¿Qué es la alta capacidad?

Jana Martínez. Em dic Jana, soc mestra, per damunt de tot, soc experta en alta capacitat i presidenta de la fundació Indifferent Minds. I vinc a compartir amb vosaltres una tasca que ens han donat a tots en algun moment de la vida, que és retallar. Un nen arriba a l’escola, arriba carregat d’il·lusions, aprendrà moltes coses i, entre les tasques que li diuen, hi ha: “Mira, retallaràs això”. Li solen donar un plàtan, un pollastre… He posat un desigual perquè em semblava que era adequat. Aleshores, el nen comença i fa el que pot perquè no s’ha enfrontat mai a… Al nen, que és esquerrà, no li han dit que les tisores d’esquerrà són diferents. Aleshores, el nen intenta, amb la mateixa constància que la resta, no ho oblidem, que el seu dibuix es retalli i no pot. És clar, el nen, sense informació, diu: “Ostres, estan tots retallant i els està quedant niquelat, i jo tinc aquest nyap i m’hi estic esforçant molt”. Si la profe li hagués dit: “No passa res, tu ets esquerrà i per això no et surt, perquè aquestes tisores tenen les fulles d’una altra manera”, el nen no s’hauria sentit així. Aleshores, la informació cuida la gent, cuida els nens i posa nom a les coses en lloc que siguin fantasmes. Des d’aquí, comencem a parlar d’altra capacitat. Gràcies.

Ana. Hola, Jana. Em dic Ana, soc integradora social i m’agradaria preguntar-te sobre les diferències que veus tu del terme encunyat actualment, “altes capacitats”, i el que era antigament, “superdotat”.

Jana Martínez. Realment, són termes que parlen de coses diferents. El terme “alta capacitat” és un terme més ampli que parla d’una neurodivergència, com és l’alta capacitat, formada per un cervell, ja està demostrat, que és bioquímicament diferent, amb una configuració diferent i, per tant, amb un funcionament diferent. Això què implica? Que aquesta manifestació d’aquestes diferències es dona de diferents formes. Entre elles, un component de creativitat molt alt, també hi ha els talents que són potencials en un sol camp o en més d’un si parlem d’un talent complex… En el cas, hi ha un altre terme, que són els precoços, que són persones, nens, que fan coses que, pel seu moment evolutiu, no els correspon. Per tant, està mal utilitzat. Els dos termes estan en vigor, només s’utilitzen de manera confosa. És una NESE: necessitat específica de suport educatiu. Necessiten ajuda. També, per comprendre això, deixarem de valorar les persones amb alta capacitat com si fossin unes afortunades. “Quina sort que tenen”. Ni tenen sort ni no tenen sort. Tenen alta capacitat, no sort. Per tant, el terme correcte per parlar de tot el col·lectiu seria “alta capacitat”.

Sol. Hola, Jana. Soc la Sol, soc investigadora al Consell Superior d’Investigacions Científiques i et volia preguntar pel concepte que es té de l’alta capacitat, que habitualment ens venen al cap estudiants: que són molt brillants, que obtenen excel·lents… Aleshores, això és sempre així?

Jana Martínez. Sí, si estan ben atesos. És a dir, ells tenen el potencial. Ara bé, un potencial no surt sense els recursos. Perquè un nen pugui ensenyar el que realment és capaç de fer, l’entorn educatiu, social i familiar ha de respectar i acompanyar. Sense acompanyament, és molt difícil que això ocorri. L’entorn educatiu és clau, i Espanya té una dificultat en aquest aspecte. Hem de cuidar millor els nostres nens perquè no ho fem bé en els sistemes. Per tant, tenim en xifres del ministeri un 70% de baix rendiment, i dins d’aquest 70%, un 50% de fracàs escolar. I no sé si algú pot concebre el que pot ser saber que pots fer grans coses. I, no obstant això, aquestes grans coses, a l’entorn on tots esperen que ocorrin, que és l’escolar, no hi són mai. I no només no hi són mai, sinó que, a sobre, et tornen a fer fora de classe perquè t’ha caigut el bolígraf la catorzena vegada perquè no t’interessa res del que t’han explicat. Tu vols que t’interessi, tu vols estar bé. I no trobes qui comprengui el teu desig ni la teva necessitat. I enfrontar-se a això és molt costós. Jo, concretament un dels meus fills, quan li vaig dir que parlaria amb el seu professor perquè estava sempre fora, em va dir: “No parlis amb ningú, que ja em va bé”. Ell estava millor fora que dins. Però això està malament perquè nosaltres portem els nostres fills a les escoles i vosaltres aneu a les escoles perquè l’objectiu és aprendre i ningú aprèn fora. Aleshores, és clar, si vosaltres aneu a l’escola pensant: “Aprendré avui” i hi sou vuit hores i d’aprenentatge us n’endueu una, doncs home, us estem enviant a un lloc molt costós. Normal que no hi vulgueu anar tots. No tenim un concepte de l’educació que sigui l’adequat perquè els mestres són superherois. Un mestre ha de gestionar una diversitat grandíssima, ha d’atendre cors, no només cossos, però necessiten, per ser mirats així, una formació molt àmplia i un component humà amb unes característiques, perquè, si no, no funciona.

Itziar. Hola, Jana. Soc la Itziar. Faig segon de l’ESO. Sempre s’ha sentit que el que defineix si una persona té o no altes capacitats és el coeficient intel·lectual, que, si és més alt que 130, significa que aquesta persona té altes capacitats. Com es defineix la intel·ligència d’una persona?

Jana Martínez. Doncs mira, et respondré, però crec que són dues qüestions. Segons la meva opinió, definir la intel·ligència d’una persona és com definir una olor o coses així. Si és una cosa abstracta, com definiré una intel·ligència? Els instruments amb què es mesura, que hi ha d’haver alguna cosa per concretar-la, són instruments que… Fixeu-vos-hi, actualment, jo explico el que hi ha, no sé si s’està elaborant una altra cosa, però, en aquest moment, són instruments pensats per buscar discapacitat i no alta capacitat. Són instruments per a un pensament convergent i no divergent, per a un pensament seqüencial i no tot el visuoespacial. Són tests que estan obsolets en alguns moments perquè no hi ha temps d’actualitzar-los pels barems que s’han de treure. Aleshores, un test que tu completaràs d’una manera o d’una altra, segons com t’hagis aixecat, segons l’humor que tinguis, depèn de com et caigui l’avaluador… Si, a sobre, com en alguns moments ocorre als centres escolars, et treuen als moments d’esbarjo, doncs ja no estàs de gaire bon humor. I si, a sobre, acabes de tenir una classe de matemàtiques en què t’han donat una nota que no era l’esperada, doncs ja estàs encara pitjor. Aleshores, és clar, determinar la intel·ligència així és ridícul. No dic que les proves no valguin per a res. Fixeu-vos-hi, s’estima que un 10% de la població té altes capacitats. Espanya en té identificat un 0,64%. Fixeu-vos quin “gap” tan gran.

Amb això, dic ja que els instruments que s’usen no han d’estar gaire bé. Però, dins de tot això, si vaig a una enginyeria, per exemple, a una enginyeria… “Vaig a l’Escola de Camins”. Doncs aquí no hi ha ningú que no sigui molt intel·ligent, això t’ho prometo. I si aquí ho avaluem, hi hauria moltes altes capacitats, però no tots els que hi són, perquè, si no, ara mateix ja està: “Tots els que han aconseguit entrar a Medicina enguany, els que entren amb la PAU que posaran, ja tindrien alta capacitat”. No, aquesta és la prova que alta capacitat no va associat a alt rendiment ni a un test d’intel·ligència, perquè segur que aquestes persones el passarien també. Però no tots tenen un perfil de la personalitat, de tot el que cal valorar i de pensament divergent que justifiqui aquesta manera de ser al món, de pensar, de sentir i d’aprendre diferent.

Pablo. Hola, Jana, soc en Pablo, estudio segon de l’ESO. Ja hem vist que no hi ha una única manera de tenir altes capacitats, però hi ha alguna cosa que les uneixi? Es podria dir que hi ha alguna cosa que totes les capacitats tenen?

Jana Martínez. Sí, sí que hi ha trets que són molt característics de l’alta capacitat. Per exemple, la velocitat de processament, la velocitat amb què associes idees d’una manera gairebé intuïtiva, innata: et donen una idea i el teu cap, a més, es ramifica, que és una altra de les característiques, el pensament arborescent molt dens, que et porta al fet que aquesta paraula que t’han dit t’ha posicionat en un univers gairebé paral·lel, i en dècimes de segon. La capacitat d’associar idees, els teus processos d’inducció, de deducció, són molt ràpids, de comparar, de treure conclusions… D’altra banda, hi ha una part emocional, en què tens un sentit de la justícia tan marcat, desenvolupat d’una manera molt precoç que, a més, encara que vagi contra tu, encara que t’immolis, i: “Això no és just, no vull, no pot ser així”. Després, té una part també de perfeccionisme, moltes vegades, de necessitat, de rigor amb tu mateix, de rigor, de dir: “Això ho he de fer bé”, d’un nivell d’exigència que va més enllà. I aquí aprofitaré per dir una cosa molt important, perquè mira… Jo tinc alta capacitat, però vaig créixer sense informació. Aleshores, sempre vaig créixer pensant: “Tu tens una dificultat, que el problema és teu”. Socialment, no tinc paraules per dir com és de complexa l’adolescència. Un dia, ja casada, després de fa molt de temps, el meu home em va fer el millor favor que m’han fet mai.

Estàvem discutint, per descomptat jo tenia raó, des de la meva perspectiva, i em va subjectar per les espatlles i em va dir: “Però no entens que això només ho veus tu?”. Ostres! No l’havia vist mai així. Jo li estava atribuint que ell no havia fet les coses perquè era un deixat, perquè no eren importants per a ell. Aleshores: “Si tu no has fet això i no ho has posat bé… Per què no ho has fet? Doncs perquè ets un deixat, perquè no estàs involucrat en el treball en equip, en l’escola… Per què aquest m’ha presentat això? Si a l’altre pobre li sembla que és magnífic”. El meu barem estava confós. Si jo no tinc aquesta informació, estic jutjant la resta des d’una perspectiva confosa. Soc injusta, cosa que detesto. Aleshores, ni jo et comprenc a tu, ni tu em comprens a mi. D’aquí sorgeix que alguns comencin, en aquests moments, a aïllar-se, perquè senten molta soledat i diuen: “No veuen el món com jo”. Aleshores, és una percepció subtil que no saps determinar, però que veus que les lleis, el patró pel qual es regeix l’altre, per descomptat, no és com el teu. És molt important que ningú conceptualitzi l’alta capacitat en un entorn de patologia o de dificultats que ja venen donades. No és així. L’alta capacitat no és una patologia, però, si no s’atén, sí que pot desenvolupar patologies. En aquest cas, poden ser des d’estats d’ansietat, insomnis crònics, depressió, aïllament… Hi ha patologies que es desenvolupen que són conseqüència de molt de temps de no comprendre’s. És molt important detectar molt bé i de manera precoç l’alta capacitat, perquè com abans tenen la informació, més els estem protegint de tenir un recorregut que no estigui ajustat a la seva necessitat.

Arantxa. Hola, Jana, soc l’Arantxa. Com a mare, no sé si m’agradaria saber si el meu fill té altes capacitats o no, perquè no li posin l’etiqueta o per saber que alguna cosa li fa mal. Creus que seria convenient que el nen i la família coneguessin que el nen té altes capacitats?

Jana Martínez. Algú dubta a conèixer si el seu fill té dislèxia? Algú dubta a conèixer si el seu fill té dèficit d’atenció o qualsevol altra neurodivergència? Doncs l’alta capacitat tampoc es pot dubtar. Quan alguna cosa necessita un tractament diferent, s’ha de saber al més aviat possible. Després hi ha com tu diguis al teu fill què és tenir alta capacitat. Si el portes a confusió, i la mateixa paraula pot indicar confusió, perquè alta capacitat sembla que… Doncs, aleshores, l’error és educatiu dels pares, però no del coneixement en si mateix. Aleshores, cal dir-los que ser alta capacitat no significa ser millor ni més. Això és fals. Però sí que és ser diferent. I, des d’aquesta diferència, ensenyar-li a poc a poc a gestionar-la, des de ben petit. Aleshores, un nivell de frustració tan elevat, com pot arribar a tenir una alta capacitat, ha de saber ser gestionat per la família i ha de ser conegut pel mateix nen a mesura que va creixent. Hi ha algú que vulgui explicar la seva experiència de com ha estat la diferència de conèixer o no que té alta capacitat?

Noia 1: Jo no sabia què em passava. Era a infantil i recordo que em frustrava molt. I em frustrava tant que deia: “Bé, doncs faré la meva i ja està”. I em posava a la cadira dels castigats que hi havia davant d’una paret, només mirant a la paret, a fer fitxes com una boja. I tota l’estona, a la professora: “Pren, pren, ja ho he fet tot”. I, és clar, què passa? Que la professora no em podia atendre a mi només. Aleshores, quan anava a la resta, em limitava a fotre’ls. Em ficava sota la taula i els molestava. Els movia la taula perquè fessin les coses. I jo recordo que aquí va ser quan la meva professora d’infantil, que sort que ho va dir, va dir: “Ep, potser cal posar-hi atenció”. I ja van trucar als meus pares. I a l’escola va ser quan em van començar a treure de la classe per fer-me aquells tests. I recordo que era el meu moment preferit del dia perquè eren fitxes superentretingudes que no eren la classe de Plàstica, la classe de Matemàtiques ni res. Era una altra cosa. I, a partir d’aquell moment… Jo no entenia res del que passava. Vaig arribar un dia a classe i em van dir: “Bé, vols pujar un curs?”. I vaig dir: “D’acord”. Però totalment de forma impulsiva, de la forma de dir: “Bé, doncs és clar, perquè si aquí no hi passo bé, marxo a un altre lloc”. I així va ser. I sort que després vaig poder anar a un programa especialitzat en altes capacitats. Això recordo que em va ajudar molt. I, alhora, bé, doncs després, ja, estar a l’institut i que em donessin un espai on dir: “Mira, tens aquesta necessitat i nosaltres et podem ajudar a tenir els recursos necessaris”. Perquè, al final, dins de l’alta capacitat, és molt variada, però, també, sempre ens focalitzem en les coses acadèmiques. També és molt important focalitzar-nos en: “D’acord, i aleshores en quines altres coses et podem ajudar?”.

Jana Martínez. Sí. T’imagines quin hauria estat el teu recorregut, el teu desenvolupament, si no haguessis tingut aquesta informació o aquesta atenció?

Noia 1: Personalment, jo hauria acabat trastocada i frustrada. I, segurament, no sé si hauria arribat al fracàs, però, segurament, estaria prop. Almenys, aquesta part social, segurament sí, perquè m’hauria quedat sola i aïllada. És a dir, si no m’hagués arribat aquesta salvació de dir: “No, el teu camí és aquest”. No… Em quedo aquí, ho deixo córrer.

Noia 2. Hola, Jana. Com a mare, si pogués sospitar en algun moment que algun fill meu pogués tenir altes capacitats, em preocuparia com gestionar aquest tema des del punt de vista emocional. Què passa amb la gestió de l’emoció en aquests xavals?

Jana Martínez. Doncs mira, amb la gestió de l’emoció s’ha d’anar amb compte perquè el que és tradicional i més coherent, del punt de vista de la psicologia, és clar, és abordar primer allò emocional, després allò cognitiu. Però en alta capacitat no funciona així. Un cervell d’alta capacitat que no està correctament estimulat es deteriora emocionalment molt de pressa. Aleshores, a moltes escoles frenen la part educativa perquè diuen: “No, primer intervindrem en això i després, ja…”. No funcionarà. L’has de rescatar de l’avorriment perquè, és clar, molts pares em diuen: “Els nens han d’aprendre a avorrir-se”. Ah, sí, és clar, i hi estic d’acord perquè hi ha un punt, però quant? I durant quant de temps? Home, quan el temps ja és excessiu, ja només deteriora. Aleshores, és clar, quan enviem el nostre fill sabent que ja s’ho sap tot, però com que aguanta i és un campió, doncs allà va. És clar, però això és fràgil. L’equilibri en alta capacitat és molt fràgil. El que queda clar és que, com a mares, com a pares, no es pot compensar només la deterioració que pot ocórrer si, a la part educativa, al centre escolar, no estan bé. Encara que després els ompliu de classes extraescolars que cobreixin tots els seus interessos. Encara que després, a casa, siguin molt compresos. La intervenció ha de ser global. Ha de ser des de la part emocional, per descomptat, perquè el nen no es troba bé, però, immediatament, hi ha d’haver mesures educatives. Aquests nens… L’alta capacitat té llei orgànica al darrere.

És una llei orgànica dissenyada per protegir els nostres menors que s’està saltant sistemàticament sense que a ningú li sembli importar. El canvi ha de ser social, però també les institucions han d’ajudar a fer aquest canvi, perquè, si no, estan perduts. Ho repeteixo, parlem d’un 10% de la població que necessita recursos de formació: de formació de professorat, de formació de psicòlegs, de formació de pediatres per saber derivar… Tenim els tres col·lectius que els han de detectar i protegir desinformats. Aleshores, és duríssim per al professorat voler i no saber. Però, és clar, tampoc es pot demanar a la gent que es formi sempre fora de les universitats. Que després et vols convertir en expert? Ep, fenomenal, doncs després fas un màster, fas això… Però el coneixement mínim, aquest ha de sortir de base, perquè és prou important i amb les conseqüències prou greus perquè vingui incorporat.

Juan Diego. Hola, Jana. Em dic Juan Diego. Una pregunta: els nens amb altes capacitats es diverteixen de la mateixa manera?

Jana Martínez. Sí, d’alguna manera, sí, perquè, és clar, a tu què et diverteix? El que et motiva, el que et fa sentir bé, on encaixes… Aleshores, des de la particularitat que hem comentat d’encaixar, doncs, per exemple, si a un nen el motiva molt la natura, és molt freqüent veure… De fet, són molts casos de nens al pati de l’escola, sobretot, que, en lloc de jugar a futbol, estan… Jo en tinc un que compta formigues. En porta moltes, eh? És molt petitó, però és molt graciós perquè em porta la comptabilitat de cada setmana. Però ell està molt més confortable així, dissenyant circuits per a les formigues que, per exemple, jugant a futbol, que no concep on és la gràcia. I, amb això, no dic que a les altes capacitats no els agradin els esports o el futbol. No, no és així. Només que la seva amplitud de temes a vegades és molt gran i no està encaixant en les inquietuds que solen tenir els nens de la seva classe. D’altres, per exemple… Els dinosaures són molt freqüents, els minerals, que et porten tota mena de pedres i et diuen: “Mira, això és…”. I, a més, la coneixen i, si no, la investiguen. Però, el que és l’oci a casa, doncs no són nens d’estar mirant documentals i només la tele i només llegint. Aquest concepte, traieu-vos-el del cap. Els encanta la Play com a tots. De fet, per exemple, hi ha jocs que són per a visuoespacials que són absolutament meravellosos. Els encanten també els jocs de taula. Hi ha jocs molt divertits. Al principi, és molt difícil d’ensenyar els jocs de taula a un nen amb alta capacitat perquè el nivell de frustració és molt gran i, aleshores, quan perden, entren en col·lapse.

Però és una cosa que els pares han de saber i, per això, han d’entrenar de manera específica. Perquè no és el mateix per a ells, a més, un joc d’atzar que un joc amb lògica, que és on estan molt confortables. Però cal trobar l’equilibri, s’ha d’entrenar tot. En els jocs de pensar, està molt a gust. Aleshores, hi he de ficar també una mica d’atzar perquè li he d’ensenyar per a la vida, i a la vida hi ha molt de component de sort, molt de component d’atzar. Si és tot el contrari, si és molt físic, també li he d’ensenyar a estar atent a una tasca potser conceptual. Tota l’estona, a través del joc, es compensa. I el que és l’oci en adults… Això sí que és bastant important, perquè quan vas entrant a l’adolescència és quan tens més cost a les converses socials. Recordo molt l’anècdota d’una noia que havia estat al confinament fenomenalment i, quan havia de tornar a l’escola, la nena tenia 15 anys, em va dir: “Jana, jo torno a l’escola, però si he de tornar a parlar de xampús…”. Ella estava horroritzada de visualitzar-se una altra vegada al pati parlant de xampús, que era el tema recurrent amb les seves amigues de 15 anys. S’han d’adaptar també a un tema de conversa al pati i a un joc que a vegades han d’escollir. Em diuen: “Jo no vull estar sol, però tampoc vull fer el que fan els altres”. Aleshores, tu li dius: “Vinga, proposa alguna cosa”. I diu: “No, no, si ningú em segueix”. Aleshores, escollir entre la soledat o conformar-te amb el de sempre, que a tu et resulta tan rutinari, doncs no és fàcil.

Aleshores, necessiten molt de canvi de conversa, molt de dinamisme. I, a vegades, és sorprenent en adults quan estan en una conversa i t’interessa moltíssim, però, de sobte, el teu cap ja ha arribat al final de la conversa. I no saps per què aquesta conversa, que et tenia al 100% i estaves encantat, la veritat, de sobte, dius: “Ja m’he avorrit, ja acabo de marxar”. Però no estic jutjant la conversa, no estic menyspreant el tema, només el meu cap ja ho ha polit i no puc atendre més. Aleshores, el cost social que tenen les persones amb alta capacitat moltes vegades és molt elevat. No ho passen gens bé, però aprenen a gestionar-ho. I per aprendre també cal donar-los temps, no ens surt a la primera.

Noia 3. Hola, Jana. Tenir una capacitat superior a vegades té avantatges, però també suposa un repte per a la persona que la té i per al seu entorn. Ens podries explicar una mica les dificultats que es troben?

Jana Martínez. Bé, és molt important ser conscient que l’alta capacitat, des que obre els ulls fins que es posa a dormir, està en format adaptació gairebé sempre. Perquè t’has d’adaptar a uns temps que, per exemple, no són els teus. Aleshores, tu faries les coses molt més de pressa, hi donaries menys voltes i les executaries d’una altra manera. T’has d’adaptar a uns continguts, en el cas de l’escola, que, per exemple, ja te’ls saps gairebé tots. Per tant, estàs sol esperant que altres aprenguin el que tu vas aprendre quan t’ho van ensenyar l’altre dia, però no necessiten repetir tant. Aleshores, mentre aquests processos de repetició ocorren a les classes, l’alta capacitat està només en format: “Aguanto, aguanto”. També s’han d’adaptar moltes vegades a un soroll, per exemple, que els resulta molt més estrident, perquè alguns tenen sobreexcitabilitat sensitiva. Aleshores, el tema del soroll és molt caòtic. Les olors les perceben amb molt d’impacte, textures a la boca o contactes físics. S’han d’adaptar també als estàndards, com qui diu, de qualitat, que a tu et generen desconfort, encara que per a altres estiguin bé, perquè tu ho hauries fet més precís, potser, més complet en el treball en equip o al teu lloc de treball ho hauries perfeccionat molt més. Per tant, et poses al llit esgotat, però quan vas a dormir, has de conviure amb el teu cap, que no calla, que té una sobreexcitabilitat grandíssima, cognitiva i imaginativa. Per tant, estàs lluitant perquè calli això que parla aquí tota l’estona. Com em diuen alguns: “Com ho faig per fer callar el meu cap, Jana?”. Aquesta és la pregunta del milió. Doncs no es pot fer callar, s’ha d’acceptar. Aleshores, l’alta capacitat té dues tasques molt importants a fer, que realment ho tenim tots els éssers humans, que és, una, l’adaptació, i l’altra, l’acceptació. És acceptar la teva diferència sense enfrontar-te amb ella, sense que et suposi un enuig personal de dir: “Jo no vull ser això, no vull tenir això”. Aleshores, aquí hi ha d’haver sempre adults al seu costat amb coneixement per comprendre què està passant.

Irene. Hola, Jana. Soc la Irene, soc mestra també. M’agradaria conèixer la teva visió de què hem de fer des de les escoles i des de les aules per poder potenciar i acompanyar tots aquests nens i nenes.

Jana Martínez. Doncs hi ha un punt que és de coneixement de com són, i dic com, no quant, que és el que es busca a les escoles sovint, i hi ha un altre punt que és de coneixement d’eines i d’estratègies específiques de la professió. Aleshores, per a mi, el punt zero és volent fer-ho. Aquesta és part de la dificultat, com que a les escoles es minimitza, s’arriba a sentir: “En tinc molts per atendre”. Ja, i aquest. Aleshores, per què aquests molts sí que es tenen en compte i aquests altres no? Per això dic que el primer pas és voler. Després, des de voler, cal conèixer la idiosincràsia que tenen aquestes persones, aquests nens. Dins de la idiosincràsia, has de tenir molt clar quin és el perfil del nen en què intervindràs. Aleshores, des d’aquest concepte equivocat que tots els altes capacitats han de saber molt de càlcul, han de saber coses que no se’ls han ensenyat… “Que tu no ho saps? Però si tens alta capacitat”. Han de ser com petits senyors que saben estar a tots els llocs. Des d’aquest concepte, se’ls fa molt de mal. El professor ha de ser prudent. Quan un professor diu en públic: “Tu no ets tan llest? Tu no tenies alta capacitat? Això ho hauries de fer”, aquí està obrint la porta als pitjors fantasmes, inclús del mateix nen, perquè el nen també ha crescut pensant a vegades que ho havia de saber. I ell sap que és capaç de saber-ho, però no d’aquesta manera que se li està ensenyant. El que per a uns és boníssim, com per exemple… Doncs això, t’explico aquesta cosa de càlcul i, aleshores, ara fas molt de càlcul per aconseguir-ho.

En el cas de l’alta capacitat, com més càlcul li sigui repetitiu, una vegada ell ja ha integrat el mecanisme, l’únic que el porta és a fer-ho cada vegada pitjor perquè ha sobresaturat el seu sistema i ja ha desconnectat del tot. I el que va començar resultant curiós, ara s’ha difuminat i només li genera inclús moltes vegades rebuig. Fixa’t quines contradiccions. Entrenem els nens tota l’estona a tenir càlcul mental, però després, quan se salten els passos, se’ls penalitza. Això està malament per a tots. Però, en el cas de l’alta capacitat, per desconeixement, no es té en compte el que es diu aprenentatge autoregulat, que el que fan és fer salts intuïtius. I el professor els penalitza per no haver posat uns passos que al seu cap no han existit. Aleshores, jo tinc molts nens que em diuen: “Mira, Jana, jo sé que el problema em dona 32 i després m’invento operacions fins a trobar un 32. Si la trobo i cola, bé, però si no…”. Cal saber avaluar-los molt bé perquè hi ha moltes respostes que arriben des del seu pensament divergent. El pensament divergent els porta a donar respostes que no són les esperades, però això no implica que estiguin malament. Si jo les penalitzo, estic censurant la seva essència. Estic censurant, a vegades, inclús el que busco que m’ensenyi.

En posaré un exemple. Recordo una vegada. estava fent de professora i van venir uns nens de cinquè i de sisè, i van venir molt enfadats per una comprensió lectora que els havien posat. Aleshores, la comprensió lectora parlava d’un senyor que s’aixecava, anava a treballar amb… És a dir, anava amb xandall, agafava l’autobús, feia esport, després es posava el vestit d’home i anava a una reunió. Aleshores, a la pregunta, el professor els havia posat malament la seva resposta, que era: “De què creus que treballa aquest senyor?”. I ell havia posat: “Futbolista”. Aleshores, jo li vaig dir: “Home, te n’has passat una mica. Explica’m això”. Diu: “Home, Jana, és claríssim. Un futbolista s’aixeca, va en xandall, es vesteix… És a dir, fa esport, després es posa el vestit per anar amb els del seu equip. I ja, quan vaig veure que la corbata era verda, vaig saber que era del Betis”. Ell tenia totes les dades, estava justificat i l’havien penalitzat, i estava enfadadíssim. I al final, aquest nen què va aprendre? Va dir: “Ja ho he entès, he de contestar el que volen que contesti”. Tracteu amb estima tots els nens. També els que us repten, els que surten del sistema, els que són a l’est de la campana de Gauss… Perquè, lluny de tenir-ho tot, com sento per part dels directors del centre, tenen moltes carències.

Gema. Hola, Jana. Soc la Gema. Nens, nenes, joves, creixen. Què passa amb les altes capacitats en adults?

Jana Martínez. Doncs mira, jo crec que… El que passa ara serà diferent, vull pensar, del que passi d’aquí a 15 anys. Perquè en són molt pocs els detectats, per tant, en són molt pocs els que tenen equilibri intern de saber que el que els passa està justificat. És una llàstima perquè són generacions que han crescut sense informació, però sí amb aquesta sensació. Aleshores, molts estan en una trajectòria de periples llargs de psicòlegs, de periples llargs de tractaments, però sense l’enfocament moltes vegades correcte. És molt bonic quan venen a la fundació i busquen ajuda… Enfocar els adults a mi és una cosa que m’agrada molt, potser, per l’empatia, per la igualtat d’edat. Animo tots els adults que tinguin dubtes a avaluar-se, perquè mai no és tard per comprendre’s. Mai. I si sents tanta serenitat de comprendre, se’t treu el concepte de soledat i, sobretot, fas les paus amb el passat. Aleshores, comprens una mica la teva adolescència, continues sense agradar-te, continuen havent-hi els mateixos fantasmes de sempre, però ja no és culpa teva. No ets tu qui no ho va saber fer, no ets tu qui no sabia conversar, no ets tu qui era molt exigent… No sé explicar-ho, només sé sentir-ho. I m’agradaria que ho poguéssiu notar. Aleshores, hi ha molts adults que pateixen molt perquè no tenen el coneixement personal, perquè no es mira en aquesta direcció, perquè sembla que només és per a extraterrestres o per a Einstein. És clar, tots els adults et diuen: “Però jo no soc Einstein”. És clar, ni jo tampoc. Però el món està ple de gent que no és Einstein, d’Einstein només n’hi ha un. No només Einstein tenia alta capacitat, si us plau. En un 10%, d’Einstein només n’hi ha un. A banda, que Einstein ja va passar. Haurem de trobar els pròxims, no sé què fareu, però fareu coses diferents. Mai des de la prepotència, perquè això ha de quedar ben clar al llarg d’aquesta conversa: no hi ha prepotència aquí, només hi ha una humilitat profunda. Perquè, a més, curiosament, molt pocs altes capacitats presumiran, perquè tots només són capaços de veure el que els falta per aprendre, no el que ja saben.

Lara. Hola, Jana. Soc la Lara, estudio segon de l’ESO i m’agradaria preguntar-te si has après alguna cosa d’aquests nois i noies amb altes capacitats i si hi ha algun aprenentatge que vulguis compartir amb nosaltres.

Jana Martínez. A mi m’ensenyen cada dia perquè és una interacció amb molta gent, gent molt interessant, i m’ensenyen moltíssimes coses. Des de Vega, amb quatre anys, fins a Dora, que en té 65, que aquesta és la franja amb què interactuo. Aprens tota l’estona perquè no només t’enlluerna el que poden compartir de coneixement, que hi ha nois que saben moltíssim i comparteixen moltes dades, a mi m’enlluerna contínuament com fan les coses, com arriben a les coses… I això està molt bé: saber escoltar el seu cap perquè t’explica una cosa diferent del que diuen les seves paraules. Però després hi ha una cosa que a mi em meravella i amb què aprenc moltíssim, i és amb la part emocional. Jo tinc nens molt malalts i també en tinc de molt sans. Venen molt malalts perquè s’han deteriorat per unes circumstàncies que no han estat favorables, però tinc autèntics superherois que han estat al llit dos anys, per exemple, que s’aixequen i tornen i reprenen la seva vida, i la reprenen de manera expansiva i brillant. Acompanyar això, doncs només un neci no aprendria. Però, és clar, al costat d’aquests nois, que uns estan molt deteriorats, d’altres venen al principi i els pots rescatar, i amb estima els posiciones bé. Hi ha famílies… Aleshores, jo, de cada pare i de cada mare que interactua amb el seu fill, em deixen sense paraules.

Aprenc des de com interactuen... Perquè també hi ha moltes coses que dic. “Mira aquest que bé que ha fet això, m’ho quedo”. Perquè cadascú té el seu coneixement sobre el seu fill, i després jo l’aplico també, però també la seva experiència vital, que són una passada de recollir. Però t’ensenyen, sobretot per a mi, la resiliència, no tirar la tovallola. Aquest exercici de confiança cega que es fa amb el fill, no només perquè et necessiti, sinó… Ni perquè l’estimis, és que no hi ha confiança perquè els estimem, és perquè la generen. És perquè saps dins teu que són capaços de fer-ho i et sents poderós perquè saps que, perquè ocorri, perquè faci aquesta persona el que és capaç de fer, has de ser al seu costat. Sense condicions. Passi el que passi. I aleshores, jo, que tinc els meus fills, més tots aquests nois, moltes vegades flaquejo i moltes vegades és la imatge d’una de les mares la que és al meu cap i dic: “Si aquesta pot, jo també”. Aleshores, aprenc cada segon dels nois, dels pares… M’han portat a haver-me de formar molt perquè, en el meu desig de protegir, he d’aprendre de lleis, he d’aprendre… És clar, perquè, si no, no els cuido. He d’aprendre d’educació perquè, si no, no canvio les aules. Però he d’aprendre de psicologia perquè, si no, no intervinc…

Aleshores, tota l’estona s’aprèn, com a tots els entorns, però sí que considero que el meu és molt privilegiat per la diversitat que té i perquè el component humà és també molt intens, molt extraordinari. Simplement, reprenc l’exemple amb què he començat de les tisores. Imagina’t el nen amb què hem començat, si li haguessin dit després de tot el que hem après avui en aquesta estona, si a aquest nen… Sobretot, us miro a vosaltres, als joves. Si li haguessin explicat: “Mira, tu ets esquerrà i no passa res, necessites unes tisores diferents i, si no et surt bé, no passa res perquè jo t’ensenyo”. Som en un programa que es diu ‘Aprendemos juntos’ i hem oblidat que ensenyar no és explicar coses, és garantir-nos que l’altre les ha integrat. Uns les integraran perquè els hi explico, a d’altres els les hauré d’ensenyar, amb altres hauré de cantar o ballar… Doncs a l’alta capacitat cal ensenyar-li tot això i, a més, la seva diferència. Perquè, quan talli amb tisores, una de dues, o demani unes tisores d’esquerrà o es conformi a haver fet un nyap de retallada sense que li faci mal. Les dues coses estan bé. L’únic que està malament és que qui hagi tallat això pensi que no val. Des d’aquí, no es construeix res.

Us demano, si us plau, que després d’això mireu amb una altra perspectiva l’alta capacitat, amb una perspectiva més justa, sense expectatives que no siguin les de persones que poden fer coses bé i malament. I, quan vegeu un noi que li han detectat alta capacitat a l’escola, ni el vegeu com un superheroi que vola ni el vegeu com algú que sap moltíssim de càlcul… Perquè potser aquest superheroi no sap de càlcul, potser aquest sap tocar el violí o… Però en càlcul suspèn i no passa res. Necessito que ajudeu de debò en el canvi, perquè el canvi real es troba a la vostra generació. I amb el desig, si us plau, d’acompanyar-nos per canviar les coses, perquè un món més just el volem tots, però la justícia no s’imparteix només en una direcció perquè, aleshores, deixa de ser-ho. Gràcies, nois.