seu, sinó també una mica el teu i el de tota la humanitat. I, després, per què no tenir dos xicots? Presenta-li també el pintor perquè li faci un retrat.

Edwin. Hola, Tomás. Com va? Em dic Edwin. Actualment estic fent un màster en administració d’empreses i he conegut una noia que vull conquerir i seduir. Què em recomanes? Per Instagram o amb un poema?

Thomas Schlesser. La veritat és que no estic segur de ser el millor conseller en qüestions d’amor. Intentaré respondre a la teva pregunta. El primer és que res no t’impedeix parlar tot el que vulguis per Instagram i enviar-li fotos boniques. Això ho entenc perfectament. Dit això, com deia abans, la poesia és el llenguatge de l’amor. I el que és genial de la poesia és que podem parlar d’amor d’una manera molt més variada que amb un simple “t’estimo”. Dir “t’estimo” és molt bonic. A mi m’encanta que m’ho diguin i també m’agrada dir-ho. Però estaràs d’acord amb mi que “t’estimo” és una expressió que hem dit o escoltat tantes vegades que tenim la impressió que s’ha convertit una mica en un clixé. Per això no té el mateix encant que quan fem servir altres paraules. Amb la poesia tenim dret a fer-ho d’una manera extremadament lliure. I, si un no se sent del tot còmode amb la poesia, pot manllevar els versos dels altres. Podem buscar entre Cervantes, si volem. Però et donaré un consellet. Potser et podries fixar en algunes poetes del passat, poetes dones. Per exemple, Maria de França. Una poeta de l’edat mitjana. Imagina’t prendre la paraula en aquella època sent dona. Maria de França va dir en un poema les paraules més simples i més commovedores per definir què és la fusió amorosa. Diu així: “Així ens passa a nosaltres: ni tu sense mi, ni jo sense tu”. És tan simple, tan evident. Però, com veus, es percep aquesta mena de simetria en què es troba tota l’energia del sentiment. No et dic que hagi de funcionar, però és un bon començament. Hi ha una altra cosa que voldria afegir. Hi ha un lloc al món que és absolutament perfecte per intentar seduir algú: un museu. Per què? Perquè, per començar, en un museu ets en un lloc on hi ha bellesa pertot arreu. Això resulta força pràctic. Perquè encara que un mateix no sigui especialment agraciat, la persona que intentem seduir està envoltada d’obres boniques. Això compensa. I, sobretot, en un museu podem contemplar les coses en silenci, cosa que permet estalviar paraules i, tot i així, sentir emocions. A més, un museu està força bé perquè, a diferència del cinema, on no es pot parlar, en un museu, sí. Davant d’un quadre que representi un paisatge o d’una escultura que representi, què sé jo, un personatge històric, alguna cosa es pot dir. I així s’inicia una conversa. Siguem sincers: quan intentem seduir algú, de vegades és molt complicat tenir coses a dir. De vegades resulta una mica artificial. Doncs bé, un museu t’ofereix una infinitat de temes de conversa. Així que ja podeu anar al Prado.

Edwin. És un mal senyal que la teva cita estigui més interessada en la botiga del museu que en el museu mateix?

Thomas Schlesser. Bé, jo no jutjo absolutament ningú. Si a algú el trajecte en metro li resulta més interessant que el museu, o la botiga, o la cafeteria, a mi em sembla perfecte. La gent és absolutament lliure de pensar el que vulgui. Però és cert que les botigues dels museus són llocs genials. Un exemple molt senzill. A casa meva tinc una tassa amb el dibuix d’un quadre molt famós del Museu d’Orsay que és ‘L’església d’Auvers-sur-Oise’, de Van Gogh. És un quadre absolutament magnífic. És un quadre que Van Gogh va pintar al final de la seva vida. I es pot palpar la sensació que és molt a prop d’una mena de bogeria, perquè tota la composició està molt alterada per pinzellades recargolades i colors vius. A més, al quadre tenim la impressió que hi ha una barreja entre la nit, a la part superior, i el matí, a la part inferior, amb uns verds molt frescos. Adoro aquest quadre i el veig cada dia a la tassa amb què prenc el cafè al matí. És clar, pot semblar una mica ridícul. Un pot pensar: “Ah, sí, però això no és més que ‘merchandising'”. Jo no ho veig així en absolut. Crec que és una manera d’apropiar-se de les obres d’art i que no existeix una manera ximple de fer-ho. Tenim dret que ens agradin els productes que trobem a les botigues dels museus. Tenim dret a pensar que un puzle d’un quadre de Van Gogh per a un nen és una manera excel·lent d’iniciar-lo en la història de l’art. Fins i tot tenim dret a preferir veure obres d’art en una pantalla abans que veure-les en persona. A mi això no em molesta. Si em preguntes la meva opinió personal, evidentment soc molt sensible a la pinzellada del pintor, a la materialitat, a la presència. Podem utilitzar un vocabulari molt erudit per explicar fins a quin punt és important ser davant d’un quadre. Però no tothom té la sort de poder anar a París a visitar el Museu d’Orsay. I, en aquest cas, què significaria? Que tenim l’accés vetat a Van Gogh per sempre? En absolut. Hi ha moltes maneres d’arribar fins a les obres d’art i moltes maneres d’endur-nos-les amb nosaltres. I vull afegir una cosa més. Molt sovint, quan sou als museus, us molesta que la gent del vostre voltant estigui fent fotos de les obres. Ho entenc. A mi també em pot molestar una mica de vegades. Però creieu-me, si la gent ho fa és perquè, en certa manera, no les pot tocar. No les pot agafar i ficar-se-les a la butxaca. Fer una foto d’una obra no és tan banal com creiem. És una manera de dir-nos que aquest patrimoni de la humanitat, que és tan bell, tan poderós, com passa amb tota l’emoció que hi ha en un Van Gogh, quan ell pintava pocs dies abans de cometre l’irreparable, pocs dies abans de suïcidar-se, aquestes obres tan plenes de grandesa i desesperació, ens les podem endur a la butxaca. De la mateixa manera que podem beure el cafè amb la seva efígie a la tassa.

Hombre 2. Hola, Thomas. Un plaer ser aquí amb tu. Fa poc vaig poder ser al Museu del Louvre, a París, i apreciar la ‘Mona Lisa’. T’he de dir que no em va semblar un quadre especialment cridaner. Hi anava amb moltes expectatives, però no el vaig veure tan espectacular. No sé què em pots dir sobre això.

Thomas Schlesser. Mira, això és molt interessant. Perquè és una de les coses que més comparteixen els qui van a descobrir la ‘Gioconda’ al Louvre: que genera una enorme decepció. Estic segur que entre vosaltres n’hi ha molts que us reconeixeu en aquesta decepció. Com a historiador de l’art us ho puc garantir: creieu-me, des de la meva legitimitat acadèmica, dic que la ‘Gioconda’ és un quadre extraordinari. És una obra mestra de les obres mestres. És l’equivalent, què sé jo, a la ‘Novena Simfonia de Beethoven’ en música o de ‘Ciutadà Kane’, d’Orson Welles. És un quadre extraordinari. Però entenc perfectament aquesta mena de frustració. Un dels motius que et puc donar com a resposta és que t’han dit tantes vegades que viuries una cosa fabulosa, que el resultat només podia estar per sota de les expectatives. A més, la ‘Gioconda’ és a tot arreu. L’hem vista mil vegades i reinterpretada de milers de maneres. Per això no ens podem sorprendre igual que quan no hem sentit mai parlar d’alguna cosa. Jo diria que per apreciar de debò la ‘Gioconda’, cal passar molta estona davant d’ella. I no és fàcil, perquè quan anem al Louvre, com que tothom la vol veure, hi ha cua i, a més, ens incomoda la presència dels altres turistes, igual que nosaltres els incomodem a ells. La ‘Gioconda’ és un quadre davant del qual cal estar tranquil·lament i submergir-se en els seus detalls per adonar-se de fins a quin punt és un quadre misteriós, enigmàtic, amb una enorme quantitat de vibracions interiors, una cosa semblant a un paisatge sobrenatural. Una cosa propera a una mena de somni despert. I després hi ha aquest personatge. I d’aquest personatge, el que se sol dir és que el seu somriure és perfecte. No sé si ho és. El que sí que sé és que, efectivament, és un somriure que expressa una gamma increïblement àmplia de sentiments. És un somriure d’afecte filial, com el que una mare podria tenir envers un fill. És un somriure de complicitat. És un somriure d’ironia. És un somriure de plaer. És un somriure, potser fins i tot, de desig. És un somriure que té un espectre infinit de significats. Però, sobretot, escolteu bé el que us diré: és un somriure que us convida, que ens convida, a somriure nosaltres mateixos. Leonardo da Vinci creia en el que anomenem “imitació reflexa”. Ho experimentem cada dia. Algú tus i ens venen ganes de tossir. Algú badalla i ens venen ganes de badallar.

Thomas Schlesser. Tenim aquesta mena d’empatia els uns envers els altres que fa que ens imitem. Doncs bé, el somriure de la ‘Gioconda’ és una invitació a somriure a la vida. Potser aquesta és una manera de mirar la ‘Mona Lisa’ d’una forma una mica nova. Pensant que és una pintura que val la pena veure. Jo diria fins i tot que és una pintura que val la pena viure. Hi ha molts artistes amb qui passa això. Per exemple, el Leonardo da Vinci del segle XX, Pablo Picasso. Quan cal citar un artista estrella del segle passat, Picasso és sempre el primer que apareix. A Espanya és un monument. Però Picasso també pot provocar incomprensió. La gent pensa: “No l’entenc, no sento res davant d’un Picasso”. Quan Picasso comença la seva carrera, a principis del segle XX, es diu que el que busca no és atreure la mirada, no és seduir l’ull, sinó, al contrari, produir formes agressives que funcionin com una cosa irritant, una cosa molesta, una cosa que desperti la gent. Doncs així és com cal acostar-se a un Picasso. Picasso no és un pintor que busqui consens, sinó una cosa una miqueta més estranya. Us citaré una definició de bellesa del poeta francès Charles Baudelaire. Baudelaire deia: “El bell sempre és estrany”. El bell sempre és estrany. És una frase que adoro perquè, molt sovint, quan pensem en el bell, pensem que és del costat de l’harmonia, del costat de la simetria. Baudelaire diu: “No, no, no. És l’estrany”. I us dono un petit consell per quan aneu a visitar un museu. Per exemple, als joves o als nens, que no sempre són gaire receptius a tota la pesantor que podem trobar en els quadres religiosos, digueu-los el següent: “No vull que busquis un quadre que et sembli bonic. Busca el quadre que et sembli més estrany, que sembli una mica d’un altre món”. Així despertareu la seva curiositat i també la vostra. Perquè us trobareu davant de coses una mica tortes, una mica al marge del que és convencional. O sigui, quedeu-vos amb això: el bell sempre és estrany.

Thomas Schlesser. Dit d’una altra manera, tant en Leonardo da Vinci a la seva època com en Picasso al segle XX, la seva raresa era a un nivell altíssim, encara que avui puguem tenir la impressió que està molt més integrada en els nostres costums i en la nostra cultura clàssica.

Daniel. Hola, Thomas, soc en Daniel. Com comentaves, moltes vegades la intenció de l’artista és comunicar, sigui poesia o pintura o fins i tot una obra de teatre. Si l’artista ha d’explicar la seva obra, aquesta obra ha fracassat, aleshores?

Thomas Schlesser. Sempre esperem que una obra d’art ens emocioni immediatament. Ens diem: “Quan sigui davant d’un quadre o llegeixi un poema sentiré satisfacció immediatament”. Aquestes són les nostres expectatives. Però estareu d’acord amb mi que és una expectativa una mica consumista, com quan pensem: “Si em prenc una bona copa de vi, sentiré una embriaguesa immediata, a més del gust agradable a la boca”. Però fins i tot una copa de vi es pot apreciar millor si tenim alguna explicació sobre la vinya i sobre la qualitat del raïm. Per respondre a la teva pregunta, pensa en aquesta analogia. Estic segur que entre vosaltres hi ha molts aficionats a l’esport. Estic segur que hi ha aficionats al futbol, al bàsquet o a esports més complicats, com el rugbi o el beisbol. Si no coneixem les regles, no sentirem emoció, ni tan sols l’emoció estètica que hi ha en veure un gran gol. El futbol provoca emocions immenses però, fins i tot en aquest cas, cal un mínim de coneixement per gaudir de l’espectacle que tenim davant dels ulls. Els qui asseguren que els agrada el futbol, obliden que hi va haver un moment en què van haver d’aprendre les regles. En el món de l’art passa el mateix. No és possible sentir aquesta emoció si ens falten els codis mínims per comprendre el que tenim davant dels ulls o el que estem llegint. Podem percebre colors o composicions bellíssimes. Podem percebre una musicalitat extraordinària davant d’un poema. Però el veritable sabor, els símbols, els significats, aquestes coses arriben quan treballem una mica. I, en aquell moment, amb un esforç mínim per part nostra, obtenim una recompensa màxima. Ara bé, no soc ingenu. Entenc perfectament el que estàs dient. El que estàs dient és que, de vegades, tenim la impressió que no hi ha res per sentir ni captar fins que no ens han donat una muntanya d’explicacions. És veritat, és cert. En aquest cas, jo també crec que, si una obra necessita per poder apreciar-la el mateix manual que es necessita per pilotar un avió, és que s’ha quedat una mica curta pel que fa a eficàcia. I en aquest cas podem dubtar de la qualitat de l’obra. Però hi ha artistes que precisament han jugat amb això, que s’han dit: “Farem obres que siguin molt exigents en el pla intel·lectual i que, materialment, siguin pràcticament res”. No dic que estigui bé o que estigui malament, però forma part de la nostra història. I, evidentment, podem descartar-los d’una revolada. No hi ha cap problema.

Thomas Schlesser. Ara, si som en un curs d’història de l’art, no ho podem passar per alt. En forma part. Us donaré un exemple d’una cosa que de vegades mereix una explicació i que, un cop la tenim present, permet que l’obra d’art adquireixi realment una altra dimensió. Triaré un exemple molt radical expressament. La pintura abstracta. La pintura abstracta, on hi ha, per exemple, un munt de taques, ens pot fer pensar: “El meu germanet també pot fer això”. I no és del tot fals. En aquest cas, li toca fer-ho igual de bé. I, sobretot, que el vostre germà petit o la vostra germana petita s’hi inspiri. Per exemple, Jackson Pollock, l’artista estatunidenc, feia ‘dripping’: és a dir, agafava un bastonet, el mullava al pot de pintura i llançava taques sobre la tela col·locada a terra. I el resultat era un caos de colors. El que vull dir és que quan som amb nens que encara no han arribat a l’adolescència, quan veuen aquest tipus de pintura es mostren completament oberts. Diuen: “És genial, hi ha de tot pertot arreu, m’encanta”. És una cosa directa. Són més aviat els adults els qui es diuen: “No ho entenc, això és realment art o no?”. Si us parlo una mica de Jackson Pollock, veureu fins a quin punt és una cosa profunda i carregada de sentit. Pollock diu: “Per a mi, la pintura és l’expressió de l’energia que porto a dins. I el que vull és que la tela rebi totes aquestes forces, tots aquests dubtes, totes aquestes esperances, totes aquestes històries, totes aquestes accions que em travessen”. Davant d’un quadre de Jackson Pollock, no estem mirant simplement un entrellaçament de línies, estem mirant una interioritat, estem mirant algú que era objecte d’una mena de trànsit gairebé xamànic. Jackson Pollock era molt sensible a la causa dels pobles indígenes dels Estats Units. I per a ell també era una manera de reconnectar de manera empàtica amb aquesta història estatunidenca que, després de la Segona Guerra Mundial, estava una mica oculta. Penseu simplement en una cosa: aquest gran caos de colors és l’expressió d’una llibertat pura. És a dir: “Tinc dret a fer el que vulgui com a artista, a desplegar-me com vulgui”. Una pintura de Pollock és també un gran crit de llibertat. I l’últim que diria sobre això que em sembla important és que hi ha un art la força del qual és molt directa: la música. Les nostres primeres grans emocions estètiques passen per la música. Comencem a taral·lejar, a ballar, sentim les nostres primeres malenconies o les nostres primeres exaltacions perquè escoltem músiques que ens agraden. Aquest és el poder de la música, aquesta immediatesa. Però no totes les arts són així, i algunes necessiten una iniciació més gran. Com en la poesia, que no es capta a primera vista.

Thomas Schlesser. I vull dir una cosa amb humilitat: el que intento fer als meus llibres, tant a ‘Els ulls de Mona’ com a ‘El gat del jardiner’, és oferir al lector aquest acompanyament, portar-lo de la mà i convidar-lo a descobrir aquestes arts que tenen fama de ser una mica més difícils, però que no ho són tant.

Óscar. Hola, Thomas. Soc l’Óscar. Tu que coneixes tants artistes de la història de l’art. Quin d’ells creus que va tenir la vida més impressionant? Quin la més absurda o complexa? I quin la més feliç o plena?

Thomas Schlesser. Una pregunta magnífica. Ja hem parlat de Van Gogh i m’agradaria que hi tornéssim un segon. M’agradaria, per exemple, que veiéssim aquest quadre sublim que és ‘La nit estelada’. Un quadre commovedor. Quan som davant d’ell pensem: “Van Gogh devia tenir la vida més feliç del món”, perquè oferia visions tan belles, tan originals, tan singulars, que devia haver estat recompensat per això. Però Van Gogh va tenir una vida absurda, veritablement absurda. Era tanta l’empatia que sentia per la gent pobra, que de jove va voler ser predicador. Finalment, va decidir convertir-se en pintor i se’n va anar a viure a París amb el seu germà Theo. A París va intentar integrar-se una mica en les xarxes de pintors i va desenvolupar una amistat força tràgica amb Paul Gauguin, una amistat que va acabar molt malament perquè Gauguin no suportava la personalitat esbojarrada de Van Gogh. Van Gogh va ser infeliç i no va vendre gairebé res en vida, molt, molt poc. Després de la seva mort es va convertir en el pintor més cèlebre de la història de la pintura, potser al costat de Leonardo da Vinci. I crec que aquesta és una de les coses més absurdes que puguem imaginar. M’agradaria que cada vegada que veieu un Van Gogh, entre ells la fabulosa ‘Nit estelada’, penseu en això. Perquè l’homenatge més bonic que podem retre a Van Gogh és estar una mica en comunicació amb el seu fantasma, que flota entre aquestes estrelles. Dir-li que li donem les gràcies per haver deixat tot això a la humanitat. Ara, la vida més impressionant és la de Frida Kahlo. Per començar, perquè era una dona. Ser artista i imposar-se sent una dona al segle XX era realment un repte enorme. I, a més, Frida va patir moltíssim. Quan era jove va tenir un accident que la va condemnar a una vida de dolor permanent. Quan mireu els autoretrats de Frida Kahlo, hi trobeu una enorme quantitat d’al·lusions al fet que la seva columna vertebral estava destrossada. Frida Kahlo també va patir molt per amor. Estava bojament enamorada de Diego Rivera, un altre artista immens. Tots dos formaven una parella molt compromesa políticament amb l’esquerra i que intentava transmetre el seu missatge social a través del seu art. En Frida Kahlo sempre hi ha una generositat envers els éssers més senzills que ens envolten: els animals. Li encantaven especialment els ocells i els micos. Són pertot arreu als seus autoretrats.

Thomas Schlesser. Frida va lluitar contra el dolor per pintar amb una energia immensa. Però en un moment donat el dolor va ser massa fort i no sabem si es va suïcidar o no, però el que sí que sabem és que era massa difícil de suportar. Poc abans de morir li van amputar un peu i crec que, senzillament, va abandonar la lluita. Però, en qualsevol cas, quan pensem en Frida hem de tenir presents aquest valor i aquesta perseverança. És una lliçó per a tots nosaltres. Ara que he parlat de dos artistes que van tenir una vida molt dura, m’alegra que parlem d’una artista que va tenir una vida feliç. Bé, faré un petit joc de paraules. A França tenim una artista del segle XIX que es diu Rosa Bonheur. I ‘bonheur’ en francès significa “felicitat”. Així que podríem dir que fins i tot en el seu propi nom hi ha alguna cosa feliç. Rosa Bonheur no va tenir una existència fàcil en tots els sentits, ni de bon tros. Però, com Frida Kahlo, sentia un amor absolutament immens pels animals. A la seva propietat tenia gats, gossos i fins i tot lleons. Adorava els animals. Vivia en un lloc meravellós, el bosc de Fontainebleau, just al costat de París. Rosa Bonheur té la particularitat de pintar els animals com si fes retrats d’éssers humans. En realitat, ens convida a veure els animals com els nostres iguals. I us he de dir una cosa: a la meva última novel·la, ‘El gat del jardiner’, on hi ha una relació entre un jardiner i uns animals, una relació extremadament forta, em vaig inspirar una mica en aquests grans artistes que eren capaços de considerar que tota la natura que els envoltava era una natura fraternal, com si existís una fusió amb el món. Crec que, gràcies a aquesta presència d’animals al seu voltant, Rosa Bonheur va tenir una vida molt feliç, tal com prometia el seu nom.

Óscar. I per quina d’aquestes vides canviaries la teva?

Thomas Schlesser. Si voleu triar aquesta vida, i aquí m’adreço també a tots els joves que volen convertir-se en artistes, hi ha una cosa que heu de comprendre. Triar la vida d’artista és triar tots els riscos. La vida no us estalviarà res. La vocació d’artista és una vocació en què tenim moltes més possibilitats de perdre que de guanyar. Moltes més. És fins i tot pitjor que això. Perquè, si guanyem, no ho sabrem. Ja que serà la posteritat qui ho dirà. Així que és una vida dura. És una vida ingrata. I per això, amics, tingueu respecte per les persones que teniu al vostre voltant i que volen abraçar aquestes carreres artístiques. Tingueu paciència. És dur. És veritablement dur. No és còmode. Fins i tot tendiria a dir el següent: no ho triem. Quan un vol convertir-se en pintor o poeta, quan un vol compondre música o vol convertir-se en cineasta, és una cosa que ens cau al damunt d’alguna manera. Ens arrossega. I de vegades ens arrossega molt lluny. Dit això, sense ser jo veritablement artista, soc escriptor, així que una mica d’això hi ha, però respondré a la vostra pregunta seguint el joc. Si hagués hagut de ser pintor, qui m’hauria agradat ser? Donaré dues respostes. La primera és que m’hauria agradat ser Vermeer, i us diré per què: ningú sap qui és. Així que, almenys, tindria la resposta a la pregunta que tothom es fa de qui era Vermeer. Però, bé, en fi. Ara, qui crec que va ser alhora mimat i torturat per la vida, qui va tenir una vida fora del comú, va ser Miquel Àngel. Miquel Àngel és del segle XVI. Heu d’imaginar que Miquel Àngel era la superestrella de la seva època. Era, què sé jo, l’equivalent a James Cameron, Steven Spielberg o Francis Ford Coppola. Els poderosos de l’època volien tenir Miquel Àngel amb ells per esculpir les seves tombes o decorar les seves capelles privades. Era la superestrella del segle XVI a Itàlia. Tothom el coneixia. Aprofitaré l’ocasió per explicar-vos una cosa molt divertida sobre Miquel Àngel, perdoneu-me. No coneixem cap quadre de cavallet de Miquel Àngel. Miquel Àngel no pintava quadres sobre cavallets, no li interessava. Li semblava una cosa una mica fàcil, poca cosa. El que li interessava era fer escultures monumentals o immensos frescos. Era algú que tenia una visió de les coses a escales enormes. Miquel Àngel va conèixer tots els poderosos i cobrava autèntiques fortunes pels seus serveis. Era molt ric, però guardava la seva fortuna sota el llit. En realitat, duia una vida completament dedicada al seu art. I tenia una particularitat: reunia el talent de poeta i d’artista, de pintor i d’escultor.

Thomas Schlesser. Era un escriptor meravellós. Quan va fer la Capella Sixtina va treballar completament sol, perquè no volia ajudants. Això és una cosa que m’agrada. I quan havia de pintar el sostre, treballava sobre bastides i, per tant, havia de treballar estirat, amb el braç estès. Devia ser un esforç espantós, d’aquells que et recargolen de dolor. Però us he de dir que és una cosa tan inversemblant que sí, si hagués de viure una vida d’artista, ja posats a triar en gran, triaria Miquel Àngel.

Marga. Hola, Tomás, soc la Marga. I et volia preguntar, si fossis capaç d’organitzar un sopar amb grans artistes i poguessis escoltar la seva conversa, a qui asseuries a taula? I què creus que dirien?

Thomas Schlesser. Aquí ens hem de divertir, hem de muntar la millor taula del món. A veure, espereu. Per començar, cal un artista que cuini. Sabeu a qui l’hi demanarem? L’hi demanarem a Goya. Perquè al Louvre, per desgràcia, no tenim gaires quadres de Goya, però n’hi ha un que adoro i que és molt dur. És un bodegó en què apareix el cap tallat d’un animal. És un cadàver i s’hi veuen fins i tot els ronyons. Si ensenyem aquest bodegó a un carnisser, dirà: “Però si això és una aberració!” Perquè és un animal que ha estat tallat a trossos, però no està gens preparat per convertir-se en carn. Que Goya prepari el menjar perquè ens divertim. Com sabeu, Goya va acabar sord. Aleshores em pregunto a qui asseurem amb ell. Amb un sord, el millor és posar-hi un altre sord, així que hi posarem Beethoven. A més, tots dos són contemporanis. Així que posarem junts Beethoven i Goya. No sé quina mena de conversa en sortiria, perquè, com que és una conversa entre dos sords, seria força absurda. Continuem. També cal un escriptor capaç de parlar de la profunditat de la vida. Aquí jo hi posaria Virginia Woolf. Posaria Virginia Woolf a taula, perquè és una autora immensa del segle XX. Això donarà una mica de profunditat a l’assumpte. Virginia Woolf. Però tampoc vull que això es converteixi en un sopar lúgubre. Així que cal gent una mica divertida. Us proposo, fins i tot podríem trucar-la per preguntar-li si hi està d’acord, que convidem també Madonna. Imagineu-vos: Madonna amb Beethoven, Goya i Virginia Woolf. Aquí ja comencem a tenir alguna cosa, almenys per a l’aperitiu. No sé si durarà fins al sopar o fins a les postres, però per a l’aperitiu ja tenim el nostre repartiment i no està malament. Cal algú místic. Cal algú profundament impregnat de fe. Així que us proposo també que tinguem santa Teresa d’Àvila, que es posaria a fer grans oracions místiques. Santa Teresa d’Àvila, Virginia Woolf, Madonna, Goya i Beethoven, no està malament. Ens falta un home perquè siguem sis. Si us sembla bé, jo puc ser el sisè. Aleshores mantindré una conversa amb ells. Parlaré amb ells. I sé què els diria. Els diria: “Escolteu, noto que l’ambient està una mica estrany i tal. Us proposo convidar un convidat sorpresa per a les postres”. I seria un músic que adoro, el cantant espanyol Paco Ibáñez. I arribaria Paco Ibáñez. I sabeu què faríem? Cantaríem tots junts ‘A galopar’, de Rafael Alberti, amb Paco Ibáñez a la guitarra.

Thomas Schlesser. En la meva opinió, aquí sí que tindríem un sopar.

Rodrigo. Hola, Tomás, soc en Rodrigo. En general coneixem les obres, però no les circumstàncies de quan les van fer. Ens pots explicar la història de l’obra que més t’ha impressionat?

Thomas Schlesser. Ah, bé, n’hi ha moltíssimes. Però, ja que som aquí entre nosaltres, he de dir que la història de Goya, en general, és una història absolutament fascinant. Sabeu? A la segona part de la seva vida Goya va patir una malaltia terrible. No només era sord, sinó que, a més, patia acúfens. Sabeu què són els acúfens? Els acúfens provoquen un xiulet permanent a l’orella. Goya en va tenir i, de fet, us ho dic entre nosaltres, jo també pateixo acúfens. Així que sé de què parlo. A dia d’avui ja m’hi he acostumat. Però estic segur que entre vosaltres, o entre els qui ens estan veient, hi ha persones que també tenen acúfens. No és gens agradable, perquè és allà permanentment dins teu. Tu també en tens? Ho veus? Aleshores saps fins a quin punt pot ser obsessiu i pertorbador. Però imagineu-vos-ho per a Goya. En el cas de Goya no és només que senti i tingui aquesta mena de soroll permanent. És que no hi sent i, dins seu, hi ha aquest brunzit que el pertorba tot el temps. Crec que pot arribar a assemblar-se realment a un malson. I estic parlant de la dècada de 1790, quan ja té una part de la seva carrera a l’esquena. Goya era pintor de cort. Era un molt bon pintor de cort, amb obres meravelloses. Però cal dir les coses com són. A partir del moment en què emmalalteix i apareixen els seus problemes, la seva carrera i la seva força com a artista ja no són gens les mateixes. Es torna extraordinari. Quan mirem, per exemple, aquelles velletes pintades en tonalitats ombrívoles, fosques, exactament com una mena de malson, no podem evitar pensar en tot aquell univers interior que tenia a dins. Hi ha una història increïble que hem d’explicar. Goya s’instal·la en una casa que es diu la Quinta del Sordo. No sé si ho sabeu, però la Quinta del Sordo no es va dir així perquè Goya s’hi instal·lés. Ja es deia així. De manera que, en certa manera, estava predestinada per a Goya. Aleshores passa una cosa increïble. Goya va decorar la casa amb aquestes pintures que tots coneixem i amb aquestes tonalitats tan pesades, tan cendroses, però que alhora tenen tanta profunditat que tenim la impressió d’accedir a altres mons. Goya, en el fons, és algú que ens convida a somiar. És algú que posseeix una força d’imaginació immensa. Quan som davant d’un Goya és com si el nostre cervell florís, s’obrís a moltíssimes altres coses. Faré una comparació amb el cinema, si us sembla bé.

Thomas Schlesser. Goya és una mica com el cineasta David Lynch. David Lynch feia pel·lícules en què tota aquella foscor, aquell ambient una mica sòrdid, una mica tenebrós, una mica inquietant, era en si mateix una atmosfera entre el somni i el malson. Però David Lynch també ens convida a posar en marxa la nostra pròpia imaginació, el nostre propi somieig, i això és el que adoro de Goya. En realitat, és un artista d’una generositat immensa. Però tota la història que hi ha al darrere, la història d’aquella sordesa, d’aquells acúfens, d’aquella casa on es retira, aquesta història és veritablement commovedora. Diria una última cosa sobre Goya, sobre el seu context: també va ser un artista molt compromès políticament. Va ser un artista educat, podríem dir, en la cultura de la Il·lustració, en la cultura liberal i revolucionària de finals del segle XVIII. I després va comprendre perfectament què significaven la tragèdia i l’absurd de les campanyes militars. No puc evitar citar-vos l’extraordinari quadre ‘El 3 de maig a Madrid’, perquè és una de les expressions més commovedores de la lluita contra l’estupidesa imperial. En aquest cas la de Napoleó, que conec perquè em queda a prop.

Lidia. Hola, Tomás, soc la Lidia. Estic encantada de ser aquí. Jo soc molt racional. Bé, era molt racional des de petita, números… I amb el pas dels anys sí que estic molt més oberta a l’art. Però tot i així m’adono que no conec gaire gent a qui agradi la poesia o que llegeixi poesia. La meva pregunta és si creus que és perquè és molt enrevessada, perquè de vegades sembla que estigui escrita en clau.

Thomas Schlesser. És veritat, és veritat, m’encanta aquesta expressió. Podríem considerar que la poesia és una cosa xifrada. Però comencem per aquí. Si la poesia és una cosa xifrada, d’alguna manera es pot convertir en apassionant si intentem desxifrar-la com ho faríem amb fórmules màgiques. A mi m’agrada pensar en la poesia com una forma de bruixeria. De fet, hi ha poetes que diuen això, que diuen que és una mena d’alquímia, d’ocultisme. Comencem veient la poesia d’aquesta manera. Aquest és el primer element. Fins i tot quan no entenem res, podem convertir la poesia en una mena d’encanteri enorme. L’altra qüestió és que la poesia té fama de ser difícil perquè, quan som petits, la manera com aprenem resulta tediosa. Estic segur que tots teniu aquells records en què us obligaven a aprendre poemes de memòria. Resulta desagradable perquè, per començar, aprendre de memòria no sempre és agradable. I perquè, a més, després cal recitar davant dels companys. Aleshores ens sentim incòmodes, tenim la impressió de fer-ho malament. Així que, sovint, està associada a mals records. I, a més, moltes vegades a l’escola, a l’institut, ens acostem a la poesia d’una manera tècnica. Ens posem a disseccionar textos com si fóssim metges. I aquí també és veritat que perd una mica el seu encant. Atenció, els professors fan molt bé la seva feina. Tenen motius per fer-ho així perquè això és el que permet desenvolupar el nostre vocabulari, la nostra sintaxi i, per tant, fer-nos més intel·ligents. Però és veritat que trenca una mica l’encant. Així que tenim una altra assignatura maleïda. Amb les matemàtiques passa una mica com amb la poesia. Un cop acabem l’institut pensem: “Mare meva, mai més”. Creieu-me, la poesia és tot el contrari del que pensem. La poesia és del costat de l’alegria. La poesia és del costat de l’impuls vital. La poesia és del costat de la generositat. I el primer que cal entendre és que la poesia és una forma oral. Cal dir-la, cal declamar-la. Cal arribar a cridar-la, cal arribar a cantar-la. La poesia, quan es llegeix, pot ser molt commovedora, però és millor escoltar-la. Per exemple, en la veu d’un gran actor o una gran actriu, o encara millor, en la veu d’algú proper que us dirà alguna cosa a través d’un poema. En aquell moment les paraules ressonen d’una altra manera. Segur que no ho entendrem absolutament tot, però el que sí que és segur és que escoltarem ritmes, rimes, i que la pura musicalitat acabarà produint una vibració. Si us sembla bé, us faré una petita demostració en francès. I veureu que, fins i tot encara que no entengueu el francès, sentireu dins vostre alguna cosa intrínsecament musical que és absolutament deliciosa.

Thomas Schlesser. “Sigues assenyat, oh, dolor meu, i roman més tranquil. Reclamaves la nit; descendeix, aquí és. Una atmosfera fosca envolta la ciutat, portant a uns la pau i a uns altres la preocupació”. Veieu com hi ha alguna cosa que es desplega? Són uns versos de Charles Baudelaire, d’un poema que es diu ‘Recolliment’. És molt bonic perquè, què fa Baudelaire? Intenta dir al seu patiment que es quedi tranquil. Intenta domesticar el seu patiment. Adoro aquest poema perquè és veritat que la poesia posseeix aquesta virtut de consol. Ens adrecem al dolor per dir-li: “Ara et calmes”. Una mica com l’hi diríem a un animal que intentem domesticar. I, de vegades, us ho asseguro, la poesia és d’una senzillesa enorme, però amb imatges explosives que fan que no tornem mai a mirar el món de la mateixa manera. N’hi ha prou amb un vers, un de sol. Permeteu-me, per exemple, recordar el vostre immens poeta García Lorca. García Lorca, en un moment donat, explica els efectes que produeix el sol al cel sobre un jardí. I diu aquestes paraules tan senzilles. Diu: “Surt el sol. El jardí es dessagna en groc”. És tan commovedor, tan senzill… Aquest petit desplaçament, com veieu, en la imatge de la sang, que ja no és vermella sinó groga, amb el sol caient sobre el jardí, farà que cada vegada que veieu una resplendor sobre un camp una mica sec contempleu el món amb la bellesa de les paraules de García Lorca.

Arantxa. Hola, Tomás, jo soc l’Arantxa. El que jo et plantejo és: si en llegir un poema et sents més sol, t’està ajudant o t’està enfonsant una mica més. Per què vull llegir poesia si em sentiré més trista del que estic?

Thomas Schlesser. És veritat. La poesia sol ser trista. Sovint és molt malenconiosa. La poesia parla moltes vegades del pas del temps. Sovint parla del dol. Sovint parla de la frustració, de la brevetat de la vida. És cert. I no puc negar que els poetes necessiten molt exterioritzar aquestes obsessions. De vegades fins i tot aquests poemes es converteixen en malsons. És cert. Però crec que quan escoltem la veu dels poetes parlar de la desgràcia, és una manera de sentir-nos menys sols. Tots ho heu experimentat. En els moments dolorosos de la vida, per exemple quan un ésser estimat ens ha deixat, existeix una necessitat immensa de comunitat. Necessitem reunir-nos. Plorar, però també riure. Compartir les nostres emocions. Quan llegiu un poema, no esteu sols amb vosaltres mateixos. És com si estiguéssiu connectats amb algú en el més enllà, que és l’escriptor. L’escriptor que va voler deixar per a la posteritat una petita empremta perquè sentíssim que estem junts. Pensareu que soc un místic i que estic una mica boig, però crec en el que dic. Crec que l’escriptor deixa una petita empremta perquè estiguem junts entre nosaltres, entre els vius i els morts. Que siguem una gran comunitat humana i, potser fins i tot més enllà de la humanitat, una gran comunitat d’éssers vius, i que formem un sol cos. Que estiguem veritablement junts. Molt sovint imaginem que els poetes són persones tancades a la seva torre d’ivori, persones solitàries. Però no és veritat en absolut. És completament fals. La poesia, quan va néixer, era un exercici col·lectiu. Si les grans epopeies de l’Antiguitat han arribat fins a nosaltres, la ‘Ilíada’, la ‘Odissea’, la ‘Eneida’, és perquè els poetes les cantaven davant d’assemblees que, al seu torn, les aprenien de memòria i, després, anaven a cantar-les a altres assemblees. Així és com els versos d’Homer, els versos de Virgili, l’extraordinària epopeia de Gilgamesh, de fa milers d’anys, continuen ressonant a les nostres orelles i ens permeten establir una connexió absolutament extraordinària a través dels segles i els segles. La poesia és una cosa fonamentalment col·lectiva, aglutinadora, comunitària. I els poetes? Els poetes són cossos, són veus que han travessat la Història, són pells, carns, i no només esperits. Els poetes són aventurers. Arthur Rimbaud se’n va anar al nord d’Àfrica per traficar amb armes. Els poetes són criminals. Villon, per exemple, a França, va ser un criminal. Verlaine va disparar a Rimbaud i va acabar a la presó. Els poetes són bojos. El gran poeta alemany Hölderlin va passar desenes i desenes d’anys en una torre pensant que era una altra persona diferent de qui era.

Thomas Schlesser. Els poetes són resistents. El gran poeta René Char, quan lluitava contra el nazisme, escrivia a la resistència, en la clandestinitat. Els poetes estan implicats en la història. També us podria citar les grans veus feministes del segle XVI. La gran poeta Louise Labé, que deia que tenia dret a estimar com un home a través de la poesia. Gaspara Stampa a Itàlia, Lady Mary Wroth a Anglaterra. Així que escolteu bé això. Darrere d’aquesta desgràcia que descriuen, que pot ressonar amb la vostra, i que us podria enfonsar encara més, hi ha tanta densitat, tanta vitalitat, que ofereix raons per mirar més aviat cap al sol.

Andrea. Hola, Thomas, soc l’Andrea. Suposo que tens un quadre o un poema preferit. Ens podries dir quins són i per què?

Thomas Schlesser. Amb molt de gust, però us aviso: ho faig només com una cosa especial per a vosaltres avui. Perquè cada vegada que em fan aquesta pregunta responc una cosa diferent. I així estic segur que, al final de la meva vida, hauré recorregut tot el que m’agrada. Un quadre preferit per a avui. Citaré una cosa una mica estranya, però també és una mica per provocar-vos. Per avui és ‘Quadrat negre sobre fons blanc’, de Kazimir Malèvitx. I em direu: “Però, a veure, això no pot ser. Només és un quadrat negre sobre un fons blanc. No pot ser, s’està rient de nosaltres”. I aquí és on l’ofici d’historiador pot ser útil. Perquè per comprendre aquesta obra cal imaginar el context en què va ser creada. El que diu Kazimir Malèvitx és que, després d’haver pintat de manera figurativa i d’haver provat moltíssims estils diferents, va arribar a imaginar que la simplicitat absoluta, una simple forma geomètrica regular amb només dos colors, i a més el negre i el blanc, n’hi hauria prou per tenir un poder eloqüent, un poder expressiu. El que diu Malèvitx és que aquest quadre és també una invitació. Una invitació a deixar que dins vostre, al vostre interior, ascendeixin els colors que porteu a dins. Jo crec profundament en això. Penso que, evidentment, quan visitem un museu hi anem a veure formes, colors, línies boniques, símbols, històries. Però portem dins una enorme quantitat de coses, i els grans artistes són els qui aconsegueixen activar-les. Un artista com Malèvitx tenia precisament aquest desig: que els sons, els colors, les formes, les impressions, les sensacions que travessen el nostre cos, aflorin a la superfície i envaeixin la nostra ment. Això em sembla absolutament meravellós. I afegiré una cosa més. Quan Malèvitx pinta això som l’any 1915, en el context prerevolucionari de la Rússia d’aleshores, de l’Imperi Rus, quan existien les repressions del tsar i, per tant, hi havia un desig de llançar grans crits de llibertat. Pintar un quadrat negre sobre fons blanc era una mena de manera de dir: “A partir d’ara fem taula rasa i passem pàgina per tornar al grau zero abans d’una nova història”. Des d’aquest punt de vista em sembla extremadament interessant i extremadament ric. A partir d’ara no tornareu a veure mai de la mateixa manera un quadrat negre sobre un fons blanc. Ah, i sobre la poesia, us diré quin és el meu poema preferit d’avui. És un poema d’un gran escriptor francès del que anomenem la negritud, és a dir, el corrent decolonial a França. Un poeta que es diu Aimé Césaire. I Césaire, en un moment donat, escriu uns versos per dir que vol que la seva boca sigui la boca de tothom.

Thomas Schlesser. A la meva novel·la ‘El gat del jardiner’ apareix aquest poema perquè, al meu parer, s’aplica fins i tot als mateixos animals, que no tenen la possibilitat d’expressar-se ni de dir el que porten a dins. Aquest poema és meravellós. És ‘Quadern d’un retorn al país natal’. Césaire escriu: “La meva boca serà la boca de les desgràcies que no tenen boca. La meva veu, la llibertat d’aquella que s’enfonsa a la masmorra de la desesperació”.

Nico. Hola, Thomas, soc en Nico. A mi també m’agrada pintar quadres. Jo pinto quadres. Soc una mica artista. Bé, però jo veig aquesta perfecció en els traços que he vist en les grans obres de la història de l’art. El Renaixement, tota la història de l’art, ha estat, al llarg de la història, les càmeres de fotos, perquè no hi havia càmeres de fotos i a través dels quadres s’ha anat guardant la història. Però avui dia l’art modern és diferent. Quina opinió et mereix que hi hagi obres d’art modern que siguin una tela en blanc o una peça de fruita enganxada a la paret? Quina opinió et mereix?

Thomas Schlesser. La meva opinió és que, a començaments del segle XX, va passar una cosa completament increïble. Podem pensar el que vulguem sobre això; no dic que estigui bé ni que estigui malament. Però a començaments del segle XX els artistes disposaven de totes les possibilitats d’expressió. Tot és legítim. Tenim dret, si volem, a fer una dansa una mica caòtica i aquesta serà la nostra manera d’expressar-nos, i serà tan legítima com pintar com Leonardo da Vinci. Hi ha un artista molt conegut que es diu Marcel Duchamp. Duchamp, en un moment donat, a la dècada de 1910, va proposar mostrar objectes i dir: “La meva obra d’art, la meva escultura, és simplement l’apropiació d’alguna cosa de la realitat, una cosa que adquireix importància dins d’una galeria o d’una exposició entre altres obres que pot tenir al costat”. El simple urinari de Marcel Duchamp es converteix en una obra d’art, encara que ell anés a comprar-lo a una botiga. No dic que estigui bé ni que estigui malament, però històricament va passar. I no podem actuar com si la història no hagués passat per aquí. Evidentment, comprenc que de vegades pugui resultar una mica irritant, però té un gran avantatge. I és que, siguem qui siguem i fem el que fem, no tenim cap raó per prohibir-nos expressar-nos de la manera que desitgem. Cadascú és lliure de fer-ho com vulgui. Bé, potser no tots tindrem la mateixa carrera que Pablo Picasso, Claude Monet o Georgia O’Keeffe. No, hi ha poques possibilitats. Però el que ens han ofert aquests artistes és una cosa que jo anomenaria “l’emancipació de la creació”. Tenim dret a provar el que vulguem. I això em sembla una conquesta immensa. I no passa res si no ens agrada. No passa res si alguns aconsegueixen èxits absolutament fenomenals mentre nosaltres considerem que el que fan és simplement una ximpleria absurda. Millor per a ells, pitjor per a nosaltres. No té gaire importància. El que compta és que podem fer el que vulguem amb la llibertat creativa que tenim a la nostra disposició. No només els artistes, sinó vosaltres, jo. No hi ha cap raó per no intentar-ho. És evident que tot el que està relacionat avui amb el món digital ocuparà un lloc cada vegada més gran en la producció artística. Està escrit per endavant. Però escolteu una petita història. El famós Marcel Duchamp, en un moment donat, visita el 1912 un saló d’aeronàutica i diu a un dels seus amics: “Mai farem res més bell que aquesta hèlix d’avió”. I afegeix: “La pintura ha mort”. Això va ser el 1912. Creieu que la pintura ha mort? En absolut. La pintura continua aquí. Així que, encara que sigui totalment evident que el món digital es convertirà en un mitjà d’expressió a l’abast de qualsevol artista i, per tant, es desenvoluparà cada vegada més, crec que les antigues formes d’expressió no desapareixeran per això. Que l’escultura, la pintura, la poesia no només sobreviuran, sinó que continuaran vivint. Continuar vivint no és senzill en el món en què som. Sabeu, acostumo a dir una cosa: quan estic completament sol soc molt pessimista i, quan surto de casa i entro en contacte amb altres persones, com ha passat aquí, em torno molt optimista.

Thomas Schlesser. Tan bon punt parlem entre nosaltres, les coses van bé. De debò, van bé. A mi no m’agrada aquest discurs que consisteix a dir que la humanitat és horrible, etcètera. La humanitat pot fer coses horribles, però, tot i així, la major part del temps somriem, ens ajudem els uns als altres i hi ha sentiments bonics que ens uneixen i ens travessen. He passat un estiu difícil, amics, perquè a França, com també ha passat a Espanya, a França, al meu país, a la Provença, aquesta terra on transcorre ‘El gat del jardiner’, hi va haver incendis molt a prop de casa meva. ‘El gat del jardiner’, de fet, està travessat per aquesta fòbia al foc perquè m’he hagut d’enfrontar a grans desastres d’aquest tipus. I em temo que es multipliquin cada vegada més. Amics, hem d’estar atents al nostre planeta. Hem de cuidar els éssers vius que ens envolten. I sabeu què? M’encanta aquesta idea segons la qual un poeta és com l’heroi de la mitologia que prometia robar el foc. Així que deixem d’incendiar els nostres camps, els nostres països, amb curses desenfrenades cap a l’urbanisme i la industrialització, i robem el foc per tornar-lo: aquest foc interior, aquest foc de les arts, aquest foc humà. Gràcies.