“Ser valent és atrevir-se a canviar d’opinió”

Diego Garrocho. Soc en Diego Garrocho i soc professor d’ètica a la Universitat Autònoma de Madrid.

Menchu Cuesta. Hola, Diego.

Diego Garrocho. Hola, Menchu.

Menchu Cuesta. Soc la Menchu Cuesta. Soc professora a l’escola La Salle Maravillas i soc escriptora infantil. És un plaer per mi ser avui aquí amb tu.

Diego Garrocho. El plaer és meu.

Menchu Cuesta. Diego, en un dels teus articles defenses el sentiment de culpa. És una cosa que m’ha cridat molt l’atenció. És una cosa estranya, rara, inclús diria polèmica en el segle XXI. Tots els missatges que estem rebent del nostre entorn són, justament, que no hem de sentir culpa per res. Que la culpa no és bona. Però tu sí que defenses aquests culpa. M’ho pots explicar?

Diego Garrocho. Bé, no sé si defenso la culpa d’una manera global. El que sí que intento és establir una sospita amb aquesta sensació, que sembla que hem d’assumir d’una manera acrítica i que no ens hem de sentir culpables amb res. En la teva pregunta em deies que la meva postura és polèmica, i jo crec que aquesta polèmica, aquesta eventual polèmica, és la prova de la necessitat de fer aquesta pregunta. De debò és sempre la culpa dolenta? Què és la culpa? I la culpa té alguna cosa de lucidesa. La culpa és, simplement, que, a vegades, ens adonem que el que hem fet no està bé, o no és bo, i que ho podríem haver fet d’una altra manera. A mi m’amoïna molt quan escoltem o llegim persones que diuen que no es penedeixen de res. Em sembla que és una manera molt poc humana de ser al món. El que és normal és que tinguem nova informació, que ens penedim de coses, que puguem sentir culpa. A vegades, inclús, hem fet coses que no estaven bé i sabíem que no estaven bé mentre les fèiem. I la culpa és una forma de lucidesa. Inclús jo crec que és una forma de dolor sa. A vegades, ens sentim incòmodes perquè som conscients del que hem fet. I Plató deia, en un diàleg, en el ‘Fileb’, que la bona vida es compon de plaers bons i de dolors bons. I jo crec que la culpa, a vegades, és un dolor bo. Amb això no vull fer una defensa de la culpa patològica ni de la industrialització de la culpa, ni que ens hàgim de sentir culpables per absolutament tot, inclús per les coses que no hem comès. Però crec que aquest mantra, que se’ns imposa sempre que hem d’estar bé, que no ens hem de sentir culpables… Bé, podem establir una sana distància i sospitar, preguntar-nos si a vegades mereix la culpa sentir-nos culpables, i si està bé inclús alimentar-la puntualment.

Menchu Cuesta. Hi ha un altre article que he llegit teu. M’ha cridat també molt l’atenció. He de dir que hi estic totalment d’acord. Hi dius que no ens hem d’acceptar tal com som. De nou, trenques allò establert en els últims temps i jo, com a docent, també et dic que és un missatge que rebem contínuament: que a l’aula cal dir als nens, des d’Infantil ja, que s’han d’acceptar com són, que tot està bé, que no passa res. I em va cridar molt l’atenció el teu titular de “no t’acceptis tal com ets”. M’agradaria que m’ho expliquessis una mica.

Diego Garrocho. Sí. A més, crec que té un sentit especial en un context educatiu. Si l’educació existeix és perquè podem canviar. De fet, l’educació és la transició, és el procés de transició entre el que algú és i el que pot arribar a ser. I el procés educatiu, en el fons, el que intenta és optimitzar aquesta transformació. Si ens haguéssim d’acceptar amb el que som, amb el que ja som, no valdria la pena esforçar-se, invertir en educació ni intentar generar cap transformació. L’ésser humà, i això molts filòsofs, al llarg de la història, ho han demarcat d’aquesta manera, és un animal inacabat. És un animal que no està fet una vegada per totes. Cap de nosaltres es pot donar per acabat. De fet, quan diem que algú està acabat, que algú està finat, el que diem és que és mort. Només els morts poden assentir al seu estat de coses que ja no es poden transformar. No obstant això, crec que qui som vius no ens hauríem de conformar mai amb el que som, sinó que hauríem d’aspirar a seguir millorant. I la vida té alguna cosa de procés i de procés d’autoconstrucció. El que som és conseqüència de moltes coses. A vegades, és conseqüència del lloc on naixem, de la família que tenim, del nostre context, però també, en gran mesura, som conseqüència de les nostres decisions. I jo crec que el context educatiu, en moltes ocasions, ha de consistir en un exercici en què es brindin als estudiants, als alumnes, a les persones que s’estiguin educant, els instruments suficients per no conformar-se amb el que són.

Aleshores, això d’“accepta’t tal com ets” a mi em posa molt nerviós. Jo crec que no ens hem d’acceptar i hem d’aspirar sempre a ser una mica millor del que som. Sèneca, per exemple, a ‘De ira’, s’interroga o interroga el lector: “Quin defecte has reparat, o de quin vici t’has curat avui?”. I crec que aquesta és una manera sana de viure. Viure d’acord amb un examen en què ens proposem una mena de procés de construcció. Jo crec que l’ètica, en el fons, consisteix en això: en un cultiu del caràcter en què, a través del costum, ens anem perfeccionant a poc a poc i anem deixant de ser el que vam ser i ens anem apropant al que hauríem de ser o al que voldríem ser.

Menchu Cuesta. I jo em pregunto, com a professora, docent, com a mare que també soc, amb totes aquestes reflexions: què podem fer perquè l’educació de les noves generacions millori? Com aplicar-ho, en definitiva, al nostre dia a dia, Diego?

Diego Garrocho. Bé, jo crec que qui ens dediquem a l’educació, topem, normalment, amb un problema de dotació de mitjans. I aquesta dotació de mitjans… Jo el primer que faria és confiar que algú intenti revertir aquesta escassetat i que puguem comptar amb molt més temps i amb molts menys alumnes, per poder-los dedicar l’esforç i el temps que mereix cadascun d’aquests estudiants. Això seria la prioritat absoluta, jo crec, per poder generar una implicació suficient. Crec també, o a mi m’agradaria pensar que una manera, un instrument essencial per als estudiants o per als alumnes és poder-los convocar des d’una esperança social. Hi ha un pacte en l’educació en què els proposem que, si ens fan cas, si confien en nosaltres, la seva vida serà una mica millor. I jo crec que tornar a reescriure aquest pacte social, poder reconstruir unes condicions per a les esperances dels nostres estudiants, és una cosa imprescindible. I jo crec que començaria per aquí, per poder brindar raons per a l’esperança. I que, bé, també qui ens dediquem a educar, siguem capaços de construir una validació sobre nosaltres mateixos i que siguem dignes de ser de confiança, que jo crec que també, a vegades… Bé, a vegades som menys creïbles o som persones en què no es pot confiar tant. Jo crec que guanyar aquesta credibilitat és molt important per qui ens dediquem a educar. I crec que jo proposaria també una mena de fórmula útil, socialment, que creixés l’exigència i l’autoexigència.

Sentim a parlar molt del pensament crític. En el fons, ningú sap exactament què és, o pot acabar significant coses contràries. I jo crec que una de les qüestions que hauríem de cultivar és l’autocrítica, generar una capacitat per sotmetre’ns a examen, per sospitar de quins són els principis rectors de la nostra vida. I crec que seria bo també que existissin fonts de sentit molt més plurals. Ara parlem amb molta insistència de la necessitat de viure en societats plurals, però, en el fons, els prescriptors de formes de vida són molt pocs. Trobem que tot el món vol ser diferent, però en aquesta diferència o en aquest reclam de la diferència, tots tendim a assemblar-nos molt. Aleshores, jo crec que, si ens atrevíssim de debò a cultivar una certa autonomia en pensar, una certa valentia, inclús m’atreviria a dir un cert atreviment a l’hora de desafiar algunes veritats que donem per descomptat, crec que això podria ser bo.

Menchu Cuesta. Seguint amb les teves xerrades, amb els teus llibres, hi ha alguna cosa que també em sorprèn, i és quan parles de la joventut. Estàs en contacte a la universitat contínuament amb joves, i has arribat a dir que la joventut, en moltes ocasions, es converteix en una condemna. Com la joventut, que se suposa que és el més pletòric, es pot convertir en una condemna? Explica-m’ho.

Diego Garrocho. Bé, perquè crec que, a vegades, anomenem algú o titllem algú de “jove” per treure-li algun dels seus drets, inclús alguns elements de la seva capacitat d’acció ciutadana. I crec que, per això, a vegades, allarguem la joventut fins molt tard. Parlem dels joves com si haguessin de ser necessàriament el futur i oblidem que els joves són present, i que hauria de ser un dret per a un jove de 25 anys poder tenir una autonomia econòmica suficient per tenir un habitatge, per poder fundar una família si vol, per prendre decisions plenament conscients. I crec que, en moltes ocasions, es parla als joves en la seva condició de joves per desactivar-los, per assenyalar-los que no han de tenir dret a tot, per insistir-los que han de ser encara molt més pacients, perquè sí que arribarà un dia en què podran construir una vida plena. I jo entenc que aquest pot ser un argument raonable de cara als adolescents, que són persones que encara estan construint, diguem-ne, la seva plenitud o la seva agència civil. Però parlar així a persones de 30 anys em sembla molt cruel. En el fons, ja dic que sol ser una coartada. Perquè els joves no s’interpreten ells mateixos com a “joves”, és una cosa que sempre et diu un altre. I crec que, en moltes ocasions, hauríem de negar aquesta etiqueta, o inclús s’haurien de desfer d’ella. Encara a mi hi ha qui em diu que soc un professor jove, i a mi m’encanta per pura coqueteria, però, en el fons, no té cap sentit. Jo crec que els joves seria millor tractar-los com el que són, ciutadans plens. Seria raonable, a més, que se’ls brindessin unes condicions suficients perquè puguin intentar desenvolupar els seus ideals de vida amb plena convicció i amb plena autonomia.

Menchu Cuesta. Sí que ets un filòsof, permet-me, actual. No et diré jove. I dins de ser un filòsof tan actual, tan contemporani, és cert que rememores molt els clàssics. De fet, he escoltat xerrades teves sobre la valentia des d’un punt de vista aristotèlic, i t’he sentit a dir que la valentia, actualment, hauria de ser una actitud cívica. En quin sentit?

Diego Garrocho. Bé, jo crec que, sobretot, les persones que són molt covards solen ser molt egoistes i són molt conservadores a l’hora de protegir el que tenen, mentre que hi ha persones que són valentes, precisament, perquè saben que no tenen tant a perdre. Aquest és un ensenyament que, per exemple, es veu molt bé quan llegim l’‘Apologia de Sòcrates’ o llegim els textos en què Plató narra com Sòcrates esperava la mort. I, en el fons, hi ha un ensenyament molt senzill, que és que no hi ha mai tant a perdre perquè la vida pròpia ni tan sols val tant. I aquesta desafecció amb la propietat, amb la circumstància pròpia, amb el que som i amb la vida, jo crec que, en moltes ocasions, ens converteix en valents. I és molt més lúcid perquè ens porta a interpretar que hi ha coses que són molt més importants que nosaltres, que hi ha causes per les quals mereixeria inclús la pena perdre la vida. I, de fet, crec que el que dona sentit a la vida no pot estar dins de la pròpia vida. I veure amb aquesta lleugeresa, assumir que tampoc passa tant si ens passa la pitjor de les coses, jo crec que és un ensenyament raonable i des del qual es pot viure millor. I, en el cas d’Atenes, per exemple, quan Aristòtil parla de la valentia com una virtut prioritària, m’agrada molt perquè parla de la valentia com una virtut civil. Els ciutadans han de ser valents. No és una actitud més, és una actitud prioritària en la manera en què vivim amb la resta. I també és interessant perquè Aristòtil diu que no és valent qui no tem, qui no tem és un idiota, un temerari, sinó aquell que tem el que cal témer, el que veritablement és temible. I aquesta distinció entre els perills que ens han de fer por i els que no podem témer em sembla que és preciosa.

En aquest context, és interessant també l’ensenyament de Sòcrates, que ens recorda que és molt pitjor cometre injustícia que patir-la. Normalment, sempre tenim molta por que ens passin coses dolentes, però, en el fons, la veritable por l’hauríem de tenir de fer nosaltres coses dolentes, perquè si algú ens fa alguna cosa dolenta, en el fons, és aquest algú qui està incorrent en una falta, o qui, en darrer terme, s’estaria fent mal. Però viure així, amb el pit obert, assumint que el que veritablement és temible no són les coses que ens poden passar o les coses que podem patir, sinó les coses que podem fer, crec, insisteixo, que és un dels destil·lats més perfectes de la intel·ligència de la Grècia antiga. En termes democràtics, crec que també hi ha una forma específica d’exercir la valentia, i és assumir que les nostres certeses es poden destruir o es poden sotmetre a l’escrutini públic. Jo crec que vivim en un temps en què tenim una apropiació massa identitària de les nostres idees. I crec que ser demòcrata és assumir que les nostres conviccions més íntimes es poden exposar al concurs públic i que, a vegades, seran falsades. I hi ha qui les criticarà amb raó, i que ens obligaran a haver de reformular les nostres certeses. O que hi ha opinions que són nostres i que, no obstant això, no sobreviuran. Crec que tenir aquesta relació, diguem-ne, de contingència amb les nostres idees, amb les nostres opinions, és també un exercici de valentia. Ser valent és atrevir-se a matisar, a vegades, atrevir-se a no tenir opinions que siguin necessàriament fixes. I, sobretot, crec que és un exercici de valentia tremend atrevir-nos a canviar d’opinió.

Menchu Cuesta. Hi ha una reflexió teva amb què estic totalment d’acord, però m’agradaria que en parlessis, en què comentes que a la societat actual, en el debat actual, tot es basa en “un contra un altre”, a oposar-se a l’opinió de l’altre. M’agradaria que m’ampliessis el tema.

Diego Garrocho. Sí, és una cosa molt avorrida. Hi ha un lema que és que “pensar és pensar contra un altre”. I té alguna cosa de certa perquè quan sotmetem la nostra opinió al criteri d’un altre, en el fons, estem obligats a millorar-la. Però això es pot acabar convertint en un vici. Hi ha persones que consideren que pensar és, simplement, oposar-se, generar sempre un pensament permanentment antitètic, on es critica alguna cosa o on es destrueix alguna cosa. I això, en el fons, és molt poc valuós, perquè no proposen mai res. I desmuntar alguna cosa és molt senzill. Trencar alguna cosa o criticar alguna cosa és molt senzill. Un nen de tres anys sap trencar les coses. El que és difícil és crear. El que és difícil és compondre una teoria, una doctrina, una idea a la qual valgui la pena dir sí. I aquesta creativitat del pensament, aquest moment fecund, crec que ha de superar aquesta pura oposició, i que vivim en un món on la crítica té o bé un prestigi que no es mereix o que es resumeix simplement en aquesta negativitat, en aquest xoc, en aquest pensar contra una altra cosa. A mi m’interessen, sobretot, les pensadores o els pensadors que proposen, que construeixen, que fan possible inaugurar un camí transitable, no simplement bloquejar opcions que proposen altres.

Menchu Cuesta. Escoltant-te, la veritat és que em passa pel cap una frase de Sandel, filòsof. Ell diu que la gent només vol escoltar les opinions que reforcen el que ells ja creuen. Quina opinió et mereix la frase?

Diego Garrocho. Bé, això és segur. I, de fet, els algoritmes tendeixen a generar càmeres d’eco perquè tot el món trobi que els seus prejudicis i les seves intuïcions es validen en aquella càmera d’eco de referència. I, a vegades, ens exposen també postures plenament antitètiques perquè puguem generar un conflicte d’oposició. Les postures que estan més o menys allunyades, o que són antitètiques, però que tenen la possibilitat de trobar-se o d’establir ponts sembla que són molt més avorrides. Jo crec que això és una pobresa del pensament. El que és interessant no és envoltar-te de gent que pensa exactament igual que tu. L’interessant és, com dic, sotmetre a crítica les teves pròpies intuïcions. Perquè, si te les critiquen, poden ocórrer dues coses: una, que la teva convicció es reforci perquè és capaç de sobreviure a aquesta crítica, o dos, que amb tota tranquil·litat assumim que ens hem equivocat. El fracàs de qui s’aferra a la seva opinió és ser incapaç de canviar-la. Jo sempre insisteixo als meus alumnes a classe, no sempre ho aconsegueixo… Els pregunto, en moltes ocasions, si han canviat d’opinió al llarg d’una classe, al llarg d’una setmana o al llarg d’un quadrimestre. Jo em dedico a ensenyar filosofia política i ens trobem en moltes ocasions amb debats que són contemporanis. I jo sento que fracasso si no soc capaç de moure’ls l’opinió. No per apropar-los a les meves intuïcions o als meus posicionaments ideològics, sinó simplement per ensenyar-los a canviar de lloc, a entendre que alguna cosa que els podia semblar molt important a la seva vida es pot sotmetre a crítica i podem abandonar les certeses. Jo no estic tan segur, al contrari del que es diu, que avui vivim en un món descregut, en un món nihilista. Jo crec que vivim en un món que genera moltíssimes certeses i que la gent té una avidesa de certeses que ens duu a creure en coses que no són confiables, inclús a creure i confiar d’una manera molt radical en qüestions que es podrien sotmetre a una certa sospita.

Menchu Cuesta. És per això que sols parlar de “la bellesa de pensar”? M’agradaria saber la teva opinió respecte a… Som una societat que pensem poc? Som una societat que pensem malament? Com pensem com a societat?

Diego Garrocho. Per respondre a aquesta pregunta, hauria de poder passejar per diferents societats, o per diferents moments de la història i fer una comparació sobre si pensem millor o pitjor que en el segle IX. No ho sé. I, a més, no m’agradaria pensar, o no crec que tingui gaire sentit, ser pessimista i pensar o confiar que vivim en el pitjor moment possible. Existeixen bones raons per pensar que avui existeixen condicions de reflexions millors que en molts moments. Però a mi no m’interessa tant mesurar-nos amb com podríem ser fa un segle, o fa dos, o fa tres, sinó mesurar-nos amb la idea. Jo crec que els que ens dediquem a la filosofia, normalment, mesurem la realitat amb la seva idea, no amb el passat. Per això el que més m’obsessiona no és tant si avui pensem bé, molt o poc, sinó si creem les millors condicions de possibilitat per pensar des del temps present. I aquí crec que sí que podem millorar. És a dir, que podríem arbitrar o que podríem construir espais a les escoles, institucions i universitats per pensar d’una altra manera. Es poden generar condicions, a vegades materials, a vegades no només materials, per poder pensar millor. Per exemple, creant espais de silenci. A mi em té obsessionat la qüestió del silenci. Perquè, per pensar bé, hi ha una cosa que és molt clara: necessitem temps i necessitem silenci. Necessitem un espai temporal on puguem reflexionar i necessitem també una absència d’estímuls que ens permeti pensar de forma aïllada.

I crec que el que més m’amoïna o del que més m’adono és que estem perdent aquests moments, aquests espais de silenci on es pot cultivar la reflexió serena. També, i això és preocupant, en l’àmbit científic. Avui ens mesuren, a qui ens dediquem, diguem-ne, a la universitat, a la carrera acadèmica, per una producció que és permanentment accelerada. I això, en l’àmbit de les humanitats, per exemple, és especialment lesiu. Algú que es dedica a investigar qüestions vinculades amb les humanitats, amb la filosofia, necessita temps, i pot necessitar moments de guaret. És raonable que un intel·lectual necessiti tres anys per dir alguna cosa que valgui la pena. És raonable pensar que caben espais on no es produeixi, o generar una ciència moltíssim més lenta. I jo crec que aquesta industrialització del coneixement resulta especialment lesiva en els nostres àmbits científics vinculats, com dic, amb les humanitats. Sospito que en altres també, però crec que, en el cas de la filosofia, per exemple, està generant, està produint discursos molt banals. Però ho fem tots. Jo soc el primer que he publicat, o que publico coses, a més velocitat que el respecte pels nostres lectors requeriria.

Menchu Cuesta. Parlant de les teves publicacions, que acabes de citar… En un dels teus llibres menciones Aristòtil, i jo em pregunto: quina empremta va deixar Aristòtil en tu i quin llegat d’Aristòtil podríem utilitzar en l’actualitat?

Diego Garrocho. Home, en termes personals, Aristòtil és com el primer amor. Jo vaig fer la meva primera tesi doctoral sobre Aristòtil, i aquest és un motiu suficient perquè a mi, personalment, m’acompanyi tota la meva vida. L’intento llegir, si no cada dia, sí cada setmana. Però crec que té un valor molt universalitzable, o almenys dins del context occidental, per descomptat. I és que els grans pensadors de l’antiguitat van compondre el codi font des del qual encara seguim pensant. I això no és una banalitat o no és una obvietat, sinó que, quan recorrem a aquestes fonts, descobrim que moltes de les peces amb què avui pensem tenen el seu origen, van ser construïdes, es van forjar en un context cultural molt concret. I fer transparent aquest codi és com girar un tapís i reconèixer que el que nosaltres avui pensem de manera immediata o espontània té un origen en la història. I tornar a aquestes fonts clàssiques jo crec que és connectar amb aquestes fonts de sentit que sempre són un refugi, que ens ajuden a sentir-nos menys sols. Són una cura d’humilitat també. A vegades, quan pensem que estem concebent un problema per primer cop i un recorre als grans clàssics i descobreix que ja ho han pensat, el primer que rebem és una cura d’humilitat. Perquè descobreixes que no ets tan especial, que el que a tu et semblava una novetat fa molts segles que s’està reflexionant al llarg de la història. Però després, també crec que és plenament vigent perquè no fa tant de temps. És a dir, si mirem la història de la humanitat, el segle XI abans de Crist és abans-d’ahir al matí. Aleshores, pensar que un autor com Plató o un autor com Aristòtil són massa distants és una ingenuïtat. Són perfectament contemporanis.

Menchu Cuesta. Com a docent de Primària, Diego, i fa molts anys que hi treballo… Jo vaig estudiar Filosofia i Lletres, també a COU i BUP. M’agradaria molt saber la teva opinió del debat actual que hi ha al carrer, que hi ha amb les lleis d’educació. Traiem Filosofia? No traiem Filosofia? Desapareix de l’ESO. Ara no som a l’ESO. Filosofia a primer de Batxillerat. Com viu un apassionat de la filosofia, un professor de filosofia, aquest debat que tenim amb els xavals, adolescents, que seran els teus alumnes algun dia, sobre el tema d’anul·lar la filosofia a les aules?

Diego Garrocho. Bé, jo el primer que intento fer amb aquest tema és dur-lo a un lloc que no sigui gremial. A més, jo tinc una relació gremialment molt ambigua amb la filosofia. No em considero un filòsof en un sentit estricte ni crec que la filosofia sigui millor perquè sigui el meu ofici. Aleshores, hi intento guardar una certa distància, però sí que la defenso, sí que crec que l’escola ha de ser un lloc de resistència. Al contrari del que se’ns diu contemporàniament, que és que cal adaptar l’escola a la societat, a mi m’agrada imaginar l’escola o la universitat com una trinxera que s’oposa a la societat, que genera contextos que no serien òbviament reproduïbles fora de l’escola o fora de la universitat. Hem de fer coses que no es facin fora, i en aquest fer coses que no es fan fora, crec que la filosofia o determinades disciplines humanístiques… Penso també en les llengües antigues, el llatí. Per què cal fer llatí a l’escola? Perquè això no ho trobaràs a TikTok, no ho trobaràs a fora. Per què cal estudiar filosofia? Bé, doncs, precisament, perquè potser no és un dels instruments o un dels recursos que immediatament se t’hagin d’exigir. De manera que crec que és important. Crec també que estudiar història de la filosofia és una cura d’humilitat. És una confiança en la tradició. Podem llançar els més joves a viure amb les seves pròpies forces o els podem brindar una drecera. I és posar-los en contacte amb homes i dones d’enorme enginy i enorme intel·ligència que ens han precedit al llarg de la història i que ens poden donar pistes o recursos útils en el món contemporani.

La tradició, sobretot, i la tradició filosòfica crec que, d’una manera prioritària, és un lloc on podem recórrer instrumentalment per trobar respostes o fonts de sentit. Això no vol dir que hem de comprar “in toto” la tradició, perquè no hi ha una tradició única. La tradició sempre és plural i contradictòria, però és una enorme caixa d’eines, en moltes ocasions, molt útil, a la qual podem recórrer. Jo crec que fer història de la filosofia és molt útil perquè ens permet comunicar-nos amb aquesta herència. Ara bé, també crec que es pot estudiar d’una altra manera. Si nosaltres veiem com s’imparteix avui Història de la Filosofia a segon de batxillerat, si ho traslladéssim a l’àmbit literari, seria absurd, oi? Ningú entendria que hi pogués haver una assignatura que fos “Història universal de la Literatura, des d’Homer a Muñoz Molina”. Seria absurd. Ningú intentaria contenir tot el que ha donat la literatura universal en aquest temps. I això és el que es fa en Història de la Filosofia. De manera que jo m’obriria a ser molt més ambiciós a l’hora d’interpretar o de preguntar-nos com podem ensenyar competències filosòfiques i continguts filosòfics a l’escola, a l’institut, a l’ensenyament secundari… Però sí que crec que comptar amb les humanitats en un món que, a més, cada cop ens està ensenyant que el malestar és creixent, que la sensació de pèrdua és creixent en la gent més jove… Jo confiaria en qui ens ha precedit i en els sabers serens i complexos per poder trobar alguna resposta.

Menchu Cuesta. D’acord totalment. I ara sí que volia fer al·lusió al teu últim llibre, ‘Sobre la nostàlgia’, paraula increïble des d’un punt de vista lingüístic, inclús emocional. Per què la nostàlgia?

Diego Garrocho. Bé, va ser gairebé una revenja. Jo, durant molt de temps, vaig escriure o em vaig concentrar en la producció purament acadèmica, i hi va haver un moment en què vaig assajar o vaig intentar escriure de les obsessions pròpies i convertir les meves obsessions en una feina. I la veritat és que ho vaig aconseguir perquè soc una persona obsessivament nostàlgica i vaig intentar, diguem-ne, poder catalitzar o poder aprofitar aquesta obsessió en termes acadèmics o filosòfics i vaig construir aquest llibre. Sí que crec, a més, que la nostàlgia no és una obsessió meva, no és una obsessió privada, perquè això no s’hauria de convertir necessàriament en una cosa interessant, sinó que crec, amb Bauman, que avui vivim a l’era de la nostàlgia. La nostàlgia és una emoció que avui és preferent. No és una emoció entre altres, sinó que és una de les emocions que vertebren la manera en què vivim. Hi ha una indústria de la nostàlgia que replica objectes i articles del temps que ha fugit, del temps passat, del temps immediatament ocorregut. Allò vintage, allò retro sembla que està de moda. Però crec que també la nostàlgia… Ortega deia que és una mena d’esperança retrospectiva. I jo crec que ens fa tanta por el futur que hi ha condicions amenaçadores a les dècades que venen que han fet que comencem a dipositar la nostra esperança en el temps que va ser i comencem a ser esperançats cap enrere. I això té moltes dimensions, dimensions polítiques, dimensions culturals, artístiques i algunes purament existencials i privatives.

Diego Garrocho. A mi, curiosament, tot el món em pregunta per la vis política de la nostàlgia, però el que més m’interessa és la vis privada, la vis existencial, singular, íntima, de per què seguim trobant a faltar coses que van marxar, o inclús m’atreviria a preguntar per què trobem a faltar coses que no hem viscut mai. I aquest sí que crec que és un tret universalment humà. L’ésser humà és un ésser estrany, és un ésser al qual la realitat, la immanència, no li resulta mai suficient, no és mai suficient, no estem mai bé del tot, i si no estem bé del tot, és com si trobéssim a faltar un lloc, un indret, un context, un temps on sí que vam estar còmodes i on sí que vam ser feliços. I aquesta pregunta impossible a mi sempre m’ha interessat.

Menchu Cuesta. Diego, per què creus que seguim necessitant la filosofia i l’ètica a la nostra vida, al nostre dia a dia?

Diego Garrocho. Doncs seré molt poc solemne. Defenso l’ètica i la filosofia perquè crec que són un bon invent. És un invent històric, d’una manera molt clara, podríem anar al segle VI abans de Crist, i és una cosa que hem creat en la nostra tradició cultural i que és un artefacte útil per viure. No se m’acut res millor o no se m’acut un invent que pugui substituir la filosofia o que pugui substituir l’ètica. Sòcrates deia que una vida sense examen és una vida que és invivible, que no val la pena ser viscuda, i la manera en què exercim aquest examen vital, la manera en què ens interroguem sobre la nostra pròpia existència, de la vida en comú i de la política, això és exactament el que anomenem filosofia. La filosofia és una col·lecció de persones que s’han dedicat a preguntar-se i a donar resposta d’una manera semblant i que ens permet anar enllaçant unes tradicions i unes preguntes amb les altres. Aleshores, jo, la defensa que faria és, senzillament, que crec que és un bon invent, que no hem trobat cap solució millor, que no hi ha cap artefacte, cap tecnologia que, dins del nostre context cultural que tinguem a l’abast, ens permeti viure de manera més feliç ni de manera més justa que, precisament, la filosofia. I jo crec que, a més, és una manera de fer-nos càrrec de la nostra humanitat. Tornant al principi de la conversa, quan em preguntaves per què no ens havíem d’acceptar tal com som, crec que la millor resposta és l’ètica, que és una manera d’interrogar-se entre el que som avui i el que podríem arribar a ser.

Aquesta distància, o la millor manera per recórrer aquesta distància, jo crec que és la tradició filosòfica, una tradició que ha de guardar memòria per saber copiar part de les solucions, però que ha de seguir ambicionant una certa creativitat per il·luminar noves respostes a circumstàncies que són noves. Així que jo em conformaria amb una resposta així de senzilla. Crec que són un bon invent, com el pal de fregar és un bon invent al qual jo no renunciaria.

Menchu Cuesta. Diego, ha estat un plaer passar aquesta estona amb tu i escoltar les teves reflexions.

Diego Garrocho. Moltíssimes gràcies. El plaer ha estat meu.