Quatre tàctiques per cultivar la pau interior

Robin Sharma. Crec que en el moment actual la nostra societat pateix una crisi de consciència. Vivim en un món en què hi ha massa persones a qui no els importen els sentiments dels altres, i tampoc no es preocupen per fer una bona feina. No els importa el món. Em sembla que, en molts sentits, vivim en una cultura en què tot és una mica massa fàcil, una mica massa tou, una mica massa egoista, una mica massa distret. I hem oblidat què significa ser humà. Vull començar compartint amb vosaltres aquells moments de la meva vida en què estava buscant una nova direcció. El primer va ser fa molts anys. Jo era un jove advocat litigant. Havia fet tot el que el món deia que havia de fer per ser feliç i tenir èxit. I què diu el món? “Aconsegueix una bona educació, treballa dur, guanya molts diners, viu en un bon lloc i seràs feliç”. L’únic problema és que em despertava al matí, em mirava al mirall del bany i estava completament buit. Per això em vaig endinsar en un viatge. Vaig aprendre a meditar i a dejunar, vaig llegir grans llibres, vaig llegir sobre les grans dones i homes del món. A poc a poc vaig començar a fer canvis a la meva vida. Vaig escriure un llibre anomenat ‘El monjo que va vendre el seu Ferrari’, vaig deixar la feina com a advocat… i això no va agradar als meus pares. Així va ser com vaig emprendre una nova ruta que va canviar la meva vida. La lliçó que vaig aprendre de tot això és que, de vegades, has de fer alguna cosa que el món considera una bogeria, però que el teu cor sap que és veritable, per portar-te al lloc més extraordinari. El segon moment en què m’estic movent en una nova direcció, potser us sorprendrà, és just ara mateix. Si us plau, no penseu que soc una mena de guru. Soc aquí dalt, a l’escenari dels gurus, però, si us plau, no penseu que soc diferent de vosaltres, que soc un guru, que tinc totes les respostes, que em desperto cada matí amb gossets ballant, arcs de Sant Martí, papallones i una llum brillant darrere meu. Jo també soc una persona normal. Ara mateix estic travessant un canvi que vull compartir amb vosaltres, amb molta honestedat. Durant uns 30 anys he estat en escenaris, parlant davant de grans audiències de tot el món, audiències de 10.000, 20.000, 30.000 persones, fent aparicions en mitjans, creant contingut per a xarxes socials. Però soc en un moment de la meva vida en què m’estic replantejant l’èxit. I per a mi l’èxit ja no és pujar als escenaris. M’estic movent cap a una etapa en què vull viure una vida més tranquil·la. Crec que el que faré durant els pròxims deu o quinze anys serà estar a casa meva al camp, amb la meva parella Elle i el nostre gosset, escrivint llibres. Viatjaré moltíssim menys. Aviat trauré un llibre que es titula ‘El robot i el jardiner’.

Robin Sharma. Després us en parlaré una mica. Sortirà d’aquí uns mesos. Escrivint aquest llibre em vaig tornar a enamorar de l’escriptura. Em vaig enamorar d’una vida tranquil·la i creativa. Així que fins i tot en aquest punt del camí, estic assumint un risc valent i estic provant una cosa realment nova, una nova manera de viure. Crec que d’això va el joc. Sempre vols evolucionar. Sempre vols créixer.

Leticia. Hola, Robin, soc la Leticia i m’agradaria que ens compartissis al llarg d’aquest temps de transformació i de canvi a la teva vida, què va ser el que et va fer veure un abans i un després?

Robin Sharma. Uau! El més difícil que he hagut de descobrir sobre mi mateix és que ser ambiciós, tenir grans somnis per servir el món tan bé com pugui, ser perfeccionista, no és una cosa dolenta. Heu vist aquella pel·lícula on surt Russell Crowe, ‘Una ment meravellosa’? L’heu vista? Ell tenia dimonis al cap. I al final de la pel·lícula el seu amic li diu: “Has deixat anar els dimonis?”. Ho recordeu? “Has deixat anar les veus?”. I ell respon: “No, però he fet les paus amb elles”. Durant molts anys de la meva vida vaig pensar que l’ambició i l’empenta, intentar servir i ajudar la gent, escriure aquests llibres, dels quals de vegades faig fins a 20 o 30 esborranys… pensava que tot això era un defecte, una cosa dolenta. I què he entès ara, en aquesta etapa de la meva vida? Hi he fet les paus. M’he adonat que moltes de les coses que creiem que són ferides, en realitat són dons instal·lats de fàbrica. Així que en lloc d’intentar sanar-les, per què no intentes adonar-te que t’han convertit en qui ets? I també m’agradaria oferir alguna tàctica o un consell pràctic per desenvolupar més autoconsciència. La idea és llevar-se d’hora al matí. A quina hora? Bé, no us cauré bé. Us he de dir que les quatre de la matinada són les noves cinc del matí, però això serà una altra conversa per quan torni. Trobeu una mica de temps d’hora, al matí. De veritat, hi ha alguna cosa especial en això. Milions de persones s’han beneficiat del llibre ‘El club de les 5 del matí’, per què? Perquè el món és sorollós. A les vuit hi ha soroll. El món ja va de pressa. L’energia és diferent. Hi ha una raó per la qual tots els místics de diferents tradicions religioses, els sants, els savis, es lleven amb el sol. I és perquè és un moment de quietud intensa. Mirem-ho des del costat científic. Sabíeu que mentre dormiu el cervell té un mecanisme per rentar-se a si mateix? Així que acabat de llevar, abans de mirar les notificacions i TikTok, tens el cervell net, tens l’ànima purificada. Per tant, és un gran moment per escriure un diari, és un gran moment per resar, és un gran moment per llegir llibres sagrats o llibres de saviesa. A aquella hora la petjada és més profunda. Té sentit, oi? La manera com comences la jornada et marca l’estat d’ànim de la resta del dia. Així que aquí va una tàctica. Es diu MVO: meditació, visualització i oració. Jo fa uns dos anys que ho faig. Ho faig a les quatre de la matinada, però vosaltres ho podeu fer a les cinc. Ho podeu fer a les deu del matí. Sí, ho podeu fer a les 10. Però aquesta tècnica ha transformat la meva vida. No seuria aquí a dir-vos això si no fos veritat. Tots busquem eines que de debò funcionin, oi? I això ha canviat la meva vida. Va canviar la meva vida en una setmana? No. Va canviar la meva vida en un mes? No diré pas que ho fes. Però al llarg d’uns sis mesos, realment va començar a canviar el meu estat d’ànim, la meva mentalitat, la meva energia, la meva confiança i la meva fe.

Robin Sharma. I aquí hi ha un punt molt important. La teva pròpia identitat, la manera com et veus a tu mateix, determina el teu rendiment. Si vols més diners, més amor, més salut, més felicitat, una casa més bonica, més influència, no és que no puguis tenir-ho. És que tens una història que has desenvolupat a partir de la teva programació, dels teus pares, de la societat, dels llibres que has llegit, que diu que no pots tenir-ho. Aleshores, què és l’MVO? Dona’t aproximadament una hora cada matí, com més d’hora millor. Aprofita que tot està en silenci per meditar, encara que només siguin cinc minuts. Si pots, dedica deu o quinze minuts a meditar. Us comentaré com medito. Us serà útil que us expliqui com medito, oi? Començo la meditació treballant la respiració. Faig una inhalació i una exhalació. Ho faig cinc vegades, una inhalació profunda, una exhalació. També observo què està passant al meu cos, si hi ha tensió… Respiro cap al cos. N’he anat aprenent. Preguntaves per l’autoconeixement, Leticia, l’autoconsciència. Per exemple, si sento por al meu cos, sovint és tensió. Doncs respiro cap a ella. De vegades faig servir un mantra: servei, pau, felicitat, valentia. En això consisteix la meva meditació de deu minuts. Després de la M, tenim la V, la visualització. Començo a imaginar que em comporto com la persona en què em vull convertir. Trauré un nou llibre, com he mencionat, així que m’imagino persones llegint-lo, omplint-se de llum, omplint-se de confiança, sortint al món, fent coses increïbles. Ho veig. Veig gent llegint el llibre als aeroports i als trens… ballant. No, no, ballant, no. Fent el txa-txa-txa. No, tampoc, però ho veig. Veig el llibre sent llum. I després visualitzo la meva vida familiar. Visualitzo una gran salut. Tots els grans atletes visualitzen. Així que M, meditació, V, visualització, i O. Què he dit que era l’O? Oració. Tota oració és escoltada. Així que durant 10 minuts, com a part d’aquesta rutina matinal, reso. Reso pels meus pares, que són grans. Quants de vosaltres teniu pares aquí? És una gran benedicció i els trobareu a faltar quan ja no hi siguin. Així que reso pels meus pares. Reso per la meva parella, Elle. Reso pels meus fills. Reso per la meva família més àmplia. Reso per la meva gosseta. Reso pel meu equip. Reso pels meus veïns. Reso pels meus clients, els meus lectors i els meus seguidors. Tinc una oració molt clara i la faig cada matí. Si féssiu una cosa així, encara que fos cinc dies a la setmana, començaríeu a canviar. Però a algú que no fa cap feina no li funcionarà res. Hem d’exercitar les idees. Espero que això us sigui útil. Molt bé.

Lorena. Hola, Robin, soc la Lorena. Et segueixo ja des de fa força temps i soc consumidora dels teus vídeos. I sempre em queda una petita curiositat, que és si realment la gent coneix de tu aquesta faceta teva que gairebé mai no es veu als vídeos. Creus que la gent t’entén de veritat, la coneix de veritat?

Robin Sharma. D’acord, m’estàs preguntant quina part de mi no veu la gent. Això és una pregunta molt perillosa. No veuen que soc un artista. Crec que ens sentim més vius quan fem coses difícils. Ens sentim més vius quan ens quedem realment en silenci i comencem a escoltar la nostra veu interior. I crec que cadascun de nosaltres, en aquesta sala, ara mateix, sé que sona molt senzill, però tots teniu una veu sàvia dins vostre que sap exactament quina feina hauríeu d’estar fent, quins valors hauríeu de viure, quins pensaments són millors per a vosaltres, quines persones són millors per a vosaltres. Podeu dir-ne Déu. Podeu dir-ne el vostre superpoder. Podeu dir-ne l’univers. Podeu dir-ne la vostra consciència. No crec que el nom importi tant com el fet que tenim un poder i una saviesa a dins. Quan escoltem aquesta saviesa, una tàctica perquè sapigueu com fer-ho en aquest món sorollós, és passar més temps en silenci i així començareu a escoltar aquesta veu de saviesa. Una cosa que crec que la gent no sap sobre mi és que m’encanta l’art. Vaig començar a pintar fa uns dos anys. Quan estic pintant al meu estudi aconsegueixo fluir i oblidar-me del món. Què més pot ser que la gent no sàpiga sobre mi? Que soc amant dels gossos. Algú estima els gossos? El llibre que acabo de publicar, que es titula ‘La riquesa que els diners no poden comprar’, tracta sobre les vuit formes de riquesa. El món ens diu que tenim una forma de riquesa i que l’hem de perseguir: els diners. En aquest llibre s’explica que hi ha vuit formes de riquesa per ser una persona veritablement rica. Hi parlo de la meva millor amiga, que és una petita Chorky de poc més de dos quilos, que és una barreja de Yorkie i de Chihuahua. Creu que la casa és seva. Creu que és un lleó, encara que és així de petita. I passa la major part dels seus dies amb mi. La gent no sap que soc amant dels gossos. Posem-nos profunds. Què us sembla si ens posem més profunds? Diria que la gent no sap que sovint tinc molts dubtes sobre mi mateix. Vull ser molt honest amb vosaltres i amb els milions d’espectadors que em poden estar veient. El simple fet de ser una persona creativa significa que tindràs dubtes. Crec que el simple fet de ser humà significa que alguns dies tindràs dubtes. No hi ha res dolent en tu. No estàs trencat. Som humans. A més, em sembla que per a qualsevol líder i emprenedor, i per a qualsevol artista i persona creativa, com més arrisques, com més creixes, com més t’exigeixes, més dubtaràs del que estàs fent al món. Tornaré a aquest llibre que acabo d’acabar d’escriure, que el tinc molt fresc al cap. ‘El robot i el jardiner’. La meva editora, la Lucía, em va dir ahir: “És un llibre molt diferent d’‘El club de les 5 del matí’ i ‘El monjo que va vendre el seu Ferrari’”. I vaig començar a plorar. No, no vaig plorar.

Robin Sharma. Però és un llibre molt diferent. És molt més literari. Els personatges estan molt més desenvolupats. A ‘El monjo que va vendre el seu Ferrari’ o ‘El club de les 5 del matí’, l’ensenyament era molt clar i explícit. A ‘El robot i el jardiner’, és molt silenciós i contingut. Això va ser molt difícil per a mi i és un gran risc que estic assumint, perquè podria limitar-me a repetir la meva fórmula guanyadora i treure un altre bestseller. Però crec que el perill més gran de l’èxit és que repeteixis la teva fórmula guanyadora. Crec que l’èxit és perillós perquè deixes d’assumir riscos. I així, siguis artista o una persona de negocis, siguis mare, pare, professor, policia, crec que cada dia has d’assumir petits riscos, petits actes de valentia, per continuar creixent i no convertir-te en la mateixa persona que solies ser. Aquestes són algunes coses que potser la gent no sap sobre mi. Digues-me alguna cosa que la gent no sàpiga sobre tu.

Lorena. Doncs jo crec que m’he sentit molt insegura de mi mateixa. Potser, al final, també estic en un camp una mica creatiu i tenir aquesta por de si ho estic fent bé, si estic arribant on vull arribar, si ho estic fent pel camí que vull recórrer, aquesta inseguretat que potser aparentment no ho sembla, però sí que la tinc dins meu.

Robin Sharma. Dubtes de tu mateixa perquè les coses t’importen. I quan mires Picasso, quan mires qualsevol gran emprenedor, mires qualsevol gran pare o mare, mires qualsevol ésser humà, les coses els importen. Crec que la nostra societat, actualment, està patint una crisi de consciència. Vivim en un món on hi ha massa persones a qui no els importen ni es preocupen pels sentiments dels altres, no es preocupen per fer una feina de primer nivell. No es preocupen pel món. Crec que, en molts sentits, vivim en una cultura en què tot és una mica massa fàcil, una mica massa tou, una mica massa egoista, una mica massa desconcertant. I hem oblidat què significa ser humà, que és de què tracta ‘El robot i el jardiner’. Parla de com ser humà en un món artificial. És a dir, sents dubtes sobre tu mateixa i et preocupes perquè les coses t’importen. Així que gran feina.

Jesús. Hola, Robin, soc en Jesús, soc actor. Fa 20 anys treballava en uns grans magatzems, després vaig ser extra de cinema i avui soc actor. M’han servit molt els teus llibres, llegir-los, i sé què és aixecar-te, enfonsar-te, aixecar-te, enfonsar-te, aixecar-te, enfonsar-te, quan el boicot més gran a nivell personal és la meva ment. Et volia preguntar, en algun moment t’has sentit insuficient o has dubtat de tu mateix? I com t’hi has enfrontat, com t’has sentit en aquests moments?

Robin Sharma. Doncs et diria que em passo el temps sentint que no soc suficient. En primer lloc, vull felicitar-te sincerament. Has dit que treballaves en uns grans magatzems i ara ets actor. Sembla que estàs seguint la crida de la teva vida i això no és fàcil. El que et diria és: “Sí, dubto de mi mateix”, com ja he dit. “Sí, sovint hi ha moments en què sento que no soc suficient, que he de fer més, que he d’escriure més llibres, que he d’ajudar més gent, que he de ser més productiu”. Quantes persones sentiu sempre que heu de ser més productives? Crec que la nostra societat té molt assumit que si estem descansant, si no estem treballant, hauríem de sentir vergonya, hauríem de sentir que no som útils. Vaig escriure sobre això a ‘El club de les 5 del matí’, recordeu aquell model, els cicles bessons del rendiment d’elit? És un model molt poderós; torneu i llegiu aquest llibre. Perquè el rendiment d’elit com a actor, com a pintor, com a emprenedor, com a ésser humà, no és lineal. S’han fet estudis, per exemple, The Energy Project ha investigat sobre l’energia. Les persones amb més energia s’assemblen molt més a velocistes que a maratonians. El món ens diu: “Treballa tot el temps, no et prenguis cap descans, seràs més productiu”. En realitat, el millor que pots fer és concentrar-te i treballar intensament. No miris el telèfon, no et distreguis; quan treballis, treballa de debò. I després pren-te temps lliure, pot ser a la tarda, pot ser un dia lliure, pot ser un dia sabàtic digital, però equilibra treballar dur amb descansar i relaxar-te. Volia compartir això amb vosaltres. La segona cosa que volia dir és que el simple fet de fer una cosa que creus que és el teu somni significa que la gent es riurà de tu. Hi ha una gran cita de George Bernard Shaw que va dir: “L’home raonable s’adapta al món, l’home no raonable adapta el món a si mateix. Per tant, tot progrés depèn de l’home o la dona no raonable”. Així que per a tu, mentre treballes en uns grans magatzems, el fet de dir: “No sé per què, però el meu cor em diu que he de ser actor”, significa que la gent et dirà boig i se’n riurà de tu. Quan jo era advocat i se’m va acudir la idea d’escriure un llibre, ‘El monjo que va vendre el seu Ferrari’, se’n van riure de mi. La gent creia que estava cometent un error enorme, no m’entenien, i això em va fer dubtar de mi mateix. El millor que et puc dir és que has de confiar en el teu instint i entendre que qualsevol visionari va ser objecte de burles, ridiculitzat i anomenat boig abans de tenir èxit. Jesús vol preguntar-nos alguna cosa més.

Jesús. Més que una pregunta, és una reflexió. Els somnis van apareixent. Jo amb 42 anys em vaig quedar sense res. Sense dona, sense feina, divorciat. I em vaig haver de reinventar. Agraeixo el que estic fent i no em fa gens de por un no. I finalment, no deixis mai d’escriure, Robin. M’ajudes molt.

Robin Sharma. Jesús, simplement et puc dir que no deixaré d’escriure si tu no deixes de llegir. Tracte fet. Això em recorda una cosa realment inspiradora. Fa poc, vaig llegir un llibre. A quantes persones els encanta llegir? Fantàstic. Perquè a les víctimes els encanta l’entreteniment, als líders els encanta l’educació. Sempre pots reconèixer una gran dona o un gran home per la seva biblioteca, encara que sigui la seva biblioteca digital. Al gener vaig llegir un llibre del qual us vull parlar. És un llibre que es diu ‘Stoner’, de John Williams. Algú ha llegit ‘Stoner’? És un gran llibre. Crec que en la nostra societat, i digueu-me si us plau què en penseu, celebrem les persones famoses, celebrem les celebritats, celebrem els influencers de xarxes socials, i no hi ha res dolent en això. Podem fer el que vulguem. Però el llibre ‘Stoner’ tracta sobre un professor universitari que té un matrimoni difícil i una relació complicada amb la seva filla. Cada dia ha d’enfrontar-se a tensions a la feina. A ell li encanta ser professor d’anglès, però la gent intenta bloquejar-lo a cada pas del camí. El llibre és bàsicament la història d’una vida tranquil·la, però mentre va viure la seva vida, ho va fer amb honor, ho va fer amb bondat, ho va fer amb integritat, ho va fer amb autenticitat: va viure segons els seus propis valors, encara que no tingués molts seguidors a TikTok. I quan va morir, no us vull revelar el llibre, però quan va morir, se li va acudir que el món diria que no havia estat un èxit. Però es va adonar, en l’últim moment, que va morir sent veritablement exitós. I Jesús, quan t’escolto, sento aquesta dignitat silenciosa que voldria que la nostra societat celebrés més. Perquè honorem les persones famoses, però què passa amb Jesús? Què passa amb la gent, els professors, els taxistes, els flequers que fan pa amb tomàquet? Què passa amb les persones tranquil·les, que són veritablement exitoses vivint vides tranquil·les? El meu nou llibre, ‘El robot i el jardiner’, és la història d’un home impulsat per la tecnologia. Era artificial, com un robot. I va haver d’assistir a un funeral. Al funeral, un jardiner que era allà cuidant el cementiri li va dir: “Els funerals no són només per als morts, també són per als vius”. I per alguna raó, el robot va decidir tornar de manera regular a passar temps amb aquell jardiner humil i tranquil, que no tenia gaires coses, però vivia una vida senzilla. I em puc equivocar, però crec que actualment estem cansats del punt en què es troba el món. Estem cansats de la tecnologia. Estem cansats de tantes xarxes socials. Estem cansats d’haver de fotografiar cada àpat que mengem. Volem tornar a ser humans. El llibre tracta realment de com tornar a ser humans. Una part d’això consisteix a simplificar la teva vida, a transitar els teus dies més a poc a poc, a prendre’t el temps de mirar les persones i parlar-hi, a fer que, facis el que facis, facis la teva feina amb gràcia, com pintava Picasso. Ara us pregunto a vosaltres.

Robin Sharma. Creieu que el món es troba en aquest punt? Tinc curiositat. Et puc fer una pregunta? Creus que la societat està cansada de tanta tecnologia i que anhela simplicitat, més connexió humana, transitar els seus dies més a poc a poc?

Mujer 3. Abans d’entrar a la xerrada, ho estàvem comentant tots tres. Som en un món on falta connexió, on no és només per la tecnologia, però no es parla. Anem tots corrent, tots amb presses, no es presta atenció a les coses, s’ha perdut connexió humana, s’ha perdut passar temps amb les persones, tenir interès pel que els passa als altres, simplement una xerrada i fins que no passa alguna cosa no ens adonem de com n’és d’important una trucada, un cafè, un temps per interessar-se pels amics, per la família i, tristament, fins que no passa alguna cosa greu no ens adonem d’aquell cafè que podríem haver pres amb una persona. M’emociono perquè jo acabo de tenir una pèrdua i sento no haver-me acomiadat d’aquesta persona. I ja no es pot solucionar.

Robin Sharma. Sento que hagis perdut algú. Això em fa pensar en un altre llibre que vaig llegir. Aquell llibre es deia ‘Chasing Daylight’. De vegades llegim llibres que ens toquen durant anys, i aquest llibre s’ha quedat amb mi. És una història real sobre l’antic CEO de KPMG, la gran empresa consultora. Un dia qualsevol va anar al metge per a una revisió rutinària. Pensava que tot estava bé. I quan va anar a recollir els resultats, el metge tenia aquella expressió que mai no vols veure a la cara del teu metge quan vas a recollir els resultats d’una revisió. El metge li va dir: “Et queden 90 dies de vida. Tens un càncer cerebral inoperable”. L’home es deia Eugene O’Kelly. I el que va decidir aquest home quan es va assabentar que li quedaven 90 dies de vida va ser fer enginyeria inversa d’aquests últims noranta dies perquè fossin els millors de la seva vida. Perquè la majoria de nosaltres tenim un biaix cognitiu i pensem que viurem per sempre. Aquest miratge ens manté vius. Però aquest miratge fa que ens perdem el que la Bárbara acaba de dir que és el més important. Aquest home va decidir passar els últims noranta dies de la seva vida construint moments perfectes. Es va adonar que, en tots els seus anys com a CEO d’una gran companyia, mai no havia portat la seva esposa a dinar. Es va adonar que, en tots els seus anys com a CEO, s’havia perdut molts concerts de Nadal de la seva filla. I va morir aproximadament noranta dies després. Després de llegir aquest llibre, em vaig adonar que, en la mesura del possible, cal intentar crear moments perfectes en el teu dia a dia, perquè cada dia és com la teva vida en miniatura. I vas construint la teva vida segons com vius cada dia. Això també em recorda una altra pel·lícula. Es diu ‘Perfect Days’. Acabo de parlar de moments perfectes, i aquesta pel·lícula es diu ‘Perfect Days’. Tracta sobre un netejador de lavabos a Tòquio. Pensem que hem de ser multimilionaris, estrelles del rock, celebritats o CEOs per viure una bona vida. Però aquesta història ens parla d’un netejador de lavabos. Per començar, li importa la seva feina. Hi ha una escena a la pel·lícula en què té un petit mirall i l’utilitza per assegurar-se que a sota del vàter tot està perfecte, perquè la feina té significat. Però el segon que m’encanta de ‘Perfect Days’ és que, en la seva pausa per dinar, pren un simple entrepà i seu en un banc, somriu als desconeguts i, després, mira cap amunt, al seu arbre preferit, mira la llum del sol, travessant l’arbre i somriu. Crec que tens raó. Hi ha tants plaers senzills que ens perdem en el dia a dia… La riquesa no ve dels diners. He estat mentor de multimilionaris durant més de vint anys i la majoria són miserables. Els diners són tot el que tenen. I aquí hi havia aquest netejador de lavabos que tenia una fortuna espiritual.

Robin Sharma. Aprecio molt el que has dit i l’últim que hi afegiré és una tàctica que vaig llegir alguna vegada en algun lloc: “Imagina que cada persona que trobes no serà a la teva vida d’aquí a 24 hores”. Per això, als meus fills, m’asseguro d’abraçar-los sempre i dir-los que els estimo. A la meva parella Elle, és clar. Perquè els accidents, la malaltia, la mort, formen part de la vida i cap de nosaltres pensa que ens pugui passar a nosaltres.

Marta. Com va, Robin? Molt bones. Soc la Marta García, i dir-te que vaig començar a llegir els teus llibres quan era adolescent. De fet, fa 18 anys que ets a la meva tauleta de nit perquè he llegit tots els teus llibres, així que ets una de les meves relacions més llargues de la meva vida. Gràcies.

Robin Sharma. Estic cansat d’estar assegut allà.

Marta. Parles, en molts dels teus llibres, del poder de la presència. I reflexionant-hi, vull saber el teu punt de vista de per què les relacions de parella, humanes, fallen tant i què podem fer per crear a la nostra vida una relació que realment tregui la teva millor versió.

Robin Sharma. Puc dir algunes coses, tot i que no soc expert en relacions. Però, bé, he anat anotant algunes idees que se m’han acudit. Quan es tracta de relacions, penso en la regla: raó, temporada, vida sencera. Algunes persones estan destinades a ser a la teva vida per una raó. Algunes persones estan destinades a ser a la teva vida durant una temporada. I només unes quantes estan destinades a ser-hi durant tota la teva vida. Aquesta és una bona regla per recordar. De vegades has de deixar anar. Pots estar en una situació en què ja has obtingut el creixement de la relació. És clar que tu estàs en un camí de creixement. Has llegit els meus llibres durant 18 anys. Vols créixer. No tothom creix. Si un company creix… Això també passa en els negocis. Aquí hi ha molts líders i emprenedors. Quantes vegades el vostre equip ha funcionat durant un cicle de vida del negoci, però no durant el següent? Doncs raó, temporada, vida sencera. Si la teva parella no està creixent amb tu, no significa que hagis de marxar, però has de prendre una decisió. I si us baralleu cada dia, podria ser perquè heu superat la relació. Et sembla raonable? Segona cosa. Sigueu sincers fins i tot quan us tremoli la veu. La majoria de les relacions s’esfondren perquè no parlem de certes coses. Quan hi ha un problema, quan estàs molest, quan estàs enfadat, com més temps passes guardant a dins aquestes emocions, més desplaçaràs aquesta ràbia i l’acabaràs traient de manera tòxica. Té sentit, oi? Comunicació. I a l’escola no ens ensenyen a comunicar-nos. Pots dir el que vulguis sempre que ho diguis amb respecte. No has de cridar a la teva parella. Pots dir: “Saps, quan vas dir això, em vaig sentir força malament”. Això no és culpar, però et permet treure aquesta energia i la teva parella ho entén. Construeixes la relació. El següent que diria és que sovint volem parelles increïbles. Aleshores hem de ser una parella increïble. Així que com més t’esforcis per convertir-te en la persona que vols ser, més fàcil serà que aconsegueixis la relació que vols. Següent idea i última cosa que diria. És millor ser feliç que tenir raó. Així que tria les teves discussions. Tria les teves discussions. No has de tenir una conversa per cada fotesa. Per això, de vegades és millor que simplement siguis feliç en lloc d’estar sempre dient: “Però, però, però, però…”. Aquí va una de les grans lliçons i pràctiques espirituals en què he estat treballant durant trenta anys. Deixa anar. De vegades simplement has de deixar anar les coses. Marta, et puc fer una pregunta ràpida? Jo penso que l’amor és increïblement important. I no em refereixo només a l’amor romàntic. Em refereixo a l’amor per la teva feina. Tendim a pensar només en l’amor cap a la família o en el romanç. Però crec que l’amor és el fil conductor d’una gran vida. L’amor per la teva feina, l’amor pel teu veí, l’amor pels teus valors, l’amor per tu mateix. Digues-me, com defineixes tu l’amor?

Marta. M’he fet moltes vegades aquesta pregunta. Jo sempre dic: amb qualsevol persona que et trobis a la vida, deixa-la millor del que te l’has trobada. Per a mi això és amor. Perquè al final és com una cadena de favors: tu em treus un somriure, jo li’n trec un a Jesús, Jesús al flequer, el flequer a la seva dona. I així canviem el món. Això és, per a mi, amor, deixar les persones millor del que te les has trobades.

Robin Sharma. Per què creus que

Marta. Crec que perquè som a la societat del microones, on tot és així. És a dir, jo crec que tot el que és bo a la vida es construeix a foc lent. I com que som a la societat de tot en un minut, això fa que no aprofundim. I crec que per això és tan important el ‘framework’ que has donat, de meditar, visualitzar, llevar-te quan no hi hagi soroll, perquè tenim tant soroll que no podem, realment, veure el que és profund i veure que se’ns està escapant la vida. I jo crec que té a veure amb l’egoisme. Jo no et puc estimar a tu, primer, si no em respecto i m’estimo i, segon, si soc egoista i només miro cap a aquest costat i no miro cap allà.

Robin Sharma. Vaja. Crec que acabes d’esmentar un punt clau, que és “a poc a poc”. Crec que necessitem anar més a poc a poc per accelerar. Preferiria prendre’m el temps d’escriure un llibre lent que serveixi més persones que escriure 20 llibres ràpids. Preferiria tenir una relació lenta, de combustió lenta, que es desenvolupi durant anys i duri tota la vida, que una relació ardent que s’apagui en dues setmanes. En el nou llibre, ‘El robot i el jardiner’, una de les coses que l’home que viu com un robot nota del jardiner és que el jardiner camina a poc a poc. El jardiner observa les làpides. El jardiner mira les inscripcions de les vides ben viscudes. El jardiner menja a poc a poc. El jardiner és pintor. Pinta a poc a poc. Està plenament present. I crec que en aquest món, anar més a poc a poc per estar present i fer les coses realment a poc a poc és la manera de construir qualitat. Estic d’acord amb tu. Genial.

Tania. Hola, Robin, soc la Tania. Vinc de Mèxic i la veritat és que escoltant tota aquesta xerrada m’adono que hem perdut molt aquesta pau interior que necessitem per rebobinar en el nostre dia a dia i agafar només aquelles coses que són importants. La feina és important, les nostres amistats són importants… Però, què passa amb nosaltres quan ens presentem en un món tan accelerat? Com podem anar prenent aquests petits moments durant el dia perquè puguem, nosaltres, fer que la nostra vida i la nostra existència en aquest món valgui la pena?

Robin Sharma. Molt bé. En primer lloc, hola també a tots els meus lectors mexicans. I diria que sí, hem perdut la nostra pau interior. Molts de nosaltres hem perdut la nostra pau interior. Hem perdut la connexió amb la relació més important de totes. L’única relació que determina el vincle amb la nostra família, els nostres diners, la nostra feina, els nostres veïns i el món és la nostra relació amb nosaltres mateixos. I crec que aquí és on el món s’ha equivocat. El món diu: “Construeix una gran vida exterior, troba una bona casa, aconsegueix un bon lloc de feina, condueix un bon cotxe, compra’t un Ferrari i seràs feliç”. Jo crec a treballar en la teva vida interior. A ‘El club de les 5 del matí’, la gent parla que la mentalitat ho és tot. Jo no crec que la mentalitat ho sigui tot. Crec que hi ha quatre imperis interiors en què hem de treballar per assolir la pau interior: la mentalitat, el cor, la salut i l’ànima. Em sembla interessant explicar-ho amb detall, perquè en aquest món hi ha molts experts dient que la mentalitat ho és tot. Ho heu sentit, oi? Però això només engloba la psicologia. També cal tenir en consideració la dimensió emocional, la física i l’espiritual. Us sembla bé que parlem més concretament d’algunes tàctiques per ajudar la Tania de Mèxic? La primera és ‘El club de les cinc del matí’. Llevar-se a les cinc del matí. Escolteu, científics de la University College de Londres van realitzar una investigació i van descobrir que es necessiten 66 dies practicant un nou hàbit de manera constant per adquirir-lo. La constància és la mare de la mestria. El que marca la diferència no és el que fas un cop l’any, sinó el que fas cada dia. Practicar un hàbit durant 66 dies permet que una persona aconsegueixi el que els investigadors van anomenar “automaticitat”. Aquest és el punt en què resulta més fàcil practicar el nou hàbit que no fer-ho. Pots canviar perquè tens un cervell amb un tret de genialitat, i aquest tret es diu “neuroplasticitat”. Això no és exclusiu de certes persones; tots tenim un cervell que s’adapta, mitjançant l’entrenament i la pràctica. Si ho fas durant 66 dies, si apliques la fórmula 20-20-20 de què parlo al llibre i et regales el que jo anomeno una “hora de victòria”, mentre tots els altres estan dormint, què estàs fent? Estàs meditant, fent exercici, pintant o escrivint en un diari. Amb el temps, això et reconnectarà amb la teva veritat, el teu poder, el teu honor, el teu sentit d’identitat i la teva serenitat. Una altra tàctica que et pot aportar molt valor és que durant la teva rutina de les cinc del matí, o de sis a set, quan sigui, aprofiteu per escriure el següent en un diari. Aquesta tàctica l’anomeno “potenciador matinal de cinc preguntes” i consisteix a fer servir el diari per respondre a cinc preguntes. La primera és: per què estic agraït? La ciència diu que escriure sobre la gratitud et fa més feliç. La segona és: què estic guanyant? Perquè el cervell humà té un biaix de negativitat i, en què acabem pensant sempre?

Robin Sharma. En el que estem perdent. Per tant, planteja’t què estàs guanyant. La tercera és: què deixaré anar avui? Pot ser un ressentiment al qual t’aferres, un dubte sobre tu mateix… Escriu una mica sobre allò que deixaràs anar. La quarta és: com seria el meu dia ideal? I la cinquena és una pregunta molt important. Cada matí o unes quantes vegades per setmana, com a part de la teva rutina matinal, respon aquesta pregunta: què vull que es digui sobre mi al final? Literalment, escriu un paràgraf sobre el que t’agradaria que diguessin de tu quan ja no siguis aquí. Això et permet viure la vida amb un propòsit. Per tenir una pau interior més gran també us pot anar bé fer un passeig diari per la natura. Sortiu cada dia a la natura, encara que només sigui per caminar una mitja hora. I l’últim que us aconsellaria és que apagueu el vostre telèfon un dia de cada set. Regaleu-vos un dia sabàtic digital. No una hora: passeu 24 hores sense tecnologia, per recuperar la vostra energia i la vostra concentració. Aquestes són només algunes idees ràpides que t’ajudaran a viure amb més pau.

Mujer 6. Hola, Robin.

Robin Sharma. Hola.

Mujer 6. Avui soc aquí, complint un dels meus somnis, podent veure’t en directe, poder parlar amb tu, poder preguntar-te. Jo soc una persona que abans treballava en el món corporatiu. I un dia aquest llibre va arribar a les meves mans, fa uns anys, i no em va donar respostes, però em va donar preguntes. I vaig començar a qüestionar la meva vida. Què faig? Per què ho faig? Quin sentit té això? I com que la vida és molt sàvia, saps què va passar? Un dia la vida va decidir per mi. Em va donar un cop i gràcies a aquest cop vaig renéixer, vaig florir. Vaig decidir reinventar-me i, ara mateix, soc florista i formadora, mentora per a altres persones, altres dones que vulguin reinventar-se professionalment gràcies a l’art floral. I la meva pregunta és, sense haver-te conegut, llegint els teus llibres, aquest el primer i després tots els altres, és clar, i integrant-los a la meva vida, aquesta transformació tan gran que hi havia en mi, gràcies a tu, que tu vas ser una d’aquestes persones que em va ajudar, m’agradaria saber quina persona, per a tu, va ser la persona que més va transformar la teva pròpia vida, i què vas aprendre d’aquesta persona.

Robin Sharma. El primer que vull dir és gràcies per les teves amables paraules. Sento que és un veritable honor que llegissis ‘El monjo que va vendre el seu Ferrari’ i que et fos tan útil. Vull celebrar-te per la teva valentia. Una altra cosa que et vull dir és que jo no vaig canviar la teva vida, tu vas canviar la teva vida. Reconeix-t’ho. Així que gràcies. Qui ha influït en la meva manera de ser? Hi ha unes quantes persones. En primer lloc, quan estava a cinquè curs, vaig tenir una professora d’història que es deia Cora Greenaway. Era una professora molt elegant, que em va ensenyar a estimar la història quan jo no tenia cap interès per aquesta assignatura. Però molt més important és que va ser una de les poques persones a la meva vida en aquell moment que em va ensenyar a creure en mi mateix. Semblava que m’estava ensenyant història, però m’estava ensenyant autoconfiança. Mai no m’he oblidat de Cora Greenaway. Uns 30 anys després que fos la meva professora, la vaig buscar a internet i vaig descobrir que, abans de convertir-se en professora, suposo que durant la Segona Guerra Mundial, solia anar darrere de les línies enemigues per salvar nens que serien assassinats i els portava a un lloc segur. Aquesta professora d’història va tenir una gran influència en mi. La segona persona diria que va ser un jutge amb qui vaig treballar com a assistent jurídic quan era un jove advocat. Era una posició molt especial i jo em sentia molt agraït de treballar-hi. En ell vaig veure què significa la dignitat. Vaig veure un exemple d’excel·lència. Vaig veure excel·lència quan ningú no mirava. I vaig veure humilitat. Era un tità del dret. I va ser una de les persones més humils que he conegut a la meva vida. Després, l’última persona que esmentaré ha de ser la meva mare, perquè, si veu això i no l’esmento, em posaré en un bon embolic. Així que, mama, per descomptat; cosa que és veritat. I juntament amb la meva mare, el meu pare. El meu pare farà 88 anys el mes que ve. Durant 54 anys va ser metge de família. 54 anys. Quan es va jubilar li vaig dir: “Papa, per què vas exercir la medicina durant 54 anys?”. I em va dir: “Fill, perquè els meus pacients em necessitaven”. Ell va ser un gran exemple d’humilitat i amor per la família, a més de ser qui va omplir casa nostra de llibres. Llibres de filosofia, llibres sobre la grandesa, llibres d’espiritualitat, llibres sobre comunicació. Vaig entrar en el desenvolupament personal gràcies al meu pare. Quan era un nen em solia dir: “Robin, quan vas néixer, vas plorar mentre el món s’alegrava”. I afegia: “Fill, viu la teva vida de tal manera que quan moris, el món plori mentre tu t’alegres”. Així que em va ensenyar que viure una vida humana i liderar és estar al servei. D’ell en vaig aprendre això.

Elvira. Hola, Robin, soc l’Elvira. Estic encantada de ser avui aquí amb tu. Jo soc neuroeducadora i experta en neuropsicologia i em dedico a acompanyar famílies amb fills neurodivergents per extreure tot el seu potencial i per mostrar la forma única que tenen aquests nens i nenes de veure el món. Aleshores, per tant, acompanyo les famílies a educar la societat de demà i els líders del futur. Aleshores, la meva pregunta seria si creus realment que tots vam néixer per ser líders.

Robin Sharma. Crec que tots naixem per ser líders. Vaig escriure un llibre titulat ‘El líder que no tenia càrrec’. Martin Luther King Jr. va dir: “No ets apte per viure fins que has descobert alguna cosa per la qual estaries disposat a morir”. Crec que un bon exercici és treure el teu diari i, demà o demà passat, preguntar-te: “Quines són les creences per les quals estaria disposat a morir?”. Potser no tant com morir per elles… però… Una de les meves principals creences és que no tothom pot ser líder d’un Estat. No tothom pot ser CEO. No tothom pot ser un alt càrrec d’una organització. Però tots podem mostrar lideratge. Perquè el lideratge no té a veure amb un gran títol. El lideratge és simplement l’oposat al victimisme. Les víctimes posen excuses, els líders lliuren resultats. Les víctimes, segons la meva experiència, i fa 32 anys que faig això, es caracteritzen per la queixa, la culpa i l’excusa. Així que cada vegada que ens queixem, cada vegada que culpem algú altre: “Oh, és el cap, és l’economia, és la meva infància, és el meu marit, és la meva dona, és el meu fill adolescent”, deixem de banda el nostre poder de liderar i de marcar una diferència. I cada vegada que posem una excusa, tots ho fem, perdem el nostre poder de mostrar lideratge. Així que les víctimes es caracteritzen per la queixa, la culpa i l’excusa. Imagina un marc. Escriu la paraula víctima. I després imagina un altre cercle. Els líders es caracteritzen per la responsabilitat personal absoluta. I cap ésser humà viu avui transitarà per la vida sabent-ho fer perfectament, però podem intentar passar de la queixa, la culpa i l’excusa a la responsabilitat personal absoluta. Si practiquem recuperar el nostre poder cada dia, ens tornarem més poderosos. I ho tornaré a dir perquè és molt important. Cada vegada que hi ha una excusa, que no et ve de gust fer alguna cosa, i fas un micropas endavant, recuperes el teu poder. Recuperes el poder que vas donar a l’excusa o a les condicions, i et tornes més poderós. I les petites millores diàries, vaig escriure sobre això a ‘El club de les 5 del matí’, quan es fan amb constància al llarg del temps, condueixen a resultats sorprenents. Així que sí, crec que és igual que siguis taxista, siguis astronauta, escombris els carrers, siguis el que siguis, facis el que facis, pots mostrar lideratge. Perquè el lideratge consisteix, simplement, a fer avançar les coses i, com va dir Gandhi: “Ser el canvi que vols veure”. Què en penses? Com definiries tu un líder? Creus que els líders neixen?

Elvira. Jo sí que penso que tots hem nascut per ser líders, per treure el nostre propi potencial. No cal ser un líder polític, ser el president de l’associació… Tu pots ser el propi líder del teu entorn, pots ser el veritable influencer dels bons, influint de veritat en la vida. I així és com jo entenc les mares i els pares. Són els veritables influencers dels seus fills.

Robin Sharma. A Steve Martin, el còmic de Hollywood, un jove còmic li va preguntar: “Com puc ser tan icònic com tu, Steve Martin?”. I la resposta de Steve Martin va ser: “Sigues tan bo que no et puguin ignorar”. Sigues tan bo que no et puguin ignorar. Així que diria que, en la teva posició en educació, sigues tan bona en el que fas que no et puguin ignorar. Sigues tan innovadora, sigues tan original, sigues tan talentosa que, quan fas el que fas, ens fixem en tu. Això seria el primer. I el segon, estic molt d’acord amb tu, crec que el lideratge comença a casa, amb els pares. Crec que no només som pares dels nostres fills, hem de ser els desenvolupadors dels nostres fills. “Quants pares tenim aquí?”. Aixequeu la mà. I quants de vosaltres vau ser alguna vegada nens? Molt bé. Així que recordeu: amb els vostres fills, crec que vivim en un món, i no estic jutjant, només estic informant, però crec que massa pares volen ser amics dels seus fills. I crec que és realment important desenvolupar els teus fills i posar-los límits. Perquè encara que als nens no els agradin els teus límits, creixen i es converteixen en adults que tenen límits forts. I heu vist mai aquells adults que simplement fan coses rares? Sovint són adults que no tenen cap límit. Et quedes: “Per què aquesta persona ha fet això?”. És perquè no va tenir límits en créixer i ara és un adult sense límits. Jo solia llegir molt sobre els Kennedy quan era petit, i una de les coses que vaig llegir sobre el patriarca de la família Kennedy, Joseph Kennedy, és que cada vegada que una celebritat venia a sopar, podia ser un actor com Jesús, podia ser un artista, podia ser un líder d’Estat, podia ser un multimilionari, sempre s’assegurava que els seus fills no estiguessin a la seva habitació mirant la tele, sinó asseguts a taula, preparats amb preguntes. En vaig aprendre. Cada vegada que venia algú interessant a sopar, els meus fills eren petits, i estaven asseguts a taula fent preguntes, escoltant. Hi ha una altra cosa que em va resultar útil i que potser us pot resultar útil a vosaltres, sobre el punt de desenvolupar els vostres fills. Sento alguns pares que diuen: “Els meus fills són massa petits per viatjar”. Jo era pare solter, la meva filla Bianca tenia quatre anys, el meu fill en tenia sis. Els vaig comprar motxilles i ens en vam anar de motxillers amb tren a recórrer Europa. Els vaig ensenyar la Mona Lisa. “Papa, és molt petita”. No s’ho podien creure: “És molt més petita que un…”. I els vaig portar a galeries d’art, els vaig portar a restaurants, i els vaig portar a alguns restaurants bons. I els vaig dir: “Mireu al voltant, veieu altres nens?”. I van dir: “No, papa”. I vaig dir: “Perquè us porteu molt bé”. I van dir: “Sí, papa”. Crec que això és molt important. Porta els teus fills a veure art, llegeix-los grans llibres. No importa com de petits siguin, estaràs plantant llavors en el seu subconscient que creixeran fins a convertir-se en grans idees.

Pamela. Hola, Robin. Soc la Pamela i em sento realment molt afortunada de poder compartir aquest moment amb tu i voldria fer-te una pregunta que és molt important per a mi. De vegades un té metes molt clares a la vida i amb tot el que passa en el dia a dia, perdem una mica la inspiració, o no ens sentim tan connectats mentalment. Què fas tu en aquests moments per poder tornar a enfocar-te i no oblidar-te del que estàs volent buscar?

Robin Sharma. Per començar, el que aconsegueix un gran rendiment no és la inspiració. Quants de vosaltres esteu inspirats? Aixequeu la mà, només tinc curiositat. Fantàstic. No és la inspiració el que marca la diferència, és l’execució al voltant de la inspiració. Això és superimportant. Tots tenim inspiració, però Steve Jobs, Michelangelo, la Mare Teresa o Da Vinci van tenir la valentia d’executar al voltant de la inspiració. Així que el teu punt, Pamela, és realment important. La segona cosa que diria és que hi ha dos elements… de nou, siguem pràctics. Imagina que tens una pissarra blanca o un diari. Dibuixa un cercle i escriu la paraula inspiració. La clau és: com protegeixes la inspiració? És just? Com la protegeixes en aquest món que vol que oblidis la teva inspiració? I després dibuixa un altre cercle on escriguis execució. Com protegeixes la teva execució? Primer, com protegeixes la inspiració? Recorda, pots canviar el món o jugar amb el telèfon tot el dia. No pots fer totes dues coses. Fes servir el telèfon com una eina, però no com el teu déu. I el que això significa és: posa’t algunes línies vermelles i almenys durant tres o quatre hores del dia no facis servir el telèfon. Entrem en detall. Per què? Perquè si observem com funciona el cervell, tenim la capacitat d’entrar en la inspiració. Es diu flux. El concepte de flux ve de Mihaly Csikszentmihalyi, University College London. És la capacitat del cervell humà d’entrar en un lloc molt profund per generar idees sorprenents. Com protegeixes el flux? Et mantens lluny de la tecnologia durant unes hores cada dia. Construeixes una disciplina. Construeixes una rutina. Número dos, protegeixes la inspiració envoltant-te de persones inspiradores. A mi m’encanta anar a galeries d’art. M’hi quedo i miro l’obra d’art; la contemplo fixament. I vull la transmissió vibracional del gran mestre. I amb quina freqüència faig això? Tota l’estona. Pujo a un avió i vaig a una galeria d’art. Passo una hora allà, trobo un quadre i m’hi quedo al davant durant una hora. De debò, els guardes de seguretat creuen que robaré el quadre. Diuen: “Qui és aquest home estrany que fa una hora que mira aquest quadre?”. Però així és com protegeixo la meva inspiració. Què més et puc dir per ser pràctic amb tu, Pamela? No permeto vampirs d’energia ni lladres de somnis a la meva òrbita. És a dir, quan teniu una gran idea, quants de vosaltres la compartiu a casa o amb els vostres millors amics? “Correré una marató. Em convertiré en pintor. Seguiré un moviment. Dejunaré una vegada a la setmana”. I aquesta persona et diu: “Això no et funcionarà.

Robin Sharma. Això no té cap sentit. Estàs boig”. Aquesta persona t’està costant el teu imperi. I ja em pots dir: “Robin, però aquesta persona és la meva mare. Aquesta persona és el meu marit”. El que jo et diré és: “Val més que tinguis una conversa amb aquesta persona i després prenguis algunes decisions”. I potser decideixes: “No continuaré amb aquesta persona, és massa tòxica”. I aleshores l’estimes des de lluny. I li desitges el millor en el seu camí. O potser tens una conversa i en lloc de parlar amb aquesta persona cada dia, hi parles una vegada a la setmana o una vegada al mes. Però t’has de protegir. Recordeu aquell primer cercle? Protegeix la teva inspiració. A més, escric sobre les meves metes, no una vegada l’any el dia de Cap d’Any. Escric sobre les meves metes cada dia al meu diari. Cada dia. Torno a escriure sobre elles. Les anomeno els meus objectius d’alt valor. Dibuixo models. Dibuixo petites persones amb globus de pensament amb totes les meves idees diferents. Llegiu ‘La riquesa que els diners no poden comprar’ i entendreu les vuit formes de riquesa. Centreu-vos en aquestes vuit formes de riquesa i penseu-hi cada dia. Són bones idees per protegir la vostra inspiració? Aquí va una altra idea extra: feu exercici. Com més exercici feu, més energia tindreu. I l’energia us donarà inspiració a través de la dopamina, la serotonina i l’oxitocina. Ara passem a la segona part. Execució. Perquè idear sense executar és enganyar-se. Com executes? Deixa’m preguntar-te, quin és el teu somni més gran ara mateix?

Pamela. És una pregunta complicada, però crec que el meu somni més gran ara mateix és poder trobar això que anomenen ikigai, això que m’apassioni, trobar alguna cosa millor, canviar de feina, i una cosa que m’agradi, que digui: “Això realment és el que vull fer tota la meva vida o el que em fa completament feliç”. I encara no ho trobo. Estic en la recerca.

Robin Sharma. Això és molt honest. I diria que, en lloc d’intentar descobrir avui el propòsit de la teva vida, deixa’m preguntar-te: quina petita cosa podries millorar avui?

Pamela. M’agradaria estar més present en el dia a dia, gaudir de les coses petites. Com tu, tinc un gosset, fa poc n’he adoptat un, i m’ha canviat la vida, perquè sento que estic més present, fem passejos al parc, sense el mòbil, i això és el que voldria: estar més connectada amb mi mateixa i amb el present.

Robin Sharma. Crec que el que estem fent en aquesta sala és tornar-nos molt reals. Som simplement un grup d’éssers humans i el que estem veient és que tots fem això. De vegades se’ns acudeixen aquestes ambicions enormes perquè tenim por. Quin és el meu somni? “Oh, és canviar el món. Oh, és trobar el propòsit de la meva vida”. Això podria ser un mecanisme de defensa psicològic davant la por d’haver de canviar. Però quan ho descomponem, de canviar el món o trobar el teu propòsit, passem al que t’he sentit dir, que és: “Acabo d’adoptar un gos i vull estar més present, i el gos m’està ajudant a estar més present”. Oi? Perfecte. Aleshores, quin seria un ritual diari que podries fer amb el teu gos per ajudar-te a estar més present? Fer una passejada al camp cada dia o al parc i veure tot el que ell fa i sense haver d’estar potser escoltant un pòdcast o intentant no parlar amb persones i no enfocar-me que ell gaudeixi el moment i deixar-lo olorar tot el que vulgui olorar. Perquè de vegades realment no ho faig perquè estic pensant que, ai, no, això no està bé! Aleshores, crec que, a poc a poc, ell m’està ajudant a ser millor persona i ell no en té ni idea. D’acord, perfecte. I aquí va una altra idea, un tatuatge cerebral. Els plans vagues porten a metes vagues. Els plans vagues porten a resultats vagues. Així que, quan faràs aquesta rutina diària amb el teu gosset que ha arribat a la teva vida per ensenyar-te a estar present? Quan cada dia? A les 5 del matí. Deixa’m ajudar-te. A les 5 del matí.

Pamela. Quan? Doncs, ara, quan arribi a casa. Intentaré que la ment no em doni tantes idees i estar més present amb ell. I practicar-ho dia a dia, com dius tu, aplicar-ho durant els 66 dies em vindrà molt bé.

Robin Sharma. Excel·lent. Et diria que ho facis sempre a la mateixa hora perquè això et permetrà construir una rutina. I l’últim que et diré és que aquesta petita rutina d’estar present amb el teu gosset cada dia et donarà més presència a la teva feina. Et donarà més presència per al que està passant amb tu. Amb el temps començaràs a prestar més atenció i a experimentar una espiral ascendent d’èxit. Una petita nova rutina condueix a la següent rutina, condueix a la següent rutina, condueix a la següent rutina. Així que: gran feina.

Lidia. Hola, Robin, soc la Lidia.

Robin Sharma. Hola.

Lidia. Estic superagraïda de ser aquí. I, bé, jo vaig treballar a la banca molts anys i el llibre d’‘El club de les 5 del matí’ em va ajudar moltíssim perquè amb ell vaig escriure un llibre. I també va canviar la vida de la meva amiga Kiki, així que estic molt agraïda de ser aquí. I la meva pregunta és, d’una banda, si creus que podem ser feliços estant sols i aïllats, però d’altra banda, també, si podem estar plens o ser feliços quan la gent del nostre voltant ho està passant malament.

Robin Sharma. Lidia, si t’he entès bé, crec que m’has preguntat si podem ser feliços sols. I jo diria: “Absolutament”. Ahir vaig fer una meditació d’una hora. I em va fer profundament feliç. Per cert, qualsevol que pensi: “Vaja, pot meditar durant una hora, deu tenir algun talent”. Ho he treballat. Quan era advocat, la meva ment no podia quedar-se quieta ni cinc minuts. Jo solia llegir i vaig començar a aplicar la tècnica següent. Llegia un llibre i, cada vegada que la meva ment divagava, feia una petita marca a la pàgina. En aquella època hi havia centenars de marques a la pàgina. Però amb el temps hi havia menys marques. I amb el temps, menys marques. I amb el temps, menys marques. La ment és com un múscul: cal entrenar-la. Em vaig entrenar per poder meditar durant una hora. Aquesta és només la meva experiència personal que volia compartir amb tu. Quan medito, quan escric en un diari… Visc en una granja, com he mencionat, quan camino per la granja, no sempre estic sol. També tinc la meva gosseta. Però em sento molt feliç. I, tanmateix, quan estic amb l’Elle, quan estic amb els meus fills, quan estic amb la meva família, com més gran em faig, més m’adono que un dels secrets de la riquesa és la família. Em sento molt feliç amb la meva família al voltant. Així que sí, pots ser feliç amb altres persones al voltant. I després m’has preguntat si es pot ser feliç quan la gent del teu voltant està patint. Probablement si ets un gran mestre i estàs il·luminat, pots romandre en estat zen i pacífic, encara que el món s’estigui esfondrant, en aquest cas, tu continuaries sent tot llum, tot amor, tot poder, tot pau. Aquest és l’estat al qual intento aspirar. A través de la meva meditació, la meva visualització i la meva oració, a través de tota la sanació que he fet, totes les modalitats, quan el món s’esfondra, estic moltíssim més tranquil i més arrelat. Totes aquestes coses sobre les quals escric al meu llibre funcionen. Però si no les practiqueu, no funcionaran. Dit això, som humans. Si algú que estimes està patint, com no has de patir amb ell o amb ella? Crec que no patir amb algú que està patint i que t’importa no és realment ser humà. I l’últim que diria és: “Si tens algú patint al teu voltant, sigues-hi per a aquesta persona, però cuida molt bé de tu”. Cuida el teu exercici, la teva alimentació, un bon son, troba temps per omplir el teu pou. Com he mencionat, acabo d’acabar aquest nou llibre, ‘El robot i el jardiner’. I us he de dir que, fa sis setmanes, estava buit. Bàsicament estava buit. Estava molt buit cognitivament, creativament. I m’alegro d’estar buit, perquè això significa que vaig fer la meva feina. Vaig portar la meva creativitat al límit. I la gent no s’adona d’això, però quan ets artista, hi poses molta emoció. Estava emocionalment buit, no només creativament. Estava físicament buit. Vaig pujar a un avió i vaig anar a Sud-àfrica.

Robin Sharma. Em vaig renovar i em vaig reomplir per poder escriure més llibres i ser més útil. Perquè si estàs buit, no podràs ajudar ningú.

Lidia. La reflexió també és perquè, per exemple, com jo i altres persones de vegades ens trenquem o tenim un punt d’inflexió, sembla que necessitem aïllar-nos del món, estar sols. És a dir, que hi ha vegades que ens trenquem, ens n’anem a una muntanya i si podem viure tota la vida estant sols o d’alguna manera hem de tornar per relacionar-nos i des d’aquí ser més feliços, no només amb aquesta soledat.

Robin Sharma. És la teva vida. És la teva vida. El meravellós d’una vida humana és que pots fer el que vulguis fer. El juliol passat vaig anar a l’Himàlaia. I em sembla que això sona com si tu volguessis anar a l’Himàlaia. Si tens un anhel profund dins teu d’anar-te’n i estar sola durant un mes, una setmana, tota la vida, fes-ho. Pot ser que t’encanti i pot ser que no. I això no és un fracàs, perquè necessitaves fer-ho per adonar-te que no era per a tu. Crec que molts de nosaltres ens quedem atrapats en el passat. La gent em fa molt aquesta pregunta. Diuen: “Què penses del teu passat? Has fracassat alguna vegada?”. És clar que he fracassat. He viscut tragèdies en el meu passat. Em passo la vida pensant en les meves tragèdies? És clar que no. Perquè aquestes tragèdies em van trencar l’ego o em van ajudar a trencar l’ego. Aquestes tragèdies em van ensenyar les meves millors lliçons. Aquestes tragèdies em van obrir el cor. Aquestes tragèdies van modelar el meu art. Per què hauria de maleir les meves tragèdies si van ser grans regals? Així que surt allà fora, confia en tu. Si la gent es riu de tu, les crítiques d’altres persones no són cosa teva. Fes el que sigui correcte per a tu mentre no facis mal a ningú. I potser et fas monjo. O potser et compres un Ferrari.

Sergio. Hola, Robin, em dic Sergio Morillo. Soc psiconeuroimmunòleg i admiro la manera que tens d’acostar la salut a les persones d’una manera tan fàcil, tan dinàmica, tan aventurera. Avui dia moltes persones persegueixen l’èxit, ho veiem en la gent jove i tenen grans referents. Per exemple, J. Balvin, persones que has acompanyat tu, volia preguntar-te quines lliçons de vida s’assoleixen d’aquest èxit al qual molta gent aspira.

Robin Sharma. Bé, John Maxwell és amic meu i ha parlat als meus esdeveniments. I J. Balvin és amic meu. Així que si em preguntessis què m’ha ensenyat J. Balvin et diria que la importància de ser un artesà. La importància de la devoció per la teva feina. Devoció i cura de la teva família. Amor pels fans. A la teva pregunta has mencionat alguna cosa sobre la salut i la salut és una forma de riquesa. De nou, la nostra societat diu: “Ets ric quan tens molt, de què?”. Això ho sentim des que som petits. “Oh, ella és rica. Ell és ric”. Perquè què ens ensenya la societat? Són rics, per què? Pels diners. Ho sents en pòdcasts. “Tenim una convidada realment fantàstica a continuació. És multimilionària”. Però, sentim: “Tenim un convidat realment fantàstic a continuació. Ell és escombriaire”? Hem desordenat les nostres prioritats sobre l’èxit. I hi ha vuit formes de riquesa, com diu el llibre, ‘La riquesa que els diners no poden comprar’. Els diners són una forma de riquesa. Però hi ha vuit formes de riquesa. La segona forma de riquesa al llibre és la salut. Soc un enorme defensor del fitness. Perquè una vegada algú em va donar un paperet en un seminari i em va dir: “Llegeix el paper quan tornis a la teva habitació d’hotel”. I aquella nit vaig llegir el paperet i deia: “La salut és la corona al cap de la persona sana que només la persona malalta pot veure”. I en una altra tradició van dir: “Quan som joves, sacrificaríem tota la nostra salut per riquesa. I quan som vells i savis, sacrificaríem tota la nostra riquesa per un dia de salut”. Així que si ara tens bona salut, probablement no et lleves al matí i dius: “Estic tan sa! No m’ho puc creure”. I tanmateix, quan tens un refredat fort, quant prioritzes la teva salut? Així que com a humil suggeriment a tots els que sou aquí us diria que us prengueu seriosament el vostre fitness i no moriu. No moriu, assegureu-vos-en, perquè no us divertireu gaire a la vida si esteu morts. Personalment, crec que invertir en un entrenador és una de les millors inversions que pots fer. Això et permet tenir un horari i una rutina. Recordeu que quan mengeu també esteu afectant la vostra salut i els vostres estats d’ànim. Algú vol sentir algunes de les coses que faig? Aixequeu la mà. La meva mare em va ensenyar a dejunar. Així que dejuno. No estic donant cap consell mèdic. Llegiu-ne. Vegeu si és adequat per a vosaltres. Però almenys dues o tres vegades a la setmana, dejuno. Ha estat increïble. Número dos, prioritzo el son.

Robin Sharma. Així que prenc certs suplements que m’ajuden quan dormo. Tinc una molt bona rutina prèvia al son. No estic amb el telèfon tres hores abans d’anar-me’n a dormir. La clau per a una gran rutina matinal és un ritual excel·lent abans de dormir. No només faig exercici al matí, ‘El club de les 5 del matí’, sinó que tinc el que anomeno l’entrenament de segona energia. Així que a les quatre, a les cinc o a les sis de la tarda, surto a fer un passeig per la natura o a anar amb bicicleta de muntanya, cosa que és molt útil. Compto els meus passos i intento fer almenys 10.000 passos al dia. Molts dies faig 15.000 passos. M’agrada la llum del sol amb moderació perquè el sol és realment important. M’agrada respirar. Respira profundament. Surt allà fora i aprèn a respirar profundament. Podem fer coses molt senzilles per cuidar molt bé la nostra salut. I l’últim que diria és que us envolteu de persones les vides de les quals voldríeu estar vivint. Perquè estar envoltat de persones tòxiques no és bo per a la teva esperança de vida.

Aarón. Bones, Robin. Soc l’Aarón. Primer de tot, volia agrair-t’ho, perquè gràcies a tu he començat a llegir amb l’hàbit de la lectura, has sembrat aquesta llavor en mi. I, segon de tot, volia preguntar-te, si avui fos el teu últim dia, què canviaries de la teva vida?

Robin Sharma. Si avui fos el meu últim dia, què canviaria de la meva vida? Sou un públic fantàstic, però crec que m’agradaria estar amb la meva família. Així que aquesta seria una cosa. I m’encanta el menjar, així que m’agradaria tenir el meu últim sopar. De fet, hi ha un llibre que entrevista diferents xefs sobre quin seria el seu últim sopar. Quan vaig ser a Sud-àfrica, vaig tornar a llegir el llibre. Així que si aquest fos el meu últim dia, m’agradaria prendre una copa d’un molt bon vi negre. M’agradaria menjar mozzarella di bufala. Visc a Itàlia. Així que mozzarella di bufala. A algú li agrada la mozzarella di bufala? D’acord, genial. I després d’això, m’agradaria menjar una mica de pasta. I com que és el meu últim dia, he de prendre una mica de tòfona blanca. ‘Tartufo con bianco’. I després d’això, menjaria un bon filet. Potser amb una mica de tòfona blanca per sobre. Després hauria de menjar algun postre. Però el més clar que et diria és que no canviaria gaires coses de la meva vida perquè la meva vida no és perfecta. Hi ha alguns dies que són dies més difícils que altres, però he creat una vida que realment adoro. No és una vida perfecta, però mentre venia cap aquí em sentia molt honrat que, 32 anys després d’escriure aquest llibre autopublicat anomenat ‘El monjo que va vendre el seu Ferrari’, pogués ser aquí, i que algunes persones encara em vulguin escoltar. Puc escriure aquests llibres que tenen un impacte, i puc crear aquests vídeos i fer el que faig. Adoro la meva família, adoro els meus hàbits, adoro la meva bicicleta de muntanya, adoro molt profundament aquesta nova passió per la pintura. I no hi ha gaire que vulgui canviar. Faig aquests exercicis. Com serà la meva vida a partir d’ara? Parlaré menys en escenaris, com he mencionat. Potser aquesta és una bona manera de tancar el cercle. Menys visibilitat, menys escenaris, una vida més tranquil·la. I realment vull passar les pròximes dècades, com amb aquest llibre, ‘El robot i el jardiner’, escrivint aquestes paràboles filosòfiques i literàries. I vivint la vida tranquil·la d’escriptor en una casa de camp, fent el que m’encanta fer. Gràcies a tots vosaltres, que llegiu els meus llibres, estic fent el que m’encanta fer. Així que, gràcies.