“Vaig decidir no donar-me per vençuda i em vaig llençar a la piscina”

Teresa Perales. Em dic Teresa Perales, soc nedadora paralímpica i fa 22 anys que competeixo amb la selecció espanyola.

Susana Riobóo. Hola, Teresa. Soc Susana Rioboo. Soc treballadora social, sociòloga i, no menys important, mare de dos preadolescents de 12 i 14 anys. És un luxe poder compartir amb tu algunes reflexions sobre la vida. Al teu llibre ‘La meva vida sobre rodes’ narres de manera detallada i sincera com amb 19 anys perds la mobilitat de les cames a causa d’una neuropatia. Com afronta una noia d’aquesta edat aquesta situació?

Teresa Perales . Home, no és gens fàcil. Et pots imaginar que tens tot un projecte de vida més o menys planificat al cap i un pensa que és quelcom tremendament dramàtic… I, a veure, no és fàcil. No és fàcil perquè no t’ho esperes, perquè no ho vols, perquè has de viure els teus processos de dol, assimilar-ho, acceptar-ho… Bé, picar de peus no, perquè no podia, però… Però clavar un cop de puny damunt la taula. Saps? Enfadar-me amb el món. Però també he de reconèixer quelcom molt important que crec que en el meu cas va ser transcendental. I és que jo ho vaig viure potser d’una manera… No sé com explicar-ho. Com més pacífica, perquè havia viscut un dol que era molt més intens a la meva pròpia vida, en la meva pròpia experiència personal, que va ser la mort del meu pare. Aleshores, bé, vaig perdre la mobilitat a les cames, vaig haver d’assimilar moltes coses, fer-ne d’altres de manera diferent… I això costa. Però era com: “Puc continuar fent-les”. Saps? Quan vaig perdre el meu pare no el vaig poder tornar a veure mai més. Ell no va poder continuar fent totes les coses. I llavors, a poc a poc… A poc a poc. Això no és de la nit al dia. Un no s’aixeca i diu: “Ja està, ja ho he acceptat, ho he assumit, segueixo endavant. No ha passat res”. És mentida, és clar que ha passat. Ha passat una cosa molt dura. Ha passat una cosa molt dura, a més, quatre anys després de perdre el teu pare. No aixeques el cap. És un núvol que tens allà, però alhora és un recordatori de la vida. I això és una cosa que a mi m’encanta explicar, perquè si hi ha una cosa que em defineix és que soc una gran amant de la vida. Perquè dono gràcies cada dia perquè tinc una cosa que no està garantida, i és que soc viva. O sigui, jo és que ho porto tot al més bàsic, saps? Soc… Tan en essència. D’acord, soc viva? Sí. Bé, ja tinc el més important.

Susana Riobóo. I que la vida continua, a més.

Teresa Perales . Home, és clar. I, a partir d’aquí, ho puc crear. I és clar, vaig viure això. Que el meu pare va morir i allò sí que el va trastocar a ell, per descomptat, no podent continuar el projecte de vida. A la meva edat. El meu pare va morir amb la meva edat. Aquest any que, ara jo tinc 45 anys, hi penso i dic… Ho veia i pensava: “Bé, és gran”. Com que és gran? Si amb 45 anys és que és la flor de la vida. Tens… Doncs mira, jo segueixo competint encara. Segueixo activa i amb tot de somnis i de projectes personals. I aquell recordatori el tinc gravat amb foc.

Susana Riobóo. Va ser el més dur que et va passar i després això altre.

Teresa Perales. I alhora és el que més m’ha fet créixer a la vida. Jo crec que el que més em fa cada dia ser capaç de gaudir d’aquestes coses petites. I no deixar-les passar. Saps? No m’enfoco tant a arribar al final, a aquesta meta.

Susana Riobóo. El que puguis aconseguir, és clar.

Teresa Perales. M’agrada més el caminet. La meta? La meta ja arribarà. Hi ha una meta que espero que d’aquí molt.

Susana Riobóo. És clar. Teresa, com arriba la natació a la teva vida? Perquè, segons tinc entès, quan vas decidir dedicar-te a això tot just… No sabies nedar o…

Teresa Perales . No, no sabia nedar. Jo era karateka.

Susana Riobóo. Fixa’t.

Teresa Perales. A mi no m’agradava nedar. Em semblava un rotllo, era avorrit. Però això, a veure, un moment. Això de ficar-se dins l’aigua, que no és natural. No, les persones…

Susana Riobóo. Les persones no…

Teresa Perales. Caminem fora de l’aigua, no sabem respirar dins l’aigua. Aleshores, tirar-te a la piscina, d’haver de coordinar braços, cames, respiració, o sigui, aquesta posició hidrodinàmica. A mi què m’expliques? No, no. Aleshores jo era més… Doncs això, a mi m’agradava clavar guitzes, era karateka. I la veritat és que vaig ser karateka perquè de molt petita els meus pares em van portar a aprendre a nedar, però no ho vaig aconseguir. No em va agradar i els monitors van dir als meus pares: “Millor que faci un altre esport, que això mai farà per a ella”.

Susana Riobóo. Qui t’ho havia de dir?

Teresa Perales . Bé, hi ha gurus. Jo llavors no duia escrit: “Doneu-me temps, que arribaré a ser nedadora”. Aquí, així, com una etiqueta. Aleshores ho vaig descartar. Vaig fer karate i després, quan em vaig quedar en cadira de rodes, és quan se’m va acudir ficar-me a la piscina. Però no creguis que era perquè volia competir. Què va, què va. Era per fer una mica d’exercici. A veure, passava hores al gimnàs fent rehabilitació, després havia estat d’estiueig amb la família i havíem, bé, anat a un apartament. Hi havia una piscina superpetita, d’uns 12 metres, saps? Una minúcia. I jo vaig començar amb una armilla salvavides. Sí, més discret…

Susana Riobóo. Nedaves així?

Teresa Perales. Sí. És clar, jo no sabia nedar I a més l’estabilitat, tu pensa que al principi, és clar, no et mantens sobre tu mateix. Jo m’asseia a la vora de la piscina i queia cap als costats. No tenia força. I és clar, t’has de recompondre. El teu cervell ha d’identificar les parts del teu cos que encara responen. Aleshores, fins que no desconnecta, és un procés difícil, saps? I al principi em va costar. Però em va agradar molt aquesta sensació de surar, de llibertat, de dir: “Ostres, soc independent amb el meu cos. Torno a recuperar aquesta sensació de control.

Susana Riobóo. No et limiten les cames a l’aigua.

Teresa Perales. És clar, perquè suraven. Aleshores jo em movia i vaig dir: “Això m’agrada. Quan torni a Saragossa després de l’estiu m’apuntaré a nedar”. I llavors vaig caure en mans d’algú meravellós, que va ser el meu primer entrenador, que em va dir: “Ets un diamant en brut que hem de polir”. I em va captivar. Ho deia a tothom, però jo vaig pensar que era especial.

Susana Riobóo. Que bé.

Teresa Perales . I em va agradar molt i vaig començar a nedar. I així va ser com…

Susana Riobóo. És clar, però que de no saber nedar, a ser la nedadora espanyola paralímpica més llorejada, amb 26 medalles…

Teresa Perales . Jo ho penso i dic, això… Si m’ho haguessin dit aleshores, oi? Hauria pensat que era una ximpleria i que s’ho estaven inventant i que: “Sí, ves a motivar algú altre, que tu estàs exagerant”. Però és que aquesta vida és això. No podem descartar coses. Saps? Qui no ho intenta sens dubte és qui no ho aconsegueix. Si jo no soc en aquell moment a la piscina per competir, no tindré oportunitat de guanyar. Si em rendeixo abans d’intentar-ho, òbviament no només és que no guanyaré, sinó que a més perdré. Aleshores cal ser-hi en els moments importants. I els moments importants són els que tu creus que per a tu són importants. I és clar, a mi la natació m’ha donat recuperar una mica aquest orgull personal de “jo puc”. “Jo valc”.

Susana Riobóo. És clar, perquè ha estat un camí, sobretot d’això, de molt esforç, superació, d’entrenaments molt durs i moltes emocions.

Teresa Perales. Sí.

Susana Riobóo. Quines lliçons de vida…? Quines lliçons has après i quins somnis has complert?

Teresa Perales . Sí. Doncs és un aprenentatge continu. Jo crec que tots els esportistes en general, no només els paralímpics. Tots els esportistes anem integrant a la nostra vida una sèrie d’aprenentatges que rebem a través de l’esport. L’esport ens ensenya, jo crec que sense voler, a ser això de què ara tothom parla. Això de la resiliència. Que això, per cert, ho vaig descobrir un dia en un llibre. No tenia ni idea de què era. Ho sentia dir a un munt de gent i un dia vaig llegir un llibre i em posaven d’exemple de resiliència. Vaig pensar: “De debò? O sigui, jo soc la resiliència”. O sigui que caus i et tornes a aixecar i ja està. I tires endavant. Doncs això és això. I aleshores els esportistes aprenem que el primer dia no surt. El segon tampoc. El tercer… Però ho segueixes intentant i hi ets. I un rere l’altre, un rere l’altre. I què creus? Que guanyes a la primera? Doncs no. Aquí no hi ha un llibre d’instruccions en què dius: “A més B igual a C i si faig això serà…”. No. Tu pots entrenar-te moltíssim. Pots estar quatre anys de la teva vida preparant uns jocs i arriba l’hora de la veritat i ni tan sols et classifiques. Doncs perquè has tingut un mal dia, perquè has fet un gest incorrecte que t’ha restat temps i aleshores et guanyen. Són tants els factors que el que més aprens com a esportista és: tens paciència, tens un saber estar, saps esperar, però saps continuar. Que això és molt important. Saps seguir el camí per, quan arribi el moment, fer el do de pit. Aleshores, jo emocionalment, és clar, he après molt. He après a gestionar moltes emocions que…

Susana Riobóo. A gestionar.

Teresa Perales . És clar, a l’esport… Bé, i extrapolables a la vida en general. Jo era supertímida per parlar en públic. Bé, no et pots imaginar fins a quin punt. Jo a classe mai aixecava la mà perquè em moria de vergonya. Jo era extravertida amb el meu grup, saps?

Susana Riobóo. Amb els que coneixies, és clar.

Teresa Perales. Home, és clar. D’explicar-ho tot. Però no em posessis davant de 15, que amb 15 ja ho passava malament. I llavors quan et treien a classe i havies de dir la lliçó, Déu meu, que malament ho passava. Res, horrible. Doncs mira, l’esport, em va fer enfrontar-me fins i tot a la por escènica. A la por escènica per la qual t’has estat preparant, doncs això, quatre anys de la teva vida. Posa’t en situació: entrenes quatre anys, doncs jo què sé, sis dies a la setmana, entre una doble sessió cada dia, de vegades set dies a la setmana, per a 35 segons. O sigui això cal entrenar-ho… Però no només la part física, és que cal entrenar…

Susana Riobóo. L’emocional.

Teresa Perales . És clar, la part mental de gestionar aquesta por, aquest terror, aquest pànic. Jo a més soc superdefensora de la por. La por és meravellosa. Sí, si no tinguéssim… La por és meravellosa com a alerta, és meravellosa com a emoció de protecció, perquè la por només hi és perquè surtis corrent. En un moment determinat t’enfrontes a una situació que et posa en perill i la por t’alerta i et diu: “Surt d’aquí”. Però és clar, el problema és quan la por t’envaeix tant que et bloqueja. I aleshores et deixa avançar. Per exemple, tens projectes personals que fa temps que penses: “És que no sé si llançar-m’hi, si no llançar-m’hi…”. Perquè és clar, després a part de les incomoditats que tens la responsabilitat que quan t’hi llances ho has de fer, saps? Et llances a la piscina de veritat, amb totes les conseqüències. I tots aquests esdeveniments mentals que tenim molt sovint estan massa influïts per la por que tenim. I llavors és quan perds de debò, quan la por t’envaeix tant que no et deixa fer.

Susana Riobóo. És clar.

Teresa Perales. Saps? Una cosa és que t’impedeixi cometre bogeries. Jo agafo, em poso a l’ampit de la finestra i no em llanço perquè sé que em mato, perquè tinc por de matar-me. Per si de cas, no intento volar. Ja he vist que altra gent no ho ha aconseguit, així que jo, per si de cas, no. Però hi ha altres vegades que tinc por de fer coses perquè són reptes personals i m’hi llanço amb xarxa de seguretat. Una xarxa de seguretat que és simplement una cosa que em fa estar segura. Doncs tenir un pla A, un pla B, un pla C. Saps? Tenir les meves eines que em facin sortir del pas si veig que la cosa es va torçant, però mai deixo de fer per por de les conseqüències.

Susana Riobóo. Sortir una mica de la zona de confort.

Teresa Perales . És clar. Jo soc molt defensora de… El melic és un rotllo. El pots tenir preciós. A mi me’l van deixar bé en néixer. El tinc rodonet cap endins, està bé, però és avorrit. I a més crec que qui es mira massa el melic és superegoista. Jo en això penso molt en el meu pare. Penso de veritat, i això és una filosofia que porto al màxim, ell no va poder triar ser-hi o no ser-hi, però jo trio el que faig amb cada segon de la meva vida. I no penso perdre ni un segon mirant-me el melic, perquè no val la pena. Perquè hi ha qui donaria el que fos per estar aquí asseguda. Saps? I havent tingut la meva vida amb totes les coses bones i amb totes les coses dolentes. Aleshores, res, no s’ha de ser egoista. Cal pensar una mica més en el que suposem dins del món, que tampoc som… No som el melic del món. Quan un fa moltíssim temps que competeix, és clar, de vegades pensa: “I com mantens el nivell?”. Aquesta pregunta me l’han fet cent milions de vegades. “Teresa, després de tants anys competint, vint anys i escaig competint. I la motivació d’on surt?”. Doncs una altra de les meves filosofies de vida és que m’encanta portar la contrària al mètode SMART. Això ho vaig estudiar quan estudiava la formació de Coaching en Intel·ligència Emocional, que van insistir a explicar-me: “Mira, Teresa. El mètode SMART és: tu tens un objectiu que ha de ser específic, que a més ha de ser mesurable, assolible, realitzable i temporalitzable”. I jo deia: “Doncs ja no hi estic d’acord”.

Perquè a veure: específic sí. Jo sé què vull. Vull anar a uns jocs. Mesurable sí. Vull guanyar una, dues, tres… Home, quatre millor. Amb dues… Bé, vull guanyar medalles, unes quantes medalles. O sigui, mesurable. Temporalitzables. Sí, em queden tants dies per anar als jocs, a la competició important, el que sigui. El meu problema és això d’assolible i realitzable. Però com ho saps? Abans d’intentar un objectiu, com el planificaràs pensant si serà assolible o realitzable? Però és que fins que no t’hi poses no ho saps. O sigui, jo pensava que era inassolible fer un rècord del món. Era com una línia imaginària. Tu imagina’t que hi ha un llistó aquí que dius: “Impossible. Fa no sé quants anys que no es bat. Doncs potser no es pot fer”. Fins que el vaig batre. Vaig notar alguna cosa en batre’l? No, jo només m’hi vaig posar, vaig nedar tan ràpid com vaig poder, vaig arribar, vaig veure la marca i vaig dir: “Ostres, he fet rècord del món. Uau, quina passada, no?”. De vegades ens entestem a posar-nos aquests llistons… aquestes línies, que al final són línies imaginàries i són d’alguna manera excuses que ens fan sentir més còmodes. “Tinc aquesta línia. Com que no puc…”. Però és mentida. És només que no em ve de gust intentar-ho. Jo soc més de fins a l’infinit i més enllà. És a dir, jo vull, en aquest agraïment a la vida, perquè tot parteix d’això tan bàsic que et deia al principi, en el meu agraïment a la vida jo vull arribar al màxim. No al màxim només en el rendiment esportiu o personal, no, no. Al màxim d’aprenentatge de vida en general, d’aprofitament del temps en general. Saps? Que soc aquí i hi soc per alguna cosa i per a alguna cosa i per a algú. I aquest per a algú, fixa’t que tinc un nen de 10 anys, però aquest per a algú sempre ha de ser el més important per a mi. Saps? Perquè soc jo qui fa les coses. Després ja entrem en allò que vull que quedi després. Però ho faig sobretot perquè soc jo la que ha d’aprofitar el temps.

Susana Riobóo. I una mica a col·lació amb això. Tu que fa 20 anys que ets a l’elit de la natació i que ho has guanyat gairebé tot, què et motiva a continuar competint?

Teresa Perales. Tinc diverses motivacions en realitat. A veure, pensa que sempre, quan ets al cim, sempre diuen que el més difícil és mantenir-s’hi. Que arribar, bé, pot haver estat un cúmul de circumstàncies, pot haver estat una mica de sort. Després ja esforça-t’hi i aguanta-hi vint anys. Bé, hi ha una mica de sort. Bé, també ha sorgit això. Que he tingut molt d’entrenament, molta qualitat d’entrenament. Tinc aquesta part d’orgull que vull fer-ho bé, vull fer-ho al més perfecte possible. I s’hi han anat incorporant altres elements. Doncs s’hi ha anat incorporant l’element més important de tothom. És el meu petit.

Sí, que el meu fill, i tu, que tens família, ho saps. Quan el teu fill et diu: “Mama, és que vull que segueixis sent campiona”, doncs jo he d’intentar continuar sent campiona.

Susana Riobóo. N’està superorgullós.

Teresa Perales . Passi el que passi, he de ser-hi. Jo vull veure als seus ulls aquesta mirada de fascinació. Saps? Que probablement la tindria igual si no guanyés les medalles, però vull ensenyar-li-ho a través dels meus entrenaments i de les meves vivències i de com ell m’acompanya a les competicions. No sempre, però bé, alguna, que m’acompanyi. I el dia a dia. Que vegi com pateixo també. Que vegi quan arribo a casa destrossada perquè tinc molts dolors o perquè no m’ha sortit bé. I com t’aixeques després d’això i dius: “Mira, amor meu, no puc més. Això és com quan tu estudies. Que sí, que avui no et ve de gust, que ja estàs cansadíssim, que estàs fins als nassos de tant estudiar. Doncs a mi em passa el mateix, estic fins als nassos d’entrenar-me, però vull guanyar. Doncs és que aquest és el camí, llavors m’hi he d’esforçar”. I la millor manera que tinc d’ensenyar-ho és sobre la pràctica. I això realment és el que em motiva més. I després torno una altra vegada a aquesta part de l’agraïment. Mentre el meu cos segueixi podent, crec que no vull renunciar-hi. Tampoc no prenc la plaça a ningú. No… O sigui, tinc dret, a més, a seguir-hi. I, escolta, mentre segueixi guanyant medalles… Arribarà un dia més aviat que tard en què, bé, hauré de dir-hi adeu, passaré a una altra etapa. És una etapa que estic preparant des de fa mil anys. O sigui que estic a punt. O sigui, no deixo de competir per por del que pugui… No, de cap manera.

Susana Riobóo. Si proposant-te un futur: Doncs ja, amb aquesta edat…

Teresa Perales . No. És que, a més, tampoc crec en posar… Igual que no crec en aquestes línies imaginàries, no crec en aquesta data de caducitat. El cos m’ho dirà. I la ment també, quan estigui preparada, quan no em vingui de gust, quan hi hagi coses que siguin més importants. Però tu saps com m’ho passo de bé?

Susana Riobóo. Això és el més important, si t’agrada.

Teresa Perales. És clar, a mi m’agrada molt competir. M’encanten aquestes experiències amb els meus companys, ser-hi, animant-los, cridant i plorar junts de felicitat o consolar-nos quan la cosa no ha sortit bé. Doncs quan m’escolten els noiets joves, aquí “Mami Tere” que em diuen, i els vaig explicant les meves facècies, les meves anècdotes… Això m’agrada molt. Passar el llegat així està molt bé.

Susana Riobóo. Quina meravella. I després, ja ho has comentat una mica, però bé. Què és el més gran que t’ha donat l’esport i sobretot quin ha estat el teu èxit més gran? Que crec que sé què em respondràs.

Teresa Perales . Sí, sí, és clar. L’èxit més gran sens dubte és el meu fill.

Susana Riobóo. El teu fill.

Teresa Perales . Però fixa’t, el més bonic és que… Crec que el millor de la meva història no té res a veure amb les medalles. Però sí amb el meu fill, perquè és el més bonic del món, què t’he de dir, saps? És la persona més especial, més increïble, més preciosa, més bona i més generosa que conec. El meu fill.

Susana Riobóo. Pitet.

Teresa Perales . O sigui, efectivament. Espera, que em netejo. Però el meu fill a més és conseqüència d’una decisió que vaig prendre en un moment determinat. I la primera decisió que vaig prendre va ser: No em dono per vençuda. Aquesta decisió va ser: “Em llanço a la piscina literalment i metafòricament parlant”, saps? Jo continuo amb la meva vida. És un moment molt difícil. Quan em vaig quedar en cadira de rodes em vaig posar l’armilla salvavides, em vaig enfrontar a la por de com em mirava la gent. La gent em mirava amb pena, em mirava amb… Fins i tot amb un cert pudor. “Però fixa’t, pobreta, tan primeta, si no té força per a res”. Com si fos un projecte de vida completament frustrat. Que ja no valia la pena. I jo em vaig entestar a portar la contrària, saps? Tampoc de manera premeditada i dir: “Avui surto al carrer i em menjo el món”. No. És simplement, bé, també em vaig anar deixant portar una mica i vaig anar sent jo. Llavors vaig seguir amb la meva vida, em vaig enfrontar a tot això i vaig canviar la manera com em mirava la gent. Aleshores ja no em miraven amb aquella llàstima i em van començar a mirar amb: “Escolta, ha guanyat medalles. Compte, compte, que ha estat en un mundial, que ha tornat”… De pobreta, res. Quedava algú que deia allò de pobreta, però jo de seguida ho capgirava. I vaig aprendre que és molt important com et mostres als altres. Si tu vas de pobret, doncs al final…

Susana Riobóo. Et veuen com a pobreta.

Teresa Perales . Et veuen com a pobreta. T’ho diuen i t’ho pots creure. Però, si tu treus pit, doncs al final també convences qui tens al davant. I aleshores era una mica com el meu escut. Jo convenceré els altres del que jo ja sé que tinc dins. Aleshores vaig començar a competir i com que competia em van fer una entrevista. El meu marit, que treballa en televisió, em va fer una entrevista. Aleshores era el periodista i era el que m’entrevistava. “Teresa, com t’ha anat pels jocs?”. I jo: “Molt bé”. I res, ens vam enamorar, ens vam casar, vam tenir la criatura. Aquest noiet n’és el fruit. I per això és el meu èxit més gran. Perquè és més que un èxit personal de guanyar una medalla, que en guanya molta gent, és un èxit personal d’haver vençut el moment difícil. En aquest moment en què prens la decisió de rendir-te o seguir, de tocar fons i quedar-te al final, al fons, o de tocar fons i seguir cap amunt. Jo vaig sortir a la superfície.

Susana Riobóo. Sens dubte. Bé, una mica canviant de tema. Com creus que afecta la mobilitat reduïda, tenir problemes de mobilitat, al teu dia a dia?

Teresa Perales . Doncs mira, t’has d’organitzar molt al final. Quan tens mobilitat reduïda, has de planificar el teu dia de vegades en funció dels llocs on aniràs. Si tenen… Si són accessibles, si no, si hi haurà barreres arquitectòniques. Després a veure qui em trobo. Ara ja ho porto bé, però al principi… Al final hi ha barreres que són més difícils de salvar. Les físiques ja les veus. Si jo ja ho sé. Perquè ara entres a Google Maps i ho veus. Fins i tot hi ha aplicacions com Mapcesible, de Telefónica, que et permet organitzar-te i saber si un lloc és accessible o no. Però hi ha altres accessibilitats que són més complexes. Aleshores has de tenir… Has de fer de vegades més el teu do de pit. Has de tenir una predisposició positiva per no quedar-te estancat i dir: “Bé, passi el que passi. Què hi ha escales? Tinc braços, pujaré amb el cul. Saps? Estil sargantana, però al revés. Doncs més o menys.

Susana Riobóo. És clar, et volia preguntar a quins obstacles o barreres t’has d’enfrontar habitualment. Però ja m’ho has dit.

Teresa Perales . Mira, sí. La veritat és que les d’accessibilitat pura i dura arquitectònica, com que sempre em vaig entestar que mai la cadira de rodes o la manca de mobilitat em suposés un drama o alguna cosa insalvable, saps? Jo què sé, he estat al desert i m’he mogut amb un tot terreny. No tenia tasses de vàter. O sigui, hi va haver… Aleshores hi ha com a molt forats o la sorra. Doncs t’emportes una cadireta de tisora d’aquestes de platja amb un foradet i ja està. I el ponxo i quedes discreta. Un vàter portàtil fantàstic. Si algú ho vol patentar, endavant.

Susana Riobóo. Doncs, mira, si ho fas…

Teresa Perales . Perquè jo no ho patento. Te’n vas a les piràmides i, és clar, tenien el mal costum de no posar rampes ni ascensor, escolta. Doncs això, agafes i puges de cul. Que arribes a una casa i no tenen ascensor? Doncs et llances a terra i puges a cops de cul arrossegant-te. Al final és una mica el reflex de la vida. Deixes que un esglaó estúpid et bloquegi el projecte o no. O si tu creus en alguna cosa fermament, deixa de donar-hi voltes. O sigui, dona voltes a com solucionar el problema, però no et quedis estancat en el problema. Al final és una qüestió de voluntat i la voluntat, sempre s’ha dit, no? Que la voluntat és tan forta que mou muntanyes. Doncs això és el que faig jo al meu dia a dia. Moure muntanyes cada dia.

Susana Riobóo. Sí, sí. No hi ha més remei. I llavors com a mare, per exemple, i atleta paralímpica, què creus que es pot fer a les escoles? Què podem fer a les escoles i a la societat per millorar la vida de les persones amb problemes de mobilitat o amb discapacitat?

Teresa Perales . Sí. Doncs mira, aquesta… La veritat és que és una cosa que a Espanya encara hem d’insistir-hi una mica més. Hi ha molts projectes d’associacions que van a escoles per sensibilitzar. Jo mateixa. Ves si no he recorregut escoles de tot arreu d’Espanya. De fet, fins i tot fora d’Espanya. A Suïssa he arribat a anar a una escola internacional perquè m’hi van convidar per fer una xerrada per sensibilitzar sobre l’esport, sobre la discapacitat. De vegades també sobre esport i dona. Bé, al final jo ho tinc tot. Tinc tots els cromos.

Susana Riobóo. Sobre això després et preguntaré una altra cosa.

Teresa Perales . Sí, tinc tots els cromos. El més important és educar i l’educació s’aconsegueix des que som molt petitets. El meu fill et garanteixo que mai es preguntarà si una persona amb discapacitat és vàlida o no per fer una feina. O sigui, aquest “item”, aquest factor, mai entrarà dins d’alguna cosa que és important al currículum. Però jo he viscut el que és que em preguntin: “Escolta, tu vas en cadira de rodes? Aleshores no podràs fer això, això i això. Amb la qual cosa no pots treballar de físio”. Perdona? És clar que… Bé, he de fer altres coses diferents, però és clar que puc treballar-hi. Aleshores els nens que ja des de petitons conviuen o amb la discapacitat o qualsevol altre tipus de diversitat, és clar, no hi paren atenció. Ho veuen amb naturalesa.

Susana Riobóo. Ho han viscut des que van néixer.

Teresa Perales . És clar, ho naturalitzen, que és el següent pas, fins i tot, sota el meu punt de vista, a la normalització. És quan ja forma part de tu i ja està. Recordo que el meu fill tenia dos anyets, jo crec que era, sí. Ens estàvem dutxant i se’m va escapar una mica la cadira i li vaig dir: “Nano, amor, em portes la cadira?”. I se’m queda mirant i em diu: “Mama, és veritat. Què és que tu no pots caminar. Que necessites la cadira”. I jo vaig pensar… Vaig empassar saliva i li vaig dir: “Clar, amor”. I diu: “És veritat, te la porto”. I ja està.

Susana Riobóo. Com a cosa normal.

Teresa Perales . És clar. I va treure tot el ferro a l’assumpte, perquè no en tenia. Veritablement era allò amb què havia conviscut i ja està. I sap que la mare arriba…

Susana Riobóo. Ell ho porta des del naixement.

Teresa Perales. És clar. I la mare podrà fer de tot. Fins ara no he deixat mai de fer res. Potser el dia de demà hi haurà alguna cosa que de veritat no puc, però fins ara.

Susana Riobóo. Bé, si encara no t’ha passat…

Teresa Perales. I serà llei de vida també, o sigui que ja està.

Susana Riobóo. No ho crec. Abans has parlat una mica del paper de la dona. Aleshores ho uneixo amb la pregunta que volia. Quin creus que és el paper actual de la dona a l’esport? I després també en l’àmbit paralímpic.

Teresa Perales. Sí. Bé, a veure. Aquí he de llançar una… Llançar una llança a favor esport paralímpic. I és que és clar, com que la nostra història és més jove, la veritat és que ha nascut en una època en què diguem que la dona té molt més recorregut i molta més importància, tot i que encara en l’àmbit de federacions, de Comitè Paralímpic i altres, doncs encara queden més dones. A veure, jo que hi soc de fa anys i he tingut molta relació amb federacions territorials, federacions internacionals i moltes vegades m’han preguntat: “A veure, per què no hi ha més dones?”. Bé, de vegades és més fàcil dir: “Perquè no ens han donat l’oportunitat”, però després també cal reconèixer i entonar el mea culpa. I és perquè a part que no hi hem tingut tant accés, quan n’hi hem tingut, potser en algunes ocasions, doncs no ens hi hem atrevit. I m’hi incloc perquè ens inclourem totes. Però no ens hem atrevit realment a pujar fins allà. A veure… És que aquesta és una pregunta que a mi em costa de vegades dir, perquè, és clar, jo penso en la dona i jo penso en mi. I a mi dona’m una oportunitat i jo m’hi tiro de cap. Però després reflexiono i recordo, i recordo converses amb companyes, i sense donar noms i sense donar dades excessives. Recordo companyes d’equips i em diuen: “Ja, Teresa, però és que jo he hagut de signar una clàusula en què em diuen que no em puc quedar embarassada, que si em quedo embarassada em fan fora de l’equip”. I penso: “Sí, és clar”. Després recordo quan jo em vaig quedar embarassada i la meva baixa no va ser per maternitat. La meva baixa va ser per lesió i la van tractar com una baixa per lesió. També és cert que mai no s’havia donat el cas que una esportista paralímpica es quedés embarassada i tingués nadons. Vam ser, a més, aquell any dues.

Susana Riobóo. Sí?

Teresa Perales. Llavors van estudiar el cas de… I, bé, van sortir per aquí. Ara les coses realment han millorat moltíssim, perquè tothom té molt més integrat que les dones, per descomptat, esportistes és clar que tenim nens i continuem la nostra activitat esportiva, esportiva professional, i podem incorporar-nos a les competicions. I de fet s’ha demostrat fins i tot que hormonalment és fantàstic i que fem molt bones marques i que sí, exacte. Però després, és clar, penso en l’altra part, que… En allò que he viscut jo. Com a esportista a mi m’ha costat molt prendre la decisió de: surto fora de casa per entrenar-me, surto fora de casa per competir. I surto fora de casa no és un cap de setmana, no és una setmana, és que de vegades me’n vaig inclús un mes i mig fora de casa, tot sencer seguit, des que el nen era superpetit. És que jo el meu fill, la primera competició que vaig fer després de donar a llum, me’l vaig endur. Tenia el nen… Doncs tenia uns nou mesos o així. I és que jo encara li donava el pit. I venia amb mi, jo acabava de donar-li el pit i hala, a competir. El meu fill sortia… Un europeu a Berlín. Bé, també, aquesta decisió l’hem de prendre les dones. Al final els nostres cossos, és clar, ens fan de vegades fer aquest parèntesi o no, o mantenir aquest, no parèntesi, sinó mantenir la nostra activitat esportiva. Però prendre aquesta decisió de no sentir-nos mala mare perquè deixes el teu fill, perquè jo anteposo els ensenyaments que li ensenyo. El que la criatura aprèn amb mi, que crec que no és tant passar-hi molt de temps, sinó que el temps que hi passes de debò sigui superinteressant. I això que jo passo molt de temps amb el meu fill, moltíssim, perquè m’encanta. És el que més feliç em fa al món.

Susana Riobóo. Ho compagines bé?

Teresa Perales. Sí, sí. Afortunadament tant per la feina com pels entrenaments. Home, excepte les concentracions que tinc estructurades i altres. Però bé, intento organitzar-me perquè trastoqui al mínim possible la logística familiar. No sempre ho aconsegueixo i a vegades cal tibar de tota la família per aconseguir que atenguin el petit. Però bé, el petit també ha tingut aquestes vivències, és clar. Ha vingut amb mi al CAR de Sierra Nevada, ha conegut esportistes superfamosos i li ha estat igual. Perquè per ell eren doncs sí, aquests esportistes que jugaven amb ell al billar. O a bàsquet o… Doncs al que fos. I això també és bonic, que…

Susana Riobóo. Home, una experiència. Experiències per a ell per al futur, enriquidores.

Teresa Perales . Exacte. Aleshores això és el que anteposo, saps? I per això com a dona el que vull sempre és mantenir la meva autonomia personal i que jo em senti sempre… Que em trobi bé. Que em senti orgullosa de mi mateixa i ja està. I que les meves decisions… Mira, això és com quan et quedes embarassada i recordo que la meva mare sempre em va dir: “Sempre tindràs raó. Amb el teu fill, sempre tindràs raó”. I és veritat. Perquè sempre ho faràs des del cor. Aleshores sempre tindràs raó, mai ho faràs per fer-li mal o per… No. Tots cometem errors, però ho fem tenint raó.

Susana Riobóo. Sí, és veritat.

Teresa Perales. Oi que sí?

Susana Riobóo. Teresa, m’encanta que sempre apareixes amb un somriure d’orella a orella i et volia fer dues preguntes. El primer: com t’ho fas per ser tan optimista? I el segon: quin paper té i ha tingut el sentit de l’humor a la teva vida?

Teresa Perales. Doncs, la veritat, això de ser tan optimista jo crec que és a la sang, saps? A veure, no és que sigui a la sang, és que és el que he après des de petiteta. He mamat això, gaudir de les cosetes petites, gaudir de la meva família i jo crec que soc optimista per naturalesa perquè em va molt millor així. Perquè he descobert que s’és més feliç, saps? Aleshores jo sempre he tingut… O sigui, explico acudits molt dolents, però tinc molt sentit de l’humor. Ric amb qualsevol ximpleria. A la meva terra, que jo soc aragonesa, diem “encanarse de la risa”. Això és que rius tant, tant, tant, tant, que acabes rebolcant-te per terra de plorar, saps? De riure. Jo soc així. Soc de riure superfàcil. I de seguida se’m nota perquè… El meu marit i el meu fill es moren de riure amb mi perquè… Soc molt agraïda. Expliquen un acudit, doncs mira. Passo l’estona.

Susana Riobóo. Rius.

Teresa Perales . Ric amb qualsevol ximpleria. Però és que crec que és important tenir sentit de l’humor, perquè a més, segregues una sèrie d’endorfines i tal, ets molt més feliç. Però després, perquè també hi ha massa drama pel món com per quedar-te mirant només el drama. I sempre he pensat a més, que un ha de crear la seva pròpia espiral optimisme i felicitat. Ser feliç depèn de tu al final. Jo et puc estar dient: “Mira, has de ser molt feliç, has de fer això, això…”. I tu dius: “Sí, tu digues per aquí, que m’entrarà per aquí i em sortirà per allà”. Perquè si tu no vols, no serveix de res. Aleshores cadascun té les seves eines, les seves aspiracions, necessitats. Aleshores jo, el meu plantejament, jo tinc una teoria que sona molt rara, que és la teoria de l’espiralisme. Que seria: jo soc el centre de la meva espiral d’optimisme i de felicitat. Aleshores poso al meu voltant el que necessito per ser feliç i el que no, ho rebutjo. De vegades momentàniament i de vegades definitivament. Per exemple, que em perdoni el meu marit, perquè la veritat és que acostumo a posar-lo d’exemple. Que m’enfado amb ell, el trec una estona de l’espiral. Que m’hi reconcilio, el torno a ficar a l’espiral. És una cosa molt banal el que acabo d’explicar, però realment em fa la impressió que moltes vegades vivim com en una recerca d’aquesta essència de la felicitat que no existeix. I l’essència de la felicitat és la que cadascú vivim cada dia. És: estic viva, és que soc feliç perquè estic viva. Saps? Tinc l’oportunitat de fer coses. Mentre tingui un segon davant meu, doncs és que ho faré.

Susana Riobóo. Petits moments que es construeixen.

Teresa Perales . Aquests petits moments que són els que construeixen la teva vida. Els que quan tu mires enrere dius: “És que he tingut molts motius per ser feliç”. I sempre m’ha xocat que a la gent l’impacti que vagi amb cadira de rodes, he tingut aquesta malaltia, vaig perdre el pare… En fi, els drames que m’han sorgit a la vida. Com més gran ets, més drames vas tenint, perquè hi ha gent que es va quedant pel camí i mira. Però alhora et fas més fort i més, no roca, sinó que tens més porus oberts per abraçar la vida, saps? Aleshores com que vas aprenent i vas experimentant, doncs vas veient el que és l’essència de la felicitat. I a mi me l’ha donat recórrer el món. He conegut tanta gent pel món, tanta gent en situacions tan dramàtiques que m’han fet pensar: “Ostres, Teresa, no et queixis”.

Susana Riobóo. “Soc una afortunada”.

Teresa Perales . Home, si us plau. De debò que sí. És que jo tinc amics repartits per tots els racons del món. Bé, és una exageració, però per molts racons. I hi penso i, és clar, en llocs on tenir discapacitat pot suposar la mort, o bé perquè no tenen mitjans per poder sobreviure, o bé perquè directament estan condemnats a mort, perquè no mereixen viure. Perquè són cultures que persegueixen aquestes “tares”. Que si et passa alguna cosa és perquè t’ho mereixes. Jo he conegut gent que s’hi enfronta. I visc en una societat que m’ha costat que em respecti una mica al principi, sí, que em respecti com jo vull. Però he estat capaç d’aconseguir aquest respecte i veig el respecte en la gent i veig… Visc en una societat molt còmoda, en què…

Susana Riobóo. Ets afortunada, sí.

Teresa Perales. És clar. On tenim accés a moltes coses i puc tenir el meu fill i puc treballar i puc conduir el meu cotxe. Quan això ho comentava en alguns llocs: “Teresa, però tu condueixes? I t’ho permet, el teu marit?”. I jo: “Sí, és meu, el cotxe”. I sí, és clar que m’ho permet el meu marit. “Però tu tens diners?”. Sí… És clar.

Susana Riobóo. Tu treballes i tens la teva família.

Teresa Perales . És clar. Doncs sí. Aleshores penso en això i buf. Què és l’essència de la felicitat? Doncs per mi és això. És el més bàsic. És estar viva i ser capaç de donar gràcies cada dia per les oportunitats que tinc al davant.

Susana Riobóo. Quina meravella. De tots els treballs, contextos i experiències vitals, quines lliçons de vida destacaries i quines són les que més t’han fet créixer com a persona?

Teresa Perales. Aquesta pregunta té molta barreja.

Susana Riobóo. Sí, sí.

Teresa Perales . Doncs a veure, mira. Jo crec que em quedaria que tots tenim una responsabilitat. Saps? Estem massa acostumats a llançar pilotes fora, que ens resolguin els problemes els altres i fins i tot a pensar que no tenim aquesta capacitat, no? Aquest poder de canviar les coses. I a mi m’agrada això de: “Si vols que les coses canviïn, provoca tu mateix el canvi”. No és més que una modificació del que deia Einstein, que si sempre fas el mateix, mai res no canvia. Això ho he viscut com a esportista. Si sempre fas el mateix i el resultat no t’agrada, doncs has de fer les coses diferents perquè canviï el resultat. I després ja és més proactiu. Doncs com ho dic jo, que si vols que les coses canviïn, siguis tu mateix qui agafi les regnes de la teva vida, qui agafi el toro per les banyes i qui li doni la volta, reblar el clau o girar la truita… En fi, totes les dites que puguem tenir en aquest país. La veritat és que m’agrada fer això, perquè és la meva manera realment d’agrair. He repetit diverses vegades, i ho has vist, això de donar les gràcies a la vida per tenir aquesta estoneta per davant per somiar i per creure que alguna cosa és possible. I després tinc aquesta responsabilitat d’intentar deixar alguna cosa, no? Mira, això és una mica egoista també per part meva, però quan va morir el meu pare, em vaig adonar que em feia molta pena que la gent se n’oblidés. Ningú no l’ha oblidat. Els que el vam conèixer, òbviament, i a més una persona tan extraordinària com era ell, no? Però… És com si el llegat, la seva empremta, quedés només en nosaltres. No la va poder compartir amb el món i jo tinc aquesta part massa vanitosa. Saps? Que m’agradaria que la meva empremta arribés més lluny.

Susana Riobóo. Arribés a més.

Teresa Perales. Sí, una mica més que només el meu fill. M’agradaria que la meva vida hagués servit per alguna cosa més. El que més he après és que el món segueix, fins i tot sense que tu en formis part. I això ho vaig aprendre amb el meu pare, i altres vegades que he estat a l’hospital ingressada. I he vist que el món seguia el seu ritme i jo deia: “És que no m’esperen. Segueixen endavant i no m’esperen”. En aquests moments penses que ets en un núvol negre i que ets en aquest pou d’on és impossible sortir. I aquest és un missatge que m’agradaria llançar per a aquelles persones que estan vivint aquell moment de “no puc més”. Tots tenim dret a pensar “no puc més”. De vegades perquè estem exhausts de tant estirar el carro, de tant intentar-ho i no aconseguir-ho. De vegades perquè necessitem respectar els nostres tempos. Moltes vegades rebem visites de gent que ens estima molt, moltíssim, i que entra a les nostres vides com un animal desbocat, intentant que ens refem i que seguim endavant sigui com sigui. I ens cal fer una pausa. Necessitem respectar que: “Un moment, necessito estar enfadada i necessito plorar. Com més aviat acabi l’enuig i com més aviat acabi de plorar, abans seré capaç de seguir endavant”. I quan ja estigui preparada, en aquell moment sí, que em tregui tots els vels estúpids que ens posem tantes vegades per davant dels ulls, i que ens atrevim a llançar-nos a la piscina. I aquest és el moment on cal estirar aliats. En què cal buscar gent que… Aquesta gent que et va voler ajudar. Aquí. Tiba cable. Tiba cable, que sempre és meravellós. Però quan tu de veritat estàs preparat per tibar el cable. Aleshores és un missatge doble. Per a aquells que volen ajudar amb tot l’amor del món, que tinguin la paciència de saber acompanyar i de saber respectar el temps. I per a aquells que necessiten l’ajuda, que es prenguin també el seu temps, que no és la fi del món. La fi del món només arriba quan et mors. Mentre ets viu, endavant, que pots fer alguna cosa. La meva àvia sempre deia: “Filla meva, que bonic és aixecar-te per la vida i tenir alguna cosa a fer”. O sigui, aixecar-te al matí i tenir alguna cosa a fer. I jo dic: “Doncs és que…”.

Susana Riobóo. Quanta raó.

Teresa Perales. “Doncs és que és veritat”. Què et mou a la vida? I això em fa recordar una frase que he dit també moltes vegades, però és que m’apassiona. Gandhi sempre m’ha agradat moltíssim. I ell deia que hi ha dos moments vitals a la vida de qualsevol persona. Un és el moment en què neixes, el primer moment vital, “vital” de començar la vida. I un altre doncs no és la mort. L’altre moment vital és quan descobreixes per què has nascut. Doncs quan ho descobreixes dius: “Mira si tinc coses per fer”. I això és molt bonic.

Susana Riobóo. Bé, quina meravella. Bé, Teresa, sento haver de… Que finalitza l’entrevista, que acomiadar-nos. M’ha encantat poder compartir amb tu les teves paraules.

Teresa Perales. Gràcies.

Susana Riobóo. I crec que ets una dona súper… Bé, tot terreny, lluitadora i valenta.

Teresa Perales. Sí, molt inquieta.

Susana Riobóo. Sí, sí, però bé, molt versàtil.

Teresa Perales . Sí.

Susana Riobóo. I ets un exemple a seguir i cada cop tinc més clar que, si vols, pots.

Teresa Perales. Per descomptat. Moltíssimes gràcies. Ha estat un autèntic plaer. Gràcies per aquesta xerrada que hem tingut aquí entre dues amigues. I la veritat és que ha estat un plaer. Sempre va bé, a més, compartir les teves experiències… La meva filosofia de vida és simple, és molt senzilla, és d’una persona, doncs això, així, una cosa petitona que ha volgut simplement créixer i gaudir.

Susana Riobóo. Doncs ja ha crescut, ja.

Teresa Perales. Sí.

Susana Riobóo. Fins sempre, Teresa. Gràcies.

Teresa Perales. Gràcies, gràcies.