Existeix la mitja taronja? La ciència darrere del mite

Mariano Sigman. Hi ha tantes maneres d’estimar com persones som al món. Com es fa per aprendre, per ensenyar, per descobrir una cosa que no té una manera correcta de fer-se? Eric Fromm, filòsof, psicòleg, ens suggereix pensar en l’amor com un art. Ningú en una escola d’art et diu: “És més important l’impressionisme que el cubisme, que l’expressionisme”, o “és més important cantar que ballar”, o “és més important l’escultura que la pintura”. L’amor és un art, no n’hi ha prou de voler-lo, cal practicar-lo. Fa uns mesos vaig rebre un missatge d’en Michel, un francès que conec força poc. És el marit d’una amiga meva de tota la vida que es diu Ana. El missatge deia una cosa que jo ja sabia, que l’Ana feia 50 anys, i després una cosa que jo no sabia, que em convidava a una festa sorpresa d’aniversari que estava organitzant. Aquell aniversari era a Nova York. Justament tenia un congrés per allà en aquell moment. Soc científic i em toca viatjar pel món. I, per tant, vaig anar molt de gust a la festa. Quan vaig arribar, em vaig adonar que allò que jo pensava que era una mena de petita trobada d’amics d’ella, en realitat era una cosa enorme. Érem unes 250 o 300 persones que formàvem part de la vida de l’Ana des dels primers dies, quan hi era jo, fins a altres èpoques, i vam passar dos dies junts, tots els seus amics de tota la vida, sense que ella esperés aquella trobada, que era una sorpresa absoluta. Finalment va arribar dijous a les vuit del vespre, a un local molt conegut de Nova York, molt emblemàtic. Érem tots allà, impacients, esperant que arribés el moment. Teníem un munt d’instruccions sobre coses que havíem de fer, havíem de fer sorolls, encendre llums. I quan eren les set i cinquanta-nou i cinquanta-vuit segons, i jo estava a punt de sortir, vaig clavar la mirada a la porta perquè no volia perdre’m aquell segon en què ella veuria per fi aquella sorpresa que li havien preparat amb tant d’amor i tanta dedicació. Surt l’Ana, nosaltres fem les nostres ximpleries, i jo la miro, com suposo que tots els altres, amb molta atenció, i veig que, on hi hauria d’haver la sorpresa més feliç de la seva vida, el que hi havia en realitat era desolació. Hi havia angoixa. Estava enormement trista, i al principi vaig pensar que havia passat alguna cosa, i després vaig entendre gairebé de seguida que en realitat el que passava era que l’últim que ella volia era ser amb tota aquella gent alhora i amb aquell soroll. Tota gent que estimava, amb qui hauria volgut estar, però d’una manera completament diferent. I vaig entendre una cosa que, en realitat, crec que ens costa força errors entendre, que de vegades no n’hi ha prou de tenir bones intencions. En Michel s’havia escarrassat per fer-li una sorpresa, en Michel s’havia escarrassat per fer-la feliç. I en un acte d’una certa malaptesa, va passar tot el contrari: ella va acabar completament desolada. El que va fer en Michel va ser seguir un principi que tots tenim en algun racó del nostre cervell, no sabem exactament d’on ve, que està tan arrelat a totes les cultures que es coneix com la regla d’or, que és: estima els altres com t’agradaria que t’estimessin. Resulta que aquesta idea és bonica, en general és certa i és una bona aproximació a l’amor, però hi ha moltes situacions en què una persona no vol que l’estimin com a l’altra persona li agradaria ser estimada.

Mariano Sigman. Aquest cas va ser exactament així. En Michel hauria volgut aquella festa pels seus 50 anys, i, projectant aquest desig en l’altra persona, de bona fe i amb bona intenció, va acabar cometent una malaptesa. Aquestes intuïcions que ens orienten en general en situacions que desconeixem i que no hem viscut, ningú no ens ha dit com és el 50è aniversari de la persona que estimem, no és una cosa que hàgim entrenat ni practicat. Per tant, recorrem a això, al que tenim, a intuïcions que ens orienten. I estem plens d’aquestes intuïcions. Per exemple, és una creença molt arrelada que l’amor veritable ha de ser telepàtic. Això vol dir que un o una, en general una persona, quan sent que hi ha algú que l’estima molt, té l’expectativa que, si li passa alguna cosa, aquella persona pugui desxifrar-ho sense que jo hagi de dir-l’hi. Un dia em trobo malament, estic una mica angoixat, i vull que vingui i m’abraci, però no vull dir-li: “Vine, abraça’m”, sinó que vull que ho llegeixi telepàticament i que entengui què em passa i ho resolgui, i, si no, sento que potser aquest no és un bon amor. Un altre cop, aquesta idea que ens orienta en una cosa evidentment rellevant de l’amor, que és trobar-se, descobrir-se, quan es converteix en una teoria, es torna molt perjudicial, perquè perdem l’oportunitat d’una de les facetes més extraordinàries d’allò humà, que és simplement comunicar-nos. Una cosa tan senzilla com demanar ajuda, explicar, parlar, o, des de l’altra banda, preguntar a l’altra persona què vol i què sent. Una altra idea molt arrelada sobre l’amor, que nosaltres convertim en una teoria, o que moltes vegades convertim en una teoria, és que l’amor veritable, entre cometes i en majúscules, i en verd, vermell i porpra, és l’amor apassionat. És l’amor a primera vista. És l’amor que reconeixem com l’amor més transcendental. Això també té una raó de ser, perquè hi ha alguna cosa inexplicable, hi ha alguna cosa indesxifrable, hi ha una bellesa profunda en aquest sentiment, però focalitzar, com si fos un raig de llum, tot l’amor en aquest sentiment ens impedeix admirar, veure, estimar i quedar enlluernats per totes les altres formes d’amor que passen cada dia i en totes les mirades que venen després d’aquell dia. I, finalment, un altre exemple d’aquestes idees sobre l’amor que nosaltres convertim, sense que ningú ens ho digui, en teories sobre l’amor, és la idea de la mitja taronja. La idea que l’amor és una descoberta, que cadascun de nosaltres té una persona o que hi haurà una persona en algun lloc del món que és la persona amb qui nosaltres connectarem i amb qui ressonarem. Aquesta idea de convertir l’amor en una cosa passiva, en una cosa que passa i no en una cosa que podem construir, també és perjudicial perquè ens impedeix adonar-nos d’una de les facetes més boniques de l’amor, que és que nosaltres podem construir, amb la nostra mirada, amb la nostra admiració, amb el respecte, amb l’afecte i amb la feina, amor en una relació on no n’hi havia en aquell moment. No cal que hi hagi en aquell moment aquesta idea que era l’única persona destinada a trobar-se amb nosaltres.

Mariano Sigman. Aquestes malapteses que he portat aquí són, diguem-ne, lleus, són relativament innòcues. En l’amor sovint hi ha malentesos, ens equivoquem, tenim idees i les hem de corregir perquè l’amor s’aprèn. I això és una part essencial de l’amor. Ara no em vull referir a aquestes idees innocents, amoroses, precisament sobre l’amor, en què un va descobrint aquestes malapteses, es retroba i va aprenent el camí d’estimar, sinó a quan aquestes idees tan fermes que té molta gent es converteixen en espais molt dolorosos de l’amor. Tots nosaltres coneixem algú, de vegades aquest algú també podem ser nosaltres mateixos, que ha patit molt en una relació amorosa. Això pot passar en qualsevol de les variants o les formes, això pot passar en qualsevol de les expressions de l’amor. Germans que no es parlen durant 20 anys, pares que es barallen amb els fills i no es parlen durant tota una vida, fills que es barallen amb els pares, pares que maltracten els fills, parelles en què un malentès d’amor, de gelosia o de circumstàncies genera relacions tremendament doloroses i tremendament tòxiques. I quan pensem en aquestes coses, hi ha una pregunta que em resulta sorprenent que, d’alguna manera, no portem més al terreny del dia a dia, que és: si passem tantes hores de la nostra vida estudiant matemàtiques, estudiant geografia, estudiant història, estudiant tota mena de matèries, per què no dediquem unes quantes hores o una bona part de la nostra vida, de la nostra atenció, del nostre esforç, de la nostra dedicació, a pensar en allò que potser és el més important de la vida, que és l’amor? Crec que quan enunciem aquesta idea, la idea d’aprendre a estimar, apareixen les dues raons per les quals això és difícil. I aquesta és una idea que, a més, ha travessat totes les èpoques i totes les cultures. La primera, que és molt evident, és quina és l’escola de l’amor. On s’aprèn? L’escola de les matemàtiques és clara, l’escola de l’esport és clara. On és l’escola de l’amor? L’escola de l’amor, quan no existeix en un lloc, és a tot arreu. És en els amics, és en els pares, és en les històries que llegim, és en la filosofia, és en la cultura. És en cadascuna d’aquestes frases que van marcant, sense que nosaltres ho sapiguem, quina és la manera com s’espera que estimem. La segona pregunta, molt més difícil de resoldre, o el segon element, molt més difícil de resoldre, és que no hi ha una manera correcta d’estimar. Hi ha mil amors, hi ha amors de parella, hi ha amors romàntics, hi ha amors entre germans, hi ha amor per la natura, amor per la vida, amor pel món, amor per Déu. I hi ha tants amors com persones som al món. Hi ha tantes maneres d’estimar com persones som al món. Com es fa per aprendre, per ensenyar, per descobrir una cosa que no té una manera correcta de fer-se? Eric Fromm, filòsof, psicòleg, té una idea que em resulta molt admirable i molt reveladora per pensar què podem fer per aprendre a estimar. Ell ens suggereix pensar en l’amor com un art. I diu que, quan aprenem un art, justament en una escola d’art, no aprenem quin és l’art correcte o el millor art.

Mariano Sigman. Ningú en una escola d’art et diu: “És més important l’impressionisme que el cubisme, que l’expressionisme”, o “és més important cantar que ballar”, o “és més important l’escultura que la pintura”. Aquestes coses no són els assumptes que s’aprenen en una escola d’art. El que s’aprèn en una escola d’art és una motxilla d’eines que ens permeten tenir idees, un repertori d’idees per resoldre situacions. També ens permeten tenir una certa curiositat per observar les diferents formes d’art. Curiositat per observar les diferents formes d’amor. I també en una escola d’art s’aprèn a desconfiar de les nostres pròpies idees. A entendre que de vegades tenim una mirada una mica limitada, que si ampliem aquesta mirada podem veure coses en què, de sobte, l’art ens pot portar a llocs que, per a cadascun de nosaltres, es tornen molt més expressius. Podem portar cadascuna d’aquestes idees, novament, a la idea de l’amor. Pensar en l’amor com un art té, a més, dues virtuts que crec que poden ser molt instructives quan pensem en com volem, cadascun de nosaltres, expressar l’amor. La primera és que l’amor té moltes formes, té moltes expressions, té contorns molt difusos, com l’art. Tanmateix, una pregunta que un es fa tota l’estona en l’art és on s’acaba l’art, on l’art deixa de ser art. Crec que aquesta pregunta és molt vàlida per a l’amor. Quan l’amor deixa de ser-ho? Quan? Quins són els elements constitutius que, si no hi són, com els àtoms fundacionals, fan que l’amor deixi de ser-ho? Erich Fromm, que va escriure tot això fa molts anys, crec que va tenir una idea que avui, quan estem pensant sobre l’amor, és molt visionària. Ell deia que aquests àtoms constitutius no eren el foc del començament ni les coses que en general són a les narracions de les faules d’amor, sinó les idees següents. La cura, el respecte. I amb el respecte, ell es referia al respecte per la vida de l’altre, admirar i desitjar que l’altra persona es realitzi en la seva vida. I deia, a més, que això no era simplement una cosa que té a veure amb l’ofici i amb la pràctica de l’amor en la relació, sinó amb el sentiment de l’amor. Amb el fet que jo senti que l’amor és que quan l’altra persona aconsegueix realitzar-se, aquella persona pot ser el meu fill, pot ser la meva parella, pot ser el meu germà, aleshores jo sento amor. El que deia Fromm, en una idea que avui esdevé més rellevant que mai, és que, a més, l’amor i el sentiment d’amor comporten una responsabilitat. Això treu l’amor del que crec que és el seu lloc més infantil i un lloc que persisteix al llarg de la vida, que l’amor és una cosa que ens passa, és un sentiment, de sobte estic enamorat. La idea de Fromm és que l’amor és una cosa que construïm, que fem, i que, com cadascuna de les coses que fem i construïm, té conseqüències, i que també hem de sentir aquestes conseqüències, sentir plaer per la responsabilitat que estic construint una cosa que val la pena entre nosaltres. En tot això hi ha una cosa que em sembla que avui esdevé més rellevant que mai, que és que hi ha una tragèdia molt pròpia de l’amor, que és que en nom de l’amor s’han comès moltes de les pitjors atrocitats.

Mariano Sigman. L’amor és tan bonic, ens encisa tant, ens enlluerna i ens hipnotitza tant, que, utilitzant l’amor com a màscara, molta gent ha comès i comet les pitjors atrocitats. Potser, seguint aquesta idea de respecte, de cura, de responsabilitat, hauríem de pensar que una part molt important d’aprendre a estimar és aprendre quines coses no es poden fer en nom de l’amor. I l’última idea de pensar en l’amor com un art, en el projecte de descobrir cadascú la seva pròpia expressió de l’amor, és que un art no s’aprèn en un llibre, no s’aprèn teòricament. Ningú va a una xerrada a aprendre a tocar la flauta o a tocar la guitarra, o a jugar a futbol, o a jugar a tennis, o a ballar. Hi pot haver manuals que ens orientin, però cadascuna d’aquestes coses s’aprèn amb la pràctica. S’aprèn exercitant-se, s’aprèn treballant de valent per intentar arribar a algun lloc que anhelem. Això mateix passa amb l’amor. No hi ha cap llibre ni manual d’autoajuda que ens pugui donar les set receptes fonamentals per trobar un bon amor. No n’hi ha, primer perquè, com dèiem, no hi ha un bon amor. Cadascú troba, en un univers variat, amb límits difusos, però amb certs límits, quin és el seu amor. Però, a més d’això, perquè no n’hi ha prou de llegir-ne, no n’hi ha prou d’informar-se per poder incorporar-ho. L’amor és un art, l’amor és una cosa que es practica i que es construeix amb el temps. De la mateixa manera, jo soc neurocientífic i parlarem i us explicaré algunes qüestions extraordinàries, i per a mi apassionants, sobre la ciència de l’amor. Coses que hem descobert avui i que potser fa dos mil anys no sabíem. Però també hem de vigilar que la ciència no es converteixi en un instrument de simplificació o d’hipocresia. L’amor no és la dopamina. L’amor no és la serotonina. L’amor no és l’oxitocina. I no pot ser-ho, perquè l’amor no es pot reduir a una molècula, perquè és molt més complex que això. Això no vol dir que no valgui la pena, de fet crec que cal fer-ho, llegir llibres, escoltar xerrades, llegir filosofia, llegir literatura, llegir ciència, hem de sortir a informar-nos. De fet, la meva pròpia xerrada intenta fer això, però no us explico tot això per dir-vos com s’ha d’estimar, no em considero ningú per poder dir-ho. L’esperança d’aquesta xerrada, l’esperança, crec, de qualsevol persona que pensi sobre l’amor, és simplement posar-nos en moviment. Posar-nos en moviment per començar aquest viatge amb curiositat, amb sensibilitat, amb respecte, amb cura i amb passió, perquè cadascú descobreixi quin és, entre tots els viatges possibles, el seu viatge de l’amor. Moltes gràcies.

Mujer 1. Hola, Mariano. Escoltava la teva xerrada amb molta atenció. Em sembla superinteressant. I justament pensant en el que deies, et volia fer una pregunta, bàsicament perquè tinc una persona que estimo moltíssim, que és molt propera a mi, però que últimament està passant algunes crisis, i està patint força. Per tant, volia saber com puc donar-li suport o acompanyar-la, però sense enfonsar-me amb ella. Quins consells em pots donar?

Mariano Sigman. Bé, m’agrada molt la pregunta. M’agradaria pensar-hi, potser no tant com a consells, precisament, sinó com a idees. Idees que potser et poden ser útils un altre cop per posar-te en moviment. Un dels aspectes de l’amor que tenen més bona fama és l’empatia. Se’ns demana que siguem empàtics, se’ns convida a ser empàtics. I hi ha una molt bona raó perquè sigui així, que és que l’empatia és una manera de connectar amb una altra persona, és una manera de vibrar al mateix ritme, de bategar amb aquella persona. Quan una persona està trista i un sent empatia per aquesta persona, que això no passa sempre, però quan un sent empatia, aleshores sent la mateixa tristesa. És una mica com quan una persona badalla i un també badalla i es produeix una mena de ressonància, de sincronia entre aquelles dues persones, on un gest d’una produeix una cosa molt bonica, que és una ressonància en l’altra persona. I això produeix aquesta sensació tan pròpia de l’amor, que és d’unió. Estem en el mateix estat. Tu estaves d’una manera i jo t’he acompanyat. Aquesta és la part bonica de l’empatia. Però crec que també hem d’entendre que l’empatia té alguns problemes en què val la pena pensar. El primer és que l’empatia està molt dirigida a algunes persones i no a d’altres. És a dir, tothom sent empatia per algunes persones, però no sent empatia per tothom. El segon, i el que és més propi de la teva pregunta, com fer per ajudar algú que està malament, és que, si una persona s’enfonsa i nosaltres ens enfonsem empàticament amb ella, és molt difícil ajudar-la, perquè quan dues persones s’estan enfonsant alhora és molt difícil que l’una pugui rescatar l’altra. Llavors apareix un altre sentiment, una altra manera d’estimar dins d’aquest repertori enorme de l’amor, que és la compassió. La compassió se sol pensar, històricament s’ha pensat més com una cosa associada a la religiositat, però la compassió és un element essencial de l’amor. I, a més, és un element que la ciència ha estudiat moltíssim i molt recentment sobre com funciona i sobre com pot construir bons amors. La compassió, a diferència de l’empatia, és connectar amb una persona que ho està passant malament, que pateix, però no mimetitzar aquest sentiment, sinó buscar amb amor, amb dedicació, amb força i amb sentiment, què pots fer per alleujar aquella persona. Deixa’m posar-te un exemple. Per exemple, si una persona té una ferida, a mi el que em passa, que segurament li passarà a un terç de la gent que hi ha aquí, és que em poso tan malament que no puc fer res. I si aquesta persona és algú que estimo, tinc un problema perquè voldria tenir claredat, voldria estar lúcid, i el que voldria és simplement estar centrat en el que he de fer per poder ajudar-la a millorar. Tanmateix, hi ha un sentiment que m’assalta una mica, que és el sentiment de patiment que està experimentant aquella persona. Necessitem poder-nos-en separar en algun moment. I si ara ho penses, no en la salut física d’una ferida, sinó en la salut mental o emocional, passa el mateix. Si una persona té una ferida emocional, qui estima aquella persona ha de poder, o ha d’intentar, o seria bo que intentés poder guarir-la, fer alguna cosa per ajudar-la.

Mariano Sigman. Però per fer-ho cal tenir claredat. I llavors el que cal per a això és la compassió. La compassió és diferent de l’empatia, en l’empatia hi ha un contagi, i en la compassió, quan una persona està malament, l’altra es manté forta, es manté, en certa manera, també alegre. Una persona compassiva, quan una altra ho està passant malament, pot sentir-se molt bé d’haver alleujat aquella persona. I això és una mena de paradoxa perquè un sent satisfacció i sent alegria perquè ha fet una cosa bona per aquella persona. Per tant, aquesta és una idea, un altre cop, que crec que tenim una mica menys incorporada del que hauríem, perquè hi ha una mena d’intuïció que ens enlluerna, que és l’empatia amb el seu costat bo, però que amaga al darrere el poder de la compassió. Us explicaré una història que em va passar a Buenos Aires, ja fa força anys, d’això. Una parella que és molt amiga nostra, molt amiga, quan dic nostra, de tot un grup de gent, s’estava separant. Feia temps que estaven decidint separar-se, i aquell dia van prendre una decisió socialment una mica estranya, que és que van decidir, un dia que ens reuníem una pila de gent i d’amics comuns, comunicar-los un per un la decisió que se separarien. És com quan un anuncia un naixement o un casament, però en aquest cas el que estaven anunciant era una separació. I llavors sembla, perquè jo no ho vaig veure, que cada vegada que ho explicaven a algú era una situació força desoladora, i quan m’ho expliquen a mi tampoc no sé ben bé per què, perquè no tenia cap d’aquestes idees en aquell moment, però el que li vaig dir, espontàniament, m’ho va explicar ell, no ella, a mi, perquè es repartien a qui explicaven cada cosa, i jo li vaig dir: “Et felicito”, quan em va dir que se separaven. I ell em mira tot sorprès, m’abraça i em diu: “T’ho agraeixo”, perquè jo ja ho estava passant malament, i a sobre he de carregar amb la desgràcia de tots vosaltres, que cadascú sent que li estem donant la pitjor notícia de la seva vida, i jo ja no puc suportar el pes de tots vosaltres. Crec que li vaig dir “et felicito”, perquè el que vaig pensar en aquell moment, perquè els coneixia, és que, efectivament, primer, que l’amor s’acabi no és cap tragèdia en si mateix. És a dir, és una altra hipòtesi de l’amor, que ha de ser infinit i durar eternament. Segon, jo els coneixia i, en aquest cas concret, i això no és cert en totes les separacions o en tots els divorcis, estava força convençut que per a ells era una bona notícia, que estaven fent una cosa millor, que en tot cas, si hi havia motius per entristir-se, no era que se separessin, sinó el que havia passat abans, com de malament s’havien avingut, com s’havien barallat, i que separar-se era, en aquest cas, això no és cert en totes les separacions, en aquest cas, una decisió valenta per intentar tenir una vida millor que mereixia una abraçada i una felicitació. Per descomptat, hi ha divorcis que són molt diferents, en què una persona de sobte es troba en una situació en què ho passa molt malament, i en aquesta situació no estic dient que en cada divorci, ni de bon tros, un hagi de dir a l’altre “et felicito”. Això pot ser tremendament maldestre i tremendament absurd.

Mariano Sigman. El que estic dient és: repensar aquesta reacció automàtica de contagiar-se en una mena d’angoixa en què tots ens enfonsem els uns als altres. Un amic meu molt estimat, en Jacobo Bergareche, un escriptor, que va patir una tragèdia familiar molt gran, li van matar el germà a l’Àfrica fa uns anys. I ell ha escrit molt sobre el dol i ha reflexionat molt sobre el dol. I una cosa que explica és que una persona que viu una tragèdia d’aquesta mena es converteix una mica en un empestat, en algú amb qui ningú sap ben bé què fer. Un té moltes ganes d’abraçar-lo i d’estimar-lo, però és com si hi hagués una reunió en què tothom parla i de sobte ell entra, i quan entra tothom el mira com dient: “Bé, no podem parlar de coses normals i ara hem d’anar cap a aquell lloc”. Llavors ell explicava: “Que bé, aquella gent que pot superar aquest sentiment i que pot ser amb mi i que pot parlar-me d’una manera en què no ens convertim immediatament en una cosa que hagi de derivar inevitablement cap al to de la desgràcia. I l’última cosa que et vull explicar, perquè m’ha semblat una idea extraordinària enmig de tot això, i també la pregunta és com faig per aconseguir-ho. Com fem per mantenir una certa alegria, un cert esperit, una certa serenor quan algú que estimem ho està passant molt malament? I crec que la clau d’això és als funerals. Una cosa que sap qualsevol persona que ha anat a un funeral és que hi ha una cosa estranyíssima en la condició humana, que és que als funerals la gent té ganes de riure. Hi ha com un nerviosisme, veig que molta gent diu que sí. I un pensa que riu perquè està nerviós, però quan jo estic nerviós per una xerrada, no ric. No és que un rigui cada vegada que està nerviós. La raó per la qual riem en un funeral és perquè, quan un estudia tota la biologia, la psicologia, la ciència de l’humor, el que entén és que l’humor existeix precisament per a això, per poder travessar junts circumstàncies que són molt difícils, i hi ha un pacte en què diem: “Bé, saps què?” Per un moment, riem-nos-en. Són idees diferents, un altre cop, no són consells, no són fórmules, però el que espero és que et convidi, com a idea general, a intentar sortir una vegada més d’aquest automatisme, que és que si algú ho està passant malament, aleshores el que jo he de fer per honrar aquella persona és enfonsar-me al mateix temps que ella. Moltes vegades cal riure, cal abraçar, cal parlar de coses quotidianes, cal fer les coses, no les coses que un pensa que voldria, sinó les coses que realment aquella persona voldria.

Bárbara. Hola, Mariano, gràcies per les teves paraules. Jo soc la Bárbara. Parlem molt de l’amor propi, però des de la teva perspectiva, què és exactament? I com creus que el podem entrenar? Gràcies.

Mariano Sigman. Sí, m’encanta, perquè l’amor propi és una cosa que s’ha tornat part del… una cosa molt habitual del nostre llenguatge, però alhora és una cosa estranya, perquè un sap que l’amor es pot dirigir a un munt de gent, de situacions, un pot estimar el món, un pot estimar una pel·lícula, però un mateix… Hi ha una cosa que és una mica estranya perquè, com funciona la relació que tinc amb mi mateix? I aquí hi ha una cosa que us vull explicar que és un lloc molt evident, però que per a mi, quan hi penses, té una mica de petita revelació, que és la següent: pensar és una conversa amb un mateix. És a dir, quan sortim al carrer i caminem i estem sols i no estem amb el telèfon, per això un deixa de pensar i un deixa de conversar amb un mateix, quan un es posa a conversar amb un altre objecte, l’objecte pot ser el telèfon o conversa amb una altra persona o amb qui sigui, quan no tenim interlocutors, apareix una veu, i aquesta veu és interna, que nosaltres reconeixem com a pròpia quan estem desperts, als somnis l’escoltem com una mena de percepció, que ve, ves a saber d’on, i que forma part d’un diàleg intern. Aquest diàleg intern, com tots els diàlegs, té un to. Cadascú té gent amb qui parla amorosament, gent amb qui parla amb més conflicte, gent amb qui no s’avé gaire i sempre hi ha com una punta de tensió en cada paraula que s’intercanvien. I gairebé tots nosaltres, els que som aquí, amb nosaltres mateixos ens parlem força malament. És força habitual i forma part d’una petita, no d’una petita, jo sento que d’una gran tragèdia humana, que un es perd l’oportunitat de parlar bé amb un mateix. L’exemple, hi ha mil exemples, però un que crec que tots reconeixereu és: si un amic vostre té un problema a la feina i arriba i diu: “Avui m’ha anat molt malament a la feina”, un acostuma a ser força mesurat amb això. Seria molt estrany que un li digués: “Ets un desastre, s’acabarà el món”. Ha estat un problema a la feina, demà sortirà el sol, hi ha set mil milions de persones al món que tenen problemes semblants. És a dir, un dona a les coses un pes força semblant al que realment tenen, tret de quan la persona amb qui un parla és un mateix. I en aquest cas un comença a dir totes les coses que acabo de presentar com si fossin un disbarat. “Soc un desastre, soc un fracàs, com he pogut fer això? És un horror, és una tragèdia”. Gairebé mai aquestes coses són una tragèdia. Llavors la pregunta és: per què ho fem? I aquí torna a aparèixer molta ciència que ens explica això i torna a venir una d’aquelles moltes hipòtesis que no sabem exactament d’on surten, però amb les quals convivim, que és una intuïció que, si som molt exigents amb nosaltres mateixos, aleshores serem millors, farem millor les coses, perquè jo em castigo i em flagel·lo i em tracto molt malament quan cometo un error, i així no el tornaré a cometre. La ciència ho ha estudiat. Podria ser veritat, però resulta que no ho és. La pregunta és: si quan una persona s’equivoca un la tracta molt malament, aquesta persona reacciona millor o reacciona pitjor? La resposta científica, basada en dades, no és una conjectura, és que reacciona pitjor. Leary i molta altra gent han fet aquests estudis.

Mariano Sigman. El que fan és observar com reacciona la gent davant de situacions en què la tracten de manera molt hostil o la tracten de manera compassiva, i troben que quan la tracten de manera compassiva el resultat és molt millor. Què vol dir de manera compassiva? No vol dir indulgent. De fet, una altra cosa que es mesura és que quan la gent es tracta bé, per bé vull dir amb amabilitat, amb cortesia, com tractaries qualsevol persona, un es fa responsable dels errors que ha comès. I diu: “Això ho vaig fer malament, avui hi ha una cosa que m’hauria agradat dir d’una altra manera i la vaig dir malament”. Però fer-me responsable d’haver comès un error, i després veure’l i preguntar-me com puc fer per millorar-lo una altra vegada, no requereix que m’assetgi a mi mateix. De fet, quan m’assetjo, aquest sentiment es torna tan dominant que un és incapaç de transformar i d’aprendre d’aquella experiència negativa que ha tingut. I el que és interessant és que, tot i que tothom té un biaix molt crític amb un mateix, hi ha variabilitat, algunes persones són més crítiques, més dures, d’altres són una mica més compassives, però això és una cosa que es pot aprendre i es pot treballar. Hi ha estudis que mostren que, davant d’una situació, pots demanar a algú que respongui com respondria de manera natural, o que s’aturi un segon i intenti fer l’exercici de mirar-se a si mateix com miraria una altra persona. I dir-li precisament: “Tracta’t amb compassió”. I amb compassió vol dir sense indulgència, però amb amabilitat. I el que troben és que quan una persona es tracta així, un altre cop, és algú que ha fet l’exercici deliberat de ser una mica més amable, una mica més compassiu amb si mateix, d’estimar-se una mica més. El resultat és que quan un fa això, després d’haver fet alguna cosa malament, una persona s’esforça més a fer-la millor. És a dir, l’hostigament no promou més la feina, sinó que tractar-se amb amabilitat promou més la feina. En segon lloc, aquesta persona té més probabilitats de reconèixer el seu error. Moltes vegades un es tracta molt malament i es mossega les ungles i les dents, però mentre fa tot això no diu: “Bé, la veritat és que he fet una cosa malament que hauria pogut fer bé”. I en tercer lloc, la part més important és que un reconeix l’error, però entén que aquest error no és més que un error. Això no vol dir que un sigui idiota o que sigui la pitjor persona del món, simplement que he comès un error. Llavors totes aquestes emocions negatives baixen i això ens permet, a nosaltres, treballar millor amb nosaltres mateixos. Crec que hi ha algunes coses de l’amor en general, i en particular de l’amor envers un mateix, que realment val la pena dedicar-hi temps, esforç i vocació de la nostra vida, perquè ens canvien per sempre. Són coses amb les quals convivim i coses en què sempre penso que un desig de molts pares és que els seus fills s’avinguin entre ells. Una mena de desig que tenim tots els pares, que tenen tots els pares i les mares. Perquè un pensa: seran companys de vida, viuran tot junts, viuran les mateixes adversitats, els tocaran les mateixes alegries. Ja que és el teu company de vida, avingueu-vos. Jo tinc una gossa i un gat. Sembla el començament d’un conte, ara hi estic pensant mentre us ho explico, però és que no he pogut evitar pensar en elles. S’avenen fatal. En realitat, ella, la meva gossa, s’avé molt bé amb la meva gata, però la meva gata no s’avé gaire bé amb la meva gossa i la fa fora.

Mariano Sigman. I jo sempre he pensat: “Viuen als mateixos metres quadrats des de fa 12 anys, quina llàstima que no s’avinguin una mica, seria una mica millor”. En fi, us explico tot això per dir-vos que la persona amb qui un passa més temps és amb un mateix. Un viu amb si mateix des que era una nena petita, mentre creixia i tenia les primeres adversitats a l’escola, en les primeres aventures amoroses, a la universitat, a la feina, a la vida, amb els fills, en les desgràcies, en les coses més boniques de la vida. Que bo que seria ser un bon company d’un mateix, oi? I resulta que aquestes coses es poden treballar. Com dèiem abans, l’amor és un art, no n’hi ha prou de voler-lo, cal practicar-lo. I com es practica això? Estant atent. La pròxima vegada que sigui molt hostil amb mi mateix, ho reconeixeré. I quan ho reconegui, diré: “Però per què?” I intentaré canviar-ho. I la pròxima vegada ja no ho faré. I no m’enfadaré encara més amb mi mateix perquè no ho he fet, perquè si no entro en un bucle recursiu que no s’acaba mai. La vegada següent cometré un error i tornaré a caure en el mateix, perquè les coses no s’aprenen només perquè un les vulgui, requereixen un cert entrenament. Un continua, continua, continua, i al cap d’uns mesos descobrirà que ha canviat un hàbit i que haver canviat aquell hàbit valia la pena. Vull fer un petit exercici amb vosaltres. És un exercici d’una meditació, o podem anomenar-lo una mena de meditació, que té a veure justament amb intentar focalitzar el pensament i adonar-nos que podem començar a canviar una mica aquestes coses. Intentarem fer-ho juntes. No ho he fet mai. És un experiment. A veure com funciona. Us demanaré a tots, i jo també ho faré, de manera que jo no veuré que tanquem els ulls. Jo els tancaré, per tant, no veuré si vosaltres els tanqueu, però confio que els tanqueu. Intenteu pensar primer en la vostra respiració. La manera i la raó de fer-ho és que una meditació, en general, és intentar portar el focus mental cap a algun lloc, i el lloc més fàcil on portar-lo és a la nostra pròpia respiració. Cinc segons. Ara farem un exercici. Penseu cadascun en una persona que estimeu i una persona amb qui tingueu molt pocs conflictes. Una persona que estimeu, pot ser un fill, un amic, qui vosaltres vulgueu. I ara intenteu pensar o desitjar, gairebé com si fos una pregària, de dir-li a aquesta persona: “Tant de bo tinguis una bona vida. Tant de bo compleixis els teus somnis. Tant de bo tinguis una vida de pau”. Quan tinc aquests pensaments cap a aquesta persona, començo a sentir-me una mica bé, començo a sentir pau, començo a sentir alegria. I ara l’exercici, que, un altre cop, amb això no resoldrem res, però és només posar-nos en moviment al voltant d’una idea, és el següent. Ara penseu que aquesta persona sou vosaltres mateixos. Mireu-vos per un segon. Si voleu, mireu-vos quan éreu petits, mireu-vos en una situació que us va costar, mireu-vos on vulgueu. I penseu el mateix cap a vosaltres. “Tant de bo tinguis una bona vida.

Mariano Sigman. Tant de bo compleixis els teus somnis. Tant de bo tinguis una vida de pau”. I ara podem obrir els ulls. A mi fer això em va ajudar. Em va ajudar a pensar d’una manera més amorosa amb mi mateix. A alguns us servirà, a d’altres no, us ho dono com una de tantes idees i amb l’esperança que a algú li serveixi per estimar-se una mica més. Moltes gràcies.

Mujer 3. Hola, Mariano, gràcies per descodificar l’amor a la teva manera. Soc mare d’una adolescent de 13 anys que últimament està amb el mòbil gairebé tota l’estona. Aleshores et pregunto: com puc fer per acostar-m’hi des de l’amor?

Mariano Sigman. Bé. M’agrada perquè estem parlant de l’amor en un sentit, crec, molt universal i anacrònic i de sobte ara apareix una cosa que és molt d’aquesta època, oi? Un enuig molt típic d’aquesta època, que és que els nostres fills passen molta estona jugant a l’ordinador i això provoca molt de disgust i d’enuig. Primera idea, crec a més, des de la meva posició, que és una qüestió necessària de responsabilitat. Hi ha moltes formes d’amor, l’amor maternal o l’amor paternal és un amor que té una projecció molt particular cap a la responsabilitat. Per tant, acostar-s’hi amb amor és acostar-s’hi amb afecte, amb curiositat, però amb una responsabilitat enorme. El que no serveix és fer una cosa que, un altre cop, és una reacció molt automàtica, que és acostar-s’hi amb molt de disgust, amb enuig. “Et passes tot el dia jugant a aquell joc”. Primer, perquè quan un fa això, comet tota mena d’errors. Potser no s’hi ha passat tot el dia jugant. Potser ha estat jugant més estona de la que nosaltres volíem, però més estona de la que volíem no és tot el dia, i en dir-li tot el dia, d’alguna manera ho estem confonent tot. Però segon, perquè també deia Fromm, justament, Erich Fromm, que la responsabilitat en l’amor requereix coneixement. Que sense coneixement la responsabilitat és gairebé un acte performatiu, és com una cosa que et fa sentir bé però que no serveix per a res. Quan els nostres fills, tu dius que tens un fill de 13 anys, potser també et preocupa: “Per quin barri surt? A quines hores camina pel carrer? De quina manera? En quines circumstàncies? Quin tipus de transport agafa?” I cadascuna d’aquestes coses són coses que jo sospito que coneixes força bé, o que la majoria de la gent coneix força bé. En canvi, els barris digitals són una cosa que els pares coneixem força malament. I llavors no sabem quins són els barris perillosos i quins són els barris que no són perillosos i quines són les hores dures i les hores difícils. Dic això metafòricament per dir que en el món digital hi ha tota mena d’activitats. Algunes són molt tòxiques i molt dolentes. Les xarxes socials són tremendament addictives, provoquen tota mena de problemes i són, crec, tremendament perilloses per als adolescents. I hem de trobar una manera contundent però amorosa d’intentar que no hi entrin, que és molt dolent per a ells, de la mateixa manera que ho fem amb altres formes d’addicció. Tanmateix, al món digital també hi ha sovint llocs molt virtuosos. M’explicava també un amic meu que tenia, justament tenia això, tenia una situació en què s’avenia molt bé amb, tenia un fill que també tenia gairebé 13, 14 anys, com el teu, s’avenien molt bé, tenien una relació estupenda. Llevat que aquest es passava una quantitat enorme d’hores, que per al meu amic era tot el dia, jugant a l’ordinador. Després de moltes anades i vingudes, en un moment d’una certa serenor, de curiositat i de recerca d’informació, aquest noi li explica al pare, li diu una cosa així: “Si en comptes d’estar jugant a l’ordinador estigués jugant a escacs, estaries orgullosíssim de mi. I no n’estàs perquè no entens que això que faig s’assembla molt a jugar a escacs, però és de la meva època, no de la teva”. És una mica, deia, com quan l’avi et deia que la música dels Beatles no era música perquè estava feta amb guitarres elèctriques i que la música havia de ser clàssica.

Mariano Sigman. De vegades ens costa entendre quines coses d’una altra generació són virtuoses i també educatives. Algunes, no totes. Com et deia, hi ha una enorme part del món digital que és tremendament tòxica. Aquesta història és bonica perquè el meu amic acaba entenent, ell jugava a un joc que es deia ‘League of Legends’, que és un joc que, per a qui el conegui, és efectivament molt semblant als escacs. I aquest noi ho feia treballant, estudiant, el portava a fer coses bones, el relacionava amb coses bones, planificava, memoritzava, ho feia amb amor i feia una cosa que, a més, era molt fèrtil cognitivament per a ell. I la ironia, et deia, és que aquest amic meu acaba convertint-se en un gran jugador de ‘League of Legends’, que és una cosa que em sembla també espectacular, quan nosaltres som capaços d’aprendre dels nostres fills. Una vegada, passejant amb un amic a Nova York, quan vivia a Nova York, abans d’anar després a allò d’en Michel i l’Ana i tot això, vaig sortir… Aquesta no és una història d’un pare i un fill, però crec que és rellevant per a un pare i un fill. Vaig sortir a passejar amb un amic meu. Jo estava malament, per un assumpte, en aquell moment estava molt malament. Vam caminar molta estona, jo vivia a l’Upper East, treballava en una universitat que era a l’Upper East Side de Nova York, a Manhattan. Vam sortir a caminar, vam anar fins a la Cinquena Avinguda, a Central Park, vam fer una volta llarguíssima, vam estar no sé quanta estona tornant i, quan vam arribar, em sentia molt millor. I quan ja em sentia molt millor li vaig dir al meu amic: “Moltes gràcies per totes les coses que m’has dit”. I ell em va mirar i em va dir: “Jo no t’he dit res, l’únic que he fet ha estat escoltar-te, que era el que necessitaves”. Aquell reflex que va tenir, que és un altre cop un reflex molt savi de l’amor, saltar-se una altra intuïció, que és la d’explicar, adoctrinar, contar, jo soc qui sap, jo soc qui ha d’informar, crec que és particularment rellevant en això que tu planteges, que és com gestionem el vincle amb els nostres fills en un món que entenem força poc. No dic que sigui simètric, no som amics, un és el pare, l’altra és la mare, l’altre és el fill, és diferent, però aquesta situació no implica que t’hagi d’explicar tota l’estona tot perquè jo ho sé tot del món i tu no saps res del món. Hi ha molts mons que ells coneixen millor que nosaltres. I escoltar-los amb curiositat, amb amor i amb atenció, moltes vegades fa que aquest diàleg, en àmbits en què hem de ser tremendament responsables, sigui, a més de més amorós, més efectiu.

Hombre 1. Hola, Mariano. Què tal? Com estàs? La meva pregunta és: creus que en l’amor existeix la mitja taronja? Gràcies.

Mariano Sigman. La mitja taronja és un dels molts mites de l’amor. Crec que és un dels més fàcils de reconèixer com a mite perquè és extremament improbable que, entre els milers de milions de persones que som al món, justament n’hi hagi una que sigui exactament la persona destinada a ser el teu amor, la teva mitja taronja. I, a més, aquest mite és particularment bonic perquè, en general, els mites de l’amor, que de vegades són perjudicials, perquè ens impedeixen veure-hi més àmpliament, no sabem exactament d’on venen. Aquest, el de la mitja taronja, sí. Ve de, molts el coneixereu, per als qui no el conegueu, hi ha una situació en què un grup d’amics es van reunir per fer una cosa semblant a la que jo intento fer aquí, que és pensar una mica de manera àmplia i curiosa sobre diferents perspectives de l’amor. Era al banquet de Plató. Cadascú venia amb una idea diferent i explicava la seva visió i la seva manera d’entendre una cosa tan plural, tan diferent i tan diversa com és l’amor. En un moment donat va arribar el torn d’Aristòfanes, que era el còmic, el dramaturg, allà parlaven tots, el metge, el dramaturg, estaven tots barrejats, i quan li arriba el torn a Aristòfanes, que, a més, primer no pot parlar perquè li agafa un atac de singlot, cosa que era còmica, que el comediant no pugui parlar perquè té singlot, finalment li arriba el torn i parla, i quan parla explica un mite. I aquest mite que explica diu que els éssers anteriors a nosaltres, les persones anteriors a nosaltres, eren persones que eren circulars, molt més grans que nosaltres i que tenien quatre braços i no dos, i quatre cames i el doble de tot, el doble d’òrgans sexuals, eren dues persones fusionades en una. I explica Aristòfanes en aquest mite que Zeus, preocupat per la força i la potència d’aquestes persones, decideix tallar-les i dividir-les en dues i així és com venim nosaltres, partits. I explicava Aristòfanes en aquesta faula, que en realitat és una faula preciosa, que l’amor consisteix en això. L’amor consisteix a trobar aquella persona que falta perquè un sigui complet, aquell que va ser una vegada. Tots vam ser dues persones, dividides en llocs diferents, estem tots escampats, i trencar la solitud consisteix a trobar aquella persona exacta que ens completa. La faula, és clar, és preciosa, però no deixa de ser una faula. I molt de temps després hi ha certa ciència que mostra que, sense aquesta singularitat que existeixi una única persona que sigui la persona que et complementa, sí que hi ha una idea en l’amor que té a veure amb la complementarietat. Per a això aniré a un lloc molt concret de l’amor, que avui no ha aparegut, que és el petó. A mi, si més no, sempre m’ha semblat una cosa curiosa, que és per què els amants es fan petons. Així ho hem fet, sembla que sempre, així ho fan gairebé totes les cultures, així ho feien els neandertals. Vull dir, hi ha moltes maneres en què un podria expressar l’amor, el primer amor innocent de l’adolescència, o el desig de sentir-se molt proper i unit a una altra persona. No sé, podríem gratar-nos el cap els uns als altres, moure els genolls. És a dir, un pot imaginar una gestualitat, per què tots ens hem posat d’acord que ajuntar els llavis i entrellaçar les llengües, i un munt de coses que, si un les pensa amb aquell detall una mica a l’estil d’explicar tota l’anatomia del que passa, són una mica estranyes, tot i que hi estem molt acostumats. Resulta que el petó és un intercanvi. Us explico una dada que espero que no us canviï el pròxim petó que us feu, que és que quan dues persones es fan petons, entrellaçant les llengües, s’intercanvien de l’ordre de 70 milions de bacteris que van d’una banda a l’altra. Per tant, podeu entendre en aquest moment una cosa que és força evident quan un pensa que és una mena de radiografia molecular.

Mariano Sigman. És com fer una foto, oi? És una mena de ‘Tinder’ molecular en què un, fent-se un petó, el que fa és accedir a una certa informació molt privilegiada de l’altre, a través d’aquest intercanvi de saliva. Hi ha altres idees semblants a aquestes, i això ve, per descomptat, amb una idea que avui està molt de moda, que és que un busca tenir una fauna bacteriana molt rica, oi? Llavors un pren probiòtics, bé, en comptes de prendre probiòtics fas un petó a algú i així completes la teva fauna bacteriana. Però si aquesta persona que beses no és la mitja taronja perquè té els mateixos bacteris que tu, aleshores aquest petó és poc enriquidor des del punt de vista probiòtic. I resulta que hi ha força estudis que expliquen, tot i que he de dir que són estudis, la ciència de vegades és més contundent i de vegades no ho és tant, en aquest cas no és tan contundent, que mostren que quan a una persona li agrada en aquest lloc una mica inexplicable, en el lloc de l’olor dels llençols de la persona estimada, o que fa petons d’una manera que t’agrada molt, part d’aquest secret, d’aquest miracle de l’amor, té a veure amb el fet que aquella persona és complementària. I és complementària no en l’espai dividit en dos que havia imaginat Aristòfanes fa dos mil anys, sinó en l’espai molecular. Així, de vegades, la ciència recupera aquests mites. En fi, que la mitja taronja és un mite, com tots els mites té un cert fonament, però com tots els mites també té un costat una mica perjudicial. I en aquest cas aquest costat perjudicial el veiem en una expressió molt contundent de l’amor, que són les pel·lícules. I gairebé tota la literatura, ara ja no tant, però la literatura una mica antiga de l’amor. Gairebé totes les històries d’amor, fixeu-vos-hi, no són històries de dues persones que viuen l’amor. Són de dues persones que estan com destinades a trobar-se i no poden, perquè una se n’ha d’anar i l’altra torna i passa alguna cosa pel mig i just apareix l’ex de l’altra i se separen i no es troben i estan a punt de trobar-se. I al final de la pel·lícula arriba el moment en què finalment ella i ell apareixen, o ell i ell apareixen, és igual, i finalment es troben. I aquest és el moment culminant de gairebé totes les narracions, que és el moment en què dos amants es troben. De fet, històricament, els més joves ni sabreu de què parlo, es deia: “I van ser feliços i van menjar anissos”, que era com tota la resta de la història de l’amor, tots els esmorzars, les trobades, els desacords, els dies viscuts, tot el que van viure, tot això no forma part de la narració perquè venim d’un mite d’Aristòfanes on tot l’amor consisteix a trobar la teva mitja taronja. Això ens impedeix precisament gaudir, contemplar i construir tota la resta de l’amor que segurament és molt més ric, molt més important i molt més essencial a la nostra vida que aquell primer moment, que aquella primera mirada.

Maricielo. Hola, Mariano, com estàs? Soc la Maricielo, és un privilegi tenir-te aquí i tinc una pregunta. Jo estimo i agraeixo moltíssim la meva vida i vull tenir-la durant molts, molts anys més. Però en el dia a dia sento que em passa superdepressa i tinc aquesta sensació que no la gaudeixo al 100%, justament per aquesta preocupació. Com me’n puc alliberar? Gràcies.

Mariano Sigman. Sí, m’encanta la teva pregunta i intentaré respondre-te-la, però primer dient que jo soc com tu. Vull dir que no la respondré… Que en general és així, és a dir, jo, vull dir, no gestiono, és a dir, és clar, estudio, treballo, investigo i tot, però tampoc no em vull morir i tinc moltíssima por de morir-me, i soc un hipocondríac complet i cadascuna de les coses que us estic dient sobre com arreglar les coses, en el meu cas, les gestiono de vegades molt malament. En fi, fa uns dies una escriptora espanyola que admiro, que estimo moltíssim, que es diu Rosa Montero, va publicar un llibre que es diu ‘Un día en la vida de Clarita’. I la Rosa, que jo admirava des de petit, perquè per a mi va escriure uns llibres que per a mi van ser molt transcendentals en la meva adolescència. Després la vida té aquestes circumstàncies de vegades tan atzaroses i tan beneïdes, que de sobte em vaig trobar amb la Rosa i aquelles converses imaginàries que jo tenia, com tots tenim amb els autors que admirem, es van convertir en converses reals i ens vam fer amics. I la Rosa va escriure un llibre i un dia em diu: “En aquest llibre jo soc un personatge”. I llavors de sobte sento la felicitat més gran de la meva vida perquè jo soc un personatge en un llibre de Rosa Montero. Per què sento això? Perquè els personatges dels llibres de Rosa Montero eren els meus amics íntims, i aleshores de sobte jo era el meu amic íntim, perquè seria un personatge d’un llibre. M’arriba el llibre, imagineu-vos amb quina avidesa començo a llegir-lo, amb ganes de saltar-me pàgines fins que hi arribo jo, i a la pàgina 16, per sort arriba aviat, hi ha una escena en què la Clarita arriba a la feina, al seu escriptori, i agafa un bolígraf, un bolígraf Parker, que es diu Mariano. I aleshores descobreixo que el personatge que soc al llibre de Rosa Montero és el d’un bolígraf. I primer vaig sentir això, com una riallada, vaig voler pronunciar-me, però després vaig recordar, després la història acaba molt bé, perquè aquell bolígraf és un bolígraf preciós en aquella història, que compleix… bé, que és un gran amic, precisament, però vaig recordar que tots hem tingut la que per a mi va ser la meva millor mestra a l’escola primària. Jo en aquell moment vivia a Barcelona, la mestra es deia Pilar, i un dels exercicis que ens va fer fer la Pilar va ser el següent. Va dir: “Imagineu-vos, ens va dir a tots, que sou un llapis. I la pregunta és: quin llapis voldríeu ser? Quina vida vols tenir? Quina és la vida?” I el que em va semblar fascinant, retrospectivament, jo ho recordava de petit i em va fascinar, però temps després vaig entendre, precisament per coses que em va explicar la Rosa, que per entendre la pròpia vida de vegades cal prendre una certa distància. Perquè un és massa a prop d’un mateix. I un té massa pors del que li pot passar i viu el seu dolor molt intensament. I de vegades, per entendre’s i estimar-se, precisament cal prendre una certa distància. I quina millor manera de prendre distància que imaginar-se en aquest joc de disfresses metafòriques, per exemple, que un és un llapis.

Mariano Sigman. Jo en aquell moment vaig pensar una cosa que em va sortir i va ser el que vaig escriure i sentia. I temps després ho vaig canviar. Però vaig entendre que era una cosa que per a mi estava molt arrelada a la meva vida. El que vaig escriure, em fa una mica de vergonya explicar-ho, perquè no és una cosa de la qual estigui orgullós. Jo volia ser un llapis amagat al més amagat dels calaixos, perquè ningú em fes servir i fos etern en aquell amagatall sense anar-me gastant mentre algú l’anava, perquè m’imaginava el llapis que és allà, molt bonic, rosa, algú l’agafa, es posa a pintar molt ràpid i al cap de dos dies deixa de ser. I jo tenia precisament por d’això. Temps després, no temps després, vull dir, diria que cada dia de la meva vida vaig anar treballant aquesta idea. La vaig anar treballant una mica com cadascun de nosaltres, és a dir, amagant-me, camuflant-me, buscant amors, rient, intentant trobar gent, fent les paus amb la idea. I en el meu cas també una cosa diferent, que és buscant en la ciència, buscant en les idees, en la psicologia, de vegades també en la filosofia, quines són les idees que té la gent sobre això. I allà vaig trobar una idea que em va resultar força emblemàtica o commovedora, però que és una idea que és força habitual, no us explicaré res gaire original, que és que un té aquest anhel, crec que el tenim tots, que és un anhel molt infantil, que és que les coses haurien de continuar per sempre. Demà és com avui, demà passat serà com demà, i l’endemà de demà passat serà com demà passat. I un dia, hi ha un moment a la vida que ens diuen una cosa així: “Bé, però un dia les coses s’acaben”, i quan ens diuen això, és tan desoladora aquesta notícia, es torna un altre cop un cop tan fort que fem de tot, d’alguna manera, per intentar evitar-ho. Crec que hi ha dues coses que hem d’entendre. La primera és que això és inevitable, és a dir, passarà. I llavors barallar-se molt amb això i barallar-s’hi tota l’estona no farà que això canviï. Un pot llegir-se tots els llibres de longevitat i fer-ho tot… De fet, jo ho intento i ho faig, i crec que està bé, fer alguna cosa per cuidar-se, per estar de la millor manera possible. Però un viurà un temps, en algun moment passarà. Llavors aquí crec que hi ha una cosa que és la idea més potent, que és una idea molt general sobre com viure la vida i com viure les emocions, que és la resignificació. És no intentar canviar una realitat que no pot canviar, sinó donar-li un altre sentit. És, de sobte, entendre que hi ha una cosa bonica, que hi ha una cosa profunda, i una cosa transcendent justament en la finitud de la vida. Que moltes vegades la raó, potser la raó per la qual soc aquí, i per la qual agafo un avió i per la qual parlo i per la qual penso i per la qual faig coses, i que cadascun de vosaltres feu un munt de coses, és precisament perquè la vida és finita. Si la vida fos infinita, com ho ha pensat tanta gent, ho deia Borges, ho ha pensat moltíssima gent, un no faria res, perquè tindria tot el temps del món. Llavors un estaria bàsicament esperant pacientment que el temps passés, però, a més, no hi hauria temps, no hi hauria memòria, no hi hauria lloc. Per tant, encara que torni a ser una mena d’esforç molt gran, que per a mi, un altre cop, ho és, i jo de vegades m’hi aferro i de vegades ho perdo, m’hi aferro i ho perdo, crec que hi ha una idea que és bonica, que és que un pot aferrar-se a la vida amb un amor especial, no dic només acceptar-ho i tolerar-ho, sinó fins i tot enamorar-se de la vida precisament perquè la vida és finita, i no barallar-se absurdament contra aquesta idea. Les dues coses amb què vull acabar són: hi ha una altra manera d’entendre l’infinit, i aquesta manera sí que existeix, que és que la vida no és infinitament duradora, és a dir, no és que duri cada dia i cada dia i un s’aferri a aquesta idea, això no pot passar, però un pot abraçar l’infinit en un instant. Cadascun de nosaltres hem tingut aquest moment. De fet, us explicava abans, en Jacobo Bergareche té un llibre que es diu ‘Los días perfectos’, i parla d’aquests moments en què cadascú sent, per un segon, que en aquell moment passa tota la vida.

Mariano Sigman. Jo en vaig tenir un fa poc temps, un dia que, després de molt d’esforç, d’haver patit un accident que vaig patir, que em va canviar la vida, un dia de molta feina, estava pujant en bicicleta per una muntanya. La bicicleta és una cosa que a mi em commou profundament. Estava pujant per una muntanya als Pirineus, tot sol. Hi havia una posta de sol al vespre, hi havia un amic que m’esperava. Era al mig del no-res. M’havia recuperat d’una ferida que m’havia deixat molt malament i havia treballat moltíssim per aconseguir-ho, havia estat un esforç enorme, i arribant al cim d’allò, vaig tenir el meu moment. Cadascú té el seu i el busca. El meu va ser allà, en aquell lloc, però crec que aquest és l’anhel que de vegades hem de buscar. Vaig tenir un segon en què vaig sentir una commoció molt profunda i vaig dir: “La vida val per aquest instant”. Aquest és l’infinit. L’infinit no és un infinit de dies, sinó un infinit que s’expressa en un instant. I voldria acabar, perquè, és clar, aquesta idea té milers de versions i iteracions, però una de les que a mi més em commouen i a la qual m’aferro i abraço, i amb la qual vull acabar, és aquella cançó d’Eladia Blázquez en què diu, d’alguna manera: “Viure no és transcórrer ni és durar, viure és honorar la vida”. Moltes gràcies.