Et pot caure malament el teu propi fill?

Sara Tarrés. Soc la Sara Tarrés, psicòloga infantojuvenil, mare de dos fills i autora d’El meu fill em cau malament i Les meves emocions al descobert.

Melania Montano . Què tal, Sara? Com estàs? Em dic Melania i soc periodista. Estic encantada de ser aquí avui amb tu per parlar sobre psicologia i criança.

Sara Tarrés. Hola, Melania. Un plaer ser aquí amb tu i parlar d’aquests temes tan interessants i tan bonics.

Melania Montano . Sara, a la introducció del teu llibre expliques com moltes dones des de nenes somien ser mares i això de vegades pot causar molta pressió. M’agradaria que ens expliquessis per què s’ha romantitzat aquest concepte i si creus que és una de les principals causes que generen aquesta frustració a la maternitat.

Sara Tarrés. Sí, la veritat és que sí. Hi ha moltes dones que des de nenes somien ser mares i lluiten per ser-ho costi el que costi. Passi el que passi, elles volen ser mares. Per a altres dones aquest no és el seu objectiu principal a la vida, però totes nosaltres sí que tenim una idea d’aquesta mare perfecta, ideal, que és a les nostres ments. Una mare ideal que s’ha anat gestant, ha anat entrant a les nostres ments a través de la nostra infància quan jugàvem amb els nostres ninots o a través de les expressions que ens deien els nostres pares o fins i tot els nostres familiars. Però no només això, també s’ha gestat al llarg de la història. No sols ve de la nostra infància, sinó que històricament tenim una idea de mare ideal, de perfecció. Si ens fixem en els quadres, en les escultures, en els textos religiosos, tenim una idea de mare abnegada cuidant el nadó i sempre veiem imatges més aviat romàntiques, dolces. No veiem dolor, no veiem frustració. I així és com va entrant a poc a poc a les nostres ments aquesta idea de mare. Més recentment a la història, aquesta idea ha entrat a través de la publicitat, a través de les revistes. Tots podem recordar revistes amb una portada amb una mare somrient i un nen d’ulls blaus, rosat.

I ja més recentment, actualment, aquest bombardeig d’imatges i d’idea de mare perfecta és una cosa que s’està tornant gairebé insostenible arran de tenir tant d’accés a informació a través d’internet i les xarxes socials. Què ens passa? Que la realitat, la nostra realitat, no és aquesta, no és la que ens mostren les imatges ni de la publicitat ni de les xarxes socials, és una altra. La maternitat és cansada, és molt absorbent i això comença a generar frustració, frustració cap a nosaltres, com a mares, i pensem que al nen li passa alguna cosa. I comencem aquí a entrar en unes emocions desagradables. El que ens passa és que tenim la idea que amb el nostre fill passarà el mateix que veiem a les imatges que hem estat absorbint tant a les xarxes socials com a les publicitats. I resulta que la nostra realitat no és pas la mateixa. Aquest nadó no s’agafa al pit tal com havíem pensat. Aquest nadó no dorm a les nits plàcidament com ens havien explicat. Aquest nadó no menja les farinetes triturades com ens ha explicat l’amiga del parc. Aquest nen sí que té rebequeries, i no com l’amiga del parc, que et diu: «No, el meu fill no té rebequeries».

Els nostres fills comencen a créixer, comencen a contestar-nos malament i ens crèiem que els nostres fills, perquè eren els nostres fills i els sabríem cuidar millor que ningú, els faríem millors que cap altre pare. Ens contesten igual de malament i ens frustrem i no ho acabem d’entendre. I resulta que és clar, amb aquest ideal que teníem format a la nostra ment i la nostra realitat, en aquest buit, es va colant tota aquesta sèrie d’emocions desagradables: la ràbia, la frustració, la culpa, la vergonya, la tristesa… I aquí és on s’ha creat aquest perfecte brou de cultiu perquè després el nostre fill ens caigui potser no gaire bé.

Melania Montano . Sumat a aquest brou de cultiu, hi ha les sensacions que cada una després té a l’hora d’afrontar la maternitat, perquè ja no només has de bregar amb el nen o la nena que acaba de néixer, amb aquest nadó, sinó amb com et sents tu al teu cos, amb les teves noves emocions… Entenc que aquí també hi ha molta feina.

Sara Tarrés. Sí, perquè és cert que moltes de nosaltres no ens sentim bé. Fins i tot quan estem embarassades no sentim aquesta felicitat que se suposa que hem de sentir i igual estem espantades, igual estem tristes. Hem de bregar també, més enllà del part i del postpart, amb el fet que estem molt cansades i no estem per a gaire més. Ens sentim culpables també per no recuperar el pes que hem guanyat. Algunes dones se senten malament perquè es veuen en un cos que no reconeixen. Hi ha moltes dones també que han perdut les ganes de mantenir relacions sexuals amb els seus marits i, si no hi ha un bon acompanyament per part de la parella, això ho viuen molt malament i aquí és una lluita d’aquesta persona que ha de fer, i també és cert que s’acaba culpant molt per no ser aquesta dona que veu a les xarxes socials, a les revistes i se sent francament malament.

Melania Montano . Com viuen ells també la paternitat?

Sara Tarrés. A veure, aquesta és la gran pregunta, Melania. Moltes vegades a mi el que em passa és que no acabo d’arribar a saber com ho viuen perquè no ho expressen, perquè no els ho hem permès, socialment no han estat educades perquè puguin expressar aquestes emocions. I aquesta frustració existeix igualment, però l’expressen d’una altra manera. D’altra manera veiem que sí que estan enfadats, però no ens ho acaben d’explicar gaire bé en consulta i les frustracions potser les externalitzen més i diuen «La culpa és del nen. El problema és en el nen. El nen té un problema». Perquè és molt difícil. És més difícil connectar amb el que els hi està passant interiorment per aquesta negació, per aquesta dificultat a fer aquest exercici d’introspecció i saber exactament què és el que estan sentint, els és més fàcil veure-ho en l’altre. Aleshores, quan venen a consulta, venen acompanyant, quan venen, perquè normalment venen les mares. Venen les mares i venen pocs pares, més aviat pocs, i venen i parlen menys, també és cert, perquè els costa més. Els costa més parlar de com se senten. I aquí és qüestió d’educació.

Melania Montano . Què es pot fer des de la parella, des de l’altra banda de la parella, per facilitar aquesta comunicació i, com a societat, per a aquesta gestió emocional per part de tots?

Sara Tarrés. Ai, què podem fer? Melania, quina gran pregunta em fas, quina gran pregunta, perquè això és un treball individual i que cadascú primer ha de ser conscient que té aquesta dificultat. Si no ets conscient que tens aquesta dificultat, poca cosa pots fer. Aleshores cal fer molt acompanyament i validar i dir «Bé, sento, o et veig, sento que estàs frustrat o sento que estàs enfadat. Et veig trist davant d’aquesta situació». I, a partir d’aquí, deixar espais perquè en parlin. Tampoc ens apropiarem de la seva emoció i posar emocions on no sabem si són aquestes o no. Aleshores l’educació emocional i fer una feina terapèutica ens vindria molt bé a tots. No cal que hi hagi un gran problema per anar a un professional de la salut mental o un psicòleg.

Melania Montano . Al teu llibre parles amb naturalitat de molts dels sentiments trobats que es donen en la criança, en l’educació dels fills i el títol és El meu fill em cau malament. Realment ens poden caure malament els nostres fills?

Sara Tarrés. Sí, Melania, al final sí, la resposta és que els nostres fills ens poden caure malament, perquè no deixen de ser persones amb qui ens relacionem diàriament. I, encara que sorprengui aquesta resposta de dir: «Sí, el meu fill em cau malament», encara que costi molt dir-ho, perquè costa, no és fàcil, és dolorós sentir que no tens ganes d’estar al costat del teu fill, que tens ganes d’evitar-ho. Passa i se sent i es dona amb molta més freqüència de la que ens creiem, però se’n parla poc perquè tenim por d’expressar-ho. Per què? Perquè se’ns jutja. Se’ns jutja i se’ns etiqueta com a males mares o mals pares per tenir aquests sentiments que no hauríem de tenir. Però, al capdavall, som persones i tenim aquests sentiments. Els motius pels quals passa això són molts. Alguns comencen en aquesta idealització de la maternitat de què acabem de parlar. D’aquesta idealització, se’n desprenen expectatives, expectatives cap a nosaltres, com serem com a pares aquests: «Jo no vaig mai…», «Jo sempre vaig a…», i expectatives de com creiem o idealitzem els nostres fills, com volem que siguin.

«El meu fill no em contestarà mai malament. El meu fill no arribarà mai borratxo a casa». Que també. I d’aquelles expectatives que generem, arriba una altra situació i és que no entenem aquests comportaments, no entenem les rebequeries, no entenem les males contestacions, no entenem la seva baixa tolerància a la frustració. I aquí comencem a sentir totes aquestes emocions tan intenses i desagradables. De vegades, els comportaments que ens causen rebuig són part del procés evolutiu propi del nostre fill. Però altres vegades ens passa que hem de bregar amb nens que, sota el nostre estil educatiu, poc adequat a vegades, han arribat a ser petits dictadors. Perquè els hem educat sota un estil educatiu massa permissiu, els ho hem deixat passar tot, els hem sobreprotegit en excés, els ho hem fet tot o hem estat extremadament autoritaris i ells han copiat del nostre comportament, se l’han fet seu. Perquè també ens posen davant del mirall.

Melania Montano. Efectivament.

Sara Tarrés. I aquest és un altre dels punts. Els nostres fills reflecteixen tot allò que estem fent perquè en som els principals referents i absorbeixen i aprenen de nosaltres.

Melania Montano . Una de les idees que més recalques al teu llibre crec que és aquesta que ells estan reflectint no un malestar que tenen ells en si mateixos, sinó una cosa que l’adult no està gestionant.

Sara Tarrés. Efectivament, al final ells no deixen de ser un símptoma, ells són els que exterioritzen allò en què nosaltres tenim alguna dificultat a gestionar. El que dic, i repeteixo, és més fàcil assenyalar l’exterior que mirar-nos cap endins. Aleshores, quan ho veiem reflectit aquí sentim una profunda ràbia, sentim ràbia, però també culpa i vergonya. Però és més fàcil dir: «És que al meu fill no el suporto», en lloc de dir: «És que jo a qui no suporto és a mi». Després ens passa una altra cosa i són els dols que passem a tota la criança. A vegades també ens quedem encallats. Hem de permetre que els nostres fills vagin avançant, hem de permetre que deixi de ser un nadó, que es faci un nen, es faci adolescent, que es faci jove, que sigui adult i que finalment voli. Però en totes aquestes etapes nosaltres fem un dol, ells també, sobretot a l’adolescència. Però nosaltres com a pares fem un dol i si ens quedem atrapats en alguna de les fases de dol, com pot ser la negociació, allò de: «No, no, encara no, encara és massa petit. Aquestes coses encara no les pot fer»; en la tristesa, perquè veiem que deixa enrere la infància i ens fa molta pena perquè cada cop ens necessiten menys i aquesta pena es converteix en «Ostres, quina ràbia em fa no ser tan important per a ell»; comença a generar-se també tot aquest sentiment de malestar i de frustració i de desgrat davant de conductes, interessos que ja no són els que teníem abans i ja no compartim. I aquí ens quedem una mica encallats.

Melania Montano . Crec que és el moment de la història en què més informació, material, llibres, vídeos tenen els pares, les famílies, els progenitors per poder transitar la criança i l’educació dels fills de la manera més completa possible o més humana, més conscient. Hi ha alguna cosa que estigui fallant? Què creus que són els punts claus que es poden millorar, que per a tu, des de la teva experiència com a psicòloga, pots posar sobre la taula?

Sara Tarrés. Jo el que observo, és cert, tenim molta informació, jo diria que tenim un excés d’informació. Tenir informació no vol dir tenir formació. Tenim molta informació que ens fa molt de soroll al cap i això ens impedeix gestionar-nos bé. Aquesta informació moltes vegades és contradictòria. Uns professionals diuen A i l’altre et diu B. Aleshores, és molt difícil saber per on portar la teva gestió com a mare, com a pare, com actuar. És molt difícil. Per altra banda, també volem ser perfectes, volem seguir els deu manaments de com ser el pare o la mare perfecte. I resulta que no arribem, no arribem a fer-ho tot així, perquè aquests deu manaments funcionen per a aquesta persona, però no per a mi, que soc una persona totalment diferent. I aquí és on jo crec que hauríem de deixar de mirar tant, de vegades, i sentir molt més, sentir molt més què és el que va amb nosaltres i no tant a seguir aquestes recomanacions, que poses «Com fer el meu fill feliç?» a internet, per exemple, et sortiran mil entrades. I, bé, realment això és el que farà feliç el teu fill? No farà feliç el teu fill, més feliç el teu fill, que tu estiguis al seu costat i que l’escoltis, més que seguir totes aquelles recomanacions? Tu què sents com a mare o com a pare? Quan veus tu que ell és feliç, quan segueixes totes aquestes recomanacions o quan et segueixes a tu? Perquè hem perdut aquesta capacitat de connexió amb nosaltres. Estem buscant sempre fora quan on hem de buscar és a dins i buscar-los a ells.

Melania Montano . Una altra de les qüestions sobre les quals reflexiones al llibre, ho comentaves abans, és l’apatia, però també és el rebuig i són els sentiments més desagradables que se senten quan els fills et fan sentir incompetent. Com es gestiona això?

Sara Tarrés. Ens costa arribar-hi perquè té una base emocional tot això, tot recau en la nostra base emocional. Perquè, si t’hi fixes bé, acostumem a acostar-nos a allò que ens agrada, a allò conegut, a allò que ens proporciona plaer i seguretat. En canvi, fugim d’allò que considerem perillós, allò nou amb el que no sabem gaire bé com hem d’actuar, allò que ens posa en risc. Aleshores, quan tenim un nen amb qui no sabem molt bé què fer perquè tot el que fem sembla que no funciona, perquè té moltes més rebequeries del que havíem esperat, perquè ens… Continuo en això perquè aquí hi ha la clau, a les rebequeries, les males contestacions. Tot això és el que ens enerva normalment als pares. I ens fa sentir totes aquestes sensacions de desgrat, apatia i rebuig. La rebequeria al parc, la rebequeria al supermercat, la rebequeria davant dels amics, les males contestacions davant dels avis. És clar que ens fa vergonya i ens fa sentir malament. Aleshores, és clar, comencem a col·locar-los tota aquesta sèrie d’etiquetes d’«És que és molt rebel, és que ja no sé què fer amb ell». I tot això ho diem davant d’ells, tot això li va calant i li va calant a ell i ens va calant a nosaltres perquè cada cop creem més distància i cada cop ho veiem més difícil de gestionar. Això què hem de fer? Eliminar aquestes etiquetes, buscar-ne d’altres, que sí que són etiquetes que també pesen, però, per evitar el rebuig o per desactivar aquest rebuig, potser hauríem de buscar una altra mena d’etiquetes. És un nen mogut, és un nen explorador. És un nen que es planteja coses i per això ens fa preguntes incòmodes a vegades. I no es queda amb la primera cosa que sent i que lluny el portarà tot això en un futur.

Melania Montano . Al fil d’això que estàs explicant, com es pot recuperar el vincle en el cas que estigui malmès o crear relacions saludables amb els fills?

Sara Tarrés. Sí. A veure, el primer que hem de fer sempre és adonar-nos que tenim aquest problema, que el vincle està erosionat o malmès, i veure que per aquí, aquest camí que havíem agafat, no és per on hem d’anar. Un cop en som conscients, que tenim un problema o que hi ha una dificultat, hem de parar. Parar i prendre consciència. Parar per observar-nos. I aquí, des d’aquí, començar a treballar. Pensar també de quina manera ens comportem nosaltres amb nosaltres mateixes, de quina manera gestionem determinades situacions, com portem les nostres ferides, les nostres mancances, i com ens relacionem davant d’aquestes situacions, com ens relacionem davant d’un rebuig, com ens relacionem davant dels crits. I, a partir d’aquí, treballar primer nosaltres, la nostra persona, el nostre individu, la nostra relació amb nosaltres mateixos. I a partir d’aquí podrem establir vincles més sans amb els altres. Quan un no està bé amb ell mateix, no pot estar bé amb els altres, perquè sempre hi haurà alguna fractura per on sagnarem i crearem inestabilitat.

I això és molt important per establir bones relacions amb els nens. Perquè, fixa’t, si nosaltres sempre estem enfadades, sempre estem en una manera irritable i reactiva, tot això els nostres fills ho capten, es llança directament al seu cervell com si fos un bumerang. I aquest bumerang ens torna. Si nosaltres sempre estem molt enfadades, el que tindrem al costat seran nens crispats, nens de mal humor. I així, en aquesta situació, en aquest clima de malestar, és molt difícil crear vincles sans, perquè s’instal·la i regna la ràbia, la frustració i tota aquesta infinitat d’emocions que no ens agrada tant sentir, però que hi són per alguna cosa, però el primer que hem de fer és mirar-nos també cap endins i veure com poder treballar-nos nosaltres mateixos com a individus.

Melania Montano . Què diries a aquests pares i mares, a aquestes famílies, que se senten malament, que se senten males persones per tenir aquesta mena de sensacions?

Sara Tarrés. És important diferenciar. Una cosa és sentir, i aquestes emocions que tenim hi són per a alguna cosa. Són com petits programes d’acció ràpida que ens alerten que està succeint alguna cosa dins o fora de nosaltres. És informació. Sigui la que sigui, sigui agradable o sigui desagradable el que sentim a través d’aquesta informació. Això hi és i el que hem de fer és sentir-ho. Repeteixo, sentir. Una cosa és sentir l’emoció i una altra és què fem amb aquesta emoció. Sentir és natural i és humà, ens fa ésser humans. Què fem amb aquesta emoció és una altra cosa. Sentir ràbia és natural. Si aquesta ràbia ens fa agredir l’altre no és correcte. I per descomptat no genera bones relacions en cap cas, però dir-los per què se senten culpables, doncs perquè són éssers humans i la culpa hi és per informar-los d’alguna cosa, que alguna cosa està succeint. Parem atenció a què és el que ens està dient aquesta culpa. Per què ens sentim culpables? De què ens sentim culpables? Per no ser aquestes mares que havíem imaginat que volíem ser? Ens sentim culpables perquè no podem estar tant de temps com voldríem estar amb els nostres fills?

Ens sentim culpables perquè hem hagut d’abandonar els nostres fills? Dic abandonar a la guarderia. Perquè els hem hagut de deixar amb els avis? Perquè no li hem pogut fer aquell aniversari tan magnífic que a l’amic d’escola li ha fet la seva mare? Bé, no ho sé, igual aquí podem començar a treballar també i rebaixar totes aquestes expectatives. Ens sentim culpables per què, primer de tot? Què ens diu aquesta culpa?

Melania Montano . Sempre s’ha dit que les comparacions són odioses i acabes de fer i d’enumerar-ne diverses. Què es pot fer quan un entra en aquest bucle de comparacions, de culpabilitat? Quins consells donaries sobre això?

Sara Tarrés. És que és complex desactivar el fet de comparar-se, perquè és una cosa que fem constantment. Constantment ens estem comparant amb l’altre perquè ens ho han ensenyat així? Pregunto. Jo llanço més preguntes sempre, que no tips, perquè els tips, al capdavall, jo he arribat a la conclusió que generen també més culpa, que no solucions. Aleshores, deixar d’intentar ser tan perfectes. El que tens al davant és una altra persona igual que tu, que fa les coses com pot i sap en aquell moment i tu fas les coses com pots i saps en aquell moment amb les eines que tens i hem de rebaixar aquesta comparació, com a molt compara’t amb tu mateixa i sent-te satisfeta d’haver arribat fins on has arribat, que ja és molt. I aquí moltes vegades fallem tots, suspenem força en aquesta assignatura, sí.

Melania Montano . És un viatge interessant, oi?

Sara Tarrés. Un viatge de gran valor i de gran valentia. De gran valentia perquè no tothom sol fer aquests viatges, que passem per la vida com amb el pilot automàtic. I desactivar-ho ens costa molt, parar atenció a tot el que estem fent, perquè sempre busquem un referent, un algú on arribar i això està bé per una banda, està bé per una banda si t’impulsa. Però si això el que fa és frenar-te perquè et menyscaba i t’infravalora, perquè mai no te’n sents capaç.

Melania Montano . I que no es produeixi una imitació, sinó que tu arribis a connectar amb el que tu tens a dins.

Sara Tarrés. Sí, evidentment. Si tu el que estàs fent és comparar-te per intentar ser aquesta persona, t’estàs anul·lant la teva essència. Aleshores perds tot el teu jo, perds la teva espontaneïtat, deixes de ser tu. Igual ets una perfecta petxina, com dic jo. Però dins què hi ha? Ets tu? Aleshores també n’hem de ser conscients. Si les comparacions i aquests referents són impulsors, perfecte. Però, si aquests referents no han d’anar per aquesta via, deixem-los una mica a part.

Melania Montano . Sara, una altra de les qüestions que més conflictes generen a les famílies són els fills favorits. Quan parles amb famílies i els escoltes, perceps que destaquen més un fill o una filla sobre un altre. De fet, fins i tot entre germans, germanes, ells també ho perceben. Què es pot fer perquè els pares, les mares en prenguin consciència, per evitar-ho? I quines conseqüències tenen ells en els nens?

Sara Tarrés. Sí, fixa’t. Molts pares en són conscients perquè els mateixos nens ho diuen. A vegades, com a pare, tu creus que estàs fent el mateix per un o per l’altre, o intentes fer-ho i, si no fas el mateix, intentes ser equitatiu perquè cada nen té les seves pròpies necessitats. No pots estar fent el mateix per un nen de dos anys que per un altre de dotze. En aquesta diferència d’edat els tractes diferent. Hi ha pares que en són conscients. Altres pares no són tan conscients que estan fent aquestes diferències i que els nens ho perceben. Ho notem en la manera com s’hi adrecen, en els tons, en com els parlen, en les etiquetes que col·loquen als uns i a l’altre, en les esperances que dipositen en l’un o l’altre. I tot això que a vegades són preferències puntuals o favoritismes també temporals perquè es donen, o potser és en aquell moment determinat aquest nen, aquest fill, et necessita més per algun motiu i hi estàs més bolcat perquè necessita més atenció, més afecte, més atenció, perquè ha estat malalt per aquests motius. Aquí tots som conscients que no hauria de passar gaire perquè afecti molt la convivència familiar. Afecta quan això es converteix en quelcom habitual, en quelcom permanent, i afecta el benestar de la família. Per què? Doncs perquè són l’origen de moltes picabaralles, de molta gelosia, de rivalitats, i que van més enllà de la infància.

Sara Tarrés. En molts casos s’arriba a una adultesa amb molta gelosia i molta rivalitat entre germans derivada d’aquests favoritismes que han exercit els pares sense adonar-se’n, moltes vegades de manera totalment inconscient. Perquè moltes vegades això és un procés inconscient. Això menyscaba la relació en la família, d’una banda, però és que també afecta molt el desenvolupament emocional, social i personal de cadascun dels nens, no només d’aquest que estem afavorint, també el que desafavorim pot arribar a pensar que no és digne, que no mereix la nostra atenció, que no mereix el nostre amor. Aleshores, aquí hem de posar consciència tot el temps, posar consciència, és que és molt important saber que aquests tons o menyspreus de vegades només són uns gestos. Però quant comunica aquest gest? Quin valor té aquest gest per a aquest nen que l’està observant? Hem de ser conscients de com ens adrecem als nostres fills, de com en parlem als altres, evitar comparacions. Aquestes comparacions que són tan odioses. «Per què no estudies com el teu germà? El teu germà ha tret un deu». Perquè les notes són el gran què. «Per què no ets tan obedient com el teu germà? Així vas? Així sortiràs vestit? No t’has fixat en el teu germà, que bé que es vesteix i es pentina?».

Això és habitual, molt habitual a les famílies. I tot això va entrant a l’individu, en aquesta persona que s’està formant al nostre costat. Què hem de fer? Evitar tot això. Hem de fixar-nos en els nostres fills, en la cara que ens posen quan els diem: «Per què no ets com el teu germà?», i et contestarà: «Perquè jo soc jo. Per què he de ser com el meu germà? Si soc un…». Doncs això, escolta’l, escolta el que t’està dient. No només amb les paraules perquè de vegades el més difícil de fer és escoltar tot allò que no ens diuen. T’estan dient: «És que no m’estàs veient. És que no m’estàs reconeixent. És que no m’estàs valorant». Aleshores, és clar, per fer tot això hem de desconnectar la part automàtica i mirar més enllà. Mirar i escoltar més enllà. Veure aquesta persona. Adonar-nos que el nostre fill també sent. I que potser sent ràbia quan li estem dient això. I potser dir «Veig que això t’ha fet mal. Sento que això et posa trist». Aquí comencem a reconèixer aquestes emocions que té la nostra criatura, alhora que ens adonem que hem estat nosaltres els qui han provocat potser aquesta ferida.

I a partir d’aquí podem reconduir el nostre diàleg, el nostre intern i el diàleg que mantindrem després amb ells. Tot aquest procés emocional que comença amb aquest estímul i aquest sentir, aquesta percepció de l’estímul, que abans deia, si una cosa és sentir l’emoció, una altra és què pensem, una altra cosa és què fem en aquesta tríada de sentir, pensar i actuar. Aquí entre sentir i actuar, hem de col·locar el fet de pensar què diré, què és el que l’altre també està sentint, pensar com m’hi dirigiré, pensar com m’estic sentint davant d’aquesta reacció del meu fill.

Melania Montano . Sí, perquè moltes vegades entres a la conversa o a la resposta ràpida, simplement des de l’impuls, no des de sentir i des de pensar i des de la no escolta activa.

Sara Tarrés. No, no escoltem. Jo sempre dic: «escoltarem més per entendre i menys per respondre». Perquè quan escoltem per entendre estic prestant-te atenció a tu. Quan estic escoltant per respondre, et prenc l’atenció, me la presto a mi. Perquè estic buscant la resposta per emportar-me la raó jo. No per saber què et passa. No per buscar com et puc ajudar en cas que sigui aquesta la situació. Aleshores hem de parar i escoltar per entendre l’altre, no per respondre-li. I això també és complicat, no és una cosa fàcil. Hem de practicar. I practicar comporta temps. I per més que se’ns digui «sí», aturar-nos. Hem d’aturar-nos. Vivim massa ràpid. I amb els nens anem massa accelerats. I entrem en la manera automàtica, perquè anem… Arribem de treballar, venen els sopars, les dutxes i comencem amb el discurs habitual: «Menja, sopa, de pressa, a ficar-se al llit». És com molt. Dona unes gràcies. Aleshores hem de posar consciència en el moment que estem aquí relacionant-nos amb l’altre. No estem amb una màquina, no estem a la feina relacionant-nos amb una màquina, estem amb un altre ésser humà. I tot el que estic fent li impacta.

Som éssers transaccionals, tot el que jo faig t’afecta a tu, tot el que fas tu m’afecta a mi. Aleshores hem de ser-ne conscients i sé que em repeteixo, però és que és molt important. És molt important perquè, si no, deixem que el pilot automàtic funcioni i volem allà on ens vulgui portar i a vegades el lloc on ens porta aquest pilot automàtic és molt fosc. Són llocs on després ens penedim perquè hem dit coses que no volíem dir, perquè hem fet coses que no volíem fer

Melania Montano . Hi ha un tema clau, que és el vehicle, que ens porta fins a aquestes situacions que descrius i ho expliques molt bé al teu llibre. Aquesta comunicació no verbal, aquesta comunicació verbal i aquesta comunicació des de l’amor. És un tema que m’agrada molt i m’agradaria que ens parlessis una mica més d’aquest concepte.

Sara Tarrés. Sí, fixa’t, que important és la comunicació, perquè sense comunicació no hi ha relació. Sense aquesta comunicació, que és la que ens crea el pont per arribar a l’altre, per explicar com ens sentim, no hi ha relació. És impossible relacionar-te sense comunicació. Aleshores, fixa’t que la paraula «comunicar», si la busquem en els seus orígens, que ve del llatí comunicare, significa precisament això: fer partícip a l’altre d’un sentir. Doncs fixa’t com n’és d’important comunicar, fer partícip l’altre de com em sento. Anem molt més enllà. Aleshores, si el que volem és que la nostra comunicació sigui nutritiva, realment, que aporti, que faci créixer, que faci desenvolupar-se, que permeti als nostres fills florir. Que això és el que volem, al capdavall, tots els pares. Hem de fugir d’un altre tipus de comunicació feridora, negativa, destructiva. Aquesta mena de comunicació que, a vegades, entrem en aquest pilot automàtic ple de sarcasmes, d’ironia, de burles gens gracioses, que ho fem amb prepotència, amb supèrbia. Tota aquesta mena de comunicació el que fa és tancar. Tancar. No ens deixa. L’altra persona es tanca en banda. Ja no hi entrem. Estem una altra vegada enfocats en nosaltres.

Perquè ens ha molestat alguna cosa i deixem anar la ironia o parlem amb aquest sarcasme, amb aquests tons, aquest retintí. Això no nodreix, en absolut. No, això fa aparèixer i florir altres coses. Ràbia, sobretot. I, des de la ràbia, ningú floreix. Aleshores, hem de buscar una altra emoció des de la qual comunicar. Des de l’amor, des de l’afecte, des de l’estima. I cercar maneres de connectar amb el nostre fill a través de l’escolta activa. Què maco, què és l’escolta activa? Jo escolto i escolto, però com escoltem? Molts pares em diuen: «Jo em passo tot el dia escoltant el meu fill». Sí, i jo els pregunto: «Com ho fas?». «Bé, mentre vaig preparant el sopar o mirant el mòbil…». No li estàs parant atenció. Hem de mirar-nos per comunicar-nos. Hem de mirar-nos als ulls, hem de mirar tot el cos. Perquè, més enllà de les paraules, comuniquem amb tot el nostre ésser. Per això és tan important escoltar amb les orelles. Igual és important escoltar amb les orelles que amb els ulls. Perquè veiem i observem altres coses que les paraules no ens diuen. Moltes vegades diem: «Sí, estic molt bé», però ho diem amb una actitud que indica tot el contrari. Per tant, escolta activa, atenent aquest nen, aquella persona que ens està parlant. Mirant-lo, fent validació del que està dient, no cal tenir grans discursos, simplement amb un «veig», «entenc».

«He entès que amb això que m’has dit estaves volent-me dir: a, be, ce…». Repetir-li una miqueta, no com lloros, sinó amb les nostres pròpies paraules, així se sent atès, se sent vist, se sent reconegut l’altre. Estem donant-li una cosa molt important, li estem donant temps. És un regal meravellós, temps. El temps que prestem a l’altre és amor. Si és un temps ben invertit, aquesta qualitat. És un temps en què escoltem atentament. Hem de comunicar-nos, també, de manera clara i senzilla. No estem fent una conferència. Hem de ser propers amb els nostres fills. No crearem distància, sinó, una altra vegada tanquem les portes. De vegades els pares em diuen: «És que el meu fill no m’explica res. I jo li pregunto tot el temps». És clar. «Què li preguntes?». «Què ha fet a l’escola, què ha menjat, què ha fet després de l’extraescolar». Bé, és clar, cada dia igual, el teu fill està cansat d’aquestes preguntes. «Què et contesta?». «Doncs bé. D’acord, sí. Igual que ahir». El teu fill no et parla perquè espera… Pensa que només t’interessa què ha fet a l’escola, què és el que ha menjat al menjador i què ha fet després de la classe extraescolar. Pensa que no li interessa com se sent o quines dificultats té o quina por sent davant d’aquest examen. És que no els escoltem en realitat.

I per escoltar-los, molts cops, perquè és que posem altres barreres, apaguem si us plau totes les pantalles. Això que diem fins a l’avorriment. Perquè, al final, el temps que tenim, que són els sopars a la gran majoria de famílies, què fem? Col·loquem uns senyors que entren a casa nostra, que acaben sent més importants que els membres que conformem la nostra família i els escoltem a ells mirant les notícies o mirant qualsevol altre programa. I els diem als nostres fills que callin, que volem escoltar el de les notícies. Com ens han de parlar? Si els diem que no són importants, que l’important és aquell senyor i no pas ells. No els donem l’oportunitat. No els obrim les portes. Jo els dic: «Bé, tanquem les pantalles i sopem en família tots junts». A vegades és difícil, hi ha uns silencis… No cal que siguin cada dia de tota la setmana. Podem establir un dia a la setmana per dinar en família i parlar. Com ho dius als fills o a la parella? Bé, tenim límits, hem d’establir límits. I ells han de saber també que els pares estan cansats i que hi ha moments en què necessitem aquest espai de silenci per recuperar-nos perquè hem tingut un dia molt cansat i que potser aquest no és el millor moment per parlar perquè ens enfadarem.

Aleshores, bé, hem d’explicar-los per què no és el moment per parlar, però també buscar aquests moments per a sí parlar, per poder comunicar-nos, per conèixer-nos, perquè, si no, no ens coneixem. I que difícil és relacionar-te amb una persona que no coneixes, al final, perquè hi ha moltes barreres. I que fàcil és amb algú amb qui has començat a crear un vincle i et sents bé, poder explicar aquestes coses més interiors, aquestes pors, aquestes dificultats. Que bonic és, al final, conèixer l’altre, però no ens podem conèixer si no ens comuniquem. Aleshores, busquem aquests espais un cop per setmana, si no tenim tant de temps. Però dediquem aquest espai per estar nosaltres, sols, parlant, explicant-nos les coses. És molt important, és que és fonamental per tenir llaços afectius a la família i generar benestar. Si ens hem de parlar, però hem d’estar enfadats, millor callem. Millor en aquell moment no parlar, perquè, si no, estarem erosionant tot el temps aquests vincles i entrarem una altra vegada en aquestes dinàmiques familiars que són tan nocives, on impera el crit, els càstigs, el «Calla», «Deixa’m en pau»…

És clar, això no és beneficiós per a cap de nosaltres. Establim límits. Els dilluns, dimecres, dijous, m’ho invento, que vinc d’una reunió molt pesada, soparé sola o necessito un espai per recuperar-me. Quan m’hagi recuperat, estem junts, però necessito aquest espai d’arribar a casa i de despressuritzar-me. Perquè, si arribem a casa amb tota la pressió i comencen que si: «El meu germà m’ha dit no sé què», les baralles, «Fixa’t, no sé què m’ha dit el meu pare». És clar, ja arribes a la defensiva, el més fàcil és que et salti un crit, un esbufec ​​i tot allò que al final t’acabes penedint d’haver dit i fet. Per tant, busquem espais per a aquesta pròpia desconnexió i espais per connectar amb l’altre, parlant, comunicant-nos des de l’afecte.

Melania Montano . Sara, com a experta en assessorament educatiu, et deus haver trobat amb moltes situacions que requereixen un tractament molt més complex. Com poden saber els pares i les mares que han de demanar o que és moment per demanar ajuda a un professional de cara a resoldre aquests conflictes familiars?

Sara Tarrés. Sí, fixa’t que aquesta és una de les preguntes que em solen fer molt. Perquè mai sabem massa bé si hem d’anar en aquell moment a un professional perquè ens ajudi a resoldre sigui quin sigui el problema que tenim en aquell moment a casa. Moltes vegades no ho sabem per pur desconeixement, perquè pensem: «Bé, són coses de nens o jo que estic molt preocupada». I no hi donem importància. A vegades, per manca de temps. No ens aturem a pensar i anem deixant que passi, que passi, que passi, i la bola es va fent més gran, més gran, més gran, fins que es fa un problema molt més gran i més difícil de resoldre. Per desconeixement, per manca de temps, per deixar que es resolgui tot sol. A vegades per vergonya, per l’estigma que encara queda en nosaltres en buscar ajuda professional i dir: «Bé, és que anem al psicòleg o al terapeuta familiar». Encara hi ha aquest estigma. Afortunadament, cada cop menys, afortunadament. Quan és bon moment per anar-hi? Jo sempre dic: «Sempre que sentis que no estàs bé. Sempre que tinguis dificultat per gestionar aquell problema que tens al davant. Quan t’has encallat una i mil vegades en aquest problema i t’està generant malestar. Quan veus que busques una solució, tu i la teva parella, o tots dos conjuntament, i no hi ha manera de sortir-ne». Això és com un motor d’un cotxe, l’intentem reparar, però al final ha de passar pel mecànic tant sí com no.

Doncs el mateix passa amb la família. Des d’un ajut extern, i dic extern, no poden ser amics, no pot ser família. Experta, un psicòleg, preferiblement, i especialista en famílies perquè aquest és el tema que estem tractant. Aleshores, des d’aquí, aquest professional podrà detectar què és el que està passant i on s’ha encallat aquest motor que mou la nostra família. I des d’aquí podrà fer-ne el diagnòstic i el tractament adequat. Cada família tindrà les seves particularitats. Aquest és un primer moment. Però hi ha altres situacions que requereixen demanar ajut. Per exemple, poden aparèixer desavinences amb la teva parella i solen aparèixer, sobretot, apareixen moltes vegades, però sobretot es donen a l’adolescència. A l’adolescència és quan apareixen les desavinences més importants. Si ja teníem estils educatius diferents durant els primers anys de criança, quan arriba l’adolescència, que ens posa tothom en crisi, aquí es palpa més. I són moltes les parelles que acaben trencant-se si no han fet una bona feina. Perquè veiem com els estils educatius d’un, potser molt permissiu, i l’altre, igual, a l’altre extrem, molt autoritari, xoquen frontalment i no hi ha manera d’arribar a acords i la parella es trenca.

Això és un altre motiu per consultar abans d’arribar. Abans d’arribar al límit, hauríem de consultar-ho. Abans de trencar-nos, hauríem de cercar ajuda. Quan ja anem observant que arribem a l’abisme, hem de cercar aquesta ajuda. Si veiem que hi ha alguna patologia també a la nostra parella, perquè ho podem veure, hi ha algun signe que ens posa en alerta que hi ha alguna cosa en aquesta estructura d’aquella persona que no està anant correctament. Podem veure que beu més del compte, per exemple. El que anomenem «la síndrome del cuidador cremat». Veiem com estar tant de temps a cura d’aquestes persones, al capdavall, són els nostres fills, i dedicar-nos en exclusiva acaba tenint una repercussió en aquestes persones i acaba afectant-los i té tota una simptomatologia recollida. Igual que parlem del burnout laboral, passa el burnout del cuidador. I veiem molta irritabilitat, depressió, veiem apatia, persones que deixen de tenir interès en activitats que abans els proporcionaven plaer, es comencen a aïllar i comencen a beure més del compte per rebaixar aquests estats nerviosos, aquesta ansietat, aquest malestar, recorren a l’alcohol o a la medicació. Aquí també hem de buscar ajuda. Si ho veiem a la nostra parella, doncs recomanar-li i ajudar-lo i portar-lo conjuntament.

Quins altres motius podem consultar? Quan estem amb nens complicats, nens que sota aquest paraigua que jo deia anteriorment, el paraigua de l’autoritarisme, la permissivitat, la sobreprotecció. Aquest mar o aquest triangle de les Bermudes educatiu, fixa’t, perquè ens perdem, al capdavall, els pares intentant educar de la millor manera possible i amb la millor de les intencions. Però ens perdem i acabem generant nens amb uns comportaments dictatorials. Nens que ens ho demanen tot sense donar res a canvi. Es creuen mereixedors de tot, amb molt baixa empatia i que sempre ens estan culpant dels seus problemes perquè el seu locus de control és totalment extern. Ells sí que es creuen mereixedors del que tenen, però la culpa o els errors sempre són de l’altre. Abans d’arribar-hi també, potser necessitem unes pautes familiars perquè ens proporcionin millors habilitats parentals i que no sobreprotegim tant. Hem passat d’aquest sistema autoritari i ens n’hem anat a la sobreprotecció, volent evitar tant aquesta autoritat malentesa i rígida i inflexible que tant de mal causava, ens hem passat a l’altre extrem, a solucionar-ho tot, creant nens de vidre, també fràgils, al cap i a la fi.

Però també que es creuen mereixedors de tot. «Què vols? Aquí tens». «Mama, vull». «Aquí tens». Al final acabem tenint davant un dictador. I aquest dictador, petit dictador, comença, potser, amb una rebequeria que no hem sabut gestionar bé perquè quina vergonya que estàvem passant en aquest supermercat davant la rebequeria que ens estava formant i l’embolic que estava formant, li hem comprat la llaminadura que ens demanava. I això de manera ocasional no passa res. Però si aquesta és la tònica habitual i la manera com aconsegueix, al final, tot el que vol i nosaltres els ho anem donant al final ens trobarem amb aquest nen més gran, dictador. Però aquests nens existeixen i aquests nens han crescut al nostre costat a base d’aquestes petites coses que se’ns n’han anat de les mans, les que hem fet amb tota la nostra bona intenció i els hem educat d’aquesta manera. I quan hi hem arribat ja ha estat massa tard. Per això dic abans d’arribar al límit, hem de buscar ajuda professional. Quan no sabem gestionar aquesta rebequeria, quan veiem aquest nen, i insisteixo en les rebequeries, que són un procés natural, però, insisteixo en les rebequeries perquè mal gestionades acabem podent crear aquesta mena de situacions en un futur. Quan no tenim eines, els pares, per poder suportar aquesta rebequeria normal, hem de buscar ajuda. Hem de cercar assessorament. Unes eines bàsiques. I, a partir d’aquí, anar reconduint la situació.

Melania Montano . Escoltant-te, Sara, em sorgia una pregunta. Què passa si aparentment s’ha intentat fer tot bé o conscientment des de casa, però en algun punt del camí els fills comencen a actuar d’una manera que no reconeixes, que probablement ve de l’entorn, del grup d’amics o d’alguna cosa que tu, com a pare i mare, se t’ha escapat i no ho pots associar a alguna cosa que hàgiu viscut a casa?

Sara Tarrés. Òbviament no tota la responsabilitat recau en els pares. Som els seus principals referents durant un temps, però després apareixen altres referents dels quals van absorbint comportaments, maneres de pensar i interessos. Del grup d’amics, de les xarxes socials… Principalment, ara el que ens està passant és que estem perdent els referents reals i s’estan mirant molt els referents de xarxes socials, que són personatges i, aleshores, imiten aquests comportaments, com dèiem, absorbeixen. Estan buscant també el seu lloc al món i buscar el seu lloc al món és veure de quina manera se senten ells còmodes o amb qui encaixen més o amb qui encaixen menys. En un moment de l’adolescència, ells se separen una mica de nosaltres perquè és el que han de fer també i busquen maneres diferents d’actuar, de vegades molt diferents de les nostres, tan diferents que ens poden posar totalment en alerta i dir: «No reconec el meu fill». Bé, haurem d’esbrinar què és el que mira el nostre fill, amb qui s’està relacionant. No perquè s’hagi fet gran hem de deixar i tallar el llaç. Moltes vegades, sota la creença que és a l’adolescència i això ja els toca, no parem tanta atenció amb qui es relaciona. Tret que siguem molt conscients que encara hem de ser-hi i hem de posar límits, perquè de vegades hi deixem anar. Sí, ves-hi, és el que et toca, has de sortir, has de fer amics.

Però no tot s’hi val. Quins amics? De quina manera? Hem de parlar, hem de tornar a insistir, tenir aquest diàleg. Tenir converses incòmodes també és estimar, posar límits és estimar, posar normes és estimar. No ens confonguem, ens hem de moure en un entorn que et protegeixi també, no t’encotilli, òbviament, però hem de parlar i hem de posar normes i les has de complir. I aquestes normes tenen unes conseqüències quan no es compleixen. I els hem d’observar, hem d’observar què passa. Si no observem, no detectem i, si detectem alguna cosa que se’ns escapa, hem de consultar fora i tornar, insisteixo, a cercar ajuda externa. L’adolescent no hi voldrà anar, ja aviso, difícilment vindrà de bona gana. Normalment s’asseuran i diran: «Això és la meva mare, que està fatal». «Això és el meu pare, que es ratlla». «A mi no em passa res». I estaràs una hora davant d’aquell adolescent que, igual, et diu: «Si jo estic bé». I no en treus res més. Aquesta és la feina, després, de terapeuta de «puc fer una bona aliança amb ell i buscar els seus recursos per accedir-hi», però, d’entrada, l’adolescent no vindrà amb ganes de res, de parlar-te d’ell i assumir que ell té un problema, molt menys.

Melania Montano . En aquest sentit, tu has escrit, precisament, un llibre o una guia, que es diu Les meves emocions al descobert, per treballar en família o des de casa aquestes desavinences i buscar aquest punt de trobada.

Sara Tarrés. Sí.

Melania Montano . Explica’ns una miqueta més quin era el teu objectiu principal amb aquest llibre i alguns consells per recapitular.

Sara Tarrés. Fixa’t, Les meves emocions al descobert és un manual de descobriment emocional de quatre emocions bàsiques: l’alegria, la tristesa, la por i la ràbia. I ho tenia ideat, bàsicament, per a nens petits a partir dels sis anys, perquè treballessin amb els seus pares aquestes quatre fonamentals, que en aquestes edats poden reconèixer, poden identificar i poden començar a fer molta feina. El primer bloc es dirigeix als pares, perquè la meva idea és que això es treballi en família i que la feina no només ho faci el nen, sinó que ho faci l’adult, que és qui menys treballada té tota la seva intel·ligència emocional. Aleshores, l’excusa és precisament: «Acompanyo el meu fill i m’educa jo a mi mateixa». La primera part és una guia d’educació emocional per a pares, on se’ls explica la importància que tenen les emocions i per què és important educar-les, és a dir, no només sentir-les, sinó posar aquesta part més cognitiva a l’emoció. I els dos darrers blocs es dirigeixen als nens. Un porta una guia, també, més teòrica, on se’ls explica què són, per a què serveixen, perquè no parlem d’emocions bones ni dolentes. En tot cas, de vegades poden no ser funcionals.

Aquesta és la part més teòrica i després hi ha una part més pràctica, on hi ha com uns deu exercicis per cada emoció, exercicis i activitats en les quals identificaran en ells mateixos i en els altres, se’ls demana que facin diferents activitats, que retallin, que enganxin, que dibuixin aquesta emoció, que pensin, per exemple: «La ràbia, si fos un animal per a tu, quina seria?». «La tristesa, si fos una olor, ¿a què faria olor?». Tipus això, una mica, també, són activitats lúdiques perquè es diverteixin, però que comencin a pensar en tot això. I a més els demano que demanin ajuda als seus pares o demano als pares que ajudin els seus fills, sempre que els fills la vulguin, però que sempre estiguin una mica accessibles i que els observin i que parlin sobretot això, perquè descobrirem coses meravelloses d’aquests nens que tenim davant. Demano també als pares, els més atrevits, si volen fer-ho i els que tinguin temps, que facin el mateix, que facin els mateixos exercicis que plantejo als nens i que els facin ells.

I que busquin aquell moment de conversa per posar-ho en comú, que parlin: «Bé, doncs per a mi la ràbia feia olor de… I per a tu, a què faria olor? Quin animal seria?». O: «Jo em sento molt, molt, molt feliç davant d’aquesta situació. I a tu què és el que t’ha fet feliç?». Això ens permet passar temps de qualitat. Per mi el temps de qualitat no és aquell que comprem, no és aquell que tenim amb activitats meravelloses, grans viatges, anem al cinema a veure… Això també està bé, però no és això exclusivament. Per mi, el temps de qualitat és aquell que passem amb els nostres fills escoltant-los. Fent les coses quotidianes podem tenir temps de qualitat molt bo, sempre que hi siguem presents. Si no hi som, no tenim temps ni tenim res, estem funcionant en aquest arxiconegut pilot automàtic. Aleshores, per mi és molt important, si volem conèixer-nos més, que parlem d’aquestes emocions. Què és el que ens fa sentir ràbia, què és el que ens fa tenir por, quines situacions ens angoixen, quines ens fan sentir tristos. Perquè de vegades els nostres fills ens veuen com que només o estem enfadats o, per contra, hi ha mares que s’esforcen, mares i pares, que s’esforcen per estar sempre contentes i que s’amaguen si tenen un moment de dificultat i ploren. Per què? Per què és dolent expressar les nostres emocions?

Els nostres fills aprenen de nosaltres i també aprenen si està bé o està malament expressar emocions. Quines dificultats tenim actualment nosaltres els adults en aquesta expressió emocional per aquesta privació dels nostres pares? Connectar-nos amb la nostra essència, en realitat, perquè ens hem posat aquest vestit d’adult que sembla que hàgim d’estar impertèrrits davant de les coses, que no ens han d’afectar, que els nostres fills no ens han de veure tristos o plorar. Per què no? Si aquestes emocions són la meva base, si a través d’aquestes emocions jo m’estic construint i, quan me les nego o les maquillo, aquí és on comencen les dificultats. Aleshores, que ens permetem connectar amb nosaltres, amb aquest nen que vam ser, amb la persona que som, perquè, al capdavall, som persones que senten. Afortunadament, més enllà de sentir, pensem sobre això i podem aprendre a respondre davant de l’emoció i no tant a reaccionar. I aquí hi ha la clau.

Melania Montano . És aquesta responsabilitat, aquesta habilitat per estar i per respondre.

Sara Tarrés. Sí, vet aquí.

Melania Montano. Sara, moltíssimes gràcies per compartir tots aquests exemples, aquestes pautes que són realistes i que es poden posar en pràctica al dia a dia naturalitzant les situacions que es van donant. Ha estat un plaer.

Sara Tarrés. gualment Melània, de debò. Gràcies a vosaltres per l’oportunitat, per donar-me aquest temps per poder explicar-me i estar aquí. Moltes gràcies.

Melania Montano . Gràcies.