La història del cub més famós del món

Erno Rubik. Jugar és, des del meu punt de vista, la millor manera d’aprendre, de viure una experiència i de tenir un impacte emocional.

Romina Peñate. Senyor Rubik, moltes gràcies per estar avui amb nosaltres. Estem molt contents de tenir-lo aquí a Aprenem Junts. Tinc moltes ganes de mantenir aquesta conversa i de conèixer-lo, així que comencem pel principi. M’agradaria saber com va ser la seva infantesa.

Erno Rubik. És el començament d’una història molt llarga. Soc gairebé octogenari, així que vaig néixer fa molt de temps. Vaig créixer a Budapest, on som ara. Era gairebé el final de la Segona Guerra Mundial. No era una època tranquil·la, i després d’això Hongria va travessar un llarg període històric. Però crec que va ser una infància molt normal, molt comú. Quan era petit, m’agradava fer el tipus de coses que els encanta fer als nens, principalment jugar i aprendre. Llegir llibres i jugar amb les meves joguines, sobretot les que construïa jo mateix. Així que m’agradava crear coses des de zero.

I crec que aquest tipus de joguines són el millor que pot tenir un nen, perquè el món que ens envolta és ple d’objectes que es poden fer servir com a joguines. Els pots transformar, construir alguna cosa, definir les regles, etcètera. I això va ser després d’un llarg període d’aprenentatge. Quan creixem, passem al voltant de 20 anys estudiant. Quan vaig anar a l’institut, vaig anar a una escola d’art perquè m’agradava dibuixar i pintar i volia ser un artista. I estudiàvem coses com escultura. Quan vaig acabar, vaig fer un gir. Vaig decidir no continuar per aquest camí. No vaig anar a una acadèmia d’art, sinó que vaig estudiar arquitectura, perquè m’interessava més la tecnologia, les matemàtiques i aquest tipus de coses rares en un artista.

Quan vaig acabar amb aquests estudis i em vaig graduar, vaig sentir que no estava llest per a la vida real. Volia continuar aprenent, així que vaig anar a una escola d’art, l’Acadèmia d’Arts Aplicades. Allà va ser on vaig cursar els meus estudis de postgrau, que aleshores no era una cosa molt comuna a Hongria. Va ser un període de tres anys. Quan estava a punt d’acabar els estudis, vaig sol·licitar quedar-me a l’acadèmia. Així que vaig començar a fer classes de disseny. I ho vaig fer durant uns 20 anys. Mentrestant, em vaig interessar per moltes coses. M’agradava l’ambient de l’acadèmia i la complexitat. Les escoles de disseny contenen molts tipus de coses diferents. No és disseny sense més ni més, sinó disseny en molts àmbits, com disseny gràfic, disseny de mobles, treballar amb metall, treballar amb ceràmica i moltes altres coses. Així que hi havia molts tallers.

I era molt interessant, perquè els estudiants tenien més o menys la meva edat. Així que no va ser un gran canvi. Va ser una experiència interessant canviar de lloc, no pas per ocupar la càtedra, perquè a mi el que més m’agradava eren els tallers. No només parlar, sinó fer alguna cosa i treballar en grup amb els nois. Mentrestant, em vaig interessar molt per un dels meus passatemps, per dir-ho d’alguna manera, però crec que és més que un passatemps. Estava pensant en diferents maneres de fer classes i ensenyar, perquè la meva matèria principal era comprendre l’espai i compartir aquest coneixement i interès amb els joves. Així que, durant aquella època, em vaig posar a fer experiments i maquetes a partir de les meves idees, i vam arribar al cub.

Romina Peñate. M’agradaria entendre què és el cub.

Erno Rubik. És una cosa molt singular i molt difícil de definir. Als anys 80, el cub em va semblar una obra d’art. Al 74, se’m va acudir que era possible fer un objecte interessant, que es pogués moure de moltes formes i, al mateix temps, estigués compost de diverses peces, no només una. I que no es pogués desmuntar, que estigués unit en tot moment. També m’interessava que tingués una gran quantitat de possibilitats. Així com la relació entre les peces quan el cub està desfet. I només hi ha una configuració correcta, que és quan el cub està ordenat.

Va ser molt interessant pensar com construir-lo, perquè al principi sembla impossible. Però probablement aquest era el meu tipus de repte: trobar una solució per a qualsevol tasca. Al final ho vaig aconseguir i vaig construir una maqueta, que ja era funcional. Em vaig adonar que resoldre el trencaclosques era un altre desafiament: entendre com funciona i quin tipus de solucions pot tenir. Al principi sembla impossible. A mi em va resultar impossible, perquè vaig ser el primer que es va enfrontar a aquest repte. I em vaig prendre un temps per entendre què estava passant.

Vaig utilitzar colors per identificar les peces, perquè al principi la seva forma era idèntica, però cal saber quina és quina, i aquesta era la manera més senzilla de fer-les diferents i reconeixibles. Vaig utilitzar els sis colors, que són els bàsics, i aproximadament un mes després vaig descobrir que realment era possible solucionar-ho. Però va ser una feina difícil. Després d’això, vaig voler veure la reacció dels meus amics, i també la meva pròpia. Això és el que és realment interessant i fascinant, que és possible fabricar-lo i compartir-lo amb la gent. I estava segur que… En el fons jo soc un home molt corrent, i el que m’agrada a mi també pot agradar a moltes altres persones.

Vaig tardar uns tres anys a aconseguir el producte final, portar-lo a les botigues i a les botigues de joguines. I ho vaig aconseguir. Van passar tres anys més i, en aquell moment, ja s’estava distribuint per tota Hongria, però al final el producte va aconseguir travessar la frontera, travessar el teló d’acer, i es va començar a distribuir a Occident. No va ser una tasca fàcil trobar socis, perquè… Com dir-ho? És molt difícil descriure què és. És difícil descriure’l com una joguina i és difícil descriure’l com un artefacte. Així que va ser molt difícil, em deien que a la gent corporativa no els agradaven les coses tan difícils i no podien imaginar-se com tindria èxit. Però el que va passar en realitat va ser una contradicció d’això. I durant els primers tres anys es van vendre més de 100 milions d’unitats. Va ser un esdeveniment molt impredictible que va passar molt ràpidament.

Romina Peñate. No s’ho esperava, oi?

Erno Rubik. No. I es va posar molt de moda als anys 80. Fins i tot avui, continua sent un símbol dels 80. Quan veus qualsevol llibre o article sobre els anys 80, el cub és aquí, la imatge del cub, perquè simbolitza aquesta dècada. El que va passar després és molt més normal. En qualsevol moment, quan tens aquest tipus d’èxit, després d’un curt període de temps s’acaba, s’apaga i mai tornes a veure-ho, però no va ser el que va passar amb el cub. Curiosament, el que he observat des d’aquell moment és que, per a cada nova generació, el cub torna a ser una novetat una vegada i una altra, igual que un acudit vell. Per a algú que acaba de néixer, tots els acudits són nous.

I això és el que passa, cada cop ho descobreixen nous nens. I, sobretot per als adolescents, és molt emocionant, perquè a aquesta edat tenen ganes de posar-se reptes, els agrada descobrir-se ells mateixos, competir entre ells i convertir-se en campions. El cub és un gran repte. I es van produir efectes secundaris molt interessants que no havia imaginat al principi. Està vinculat a un grup d’edat en què els agrada competir entre ells, cosa que significa que va néixer un nou esport de competició, resoldre’l tan ràpid com sigui possible, a contrarellotge. I el primer campionat va ser el 82, i el segon va ser uns 20 anys després, el 2003, al Canadà. I no els organitzava l’empresa que els distribuïa, sinó els mateixos joves, la gent a qui li agradava el cub.

El cub té la mateixa edat que Internet, però ara mateix hi estem molt familiaritzats. I ara mateix els nostres telèfons són molt més potents i poden fer moltes més coses de les que aleshores podia fer un ordinador, i així va començar aquesta era digital. És interessant que el cub és a la frontera entre el món digital i el món analògic. Té una part de cada, i en certa manera connecta aquests dos mons. I funciona d’alguna forma per a cada part, i probablement això fa que el cub sigui una mena d’element etern. És per aquesta complexitat, que té a veure amb l’enorme quantitat de combinacions possibles que es poden aconseguir amb un cub. Per exemple, els matemàtics van trigar al voltant de 30 anys a trobar la demostració de la solució més curta, el nombre màxim de passos necessaris per passar de qualsevol posició a qualsevol altra posició. I aquest número és 20. Però, des del principi, se’l va anomenar el número de Déu. Així que el número de Déu és 20. Això significa que els canvis dels eixos són 20, i n’hi ha prou per aconseguir qualsevol mena de posició dels 43 quintilions.

Romina Peñate. M’agradaria saber quins van ser els seus referents en construir el cub. Els matemàtics hi estan molt familiaritzats. I vostè, com deia, és una combinació. Abans va esmentar que era artista, però que estava molt interessat per les matemàtiques, l’arquitectura i les estructures. Quins van ser els seus referents a l’hora de construir el cub?

Erno Rubik. La naturalesa i les possibilitats, es podria dir. Vaig ser capaç d’imaginar el que estava buscant, que era una cosa simple i complexa alhora. Aquest tipus de contradicció, la tensió entre els dos conceptes, és el que fa que el cub estigui viu.

Romina Peñate. Hi ha competicions de velocitat, hi ha molts vídeos a YouTube on ofereixen pautes per resoldre el cub, hi ha algorismes i llibres de solucions. Però m’agradaria saber quin és el seu enfocament a l’hora de resoldre el cub.

Erno Rubik. El que buscava i el que perseguia a l’hora de resoldre’l era poder controlar-lo. Aquesta és la nostra principal tasca a la vida: controlar el nostre entorn i poder predir el que passarà si faig això o allò. El que resulta difícil amb el cub és trobar el patró, i és molt complex. Poder reconèixer el que està passant no és fàcil d’entendre. Probablement és per això que les persones que tenen algun tipus de capacitat especial poden recordar diferents tipus de patrons, i troben la connexió entre patrons diferents i com es pot recordar aquesta configuració.

Això per una banda. D’altra banda, el cub és realment tridimensional. Per mi, el cub incorpora les tres dimensions. Per a nosaltres, la representació més senzilla de les tres dimensions són els eixos x, y, z. Podem descriure les tres dimensions amb les distàncies entre cadascun. En general, a la gent no li resulta una tasca fàcil. Vivim en tres dimensions, i al principi sembla molt senzill perquè estem molt familiaritzats amb allò que significa: amunt i avall, esquerra i dreta, davant i enrere. I el cub n’és una bona representació.

Les altres dificultats es deuen a la naturalesa del moviment. El moviment no és lineal, és circular. Girem el cub, així que és un moviment circular. I em sembla que un dels elements més potents del cub, amb què t’has de familiaritzar per entendre el que passa amb ell, és aquest tipus de moviment espacial que és el gir. Al principi sembla estrany, perquè ens resulta molt fàcil imaginar un moviment rectilini, en una línia recta. Però, per mi, crec que el moviment més bàsic és el gir. Si et fixes en l’univers, tot gira a més o menys escala.

Si et fixes en l’univers, sense sortir del Sistema Solar, sense sortir del nostre planeta, la Terra ja s’està movent d’aquesta manera, està girant sobre si mateixa i girant al voltant del Sol, i així successivament. I tot l’univers fa una cosa així. Així que, després d’un temps, t’adones que aquest és el moviment més comú al món on vivim. I moure’s en línia recta és només un tipus de gir molt particular.

Romina Peñate. Aleshores, el seu enfocament no consisteix a seguir un algorisme o una fórmula, oi? Sinó que consisteix més aviat en l’observació i la curiositat.

Erno Rubik. Sí, és així, però després d’un temps pots entendre fàcilment per què necessitem crear un algoritme, perquè el nostre objectiu és una seqüència de moviments i això és fàcil de recordar. Els competidors de velocitat els coneixen, han vist centenars de diferents tipus d’algoritmes i són capaços de resoldre’l ràpidament perquè poden triar els més curts, perquè les longituds són diferents. Saben què és realment útil segons les posicions, cosa que és molt pràctica. És així com funciona el món digital i per això és molt eficient.

Romina Peñate. Abans ha dit que el cub és alguna cosa entre el món digital i el món no digital. A què es refereix amb això?

Erno Rubik. Crec que, si no vaig acabar sent matemàtic, va ser per casualitat. Els matemàtics treballen de manera molt abstracta sobre la base de coneixements sobre el nostre món, i, d’altra banda, hi ha l’enginyeria, treballar amb materials i formes modificades per aconseguir uns objectius. Però també fan servir algoritmes, perquè utilitzen la capacitat de la vista digital, que pot ser molt eficient. Així que són les dues coses. Però crec que sempre cal tenir algun contacte amb el món real, amb els materials. Necessitem aquest contacte. Naturalment, la nostra ment és molt important, i podem dir que en part les nostres ments funcionen en algun tipus de naturalesa digital. Però, per viure-hi, també necessitem les sensacions. Sentir el pes, sentir la temperatura, veure la llum, etcètera. És una manera complexa d’existir.

Romina Peñate. Tornem a la seva experiència com a docent. Va ser professor durant 20 anys. M’agradaria saber quin tipus de professor va ser.

Erno Rubik. Segur que no era el millor. La meva matèria és més interessant que la manera com l’ensenyo. Però pot ser un desafiament atractiu. Si creus que saps alguna cosa, no és fàcil compartir aquest coneixement. Quan estava estudiant, no vaig tenir la sort d’accedir a bones escoles, però ja en sé una mica més sobre escolarització i sobre el nou potencial i punts de vista de l’ensenyament.

No crec que ensenyar sigui compartir coneixements. Crec que la tasca principal de les escoles és ajudar els nens i els éssers humans que estan creixent a trobar-se a si mateixos, a saber qui són i ajudar-los a descobrir el seu entorn, a entendre el món. I entendre significa poder transformar i canviar les coses, no a cegues, sinó amb una idea del que vull aconseguir i del que he de fer per aconseguir el meu objectiu. Aquesta és la part més important de l’ensenyament. Així, doncs, l’ambient de l’escola ha de ser molt lliure i obert. Cal deixar que la gent es realitzi. Abans, la idea d’ensenyament era omplir el cap dels nens de coneixements, i que com més sabessin, serien millors.

Ara no és així. El telèfon sap molt més que tu. És perquè ara pots accedir a qualsevol mena d’informació. Però el que és important, primer, és saber trobar la informació, i segon, poder determinar si és veritable o falsa. Avui dia tenim accés a més informació, però la dificultat més gran és ser capaç d’usar-la, aprendre a usar-la i trobar la informació adequada quan la necessites. Aquesta és la veritable dificultat.

Romina Peñate. Aquesta és la importància del pensament crític, no?

Erno Rubik. Cal ser crític tot el temps. Crec que és important preguntar-se sempre si alguna cosa és correcta o no i prendre una decisió. Generalment pots trobar moltes afirmacions diferents sobre la mateixa cosa. Aleshores, quina és la veritat?

Romina Peñate. M’agradaria imaginar-me en una classe del senyor Rubik. Si entro a l’aula, com seria?

Erno Rubik. A les aules tots estan ocupats amb les seves tasques. A mi m’agraden els tallers. La meva naturalesa no encaixa amb la càtedra, de dir el que penso i ja està. M’agrada treballar amb els joves, ensenyar-los com treballar i què significa. Això per una banda. D’altra banda, no m’agrada criticar el que fan, sinó deixar que intentin esbrinar ells mateixos què és bo i allò que és dolent, la situació real, amb la seva feina. Això per una banda. I de l’altra, és molt important deixar que trobin objectius i allò que els agradaria fer, en lloc d’esperar que una altra persona els digui què fer o què és important.

Romina Peñate. Com concep l’aprenentatge? Hem parlat sobre ensenyar, i voldria saber què opina sobre aprendre. Com creu que la gent aprèn millor?

Erno Rubik. Crec que és important ser obert i ser curiós. Si perds la curiositat, és una tragèdia. Al meu entendre, és la fi de la teva vida. La curiositat pel que passarà demà és el que necessites per arribar a demà, així que és molt important. I si se t’acudeix una pregunta interessant, has d’estar decidit a perseguir i a descobrir la resposta correcta a la pregunta. I no has de tenir por del fracàs, perquè crec que es pot aprendre més dels fracassos que no pas dels èxits.

Romina Peñate. I què opina sobre el joc com a part del procés d’aprenentatge?

Erno Rubik. Crec que, des del principi, jugar és un element molt important per créixer. En aquest sentit, què vol dir jugar? Aquest tipus de definicions són molt importants per mi. Crec que les dificultats amb els idiomes es deuen en part al poder que tenen. Utilitzem moltes paraules, i de vegades el seu significat no està ben definit. Per exemple, hi pot haver molts tipus diferents de paraules per a una mateixa idea, i cal saber quina encaixa millor. I les paraules són per comunicar, són part de la comunicació, són el material de la comunicació. Probablement per això és tan important saber idiomes, perquè si sabem un sol idioma tenim una capacitat limitada, perquè és difícil comunicar qualsevol mena d’idea de coneixement sense les paraules adequades.

En aquest sentit, m’agraden molt els dibuixos, perquè, per mi, és molt més fàcil descriure alguna cosa mitjançant la comunicació visual. Per això els necessitem. Per exemple, a les meves classes ensenyava geometria descriptiva, que és una tècnica per transformar tres dimensions en dues dimensions de manera que sigui fàcil fer-ho també a la inversa, construir les tres dimensions a partir de dues. Si estàs familiaritzat amb això, ets molt més a prop d’entendre la relació tridimensional. Per desgràcia, avui dia no es fa prou èmfasi en això. No els sembla tan important, però al meu entendre és molt fàcil.

Jugar és, des del meu punt de vista, la millor manera d’aprendre, de viure una experiència i de tenir un impacte emocional. I al mateix temps és molt agradable, per la qual cosa la connexió emocional amb la teva matèria és molt important. Jugar, per una banda, és una acció lliure. Per altra banda, és aprendre a seguir unes regles. Perquè en un bon joc cal complir una sèrie de regles. Si algú fa trampes en un joc, això no és un bon senyal a l’àmbit social. I normalment es juga en grup. Això vol dir que és un acte social. Té molts elements diferents. En part, està vinculat a les nostres capacitats físiques. Per exemple, per jugar a futbol cal poder córrer, reconèixer la situació, veure qui és qui, etcètera. I moltes altres coses.

Per desgràcia, amb el temps, quan la gent creix, s’oblida a poc a poc del sentiment de jugar, de com ho gaudien, etcètera. Crec que és important mantenir vius aquests sentiments. És molt important, i tenir tants tipus d’espais diferents. Per descomptat, per ser eficient, en general, et concentres i aprens, i això està molt bé i pots superar els reptes, però fer alguna cosa diferent és veritablement difícil, perquè la vida és molt diversa i hi ha moltes possibilitats de posar-te a prova en diferents àmbits de la vida, de conèixer-te i descobrir-te.

Romina Peñate. Així que ens anima a continuar jugant tota la vida.

Erno Rubik. Per descomptat.

Romina Peñate. Hem xerrat sobre ensenyament i també sobre aprenentatge, i aquest és un programa educatiu, així que m’agradaria saber quina és la seva opinió sobre l’educació. Quines consideracions té? És important? Quina és la importància de l’educació en aquest moment?

Erno Rubik. Créixer no és un procés que passi de cop, porta el seu temps. I és un període molt important de la vida. Si vas a una escola oficial, pots aprendre. Moltes persones han aconseguit grans èxits tot i que no van tenir una educació oficial, o no van tenir una educació superior. I de vegades diuen que el que van obtenir de l’escola reglada no els va agradar. No els agradava anar a classe ni res.

Romina Peñate. No li agradava.

Erno Rubik. Però eren capaços de fer coses. Això significa que cal un entorn adequat, un entorn on se’ls ajudi. Si se’ls pot proporcionar aquest entorn, tindràs el seu interès. Recordo quan tenia uns deu anys i anava cada setmana a la biblioteca, perquè ja havia llegit tots els llibres que tenia a casa. I cada setmana en treia tres o quatre. No estava gaire content perquè no em deixaven treure més de tres o quatre alhora. I a la setmana següent, tornava. Així que això és el que cal, perquè no es pot… Com dir-ho? A la vida real tenim moltes limitacions, tenim el nostre entorn, però hi ha moltes coses més enllà d’aquest. Hem conegut gent, però no molta, no tots els diferents tipus de gent. No obstant això, ho podem fer a través de la literatura, a través de la impressió que ens deixa, i és una cosa molt important.

I després és l’entorn de la gent que t’envolta. Cal sentir que les persones que t’envolten s’interessen per tu. Que tinguin curiositat pel que estàs fent, que comparteixin els seus pensaments, que estiguin disposats a escoltar-te i prestar atenció al que estàs dient. Tot aquest tipus de coses són molt importants quan creixes. I a més, quan creixes, és bo envoltar-te d’altres que ja han crescut. Tenir una ment oberta, tenir un objectiu i gaudir de la vida. Saber gaudir de la vida em sembla una cosa molt important.

Romina Peñate. El seu cognom, Rubik, ha esdevingut una marca. He llegit que ha dit que ara que Rubik és una marca vol que sigui una marca educativa. Per què? Què vol que sigui Rubik?

Erno Rubik. Crec que el que he fet en el passat són uns bons fonaments o una bona base per a l’educació. Tots els meus trencaclosques i els meus artefactes agraden als nens no perquè els hagin de fer servir, sinó perquè els gaudeixen i descobreixen el plaer de demostrar-se a si mateixos que són capaços d’alguna cosa. He conegut moltes persones que, en el passat, van descobrir el cub i aquestes idees. I avui són professors i s’han convertit en persones molt importants i amb molt d’èxit als seus camps. Alguns són professors i docents, tota mena de coses. També artistes, perquè l’art és, per mi, un element molt important de la vida. Hi ha dues maneres de fer-ho. Una és poder gaudir de les manifestacions artístiques, gaudir de la música, gaudir del teatre, gaudir d’un llibre i tota mena d’expressions, o veure quadres en un museu o la vida real.

En general, la gent entén millor les coses quan intenta fer-les, així que tenir aquest tipus d’activitat a l’escola, per exemple, em sembla molt important. Cal deixar que intentin expressar els sentiments, les emocions, etcètera. No vol dir que s’hagin de fer artistes, però, per poder arribar a entendre’ns, acostuma a ajudar que ja hàgim provat o hàgim tingut alguna experiència en aquest àmbit o en aquesta forma d’expressió. I entenem millor els resultats d’una altra persona. Així, de nou, és molt important que l’art formi part de l’ensenyament. De la mateixa manera que ara mateix la gimnàstica o l’educació física són part de l’ensenyament, és molt important que l’expressió artística estigui present.

Romina Peñate. Vostè ha estat professor, també inventor, ha estat una persona creativa, i a més ha tingut diversos projectes paral·lels, oi? Ha creat una fundació d’inventors, ha col·laborat amb molts programes… Em sembla un estímul per a les noves generacions. M’agradaria saber quina és la seva opinió sobre la innovació i la creativitat. Com veu la innovació i la creativitat i quina importància tenen per a vostè?

Erno Rubik. Aquests termes són molt útils avui dia. Se senten molts cops. I, en general, es corre el perill que la paraula es torni tan popular i la faci servir tanta gent en diferents contextos que acabi per perdre’s el significat i el contingut real d’aquesta. Per exemple, ser creatiu és bo i és un concepte positiu. Però què vol dir quan parlem de la indústria creativa? Això és el que em sembla molt estrany, perquè no estic segur que tots els membres de la indústria creativa siguin creatius. Aquest és el problema. Una cosa no es converteix en alguna cosa només per anomenar-ho de determinada manera. És algun tipus d’activitat.

Ser creatiu vol dir ser capaç de veure les possibilitats. Crear, ser creatiu, significa no conformar-se amb les solucions existents, sinó cercar-ne unes millors, diferents o noves. El resultat de la innovació és crear alguna cosa nova. Primer, cal saber què és l’anterior. Així que és una relació entre ambdues coses, el que existeix i el que és nou. I no n’hi ha prou de fer alguna cosa diferent, sinó que també ha de ser millor. Però, de vegades, per exemple, a la moda, crec que l’objectiu no sempre és fer alguna cosa millor. L’objectiu només és fer una cosa diferent. I quin és el millor? No se sap. Probablement és per això que el món de la moda està canviant tan ràpidament.

Però, al meu entendre, la veritable innovació és la que genera progrés. Què vol dir progrés? No només fer un canvi en una altra direcció, sinó que el contingut sigui millor. I això vol dir que ets més a prop del teu objectiu final. És difícil definir quin és l’objectiu final. El nostre objectiu és fer la nostra vida més útil i eficaç i assolir la felicitat. Probablement aquesta sigui la manera més senzilla. Però hi ha un contingut. El que és bo no és només el contrari del que és dolent, el que és bo és molt més que el contrari del que és dolent.

Romina Peñate. Abans ha mencionat la curiositat. M’agradaria aprofundir-hi. Com entén la curiositat? Com la concep?

Erno Rubik. Per mi sempre ha estat difícil entendre les persones que s’avorreixen i pensen que el món és avorrit. Que no hi ha res interessant. La curiositat és descobrir les coses que són interessants i investigar allò que encara no coneixes, descobrir coses que et són desconegudes. Pot ser una cosa que ja existeixi, però que encara no has descobert. Aquest tipus de curiositat fa que les persones vagin a diferents llocs, que visitin altres parts del món, viatjar i descobrir diferents parts de la natura, diferents tipus de persones i diferents estils de vida, etcètera. La curiositat et fa descobrir la naturalesa diversa de l’univers, la nostra vida, les nostres possibilitats. Crec que l’arrel de tot el que és nou és la curiositat.

Romina Peñate. Vostè manté que ens oblidem d’una part crucial de l’intel·lecte humà, que són les emocions. Quina és la seva idea sobre les emocions? Què opina de les emocions com a part del nostre procés d’aprenentatge?

Erno Rubik. Les emocions consisteixen a ser part del que fem. Què vol dir fer alguna cosa? És el nostre moviment, aquest tipus de coses. I hi ha situacions en què la gent està fent alguna cosa, però no hi és present. Estan perduts a la seva ment o en alguna fantasia, perquè han fet alguna cosa tantes vegades que el moviment s’ha convertit en una activitat automàtica. Per mi, l’emoció és molt important quan fem alguna cosa. Necessitem gaudir i ser capaços de ser… Com dir-ho? Tenir la sensació que alguna cosa no està bé i poder enfadar-nos, sobretot amb nosaltres mateixos, i tractar de canviar-ho i fer-ho de manera diferent, etcètera. Ser part del que fem, aquesta emoció reflecteix la nostra relació amb el que estem fent, on ens trobem, etcètera, i ens desperta sentiments. Els nostres sentiments ens donen energies. Si et sents bé, aleshores ets capaç de fer molt més i molt millor.

Romina Peñate. Hem parlat de curiositat, també d’emocions, i hi ha molts llibres, articles i estudis sobre els beneficis del cub.

Erno Rubik. El món és ple de coses bones i coses interessants. El cub és només una. Però, després del llarg recorregut, s’ha convertit en part de la nostra vida perquè, per mi, la naturalesa universal del cub és molt important. L’ésser humà està interessat pel cub. Té alguns elements històrics, fins i tot prehistòrics, perquè la geometria mateixa sempre ha despertat la imaginació de les persones. La simplicitat de la geometria i les formes, la claredat de les formes, etcètera. I el cub és una de les formes geomètriques més simples, és un dels cinc sòlids platònics i, per mi, el més simple, i descriu molt bé la nostra relació amb les tres dimensions. Així que aquest és un element molt important. És molt estable, i la capacitat de moviment de forma dinàmica és una contradicció amb aquesta forma estable i permanent.

L’ésser humà s’interessa per la contradicció. Per exemple, per mi, la contradicció és un element molt important de la nostra vida i de la nostra manera de pensar, i probablement un dels elements més importants en els descobriments. Les contradiccions existeixen perquè tenim colors diferents que són contradictoris entre si, però tots junts són capaços de formar harmonia. En aquest sentit, el cub està en harmonia, perquè és ordre i equilibri. Parlem de conceptes com el caos i l’ordre, per exemple. Mirem endavant, però no podem viure sense el caos, perquè el caos és el que fa que passin coses.

L’exercici és un concepte que no hem esmentat. Pot ser un exercici mental, i el que és important i fa que sigui diferent és que, estiguis jugant a una pantalla o estiguis jugant en un parc, és un exercici mental i físic alhora. Estàs utilitzant les teves mans i estàs utilitzant el teu cervell. Estàs jugant amb l’objecte físic i, alhora, l’objecte és a la teva ment, perquè no el pots veure íntegrament. Com que és tridimensional, sempre hi ha una part de l’objecte ocult. Però, a la teva ment, pots visualitzar-lo sencer. És la nostra capacitat visual la que ens permet imaginar-lo.

La imaginació, la capacitat d’anticipar el futur i la pràctica són bons exercicis, tant mentals com físics. Perquè les nostres mans i la nostra ment estan treballant juntes. Em sembla que, en l’ésser humà, les mans són una part molt important del nostre cos, perquè tot el que fem ho fem principalment amb les mans. Hem estat capaços de transformar i canviar l’entorn amb les nostres mans, però necessitem la ment per dirigir el que fem i prendre decisions. La qual cosa també és molt important.

Romina Peñate. Creu que estem ensenyant els nens a resoldre problemes? Ho estem fent bé? Com ho podem fer?

Erno Rubik. Resoldre problemes és un procés, i es pot analitzar aquest procés i compartir-lo amb els altres. Però em sembla que el més important és aprendre mitjançant la pràctica. No puc concebre com es pot assolir un objectiu només amb la ment, ens cal posar-lo en pràctica, viure l’experiència i obtenir els resultats. No s’assoleixen els resultats finals per aquest camí, hi ha diverses etapes abans d’assolir les nostres metes, i de vegades el camí no és recte. Hi ha corbes. Un cop més, és molt important poder comprovar en quin punt et trobes i quina part del teu problema està resolt. En general, però també aquesta és la manera de resoldre el cub.

Si tens un problema complex, la manera de resoldre’l és dividir el problema en parts més petites, i és molt més fàcil resoldre-les una a una, per després poder ajuntar les parts de la solució i crear-ne una definitiva. Els meus companys hongaresos van escriure un llibre fa molt de temps sobre resolució de problemes, i aquesta afirmació continua sent certa. A l’hora de familiaritzar-te amb alguna cosa, la qüestió és la pràctica. Això significa aprendre resolució de problemes per trobar la pregunta i tractar de trobar la resposta. La pràctica et porta a solucions cada cop millors, probablement per al mateix problema. A més, el més important és trobar preguntes bones. Jo sempre dic que preguntar és més difícil que respondre, perquè una bona pregunta ja conté la resposta. Així que és molt important tenir la capacitat de preguntar.

Romina Peñate. Vostè ha inventat la joguina més famosa a nivell mundial i és una persona molt reeixida, però té una manera molt particular d’entendre l’èxit. Què és l’èxit per vostè?

Erno Rubik. No m’agrada gaire la paraula “inventar”, perquè, des del meu punt de vista, l’únic que vaig fer va ser descobrir. Ser capaç de descobrir alguna cosa sempre és molt emocionant. I, sobretot si ja tens alguns coneixements, sents que realment és una novetat. Que has descobert alguna cosa no només per a tu, sinó per a l’ésser humà. I és una successió de passos. Qui sap quin serà el proper? Però segur que passarà diverses vegades a la nostra vida, que algú tindrà la sort, la capacitat o el talent suficient. És difícil saber per què passa. I que trobi alguna cosa nova i interessant, i que ell o ella pugui compartir-ho amb tothom. Què vol dir l’èxit? Si resols un problema, has tingut èxit. Si ets capaç de sobreviure a un accident, has tingut èxit perquè has tingut sort. No naixem per tenir èxit, però podem assolir-lo.

Romina Peñate. Senyor Rubik, gràcies pel cub, gràcies per aquesta entrevista, i moltes gràcies per aquesta xerrada.

Erno Rubik. Gràcies. L’he gaudit.