“El teu fill és una orquídia o una dent de lleó?”

Philippa Perry. Em dic Philippa Perry. Soc psicoterapeuta i he escrit diversos llibres, com ‘Couch Fiction’, ‘El llibre que necessites llegir per no perdre el cap’, ‘El llibre que tant de bo els teus pares haguessin llegit (i que als teus fills els encantarà que llegeixis)’ i ‘El llibre que tant de bo tots els teus éssers estimats haguessin llegit (i no tan estimats)’. A més, els diumenges escric columnes per a ‘The Guardian’, a l’‘Observer Magazine’, on abordo els problemes dels lectors. M’alegro molt de fer aquesta entrevista.

Romina Peñate. Benvinguda a ‘Aprenem junts’, doctora Philippa Perry. És un plaer tenir-te al programa i que vulguis compartir la teva feina i el teu coneixement amb el nostre públic. Per posar els espectadors en context, m’agradaria que et presentessis. Ets artista, psicoterapeuta, escriptora d’èxit i m’agradaria que ens parlessis de la teva trajectòria fins a arribar a la psicoteràpia.

Philippa Perry.  «La meva trajectòria en psicoteràpia». D’acord. Hola a tothom! Com esteu? Doncs, mira, vaig ser psicoterapeuta des dels 39 anys fins als 55 anys. Ja no tinc consulta privada, però em dedico a escriure sobre psicoteràpia. I com he arribat fins aquí? Doncs qui sap com arribem als llocs? Jo no vaig seguir mai cap pla. Només em vaig dedicar a passar-m’ho bé, entre l’adolescència i els 30. Vaig tenir tota mena de feines i la veritat és que algunes m’agradaven.  Una de les meves primeres feines va ser com a secretària en un despatx d’advocats. La meva tasca consistia a cobrar deutes petits a través dels jutjats municipals. És clar, els deutors fugen, s’escapen. Aleshores, vaig haver de contractar algú perquè els perseguís i ho va fer tan malament que vaig decidir intentar-ho jo mateixa. Després de la meva jornada, em presentava a casa d’algun d’ells… Potser vivien amb la seva mare o el que fos. Els buscava. I com que jo semblava una persona qualsevol, no feia fila de policia ni res, doncs hi podia parlar. Els deia que els buscava pel deute i tot això i crec que aleshores em vaig adonar de l’útil que pot ser parlar. En comptes de dir-los: «Deus tants diners!», els deia: «Escolta, però què ha passat? Problemetes econòmics, oi? A veure què hi podem fer». M’apropava a ells i recaptava molts més diners acordant, per exemple, que paguessin tal quantitat a la setmana o alguna cosa així que amb una ordre judicial dura. Això no ajuda, no cal tractar la gent així. Potser aleshores em va picar el cuquet de la psicoteràpia. Vaig deixar el despatx d’advocats i durant dos anys vaig treballar com a investigadora, o detectiva privada, a temps complet.

Després, me’n vaig afartar i vaig voler anar a viure a Londres. Perquè aleshores vivia a Oxford i em cridaven els llums de la gran ciutat. No em vaig plantejar mai a què em dedicaria o com em llauraria una carrera. Hi havia un programa de gestió a McDonald’s, una cadena d’hamburgueseries que acabava de començar. Deuria ser a principis o a mitjans dels 80. Menjar sense coberts em va semblar una revolució i vaig pensar: «Aquesta empresa és una passada. A veure?». Vaig treballar a l’Oxford Circus, que estava superconcorregut, i vaig gaudir moltíssim gràcies a la gent, gràcies a les persones que passaven per allà, persones de tot arreu, amb vides totalment diferents… I molts estudiants tenen un any per viatjar pel món. Jo em vaig quedar a Londres, però va ser com un Erasmus en què vaig viatjar arreu del món gràcies a totes aquelles persones, amb històries tan diferents i de països tan diferents. Després, vaig heretar diners d’una tia. No havia mort, però em va donar els diners. Em va donar unes 50.000 lliures, que són molts diners, i em vaig permetre agafar-me un temps de descans i estudi. Sempre m’havia agradat dibuixar i pintar, així que per què no estudiar Belles Arts. Vaig muntar el meu portafolis i vaig entrar a Belles Arts. Vaja, em vaig convertir en artista. Van ser cinc anys, era una carrera llarga. Vaig treballar com a artista durant uns dos anys després de graduar-me. Però em vaig cansar d’estar sola, prenent llet en pols en un estudi. Sí que venia les meves obres, però les venia sempre a la mateixa persona i em començava avorrir. A més, després em vaig assabentar que el paio feia servir les meves obres per… És a dir, venia obres a col·leccionistes i hi afegia una de regal, i la meva era el regal. Em vaig quedar una mica… No em va agradar. Però en tot moment la meva feina anava derivant cada vegada més cap a la psicologia i jo llegia cada cop més sobre psicologia. Tot i que sempre deia: «Uf, no, no vull ser psicoterapeuta, és molt difícil…». Vaig ser voluntària en un telèfon d’assistència contra el suïcidi que s’anomena Samaritans. Hi vaig treballar com a voluntària durant quatre anys, així que això em va donar experiència. Vaig dir: «Bé, faré un curset d’introducció, però res més, no seré psicoterapeuta. Una introducció a l’assistència psicològica i ja està».  Després, en vaig fer un altre i un altre i un altre. Quatre anys després, em van dir que no podia continuar si no començava a tenir pacients, perquè calia dur la feina que fessis. Vaig dir: «Mare meva, ho he de fer!». Aleshores, vaig fer el pas i em vaig fer psicoterapeuta.

Romina Peñate. Des d’aleshores, has escrit molts llibres.

Philippa Perry. Vaig començar a practicar i a cometre errors. De fet, un dels llibres, que crec que no s’ha traduït al castellà, es titula ‘Couch Fiction’ i és una novel·la gràfica, com un llibre de dibuixos. El que mostra és un cas pràctic en el format de novel·la gràfica.  Quan l’estava escrivint, em vaig adonar que, per transmetre la veritat, hi havia de reflectir els errors que cometia com a terapeuta. No vaig escriure sobre una teràpia perfecta, sinó sobre dos personatges, la terapeuta i el client, que tracten d’arribar a alguna part mitjançant el vincle que creen i la feina que fan amb els conflictes del client. S’hi mostren tots els errors que ella comet, perquè, evidentment, tothom comet errors. A totes les relacions hi ha trencaments i la idea és no fugir quan ocorren, sinó intentar-los reparar. El llibre parla molt sobre trencar i reparar, que és un tema que també abordo a altres llibres i publicacions. Aquest llibre, ‘Couch Fiction’, va d’això, de com, malgrat els errors de la terapeuta, el pacient fa la feina que ha de fer per ser qui necessita ser. El vaig escriure amb 50 anys, ja tenia uns 20 anys d’experiència abans de començar a escriure. També vaig escriure un altre llibre, ‘El llibre que necessites llegir per no perdre el cap’, per a ‘The School of Life’. Vaig fer petits cursos de psicoteràpia sobre com ser un ésser humà i com viure de la millor manera.

Romina Peñate. Al llibre que has mencionat, ‘El llibre que necessites llegir per no perdre el cap’, dius que hi ha quatre pedres angulars per estar equilibrat. M’agradaria que ens descrivissis què és l’equilibri mental…

Philippa Perry.  Que interessant, sí.

Romina Peñate. …i com aconseguir aquesta salut mental.

Philippa Perry. Hi ha un llibre, el ‘DSM’, un manual diagnòstic i estadístic, que és un totxo i que conté milers de formes d’estar desequilibrat, milers de diagnòstics i trastorns, però ni una sola definició d’equilibri, de seny. Ningú havia definit l’equilibri, així que jo em vaig proposar fer-ho. Una altra cosa de què em vaig adonar quan vaig fer gira parlant del llibre és que la gent confon equilibri i normalitat. Estar equilibrat no és necessàriament ser normal. De fet, potser és ser diferent. Aleshores, què és l’equilibri, la salut mental? Bé, si te’n vas al ‘DSM’, hi trobaràs, com dic, centenars de diagnòstics, i aquests diagnòstics es poden dividir entre els que impliquen rigidesa i inflexibilitat o caos. Jo vaig pensar que l’equilibri es podia produir quan no ets caòtic ni totalment rígid, però sí flexible. Això vol dir que pots fer fidel a tu mateix i, alhora, adaptar-te al teu entorn per poder connectar amb la resta. El desequilibri interromp aquesta connexió amb els altres. Si en cap cas et pots adaptar als altres i vius segons unes regles massa estrictes, tampoc vol dir que siguis autista, que és un diagnòstic prou rígid, però sí que et regeixes per unes normes molt estrictes perquè… Si hem passat alguna mena de trauma, el que solem fer és intentar-nos protegir per evitar un nou trauma. Això ho fem imposant-nos certes normes: «No parlis amb estranys, no miris ningú, guarda’t les coses…». Tota una sèrie de normes que, si les segueixes, no et permetran crear connexions. Però si crees connexions amb absolutament tot, perquè ets caòtic, i te’n vas per la tangent tota l’estona, els altres no et podran seguir el ritme i tampoc hi aconseguiràs connectar. Quan ets al mig, entre el caos i la rigidesa, entre viure sense normes i amb massa normes, trobes la flexibilitat. Si ets flexible, pots ser fidel a tu mateix i, alhora, estar prou disponible per connectar amb la resta. Aquesta és la meva definició d’equilibri mental: és trobar-se entre la rigidesa i el caos, és adaptabilitat, identificació i flexibilitat. Una cosa així.

Romina Peñate. Hi ha alguna manera d’aconseguir-ho?

Philippa Perry. És clar. Les quatre pedres angulars de què parlo al meu llibre. A veure, no hi ha quatre pedres angulars com a tal, però si vols escriure un llibre, necessites una mica d’estructura i, a part, això ajuda a organitzar tota la informació al cap per poder sortir del caos. Però podríem dir que l’equilibri és, per començar, autoconeixement. Si sabem què fem per generar els resultats que obtenim, podem decidir si ens agraden o no aquests resultats. Si sabem com hi arribem i no ens agraden, tenim aquest autoconeixement per dir: «D’acord… Soc aquí i això és el que faig per ser aquí. Sé què faig, així que intentaré fer una altra cosa». L’autoconeixement és el primer. En segon lloc, les nostres relacions interpersonals han d’estar equilibrades. Hi ha un capítol sobre les relacions. Després, en vaig haver d’escriure un llibre sencer, però a ‘El llibre que necessites llegir per no perdre el cap’ vaig escriure una secció sobre això, sobre com tenir relacions, com mantenir-les… A continuació, el capítol següent parla de… Perquè la gent diu: «Ui, quin estrès, tot m’angoixa!», i jo dic que no hem de descartar tot l’estrès, necessitem un cert nivell d’estrès per mantenir el cervell exercitat. Si no tenim l’estrès de registrar informació nova, «No, ja no puc amb res més», anem minvant. Quan abordo l’estrès, parlo sobre el concepte de la zona de confort. Tots tenim coses amb què ens sentim còmodes, coses amb què ens sentim menys còmodes, coses que ens espanten una mica i coses que ens fan una por atroç. Si empentem una mica aquests límits de la nostra zona de confort, som una mica valents i ens atrevim a fer coses de les quals pensem: «Ui, no ho sé, això no és per a mi», després veiem que podem amb això i ens dona seguretat. Si no forcem mai aquests límits, no trobarem mai aquesta seguretat. Crec que una mica d’estrès és necessari per a l’equilibri mental, ser capaç de tolerar una mica d’estrès. Sense estrès, ni tan sols ens llevaríem del llit i no tindríem reptes a què enfrontar-nos. Aleshores, crec que és molt bo fer coses que ens suposin un repte. Pot ser aprendre francès, pot ser entrenar per córrer una marató, pot ser parlar en públic, el que sigui. Segurament, l’element més important per a l’equilibri mental siguin les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos. Ens expliquem històries constantment. Som criatures que construïm significat. Si aquestes històries estan equilibrades, nosaltres estarem equilibrats, i, si no, no. Per exemple, si tenim una mica de neurosi i el que ens repetim és: «No, no puc fer això, no soc suficient», això ens desequilibra una mica més que dir: «Vinga, ho intentaré, a veure si soc suficient», que és una millor història que explicar-nos.

Moltes vegades no ens adonem de com ens parlem. De vegades, donem per feta la nostra crítica interna, com si fos real. No és real, ens és merament coneguda. Solem confondre un relat conegut amb un relat real perquè ens l’hem repetit tant que sembla veritat o ens l’han repetit tant que sembla veritat. I no és real, només ens és conegut. Una cosa que resulta molt útil és desembrollar tot això que ens han repetit o que ens hem repetit a nosaltres mateixos i quedar-nos només amb la veritat. Potser trobes que no et queden històries. Ja en trobaràs alguna. Aquestes històries que ens expliquem, probablement, són la clau per mantenir la ment equilibrada. Si entres a un lloc pensant: «Ningú vol parlar amb mi, tothom pensa que soc un rotllo, a mi tothom em sembla un rotllo…» i et quedes mirant el terra, sense establir contacte visual amb ningú… Finalment, serà una profecia autorealitzada. Si entres i dius: «Hola!»… Per exemple, anit vaig anar a una festa on no coneixia ningú. Hi vaig entrar i vaig dir: «Hola, soc la Phil!». Hi vaig anar disposada a obrir-me i m’ho vaig passar genial. Però, si hi hagués entrat capcota, la gent hauria pensat: «Aquesta no mira ningú, val més que no m’hi acosti». Aleshores, el que cal dir-se és: «Tothom és agradable i interessant i pensa que jo també ho soc». Potser no és veritat, però és igual, i jo em sentiré millor si penso que tothom és agradable i interessant i que hi vull connectar.

Romina Peñate.  M’agradaria reprendre el tema de les relacions que comentàvem. Al teu últim llibre, ‘El llibre que tant de bo tots els teus éssers estimats haguessin llegit’…

Philippa Perry. ‘I no tan estimats’.

Romina Peñate. …dius que una de les parts més importants de la nostra vida és la manera en què connectem amb els altres, just ho mencionàvem. Per què necessitem aquestes connexions amb la resta i com podem crear aquests vincles?

Philippa Perry. Mira, una sola neurona no serveix per a molt. Necessita connectar amb una altra per crear un pensament, acció o idea. Doncs nosaltres som una mica com les neurones. Ens creiem independents, però ens trobem en sistemes, funcionem en grups. Mira el que tenim aquí muntat. Estem parlant tu i jo, però hi ha diverses persones amb les càmeres, una altra persona dirigint… Som un equip, som un grup, funcionem en grup. Naixem en una família, som com animals de manada. I no naixem totalment formats. Naixem abans de poder caminar. Crec que som els únics… Devem ser els pitjors mamífers, quan naixem estem totalment indefensos, depenem completament dels nostres cuidadors. Ens formem dins aquesta relació amb els nostres cuidadors. És clar que naixem amb certs gens. Algunes criatures seran més sensibles per naturalesa, d’altres seran més difícils de calmar, cada nadó és d’una manera. Però el que absorbeixin dels cuidadors determinarà qui són. Ens formem en relació amb altres persones i no ho deixem de fer mai. Sí, aquests cinc primers anys són superformatius, la nostra família és el nostre món. Després, comencem a anar a l’escola i el nostre món s’expandeix una mica. Comencem a mirar la tele i a llegir llibres i el nostre món continua creixent. Avui dia, desafortunadament, també tenim una vida virtual, cosa que no crec que afavoreixi ningú. Està robant part d’aquestes connexions interpersonals, que són part de l’experiència humana. Connectar, rebre la influència de la resta i influir en els altres, formar-nos i reformar-nos amb diferents persones tota l’estona. Crec que aquesta és una part essencial de la vida.

Romina Peñate.  Hi ha alguna manera de millorar les nostres relacions? Perquè de vegades no són fàcils.

Philippa Perry. Hauria de partir d’algun exemple per poder-t’ho dir. Perquè el que una persona hauria de fer més potser una altra persona ho hauria de fer menys. Per exemple, quan tenim alguna mena de problema en l’àmbit laboral… És clar, hi ha una jerarquia: hi ha el cap, hi ha el que comença… De vegades, si hi ha un problema, ens quedem callats en comptes de verbalitzar-ho. I el que ens passa és que la relació que tenim amb l’altra persona és dins el nostre cap, no és amb ells. Aleshores, en comptes de verificar una suposició, ens la guardem per a nosaltres. Hi ha gent que mor per aquesta mateixa raó. El que vull dir amb això és que, per exemple, si hi ha un pilot en pràctiques amb un pilot cap en un avió i el practicant s’adona que s’està acabant el combustible, però no vol dir res al cap… És a dir, van haver de canviar les normes perquè qualsevol es pogués dirigir al capità i dir-li: «Ens estem quedant sense combustible» o «Hi ha un motor en flames», i que no s’assumís que el capità ho sabia tot. Van haver de canviar les normes perquè la persona que acabava d’entrar pogués dir: «Crec que s’està acabant el combustible». Probablement, li diran: «Estàs mirant l’indicador que no és», però no passa res, és millor això que estavellar-se. Crec que hem de poder dir alguna cosa incòmoda, i això s’aconsegueix sense dir-ho de manera ofensiva. Per exemple, diguem que tota aquesta gent assumeix que tu els portaràs cafè cada dia. Diràs: «A veure, un moment, que no soc barista. Ho farem per torns». És millor això que ofendre’s. Si t’ofens…

Romina Peñate. Comunicació, en definitiva.

Philipa Perry. Comunicació, sí. Ho has resumit en una paraula. Comunicar-se. Crec que aquest és el problema més gran, el fet de tenir una relació dins el nostre propi cap, sigui amb un cònjuge, un amic, un company…, en comptes de tenir-la amb la persona. Hi ha un reality show que s’anomena ‘The Traitors’, que és com de misteri i assassinats.  Un o dos dels participants són els assassins, els traïdors. La resta ha d’endevinar qui són i els traïdors també han de fingir que ho intenten endevinar. Tenen converses superintenses entre ells i diuen: “Aquest és el traïdor per això” i es convencen que tenen raó, però després no. I jo penso: «És que a la vida real també som així». Suposem una cosa, ho parlem amb algú, ens reafirmen en la nostra convicció i d’aquí surten els rumors i els xafardejos. Aquest programa demostra com som els éssers humans. I veus que tu tampoc ho endevinaries. Ens causa molt de problema dir: «No ho sé». Preferim suposar coses i equivocar-nos que dir que no ho sabem.

Romina Peñate.  Ens inventem les històries.

Philippa Perry. Sí, i a psicoteràpia, si tens una intuïció… Com a psicoterapeuta, dius al teu client que vols comprovar una intuïció o un pressentiment que tens, però que et podries equivocar. Crec que això ho hauríem de traslladar a la vida real.

Romina Peñate.  Quant a les relacions romàntiques, m’encanta com entens l’amor i com en parles, sobre com podem cultivar les nostres relacions romàntiques. M’agradaria saber si podem fer que aquestes relacions siguin sostenibles.

Philippa Perry. És clar que podem.

Romina Peñate.  Com?

Philippa Perry.  Bé, cal acceptar que les relacions van per fases. Quan dues persones s’ajunten i s’enamoren perdudament, una gran part d’aquest enamorament és la seva pròpia fantasia, la seva projecció de com serà el seu futur amb aquesta persona i com somien que serà la relació. Quan aquestes persones porten juntes un temps, la realitat s’imposa. És una meravella si la realitat coincideix amb la fantasia, però no sempre és així. De fet, rarament és així. De vegades, pensem que l’amor és tan sols un sentiment que un bon dia et troba. No és tant que l’amor et trobi, sinó que tu mateix vas topant amb les teves pròpies fantasies. Per mi, l’amor vertader és sentir-se bé amb l’altra persona de manera consistent. No és emocionant, no és «Ostres!», sinó que és sentir-se bé. L’amor vertader és més un verb que una cosa que et passa. L’amor vertader és buidar el rentaplats abans que la teva parella arribi a casa. L’amor vertader és fer coses per l’altre, escoltar-lo i intentar-lo comprendre. L’amor vertader fa preguntes en comptes de dir: «És que tu sempre…». I una altra cosa sobre l’amor vertader és reconèixer les diferències. Una parella no muta en un sol cos, es tenen formes diferents de veure el món i és més interessant compartir aquestes diferències i conèixer-les que fingir que s’és igual. Calen dues persones perquè aquestes diferències es puguin unir. Crec que un bon model de l’amor és… Quan hi ha dues persones que decideixen estar juntes, el primer és el compromís. Perquè, si et compromets en una relació, no pots solucionar els problemes fugint. «Em sento sol, doncs em buscaré un amant». No. Si estàs en una relació i et sents sol, aniràs a la teva parella i li diràs: «Em sento sol en aquesta relació».

I et podran dir: «Ostres, d’acord, quina part de tu se sent invisible?». «No ho sé, ho he de descobrir». «D’acord, doncs jo t’hi ajudo». Aquesta mena de converses difícils. Si la teva parella et diu que se sent sola en la relació, no t’ho has de prendre d’una manera personal, perquè segurament és per una cosa que no et diu o que no s’ha dit a si mateixa. És una cosa que podeu treballar entre els dos. Aleshores, d’una banda, el compromís. D’una altra, crec que és genial que cadascú surti i tingui la seva pròpia vida i les seves pròpies experiències i que després les dugui a la relació. Això enriqueix, perquè s’introdueix informació nova de l’exterior. Dues persones que pensen igual, que veuen el món igual i que van paral·lelament… Això no aporta prou diferència perquè sigui interessant. L’altra persona t’agrada, justament, perquè és diferent. Però si tu tens els teus amics, tens la teva feina… i la teva parella té els seus, després ho podeu compartir, podeu integrar l’altre als vostres cercles respectius, presentar-vos els vostres amics, etcètera. Tot això crea interès. I la diferència cal mantenir-la perquè, si jo sento que el meu marit i jo anem així, paral·lelament, el que he de fer és, per exemple, anar-lo a veure a la feina, quan és en un altre ambient, perquè aleshores el torno a veure com a persona independent. Dic: «Ui, quin paio més interessant». Si només veus la persona a casa, no hi ha prou diferència. El confinament va ser un repte per a molta gent perquè moltes parelles podien arribar a assemblar-se massa. Podies llegir llibres diferents o escoltar pòdcasts diferents i després parlar-ne o discutir sobre quina pel·lícula mirar i tot això, però va ser difícil no poder dur res de fora. Perquè incorporar-hi coses externes manté la frescor en una relació.  Crec que, en parella, és essencial recordar que som un equip, però també que tenim una vida a part, la qual després podem compartir també amb aquesta parella. Això dona forces per continuar. Jo fa 35 anys que estic casada i continuo descobrint coses, i això és el que m’agrada.

Romina Peñate.  Una cosa que em sembla molt interessant és que dius que l’atenció també és un element clau per cuidar les relacions romàntiques.

Philippa Perry. Sí, exactament, gràcies per recordar-m’ho. Un col·lega psicòleg, en John Gottman, va fundar un institut als Estats Units perquè ell era un desastre amb les relacions i volia observar parelles per veure què funcionava i què no. Un dels seus descobriments va ser que, si una parella està tot el dia junta, per exemple, passant un cap de setmana en una casa rural… Ell els observava amb càmeres, és estrany, però ho feia amb permís, i es va adonar que les parelles que respectaven set de cada deu peticions d’atenció tenien relacions llargues i felices. Les que en respectaven tres o menys acabaven trencant o tenint una relació amarga. Una petició d’atenció és… Posem que estàs llegint un llibre ben a gust i el teu marit et diu: «Mira, un esquirol, per la finestra!». Això és una petició d’atenció. Aleshores, deixes el llibre i dius: «Ostres, sí, és un esquirol!». Després, continues llegint. O el que sigui. Per exemple, al meu marit li encanta parlar de bicicletes i a mi no m’interessen. Però m’interessa ell quan parla de bicicletes, gaudeixo veient el seu entusiasme. Però l’altre dia jo tenia unes tres olles al foc, estava embrancada cuinant i ell no parava de parlar de la bicicleta i del temps… Li vaig dir: «Crec que ja me n’has explicat prou per avui». De seguida em vaig adonar que se m’havia escapat i ell va dir: «Escolta, i les peticions d’atenció?». Dic: «A veure, mira, en són set de deu. Aquesta és una de les tres restants, ara mateix no estic per a bicis». Finalment, ens ho vam prendre de broma i vam riure. Havia arribat al meu límit d’informació sobre bicicletes.

Romina Peñate.  Philippa, una cosa que em sorprèn molt… Vaig llegir el teu llibre, que per mi és una guia bàsica de criança, plena de consells bàsics per a mares i pares.

Philippa Perry . Et refereixes a ‘El llibre que tant de bo els teus pares haguessin llegit (i que als teus fills els encantarà que llegeixis)’.

Romina Peñate.  És un llibre fantàstic i jo animo tothom a llegir-lo.

Philippa Perry. Sempre havia volgut escriure aquest llibre per explicar als meus pares com ser pares. Una mica tard, perquè ja havien fet el que havien de fer, però també el volia escriure perquè molts dels clients que em venien a veure no tenien uns pares horribles.  Tenien pares bons i benintencionats. Però potser eren pares que se sentien incòmodes amb algunes de les emocions del seu fill. I l’infant havia crescut creient que no s’havia d’enfadar ni de posar trist. Quan senten ràbia o tristesa, no aprenen a verbalitzar tot això ni a processar-ho.

33:36 Saben estar feliços i saben estar contents, això sí, però no estar tristos o enfadats o tenir alguna emoció negativa. Aquestes emocions, en haver-les reprimit, es converteixen en depressió. És el que passa en reprimir emocions: es converteixen en depressió. I jo dic: «De petit, què passava si t’enfadaves?». «Ah, no, no em podia enfadar. Em renyaven. Si m’enfadava, em sentia mala persona». «Què passava si estaves trist?». «Me n’anava a l’habitació perquè els meus pares no m’aguantaven si estava trist». No és que no l’aguantessin, és que no sabien com gestionar la seva pròpia tristesa, perquè així els havien criat a ells. Aleshores, la tristesa del seu fill amenaçava de disparar els seus propis sentiments reprimits. Aleshores: «Si estàs trist, aparta’t». Jo penso que seria boníssim trencar aquest cicle. No permetre als teus fills estar tristos, no ser amb ells quan estan tristos perquè tu mateix no saps gestionar la teva pròpia infelicitat… És a dir, si un llegeix el llibre, el que en treu és que el més important en criar un fill és la nostra relació amb ell. En aquesta relació, l’infant ha de poder apropar-se a tu amb qualsevol cosa. Tu, com a persona, ets aquesta llar segura. Això és el que jo volia per a les criatures, que tinguessin algú a qui poder dir el que no els agrada, el que els fa estar malament, i que se les prenguin seriosament.  No dic que… El llibre no parla de sobreprotegir. El llibre no parla de no posar límits. La canalla necessita amor i límits. I necessitem aquests límits perquè… Com la història que m’explicaves abans de començar a gravar: que eres al parc, passant fred i avorrida com una ostra, mentre el teu fill jugava feliç. En comptes de dir-li: «Vinga, ja n’has tingut prou, marxem», li has de posar el límit amb la teva veritat. El límit és que cal marxar del parc, però la raó és que t’avorreixes i que passes fred. No has d’aguantar fins que no puguis més i passar tant de fred que ja no et puguis moure. Així que li dius: «M’avorreixo i tinc fred, cinc minuts més i marxem». No s’ha de dir: «El deixo jugar tot el dia fins que ja no pugui més». No, perquè, si no poses límits, t’acaba venint un mal. Passa el mateix si està fent massa soroll i cridant molt al jardí. No el deixes molestar els veïns tot el dia. Dius: «Abaixa el volum o entres a casa». Si no l’abaixa, cap a dins. Cal posar límits, no dic que hàgim de malcriar els infants ni consentir-los. Parlo de tractar-los com a éssers humans que senten, de respectar-los amb integritat i veritat i de permetre’ls transitar totes les seves emocions. Aleshores, si fas que entri i comença a plorar i a dir: «No vull entrar!», tu li dius: «Ja, ja sé que estàs trist, t’entenc, no passa res, estàs enfadat amb mi, ja ho veig». Contens les emocions i li permets transitar-les. No li dius que és dolent per estar enfadat, que no ho hauria d’estar o que ja sortirà a jugar demà. Cal deixar-los sentir i tu, com a pare, has d’entendre per què això et costa, i és per com et van tractar a tu de petit.  Al llibre faig reflexionar els lectors sobre com els van criar a ells, el que els va anar bé i el que no, i els convido a reproduir només el que els va anar bé i a cercar altres maneres de criar els seus fills. Es tracta de maximitzar la teva relació amb el teu fill.

Romina Peñate. Això requereix molt de treball d’autoconeixement.

Philippa Perry. Sí, és cert, requereix una mica de treball. Llegir el llibre és una mica com anar a teràpia i, una vegada has anat a teràpia i et coneixes millor, estàs més disponible per al teu fill, que és el que el teu fill necessita.

Romina Peñate.  Tens algun altre consell per intentar ser millors com a pares?

Philippa Perry. Ser sincer. Cal ser sincer a un nivell que l’infant pugui entendre i assimilar. I no intentar fingir que tot és de color de rosa, perquè no ho és i ells se n’adonen ràpidament. «No passa res, és un huracanet de res!». No. «Això fa por, anem al soterrani». És millor dir això que: «Nens, no us preocupeu!». Perquè, si estàs nerviós o el que sigui, ells ho noten. I, si fingeixes el contrari, trastoques la seva intuïció. Si dius una cosa i en sents una altra, trastoques la intuïció del teu fill. I la seva intuïció és el que el manté fora de perill.

Romina Peñate. Ens estem centrant molt en els pares, però i els fills? En termes de criança, hi ha alguna manera de fomentar la seva salut mental?

Philippa Perry.  Sí. Necessiten atenció. Necessiten molta atenció. Perquè només et tenen a tu. Tu tens tota una vida, però ells només et tenen a tu. Necessiten un vincle i un afecte amb què sentir seguretat. Aleshores, diguem que tens molta feina, factures… Estàs teletreballant i tens el teu fill de tres anys al costat. Et demana jugar i li dius: «Jugarem quan acabi de treballar». «Has acabat de treballar? Has acabat? Has acabat?». Així no acabaràs mai. Perquè el que l’infant diu en realitat és: «Vull comprovar la nostra relació per veure si em sento segur amb tu». Però no et diuen això, et diuen: «Juguem?». Aleshores, el més convenient per poder acabar les factures és llançar-te a terra amb el teu fill i jugar amb els cotxes o amb les nines o fer teatre amb els ninos, o el que sigui. I no cal que li parlis de manera molt bonica amb els titelles. «Quin bon dia que fa avui!». «No, no ha dit això, diu això!». A poc a poc, l’infant es ficarà en la seva pròpia imaginació, tu no en formes part, i entrarà en allò que jo anomenava ‘pilot automàtic’. L’infant se sent segur perquè tu ets a terra, jugant amb ell. Té la seguretat que hi ets. I podrà continuar jugant amb la seva pròpia imaginació mentre tu et vas retirant a poc a poc cap a la taula. El continues mirant i somrient fins que es quedi jugant tan absort que tu podràs treballar durant 40 minuts sense interrupció. Ho vaig aprendre a males. Un altre truc que va molt bé és: quan el teu fill de dos anys vol participar en totes les activitats, deixa’l teclejar les factures per tu fins que s’avorreixi i, després, ja les repetiràs. Una altra cosa que funciona: tu vols que el teu fill ajudi a casa i que s’ocupi de les tasques que pot fer. Ho creguis o no, ells també, però ho volen fer abans de ser-ne capaços. Volen buidar el rentaplats amb 14 mesos. O volen fregar els plats quan… Doncs deixa’ls. Puja’ls a un tamboret, omple la pica amb aigua tèbia, treu els ganivets afilats, o no, segons quina mena de pare siguis, i deixa’ls jugar amb l’aigua i rentar. O deixa’ls treure els plats del rentaplats i que els posin a terra. Amb això associen les tasques amb la teva aprovació i el teu amor. Per què d’adults encara ens agrada jugar a cartes? Perquè de petits hi jugàvem amb els nostres pares i les associem a l’amor, ens sembla una manera bonica de connectar. Com que jo deixava la meva filla buidar el rentaplats a terra bastant sovint, ara ho continua fent. No cal anar darrere d’ella, ho fa i prou. Ja se’n cuida prou, amb 31 anys. Però d’adolescent no li importava encarregar-se’n. Perquè, si fas que canviar els llençols sigui un joc i els inclous en la tasca, tardaràs quatre o cinc vegades més, però t’estalviaràs temps futur perquè ja estaran aprenent a canviar els llençols i estaran aprenent que és divertit, perquè ho associaran a una cosa divertida perquè es van divertir fent-ho amb tu.

Romina Peñate. Estic prenent notes mentals de tot el que dius.

Philippa Perry.  La pròxima vegada que hagis de canviar els llençols, agafa el teu fill, posa’l a sota del llençol de baix… És divertit. Mira, una de cada quatre o de cada cinc persones som supersensibles. Si fóssim flors, un de cada cinc seria una orquídia i un de cada cinc seria una dent de lleó. Si una orquídia té la terra adequada i la temperatura adequada, serà la flor més bonica. Però, si la terra i l’ambient no li van bé, es mor, no sobreviu. Una dent de lleó pot florir a gairebé qualsevol lloc. A veure, si li passes amb una piconadora pel damunt, la mataràs, és clar, però pot florir en una esquerda de terra, només amb una mica de pluja i una mica de sol. No necessita gaire cosa. Alguns infants són dents de lleó i alguns altres són orquídies. Què passa? Si a una dent de lleó li dones tot el que necessita, creixerà i es posarà preciosa, però, si li dones només una mica, així i tot, sobreviurà. Si l’orquídia no té tot el que necessita, es mor. No se’n sortirà. Aleshores, si el teu fill és supersensible, cal donar-li el que necessita. A una dent de lleó potser li pots dir bona nit i ja està, se n’anirà a dormir, però un infant supersensible potser vol que t’estiris amb ell fins que s’adormi. A tu et pot semblar un rotllo, preferiries anar-te’n al pis de baix amb els teus amics o el que sigui, però t’estalviaràs molt de temps si l’infant de debò et necessita i deixes que et faci servir d’aquesta manera. Com més t’allunyes d’un infant, més insegur se sent. Així no es fan més forts. Però, si et quedes amb ell fins que està llest per allunyar-te, aleshores, sent seguretat, perquè ell decideix quant de tu necessita i és bo que sigui ell qui ho gestioni perquè ell sap què necessita per al seu propi desenvolupament. Hi ha trucs que podem fer servir, com dir-los: «Vols que em quedi amb tu? Però sense casset, perquè jo no vull escoltar el casset», el conte o el que sigui. Quan la meva filla era petita, teníem cassets, ara segurament són audiollibres. «Vols escoltar el conte que tenim en aquesta màquina o vols que m’estiri amb tu?». I que esculli el que vol. Li pots donar opcions així si de debò te’n vols anar cap a baix a prendre alguna cosa. En definitiva, si de debò et necessita, queda’t amb ell. Però, és clar, no sempre és possible. De vegades, te n’has d’anar a treballar. «Et quedes amb el pare». «No vull estar amb el pare, vull estar amb tu!». No passa res, sempre que el deixis amb algú que li agradi. Pot ser el pare, pots ser tu, una tia o, fins i tot, una mainadera a qui estima com si fos de la família. No passa res si de vegades no es queden contents. Però de nit sí que crec que és bo que ells decideixin quan te’n vas i quan et quedes. Si te n’has d’anar a treballar, no hi ha elecció, però, si és possible, que ho decideixin ells. Perquè així se sentiran més segurs i, si se senten més segurs, tindran més confiança. Com més confiança, millor salut mental. Si ells poden confiar en el món, creixeran amb més força que si senten que no hi poden confiar.

Romina Peñate. Parles del canvi.

Philippa Perry. És difícil, el canvi.

Romina Peñate.  És molt difícil i aterridor i pot ser alliberador, però hi ha persones que se senten estancades i incapaces de canviar. Què pot provocar un canvi?

 El canvi és ampli. El canvi és una faceta inevitable de la vida. És l’única cosa que podem tenir la certesa que ocorrerà. Ens fem grans. Vam ser bebès i, amb una mica de sort, arribarem a vells. Aquest és un canvi inevitable. Uns altres canvis tenen a veure amb enamorar-se i desenamorar-se, amb mudar-se, amb una guerra que ens porta a ser refugiats… El canvi és inevitable. L’única constant en què podem confiar és el canvi. Poder-s’hi adaptar és un altre dels aspectes d’estar mentalment equilibrat. Alguns canvis ens venen donats i d’altres els hem de propiciar nosaltres per prosperar. Si de petits no ens van dedicar prou atenció, d’adults potser serem dependents. Però a la gent li sol molestar tenir un amic arrapat com una paparra o una parella gelosa i possessiva. El que cal fer és, encara que tinguem les emocions que ens porten a arrapar-nos a l’altre, actuar diferent de manera intencionada. Si tenim un comportament que no ens ajuda, tindrem les emocions que ens empenten vers aquest comportament. El truc és sentir l’emoció i canviar el comportament.  L’emoció no es pot canviar, perquè l’emoció segueix el comportament. Si tens una actitud nova, les emocions la seguiran. Així que no cal preocupar-se, encara que faci una mica de por. Per exemple, quan parlo sobre això amb els meus clients, moltes vegades venen amb una metàfora sobre què senten ells per canvi. Una clienta em va dir que el seu antic mecanisme de supervivència, que ja no li servia… Perquè, de vegades, el que ens ajuda a sobreviure a la infantesa ja no ens serveix d’adults. Per exemple, mentir. Aleshores, em deia que l’antiga conducta era com estar penjada d’una corda i que a sota hi hagués un abisme enorme. Deia: «Sentia que, si no deixava anar la corda, moriria, però que, si la deixava anar, cauria a l’abisme i moriria. Però no tenia una altra opció, així que em vaig deixar anar i saps què? El terra era a cinc centímetres. Jo creia que cauria i cauria, però vaig aterrar de seguida». Un altre pacient em va explicar un somni que havia tingut, en què havia canviat la seva conducta.

Al somni, ell era a la vora del Grand Canyon i havia d’arribar a l’altra banda amb una sola passa, però pensava que, si ho feia, cauria a l’abisme. Però va aixecar el peu i l’altra banda es va moure fins a arribar a ell, de manera que només va haver de fer una passa normal. Era una simple esquerda, no un canyó. No és increïble? Això és el difícil que és canviar. Creiem que és deixar anar la corda o creuar el Grand Canyon amb una passa, però és molt més fàcil del que sembla. Perquè el que volem canviar és, normalment, un antic mecanisme de supervivència. Pot ser, per exemple, guardar-nos-ho tot per a nosaltres mateixos i trobar-nos sols perquè no tenim connexions. Aquesta és una actitud que potser volem canviar. O potser volem canviar el fet que mai fem exercici, que mengem malament o que sentim que tothom va en contra nostra i que ens hem de protegir abans que ens ataquin. Aquesta costa molt atrevir-se a canviar-la, però, quan ho fem, el món s’obre, es torna normal i més fàcil. El canvi és difícil, però, de vegades, molt necessari.

Philippa Perry. Però, de vegades, és molt difícil. Hi ha persones que es bloquegen en una situació.

Philippa Perry. Et bloqueges quan tens un mecanisme de supervivència que abans et servia, com per exemple no confiar en ningú, i que en el seu moment et va ajudar a sobreviure, però que en el present t’està sabotejant. Sembla dificilíssim canviar-ho perquè t’ha ajudat a sobreviure durant molt de temps. Però això és com deixar-se anar de la corda.

Philippa Perry. Hi ha alguna manera de fer-ho, a part de saltant?

Philippa Perry .  La cosa és que les emocions no canviaran, continuaràs sentint que, si t’obres, t’atacaran. Que, si dius el que sents, t’atacaran per això. El que cal fer és ser valent i dir el que sents igualment. Tempteja el terreny. Abans parlàvem de la zona de confort. Cal sortir-ne, però es pot fer a poc a poc. No sempre es tracta de fer un salt gegant o de deixar-se anar completament. També et pots deixar anar d’una mà i tocar el terra amb l’altra.

Romina Peñate. I, si tens por, fes-ho amb por.

Philippa Perry. Sí, mira, hi havia una psicòloga d’autoajuda, la Susan Jeffers, que deia: «Encara que tinguis por, fes-ho igualment». La por no se’n va. Per això a la gent li costa tant canviar, és com que espera que la por desaparegui per fer-ho. Que va. Tingues por i fes-ho igualment. El curiós és que… Mira, quan vaig començar a escriure llibres, havia de pujar a un escenari i parlar al públic sobre ells, perquè l’editorial t’hi obliga. I jo pensava: «Ai, no!». Però ara ja ho he fet tantes vegades que em ve de gust pujar a l’escenari perquè «el públic és agradable i interessant i està encantat de veure’m». M’invento una història que em facilita les coses. Aquesta és una altra cosa que ens dificulta canviar. Les històries que imaginem sobre el que passarà si canviem. Doncs canvia aquesta història. Això t’ho farà tot més fàcil.

Romina Peñate.  Philippa, aquesta societat pateix molt d’estrès i d’ansietat. No sé si en la teva experiència clínica també ho has notat. Però tinc la sensació que molta gent sent estrès i ansietat en algun moment de la seva vida. Hi ha alguna manera d’alleujar aquestes emocions?

Philippa Perry.  Crec que molta gent es troba en situacions que no vol. Tenir dues feines perquè la vida està caríssima, per exemple. No tenen temps lliure, no saben quin sentit té tot si només viuen per treballar. Crec que, en aquest sentit, s’hi poden fer dues coses. Una és veure com pots millorar la teva situació i fer-ho. L’altra és: «No puc millorar la meva situació fins que… Estic atrapat aquí. Com puc, aleshores, donar més sentit a la meva vida?». Perquè si no suportes i odies la teva feina…  Vaig tenir una clienta que tenia un títol universitari i que estava molt qualificada, però que només aconseguia trobar feina venent perfums en un centre comercial. No veia ni el sol. Era al centre comercial, en una botiga que només venia perfums i li semblava la feina més absurda i avorrida del món. S’estava deprimint perquè no li veia sentit a res. Aleshores, va venir a teràpia… A més, ella estava estudiant una altra cosa de nit amb l’esperança que això l’ajudés, però mentrestant no podia suportar el que hi havia. Jo li vaig dir: «D’acord, sents que no tens una altra opció que vendre perfums. Aleshores, per què no et converteixes en la millor venedora de perfums que puguis ser? Per què no aprens tot el possible sobre les fragàncies que vens? Per què no aprens tot això i, quan algú vingui a parlar-te del tema, tu hi puguis tenir aquesta conversa?». I va dir: «D’acord, si tu ho dius». Va tornar la setmana següent, havent fet els deures d’estudiar els perfums, i em va dir: «La veritat és que és superinteressant. No sabia com es feien els perfums, com es creaven les fragàncies, etcètera. Ara entenc per què són tan cars. Sí, estic gaudint una mica més de la meva feina». Va continuar aprenent més i més sobre perfums i va acabar deixant el curs que estava fent perquè els perfums la van apassionar. No va continuar treballant en aquell centre comercial, va aprendre a fer perfums i va començar a treballar per a un perfumista. Podem donar més sentit a la vida a través de la història que ens expliquem, aprenent més sobre alguna cosa. Jo vaig treballar al McDonald’s durant un any. Pots dir: «De debò?». Però la gent amb qui treballava era interessantíssima! A més, vaig aprendre a computar existències, per exemple. Es poden aprendre mil coses. Facis el que facis, sempre pots aprendre. Si ets en una cadena de producció i has de classificar, no ho sé, cuixes de pollastre, per exemple: el lloc fa pudor, fa fàstic, és horrorós… però hi ha gent amb qui pots parlar i avenir-t’hi. També pots esbrinar quina és la millor manera de produir pollastre, no ho sé.

Es tracta de buscar sentit a la vida. Hi ha un llibre de Viktor Frankl que es titula ‘L’home a la recerca de sentit’. Ell va ser en un camp de concentració, no era lliure, sovint havia de caminar per la neu sense sabates… Era molt fàcil que arribés a la conclusió que, si aquell era el sentit de la seva vida, no valia la pena viure-la. Molts dels seus companys ho van pensar i van morir. Però ell va dir: «La meva ment és lliure. Tenen el meu cos, però a través de la meva ment puc anar on jo vulgui». I va continuar endavant imaginant com passaria el temps quan sortís d’allà, quins llibres escriuria, que estaria amb la seva dona… Aleshores, no sabia que ja havia mort, però pensar en ella l’ajudava a continuar endavant.  Quan va descobrir que donar sentit a la teva vida marca la diferència entre viure una vida plena o una vida buida, l’any 1946, va escriure ‘L’home a la recerca de sentit’. Després, va tornar a exercir com a psicòleg. I un home el va anar a veure…  Et poso un exemple de trobar el sentit. Un home el va anar a veure perquè ja no veia el sentit de continuar vivint després de la mort de la seva dona. Havien estat 50 anys junts. En Viktor li va dir: «Com ho hauria passat la teva dona si tu te n’haguessis anat abans?». I ell va respondre: «Ui, ho hauria passat fatal, no ho hauria superat. Ella era molt fràgil, em necessitava físicament i necessitava poder parlar amb mi… Hauria odiat viure sense mi». Aleshores, en Viktor li va dir: «Sobrevivint-li, l’has alliberada d’aquest dolor». De nou, el seu patiment tenia sentit. Pateixo la pèrdua de la meva dona, la trobo a faltar, perquè ella no m’hagi de trobar a faltar a mi. Així, la seva vida va tornar a tenir sentit i ell es va sentir una mica millor. No podia reviure… Moltes vegades no podem canviar les circumstàncies. En Viktor no li podia tornar la seva dona, però ell podia canviar la seva manera de veure la situació. Quan estem tancats en alguna mena de presó, sigui treballar en una cadena de producció o el que sigui, la nostra ment continua sent lliure i podem donar un sentit a allò que fem, a per què ho fem. Per mi, un bon sentit a donar és l’amor per altres persones. No és necessari tenir parella. L’amor propi i l’amor pels altres poden donar sentit a la teva vida. O busques el teu propi sentit o en robes algun d’alguna banda. Els qui creuen en Déu i van a l’església han trobat aquest significat al carrer i els ha servit. Solen ser més feliços que els qui no pertanyen a cap església. La pertinença és una manera fantàstica de donar sentit a la vida. Tots necessitem sentir-nos lligats a alguna cosa, sigui la família, un gat, un cor, un grup de running, un club de lectura… Pertànyer a alguna cosa o a unes quantes coses dona a la nostra vida un sentit i un propòsit. Pertànyer a alguna cosa i ajudar altres persones a fer-ho és un bon sentit a donar a la vida.

Romina Peñate. Philippa, em preguntava… Quan sentim ansietat, tenim un atac de pànic o una cosa així, tens algun consell…?

Philippa Perry. Per als atacs de pànic? M’encanten els atacs de pànic. Quan em venia gent amb atacs de pànic era del que més m’agradava tractar. Perquè el que sol significar un atac de pànic és que la persona s’està forçant a posar-se en situacions incòmodes i que el seu cos està reaccionant. Una vegada em va venir a veure una jove arquitecta. Ella sabia el que volia fer, i el que volia fer era treballar en habitatges sostenibles per a camps de refugiats a Àfrica, cosa a què, clarament, no es destinaven diners.  El seu pare tenia grans ambicions per a ella i volia que treballés en una de les millors empreses, on havia de viatjar arreu del món fent els càlculs d’enginyeria i tot això, que ho feia molt bé. Perquè ell volia poder dir: «La meva filla, l’arquitecta que treballa amb Norman Foster». Volia poder presumir. A més, ella venia d’una família rica i el pare li havia donat molts diners, i és difícil renunciar-hi.  Abans de començar a patir atacs de pànic, feia coses com anar a treure diners del caixer i oblidar-se’ls allà. Per mi, això és com dir: «Pare, no vull els teus diners». Una altra cosa que va fer va ser posar el passaport en una bossa de plàstic mentre netejava el seu apartament i deixar-lo allà. «No vull viatjar arreu del món per a aquest home i generar diners per a una altra gent, encara que em donin un bon sou». Va ignorar tots aquests senyals i un dia va tenir un atac de pànic a la sala vip de l’aeroport. Van pensar que estava malalta i que no podia volar. Després, va continuar tenint atacs de pànic a la feina i em va venir a veure perquè l’ajudés a deixar-los de tenir. Ens vam posar a rascar una mica: «Què vols fer a la vida? Què estàs fent? Què t’impedeix fer el que vols fer? Por? Por que et tanquin l’aixeta? Valores els diners per damunt del teu temps a la terra?». «Sí». «I ho vols continuar fent?». «No». «D’acord». I el que va fer va ser dir: «No vull treballar més en aquesta gran empresa. Vull treballar en aquesta start-up que construeix cases a Àfrica. El que vull és anar-me’n allà i fer això».  No va tornar a tenir més atacs de pànic, i era en una situació molt més aterridora, però feia el que volia. El final feliç és que el seu pare la va admirar per això i no li va tancar l’aixeta. Ho podria haver fet, però no ho va fer. Igualment, havia arribat al punt d’estar gaudint de la seva vida al màxim i tampoc li hauria importat si ho hagués fet. Vivia en un dels habitatges que construïen, ajudava amb les obres, s’embrutava les mans i tot això. Crec que és un exemple constructiu sobre els atacs de pànic. Per curar els atacs de pànic, cal fer el que realment cal fer i no el que creus que s’ha de fer.  Perquè quan fas el que creus que s’ha de fer pots tenir atacs de pànic.

Romina Peñate. Philippa, l’entrevista està arribant a la seva fi. És una pena perquè passaria hores parlant amb tu, però la meva última pregunta seria si pots explicar al nostre públic quin és el valor de la teràpia, què és la teràpia i per què tu, com a psicoterapeuta, la recomanaries.

 

Philippa Perry. L’important és que hi hagi un altre ésser humà que et comprengui del tot. L’important és tenir un vincle fort amb algú. I això és important perquè t’ajuda a tenir un vincle fort amb tu mateix. No diré que tothom hauria d’anar a teràpia. Crec que, si tu et trobes bé, perfecte. Però, si no et trobes bé i no aconsegueixes veure què és el que fas per no trobar-te bé, la teràpia et pot ajudar molt a obrir els ulls. Amb tot, si tot et va bé, però tens curiositat, també pot ser meravellós. El problema d’anar a teràpia és trobar el terapeuta adequat. Es troba a mig camí entre trobar un metge i una parella, perquè necessites la connexió. El primer terapeuta que visitis, probablement, no serà l’adequat per a tu. Ho pot ser, però…  És com comprar-se unes sabates. Quan vas a la sabateria, t’emproves quatre o cinc parells de sabates fins que trobes les més còmodes i les que et queden millor. De la mateixa manera, jo aniria a tres o quatre terapeutes fins a trobar el més còmode. I anar a teràpia és estrany perquè… Diguem que el teu problema és la confiança. El terapeuta sembla confiable, té un munt de títols, és professor a no sé quin institut i tot això, però tu no hi pots confiar. És una cosa ben curiosa. La teràpia és molt interessant pel poc científica que és, i això que és ciència. És un art. Hi ha molts estudis sobre el que funciona i el que no, però és un art. La gent diu que hi ha dos tipus de persones: les que van a teràpia i les que hi haurien d’anar. Però jo no hi estic d’acord. Crec que és molt difícil trobar un terapeuta que encaixi amb tu. Però, quan hi vagis, que la relació amb el terapeuta es trobi a la sala, no al teu cap. Pots experimentar i dir coses que normalment no diries perquè et semblen inapropiades en un altre context. Així pots experimentar amb expressar tots els teus pensaments. És interessant de fer. No és egocentrisme ni és egoisme, perquè, quan coneixes més com ets al món, quan aprens a perdonar-te i a estimar-te més, aleshores, pots començar a perdonar i a estimar més els altres. Com millor sigui el contacte amb tu mateix, més et podràs posar en la pell dels altres. Quan han tingut empatia amb tu, aleshores, pots ser més empàtic amb la resta.

Romina Peñate. Doctora Philippa Perry, moltes gràcies per aquesta conversa. Ha sigut fantàstica.

Philippa Perry . Gràcies per convidar-me.

Romina Peñate. Espero que tothom vegi aquesta entrevista perquè s’enduran idees per viure una vida millor, potser.

Philippa Perry.  I són a tots els meus llibres. ‘Couch Fiction’, ‘El llibre que necessites llegir per no perdre el cap’, ‘El llibre que tant de bo els teus pares haguessin llegit’ i ‘El llibre que tant de bo tots els teus éssers estimats haguessin llegit’.