El nostre cervell il·lusionista
Jorge Blass y Jordi Camí
El nostre cervell il·lusionista
Jorge Blass y Jordi Camí
Mag i Neurocientífic
Creant oportunitats
Una trobada entre la màgia i la neurociència
Jorge Blass y Jordi Camí Mag i Neurocientífic
Jorge Blass y Jordi Camí
Màgia i neurociència, què tenen a veure? La resposta està en com reacciona el nostre cervell davant el que no té explicació. Efectes especials, il·lusions òptiques, espectaculars i sorprenents trucs ... El secret de la màgia està en el funcionament de la nostra ment. Com aconsegueixen els mags fer-nos veure l'impossible? Què interferències produeixen en els nostres processos cognitius? Com explica la màgia el funcionament del nostre cervell?
En un sorprenent trobada, l'il·lusionista Jorge Blass i el neurocientífic Jordi Camí responen a aquestes preguntes a cop de trucs de màgia i molta il·lusió. Un viatge fascinant per indagar en els misteris de la cognició humana, els processos d'atenció, la memòria visual i la percepció.
Jordi Camí és doctor en Medicina, catedràtic de Farmacologia a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, director general d'el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i vicepresident de la Fundació Pasqual Maragall per a la investigació de l'Alzheimer. Apassionat de la màgia, és membre actiu de la Societat Espanyola d'Il·lusionisme (SEI), des de la qual promou estudis científics sobre el funcionament de el cervell davant la màgia. El 2020 va publicar 'El cervell il·lusionista: La neurociència darrere de la màgia'.
L'il·lusionista Jorge Blass ha estat anomenat com "El mag d'al segle XXI". Es va formar a l'escola de màgia de Juan Tamariz i els seus espectacles han omplert estadis des dels anys 90. En ells barreja la màgia tradicional amb les noves tecnologies, utilitzant drones, hologrames, efectes especials, i fins i tot, xarxes socials. El seu treball va cridar l'atenció de el mateix David Copperfield, que va dir d'ell que "eleva la màgia a un altre nivell". Ha rebut nombrosos premis, entre els quals destaquen la 'Vareta d'Or' de Montecarlo o el 'Primer Premi Internacional de Màgia' de Portugal. També és membre fundador de la 'Fundació Abracadabra de Mags Solidaris', director de l' 'Festival Internacional de Màgia' de Madrid i autor de el llibre 'Màgia per no deixar de somiar' (2003).
Transcripción
I és el nostre objectiu principal: aconseguir que durant uns instants tot sembli possible. I aquest joc per mi és molt interessant, aquest joc entre el mag i l’espectador. A mi m’agradaria començar proposant un petit joc. Com que la màgia és tornar a la infància, Jordi, tornarem una miqueta a la infància. I vull que juguem, que ens convertim una mica en nens. Moltes gràcies. Mira, aquí tenim un joc molt senzill, el tres en ratlla. Llavors, fixa’t que pots jugar en qualsevol direcció i et demano que juguis a guanyar, Jordi.
I davant d’aquesta allau d’informació, al cervell no li queda altre remei que organitzar-se unes estratègies per captar la realitat, entendre-la, processar-la, relacionar-se bé amb l’entorn, adaptar-se, reaccionar, etcètera, etcètera. Què passa? Que aquests setanta gigabytes que rep cada retina, cada segon, són ingestionables, però és que a més aquí comença tot un conjunt de colls d’ampolla a mesura que aquesta informació entra al cervell i es va processant. Un exemple: la informació que ve per la retina es canalitza, va a l’interior del cervell per processar-se. De fet, el processament visual és al darrere, en l’occipital i el cable que, diguem, que condueix aquesta informació, que és el nervi òptic, doncs el nervi òptic com a màxim condueix informació a un volum d’un megabyte per segon. Per tant, l’estratègia principal és que el cervell capta, es queda amb trets, només amb detalls. No dona més de si. A més, aquesta informació necessita d’un fitxer, que és la memòria de treball, la memòria temporal, que també té les seves limitacions. I amb aquests detalls, amb aquests trets, construeix la realitat. I la construeix gràcies al fet que tenim unes memòries, unes biblioteques personals, que ens permeten ràpidament reconèixer allò que veiem i, fins i tot, el que fem generalment és que ens anticipem. El cervell és lent. Des que es rep un senyal fins que reacciones, triguem un terç de segon. Això en neurociència és molt i no ens podem permetre el luxe d’aquest retard. Quina és la solució? Anticipar-se, no? Anticipar-se.
I en realitat el que fem són prediccions, constantment. Prediccions molt precises, boníssimes, gairebé infal·libles. I amb aquestes prediccions anem funcionant. Sortim al carrer en una via pública de doble sentit i els cotxes sempre venen per l’esquerra, fins a on jo sé. I això és après, això és automàtic. No se’ns ocorre una altra cosa, excepte quan viatges a Londres per primera vegada en la teva vida i els cotxes venen per la dreta, i l’esglai és sistemàtic, tot i que està escrit a la vorera: “Compte, que els cotxes aquí venen per la dreta”. Perquè estem anticipant. Estem fent aquestes prediccions constantment. I això és un error de predicció que dona lloc a aquesta sensació d’impossibilitat de: “Aquí no quadra res”. Deixa’m que et posi un exemple, si ets tan amable. Mira, aquí tenim un dau magnífic. Els colors… Té molt bon aspecte, estaràs d’acord. En realitat no és… Bé, no és un dau, és una caixa. És una caixa que conté un altre dau, un altre cub, un cub en blanc i negre, com podeu veure. Ja no és tan bonic. Que estava dins del dau vermell, d’aquesta caixa vermella. Aquest cub, aquest cub en blanc i negre en realitat també és una altra caixa. És una caixa buida que no té res. El que no quadra és que ara el dau que abans contenia el dau gris, ara conté el dau vermell i això no s’entén, això és un error. Això no quadra. Això és un error de predicció.
Per això, quan anys després em trobo alguna persona, em pregunta: “Tu vas fer un joc amb una ampolla i una moneda que volava?”. I és clar, jo no recordo aquest efecte, però en la seva ment ell ho ha magnificat i ho ha amplificat fins al punt que el transforma. Un dels majors efectes cometa que es coneix és la corda hindú. La corda hindú és que explicaven els viatgers occidentals que a l’Índia hi havia un pare amb el seu fill, que tocava una flauta i, al so d’aquesta música misteriosa, una corda començava a surar i es perdia entre els núvols. El nen s’agafava a aquella corda i començava a enfilar-s’hi i aquest nen desapareixia entre els núvols. Bé, sento dir-te que aquesta corda, per descomptat no era tan llarga, i tampoc el nen grimpava entre els núvols. És producte d’aquesta imaginació o d’aquest efecte cometa. M’agradaria explicar-te una mica com estructurem els mags la nostra màgia amb un exemple molt visual i molt senzill. Mira, un truc de màgia és una cosa senzilla, simple, com aquest tros de fil, més o menys, que estàs veient aquí. I està format per diversos elements, per descomptat, està format per les hores d’assaig, les hores d’assaig que dediquem al que fem. També està format per la posada en escena, la presentació és important que captivi l’espectador. Després hi ha una part psicològica que, com tu saps, és molt important. I també hi ha el granet de sorra que tots els mags al llarg de la història han aportat a aquest efecte concret de màgia. I després, d’altra banda, està, per exemple, el truc. El truc, com veus, no sempre és tan important, oi? I tots aquests elements són els que fa que el mag, al llarg dels anys, perfeccioni el seu efecte màgic, que treballi en aquestes tècniques que, a més, tenen un objectiu molt noble, i és que aquestes tècniques romanguin ocultes. A diferència d’altres arts, en la màgia, la tècnica roman sempre oculta i al llarg dels anys aconseguim que l’espectador suspengui la seva incredulitat durant uns instants, perfeccionant totes aquestes tècniques. Amb un objectiu.
L’objectiu és fer creure que, durant un moment, tot és possible.
Els mags són artistes en no generar cap tipus de contrast, que tot sigui lògic i predictible durant la presentació. Els mags, i d’això en parlarem després potser més extensament, són els reis, els artistes del control de l’atenció del públic. I no només això, sinó que a vegades també manipulen percepcions. També els mags a vegades fan entremaliadures pel que fa al que són les memòries: del que recorda el públic que ha passat fa segons, fa minuts. Fins i tot també poden manipular certes eleccions o decisions. Per tant, realment és un… Diguem que hi ha una gran varietat de mecanismes d’interferència, perquè es dirigeixen a diferents estratègies que té el cervell per defugir, per superar aquelles limitacions físiques i metabòliques que comentava fa un moment. Hi ha una estratègia que és meravellosa, que vull explicar-la, i que aquí la màgia fa molts deures, i és que construïm el que anomenem una il·lusió de continuïtat. Perquè la realitat, encara que no ens n’assabentem, nosaltres captem la realitat de forma fraccionada. I ara explicaré el perquè. I amb aquesta captació fraccionada, construïm una realitat il·lusòria que és contínua. Bé, això ens permet anar al cinema. Al cinema ens passen de 25-30 fotogrames per segon, fins i tot ara amb altes tecnologies, i nosaltres no ens n’assabentem que hi ha aquests fotogrames un darrere l’altre. És a dir, captem la realitat de forma fraccionada i la construïm de manera contínua.
Això és degut al fet que el processament visual és molt complex. Abans ja ho hem comentat: colls d’ampolla, obstacles, etc. I a més, a la retina, on rebem aquella quantitat, aquella allau d’informació, en tota la retina, només en una porció molt petita d’aquesta retina és on tenim agudesa visual. És a dir, aquí és on realment distingim, amb colors i amb detalls, que allò és una persona i allò és un animal, per entendre’ns. La resta de la retina és imprescindible per a l’escala de grisos, per a altres coses, però si una persona té una lesió en aquesta part, que es diu fòvea, tan petita, que no arriba, no arriba al dos per cent de tota la superfície de la retina, aquella persona és declarada cega, perquè no pot funcionar. Bé, llavors, si només tenim agudesa en aquella part com solucionem això? Entre altres coses, el que fem són uns moviments ràpids dels ulls. Anem com pixelant, com fent pinzellades del que és el paisatge que estem veient. Pam, pam, pam. Amb aquests moviments ràpids, que el que fan és enfocar la fòvea a un lloc concret. Mira, es diuen moviments sacàdics, això és el de menys, i fem ni més ni menys que dos o tres moviments per segon, o més. I sort que no ho veiem, no ens n’assabentem, perquè ens espantaríem de nosaltres mateixos. Bé, aquest és el mecanisme que et permet construir aquesta il·lusió de continuïtat, perquè el que fem és fusionar imatges amb l’anterior i també omplir buits. I la vida segueix, i funcionem molt bé.
Bé, la màgia s’aprofita d’això. Per què? Perquè aquest mecanisme d’omplir buits i de fusionar i tal, té, diguem-ne, alguns efectes col·laterals. O avantatges. Un avantatge, que tothom sap d’això, tothom hi està familiaritzat, és que es diu que en el món de la màgia la mà és més ràpida que la vista. I és veritat, a vegades els mags fan algunes maniobres a una velocitat que no ens n’assabentem. Bé, això passa. També hi ha un altre efecte col·lateral que té a veure amb el que abans esmentava de memòria de treball, la memòria temporal. Hem de tenir en compte que, per estar parlant, necessitem permanentment un fitxer d’informació que ens ho tingui aquí tot posat per, per exemple, escriure una oració que tenim al cap, o per trucar a un telèfon que ens acaben de dir. De fet, la memòria temporal té la seva saturació, té les seves limitacions i no podem retenir més de set a deu conceptes en un moment determinat novament, perquè hi ha una saturació. Bé, els mags s’aprofiten que aquesta captació fraccionada de la realitat es fa contínua i es fa mitjançant aquest fitxer de memòria temporal, i s’aprofiten d’un efecte col·lateral que anomenem tècnicament “ceguesa al canvi”. Perquè, més enllà de la velocitat, això és diferent, hi ha determinats canvis dels quals no ens n’assabentem. Per exemple, aquest és el motiu pel qual vas tu per la vorera i de cop et trobes una persona amb un patinet aquí davant. D’on ha sortit? Perquè tens problemes per anar comparant les escenes.
O el conductor que de cop es troba amb una bici. Però on era aquesta bicicleta? Això es diu ceguesa al canvi. Tu coneixes aquestes coses, Jordi, rius. Va. Dona’ns un exemple d’aquest fenomen de ceguesa al canvi.
I després hi ha persones, no sé quantes, a les quals la màgia no els interessa per a res. Però tornem al principi: la màgia ha sabut, de manera empírica, ha descobert maneres de posar en evidència, de deixar en evidència el funcionament inconscient del cervell i tots aquests processaments. Hi ha una cosa que m’interessa preguntar-te. Tu estàs implicat en una fundació, Abracadabra, crec, que té fins solidaris, amb altres mags i, per tant, segur que havies fet màgia en situacions molt especials, amb persones en situacions límit. Explica’ns una mica també, ara que parlem de l’experiència màgica, quin és la teva experiència quan heu fet màgia davant de persones en risc, en situacions molt desfavorides, en situacions molt especials?
Atenció, percepció. Si no atens, no te n’adones. Si no atens, no saps el que veus, aquí la màgia… Aquí la màgia interfereix, perquè sap, entre altres coses, de nou, que per atendre, per fixar-te en alguna cosa, necessites la teva memòria de treball, que té aquestes limitacions i això dona de si el que dona de si. Els mags són tan bons controlant l’atenció que fins i tot han encunyat un “paraulot”, diguem, que reuneix totes aquestes tècniques, que es diu “misdirection” i que ha fet fortuna, perquè és una manera ràpida d’entendre, al que es refereix a un mag quan fa una determinada maniobra. Pel que fa a l’atenció, als mags a vegades els interessa captar l’atenció d’una manera aguda. Quan el mag treia el conill del barret de copa, tothom mirava. Als mags també, de vegades, els interessa desviar l’atenció, és a dir, que el públic es concentri o atengui o miri en un lloc on li interessa al mag, per poder fer deures en algun altre lloc on ningú està atenent. Això és desviar l’atenció. Però si féssim una estadística, crec que allà on es guanya més el sou un mag és dividint l’atenció. L’atenció és un procés que és seqüencial, és a dir, encara que es digui, perquè és un mite, que hi ha persones multitasca i que són capaços de fer diverses coses alhora, això no és veritat. El que passa és que hi ha persones entrenades en fer una cosa darrere l’altra. Per tant, és clar, si tu divideixes l’atenció, o atens a un lloc o atens a un altre lloc, però no pots atendre dues coses simultàniament.
Si van a veure en Jorge Blass o algun mag, si us plau, no mirin Facebook o WhatsApp mentre en Jorge està presentant un efecte, perquè el perdran, és a dir, perquè tu no pots atendre diverses coses alhora. La màgia és molt peculiar, necessita que tu naveguis pel fil conductor del mag per tenir aquest: “No pot ser, si no ha fet res”. Però per dir que no ha fet res has d’haver atès. O sigui, que dividir l’atenció és un altre dels mecanismes, diguem, que la màgia utilitza més sovint. Bé, com us deia, quan un atén, doncs és quan està en condicions de processar i en condicions d’interpretar. I percebre és un fenomen interpretatiu. Nosaltres, quan hem d’explicar-li a una altra persona una cosa nova, sempre la descrivim: “He vist una mena de paraigua que no tenia mànec, però en canvi, en lloc…”. Sempre ho comparem amb alguna cosa, perquè tot ho interpretem ràpidament perquè hem anat acumulant a les nostres biblioteques particulars, en les nostres memòries, moltíssima informació. I això és el que ens permet percebre immediatament les coses. Jo sempre recordo, no la diré exactament, però crec que és molt demostrativa, una frase del gran mag Gabriel García Márquez, mag, poeta i escriptor. A ‘Cent anys de solitud’ hi ha un moment en què hi ha una frase, jo crec molt demostrativa, que diu, a veure si ho dic bé: “Hi havia un temps en què les coses…”, allò que descobreixen en el gel.
“Hi havia un temps en què les coses eren tan recents, que per a anomenar-les s’havien d’assenyalar amb el dit”. Que és el que t’està dient, que no hi havia nom, perquè sempre tot… En el món de la percepció hi ha molts mecanismes, aquí ens allargaríem molt. Els mags també ho saben, però em vull referir a un que és molt peculiar, perquè és molt automàtic. En neurociència diem que és cognitivament impenetrable, és a dir, que sempre passa, sempre passa. I és que quan veiem una imatge, com la meva mà, parcialment oculta, aquest cas és molt fàcil, nosaltres automàticament ja ens imaginem què hi ha darrere. Nosaltres completem de manera automàtica, irrefrenable, sobre la base sempre de la nostra experiència. És clar, si no hi ha experiència… I aquest procediment de completesa amodal és també una estratègia, un mecanisme, del qual els mags s’aprofiten per fer molts, molts efectes de màgia. La percepció amodal. Va, posa’ns un exemple…