La vida secreta dels astronautes
Sara García Alonso
La vida secreta dels astronautes
Sara García Alonso
Científica i astronauta de reserva
Creant oportunitats
Una astronauta contra el càncer
Sara García Alonso Científica i astronauta de reserva
Sara García Alonso
Llicenciada en Biotecnologia, màster en Investigació Biomèdica i Biològica, amb una trajectòria i excel·lència acadèmica reconeguda amb diversos premis, la científica Sara García Alonso recorda que de petita jugava amb un microscopi, per observar allò més petit, i un telescopi per contemplar allò més llunyà . La curiositat i la possibilitat de canviar el món van ser els dos motors de la seva vida, fins que el febrer del 2021 va rebre un missatge d'un familiar, que li recomanava llegir una notícia que semblava escrita per a ella: “Europa busca dones astronautes per viatjar a Mart". Per primera vegada més d'una dècada, l'Agència Espacial Europea (ESA) obria una convocatòria d'oferta d'ocupació perquè qualsevol europeu que complís els requisits pogués optar a ser astronauta. Es van presentar 22.500 candidats. Així va començar l'aventura de García Alonso, que durant més d'un any va haver de superar exàmens, tests psicotècnics, proves i entrevistes, per finalment convertir-se en la primera dona espanyola nomenada astronauta de reserva de l'ESA.
Mentre espera el moment de rebre l'assignació d'una missió per viatjar i investigar a l'espai, la científica continua la seva feina com a investigadora al Centre Nacional d'Investigacions Oncològiques (CNIO), on lidera un projecte que busca nous fàrmacs contra el càncer de pàncrees i pulmó, sota la direcció del bioquímic Mariano Barbacid.
«Jo no sabia quina era la feina dels meus somnis quan era petita. Sabia, com us he dit abans, que volia avançar en el coneixement i que això servís, d’alguna manera, per fer del món un lloc millor. Per a mi, això era la feina dels meus somnis, i això ho complia i ho compleix la feina d’investigació. Però la feina d’astronauta compleix tot això. També està enfocada a fer tirar endavant projectes científics inspiradors i contestar a les grans preguntes de l’ésser humà», conclou.
Transcripción
Però també em sorgien les ganes de ser una química, de ser una física. El que és bonic és que, quan som nens, ens podem deixar portar simplement per la curiositat i dedicar-nos a explorar i a descobrir què és el que ens motiva. A l’institut m’agradaven molt, és cert, les carreres de ciències, però també la literatura. Em vaig posar amb la música, amb el cinema i vaig llegir tota mena de llibres. Tot això m’enriquia i em feia voler saber més de tot. Encara que, quan estava acabant l’institut, sí que vaig tenir una experiència molt bona amb la meva professora de Biologia perquè, per primera vegada, vaig sentir que el que aprenia a l’escola i a l’institut em servia per solucionar problemes. No consistia ja simplement a memoritzar un contingut teòric i escriure’l en un examen. Aquesta professora va canviar una mica el paradigma i em plantejava problemes científics en què jo havia d’aplicar el que havia estudiat durant l’institut. I potser aquest enfocament d’integrar coneixements i aplicar-los per respondre i solucionar problemes va ser el que va iniciar una mena de flama en mi, que sabia que, d’alguna manera, jo em volia dedicar a això. Jo em volia dedicar a avançar en el coneixement, i que aquest coneixement integrat per resoldre problemes, d’alguna manera, millorés la vida de la societat, fes del món un lloc millor. El problema és que no sabia com fer-ho perquè m’agradava tot. I, és clar, quan acabes l’institut i has de decidir quina carrera vols estudiar, és una decisió una mica complicada, perquè, a més, penses, amb raó, que condicionarà el teu futur laboral i la resta de la teva vida.
I és una decisió molt important, potser molt responsable per prendre amb 18 anys, en què estem plens de dubtes i d’inseguretats. I una mica guiada per aquestes ganes d’avançar en el coneixement, d’explorar, d’investigar, de fer ciència, i amb aquest amor que havia agafat a la biologia, vaig optar per una carrera que era bastant nova quan vaig començar a estudiar. De fet, hi havia molt poques universitats a Espanya que l’oferien, i era la llicenciatura en Biotecnologia, a la meva ciutat natal, a Lleó, a la Universitat de Lleó. Afortunadament, era una de les universitats que tenien aquesta disciplina, i em va cridar l’atenció quan vaig descobrir en què consistia la biotecnologia, perquè em va cridar l’atenció el nom, que era una mica… Sonava molt futurista i em va interessar. I quan en vaig llegir una mica la definició, en què consisteix la biotecnologia, i em vaig assabentar que es basava en el fet d’utilitzar la biologia, els organismes vius, els éssers vius, per millorar processos o fer productes que tinguessin un impacte i una aplicació directa a la societat, és clar, em vaig quedar una mica sorpresa i vaig dir: “Crec que això és el que jo vull”. Jo el que volia era guiar-me per aquesta curiositat, aplicar el coneixement per fer del món un lloc millor. Em va semblar que aquesta carrera responia molt bé a tot això, perquè, a més, en començar la carrera, vaig descobrir que la biotecnologia té el que es coneix com a “colors”, que no deixa de ser un ventall d’aplicacions completament diverses. El color verd per a l’agricultura, de com fer una agricultura més sostenible, millorar els cultius, les plantes. El color vermell per avançar en medicina amb nous tractaments, sistemes de diagnòstic. El color blanc per a processos industrials que es puguin optimitzar i que puguin donar més rendiment. Però hi ha tot un ventall de colors. Parlem també de temes relacionats amb bioètica, amb legislació, amb nutrició, amb zones, biotecnologia dels oceans.
“Jo volia dedicar-me a avançar en el coneixement per fer del món un lloc millor”
Hi ha una infinitat d’opcions, i això em cridava l’atenció, perquè jo no volia prendre la decisió als 18 anys de quin havia de ser el meu futur i la meva professió. Jo volia totes les opcions obertes. Aleshores, em va semblar una bona aproximació. I he de dir que el pas per la universitat em va marcar en molts àmbits, perquè, d’entrada, va ser a la universitat on vaig conèixer els meus referents. Com us explicava, no tenia aquests referents quan era una nena, propers, ni la meva família ni amics de la meva família. I potser als llibres de text o a l’escola tampoc em parlaven d’exemples propers amb què em pogués identificar. Però, quan estava estudiant, vaig conèixer altres estudiants que s’atrevien a fer coses de gent gran, com em semblaven a mi amb 18 o 19 anys. S’organitzaven en associacions, organitzaven congressos per divulgar la biotecnologia, anaven a laboratoris per diferents parts del món a aprendre a investigar, i era gent més o menys de la meva edat, un any més o un any menys. I això va ser el que em va inspirar, perquè vaig pensar que si ells i elles eren capaços de fer aquestes coses dins de la mateixa universitat on era jo, per què no havia de ser capaç de fer aquesta mena d’investigacions o d’organitzacions? I em van inspirar a atrevir-me a fer aquesta mena de coses. També coneixia professors i professores que em van ensenyar a fer els meus primers passos. Em van ensenyar com és la vida d’un investigador, d’un científic, i això va ser el que ja em va fer decantar completament. En els últims anys de la universitat, em vaig entrenar a diferents laboratoris que estaven més especialitzats en investigació oncològica i vaig trobar una vocació molt forta en aquesta mena d’investigacions, perquè responia molt bé a aquesta pulsió que jo tenia des que era petita. Volia avançar en el coneixement, però volia millorar també la vida de la gent.
I el càncer és un conjunt de malalties, les malalties oncològiques, que suposen un problema molt complex en l’àmbit científic, que requereixen centenars, milers d’investigadors per intentar desentranyar què ocorre a les nostres cèl·lules perquè es tornin tumorals i què podem fer per revertir-ho. Aleshores, pel que fa a la ciència, em semblava un repte tremendament interessant. I, d’altra banda, pel que fa a la motivació, al servei social, tenint en compte que són malalties que afectaran un de cada dos homes i una de cada tres dones, crec que fer un pas per millorar la vida de tota aquesta gent podia tenir un impacte enorme al món. Tenia també aquesta motivació que “amb aquest avanç en el coneixement puc contribuir, d’alguna forma, encara que sigui amb un granet de sorra, a fer que el món sigui un lloc millor”. I per això vaig decidir especialitzar-me després de la universitat en la investigació oncològica. Així que em vaig traslladar a Salamanca, al Centre d’Investigació del Càncer, i vaig fer la meva tesi doctoral en medicina translacional per aplicar els coneixements de la investigació biomèdica relacionada amb oncologia en una cosa que pogués ser traslladable a pacients. Hi vaig estar gairebé cinc anys i vaig estudiar per què algunes pacients amb càncer de mama no responien als tractaments que existien per a elles i què es podia fer per donar-los el tractament més adequat, el que es coneix com a medicina de precisió o medicina personalitzada, que és allò en què m’he seguit especialitzant durant la resta de la meva trajectòria professional. Va ser una època meravellosa, de moltíssim aprenentatge, de moltíssima superació, molt dura també, perquè és una carrera científica… És una professió preciosa, però és una carrera de fons en què cal anar pas a pas.
Cal treballar de valent durant moltes hores. Però, bé, t’envoltes de gent que et dona diferents perspectives, avances en la solució de problemes, cada dia és completament diferent i, per a mi, la carrera investigadora és una cosa tan bonica que realment val la pena, sobretot pel bé que pots arribar a fer. I després, quan em vaig doctorar, que va ser un dels dies més bonics de tota la meva vida, la veritat… Encara recordo aquest dia amb moltíssima estima. Vaig tornar una altra vegada a aquests dubtes que ens apareixen quan tenim 18 anys i has de decidir quina carrera fer, quan acabes la carrera i has de decidir quin és el següent pas… Aquests dubtes de com serà la teva trajectòria professional sorgeixen en totes les etapes de la vida. Quan vaig acabar el doctorat, va tornar a sorgir aquest dubte: “Què vull fer ara? Vull marxar a l’estranger? Vull buscar feina? Vull formar el meu propi grup d’investigació? Quins són els passos adequats que cal fer per aconseguir tot això?”. En el meu cas, vaig decidir contactar amb un investigador que jo admirava des que era petita perquè els meus pares i la meva família me n’havien parlat, el doctor Mariano Barbacid, i li vaig enviar una carta sense cap esperança que em contestés. En aquesta carta li vaig exposar tots els motius pels quals jo volia treballar al seu laboratori i també li vaig dir tots els motius pels quals jo creia que m’havia de contractar. I, encara que pensava que no em contestaria, em va contestar l’endemà. I poc després em vaig incorporar al seu grup, al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, on encara estic treballant, per resoldre un repte científic que no s’havia aconseguit en dècades, però que suposava un pas clau per continuar amb les investigacions que ell estava portant a terme al seu grup.
El que busquen és intentar trobar medicines personalitzades, medicines apropiades per a pacients amb carcinoma de pulmó i de pàncrees que tenen una mutació en concret. En poc de temps vam tenir èxit, potser per aplicar una metodologia diferent o canviar una mica la perspectiva o la forma de fer les coses, i des d’aleshores es va obrir una nova via d’investigació molt gran, en què ara hi ha estudiants de doctorat que estic guiant i formant i soc la seva mentora, i estudiants de màster, de final de grau, tècnics… I treballem junts per intentar trobar solucions a tot això. I és un dia a dia preciós i una carrera meravellosa. I, entremig, el 2021, va sorgir una oportunitat que potser jo no m’havia plantejat mai seriosament, que és l’oportunitat de ser astronauta de l’Agència Espacial Europea, una oportunitat que no sorgeix amb gaire freqüència. Es va plantejar davant de mi un tren que potser només passa una vegada a la vida. I, quan vaig analitzar realment aquesta oportunitat, quan ja tenia la meva carrera professional força establerta i sòlida i, diguem-ne, una trajectòria per seguir, em vaig adonar que, d’alguna manera, aquesta feina, la feina de ser astronauta, complia bastant bé tots els requisits que jo havia buscat en la feina dels meus somnis. Jo no sabia quina era la feina dels meus somnis quan era petita. Sabia, com us he dit abans, que volia avançar en el coneixement i que això servís, d’alguna manera, per fer del món un lloc millor. Com aconseguir-ho em generava més dubtes, i vaig entendre que, a través de la feina d’investigadora, es podia aconseguir això, perquè unia portar a terme projectes científics molt inspiradors, treballar amb l’última tecnologia i inclús afavorir el desenvolupament tecnològic que, al final, després es pot aplicar en diferents sectors de la nostra societat, i treballar en ambients multidisciplinaris i multiculturals amb altres professionals que tenen diferents perspectives.
Per a mi, això era la feina dels meus somnis, i això ho complia i ho compleix la feina d’investigació. Però la feina d’astronauta compleix tot això, en realitat. També està enfocada a fer tirar endavant projectes científics inspiradors i contestar a les grans preguntes de l’ésser humà. Implica avançar en la tecnologia. Es necessita la tecnologia més puntera per aconseguir que aquests projectes que tenen lloc a l’espai siguin realitat. Hi ha gent treballant conjuntament que procedeix de tot el món. Per posar-ne un exemple, per portar l’home a la Lluna, a les missions Apollo, van treballar 400.000 professionals. Això és meravellós. Els astronautes només són una peça més d’aquest trencaclosques. Però, a més, la feina de l’astronauta tenia un puntet extra que no tenia el de ser investigadora, i és el punt d’aventura, de provar els nostres límits, d’anar més enllà, de passar l’última frontera, de poder fer aquesta investigació des de l’espai, veient el nostre planeta, veient aquest punt pàl·lid blau en la immensitat de l’espai. I això cap altra feina del món m’ho podria oferir perquè això és una cosa tremendament extraordinària en el sentit més literal de la paraula. Així que, motivada, vaig decidir atrevir-me a intentar-ho, encara que fos difícil, encara que les possibilitats fossin molt escasses i molt remotes, perquè sabia que, simplement desafiar-me i intentar una cosa amb tanta passió i amb tant d’esforç, faria que jo en sortís reforçada, amb nou coneixement, que al final és el que sempre he buscat: seguir creixent, seguir aprenent cada dia.
I vaig tenir la sort d’arribar fins al final i d’aconseguir ser membre de l’Agència Espacial Europea en qualitat de reserva. Vaig ser la primera dona espanyola que ho va aconseguir i espero que la primera de moltes que vinguin darrere de mi. I ara, en aquest punt, uneixo les meves dues feines somiades, perquè em puc dedicar a la investigació oncològica dia a dia, que em motiva i, alhora, espero que sorgeixi una oportunitat per tenir una missió on potser podré portar a terme part d’aquestes investigacions a l’espai. No sé ben bé quin serà el camí, no sé ben bé quins són els següents els passos ni com acabarà la meva carrera professional, però sé que soc valenta per fer un pas i per intentar-ho i que, guiada per aquesta pulsió de la curiositat infinita, de seguir aprenent, només portaran coses bones. I, bé, soc optimista amb el fet que, en un futur, espero que no gaire llunyà, podré unir les dues professions i fer investigació a l’espai. De moment, gaudeixo del meu dia a dia i continuo aprenent, perquè encara soc la nena curiosa que, encara que passin els anys, ho vol ser tot de gran, encara que ja sigui gran. I aquesta és una mica la meva història. I, si teniu cap dubte, m’encantaria respondre a totes les preguntes que tingueu.
“Vaig aconseguir ser membre de l'Agència Espacial Europea en qualitat de reserva, sent la primera dona espanyola a aconseguir-ho i espero que la primera de moltes que vinguin darrere meu”
Necessites també almenys tres anys d’experiència professional operativa, és a dir, més enllà d’una simple feina d’oficina. Si has estudiat una carrera de ciències, potser has treballat en un laboratori o en una fàbrica de muntatge, o hagis pilotat realment. Parlar anglès i després una sèrie de característiques psicològiques, que són mantenir la calma sota pressió, estar disposat a ser subjecte de proves, perquè els astronautes són alhora tècnics i conills d’Índies de les investigacions que es porten a terme a l’espai, i tenir una forta determinació, també. Ser capaç de ser operatiu, de treballar en equip, de liderar equips, però també de seguir un líder quan sigui necessari, de ser adaptable… Hi ha una sèrie de característiques. Aquests són els requisits. I, quan sorgeix l’oportunitat, i si tu reuneixes els requisits, has de presentar, com a qualsevol oferta de feina, perquè aquesta és la primera… Almenys, per a mi va ser la primera sorpresa, que és que, per ser astronauta, has de respondre a una oferta de feina publicada per una agència espacial. A aquesta oferta has de presentar un currículum, una carta de motivació, i explicar per què t’agradaria ser astronauta més enllà d’“és el meu somni de petit”, que probablement és el que respon tot el món d’entrada, has de presentar un certificat mèdic que garanteixi que tu, físicament, estàs sa, que podries ser pilot. Aquest concretament és el certificat. I després, si seleccionen la teva candidatura, que en el meu cas hi va haver unes 23.000 candidatures vàlides d’europeus, has de passar per uns processos de selecció amb moltes fases en què t’avaluaran de maneres molt, molt diverses.
Avaluaran les teves habilitats cognitives, avaluaran la teva capacitat d’adaptació, el teu perfil psicològic, la teva capacitat de resposta, de nou t’avaluaran físicament i mèdicament, et posaran a prova de moltes maneres, i ho hauràs de mantenir en secret també sovint. Potser el més difícil per convertir-se en astronauta és que sorgeixi l’oportunitat. I, encara que sorgeixi l’oportunitat i reuneixis tots els requisits, el procés és molt llarg i, al final, d’aquestes 23.000 persones, n’escolliran un grapat. Busquen perfils que s’adaptin molt bé al que ells desitgen, de manera que has d’estudiar una carrera científica i deixar-te guiar una mica també per la pulsió d’experimentar. Jo ho he dit moltes vegades: tot el que he fet al llarg de la meva vida, dedicar-me a la investigació, experimentar amb esports de risc… Per exemple, he practicat busseig, paracaigudisme, arts marcials. Aprendre tota mena de disciplines o llengües, viatjar molt, tota aquesta mena de coses m’han ajudat. Jo no les vaig fer per convertir-me en astronauta, però tots aquests passos m’han ajudat a convertir-me en astronauta. Altres candidats deuen haver seguit altres camins, però, al final, és una professió molt particular que requereix un perfil. Però, després, ningú sap com ser astronauta, t’ho han d’ensenyar. És a dir, et seleccionen per ser astronauta. Després, una vegada et seleccionen i t’assignen una missió, t’entrenen per convertir-te en astronauta i que sàpigues tot el que has de saber abans d’afrontar una missió espacial.
Són exàmens força complicats i, a més, no és suficient tenir una memòria prodigiosa o ser la persona que més sap de física o de matemàtiques i ser capaç de fer càlculs mentals molt ràpidament. No és suficient. Has de ser capaç d’aprovar, diguem-ne, tots els exàmens, totes les categories, qualsevol test que et facin. No necessites potser treure un deu, però sí que has de ser capaç de superar-lo. Objectivament, aquesta primera fase de proves, d’exàmens, és la més difícil. Després d’aquestes proves, a unes 400 persones més o menys ens van convidar al Centre Europeu d’Astronautes a Colònia, la seu, el centre neuràlgic de tots els astronautes, per avaluar-nos més psicològicament, veure com som capaços de comunicar-nos amb els nostres companys, de treballar en equip, de solucionar problemes, com som nosaltres psicològicament, com afrontem els problemes, l’adversitat, l’ansietat. Tot això ens ho van avaluar de diferents maneres. També vam parlar amb altres astronautes veterans als quals també els preguntaven: “Passaríeu sis mesos en una missió espacial amb aquesta persona?”. Perquè diu molt de si aquesta persona té el que cal tenir per convertir-se en astronauta. Potser la part de les proves més senzilla objectivament van ser les proves mèdiques, perquè ja no depèn de nosaltres. Com a aspirants, la nostra obligació era estar en un hospital durant cinc dies i deixar que els metges fessin la seva feina per avaluar que no tinguéssim cap mena de patologia que pugui suposar un problema quan som en una missió espacial. Perquè en una missió espacial no hi ha una ambulància que et pugui traslladar a un hospital proper, no hi ha metges. Potser hi ha algun company de la tripulació que tingui coneixements de medicina, i tota la tripulació ha de tenir unes bases, unes nocions de medicina, però no hi ha aquesta capacitat de tractar un problema mèdic seriós. Per això, els aspirants a astronautes no és que hagin de ser atletes d’elit, que es pensa moltes vegades que aquest és el perfil que es busca. No es tracta d’això, es tracta que siguin persones molt, molt sanes. I, al llarg d’aquests 18 mesos, hi ha la incertesa, mantenir les coses en secret i aguantar fins al final, perquè, fins a l’últim dia, ni tan sols sabíem si seríem astronautes de carrera, si romandríem a la reserva. De fet, jo em vaig assabentar que havia superat totes les proves un 11 de novembre del 2022, de camí a la feina, per una trucada telefònica del director general de l’Agència Espacial, que em va dir que ho havia aconseguit i que ho havia de mantenir en secret. I, bé, la veritat és que fins a aquest moment pràcticament ho havia mantingut en secret. Ho havia comentat a molt poca gent, a la meva família, a la meva parella, que l’hi vaig dir, a més, en un moment molt romàntic en què m’estava dient que em seguiria a qualsevol part del món, excepte si decidia anar a la Lluna. I aquí crec que vaig dir: “Crec que és el moment, t’he d’explicar una cosa. Amor, hem de parlar perquè m’he presentat a un procés de selecció”. Però a ningú més, perquè havíem signat una sèrie d’acords de confidencialitat i s’anunciaria al món la primera promoció d’astronautes des del 2009. Per això comentava abans que és una oportunitat que sorgeix amb molt poca freqüència. I el 23 de novembre del 2022, van anunciar la nova promoció d’astronautes. Som 17 astronautes, vuit dones, nou homes, cinc astronautes de carrera i 12 som a la reserva esperant futures oportunitats.
Una vegada hem identificat aquesta diana terapèutica, necessitem trobar la manera d’atacar-la, és a dir, aquest dard que encerti específicament la nostra diana, sense tocar cap de les altres molècules, de les cèl·lules d’un individu, perquè, en aquest cas, tindríem toxicitat. Aquest és una mica el principi de la medicina de precisió, que és el que fem al grup on jo treballo. El meu objectiu, quan em vaig incorporar en aquesta investigació, era entendre com era aquesta diana a nivell tridimensional, perquè, per poder desenvolupar un dard, és a dir, un fàrmac específic contra aquesta diana, has de saber exactament com és, quins espais té, el que coneixem com a butxaques químiques, dins la proteïna, perquè això és una proteïna, on pugui encaixar un fàrmac, de manera que destrueixi aquesta diana terapèutica. Aquest era el meu objectiu. I, quan m’hi vaig incorporar, la meva feina consistia principalment a aïllar dins les cèl·lules dels tumors aquesta proteïna i desentranyar la seva estructura tridimensional a nivell atòmic, a un nivell de resolució extrem. Una vegada tenim aquesta informació, podem, mitjançant tècniques de bioinformàtica, utilitzant també intel·ligència artificial, dissenyar i provar en un ordinador milions i milions de petites molècules químiques que encaixin, que puguin encaixar en aquesta estructura, i després, anar analitzant-les, primer en models de cèl·lules i després en models animals, per anar passant de milions de possibles fàrmacs a un grapat de medicaments potencials que es puguin utilitzar per tractar humans en un futur. Aquesta és una mica, en general, la investigació a la qual em dedico.
La meva feina ara, com que aquesta línia l’estic liderant jo, consisteix a dissenyar els experiments, a analitzar els resultats amb els estudiants, veure per on podem anar millorant, implementant noves tècniques que ens donin més informació, llegir moltíssima literatura per entendre què han dit altres científics i cap on estan investigant, integrar tota aquesta informació i intentar solucionar els diferents problemes del dia a dia que vagin sorgint per avançar en la investigació. És una feina que implica molta creativitat, implica molt d’enginy, parlar amb molts professionals i diferents enfocaments, diferents perspectives. Com que ara mateix estic a la reserva d’astronautes, puc combinar la meva feina amb la meva feina com a astronauta de reserva, i actualment, el que intento fer sobretot són més tasques de divulgació, d’intentar transmetre a la societat per què serveix l’exploració espacial, com es pot integrar la investigació científica i l’exploració espacial. Perquè la finalitat és la mateixa, que és avançar en el coneixement, fer desenvolupaments tecnològics que es puguin aplicar en els diferents sectors en què vivim tots nosaltres i, d’alguna manera, millorar el dia a dia.
Si vas posant capa sobre capa d’una… S’ha provat en alguns estudis de missions espacials, en què col·loquen una proteïna que és sensible a la llum i poden fer capes molt, molt fines i molt homogènies, molt pures, precisament aprofitant aquests avantatges de la microgravetat, que tot es queda i es barreja per difusió sense que hi hagi corrents, conveccions, sedimentacions. S’ha aconseguit crear retines artificials molt fines que són capaces d’utilitzar-se com a trasplantació en persones que tenen problemes de visió. Aquest en seria un exemple. Per seguir amb la investigació que estic fent aquí al laboratori, al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, per jo entendre l’estructura tridimensional d’aquesta diana terapèutica, he hagut de congelar la mostra i fer una tècnica que es diu microscòpia electrònica, criomicroscòpia electrònica. Però, originalment, per entendre l’estructura tridimensional de proteïnes s’utilitza el que coneixem com a cristal·lografies i raigs X. S’ha d’aconseguir fer un cristall com els cristalls de sal, que probablement tots i totes heu vist en algun moment. S’ha d’aconseguir aquest cristall amb la teva diana terapèutica, i després, en passar raigs X, pots generar el que coneixem com a patró de difracció, que et permet entendre l’estructura tridimensional. És una cosa molt complexa a nivell físic, però és simplement quedar-vos amb la idea que cal construir un cristall. Això, amb components inorgànics com la sal, és relativament fàcil, però amb macromolècules com les proteïnes és molt complicat d’aconseguir a la Terra, perquè es comencen a incorporar impureses, es van generant corrents i els cristalls són fràgils i no es formen. De fet, jo ho vaig intentar fer aquí amb la meva proteïna i no vaig poder. Però això, en microgravetat, és moltíssim més fàcil d’aconseguir. Els cristalls tenen més qualitat, més puresa i una mida més gran, cosa que permetria analitzar la seva estructura tridimensional. Això és un exemple clàssic de com la meva pròpia investigació de la Terra inclús es podria traslladar i millorar amb una missió espacial. Un altre exemple que m’agrada molt, i amb què treballem també en múltiples laboratoris per tot el món per fer models de tumors, són els organoides. Són cèl·lules tumorals que creixen de manera tridimensional i mimetitzen el que ocorre en els tumors dels éssers humans. Doncs aquests organoides s’estan fent actualment en moltes de les missions espacials perquè es formen amb una mida més gran i amb una qualitat millor del que ocorre a la Terra. I, estudiant què ocorre en aquestes cèl·lules tumorals, potser podem posar de manifest vulnerabilitats de les cèl·lules del càncer que desconeixíem que existien, descobrir noves dianes terapèutiques contra les quals llançar els dards en la medicina de precisió i donar noves idees sobre com fer front a diferents tipus de càncer. Aquestes són algunes de les milers i milers d’investigacions que es porten a terme, precisament, per aprofitar els avantatges de la microgravetat. I, com que soc investigadora biomèdica, són les que més m’atreuen, les que podrien millorar una mica en l’àmbit de la medicina i l’aplicació a pacients.
Això ja no serà un hàndicap. No et posaràs a tu mateixa aquesta barrera. I, d’altra banda, crec que també és important no només que hi hagi exemples de referents femenins en carreres científiques pel fet que es vegi que hi ha dones que es dediquen a la ciència. De dones que es dediquen a la ciència i dones amb talent n’hi ha hagut sempre, des de fa centenars i centenars d’anys, des dels albors de la història. El problema és que no eren tan visibles, estaven invisibilitzades i, potser als llibres de text i als mitjans de comunicació només vèiem exemples masculins. Sí que és important per aquesta banda, però també és important veure que hi ha dones que es dediquen a carreres científiques i en què consisteixen aquestes carreres científiques. Tenir referents d’homes i dones que et puguin explicar de primera mà a què es dedica una astrofísica, a què es dedica una biotecnòloga, a què es dedica una matemàtica, perquè tu, a l’hora d’escollir el teu futur, tinguis un ventall d’exemples que t’inspirin a perseguir el que et motivi. És difícil somiar ser una cosa que no saps que existeix, i pretendre, voler ser el pioner o la primera persona… Tots volem, però tendim a dir: “No, no ho intentaré perquè és molt difícil”. Que hi hagi exemples i referents fa que aquestes barreres, que moltes vegades ens les posem nosaltres mateixes, ja no estiguin dins l’equació, i que ens atrevim, que és una mica el missatge que sempre he volgut transmetre a les futures generacions, no només a les nenes, també als nens, als homes, a les dones, a la gent més gran. Que s’atreveixin a explorar, que s’atreveixin a deixar-se portar per les coses que els motiven, que els fan feliços. Que no es posin límits pel lloc de procedència, per les estadístiques que estan en la nostra contra, perquè no hi hagi exemples previs, perquè no hi hagi dones, perquè vinguem d’una universitat petita o perquè hàgim estudiat una cosa o una altra.
No ens autolimitem. Atrevim-nos a explorar, perquè simplement en aquest camí aprendrem lliçons molt valuoses que ens serviran, que aniran afegint eines a la motxilla a la qual fem front i amb què al final busquem viure la nostra vida d’una manera plena i ser feliços. I, si en aquest camí, a més, ajudem a contribuir d’alguna forma al fet que aquest món sigui una mica millor, haurà valgut la pena, inclús encara que no arribis a aquest final o a aquest objectiu somiat que tenies. Potser en aquest camí trobes precisament el que realment era l’objectiu dels teus somnis. Així que cal atrevir-se a perseguir aquests somnis, siguin els que siguin, sense autolimitar-nos. I, bé, m’ha encantat compartir la meva història amb vosaltres. Moltes gràcies per haver vingut, ha estat un plaer i espero que tornem a coincidir en un futur.