Cuida de les paraules i el llenguatge et cuidarà a tu

Luis Castellanos. Hola, sóc en Luis Castellanos, sóc doctor en filosofia pura i investigador. M’apassiona el món de les paraules i investigo com les paraules funcionen en el cervell. Cuida les teves paraules i elles cuidaran de tu.

Juan Carlos Hervás. Luís, em dic Juan Carlos Arboas, sóc professor d’un institut públic d’aquí, de Madrid, el IE Julio Pérez i sóc pare. I et volia fer unes preguntes. Per centrar, què és el llenguatge positiu?

Luis Castellanos. El llenguatge positiu és com recollim el poder de les paraules, dient que les paraules ens ensenyen a veure i a trobar el vessant favorable de les coses. Ens ajuda d’alguna manera a protegir-nos de la vida, que podrem tenir un futur amb el propi llenguatge, que ens acompanyarà fins l’últim dia de la nostra vida. Ens ajuda també a entendre la nostra pròpia història, la nostra pròpia narració, perquè les paraules construeixen cada dia els nostres relats, forgen la nostra personalitat, la nostra memòria, la nostra capacitat de veure el món. Les paraules positives el que fan és ensenyar-nos a veure el vessant favorable d’aquest món.

Juan Carlos Hervás. Fiquem-nos en el camp de l’educació. Què aporta el llenguatge positiu a l’aprenentatge?

Luis Castellanos. Primer, ajuda moltíssim a construir la personalitat. És a dir, construïm la personalitat paraula per paraula, construïm la nostra memòria paraula per paraula, construïm els nostres somnis paraula per paraula. Per tant, el que està aportant és que la nostra personalitat, allò que nosaltres serem en un present i en un futur es construirà amb unes paraules que ens poden ajudar. També aporta altres eines, encara més importants: aporta la capacitat del cervell de ser més ràpid, d’estar més atent, d’estar més concentrat. Aporta energia, aporta creativitat. Això és el que fa. El més important del llenguatge, i del llenguatge positiu i de les paraules positives, és que t’estan donant una energia que abans no sabíem que venia del llenguatge i ara sí sabem que ve del llenguatge. I això és molt important pels nens, que s’adonin que el seu propi llenguatge activa la vida.

Juan Carlos Hervás. I quin efecte tenen les paraules? Per què, tant les paraules positives com les negatives, quin efecte tenen en el cervell?

Luis Castellanos. Les negatives comprimeixen, d’alguna manera el que fan és que redueixen el teu camp de visió del món. El que fan les paraules negatives és que estenen, d’alguna manera, atrapen la teva memòria, el teu temps, i fan que tot això et duri més, una duració més gran. El llenguatge negatiu el tenim perquè les emocions, principalment, són negatives. Si anem a les nostres emocions bàsiques, si n’agafem cinc, la ira, la por, l’enuig, el fàstic, l’alegria, al final t’adones que n’hi ha una que és positiva i la resta són negatives. Què fa el que és positiu? El contrari. És un temps de reacció en el cervell molt més ràpid, et fa estar molt més atent, et fa estar més concentrat, en definitiva fa que tinguis, com et deia, més energia, et fa ser més intel·ligent, et fa buscar recursos creatius en la vida, t’obre la vida. Et dona energia per obrir-te al món, per buscar solucions, per trobar-les, et fa molt més intel·ligent. La intel·ligència és la nostra capacitat de trobar futur diferent al que ara tenim.

Juan Carlos Hervás. I els professors, com podríem fer servir aquest llenguatge positiu? Realment el llenguatge positiu tindria un efecte en el rendiment dels nois?

Luis Castellanos. Gràcies a en Daniel Goleman i La intel·ligència emocional s’ha donat un petit gir, a nivell educatiu. Les emocions són importants. En Daniel Goleman ha establert cinc passos als quals nosaltres també ens hi hem adaptat. Primer hem de prendre consciència del nostre llenguatge o de les nostres emocions. Prendre consciència del llenguatge és saber què és una paraula positiva o què és una paraula negativa, quins efectes té. El segon pas és regular l’emoció, regular les paraules. Si jo no puc regular les paraules, si no les puc escollir, com podré canviar? Si no prenc consciència de les paraules no podré regular. Els professors poden prendre consciència de les paraules, regular-les, per ser autònoms, per tenir autonomia emocional o lingüística, perquè no m’afecti tant el que m’estan dient o les emocions que estic rebent, saber-les controlar d’alguna manera. Per tant, jo crec que el primer pas és prendre consciència, fonamental. Segon, regular el llenguatge. Tercer, tenir autonomia en el llenguatge, poder dir, escollir les paraules, no parar-me automàticament en el que em ve. Aquest quart pas seria tenir les habilitats lingüístiques, aquelles habilitats que ens permeten relacionar-nos amb els altres i em permeten relacionar-me amb mi mateix, que em permeten obrir-me al món, aquest llenguatge positiu que em fa veure el vessant favorable de les coses és una habilitat, i això em dona unes competències, que seria el cinquè pas. Competències emocionals o competències lingüístiques: sóc una persona competent per crear i establir una relació social favorable, per relacionar-me no només amb els meus alumnes com a professor sinó també amb la meva parella, com a pare, com a mare, o amb els meus companys, amb la gent que em trobo pel carrer. Al final, aquestes competències abasten l’univers en que ens movem i fan que aquest univers sigui encara molt més universalitzable. M’adono que formem part d’una cosa més gran que nosaltres mateixos, de l’univers de 7.500 milions de persones.

Luis Castellanos. Per tant, jo crec que el primer pas és prendre consciència, fonamental. Segon, regular el llenguatge. Tercer, tenir autonomia en el llenguatge, poder dir, escollir les paraules, no parar-me automàticament en el que em ve. Aquest quart pas seria tenir les habilitats lingüístiques, aquelles habilitats que ens permeten relacionar-nos amb els altres i em permeten relacionar-me amb mi mateix, que em permeten obrir-me al món, aquest llenguatge positiu que em fa veure el vessant favorable de les coses és una habilitat, i això em dona unes competències, que seria el cinquè pas. Competències emocionals o competències lingüístiques: sóc una persona competent per crear i establir una relació social favorable, per relacionar-me no només amb els meus alumnes com a professor sinó també amb la meva parella, com a pare, com a mare, o amb els meus companys, amb la gent que em trobo pel carrer. Al final, aquestes competències abasten l’univers en que ens movem i fan que aquest univers sigui encara molt més universalitzable. M’adono que formem part d’una cosa més gran que nosaltres mateixos, de l’univers de 7.500 milions de persones.

Juan Carlos Hervás. Quines paraules escolliries com importants en educació?

Luis Castellanos. Hi ha una paraula que em sembla fonamental. Socialment, i no només a nivell educatiu que jo crec que ho pot transformar tot i, a més, és la que fa que siguem éssers creatius i aquesta paraula és “sí”. Tothom s’entesta sempre en el “no”. El “sí” és la paraula que et dona poder. Significa que si et dic que “sí” a tu i a alguna cosa, tu i jo construïm alguna cosa, el nostre cervell reaccionarà i s’obrirà, obrirà portes. Si sempre dic “no” a la primera, el que estic fent és segellar el meu cervell d’una manera: no permetré que sigui creatiu i tampoc et permetré ser creatiu a tu. El “sí” és la primera proposta que nosaltres ens hem de fer.

Juan Carlos Hervás. Construeix ponts.

Luis Castellanos. Construeix ponts, el “sí” és la paraula fonamental en l’ésser humà: el “sí” a la curiositat, a l’admiració, a estar amb tu, a compartir la vida, a moltíssimes coses. El “no” ja t’ha tancat la porta. Aquesta és la primera paraula que nosaltres aprenem, perquè el “no” ve després de saber dir “sí”, si no saps dir “sí”, el “no”, no. Una altra paraula que em sembla fonamental i que crec que és molt interessant, com a mínim en el meu cas, és “alegria”. La paraula “alegria” és el substrat del que nosaltres volem, molts cops, com a pares, com a professors o com a persones normals i corrents, que és que volem ser feliços, tenir una bona història de vida. On mesurem si una persona és feliç i té una bona història de vida és si som alegres. L’índex d’alegria s’hauria de mesurar als col·legis. Quan el nen és molt alegre, va somrient i poc a poc, per les circumstàncies de la vida i perquè el món és així, hauríem d’entendre per què diem que el món és així, va aprenent un índex d’alegria, per tant, va aprenent un índex de felicitat i de sobte comença a trobar menys coses que el facin estar alegre. Hem de saber quan anem perdent l’alegria, hauríem de mesurar cada dia la nostra alegria per saber si n’estem perdent i on l’estem perdent, i aquí és on entren les paraules.

Juan Carlos Hervás. Fixa’t que els nens no relacionen l’escola amb l’alegria.

Luis Castellanos. És clar.

Luis Castellanos. Però els professors i els pares l’hem perdut. Si sortim al carrer sembla que hem d’estar seriosos, sembla que no podem somriure, no podem ser amables, bondadosos, atents. De sobte ens han tret l’essència de la nostra pròpia felicitat sense que ens n’haguem adonat. Aprendre és alegria, és el que fem cada dia per enfrontar-nos al que no coneixem. Només ens cal aprendre les coses, però si ens treuen la capacitat d’aprendre llavors el que fem és repetir i repetir conductes, que, a més, es perllonguen al llarg de la vida i aquestes conductes afecten al nostre comportament, a la nostra personalitat, a les nostres relacions i ens afecten quotidianament.

Juan Carlos Hervás. la relacionen amb altres coses, però concretament amb l’alegria, no.

Luis Castellanos. Ah, bé, sí.

Juan Carlos Hervás. No és que s’hagi desterrat, és sancionable.

Luis Castellanos. I a les empreses.

Juan Carlos Hervás. I un noi alegre, que està com més animat a classe, se’l sanciona.

Luis Castellanos. Sí, sí

Juan Carlos. Perquè el que es vol és una altra cara, sembla que l’esforç i l’aprenentatge està més relacionat amb una altra…

Luis Castellanos. Jo sempre dic que a mi em van fer fora de dos col·legis. I a vegades t’adones que el que t’estan prenent és la capacitat del mateix que et volen ensenyar. Ens trauran el més essencial que volem. Què volem de nosaltres mateixos? En Daniel Kahneman, premi nobel d’economia i que és el primer psicòleg al que li van donar un premi Nobel d’economia, l’any 2002, i ell diu que el que més ens importa a tots els éssers humans és la història de la nostra vida i el que més desitgem és que aquesta història sigui una bona història amb un protagonista decorós. Això és el que volem, tenir una bona història amb un protagonista decorós. Llavors, si ens treuen la capacitat de fer una bona història… Que és el llenguatge positiu? La capacitat de construir bones històries. Com d’alegre he sigut avui, com m’ha anat avui? Com t’ha anat el dia, fill meu? Digue’m, has estat alegre? Són històries, són narracions.

Juan Carlos Hervás. Però, a part d’això, és paradoxal, com tu dius. Quan preguntes a un professor o a un pare què vol pel seu fill, què pretén l’educació, és ser feliç, i en canvi, després, la posada en escena, el que es fa per això, és com que ho aparta, no? Com si la felicitat està en un altre lloc, oi?

Luis Castellanos. Sí.

Luis Castellanos. És clar, perquè nosaltres, com a adults, clonem, i el que estem ensenyant o inspirant als nens és el que nosaltres som. Aleshores, anem seriosos, estressats, aclaparats, i ells ho veuen. El que hem fet al llarg de tota la història de la humanitat és que hem robat visualment i auditivament. Necessitem copiar les coses per aprendre més ràpidament. Llavors, ells roben visualment i auditiva el comportament del professor, del pare, i llavors el repeteixen, llavors són clons. És clar, en definitiva qui hauria de canviar seria el propi professor, el propi pare hauria de dir: “escolta, aquí ens hem de divertir”. “No, no, és que mira, he de treballar vuit hores, 16 hores, quan arribo a casa estic aclaparat, com puc jo estar pel nen?” I el professor diu, “vaig d’aula en aula, i tinc 40 alumnes, no em sé el nom dels nens”. Al final, l’aclaparament és el que ells estan fent. El llenguatge positiu, les paraules, en definitiva, que nosaltres puguem dir, han de ser paraules que inspirin, amb ànima, les paraules són ànimes inspiradores.

Juan Calos Hervás. O sigui que els primers que han de depurar el llenguatge són els educadors, tant pares com professors.

Luis Castellanos. És clar.

Juan Carlos Hervás. La idea que tens tu, una mica, que el llenguatge és contagi, no?

Luis Castellanos. Què és abans, l’ou o la gallina? És una bona pregunta. Però quan tu et quedes embarassada ja estàs educant en el llenguatge. El nen, a la panxeta, ja està escoltant les paraules. Li pots posar uns “post-it” en els que hi posi “alegria”, “entusiasme”, que ja puguin estar, d’alguna manera, quan et mires, contagiant a aquell fetus que hi ha allà a dins, a aquest ésser que naixerà, d’alguna manera ja li estàs dient alguna paraula positiva. Què va ser abans, l’ou o la gallina? Al final ens quedem embarassats, els éssers humans, i naixerà un nen. Des del primer moment d’aquesta gestació ja podem fer servir aquest llenguatge, podem ser contagiosos, i quan tinguem una excusa, que la tindrem, no ens hem de demanar perfecció, ens hem de permetre el dret a equivocar-nos, a fracassar, a ser humans, ens ho hem de permetre.

Luis Castellanos. El llenguatge positiu el que farà és que ens adonem abans que hem dit alguna cosa que no és adequada, i que prenguem les mesures, que demanem perdó abans, això és el que fa el llenguatge positiu, no és “bonisme”, no, no, simplement és una reacció de temps, som temps i atenció. Naixem, creixem i morim i parem atenció a la vida a certes coses, el que estem dient és que s’han de reconceptualitzar les paraules o el llenguatge oral, gestual i escrit, perquè signifiquen en la nostra vida la construcció de la nostra història, que deia en Kahneman, i com que volem tenir una bona història de vida, el llenguatge és qui construeix aquesta bona història de vida.

Juan Carlos Hervás. I un dia vas aparèixer a l’institut Julio Pérez i vas presentar un projecte preciós que es deia “paraules habitades”. Què és el projecte Paraules habitades?

Luis Castellanos. Em permetràs que t’ho comenti d’una manera molt concreta, perquè el que vam intentar fer amb vosaltres va ser tres plantejaments, tres grans preguntes, i a veure si les podíem respondre tots en conjunt: pares, professors i alumnes. Em permetràs que et faci aquestes mateixes preguntes, les vegis i nosaltres puguem entendre per què un projecte tan interessant com Paraules habitades venia d’un altre històric, que abans hem mencionat. En Daniel Kahneman, en Martin Zeligman, que parlava de què és l’autèntica felicitat, i el professor John Hayek, que deia: “aprendre o ensenyar?” Doncs aquí estem aprenent.

Luis Castellanos. Una de les primeres preguntes que vam fer i que em semblava molt important és: quina història de vida desitges pels teus fills o alumnes?

Luis Castellanos. Segona pregunta: en quin món t’agradaria que visquessin els teus fills o alumnes?

Luis Castellanos. Tercera pregunta: què vols aportar al futur dels teus fills o dels teus alumnes?Aquestes tres preguntes…

Juan Carlos Hervás. Aquest va ser l’inici.

Luis Castellanos. Sí.

Juan Carlos Hervás. El punt de partida.

Luis Castellanos. El punt de partida, amb això em vaig presentar al col·legi Julio Pérez. Volíem veure què és el que realment pensen els pares i professors, quina història volen per la seva vida, quin futur desitgen pels seus fills i què volen aportar ells, en quin compromís volen estar.

Juan Carlos Hervás. I d’aquesta recollida de dades, què us va sorprendre?

Luis Castellanos. Principalment la recollida de dades de la primera pregunta va ser impactant. En la majoria de gent la paraula felicitat apareix en el 70% dels discursos de tots els pares. Evidentment apareix que tinguin un bon futur, que tinguin salut… Però no apareixia res de que fossin bons matemàtics, físics, químics, biòlegs, infermers, no apareixia res de tot això, apareixien conceptes generals. De la segona pregunta, si et pregunto què vols pels teus fills i quina història vols pels teus fills, hi havia una cosa fonamental que és que no sabem, donem respostes des del que ja entenem, no creem res nou, les preguntes i respostes eren com repetitives. El pare i la mare, el professor, sí, jo vull explicar una història bona, què dedicaràs? Temps? Atenció? Energia? Capacitat d’aprenentatge? Esforç per veure de manera diferent? Estaràs més present quan els teus fills siguin a casa o amb els teus alumnes, i de quina manera? No hi havia respostes creatives.

Juan Carlos Hervás. O sigui, tenien clar a on volien que anessin els seus fills però no tenien clar com fer-ho.

Luis Castellanos. El com. I jo crec que això és l’essència del projecte Paraules habitades, el com. Com podem fer que al final, que tu desitges que el teu fill o el teu alumne sigui feliç, que tingui salut, benestar, donar-los eines perquè puguin complir i assolir els seus somnis. I per això dèiem que educar és atendre als somnis dels altres.

Juan Carlos Hervás. El que aportàveu vosaltres en el projecte és aquesta eina.

Luis Castellanos. Exactament.

Juan Carlos Hervás. I quina eina vau aportar a pares, professors i alumnes perquè poguessin dirigir-se cap aquest món que volien?

Luis Castellanos. La primera eina fonamental era: com podem prendre consciència del llenguatge? I aquí van aparèixer les meravelloses llistes de comprovació.

Juan Carlos. Què és una llista de comprovació?

Luis Castellanos. Bàsicament és prendre consciència absoluta del llenguatge. Una llista de comprovació venia d’altres exemples, són les llistes que tenen, per exemple, els pilots d’avions, que es xequegen: si tenim el dipòsit de gasolina ple, si els flashos estan plens, si el tren d’aterratge està en ordre, si les portes estan tancades… Una llista de comprovació és comprovar allò que a vegades ens pot portar al desastre. Per tant, el primer era detectar els errors més comuns que es podien produir. Una llista de comprovació havia de ser molt senzilla: no pot durar més de 90 segons o 120 segons. Estem parlant de menys de dos minuts. Pot haver moltes llistes de comprovació, però cada una d’elles no pot durar més de 90 a 120 segons. Tercer, han de ser molt precises, han de ser exactes, han de dir i definir allò que s’està comprovant. Per tant, han d’estar molt clares, escrites, perquè després fem “sí, no, sí, no”.

Juan Carlos Hervás. O sigui, el pare i el professor va comprovant el seu propi llenguatge. I l’alumne…

Luis Castellanos. I l’alumne també va comprovant el seu propi llenguatge.

Juan Carlos Hervás. D’acord.

Luis Castellanos. Va comprovant el seu propi llenguatge. Es va adonant dels errors que comet en el llenguatge. Era molt divertit amb els pares, s’hauria de veure, diem molts tacos, com podem viure en aquest món? És prendre consciència. La llista de comprovació…

Juan Carlos Hervás. Les van elaborar ells mateixos.

Luis Castellanos. Tant els pares com els professors, al que tu vas contribuir moltíssim, i els alumnes. Si no prenc consciència, no puc canviar el meu llenguatge. Si no sé quins són els errors del meu propi llenguatge, si estic dient tacos només llevar-me pel matí, si estic dient que ets un inútil, que no ho aconseguiràs, que estàs anant per mal camí, que arribes tard i al final arribes amb mala cara, i tota l’estona aquest és el llenguatge que tinc, i no prenc consciència, perquè em surt de manera natural, ningú m’ha dit que haig de reflexionar sobre el llenguatge, que el llenguatge és important per construir el futur. Per tant, les llistes de comprovació són les que et fan prendre consciència d’aquest llenguatge. Però si no prens consciència dels errors més comuns, no ho podràs canviar, és molt complex que ho puguis canviar.

Juan Carlos Hervás. Llavors, el projecte és: elaborem una llista de comprovació, l’elaboren els propis col·lectius, la duen a terme, i l’objectiu final, un cop elaborada i posada en marxa seria…?

Luis Castellanos. Transformar el llenguatge, la capacitat d’escollir paraules per tenir autonomia. Però també havíem d’implicar tots els nivells emocionals que existien, per tant, hi ha emocions evolucionades. I vam agafar la Barbara Fredrickson, les deu emocions evolucionades que ella tenia i intentarem aplicar-les a l’aula: l’admiració, l’orgull, l’interès, l’alegria, l’amor. A veure com les podem aplicar a l’aula i comencem a treballar, a fer coses, exercicis i activitats que poguessin implicar al nen, als alumnes i al professor un esforç mínim, perquè jo trauria la paraula esforç, sinó que es fes com una cosa normal.

Luis Castellanos. Per exemple, vam posar una caixa de valentia a la taula. I en aquesta caixa el que demanàvem als nois, però també als pares i als professors, que la podien dur a casa, és: en què puc ser valent avui? Un cop ja he detectat el llenguatge, en què seré valent avui? Seré valent en dir menys tacos, com deien alguns nens? Seré valent en dir gràcies a algú per alguna cosa? Seré valent en donar un reconeixement específic a algú? Seré valent en no insultar a algú? En què seràs valent? Llavors, anaven posant en què seré valent avui? Es tracta que cada dia sigui valent en alguna cosa, i després es recollia i es repassava. Es repassava en què havies sigut valent i si ho havies sigut. Per exemple, una nena deia: “diré menys tacos, collons! Ui, continuo dient els mateixos tacos”, però havia pres consciència.

Luis Castellanos. Una altra cosa que dèiem i que semblava molt important als professors és que el sentit de l’humor és clau, no s’ha de dramatitzar. Això només és un aprenentatge, no estem ensenyant res, el que estem intentant és que aprenguem junts. Jo aprenc a ser valent com a professor, com a pare, i com alumne també puc aprendre a ser valent.

Juan Carlos Hervás. O sigui que en projecte no només comprovo el meu llenguatge, sinó que, a més, en fer això descobreixo que hi ha paraules que no són beneficioses a l’aula, o a casa, en el cas del pare, i a més una part important que han fet, que és: introdueixo un nou llenguatge a l’aula.

Luis Castellanos. Quan van començar amb les llistes de comprovació, tornant a elles, els nois es van començar a adonar del llenguatge que tenien a casa. El llenguatge dels seus pares, la quantitat de tacos que diuen, la quantitaT de gestos que impliquen, “a que te la foto…” Alguns, de sobte deien: “a mi me l’han fotut”. O sigui, en la quotidianitat hi ha coses que deixem com una cosa natural, però de sobte començo a prendre consciència, però una consciència diferent, de: això no té per què ser així. Com ho puc canviar? I aquí si que va haver-hi eines per part dels professors, per exemple de la Tània Gould, que deien: com podem canviar aquesta sensació de “heu percebut un llenguatge que no és l’adequat, és agressiu, com el puc canviar?”. I de sobte s’introdueix una d’aquestes noves emocions que apareixen en la Barbara Fredrickson, que és l’admiració. I, què admireu dels vostres pares? És com que reconciliem a través del llenguatge l’altre llenguatge que hi ha hagut allà.

Luis Castellanos. I de sobte els nois van començar a admirar coses dels seus pares, van començar a escriure què admiren, van començar a portar fotos dels seus pares i a dir per què els admiraven. Per què admira als seus germans. Això és fonamental, fer-ho visible. El llenguatge positiu el que fa és visible, el llenguatge es va inventar per veure, però se l’ha de fer visible, se l’ha de notar, s’han de posar imatges, s’han de posar paraules, i de sobte… Bé, el “s’ha de”, seria fascinant i fantàstic, traiem-lo, que apareguessin imatges i paraules. I de sobte l’admiració es construeix, i es construeix com un element bàsic per reconciliar-me amb allò que abans ni m’havia adonat que era tan important i que ara me n’adono: que no m’insultin, que no em diguin que no serveixo per res, que sóc un inútil, que aixequin la mà i m’amenacin o que em peguin, per dir-me: bé, jo et respecto i faré servir el llenguatge. I el llenguatge el feien servir a casa i canviaven la conducta dels pares, també, ells. L’alumne, quan s’adona que el seu pare reacciona d’una manera determinada a un tipus de llenguatge… “Luís, vine”. “Ja vinc”. I no venia. “Que vinguis”. “Ja vinc”. De sobte deia: bé, hi aniré, i quan hi anava canviava la conducta. “És que ha canviat la meva conducta a casa meva, jo controlo casa meva. Ara si hi vaig el meu pare és més amable, els meus germans també i tots gaudim més”.

Juan Carlos. Una de les grandeses del projecte és la solució a un dels problemes de l’escola que és la interacció família-escola. El que fa el projecte és crear un pont. Ajudar al pare i ajudar al noi a connectar amb els seus pares i al revés i a ajudar als pares a connectar amb l’escola.

Luis Castellanos. És que som una unitat. Pertanyem a alguna cosa més gran. El projecte de les llistes de comprovació… Però el projecte era per tots, tant per les famílies com pel professorat com per l’alumnat. Tots tenien el mateix objectiu, prendre consciència del llenguatge per regular-lo i tenir domini sobre ell i perquè la vida sigui millor per a ells, les seves històries personals, aquest era l’objectiu global. Comencem amb preguntes però després passem a accions molt concretes. Accions subtils. Per exemple, també els demanàvem: defineix la teva vida en sis paraules. Als nens, això és un exercici molt antic que es feia, “defineix la teva vida en sis paraules”. Els fa pensar com és la seva vida en sis paraules, els fa tenir concreció en el llenguatge, en les paraules. Això és interessantíssim, com ho deien.

Juan Carlos Hervás. Resumeixen, oi?

Luis Castellanos. Sí, resumeixen. Escull-les una a una. I llavors de sobte, és allà. Nosaltres ens hem basat molt en les investigacions de la psicologia positiva, d’en Martin Zeligman. Una de les coses que es diuen en psicologia positiva que està demostrat, fonamentalment és que si nosaltres som capaços de donar tres agraïments diaris diferents durant 21 dies això farà que el nostre cervell comenci a buscar la part favorable. Tres agraïments diferents significa: “avui m’he dutxat amb l’aigua i la temperatura estava adequada”. “Avui he tret a passejar al meu gos”. “Avui li he dit “gràcies” a la meva mare”. Però no ho pots repetir, per tant seran 63 agraïments diferents durant 21 dies. Hi ha gent, professors, pares i mares a l’institut, famílies, que han fet un mural a casa seva amb agraïments que dura ja tot un any, i ho han penjat al mur de Facebook. De sobte, s’adonen que ser agraïts i mirar el món des de l’agraïment canvia la perspectiva, canvia les relacions amb mi mateix i amb els altres. Això és fonamental. I els nois començaven a posar agraïments.

Juan Carlos Hervás. O sigui, 63 agraïments poden canviar la teva vida.

Luis Castellanos. Sí, perquè fan que el teu cervell, d’alguna manera, comenci a buscar el vessant favorable de les coses. Aquest esforç, a la tarda-nit de buscar-lo individualment, ho pots fer en família, ho pots fer a l’aula, què podem agrair avui? Perquè en el fons podríem dir: què hem aprés avui? Si diem l’aprenentatge com a agraïment ja li estem donant un petit gir a les coses.

Juan Carlos Hervás. Veure les coses des d’una altra clau.

Luis Castellanos. Exactament.

Juan Carlos Hervás. Dono fe, durant tot aquest any, que s’han aconseguit grans coses.

Luis Castellanos. Hi ha una cosa que també és important, per exemple, un altre exercici que fèiem amb els nois, molt senzill: les paraules fan mal, són físiques. Quan sents l’alegria, on la sents? En quina part del cos? És clar, el teu sistema nerviós, el teu cervell, està donant ordres. De sobte impacte i zas!, ens arriba, ens somatitza i l’alegria la sentim, ens dona energia, la sentim al pit, com diuen alguns, a l’estómac, però, on sents la tristesa? O on ho sents quan algú t’ha dit que ets un inútil, que ets un fracassat, que no ho aconseguiràs, que no serveixes per res, que per aquest camí no arribaràs enlloc, com et guanyaràs la vida? Com ho vas sentint? És clar, llavors, de sobte, també ho sents. I de sobte sents que l’estómac se t’encongeix, que et tremolen les cames, i que un “no” et fa molt de mal. Doncs ho somatitzem, però ho posem físicament, fem una silueta i posem en aquesta silueta on ens afecten les paraules. Perquè les paraules són físiques, funcionen en el cervell, i són les nostres investigacions, i funcionen en el teu cos, i funcionen dient-li moltes coses al teu cos.

Juan Carlos Hervás. Et curen

Luis Castellanos. Et curen.

Juan Carlos Hervás. I et fan mal.

Luis Castellanos. Et curen i et fan mal. Les paraules el que fan és que construeixen històries, una història pot salvar la teva vida, per tant les paraules salven vides.

Juan Carlos Hervás. Els nois tenen poc vocabulari,

Luis Castellanos. Sí.

Juan Carlos Hervás. Funcionen amb molt poques paraules, i el que fa el llenguatge en aquest sentit és ampliar-los el ventall emocional. No és el mateix estar trist que estar malenconiós. Diguem que són més rigorosos amb els seus propis sentiments, oi?

Luis Castellanos. És que si tu agafes totes les paraules és molt maco quan comences a treballar amb ells agafar paraules i agafar tots els sinònims i antònims. Això és fascinant. Tu agafes una paraula i crees un arbre del sinònim i en crees un de l’antònim. Crees aquelles paraules que, al final, són les contràries… I per què avui necessito estar seré?, quan estic alterat, irritable, nerviós, inquiet, de sobte m’estic adonant que el que necessito és serenitat, i de sobte apareix la paraula serenitat al cervell. A poc a poc li direm com es construeix la serenitat, quins són els sinònims de serenitat, quines altres paraules ho poden dir: la calma, l’assossec, la pau, i de sobte comences a trobar que hi ha paraules que comencen a ocupar espai i estan traient espai a una altra, perquè les paraules, en definitiva, ocupen espai. Llavors, canvien l’espai i t’estan donant… El que importa és detectar que el llenguatge és físic, ocupa espais, i ens obre espais…

Juan Carlos Hervás. Identifiquen sentiments amb la paraula. Ho identifiquen.

Luis Castellanos. Totalment.

Juan Carlos Hervás. Donen nom al que els està passant.

Luis Castellanos. Com has notat tu, si s’ha fet més habitable l’institut amb les paraules positives, amb aquestes paraules habitades han aconseguit el que nosaltres diem, que el món sigui més habitable si l’institut ha sigut més habitable. Aquesta pregunta te la llenço, quins resultats has vist tu i has palpat a l’institut amb…?

Juan Carlos Hervás. Doncs mira, el fruit del projecte, el primer ha sigut el que deies tu, que és ser conscients que la major eina educativa que tenim els docents és el llenguatge. Molt per sobre de noves tecnologies, que ara està molt de moda. No, l’eina més gran és el llenguatge. Ser conscients d’això ha sigut ja una transformació pel professorat i pels nois que han pogut gaudir una mica d’aquest projecte, i tant pels pares, oi? Hem sigut conscients i al que ens hem dedicat és a depurar aquesta eina important que teníem. I llavors el que hem volgut és intentar depurar el llenguatge que portem a l’aula. I hem descobert que els nois, igual que s’acostumen al que és dolent s’acostumen al que és bo. Donar la benvinguda quan entres a l’aula, acomiadar-te… A vegades oblidem, som com autómates quan entrem en una aula. No, som persones, i el que tenim al davant són persones, també. Ha d’haver-hi una salutació, un acomiadar-se, els has d’explicar què faràs. Quan intentes demanar-los alguna cosa ho has de demanar d’una forma on intentis que ells entenguin que l’objectiu fonamental és que aprenguin. Has de motivar amb el llenguatge l’aprenentage del noi, oi? I una imatge que jo portava quan vam treballar en el projecte era: si les persones poden ser habitades per paraules, els centres educatius poden ser habitats per paraules? I sí que poden ser habitats per paraules. A un centre educatiu se’l pot identificar amb determinades paraules. I aquestes paraules donen forma al centre. El centre és reconeixible des de fora amb aquestes paraules que has introduït. I és una qüestió d’imatge, estètica? No. És una qüestió transformadora. Hem vist, per exemple, que depurant el llenguatge i ajudant als nois a tractar-lo bé és una eina fonamental per la resolució de conflictes. En els equips de convivència, on els nois intenten treballar tots els temes de convivència, si treballes amb els agents de mediació el llenguatge aconsegueixes que siguin més efectius en el tema de la convivència, en el tema de la resolució de conflictes. I això, quina repercussió té? Una millora en general de l’ambient. I molt de l’ambient que es respira és per les paraules que van viatjant pel centre.

Luis Castellanos. Estem intentant educar en matemàtiques, en física, en química, en biologia, en les noves tecnologies i no educar en el llenguatge, perquè el llenguatge com que ja el tenim incorporat no li hem donat la importància que té. Educar en el llenguatge és el que tu dius, estem fent que les persones siguem més habitables, els llocs siguin més habitables, l’espai en el que convivim sigui més habitable. Les paraules tenen una física a la que hem de dotar ja, de fet. No és: subjecte, verb, predicat. No és això. És com construïm, com dèiem abans, una història. Això és important. Això és, jo crec, la clau d’èxit de la humanitat a futur, és que pensem que el llenguatge no és el que nosaltres havíem pensat sinó que realment és el constructor, l’eina física que ens pot canviar. Pot canviar els discursos polítics, els discursos empresarials i els discursos educatius, i això pot transformar-nos a nosaltres. Però per això necessitem que el nostre llenguatge sigui habitat, que sigui sentit, que tingui ànima inspiradora, la paraula. Com tot, les coses funcionen si es posen en pràctica. Nosaltres som allò que practiquem. Si practiquem molt l’enuig, serem experts en trobar enuig. Si practiquem molt la queixa, serem experts en trobar queixes. Si practiquem molt culpar a altres, serem experts en culpar a altres. Però si practiquem l’alegria serem experts en trobar alegria. Si practiquem la confiança, serem experts en practicar la confiança. Llavors, què practiquem? Això és el llenguatge habitat. És a dir, aquelles paraules que poden fer que la nostra història de vida sigui una bona història de vida.

Juan Carlos Hervás. Luís, i ara et volia preguntar com a pare. Jo sóc pare, tu ets pare, i és diferent de ser professor, oi? Encara que són dues parts educatives importants. Jo com a pare, com podria aplicar el llenguatge positiu? I què en podria esperar?

Luis Castellanos. Tu ets pare, jo sóc pare, sóc avi, tinc un nét de 16 anys i la meva experiència… Aquí jo ja parlo des de l’experiència, des de dins. Crec que quan apliquem el llenguatge positiu, quan som conscients de les paraules que diem, si nosaltres l’agafem com una eina de diàleg, si el mateix procés que hem vist i viscut al col·legi, el mateix procés que diem d’escriure les paraules per prendre consciència, ho puc fer jo amb els meus fills… En un moment donat, senzillament demanar-los que redactin un dia feliç de la seva vida, o que escriguin per què avui es troben malament, o que no només ho diguin sinó que ho posin, que ho plasmin, que ho vegin… Perquè d’aquesta manera podem recollir una paraula, i amb una paraula construir, només una… Una paraula de les que ha dit aquella nit, és un diàleg, és molt important, a les nits és el millor moment, gairebé, fins i tot pel cervell, per conversar amb els nostres fills, és on més s’aprèn. Jo aquí voldria una mica recollir les investigacions d’un professor, d’en John Haitie, que parla de la diferència entre ensenyar i aprendre. És molt important, nosaltres aprenem, i aprenem conjuntament amb ells, perquè el que jo estic fent quan jo parlo amb el meu fill d’una manera determinada és aprendre i veure les seves reaccions. Quan jo a ell li ensenyo què ha escrit, ell aprèn, i ell sap i se n’adona, prendre consciència. A mi m’agradaria un exercici meravellós i genial pels pares, quan es llevin pel matí, és que comencin a tornar a calibrar. Tornar a calibrar els sentits. Una cosa tan senzilla com aprendre a escoltar abans de llevar-se, tres minuts, i deixar que una oïda escolti el que se sent per la part esquerra i l’altre per la dreta. Tots els dies podem anar tornant a calibrar els nostres sentits, perquè això significarà que estarem preparats per escoltar, i un dia començarem a tornar a calibrar el nostre llenguatge. Amb quina paraula val la pena que em llevi avui i parli amb el meu fill? Amb quina paraula me’n vull anar a dormir avui? Això són tres minuts, no més.

Juan Carlos Hervás. Poc temps.

Luis Castellanos. Sí.

Juan Carlos Hervás. I quan jo vaig a treballar cuido coses, i sembla que quan em poso les sabatilles de casa i estableixo la meva dinàmica quotidiana, sembla que val tot, oi? I és clar, no val tot. Perquè de la interacció amb el teu fill, amb les relacions que es donen a nivell de família, el llenguatge que hi ha allà, és constructiu per a les persones que viuen allà, en concret pels teus fills.

Luis Castellanos. Molts cops ens deixem portar. “El món és així”. “No ho aconseguiràs”. “Tu què t’has pensat”. “Si et digues jo…”. “Ja t’avançava jo que això seria així”. De sobte hi ha moltes frases “killer” que estem permanentment construint en la nostra vida. Frases “killer” que se’ns han ficat a nosaltres directament i que nosaltres les tornem a repetir. I si jo no vaig amb compte a casa no tindré tampoc compte a fora, encara que creguem que sí. El cervell no diferencia tant com nosaltres ens pensem. Aleshores, la casa, jo crec que hem de fer una llar. Paraules habitades és construir una llar. Una llar on realment fas que tot vagi creixent. Una casa és una construcció de vida, una construcció d’històries constantment i permanentment. Jo crec que la llar ens dona, potser, una de les eines més grans per crear un bon futur.

Juan Carlos Hervás. Doncs moltes gràcies, Luís, ha sigut molt interessant, jo crec que la feina que has fet, que esteu fent el vostre equip amb el tema del llenguatge positiu, jo crec que és súperimportant en centres educatius i és molt inspirador a nivell de l’educació paternal, dels pares, oi?

Luis Castellanos. Moltes gràcies.

Juan Carlos Hervás. Moltes gràcies, Luís.

Luis Castellanos. Un plaer.