“L’educació és l’antídot contra la polarització”
Nando López
“L’educació és l’antídot contra la polarització”
Nando López
Escriptor i professor
Creant oportunitats
Educar en igualtat és anar al cor de la veritable educació
Nando López Escriptor i professor
Davant l'homofòbia, silenciar mai és l'opció
Nando López Escriptor i professor
Nando López
Nando López és un dels dramaturgs i novel·listes espanyols joves més excel·lents de la seva generació. La literatura d'aquest escriptor finalista del premi Nadal, està molt relacionada amb l'univers jove i adolescent que coneix bé gràcies als seus més de deu anys com a professor en un institut públic i als seus nombrosos trobades literàries amb estudiants de secundària i batxillerat. Entre els seus temes destaquen l'educació, la intolerància, l'homofòbia així com els conflictes més quotidians de la realitat adolescent i juvenil. Per Nando López, educar en la igualtat i la convivència és l'arma principal de construcció d'un futur pròsper per a la societat: "Educar en la igualtat és anar al cor de la veritable educació".
Autor de novel·les com "L'edat de la ira" o "Maleïts # 16" la literatura de Nando López és un cant a la igualtat, a la llibertat ia la diversitat; una invitació perquè s'escolti la veu dels joves. Una de les seves últimes obres és "Ningú ens escolta", novel·la en la qual submergeix el lector en alguns dels problemes més apressants de la nostra societat.
L'autor, es declara un ferm creient del poder de la literatura per, si no canviar la realitat, sí obligar el lector a reflexionar-hi: "Estic fermament convençut que la literatura és una forma de trencar la nostra solitud, de trencar les nostres pors i de construir-nos, de ser més lliures ", conclou.
Transcripción
Ens dictava tres o quatre línies, érem molt petits, i sempre les treia d’un poema o d’un conte. Un dia ens va dictar unes línies sobre un rossinyol. Jo, aleshores, no sabia d’on havien sortit aquestes línies. Després vaig descobrir que era un dels meus autors preferits quan ja era adolescent, que és Oscar Wilde. Era un fragment d’El rossinyol i la rosa, i a mi, la idea del rossinyol se’m va quedar gravada. No sé per què, però vaig anar a casa amb la necessitat d’escriure un poema.
Quan va acabar de dictar el poema, va dir a tota la classe: “Aquest text és del vostre company Nando”. Tota la classe es va girar i, de sobte, van descobrir que era allà, perquè jo crec que encara no se n’havien adonat. Aquell dia va ser la primera vegada que em recordo a mi en aquella escola, al pati, envoltat de gent que volia que li expliqués per què havia fet aquell poema. Què vaig descobrir aleshores? Vaig descobrir que la literatura era la meva manera d’expressar-me, era la meva manera d’explicar la realitat. Era la meva manera, d’alguna manera, de queixar-me d’allò que no m’agrada i de celebrar allò que sí que m’agrada. I, a partir d’aleshores, ja no vaig deixar d’escriure.
Per això la meva literatura, que coneixeu bé, és molt social, tracta temes… Normalment, temes tabú, temes molt controvertits, però crec que la literatura s’ha d’embrutar. Crec que la literatura ha d’oferir interrogants. Crec que la literatura que va destinada al món jove ha de ser una literatura valenta, una literatura honesta i una literatura que tingui en compte que sou gent molt crítica. Dit això, jo ja estic desitjant escoltar-vos, parlar amb vosaltres i que comentem coses. Així que, bé, us dono la paraula i, qui vulgui començar, jo encantat de respondre-us.
I dic que vaig arribar per casualitat a aquesta decisió que després ha marcat la meva vida i la meva trajectòria literària gràcies a La edad de la ira perquè realment va ser així. El que va passar amb aquesta novel·la, que tal com deus recordar per l’obra de teatre, té un centre, un personatge, que és en Marcos, que està vivint una situació horrible d’homofòbia a la seva família… També és una denúncia d’una realitat. El tema LGTB és present a tota la meva literatura, perquè crec que queda molt per fer cap a la veritable igualtat, i aquest cas està inspirat en casos reals de gent molt jove que ha viscut, i continua vivint, situacions d’opressió i de repressió social o familiar.
En Marcos s’ha convertit gairebé en un símbol de totes aquelles persones que han sentit que en algun moment no els deixaven ser amb llibertat. A partir d’aleshores és quan jo, com a escriptor, m’adono del poder de la literatura, perquè, de sobte, el que passa amb un llibre és que, com que em veig reflectit en ell, tinc una cosa on abraçar-me, tinc un lloc on existeixo, ja no estic sol, el meu problema no és únic. El fet de convertir un problema que pensem que és excepcional en un problema compartit, almenys ens ajuda a entendre que hi ha més gent que ens pot entendre i també a buscar gent que ens pugui ajudar.
07:21 En aquell moment, el que va ocórrer, per mi, va ser totalment màgic, i va ser que tot l’auditori de joves que hi havia al voltant va arrencar a aplaudir. Aquest noi es va emocionar, el company que tenia al costat el va abraçar, jo era a l’escenari i em vaig posar a plorar com un boig. Els actors, també. Tots vam acabar plorant, però va ser una sensació meravellosa dir: “Plorem d’emoció, plorem perquè algú que tenia por de ser qui és, s’ha adonat que no només no ha de tenir por, sinó que la gent que l’envolta aplaudeix el fet que parli, que sigui ell mateix.
08:34 Són joves que compaginen l’esport amb els estudis, que competeixen, es troben en un centre d’alt rendiment esportiu i les seves vides em van semblar fascinants perquè, d’una banda, m’ajudaven a seguir trencant prejudicis i etiquetes sobre l’adolescència. És una de les meves guerres com a autor i també com a professor, explicar que existeix una adolescència com la de qui sou aquí, una adolescència crítica, una adolescència que llegeix, que va al teatre, que li agrada l’esport, que escolta tot tipus de música, que està molt compromesa amb la realitat. Aquells joves eren així.
09:38 I d’aquí arribem a alguna cosa, i m’agradaria compartir un fragment també per si en voleu comentar alguna cosa i parlar-ne. Sobre el silenci. D’aquí ve el títol Nadie nos oye, també. Com la violència no és només un assetjament directe d’algú que et margina, algú que t’insulta, d’algú que et menysprea, sinó que també ho és de qui mira i no diu res.
10:48 El fet que inclogués aquest paràgraf, que és força dur i autocrític el personatge, no és una casualitat. Va venir tant de l’entrevista amb aquells joves com dels testimonis que he recollit a les trobades cada vegada que ha sortit el tema del bullying i de l’assetjament escolar. Em va impactar molt una vegada que vaig preguntar per aquest tema quan parlava, precisament, de Malditos 16, on hi ha una noia que arriba a intentar llevar-se la vida per un cas d’assetjament continuat.
I a mi, pel que fa a això, ara que hem parlat una mica també d’aquests temes, com l’assetjament, l’homofòbia, el masclisme, que són temes que es troben omnipresents en allò que escric, m’agradaria tornar-vos una pregunta i que m’expliquéssiu una mica com ho veieu al vostre dia a dia.
12:17 És més còmode dir que no ens trobem en una societat masclista, racista ni homòfoba, que són els tres eixos de Nadie nos oye, però, malauradament, vivim en una societat que té aquests tres conflictes i veiem moltes situacions que van en aquesta línia. Aleshores, us volia preguntar què n’opineu i què us agradaria que s’hi fes. Sí, el teu nom és…
No som normals, som diferents. El que ens converteix en una societat amb futur, és barrejar, sumar diferències i aprendre.
Aleshores, m’agradaria dir a tota la gent que té amics propers que, si creuen que aquests amics estan passant per aquesta part o aquesta zona, aquest tipus de comentaris realment ajuden molt, encara que es pugui pensar que són com immiscir-se en coses privades. Realment, a mi em va ajudar molt i crec que no hi soc l’únic, perquè això és molt útil.
L’amistat és escoltar-nos, mirar-nos, i crec, efectivament, i això sí que ho he viscut i ho he vist en moltes circumstàncies, que allò que has de fer en aquests casos, quan tens un amic o una amiga que creus que està passant per un mal moment, és oferir-li la teva escolta. No tractar… Potser no has d’intentar que et digui just el que li passa. No es tracta de punxar fins al punt d’arribar al dolor. No es tracta de ser morbós perquè potser aquesta persona no ho vol explicar d’una manera exacta. Però el simple fet de saber: “Puc parlar, puc explicar” genera un nivell de tranquil·litat que provocarà el diàleg que dius.
I és el contrari, crec que quan estem malament ho hem de compartir, hem de demanar ajut, hem de ser sincers, perquè això ajudarà, en primer lloc, que rebem ajuda, i en segon lloc, que algú et digui: “Estic passant pel mateix, m’ocorre exactament el mateix”. I, a partir d’aquí, generar aquesta unió i aquesta solidaritat.
Perquè, a més, sempre hi haurà un entorn afable, sempre hi ha algú al nostre voltant, inclús quan pensem que no, sempre hi ha algú que sí que és capaç d’escoltar-nos. És qüestió de saber mirar. A vegades, ens hem oblidat de mirar i localitzar la persona que ens escoltarà. Aleshores, donar la mà, d’una banda, però no espereu només que donin la mà, aixequeu la vostra per demanar ajut.
De debò, ho fem molt poc i ho fem… Insisteixo, jo, quan parlo de “ho fem”, és perquè hi incloc totes les edats. Crec que culpem massa l’adolescència de conductes que són totalment universals. A tots ens fa por assumir que tenim ferides, és igual l’edat. I crec que a qualsevol moment de la vida, i especialment a l’adolescència, cal expressar-les. Així que moltes gràcies per compartir aquest record. Havies aixecat la mà també, sí. El teu nom, si us plau?
Faig una tasca prèvia d’investigació molt meticulosa. Perquè jo crec que la literatura, per descomptat, és ficció, però quan entra a la realitat d’una manera tan directa, ha de tenir una base molt ferma, perquè parles d’emocions que afecten molta gent i que, a més, les han viscudes des de dins.
Quan el vaig obrir, aquell quadern tenia cinc pàgines escrites que eren la seva història, i ella explicava com havia superat una història molt complicada gràcies a llegir una novel·la, a conèixer una de les meves protagonistes, en aquest cas, la Xalaquia, la protagonista de Los nombres del fuego. I que llegir una dona tan forta de la seva edat havia fet que ella prengués una decisió molt forta que feia temps que havia d’haver pres, i això havia fet que sortís d’una situació molt complicada. D’una banda, vaig sentir una alegria immensa per veure que la ficció ajudava algú a trencar aquesta por. D’altra banda, vaig sentir una tristesa brutal i, aleshores sí, desgast, per pensar: com és possible que hi hagi tant de dolor?
I és cert que això també suposa que jo mateix hagi de treure les meves pròpies ferides de quan seia aquí. De quan era a la vostra banda adolescent i quan era jo, que en el meu cas no vaig tenir el valor que sí que ha tingut en Yasser i que espero que tingueu sempre, de parlar amb la gent que m’estimava del meu entorn. Jo vaig callar o silenciar moltes coses i, potser, per això avui escric tant sobre gent que trenca el silenci, perquè a mi, si pogués tirar enrere en el temps, si existissin els viatges temporals, només tinc clar que canviaria una cosa, i és que parlaria.
Als 15 anys parlaria, perquè, a més, tenia l’entorn per parlar, però tenia por. Aleshores, si un llibre ajuda a vèncer les pors, assumeixo tot aquest desgast emocional i tot aquest desgast físic que porten els quilòmetres, quilòmetres i quilòmetres que faig cada any, perquè, normalment, cada dia de la setmana soc en una ciutat diferent d’Espanya parlant amb joves d’un d’aquests llibres. Hi ha dies que m’aixeco i no sé ben bé on soc, però jo sé que soc en algun lloc i que he de parlar d’una d’aquestes històries. Hi havia més mans, oi? Sí.
Y yo creo que en eso sí que hay que romper todavía ese prejuicio. Sí que hay que avanzar hacia esa visibilidad y, sobre todo, me parece maravilloso lo que has contado porque creo que es muy importante contar experiencias positivas.
A fecha de hoy, por suerte, en el siglo XXI, en 2019, vivimos en un país donde esas experiencias positivas empiezan a ser mayoritarias. Digo “empiezan a ser” porque queda mucho por hacer. Tenemos una ley, por supuesto, pero hay muchas situaciones de desigualdad y de LGTBfobia. Hay más de 70 países en el mundo donde todavía ser LGTB es delito con penas de cárcel o hasta pena de muerte.
I jo crec que sí que cal trencar encara aquest prejudici. Sí que cal avançar cap a aquesta visibilitat i em sembla meravellós això que has explicat, perquè crec que és molt important explicar experiències positives.
Actualment, per sort, al segle XXI, el 2019, vivim en un país on aquestes experiències positives comencen a ser majoritàries. Dic “comencen a ser” perquè queda molt per fer. Tenim una llei, per descomptat, però hi ha moltes situacions de desigualtat i d’LGTB-fòbia. Hi ha més de 70 països al món on, encara, ser LGTB és un delicte amb penes de presó o, fins i tot, pena de mort.
Perquè no visibilitzem que som en una altra societat i ens quedem només amb la gent que fa soroll. Jo crec que hauríem de fer més soroll qui estem canviant les coses. A mi el soroll que més m’agrada de tots els que he sentit fins ara és aquesta rialla que tu has dit, aquesta rialla dels teus pares còmplices amb tu, així que res, gràcies per compartir-ho. I de part meva, fas una abraçada als teus pares també. Més coses que vulgueu comentar?
La literatura és una forma de trencar la nostra solitud, de trencar les nostres pors i de construir-nos, de ser més lliures.
És un text totalment revolucionari, brillant, necessari. O La Celestina. La Celestina té un dels primers crits feministes de la història de la literatura, quan la Melibea diu que tant de bo les dones poguessin descobrir el seu amor com els homes, perquè aleshores, ni en Calisto viuria queixós ni ella, afligida. És a dir, tot es podria haver resolt si jo, la Melibea, pogués dir que m’agrada un noi.
I María de Zayas, de qui he escrit recentment una versió, Desengaños amorosos, reivindica a les seves novel·les coses tan contemporànies com l’amor entre iguals. Hi ha una conversa en una de les seves novel·les entre dues dones on una diu a l’altra: “Quina llàstima no ser un home per estar amb tu!”, més o menys, parafrasejant, i l’altra respon: “Tant és, l’amor neix de l’ànima, les ànimes no són homes ni dones, per la qual cosa, tot amor és bo i és positiu”. Això ho va escriure una autora del segle XVII.
Jo no m’hauria dedicat a la literatura si no m’hagués enamorat de textos com els que us he esmentat abans. O de passatges com el monòleg de la Marcela a El Quixot, que no sé si l’heu llegit o el coneixeu. Si no, si us plau, quan ens acomiadem, correu a buscar-lo a la biblioteca, perquè, probablement, sigui un dels primers manifests feministes de la nostra literatura.
Escrit també per Cervantes, en un passatge, una pastora crida a la resta de pastors que la deixin en pau i que ella no està obligada a estimar ningú pel fet que l’estimin. En el fons, Cervantes escriu molts segles abans que ho verbalitzéssim així, amb hashtag, com ho estem fent ara. Aquests “només sí és sí” o “no és no”, que encara cal cridar, els tenim escrits per un autor del nostre Segle d’Or.
Quan parlem de La vida es sueño, parlem d’un príncep tancat en una torre, sí, però també parlem d’un jove rebutjat pel seu pare perquè no és el que el seu pare espera d’ell. A la fi, no hi ha un sol clàssic que no puguem convertir en la nostra vida. Per això són clàssics, per això transcendeixen el temps. I és el somni de tot autor. Tots els autors, totes les autores, somiem, algun dia, convertir almenys algun títol en un clàssic, i és molt difícil, perquè per fer-ho has de ser universal.
Aleshores, jo, com a professor, combinaria els dos gèneres i els dos estils. Com a lectors sí que us recomanaria que, si us plau, no us deixeu d’apropar als clàssics per por que no tinguin res a veure amb la vostra vida, perquè hi sou i us reconeixereu de seguida si teniu una mica, només una mica, de paciència. Quan se supera la frontera lingüística, s’entra a la història i ja no se’n surt. Més coses que vulgueu plantejar?
I, a més, recordo que, des de ben petit, la meva mare prenia un aire de perdonavides, em feia molta gràcia. Sempre em preguntava… Jo de petit anava amb ella, anàvem agafats de la mà, i em deia: “Álvaro, a tu t’agrada alguna noia de l’escola?”. I jo deia: “Doncs no, mare”, i es posava així: “I algun noi?”. I jo deia: “No”. I em quedava així, pensant: “Què diu?”. Jo tenia vuit anys, no ho entenia. I em deia: “Si t’agrada algun noi, digue-m’ho, que soc la teva mare i ho he de saber”. Prenia un aire de perdonavides, em feia molta gràcia.
De fet, a mi m’agrada pensar… Em posaré una mica fantasiaire, m’agrada pensar que he nascut tres vegades: la primera va ser el meu naixement biològic aquell meravellós 10 de maig del 2002, en el qual vaig venir al món; la segona, quan vaig admetre la meva homosexualitat, tant amb mi com amb els meus pares i la meva germana petita, i la tercera i última és quan ja em vaig obrir d’una manera més completa, diguem-ne, als meus amics, que va ser en un viatge de final de curs l’any passat a Suïssa.
Vaig reunir… No tots, òbviament, els principals, per dir-ho així, sense tractar de discriminar ningú. Vaig reunir els amics principals i els hi vaig dir. A dir veritat, em vaig sentir molt bé amb mi mateix. No només per haver dit: “Ja ho he dit”, sinó perquè era ser jo, sense màscares, sense disfresses, era poder ser jo. I res, simplement, ho volia afegir a allò que havia dit la Noelia, que m’ha inspirat molt i que ho necessitava explicar.
Cadascú té els seus temps, té el seu ritme. I sempre insisteixo també que és molt important que ningú se senti forçat o forçada a dir res, crec que és fonamental la llibertat, també, per expressar. Però crec que la visibilitat ajuda molt, perquè, de sobte, t’has convertit en un referent positiu, favorable, proper, quotidià, i això que has dit, a la fi, no és més que una dada de la teva personalitat. Som molt complexos, tenim moltes coses que ens conformen.
I una cosa que també em sembla meravellosa és la quantitat de gent que s’expressa d’aquesta manera tan pública, tan natural, tan convençuda, tan feliç, en aquest entorn escolar, perquè això també vol dir que estem construint, entre tots i entre totes, entorns escolars sans. No és gens fàcil, i hi ha entorns molt difícils i hi ha llocs més complexos i hi ha situacions molt dures. En aquest sentit, gràcies per explicar-ho, gràcies per compartir-ho.
Perquè, en certa manera, això dona molta fe en allò que pugui venir després. Sempre dic que tinc molta confiança en el futur perquè conec com està sent el present, i el present sou els qui sou aquí. Tinc moltes ganes que en porteu les regnes, perquè crec que hi ha moltes coses que canviareu, espero i confio.
La Brenda era una persona que, d’una banda, té una faceta positiva a la xarxa, que és: la faig servir amb una finalitat social. I, d’altra banda, presenta l’altra cara, perquè crec que la literatura no pot ser maniquea, i jo necessitava que es veiés també l’altra part. Quina és l’altra part? Quan confons la xarxa amb la realitat i creus que la teva realitat és la xarxa, i no et pots conformar a amagar-te rere un avatar. Has de ser també fora d’aquella pantalla, i a la Brenda li costa molt aquest viatge. I a la funció, m’agradava la idea que ella i la Sandra s’ajudessin entre elles.
I Malditos 16 és, de nou, trencar el silenci, en aquest cas, sobre el dolor, sobre el suïcidi adolescent, que és un tema terrible que afecta molts i moltes adolescents. És una de les primeres causes de mort a l’adolescència. És un tema que dona i provoca molt de dolor no només a qui s’intenta llevar la vida, sinó també a les famílies d’aquestes persones. I és un silenci que els causa un dolor doble, perquè no només han de superar aquest trauma qui, per sort, no aconsegueix arribar al final, sinó que, a més, han de trencar després la por d’una societat que no els permet parlar, que no els permet dir allò que han viscut, que no els permet transmetre el seu dolor. I, sobretot, vull aconsellar que, si us plau, en parlem quan estem malament. Això és el que jo vaig aprendre sobretot escrivint Malditos 16.
Vam parlar amb supervivents de suïcidi, amb famílies que havien perdut les seves filles i els seus fills. Vam parlar amb psiquiatres, amb psicòlegs, i el missatge que em van donar totes les persones amb les quals vaig parlar, sobretot les expertes en el tema, era: “Cal parlar d’aquest tema. Cal trencar el silenci. Estem perdent gent, estem deixant una generació ferida, sola, enfront d’una realitat que necessiten que en parlem i poder-se expressar”.
Jo sempre recomano la literatura com una forma de conèixer qui tenim al davant. Potser jo no hagi viscut un problema de discriminació pel meu gènere. Per exemple, jo no he patit la discriminació per ser home que pateix una dona per ser dona. Però gràcies a una lectura, gràcies a una novel·la, gràcies a una pel·lícula, gràcies a una sèrie, puc intentar empatitzar, puc intentar entendre. No sentiré mai aquest dolor. No he tingut mai por quan tornava sol a casa una nit, però sí que conec moltes noies que t’expliquen que quan tornen soles a casa, la primera cosa que fan és avisar les seves amigues: “Estic bé”. Com a home, mai he hagut d’enviar un missatge als meus amics dient: “Estic bé”.
La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació real va ser a partir d’un relat on s’explicava aquesta història, i on, en primera persona, des de la ficció, una veu femenina parlava d’això. I recordo aquest “estic bé” com un moment en què a mi se’m va obrir una porta que aleshores no tenia tan oberta com ara. Aleshores, crec que el fet de prohibir un llibre suposa prohibir que obrim portes, suposa aprofundir en l’odi, aprofundir en els prejudicis i suposa causar molt de dolor.
Recordo l’any passat en un institut, va ser una experiència meravellosa a Extremadura, on em van trucar precisament perquè hi havia un clima d’homofòbia força marcat, un clima molt masclista, i les professores van decidir que llegir La edad de la ira era una manera de plantejar temes incòmodes i necessària per parlar-ne. Em van trucar i em van dir: “Pot ser una trobada tensa”. I vaig dir: “Millor, perquè així tindrem, de segur, moltes coses per parlar”.
Hi vaig anar i no només no va ser una trobada tensa, va ser una de les més boniques que recordo, perquè tots aquells que eren una mica reticents a la trobada, que els semblava que el tema era incòmode, quan vam començar a parlar, es van anar relaxant, quan es van sentir escoltats, es van anar calmant, quan el diàleg va començar a fluir, va acabar d’una manera preciosa, sincerament. L’última cosa que recordo és un grup de gent enorme fent-nos fotos per totes bandes. Després, vaig aparèixer etiquetat a molts comptes diferents.
I educar és créixer, créixer en valors i créixer com a persones. I crec que educar en igualtat contra el masclisme, en igualtat contra la xenofòbia, en igualtat contra l’LGTB-fòbia, no és adoctrinar, com es diu a certs fòrums, és tot el contrari. És anar al cor del que és la veritable educació. I, d’alguna manera, quan escric, sempre ho faig amb l’esperança que els problemes que hi denuncio tant de bo alguna vegada ho deixin de ser i deixin d’existir. I, si algú té por que es parli d’aquests problemes, crec que, en el fons, potser, el que s’ha de fer és una autoanàlisi molt profunda de si no està sent còmplice perquè aquests problemes segueixin existint. Més coses que vulgueu dir? Sí.
Crec que aquesta segregació que a vegades es fa d’una manera evident, a vegades es fa d’una manera implícita, està relacionada amb el classisme social, que en el fons, es vol trencar aquest ascensor social que és l’educació. L’educació és allò que ens permet ser qui volem ser, o, almenys, lluitar per ser-ho. Avui soc escriptor gràcies a l’escola pública, en concret, al meu pas per una escola, institut i universitat públiques que em van permetre d’accedir a una formació gràcies a la qual avui soc qui soc.
Si no hagués tingut accés a aquesta formació, no m’hauria pogut construir, no existiria en Nando López. I a mi sí que m’amoïna molt aquest classisme que trobem a molts llocs, però que jo, en concret, en el cas d’aquesta novel·la, volia plantejar des de l’àmbit educatiu. Si en un centre on necessito més recursos que en un altre no els facilito, és impossible que aquest alumnat triomfi, és impossible que aquests docents puguin, amb il·lusió o entusiasme…
Recordo el cas d’un noi de 12 anys que em va arribar a l’ànima. En un institut, ja fa bastants anys, havien llegit El reino de las tres lunas, que és una novel·la que tinc per gent més jove, de 12 o 13 anys. Va arribar corrent a la trobada i va seure a la primera fila, venia molt il·lusionat. Tenia una mirada brillant, un somriure… El vaig veure i vaig dir: “És el meu fan número u. Que bé, el vull ja, aquest nen me l’emporto a casa”.
I va estar tota, tota, tota la sessió preguntant, comentant, compartint… Quan va acabar la sessió, les seves professores em van explicar que al centre l’ajudaven a adquirir els llibres perquè tenia un entorn familiar molt difícil, i aquest nen, en ple hivern, estudiava a la terrassa perquè era l’únic lloc de la casa on podia estar sol.
A mi, de sobte, se’m va partir el cor. D’una banda, perquè t’adones que aquest classisme que tu dius és real, que tenim situacions molt dures. Hi ha escoles i instituts on hi ha nens i nenes que esmorzen perquè el centre escolar, l’AMPA i el consell escolar posen un fons perquè puguin esmorzar a l’escola, i mengen gràcies als menjadors.
Ens trobem en un moment de polarització, i per això, també crec que rebem tants atacs en educació. Per què? Perquè, a la fi, som l’antídot contra aquesta polarització. Com més forta és l’educació, com més sòlida és l’educació, més probabilitats hi ha de frenar aquesta distància i de sortir d’aquest lloc on sembla que vius amuntegat i d’aquest cercle on sembla que et volen condemnar. Més coses que voleu compartir? Sí.
Et demano escriure textos, un text argumentatiu del que sigui i et sents tu, et sents lliure escrivint, ho expresses tot. A l’aula ens ensenya a sentir-nos nosaltres, a sentir-nos bé amb nosaltres, que puguem comptar amb ella pel que sigui. Jo, des d’aquí, li vull donar les gràcies. I, en segon lloc, jo jugo a futbol, però sobretot em fa pena l’esport femení en general. És a dir, independentment de si és futbol, rugbi, bàsquet o el que sigui.
Jo he hagut, potser, de suspendre exàmens perquè no podia estudiar perquè tenia un partit a una hora que em venia fatal. He hagut d’anar al partit, després he tornat i he hagut d’anar a casa a seguir estudiant. He pagat els plats trencats que, per aquesta desigualtat a l’esport, si no existís, potser no els hauria hagut de pagar.
I cada vegada més gent, per cert, i això sí que m’inspira esperança… Crec que cada vegada més gent ens neguem a participar en aquest tipus d’entorns perquè hi ha un sentiment o una consciència crítica. Jo sempre dic que necessitem una reeducació. Necessitem, d’una banda, una educació per les generacions que us esteu formant ara i una reeducació per qui estem a l’altra banda, per qui ja hem passat per aquesta edat i ens corre, d’alguna manera, aquest masclisme per les venes, perquè és un masclisme sistèmic del qual hem de sortir. I l’hem de defugir, i no és tan fàcil, perquè el nostre model cultural… I per això jo escric, perquè crec que part d’aquest masclisme neix de les ficcions que hem llegit, que ens han explicat, que hem vist, de la música que escoltem. Tot ens construeix.
La ficció la percebem amb la mateixa intensitat que percebem la realitat, i cal trencar això. Per això, als meus llibres tinc heroïnes i personatges femenins forts, intrèpids i independents, sobretot quan escric per lectors molt joves. Per què? Perquè necessito que des de ben aviat es trobin amb aquest model. Pel que fa a l’àmbit esportiu, per això el vaig escollir en aquesta novel·la… Tu mateixa me n’acabes de donar un munt d’exemples quotidians que encara ocorren.
I l’exigència era diferent en el cas d’elles que en el d’ells. A la fi, tenim una quota de desigualtat evident, claríssima. Quan, d’altra banda, a mi em xoca molt… Estem veient una generació jove d’esportistes, de dones esportistes, completament brillants i excel·lents i, tot i així, s’ha d’aguantar que tinguem comentaris minimitzadors de si tenen mal geni o no tenen mal geni.
Fa poc, veiem com a una esportista, a la guanyadora de la Pilota d’Or, li preguntaven si podia fer twerking. No sé a quin guanyador de la Pilota d’Or li hauran preguntat alguna vegada si pot fer twerking. I, com aquest, qualsevol titular que trobem relacionat amb actrius, que moltes vegades no és “la intèrpret de” o “la guanyadora de l’Oscar”, no. És “la dona de” o “l’exnòvia de”. Encara presentem investigadores, científiques, metgesses, advocades, esportistes, pel seu lligam emocional o per una qüestió anecdòtica. I crec que això és molt pervers, que és molt terrible, que continua passant i que fins que no deixi de passar, seguirem en una societat desigual.
Per exemple, com és possible que encara, als llibres de text, als currículums escolars, a les proves com la PBAU i similars, gairebé no hi hagi dones? Recordo un any, quan encara feia classe, a Literatura Universal, que ens van passar el llistat de textos que entraven a l’examen d’aquell any a selectivitat. No hi havia ni una sola escriptora. De deu textos. No hi ha ni una sola escriptora de la literatura universal que mereixi ser-hi?
És a dir, hi ha encara tantes fronteres per creuar cap a la igualtat que crec que no les hem de deixar d’abordar, deixar de parlar-ne, deixar de tractar-les. I, sobretot, ara crec que ens trobem en un moment en què és molt important visibilitzar totes les dones que han estat amagades per una historiografia misògina, totes les científiques, descobridores, investigadores, escriptores, pintores a les quals se’ls ha negat el seu reconeixement. O les que teníem en un marge de la pàgina del llibre de quart d’ESO.
Que l’aula sigui un espai de llibertat. Quina meravella que vagis a classe i et sentis lliure, i sentis que puguis dir, que puguis parlar i que puguis explicar. I crec honestament, de debò, i això ho visc i tinc un percentatge molt alt de visites per donar-ne testimoni, encara que sigui una estadística personal i totes les estadístiques són tramposes, però almenys, és la meva… Conec molta gent que rema en aquesta direcció, molts docents que intenten que l’aula sigui un espai de diàleg. A vegades, és complicat, perquè quan tens 35, 36, 37 persones en un batxillerat, l’espai de diàleg es fa molt petit.
Potser hauria de parlar de per què no tenim unes ràtios raonables. Però, d’altra banda, des de la tasca, des de l’altra banda, des de la pissarra, el que s’intenta és donar veu. I aquí, com a escriptor i com a professor, em sento doblement afortunat perquè, com a professor, m’anima molt a creure en l’educació, a veure que realment serveix i que realment hi ha gent que fa coses que m’inspiren. D’altra banda, com a escriptor, em dona molts arguments per seguir lluitant per aquest tipus de llibres, perquè sé que estic, d’alguna manera, aliat amb gent que veu en aquests llibres una forma de diàleg i d’interacció.
Doncs aprofitant que has esmentat la Bea i que jo crec que, a més, és meravellós que es reconegui la tasca de qui es troba a peu d’aula cada dia, em semblaria molt bonic convidar-la a entrar perquè la tenim aquí. Així li podrem donar les gràcies per la seva tasca i pel treball que fa cada dia, entesos? Bea, ens hi acompanyes?
55:16 Ells et tracten com tu els tractes, i viceversa. És a dir, que tinc la millor feina del món, però, sobretot, és per vosaltres. Perquè per mi és molt gratificant compartir tots els moments, bons i dolents, que vulgueu compartir amb mi. I de debò que us ho agraeixo molt. És a dir, que res, doncs és una experiència més que hem compartit i encara ens en queden moltes per compartir. Entesos? Us estimo molt. Molt, molt, molt.
Quan vaig sortir de l’armari i vaig dir a la meva mare que m’agradaven les noies, no s’ho va prendre gens bé, perquè, a més, és molt religiosa. Però, d’altra banda, per exemple, el meu pare sempre ho ha acceptat, i tot el seu entorn. Crec que això és molt important, que almenys una part de la família, encara que hi hagi una altra que no ho accepti, doni suport emocional als fills, encara que sigui perquè tenen una passió per alguna cosa que no és la normal, encara que sí que ho sigui. Jo crec que la motivació més gran que podem tenir és que, en arribar a casa, tal com deia la Bea de ser estimats a l’aula, ens sentim estimats i, sobretot, compresos.
No es pot deixar únicament el pes a les famílies, perquè algunes no tenen els mitjans, els recursos ni la formació per donar aquesta educació que es necessita en qüestions com aquestes. Ni es pot deixar tot el pes a les aules, perquè, a vegades, aquestes aules xoquen amb realitats com les que estàs explicant. Necessitem col·laborar, necessitem sumar. A la fi, estem en un mateix vaixell, que és el de l’educació, i crec que aquest vaixell només pot anar ben conduït si tothom hi col·labora. Per la qual cosa, estic completament d’acord amb el que acabes de dir. I només hi ha un adjectiu, i l’he escrit més d’una vegada a més d’un llibre, que jo esborraria del nostre lèxic, i tu mateixa l’has esmentat i d’una manera molt autocrítica que m’ha encantat, i l’has bandejat de seguida, que és l’adjectiu “normal”.
Ens graven amb foc la paraula “normal” des de ben petits, des de ben petites. De seguida, creixem amb allò que és normal i allò que no ho és. Si hi ha alguna cosa que he après aquests anys, i potser sigui una de les poques coses que tinc clares a la vida, és que ningú és normal. No som normals, som diferents. I això és el millor que tenim, la diferència en tots els sentits. La diferència d’expectatives, d’inquietuds, d’orientacions, d’identitats físiques, psíquiques, mentals.
I crec que és una tasca quotidiana, és una tasca contínua, és una cosa que no s’acaba al llarg de tota la vida, i és, precisament, el més fascinant de l’educació, perquè l’educació crec que no cessa quan surts de les aules. Al contrari, les aules et preparen per seguir educant-te i reeducant-te la resta de la teva vida. I, d’alguna manera, en aquest procés de reeducació constant i d’absorció constant d’idees, de conceptes, de sentiments, sí que espero que l’únic adjectiu que desaparegui del vostre vocabulari sigui l’adjectiu “normal”.
El canviem per qualsevol altre. Però, en el moment que ens assumim des de la diferència i la diferència l’entenem com una suma, ens tornem una societat oberta i una societat on tots i totes cabem, que és una mica el que jo somio i el que crec que somiem tantes i tantes persones. I, per descomptat, qui sou aquí ho manifesteu en la vostra manera de preguntar, de ser, de posicionar-vos, i confio que sempre ho feu i que no deixem d’abraçar aquesta diferència i aquesta diversitat com una forma de riquesa. I una última pregunta per tancar.
Això és meravellós, i s’han de generar corrents de solidaritat, d’empatia. Jo crec molt en els programes d’alumnes ajudants que s’estan posant en marxa a molts instituts. D’ajuda entre iguals, de professorat conscienciat. Crec molt en aquesta tasca. Crec que també hi ajudaria el fet de tenir aules amb una ràtio més raonable, on aquest alumnat rebés una atenció més personalitzada i on cada vegada que entra un docent, no sentís que té més de 30 persones a les quals, tot i que les intenti mirar d’una a una, senti que hi ha vides que se li escapen.
A mi m’amoïna molt la idea de l’alumne invisible. Aquesta persona que no veus, que no te n’adones, que no pots veure. També em sap molt greu, i no me’n sento gens orgullós, al contrari, d’aquesta minoria que també existeix. En tots els oficis hi ha tot tipus de gent i crec que, de la mateixa manera que una majoria sí que està molt conscienciada del bullying, hi ha una minoria de gent que mira cap a una altra banda, que no intervé quan hauria d’intervenir.
Crec que és una forma de complicitat absoluta. I és una forma de complicitat que algú faci declaracions terribles contra certs col·lectius, perquè, d’alguna manera, està validant aquest assetjament escolar quotidià. I també em sembla terrible quan determinades famílies neguen que hi hagi assetjament per part de les seves filles o dels seus fills i no volen assumir que hi ha un problema en què cal intervenir, perquè, normalment, la persona que assetja també té al darrere un bagatge emocional, personal i familiar que també s’ha de treballar.
I és cert que a tots els meus llibres surt el tema, perquè ho he vist com a docent, perquè durant els meus anys d’estudiant també ho he vist al meu entorn i perquè crec que a qui ens dediquem a la cultura i a l’educació ens correspon parlar-ne. Però no des d’una perspectiva tòpica, sinó des del dolor real i diari, profund, que s’arriba a convertir en atacs d’ansietat quan has d’anar a classe, que arriba a estats depressius i que arriba a situacions com les que explico a Malditos 16, límit, extremes, de voler-nos odiar, d’arribar-nos a odiar a nosaltres mateixos o mateixes.
I quan arribes a això és perquè hi ha un munt d’agents que no han funcionat, un munt de factors que no han funcionat. I després una altra cosa que jo intento denunciar a la meva literatura és que aquest assetjament escolar, aquest bullying, em sembla també terrible quan l’intentem minimitzar tot justificant que sempre ha passat. El fet que hagi passat sempre no és una excusa perquè deixi de passar d’una vegada. També respon a un model social. Vivim en una societat on el bullying s’ha convertit en una forma d’oci i de relació. Tenim programes de televisió, inclús canals, que es dediquen al bullying sobre unes figures mediàtiques determinades. On riure’s d’algú i convertir-lo en un personatge esperpèntic o caricaturesc és una cosa habitual.
Ara mateix, crec que serien el mirall favorable de la societat en què vivim, perquè gràcies a les aules, gràcies a gent com vosaltres, hi ha una societat compromesa, bel·ligerant i amb ganes d’avançar. Però, evidentment, en una societat convulsa, tot no pot ser tal com ho estem vivint aquí. També tenim aquesta altra part, la part complicada, conflictiva o violenta, perquè la tenim fora de les aules. L’institut, jo el descrivia a La edad de la ira, és un microcosmos que reflecteix el món en què es desenvolupa. I no podem aspirar a aules perfectes a societats imperfectes. Podem aspirar a aules que treballen, aules que avancen cap a un futur millor. Però també hem d’exigir que s’escoltin les demandes que tenim en aquestes aules perquè aquest futur millor sigui real.
Abans paràvem de classisme i d’elitisme. En un centre, si cada vegada tenim menys departaments d’orientació amb menys personal, més reduïts, per exemple, si gairebé no tenim assistents socials, si gairebé no tenim ajudes per tractar aquests problemes tan greus i tan seriosos que t’arriben a provocar un dolor tan profund com el que t’han provocat a tu, que gairebé no podies parlar explicant-lo perquè és una ferida molt real, com pretenen que es resolgui?
I, a més, una altra cosa que crec que pot facilitar la literatura és, precisament, empatitzar amb aquestes situacions i adonar-nos de com, en algun moment, hem pogut assetjar algú inclús involuntàriament. Crec que també, en l’assetjament, hi ha una cosa molt perversa, que és aquesta noció de l’assetjament involuntari. Aquest moment en què creus que no has fet res de dolent, però ho has fet. I l’autocrítica. Per això els meus llibres no són complaents amb cap personatge, no n’hi hi ha de bons i dolents a la meva literatura. També parla d’això.
En algun moment de la nostra vida, de segur que no vam estar a l’altura en alguna situació d’assetjament a l’aula. Per por, perquè no ens en vam adonar, perquè no volíem cridar l’atenció, perquè inclús vam fer alguna cosa malament. I crec que també és necessari fer aquesta anàlisi per poder-ho frenar i evitar. De la mateixa manera que en el cas del masclisme, crec que també hem d’estar molt pendents d’allò que fem i que diem.
L'educació és l'arma principal de construcció de futur. Educar en la igualtat és anar al cor de la veritable educació.
A mi, per descomptat, com a educador i com a escriptor, em dona moltes esperances, i també em permet conèixer moltes coses que, d’altra manera, potser no coneixeria. Per això crec que és fonamental parlar, perquè hi ha problemes que potser us sembla que són molt evidents i, de sobte, a qui ens trobem a l’altra banda, se’ns escapen. Aleshores, d’una banda, us voldria demanar que seguiu parlant, que seguiu explicant, que seguiu transmetent. Que és cert que és molt còmode refugiar-se en aquest “ningú ens sent”, en aquest “ningú m’escolta”, en aquest “ningú em compren”.
De la mateixa manera que és molt còmode per nosaltres refugiar-nos en: “No hi ha qui els entengui, no hi ha qui els escolti”. Ambdues s’equivoquen. Ni és cert que ningú us escolta ni és cert que no se us pugui entendre, però ambdues requereixen un esforç. Cal fer un esforç per parlar, i aquí us agraeixo que ho hàgiu fet amb aquesta naturalitat i generositat, però també requereix un esforç escoltar. Com més fàcil ens ho posem, més prop serem i més senzill serà trencar fronteres generacionals que encara tenim i que jo confio que es vagin trencant i que es puguin trencar des del diàleg sempre, des de l’escolta. I, per això mateix, m’agradaria acabar amb un fragment que confesso que vaig escriure des d’un lloc molt profund. Hi ha textos que surten gairebé d’una tirada. Hi ha pàgines que penses i medites moltíssim i hi ha pàgines que escrius sense pensar.
Va ser la primera pàgina que vaig escriure del llibre. Aleshores, no sabia ni que seria una novel·la. Simplement, va ser una pàgina que vaig escriure a casa quan hi vaig arribar d’aquesta sessió, i on vaig abocar el que havia sentit i el que havia experimentat. Així que, si us sembla bé, tancarem… Com que hem començat amb literatura, tancarem amb literatura.
“Ara ni tan sols hi són ells. Només ens trobem nosaltres en aquest racó qualsevol d’un barri que cada vegada se’m fa més petit. Un barri on caminem emprenyats perquè la vida s’assembla molt poc a la que ens agradaria tenir, i perdem els papers amb massa facilitat. Potser en altres barris és diferent, encara que imagino que cada lloc d’aquesta ciutat té els seus propis dimonis, el seu propi rancor, per la distància que s’engrandeix entre el que esperes i el que tens, entre el que necessites ser i el que et deixen que siguis, entre les ganes de dir i el desinterès per escoltar.
Perquè, a vegades, aquesta és l’única cosa que tinc clara d’aquesta edat maleïda, que molestem, som sorollosos, cridaners, incòmodes per tota aquesta massa grisa que ha oblidat que una vegada també va tenir la nostra edat. Tota aquesta gent que et mira de dalt a baix i et diu amb aires de suficiència que això passarà, que ja vindran temps millors, que aquest dolor que sents ara és passatger, com si l’adolescència fos un miratge, un assaig detestable de la vida que vindrà després. Però aquesta gent oblida que la vida sempre és avui, que la vida és ara, encara que ningú més ens hagi vist, encara que ningú ens senti”.