Cinc principis de la filosofia budista per a la teva vida

Thubten Wangchen. «Namaste. Tashi delek» a tots i totes. Moltíssimes gràcies per haver-me convidat a aquest programa tan important. Benvinguts a tots vosaltres. Em dic Thubten Wangchen. He nascut al Tibet. Soc tibetà, però quan tenia només cinc anys vaig perdre el meu país. El Govern xinès, el Règim xinès, va envair il·legalment el Tibet i després fins i tot va provocar grans destruccions al Tibet: monuments, en l’àmbit cultural… Fins i tot més d’un milió de tibetans van morir, els van matar, i fins i tot la meva pròpia mare va ser víctima d’aquell moment. Jo tenia només quatre o cinc anys quan vaig perdre la meva mare. Però què hi farem, no? L’ànim i l’esperança a la vida són molt importants. I després el meu pare va decidir exiliar-se i escapar del Tibet per la seva seguretat. Molts tibetans van començar a escapar cap al Nepal i l’Índia. El meu pare ha estat molt bon pare. Em va portar a l’esquena.

Ho va deixar tot: casa nostra, el nostre terreny i tots els nostres béns. Es va emportar només el seu cos i la seva ànima. Vam sortir, i el camí va ser perillós, però per sort vam poder sobreviure. Després, el Govern indi i el poble indi van ser molt amables. Ens van obrir la frontera als tibetans. Sense visat i sense bitllets, van deixar entrar qualsevol tibetà a l’Índia. Després, Sa Santedat el dalai-lama i vuitanta mil tibetans van poder escapar. Entre ells, el meu pare i nosaltres: jo, la meva germana i el meu germà. Som tres. Després, vam entrar a l’Índia. Sí, també és un país interessant. Segur que algun de vosaltres ha visitat Índia, i el Nepal també. Dos països on es pot aprendre i obrir el cor i la ment, perquè és una cultura diferent, s’hi porta una forma de vida diferent, hi ha diferents religions i tradicions. En aquest sentit, vaig tenir molta sort de poder entrar a l’Índia. Però també vaig pidolar. Els tibetans no teníem res. Jo mateix, des dels sis als nou anys vaig ser captaire. I dormia al carrer. I els indis van ser molt amables. I encara són molt amables amb nosaltres. En aquell moment ens van salvar la vida.

En aquell moment, Sa Santedat el dalai-lama va dir a Nehru que els nens i nenes que llavors pidolaven als carrers eren el futur del Tibet. Educar els nens i nenes era molt important perquè eren el futur del nostre país. «Per tant, ens ajuda a muntar escoles per educar els nens?». I de seguida Nehru va dir que sí. Va preparar escoles en diferents parts de l’Índia i va començar a buscar els nens i les nenes carrer per carrer. I, per sort, jo era un nen del carrer. Em van portar a l’escola, on érem gairebé mil nens i nenes que estudiàvem junts. La situació era una mica pobra, però estava molt content amb la vida escolar. Teníem prou menjar i llit per dormir. Van ser molt amables. L’educació és principal. Ens inspiraven els professors, els lames. Ens inspiraven molt. Sempre venien a classe amb un somriure, sempre ens donaven consells. Abans d’ensenyar-nos les lliçons, ens donava consells: «Sigueu bons nois, no us enfadeu tant, sigueu amables». Això va ser el que ens va motivar. Quan tenia 16 anys vaig decidir fer-me monjo, dedicar més temps a l’espiritualitat. I després he tingut molta sort.

Va ser una bona decisió perquè aquell mateix any em van acceptar al monestir privat del Dalai-lama. No és gaire fàcil entrar-hi. Jo no tenia res, cap endoll. I em va acceptar molt fàcilment. Va ser una gran sort. Va ser el millor regal de la meva vida. Vaig estar onze anys amb Sa Santedat dalai-lama al seu monestir escoltant les seves paraules, els seus consells i també observant el que ell feia, el que ell pensava. No soc un fanàtic. Gens. Però ho he vist amb els meus propis ulls, he viscut amb ell. Així que jo puc dir contundentment que és un ésser, una persona, que té el cor ple d’amor, bondat i compassió. Al final de tot, em va tocar el meu karma, venir a Espanya. Ara estic molt content. Al principi vaig dir: «No, Espanya, no. No parlo espanyol». El dalai-lama em va dir: «Ves-te-n’hi tres anys. No més. Tres anys està bé. Serà interessant. Ves-hi i aprèn el que no coneixes. Hi ha coses interessants. I el que tu coneixes, el que tu saps, explica-ho a la gent. Però no forçadament. A qui tingui interès. El que tu saps, explica’ls-ho. Però no intentis convèncer ningú. Tolera tothom».

Els tres anys van passar molt ràpidament. Al final em va rebre el dalai-lama. «Ja han passat els tres anys. Ara és el quart. Què faig?». I em va dir: «Pots tornar quan vulguis a l’Índia, però tens algun problema amb quedar-te a Espanya?». Jo li vaig dir: «No, tinc residència. Podem renovar». «Pots parlar sobre diferents temes: sobre drets humans, sobre la meditació, sobre el ioga, sobre la medicina tibetana, sobre qualsevol cosa, en nom de la cultura. També pots parlar sobre el budisme, la filosofia, a través de la cultura del Tibet. Per tant, és molt interessant. Queda’t allà i continua treballant en la cultura». Bé, molt bé. I després ja vaig deixar de treballar com a traductor del centre, a poc a poc. Vaig intentar establir un centre cultural a Barcelona. Em va costar molt, molt, però bé. Amb força i paciència, em va portar molts anys. I al final, el 94 vaig aconseguir obrir la Casa del Tibet, el centre cultural Casa del Tibet, a Barcelona. Jo en soc el fundador, el director, també el porter… Intento fer una mica de tot. És important. Molta gent ve amb curiositat, vol aprendre molt sobre meditació, filosofia… Venen malalts buscant solucions. Venen a la Casa del Tibet i jo els rebo amb el cor i els escolto.

Molta gent està sofrint i no té algú per expressar-se i compartir. A Occident hi ha moltes persones que pateixen solitud: viuen soles, els seus fills o els seus germans estan molt ocupats i els volen explicar coses, però ningú té temps. Sobretot ara al segle xxi. Vivim molt de pressa, tothom té molta feina i ningú té temps per escoltar els seus germans, els seus avis o els seus pares. És el que té el món modern. No és dolent, però hem de mirar una mica més. Bé? Llavors, qualsevol pregunta és benvinguda. Gràcies.

Armando. Hola, Wangchen. Vostè va néixer en un lloc que es tradueix com a «vall de la felicitat». Hi ha persones que pensen que la felicitat no existeix o que és una cosa passatgera. Uns altres creuen que el que no cal buscar és la felicitat, sinó l’alegria o la pau. Què en pensa, d’això?

Thubten Wangchen. Caram! Quina pregunta! La felicitat és un tema tan important… És una cosa que li agrada a tothom i que tothom cerca. La felicitat… Només desitjant-la i resant per ella, no vindrà. La felicitat l’ha de conrear un mateix. Hi ha molts nivells de felicitat. Hi ha felicitat temporal, felicitat mundana i felicitat duradora. La majoria no dura gaire. És com les ones de la mar. Passa ràpidament. La felicitat no és automàtica, no es compra als supermercats. La felicitat és a l’interior de cadascun de nosaltres i hem de treballar més en nosaltres mateixos. No cal mirar només fora, a l’exterior. «Que bonic, que barat, quina rebaixa». Les coses de fora. No. Cal mirar una mica a l’interior. Com penses tu? Com actues tu a cada moment? Com parles amb els teus veïns, els teus amics? Bé o malament? Has de controlar el teu cos, les teves paraules i la teva ment. Per mirar enfora tenim dos ulls. Per mirar cap a nosaltres necessitem un mirall. Mirar, criticar, assenyalar algú és molt fàcil. Però abans de criticar algú, has de pensar i mirar-te a tu mateix.

Abans de sortir al carrer, la majoria us mireu al mirall, no? Us arregleu. Jo no tinc cabells, però, si teniu cabells, us arregleu els cabells perquè estiguin bonics, tinguin tal forma… Així, més guapo, més guapa. Que si cremes, colors… Això és bo també. I després sortim al carrer, una vegada controlada la nostra aparença. Però el més important és veure al mirall el teu interior, el teu reflex. Quina motivació tens avui? Quina actitud tens, com està la teva vida? Al matí hem d’agrair que estem vius. Jo ho faig, com a mínim. Quan em desperto al matí, el primer que dic és: «Gràcies. Estic viu un dia més». Cada dia hem d’agrair. Molt important. Últimament ningú agraeix. Tot és molt superficial. Hi ha molta pressa i no hi ha temps per agrair a ningú. Els nens no agraeixen a les seves mares. La mare ha preparat la motxilla, l’entrepà… I no l’hi agraeixen. Quina pena, no? És molt important agrair el que tenim. Cos sa, ment sana. Ja sabem que, en aquest món, siguis qui siguis, cadascú té els seus problemes. A tots els problemes podem buscar-los un remei. Hi ha solucions. Si no busques solucions, el problema sembla que va empitjorant. És com una bola de neu.

Tothom té preocupacions. Hi ha moments bons, hi ha moments dolents, moments crítics. Però de tot se n’aprèn i amb el temps tot es pot arreglar. No hi ha cap problema que no tingui solució. Excepte quan arriba la mort, això no es pot solucionar. Hem de morir. Això és molt important, d’acord? No cal preocupar-se tant. Si no hi ha solució, tampoc. Per què et preocupes? Si no hi ha solució. Si hi ha solució, cerca la solució, els remeis, i no et preocupis. Tot anirà millor. Aquesta és la cosa: tenir més alegria i més pau amb un mateix, menys estrès. Això és la felicitat. La felicitat existeix. Tant de bo tothom tingués felicitat. Una cosa que sempre penso és que ningú vol sofrir. El nen, l’avi que morirà aquesta setmana… Tots volen viure en pau. No volen sofrir. Els pobres, els rics, qui sigui. Dona, home. Diferents races, diferents creences. Tant és. Els no humans, els animals, també volen viure en pau. No volen sofrir, no volen rebre tortures.

Mario. Hola, Wangchen. Em dic Mario. He sentit que «budista» significa «persona girada cap a l’interior». Podries explicar alguna cosa més sobre això?

Thubten Wangchen. Aquesta pregunta sembla molt curteta, però és molt profunda. «Girar cap a l’interior». En tibetà, la paraula «budisme» és «nang pa». «Nang» és «interior». «Pa» és «éssers que miren cap a l’interior». Nosaltres intentem dedicar més temps a l’estudi i a conèixer-se a un mateix. Estudiar per a què? Per conèixer el teu interior, com ja hem parlat, per conèixer millor les teves accions, els teus pensaments, si fas les coses bé o malament, correctament o incorrecta. És molt important fer introspecció. Sigues bona persona, tingues bon cor, tracta bé a tothom, no facis mal a ningú i estima el proïsme. Aquest és el missatge. És molt simple. Per tant, no hi ha superior, no hi ha inferior. Tots som iguals. Busquem pau interior, una vida una miqueta millor, i tenim uns valors. Tots els humans som humans. Hi ha coses bones i dolentes pertot arreu. Algú li va preguntar a Buda: «Què és ser budista?». I Buda va respondre molt simplement: «Intentar fer accions positives, encara que siguin petites, per ajudar els altres. I evitar, refrenar, les accions negatives per fer mal a altres. I sobretot controlar la teva ment”.

Si fas el bé, segueix, amb més força. I, si la teva ment gira en una direcció negativa, has de controlar-la i parar. Cal controlar la ment, perquè és com un mico. Com un mico jove. Els micos no poden parar, van saltant d’una branca a una altra. Igual que la nostra ment. Ara som aquí, però la nostra ment. «Ara on mengem després d’aquest programa? Què mengem, a quin restaurant anem? Espero la meva família o no? El meu fill torna de l’escola o no?». La ment pot estar pensant en qualsevol tema, encara que físicament siguem aquí. Per tant, pensar malament és bastant fàcil. Pensar bé és bastant difícil. Per tant, necessitem més disciplina, més control. El budisme mira més cap a l’interior, això és la introspecció. I vull parlar de tres punts importants per a la vida quotidiana. El meditació és interessant. Intentar meditar, aprendre una mica de meditació. Hi ha diferents nivells. Meditar vol dir reflexionar sobre els teus actes, les teves accions. Meditar és important. Després, l’atenció en el dia a dia. Com el «mindfulness», l’atenció plena. Qualsevol moviment, acció o projecte, abans de començar-lo cal pensar bé què passarà, si sortirà bé, si hi haurà beneficis, obstacles…

Reflexionar i parar esment a la vida quotidiana. L’atenció és important. I després és important no quedar-nos en la teoria i posar-ho tot en pràctica. Dia per dia. Poquet a poquet. Si només tens la teoria de conducció, no pots treure’t el carnet. Primer et treus la teoria i, després, la pràctica. Llavors pots tenir el permís de conduir. Per tant, feu-ho. No dic que vosaltres no feu res. Segur que algun de vosaltres fa ioga o medita, li agrada recitar mantres. Feu-ho. Encara que sigui poc, una cosa petita, no passa res. Però no esperis de seguida arribar a dalt. Cal passar per l’entresol, el primer, el segon… Fins a l’àtic. No arribaràs a l’àtic de seguida. Pas a pas hi arribarem i serem millors.

Kaktika. Hola, Wangchen. És un honor ser aquí. Volia preguntar-li: a la filosofia budista hi ha cinc principis importants. Ens podria parlar una miqueta d’això?

Thubten Wangchen. Hi ha molts principis importants. Però dintre dels punts, com vostè ha dit, n’hi ha cinc. El primer és la compassió. És una cosa que ha de sortir del nostre interior i no sentir només pena per algú. És voler ajudar de debò. Veure el sofriment dels altres i voler solucionar-ho, ajudar aquella persona. Això és compassió, amor i bondat. Gratitud per les persones que som aquí. Els cuiners, els pagesos que planten els tomàquets, el blat, les patates, etc. En menjar, cal agrair als pagesos que han treballat, al supermercat que ha venut i al cuiner que ha cuinat perquè tu en puguis gaudir. Agrair pel altres. Pels fusters, paletes, electricistes… Adonar-nos del que estem gaudint. I, quan vegis gent sofrint, gent pobra o en una mala situació, si veritablement vols desenvolupar la teva compassió, ves a ajudar aquesta persona que coneixes. Si penses això, fa uns passos més per ajudar aquella persona. No compadir-se només de paraula: «Quina pena, pobra, quina llàstima», només de paraula i sense moure’s. Si algú dona menjar als pobres perquè després vingui la televisió i doni la notícia de com és de generós aquest senyor… Si es fa per interès, aquesta motivació no és pura, està tacada.

La compassió ha de sortir del cor, purament. I ajudar sense interessos. Ajudar. Anem al segon: la saviesa. La saviesa és molt important. La intel·ligència. Tots els conflictes en l’àmbit personal, familiar, social, entre països… Tots es produeixen a causa de la ignorància, que complica. Per tant, la ignorància és l’arrel de tots els patiments, de tots els problemes. Menys ignorància vol dir més saviesa, més llum, més intel·ligència. La saviesa i la compassió… Nosaltres tenim un exemple tradicional, que són les dues ales d’un ocell. Una ala no pot volar. Perquè un avió o un ocell puguin volar es necessiten dues ales per aconseguir un equilibri. Aquestes dues ales es refereixen a la compassió, al cor, i a la saviesa, al cap. Amb aquestes dues, la compassió i la saviesa, pots volar on vulguis. Volar al Nirvana, al paradís. Només amb compassió i sense saviesa no pots volar. Amb molta saviesa, però sense compassió altruista, no pots volar enlloc. Per tant, la compassió i la saviesa, en el camp espiritual, són molt importants

I tercer, la puresa. En el sentit de la motivació, l’actitud. Tots necessitem molta actitud sense taques. L’actitud ha de ser neta i pura. No esperis tant. Ajuda, fes les coses, sense esperar res a canvi: fama, agraïment, una medalla, un premi, etc. Aquí falla l’actitud. La puresa es refereix al fet que, en qualsevol acció, la motivació no ha de fallar, ha de ser molt pura. El pròxim és la pau, viure en pau. Intentar viure en pau i deixar als altres viure en pau. Molta gent és egoista. «Jo vull pau». Ho volen tot, però un veí fa una festa i posa música i de seguida s’enfada. Aquell també vol gaudir una mica de «party» amb els seus amics. Cal tenir una miqueta de paciència, perquè a vegades tu també vols fer una festa. Tu vols pau, vols gaudir la teva vida. Els altres, igual. La pau és molt important. Més pau i sense estrès, ansietat i frustracions. Després, quant a la pau mundial i els polítics. Hi ha congressos sobre la pau mundial en els quals es diuen paraules boniques, però després ningú aplica res per realment tenir pau.

Per tant, la pau mundial ha de començar per un mateix. Si tu tens pau a casa teva, la teva família està en pau, el teu veí està en pau, el teu edifici està en pau. Però, si tu no tens pau, llavors tot és complicat, et poses de mal humor, fas mala cara, t’enfades, critiques els altres… Aquí comencen els conflictes. Per tant, la pau és molt important. Per acabar… Tots volem tenir èxit a la vida, ningú vol fracassar. Tots volem prosperar, tenir salut… Per descomptat. Ningú no vol emmalaltir. Qualsevol tipus d’èxit, pensaments, desitjos, somnis que tenim, projectes… Tot ha de sortir a la llum. Tots tenim projectes, grans o petits. I, si tu tens la motivació correcta, estàs en pau, tens saviesa i tens compassió, al final el resultat és la prosperitat, l’èxit. Tot sortirà bé, encara que hi hagi petits problemes pel mig, encara que hi hagi obstacles. Pot haver-hi gelosia, enveja… Però no pensis en això, oblida-ho. Tu concentra’t en els teus projectes, en les teves idees. I ja està. Aquesta és una explicació molt breu dels cinc grans principis del budisme.

Sandra. Hola, lama Wangchen. Moltes gràcies pels seus ensenyaments i la seva conversa. I jo volia preguntar sobre la compassió. És una pràctica que ha comentat que és molt important dins del budisme. Si ens pogués aprofundir una miqueta sobre la pràctica en si. Com significa que alguna cosa que ens dona molta satisfacció, que realment és important per a nosaltres.

Thubten Wangchen. La compassió és un sentiment i una actitud. És voler evitar, parar, el patiment o el dolor d’un altre. L’amor és el sentiment de voler que tothom tingui pau, felicitat. Això és amor. És una mica diferent. La compassió i l’amor. Ningú vol sofrir i tothom vol pau i felicitat. I la pau i la felicitat, com abans he dit, només resant no ve. No hi ha cap fàbrica que fabriqui felicitat o compassió. És un treball interior de cadascun, més aviat espiritual. Si tu tens bondat i compassió, tens satisfacció. Ves sempre alegre, amb un somriure. No és gaire fàcil aconseguir compassió. Però la teoria cal saber-la. Tant els joves com els grans. Hi ha llibres com «El poder de la compassió», «L’art de la compassió». Tot ha de començar gradualment, a poc a poc. Així, tot és possible. Si vols tenir compassió, fins i tot si no saps meditar gaire, o no tens temps… La majoria de vosaltres pot intentar aprendre la recitació del mantra «om mani padme hum». Encara que no sigueu budistes. Aquest mantra ens omple el cor i ens dona molta pau.

Els grans mestres, els metges, a algú que s’altera molt li donaran algun tipus de medicament per calmar-se. Però aquest metge, o lama, donarà el consell a aquella persona de recitar «om mani padme hum». Així et baixarà la tensió, l’empipament, l’ira, les teves coses, el teu empipament. És veritat. Molta gent ho ha fet. Hi ha proves. «Om mani padme hum». Mentalment ajuda molt, de debò. No fa falta ser budista. Aquest «om mani padme hum» té màgia. No cal gastar res, és gratis. Fixa’t després d’uns mesos. Abans t’enfadaves molt, pels veïns, per qualsevol soroll, qualsevol semàfor… Però després de dir «om mani padme hum», passi el que passi, no t’importarà gaire. Sentiràs menys ira i menys empipament.

Paulina. Hola, soc la Paulina i volia preguntar-li quina importància ha tingut i té l’educació en la seva vida.

Thubten Wangchen. Quina importància té l’educació a la meva vida? Sí, molta. Sempre he considerat que l’educació i l’aprenentatge són molt importants. Sobretot, he pogut valorar la vida que he tingut des de petit fins ara. I després de tot l’esforç que he hagut de fer, n’estic molt orgullós. Tinc seixanta-vuit anys, però encara soc jove. Vull aprendre més també. L’aprenentatge no té límits. Fins que mori puc continuar aprenent coses diferents, idees diferents. L’educació és molt important. Fins i tot, com he dit abans, com el Dalai-lama va demanar al Govern indi educació per als nens del carrer, perquè són el futur. «És molt important, si us plau». I el Govern indi ho va considerar i rebem educació. Gràcies a això, he arribat a aquest seient. Si no hagués rebut aquesta bona educació, no sé on seria. Una altra cosa important que tots hem de tenir és disciplina. Una mica de disciplina. Els nens a casa… Ara, al món modern, els nens i nenes són molt lliures, no escolten el pare, ni la mare ni els professors. No ha de ser tan així. Els nens ens saben controlar. El pare, la mare i els professors han de donar-los una guia.

Però ha de ser de cor. Cal ensenyar-los. És una llàstima que els nens no tinguin temps, que estiguin tan ocupats amb les seves maquinetes. És una llàstima. Cal ensenyar disciplina als nens, i també a la gent gran. La disciplina és molt important a la vida. Per aprendre alguna cosa, cal ser disciplinat cada dia. Si vols fer ioga o meditació, dos dies de ioga o meditació no tindran cap efecte. Cal continuar, una altra vegada, cada setmana. Llavors assaboriràs els resultats del ioga o de la meditació. Després, atenció, ètica, disciplina. Ètica i moral. Segur que vosaltres heu estudiat molt i segur que algú té un diploma posat a la paret. Jo no tinc cap diploma, però la meva educació des de petit, al monestir, amb el dalai-lama, em va ensenyar a mantenir la pau, l’equilibri, l’harmonia, la unió amb la naturalesa, a respectar el medi ambient. Tot són coses molt importants que he après a la meva vida. El respecte cap als altres i viure en harmonia amb la naturalesa, amb el medi ambient, amb qui convisqui a la feina, a les reunions, a la família, al carrer… S’ha d’obrir la ment, somriure i trencar l’ego.

Si tens molt «jo», trenca’l. Saluda tothom. Per això, a la salutació índia, a la salutació tibetana, tots anem ajupint el cap per mostrar respecte als altres. Tot això és molt important i ho vaig aprendre en la meva educació. A ser bon monjo, a actuar el més correctament possible i parar esment al que faig, el que dic, i a tenir disciplina. I ja està. Jo he après això, igual que ho podeu aprendre vosaltres. Això ha estat el més important a la meva vida.

Adrián. Hola, soc l’Adrián. Volia preguntar-li… Bé, vostè manté una vida molt allunyada del soroll, molt centrada en la meditació i, per això, és molt diferent a la nostra. Com diria que nosaltres podríem manejar millor emocions com l’ansietat o la por?

Thubten Wangchen. Vaja. Sí. Tu ets jove i la teva pregunta, molt profunda. Sí, les nostres vides són molt diferents. Hi ha qui viu a la muntanya, hi ha qui viu a la platja, en grans ciutats com Nova York, Londres o Madrid. Són grans ciutats. I és veritat que molta gent s’atabala. Hi ha molt de trànsit, sorolls, no els agrada gens, però continuen vivint aquí. No els agrada gens, però la gent aguanta. Però també hi ha molta gent que diu: «Estic cansat dels sorolls, de la gran ciutat. Me’n vaig. Me’n vaig a l’Índia, me’n vaig al Nepal, per buscar la pau». Hi ha gent que diu això, però si la teva actitud interior no canvia i només canvia el lloc on vius, el que canvien són els problemes. Ja no tens el problema del soroll, els cotxes per tot arreu. Però quan vas a Katmandú, al Nepal, a les muntanyes, a l’Himàlaia o a l’Índia, passes uns dies molt content, però després ja comença un altre rotllo, una altra queixa, un altre problema. «Ui, no hi ha dutxa, no hi ha aigua calenta, el wifi no arriba. Hi ha molts gossos bordant a la nit». Molta gent es queixa de coses així. Jo conec molta gent.

Faig molts viatges a l’Índia, al Nepal… Aquella part. Molta gent vol anar allà, però després d’una setmana… La segona setmana la gent ja s’avorreix. La ciutat té coses bones que el camp no té. I el camp té coses bones com el silenci, la tranquil·litat. Per tant, quant a la teva pregunta, més o menys és la cosa. No importa la situació, el primer és l’acceptació. Acceptar la situació que vius. Si vius on hi ha molt de soroll, intenta acceptar-lo. Si no pots aguantar, en comptes de queixar-te cerca un altre pis, una altra zona. Canvia-ho. Aquesta és una cosa. Una altra cosa és que necessitis silenci. Medita una miqueta. Encara que hi hagi soroll, si tu medites, ho sentiràs, però no et molestarà, perquè estàs en estat de meditació. El silenci és un tema molt important. Parlem molt, massa. Cada dia, cada hora. Però, si ho penses bé, hi ha moltes paraules i no tant de sentit. I això també crea problemes. Parla menys i tindràs menys problemes. El silenci té molt valor. Això emplena molt. La meditació, el silenci i la introspecció sobre els teus valors. Així tot anirà bé, no et queixaràs tant dels sorolls, i podràs gaudir del camp, de la muntanya, de la platja, de la ciutat…

Si no, et molestarà el soroll, i la muntanya també et molestarà. Perquè la ment segueix igual. La ment continuarà confusa, així doncs la confusió serà a tot arreu. La salut mental, l’alliberament de l’estrès, l’ansietat i el dolor… D’una banda, hi ha els metges, els hospitals i els psiquiatres que treballen això. Però, d’altra banda, quan algú està passant per un moment d’estrès, un moment d’ansietat… En aquests moments també es pot aplicar la meditació. Per què tinc tant d’estrès? Per què estic tan nerviós? Per què estic de mal humor? Per què? Aquesta és la pregunta. La resposta no és fàcil, però vindrà. Estàs en un estat mental, esgotat, carregat d’emocions negatives. En aquest cas, cal rebaixar una mica les emocions, respirar bé. No sols prendre pastilles per treure l’estrès o l’ansietat, o prendre pastilles per dormir. Hi ha pastilles per tot, però millor que les pastilles és utilitzar la teva saviesa, el teu cor. Aplicar aquestes tècniques i eines de les quals hem parlat. Acceptació, més pau, no preocupar-se tant, estimar i tenir compassió pels altres. Aquestes coses ens ajuden a rebaixar l’estrès i a dormir bé.

Sagrario. Hola, Wangchen. Vostès parlen molt de sobre el karma i fins i tot crec que ha donat diverses conferències sobre el tema. Podria explicar-nos en què consisteix?

Thubten Wangchen. Gràcies per la pregunta. El karma també és un tema molt important. En resum, el karma és la llei de causa i efecte. «Karma» és «acció» en sànscrit. Qualsevol acció que fem, sigui física, mental o verbal, és una acció. Segons la mena d’accions que fem, hi haurà un resultat, un fruit. La causa, l’origen… Si la llavor és verí, creixerà herba verinosa. Si la llavor és de raïm, creixerà raïm dolç. Qualsevol planta o flor que plantem, creixerà segons la llavor. Si sembrem llavors de roses, no creixeran fruits picants. És impossible. Si sembrem un llimoner, no poden néixer pomes. El karma és això. Quin origen és l’acció que hem fet, ja sigui bo o dolent. Hi ha karma negatiu i karma positiu. Llavors, és lògic que, si un fa bon karma, rebi felicitat, alegria. Si fas el mal, per descomptat, la conseqüència serà por, esglai i dolor. Aquesta és la lògica.

El karma positiu no pot resultar en sofriment. El karma negatiu no pot resultar en felicitat. La llei de causa i efecte. Això ens ajuda molt a ser més correctes. Si fas el mal… Encara que no hi hagi càmeres, si respectes el karma, no fas el mal. Generalment, si no hi ha policia, vigilància o càmeres, la gent fa ximpleries, perquè no hi ha ningú. Però el karma és aquí dins. Cada cosa que faig bé o malament causa una taca. Provoca una taca negra o una taca blanca. El karma no pot desaparèixer. Si es respecta el karma, la disciplina canvia. Les nostres accions i el nostre pensament seran més correctes. Parlarem millor, serem més simpàtics, més amables… Si no es respecta el karma, som més bruts, enganyem més, mentim més. Per què? Perquè no es coneix el karma. Si se sap que el karma existeix, mantenim una disciplina. Per ser millor, no per castigar-te ni treure’t la llibertat. No és així. Es tracta de ser millor persona, més correcte.

I així, tot anirà millor. Estarem més alegres, tindrem més pau i menys estrès. Això és la felicitat. He après de les vostres preguntes. Si heu après de les meves respostes no ho sé. En qualsevol cas, a partir d’avui intentarem ser bones persones, millors persones, tindrem bon cor. Cor calentet. Sempre ho dic: un cor fred no serveix de gaire. No perdeu el somriure. Si algú està molt preocupat i tu li somrius i saludes, aquesta persona se sentirà millor. Sigueu amables, tingueu més compassió, paciència, amor, disciplina, atenció, força. A les coses bones cal dedicar-los temps. Mai cal rendir-se. «Never give up». Segueix cap endavant, treballem per desenvolupar la nostra ment, el nostre cos i ser millors. La vida és curta. Us desitjo a tots i a totes molts èxits, salut i alegria. I que somrigueu. Moltíssimes gràcies a tots.