“La muntanya és una escola de vida”

Carlos Soria. Hola, amics. Gràcies. Gràcies. Hola, amics, jo soc en Carlos Soria, un veterà esportista, sobretot un veterà alpinista, gairebé massa veterà, perquè vaig néixer l’any 1939 i tinc 82 anys.

Vaig néixer l’any, encara vaig conèixer uns mesos de guerra, un parell de mesos de guerra, però la meva infantesa i la meva joventut va ser a la postguerra espanyola, que tots sabem que va ser molt dura. A més, la meva família era una família molt pobra. A casa meva no hi havia aigua corrent, jo he portat quantitat de cubs d’aigua des de petit, per això encara tinc, això no, perquè se’m va espatllant, però encara tinc els braços que tinc gràcies al fet que portava els cubs. En aquells temps hi havia gent que es feia un cèrcol de fusta perquè els cubs no se li ajuntessin. Jo no, jo procurava portar-los amb els braços estesos des de petit.

Tampoc vaig tenir més remei que començar a treballar als onze anys perquè la meva família ho necessitava, i, bé, doncs he treballat tota la meva vida molt dur. Això potser m’ha fet ser una persona una mica diferent, però des de petit m’agradava molt la natura. Fixeu-vos, jo vaig començar a treballar als onze anys d’enquadernador i treballava al carrer de La Palma, si el coneixeu, i sortia de casa meva a les vuit del matí amb el sac de menjar que m’havia preparat la meva mare i tornava a les vuit del vespre, aproximadament. I al migdia tenia dues hores per dinar i moltes vegades des del carrer de La Palma me n’anava al riu Manzanares caminant amb el meu sac, menjava allà i tornava a la feina a l’hora d’entrar-hi. I, bé, doncs m’agradava la natura, no sé per què, perquè no tenia res a veure amb la meva família. La meva família en aquells temps l’única cosa que els importava era que mengéssim una mica cada dia.

Hi havia una cosa que es deia puré de Sant Antoni, que era farina de guixa i amb això es feien unes farinetes, que era un dels menjars principals. He menjat garrofes, ara faig un esmorzar de garrofa perquè s’ha posat de moda també, una cosa que és com un cacau, però menjàvem garrofa que es donava als animals en aquells temps. Era un altre món totalment diferent, però estic encantat d’haver conegut tantes coses diferents. Des dels onze als catorze anys vaig ser enquadernador i als catorze anys, com la meva família tenia a veure amb el ram de la fusta, el meu pare era tapisser i el meu oncle també, doncs vaig començar amb la tapisseria i ja no ho vaig deixar. Mai no he estat un alpinista professional. Si potser he estat una cosa professional, ha estat a partir dels 65 anys perquè ja vaig deixar la feina i em vaig dedicar molt, molt… Bé, sempre he pogut combinar i he combinat la feina amb el meu esport i la meva família. Tinc una vida llarga gràcies a Déu, de la qual n’estic molt content i estaré encantat de respondre el que em pregunteu.

Sara. Hola, Carlos, soc la Sara i a mi també m’encanta la muntanya i per això et volia preguntar com i quan va començar la teva passió per l’escalada i per la natura.

Carlos Soria . Bé, doncs com he dit abans, des de molt nen m’agradava anar als rius, als rierols, més que quedar-me dins de la ciutat. Quan anava al col·legi, vaig néixer a Àvila i tenia família, i quan anava allà em venia de gust estar al riu Adaja, en un lloc que es deia la Balsa Verdeja, més que a la ciutat. I als catorze anys, quan vaig deixar de treballar d’enquadernador i vaig ser tapisser, treballava al principi en un taller i les primeres vacances, a un amic meu, i a mi, l’Antonio Riaño, que vivíem al mateix barri, al mateix carrer, ens van prestar una lona d’una camioneta i amb uns pals i una tela per davant i una altra per darrere, que jo vaig cosir amb una agulla corba, com que ja era tapisser, ens vam fer una tenda de campanya i vam passar quinze dies a La Pedriza als catorze anys.

I en aquell moment allò, per a mi, dic: “Això és el meu món, és la meva vida”. El següent any, el següent any vam anar a fer una volta per la Serra de Guadarrama i a partir d’aquí vaig començar a escalar. Coses fàcils, coses petites, però estàvem molt entusiasmats amb les cordes i amb tot això em vaig adonar que era el meu món, ho havia de compaginar amb la meva família i amb la meva feina, però jo he treballat tota la vida de tapisser, però havia nascut alpinista, sens dubte. En aquells temps, aquell nen de catorze anys que per primer cop va conèixer la natura, les muntanyes, les petites muntanyes, qui li hauria de dir que tindria l’oportunitat de conèixer pràcticament tot el món per pujar muntanyes. D’allà vaig passar a la Serra de Guadarrama, a la Serra de Gredos, com era antigament, al Pirineu, als Alps, he escalat a Indonèsia, a l’Antàrtida, a l’Amèrica del Nord, a l’Amèrica del Sud, he escalat a tot arreu. Escalar, si només fos pujar cimeres, seria molt poc. Hi ha moltes vivències a través de les escalades, els viatges, conèixer gent, conèixer altres maneres de viure, altres situacions. És molt això de la muntanya, no és només arribar al cim.

Francisco. Hola, Carlos. Com a alpinista i pare d’alt nivell, compatibilitzar la família i la feina és complicat. Com ho has fet? Com has tingut el valor a vegades de deixar la teva família per anar-te’n a entrenar? Dic el valor per no dir el coratge que a vegades es necessita, en alguns moments, per sortir al carrer.

Carlos Soria . Doncs perquè tot m’agrada molt, m’agrada molt l’esport, m’agrada molt tenir una família com l’he tingut, i després he tingut la sort que, a la meva dona, la Cristina, jo la vaig conèixer a La Pedriza, a la muntanya, i la setmana següent vam tornar a La Pedriza i vam tornar a la muntanya. I quan ens vam casar, vam tenir la primera filla, la vam portar, llavors era jo director de l’escola i la portàvem al tren, en una petita xarxa que havia fet la meva sogra allà al tren en tercera categoria, que eren els trens al Pirineu, i va estar a Torla i jo estava fent un curs pel Pirineu i així ha estat sempre. Després, al principi, no teníem cotxe i hem anat molts cops a Gredos amb dues o tres filles. La Cristina es quedava a Guisando, en un lloc més amunt de les piscines. Jo pujava a escalar, baixava a dormir, pujava, tornàvem a casa perquè sempre s’endarreria la gent en tornar a l’autocar, escalant, arribàvem a les dotze de la nit amb tres nenes, un cotxet, un bressol que havíem portat per dormir en aquell lloc, les nenes adormides. Això ara no ho faria ningú, diria: “És que amb els fills no es pot anar enlloc”. Doncs sí, es pot fer si es vol, si tu vols les dues coses, no abandonar la teva família, estar amb ells, i a més també estar a la natura. I després, segons s’ha anat veient la meva vida, segons han anat creixent, al principi anaven a jugar allà, al peu del refugi Giner de los Ríos, a La Pedriza, amb fills d’altres amics i de seguida, mai no s’ha d’obligar els nens a res, que has d’escalar. Hi ha pares que diuen: “Jo, el meu fill als tres anys…” Doncs, compte, perquè potser el teu fill pot acabar odiant allò, els ha d’agradar a ells, han d’estar a gust al lloc i hi han estat a gust tota la meva vida.

Això és molt gran i és molt bonic estar involucrat amb la meva dona. Us dic que la vaig conèixer a La Pedriza. Hem pujat junts al Cerví, al Mont Blanc, a moltes escalades a Los Galayos i amb les meves filles, igual. Han anat escalant de mica en mica, primer només caminant per la muntanya, jugant amb els seus amics, i després s’han interessat per escalar. Algunes han vingut amb mi a alguna expedició fins al camp base i el camp u i la meva dona també, en una cosa que vaig fer, estupenda, passar de la Xina al Pakistan amb bicicleta, pujar una muntanya de 7.500 metres amb esquís, baixar de la muntanya i amb bicicleta arribar per la ruta de la Seda fins a Kasgar. Doncs allà venia una filla amb mi i la meva dona, jo tenia 53 anys, era un toro en aquella època, pujava al 7.500 des de 5.300 al cim, 7.500, i vaig baixar al camp base en el dia, a 12 hores.

Ara aquestes coses només les fa en Kilian i tal. Bé, en Kilian encara ho fa millor perquè els temps han canviat. Però sempre he estat envoltat de la meva família i de la meva feina, i la meva feina m’ha agradat, els clients m’estimaven i encara m’estimen, us ho asseguro. I em deien: “Quan te n’aniràs, Carlos?”. Per coses de feina que em deixaven feines, clients particulars, jo he tingut un taller artesanal. Si jo, tota la meva força, l’hagués ficat a la tapisseria, en lloc de tenir un taller artesanal, hauria tingut una fàbrica, però això no m’agradava a mi. He fet feines molt boniques fora d’Espanya, però sí, ha estat per a mi fantàstic tenir la família que encara tinc, que hi ha vegades que m’ho pregunta algun periodista: “I la teva família què pensa quan te’n vas?”. Dic: “Pensaria alguna cosa si veuen que no tinc ganes d’anar-me’n, però quan veuen que encara tinc moltes ganes d’anar-me’n i de tornar”, perquè també tinc ganes de tornar. Quan estic a casa meva, estic encantat també, estic desitjant sortir, però tinc facilitat per sortir. Sempre ho he combinat i per mi ha estat això el més gran que he tingut, la meva família, la meva feina i la muntanya.

Marinela. Hola, Carlos. Imagino que abans de cada expedició a la muntanya t’has de preparar i entrenar molt. Com et prepares físicament i mentalment?

Carlos Soria . Fa poc vaig llegir una cosa a en Rafa Nadal que em va encantar. Havia perdut un partit molt important per a ell i li va dir un periodista: “Tu, ara, mentalment, com et recuperes de tot això?” Va dir: “Jo, al gimnàs”. Doncs a mi això de mentalment, normalment és així. Penso en la muntanya, penso en el que faré, però la preparació física em sembla molt, molt important. I la preparació mental és que jo la tinc ficada al cap des de ben petitó, veig les muntanyes, somnio amb les muntanyes, no hi ha dubte, però la preparació física em sembla fonamental, absolutament fonamental.

És molt important que sàpigues on aniràs i el que necessites saber i estar preparat per fer-ho. No es pot improvisar, no s’ha d’improvisar. La muntanya no és tan perillosa com molta gent, molts alpinistes, en les seves declaracions, sembla que tothom està a punt de morir, no? La muntanya és un lloc per viure i gaudir de la vida, no per morir. Hi ha gent que vol portar les coses a uns límits tremends i es juguen molt la vida, em sembla molt bé. A mi m’agraden totes dues coses, la muntanya i la vida, i procuro estar molt preparat per poder fer totes dues coses, gaudir de la muntanya i gaudir de la vida, de la meva família i de tot el que m’envolta. Em sembla molt important. La muntanya no és un lloc per patir. Hi ha vegades que es pateix una mica, però no, no és això. Jo he patit molt poc, he gaudit molt, he baixat moltes muntanyes, moltes sense pujar, però mai no he baixat defraudat per això. He baixat convençut, totalment convençut que estava fent el que havia de fer i no he baixat perquè no tingués resistència física, poques vegades he baixat per això, sempre he baixat o perquè la muntanya no estava en condicions o el dia no era l’ideal per moltes raons, perquè feia mal temps, perquè hi havia un perill d’allaus, del que sigui, i llavors he baixat.

Però per mi la preparació física és fonamental sempre, la preparació física que té a veure amb l’alimentació i amb tot. Jo procuro ficar-me al llit a les deu de la nit, a dos quarts de deu, després sempre és una mica més tard. M’aixeco normalment a dos quarts de set del matí, a les sis, esmorzar meravellosament, amb tranquil·litat. Hi ha vegades, si faré un entrenament molt llarg, esmorzar menys i després vaig menjant coses pel camí, que sempre s’ha de menjar. M’agrada molt la bicicleta per entrenar-me. Ara aquesta cama té una pròtesi total i no té més joc que aquest, però malgrat tot, la utilitzo, a la bicicleta he canviat els pedals a la biela perquè em doni la volta i faig molt rodet de bicicleta, a més de caminar per la muntanya. Quan tinc menys temps, perquè ara soc el jubilat amb menys temps del món, entre els periodistes, tal, qual, tinc moltes coses, doncs entreno en un turonet que tinc al costat de casa meva, que es diu el Telègraf, que té només tres-cents i escaig metres de desnivell. Hi ha vegades que faig una pujada només molt forta, altres vegades en faig quatre, i amb quatre pujades he fet 1.000 metres de desnivell.

Madrid i els seus voltants són fantàstics, la serra de Guadarrama, des d’on estic encara és més fàcil. Altres vegades pujo a Maliciosa, baixo, altres vegades me’n vaig a les Cabezas de Hierro, i gairebé l’altre dia vaig fer una barbaritat, veritablement, vaig fer gairebé set hores anant cap a La Najarra, passant per les Cabezas de Hierro, tornant. Ho combino, hi ha vegades, i quan entreno molt, l’endemà només descanso i faig una mica de flexibilitat i poca cosa més. Però gairebé sempre, a més de fer forma física forta, caminant amb bicicleta, faig també condició física, abdominals, braços, perquè el cos estigui totalment compensat, no només estar corrent tot el dia. No em costa anar a entrenar, dius: “Òndia, ara he d’anar a entrenar”. M’encanta anar a entrenar i quan el cos em diu que puc anar més de pressa, vaig més de pressa i quan no, doncs vaig tranquil, però sempre estic gaudint del que estic fent.

Heriberto . Hola, Carlos, em dic Heriberto. Fa gairebé 70 anys que et dediques a la muntanya. Has pujat 13 dels 14 cims més alts de la Terra i avui amb 82 anys, la veritat és que em sorprenc perquè segueixes volent, amb il·lusió, ascendir al Dhaulagiri, en commemoració a la vostra generació, a la teva generació. I jo em pregunto, d’on treus aquesta força de voluntat?

Carlos Soria . Bé, la força de voluntat la trec molt fàcilment perquè faig el que veritablement m’agrada. He viscut tantes coses a les muntanyes, tan diferents, que no només és pujar muntanyes. He conviscut amb la gent, primer amb molts alpinistes diferents. Abans, érem molt pocs i hi havia menys ximples. Ara som moltíssims i n’hi ha, però encara hi ha gent fantàstica, absolutament, que tenen ficada en la seva manera de viure aquesta manera de ser alpinista. La força la trec per això, sobretot perquè estic fent el que m’agrada. No ho faig per diners, no ho faig perquè sembli que soc algú, perquè ara soc un pobre home que vaig mig ajupit allà, que em veig jo a les fotos i dic: “Ostres, quina mala pinta tinc”, però no m’importa, estic encantat del que faig i és el que m’agrada i això em dona molta força.

Sempre em diuen: “I tu, quan deixaràs això de pujar muntanyes?”. Dic: “No tinc data, aniré baixant el nivell. I si no puc pujar vuitmils, doncs pujaré al turó del Telègraf, faré passejades per La Pedriza. Però això crec que no ho deixaré mai”. Tinc moltes coses pendents. M’encantaria veritablement acabar els 14 vuitmils. En tinc 12 al cim totalment, a tots els 14 he estat per sobre de 8.000 metres, però jo vull seguir i això em dona força i em donen ganes d’entrenar, de preparar-me, de cuidar-me. No em costa feina tenir cura de mi mateix. Menjo menjar sa no com una medicina, sinó perquè és el que més m’agrada. Seria horrible estar menjant com si mengessis una medicina. És que la teva manera de ser i el teu cos et demana que mengis menjar sa, perquè això és el que a tu t’agrada i et sap fantàsticament. I algunes vegades doncs, bé, bec vi, tal, per menjar amb un amic, poquet, però m’adono que això no és el que m’agrada. Quan prenc una cervesa, prenc una cervesa sense alcohol i d’aquestes torrades, estan boníssimes, però res més, no em crida l’atenció, no ho passo fatal per no poder-me prendre licors i tal, perquè és que no em ve de gust, m’agrada més l’aigua i no em costa gaire feina mantenir-me d’aquesta manera. Tinc molts problemes que tolero. Em fa mal la planta dels peus, porto unes plantilles, el genoll sempre m’ha fet mal. Aquesta cama me la vaig trencar l’any setanta, per aquí, esquiant per catorze llocs, i l’any setanta-u vaig fer la primera ascensió espanyola al McKinley, a més amb esquís.

I bé, aquesta cama sempre m’ha donat la llauna. Ara tinc una pròtesi completa de ferro, aquí, quan baixo em costa molta feina, però ho assumeixo. Em fan mal les lumbars perquè he carregat molt amb mobles. Des de petit, he portat mobles a sobre, mobles amb carro de mà, però tot això m’ha semblat que m’ha vingut bé per formar-me com soc. Conec la vida, conec la vida dura, conec la gana, conec la feina molt forta i conec viure bé com visc ara, bé, que no depenc de la feina i faig les coses que m’agraden, que és pujar muntanyes. La vida és molt bonica i val la pena viure-la, i seguir amb la teva família, ara amb els teus néts, cada vegada tens coses diferents que sempre val la pena ser-hi. No hi ha dubte.

Heriberto. Carlos, he pogut contemplar imatges en les quals et veia amb una vestimenta i amb unes eines mínimes o diguem totalment diferents de les que actualment s’utilitzen. I també puc entreveure que antigament la formació que hi havia i l’experiència que hi havia era totalment diferent del que hi ha avui, que has de tenir cursos, formació, titulació. Com veus aquesta evolució? És positiva, és bona, té els contrapunts? Com veus aquest canvi?

Carlos Soria . Bé, doncs per mi és una riquesa tremenda haver vist en tant de temps, tant canvi de coses, el material, és increïble el que ha canviat el material. Jo poc, però vaig arribar a escalar amb avarques de pastor a La Pedriza, que no estaven malament. Vaig fer Los Guerreros i vaig pujar a la Cueva de la Mora amb avarques. Després compràvem botes d’aviació militars, fins i tot amb un full li fèiem dibuix a la sola. Després van venir les Chirucas, les aletes, les botes de Pedro Acuña, les botes de Kamet i les botes estrangeres. I dins d’això, fins i tot més recent, entre la primera bota que fem servir nosaltres al McKinley i la primera vegada a l’Himàlaia, era una bota alemanya, la Lowa Triple, doncs amb les que hi ha ara, hi ha més d’un quilo de diferència a cada bota. Cada vegada que aixecaves un peu, aixecaves un quilo o quilo i escaig més. La roba, el plomes fa molt de temps que existeix. Això és cert. Jo gairebé sempre, estava menys assequible que ara perquè hi havia menys poder econòmic en les persones, però el plomes sí, després les fibres han canviat, i hi ha molta enganyifa, eh? Hi ha molta enganyifa. Hi ha gent que vol pujar a Peñalara i porta uns piolets tècnics que no els serveixen de res, va millor amb un bastó, si ha de pujar per la ruta normal i tal. Però a la gent li agrada anar amb un material… Es maten mosques a canonades també. No s’ha d’anar a la darrera moda, l’última moda d’aquí, però no de tota la resta. Però no hi ha dubte que els primers piolets, s’han vist fotos d’escalada en gel, als últims són un canvi veritablement meravellós.

Hi ha de tot, absolutament, però que no és necessari anar a l’última, ni de bon tros. Fan falta tècnicament les coses que necessites, les primeres vegades ens lligàvem amb la corda al pit, aquí hi havia un nus, es diu el txecoslovac, feies una gasa aquí, passaves un cap per aquí, ho tornaves com a tirants. A mi, com que escalava amb les meves filles, jo gairebé vaig inventar el seient. Com que era tapisser, amb una drissa feia un seient que s’unia amb allò de lligar-te a dalt i no estirava tot el pit. I bé, aquí hi ha hagut uns canvis de pes, de resistència, de material i n’hi ha d’impressionants. Però el que cal és el sentit comú. El sentit comú és el més important, anar preparats física, mental i de vestimenta per als llocs a on aniràs, informar-te d’on aniràs i quins problemes pots trobar.

Alberto. Hola, Carlos, què tal? Al llarg de la teva vida has pujat a un gran nombre de cims i jo volia preguntar-te què se sent en coronar-ne un i si algun t’ha marcat especialment. I volia també preguntar-te si en el camí cap a algun dels cims on has estat, has sentit por o has tingut algun problema seriós del qual hagis hagut de sobreposar-te.

Carlos Soria. Bé, doncs en tant de temps veritablement m’ha passat de tot. Tinc muntanyes molt especials, gairebé totes, la veritat, però muntanyes molt especials. Avui dia, ha canviat absolutament tot. Ara tenim un meteoròleg, tenim wifi al camp base, tenim un telèfon de satèl·lit. Jo mai el pujo al cim, el pujo, però procuro no fer-lo servir. M’agrada donar les notícies quan ja he baixat al camp base i tenim de tot, i amb el meteoròleg, ens envia parts, però per a això sí que et pot venir bé, potser vas cap al cim i al campament dos parles amb el meteoròleg: “Tot això segueix bé, i tal, i qual?”. “Sí, hi pot haver una mica més de vent”. Cada vegada poden passar coses malgrat la meteorologia. Hi pot haver canvis terribles com hi ha hagut en alguns moments, però cada vegada és una mica més fàcil. I la gestió de la por? Doncs et diré una cosa, per exemple, sempre tu ets en una expedició que dura mes i mig i estàs pujant al camp u, al camp dos, muntant les coses que estan muntant, els campaments, i tot allò funciona bé, més o menys. I quan has d’anar al cim, quan hi ha una notícia del temps, “és possible que el tres, el quatre, el cinc hi hagi una bona possibilitat d’anar al cim, sembla que això es va acostant i s’hi arriba”, doncs ja, quan es va per sortir al cim, en tota la gent que hi va, fins i tot els xerpes, notes un petit nerviosisme, una cosa, aquí, a l’estómac que tal i que qual, que se’t treu a la primera costa. Aquesta és la realitat.

Però el dia anterior, estàs en aquest pessigolleig que tens allà, perquè caminar l’últim dia, des de l’últim campament al cim, veritablement és molt dur, perillós, no hi ha oxigen, encara que en portis. Jo he pujat moltes muntanyes sense oxigen i algunes amb oxigen i les dues coses són complicades, anar amb oxigen, amb una màscara aquí és horrorós, horrorós. Tot i que et facilita coses, també et dona molts problemes. Jo, de les muntanyes que he pujat amb oxigen, de la majoria, per baixar, m’he tret la mascareta, perquè si vas de cara a la paret, algun tros no et veus els peus, et sents molt incòmode, m’ho he pogut treure. I, bé, doncs aquesta por, jo crec que quan ja estàs en plena feina se te n’ha anat. Jo he tingut entre la quantitat de coses síndrome de Ménière, que és una cosa que et dona uns marejos tremends absolutament. I bé, jo he anat a la cambra de bany a quatre grapes a vomitar per uns marejos de la síndrome de Ménière i no sé per què, perquè tampoc el metge ho sabia, per què se’m va treure més o menys. Vaig perdre oïda, però se’m va treure.

I quan anava a pujar a l’Annapurna, que l’Annapurna en qüestió d’allaus és la muntanya potser més perillosa que existeix, doncs quan ja anàvem al cim hi va haver un dia que em van començar a donar marejos. El metge m’havia dit tinc un oncle que té camions i cada cop que li arriba una lletra es posa malalt. Doncs a mi no m’arribava una lletra, però anava a pujar a l’Annapurna. Havia de creuar del camp dos al camp tres, on ja havia caigut, perquè ho vaig intentar tres vegades, alguna allau sense gaire problema, però és un lloc perillós. I bé, doncs veritablement aquella nit, la nit abans o dues nits abans em vaig sentir marejat i tal, no ho vaig voler dir. Anava amb un metge, no li vaig voler dir res, i dic: “Demà faré una passejada per una aresta propera i tal”. Vaig fer una passejada i, bé, doncs semblava que anava bé. Li vaig dir al metge i als meus companys, dic: “Jo crec que això em passarà així que pugem, però bé, anirem fins al camp dos i allà decidim”, i veritablement quan vaig començar a pujar i tal, allò va desaparèixer totalment.

Però aquesta tensió d’anirem al cim ja, ja no estem jugant a pujar i a baixar i tal, sinó que anirem al cim. Has de passar per un lloc perillós, molt perillós, a la pujada i a la baixada. I bé, doncs em va passar aquella situació, però estant en l’acció, la ment i el teu cos i tota la teva energia està concentrada en allò que estàs fent. La por pràcticament no existeix. No ho notes per res en absolut. Notes el fet de vèncer les dificultats que tenen. A mi hi ha una cosa que sempre m’han preguntat els periodistes: “Tu què sents quan arribes al cim?”. Dic: “Jo sento unes ganes de marxar d’allà boges, perquè estic vivint la muntanya molt de temps”. He vist sortides de sol, he vist de tot, però el cim no és un lloc per ser-hi, i pensar. El teu cap està pensant que has de baixar. No només ho està pensant quan arribes al cim, sinó abans d’arribar al cim, que és molt dur. Estàs a una altitud tremenda. T’has de fer un reconeixement i dir: “Vull arribar al cim, puc, i a més he de baixar. Que no se m’oblidi, he de baixar en bones condicions i amb prou força física per resoldre qualsevol situació que hi hagi a la baixada”.

Hi ha molta gent, molta, sobretot alguns asiàtics, com coreans i tal, jo conec algun cas d’una persona que ha mort al cim perquè la meta és assolir el cim. No, la meta no és assolir el cim, és una de les metes. La meta és assolir el camp base. És aquí quan tu saps que has aconseguit pujar a la muntanya. Allà dalt ets a la meitat de camí, s’ha de baixar i s’ha de tenir el cos preparat per baixar. I això del cim està molt bé, gaudeixes, hem arribat al cim, la foto, fantàstic, però marxem, a començar a baixar com més aviat millor. A l’Himàlaia m’encanta el Manaslu. Va ser la primera muntanya on vam estar espanyols per intentar una muntanya de 8.000 metres l’any 1973. I és l’única muntanya, totes estan envoltades de glaceres, el Manaslu les té, però a sota té un poblet que es diu Sama, amb unes praderies enormes plenes de iacs. I aquest lloc per mi, no només a la muntanya, sinó el lloc, perquè les muntanyes, el K2 és l’hòstia, el K2 és una muntanya impressionant, però el Manaslu, el lloc aquell, aquell lloc, i el fet de ser la meva primera visita a l’Himàlaia, doncs m’ha donat moltes alegries, hi he tornat molts cops. El primer cop ho vam intentar l’any 1973, era el primer cop que uns espanyols intentarien una muntanya de 8.000 metres.

Adoneu-vos d’una cosa, l’any 1973 jo estava a l’expedició que per primer cop intentava una muntanya de 8.000 metres, i aquest any he estat, per última vegada, encara, no per última vegada, sinó l’última vegada que espanyols han anat a una muntanya. La meva trajectòria per les muntanyes és força llarga, però en aquest lloc tan especial, en aquella ocasió, instal·lant corda per primera vegada, instal·lant-la un espanyol a 7.000 metres, no un xerpa, sinó un espanyol. I aquí som ara. A aquesta muntanya no hi vaig poder pujar, vaig fer un esforç aquella vegada, que estava per primera vegada a la meva vida per sobre de 7.000 metres amb el meu equip instal·lant una corda i després van poder pujar uns companys i jo vaig haver de baixar perquè havia fet massa esforç. I 37 anys després he tornat a aquesta muntanya i l’he pujat. I, a més, després d’aquells 37 anys, vaig veure que estaven construint una escola i aquell any vaig estar-hi a la primavera i no vam pujar perquè havia jurat que mai tornaria a la tardor. I això és molt relatiu. A la tardor, normalment és pitjor època que a la primavera, però hi vaig estar a la primavera, va fer molt mal temps, amb uns amics, amb en Sito Carcavilla, que és un dels meus companys últims, i no hi vam poder pujar.

Jo dic: “Tornaré a la tardor perquè ha fet una primavera tan dolenta que a la tardor potser fa bo”. I vam veure que estaven fent una nova escola a Sama, al meu estimat Sama, que és un lloc, com us dic, que val la pena que conegueu algun cop. I vaig dir al professor: “Jo tornaré aquí a la tardor, et puc portar alguna cosa per a l’escola”, pensant a portar llapis, bolígrafs, alguna coseta així. I em va dir: “Mira, aquí el que necessitem són 60 matalassos, 60 edredons i després el que pugueu portar”, dic: “Ostres, jo a més tornaré sol”. Però bé, vam marxar i el meu amic Sito Carcavilla i jo vam començar a pensar, vam obrir un compte amb molts amics dient que volíem ajudar aquell lloc i que tal i això, vam portar dos trekkings, que pagaven una mica de diners. El primer va venir amb mi quan anava a la muntanya i a pujar a la muntanya. El segon hi va estar amb en Sito Carcavilla i vam portar els 60 matalassos, roba per als nens, de tot, absolutament tot, raspalls de dents, recordo, pasta de dents, roba, algunes pilotes, de tot, absolutament. Imagineu-vos el que va ser per a mi, 37 anys després d’haver estat en aquella muntanya, pujar al seu cim i a més ajudar aquell col·legi. Això és una manera de viure i sentir les muntanyes d’una manera molt, molt especial.

Ana. Hola, Carlos, em dic Ana i acabo de començar a escalar fa poc, soc escaladora principiant, però des de llavors he après un munt de coses i et volia preguntar quins valors o quins aprenentatges has obtingut tu de la muntanya i com els has aplicat al teu dia a dia.

Carlos Soria . Bé, doncs la muntanya és un món i els alpinistes, semblant a la resta del món, a la gent que et trobes a la feina, a la vida i a molts llocs. Hi ha gent fantàstica, com he dit abans, i hi ha gent que no val la pena conviure-hi. A mi una de les coses que m’ha ensenyat la natura i l’esport de la muntanya, en general, és no preocupar-me per les coses que no val la pena preocupar-se, que no val la pena patir per elles. La natura m’ha donat aquesta tranquil·litat de viure moments difícils i saber cercar la situació per sortir d’aquells moments difícils. I això et serveix també a la vida normal, no hi ha dubte. A la muntanya jo he aconseguit moltes coses, sortir de la vida d’aquell barri fosc que tenia, aquella primera vegada que vaig anar a conèixer les muntanyes als catorze anys, ja que al meu barri hi havia carteristes, hi havia no sé què, hi havia de tot, hi havia un món, com era aquell món, i era un nen que va deixar el col·legi als onze anys, que no ha tingut mai una supereducació i, tanmateix, he tingut el privilegi de conèixer persones fantàstiques. He tingut la sort de tenir companys i tinc companys d’escalada, entre els quals hi ha en Salvador Rivas, un dels millors botànics del món, que fa poc hem portat les seves cendres a la muntanya.

He sortit molt amb ell i jo era un nen que només veia grimpar per les pedres, però al costat d’en Salvador Rivas, botànic, que li encantava, a més de l’escalada, la natura que hi havia al voltant, doncs he après moltíssimes coses. He sortit també amb en Eduardo Martínez de Pisón, amb en Pedro Nicolás, grans geògrafs, que aquell xaval ha après moltes coses, que no només les muntanyes són allà per pujar-les, sinó que també hi són per altres raons. I gaudir-ne d’una manera diferent, saber per què són així i per què són. Ara també amb geòlegs com en Jerónimo López, company de moltes expedicions i ara en Sito Carcavilla, que també és geòleg, i ha anat un dia mesurant les pedres a la glacera de l’Everest, al Khumbu, mesurant les pedres que hi havia més avall i més amunt per mesurar com està canviant el canvi climàtic amb l’alçada i tal. La muntanya veritablement t’ensenya moltes coses, t’ensenya moltes coses, veus gent molt diferent, coneixes maneres de viure molt diferents de la teva. T’adones, jo he estat a Indonèsia, per exemple, a Indonèsia, a l’illa de Papua, escalant i he vist com s’hi vivia. Encara portaven arcs i fletxes i, tanmateix, dins de l’illa hi ha la mina d’or, la segona mina d’or més important del món, envoltada de gent armada i tal qual, de la qual es treuen més diners.

I hi ha la gent gairebé més pobra del món. Això no fa gaires anys que hi he estat. Era quan volia acabar els set cims més alts dels set continents i tal. I allà ja hi tens un aprenentatge. Ets al lloc d’on s’estan traient moltíssims diners, i aquí hi ha la gent que no li deixen ni acostar-se a la mina. La gent que treballa a la mina, gairebé tots són estrangers, no són gent d’allà. Són els Danis, aquests que porten el penis lligat amb una canya aquí, i van mig nus i viuen a l’illa d’on es treu la quantitat més gran d’or gairebé que es treu al món. Veus coses que et fan recapacitar sobre com està vivint aquest món i com es viu. I hi ha coses que sembla que no hi ha dret. A més d’aprendre a veure com viu la gent per altres mons diferents, doncs aquests esforços que et fa la manera de viure teva que tens per pujar muntanyes, a més de complir la teva feina i la teva família, et fa tenir una vida molt intensa i donar molta força al teu cos en tots els sentits.

A mi m’encanta l’entrenament, m’encanta la feina, l’entrenament em sembla fonamental. Aquesta foto que tenim és la paret de Santillana a La Pedriza, la meva primera escalada una mica difícil. La primera vegada la vaig fer, no teníem ni corda, la vaig fer amb una corda d’un amic que li van regalar en això de la fira que es feia a la casa del camp d’un pal, amb això vam pujar el meu amic Riaño i jo. Després he pujat amb corda d’escalar i fins que m’han posat la pròtesi al genoll per entrenar-me mentalment i físicament, m’ha agradat molt. Jo mai he estat un escalador de molt grau. Ara hi ha gent que ja ha arribat gairebé al desè grau. Jo el màxim que he fet de grau ha estat un 6B i aquí hi ha gairebé un pas de cinquè i era una escalada que coneixia meravellosament i ho feia sense corda i em sentia molt a gust, anava amb el meu gos, es quedava a baix, el meu gos em mirava com dient: “Ostres”.

I quan era molt gran, fins abans de fer-me la pròtesi. Me’n recordo una vegada que hi havia dues parelles, dos nois i dues noies i em van mirar com dient: “Aquest senyor gran amb el gosset, on va?”, i ells s’estaven preparant, menjant, preparant les cordes, veuen que em poso els peus de gat, els saludo i tal, lligo el gos i començo a pujar per allà. I quan baixo, veig un dels xavals fent aquell primer canalís que havia ficat quatre ‘friends’ i jo acabava de passar-hi sense corda i sense res. Això et dona una força que no te’n pots fiar. La pobra noia em va mirar i va dir: “Ens ha fet pols aquí als nostres figures, ens ha deixat a l’alçada del betum”, però bé, noi, aquí les coses s’han de guanyar de veritat, no explicant històries, sinó guanyar-se-les de veritat amb realitats. I aquestes coses et donen molta força i molta energia per a la resta de la teva vida, intentar forçar el cos, amb sentit comú, com és lògic, perquè vas complint anys i t’adones que has de forçar fins on has de forçar i has de descansar per no acumular cansament, sinó per aconseguir millorar una mica. Et fa pensar en moltes coses i et serveix per a molt en la teva vida i a la teva feina i a la teva vida familiar. Jo crec que la muntanya és una escola de vida absolutament fantàstica per tot, per com vius tu, com viu la gent prop d’elles, pels esforços que fas, de manera que quan t’adones que aconseguir una cosa de gran dificultat et costa, no hi arribaràs encantat, no, no, això té una feina darrere que és molt important.

Jesús. Hola, Carlos. Recentment hem vist al K2 que una cordada ha hagut de donar la volta per, com han dit, excessiu bon temps. I tu que portes tota una vida a la muntanya, a les muntanyes, has percebut canvis a la natura a causa del canvi climàtic, aquestes crisis mediambientals que estem vivint?

Carlos Soria . Sí, veritablement, en tants anys que porto a la muntanya he vist coses que han anat canviant. Tot ho han canviat. Han canviat des dels materials que utilitzem fins al tipus de persones que anem a les muntanyes en aquells temps i en aquests, però a la natura, no hi ha dubte que el que més s’ha notat és a les glaceres. Les glaceres han anat baixant. A Monte Perdido, jo encara he conegut la glacera de Monte Perdido, bastant format i ara pràcticament no queda res. Hi ha un canvi climàtic, n’hi ha hagut molts a la Terra i n’hi haurà més, sens dubte, però és un canvi climàtic que es va notant a la neu molt fàcilment, a la neu i al gel va desapareixent a molts llocs. Ha canviat en la nostra manera de fer les coses. Tot això ha canviat en moltes coses. Aquí tenim el cim de l’Everest, quan el terratrèmol també va canviar una cosa. Allà, en aquesta foto, hi ha una mica més avall l’esglaó Hillary, que pràcticament ha desaparegut, a l’últim terratrèmol hi va haver un moviment i allà hi havia una xemeneia amb unes roques per on jo he passat i no existeix. No ha fet més baix l’Everest, però han caigut unes roques inestables en aquell moment.

Ara parlem de la quantitat de gent que va a la muntanya, que és terrible aquesta foto de l’Everest. Això passa durant quatre dies a l’any, aproximadament, al mes de maig més o menys, i hi puja moltíssima gent. Al Kilimanjaro, això li passa cada dia de l’any. Al Mont Blanc li passa durant quatre mesos de l’any, cada dia això, a l’Aneto ara mateix, fa poc, a finals de juny, estava com l’Everest. Tinc unes fotos d’un amic que va estar com l’Everest en aquella època. Però no crida tant l’atenció.

Això passa perquè tenim una falta d’imaginació tremenda, perquè l’Himàlaia té 2 400 metres de llarg i 400 d’ample. Hi ha catorze muntanyes de 8.000 metres, de més de 7.000, n’hi ha prop de 200, de les quals encara n’hi ha dues sense pujar. Hi ha llocs on es pot anar sense cap problema i no trobar-te ningú, absolutament. L’Everest, a més d’això, té una quinzena de vies diferents i tota la gent va on va la gent, com les ovelles, com tal, com qual. I després hi ha alpinistes superfamosos que van a l’Everest, ara ja se’ls veu més el plomall i hi van perquè saben que hi haurà molta gent. Hi haurà cordes fixes que les han col·locades i després tornen dient que els han destorbat, que allò no hi ha dret, que això ja ha canviat, que això és una barbaritat. És clar que han canviat i canviarà. Jo he estat al Nepal l’any 2015, quan hi va haver el terratrèmol terrible. El Nepal és un lloc on hi ha terratrèmols. N’hi pot haver un d’aquí a sis mesos o d’aquí a 50 anys, però hi ha terratrèmols. És una mica complicat viure aquestes situacions i estàvem precisament a l’Annapurna i de seguida l’expedició s’ha acabat. No hi havia ningú a la muntanya, érem al camp quan va passar, però es va notar que va ser una tremolor terrible. I al poble, quan vam tornar a Katmandú, el que vam fer, al metge nostre, que aleshores portàvem un metge, una ONG andalusa, que ell era andalús, li va demanar que es quedés com a metge amb ells per a les situacions a fer. I el Govern la veritat és que feia poques coses i nosaltres el que vam fer és, amb 8.000 euros, vam donar menjar a moltíssima gent, amb un sac d’arròs, una mica d’oli, una mica de dahl, el dahl són llenties, viu una família de quatre persones durant 20 o 22 dies, quatre persones s’alimenten i això no arriba a 12 euros.

Amb 8.000 euros vam repartir 14.000 quilos d’arròs, dahl, llenties i sal en molt poc temps, amb amics que coneixíem i en llocs a on no arriba el turisme, perquè, ràpidament, els llocs per on arriba el turisme, el país, per defensar-se, com és lògic, doncs ho va posar el millor possible i va ser on es van donar les primeres ajudes. I a més d’això, també hem fet una petita associació que es diu Ajuda directa al Nepal i estem construint col·legis també en llocs per on no hi passa el turisme. Fins ara portem sis col·legis i es diu Ajuda directa, perquè ho fem totalment, directament amb el poble on ho farem, no a través del Govern, que em perdoni el Govern, però, el Govern, no és que ho facin malament, però amb els mateixos diners que nosaltres gastem fent-ho directament a través del Govern, faríem la meitat o menys. Aquesta és la realitat i ho hem vist. I llavors va moltes vegades el càmera Luis Miguel López Soriano al poble on volem fer, sabem que es necessita l’escola i no donem els diners, sinó que contractem la gent, els paguem els materials, tot el que necessiten i fan ells la seva pròpia escola. I des de llavors, des de l’any 2015, portem fetes sis escoles, molt poc, el que podem, però molt efectiu per a llocs on ha desaparegut allò. I això també és ser alpinista. Conviure amb aquella gent als llocs, als llocs on vas, és molt bonic, i deixar bona empremta pel món. Quan tornes a un lloc, ara que un any no hi havíem anat i hem tornat a alguns llocs, et reben amb una alegria, que això és veritablement vida. I això és sentir-te alpinista, sentir-te ésser humà i sentir-te una mica bona persona.

Irene. Hola, Carlos, soc la Irene. He sentit més d’una vegada dir que només deixaries la muntanya si les teves condicions canviessin. Explica’ns una mica més sobre això.

Carlos Soria . Bé, jo crec que la muntanya, que són ganes de viure, les ganes de viure jo no les deixaré mai, tret que em senti molt malalt o qualsevol cosa que li pot passar a un a la meva edat, no hi ha dubte, però la muntanya no la penso deixar mai. El que és la muntanya, les grans muntanyes, a mi ara, en lloc de fer vuitmils, m’agradaria estar fent escalada de gran dificultat. Això és el que em ve de gust, però el meu cos ara no està preparat per a això. I llavors, doncs això dels vuitmils, aquí em va bé entrenar-me, i sempre aniré baixant el llistó d’allò que estic fent. Aniré adaptant-me al que sigui. Quan només pugui pujar al Yelmo, doncs estaré encantat de pujar al Yelmo o fer-me una passejada per la Vall de la Fuenfría, doncs també estaré encantat d’allò o fer una passejada, si no, per la devesa del meu poble que es veuen les muntanyes al voltant també. Però crec que mai no deixaré d’admirar i estimar la natura i estar el més a prop possible d’ella. Per això, quan m’he jubilat me n’he anat a viure a un poble a prop de les muntanyes i bé, doncs sempre estaré a prop de les muntanyes i de la natura en general.

El que mai no voldré fer serà el ridícul. Mai ho he volgut fer ni ho faré. No entestar-me a fer el que no puc fer. Et pots equivocar alguna vegada, però jo sempre als meus amics els dic, perquè ara els amics amb qui surto tenen alguns 30 o 40 anys menys que jo, dic: “Quan comenci a fer ximpleries dona’m un cop de colze, si us plau, que no vull fer el ridícul”. Mai no voldré anar a fer un esport que tal, que no és el teu lloc, xaval, que no és lloc per a això. Procuraré estar sempre al lloc que em correspon i amb què estic gaudint. I a la muntanya de moment hi estic gaudint molt i espero que encara em quedin alguns anys més per seguir-ne gaudint. Més avall o més amunt.

Victoria . Hola Carlos, soc la Victoria. Encantada. M’agradaria preguntar-te què és el més gran que t’ha donat l’alpinisme i l’escalada. I, per altra banda, quin consideres que ha estat el teu èxit més gran fins ara? Gràcies.

Carlos Soria . La veritat és que per la meva edat tinc molt grans èxits, però m’importen tres nassos els grans èxits. He viscut i segueixo vivint una vida fantàstica i intensa. Tinc moltíssims rècords, moltíssims. Em coneix tothom, però tinc una confusió quan la gent em diu: “Te’n recordes?”. “Doncs no me’n recordo de tu perquè el cap amb els anys se te’n va”. Però no m’importen els èxits, m’importa allò que estic vivint i el que he viscut. Jo he estat això de l’esquí de fons, he estat campió de Castella als quaranta-tants anys. Primer a quinze quilòmetres i segon a trenta. També una cursa de campionats d’Espanya de veterans, vaig ser campió d’Espanya, a les muntanyes, soc l’única persona al món que ha pujat tantes muntanyes després de fer seixanta anys, d’aquells que hi va ser la primera vegada que hi va haver un espanyol a l’Himàlaia i l’última vegada que n’hi ha hagut en tants anys, des de l’any 1973 fins ara, però l’èxit que més em ve de gust i que més m’agrada és quan torno a llocs on he estat i la gent veig com m’estima. Això de debò és meravellós. Ara fa poc feia temps que no hi havia anat, bé, un any havia deixat sense anar al Nepal i per algun poble, i l’altre dia, aquesta primavera, quan hi vam estar, doncs ens van rebre amb unes abraçades i amb una alegria, i la gent en general amb mi, és molt afectuosa, molt afectuosa. Hi ha gent que m’atura, “Carlos que et seguim, Carlos, que volem que continuïs, que has d’acabar les teves 14 muntanyes, que ho aconseguiràs”. Aquest èxit de ser estimat per molta gent veritablement em fa molt, molt feliç.

Enrique . Què tal, Carlos? Amb totes aquestes aventures que has viscut, quina lliçó de vida en trauries?

Carlos Soria . Bé, de totes les aventures que he viscut, la lliçó de vida és que la vida val la pena, que has d’anar deixant una bona empremta de la teva vida i que el món és meravellós, que l’hem de respectar, que hem de ser gent seriosa, que hem de complir amb les nostres obligacions, com amb la nostra feina, com amb la nostra família, com amb tot el que ens envolta, i que val la pena, que val la pena viure, que hi ha moments difícils, molt difícils i que no ens hem de desesperar. Aquí hi ha una època a la vida que tenim, potser trenta anys, quaranta i tot és feina, els fills, que acaben de venir, que no ens posem nerviosos, que queda molta vida al davant. Jo recordo quan m’aixecava d’hora abans d’anar-se’n les filles a l’escola i els feia un suc de taronja i elles ho recorden també, i ara és molt bonic recordar allò, ser una bona persona a tot arreu, a la teva feina, a la teva família, amb els teus amics, procurar fer com menys mal possible a la natura i a la gent que t’envolta.

Això és el més important que pots fer en aquest món i sobretot, sense que et costi feina, perquè sigui que tu t’adones que això és viure, no empènyer la gent, no emprenyar-te. Al Nepal, per exemple, hi ha un trànsit terrible, es cola qui pot, però ningú, quan un s’ha colat el posa verd, el persegueixen i el voldria assassinar ni res. Tenen una manera més tranquil·la, aquí, si un et fa qualsevol cosa, li xiules. A això no cal arribar-hi, no val la pena, no val la pena. Si alguna cosa et fan, s’ha de perdonar, que mai no és tan dur i tu procurar fer el menor mal possible sempre i respectar la gent que t’envolta. Això crec que s’aprèn vivint tants anys i vivint pel món, cosa que crec que veritablement et fa ser feliç. Bé, amics, doncs de cor ha estat un plaer estar. Us veig el somriure, molts amb algunes coses del que dic, això em fa molt feliç. I bé, no sé si el que he explicat us pot servir per a alguna cosa o no, però jo estic encantat d’aquesta estona que hem passat junts i a tots ens serveix per a alguna cosa conèixer algunes coses d’altres persones, segur. Moltíssimes gràcies per la vostra paciència i per la vostra companyia. Gràcies.