Fotografia: el poder dels petits crits

Isabel Muñoz. La fotografia explica històries i parla de sentiment. Sempre he volgut tractar el patiment aliè amb molta dignitat i amb molt de respecte perquè, per mi, l’acte de fotografiar és un acte d’amor.

Bé, gràcies. Gràcies a tots. Em dic Isabel Muñoz. Soc fotògrafa. Molts cops penso que soc explicadora d’històries. La fotografia explica històries. Vaig néixer a Barcelona, i de molt jove vaig venir a Madrid per amor. L’amor es va acabar, però el meu amor per Madrid encara continua. Vaig tenir dos bessons meravellosos. I quan ja tenien una edat, tenien cinc o sis anys, ja podien anar a la llar d’infants, a l’escola, vaig pensar: “Ara, Isabel, és quan et dedicaràs a fer el que en aquell moment no vas poder fer”. I vaig estar dubtant entre les exactes, la matemàtica i la fotografia. I són d’aquestes decisions que et dona la vida i que encertes, perquè hauria estat una pèssima matemàtica. Perquè soc un desastre, no puc ni amb els sudokus.

I, no obstant això, la fotografia no ha deixat de regalar-me, de donar-me… I, de fet, és la meva vida. És a dir, que va ser una decisió important. I sempre havia pensat que havia començat aquesta passió, que s’ha convertit en la meva vida, als 13 anys, perquè el meu avi, que era valencià, i la meva àvia també, per Nadal i quan era el nostre aniversari i sant, perquè en aquella època se celebrava el sant, ens feien regals, i als regals els anomenaven “estrenes”. Aleshores, eren diners que jo m’anava guardant. I als 13 anys, quan ja vaig tenir els diners que necessitava, em vaig comprar una Instamatic. Però, analitzant una mica sobre la meva vida, m’he adonat que no, que jo vaig començar a fer fotos, com ho continuo fent ara, sense càmera, molt abans.

Jo recordo que, quan era ben petita, m’agradava passar desapercebuda i observar. Quan ets petita i no et veuen, d’alguna manera, els personatges s’abandonen. I m’agradava observar mirades d’amor, mirades de… A vegades, d’enveja, la part obscura de la vida. I és una cosa que encara faig. De fet, jo no porto sempre una càmera. I després, pensant d’on venen les teves inspiracions, també em vaig adonar que va ser a través del cinema perquè jo vivia en un…, bé, dormia en una habitació que tenia una paret que donava a un cinema. Aleshores, jo m’he criat en la primera part de la joventut sentint pel·lícules i posant-los imatges.

Jo crec que això m’ha ajudat molt en aquesta forma de veure, de crear i de somiar. En aquella època, no hi havia televisió, per exemple, i, de sobte, venien els meus pares, potser, amb una cosa que s’anomenava View-Master, que era un aparell que tu anaves passant i anaves veient imatges. D’altra banda, sempre m’han agradat les històries, és a dir, que ara, poder-les explicar… Recordo que era petita i, quan venia la meva àvia, seia davant d’ella i li deia: “Àvia, explica’m coses de la guerra”. I l’endemà venia i li tornava a dir el mateix. I era la mateixa història, però és el mateix que fan els meus nets i que feien meus fills quan els agradava una pel·lícula i la repetien moltíssims cops. I la meva primera passió, a part de retratar, ha estat l’ésser humà. Sempre, des de ben petita, m’ha interessat l’ésser humà. D’on venim, on som…

En aquells moments, tampoc pensava què us deixaríem a vosaltres, els joves. I jo crec que una de les meves primeres passions ha estat la dansa. I recordo que, quan era petita, la meva mare ens duia… Hi havia una escola de dansa, i la portava una senyora gran, que era una senyora russa, me’n recordaré sempre. Tenia els cabells grisos i portava un monyo, miss Palmer, que havia estat una de les primeres ballarines del Ballet de Sant Petersburg abans de… És clar. I, aleshores, un dia va dir a la meva mare: “Si no li importa, deixi’m la seva filla perquè m’agradaria preparar-la. Jo li regalo les classes i tot això perquè balli”.

I, aleshores, la meva mare va dir: “De cap manera, no vull que sigui ballarina la meva filla”. I, és clar, en aquell moment, que et tallin… Si tu vols ser ballarina, has de ballar des de ben jove, i el teu cos s’hi ha d’adaptar. Però el destí és així. Jo crec en el destí i, encara que no he pogut ballar, continuo ballant amb la meva càmera, i la dansa ha estat molt present a la meva vida professional perquè, realment, bé, jo soc una persona molt obsessiva i repetim el que realment ens apassiona. Aleshores, de fet, he utilitzat la dansa i el cos com a pretextos per parlar d’aquelles coses que m’interessava compartir. He analitzat molts cops també per què la fotografia. Jo crec que soc una persona que necessita estimar i necessita compartir. I en la fotografia he trobat això i he anat trobant moltes més coses.

Parlant de destí, l’any 89 va morir la meva àvia i em van donar un petit bagul d’un rebesavi rus; una història molt romàntica. En aquell moment, em vaig adonar que Kolozin havia estat fent fotos amb les mateixes tècniques que utilitzo jo. En aquella època, els fotògrafs, normalment, feien retrats o feien molta arquitectura o natura, però el que fotografiava Kolozin eren els éssers humans que habitaven aquests espais. Vaig dir: “Fixa-t’hi, quina coincidència”. Anys més tard, és clar, molts anys després de començar, t’adones que hi havia algú de la teva família que no coneixies i que ha tingut els mateixos somnis, potser, que tu. Sí que us he de dir que jo he anat evolucionant amb la vida. He après de la vida i sempre amb l’ajuda de la fotografia. La fotografia m’ha permès conèixer i poder explicar coses a les quals jo no hauria tingut mai accés d’una altra forma. I, al llarg dels anys, m’ha anat demostrant el poder de la imatge, el poder de la paraula, el poder del canvi i el poder que tenen molts petits crits per fer un gran crit, i com, a través de l’art, a través de la llum, a través de la bellesa, pots explicar coses que canvien, d’alguna manera. I, bé, estaria aquí explicant moltes coses, però jo crec que, ja que hi sou, m’agradaria que vosaltres féssiu preguntes, com a vosaltres us sembli millor.

Eva. Hola, Isabel. Em dic Eva i també soc estudiant de fotografia. Aleshores, m’agradaria preguntar-te: quins han estat els teus referents o els teus mestres a l’hora de fotografiar i com van ser els teus primers encàrrecs?

Isabel Muñoz. Doncs mira, a la meva època… És clar, la fotografia ha canviat molt, i a Espanya, també. Ha canviat en paral·lel, com ha canviat també la societat espanyola. Però a la meva època no hi havia les escoles que hi ha ara ni la informació, ja us he dit que no hi havia ni televisió. El meu primer contacte van ser uns cursos per correspondència, que era l’única cosa que hi havia en aquell moment, que els guardo. I aquests van ser els meus inicis. I després, ja, a Madrid, es va obrir el Fotocentro, on vaig tenir un mestre meravellós, que va ser Eduardo Momeñe, i on, realment, us he de dir que vaig aprendre més de la vida que de la fotografia. Era un moment a Espanya molt especial. I, aleshores, la meva primera feina… La veritat és que jo crec en la sort. Sempre treballant, com diu Picasso, però jo crec en ella.

I recordo que em van trucar d’una fàbrica de mobles. En aquella època, aquí encara no havia entrat IKEA. Aleshores, eren mobles… No us en diré les marques, però eren uns mobles horribles. Eren del remordiment espanyol, és clar. I recordo que em van trucar perquè volien… Eren uns mobles que es feien amb bigues d’edificis antics. I em van trucar perquè el fotògraf que treballava amb ells estava fent una altra feina, i em van dir: “Fes un reportatge sobre la fàbrica”. I quan vaig arribar a la fàbrica, em van fascinar les bigues, em van fascinar els treballadors… I després, l’amo de la fàbrica, que era Ramón Castellanos, és un personatge molt especial i que et dona llibertat. Aleshores, en aquest cas, volien color, i això us ho dic perquè a vegades funciona. Jo crec que és important sortir de la teva zona de confort a l’hora de crear. Jo ho he fet sempre. Volien color i jo vaig dir: “Això jo no ho veig en color i ho faré en blanc i negre”. I, a més, en aquella època, ho vaig virar. I van fer una doble pàgina, això va agradar i, aleshores, em van començar a trucar de les revistes de decoració. Què passa? Jo sempre he fet, alhora que els meus encàrrecs, des d’un principi, per això us ho dic, la meva feina personal. Molts cops, he pogut convèncer el client o qui fos, i d’altres, no, però, almenys, jo he après. Vaig començar a treballar de foto fixa en pel·lícules. Vaig treballar amb la segona pel·lícula de Fernando Trueba, “Sal gorda”, amb un director de fotografia meravellós, que és Tote Trenas, supergenerós. I vaig anar aprenent i evolucionant.

Vaig tenir un mestre meravellós, no només Ramón Mourelle, també Eduardo Momeñe, que, a més de ser un fotògraf meravellós, és una de les persones que més saben de fotografia, vosaltres el coneixeu, i que em va donar molts consells. Vaig ser el seu ajudant. Vaig aprendre moltíssim. La veritat és que va ser molt valent l’Eduardo d’agafar-me d’ajudant, però bé… Em va donar un consell en aquella època perquè, és clar, no teníem internet ni el nostre amic Google, però em va dir: “Isabel, has de veure molta fotografia”. I, bé, això vaig fer. Crec que ha estat la vida, d’alguna manera, la que m’ha ensenyat, la que m’ha motivat i la que em continua motivant. El cinema, també, molt. Els éssers humans, observar les relacions… I, és clar, fotògrafs, des de Lewis Carroll, per exemple, Tina Modotti… Sempre sento pudor, perquè quan menciones persones, t’oblides de molts altres. Però, a part de fotògrafs, de pintors, d’escultors, de músics i de cineastes, si vols que et digui la veritat, per mi, ha estat l’ésser humà i la vida del que he après més.

Soc la Lourdes. Ens han explicat una mica la teva relació amb la dansa. Has fotografiat ballarins de tota mena: de tango, cubans, flamenc… Si et poso en el compromís de dir la teva millor foto de dansa amb què et quedaries, quina seria i per què?

Isabel Muñoz. Doncs fixa’t que a mi em costa escollir, però hi ha una foto que per mi és com un reliquiari, que és una foto que vaig fer a Cambodja, perquè vaig ser a Cambodja l’any 96, just quan Pol Pot deixa Phnom Penh i es refugia als temples. Era a tres quilòmetres del temple principal, quan ja sabeu que són 240 quilòmetres. Quan arribaves a Siem Reap, senties els trets. I ja sabeu que Pol Pot el que va voler és treure la cultura d’una cosa que no podrà fer mai, ni ell ni ningú, perquè la cultura hi serà mentre hi hagi un ésser humà viu. I jo volia fer la dansa khmer. La dansa khmer és una dansa gestual en què el llenguatge és, sobretot, a través de les mans, i que, a més, és una dansa que, per poder-la fer, perquè necessiten, d’alguna manera, deformar, l’has de començar des de ben petita. I, a més, és una dansa que va molt unida a la cultura, perquè no només et preparen per ballar, sinó que et preparen també culturalment.

Però, en aquest cas, no quedaven ballarines adultes dins del Royal Ballet. De fet, només se’n van poder salvar tres, que són les que després es van anar preparant. En aquest cas, la primera ballarina tenia 17 anys, que és la nena que veieu aixecant el braç. Bé, doncs aquesta nena, que era la primera ballarina, era molt bella. I resulta que Hun Sen es va encapritxar amb ella, d’alguna manera. Bé, primer ella no volia perquè era un senyor gran que no li venia gens de gust, però, és clar, socialment, les pressions van ser tan grans que va haver de cedir. I, presumptament, és a dir, la dona de Hun Sen la va fer matar. De fet, la tinc a casa. I, per mi, és un reliquiari perquè representa… Penso en la seva mare, que s’aixeca als matins pensant: “Jo ara no tinc la meva filla i, no obstant això, la persona que l’ha fet matar és viva”. Per mi, parla de la impunitat, de la injustícia i de tantes altres coses. Aleshores, jo, si hagués de salvar una foto, seria la de la mà de Cambodja, pel que explica.

Alicia. Hola, Isabel. Soc l’Alicia.

Isabel Muñoz. Hola, Alicia.

Alicia. En alguna ocasió, has comentat que Cambodja et va canviar. Què va ser? Ens pots explicar què va passar en aquest viatge?

Isabel Muñoz. Sí, la veritat és que, per mi, hi ha hagut un abans i un després de Cambodja. L’any 96, jo volia fotografiar l’arquitectura, aquesta arquitectura meravellosa que tots coneixeu, i la dansa. No hi havia ambaixada a Espanya. Hi havia toc de queda. Era quan hi havia els desminadors, perquè ells minaven els temples i tots els camps, etcètera. En el cas dels temples, es desminaven cap a les onze, que era quan… I era un moment complicat. Aleshores, és clar, quan em plantejo el viatge, dic: “Déu meu, com hi arribaré així?”. I recordo que vaig anar a l’ambaixada espanyola que cobria Cambodja. Era a Tailàndia, a Bangkok, i hi vaig anar perquè me n’informessin. Sempre m’agrada informar-me al màxim del lloc on aniré o del que jo vull explicar per després poder-ho explicar.

I res, quan me’n van donar tota la informació, em van dir: “Ai! Per cert, mira, hi ha dos bojos perduts que els hem perdut la pista. Un és un fotògraf…”, que tots coneixeu, Gervasio Sánchez, “…que fa diversos mesos que no sabem on para. I un altre és un jesuïta que es diu Kike Figaredo, que també fa… Si els trobes, si us plau, ens ho dius”. Quan arribo a Cambodja, jo volia fotografiar… Hi ha unes deïtats que són les apsaràs, que són les que et prometen que, quan arribis al nirvana, et trobaràs amb aquestes dones. I les ballarines amb què jo havia connectat… Les dones cambodjanes són molt púdiques i jo volia fer una sèrie de nus. Aleshores, volia anar als prostíbuls perquè allà… Aleshores, vaig anar a un orfenat per preguntar… És clar, perquè on has de preguntar on hi ha els prostíbuls? Aleshores, de sobte, quan vaig a l’orfenat, en comenta el director de l’orfenat: “Per cert, aquí hi ha dos espanyols: un sacerdot…”. I em van dir: “Però ve un fotògraf”. I vaig dir: “Qui és?”. “Quan em van dir que era en Gerva, vaig dir: “Ah, doncs jo, aleshores, sí”. I, aleshores, vaig sortir a sopar amb en Gerva i en Kike. I li vaig dir: “Mira, estic buscant…”. I em va dir en Kike: “Ah, tu no t’amoïnis, jo les conec a totes i és molt millor que treballin amb tu que haver d’aguantar algun pesat d’aquests”.

Quan estàvem sopant, em va comentar en Gerva: “Mira, acaben de tallar la cama a un nen que es diu Sokhoen. Vols venir demà amb mi a l’hospital?”. I li vaig dir: “És clar que sí”. Aleshores, em vaig trobar, no us ho podeu imaginar, un hospital on no hi havia medicaments, on, en aquest cas, acabaven de tallar la cama a en Sokhoen sense anestèsia, on no senties més que aquest so que, a vegades… Quan el dolor arriba al màxim, el so no és com de cridar. Allà hi havia un silenci… I, de tant en tant, senties algun rugit. Bé, doncs aquest nen, en Sokhoen, que després vaig seguir veient, quan va veure… Un dia després, és adir, l’hi acabaven de fer a la tarda, i devien ser les deu, més o menys, del matí… I vaig veure la mirada del petitó i em vaig sentir tan malament… Perquè vaig dir: “Isabel, estàs parlant del cel quan al costat hi ha l’infern, i estàs explicant una mitja veritat, que és la mentida més gran”. I em vaig sentir malament. Aleshores, em vaig analitzar i vaig dir: “A veure, Isabel…”. Com que no soc capaç de parlar de les dues coses alhora, jo no puc parlar del plaer i del patiment alhora, vaig dir: “Acabes el tema de la dansa”. I després vaig seguir treballant el tema de les mines i molts altres temes, perquè pot conèixer en Kike, Kike Figaredo, que en aquella època era molt jove. Se saltava el toc de queda, abraçava els terminals de sida, que, és clar, en aquella època no hi havia retrovirals…

És a dir, el que jo he vist… I després, el que he vist 35 anys després. Perquè en Kike, només amb un pou, que en aquella època costaven 350 dòlars, i la llavor per sembrar durant un any, ha reinsertat comunitats senceres. I, en un any, aquestes persones podien viure dignament, tenir escola… La veritat és que veure-ho 35 anys més tard és com un regal. És a dir, que sí que va ser una època en què vaig poder treballar i en què, a mesura que anava aprenent, m’anava adonant del que us he explicat, del poder de la imatge a través de l’art, del poder de la paraula. Perquè, història que no s’explica, història que no existeix. I sí, vaig treballar amb ell, vaig treballar amb el tema de l’esclavitud, el tema del tràfic de nens per tot el sud-est asiàtic, de nens i nenes… I sí, la veritat és que em va canviar aquella nit amb en Kike i en Gervasio. Em van canviar aquesta forma de veure, d’alguna manera.

Isabel. Hola, Isabel, soc la Isabel. Sé que fa temps vas fer un treball sobre nenes esclaves sexuals a Àsia. I m’agradaria preguntar-te com ho fas per apropar-te a les persones que pots retratar.

Isabel Muñoz. Hola, Isabel. Doncs, mira, cada feina és diferent. Però et torno a repetir que m’agrada seguir el meu instint. És clar, hi ha temes com aquest que són complicats. Primer, arribar-hi. En aquest cas, em van ajudar molt en Kike i la Somaly Mam. Aleshores, les mateixes ONGs t’ajuden, d’alguna manera, a tenir-hi accés perquè… I després, quan ja hi tens accés i t’hi comences a posar, et reconeixen i saps què vols explicar, és important saber com ho explicaràs. Aleshores, jo el que acostumo a fer també és que, segons el que hagi de fotografiar, porto coses perquè vegin i comprenguin. Jo no faig mai cap foto sense explicar abans per què la vull fer i com la faré.

El treball de les nenes i nens utilitzats com a… Sobretot, això, al sud-est asiàtic va ser complicat. El vaig començar a fer a Cambodja que, a més, acabaven de viure unes guerres civils, ja no només Pol Pot, perquè, a més, van ser envaïts abans també pels vietnamites, on aquestes nenes i aquests nens, a més dels patiments més al·lucinants que us pugueu imaginar, s’hi unia el fet que, molts cops, perpetraven les mateixes tortures de les quals ells havien estat víctimes. També, a cada país era diferent, per exemple, a Tailàndia, Malàisia o el Vietnam. Però el tema de Cambodja també tenia un tema cultural. És a dir, d’alguna manera, en aquella època, quan hi vam arribar per primer cop, després hem seguit treballant sobre el tema, ells tenien la creença que cada cop que anaven al llit els cambodjans amb una verge, se’ls curava la sida. I després, també, quan acabaven algun negoci, anar al llit amb una verge era… Et donava… Et donava sort. Aleshores, què va passar? Que durant una temporada molt llarga, era un tema cultural. Les nenes, a més, les venien per molt pocs diners. Començaven sent esclaves, d’alguna manera, treballaven al camp i acabaven sent venudes a aquestes xarxes de tràfic tan tremendes.

La veritat és que és tremend. Hi ha una imatge que a mi m’emociona d’una forma especial. La vaig fer a Poipet, a la frontera de Cambodja amb Tailàndia. Estava fotografiant una nena després d’haver treballat durant tota una nit. I, de sobte, és clar, em diu: “No t’importa que et porti…? Perquè tinc un os, que és l’únic que tinc”. I, aleshores, de sobte, va venir amb un os, que va abraçar. Era l’única cosa que abraçava de debò. I després, a més, vaig poder captar el proxeneta que era allà. I és una imatge que em va marcar perquè era la necessitat que tenia aquesta nena de perpetrar l’amor a alguna cosa. I, en aquest cas, era a l’osset que tenia. I hi ha una altra imatge, perquè m’agradava seguir veient-les, ja coneixes les seves vides… En aquest cas, la nena que té aquest nadó, jo l’havia fotografiat al principi, quan començava, i era jove, bella… I sis mesos més tard, ja tenia sida. I uns mesos més tard, ja tenia aquest nadó.

María. Hola, Isabel, soc la María, i m’agradaria preguntar-te més sobre les teves emocions i els teus sentiments. Just perquè retrates situacions tan dures, creus que veure el patiment humà et canvia a tu com a persona?

Isabel Muñoz. Hola, María. Jo crec que la fotografia explica històries i parla de sentiments. I sempre m’ha agradat parlar del sentiment, el propi, perquè és el que tu poses, però, sobretot, del sentiment de l’altre. I sempre he volgut tractar el patiment aliè amb molta dignitat i molt de respecte perquè, per mi, no hi ha amor si no hi ha respecte. Jo la veritat és que volia haver fet un treball sobre la frontera nord, tot el tema de la dona de Juárez, que coneixeu. A mi, els temes de gènere m’interessen molt. I estava exposant a Mèxic i vaig agafar un article que, en aquell moment, era el primer article on es parlava d’aquesta frontera, que era la gran desconeguda. I, aleshores, vaig canviar i vaig dir: “Jo vull parlar del que està passant allà”. Però, és clar, la Bestia, per qui no ho sàpiga, és un tren que unia el que és la frontera sud, la més oblidada, de Mèxic amb Sud-amèrica per als emigrants més desafavorits que havien de travessar Mèxic per arribar al somni, aquest somni daurat que són els Estats Units. L’anomenen “la Bestia” i “el tren de la mort” perquè, bé, el seu nom ja ho diu: és on jo he vist les coses més horribles i com un ésser humà, en el moment en què deixa de tenir e ls drets humans als quals estem acostumats, que molts cops no valorem, precisament perquè no ens falten, es converteix en pastura dels desaprensius.

I, en aquest cas, és clar, poder fer una feina amb gent que el primer que fa és deixar la seva identitat, i que molts cops no coneixes, enmig de màfies, de…, era complicat. Però vaig aconseguir parlar amb dos periodistes que sí que coneixien el tema i vam fer un treball conjunt sobre aquest tren. Les famílies, molts cops, per començar el camí, venien o hipotecaven les seves cases. Perdien de vista els seus familiars. Molts cops, el tren… Desapareixien i no sabien ni que serien violats, que els vendrien… És a dir, les realitats més horribles que us pugueu imaginar passaven en aquest tren i continuen passant en aquest trajecte. Però vaig tenir la sort que Cooperación Española i el director del Centro Cultural de España en México i, a més, el país que ho va publicar, de fet, el periodista amb qui vaig anar ens va salvar la vida, organitzés diverses exposicions perquè aquest treball es veiés a tot Sud-amèrica i als Estats Units i, és clar, poder donar a conèixer el que estava passant en aquest infern. I va passar una cosa que a mi em… Perquè ja sabeu que no tenim mai… Jo, per descomptat, no tinc res segur, sempre penso que necessito més, que ho puc fer millor i que he de seguir investigant. I, en aquest cas, ens fem moltes preguntes, m’imagino que vosaltres també: “A veure si la teva feina serveix per a alguna cosa”.

I, en aquest cas, que estava també en una d’aquestes èpoques, va passar una cosa que em va obrir els ulls. I una de les imatges que heu vist, que veureu, és una imatge d’en Dónar, a qui han tallat les cames. És una de les persones que iniciarà aquest viatge, en Dónar. I, quan els passava això, molts cops, si no morien, es quedaven allà, com era el cas d’en Dónar, perquè els feia vergonya dir a la seva família què els havia passat. I, bé, en una de les exposicions, que crec que va ser a Hondures, la persona que… Jo no hi vaig anar, m’ho va explicar el comissari, i em va fer una alegria… Per demostrar-vos com el que fem, donar veu, serveix per a alguna cosa. I, aleshores, la persona que escombrava, de sobte, el reconeix i diu: “Però si és en Dónar, que no sabíem on era”. I, aleshores, tota la comunitat va aconseguir diners perquè en Dónar tornés amb la seva família. En Dónar va viure un parell o tres mesos amb ells i després els va dir: “Mira, ja sabeu on soc, però jo he de tornar al camí per preparar les persones que han d’agafar aquest tren perquè sàpiguen què cal fer quan el tren viatja”. I amb això vaig dir: “Ho veus, Isabel?”. Aquesta feina no ha pogut lluitar contra la violència perquè, desgraciadament, les màfies i, sobretot, Los Zetas, que eren les forces especials que havia posat el govern per lluitar contra les màfies, es van adonar que era molt més lucratiu dedicar-se a la màfia que a ser forces especials, i són ara un dels càrtels més potents. És a dir, que el treball no va servir per lluitar contra la violència, però sí que ha servit perquè moltes famílies i a molts països els familiars sàpiguen què està passant i reflexionin, sobretot, abans de realitzar el camí.

Marta. Hola, Isabel, soc la Marta. Bé, la curiositat que jo tinc és si creus que la fotografia, actualment, continua servint com una denúncia o si creus que ha deixat de tenir consciència la societat.

Isabel Muñoz. Hola, Marta. Doncs, mira, precisament, fixa-t’hi, en aquest treball sí que vaig poder comprovar el que comentes. Fixa-t’hi, jo, l’any 2012,vaig al Congo, i, evidentment, un moment espantós. I a l’ambaixada d’Espanya al Congo, Javier Hergueta fa un sopar per Caddy Adzuba, a qui acabaven de donar el Príncep d’Astúries. I jo vaig anar al sopar. I al sopar, quan m’explica la Caddy tot el que estava passant amb el tema de la dona utilitzada com a arma de guerra, em vaig quedar mirant-la i li vaig dir: “Caddy, si en algun moment vols i ho necessites, em truques i jo vinc i fem un treball”. I, efectivament, em va trucar i vam fer l’exposició per parlar del tema de les dones utilitzades com a arma de guerra. En paral·lel, hi havia un fenomen, i és que gairebé entre 100 i 200 nens, a diferents zones del país, nens i nenes de famílies, les més desfavorides, famílies que es trobaven en mans de les mares, de les dones, no se sabia com, perquè, és clar, viuen en unes cases molt modestes que només tenen un espai… I desapareixien a la nit, sense adonar-se’n. Ningú se n’adonava. I després apareixien de matinada, prop, amb senyals de violació tremends, tant nenes com nens. I exposem aquesta realitat. Era el primer cop que la comunitat internacional i el govern es feien ressò del que estava passant.

I, sis mesos més tard, vam tornar al Congo i vaig tenir l’alegria… És clar, em trobava també en un moment d’aquests que passem de dubtes, de: “Serveix per a alguna cosa?”, la pregunta que m’has fet. “Podem canviar?”. Bé, doncs sis mesos després, ens assabentem que ja no hi havia cap cas de violació. És a dir, que més de 100 nens i nenes, des d’aleshores, ja poden anar a l’escola en pau. És a dir, que jo sí que crec, no en tingueu cap dubte, en el poder de la paraula. M’és igual: a través de la imatge, a través del vídeo, a través de la paraula escrita o a través de la nostra paraula. Jo hi crec. A més, hi crec de tal forma que, bé, jo vaig fent anys i cada cop tinc menys temps, però es converteix, d’alguna manera, en una enganxada. Jo estic enganxada. M’adono que cada cop tinc menys temps i he d’explicar més coses, perquè mentre estem assegudes aquí, això continua passant. I, si deixa de passar al Congo, passa a un altre país, perquè és així. Aleshores, bé, no dubteu mai i seguiu perquè això és una realitat.

Ángel. Isabel, em dic Ángel. Soc fotògraf i m’agrada molt viatjar. Se m’acut que, a hores d’ara, la teva obra és una mena d’atles del món. M’agradaria preguntar-te si trobes més diferències o més trets comuns entre les persones que han passat per la teva càmera.

Isabel Muñoz. És un atles, jo diria, més que del món, dels éssers humans, fixa-t’hi. Perquè… I després, és clar, m’he adonat de moltes coses. A aquesta pregunta… Et vas adonant que pensem que som molt diferents i després et vas adonant que estimem de la mateixa forma i que tenim… És clar que culturalment som diferents, però hi ha moltes coses que ens uneixen. Per exemple, l’amor, la necessitat de compartir, pertànyer a una tribu, compartir les coses que anem descobrint perquè la resta creixi. Jo crec que ens hem adonat també que necessitem això, viure en societat. D’altra banda, també, com a fotògrafa, t’he de dir una cosa, i és que hem de tractar les diferents cultures amb molt de respecte, perquè, per més que creem, per més que ens documentem, no arribarem mai a tenir el bagatge cultural de les altres persones que fotografiarem. I quan comencem un treball, l’hem de fer, crec, en el meu cas, des de la humilitat de saber que, per més que he intentat estudiar sobre tu, he de respectar que hi ha una gran quantitat de coses que jo no puc jutjar perquè no conec de debò.

És a dir, que molts cops posem als nostres ulls coses, però sí que m’he adonat que compartim moltes coses. El que passa és que jo crec que les diferents cultures ens fan que ho expressem d’una forma diferent. Acaba d’aparèixer a Mesopotàmia, al sud de Turquia, una civilització totalment desconeguda. Diuen que és el primer temple de la humanitat fins avui. Va ser el 9600 abans de Crist, quan a les piràmides. I Stonehenge va ser el 3000. Segurament, va durar això, gairebé 3.000 anys. I no se sap per què, però van cobrir tots els temples, les cases, les ciutats… I això és el que ha permès que continuïn i que ho puguem conèixer. És quan… En aquesta zona, va passar alguna cosa. En diuen el Creixent Fèrtil perquè aquí és on s’ha descobert el primer gra. I aquestes construccions comencen quan l’“Homo sapiens” encara era caçador i recol·lector i no havia descobert els metalls. Estan fetes totes amb pedres. Són tòtems de cinc metres i mig, on hi ha unes escultures que són com un zoològic, són tot figures antropomòrfiques. I, realment, bé, estic fascinada, estic estudiant moltíssim. Aleshores, el que volem fer és plasmar l’emoció, tant dels arquitectes com dels arqueòlegs, i apropar aquesta emoció als ciutadans. Perquè, molts cops, mires aquests científics… A mi em passa. Per mi era, en primer lloc, un somni poder treballar amb un antropòleg i ara poder conèixer i poder treballar amb arqueòlegs, amb arquitectes i traslladar aquesta emoció i aquests coneixements a tots nosaltres. Aleshores, m’interessa molt, i la veritat és que tinc una il·lusió… Em va passar una cosa que em va fascinar. És clar, jo no havia estat en una excavació. Però, és clar, quan veus que toques i en treuen de sobte un facoquer, que és així de gran, dius: “Déu meu, és com un tresor”. És com descobrir un tresor. I jo vaig pensar que era aquesta l’emoció, però em van dir una cosa que em va tocar. Em van dir: “No, Isabel, per nosaltres, l’emoció no és només descobrir, és que el que estem fent serveix per a la humanitat. Estem tornant a la humanitat alguna cosa”. I jo crec que això està molt relacionat amb la fotografia.

Dona. Hola, Isabel. En els darrers anys, has experimentat amb noves tècniques més sostenibles. Ens pots parlar d’aquesta investigació?

Isabel Muñoz. Sí, jo crec que estem vivint un moment amb llums i ombres, un moment fascinant. Jo, molts cops, dic que segurament era semblant al descobriment de la fotografia: quan Fox Talbot descobria una cosa i la compartia… A mi sempre m’ha interessat investigar. Ja no només buscar diferents formes d’explicar, sinó com ho expliques i com és l’acte final perquè t’acomiadis d’aquesta obra i que l’acabi l’altre. De fet, vaig començar investigant sobre el tema de la platinotípia, la platinotípia en color… Després, quan ja coneixes alguna cosa, saps que has de seguir investigant. I dins de totes aquestes investigacions… Perquè, és clar, per arribar a la platinotípia, he investigat sobre moltes altres tècniques. Quan vaig començar a treballar sobre el tema del canvi climàtic, em van fer un encàrrec, precisament, sobre Galícia i sobre les conserves. Aleshores, a mi, abans d’acceptar els encàrrecs, m’agrada conèixer. I quan estaven parlant, em van dir que era una empresa que es dedicava, entre altres coses, a triturar, perquè tot el que eren les conquilles dels mariscs pol·lueixen molt.

I ells tenien una planta que les triturava. Aleshores, jo vaig pensar: “Si jo pogués, d’alguna manera, imprimir sobre aquesta pols de conquilles, jo podria afegir al missatge de l’obra aquest missatge de sostenibilitat”. I, és clar, arribes a un moment en què t’has d’adonar de les teves limitacions. Jo he trigat 50 anys a aconseguir el que jo aconsegueixo amb els platins, el platí en color. Però, és clar, jo no tinc temps ni conec tècniques, com pot ser la serigrafia o com pot ser el gravat. I vaig conèixer un meravellós impressor, que molts cops li dic: “Mira, Manolo…”, és Manolo Gordillo, “…jo no sé si ets impressor, alquimista o una persona que ha vingut del Renaixement”. Però és un boig meravellós que, quan li ho vaig proposar, va dir: “Doncs sí”. I, aleshores, després de moltes proves, vam aconseguir el tema de poder imprimir sobre conquilles, i ho vam batejar com “nacretípia”. I després, hi havia una exposició a Kyoto i volia… Es va fer una part del treball en una illa on hi havia coralls. Aleshores, bé, el corall és com la casa on viuen els microorganismes que li donen color. I per l’escalfament dels mars i per la contaminació, aquests microorganismes moren i és quan es queda blanc, és clar, i acaba a les platges.

Aleshores, vaig pensar: “Si jo pogués imprimir sobre la pols de corall, podria afegir aquest missatge dins les imatges”. I ho vaig tornar a proposar a Manolo Gordillo i es va aconseguir, que és una de les imatges que heu vist, i ho vam batejar com “nacretípia”. És una tècnica mixta on s’aplica amb cola, d’alguna manera, la pols, després d’haver-la triturat, que espatllem diverses batedores. I després, amb serigrafia, diverses passades de serigrafia i diverses passades de tòrcul. I després, a registre, amb diverses passades d’impressions amb tintes pigmentàries, s’aconsegueixen les peces. És a dir, que sempre he de sortir de la meva zona de confort per poder crear i investigar. És a dir, que la investigació hi està sempre present. I l’angoixa, perquè sempre em passa que és just abans d’una exposició, per tant, sempre anem corrents i patint, però hi arribem.

Anetta. Hola, Isabel, soc l’Anetta. Fa poc em van regalar el llibre amb la teva fotografia. Adoro el teu treball. I avui tinc la possibilitat de veure’t aquí en viu, moltes gràcies. Et volia preguntar… Des de fa diversos anys, estàs fotografiant el mar i la seva contaminació. Què és el més difícil en aquesta feina i quin missatge t’agradaria donar als joves?

Isabel Muñoz. Doncs la veritat és que el problema pel medi ambient em va venir per vosaltres, pels joves. I sempre hi ha estat present, no només el “d’on venim, on som”, sinó el “què us deixarem”, en general. El 30 % dels peixos que ens mengem són plàstic. Això em va fer així: “Ding-dong”. I vaig dir: “Isabel, hi has de fer alguna cosa”. Vaig pensar en vosaltres, en els meus nets. I em vaig anar documentant del dany que fan aquests plàstics. Fa uns pocs anys, fa tres o quatre anys, vaig llegir una notícia tremenda que deia que havien detectat a Itàlia rastres de plàstic en un nadó nonat. Per exemple, vaig saber, també, que això em va impactar, coses dels mamífers. Els mamífers són tan semblants a nosaltres… Doncs els grans mamífers, per exemple, entre ells, les balenes, normalment, quan donen a llum, porten el seu balenó durant moltíssim temps mamant i aprenent. I ara, com que els grans mamífers fan així… És clar, ells mengen moltíssims peixos. Tot el que hi ha, tots els metalls, ja no només el mercuri, tot el metall de les escombraries que no cauen, però que per la flotació estan caient, estan fent que tots aquests mamífers tinguin els seus nadons o les seves cries amb malalties.

Aleshores, què passa? Que tu ara pots veure una gran quantitat de balenes que van amb els cadàvers al costat, perquè les balenes no reconeixen la mort com els primats. I, aleshores, és quan he començat a treballar el tema del medi ambient, per… Perquè jo sí que crec que sou vosaltres, a més dels polítics i les grans empreses, els que podeu lluitar. Però jo sí que crec, primer, que som a temps i que molts petits crits poden fer un gran crit. I després, del que sí que m’he adonat és que la natura és tan bella, com us deia, que perquè tu et sentis… A vegades, jo he sentit aquesta bellesa, però com una distància. Quan la veus en un quadre, quan la veus en una imatge tan bella com et pots imaginar, tu no hi ets a dins, l’ésser humà… Aleshores, el que a mi m’agrada fer és apropar i que aquest ésser humà sigui dins de la història que explicaré, perquè aquest ésser humà pots ser tu. Aleshores, a mi m’agrada que aquest ésser humà estigui representat. I després, mostrar-ho a través de la bellesa, perquè tu no pots defensar una cosa o estimar una cosa que no coneixes.

Jo soc mediterrània i, quan era petita, podia veure a la Costa Brava, encara que el mar tingués tres o quatre metres, el camí que deixaven les estrelles de mar a la sorra, sota l’aigua. Ara, imagineu-vos-ho… En tota la costa, els hivernacles, que es cobreixen amb plàstics, tots aquests plàstics, quan estan vells, acaben al mar. I, de fet, ja hi ha una autopista que recorre tot el Mediterrani, passa per sota, per Gibraltar, i puja per Galícia fins a l’Àrtic. I, bé, totes aquestes coses que vosaltres sabeu amb el plàstic. I jo necessito treballar amb persones. No m’agrada treballar amb models perquè necessito que les persones sentin el que expliquen, d’alguna manera, perquè això es tradueix en les imatges. Si tenim temps de mirar, això es veu. I em van presentar Ai Futaki, que té dos rècords Guinness d’apnea i que és ambaixadora del medi ambient del Japó. I ho dic sempre, però l’Ai tenia i té una cosa molt especial. Com que ella no porta ampolla, quan es posa i se submergeix al mar, els peixos i els mamífers la consideren com una més. I té una relació amb el mar molt especial. I, des d’aquest moment, tant ella com jo, seguim treballant i donant veu a aquest mar que ens ho dona tot sense demanar res a canvi. Aleshores, per mi és important no només denunciar, sinó mostrar també aquesta part positiva: que hi ha esperança, que l’esperança sou vosaltres, els joves, i que encara som a temps, crec, de poder-vos, almenys, deixar un mar semblant al que ens van deixar a nosaltres. Moltes gràcies a tots i continueu lluitant perquè val la pena. Gràcies.