La curiositat, el motor dels avenços de la humanitat

Miguel San Martín. Em dic Miguel San Martín, soc enginyer aeronàutic i astronàutic, graduat al MIT a Cambridge, Massachusetts. Treballo al Jet Propulsion Laboratory, el laboratori de la NASA que es dedica a l’exploració robòtica de l’espai. I, bé, la major part de la meva carrera l’he dedicada a descendir a Mart. Soc expert en una àrea de l’enginyeria aeroespacial que s’anomena Guiatge, Navegació i Control, que consisteix a guiar la nau i controlar-la, la seva orientació i la seva trajectòria, des de la Terra fins a Mart. I després, durant el que anomenem “els set minuts de terror”, que és l’entrada i el descens a Mart. Ho anomenem “els set minuts de terror” perquè mai sabem quin en serà el resultat, i el primer cop que ho intentem és durant aquest descens. La meva fascinació va començar per l’enginyeria. Tot el que tenia moviment i piles em fascinava, feia moltes preguntes als meus pares, al meu pare especialment, que era enginyer civil. Així que aquesta va ser la meva primera passió. I, és clar, vaig créixer a l’època de… Als anys 60, així que, ja, quan tenia 10 anys vaig veure Neil Armstrong caminar sobre la Lluna, i això, diguem-ne, em va produir un gran impacte. Va ser aleshores quan vaig començar a seguir tot el tema espacial.

I després, l’últim que va rematar una mica el meu interès, i aleshores és quan em vaig començar a planejar la meva carrera i la meva aventura als Estats Units, va ser el projecte Viking, que el vaig seguir durant molts anys. Va ser la primera nau robòtica que va aterrar a Mart, va ser l’any 1976. I, bé, quan vaig veure la primera foto del vehicle, la poteta del vehicle sobre la superfície de Mart, aleshores vaig dir: “Això és el que vull fer professionalment al futur”. Em resulta fascinant que l’ésser humà pugui viatjar per l’espai i investigar altres planetes, altres parts de l’univers, per dos motius. El primer, per saber com funcionen aquestes coses, com és l’univers, no és cert? Un dels temes més importants per nosaltres és saber si ens trobem sols a l’univers, així que per això investiguem Mart, perquè volem saber si la vida és un fenomen purament terraqüi o també ha sorgit a altres parts de l’univers o a un planeta al nostre propi sistema solar. Però també, a mi el que em fascina des del punt de vista professional és el desafiament tècnic de fer aquesta exploració, no és cert? Com podem aconseguir posar la sonda a la superfície d’un altre planeta, per exemple. És una cosa que quan jo mateix, quan veig els nostres vehicles robòtics, quan els estem acoblant aquí a la Terra i penso com ho farem perquè aquell vehicle estigui sobre la superfície de Mart, no és cert?, em posa un gran somriure a la cara i em dona molta, molta força per despertar-me cada matí i venir a la feina i buscar com, en treball en equip sempre, ho aconseguirem.

La curiositat és el motor, diguem-ne. És el combustible de tot, diguem-ne. Per mi és fonamental tractar d’entendre com funcionen les coses, no és cert? Jo, permanentment… La meva dona Susan es diverteix perquè quan vaig a altres països i soc a l’hotel, em poso a desmuntar les coses perquè m’interessa veure com diferents societats resolen diferents problemes. I aquestes curiositats… Resulta que sorgeix un problema en un dels nostres dissenys… Tot i que al principi ho vaig fer només per curiositat, ara em resulta una cosa pràctica que puc utilitzar. Així que… I el mateix en allò científic, no és cert? Intentar entendre les coses simplement perquè un les vol entendre, i no sempre preguntant-nos: “Però quin és el valor d’entendre les coses?”, no. El valor és tenir la curiositat de com funcionen les coses, i tenim tota la història de la civilització humana, que ens demostra que aquesta curiositat, a la llarga, rendeix, ens dona, diguem-ne, un rèdit pel que fa no només a millorar les nostres vides, sinó també a fer-les més interessants, no és cert? Perquè és un plaer entendre les coses i saber com funciona aquest univers tan bell al qual vivim i que encara ens queda un munt per aprendre.

La importància de l’educació tècnica i científica per tots, inclús per aquells que no seguiran carreres tècniques i científiques, em sembla que és important, perquè, de nou, t’ensenya a pensar, no és cert? Et dona la disciplina de, realment, haver de ser precís amb les anàlisis i els pensaments. I el sistema, diguem-ne, l’anomenem el sistema científic, no és cert? És una cosa que es pot aplicar per tot a la vida, aquelles coses on el món no és com ens agradaria que fos, és com és i, realment, hem de fer un esforç, no és cert?, per agafar la informació, diguem-ne, mesuraments o el que sigui, per poder, realment, determinar com funcionen les coses, no és cert? Però no ha de ser una cosa… Un dispositiu mecànic, electrònic o científic. Pot ser simplement com funcionen les relacions entre els éssers humans o les institucions dins d’un país, no és cert? Un ha de tractar d’aplicar aquest mètode científic, no és cert?, i no deixar-se guiar tant pel cor.

Així que em sembla que per aquí ve la qüestió, que un ensenyament tecnicocientífic et dona aquesta disciplina per analitzar les coses i poder-ne fer un judici a partir d’informació, no és cert? I no el que t’agradaria que el mon fos, sinó analitzar com realment és. Permanentment, nois i noies de l’Argentina, d’on soc jo, em demanen: “Com puc arribar a la NASA?”. I dic: “Mireu, quan era un nen, vaig haver de venir als Estats Units perquè la NASA i la Unió Soviètica eren pràcticament els únics llocs on es feien aquestes coses”. Avui dia, als nostres països d’origen s’estan fent aquestes coses, així que jo crec que això augmentarà més i fa que els joves també es puguin entusiasmar, perquè hi veuen un futur. Els recomano que siguin curiosos, no és cert?, que llegeixin, en particular, que estudiïn, que estudiïn però que gaudeixin de l’estudi. Jo sempre els explico que mai vaig treure una nota pels meus pares, sempre les notes les vaig treure per mi, perquè jo volia saber, no és cert? Així que teniu un amor pel coneixement.

I, bé, a aquells que volen ser enginyers, en particular espacials, sempre els dic una cosa que em va dir el mateix Carl Sagan quan vaig venir als Estats Units a estudiar. Primer, a estudiar anglès perquè m’acceptessin a la universitat. Vaig acabar a Cornell University, a Nova York, fent un curs d’anglès per estudiants estrangers, així que em colava a les classes de Carl Sagan, i un dia vaig tenir valor i vaig preguntar al professor de la càtedra: “Què he de fer per treballar a la NASA?”. I em va dir: “Has d’estudiar molta Matemàtica i Física”, així que això va ser el que vaig fer. Afegiria Química també, per aquells que volen fer coses com propulsió. Així que estudieu molt. I, bé, divertiu-vos, no ho feu per obligació, sinó per amor. Jo crec que l’activitat espacial sempre ha sigut un factor que ens uneix, diguem-ne, a diferents cultures, diferents països, nacions. Sempre ha estat així, inclús a l’actualitat, tenim l’Estació Espacial Internacional amb astronautes de tot el món. Jo crec que això també serà un factor, diguem-ne, molt important, i ho necessitem més que mai avui dia en un món que semblaria estar desintegrant-se en aquest sentit, però la ciència i la carrera espacial produeix aquest factor que ens unifica.

Gràcies als mitjans que tenim avui amb els “social media” i tot això, podem fer participar més la gent. És una cosa que ja vaig notar també a les nostres missions, que podem arribar i fer que arribin a nosaltres un grup molt més gran. Hi ha molt d’interès entre el jovent. I també hi ha un altre tipus d’activitats com, per exemple, els CubeSats, que són els satèl·lits petits que llancen, diguem-ne, als coets, no com a primera càrrega, sinó que s’hi colen, com diríem. I això fa que el preu sigui tan baix que ara hi ha universitats, inclús col·legis secundaris, treballant amb satèl·lits que van a l’espai, així que em sembla fantàstic. Els valors, diguem-ne, importants per l’èxit en el nostre tipus d’activitat, i no en el nostre tipus d’activitat, diguem-ne, en totes les àrees del quefer humà, potser la nostra té aquesta particularitat que arrisquem tant en tant poc de temps i els resultats són molt blanc i negre, no és cert? Així que això ens obliga encara més, no és cert?, a afilar la nostra cultura d’empresa, diguem-ne. Però jo diria que entre els més valuosos, no és cert?, que jo inculco, que també m’inculquen a mi i que ens inculquem a nosaltres mateixos, hi ha la integritat i l’honestedat. Inclús quan algú comet els errors, tenir la llibertat, no és cert?, de poder comunicar aquests errors sense tenir temor a represàlies. Això és molt important.

A mi em va tocar, precisament, fer això quan faltaven pocs dies per al descens del Curiosity, quan vaig descobrir que hi havia un error en un dels paràmetres del software, i vaig haver de parlar amb el cap del projecte. I, bé, no només es va acceptar bé, sinó que inclús, diguem-ne, em van premiar per haver tingut el coratge de sortir i dir: “Mira, he comès un error, com ho resolem?”. Així que aquest tipus de comunicació honesta i directa és fonamental, em sembla, per tota activitat del quefer humà. Part de la nostra cultura, la cultura de la NASA i la cultura també del laboratori on jo treballo, és una cosa que permanentment tractem d’inculcar als nous enginyers, als nous membres, perquè allò fonamental per tenir èxit és un treball en equip. Així que això, de nou, és una cosa, és un valor en què ens esforcem permanentment, no és cert? Alhora, mantenir un bon equilibri amb la individualitat, perquè també necessitem que la gent sigui creativa, no és cert? Així que cal tenir un balanç entre la creativitat de l’individu i també que l’individu tingui la llibertat, se senti còmode, no importa l’edat, d’on vingui o quants anys hagi treballat. Que sempre tingui l’oportunitat de donar la seva opinió, i inclús de dissentir de gent potser molt més gran, amb més experiència.

És una cosa de la qual nosaltres ens sentim molt, molt orgullosos, i que tractem d’inculcar a totes les nostres noves generacions. És fonamental, em sembla, per al funcionament correcte d’una societat, aquests valors haurien de formar part de la nostra educació. Hi ha una tendència a un coneixement enciclopèdic i no tant a ensenyar a pensar. Un professor, una mestra, ha de ser una persona de la qual no puguis saber quines són les seves inclinacions polítiques, no és l’important. L’important és que et facin saber pensar i arribar a les teves pròpies conclusions amb els teus propis raonaments. I és una cosa difícil de fer, però és fonamental en tota societat, especialment, en una societat lliure i democràtica. I em sembla que, en aquest sentit, la ciència és una bona guia per aconseguir-ho, no és cert?, perquè no funciona si no és així la qüestió. La natura és com és, no com volem que sigui. Però és difícil, perquè jo veig, per exemple, també molta gent que té un entrenament científic o tècnic, enginyers, i que a vegades deixen de pensar amb el cervell i comencen a pensar amb el cor, no és cert? Així que això… I a mi això em passa també molt sovint. Així que som éssers humans, al cap i a la fi, però, com a mínim, és una cosa en què l’educació s’hauria de concentrar des del primer dia, des de ben joves.

El dia del descens del Curiosity a Mart, quan ens va arribar la informació del vehicle, la telemetria que ens va dir que es trobava al terra marcià, diguem-ne, funcionant, i que el descens havia estat un èxit, aquest és un moment gairebé… Un podria dir molt estrany, no és cert? Un no sembla estar viu en aquell moment, o estar massa viu, no sé com explicar-ho. Però va ser un moment de gran alleujament i felicitat, diguem-ne, i sorpresa, perquè allò increïble del cas és que, com que nosaltres sabem totes les coses que poden anar malament, som els primers que ens sorprenem quan funciona. Perquè quan funciona, funciona d’una manera molt semblant a quan ho vam planejar. Aquestes coses funcionen o no funcionen. I quan funciona, és exactament com ho havíem planejat i imaginat durant anys, permanentment, perquè és pràcticament una obsessió. Un va conduint el cotxe per anar a la feina o està comprant i està pensant què és el que potser hem oblidat, quin és el petit detall que ens pot arruïnar tota l’aventura, no és cert? Així que quan arriba i, diguem-ne, declarem l’èxit… Hi havia diverses condicions que s’havien de complir per dir: “Ara ho podem celebrar”, i quan es va complir la tercera de les tres condicions, va ser, diguem-ne, un esclat d’alegria i celebració.

Hi ha un discurs famós del president dels Estats Units, Theodore Roosevelt, que el cap del nostre laboratori ens va llegir abans de l’aterratge del Curiosity. Us recomano a tots que el llegiu, és molt, molt, molt bonic. Parla de com d’important és intentar-ho, no és cert? Inclús si es fracassa… És millor triomfar, però el fracàs és millor que la inacció, que quedar-te a casa temorós, diguem-ne, sense voler entrar al camp de joc, no és cert? I és una cosa que recordo. Quan vam anar al centre de control el dia de l’aterratge el tenia molt present i em sentia molt, molt afortunat d’haver pogut formar part, diguem-ne, d’això, inclús quan no en sabíem el resultat. I una cosa també que vull afegir, molt bonica, que va passar aquella setmana… Va ser una setmana repleta d’emocions. Els dies abans de l’aterratge va venir gent de Washington, de la NASA, i ens van reunir i ens van dir: “Vostès ja han tingut èxit. El fet que estiguem, en aquest moment, a punt d’aterrar a Mart, ja és un èxit. Si funciona, serà magnífic, i si no funciona, ens aixecarem, ens espolsarem i ho tornarem a intentar”. I em sembla un valor molt, molt important també en una societat.