“A l’hospital, l’ensenyament és una medicina més”

Miguel Pérez. Soc en Miguel Pérez, autor d”A classe en pijama’ i treballo com a mestre hospitalari a l’Hospital Niño Jesús de Madrid.

Ana López. Hola, Miguel. Em dic Ana, soc professora. És un plaer xerrar amb tu sobre una cosa que ens preocupa realment a tots dos, l’educació dels nens.

Miguel Pérez. Així és. Encantat.

Ana López. Tots dos som professors, però d’àmbits molt diferents. Tu imparteixes classe a alumnes que estan hospitalitzats. Explica’m com vas arribar fins allà. Com va néixer la teva vocació?

Miguel Pérez. Realment, una vocació, jo crec que és una cosa innata en una persona. Tu, que ets mestra, saps perfectament que és una cosa que, d’alguna manera, sempre has sentit des que eres petit. Aleshores, en el meu cas, suposo que eren les ganes sempre d’ajudar els altres, de dedicar-te als altres. I això em va portar a fixar-me potser en allò que era més diferent, en els alumnes que tenen diversitat funcional o capacitats diferents, per experiències que tenia properes, d’amics, de familiars. I va ser un tema que sempre em va interessar moltíssim.

Ana López. Després dels teus estudis, Miguel, vas començar a treballar a l’hospital. Què va ser el que més et va sorprendre quan hi vas arribar? Realment era com ho estaves esperant?

Miguel Pérez. Jo tinc família que es dedica al món sanitari. Aleshores sí que conec el món des del punt de vista més clínic, sanitari, i sabia de l’existència d’aquestes unitats de suport educatiu als hospitals. I era una cosa de provar, provar una cosa nova, una cosa més i a veure com funciona. I res tenia a veure el que tu et muntes al teu cap amb allò que després et trobes.

Ana López. Al dia a dia.

Miguel Pérez. Efectivament, perquè no es tracta de tenir una classe, com tu estàs acostumat, en el cas dels PT, que saps que són com a despatxos petitets, individualitzats, amb dos, tres, quatre nens.

Ana López. Amb pocs alumnes.

Miguel Pérez. En aquest cas també era així, però havies de dividir el temps, perquè després has d’atendre xavals que aquell dia no poden sortir a l’aula perquè la seva condició mèdica no ho permet. Cada dia és un dia nou, cada dia és un dia diferent. En aquesta feina no t’avorreixes mai, o sigui, jo acabo de sortir fa una estona i quan torni, no sé què em trobaré demà. Si tu programes, potser, una activitat o un taller, no saps si aquests nens en podran participar o no, entens? Aleshores, cada dia t’has de reinventar, cada matí, quan arribes, t’has de reinventar.

Ana López. Hi ha una de les peculiaritats que teniu als centres hospitalaris, igual que a les escoles rurals, treballeu amb alumnes de diferents edats, amb temaris completament diferents. I això a mi com a professora, al final, d’una aula que tinc el mateix número i el temari és el que és, doncs la veritat que m’intriga completament.

Miguel Pérez. És una qüestió d’aprenentatge i de rodatge. Al principi t’aclapara moltíssim el fet de ficar-te, perquè fixa’t que els professors de primària, atenem des dels nens d’infantil de tres anys fins a segon de l’ESO. I com et divideixes tu al teu cap? Perquè després, depèn del servei on tu treballes, hi ha unes peculiaritats de cadascuna de les malalties a què t’has d’adaptar, que són pròpies de la malaltia a què has d’estar supeditat, perquè aquí el que prima sempre és el criteri clínic. El nen és a l’hospital per curar-se i tu en formes part, en la majoria dels casos, tu formes part d’aquest tractament, que al principi és una cosa de la qual tampoc no n’ets conscient.

Ana López. M’imagino que la metodologia és completament diferent. Explica’m una mica la pedagogia que utilitzeu una mica més en el dia a dia.

Miguel Pérez. La metodologia és totalment individualitzada. Tu t’adaptes a cadascun dels nens. Fixa’t que nosaltres som com una prolongació del seu centre de referència. Cada nen continua pertanyent al seu centre i nosaltres som l’enllaç entre el seu centre i la persona i l’alumne. Aleshores estem en contacte directe amb cadascun d’ells, cadascun dels tutors, als quals, a través d’una sèrie de documentació, que ja saps aquestes coses que cada cop hem de fer més. Més burocràcia i més gestió que hem de fer. Ens posem en contacte amb ells i nosaltres rebem la programació de cadascun dels nois, ens fixem o ens aturem en allò que són, diguem, els estàndards d’aprenentatge mínims que has de superar per arribar a aconseguir passar de curs o aconseguir els objectius necessaris, els estàndards d’aprenentatge necessaris per al següent trimestre. Fixa’t que moltes vegades no és el mateix estar, jo què sé, què pot estar un nen a l’escola, sis hores seguides?, fent classes de diferents assignatures, amb diferents professors. Nosaltres no tenim tant de temps.

Perquè l’horari del col·legi està adaptat a l’horari de l’hospital. Comencen a les nou perquè acaben d’esmorzar, i acaben a la una perquè han de menjar i després tens una altra estoneta, de dues a tres, allà, que pots aprofitar perquè a vegades hi ha nens que els tens al mig de classe i ve l’especialista a veure’l i se l’emporta, o se l’ha d’emportar a fer una prova que tenia programada i deixa la classe a la meitat. Per acabar-la, necessites aquest temps extra amb què comptem nosaltres per poder anar a atendre’l.

Ana López. Qui avalua, Miguel, aquests nens?

Miguel Pérez. A aquests nens els avaluen els seus profes.

Ana López. Els professors. Se’ls hi envien els seus treballs i la resta de coses?

Miguel Pérez. Totalment. Nosaltres rebem la programació, les activitats, els treballs que ells volen que fem, els exàmens, que també els fem amb ells, perquè els preparem nosaltres amb ells. Però no som nosaltres els que ens dediquem a avaluar quantitativament. El que fem és una avaluació qualitativa sobre la programació que ells ens han enviat.

Ana López. I aquests nens mantenen relació, Miguel, amb els seus antics companys?

Miguel Pérez. Sí, procurem que sí. Moltes de les activitats que vosaltres plantegeu des de la classe són grupals, treballs en grup, o han d’organitzar, jo què sé, un collage, o han de fer fotos, o un mural que han de fer sobre el Dia de la Pau o una feina per al Dia del Llibre i li ha tocat treballar, jo què sé, a Tolkien, per exemple, amb el seu grup de classe, es reparteix amb el seu grup de classe, nosaltres rebem el que ha de fer, ho enviem a l’escola i el producte final ho ensenyen als seus companys. Nosaltres facilitarem, perquè ens connectem via Zoom i posem la tauleta o hi posem la pantalla de l’ordinador. I és clar, els companys, veure’l per la pantalla i ell veure que el seu producte, el resultat de la seva feina, amb la resta dels seus companys, hi és plasmat i ho està vivint en directe amb ells, per a ells és superimportant.
Per això et dic que la pedagogia hospitalària, jo, que treballo en un hospital pediàtric, nosaltres tractem amb tots els serveis de l’hospital i nosaltres estem fins i tot integrats dins dels mateixos equips com a equip interdisciplinari. Així, per exemple, a oncologia o a psiquiatria, o a la unitat de dany cerebral adquirit, que és on treballo jo, hi ha unes sessions clíniques, que anomenen els professionals de la sanitat, en què nosaltres estem integrats i que la informació que nosaltres aportem és fonamental, perquè de vegades ells ens expliquen o ens mostren coses que ells no poden veure. Fixa’t que tu et fiques en el més íntim d’una persona, com és la malaltia i tu ets allà dins, ficat, llavors, tu crees vincle amb aquesta persona. Un vincle molt fort durant el temps que dura la convalescència i també amb la família. Tires del vincle, tires de l’afecte. Cal treballar molt els canvis, cal entendre que estàs malalt i que tens dret a enfadar-te, a emprenyar-te i potser cal canviar d’activitat i fer una altra dinàmica que et porti a canviar una mica d’humor. Nosaltres som bates blanques, però bates blanques, com surt a la portada del llibre, diferents. Portem les mateixes que els metges o que els infermers, però nosaltres no portem ni el fonendoscopi, no portem el termòmetre.

Ana López. No feu mal.

Miguel Pérez. Jo no porto agulles que et clavi enlloc per fer-te unes proves i treure’t una analítica. Aleshores, és clar, quan tu treus tubets d’aquests individuals de plastilina que portem moltes vegades, o pintures o, de vegades, anem amb unes bosses gegantines quan vas per habitació, quan no vas a l’aula, el que els estàs oferint és un contacte amb la seva realitat, la seva família, la seva escola i els seus amics. No hi ha més. Aleshores l’única cosa que reconeixen dins de tot aquell ambient que els resulta estrany ets tu.

Ana López. M’imagino que deveu tenir alumnes que ja estan preparant-se per a l’EBAU, la prova d’accés a la universitat. Ja de per si, com que són adolescents estan en una muntanya d’emocions. A això, se suma també els seus problemes amb la seva malaltia, la preocupació, la preocupació amb els estudis. Com doneu suport a aquests nens?

Miguel Pérez. A veure, se’ls dona suport, aquí he de dir que aquests nens que estan en aquests moments tan difícils, dins del nostre hospital, tenim un molt bon equip de psiquiatria i psicòlegs que treballen amb ells a ‘full’. I també és cert que nosaltres participem d’aquesta feina animant-los i fomentant-los i motivant-los, perquè moltes vegades, el que els dius és que tota la vida no et quedaràs aquí, és que tota la vida no estaràs en aquesta situació, no pots perdre aquesta oportunitat, aleshores els has de motivar, és a dir, creure en les capacitats que ells mateixos tenen de poder aconseguir les coses i que no els pugui la pena ni els pugui l’aclaparament de la malaltia. Fixa’t que si ells es marquen aquest objectiu és una cosa molt bona per aparcar la malaltia durant aquestes hores, en les hores que estaran amb tu, preguntant-te dubtes, fent exercicis, fent exàmens semblants o exàmens tipus a l’EBAU, tot aquest temps que dediquen a això, no ho estan dedicant a la malaltia. O sigui, passa igual que els petits, però passa a la gent gran. Que, és clar, que això no és una circumstància que et durarà tota la vida, això en algun moment s’acabarà, has de tornar al món al qual pertanys. No serà un obstacle a la teva vida, o no pot ser un obstacle.

Ana López. I cal ajudar-lo perquè ho vegi així.

Miguel Pérez. Exactament.

Ana López. I amb els nens adolescents imagino que és molt més difícil que amb nens infantils. Al final és important aquest vincle, com comentaves abans, per entrar a la seva vida, ajudar-los, com ho feu?

Miguel Pérez. Els adolescents són adolescents a tot arreu. El ritme natural de la vida, diguem-ne, l’adolescència, no entén de malaltia ni entén de res, sinó, continua sent adolescent i continues vivint-lo al màxim, l’hormonatge i tot això, i evidentment no és senzill, i per als professors de secundària, evidentment, tampoc. Més encara si li sumes tenir una malaltia o no trobar-te en un moment en què el que preval és sentir-te bé, sentir-te atractiu, estan en la típica època del tonteig i tal. És complicat, és complicat i de vegades costa molta feina guanyar-te’ls a ells, més que als més petits, que és molt més senzill.
Què intentem nosaltres? Doncs dins del que és possible, el que intentem és trobar quins són els seus interessos o gustos. Cal pensar, des del punt de vista, has de canviar el xip i pensar en adolescent, pensar en què li pot cridar l’atenció. Hi ha molts xavals, moltíssims, que descobrim que els encanta l’escriptura, els encanta la lectura o els encanta la tecnologia. Aleshores, per això, el que desenvolupem són moltes vegades activitats complementàries, unes activitats complementàries concretes. Per exemple, mira, tenim un taller que portem fent amb la Biblioteca Eugenio Trías de Retiro, que es diu ‘Lectura que dona vida’, com uns quatre anys aproximadament i que, fins i tot, ha evolucionat i ha funcionat durant la pandèmia. Sí, perquè ho vam fer de manera ‘online’ i es van anar presentant, diguem-ne, textos i tal, i ells, quan ho feien presencial, es ficaven dins de la sala i feien jocs i feien, diguem-ne, dinàmiques d’animació a la lectura i d’escriptura, que plasmessin després per escrit tot aquest tipus de coses. Hi ha altres iniciatives, per exemple, un concurs que hi ha per als hospitals de tot el país, que el porten des de l’aula hospitalària de Múrcia, on són els nens els protagonistes, i els xavals, dic grans també, i, a través de temàtiques diferents que se’ls van oferint a cada certamen, ells van explicant la seva situació i al final, mitjançant l’escriptura, acaben traient tot allò que ells senten.

Una cosa són les hores que tu estàs fent classe a nivell curricular, però queda la resta del dia, i que la resta del dia és molt llarg. Aquí hi ha un servei, que és atenció al pacient, amb el qual nosaltres col·laborem molt i en què cada tarda doncs es busquen altres activitats o altres tallers que col·laboren amb ambdós serveis, i que duen a terme, doncs, per exemple, hi ha alumnes que fan un hort, tenim una part del darrere que era un jardí amb un pati i llavors aquests alumnes a les tardes es dediquen a fer horts. Ara mateix tenim una iniciativa, que es diu ‘Jo explico teatre’, que ha muntat un grup d’actors i gent que es dedica al món de la dramatúrgia i estan agafant xavals de la unitat de dany cerebral adquirit i altres xavals de neurologia i han creat un grup de teatre, i cada tarda, tots els dimarts a la tarda, sí, crec que són tots els dimarts a la tarda, o un dimarts cada dues setmanes, es reuneixen i estan treballant i estan fent teatre. Per a alguns xavals que els interessa la tecnologia, hem desenvolupat tallers amb el MUNCYT, on venien experts d’allà, del mateix museu, i venien a fer experiments de química, de física, per exemple, amb la Universitat de Comillas, també vam realitzar, amb estudiants d’enginyeria, tallers de robòtica, d’impressió en 3D. Nosaltres, per exemple, cada any, comptem amb els Teatres del Canal que ens porten el Festival de Teatralia, per exemple, portant l’últim, l’últim, l’últim en teatre infantil i juvenil.

em realitzat tallers de postals, d’intercanvi de postals entre col·legis amb el Museu Reina Sofía o, bé, el dia màgic, com dic jo, el dia màgic, perquè és que és màgic, és el Festival Internacional de Màgia a la Fundació Abracadabra, ens porta cada any en Jorge Blass i és igual, perquè és que són des dels de tres fins als de 18. És el tram que nosaltres tenim. Després tenim els pares, els cosins, l’amic i tots els que volen venir aquell dia, perquè nosaltres tenim un teatre a l’hospital, tenim visites d’orquestres, de bandes de música, l’escola, per exemple, l’escola de música del Conservatori d’Alcalá de Henares, cada any ens porta també una mostra de ‘bel canto’ i d’orquestra de cambra o de pianistes. Aleshores, tot aquest tipus d’experiències, que intentem, des dels coles normals, buscar fora, doncs nosaltres el que fem és això, portar-les cap a dins. L’única manera que tenim d’aconseguir. Després, a nivell, per exemple, digital, també solem participar força, per exemple, amb la Policia Nacional ho fem de vegades, en físic i altres vegades ho fem online, fem tallers de prevenció de riscos a internet. O, per exemple, fem tallers d’origami amb una senyora japonesa que és representant de la Fundació Japan Airlines, i que ens fa, des del seu despatxet, amb una companya seva que és a Londres, ens fa uns tallers d’origami fantàstics, i els nens aprenen a fabricar un gorrocòpter, com el de Doraemon, o de sobte un avió que vola no sé quants. I això també és molt bo, aquest tipus de material i aquesta digitalització, una cosa que ha portat molt bona, és que, quan aquests nois no podien sortir al teatre per gaudir d’aquesta mena d’activitats, ara la poden gaudir tots, perquè ens és tan fàcil com ficar la tauleta o un dispositiu dins de l’habitació, el connectes, estem tots connectats i tots podem gaudir-ne. La gent de la biblioteca que hi participava també ha fet tallers a les tardes amb els serveis. Portaven escriptors coneguts de literatura juvenil com en Nando López o la Begoña Oro, perquè estiguessin amb els nois més grans, xerrant, comentant quines són les seves inquietuds, com podrien treure això fora, si els vindria de gust escriure, si no els agradaria, de quina manera, explicar la seva experiència, treure-la i plasmar-la a través de l’escriptor.

Ana López. Crec que, Miguel, a més, un dia important a l’hospital, és el Dia del Llibre, pot ser?

Miguel Pérez. El Dia del Llibre és el dia on tothom es torna boig a l’hospital. Sí, perquè, a veure, nosaltres som un hospital molt petit i també funcionem com una gran família. Aleshores, a l’hospital, diguem-ne, que els sanitaris no entenen l’hospital sense l’escola, però l’escola, tampoc sense l’hospital. És com una simbiosi que ja hi estem tots ficats. Tu entres allà amb un nen que sigui teu a ingressar-lo, i la infermera et dirà: “Aquest nen a les nou ha d’estar llest, que ha d’anar a l’escola, que ve el profe”, perquè ho tenen totalment interioritzat. Aleshores aquest Dia del Llibre és com una bogeria, aquí hi som tots, metges, gerència, direcció de l’hospital, la direcció del col·legi, tots els professors, les senyores de la neteja, els de la cafeteria, tothom vol passar pel teatre de l’hospital, fer la lectura continuada d”El Quixot’ i veure els treballs que han preparat aquests nens per commemorar aquell dia, que depèn de l’efemèride, que tu ets professora ho saps, depenent de l’efemèride que se celebra aquell any, va dedicat a un autor o a diversos autors i és un dia de festa per a tothom, perquè és una activitat de gran grup on ens reunim tots. I on també trenquem una mica la barrera de “jo estic en aquest servei, tu estàs en aquest servei”, “jo, la meva malaltia, meva, meva, meva, és la pitjor que hi ha”, i això els serveix per veure que hi ha altres realitats, que hi ha altres nanos que estan malalts i que tenen una altra malaltia tan greu o més que fins i tot la d’ells. Això els ajuda també a ells a obrir força la ment i a madurar, i a estar en contacte amb altres nois i intentar socialitzar que, dins de l’hospital, no és tan fàcil com quan ets al carrer.

Ana López. O sigui, que és un dels dies en què s’ajunten amb altres nens d’altres edats.

Miguel Pérez. Sí, a les activitats que fem normalment al teatre s’ajunten tots els serveis i nens de diferents etapes educatives.

Ana López. Pel que tu em deies, perquè vegin una mica i aprenguin una mica.

Miguel Pérez. Exacte, perquè, al cap i a la fi, dins del servei, ells treballen a l’aula, en petit grup, petit grup són, doncs ja et dic, et poden cabre sis o set nens a l’aula. Els dies que no pots sortir, doncs potser et pots passar dues setmanes sense poder sortir a l’aula i estàs sense veure un nen perquè el profe entra dins de la teva habitació. Aleshores aquests dies, que fem aquest tipus d’activitats, per a ells són una festa, perquè allà ens ajuntem tots, ens ajuntem tots i es formen les gresques.

Ana López. I l’alegria.

Miguel Pérez. Exactament.

Ana López. Miguel, ets professor d’educació especial. M’imagino que dins de l’hospital també deveu tenir alumnes amb diversitat funcional. En aquest cas, com és el vostre aprenentatge?

Miguel Pérez. Gairebé tots tenim l’especialitat de Pedagogia Terapèutica. Més que res, és necessari, perquè et trobaràs de tot. I alumnes amb diversitat funcional te’n trobes a tot arreu, llavors en aquests serveis també te’ls trobaràs. I l’aprenentatge d’ells, doncs, realment a través del vincle, de la motivació, de les coses que els agraden. Ells, potser, no tenen tanta barrera i estan molt més oberts a tot allò que els hi proposis i tenen ganes de participar de tot aquest tipus d’activitats que els puguis plantejar. En el cas, per exemple, jo treballo en concret la unitat de dany cerebral adquirit, que és una unitat interdisciplinària que vam muntar fa com cinc o sis anys, dic vam muntar perquè jo vaig ser un dels membres creadors de la unitat, amb altre personal que és sanitari. I els nostres xavals, en el cas dels nostres xavals, són unes necessitats educatives adquirides. És a dir, eren nens que no presentaven cap mena de malaltia i que, de cop i volta, per la conseqüència X, que pot ser una malaltia, un traumatisme, un accident o el que sigui, doncs diguem que perden aquestes capacitats i has de tornar a reeducar. És un treball ardu i és un treball lent, molt lent i més individualitzat encara, si això és possible. És molt complicat, per exemple, la coordinació amb els centres de referència, perquè ells realment no et poden ajudar.
Ells realment m’explicaran com era el nen abans. Jo em puc fer més o menys una pista, però realment els que fem l’estudi i els que sabem com està la situació actual ara som nosaltres, i els que detectem les necessitats som nosaltres. A partir d’aquí, nosaltres desenvolupem aquest treball, aquesta recuperació al màxim de les possibilitats del noi, de la noia, i procurem sempre que la tornada al circuit normal educatiu sigui, dins del que cal, pugui ser a la seva escola de sempre, i en el cas que no sigui possible, doncs donar-li la sortida educativa que s’ajusti més a les seves necessitats en aquest moment, perquè pot ser que es recuperin del tot o potser no es recuperin del tot. Però s’ha de donar una sortida.

Una de les coses que jo parlo al llibre, que pot resultar curiós, a molta gent li pot resultar curiós, és que parlo de l’aprenentatge i de l’educació, de la pedagogia hospitalària, com una medicina més o com un factor que afavoreix la curació de l’alumne, tinguem això agafat, diguem com s’ha de prendre, no traient-ho de context. Per què et dic això? Perquè moltíssims especialistes d’allà mateix, sanitaris, dels equips amb què nosaltres treballem, volen comptar amb nosaltres en aquestes reunions interdisciplinàries perquè consideren, fins i tot a l’escola de l’hospital, com nosaltres en diem de manera afectuosa, com a part fins i tot de les mateixes teràpies. Hi ha serveis, per exemple, els serveis de psiquiatria a l’hospital, tu has d’arribar a unes condicions i uns acords de voler curar-te, saps que són unes malalties una mica més delicades, i tu has d’arribar a un compromís i una millora i una evolució per tu poder sortir al col·legi, és a dir, el col·legi per a tu és un premi. O, per exemple, doncs a oncologia, què els permetrà? Tenir aquest contacte amb companys, aquest poder continuar treballant, sentint-se part del món on són, encara que s’hagi aturat per un temps, però que continua estant fora i que, en algun moment, tornaran.
Llavors tots els especialistes et dic que ens consideren com a part de la mateixa teràpia, perquè quan un està malalt no només està malalt físicament, perquè quan a tu et fa mal alguna cosa o tu et trobes malament físicament, això afecta també la teva psique i afecta el teu estat d’ànim, fonamentalment. Aleshores, diguem que una persona, per estar completament sana, no només ha de curar aquesta part física, sinó també ha de tenir aquest estat d’ànim, l’ha de tenir en condicions òptimes i nosaltres formem part del fet que això es mantingui de forma òptima. Fins i tot es van arribar a fer estudis, una companya supervisora d’oncologia, i una altra que era psicòloga, també, d’oncologia d’adolescents, que van arribar a fer estudis on s’observava que els nens que rebien les classes arribaven a millorar i la seva evolució era molt més positiva o era més positiva que en nens, que, tanmateix, els estats d’ànim flaquejaven. Per això considerem que és molt important.

Ana López. Que és molt important.

Miguel Pérez. Ja et dic, allò important sempre serà la medicina, sempre serà l’ajuda mèdica, però que tots els factors que hi ha al voltant, psicològic, intel·lectual, tots aquests factors que afecten l’ésser humà, en un moment de malaltia condicionaran i formaran part d’aquest procés global de curació.

Ana López. Al teu llibre parles d’un nen, en concret l’anomenes Showman. Em podries explicar una miqueta la història d’aquest nen?

Miguel Pérez. Sí. Bé, aquest nen, Showman, és un xaval ja, és un xaval força gran ja, molt, molt divertit. Molt divertit, perquè el primer que em va sorprendre quan el vaig veure arribar, quan el tenien a la sala on estava ingressat, a l’habitació, va resultar que, físicament, s’assemblava a mi i no ens coneixíem ni que sapiguem nosaltres teníem absolutament cap mena de relació, però era altura, trets semblants, els mateixos cabells arrissats, o sigui, era una cosa com supergraciosa, i era un nen que patia de dany cerebral adquirit per una causa determinada. I en el moment en què es va despertar, que es va despertar del coma i va tornar a la vida, l’única manera de connexió que tenia era curiós que sempre repetia com un eslògan televisiu. Era un anunci que ens va quedar a tots a la retina gravat, el de “Chic per a tu, chic per a mi. És clar que sí, maco”, doncs això.

Cada vegada que arribaves a l’habitació, no sabia qui eres, és a dir, era un nen gran i sorprenia que estava, a conseqüència de la malaltia, estava com molt desinhibit. I l’única cosa que recordava era això, llavors li deies: “Hola, Showman, què tal? Com estàs?”. “Ah, jo molt bé. Què tal tu?”. Dic: “Doncs res, bé”. “Chic per a tu, chic per a mi”. I jo li deia: “És clar que sí, maco”. I aquesta va ser l’única manera que vam tenir de comunicar-nos durant gairebé una setmana, perquè no li tornaves a treure una altra paraula. Va ser el punt d’on jo vaig començar a estirar aquest nus per desenredar el fil i poder començar a treballar amb ell, també tenint en compte que la família estava molt implicada en aquest cas. Però era un nen molt desinhibit. S’havia tornat com, una altra vegada, com una etapa anterior, més infantil, molt afectuós amb els pares. Era totalment adolescent, estava tot el dia llençant petons el seu pare i la seva mare: “Ai, com us estimo, com aquest, com aquell”.
Ja et dic que, estirant aquest petit fil, vaig anar treballant amb ell de tal manera que aquest llenguatge s’anés convertint en una cosa més funcional, més pràctica, treballant més vocabulari, treballant expressió, treballant estructuració del llenguatge. Tot això va portar a poder tornar-se a expressar de forma escrita, a tornar a recuperar coneixements mecànics, matemàtics, com les operacions bàsiques i fins i tot el raonament lògic. I això és una feina de molts mesos, perquè la unitat de dany cerebral, els tractaments poden arribar com a màxim a 18 mesos de tractament, però realment es va aconseguir una evolució molt positiva. Després, quan vam acabar i vam haver d’acomiadar-nos, que això també costa molta feina quan treballes amb algú durant tant de temps, això realment, doncs aquest vincle que diem, ja no només amb el nen, sinó amb la mateixa família, perquè al final t’acabes convertint en algú que eixuga les llàgrimes, fins i tot de la família, en un més. Ells es desfoguen amb tu.

I el nen doncs li vam donar resposta educativa adequada i va resultar que van venir a gravar un reportatge a l’aula hospitalària d’un programa de Televisió Espanyola, i com no podia ser altrament, doncs vaja, el més televisiu de tots havia d’estar allà. I va ser una anècdota molt curiosa, i sembla que tots, no sé quina mena de circumstàncies es van reunir, i va ser molt bonic perquè era un documental on s’explicava el procés de recuperació d’un pacient i el procés posterior, la tornada a la vida, que era un altre nano del qual es parlava. Ell sortia en una part i l’altre noi. I va arribar un moment en què ens vam conèixer. Aquest altre noi, que ja havia passat per tot aquest procés, a través d’una associació, havia aconseguit reintegrar-se a la societat, fer un mòdul en concret, professional, i estava treballant en l’actualitat, i havia aconseguit independència econòmica i aviat aconseguiria independència també de la seva família i poder viure de forma totalment autònoma.
I a través d’ell, vam conèixer aquesta associació i no sabem en quin punt, perquè bé, es van ajuntar altres circumstàncies, però sé i estic, vaja, ho sé positivament, que Showman aconseguirà al final el que tant anhelaven els seus pares i tant temien, que el seu fill fos al final una persona dependent i que estem segurs que no ho serà, perquè aconseguirà també aquesta professió i aconseguirà fer aquesta formació i podrà ser una persona totalment independent.

Ana López. Quina meravella, de veritat que sí, el que passa és que al final no podem tampoc obviar, em deies que era dur acomiadar-se, jo penso en aquests casos en què al final t’has d’acomiadar, però perquè aquests nens ja, per la malaltia que tenen, arribes a veure com no va millor, com empitjoren, fins que finalment se’n van.

Miguel Pérez. Exacte, se’n van.

Ana López. Com ho enfoqueu, això? Perquè és dur en un hospital en general, però m’imagino que en nens encara ha de ser més dur.

Miguel Pérez. És més dur, fonamentalment, perquè no és natural que una persona, que un ésser de tan curta edat estigui patint i que tingui una malaltia i que pateixi tantíssim sent tan petit, quan no hi ha res realment en l’ambient general que hagi pogut produir això perquè no ha donat temps. I la feina amb ells, doncs es fa amb el mateix entusiasme, la mateixa entrega, la mateixa passió que es fa amb la resta de companys. Hi ha un moment en què vas veient que l’evolució és positiva, però aquests nens tenen una força de voluntat, unes ganes de treballar i unes ganes de continuar endavant, aferrant-se a la vida i a tot, que et donen forces a tu i aconsegueixen que et donis al màxim, com et dones amb la resta dels companys. Psicològicament és una cosa que aprens a manejar, però no acostumar-te. I m’explico, aprens a manejar-ho, perquè al final, quan treballes en aquests àmbits, aprens a veure la mort com a part del procés de la vida, que és una cosa que ens costa a tots els adults entendre, a moltíssimes persones, però que és així i tu has de ser-ne conscient. Això no obsta perquè a mi tant me fa que passin nou, que passin vuit, que passin vint anys, que jo, el dia que se me’n va un alumne, doncs evidentment ho passo fatal i aquell dia ho passes fatal. El que passa que, l’endemà, t’aixeques, et rentes la cara, t’arregles i en tens d’altres que necessiten el mateix de tu, el mateix entusiasme, la mateixa alegria i requereixen tot de tu. I has d’estar llest. I per a això, això ho has de tenir molt ben col·locat i ho has de tenir molt ben moblat.

Ana López. És clar.

Miguel Pérez. Aleshores, quin és el truc? Doncs no n’hi ha. Hi ha gent que ho aguanta i hi ha gent que no ho suporta. Tots valem per a tot? No, però no ets menys vàlid per no ser capaç de ser un mestre en un hospital, que potser el teu lloc és a l’escola i fas una tasca estupendíssima i ets meravellós.

Ana López. És clar, no és un lloc fàcil.

Miguel Pérez. Exacte, no és un lloc fàcil, llavors has de tenir una sèrie de característiques, però, sobretot, has de posseir una fortalesa a nivell mental molt important per ser capaç d’afrontar-ho i viure’l com, bé, he donat tot el que he pogut de mi. He treballat amb ell. Se n’ha anat content. La família va quedar satisfeta dins del seu dolor, per la part que a nosaltres ens toca, i això t’omple moltíssim, que, encara que simplement li llegeixis un conte, li agafis la maneta i se’t recolzin el caparró.
Però volen estar amb tu aquesta estoneta que desconnecta. Per això et dic que hi ha el pla educatiu, però hi ha el pla humà, molt implicat també en aquest treball. I has d’estar preparat per fer-ho, i has de treure energia, força i les ganes d’on surten sempre perquè has de continuar endavant.

Ana López. Parlaves al teu llibre d’en Miguel, de “l’alumne perfecte”. Comentaves una mica també la seva història.

Miguel Pérez. Va ser un gran exemple a seguir. Va ser un xaval que va patir una recaiguda de la bestiola, com ell l’anomenava, aquest nen va néixer a Espanya, però la seva família era d’origen equatorià i ell havia viscut allà, a l’Equador, quan li va entrar la bestiola, com en deia ell. El cas és que, durant aquesta primera etapa de la malaltia, ell es va estar tractant allà a l’Equador, va aconseguir superar la malaltia i, bé, van sorgir una sèrie d’històries a la família en què van tenir l’oportunitat de poder tornar a Espanya, i a ell com que li feia molta mandra venir a Espanya, tornar a Espanya, quan el món que coneixia, no se’n recordava, era molt petitet quan havia marxat d’aquí, era, doncs, el color, les olors d’allà.
La vida d’allà, un món totalment diferent. Però bé, era una persona tan responsable que es comprometia absolutament amb tot i sent tan petit com era, devia tenir com aproximadament uns nou, uns deu anys, aproximadament. Doncs bé, va venir amb els seus pares cap aquí i es va adaptar a un nou col·legi, a una nova ciutat, a un nou ambient, conèixer nous amics, i, malauradament, aquesta bestiola va tornar a aparèixer, perquè moltes ocasions passa, hi ha recaigudes. El que passa és que, en aquesta recaiguda, ell va perdre la visió. I és clar, es va quedar sense un sentit bàsic per a qualsevol de nosaltres, per accés a la informació, accés a allò curricular, a tot, i va haver d’aprendre de zero, va haver d’aprendre de zero en un temps rècord, que jo encara avui no m’ho puc creure. Vam buscar ajuda de l’ONCE, que també ens dona suport en aquests casos, com a qualsevol altre nen invident o amb discapacitat visual, demanant a una persona que ens portés material per poder començar amb ell a desenvolupar el tacte, perquè sabíem, vaja, sabíem segur que la vista no es recuperaria, independentment de quina fos l’evolució de la malaltia.
I vam començar, doncs això, estimulant el tacte amb diferents textures, amb llibres que ens van portar. I jo començava amb ell a treballar els números i les lletres en relleu amb un material que teníem com de nen molt petit, perquè ell reconegués. És clar, quan tu tens memòria visual.

Ana López. És clar, tot és més fàcil.

Miguel Pérez. Efectivament, això era molt fàcil, el que passa és que era molt costós. No podies fer una operació en condicions ni podies fer una frase perquè era com supertediós i superllarg. Veient que era un xaval força despert, quan va començar a venir aquesta persona, em van oferir la possibilitat que vingués un professor de braille. Aleshores jo, pels meus coneixements en pedagogia terapèutica, ja havia començat també a estimular això, no sé si ho coneixes, amb un cartó d’ous, d’aquests de mitja dotzena, es col·loquen sis pilotes de ping-pong i, a través de les pilotes de taula, el que vas fent són els caràcters. Quan vols fer un número, utilitzes dues caselles, perquè hi ha d’haver com una e invertida, que implica, amb la lletra, que és un número i no una lletra de l’abecedari. Després de fer això, ja et dic, es va posar a treballar amb aquest professor que venia una vegada a la setmana a treballar amb ell. La resta, amb les indicacions que ell m’anava deixant per continuar estimulant, per continuar treballant la direccionalitat de la lectura. El cas, resumint, que el nen va aconseguir aprendre a llegir en braille. Però no content amb això, va aconseguir que la programació que li vam demanar a la seva escola, superés les assignatures i aprovés el curs. Vam acabar tenint una màquina Perkins i va aprendre a escriure amb màquina Perkins i podia fer els seus treballs amb la màquina Perkins. O sigui, vull dir, a aquest noi li va arribar l’oportunitat de fer un tractament experimental, va passar molts mesos amb nosaltres i se n’anava a Barcelona i li encantava cada dia, quan li deixaven els metges i li donaven permís, el seu pare o la seva mare, segons estiguessin cuidant-lo, el portaven al Retiro, perquè com que tenim la sort d’estar en un entorn tan privilegiat i tenir davant el Retiro, i a ell li encantava això, les olors. Va ser una persona que, havent estat vident, va desenvolupar moltíssims sentits que en altres persones costa molt desenvolupar i li encantava el so de les fulles o el cruixir, el tacte, la sorra, jugar al jardí, tocar-ho, olorar-ho tot.

I ho trobaria a faltar moltíssim, perquè li vam preguntar: “Què és el que més trobaràs a faltar quan te’n vagis a Barcelona?”. I deia: “Les passejades pel Retiro”. Jo aleshores tenia unes alumnes de pràctiques de quart grau de magisteri i, juntament amb altres companys d’allà de la sala seva, auxiliars, infermers i tal, van decidir fer una gravació d’una passejada pel Retiro perquè li volíem regalar per al seu aniversari. De fet, just el dia abans de marxar era el seu aniversari. Aleshores vam fer la festa, amb globus, cançons, el pastís, li vam fer tota la parafernàlia allà, tot el personal. I un dels regals va ser aquell passeig gravat pel Retiro. Desafortunadament, doncs mai va tornar a Madrid des de Barcelona, però la satisfacció que ens vam emportar en saber quan ens va explicar el seu pare que se’n va anar tranquil·lament fent una passejada pel Retiro, encara que no ho tenia a prop, va ser una cosa que realment ens va omplir, que ens va omplir i ens va donar, com et diria jo, una empenta, sí, una tranquil·litat i una satisfacció de la feina ben feta de, no ho sé, d’alguna manera.

Ana López. Sí, d’haver-lo fet feliç fins a l’últim moment.

Miguel Pérez. Exactament, d’haver-lo fet feliç i que estigués pensant en nosaltres, en tot l’equip de l’hospital, encara que estigués a 500 quilòmetres de distància.

Ana López. Formàveu part d’aquesta felicitat última.

Miguel Pérez. Exactament. I que se n’anés, doncs això, amb el rumor de les fulles, amb el cruixir de les fulles, amb el so dels indiots, que els indiots li feien moltíssima gràcia, per exemple. I això va ser una gran satisfacció per a tots els que vam treballar i viure amb ell durant aquells mesos.

Ana López. A aquests futurs mestres i professors que volen acabar en una aula hospitalària. Quins consells els donaries? Què han de desenvolupar?

Miguel Pérez. A veure, has de ser una persona amb una formació acadèmica força àmplia. Fixa’t que nosaltres no tenim només nens de Madrid, Comunitat de Madrid, sinó de tot Espanya, de col·legi bilingüe, de col·legi bilingüe de francès, d’anglès, d’alemany, d’italià, de no sé què. Això no et vull dir que siguis ara un poliglota ni res, però que tinguis, una mica, noció de tot. Però has de ser una persona, fonamentalment per mi, has de ser una persona molt empàtica, amb una energia i amb una capacitat de motivar i omplir de vida la persona que tens al davant, fonamental. Els teus problemes es quedaran al carrer, perquè jo, ara, com a director, des de fa quatre anys, no deixo ningú que, des de la porta, passi amb cap problema. Aleshores, has de ser una persona totalment empàtica, afectuosa, oberta a escoltar. Escoltar és molt important, en aquesta societat avui no escoltem res, no escoltem absolutament res.
Tothom parla, tothom parla, fins i tot sense saber. Però tothom ha de parlar i ningú no escolta. O sigui, que has de tenir una capacitat d’escolta força important, perquè això et permetrà connectar amb la gent amb qui estàs treballant. I és una feina molt de proximitat, molt humana i molt de contacte, i sempre és fonamental un somriure a la cara, perquè amb un somriure, tens totes les portes obertes. Aleshores, per a mi, aquests són els pilars fonamentals. Et podria parlar de moltíssimes més funcions, però ja entrant estrictament en allò que és més teòric. Jo, que, a vegades, he de fer xerrades o parlar amb gent d’universitats i tal, doncs es queden a la pedagogia hospitalària, però a la teoria, que dic: “Déu meu, qui ha escrit això?”. Doncs jo, el que volia, era fer una història que fos fàcil, que fos senzilla, amb un llenguatge molt senzill, que pogués arribar a tothom i, sobretot, que parlés des de la pràctica, no volia cap teoria, per això et dic que, des de la teoria, et puc fer un llistat ara mateix de característiques així, però per mi, fonamentalment, les característiques humanes. Si no tens aquestes característiques per a això no serviràs. Això està claríssim.

Ana López. Miguel, ha estat un plaer parlar amb tu, he après moltíssim. Gràcies per la feina que estàs fent i ajudant tants nens i tantes famílies, perquè la veritat és que és increïble i és digna d’admirar.

Miguel Pérez. Moltíssimes gràcies a vosaltres per convidar-me. I no cal donar gràcies per la feina que fem, nosaltres fem la tasca que ens toca fer, cadascun en aquest món realitzem la nostra tasca. Tu fas la teva a la teva escola i jo faig la meva des de l’hospital. Aleshores, al final, tots fem la tasca que ens correspon, amb la qual cosa, sempre ho dic a les famílies, és que no cal agrair res, estic fent la meva feina i soc feliç i tinc la sort d’aixecar-me cada dia i fer allò que m’agrada, que això és molt important.

Ana López. Completament.

Miguel Pérez. Moltes gràcies.

Ana López. Gràcies a tu.