La diferència entre tristesa i depressió

Jesús de la Gándara. La felicitat és salut, diners i amor. Doncs no. La salut és un estat transitori, els diners mai en tens suficients i l’amor no depèn de tu. És a dir que… Mirin, asseient-me davant de milers i milers de persones infelices, vaig aprendre que compartien tres coses. La primera és un sentiment d’impotència, de no poder modificar les coses perquè la malaltia mental ho impedeix. En segon lloc, era un sentiment d’inutilitat: “No valc, no serveixo. Em poso a fer les coses i em surten malament”. I el tercer era un sentiment d’infortuni. “Soc desgraciada. La vida no m’ajuda. La deessa de la fortuna no es recorda de mi”. I el segon gran descobriment que vaig fer, en la meva recerca personal, va ser que com més temps es triga a preparar un menjar, menys temps es triga a devorar-lo. Cert, eh? Pensin, per exemple, en les croquetes. Però jo els posaré un exemple millor: les molles extremenyes de la meva mare. Amb quina cura va picant les molles, les va asserenant tota la nit perquè el pa adquireixi una textura. Després, al matí, es tanca ja a les vuit del matí. A les deu ens convoca. “No toqueu res”. Tot el matí preparant les molles. I finalment, a les dues, ens asseiem a menjar. Tots estem mirant a la cassola per a veure si sobren, perquè tenim preparades les carmanyoles, per a endur-nos-les cap a casa. Però ella diu: “Això és molt senzill. Tenen tres ingredients. El primer és temps. El segon és afecte. El tercer és generositat. I un ingredient especial, un condiment especial, quan es comparteixen, estan més bones”. Doncs això mateix passa amb altres coses, com per exemple la felicitat o la salut mental. Bé, doncs ja sé què he de fer amb aquestes persones. Ensenyar-los a sentir-se forts, fortalesa física, entrenar-se, fer exercici, el que sigui. Estàs més saludable, tens millor cervell. També fortalesa mental, per a evitar l’estrès o enfrontar-se a l’estrès que és la vida. En segon lloc, deixar en la vida una mica més del que tu vas rebre, del que hi havia al món quan tu vas néixer. Això és fecunditat, fertilitat. I en tercer lloc, fortuna. Una mica de sort, que no et caigui la teula i et mati, no?

Jesús de la Gándara. En fi, la fortuna ens agrada a tots. Que ens toqui el reintegrament de la loteria, t’emportes una alegria enorme. Sí o no? Però la fortuna no és atzar. No és deixar a veure si toca. Cal invertir, cal preparar-se. I això té un nom. Es diu serendipia, que ve a ser, en castellà, la ‘chiripa’. Però la ‘chiripa’ només li toca a qui està preparat. Si no estàs al lloro, passa per davant dels teus nassos i no t’assabentes. Així és que aquestes tres coses: força, fertilitat i fortuna, són els ingredients de la felicitat. La pregunta és: i com s’aconsegueixen? “Que fàcil, doctor. Però, i com ho fem?” Doncs vaig aprendre que el que hem de fer per a això són tres coses molt senzilles, que comencen per “m”. Moure els peus. És a dir, no quedar-se quiets, fer una mica d’exercici, passejar, anar d’aquí cap allà, relacionar-se. Moure els peus tots els dies de la teva vida. En segon lloc, moure les mans. Fer alguna cosa, escriure, pintar coses boniques, fer gargots o ninots, tocar el piano, acariciar, fer una abraçada, jo què sé. Coses així, senzilles, que quan deixis de treballar facis alguna cosa amb les teves mans que sigui útil, fecund per a tu i per als altres, que ho puguis compartir. I en tercer lloc, moure la llengua. Però no només aquesta, sinó el llenguatge que hi ha aquí. I el llenguatge té quatre elements. Un és parlar, xerrar pels colzes. Això se’ns dona bé, veritat que sí? Però també és escoltar l’altre. Tu parles i escoltes. Això és moure la llengua. En tercer lloc és llegir, llegir. Per a això estan els llibres, les tauletes, els Kindle. Tenim llibres, podem llegir. I en quart lloc és escriure. Escolta, doncs qui no ha escrit un vers quan estava enamorat i era adolescent? Mira que eren dolents. Però bé, ho escrivíem amb molta voluntat. Si tens tot això, tindrem un sentiment molt interessant tots els éssers humans. Fixin-se, si ens sentim forts, també ens sentim segurs. Segurs, és veritat. Però jo prefereixo una altra “s”, que és la serenitat, la calma, l’assossec, l’aplom, la ‘sophrosyne’, ho anomenaven els grecs. Aquesta calma et dona tranquil·litat. Que està un tranquil, això és una benedicció de Déu. I finalment, una altra “s” que és la satisfacció. Estic satisfet. Quan jo arribi aquesta nit a casa meva o em fiqui al llit, vull estar satisfet del que he fet avui. Perquè si estic satisfet, pensaré que sí que val la pena viure, val la pena el que he fet, i em sentiré alegre. I l’alegria és el condiment que tot ho cura. Així és que si tenim tres “f”, fem les tres “m” i tenim les tres “s”. Som feliços i tenim salut mental.

Jesús de la Gándara. Gràcies. Moltes gràcies, de veritat.

Clàudia. Hola, Jesús. Soc la Claudia. I a mi m’interessa molt saber, segons tot el que has pogut veure en la teva professió, quines són les nostres majors pors?

Jesús de la Gándara. L’any 1995 es va fer una enquesta mundial, en grans ciutats, Roma, Nova York, Londres, Shanghai, sobre quin era el sentiment humà més comú. Es van entrevistar milers de persones. I el sentiment més comú va ser la por. Que curiós, veritat? És a dir, en una societat complexa, en una societat plena de riqueses i plena d’oportunitats, que el sentiment humà més comú fos la por, a mi em va entristir molt. Podria ser l’alegria o la felicitat, o, no sé, l’ansietat, però la por… És a dir que la por ens acompanya als éssers humans des que estàvem a Atapuerca, a les coves, fins que desapareguem. Perquè la por ens serveix per a defensar-nos. El que passa és que els éssers humans tendim a veure alertes i amenaces, a vegades sense necessitat de fer-les. Llavors, identifiquem pors que, més o menys, són comunes. Home, la por a la malaltia, per exemple, la por a la mort. Però parlem de pors que tenen a veure amb alguna cosa de la vida quotidiana, i que potser podem resoldre. Llavors, algun d’ells, per exemple, són la por que genera que tinguem una sensibilitat enorme a les frustracions, al canvi, a qualsevol petita exigència de la vida. Es diu que estem criant fills no preparats per a la vida, que els protegim tant que no saben tolerar la més mínima frustració. Això és un lloc comú que s’estén pel món. Hi havia una màxima grega que deia que tenim l’obligació d’aconseguir que els nostres fills siguin millors que nosaltres. Aquesta és la meva esperança. Que tinguem fills que tinguin menys pors que nosaltres, que siguin més forts. Segons diuen els psicòlegs, teories, etc., és al revés, estem criant nens hiperprotegits, incapaços de tenir adaptació a l’exigència de la vida. Llavors, aquí la por d’aquests nens és la por a la vida. Bé, no ho sé, tant de bo ens equivoquem. Però bé, aquí hi ha una por ben coneguda. Una altra por és la por a tot el que és estrany, al que és diferent de nosaltres, al diferent, al canvi. Perquè tot canvi exigeix estrès. Preferim l’estabilitat, el conegut, que el desconegut. Tot i que hi ha persones que és tot el contrari, que tenen una personalitat de risc, els va la marxa i no duren gens. Però clar, la por al canvi és consubstancial amb l’ésser humà i la nostra societat és profundament canviant. També, una altra por molt comuna és al fet que les noves tecnologies ens superin i acabin amb nosaltres. Aquesta és una por que s’està estenent moltíssim, ara, des que estem amb la intel·ligència artificial. Ja la teníem abans. “Oh, els mòbils, les tauletes, l’ordinador, la informàtica, acabarà amb nosaltres”, oblidant una cosa. I és que el que va descriure, per primera vegada, la ciència de la informàtica de les tecnologies, que va ser Norbert Wiener. Doncs va definir la cibernètica com la ciència del control.

Jesús de la Gándara. I finalment, hi ha una gran por, per dir-ho així, que és a la solitud. Possiblement és una de les grans pors d’una societat que es basa en la comunicació, en què som molts, en el món, i no obstant això, tenim molta por. A la solitud és com, si fem ara una enquesta, el mal més comú de les persones grans al nostre país és la solitud, no veure a ningú. Però tots podem sentir-nos sols, veritat? Llavors, la solitud sentida com a sofriment és la solitud subjectiva. No és l’“estic sol”, sinó l’“em sento sol”. La solitud, de les persones grans en particular, quan és subjectiva i s’acompanya de solitud objectiva, és a dir, “estic sola i a més em sento sola”, és nociva, és maligna i, a més, és addictiva. Recordin que els éssers humans ens fem addictes a tot, també a la solitud. “El buey solo bien se lame”. Per què? Doncs perquè relaxa la tensió, perquè no és tan exigent, perquè, bé, no passa res perquè no em renti les dents, però com un dia deixis de rentar-te les dents, no te les rentes més. No passa res perquè avui no em canviï la camisa, però demà estarà bruta la camisa, i potser farà mala olor. I així, la solitud aquesta es converteix en una solitud maligna. Aquesta paraula la vam encunyar en un llibre, en un treball que vam fer fa molts anys, sobre la solitud patològica. Sobre una cosa que descrivim els primers casos a Espanya i ho vam donar a conèixer a tot el món, a través de publicacions científiques que vostès coneixen que és la síndrome de Diògenes. Veritat que sí? Bé, doncs això va néixer quan unes persones que ens portaven a l’hospital a Burgos eren persones solitàries, abandonades i que no volien deixar d’estar-ho. Però la solitud els anava matant, anava com un càncer. No sols anaven minant la convivència, sinó l’autocura, la protecció, la salut, la higiene, tot. Fins que moren, moren sols. Què podem fer contra la solitud, aquesta solitud maligna? Doncs miri, la companyia de veritat té tres coses. El primer és coexistir. És a dir, tenir un sostre comú, viure sota un sostre, aquí. No en la companyia a Amèrica, no, aquí. La coexistència, doncs, et dona això que hem dit abans, una certa sensació de seguretat. Però pot ser que aquesta coexistència sigui de dues persones que ni es parlen, que ni s’entenen. Llavors, aquesta coexistència a vegades fins i tot és pitjor encara. La coexistència s’ha d’acompanyar d’una altra cosa que és la convivència. I la paraula convivència significa tenir amb qui menjar. Això és el que significa. Convivència és compartir els queviures de vivència, queviures. És a dir, que si no et vols sentir sola, esmorza amb algú. La principal recepta que jo li he donat sempre a les persones solitàries és: “Tots els dies esmorza amb algú. Aixeca’t i esmorza amb el teu fill, amb la teva mare, amb el teu espòs o amb qui sigui”.

Jesús de la Gándara. I finalment una tercera paraula, que és la compenetració. La compenetració, és compartir paraules, sentiments, llenguatge, escoltar, etc. És a dir, que si passen aquestes tres, llavors si que tens veritable companyia. I ara vostè em preguntarà: “Però, i si estic sola, com faig tot això? Qui em pot donar coexistència? Qui em pot donar convivència i qui em pot donar compenetració?” El teu mirall. El mirall on tu et mires. Aquí hi ha aquesta persona. Aquí hi ha aquesta persona. Mira-la als ulls. Poseu-vos davant d’un mirall quan aneu a casa. Això és molt difícil de fer. Es posa un davant del mirall i parla amb aquesta persona que hi ha allí. La mira als ulls, a aquesta persona. No, així, a veure que tal està la barba. No, no, no, no. Als ulls, i aguantes. Llavors estàs acompanyada, perquè no tens solitud subjectiva. Estàs sola, però no et sents sola. Si no et sents sola, els altres no et veuen com un solitari i de seguida és fàcil que algú et truqui per telèfon o que agafis la tauleta i parlis amb la meva mare que està a Extremadura. Home, no em diguin vostès que les pantalles no serveixen per a resoldre la solitud. Quan sento a algú dir: “Pobret, mira, està menjant sol i és allí sol, vinga a consultar el mòbil. Que sol deu estar!” Però si està parlant amb la seva estimada, que l’estima moltíssim i li està dient: “Amor, quant t’estimo”. Si us plau, això no és dolent, és bo. O estic parlant amb la meva mare, que és una senyora gran que és a casa seva, a Càceres, ara mateix, i se sent acompanyada. No us sentiu soles. No s’avorreixin mai. Perquè si aprens a riure’t de tu mateix, tens diversió per a estona. Gràcies. Moltes gràcies.

Dona 2. No em falta res en la vida, per què em sento buida interiorment?

Jesús de la Gándara. Està segura que no li falta res?

Dona 2. Home, alguna cosa faltarà.

Jesús de la Gándara. Alguna cosa faltarà. Ningú pot tenir el sentiment de plenitud absolut. Sempre ens falta alguna cosa. Mai podem tenir tota la felicitat, ni tota la salut, ni totes les croquetes del món, veritat? Llavors, sempre ens falta alguna cosa. Però això succeeix, especialment, en un món que ens dona molt. Quan érem molt elementals, molt pobres, allà en una cova a Atapuerca, d’on jo vinc, o a Extremadura, en el meu poblet, doncs era fàcil ser feliços amb quatre coses, perquè no teníem gaire més. Però si tenim un món que es regeix per la llei de l’híper, ja no hi ha supermercat, és hipermercat, hiperpotència, hipervelocitat. En un món híper hi ha moltes coses. Està ple d’oportunitats. Tenim tantes coses que costa triar. No sabem com fer-ho, veritat? Si tenim tantes coses, és fàcil tenir sensació que ens falta alguna cosa, que no ho tenim tot. Perquè a més sempre ens comparem amb uns altres que tenen més que nosaltres. Però segur que vostè i jo tenim més jerseis o més pantalons o més mitjons dels que necessitem. Perquè fins i tot si ets molt humil, tens accés al gran hipermercat del món. Llavors, això genera diversos sentiments que intentaré explicar, que podríem traduir-los en trastorns del mal viure. Aquest sentiment d’incompletesa, de buit, és un trastorn de l’estil de vida, de la vida en la qual vivim. I aquesta vida es caracteritza per quatre vicis, per anomenar-los d’alguna manera. El primer és el posessionisme, posessionisme compulsiu. Volem tenir molt, tot. Volem tenir més del que necessitem. El segon és l’apressament vital. Anem a tota velocitat. Si poguéssim arribar abans de ja, no sé com es podria dir, però això volem també, una velocitat absoluta en tot. Els mòbils, les tecnologies, ens situen en la riba de l’eternitat. Com si el temps, en comptes de ser lineal, s’expandís. Un altre vici és el que va anomenar un teòric de la sociologia dels anys 90, la infosaturació. Ho va anomenar quan no hi havia mòbils ni pantalles. Estàvem infosaturats, deia. Imaginin-se si hagués nascut ara, no? No sé, si qualsevol de vostès obre el mòbil, segur que té 20 o 30 missatges esperant-hi, i comercialitzadores i anuncis, etc. La infosaturació produeix una espècie de infotoxicitat. I això afecta a com funciona el nostre cervell, però també el nostre cor, les nostres ànsies, etc. I finalment, hi ha el gran miratge del món. Abans, tenir un mirall era molt difícil. Un mirall, en una casa, on ens miràvem tots, però abans d’això només ho tenien els rics. Ara tenim molts miralls, cadascun a casa nostra. Tenim molts llocs per a mirar-nos, però és que a més el món està ple d’aparadors, que són un altre mirall on, d’alguna manera, ens mirem.

Jesús de la Gándara. Anem pel carrer, mirem a veure que tal estem, a l’aparador, i a sobre darrere: “Ai aquest vestit em quedaria a mi de cinema”. Sí, sí. Després entres, te’l poses, i on està el cinema? Doncs home, si resulta que hi ha tants miralls on mirar-nos i que produeixen tant de miratge, els miratges són falsedats. En comptes d’utilitzar aquests miratges per a creure que som déus i que podem fer el que ens doni la gana, ho podem fer bé, podem utilitzar-ho per a una conducta ètica, per a una conducta moral. Això és les virtuts que podem aplicar als vicis de la nostra societat, no?

Marta. Hola, Jesús. El meu nom és Marta i volia preguntar-te, ara que es parla tant d’ansietat, com saber si estàs en un moment d’ansietat o simplement estàs passant per un moment d’estrès?

Jesús de la Gándara. Estrès no és una paraula psicològica. No, no l’han inventat els psicòlegs. La van inventar els físics o científics tècnics. I significa la capacitat de resistència d’un material. Imaginin-se una biga que suporta 1.000 quilos, i jo li poso 900 quilos. Com estarà la biga? Bé. Aguanta, veritat? I si li poso 1.001? Doncs ja comencem a estar una mica… Sap què li passarà a la biga? Que s’escalfarà. Es començarà a escalfar. I si li poso 1.002? Més. I si li poso 1.100? Potser es comença a doblegar. I si li poso 1.500 s’enfonsa. Això és l’estrès, la capacitat de resistència desbordada per l’exigència. I això és el mateix que ens passa als éssers humans, que quan tenim un estímul que ens altera, ens afecta, ens exigeix una adaptació a la vida, doncs comencem a tenir resistència, arriba un moment en què la resistència ja flaqueja, arriba un moment en què ens enfonsem. Llavors, diem: “Estic estressada”. “Estic estressat”. El primer que comencem a sentir els éssers humans és tensió, inquietud, desassossec, nervis. “No arribo, no puc, m’està superant”. I això és ansietat. Però l’ansietat pot ser que vingui de les coses que ens succeeixen de fora, perquè ens passen moltes coses que poden ser estressants, negatives, que exigeixin un esforç, o pot ser que vingui de dins, de com soc jo, que soc nerviosa. En si mateix, perquè he nascut així, i qualsevol cosa em preocupa… I llavors tinc una sensació de desassossec, d’incompletesa, que no valc, etc. L’ansietat consisteix essencialment en por. Por a no poder, a no saber, a no resoldre, a no abastar la vida, les exigències, etc. Però aquesta por és la mateixa por que sent un animal quan es veu amenaçat per una amenaça d’un altre animal que se’l vol menjar. L’ansietat és una resposta que nosaltres donem a l’estrès. Donem una resposta per a defensar-nos. L’ansietat, què fa? Preparar-nos. Fa que vagi més ràpid el cor, que es posi el metabolisme en marxa, que es dilatin les pupil·les, que es posin els pèls de punta. Però, i si no hi ha l’amenaça i posem en marxa la defensa? I si segreguem adrenalina, cortisol, etc., per a defensar-nos d’alguna cosa que no és més que una conjectura mental? Llavors això és l’ansietat patològica. Aquesta és la que et fa sofrir. L’ansietat patològica et fa no dormir, no pensar correctament, no actuar correctament, accelerar el llenguatge, dir el que no vols dir, irritar-te, etc. Però hi ha una altra forma d’ansietat que anomenem angoixa. Un savi va dir que era esglaiament. Estar esglaiat significa estar com ficat dins d’un mateix, replegat. I angoixa significa estrenyiment. Àngor, com l’angina, i com les angines, estrenyiment. És el que significa angoixa. Significa que no puc, que és com si alguna cosa em tenallés. Em fica dins de mi mateix. No puc parlar. Em quedo paralitzat. No puc expressar-me. No tinc desassossec. Tinc el contrari, tinc paràlisi. No puc respirar, com si m’ofegués. Això és l’angoixa.

Jesús de la Gándara. Imaginin-se vostès, totes les persones aquí presents, inclòs un servidor, hem tingut ansietat i angoixa alguna vegada en la vida. Tots. Ara imaginin-se una època que hagin tingut una setmana, un mes, complicat. Concentrin tota aquesta por, en una bola, en un minut. Això és un atac de pànic. Una ansietat intensíssima que ens desborda totalment, que ens produeix pànic, terror. Per això s’anomena atac de pànic, crisi de pànic. Pànic a morir-nos, literalment a palmar-la, al fet que: “No puc, em moriré”. D’acord, i la qüestió és: “Bé, i què faig jo? Com sé si m’estic morint o no? Què faig?” Home, doncs a veure: “Intenta mantenir la calma. Respira profund”. Et dirà una persona que està molt nerviosa, que està al teu costat: “Ai, ai! Què et passa? Tranquil·la, si us plau, respira”. I resulta que t’estàs posant més nerviosa perquè ella està més nerviosa que tu. Això ens passa a vegades als metges quan anem en els avions, i a algú li dona un atac de pànic i l’hostessa diu: “Hi ha algun metge?” I tots fem… Menys un servidor, que aixeca la mà i diu: “Aquí estic jo”. I en una ocasió em va dir una hostessa: “Miri, doctor, l’única cosa que de veritat ens ajuda és saber que vostè és aquí, i que vostè estigui calmat. Perquè nosaltres estem morts de por i aquesta persona també està morta de por. I jo no sé si aquesta persona es morirà o el que té és un cobriment de cor de res”. Però és fàcil resoldre-ho. N’hi ha prou amb tenir un metge que estigui tranquil, que estigui al teu costat, que et digui: “Vinga, farem una cosa. Respira pel nas, retingues l’aire, espera una mica. Respira pel nas, no respiris tan de pressa, intenta relaxar les mans”. “Ai, si les tinc contracturades”. “Vingui, jo te l’agafo”. Així es fa. Pot ser que trigui uns minuts, com a molt unes hores. O si tens algun ansiolític a mà i se’l pots donar a aquesta persona, doncs estupend. I si no, el millor ansiolític és la teva calma, el teu assossec, que ho transmetis i que li donis seguretat.

Alfonso. El meu nom és Alfonso, i m’agradaria que ens expliqués la diferència entre tristesa i depressió. I si puc, per què se m’accelera el cor per a fer la pregunta?

Jesús de la Gándara. Perquè en aquesta mena de situacions el difícil és estar serè, tranquil, veritat? Quan després sortim d’aquí, tot i que sembli que jo no estic nerviós, estaré esgotat, perquè el meu sistema d’ansietat s’ha accelerat, s’ha posat en marxa i està demanant-me molt, molta feina, molta exigència. Doncs igual li ha passat a vostè en més breu termini. No passa res, però centrem-nos. Tristesa i depressió. Quants dels aquí presents han estat alguna vegada tristos en la seva vida? Ara no voldran respondre a la pregunta. Quants han estat deprimits? S’adonen? Dos sentiments humans molt comuns. La tristesa és normal. Ens passa a tots els éssers humans. La depressió no. És patològica, és una malaltia. Tots podem estar tristos, però aquesta tristesa es lleva. Pot ser que aquesta tristesa sigui molt intensa? Una pèrdua d’un ser estimat. Fins i tot ara, per exemple, la pèrdua d’un animal estimat, ens produeix una enorme tristesa. Pot ser que sigui més gran fins i tot aquesta tristesa que la d’una depressió. Però se’n va, desapareix. La diferència entre la tristesa i la depressió és que en la depressió no només estàs trista, sinó que no pots posar-te alegre. T’impedeix sortir, no pots sortir, t’impedeix posar-te alegre, t’impedeix posar en marxa els mecanismes de defensa. Estàs enfonsat, estàs incapacitat. Llavors, quin criteri utilitzo jo quan tinc davant una persona que ve i posa a la fulla “consulta per depressió”? Llavors, jo he de saber si està trista o està deprimida. Llavors, jo sempre els dic a les persones que venen tres coses. “Miri, per a jo acceptar-la a vostè com a pacient depressiva o depressiu, un, ha de tenir ”s”. Sofriment, d’acord?” Però el sofriment no és una malaltia. Qui dels aquí presents ha tingut sofriment alguna vegada en la vida? Tots. Llavors, han de tenir una segona cosa. La “i” d’incapacitat. “No puc. No puc dormir. No puc menjar. No puc sortir del pou. No puc manejar-me. No puc posar-me alegre”. Llavors, si tenen “s” i tenen “i”, tenen “si”. Però falta una altra cosa. “Ja, doctor, però és que jo a vostè el necessito. Necessito ajuda”. És la “n”, necessitat. Si tenen “s”, “i”, “n”, tenen un “sin”. Estic sense vida, sense energia, sense el que sigui. Les paraules depressives utilitzen molt aquesta paraula, “sin”. No puc, sofreixo, etc. Així és que l’acrònim “s” és molt senzill. Se’l poden vostès quedar. Estic amb un “sin”. Van vostès al seu metge de capçalera i li diuen: “El doctor de la Gándara m’ha dit que tinc un “sin”. I els dirà: “Està boig aquest psiquiatre”. Bé però vostès em van entenent veritat? Tenen un “sin”. Però saben quina és la “n” de veritat greu del “sin”? És la “n” de “nada”. El que li passa a una persona depressiva és que res la consola. res l’alegra. Diguin-me vostès si això no és dolorós per a una persona. Bé, llavors nosaltres el que fem és canviar el “sin” per el “con”. I saben quina és la “c”? La “c” és la “c” de consol, de companyia, de coexistència, de constància, de control, sobretot de control. Perquè si tu tens sensació de control, no tens angoixa, no tens por. Fa ja molts anys, quan era petit, vaig descobrir això.

Jesús de la Gándara. Si sento control, no sento ansietat. A veure, pensin-ho. Es pot sentir alhora control i ansietat? No. Jo ho vaig descobrir quan vaig començar a aprendre a esquiar. Si tens sensació que controles a la neu, gaudeixes. Si tens sensació que no controles, et mors de por en un pla així. Llavors, el control és essencial. Contra el “sin”, el “con”, control. I la “o” de què? Doncs miri, la “o” d’ordre, de tenir sensació que estic organitzat, que la vida està organitzada, que no em produeix esglais, d’ordre. I la “n” de normalitat. Em sento normal. Estic fent la vida normal, amb naturalitat. Així és que si tenim “sin”, depressió, i li posem “con”, tractament, mitjançant tractaments, ajudem aquesta persona al fet que torni a estar trista, però no malalta. Gràcies. Moltes gràcies.

Dona 4. Hola, doctor.

Jesús de la Gándara. Hola.

Dona 4. Una pregunta. Jo soc una persona que li dona moltes voltes a tot, i soc molt sensible. Com puc tenir control de les meves emocions?

Jesús de la Gándara. Abans parlàvem d’una malaltia. Ara no parlarem d’una malaltia. No d’estar malalt, sinó de ser peculiar. Per exemple, tots podem ser gasius, però alguns són tan gasius que són ‘don tacañón’. Ja està, no? Llavors, no és el mateix ser estalviador que ser gasiu, veritat? Són trets, diguem que són dimensions. En la depressió, o estàs o no estàs deprimit. En la manera de ser, no. Per exemple, quantes de vostès són ordenat-consciencioses? Tot controlat, net sobre net. “No em trepitgis que ho acabo de…” Bé, això és un tret d’algunes persones. O: “Ai, és que tot m’afecta, soc molt sensible. “El vent que bufa del sud ja em posa dels nervis”. O: “És que la tardor… En fi,soc molt sensible a moltes coses”. Antigament utilitzàvem un concepte que està injuriat i que ja no l’utilitzem perquè sembla lleig dir-li-ho a algú,però bé,el va inventar la gent com Freud i altres psicòlegs d’aquella època.” Era el concepte de “neurosi”. Neurosi, personalitat neuròtica, que són persones que tenen molts nervis, que qualsevol cosa els afecta, que tot els desborda, que qualsevol coseta de res els porta a tenir una tempesta de sentiments, de sofriments, etc., veritat? Llavors, vull que canviïn el xip. No és un problema de l’estar, sinó de l’ésser. Com som és una altra manera de concebre el sofriment humà. Hi ha algunes persones que tenen trets de personalitat tan intensos i tan definits, que podríem dir que són patològics. Personalitat neuròtica, angoixa neuròtica, angoixa vital, han nascut així. O han nascut regulars, però la vida els ha anat fent pitjor. Llavors, això es diu caràcter. Caràcter neuròtic, caràcter nerviós, caràcter ansiós, caràcter depressiu, etc. Diguem que la manera de ser es configura amb el que naixem, allò que portem en els gens. “Igualet que el teu pare”, o “igualeta que la teva àvia, si és que sou igualets, fins i tot moveu el sucre igual”, no? Això és una cosa que sabem tots els éssers humans. I si tens la mala sort que has nascut amb nervis, diguem, amb neurosis, doncs mira, és així. Ara, això és una condemna? No. Ser neuròtic, ansiós, especialment hipersensible, el que sigui, és una deshonra, és un desdeny per a la persona? No. És una cosa indignant? En absolut. Es pot ser molt lleig i tenir una mare que t’estimi molt, no? Sí, veritat que sí? O es pot ser estrany i tenir a una persona que t’estimi més encara. És a dir que això és així. No tenim per què pensar que això és un demèrit de la manera de ser, ni molt menys. És una manera de ser.

Jesús de la Gándara. El que passa és que sempre et fa sofrir. Bé, doncs acceptem que tu ets una d’aquestes persones ordenat-consciencioses. Tenen fins a un nom. Es diuen personalitats anancàstiques. Necessites tenir-ho tot sota control per a sentir-te bé. Sempre estaràs pensant que et queden coses per fer, que no ho has fet tan bé com podies, que no has netejat tan net com hauries pogut, que no has dit la paraula oportuna a l’amic oportú, que és que m’he quedat amb… I això ho portes en una motxilla, a l’esquena. Però és que a més, les persones com tu, deixa’m que t’utilitzi de conillet d’índies, resulta que veus la vida costa amunt. Uf, mare meva, qui pujarà fins allí? Mare meva, amb el difícil que és tot. I he de netejar la pols i a més no sé què, els nens, i ara he d’anar de compres i després no sé què i estudiar i no em queda temps. Tot, una bola. El futur el veus com una bola. Una bola enorme que es va inflant, inflant, inflant i llavors se’t va ficant la bola al cos i resulta que vas amb una motxilla que cada vegada és més grossa i una bola per davant per a pujar una costa amunt, que és la vida. Déu meu! Com pujaràs? Això és un exemple d’una mena de personalitat que és molt descriptiu i que ens passa molt a les persones. Home, en petita mesura ens passa a tots, però en gran manera li passa a algunes persones. Aquestes persones arriba un moment que es fatiguen tant, que es deprimeixen. Agafen unes depressions melancòliques terribles, perquè se senten fracassats davant la vida. No poder amb la vida. Això és la personalitat. I això és la personalitat hipersensible. Ara bé, i això té solució? Es poden canviar els trets genètics que has heretat de la teva àvia, que era exactament igual que tu? Doncs sí, es poden canviar. Es poden canviar els trets que s’han après a la vida? Perquè la vida t’ha donat pals i t’ha ensenyat. Sí. Què costa més? Canviar els genètics o canviar els apresos? Doncs jo crec que més els apresos, perquè són com a hàbits, com el que fa al monjo. I són tan nostres, els hem desenvolupat nosaltres, que ens semblen el normal. Llavors, això costa molt canviar-ho, però es pot fer. I es pot fer amb, utilitzarem dos atributs. El primer és la intelegància. Quedin-se amb aquesta paraula, els la regalo. Intelegància. Intel·ligència, mirar cap a dins, elegància, mirar cap a fora. Intel·ligència, dins, llegir, llegir dins de tu mateix. Home, parla amb tu mateix una miqueta més, pregunta’t què és el que et passa, no li preguntis als altres, mira cap a dins. I elegància, significa “e”, exterior i “legere”, llegir, llegir l’exterior, saber llegir l’exterior.

Jesús de la Gándara. Això és l’elegància, saber triar correctament. Llavors, si ets molt sensible, doncs potser pots canviar, pots triar, etc. I finalment, una recomanació, o tres recomanacions, que són les recomanacions gregues per excel·lència. Hi havia un temple a Grècia, queden allí unes ruïnes. Alguns que hagin viatjat a Grècia les hauran vist. El temple de Delfos, on hi havia les sacerdotesses, les pitonisses que et llegien el futur, etc. I era el temple del Déu més bell, d’Apol·lo, el més savi de tots els déus. Llavors, allí gravaven frases a les parets cisellades que han passat a la història. Una, “coneix-te a tu mateixa”. Coneix-te a tu mateix, que és el més difícil que tenim de conèixer. Mira cap a dins, sigues intelegant, coneix-te a tu mateix. Si et coneixes a tu mateix, et mous millor, tens més sensació de control, tens menys ansietat. Segona, obra amb mesura, amb control. Res en excés. I el tercer, i aquí va la clau de tot això, ells deien que tot es fa aprenent. Es pot aprendre, es pot aprendre de tot. Però sobretot deien una cosa: “Has d’aprendre a aprendre, que la teva actitud, davant la vida, sigui sempre: aprèn, aprèn, aprèn, aprèn”. Avui, aquí, jo aprendré més que vostès. Perquè estic escoltant els errors que cometo i estic veient les seves cares, les seves respostes, i aprendré. Vostès aprendran una miqueta, potser, o bastant, no ho sé, però jo més. Aquesta actitud d’aprenentatge és el que han de fer les persones que són així, que són hipersensibles, per a anar aprenent cosetes d’aquí i d’allà, d’aquí, d’allà. I això ho pot fer un sol, escoltant aquest tipus de coses o llegint, perquè això està en la literatura de tots els temps, en els grecs, en els savis, etc., en els llibres d’autoajuda. Però també es pot aprendre en una psicoteràpia. Una cosa que deia una sàvia espanyola, que es deia Anaïs Nin, deia: “Mira, noi, les coses no són com són, són com som”. Així és que una mala notícia, ho sento, ser així implica sofriment. Una bona, es pot canviar. Res més. Gràcies. Gràcies. Moltes gràcies.

Dona 5. Hola, doctor. Jo soc una persona que consumeix molt les xarxes socials i, a vegades, tot i que no vulgui, m’acostumo a comparar. Llavors, la pregunta és: com ens afecten o com puc fer perquè no em passi?

Jesús de la Gándara. A veure, les xarxes socials són el gran aparador del món. Avui dia, és el lloc on tots ens posem i ens exposem. I en un aparador les coses estan belles. Ningú posa un aparador amb coses lletges, veritat? Poses coses boniques, perquè la gent entri i compri. Però gairebé sempre l’aparador et dona una visió una mica deformada de la realitat. Aquesta idealització que hi ha allí, a l’aparador, és la mateixa que té el teu cervell. El teu cervell té un esquema de tu mateixa. En la teva ment, diguem, s’ha anat acumulant dades, que és com tu t’has anat veient, com has generat aquí un homenet, una figura, de tu mateixa, que té a veure amb com tu et veus. Posem en contrast una idea que tenim de nosaltres mateixos, amb una altra idea que tenim dels altres. Llavors, aquestes idees poden ser encertades o poden ser errònies. Qui sap de si mateix suficient per a mai equivocar-se? Ningú. Tots ens coneixem bé a nosaltres mateixos, físicament, mentalment? No. És possiblement una de les majors dificultats que tenim els éssers humans, la tasca més difícil que hem d’assumir. Jo, a moltes persones quan venen a la consulta i comencen: “Doctor, vinc a veure’l perquè em fa mal el cap, perquè estic trist…” “Esperi una miqueta, no tingui pressa. Primer expliqui’m qui és vostè. Jo vull saber qui és vostè, amb qui estic tractant, clar. Perquè si no, com l’ajudaré?” Ui, aquesta pregunta… Quan li dic a algú: “Em vol vostè explicar qui és vostè?” “Ui, doncs jo soc…” Et traves, veritat? És difícil. Si és tan difícil saber qui soc jo, i com soc jo, i no utilitzem el mirall savi per a saber qui soc, com soc, en les xarxes ens passarà el mateix. I a més ocorre una cosa, i és que és un tribunal que jutja amb impietat. Començant per tu mateix, perquè el més impiu amb la nostra pròpia imatge som nosaltres mateixos. Qualsevol detall, qualsevol granit, un quilet de més, aquest pèl per aquí, el que em falta, el que em va caient. Jo que sé, qualsevol cosa. Jutgem això d’una manera terriblement dura, no som gaire empàtics amb nosaltres mateixos. I a sobre ho sotmetem a un judici, a un aparador universal, on està tot. I pretenem que tot ens aprovi. Però si tu no t’has aprovat a tu mateix, com t’aprovaran els altres? Com puc fer jo per a estar en xarxes i no jutjar-me? Bé, doncs el primer, utilitzar-les per al que són. No per a jutjar-te, no per a comparar-te, no per a exhibir-te, no per a fer alguna cosa que és llançar la imatge idealitzada de tu mateix que tu tens, que no saps la que és i comparar-la amb la imatge idealitzada que tenim dels altres.

Jesús de la Gándara. El gran aparador del món té un inconvenient. Primer, és molt gran. En segon lloc, és molt exigent. I si a això li afegim la publicitat, la compra, l’exigència d’utilitzar les xarxes per a adquirir coses amb les quals ampliar la meva seguretat i ampliar la meva persona, etc., doncs llavors ens sotmetem a un autèntic infern, veritat? Que és com està succeint amb moltes persones en les xarxes que acaben tenint depressions, angoixes, estrès, etc. Que no són en absolut diferents de les que parlàvem abans, són les mateixes. El que passa és que el mitjà d’expressió és diferent. Així és que, per a això, jo recomanaré unes tres coses més. La primera és distingir entre la curiositat. Oi que els produeix curiositat trastejar en les xarxes, mirar cosetes d’aquí cap allà, etc.? És curiós, veritat que sí? Oi que t’ho pots passar bé? Sí o no? Pots passar-t’ho bé, fer aquí, tal… Això és curiositat. I la curiositat sempre et permet aprendre. Però hi ha una altra cosa que és dolenta, que és tafanejar. El fet de tafanejar, no. Llavors, si aprens a tafanejar sense tafanejar, si tens curiositat però no estàs aquí com xafardejant estúpidament, doncs estàs protegit. La teva curiositat és bona. Però diuen que la curiositat excessiva va matar al gat, no? En fi, la següent és una altra paraula, il·lusió. Oi que tenim il·lusió per moltes coses a la vida? Il·lusió per ser bons, per ser macos, per ser feliços, per ser rics, per ser estimats, per ser aprovats, per ser moltes coses. Per ser, no per estar. Fixin-se, confonem l’ésser amb l’estar. Recorden això d’abans? Resulta que tu estàs opinant sobre l’ésser i només és l’estar. “Estic maca en aquesta foto”, i tu dius: “Soc lletja, no soc maca”. Llavors, això té a veure amb la il·lusió, perquè la il·lusió és bona. “Quina il·lusió tinc! M’he enamorat!” Quina il·lusió tinc! Serà el meu aniversari,i em regalaran…” La il·lusió és estupenda,veritat que sí? Ai quan no tinguem il·lusió,quan ja no tinguem il·lusió,què farem?” Però hi ha una paraula que és l’il·lusionisme, que és el que fan els il·lusionistes, els mags, que ens enganyen. Doncs les xarxes, a les xarxes, la línia entre la il·lusió i l’il·lusionisme, és subtil, subtil. Quan caiem en l’il·lusionisme estem enganyats, ens enganyen les xarxes. Primera paraula, curiositat. Segona paraula, il·lusió. I tercera paraula, interès. Si tu tens interès de veritat per les coses, interès per aprendre, per ser aquí, per parlar entre nosaltres, pel que fem a la vida, doncs resulta que aprens, col·lecciones, guanyes diners, etc. Però el contrari de l’interès són els rèdits, els interessos, el treure-li partit, diguem, gratuït, a la vida. I llavors això és dolent. L’interès és bo, l’especulació és dolenta. Resulta que especulació ve de miralls, i els miralls són les xarxes.

Jesús de la Gándara. No hi ha mirall més gran. El gran aparador del món, l’hípermirall. Clar, llavors, estem sotmetent la nostra vida a un tafaneig xafarder, a una il·lusió que és falsa, a un il·lusionisme fals i a una espècie d’interès que és pura especulació. I això és dolent. Si caiem en això, som molt febles. En fi, condueix-te a tu mateix, i llavors les coses t’aniran millor. Aquesta és la meva resposta. Gràcies. Moltes gràcies.

Álvaro. Bé, el meu nom és Álvaro. Li volia preguntar, per què quan porto un determinat temps en un àmbit laboral, en una empresa, doncs m’acabo desmotivant? Com puc combatre aquesta desmotivació laboral?

Jesús de la Gándara. Hauria de preguntar-li més coses, més detalls. Però bé, farem una resposta una mica genèrica sobre per què les persones en les feines es cremen, es diu ara, veritat? Ara es diu: “Estic cremat”. Aquest és un terme que es va derivar d’una paraula anglesa que és el ‘burnout’, que està admesa ja en el nostre idioma i és comú. La paraula treball ve d’un concepte llatí que és la creu, el ‘trabum’, on travaven als esclaus per a donar-los fuetades si no treballaven bé, per a castigar els condemnats. D’aquí ve treball, fixin-se. És a dir que el treball és dolent, per definició. És a dir que el difícil en aquesta vida no és treballar, no és guanyar-se la vida treballant. Això ho fa qualsevol. El difícil és guanyar-se la vida sense treballar, veritat que sí? Bé, no, no estem d’acord, veritat que no? El difícil és guanyar-se la vida amb el treball i estar bé al treball, i ser feliç amb el que fas. M’agradaria que entenguessin el següent. Mirin, no és el mateix el cansament laboral, la fatiga laboral, que ens passa a tots, i per això necessitem vacances. “Tinc una ganes d’agafar vacances”. Si tu estàs fatigat i descanses, et recuperes. Això és normal. Anem de vacances, venim com a nous. Però el ‘burnout’ o l’esgotament laboral no és així. És una extenuació laboral. No és que estigui cansat, és que estic esgotat, és que ja no puc més. I aquest treball, a més d’això, em produeix malestar, mal humor, no faig més que estar sempre cabrejat, porto els problemes del treball a casa meva, no deixo de pensar-los, ja no puc més. I he d’agafar una baixa, perquè si no em dona alguna cosa. Aquesta és la situació. El ‘burnout’ és una malaltia. És un problema greu perquè suposa un esgotament, no del que fas, que és el treball, sinó del que ets, que és la professió. Jo soc metge, treballo veient malalts. La meva professió quina és? Psiquiatre, soc psiquiatre, d’acord, però a vegades faig classes, altres vegades veig malalts, etc. I moltes vegades, quan jo li pregunto a la gent: “Tu que ets?”, els costa respondre. Si una persona no sap què és, però sí que sap què fa, aquí tenim un problema, perquè el que és ens identifica i ens sentim orgullosos de dir-ho. Del que fem, a vegades sí i altres vegades no, etc. Aquí comencen els problemes. El no saber diferenciar entre el treball i la professió. Ara, quan una persona està treballant en unes condicions inadequades, bé perquè les condicions són molt dolentes o perquè ella mateixa no està preparada per a aquestes circumstàncies, es va produint, com en l’estrès, l’esgotament de la biga.

Jesús de la Gándara. A poc a poc, a poc a poc, a poc a poc. I arriba un moment en què la persona està com la biga, cremada. I quan està cremada, ja no aguanta més. Llavors, què li passa? Primer, que se sent esgotada, que ja no pot més, que no suporta més, que l’estrès la desborda, que el treball no la gratifica, que estic fart, que si pogués no aniria a treballar, etc. En segon lloc, que comença a veure, en els beneficiaris del treball, en el que fa, en comptes de veure a un amic, a un company o a un objectiu, veu a un enemic. “Un altre pacient, si és que són tots iguals, no es cura ni un”, diu un metge que està en ‘burnout’. “Una altra vegada, i aquí està”. “A la mina”, em deia un company que sempre me’l trobava a l’ascensor. “Què, a la mina!”. Dic: “Bé, no sé”. Llavors, el treball, la professió, ens fatiga a tots, per descomptat, però a algunes persones tant que els crema. A qui els crema més? Doncs a persones que estan pitjor preparades, que no tenen una formació, uns fonaments professionals adequats. Segon, a persones que tenen treballs que no els compensen bé, ni econòmicament ni en la seva sensació d’utilitat, que són útils per a alguna cosa, ni en la seva sensació de reconeixement, que algú estima el que fa, que algú diu: “Ai, doctor, moltes gràcies. M’ha ajudat vostè molt”. Ja te’n vas a casa així de gran. Però si mai tens un reconeixement, o resulta que hi ha una discrepància molt gran entre el que tu ets i el que tu fas. Has estudiat enginyeria tècnica, però estàs treballant com jo que sé, doncs com a lampista, doncs resulta que això et va produint una sensació de malestar, d’esgotament i de fracàs, de fracàs professional. Com se sap que una persona comença a estar cremada? El primer és molt senzill, comença a parlar malament, parla malament, parla malament del que fa, està tot el dia tirant pestes. “Quina merda. Per aquí. Perquè no m’entenen. Perquè no es pot. Perquè és que falta. Perquè és que no m’arriba. Perquè no és igual. Perquè el meu cap”. Sempre, mal llenguatge. Jo he fet a vegades la prova. Vaig el dilluns al matí a treballar. “Hola, bon dia. Que bé! Ja és dilluns! Encantat d’estar una altra vegada aquí! El cap està malament del cap. Què li haurà passat a aquest? Ara, i si vostès van el dilluns i diuen: “Fotre, una altra vegada dilluns. Quin rotllo. Mare meva! Una altra vegada una setmana. Tinc unes ganes que sigui divendres”. Tothom ho entén, veritat que sí? És a dir, el segon element és que es contagia a tota velocitat. Una persona cremada, crema als qui té al voltant. I al principi tots li donen la raó, però quan van passant uns mesos i ells no estan tan cremats, diuen: “Bé, ja n’hi ha prou, no? Ja està bé de tirar pestes home. Seràs tu, perquè jo no”. Els altres ja comencen a adonar-se que, aquesta persona, no s’han de fiar molt d’ella, perquè potser el seu treball no és tan dolent. És que és dolent ell. O no, o és que de veritat era una persona que tenia molta il·lusió, però era il·lusionisme.

Jesús de la Gándara. Tenia molta curiositat, però no era… En fi, i llavors s’ha anat cremant, cremant, cremant. Detall importantíssim: no cuiden el seu lloc de treball. És a dir, els asseguro que he tractat a centenars de persones, hem investigat, publicat llibres sobre això, però hi havia un detall que coincidia. Jo anava a un metge, a una infermera, a un del meu equip, i jo entrava al seu despatx i només veure’l ja sabia si estava cremat. Home, una floreta, un quadre, una miqueta d’ordre, aquesta neteja, la finestra oberta, en fi, alguna cosa, no? Una alegria. Hi ha moltes persones ben preparades que, no obstant això, es cremen perquè les circumstàncies són el que són. Extenuació del treball, mal compensats, no reconeguts, mai lloats, no ajust entre el que han estudiat i el que fan. De tal manera que això acaba traslladant-se a la vida familiar, a la teva sensació de benestar, la teva salut, et fa mal, comences a tenir problemes amb el cortisol, amb el colesterol, menges malament, o et passes una mica amb la cervesa, o em prendré una copa perquè si no, no dormo. Comences a tenir problemes. Ús de substàncies, malalties, cansament, esgotament, mal humor. Acabes cremant a tothom, la gent et va deixant sola. Llavors, a poc a poc, tot això es va transmetent i acabes tenint greus problemes que fins i tot arriben a la baixa, les malalties, les depressions, etc., que a sobre no acceptes, perquè la culpa no és meva, és del treball, és dels meus caps, és de la meva empresa. Llavors, si tu de veritat vols canviar, el primer que has de fer és aprendre. Aprendre la teva professió, estudiar, formar-te, estar ben preparat. En segon lloc, exigir. Tenim dret a ser treballadors amb una dignitat, però la dignitat comença per un mateix, per anar correctament preparat. I finalment, ve el que hi ha moments en què els cremats estan tan cremats que necessiten anar al psiquiatre, al psicòleg, necessiten un tractament, estan deprimits, tenen depressió, de veritat depressió, no tristesa. I necessiten un tractament farmacològic, una psicoteràpia i un aprenentatge. De veritat, he vist a centenars de persones així. Les persones que es deixen ajudar, que estan cremats, però que es deixen dir aquest discurs, que s’asseuen, que miren cap a dins i que tenen de veritat recursos professionals, el resolen. A vegades s’han de canviar de treball, però no de professió. Aquest és el missatge positiu del ‘burnout’, que després de tants anys treballant amb ell he après, i m’agradaria transmetre a tothom, perquè les persones cremades se sentissin una mica alleujades, més compreses i una mica més optimistes. Gràcies.

Jesús de la Gándara. Gràcies. Moltes gràcies. Gràcies.

Dona 6. Jo volia preguntar-li com es podria ajudar a aquelles persones que avui ho estan passant malament i no veuen una sortida.

Jesús de la Gándara. Els diré una cosa que els dic moltes vegades a les persones que tenen problemes de salut mental. Miri, li diré una mala notícia. “Doctor, què em passa?” “No, miri, li diré que no està vostè malalta”. “Ai, però com ha de ser una mala notícia?” Perquè jo no sé ajudar a les persones que no estan malaltes. Jo només sé ajudar als malalts. Soc metge. I als no malalts els poso el meu cor però no tinc la meva ciència”. Perquè a la vida com podem ajudar a les persones que estan sofrint molt i que moltes vegades tenen una malaltia mental però no ho accepten no ho volen acceptar o no ho saben, etc.? Clar, doncs el més important és aconseguir que hi hagi una comunicació. Perquè moltes persones que estan sofrint molt es tanquen, posen un parapet entre nosaltres, la comunicació, se senten febles, no se senten amb forces per a afrontar-lo, no saben com. Si vull de veritat ajudar a aquesta persona que està sofrint, tingui o no una malaltia, és conservar la calma jo, és demostrar força. Si estàs feble, he de donar-te forces. Si estàs amb molta angoixa, jo no t’he de provocar més angoixa. Així és la idea. Així que davant una persona així, el primer que cal fer és doncs preguntar-li, és mirar-la. No amb suficiència. “Jo sé més que tu”, no. “T’aconsello”, no. Sinó amb: “Aquí estic, i el que t’ofereixo és el meu cor”. Bé, següent cosa. Insistir. Perquè no t’ha fet cas a la primera, tu li dius: “Per què no vas al metge? Per què no demanem ajuda?” “Deixa’m en pau”. Insistir. Següent cosa, escoltar. Següent cosa, insistir. Següent cosa, estar disponible. Següent cosa, insistir. Següent cosa, no demanar que facin, ajudar a que facin. Insistir. Següent cosa, no indicar-los el camí, acompanyar-los en el camí. Facilitar-los les coses. Insistir. Següent cosa, si no es pot més, recórrer a persones que ens puguin ajudar. Truqueu-me per telèfon: “Doctor, miri, vostè podria ajudar-me?” O a un amic que tens, o a un conegut, o al metge de capçalera, a algú. Següent cosa, insistir. Següent cosa, doncs home, obrir-li les portes de la sanitat, que són els metges de capçalera que veuen tots els dies un 30% o un 40% de persones que no estan malaltes, però que necessiten ajuda, perquè sofreixen.

Jesús de la Gándara. Insistir, perquè així de ignorant i de dur és el sofriment de la malaltia mental. Perquè ens pot afectar a tots. Perquè no són elles, som nosaltres. Perquè tots els aquí presents hem tingut, tenim o tindrem un problema de salut mental, tots. Jo també. I la meva família i els meus fills i el meu germà i el meu pare. Tenim un futur millor si fem així les coses. El que no tenim, potser, són suficients recursos per a tots. Imaginin-se, les guerres, la gent que quedarà lesionada mentalment per sempre. Però hem d’insistir a tenir més recursos, a estar més a disposició. Aquesta és la realitat i això és bo. Espero que alguna cosa d’això es pugui traduir en alguna cosa que vostès puguin fer si tenen a algú que els necessita. Gràcies.