Reflexions d’avui per mirar al demà

Francesca Morelli. Hola a tothom, em dic Francesca Morelli, soc psicòloga i psicoterapeuta, i visc i treballo a Roma des de fa molts anys. Quan l’emergència del coronavirus al meu país es va fer més forta, més important, això em va dur a… a escriure un post. Una reflexió, en realitat. Agraeixo a “Aprendamos juntos” l’oportunitat de compartir-ho amb vosaltres. Per tant, prenc la meva reflexió i la llegeixo, en veu alta per primer cop. Crec que el cosmos té la seva manera de reequilibrar les coses i les seves lleis, quan aquestes es veuen alterades. Comparteixo amb vosaltres algunes reflexions. El temps que estem vivint, ple d’anomalies i paradoxes, ens fa pensar. En un moment en què el canvi climàtic, causat pels desastres ambientals, ha assolit nivells preocupants, la Xina, en primer lloc i molts països a continuació, es veuen obligats al bloqueig. L’economia es col·lapsa, però la contaminació baixa de manera considerable. L’aire millora, es fan servir màscares però respirem…

Francesca Morelli. En un moment històric en què certes ideologies i polítiques discriminatòries, amb fortes referències a un passat mesquí, s’estan reactivant arreu del món, arriba un virus que ens fa experimentar que, en un instant, ens podem convertir en els discriminats, els segregats, aquells atrapats a la frontera, els que duen malalties. Fins i tot si no en tenim la culpa. Fins i tot si som blancs, occidentals i viatgem en primera classe. En una societat basada en la productivitat i el consum, en què tots correm 14 hores al dia, darrere de no sabem exactament què, sense dissabtes ni diumenges, sense dies vermells al calendari, de sobte s’atura tot. Tancats a casa, dies i dies, comptant les hores d’un temps que ha perdut el valor si aquest no es mesura en una retribució d’algun tipus o en diners. Sabem què fer amb ell sense un fi específic?

Francesca Morelli. En una etapa en què la criança dels fills, forçosament, es cedeix sovint a altres figures i institucions, el virus tanca les escoles i ens obliga a trobar solucions alternatives per unir les mares i els pares amb els seus fills. Ens obliga a tornar a ser família. En una dimensió en què les relacions, la comunicació i la socialització es juguen principalment en el “no espai” d’allò virtual, de les xarxes socials, i ens donen la il·lusió de proximitat, el virus treu la proximitat de debò, la real: que ningú es toqui, res de petons, res d’abraçades, a distància, en la freda absència de contacte. Quant hem donat per fet aquests gestos i el seu significat? En una fase social en què pensar en si mateix s’ha convertit en la norma, el virus ens envia un missatge clar: l’única manera de sortir d’això és la reciprocitat, el sentit de pertinença, la comunitat, sentir que es forma part d’una cosa més gran que cal cuidar i que ens pot cuidar a nosaltres. La responsabilitat compartida, sentir que de les teves accions depèn no només la teva sort, sinó la de tots aquells que t’envolten. I que tu depens d’ells. Així que, si deixem de fer aquesta caça de bruixes, de preguntar-nos de qui és la culpa o per què ha succeït tot això, i ens preguntem què podem aprendre d’això, crec que tots tenim moltes coses per pensar i comprometre’ns. Perquè amb el cosmos i les seves lleis, evidentment, estem profundament endeutats. I ens ho està explicant el virus a un preu molt alt.

Francesca Morelli. La reflexió sobre el temps ha estat, en realitat, molt amplificada per la necessitat de la quarantena, per tant, a aquesta comprensió, hi hem estat tots cridats. Però és, en realitat, una reflexió que parteix de molt abans i neix d’una situació que, en realitat, podem veure no només a Itàlia. D’aquest costum, d’aquesta dimensió social per la qual el nostre temps, les nostres jornades, la nostra vida, en realitat s’organitzen en funció de les activitats productives. És a dir, la nostra jornada se centra al voltant de la nostra feina. Però, a part de la nostra feina, amb jornades laborals que, independentment de l’activitat professional, són jornades realment molt llargues. I també assistim a una situació en què l’activitat laboral ha contaminat també espais que abans es dedicaven i es conservaven per altres coses. Per la família, per la socialització, per la relació, un espai per altres coses.

Francesca Morelli. En canvi, avui veiem que gairebé no hi ha diumenges, moltes persones treballen els diumenges, moltes persones treballen els dies festius, i jo crec que això ens porta conseqüències. Que són conseqüències, de moment, molt emotives. Estem molt cansats, arribem a la fi de la nostra jornada molt cansats, no només físicament, sinó també perquè realitzem activitats que ens tenen molt ocupats. I estem molt poc acostumats a nodrir altres parts de nosaltres, és a dir, a buscar recursos positius que alimentin altres parts de la nostra persona, però que són fonamentals per un bon funcionament global. És com si aquest estil de vida ens conduís a un empobriment i, per tant, després, a trobar-nos com ara perquè és el que toca, però, a la fi de la jornada, ens asseiem al sofà i estem una mica catatònics, estem poc predisposats a la relació, a la trobada.

Francesca Morelli. Per tant, en una condició com aquesta, que tenim tantíssim temps davant nostre, això pot ser… Pot ser un desafiament, en realitat, pot ser esgotador, però també un gran desafiament de descobriment. La reflexió sobre la importància de la comunitat neix d’una sèrie d’aspectes d’aquesta situació que m’han afectat molt. Allò que des del principi les fonts institucionals i alguns científics de prestigi han difós eren indicacions en què se’ns ha cridat a tots a unes conductes, a respectar unes regles, i han sigut clars des del principi: “Si tu no ho fas, això no acabarà”. Des d’aleshores, comencem a veure que, si jo no respecto les regles, no em rento les mans, no em poso una màscara i no mantinc una distància, la persona que és a prop meu, el meu pacient, el meu company de feina, es posa en risc. I així al meu edifici, al meu barri, a la meva ciutat, al món sencer.

Francesca Morelli. I això m’ha activat un altre pensament, bastant obvi. Perquè si a Wuhan ho resolen però a Itàlia no ho resolem, arriba a Itàlia, fa mitja volta i torna a Wuhan i tornem a començar. No sé com dir-ho, aquest en seria el sentit. Aleshores, això m’ha fet reflexionar sobre com en aquest moment, en una etapa històrica important, en la qual ens trobem molt inclinats a mecanismes fortament individualistes, si correm sempre, és difícil córrer tots junts, generalment correm pensant en la nostra pròpia carrera. I en canvi descobrim que córrer sols en aquest moment no és suficient, que tots necessitem definir un objectiu comú i treballar junts per aconseguir-ho, perquè, si no ho fem, no resoldrem aquesta situació. Un cop més, com dir-ho…, la dimensió de motivació és més alta, els sistemes de cooperació han de ser la nostra resposta i la clau dins d’aquesta situació.

Francesca Morelli. Aleshores, aquest pot ser, en realitat, un gran redescobriment per tots nosaltres, de com d’important és “ser amb”, formar part del sistema. L’ésser humà és social per natura, no estem fets per estar sols. Estem fets per ser dins de sistemes, estem fets per compartir, estem fets per construir significats, per fer col·lectivitat. En conseqüència, fins i tot en aquest cas és, crec, extremament important, a un nivell compartit, redescobrir que les actituds individuals, pensar només en allò que em succeeix a mi, tant en aquesta situació com a la nostra vida quotidiana, és negatiu. Però jo crec que ens estem esforçant molt, hem fet un gran esforç inicial per unir-nos a aquest sentit de responsabilitat compartida, i això pot ser per nosaltres l’impuls per redescobrir la importància d’una dimensió cooperativa, d’una dimensió de col·lectivitat. És un moment delicat per tothom i per les persones que viuen soles encara ho pot ser més. Aleshores, en línies generals, hi ha unes indicacions que poden valer per tothom, en particular intentar no angoixar-se durant aquest temps, no deixar-lo en suspens, sinó organitzar-lo i, per tant, donar-li una cadència.

Francesca Morelli. Per això, mantenir una rutina, d’alguna manera, tractar de crear una continuïtat amb allò que era la nostra vida abans d’això, és fonamental. Perquè ens ajuda a recordar que nosaltres no som el coronavirus. La nostra vida, la nostra realitat, no és el Covid-19. El coronavirus, en aquest moment, és una mena de marc del qual no podem prescindir, però no som impotents enfront d’ell, sinó que podem fer coses. Per tant, organitzar el nostre temps dins d’aquesta situació és un primer pas que pot ser fonamental. Sembla banal, però la nostra quotidianitat està feta de petites coses, del despertador al matí, d’un esmorzar preparat i pres amb calma, d’una videotrucada amb les persones estimades que són lluny. Constantment diem: “Sempre he volgut fer això i mai tinc temps”. “Voldria llegir aquest llibre i mai tinc temps”. “Voldria tenir cura de les meves plantes i mai tinc temps”. Ara tenim molt de temps i la nostra quotidianitat es pot enriquir amb això. Val per tothom, i per les persones que estan soles, encara més. Per les persones que estan soles, així com aquelles que, d’alguna manera, són la part més fràgil d’aquesta emergència, les persones més ancianes, les persones que tenen altres fragilitats ja precedents.

Francesca Morelli. Jo convido a aprofitar tots els canals que han sigut activats per moltíssims col·legues, per moltes associacions, perquè en aquest moment històric tenim uns recursos tecnològics enormes. I també per fer cerques, buscar canals socials que ens facin sentir dins d’un grup, això és de ben segur una cosa positiva. L’altra cosa que us dic és que, per la regla que qui té més fa més, aquells que no estan sols i que no són fràgils han d’estar més atents als del seu voltant i, per tant, mirar, com hem dit abans, d’ocupar-nos de qui calgui, de fer més preguntes, de trucar virtualment a una porta i tractar de fer sentir una xarxa, de fer sentir una proximitat. Hi ha moltes situacions delicades. Són situacions en què, per nombre de persones, per condicions d’espai, retrobar-nos de sobte amb persones amb qui compartim pocs moments al dia, ara ens trobem tots junts compartint una situació de gran estrès, amb tots els pensaments, amb les privacions, per tant pot ser un espai molt explosiu.

Francesca Morelli. Aleshores, allò que hem d’intentar és buscar moments per compartir les emocions, en el sentit que és important legitimar-nos, dir-nos que tots estem vivint un moment difícil. Per tant, és important poder-ho parlar amb qui compartim l’espai. De la mateixa manera, intentar esforçar-nos al màxim, “això que tu fas em molesta”, intentar posar normes, regles compartides de gestió de la pròpia quotidianitat, del propi espai. Mantenir-se ocupats i intentar activar, també aquí, recursos positius. Potser mai mengem junts, i ara tenim l’oportunitat de mirar-nos a la cara mentre ho fem. Això pot ser complicat per les famílies perquè la família es pot tornar… Les monedes sempre tenen dues cares. Pot ser difícil, però també pot ser un gran recurs ambiental. Mantinguem-nos ocupats durant el dia, donem espai a l’emotivitat, limitem la cerca contínua d’informació sobre el virus. Tractem, potser, de definir un moment al matí, un moment a la nit, però no caiguem en la cerca constant.

Francesca Morelli. No fem coincidir la nostra vida amb això, recordem que tenim els nostres projectes, les nostres necessitats, els nostres desitjos, les coses importants per nosaltres. Seguim nodrint aquesta part, que es torna significativa. Això, en línies generals, pot ser un impuls d’ajuda. Per qui té fills, activitat, no temeu l’avorriment perquè, a vegades, per als nens serveix d’activador, pel pensament creatiu, per les coses positives. Tracteu de definir amb ells, també per als adults, activitats i projectes a curt i mig termini. “Aquesta setmana vull acabar tal cosa”, “vull veure totes les pel·lícules del meu director preferit”, “vull llegir aquests tres llibres”. La nostra quotidianitat està feta d’aquestes coses petites. En un moment com aquest, objectius petits que ens ajuden a passar les setmanes. Jo crec que el que podem aprendre és que, malgrat això, malgrat el seu potencial negatiu, podem treure coses d’això, podem descobrir els nostres recursos personals, ens podem adonar que, malgrat que el marc sigui negatiu, nosaltres, dins d’aquest marc, li podem donar un significat positiu, podem redescobrir el temps, la importància dels vincles, dels valors, tornar a allò que per nosaltres és realment significatiu, redefinir el concepte de la vida.

Francesca Morelli. Descobrir que, més enllà de les obligacions, hi ha moltes coses. I que, per tant, existeix una dimensió que és la comunitat, dins la qual ens trobem, que és vital. Una altra cosa important que crec que podem descobrir és que cadascun de nosaltres, dins d’això, no és inútil, sinó que hi pot fer alguna cosa i, amb el que faci, pot marcar la diferència. Jo crec que això és una cosa sobre la qual tots podem reflexionar i esforçar-nos per arribar a la fi d’aquest repte important que estem vivint a escala global.