La vida secreta dels astronautes

Sara García Alonso. Hola, soc la Sara García Alonso. Soc investigadora científica al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques i membre de la reserva d’astronautes de l’Agència Espacial Europea. Són dues professions molt boniques que, en principi, semblen no tenir cap mena de relació o ser força diferents entre si, però, per a mi, sí que tenen un nexe comú, que potser és el que em defineix, és el que ha estat el meu pilar des que jo era una nena, i és la curiositat. Crec que les dues professions es guien per les ganes d’explorar, de resoldre, de contestar a les grans preguntes de l’ésser humà. Crec que és el més inherent que tenim com a espècie, i jo ho tinc des que vaig néixer, des que era una nena amb una curiositat extrema, que quan li deien: “Què vols ser de gran?”, no tenia una única resposta, perquè jo ho volia ser tot. A mi m’interessava tota mena de disciplines. És cert que tenia una certa pulsió per les ciències, perquè ja des de ben petita vaig demanar als meus pares que em compressin un microscopi de joguina per analitzar el que era molt petit i també volia un telescopi per poder mirar les estrelles. M’agradava tota mena de coses. Jo vaig néixer en una ciutat, que és la ciutat de Lleó, al nord-oest d’Espanya, i no tenia tampoc referents científics a la meva família, ni tan sols universitaris. Ningú de la meva família havia estudiat, però és cert que em motivaven a deixar-me portar pel que m’interessava. Els meus pares em van donar ales per explorar des de la pintura fins a la literatura, fins a la biologia, la química… Quan sentia curiositat per alguna cosa, ells ho incentivaven, i quan érem al poble, que passàvem molts caps de setmana allà, anàvem a mirar les estrelles amb mapes de constel·lacions estel·lars, i allà em sorgien aquestes ganes de ser una exploradora de l’espai, de ser astronauta.

Però també em sorgien les ganes de ser una química, de ser una física. El que és bonic és que, quan som nens, ens podem deixar portar simplement per la curiositat i dedicar-nos a explorar i a descobrir què és el que ens motiva. A l’institut m’agradaven molt, és cert, les carreres de ciències, però també la literatura. Em vaig posar amb la música, amb el cinema i vaig llegir tota mena de llibres. Tot això m’enriquia i em feia voler saber més de tot. Encara que, quan estava acabant l’institut, sí que vaig tenir una experiència molt bona amb la meva professora de Biologia perquè, per primera vegada, vaig sentir que el que aprenia a l’escola i a l’institut em servia per solucionar problemes. No consistia ja simplement a memoritzar un contingut teòric i escriure’l en un examen. Aquesta professora va canviar una mica el paradigma i em plantejava problemes científics en què jo havia d’aplicar el que havia estudiat durant l’institut. I potser aquest enfocament d’integrar coneixements i aplicar-los per respondre i solucionar problemes va ser el que va iniciar una mena de flama en mi, que sabia que, d’alguna manera, jo em volia dedicar a això. Jo em volia dedicar a avançar en el coneixement, i que aquest coneixement integrat per resoldre problemes, d’alguna manera, millorés la vida de la societat, fes del món un lloc millor. El problema és que no sabia com fer-ho perquè m’agradava tot. I, és clar, quan acabes l’institut i has de decidir quina carrera vols estudiar, és una decisió una mica complicada, perquè, a més, penses, amb raó, que condicionarà el teu futur laboral i la resta de la teva vida.

I és una decisió molt important, potser molt responsable per prendre amb 18 anys, en què estem plens de dubtes i d’inseguretats. I una mica guiada per aquestes ganes d’avançar en el coneixement, d’explorar, d’investigar, de fer ciència, i amb aquest amor que havia agafat a la biologia, vaig optar per una carrera que era bastant nova quan vaig començar a estudiar. De fet, hi havia molt poques universitats a Espanya que l’oferien, i era la llicenciatura en Biotecnologia, a la meva ciutat natal, a Lleó, a la Universitat de Lleó. Afortunadament, era una de les universitats que tenien aquesta disciplina, i em va cridar l’atenció quan vaig descobrir en què consistia la biotecnologia, perquè em va cridar l’atenció el nom, que era una mica… Sonava molt futurista i em va interessar. I quan en vaig llegir una mica la definició, en què consisteix la biotecnologia, i em vaig assabentar que es basava en el fet d’utilitzar la biologia, els organismes vius, els éssers vius, per millorar processos o fer productes que tinguessin un impacte i una aplicació directa a la societat, és clar, em vaig quedar una mica sorpresa i vaig dir: “Crec que això és el que jo vull”. Jo el que volia era guiar-me per aquesta curiositat, aplicar el coneixement per fer del món un lloc millor. Em va semblar que aquesta carrera responia molt bé a tot això, perquè, a més, en començar la carrera, vaig descobrir que la biotecnologia té el que es coneix com a “colors”, que no deixa de ser un ventall d’aplicacions completament diverses. El color verd per a l’agricultura, de com fer una agricultura més sostenible, millorar els cultius, les plantes. El color vermell per avançar en medicina amb nous tractaments, sistemes de diagnòstic. El color blanc per a processos industrials que es puguin optimitzar i que puguin donar més rendiment. Però hi ha tot un ventall de colors. Parlem també de temes relacionats amb bioètica, amb legislació, amb nutrició, amb zones, biotecnologia dels oceans.

Hi ha una infinitat d’opcions, i això em cridava l’atenció, perquè jo no volia prendre la decisió als 18 anys de quin havia de ser el meu futur i la meva professió. Jo volia totes les opcions obertes. Aleshores, em va semblar una bona aproximació. I he de dir que el pas per la universitat em va marcar en molts àmbits, perquè, d’entrada, va ser a la universitat on vaig conèixer els meus referents. Com us explicava, no tenia aquests referents quan era una nena, propers, ni la meva família ni amics de la meva família. I potser als llibres de text o a l’escola tampoc em parlaven d’exemples propers amb què em pogués identificar. Però, quan estava estudiant, vaig conèixer altres estudiants que s’atrevien a fer coses de gent gran, com em semblaven a mi amb 18 o 19 anys. S’organitzaven en associacions, organitzaven congressos per divulgar la biotecnologia, anaven a laboratoris per diferents parts del món a aprendre a investigar, i era gent més o menys de la meva edat, un any més o un any menys. I això va ser el que em va inspirar, perquè vaig pensar que si ells i elles eren capaços de fer aquestes coses dins de la mateixa universitat on era jo, per què no havia de ser capaç de fer aquesta mena d’investigacions o d’organitzacions? I em van inspirar a atrevir-me a fer aquesta mena de coses. També coneixia professors i professores que em van ensenyar a fer els meus primers passos. Em van ensenyar com és la vida d’un investigador, d’un científic, i això va ser el que ja em va fer decantar completament. En els últims anys de la universitat, em vaig entrenar a diferents laboratoris que estaven més especialitzats en investigació oncològica i vaig trobar una vocació molt forta en aquesta mena d’investigacions, perquè responia molt bé a aquesta pulsió que jo tenia des que era petita. Volia avançar en el coneixement, però volia millorar també la vida de la gent.

I el càncer és un conjunt de malalties, les malalties oncològiques, que suposen un problema molt complex en l’àmbit científic, que requereixen centenars, milers d’investigadors per intentar desentranyar què ocorre a les nostres cèl·lules perquè es tornin tumorals i què podem fer per revertir-ho. Aleshores, pel que fa a la ciència, em semblava un repte tremendament interessant. I, d’altra banda, pel que fa a la motivació, al servei social, tenint en compte que són malalties que afectaran un de cada dos homes i una de cada tres dones, crec que fer un pas per millorar la vida de tota aquesta gent podia tenir un impacte enorme al món. Tenia també aquesta motivació que “amb aquest avanç en el coneixement puc contribuir, d’alguna forma, encara que sigui amb un granet de sorra, a fer que el món sigui un lloc millor”. I per això vaig decidir especialitzar-me després de la universitat en la investigació oncològica. Així que em vaig traslladar a Salamanca, al Centre d’Investigació del Càncer, i vaig fer la meva tesi doctoral en medicina translacional per aplicar els coneixements de la investigació biomèdica relacionada amb oncologia en una cosa que pogués ser traslladable a pacients. Hi vaig estar gairebé cinc anys i vaig estudiar per què algunes pacients amb càncer de mama no responien als tractaments que existien per a elles i què es podia fer per donar-los el tractament més adequat, el que es coneix com a medicina de precisió o medicina personalitzada, que és allò en què m’he seguit especialitzant durant la resta de la meva trajectòria professional. Va ser una època meravellosa, de moltíssim aprenentatge, de moltíssima superació, molt dura també, perquè és una carrera científica… És una professió preciosa, però és una carrera de fons en què cal anar pas a pas.

Cal treballar de valent durant moltes hores. Però, bé, t’envoltes de gent que et dona diferents perspectives, avances en la solució de problemes, cada dia és completament diferent i, per a mi, la carrera investigadora és una cosa tan bonica que realment val la pena, sobretot pel bé que pots arribar a fer. I després, quan em vaig doctorar, que va ser un dels dies més bonics de tota la meva vida, la veritat… Encara recordo aquest dia amb moltíssima estima. Vaig tornar una altra vegada a aquests dubtes que ens apareixen quan tenim 18 anys i has de decidir quina carrera fer, quan acabes la carrera i has de decidir quin és el següent pas… Aquests dubtes de com serà la teva trajectòria professional sorgeixen en totes les etapes de la vida. Quan vaig acabar el doctorat, va tornar a sorgir aquest dubte: “Què vull fer ara? Vull marxar a l’estranger? Vull buscar feina? Vull formar el meu propi grup d’investigació? Quins són els passos adequats que cal fer per aconseguir tot això?”. En el meu cas, vaig decidir contactar amb un investigador que jo admirava des que era petita perquè els meus pares i la meva família me n’havien parlat, el doctor Mariano Barbacid, i li vaig enviar una carta sense cap esperança que em contestés. En aquesta carta li vaig exposar tots els motius pels quals jo volia treballar al seu laboratori i també li vaig dir tots els motius pels quals jo creia que m’havia de contractar. I, encara que pensava que no em contestaria, em va contestar l’endemà. I poc després em vaig incorporar al seu grup, al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, on encara estic treballant, per resoldre un repte científic que no s’havia aconseguit en dècades, però que suposava un pas clau per continuar amb les investigacions que ell estava portant a terme al seu grup.

El que busquen és intentar trobar medicines personalitzades, medicines apropiades per a pacients amb carcinoma de pulmó i de pàncrees que tenen una mutació en concret. En poc de temps vam tenir èxit, potser per aplicar una metodologia diferent o canviar una mica la perspectiva o la forma de fer les coses, i des d’aleshores es va obrir una nova via d’investigació molt gran, en què ara hi ha estudiants de doctorat que estic guiant i formant i soc la seva mentora, i estudiants de màster, de final de grau, tècnics… I treballem junts per intentar trobar solucions a tot això. I és un dia a dia preciós i una carrera meravellosa. I, entremig, el 2021, va sorgir una oportunitat que potser jo no m’havia plantejat mai seriosament, que és l’oportunitat de ser astronauta de l’Agència Espacial Europea, una oportunitat que no sorgeix amb gaire freqüència. Es va plantejar davant de mi un tren que potser només passa una vegada a la vida. I, quan vaig analitzar realment aquesta oportunitat, quan ja tenia la meva carrera professional força establerta i sòlida i, diguem-ne, una trajectòria per seguir, em vaig adonar que, d’alguna manera, aquesta feina, la feina de ser astronauta, complia bastant bé tots els requisits que jo havia buscat en la feina dels meus somnis. Jo no sabia quina era la feina dels meus somnis quan era petita. Sabia, com us he dit abans, que volia avançar en el coneixement i que això servís, d’alguna manera, per fer del món un lloc millor. Com aconseguir-ho em generava més dubtes, i vaig entendre que, a través de la feina d’investigadora, es podia aconseguir això, perquè unia portar a terme projectes científics molt inspiradors, treballar amb l’última tecnologia i inclús afavorir el desenvolupament tecnològic que, al final, després es pot aplicar en diferents sectors de la nostra societat, i treballar en ambients multidisciplinaris i multiculturals amb altres professionals que tenen diferents perspectives.

Per a mi, això era la feina dels meus somnis, i això ho complia i ho compleix la feina d’investigació. Però la feina d’astronauta compleix tot això, en realitat. També està enfocada a fer tirar endavant projectes científics inspiradors i contestar a les grans preguntes de l’ésser humà. Implica avançar en la tecnologia. Es necessita la tecnologia més puntera per aconseguir que aquests projectes que tenen lloc a l’espai siguin realitat. Hi ha gent treballant conjuntament que procedeix de tot el món. Per posar-ne un exemple, per portar l’home a la Lluna, a les missions Apollo, van treballar 400.000 professionals. Això és meravellós. Els astronautes només són una peça més d’aquest trencaclosques. Però, a més, la feina de l’astronauta tenia un puntet extra que no tenia el de ser investigadora, i és el punt d’aventura, de provar els nostres límits, d’anar més enllà, de passar l’última frontera, de poder fer aquesta investigació des de l’espai, veient el nostre planeta, veient aquest punt pàl·lid blau en la immensitat de l’espai. I això cap altra feina del món m’ho podria oferir perquè això és una cosa tremendament extraordinària en el sentit més literal de la paraula. Així que, motivada, vaig decidir atrevir-me a intentar-ho, encara que fos difícil, encara que les possibilitats fossin molt escasses i molt remotes, perquè sabia que, simplement desafiar-me i intentar una cosa amb tanta passió i amb tant d’esforç, faria que jo en sortís reforçada, amb nou coneixement, que al final és el que sempre he buscat: seguir creixent, seguir aprenent cada dia.

I vaig tenir la sort d’arribar fins al final i d’aconseguir ser membre de l’Agència Espacial Europea en qualitat de reserva. Vaig ser la primera dona espanyola que ho va aconseguir i espero que la primera de moltes que vinguin darrere de mi. I ara, en aquest punt, uneixo les meves dues feines somiades, perquè em puc dedicar a la investigació oncològica dia a dia, que em motiva i, alhora, espero que sorgeixi una oportunitat per tenir una missió on potser podré portar a terme part d’aquestes investigacions a l’espai. No sé ben bé quin serà el camí, no sé ben bé quins són els següents els passos ni com acabarà la meva carrera professional, però sé que soc valenta per fer un pas i per intentar-ho i que, guiada per aquesta pulsió de la curiositat infinita, de seguir aprenent, només portaran coses bones. I, bé, soc optimista amb el fet que, en un futur, espero que no gaire llunyà, podré unir les dues professions i fer investigació a l’espai. De moment, gaudeixo del meu dia a dia i continuo aprenent, perquè encara soc la nena curiosa que, encara que passin els anys, ho vol ser tot de gran, encara que ja sigui gran. I aquesta és una mica la meva història. I, si teniu cap dubte, m’encantaria respondre a totes les preguntes que tingueu.

Noi 1. Jo crec que tots els nens o nenes han somiat alguna vegada ser astronauta i voldria saber què és el que un necessita per arribar a convertir-se en astronauta en un futur.

Sara García Alonso. Com et prepares específicament per ser astronauta? Hi ha tants camins que et poden conduir a ser astronauta que no existeix una preparació com a tal. Jo crec que t’has de deixar portar, has de ser una persona força inquieta, que busqui activitats que desafiïn una mica els seus propis límits, que estigui disposada a provar coses noves. Això és una cosa que hem tingut força en comú tots els que hem estat seleccionats com a astronautes en aquesta nova promoció. Potser el més difícil per convertir-se en astronauta, especialment si ets europeu, és que sorgeixi una oportunitat, perquè és una professió molt extraordinària, en el sentit més literal de la paraula, i no sorgeixen places amb gaire freqüència. Perquè te’n facis una idea, la NASA, que és l’agència espacial que probablement tot el món coneix, treu ofertes d’astronauta pràcticament cada any amb un nombre d’astronautes bastant elevat, però l’Agència Espacial Europea només ha tret quatre convocatòries, i solen passar entre 13 i 15 anys cada vegada que treuen places per contractar uns quatre o cinc astronautes. Per tant, potser el més difícil és que sorgeixi aquesta oportunitat i que t’agafi en una situació d’edat i d’experiència professional adequada per optar al lloc. Perquè, si no tens nacionalitat americana, només pots optar a l’Agència Espacial Europea, si tens una nacionalitat d’un dels estats membres, que és el primer requisit que has de complir per convertir-te en astronauta. La resta de requisits necessaris és tenir una carrera de ciències, el que es coneix com a carreres STEM, de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques. Qualsevol de les carreres que pertanyen a aquesta branca et permetria optar al lloc. També hi pots accedir sent metge o sent pilot de proves.

Necessites també almenys tres anys d’experiència professional operativa, és a dir, més enllà d’una simple feina d’oficina. Si has estudiat una carrera de ciències, potser has treballat en un laboratori o en una fàbrica de muntatge, o hagis pilotat realment. Parlar anglès i després una sèrie de característiques psicològiques, que són mantenir la calma sota pressió, estar disposat a ser subjecte de proves, perquè els astronautes són alhora tècnics i conills d’Índies de les investigacions que es porten a terme a l’espai, i tenir una forta determinació, també. Ser capaç de ser operatiu, de treballar en equip, de liderar equips, però també de seguir un líder quan sigui necessari, de ser adaptable… Hi ha una sèrie de característiques. Aquests són els requisits. I, quan sorgeix l’oportunitat, i si tu reuneixes els requisits, has de presentar, com a qualsevol oferta de feina, perquè aquesta és la primera… Almenys, per a mi va ser la primera sorpresa, que és que, per ser astronauta, has de respondre a una oferta de feina publicada per una agència espacial. A aquesta oferta has de presentar un currículum, una carta de motivació, i explicar per què t’agradaria ser astronauta més enllà d’“és el meu somni de petit”, que probablement és el que respon tot el món d’entrada, has de presentar un certificat mèdic que garanteixi que tu, físicament, estàs sa, que podries ser pilot. Aquest concretament és el certificat. I després, si seleccionen la teva candidatura, que en el meu cas hi va haver unes 23.000 candidatures vàlides d’europeus, has de passar per uns processos de selecció amb moltes fases en què t’avaluaran de maneres molt, molt diverses.

Avaluaran les teves habilitats cognitives, avaluaran la teva capacitat d’adaptació, el teu perfil psicològic, la teva capacitat de resposta, de nou t’avaluaran físicament i mèdicament, et posaran a prova de moltes maneres, i ho hauràs de mantenir en secret també sovint. Potser el més difícil per convertir-se en astronauta és que sorgeixi l’oportunitat. I, encara que sorgeixi l’oportunitat i reuneixis tots els requisits, el procés és molt llarg i, al final, d’aquestes 23.000 persones, n’escolliran un grapat. Busquen perfils que s’adaptin molt bé al que ells desitgen, de manera que has d’estudiar una carrera científica i deixar-te guiar una mica també per la pulsió d’experimentar. Jo ho he dit moltes vegades: tot el que he fet al llarg de la meva vida, dedicar-me a la investigació, experimentar amb esports de risc… Per exemple, he practicat busseig, paracaigudisme, arts marcials. Aprendre tota mena de disciplines o llengües, viatjar molt, tota aquesta mena de coses m’han ajudat. Jo no les vaig fer per convertir-me en astronauta, però tots aquests passos m’han ajudat a convertir-me en astronauta. Altres candidats deuen haver seguit altres camins, però, al final, és una professió molt particular que requereix un perfil. Però, després, ningú sap com ser astronauta, t’ho han d’ensenyar. És a dir, et seleccionen per ser astronauta. Després, una vegada et seleccionen i t’assignen una missió, t’entrenen per convertir-te en astronauta i que sàpigues tot el que has de saber abans d’afrontar una missió espacial.

Lucía. Hola, Sara. Soc la Lucía i tinc entès que el procés per ser seleccionada com a astronauta dura més d’un any, que has hagut de passar més de 50 exàmens i que et van seleccionar entre uns 23.000 aspirants. Què creus que va ser el més difícil i per què creus que ho vas aconseguir?

Sara García Alonso. Potser, objectivament, dins d’aquest procés de selecció, que va estar dividit en sis fases, n’hi ha algunes que es poden considerar més difícils que d’altres. Passar el primer tall inicial d’aquestes 23.000 candidatures vàlides a les 1.400 candidatures que ens van convidar a les primeres rondes d’exàmens és un tall molt gran. Aleshores, després d’haver completat aquesta sol·licitud amb tota l’estima i d’haver destacat quins són els teus atributs que més o menys encaixen amb el que seria el perfil d’un astronauta, passar aquest tall ja és tot un repte. Per a mi, de fet, rebre la invitació a Hamburg, Alemanya, a la seu de l’Agència Espacial Alemanya per a les primeres proves cognitives, aquest correu d’“enhorabona, ha estat convidada”, crec que de les sis fases, probablement va ser el que més il·lusió em va fer, perquè no esperava passar el tall. Jo pensava que enviaria la candidatura i es quedaria perduda en una immensitat de currículums i que ningú es fixaria en una biotecnòloga que va estudiar a la Universitat de Lleó, que ve d’una família humil i que es dedica a investigar el càncer. Qui havia de voler un perfil així per convertir-se en astronauta? No tenia cap esperança i, no obstant això, em van convidar i em va fer moltíssima il·lusió. El primer tall és dur de passar, sobretot per la limitació d’invitacions que ells envien. Objectivament, les proves més difícils serien les que van tenir lloc a Hamburg. Parlem d’11 hores d’exàmens tipus test d’intel·ligència, en què avaluaran els teus coneixements de matemàtiques, de física, d’anglès, la teva capacitat de mantenir la concentració durant hores, memòria ràpida, memòria auditiva, memòria visual, orientació espacial. Tot això amb pocs descansos. Això, objectivament, és dur també.

Són exàmens força complicats i, a més, no és suficient tenir una memòria prodigiosa o ser la persona que més sap de física o de matemàtiques i ser capaç de fer càlculs mentals molt ràpidament. No és suficient. Has de ser capaç d’aprovar, diguem-ne, tots els exàmens, totes les categories, qualsevol test que et facin. No necessites potser treure un deu, però sí que has de ser capaç de superar-lo. Objectivament, aquesta primera fase de proves, d’exàmens, és la més difícil. Després d’aquestes proves, a unes 400 persones més o menys ens van convidar al Centre Europeu d’Astronautes a Colònia, la seu, el centre neuràlgic de tots els astronautes, per avaluar-nos més psicològicament, veure com som capaços de comunicar-nos amb els nostres companys, de treballar en equip, de solucionar problemes, com som nosaltres psicològicament, com afrontem els problemes, l’adversitat, l’ansietat. Tot això ens ho van avaluar de diferents maneres. També vam parlar amb altres astronautes veterans als quals també els preguntaven: “Passaríeu sis mesos en una missió espacial amb aquesta persona?”. Perquè diu molt de si aquesta persona té el que cal tenir per convertir-se en astronauta. Potser la part de les proves més senzilla objectivament van ser les proves mèdiques, perquè ja no depèn de nosaltres. Com a aspirants, la nostra obligació era estar en un hospital durant cinc dies i deixar que els metges fessin la seva feina per avaluar que no tinguéssim cap mena de patologia que pugui suposar un problema quan som en una missió espacial. Perquè en una missió espacial no hi ha una ambulància que et pugui traslladar a un hospital proper, no hi ha metges. Potser hi ha algun company de la tripulació que tingui coneixements de medicina, i tota la tripulació ha de tenir unes bases, unes nocions de medicina, però no hi ha aquesta capacitat de tractar un problema mèdic seriós. Per això, els aspirants a astronautes no és que hagin de ser atletes d’elit, que es pensa moltes vegades que aquest és el perfil que es busca. No es tracta d’això, es tracta que siguin persones molt, molt sanes. I, al llarg d’aquests 18 mesos, hi ha la incertesa, mantenir les coses en secret i aguantar fins al final, perquè, fins a l’últim dia, ni tan sols sabíem si seríem astronautes de carrera, si romandríem a la reserva. De fet, jo em vaig assabentar que havia superat totes les proves un 11 de novembre del 2022, de camí a la feina, per una trucada telefònica del director general de l’Agència Espacial, que em va dir que ho havia aconseguit i que ho havia de mantenir en secret. I, bé, la veritat és que fins a aquest moment pràcticament ho havia mantingut en secret. Ho havia comentat a molt poca gent, a la meva família, a la meva parella, que l’hi vaig dir, a més, en un moment molt romàntic en què m’estava dient que em seguiria a qualsevol part del món, excepte si decidia anar a la Lluna. I aquí crec que vaig dir: “Crec que és el moment, t’he d’explicar una cosa. Amor, hem de parlar perquè m’he presentat a un procés de selecció”. Però a ningú més, perquè havíem signat una sèrie d’acords de confidencialitat i s’anunciaria al món la primera promoció d’astronautes des del 2009. Per això comentava abans que és una oportunitat que sorgeix amb molt poca freqüència. I el 23 de novembre del 2022, van anunciar la nova promoció d’astronautes. Som 17 astronautes, vuit dones, nou homes, cinc astronautes de carrera i 12 som a la reserva esperant futures oportunitats.

Yaiza. Hola, Sara. Soc la Yaiza. Durant el teu procés de selecció, de tots els aspirants que vas conèixer, quins perfils professionals et van cridar més l’atenció? Eren tots científics com tu?

Sara García Alonso. Els perfils de tots els aspirants a astronauta, tant els que van començar el procés amb mi, que vaig començar a entaular relacions amb ells, com els que van arribar al final, són d’allò més particulars que he conegut a la vida. De fet, en aquesta primera selecció, dels 1.400 que van convidar a la primera fase de proves, d’exàmens, no vaig conèixer els 1.400, però sí que vaig coincidir amb diversos d’ells. De fet, tots els espanyols que vam ser convidats tenim un grup de WhatsApp on compartim tota mena de contingut i d’històries, i era una fantasia realment veure a què es dedicava tota aquesta gent. Moltíssims venien de l’àmbit aeroespacial, he de dir. Hi havia molts enginyers, hi havia astrofísics, molts pilots. Crec que no he conegut tants pilots en tota la meva vida, des de pilots d’Eurofighter fins a pilots d’helicòpter, i gent que treballava en equips de rescat. També hi havia científics, també hi havia biotecnòlegs, metges, militars, tota mena de perfils, perquè, com comentava abans, existeixen molts camins que et poden portar a ser astronauta. Però el que em va cridar més l’atenció dels perfils és que, com jo dic a vegades, tots tenien una segona vida, tots tenien una vida secreta a part de, diguem-ne, la professió que ens defineix. Per exemple, en una de les fases, n’érem vuit en el procés de selecció que ens examinàvem aquell dia, i vaig preguntar a una companya: “A què et dediques?”. “Doncs soc neurocientífica, però també soc trapezista”. “Ah, molt bé”. I a una altra li vaig preguntar: “I tu a què et dediques?”. “Jo soc professora de Física, però també piloto avions comercials i soc campiona de triatlons”. I a una altra li preguntaves: “I tu?”. “Jo estic estudiant la carrera de Medicina, però, a banda, tinc un doctorat en Intel·ligència Artificial i soc patrona de vaixells”. Tot el món tenia múltiples aficions, tot el món havia fet coses una mica extraordinàries, no amb el propòsit de preparar-se per ser astronauta, sinó perquè els motivava, perquè volien provar els seus límits, volien anar més enllà, volien deixar-se portar per aquestes ganes d’aprendre. I això va fer que jo entengués un qüestionari que ens van fer junt amb el procés… Quan vam presentar la candidatura, amb el currículum i la carta de motivació, hi havia un qüestionari una mica particular en què et preguntaven coses com si havies treballat en laboratoris o havies estat en aïllament o a l’Antàrtida. Vaig entendre molt bé per què es feien aquesta mena de preguntes, perquè, al llarg del procés, crec que vaig conèixer 25 persones que havien estat de voluntaris a les bases mèdiques de l’Antàrtida, treballant en diferents disciplines. Estem parlant de gent amb molta determinació, que crec que és el que tenen en comú una mica tots els candidats, tant els que van començar el procés com els que han arribat al final. Crec que tots nosaltres compartim aquestes ganes d’explorar, prioritzar els objectius d’una missió, molt per sobre dels nostres interessos particulars. Som persones que no som vanitoses, que no busquem tant l’atenció, sinó contribuir, contribuir a la societat i contribuir a l’èxit global, en què tots som una peça més d’un trencaclosques que el que busca és avançar en el coneixement. I mantenim bastant bé la calma sota pressió. Això s’han encarregat molt bé d’avaluar-ho al llarg del procés. Aquests són una mica els perfils que jo diria que hi ha a la selecció d’astronautes.

Edurne. Hola, Sara. Em dic Edurne. Ens podries explicar en què consisteix ser un astronauta en reserva i quan tindries una missió a l’espai?

Sara García Alonso. Per primera vegada a la història de l’Agència Espacial Europea, i crec que de la resta d’agències espacials, s’ha creat el que es coneix com una reserva d’astronautes. Això té una explicació força senzilla, i és que les missions dels astronautes a l’Estació Espacial Internacional, que és una casa/laboratori flotant que orbita el nostre planeta a 400 quilòmetres de distància… Fins ara, és on anem. En el futur, tornarem a la Lluna, pròximament, però, de moment, les missions espacials es fan a l’Estació Espacial Internacional. Està previst que l’Estació Espacial Internacional desaparegui el 2030, i considerant els períodes d’entrenament i la durada de les missions dels astronautes de les agències espacials, només es pot garantir des del 2026, que s’entén que és quan estaran ja preparats els astronautes per a una missió llarga… Només es pot garantir una missió anual, considerant que l’estació espacial desapareixerà el 2030. 2026, 27, 28, 29, 30. Hi ha cinc missions acordades amb totes les agències espacials internacionals per poder fer les rotacions a l’Estació Espacial Internacional. Per això, només hi ha cinc astronautes de carrera, perquè són els únics als quals els poden garantir que tindran aquesta mena de missions. Què ocorre? Que el sector aeroespacial està creixent i està vivint una revolució enorme, i estan entrant en joc altres actors i estan sorgint noves oportunitats de missions més curtes, més específiques, per portar a terme una mena d’investigació concreta o patrocinades pels diferents governs dels estats membres. Aquestes missions, que solen durar uns 15 dies, porten astronautes del projecte que es considera, de diferents parts del món. Per a aquesta mena d’oportunitats, estem també els astronautes de reserva. Per a futures missions, que puguem entrar a treballar com a astronautes de carrera, més enllà del 2030, a noves estacions espacials que es construeixin, comercials, o a futures missions a la Lluna o per a missions d’una durada més curta en què, diguem-ne, passaríem a tenir l’estatus d’astronauta de projecte. Són compatibles, no és una banqueta en què, si un astronauta de carrera es lesiona, algú de la reserva entra a substituir-lo. Aquesta no és la dinàmica. Simplement, com que no hi ha una garantia d’una missió de llarga durada, quan sorgeixi una oportunitat, especialment si al teu govern li interessa que portis a terme aquesta investigació, aquest desenvolupament tecnològic, i pot ajudar a patrocinar aquesta missió, perquè les missions espacials costen recursos, en aquest cas, entraries en entrenament, tindries una missió assignada, començaries el teu entrenament i la teva formació com a astronauta de projecte per preparar-te, específicament, per a les tasques que hauràs de portar a terme. I això pot ocórrer en qualsevol moment. De la promoció del 2022, un dels meus companys, que és a la reserva, en Marcus Wandt, un astronauta de reserva de Suècia, ja ha volat a l’Estació Espacial Internacional en una missió de 15 dies, on ha portat a terme tota mena d’experiments científics, experiments de divulgació, tecnològics, i acaba de tornar d’aquesta missió, i s’espera que més astronautes de la reserva tinguin aquesta mena de missions. En el meu cas, podria ocórrer en qualsevol moment.

Raúl. Hola, Sara. Em dic Raúl. Ens podries explicar en què consisteix la teva feina, el teu dia a dia i com ho combinaries en una missió a l’espai?

Sara García Alonso. Al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, on treballo, estudiem dos tipus de càncer que, a priori, sembla que no tenen res a veure, com és l’adenocarcinoma de pulmó i l’adenocarcinoma de pàncrees, però sí que tenen una cosa en comú, i és que són causats per una mateixa mutació, que és una mutació en un oncogèn anomenat KRAS. Perquè us en feu una idea, aquest oncogèn, que es troba mutat en el 25% de tots els càncers humans, es va descobrir el 1982. De fet, el doctor Mariano Barbacid, amb qui treballo, va ser una de les persones involucrades en el descobriment d’aquests oncogens, i han hagut de passar gairebé 40 anys perquè existeixi un primer fàrmac que permeti tractar els càncers amb aquesta mutació. Amb aquesta problemàtica clínica, molts investigadors es van dedicar a trobar el que coneixem en ciència com una diana terapèutica, és a dir, petites molècules alterades dins les cèl·lules del càncer, que són dianes. És a dir, si les ataquem, si encertem aquesta diana amb un dard, som capaços, d’alguna manera, de fer que els tumors es facin més petits, desapareguin. Doncs, mogut per aquesta cerca de dianes terapèutiques, al grup on treballo es va identificar una d’elles, una proteïna que es denomina RAF1, que es va veure que en adenocarcinoma de pulmó, en models animals, models de ratolí modificats genèticament, quan l’eliminàvem de les seves cèl·lules, els tumors de pulmó desapareixien. I es va veure una cosa molt similar també en el càncer de pàncrees.

Una vegada hem identificat aquesta diana terapèutica, necessitem trobar la manera d’atacar-la, és a dir, aquest dard que encerti específicament la nostra diana, sense tocar cap de les altres molècules, de les cèl·lules d’un individu, perquè, en aquest cas, tindríem toxicitat. Aquest és una mica el principi de la medicina de precisió, que és el que fem al grup on jo treballo. El meu objectiu, quan em vaig incorporar en aquesta investigació, era entendre com era aquesta diana a nivell tridimensional, perquè, per poder desenvolupar un dard, és a dir, un fàrmac específic contra aquesta diana, has de saber exactament com és, quins espais té, el que coneixem com a butxaques químiques, dins la proteïna, perquè això és una proteïna, on pugui encaixar un fàrmac, de manera que destrueixi aquesta diana terapèutica. Aquest era el meu objectiu. I, quan m’hi vaig incorporar, la meva feina consistia principalment a aïllar dins les cèl·lules dels tumors aquesta proteïna i desentranyar la seva estructura tridimensional a nivell atòmic, a un nivell de resolució extrem. Una vegada tenim aquesta informació, podem, mitjançant tècniques de bioinformàtica, utilitzant també intel·ligència artificial, dissenyar i provar en un ordinador milions i milions de petites molècules químiques que encaixin, que puguin encaixar en aquesta estructura, i després, anar analitzant-les, primer en models de cèl·lules i després en models animals, per anar passant de milions de possibles fàrmacs a un grapat de medicaments potencials que es puguin utilitzar per tractar humans en un futur. Aquesta és una mica, en general, la investigació a la qual em dedico.

La meva feina ara, com que aquesta línia l’estic liderant jo, consisteix a dissenyar els experiments, a analitzar els resultats amb els estudiants, veure per on podem anar millorant, implementant noves tècniques que ens donin més informació, llegir moltíssima literatura per entendre què han dit altres científics i cap on estan investigant, integrar tota aquesta informació i intentar solucionar els diferents problemes del dia a dia que vagin sorgint per avançar en la investigació. És una feina que implica molta creativitat, implica molt d’enginy, parlar amb molts professionals i diferents enfocaments, diferents perspectives. Com que ara mateix estic a la reserva d’astronautes, puc combinar la meva feina amb la meva feina com a astronauta de reserva, i actualment, el que intento fer sobretot són més tasques de divulgació, d’intentar transmetre a la societat per què serveix l’exploració espacial, com es pot integrar la investigació científica i l’exploració espacial. Perquè la finalitat és la mateixa, que és avançar en el coneixement, fer desenvolupaments tecnològics que es puguin aplicar en els diferents sectors en què vivim tots nosaltres i, d’alguna manera, millorar el dia a dia.

Sara. Hola, Sara. Em dic Sara i m’agradaria saber més sobre quines coses com a biotecnòloga podries fer a l’espai.

Sara García Alonso. Com a biotecnòloga i investigadora en biomedicina, que és allò en què m’he especialitzat durant tota la meva trajectòria, sí que considero que puc aportar certes habilitats a una missió espacial, des d’ajudar a dissenyar alguns experiments que es podrien portar a terme en missions espacials i inclús executar-los, perquè, al final, tinc 12 anys de feina de laboratori. És cert que en microgravetat no he provat mai de fer-ho, però crec que podria una mica traslladar-ho. En qualsevol cas, els astronautes hem d’estar preparats per fer qualsevol classe de missió espacial, des d’instal·lar nous sistemes fins a fer experiments biològics amb plantes, independentment de la nostra formació. Dit això, el que sí que m’agradaria destacar és que en una missió espacial es poden fer multituds d’experiments de tota mena, i això té una explicació, que és la microgravetat. A l’Estació Espacial Internacional, la casa flotant que orbita a 400 quilòmetres de distància de la superfície terrestre, hi ha condicions en què gairebé no hi ha gravetat. El que coneixem com a “microgravetat”. I fer estudis en aquestes condicions té un avantatge molt gran. D’una banda, els mateixos astronautes, quan es troben en una missió de llarga durada, d’uns sis mesos, sotmesos a aquesta absència de gravetat en què els teus músculs i els teus ossos no han de treballar tan activament com quan som al planeta Terra, experimenten una mena d’envelliment accelerat. És a dir, es perd massa òssia, es perd massa muscular, certes habilitats cognitives van empitjorant, la columna s’estira, per exemple, quan tornes a la Terra, pots ser fins a cinc centímetres més alt que abans d’una missió espacial. Apareix una sèrie de canvis fisiològics, i els mateixos astronautes són els conills d’Índies en què s’estudien per què ocorren tots aquests canvis fisiològics i què es pot fer per contrarestar-los, quines mesures podem adoptar. Totes aquestes mesures, tots aquests estudis i aquesta informació es poden traduir, per exemple, en tractaments per a l’osteoporosi, en tractaments per a la distròfia muscular, en tècniques de rehabilitació a la Terra. Això és una mica com es trasllada, com la investigació biomèdica que es fa en microgravetat té una aplicació també a la Terra. Però, d’altra banda, estar en microgravetat implica una sèrie d’avantatges per a una altra mena d’estudis en què ja no és tant l’astronauta el conill d’Índies, sinó que és el tècnic que estudia altres fenòmens. Quan eliminem la gravetat de l’equació, certs fenòmens físics com la convecció, com la sedimentació, les forces d’estrès, tot això no ocorre. En microgravetat, les barreges tenen lloc per difusió, és a dir, tot es queda al lloc on es col·loca. Això que pot semblar que no té cap mena d’importància té multitud d’aplicacions en ciències de la vida, en ciències físiques, en nous materials i processos de manufactura… Per exemple, per parlar de biomedicina, que és al que jo em dedico i en el que m’agradaria treballar en una missió espacial. Els estudis en microgravetat es podien aplicar, per exemple, a tècniques de medicina regenerativa, per exemple, construint retines artificials.

Si vas posant capa sobre capa d’una… S’ha provat en alguns estudis de missions espacials, en què col·loquen una proteïna que és sensible a la llum i poden fer capes molt, molt fines i molt homogènies, molt pures, precisament aprofitant aquests avantatges de la microgravetat, que tot es queda i es barreja per difusió sense que hi hagi corrents, conveccions, sedimentacions. S’ha aconseguit crear retines artificials molt fines que són capaces d’utilitzar-se com a trasplantació en persones que tenen problemes de visió. Aquest en seria un exemple. Per seguir amb la investigació que estic fent aquí al laboratori, al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, per jo entendre l’estructura tridimensional d’aquesta diana terapèutica, he hagut de congelar la mostra i fer una tècnica que es diu microscòpia electrònica, criomicroscòpia electrònica. Però, originalment, per entendre l’estructura tridimensional de proteïnes s’utilitza el que coneixem com a cristal·lografies i raigs X. S’ha d’aconseguir fer un cristall com els cristalls de sal, que probablement tots i totes heu vist en algun moment. S’ha d’aconseguir aquest cristall amb la teva diana terapèutica, i després, en passar raigs X, pots generar el que coneixem com a patró de difracció, que et permet entendre l’estructura tridimensional. És una cosa molt complexa a nivell físic, però és simplement quedar-vos amb la idea que cal construir un cristall. Això, amb components inorgànics com la sal, és relativament fàcil, però amb macromolècules com les proteïnes és molt complicat d’aconseguir a la Terra, perquè es comencen a incorporar impureses, es van generant corrents i els cristalls són fràgils i no es formen. De fet, jo ho vaig intentar fer aquí amb la meva proteïna i no vaig poder. Però això, en microgravetat, és moltíssim més fàcil d’aconseguir. Els cristalls tenen més qualitat, més puresa i una mida més gran, cosa que permetria analitzar la seva estructura tridimensional. Això és un exemple clàssic de com la meva pròpia investigació de la Terra inclús es podria traslladar i millorar amb una missió espacial. Un altre exemple que m’agrada molt, i amb què treballem també en múltiples laboratoris per tot el món per fer models de tumors, són els organoides. Són cèl·lules tumorals que creixen de manera tridimensional i mimetitzen el que ocorre en els tumors dels éssers humans. Doncs aquests organoides s’estan fent actualment en moltes de les missions espacials perquè es formen amb una mida més gran i amb una qualitat millor del que ocorre a la Terra. I, estudiant què ocorre en aquestes cèl·lules tumorals, potser podem posar de manifest vulnerabilitats de les cèl·lules del càncer que desconeixíem que existien, descobrir noves dianes terapèutiques contra les quals llançar els dards en la medicina de precisió i donar noves idees sobre com fer front a diferents tipus de càncer. Aquestes són algunes de les milers i milers d’investigacions que es porten a terme, precisament, per aprofitar els avantatges de la microgravetat. I, com que soc investigadora biomèdica, són les que més m’atreuen, les que podrien millorar una mica en l’àmbit de la medicina i l’aplicació a pacients.

Alexandra. Hola, Sara. Em dic Alexandra i m’agradaria saber si creus que, per ser científica o astronauta, influeix també la creativitat.

Sara García Alonso. Crec que la creativitat, en bona part, marca la diferència d’un bon científic i d’un bon astronauta respecte a una persona més estàndard. Crec que és aquest puntet el que et fa sortir una mica de l’estàndard, donar una perspectiva una mica diferent de la forma de fer les coses i el que sol portar millors avanços. Per a mi, la creativitat forma part de la meva vida des que era petita, perquè a mi m’encanta, com ja he dit en moltes ocasions, aprendre absolutament de tot, i la part creativa és una cosa que també faig des que era petita. M’agrada pintar, m’agrada escriure, m’agrada customitzar-me la roba, m’agrada provar nous estilismes i nous maquillatges, m’agrada dissenyar, m’agrada fer manualitats, cuinar, tot el que impliqui aquesta part creativa. Perquè, al final, quan et deixes portar una mica per la creativitat i vas provant diferents coses, també vas afrontant diferents petits reptes que van sorgint. Vas posant a prova el teu enginy per aconseguir un resultat millor, des d’una manualitat fins a una recepta de cuina o un protocol científic tremendament complex. Quan vas integrant les lliçons dels diferents àmbits que ens aporta la vida, aportes una perspectiva diferent i, en el meu cas, aquesta creativitat m’ha servit en l’àmbit científic tant durant la meva etapa doctoral com ara, liderant una línia d’investigació, per aconseguir coses que no s’havien fet abans, precisament per fer-les de forma diferent, per deixar-me portar per aquesta creativitat i per aquest enginy que he anat construint dia a dia des que era petita. Crec que són una part fonamental, la creativitat i l’enginy. I, en el cas dels astronautes, precisament aquesta capacitat resolutiva d’afrontar diferents situacions, diferents problemes i solucionar-los, sigui el que sigui, és una mica el que han intentat testar i posar a prova al llarg de tot el procés de selecció. Perquè, com comentava al principi, no hi ha un temari que et puguis preparar, no hi ha unes preguntes ni unes respostes correctes. Se’t plantejarà tota mena de problemes, de situacions, i tu les hauràs de resoldre, hauràs de donar una resposta. Potser no és la solució idònia, la solució perfecta, però has de discórrer una forma de solucionar aquest problema. I, a més, en el meu cas, és una actitud que tinc davant la vida en general. Quan se’m planteja un problema, el primer que em dic a mi mateixa és: “Això ha de tenir una solució. Té una solució. Encara no sé quina és, però la intentarem trobar. Potser no és la perfecta, però en trobarem una”. I comences a utilitzar tots els recursos que tens a la caixa d’eines, que has anat omplint dia a dia amb les lliçons que has anat aprenent, des que vas fer la primera recepta de cuina fins que vas fer una gran fita laboral, professionalment. Tot això et dona eines i, quan ets capaç d’integrar-se totes, et fas una persona molt resolutiva. Aleshores, a nivell científic i a nivell d’astronautes, on hauràs de solucionar tot el que hi hagi en una missió espacial, crec que és un punt molt interessant i molt important.

María. Hola, Sara. Soc la María i m’agradaria saber si et vas preparar psicològicament per a proves com a astronauta i com gestiones l’estrès i la incertesa.

Sara García Alonso. El procés de selecció d’astronautes ha estat una de les lliçons més valuoses que he après, potser en l’àmbit personal, en part pel repte psicològic que ha suposat haver d’aguantar aquests 18 mesos preparant-te sense saber gairebé com et pots preparar, perquè no hi ha un temari específic, aguantant esperes com: “Em trucaran? No em trucaran? Passaré a la següent fase? Em quedaré aquí?”. A més, com més fases vas avançant, més càrrega emocional i més esforç fas en el procés, de manera que tendeixes a pensar que un rebuig en aquest punt seria força devastador i has d’estar preparat per no arribar fins al final. Has de gestionar les expectatives. Definitivament, el procés és un repte psicològic força gran. I, a mesura que anava avançant, sí que vaig intentar fer un exercici d’introspecció i d’autoavaluació per preparar-me per a aquesta mena de coses que sé que ocorreran. Existirà la incertesa. No podré esperar una resposta demà perquè no depèn de mi. Hauré de viure això. Patiré estrès pel fet de presentar-me a un examen en què no sé com m’avaluaran. No sé si el que dic serà correcte o no serà correcte. I tampoc sé quan em donaran la nota de l’examen o si me la donaran. Has de fer un exercici conscient de saber que això és així. No ho pots controlar. Són les regles del joc i les has d’acceptar perquè, si no, patiràs moltíssima frustració. Això s’entrena. D’entrada, no ens agrada haver de viure aquesta incertesa. Tu vols els teus resultats, vols tenir la seguretat o el feedback dels exàmens. Ho necessites una mica per continuar endavant, però no sempre està sota el teu control. Aleshores, preparar-te per a això, aprendre a cultivar la paciència i ser conscient que tenir impaciència no accelerarà el procés, només farà que l’espera sigui més agònica, és una forma en què et vas preparant. Et va donant maduresa també. Amb els anys, va sent cada vegada més senzill. En el meu cas, sí que sé que em vaig preparar bastant bé. I a l’hora de gestionar aquesta ansietat, aquest estrès que tots sentim en algun moment quan tenim un examen difícil, una entrevista de feina, un esdeveniment en què ens haurem d’exposar públicament… Tots sentim des d’un formigueig a l’estómac fins a veritable ansietat. Cal parar a analitzar-ho, ser conscient també que al nostre cap gairebé sempre és més gran del que després en realitat és, i centrar-nos en les coses sobre les quals tenim control. Sabem que la incertesa és allà, forma part de la nostra vida. Allò que no depengui de nosaltres, sobre el que no podem exercir cap mena d’acció per canviar les coses, acceptar-ho i preparar-se per a això, i centrar-nos en el que sí que podem influir. Dotar-nos d’eines que ens ajudin a incrementar la confiança en nosaltres mateixos de cara a afrontar qualsevol problema, del tipus que sigui. I, quan sentim que la situació ens desborda, es pot demanar ajuda a familiars, a amics, a professionals. Es pot parlar perquè, quan ho manifestes en veu alta, el problema sol semblar més petit el que en realitat és. Aquest tipus d’eines ajuden a gestionar aquestes situacions d’estrès. Cal preparar-se, però ser-ne conscient.

Esther. Hola, Sara. Soc l’Esther. Tornant al tema de les emocions, m’agradaria saber si creus que aquestes pors se superen.

Sara García Alonso. Crec fermament que sí, que podem superar les nostres pors. No està malament. Crec que, en general, tot el món pot sentir por, especialment de coses desconegudes. Quan afrontes alguna cosa per primera vegada o hi ha alguna cosa que no ets capaç d’explicar o entendre, ens genera una certa aversió, potser per ser novençans, per no haver afrontat mai una cosa així. En el meu cas, el que m’ha ajudat molt a relativitzar les pors és, precisament, atrevir-me a intentar coses. Ja no dic atrevir-me de: “Soc valenta i res en aquesta vida m’espanta”, perquè això és impossible. Som éssers humans, ens afecten les emocions. Però sí que m’he obligat al fet que aquestes pors no em paralitzin, no aturar-me a hiperanalitzar la situació o barallar tots els escenaris catastròfics que poden sorgir d’una determinada experiència, sinó tot el contrari, pensar: “De què em servirà això? Aprendré alguna cosa, en sortiré reforçada i ho intentaré amb el resultat que sigui”. Perquè, en el moment en què afrontes qualsevol cosa que et fa por, es fa increïblement petita, i després, la següent por que et pot sorgir la relativitzaràs, perquè ja t’hauràs superat a tu mateixa prèviament. En el meu cas, sí que m’he intentat atrevir des que era molt petita a tot el que em motivés, inclús encara que al principi em sentís més còmoda quedant-me a la meva zona de confort, a la zona on jo tinc el control de la situació i no exposant-me. Però, cada vegada que ho he fet perquè considerava que valia la pena, ha estat una lliçó vital molt potent, i fa que… M’he adonat que, amb els anys, cada vegada em fan por menys coses. Quan era més petita, era una persona força temorosa i em feia vergonya afrontar situacions, per exemple, parlar en públic, cridar l’atenció o viatjar sola. I, a poc a poc, em vaig anar forçant a fer-ho. I et vas traient el llast i et vas traient càrregues, i cada vegada tot et sembla menys important, en el sentit del que ens espantava prèviament. En el meu cas, ha estat a força de fer front a això. Avui encara hi ha coses que em fan por, però cal ser conscient també una mica que, com deia abans, amb el tema de l’ansietat, al nostre cap, a la nostra ment, tot és molt més gran del que després és en realitat. Solem anticipar i sobrepensar situacions molt més dramàtiques del que després són quan les afrontem. I, a part, crec que l’ésser humà té una capacitat d’adaptació tremenda i que, quan afrontes alguna cosa, la solem resoldre bastant bé i sortir-ne reforçats.

Lucía. Hola, Sara. Soc la Lucía. Et vas presentar a les proves per ser astronauta per un titular: “Europa busca dones astronautes per viatjar a Mart”. Creus que precisament a les dones els falten referents femenins en àrees de ciència? I què diries a totes les nenes que t’estan veient ara mateix?

Sara García Alonso. És cert que aquest titular era bastant curiós, el titular “Europa busca dones per anar a Mart”. Precisament, el titular incidia en el terme “dones” pels pocs exemples de dones astronautes que hi ha hagut al llarg de la història. A l’Agència Espacial Europea només hi havia dues dones en actiu i, no obstant això, a la meva promoció som vuit dones i nou homes. Hi incidien per animar les dones a intentar-ho, perquè no és que no hi hagués dones astronautes perquè eren menys vàlides o menys capaces que els seus companys barons i passaven menys el procés de selecció, sinó perquè no s’atrevien, perquè no enviaven la sol·licitud. No sé si és una mica autolimitar-nos i que, el fet que no hi hagi exemples, ens dissuadeixi, d’alguna manera, d’intentar-ho. Arran de pensar molt en tot això i en aquesta mena d’iniciatives en què s’intenta fomentar que les dones persegueixin carreres científiques, si això és el que els fa felices i això és el que els motiva… Hi he reflexionat molt i crec que sí, que és molt important que les dones tinguin referents, que les nenes i els nens, que els joves en general tinguin referents també femenins en carreres científiques. Perquè crec que, quan has de prendre aquesta decisió sobre cap on vols encaminar la teva vida professional, si no tens exemples propers, és difícil pensar que seràs la primera que aconseguirà arribar a aquest exemple. Pots tendir a pensar que, si no hi ha tants exemples, potser és que no és el camí més fàcil o el més adequat. És difícil. No obstant això, si veus que és completament habitual, que no hi ha diferències entre ser home o dona per dedicar-te a la professió que et doni la gana, si això és el que et motiva, t’hi animaràs.

Això ja no serà un hàndicap. No et posaràs a tu mateixa aquesta barrera. I, d’altra banda, crec que també és important no només que hi hagi exemples de referents femenins en carreres científiques pel fet que es vegi que hi ha dones que es dediquen a la ciència. De dones que es dediquen a la ciència i dones amb talent n’hi ha hagut sempre, des de fa centenars i centenars d’anys, des dels albors de la història. El problema és que no eren tan visibles, estaven invisibilitzades i, potser als llibres de text i als mitjans de comunicació només vèiem exemples masculins. Sí que és important per aquesta banda, però també és important veure que hi ha dones que es dediquen a carreres científiques i en què consisteixen aquestes carreres científiques. Tenir referents d’homes i dones que et puguin explicar de primera mà a què es dedica una astrofísica, a què es dedica una biotecnòloga, a què es dedica una matemàtica, perquè tu, a l’hora d’escollir el teu futur, tinguis un ventall d’exemples que t’inspirin a perseguir el que et motivi. És difícil somiar ser una cosa que no saps que existeix, i pretendre, voler ser el pioner o la primera persona… Tots volem, però tendim a dir: “No, no ho intentaré perquè és molt difícil”. Que hi hagi exemples i referents fa que aquestes barreres, que moltes vegades ens les posem nosaltres mateixes, ja no estiguin dins l’equació, i que ens atrevim, que és una mica el missatge que sempre he volgut transmetre a les futures generacions, no només a les nenes, també als nens, als homes, a les dones, a la gent més gran. Que s’atreveixin a explorar, que s’atreveixin a deixar-se portar per les coses que els motiven, que els fan feliços. Que no es posin límits pel lloc de procedència, per les estadístiques que estan en la nostra contra, perquè no hi hagi exemples previs, perquè no hi hagi dones, perquè vinguem d’una universitat petita o perquè hàgim estudiat una cosa o una altra.

No ens autolimitem. Atrevim-nos a explorar, perquè simplement en aquest camí aprendrem lliçons molt valuoses que ens serviran, que aniran afegint eines a la motxilla a la qual fem front i amb què al final busquem viure la nostra vida d’una manera plena i ser feliços. I, si en aquest camí, a més, ajudem a contribuir d’alguna forma al fet que aquest món sigui una mica millor, haurà valgut la pena, inclús encara que no arribis a aquest final o a aquest objectiu somiat que tenies. Potser en aquest camí trobes precisament el que realment era l’objectiu dels teus somnis. Així que cal atrevir-se a perseguir aquests somnis, siguin els que siguin, sense autolimitar-nos. I, bé, m’ha encantat compartir la meva història amb vosaltres. Moltes gràcies per haver vingut, ha estat un plaer i espero que tornem a coincidir en un futur.