COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

El millor restaurant del món va obrir i no hi va anar ningú

Josep Roca

El millor restaurant del món va obrir i no hi va anar ningú

Josep Roca

Sommelier


Creant oportunitats

Josep Roca

Josep Roca és un dels sommeliers més reconeguts del món i copropietari d'El Celler de Can Roca, el restaurant que dirigeix juntament amb els seus germans Joan i Jordi. Conegut afectuosament com a Pitu, ha dedicat la seva vida al món del vi, la gastronomia i l'hospitalitat, i s'ha convertit en un referent internacional per la seva sensibilitat.

La seva vocació va néixer a Can Roca, el bar familiar de Girona on va créixer envoltat de clients, converses i plats tradicionals preparats per la seva mare, Montserrat Fontané. Des de ben petit va aprendre a servir taules i a observar les persones, una experiència que marcaria profundament la seva filosofia professional.

Més enllà de la seva trajectòria gastronòmica, Josep Roca és un defensor apassionat de la sostenibilitat i del respecte per la terra. Està profundament vinculat a la seva família i a les seves arrels, i reivindica la humilitat, la generositat i l'aprenentatge constant com a pilars d'una vida plena.


Transcripción

00:00
Josep Roca. Hi ha gent que ve al restaurant i, quan està menjant, es posa a plorar, d’emoció. Fins i tot hi ha gent que, anecdòticament, ens ha dit: “Ha valgut la pena viure per arribar fins aquí avui i tastar el que estic tastant”. Quan et dediques a servir, més enllà de la teva destresa professional, hi ha una part importantíssima, que és poder mirar, veure, escoltar, comprendre, acompanyar i saber que en el teu ofici hi ha una part important, i és que qui atens marxi millor que quan ha arribat. Soc fill de la Montserrat i d’en Josep, soc germà d’en Joan i d’en Jordi, marit de l’Encarna, pare d’en Martí i de la Maria. Soc cambrer de vins, em sento un venedor de felicitat. Hem crescut dins d’un bar, un bar de barri, un lloc de debat social, que acull la immigració, un espai on convivim amb moltíssima gent, en una casa animada. El nostre bar no va tancar mai durant els primers 12 anys de la meva infància. Però quan vam començar a discernir sobre què fer, des d’un punt de vista professional, En Joan tenia molt clar que volia ser cuiner. En Joan, des dels 9 anys, té una jaqueta de cuiner. Avui ja tenim tot un ‘merchandising’ preparat per ser cuiners des de nadons. En aquell moment, una modista li va fer una jaqueta de cuiner. Jo el veia i jo no tenia tan clara aquella professió. De fet, jo volia ser porter de futbol. I jo estava convençut que era molt bo i que els dolents eren els meus entrenadors. Bé, jo, com que estava fet un embolic, vaig fer el batxillerat i hi ha un moment al batxillerat que et fan triar entre ciències i lletres i allà encara estava més bloquejat, perquè hi havia coses de la física, de la química, que m’interessaven molt, odiava les matemàtiques. I vaig decidir anar a l’escola d’hostaleria, amb molts dubtes, amb molts interrogants, amb moltes dificultats i sense saber si realment estava fent un pas correcte. Quan vaig anar a l’escola d’hostaleria, el primer dia em vaig adonar que tenia sentit. Allà vaig poder comprovar que qui era extraordinari era el meu germà en Joan, que era un mestre de l’orfebreria. Ell era delicat, muntava diorames, muntava maquetes, no li sobrava cap peça, guanyava concursos de maquetes de la Segona Guerra Mundial, sobretot. Va muntar una BMW, un Juan Sebastián Elcano sencer, totes les veles, totes les anelles, tots els cordills lligats. I jo només jugava a pilota i trencava vidres. De manera que tenia la sensació que era molt brut, molt bast, molt barroer.

03:13
Josep Roca. Però quan entro a l’escola d’hostaleria m’adono que els que feia tres anys que estudiaven hostaleria, els que feia tres anys que servien i feien pràctiques d’hostaleria, no portaven la safata tan bé com jo. Jo la portava des dels 10 anys. Dels 10 als 20 anys vam estar treballant a Can Roca, cada dia. Sortíem de l’escola, al migdia servíem, tornàvem a l’escola, a la tarda, ‘mise en place’, que ara sé que se’n diu ‘mise en place’, abans era, doncs, embotir botifarres, fer canelons, enrotllar pasta de canelons, fer sofregits. Jo tenia cinc galledes de patates per pelar cada dia i dues galledes, i dos sacs de 50 quilos, els dimarts i els dijous, per fer sofregits. Jugava a posar-me ulleres de bussejar per pelar les cebes perquè així no plorava, per cridar l’atenció. Em posava a prop de la porta de la cuina perquè hi hagués corrent d’aire. Bé, en tot cas em vaig adonar que aquella experiència de 10 anys servint, jugant, servint, al bar amb els clients amics, perquè és un barri, amb els mateixos clients, em va donar una experiència brutal que em permetia, en aquell moment, des del primer dia, saber que podia tenir una habilitat, que sí que servia fins i tot per ser cambrer. Però és que, a més, en aquell moment que vaig a l’escola d’hostaleria m’adono que les ciències i les lletres són en el vi. I d’alguna manera, en aquell moment, vaig trobar com el meu sentit de la feina, la seguretat que era un camí correcte i que no m’havia equivocat. Que en Joan era molt bo cuinant, però que jo podia tenir el meu camí servint, atenent la gent amb una mirada xerraire en aquell moment, innocent. També extravertida, exagerada, probablement cridant l’atenció, fins i tot quan servia aquells clients de cada dia als quals feia bromes, però que, sobretot des d’un punt de vista de formació professional, vaig trobar un camí al qual dedicar-me i vaig poder unir aquesta part de passió i professió. Hem pogut fer de la nostra passió la nostra professió, jo la vaig trobar una mica més tard que en Joan, i hem pogut començar, d’alguna manera, aquell sentiment que allò a què tu poses atenció va carregant una certa idea de camí cap a la plenitud.

06:08
Miguel. Hola, Josep. Soc en Miguel Sotero. Porto una taverna aquí a Madrid. Fa 92 anys van començar els meus avis, després els meus pares i ara ja la comparteixo amb la meva dona, la Pilar Montalbán. Aleshores, en el dia a dia, sempre estem treballant junts, amb tot el que això implica, ser al negoci. La meva pregunta era: la vostra relació, la dels tres germans, en relació amb el negoci, com ho tireu endavant? Perdona, disculpa,

06:35
Josep Roca. Has dit 92 anys?

06:36
Miguel. Sí, van començar els meus avis, després els meus pares i ara continuem nosaltres.

06:41
Josep Roca. I quants anys fa que treballeu junts?

06:45
Miguel. Al negoci, tota la vida, des que ens vam conèixer. De fet, jo anava a fer la compra i apareixia a la universitat amb el cotxe ple de compres, per anar-la a veure. Era el moment d’intimitat que teníem nosaltres. Per tant, això que explicaves una mica de què és la família, el negoci, en el nostre cas, ha estat tota la vida. I la quarta generació, si Déu vol que arribi algun dia, doncs també estan intentant col·laborar amb nosaltres.

07:07
Josep Roca. Bé, et diré que, com que estaves parlant de la teva dona, et diré una cosa que no sap tanta gent: la meva dona fa 39 anys que treballa amb nosaltres. De manera que fa 39 anys que treballo, colze a colze, amb la dona de la meva vida, que m’acompanya, que m’ha permès créixer, que ha après creixent també personalment i professionalment en aquest món del servei, de cuidar, d’atendre. En aquest cas, ella especialitzada en els esdeveniments, l’Encarna Tirado Rodríguez, i que des de l’any 87 forma part d’El Celler de Can Roca, del nostre restaurant, on a partir del 95 es va encarregar de fer els banquets, casaments, banquets, convencions, comunions, tot això que podem fer més enllà del dia a dia en un restaurant gastronòmic. I ho hem viscut i ho vivim amb una certa idea de creixement personal, de comprendre bé què és el sacrifici i què són la generositat i l’amor. Amb els meus germans tenim una situació privilegiada, ens sentim bé, no ens diem gaires coses quan estem junts. Estem moltíssimes hores al dia junts, amb una convivència pausada, tranquil·la, amb benestar, des del ben ésser. En Joan va néixer primer. Tots naixem condicionats per l’ordre de naixement. En Joan és el gran, és el líder, és qui certifica la fertilitat. Sempre rebrà una mirada dels pares impossible d’igualar amb els altres germans que vinguin després. Jo vaig néixer el segon, dos anys després, vaig ser el petit.

09:34
Josep Roca. El que feia les bromes, el que necessitava cridar l’atenció. Quan era petit servia, em deien que havia de servir, però servia amb patins als clients. I com que eren els clients de cada dia, doncs: “Com vols les llenties? En un plat o en una galleda?” “Serà en una galleda”. Doncs les hi posava en una galleda. “Vols el gelat fred o calent?” “Com vols que sigui? Com vulguis. Doncs al microones, fos”. Cridar l’atenció. El petit crida l’atenció. Necessita cridar l’atenció perquè la mirada que rep no és la mateixa que el gran. És una cosa vinculada als intangibles, a la força dels intangibles que ens atrapa i que també em fa sentir potent amb aquesta mirada de l’invisible, en què em sento una mica més fort. Potser una de les fortaleses, en aquest cas, de servir des de la feina de cambrer és aquesta part de valorar i observar els intangibles i la força dels intangibles. Què hi ha darrere dels gestos, de les persones, dels moviments i de la gent? En aquest cas, en el meu, de germà petit d’en Joan, dos anys després i sempre sent el petit fins que arriba en Jordi. Quan arriba en Jordi, dotze anys després del meu naixement, jo comprenc què és ser el gran. En aquell moment comprenc en Joan i comprenc en Jordi. En Jordi és el petit, és qui té l’autoritat de l’últim a arribar, però que necessita totes les atencions. I jo comprenc molt bé aquest paper, perquè he estat el petit, però no soc un mitjà normal, soc un gran que mira el petit. De manera que en Joan i jo ens convertim en els grans i en Jordi és el petit. Hi ha una part molt potent per a mi, i és que per ser germans no cal ser amics. Som el mateix arbre, som la mateixa arrel, vam beure i viure de la mateixa saba. Som tres branques d’un arbre amb un tronc gran del qual encara avui gaudim i que té aquesta fortalesa, aquesta idea de consistència, també d’equilibri, d’una bona formació, un bon tronc, però les branques amb influències diferents, una al nord, una al sud, una a l’est, una amb més llum, una altra amb menys llum, una més introvertida, una altra més extravertida.

12:38
Josep Roca. Però sentim el mateix. De fet, jo sempre vaig pensar que podia sentir el mateix que en Joan i que en Jordi, tota la vida. I n’estava convençut. Les alegries d’en Joan i d’en Jordi eren les meves i les sentia igual. Les tristeses també. Fins que va arribar un accident, un accident de cotxe, la filla d’en Joan va tenir un accident greu, va entrar en coma, durant unes setmanes teníem l’angoixa de la incertesa, la duresa de l’impacte, la sorpresa insòlita, impensable, inconcebible i en algun moment ens donaven un 3 % de possibilitats de viure, per un traumatisme cranial, per un accident de cotxe. La meva filla anava al cotxe del darrere. Es va recuperar, la Marina està bé, està perfecta, està estupenda, ara també treballa amb nosaltres, com la meva filla la Maria, que també hi treballa. Ara mateix estan amb els esdeveniments, però també van fent els seus estudis. Però jo vaig comprendre, en aquell moment, que no podia sentir el mateix que en Joan. Perquè era la seva filla i era la meva neboda, perquè la Marina anava al cotxe del davant i la meva filla la Maria anava al del darrere. Fins a aquell moment vaig pensar que jo sentia el mateix perquè era el mateix tronc, la mateixa saba. Només la branca amb una influència de sol, de llum, d’enfocament, que podia variar.

14:35
Josep Roca. Però més enllà d’aquesta sensació et puc dir que no cal ser amic d’un germà per saber que és sang de la teva sang. I que només has d’actuar amb la generositat de posar-te al lloc de l’altre germà. I aquesta és una de les realitats que nosaltres intentem practicar cada dia d’una manera probablement inconscient, però que després dels anys convivint, fa com a mínim 40 anys que tenim el restaurant, jo tinc 60 anys, en Joan 62, en Jordi 48, però, en definitiva, una part de poder-nos acostar a l’altre amb normalitat, amb tranquil·litat, sense deure-li res i sabent que és una part de tu. El teu germà és una part de tu, la teva germana és una part de tu. I aquesta és una part que ens sembla prioritària per a nosaltres. La generositat és imprescindible en el concepte fraternal. En el nostre cas, a més, transversal, de tres mons que s’uneixen d’una manera harmònica, del món salat, saborós, d’en Joan, del món dolç, i del meu món líquid. Tres mirades amb un mateix objectiu. Ens agrada dir tres caps i un barret. El barret és El Celler de Can Roca, els tres caps dins d’aquest mateix barret, però com si fóssim tres roques. De fet, a la presentació, al restaurant, no hi ha flors, hi ha tres còdols, que s’han recollit del riu Ter, que passa molt a prop del nostre restaurant. I aquestes tres roques, n’hi ha una de gran, una de mitjana i una de petita, els tres germans, però també modelades per l’erosió de la força de l’aigua, l’aigua com la força de les intencions, que et van modelant, que et van suavitzant i que, encara que sembli que el teu caràcter és molt dur, es pot modelar si també hi apliques una fricció, en aquest cas amb banys d’aigua, amb banys de realitat paral·lela dels altres. En definitiva, comprendre que de vegades, quan hi ha la sensació que algú o el teu germà ha fet una acció que no pots comprendre, posa’t al seu lloc abans de jutjar.

17:24
José Luis. Hola, Josep. Em dic José Luis i, igual que tu, des dels 10 anys, els meus pares van obrir un restaurant a Xile. I també recordo això de compartir amb els clients del barri. Jo em vaig decantar més per parlar amb ells, no tant per servir i aquestes coses. I també recordo com era d’exigent treballar en un restaurant. No ho sé, quan molts estaven celebrant, un havia d’estar treballant per a la gent que s’ho havia de passar bé. I et volia preguntar: com t’ho fas tu per poder gestionar-ho i no deixar-te portar potser pel dia a dia, en què hi ha moltes coses urgents per fer, i poder dedicar temps als teus éssers estimats?

18:14
Josep Roca. És veritat que durant moltíssims anys hem conviscut amb una certa idea de deute amb la parella, amb la família, amb els fills, amb els amics. Hem crescut observant aquesta part de sacrifici. Hem entès que per assolir alguns objectius cal ser perseverant. Quan vam obrir El Celler de Can Roca, durant un temps no vam fer dies de festa. Quan vam muntar, vam obrir el restaurant el 86, el 93, vam comprar la casa on està ubicat avui El Celler de Can Roca, una masia que era a 100 metres del nostre bar restaurant Can Roca. Al costat vam obrir El Celler de Can Roca, el 86, el 93 vam poder comprar aquella casa, però hi va haver la crisi postolímpica i en aquell moment vam haver de canviar la idea i en lloc de fer un restaurant gastronòmic ens vam dedicar a fer casaments. Allà vam dedicar 12 anys a fer casaments fins que vam poder, després de 18 anys, fer El Celler de Can Roca on està ubicat actualment, on ara fa 22 anys que som. 22 anys a l’antic restaurant i 18 ara, en aquest d’actual. Doncs en aquell moment vam estar tres anys sense cap dia de festa. I bé, no em veia amb capacitat de tenir fills fins aquell moment. I jo em vaig casar als 24 anys i vam tenir en Martí, si era el 90, doncs nou anys després. De manera que, durant nou anys, sabent que no podria cuidar ningú, no vam tenir fills, vam esperar nou anys per tenir en Martí, que és quan ja el restaurant estava encarrilat, la inversió del nou establiment estava encarrilada i en aquell moment vam anar a buscar la fertilitat i va arribar en Martí i després la Maria. Em vaig proposar portar-los cada matí a l’escola. Jo tancava el restaurant a les tres de la matinada, de mitjana, i a les set em llevava per portar-los a les vuit a l’escola fins que van fer el batxillerat.

21:06
Josep Roca. En Joan va fer el mateix. Mai no vam renunciar a portar els fills a l’escola. Per a nosaltres va ser prioritari. Sabíem que podíem cuidar els clients, però que també volíem fer alguns passos vinculats a belles rutines del dia a dia, com portar els fills a l’escola. De manera que van ser sacrificis de son, van ser sacrificis de descans, però amb el convenciment que en Martí el portaria jo a l’escola, després la Maria també, tots dos, i si podia a les cinc els anava a buscar. I si podia, doncs els acompanyava a les extraescolars sempre. I en aquest cas jo no vaig poder ser porter de futbol, el meu fill va ser central durant un temps, doncs també l’acompanyava, encara que tinguéssim molta feina, jo l’acompanyava. De manera que cal buscar una idea d’equilibri i de poder trobar el moment per poder cuidar. Però et diria que no només cuidar, en aquest cas, els fills, sinó també cuidar els pares, els progenitors. I en aquest moment en què hi ha una certa idea de conciliació personal, hem de tendir també a cuidar, en aquest cas, els que tenim a prop. Per exemple, en l’hostaleria es parla molt que cal cuidar els treballadors que tenen fills, però també crec que cal cuidar els treballadors que tenen pares. I aquest pare i aquesta mare també han de formar part d’una idea de conciliació personal dels nostres treballadors. De manera que també és una part en què hem intentat cuidar els clients, intentar ser a prop dels nostres fills però també ser a prop dels nostres progenitors i poder-los cuidar i acompanyar en el moment meravellós de la bellesa de la vellesa.

23:13
Nuria. Hola, Josep, soc la Núria. El meu fill estudia gastronomia, fa un parell d’anys, i em va cridar molt l’atenció… Un dia va venir parlant d’El Celler de Can Roca, perquè els n’havien explicat coses i el que més li cridava l’atenció era que encara anàveu a dinar a casa de la vostra mare i que el menjar de la vostra mare era gairebé tan bo com el que servíeu al restaurant. Aleshores em va dir: “Hem d’anar a aquest, però hem d’anar al de la seva mare, perquè parlen molt bé d’ella. La mare és com tu, tot ho fa millor”. Després és veritat que he estat buscant i he vist l’estima amb què parleu dels vostres pares. M’agradaria saber quines coses, al llarg del temps, has après a valorar d’ells.

23:52
Josep Roca. Bé, és veritat que parlem molt de la nostra mare, també del nostre pare, però el nostre pare sempre s’amaga, de manera que parlem més de la nostra mare. Sí, perquè ens sembla que és important, és important reconèixer. De fet, com diu la nostra psicòloga d’El Celler de Can Roca, l’Inma Puig, tots necessitem reconeixement, tots necessitem que ens cuidin, que ens escoltin, que ens estimin, que ens acompanyin. Tots necessitem sentir-nos valorats i intentem valorar els nostres pares, els nostres progenitors, compartint aquest amor amb la gent que ve. I bé, et diria que la Montserrat Fontané Serra simbolitza per a nosaltres fortalesa, emprenedoria, responsabilitat, sacrifici, esforç, solidaritat. Normalment al bar Roca la gent entrava per la porta de davant, però també de vegades venien dones per la porta del darrere de la cuina i marxaven amb bosses plenes. Hi havia gent que no podia pagar i normalment aquesta mirada matriarcal que impera a El Celler de Can Roca beu també d’aquesta idea del que avui anomenem solidaritat, doncs nosaltres ho vivíem, avui ho entenem d’una manera que es resumeix en aquesta paraula, “solidaritat”, en aquell moment no sabíem què era, només ajudar la gent que no té. I la Montserrat també simbolitza un àngel, un àngel de la guarda, però també un àngel per cuinar. Hi ha gent que té un do, un talent per a la cuina, un àngel. Aquest àngel que també té en Joan. Aquest àngel que, d’alguna manera, en Joan representa com a líder, que té un àngel per a la cuina. El cap, en Josep Roca Pont, divertit, bonhomia, la bondat, serenor, reflexió, prudència, escolta, acompanyament, invenció, innovació, enginy. Una part important del que pot ser en Jordi, també divertiment. En Jordi representa aquesta mirada del cap, l’anomenem així, amb una sensibilitat especial. En Jordi transmet hipersensibilitat. És capaç d’encomanar-se de la vostra alegria, però també de la vostra tristesa i de ficar-se a la vostra pell, en el millor i en el pitjor, una capacitat de connectar, però també de pensar diferent, de pensar d’una altra manera, de pensar a l’inrevés. Quan es pensa diferent, a l’inrevés, allò que ningú imagina té a veure amb la genialitat. I jo, com que soc al mig, potser tinc aquesta part de poder ser un observador d’emocions, de gestió d’aquestes emocions, d’interpretació d’aquestes emocions i de fluir amb una energia en què em sento a prop d’aquestes dues mirades en què em sento un bon complement.

28:00
Nuria. Josep, tu com veus com estan envellint els teus pares? Com ho veus i com ho vius?

28:08
Josep Roca. Bé, és observar la llei de vida, és observar el canvi de paper, de ser cuidat a cuidar, de simbolitzar la idea de gratitud. Pràcticament després de la COVID vaig fer un canvi de plantejament de vida, de dedicar-me a dormir més, a menjar assegut. Durant anys menjàvem drets, els tres germans. Fins que la nostra mare no es va trencar el fèmur als 85 anys, menjàvem amb ella drets a la cuina. Tot l’equip assegut al menjador i nosaltres drets menjant en 10 minuts, com la nostra mare, que era a la cuina remenant els dimarts l’olla de macarrons, els dijous l’arròs a la cassola, els divendres la fideuà, mentre l’equip menjava. La mare es va trencar el fèmur i a partir d’aquí vaig decidir que m’havia de cuidar més i, en aquest cas, asseure’m per menjar, una cosa que us recomano sobretot, dedicar temps perquè el cervell i l’estómac facin una connexió lògica i que us permeti una certa idea sobre la digestibilitat, sobre la masticació, sobre la comprensió de tot el que representa la ingesta del bol alimentari, en definitiva, de la idea que et vingui de gust i que mengis bé. Però el que també és veritat és que quan els progenitors es van fent grans, vas veient la necessitat de gaudir de la seva presència. I és veritat que fa sis anys que intento dinar amb el nostre pare i sopar amb el meu pare i la meva mare. Intentar buscar aquest moment. És veritat que treballem, l’equip fa vuit hores, vuit, vuit i mitja, més o menys. Nosaltres, des de les nou del matí fins a la una de la matinada, més o menys, si no tenim situacions estranyes de viatjar per aprendre o per divulgar, doncs al restaurant som des del principi fins a l’últim moment, però busco aquests moments per poder conviure, aprofitar la presència, gaudir d’aquest moment, alimentar aquestes energies positives també per a ells i donar les gràcies cada dia, donar les gràcies cada dia amb la presència. Aprofitar la presència i comprendre que l’únic que podem fer és mostrar gratitud i acompanyar tant com puguem amb la màxima atenció, amb el màxim respecte, amb el màxim temps possible, escoltant-los o explicant-los coses que els donaran un sentit pel qual llevar-se l’endemà.

31:31
Maika. Hola, Josep, soc la Mayka Adrio. A mi m’encanta menjar fora, però com les llenties de la meva mare no hi ha res. Tu, que ho has tastat tot, diries que és cert això que “com a casa no es menja enlloc”?

31:45
Josep Roca. Et diria que servir és cuidar, cuinar és estimar, i és clar, quan tastes una cosa vinculada a la família, a un amor matern, patern, de l’àvia, de l’avi, amb la millor de les intencions, és impossible competir amb les teves vivències, amb allò que té a veure amb les teves entranyes, amb el teu ésser, amb el teu anhel de recuperar la teva infància. Tu no reps llenties, tu reps amor a través de les llenties. Quan menges aquestes llenties, revius la teva infància a través d’aquestes llenties. No és només antropologia, és la teva memòria, és la teva vida, és la vida de la teva família que transmet una idea de bondat, una idea de territori, una idea d’identitat, una idea de matís, de records que passen com una pel·lícula accelerada cap al teu cor i que nodreix el teu sentiment i t’encongeix l’ànima. Ningú, ni en Joan, pot arribar a aquesta concavitat, a aquesta realitat, a aquesta interiorització d’allò que et ve directament quan la teva mare o la teva àvia et porta un plat que tu estàs esperant i que ha fet per a tu perquè saps que l’ha fet per a tu. Quan algú fa alguna cosa per a tu és molt difícil competir-hi des del punt de vista de l’hedonisme, de la cultura del gust, de l’excel·lència, fins i tot emocionant d’un plat molt ben fet, quan el que ens inunda a nosaltres sobretot és l’emotivitat. La meva àvia cuinava els ronyons de porc al xerès, aleshores em feia uns entrepans de ronyons al xerès i això per a mi era com tocar el cel. Avui tinc la sort de poder-los tastar al bar de vins que tenim a Girona, que es diu ‘Vii’, on he pogut recuperar aquest record de la meva àvia, i en aquest cas amb un mollete de ronyons al xerès, que cada vegada que hi vaig, us el recomano, doncs per a mi és un record de la meva àvia. I de la nostra mare, els canelons, els canelons que han estat un emblema de Can Roca, com els calamars a la romana, però els canelons, a més, tenien la singularitat que treballaven molt a casa nostra, al bar, però no teníem un forn prou gran per a tants canelons i el nostre pare hi arribava amb el seu Simca 1200, després amb un Talbot 150, amb les safates de canelons per gratinar-los a casa del forner. I el forner ens deixava, quan ja havia fet la primera fornada de pa, doncs posar aquelles safates a gratinar i després transportar-les amb el Simca 1200, que sempre va fer olor de canelons. Aleshores era fabulós, sempre anàvem amb aquell cotxe, però sabíem que faria bona olor, feia olor de canelons. De debò que tenia, en aquest cas, el record de la nostra mare molt present sempre i evidentment és una cosa que, quan, cada divendres hi ha canelons a Can Roca, doncs hi ha aquest record de poder-lo tenir present, però sabent també que forma part de la meva infància i que és difícil millorar aquells canelons. Segurament és impossible.

36:02
Fran. Hola, Josep, jo soc en Fran, treballo a l’Arzábal Bernabéu. Hem tingut algun client, especialment un, que sabia molt de vins i molt de carns. Tot el que estava menjant estava anant superbé, en el moment en què li arriba la carn està una miqueta més feta del normal. Tornem a fer la carn i està una mica més freda del normal. Tornem a baixar per tercera vegada la carn i al capdavall el client continua dient que no, que la carn no li està agradant, que no està al seu punt, no està al punt que a ell li agrada. No sé si em podries explicar alguna anècdota o alguna història que us hagi passat a El Celler després de tants anys, que segur que en teniu i que sigui peculiar per a vosaltres.

36:44
Josep Roca. Bé, et diria abans de res que hem de comprendre també que avui, a l’hostaleria, també podem dir que cal posar límits. Límits als treballadors, col·laboradors interns, i límits als clients. Perquè posar límits és cuidar i de vegades també cal frenar, en aquest cas, en algun moment algun client amb educació, amb respecte, amb integritat, amb seguretat, amb coneixement del que estàs fent i per què ho estàs fent, amb fonaments, però també tenint en compte que avui ja no som a l’era del servilisme, sinó a la del servei, i que nosaltres ja no som allò que alguns filòsofs havien anomenat una professió de merda. No. Nosaltres tenim una vocació, tenim la mateixa vocació que té un metge, que pot tenir un advocat, que pot tenir un infermer, una infermera, sobre la idea d’atendre, cuidar, acompanyar, i altres professions del sector serveis. Però també cal posar límits a alguns clients. Perquè l’equip que tu representes també necessita sentir-se respectat. Perquè si acceptes tot el que fa un client, fins i tot una barbaritat, una intransigència, una falta d’educació, no soluciones aquell problema amb aquell client, o el soluciones amb aquell client, però encens un foc d’irritació en el teu equip. I amb el teu equip convius amb una necessitat de generar, sobretot, una atenció.

38:58
Josep Roca. I a El Celler de Can Roca ens agrada parlar de perseverar en la idea de la intensitat, evitant la tensió. De manera que quan hi ha alguna cosa que sembla tensa, convertir-la en intensa. I en aquesta relació amb els clients, buscar que sigui intensa però no tensa, però sempre amb una certa idea de respecte a tu mateix i al teu equip, no només al client, perquè, repeteixo, el client no sempre té la raó, no sempre li hem de donar la raó. Anècdotes, moltes, és clar. Mira, la primera, jo quan era petit, la primera vegada que em vaig posar a treballar, vaig vendre una bossa de patates i no sabia quant valia, li ho pregunto a en Narcís, que va estar 47 anys a la barra de Can Roca. “Quant val?” “Cinc pessetes”. “Cinc pessetes”. Em donen cinc pessetes i me les poso a la butxaca. El meu pare em diu: “No, no, això no va així”. Bé, vaig entendre què era l’hostaleria, que no era tot per a mi. Sí, no ho sé, anècdotes sorprenents? Una clienta es va enfadar perquè havia trobat una dent al filet, al filet de vedella. El filet no és a la galta. Ens va muntar un drama, una taula gran, una taula de 10, la senyora indignada, 10 filets i un, cuina, revisant, protocols. “Què és això? No ho sabem”. Fa temps, però no te n’oblides. “A veure, vam fer galta?, galta? A veure, no ho sé, per aquí, no, no, no”. Bé, total, al cap de dos, tres plats més que anaven passant després de les postres, ella va venir a la cuina i: “Si us plau, si us plau, si us plau, que no se n’assabenti el meu marit”. Ens va muntar una esbroncada, eh? “Que no se n’assabenti el meu marit, que és que no recordava que tenia un queixal postís i m’ha caigut. Però, si us plau, no ho digui al meu marit”. No ho vam dir al seu marit, però a qui pagava, sí. Vaig dir: “Escolta, que aquest queixal, aquesta dent no era nostra, o sigui, era d’ella”. Per exemple.

41:35
Fran. I una altra cosa que et volia preguntar és: quan ja ho teniu tot i la gastronomia va més enllà, la gent ja no hi va tant a tastar el menjar, sinó a viure l’experiència, com gestioneu el valor de l’hospitalitat en aquests casos?

41:50
Josep Roca. T’he explicat una anècdota vinculada a un problema, a un conflicte, a una situació que se’ns plantejava com a sorprenent, estranya i preocupant, però també és veritat que hi ha coses molt boniques que cal explicar perquè hi ha gent que ve al restaurant i quan està menjant es posa a plorar d’emoció. O quan ens sent explicar algun plat o algun vi, li cauen les llàgrimes. Fins i tot hi ha gent que anecdòticament ens ha dit: “Ha valgut la pena viure per arribar fins aquí avui i tastar el que estic tastant”. O algú que ens ha dit: “Després de viure aquesta experiència ja em puc morir”. Hem aconseguit, en aquests 40 anys, que la gent vingui a un barri de l’extraradi de Girona. Hem aconseguit que la gent visqui Girona com una capital gastronòmica. Hem aconseguit mostrar un territori que es mostra al món des de l’avantguarda de la gastronomia. És veritat que això s’associa a l’èxit i l’èxit és una part important de notorietat. Ens ha tocat conviure amb coses precioses des del món de la notorietat, però també hem pensat que el reconeixement és important, tots volem sentir-nos reconeguts, però també cal relativitzar el concepte d’èxit. L’èxit pot ser com si poses les mans en una deu, en una font i veus que se t’escapa, l’èxit també se t’escapa entre els dits. També té un glaçó de gel que és preciós, fa un efecte brillant i després es dilueix amb l’aigua, amb la temperatura de les teves mans. Cal fugir de la fragilitat de l’èxit, cal gaudir-ne, sentir-te agraït, però també prendre’n distància, fins i tot protegir-te de l’èxit, perquè l’èxit atrofia l’aprenentatge, atrofia el coneixement, atrofia la creativitat. Cal plantejar-te sempre nous reptes, noves oportunitats, noves mirades per no deixar de pensar el perquè de les coses, per no deixar d’il·lusionar-te amb aquesta mirada innocent, de replantejar-te alguns temes que semblen tancats.

44:40
Josep Roca. És una oportunitat per obrir les portes. Intentem oferir l’hospitalitat abans que te la demanin. L’hospitalitat és donar-la abans que te la demanin. És l’actitud des d’un coneixement, aptitud, però sobretot actitud. És el que prioritzem a El Celler de Can Roca, l’actitud per sobre de l’aptitud. Sabem que podem ensenyar, sabem que preparem el nostre equip perquè quan marxi sigui millor professional i millor persona que quan ha arribat. Aquest és el gran repte, preparar-los per a la sortida. Algú que ve a treballar a El Celler de Can Roca, jo ja el preparo per quan marxi, perquè marxarà. Intentaré que marxi tard, creixent amb nosaltres, superant reptes amb nosaltres, però sabent que, si marxa, ha de marxar millor que quan ha entrat. L’hospitalitat no és només per als clients, l’hospitalitat també és per a l’equip. Gestionar el talent intern, gestionar les emocions. Tenir, en aquest cas, una psicòloga en plantilla des de fa 14 anys per cuidar els conflictes, l’enveja, el percentatge d’èxit del servei en una taula, el percentatge d’èxit d’una notorietat que ens hagi arribat, un premi a qualsevol cosa. Cuidar aquesta mirada de l’hospitalitat cap endins i l’hospitalitat cap enfora és poder comprendre que tenim l’oportunitat de mostrar el nostre talent, de generar espais de desig de felicitat. El més bonic d’El Celler de Can Roca és que la gent ens regala el seu temps, també uns diners. Avui ens visiten 85 nacionalitats diferents. Encara tenim la sort de poder tenir, en aquest cas, el restaurant ple a 11 mesos vista, des de fa 13 anys. Hi ha notorietat que ha arribat, diferents rànquings, diferents nombres d’estrelles, però creieu-me que les estrelles a El Celler de Can Roca són els clients. I el més satisfactori és aquesta capacitat de seducció durant com a mínim 13 anys, com a mínim 13 anys i l’any que ve també, o sigui, estarà ple fins a l’any següent, a 11 mesos vista, cada primer de mes, i en tres minuts, més o menys, queden fetes les reserves a 11 mesos vista. Aquesta capacitat de seducció probablement també té a veure amb el fet que quan el client ve a casa, el que viu és una idea d’innovació, una idea de creativitat, una idea d’inconformisme, una idea de superació des d’una mirada fraternal, transversal, amb un equip ple de talent, amb una capacitat de mostrar empatia i de voler mostrar que el nostre espai és una oda a la felicitat.

47:55
David. Hola, Josep, com va? Em dic David i jo vaig conèixer Can Roca fa uns quants anys i em va cridar tant l’atenció que aquella mateixa tarda vaig reservar per a l’any següent. Com has dit, 11 mesos de reserva, doncs l’any següent hi vaig anar amb els amics a sopar. I en aquell moment jo crec que, com que érem joves, no vam demanar el maridatge de vins i ara sembla que amb l’edat hem començat a demanar-ne una mica més, cada vegada que anem a restaurants, vins. I bé, m’agradaria preguntar-te: per a tu, què es pot saber d’una persona, quina personalitat té, segons el vi que demana?

48:37
Josep Roca. Bé, jo et diria que… En què s’assembla una persona al vi que demana? Primer et diria que és possible que s’assembli molt qui fa el vi al vi que produeix. Fixeu-vos que per fer un vi podríem dir que hi ha uns 500 gestos. O sigui, hi ha el raïm, el gotim, el raïm i després els processos. Des de la plantació de la vinya o l’aprofitament d’una vinya ja plantada fins a l’ampolla, hi pot haver fins a 500 petites decisions que conformen fins i tot un poder d’identitat i de definició de qui és o com és qui ha fet aquest vi. És veritat que si és un vi d’un procés industrial, doncs no, perquè hi ha interessos vinculats a optimitzar, a rendibilitzar, però si són vins dels que jo anomeno “de dimensió humana”, és molt fàcil que hi pugui haver una sintonia molt semblant en com s’assembla el vi a la gent que l’ha fet. Al restaurant rebem clients de tota mena. Nosaltres tenim fraccions de segon, segons, mig minut per saber com és el comensal que tenim al davant o la persona que tenim al davant demanant un vi. I és veritat que tens poca o cap informació. Des d’un punt de vista visual pots veure com van vestits, pots veure bosses, olorar perfums, també poden donar pistes. Un perfum intens és algú que vol cridar l’atenció. De manera que un vi expressiu, intens. Els posicionaments vinculats a tot el que són els complements ens poden donar informació. Els tipus de bosses, les sabates de les dones, les sabates dels homes. Els rellotges també donen moltíssima informació. Si és algú que va impecable i va amb un rellotge molt simple, molt simple, que veus que és molt simple, és expressament simple per aparentar senzillesa, però que saps que hi ha una part en què potser després té una gran col·lecció de rellotges, però en aquell moment toca certa discreció, una cosa vinculada a una idea de vi discret. Hi ha elements que et poden fer pensar. Pots observar a les taules qui és qui domina d’alguna manera l’escena, si està còmode o no dominant l’escena, de manera que més o menys capacitat de decisió, més o menys arguments per tenir un vi de més o menys cost. Hi ha situacions que tenen a veure amb la sociologia, els costums, la psicologia, l’antropologia sensorial concreta.

51:41
Josep Roca. Jo sé que a un italià li encantarà, en algun moment d’un maridatge, que li posi un vi italià perquè sé que hi ha un orgull de la pàtria que és indestructible. Jo sé que un client francès quan ve a Espanya no cal que li donis un vi francès, volen tastar vins espanyols. Jo sé que un client del nord d’Europa acceptarà millor els vins que tinguin un índex d’acidesa alt i li molestarà molta presència de bóta per un tema d’antropologia sensorial concreta. Sé que els mexicans també se sentiran còmodes amb vins d’una certa potència, amb calidesa, amb color, amb volum, però evidentment després hi ha les preguntes, i nosaltres hem de preguntar alguns detalls sobre què vol prendre, què vol per beure, i només amb una resposta ja ens dona informació. De manera que tenim unes dues o tres preguntes que ens permeten acostar-nos a poder saber com és aquesta persona i quin vi li puc oferir. Quan la gent en sap, de vi, és molt més fàcil. Quan no en sap, de vi, doncs no et comprometis gaire. Jo sempre dic als meus ‘sommeliers’ que quan no coneixem gaire la gent, donem vins de noms curts. Perquè cal ser mesurat, cal ser respectuós, cal ser discret, cal ser prudent. Un ‘sommelier’ ha de ser prudent, un cambrer ha de ser prudent, la prudència forma part del nostre ADN, del d’un cambrer. La prudència, el respecte… De vegades també la comprensió i la compassió, l’acompanyament, la visió, l’observació, el valor de l’atenció. Penseu que tenim uns 40 músculs, els antropòlegs ens parlen d’unes 5.000 expressions diferents a la cara. Tot això nosaltres ho podem anar endevinant. I l’excusa pot ser un vi, però podem anar descobrint la manera de ser, la manera de fer, de comportar-se. Si estan còmodes, si estan rígids, si estan relaxats, si estan apassionats, si estan reticents. En definitiva, l’oportunitat de poder fer un curs de sociologia en un restaurant és una cosa que us recomano a tots i a totes. Bé, David, si et sembla, amb la pregunta que m’has fet, et recomano un vi.

54:32
David. Em sembla bé.

54:33
Josep Roca. Quin vi et recomanaria? Així, per poder acompanyar-lo. M’has comentat que tenies curiositat per la gastronomia, que no et vas atrevir a fer un maridatge. Jo et veig jove, et veig amb una capacitat de tenir curiositat per tastar vins. Et recomanaria alguna cosa vinculada a una certa idea de consciència ecològica, que tingui una idea d’estar pensat des del verd, des del respecte a la terra, des del culte a la terra, que recuperi un vi, una vinya que et faci pensar en els teus avis, és a dir, no en els progenitors, sinó en els anteriors, de manera que una vinya vella, transmesa en aquest cas amb una idea de saber que la joventut ha de connectar amb els vells, i en aquest cas el vi seria un vi de vinyes velles per buscar també aquesta connexió del treball, de la tasca de dues generacions enrere, amb la qual tens un vincle i una identificació especial i poder-lo mostrar des de gent jove que treballa ara amb una gent jove que tingui la teva edat, el teu compromís vital, també emocional, també de tantes crisis en què viviu els joves, existencials, econòmiques, ecològiques, d’habitabilitat, de feina, de sentit. Buscar, en aquest cas, una idea d’algú de la teva generació fent un vi amb aquesta idea coetània, però amb vinya vella. I ho veig així, tant pot ser un vi blanc com un vi negre, això dependria una mica de les preferències. T’agrada més el blanc o el negre?

56:22
David. M’agrada més el blanc.

56:23
Josep Roca. Bé, doncs jo en aquest cas et proposaria un vi d’unes vinyes de 200 anys, d’un sòl de sorra on les vinyes van sobreviure a la malaltia de la fil·loxera, és a dir, amb una gran resistència i en aquest cas fet per una dona que estableix aquesta part de tenir coneixements de química però que va tornar per cuidar les vinyes del seu avi. Un vi, en aquest cas, de l’Esmeralda García, un vi de la varietat verdejo, i que mostra aquesta part d’un vi de poble, d’una certa idea de senzillesa, de simplicitat, però un caràcter d’observació d’una parcel·la concreta, en aquest cas de Las Miñanas. És un record, en aquest cas, de la seva àvia, a qui deien ‘La Miñana’ al poble, i que connecta directament amb la idea dels teus avis, tastant aquest vi, que és un vi blanc, que parla de l’antic, amb una vitalitat i una capacitat de seduir des de la senzillesa, des de la simplicitat i des d’un nom curt.

57:31
David. Res, doncs només dir-te que jo estic disposat a anar a El Celler de Can Roca perquè em facis allà el maridatge.

57:40
Josep Roca. I jo, David, estic encantat de poder-te rebre i de fer que una copa d’aquest verdejo prefil·loxèric ens faci una visita.

57:53
David. Moltes gràcies.

58:03
Raquel. Hola, Josep, jo soc la Raquel. Des de petita he tingut molt contacte amb el món del vi per la meva família i des que exerceixo de ‘sommelier’ sí que fa un parell d’anys, més o menys, que em genera com una petita preocupació dins del que és el servei del món del vi perquè m’he adonat de fins a quin punt influeix la intel·ligència artificial en el dia a dia de cadascú i com m’ha fet la sensació que fins i tot s’està perdent una mica la proximitat humana que al capdavall per a un ‘sommelier’ és explicar la història, viure el món del vi i acostar aquest regal, en aquest moment, a la taula per a cada persona.

58:51
Josep Roca. Tens raó que l’era digital, aquesta sensació de sentir-nos colonitzats, atabalats, domesticats, vigilats, condiciona les vides. Des del punt de vista de l’ofici, en aquest cas, d’un sommelier que té a veure amb un coneixement vast, imagineu-vos com si fóssiu bibliotecaris i coneguéssiu tots els llibres que es fan al món, o un DJ que conegués tots els discos que surten cada dia al món. Els ‘sommeliers’ intentem copsar tot el coneixement del que està passant cada dia al món en relació amb hemisferis, paral·lels, meridians, latituds, varietats, costums, tècniques, tendències, estils de vi any rere any, en què cada collita, hemisferi nord, hemisferi sud, és totalment diferent. De manera que en aquest moment d’un mar d’informació que es pot tenir directament en un telèfon, també preocupa perquè qui té aquesta eina pot tenir un coneixement sobtat més gran que el que tu has anat forjant durant 45 anys. De manera que als cambrers, als ‘sommeliers’, incentivar-los a ser-hi presents físicament als cellers, a l’intercanvi constant amb els elaboradors, amb els agricultors, amb els veremadors, amb els enòlegs, amb la gent que té els seus projectes de vida vinculats a la cultura del vi. Dedicar temps a viatjar, a experimentar, a comprendre, a escoltar i, si no, des d’altres eines també del món de la formació o de la informació, doncs acostar-s’hi per aprendre i tenir més coneixements. També hi ha una part en què hem de reflexionar sobre la importància de la calidesa, la importància de la mirada, de mirar als ulls. Diuen que els ulls són els únics que no enganyen.

01:01:18
Josep Roca. La mirada. Buscar totes les fortaleses que podem tenir davant d’un comensal. I pensar que això té molt valor. Què expliques, com ho expliques. Cal estar preparat per explicar, cal saber-se el conte, és veritat. Però com a societat, què volem? Volem àngels o volem robots? Un cambrer és un àngel. I també una cosa molt important que encara no té la intel·ligència artificial, que és la connexió de neurones mirall. De poder-te convèncer, il·lusionar des de la meva il·lusió. Poder fer que sentis el que jo estic sentint. Que si jo agafo, per explicar-te un vi, una seda, que jo toqui la seda i tu estiguis sentint que estàs tocant la seda. La capacitat de seducció des del flux energètic de dues mirades, de dos cervells connectats, serà imprescindible. Potser no tindré tant coneixement, potser no podré arribar a aquesta profunditat de coneixement que hi ha en la IA sobre les deu o dotze varietats que hi ha, que potser jo només en sé tres. Però la meva il·lusió, la meva emoció en explicar, la meva capacitat de connectar amb tu, encara no es pot manipular.

01:03:17
Patricia. Hola, Josep. Soc la Patricia. Actualment es consumeixen molts suplements, moltes vitamines, molta proteïna en pols i jo, en canvi, soc partidària de prendre, per exemple, un bon brou, un bon putxero, menjar tradicional. I et volia preguntar si creus que ens compliquem massa la vida per cuidar-nos.

01:03:35
Josep Roca. Hauríem de fer cas de la mirada estacional, d’allò que és de temporada al mercat. Poder comprar més fresc que empaquetat, més a granel que envasat. La prioritat seria poder dedicar temps a cuidar-nos amb una alimentació que no és que diguem sana, sinó equilibrada, vinculada a la naturalitat i a la temporalitat. Anar al mercat i també cuinar a casa. Cuinar és un acte d’amor cap a tu, també cap als altres, però també és un acte d’amor cap a tu. Cuina per a tu, dedica’t temps. No és només un culte a la bellesa, sinó un culte a la bellesa del teu intestí, d’aquest segon cervell. Poder comprendre que de vegades ens estem cuidant perquè ens diuen que ens hem de cuidar, però amb els seus interessos. És el poder de la xarxa, és el poder de la informació, és el poder del domini de la informació a la xarxa, que genera una indústria, fons vinculats a moviments que estan lluny del mercat del dia a dia, de la cuina del dia a dia, del guisat del dia a dia. De fet, amb la previsió que probablement d’aquí a 20 anys potser ni hi haurà cuines a les cases i menjarem tot empaquetat, de manera que hem de fer com una ultradefensa dels valors fundacionals de la cuina de cadascun dels territoris, de cadascuna de les cultures, de cadascun dels pobles, de cadascuna de les comunitats perquè es perseveri i es preservi aquest patrimoni d’aliments, aquest patrimoni de cultura que pot ser la gastronomia popular, de costums, però que ens identifica, que ens diferencia i que ens connecta amb allò que passa en un territori concret, amb una llum, amb un flux, amb una intenció, amb una capacitat de mostrar, en aquest cas, un sentit de l’alimentació d’un lloc concret. En els últims 50 anys hem perdut el 70 % de la biodiversitat alimentària. Hi ha països que tenen un 80 % de biodiversitat alimentària i on la majoria de productes que conformen la seva alimentació arriben empaquetats en avió. Vam fer, per exemple, un projecte a Nigèria, som ambaixadors de les Nacions Unides, els germans, des del 2016, i allà vam fer una feina sobre conservació de tomàquet perquè, encara que sembli que l’Àfrica és tota un desert, per exemple, Nigèria és verda, bona part de l’Àfrica és molt verda i molt rica. I tenien molta producció de tomàquet i hi vam anar per ajudar a conservar el tomàquet. Doncs bé, la major part de la conserva de tomàquet, és a dir, el seu tomàquet conservat no s’aprofitava i el tomàquet el venien la Xina, Israel i els Estats Units. O sigui, aquests desajustos, aquestes denúncies, aquests crits sobre la injustícia alimentària fan també que tinguis un sentit també de responsabilitat. Nosaltres des del nostre hort hem generat una part de comprendre com necessitem recuperar llavors antigues per apostar per aquesta idea de biodiversitat. Tenim un hort amb certificació ecològica, certificació Demeter, que també és biodinàmica, però en definitiva una idea de poder plasmar des del restaurant, encara que només sigui un restaurant, que és imprescindible no renunciar a la biodiversitat alimentària i a aquesta diversitat d’aliments que hem de preservar.

01:07:51
Inés. Hola, soc la Inés, soc estudiant de cuina ara mateix, fa uns tres anys que estudio, més o menys, i encara que sé que em queda molta carrera al davant i molta vida, no puc evitar pensar una mica en el meu futur i preocupar-me per qui seré. I et volia preguntar, a tu que ja has arribat a ser algú molt important, quan arribes al cim i ets qui volies ser, com continues motivat per seguir fent coses noves cada dia i tal, quan ja ets tot allò a què aspiraves?

01:08:18
Josep Roca. Quan vam obrir el restaurant no pensàvem que seria important. De fet, El Celler de Can Roca obre un dia i no hi ve ningú. El segon tampoc, el tercer tampoc. De fet, ara celebrem 40 anys però no sabem quin dia vam obrir perquè no vam inaugurar, no ho vam dir a ningú i durant els primers dies no va arribar ningú. No sé si he arribat a cap cim, hem fet un camí, fins i tot les notorietats importants que han arribat no les havíem previst, sinó que volíem continuar aprenent cada dia. Et recomano que continuïs aprenent cada dia. Ens sentim aprenents. La passió encén el foc del coneixement. La passió és el gran motor per continuar aprenent, qüestionant, interpretant. Més enllà del que et diguin que tu ets, perquè sempre serà molt relatiu. La primera vegada que vam ser número u del món, de fet, no ho vam celebrar. Gairebé no ho vam celebrar. És a dir, no vam fer cap festa. Perquè ens feia vergonya, de cara als que van quedar segons i tercers, celebrar-ho gaire. Al cap d’unes setmanes, a les reunions que fèiem amb la nostra psicòloga, algú de l’equip va dir: “M’hauria agradat celebrar-ho”. I vam dir: “Que ximples que hem estat”. Perquè només havíem pensat en els tres germans, no havíem pensat en el nostre equip. Per sort vam tornar a ser número u i aquella vegada ho vam celebrar molt. És a dir, la sensació que has de celebrar també els èxits. I hem après que cal celebrar-ho tot a la vida. Tot. Qualsevol pujada de nota, assignatura, qualsevol repte assumit, una taula que has servit bé i t’han felicitat. Però anem per la següent. Però celebrar-ho, la sensació de benestar, de sentir-te bé perquè has fet alguna cosa, també et fa millorar. De manera que jo et diria també que hi ha una part important en el nostre ofici i és que tenim com un ofici Heraclitià que sembla que sigui una rutina. En la rutina hi ha la bellesa de la repetició, hi ha la millora de l’habilitat, hi ha l’observació de tots els detalls. I com aquell home que es banyava i que deia que l’aigua no era la mateixa cada vegada que es banyava i que ell no era el mateix cada vegada que es banyava, quan servim una taula al restaurant, jo sé que aquella taula número 10, quan la serveixi, fins i tot el mateix client quan vingui l’endemà, no serà el mateix. I jo servint tampoc no seré el mateix.

01:11:21
Josep Roca. De manera que hi ha tants matisos en la rutina que poden ser tan bonics que generen una certa idea de millora constant. Quan vam ser número u vam comprendre que no, que no era veritat que El Celler de Can Roca fos el número u, que érem els millors del món, no és veritat. I per demostrar-ho, el que vam fer, a banda de no celebrar-ho, va ser fer una gira pel món. Vam decidir tancar el restaurant i durant sis setmanes tancar el nostre restaurant i anar-nos-en 40 persones del nostre equip a cuinar a diferents països. I en aquest cas el que vam fer va ser un viatge, primer de prospecció, per comprendre, escoltar, visitar antropòlegs, cuiners, periodistes, productors. Visitar, impregnar-nos d’aquella cultura i després anar a fer un homenatge a aquella cuina. I vam anar a diferents estats dels Estats Units, a Mèxic, al Perú, a Xile, a l’Argentina, a Hong Kong, a Turquia, a Anglaterra. Va ser fascinant poder incorporar aquella curiositat i comprendre que hi havia 400 plantes diferents a Oaxaca, que hi havia 480 xilis diferents a Mèxic, que hi havia 4.700 patates diferents al Perú, que hi havia una fruita per a cada dia de l’any a Colòmbia i que no en teníem ni punyetera idea de tot això. Poder comprendre que tot allò que et deien a tu, doncs ho podies relativitzar perquè el coneixement és infinit. De manera que això ens va permetre continuar aprenent, comprenent, relativitzant, però aprofitant l’oportunitat per poder tenir una mirada molt més oberta, contemplativa, però també fascinada i també insaciable, de saber que encara tens molt de món per menjar-te, de manera que tens molt de món per menjar-te, tens moltes oportunitats i fes de la teva passió la teva professió. En aquest cas, com a ‘Elogi del viure’, Joan Maragall, un poeta el 1905, diu una cosa així: “Persegueix la teva estrella, el teu talent, allò per a què serveixes, allò per a què ets un entre tots”. I de cada cop de martell, de cada tros que talles amb el ganivet, depèn la salvació de la humanitat. Creu-me que d’això depèn. De veritat que molts ànims i endavant.

01:14:00
Paco. Què tal, Pitu? Soc en Paco. Soc assessor i rendibilitzador de restaurants. Així que tinc, crec, l’orgull, l’honor de trobar-me amb moltíssims hostalers que tots us posen com a referència, sobretot en la part del relleu, que esteu en una segona fase de relleu, i del llegat. Mirant cap al futur, quines coses voleu, quina manera de fer les coses, quins valors, quina visió voleu transmetre a la generació següent que s’està fent un lloc a El Celler?

01:14:31
Josep Roca. Probablement una idea de respecte cap a ells, que es cuidin, que es protegeixin, que gaudeixin del seu talent, que busquin aquest talent. Si és a la cuina, està bé, si no és a la cuina, està bé. Que facin de la seva passió la seva professió, que no es vegin condicionats pel pes d’una motxilla amb tres roques a l’esquena. De fet, ens plantejàvem tancar El Celler de Can Roca d’aquí a 10 anys. Mai no havíem pensat que els nostres fills continuarien a El Celler de Can Roca. És a dir, no sentíem la necessitat que sí que va tenir la nostra mare que els fills continuessin. La nostra mare va treballar sempre perquè els fills no haguessin de buscar feina fora i volia que continuéssim portant el seu restaurant. La cosa es va complicar, la vam embolicar una mica, li vam dir que no, el teu no, volem fer alguna cosa al costat. Es va complicar una mica, però continuem molt bé i anem a dinar cada dia tots a casa de la nostra mare. Tot l’equip, 85 persones, dinem cada dia a Can Roca. La sorpresa és que fa quatre anys, en Marc i en Martí, el fill d’en Joan i el meu fill, després tenim la Maria, 23, la Marina, 23, la Queralt té set o vuit anys, set anys, van dir que volien continuar. Quan ens diuen que sí, endavant, encantats, feliços, orgullosos, agraïts, però també sabent que s’enfronten a una situació de gran responsabilitat i de gran repte. El repte no té a veure amb la nostra mirada. El repte té a veure amb el fet que és una generació jove, la més preparada de la història. Amb el pitjor futur de les últimes tres generacions i de la següent, probablement. De manera que estan més preparats, són millors que nosaltres, tenen més formació que nosaltres, han viatjat més que nosaltres, tenen més experiència, més coneixement que nosaltres a la seva edat, però la mirada dels altres, la mirada de la gent cap a ells. Són millors, però no són els tres germans. És a dir, hi ha una part ja que, sent millors sense obrir la boca, però ja no és el mateix. “Però si encara no he obert la boca, si no he dit res”. Bé, els acompanyarem. Ja fa quatre anys que ens ho van dir, que hem començat un protocol familiar. Començant a discernir tot el que poden ser conflictes i problemes entre els germans pels fills. Perquè ja vaig aprendre que jo no puc sentir el mateix que en Joan o el mateix que en Jordi per la seva filla. Fins i tot al meu fill li vaig dir, quan em va dir que volia ser cuiner, “No vols fer una altra cosa abans?”, perquè no volia pressionar-lo. Bé, se’n va anar a fer ADE internacional i quan va acabar la carrera em va dir: “Papa, ja puc ser cuiner?” Dic: “Sí”. Després t’adones que com a pares també som un desastre. Però en definitiva, aquesta part de no posar pressió. Dit això, seran cuiners? Pot ser, però és que potser seran CEO, o potser seran directors d’hotel, o potser portaran el bar de vins, o potser portaran banquets o Can Roca.

01:18:15
Josep Roca. No volem aplicar cap pressió a això, sinó que ara mateix hi ha una CEO, una directora general d’El Celler de Can Roca, del grup. Ara som 360 empleats en nòmina, de manera que tot a la ciutat de Girona, pràcticament són 10 locals de la nostra ciutat, no hem volgut sortir de Girona, és on ens sentim forts. Ens han ofert propostes a tot el món, però ens ha semblat que a Girona seríem autèntics i volem viure a la nostra ciutat. Hi ha una part també d’aquesta mirada cap als nostres fills, de poder-los explicar que: “Feu el que vulgueu, però viviu on us sembli que té sentit la vostra vida”. Per a nosaltres ha tingut sentit viure allà, estem a un quilòmetre i mig de distància els tres germans, vivint a prop, i en definitiva, que la següent generació sigui feliç, que aprofitin el coneixement que tenen de menjar, de viure la gastronomia com ho estan fent ara, que s’envoltin de bona gent i que ens faran feliços si es dediquen al que els agrada, independentment de l’empresa, de la responsabilitat, del lloc on se situïn o d’on la gent cregui que s’han de situar. De manera que és una part de poder comprendre que, més enllà de la nostra generació, és possible que la següent generació continuï a El Celler de Can Roca, és possible que siguin caps de cuina, és possible que siguin líders del grup Roca, però en qualsevol cas, tot ho hem intentat fer des d’un organigrama estructural d’empresa i des d’una possibilitat en què la seva motivació interna pugui ser prioritària perquè siguin feliços en el seu camí de vida, més enllà del que els hagi passat als tres germans Roca. Bé, acabar amb aquesta idea del concepte de l’èxit que deia Carl Jung: “Espero que l’èxit no et perjudiqui gaire”. I també de Ralph Waldo Emerson, a qui preguntaven què era l’èxit. L’èxit, entre altres coses, podria dir, cuidar un nen malalt, plantar un arbre, arreglar una situació social malmesa, pensar que algú està millor en aquesta vida perquè tu has existit. Jo us diria que també m’agrada sentir la sensació que algú ha estat millor al meu restaurant perquè jo l’he servit. I això també té a veure amb triomfar cada dia, a cada restaurant, amb cada cambrer, amb cada client, cada dia.