Una història de passió per la música i la vida

Lucas Vidal. Bé, com esteu? Encantat de ser aquí amb vosaltres. Em dic Lucas Vidal i, bé, el que faig a la meva vida bàsicament és música, música per a pel·lícules. M’encanta i, pràcticament, des que tenia un o dos anys vaig començar a tenir una passió, que ja en parlarem molt de passió al llarg d’aquesta estona, però amb cinc o sis anys vaig començar amb el piano, amb sis o set també vaig començar amb la flauta i sí que tenia molts moments en què, en comptes d’anar a jugar, estava tocant la flauta o tocant el piano, que al final era el que m’agradava més. De fet, els meus pares em castigaven sense tocar el piano. O sigui, era una mica estrany. Me’n recordo quan feia deures… Això, si us plau, no ho feu vosaltres, però em manaven molts deures a l’escola i jo, en comptes de fer-los, tenia partitures i estava component. Era com molt obsessiu, no? Aleshores, gràcies a totes aquestes hores i tot aquest temps que vaig dedicar a la música, vaig tenir la sort de poder anar becat a Berklee i al Berklee College of Music me’n vaig anar amb divuit o dinou anys, parlant un anglès regular. Ara ja el parlo una mica millor, encara sort. I aquí va ser on, de cop i volta, em vaig trobar amb altres nois i altres noies que tenien les mateixes ganes d’aprendre que jo i als que també els movia molt la música. Aleshores, em vaig trobar ja, no ho sé, en un territori on estava molt còmode i on volia continuar fent un munt de coses.

Aleshores, és clar, des que vaig arribar el primer semestre a Berklee, pensava: «Com puc fer coses…? És clar, hi ha les classes, hi ha els professors, però jo vull compondre i passar a la pràctica tot el que estic aprenent». Aleshores, recordo que, a banda d’aquest lloc, de Berklee, hi havia altres universitats a prop: hi ha el Conservatori de Boston, on hi havia molta gent que tocava instruments clàssics. Aleshores, jo anava pel carrer caminant i veia potser dues noies amb un violí i les parava i deia: «Escolta, no us importaria tocar en una sessió meva? No tinc pasta, però tinc una carta de recomanació per a les vostres beques i pizza». Aleshores, és clar, ja amb la pizza deien: «Ah, escolta, quin paio tan divertit» i tal. I, aleshores, venien i vaig començar a fer un munt d’enregistraments petitons amb estudiants. Quan ja vaig fer molts enregistraments petitons, és clar, jo volia continuar fent enregistraments grans i n’hi va haver un, que era un enregistrament orquestral, on ja, doncs és clar, després d’avisar i tenir tanta gent que anava caminant per allà a Boston, ja tenia una orquestra gran. Aleshores, vaig dir: «Vinga, faré una orquestra, faré un enregistrament orquestral, amb aquests músics». I el dia anterior a la gravació, em van diagnosticar càncer. Vaig haver de tornar a Espanya i em van haver de donar quimioteràpia.

Quan em van dir que tenia càncer, sincerament, no sabia si viuria o no, però el que sí que recordo és que, en el viatge, pensava: «Vaig jugar, si me’n surto, continuaré aprofitant molt el temps, perquè al final la vida és un límit de temps». Aleshores, no serà interessant aprofitar el temps, viure cada minut de la vida amb molta passió i gaudir-la? I, aleshores, a l’hospital, mentre m’estaven donant la quimio, sí que recordo que tenia, no ho sé, dos pensaments que em venien tota l’estona. Un, que volia menjar caragols, estava com boig amb el tema dels caragols, i dos, gravar amb orquestres a… Bé, hi ha un lloc que es diu Abbey Road, a Londres. Alguns el deveu conèixer, hi van gravar els Beatles, entre altres artistes, i jo volia gravar allà, a Abbey Road, amb els músics, gent supertop… I tenia aquesta il·lusió. I estava amb la quimio, aquí fet pols, i deia: «No, no, jo és que arribaré aquí, arribaré aquí i és la meva passió i jo vull aconseguir-ho». Quan vaig acabar el cicle de la quimio, em vaig recuperar i vaig poder tornar als Estats Units i vaig continuar la meva formació i vaig continuar fent un munt d’enregistraments. Tot a part de la formació que tenia a Berklee. I ja un professor em va trucar i em va dir: «Escolta, tinc un amic que està fent una pel·lícula, vols fer la música tu?». I vaig dir jo: «D’acord». Devia tenir jo vint o vint-i-un anys, i vaig dir: «D’acord».

Aleshores, com que ja tenia l’experiència anterior de tots els enregistraments que havia fet, vaig poder fer la pel·lícula. Era una pel·lícula molt petiteta, l’orquestra amb què vaig gravar eren estudiants, però tot va ser molt interessant i molt divertit. I un procés d’aprenentatge. És clar, d’aquí, de sobte em truquen per fer una altra pel·lícula, estant a Berklee. I ja, quan acabo Berklee i després de fer un munt d’enregistraments, me’n vaig a Nova York, continuo els meus estudis en un lloc que es diu Juilliard, mentre ja continuava fent pel·lícules. Però, és clar, vaig pensar: «Ostres, estan molt bé aquestes pel·lícules que estic fent, però on és la gent, on són els productors? Perquè jo no tinc contactes». No tenia cap contacte. Bé, excepte aquest professor que us he explicat i una altra persona que em va trucar per fer una altra pel·lícula. «On puc…? Ai, on puc trobar gent del món del cinema? A veure, no conec ningú. Ja està: a festivals de cinema. A festivals de cinema». Vaig dir: «Doncs ja està». Me’n vaig anar a Cannes. No tenia un duro. Hi vaig llogar un apartament horrorós. I me’n vaig anar amb un amic a qui vaig dir: «Sí, sí, ens conviden a Cannes». Tot mentida. I, al matí, anàvem al festival a veure una mica la gent, a veure qui hi havia… De sobte, sentia algú que parlava espanyol i m’hi acostava. Com que ja havia gravat molt, anava amb un disc. Aleshores teníem el compact disc, no? I, aleshores, anava amb les meves demos i les anava donant als uns i als altres.

I després vaig anar a Sant Sebastià i a Sant Sebastià vaig conèixer una altra persona, mentre continuava la meva formació. Aleshores, és clar, al final jo crec que una carrera professional requereix moltes hores. I com més hores li posis i més passió li posis, al final aconseguiràs el teu objectiu. Me’n recordo d’una altra anècdota, que va ser el primer enregistrament orquestral que vaig tenir a Abbey Road. Tenia vint-i-sis anys i, fixeu-vos, em va venir a través d’un productor que vaig conèixer quan… Un cop vaig acabar a Nova York, ja vaig anar a treballar a Los Angeles i vaig conèixer un productor, i el paio… Li vaig enviar un e-mail, jo enviava e-mails a diferents productors, ningú em contestava… És clar, imagineu-vos, estava començant la meva carrera, no? I n’hi va haver un que em va contestar i va ser molt simpàtic. I el vaig veure a Los Angeles i va ser pura casualitat que estava fent una pel·lícula gran amb Bruce Willis, amb Sigourney Weaver… I em va dir: «Bé, vols fer la música?». Jo li vaig dir que sí. Em va dir: «Tens música d’acció feta?». Jo li vaig dir que sí, per tots els anys que havia estat gravant quan era a Boston i a Nova York. I, tres mesos després, em vaig veure davant d’una orquestra de vuitanta músics fent una pel·lícula d’acció, que era el que volia fer jo, i dirigint. Aleshores, és clar, com cinc o sis anys després d’estar donant-me quimio i somiant amb aquest moment, al final arribo a aquest punt. I va ser gràcies a la passió i l’esforç i el sacrifici.

Molta gent em diu: «Quina sort, què súper la teva carrera». Bé, «Quina sort»… Quina sort haver trobat una cosa que m’agrada, és clar, però després hi ha un munt d’hores que li he hagut de posar al tema a l’hora de tenir aquestes ganes de fer coses i també de sortir de la meva zona de confort. Me’n recordo que, el 2016, que va ser un molt bon any, vaig fer diverses pel·lícules, vaig tenir l’honor de guanyar dos Goya i un Emmy i la veritat és que va ser súper aquell any, i, de sobte, a Los Angeles, que jo estava vivint a Los Angeles, a Califòrnia, em vaig despertar un dia i vaig dir: «Ui, no, això de continuar fent pel·lícules una darrere l’altra, no. Vull sortir de la meva zona de confort». I, llavors, vaig trucar als directors de les pel·lícules que tenia i els vaig dir que volia renovar-me, que volia ficar-me més en la música electrònica i allà, de sobte, vaig estar dos anys ficant-me a la música electrònica i donant una aturada una mica a la meva carrera professional, per aprendre. A mi, allò que em motiva, al final, és aprendre sortint de la meva zona de confort i aprofitar el temps al màxim de la manera que pugui. Bé, teniu alguna pregunta algú? Perquè a mi m’encantaria que preguntéssiu coses. No sé si algú té cap pregunta.

Paula. Hola, Lucas. Has fet moltes bandes sonores per a Hollywood, has guanyat premis Goya, Emmys… Ens podries explicar una mica alguna història que tinguis amb algun dels teus mestres?

Lucas Vidal. Bé, la veritat és que crec que el primer mestre podria ser el meu avi. El meu avi va fundar una empresa que es deia Hispavox, que, bé, als anys cinquanta i seixanta, i fins i tot als setanta, va ser una discogràfica molt coneguda on van treure artistes com Rafael, no? Aleshores, ja de petit me’n recordo de totes aquelles històries que m’explicava el meu avi d’Hispavox i de com era una mica la indústria de la música. Aleshores, jo no parava de preguntar-li. Ja el meu avi devia pensar: «Que pesat, el nen. Vinga, ves-te’n a jugar». Però jo em quedava un munt de temps preguntant-li historietes. Aleshores, crec que d’aquí vaig aprendre, sobretot, el que era l’amor a la música, l’amor a la música, que ell per descomptat tenia. Ell era un nen prodigi, però, bé, per causes de la vida, al final va acabar fundant aquesta discogràfica. I després, bé, els meus referents musicals, compositors favorits, jo diria que Bach. Bach ha estat el meu mestre absolut. Jo, des que era molt petit, tocava Bach… A més, el que m’agradava a mi era improvisar «a l’estil de», oi? A l’estil de Bach, o de Mozart… Era com una joguina mental que em feia jo quan era petit i, per descomptat, Bach ha estat, per mi, la meva referència més gran. També John Williams, que abans us he comentat, el compositor d”ET’. ‘Indiana Jones’ també la va fer John Williams… I, després, Ennio Morricone. Ennio Morricone… No sé si algú ha vist ‘Cinema Paradiso’. És una pel·lícula… Us veig molts dient que sí, i moltes. Molt bé.

Després, una altra mestra és la meva tia, la meva tia Carmen, que és… Bé, va ser superballarina, ara té una escola a Las Palmas, de ballet, i recordo que, els estius, quan anàvem a Xàbia a estiuejar amb tots els cosins, jo m’enduia la flauta i, aleshores, la filla de la meva tia, és a dir, la meva cosina, la Nadia, que també és ballarina, havia d’anar cada dia al conservatori per estirar, per, en fi, fer exercicis… I aleshores, jo anava amb la flauta i la meva tia em deia: «Va, Lucas, a veure: un dos per quatre. Va». I taral·lejava alguna cosa. Aleshores, jo havia de compondre o improvisar mentre tocava. Ballo fatal, eh? Però jo com que anava seguint les meves cosines. Després deia: «Va, ara tempo de vals». I, aleshores, jo estava amb la flauta. I això era literalment la meva passió més gran a l’estiu. És que era molt divertit. Aleshores, aquí també vaig aprendre una mica el que era la composició i, sobretot, la composició audiovisual, d’alguna manera: on hi ha uns moviments… És clar, quan faig pel·lícules, jo m’he de fixar. En quin moment comença la música? Imagineu-vos, per exemple… De fet, em permetreu… Utilitzaré una miqueta això. Ens imaginarem una escena, d’acord? I tu, per exemple, ets una espia de l’FBI. Aleshores, tu m’has fet una pregunta, però, en el fons, el que vols és treure’m informació d’alguna cosa que sé jo i que ningú més sap, d’acord? Aleshores, m’has fet la pregunta.

Però, quan m’has fet la pregunta, de sobte apareixen uns paios que venen per aquí i ens envolten i tanquen això. Aleshores, jo amb el director parlo i dic: «D’acord, en quin moment vols que comenci la música?». I ell em diu: «Doncs, mira, vull que comencis la música en el moment que comença la pregunta. Quan ella fa la pregunta, fica una mica de tensió». Aquesta és l’escena. Aleshores, jo tindria aquí… Normalment, tinc un estudi més gran i tinc aquí un munt d’instruments, instruments virtuals electrònics que ara us ensenyaré. I després una orquestra virtual, per dir-ho així. És a dir, un violí o una flauta, que estan com pregravats, per dir-ho així, els sons. I després jo puc reemplaçar-lo i gravar-lo amb músics de debò. Aleshores, agafarem, per exemple, no ho sé, això… A veure què puc agafar aquí. A veure aquest so. Aniré provant, a veure. Dic: «Va, això mola». He agafat una llibreria, afegeixo una mica de reverberació i dic: «Escolta, aquest flow em pot molar per a aquesta escena». Aleshores, agafaré… A veure aquí, això està. Això és la claqueta que sempre necessito per anar gravant. Com el ritme. Jo penso en el ritme. Pot ser interessant. Aleshores, jo vaig aquí i començo a gravar. Gravaré el que sigui. A veure aquí, aquesta mateixa m’agrada. Dos, tres i… I, aleshores, d’aquí trec uns ritmes i poso tot el que vaig fent a través del que…

MIDI, això es diu MIDI. Són com les notes que acabo de tocar. Vegem això com sona. Vaig improvisant. Comença així, no? I dic: «Bé, ara, no ho sé, hi afegiré un altre sintetitzador». D’acord, a veure això. D’acord, em pot funcionar. Vegem. Tres i… D’acord, ja he posat la informació i ara ja ho modulo d’alguna manera. I veurem aquí com queda això posant això així. «Escolta, Lucas…». Com era la pregunta? I de sobte venen per aquí. I jo començo a veure i tots comenceu a veure com que hi ha alguna cosa estranya aquí a l’habitació. Aleshores, és clar, quan de sobte veieu que hi ha alguna cosa estranya, fico com uns violins. Just quan mireu tots perquè hi ha una persona entrant. Doncs ara vaig aquí als violins. I veurem aquí. A veure. Vaig a buscar una llibreria. I ara gravarem.

D’acord, aquesta pot ser l’escena. Són vint segons, però després dic: «Vinga, a veure, ara li donaré una miqueta més de ‘flow’, a veure què se m’acut». I vaig mirant a les llibreries virtuals, que també puc, i vaig pensant. Potser… Veurem aquí quin so hi ha. Per exemple, utilitzaré aquest, afegiré aquí uns filtres per treure els aguts. Bé, coses així de… D’acord, a veure. Potser ara ja una mica més de tensió. No, aquí, ho baixaré aquí. Aleshores, aquest so el posaré aquí i… I això és el que queda. I potser posarem la melodia principal de la pel·li. Aleshores, ja hem fet l’escena. Així és com jo, normalment, treballo.

I, per descomptat, haver tingut mestres com és el meu avi o la meva tia, ha ajudat que també pugui compondre de pressa. Alguna altra pregunta? Més preguntes.

María. Hola, Lucas, soc la Maria i m’agradaria saber com se’t van acudir les melodies per a les bandes sonores de ‘Fast and Furious’ o la d”Elit’.

Lucas Vidal. Bé, al final, depèn una mica del que passi a la imatge, no? De què va la pel·lícula? No és el mateix, efectivament, ‘Elit’ que ‘Palmeres a la neu’, per exemple, una altra que vaig fer, o ‘Fast and Furious, que ja hi havia també una melodia. En el que sempre penso és: per una banda, en la melodia, és a dir, les notes, i per altra banda, en l’harmonia, és a dir, les notes que van per sota i, per altra banda, el ritme. Farem un joc, si us sembla bé. Farem un joc. Sabeu que hi ha set notes, do, re, mi, fa, sol, la, si. Fins aquí crec que tots sabem. Aleshores, mira, com que tu has preguntat, et faré una pregunta a tu. Digues-me una nota, la que vulguis.

María. La.

Lucas Vidal. La. Molt bé. D’acord, doncs vaig aquí… Vegem la. O aquesta. D’acord, la. Ara faré una altra pregunta. Per exemple, tu, em pots dir una altra nota? La que vulguis.

Máximo. Mi.

Lucas Vidal . D’acord, molt bé. Aleshores tenim la i mi. Bé així, no? Bé, i ara una tercera nota. Per exemple, tu, em pots dir…?

Chico 01. Sol.

Lucas Vidal. D’acord, sol. Aleshores, tenim la, mi, sol. D’acord? La, mi, sol. Aleshores, d’aquí, jo estaria pensant: «Ho gravaré, a veure què passa». Mi… I ara afegiré l’harmonia. Potser canvio una nota. La pel·li… Doncs, bé, un drama, jo crec. «Fa molts anys…!». I aquí acabaria. Això, al final, com se m’ha acudit? Bé, tinc una mica unes tècniques. És a dir, jo més o menys puc saber quina nota va bé després de l’altra, però després hi ha un tema creatiu, i d’experiència també, que fa que t’inclinis per fer… O potser… O… No ho sé, pot ser una altra. Aleshores, aquests són processos que ens passen quan parlem nosaltres.

Alba. Hola, em dic Alba i m’agrada molt la música i m’agradaria dedicar-m’hi i volia saber si tindries algun consell.

Lucas Vidal. Doncs, mira, Alba, molt bona pregunta. Jo crec que el millor consell que et puc donar és que aprofitis el temps, que aprofitis el temps al màxim, que vegis vídeos, tutorials, que donis classes… O sigui, que la passió de somiar es torni una realitat. Jo tinc la sort d’haver somiat des que era petit que em volia dedicar a la música i ara em dedico a la música. Però no és un somni que no es pugui fer realitat. És clar que es pot fer realitat. Jo crec en els somnis, el que passa és que després un s’ho ha de pencar i molt, com és lògic, no? Parlaven de les deu mil hores per ser un expert, en fi, en qualsevol aspecte de la vida. I, per descomptat, a la música crec que el més important no és el talent, sinó la tenacitat. O sigui, crec que de talent n’hi ha poquet… Home, si tu em dius: «Lucas, per què no et fas pintor?». Doncs et diria: «Home, és que no sé pintar, soc bastant dolent en això». Però, amb una miqueta de talent i molta feina, mai és tard i, a més, mai és tard ni per a tu ni per a una persona trenta anys… Hi ha compositors clàssics que van començar les seves carreres sent molt més grans. Al final, depèn de la passió que un li vulgui posar i d’aprofitar el temps.

Chico 02. Hola, Lucas. M’està agradant molt veure’t. M’interessa molt perquè també em vull dedicar a això de les bandes sonores i tal. He vist que també fas moltes xerrades d’educació i de creixement personal i, també, com estem veient ara, dones moltíssima importància a l’humor i és una cosa que em crida molt l’atenció. Per què creus que és tan important?

Lucas Vidal. Bé, crec que, al final, amb l’humor arribes a la gent molt més de pressa i és molt més fàcil. Tot és més fàcil amb l’humor, oi? No és el mateix veure un profe que sigui un paio divertit o una paia divertida o un altre molt seriós i que et doni tota la matèria així com «Buf!». Al final, connectes més amb l’humor. Jo sempre intento fer bromes, també, en els enregistraments que faig amb orquestra. O sigui, els enregistraments… Fixa’t: hi sol haver molta gent, són moltes hores, han d’estar asseguts, no poden fer soroll mentre toquen. Hi ha molta pressió i, a més, la música que tenen al davant, els talls musicals que, en aquest cas, faig per a pel·lícules, és clar, és la primera vegada que ells ho veuen. Aleshores ells toquen i no han assajat. Aleshores, requereix molta concentració. Ara bé, si jo estic seriós, si jo estic tens, al final ells estaran més seriosos. Me’n recordo, de fet… Fins i tot, en aquella sessió que vaig tenir a Abbey Road, jo sabia… És clar, jo era molt jovenet i a l’orquestra eren tots grans i treballaven amb els millors: amb John Williams, segur que us sona a molts John Williams, que és el compositor de ‘La guerra de les galàxies’, de ‘Parc Juràssic’, de ‘Superman’… Doncs ell grava aquí. Tots, Hans Zimmer. Tots els millors graven a Abbey Road amb aquesta orquestra. I, és clar, de sobte vaig arribar jo, un xaval jovenet. Aleshores, vaig pensar: «Com puc…? A veure, no ho sé, com puc anar d’A a B…? Com puc fer perquè estiguin motivats i perquè, al final, gaudim tots?».

Aleshores vaig comprar un violí, a Los Angeles. Un violí que estava mig trencat. Em va costar cinquanta euros. I, llavors, me’l vaig endur al viatge a Londres. I, mitja hora abans de començar la sessió d’enregistrament, normalment, el que afina, que en donen un, per exemple… Aquesta nota la dona el primer violinista: s’aixeca i dona la nota. Bé, doncs el violí del primer violinista potser costava un milió d’euros, és a dir, cap ximpleria. I, llavors, mitja hora abans vaig dir a aquest noi, bé, a aquest senyor, perquè era un senyor gran. Li vaig dir: «Escolta, què et sembla si fem un canvi? Agafa el violí i fem el canvi. I, quan afinis, em dones el violí». Van dir: «Sí, sí, perfecte». Total, deu minuts abans de començar… Vosaltres sou l’orquestra: violins, violoncels, per aquí estarien les flautes, vosaltres quatre d’aquí seríeu oboè, clarinet, flauta i fagot, que us estic veient bé. Vosaltres, per aquí, trompetes, trombons i tuba. És a dir, aquí tinc l’orquestra. Aleshores, és clar, jo ja sé que m’estan jutjant. O vosaltres em podeu estar jutjant. «Aquest noi com ve… La samarreta…». Són les primeres impressions, no? Dos minuts. Un minut. Deu segons. Començarà ja. Cinc segons, deu del matí. Pipipipí! Sona. S’aixeca el senyor i diu: «Afinarem». Tots així. Aleshores, quan agafa el violí, diu: «Bé, Lucas, per què no afines tu?». Agafo el violí, dic a l’orquestra: «Bé, és que mai he tocat el violí, però ho intentarem».

Aleshores, faig així, «Una, dues i tres», i trenco el violí, cau, i tots estaven així, com «Oh, my God! El que acaba de passar, que s’acaba de carregar un violí d’un milió d’euros». I, aleshores, és clar, quan vaig dir jo que era broma, bé, tots encantats. O sigui, ja vaig trencar una mica el gel i allà van començar tots a gaudir. A més, amb música d’acció, que moltes vegades és molt repetitiva. Doncs ells estaven encantats dient: «Que divertit, que bé ens ho estem passant». Fins i tot, després de la sessió, van dir: «Escolta, a veure quan tornes a Abbey Road a gravar amb nosaltres». I, al final, va ser molt interessant perquè hi ha humor, hi ha bon rotllo i estem al mateix nivell i jo no hi vaig de res ni em crec la pera llimonera, que aquesta és una altra. Aquesta és una altra que sí que m’agradaria comentar-vos: la vida és molt llarga i amb la gent que un coneix un mai no sap al final. O sigui, jo sí que crec en el karma. De fet, el meu primer àlbum de música electrònica es diu ‘Karma’, que us convido que l’escolteu si us mola. I era una mica una reflexió sobre com actuem amb la gent. Si tenim mal rotllo, si anem amb un ‘flow’ rar i malament, al final això ens passarà factura al llarg de la vida. Us ho dic de debò. D’altra banda, si som, no ho sé, agradables, empàtics, si intentem ser bona gent i, sobretot, una mica humils amb l’ego, que per descomptat tots tenim ego. Jo soc el primer que també té ego i crec que l’ego és una part una mica important també com a artista per desenvolupar-te: al final vols que la teva música l’escolti la gent, hi ha un component de l’ego important. Aleshores, sí que crec que l’humor és bàsic. I ser, no ho sé… Ser maco.

Mariela. Hola, Lucas, em dic Mariela. Avui dia hi ha molts artistes, com ara en Bizarrap, que utilitzen ordinadors a casa seva per fer música. Aleshores, voldria saber com ha evolucionat aquesta tecnologia per fer música.

Lucas Vidal. Per descomptat, a mi m’ha canviat la vida, tia. És a dir, m’ha canviat la vida, tal qual. Jo recordo que, quan viatjava molt entre Los Angeles i Madrid, no podia viatjar amb ordinadors portàtils i era un embolic. Necessitava molta memòria de l’ordinador i, amb totes les llibreries de sons electrònics i la resta que tenia, no em donava. I avui dia amb aquest ordinador, ho tinc tot a dins i puc viatjar amb tren, puc estar treballant, és que és molt fort, des d’un bar. Intento no fer-ho gaire perquè dono la nota que flipes. La gent diu: «Aquest paio…?». Però, bé, m’assec al bar, em poso aquí com dues pantalles addicionals… És aquest setup, porto això, em poso uns AirPods així i a treballar i a fer pel·lícules. Ara estic fent una pel·lícula amb Glenn Close, una actriu meravellosa. I de vegades treballo, ja et dic, des de l’avió. A l’avió, me la poso i estic amb la pel·li americana fent-ho des d’aquí. Aleshores, la tecnologia per descomptat que, per mi, ha estat una meravella. I, sobretot, també l’accés a l’aprenentatge. És clar, quan vaig començar la meva carrera crec que no hi havia YouTube. O sigui, ja soc gran, mare meva. No soc tan gran. Però, bé, el cas és que, és clar, al final els recursos eren molt limitats. Ara vols saber alguna cosa i tens accés i accés directe. És una meravella.

Jo veig vídeos, tutorials, de música electrònica, veig un munt de tot el que surt nou. M’estic reciclant constantment, inverteixo molt de temps i això és gràcies a la tecnologia, a què vagi internet ràpid i, després, els programes que utilitzo, al final, són una eina que m’ajuda a passar la meva idea, una idea, ràpidament al piano o a l’orquestra o al so, al tall musical que faci. Aleshores, tot aquest procés ara és rapidíssim, és a dir, és pràcticament… Bé, ho hem vist abans amb l’exemple que hem fet. Finalment, parlant de la tecnologia, tot el que són les converses amb directors i directores és que ja les faig a través d’internet. És una meravella. Recordo fa poc que vaig tenir una reunió amb Lee Daniels, amb el director amb què estic treballant, que ell és a Los Angeles, la supervisora ​​musical era a casa seva a Madrid, l’editor musical era a Nova York i hi havia una altra persona que no sé ni on era, i tots estaven escoltant a temps real el que jo estava fent amb el meu programa. Aleshores, això fa deu anys era impensable.

Blanca . Hola, Lucas, com estàs? M’agradaria preguntar-te: de tots els actors i cantants que has conegut al llarg d’aquests anys, a quin és el que t’ha fet més il·lusió conèixer i si ens podries explicar alguna història que t’hagi passat amb ells.

Lucas Vidal. Bé, recordo quan vaig conèixer Henry Cavill, que estava fent una pel·lícula d’acció amb ell. Aleshores no era Superman, però el paio, vaja, és que semblava Superman. O sigui, el veies i deies: «Aquest paio…». I vaig estar de festa sortint amb ell a Madrid. Va ser molt divertit. I Bruce Willis també. Home, conèixer Bruce Willis i estar amb ell al set de rodatge la veritat és que mola. Me’n recordo d’una altra anècdota: jo estava fent la pel·lícula ‘Steve Jobs’, que després no la vaig poder acabar perquè em va sortir un altre projecte i, llavors, vaig anar al rodatge i hi havia Ashton Kutcher, que sempre han dit… Ara ja no, però quan era més jove, deien que em semblava a Ashton Kutcher. I en un moment donat ens vam veure tots dos i, és clar, jo vaig veure Ashton Kutcher i vaig dir: «Ostres, és que som idèntics, és que realment és molt fort». I ell em va veure i estic convençut que va pensar: «Segur que el lleig aquest es pensa que s’assembla a mi, però no ens assemblem en res». I aquesta va ser una anècdota molt curiosa. Va ser encantador ell. I, després, bé, a Espanya és que hi ha artistes meravellosos, hi ha actors, actrius, amics. Bé, Cayetana Guillén és íntima i m’ho passo genial amb ella. Belén Cuesta és un amor. Tenim, jo ​​crec, la sort, a la indústria espanyola, de tenir gent supersimpàtica i molt interessant.

Máximo. Hola, Lucas, soc en Máximo i, bé, jo toco el saxofon des que tenia vuit anys i vaig al conservatori. M’agradaria preguntar-te com pots aficionar els xavals com jo a escoltar música clàssica i compositors tan grans com ho van ser Beethoven, Mozart o Txaikovski.

Lucas Vidal. Escolta, és genial que toquis… Toques el saxofon alt o el tenor o quin?

Máximo. L’alto.

Lucas Vidal. L’alto? I fa molts anys que el toques?

Máximo. Sí, des dels vuit anys.

Lucas Vidal. I com et va donar per això?

Máximo. Doncs no ho sé, és com… Vaig veure aquest instrument, vaig sentir algunes de les peces més famoses i em va encantar. Va ser com a primera vista i, no ho sé, és una cosa que ho vaig sentir molt a dins i vaig dir: «Aquest és l’instrument que he de triar».

Lucas Vidal. Genial.

Máximo. I així he estat durant aquests anys, donant-li, posant-li hores i bé.

Lucas Vidal. I toques jazz també, o quin estil toques?

Máximo. Obres contemporànies i després ja m’agrada agafar alguna obra de piano i recompondre-la per a saxofon.

Lucas Vidal. Què bo. Molta sort, eh? Molta sort i continua allà tocant i donant-li dur, que ja veuràs com ho gaudiràs tota la teva vida. Bé, molt bona pregunta, Máximo. Jo ho aplico amb els meus propis fills. Ara tinc dos nens petitets, de tres i cinc anys. I cada dia, quan els porto a l’escola, poso música clàssica. I, des que van néixer, veuen ballet, a YouTube, en comptes de… O sigui, també veuen ‘Peppa Pig’ o alguna història… Però sempre els he, d’alguna manera, educat que, veient ballet, que és divertit … Doncs ‘El trencanous’ de Txaikovski. Tu veus el ballet de ‘Trencanous’ a YouTube i, al final, és bonic, és divertit, passen coses… I, és clar, com més petit siguis, d’alguna manera, més ho interioritzes, per dir-ho. És clar, si tu t’hi acostumes… I ara els meus fills em demanen que els posi ‘El llac dels cignes’. I em diuen: «Escolta, no, pare, avui ‘Trencanous’ no. Avui ‘El llac dels cignes’». Però també veuen els dibuixos normals. Pocs, però també. Aleshores, jo crec que aquest missatge, sobretot als pares i mares que ens estiguin veient… Es pot començar des que són molt petitons i és molt fàcil. És a dir, avui tenim accés a la música així, amb un munt de plataformes. Posa’ls Brahms portant-los a l’escola, o estudiant. Si el meu fill o filla està estudiant, va, poso Beethoven o el porto a un concert de música per a cinema, que ara n’hi ha un munt. El porto a l’auditori. El porto a l’òpera. I per això al final acabes enganxant. Aleshores, crec que d’alguna manera els pares poden ajudar.

I després a la gent de la teva edat també es pot. És més difícil. Jo crec que és més difícil, també amb les xarxes socials i la resta, que tot voleu que vagi molt ràpid. Crec que és una mica complicat, però, al final, escolta, si un fa l’exercici de dir: «Va, avui estaré una hora i posaré música clàssica, però és que demà posaré música africana i demà passat posaré, jo què sé, música xinesa». Al final crec que tot és interessant i, per descomptat, almenys a parer meu, la música clàssica sí que, d’alguna manera, eleva l’ànima. Aleshores, per això jo sempre intento animar sobretot els joves que sentin música clàssica i que està molt bé i que mola. O sigui que no és una cosa dels avis, que és un rotllo. No, no, no, és divertit. És qüestió de començar. Com tot, com quan comences amb la bici: és clar, primer has d’aprendre i fer-ho moltes vegades i després ja t’agrada la bici. Doncs el mateix amb la música clàssica.

Berta. Hola, Lucas, em dic Berta. Soc ballarina, he estudiat la carrera de Ballet Clàssic i, com ens has comentat abans, a través de la teva tia i de la teva cosina tens molta connexió amb aquest món i has compost música per a ballets i tal. M’encantaria que ens expliquessis una mica més sobre el procés o la teva experiència amb això.

Lucas Vidal. Ah, quina bona pregunta, Berta. I, bé, enhorabona, és genial que hi siguis donant-li en aquest meravellós món del ballet, que jo ho vaig intentar, però és que soc molt… Jo crec que soc mig camacurt i no donava una mica el perfil. El cas és que, bé, al món del ballet sí que jo crec que és una mica diferent del món de les pel·lícules. De fet, ara estic fent un ballet sencer amb la Companyia Nacional de Dansa, amb Joaquín de Luz. I el procés… Bé, és a dir, parteixo d’una història, però després jo tinc una mica la llibertat de compondre el que vulgui, d’alguna manera. Aleshores, el que vaig component ho vaig compartint amb el coreògraf. Aleshores, per exemple, faré una escena. Imagineu-vos que de sobte faig… I el coreògraf ho sent i fa… No sé, jo soc molt dolent ballant. I, de cop i volta, em diu: «No, aquí fes-me un tatan. Fes-me dos tatan». Aleshores, jo dic: «D’acord, doncs el canvio». Enteneu? Aleshores, aquest procés, a part de ser una bogeria i molt divertit, requereix determinats punts o sonoritats que li permetin al ballarí no perdre’s. És clar, si jo tinc dos minuts d’una nota… El ballarí necessita un cert ritme. Aleshores, això és el que sí que, en ballet, faig. I, per descomptat, crec que és el que més m’agrada. Sincerament, així, entre nosaltres, el món del ballet… Ara he fet una sarsuela també, amb Boris Izaguirre, molt divertida. Tot allò que és espectacle m’encanta. Em diverteix molt.

Vanesa. Hola, Lucas, em dic Vanesa. Jo tinc una filla que estudia Música a la universitat, a Liverpool. Aleshores, ara estic de l’altra banda, com explicaves tu dels teus pares i com t’han donat suport. La pregunta que t’he de fer: ella està a primer any d’universitat i així com molts volen com fer la seva passió en música, quina paraula li diries…? Una sola paraula o un sol consell que faci que, amb tot el talent que hi ha ara i tota la competència, pugui sobresortir o destacar, just a la universitat, per poder obrir-se camí.

Lucas Vidal. Molt bona pregunta. Temps. Temps. Aprofitar… Bé, has dit una paraula. Bé, aprofitar el temps. Però temps. Tot som temps. Aleshores, per a aquells estudiants que ens estiguin sentint, crec que és intentar aprofitar el temps. Aprofitar el temps al màxim. Intentar trobar aquesta passió. Què us agrada? Doncs no ho sé: «M’agraden les cadires». Jo què sé. Imagina’t que de sobte el món de la intel·ligència artificial fa que al final jo em quedi sense feina. Però jo tinc una passió per les cadires. Què faria jo? Quantes menes de fusta diferents hi ha? Quants materials hi ha? Com es fa una cadira? Amb qui em puc veure? Veureu vuit mil tutorials de les cadires i quines cadires diferents puc fer. Aniria a empreses de cadires. Al final acabaria tenint una botiga de cadires. És que ho tinc claríssim. Com deia abans: jo no crec en el talent. O sigui, crec que una mica de talent cal tenir. Una miqueta, una miqueta. Però és aprofitar el temps, aprofitar les oportunitats. Un pot tenir sort en un moment donat, però la sort no es repeteix, de debò. O sigui, jo recordo quan… Us explicava abans que parlava amb gent i enviava e-mails. No em coneixia ningú i se’m tancaven totes les portes i, potser, de cent portes s’obria una porta i passava al següent estadi. I després cent portes més tancades i se n’obria una altra. I, de cop i volta, escolta, hi ha cent portes i hi ha dues portes obertes. I ja tu tries. I ja arriba un moment en què ets tu qui obre les portes. Però, per obrir aquestes portes, has de passar per això. És a dir, és que és així, és que no…

Lucas Vidal. De veritat, és a dir, des del meu punt de vista. Crec que és molt difícil poder un desenvolupar-se sense haver fet molt de temps en allò que li pugui agradar. Digues-li-ho a la teva filla, eh?

Vanesa. Sí, li ho diré.

Pablo. Hola, Lucas. Em dic Pablo. Bé, jo soc pianista, productor i també m’encanta orquestrar i tal. I, bé, escoltar la teva trajectòria per mi és increïble. Que hagis anat a Berklee, que hagis anat a Juilliard, gravar a Abbey Road. Jo crec que és el somni de massa persones, incloent-m’hi, òbviament. Hi ha alguna cosa del que et penedeixes en la seva trajectòria, que diguis: «Hauria d’haver fet això» o «Per què no ho vaig fer a temps?»? Una cosa així que pugui servir com a consell per als que estem començant i estem apassionats en la indústria.

Lucas Vidal. Doncs, mira, Pablo, m’hauria encantat tocar la bateria. Em penedeixo de no haver-la tocat. Em vaig dedicar tant a la música clàssica i estava tan obsessionat… Jo era una cosa… Quan era petitó, jugava els LEGO. Tenia un munt de discos dels meus pares i l’única cosa que hi havia era música clàssica. Aleshores, és clar, el meu problema era quina versió de la ‘5a Simfonia’ de Txaikovski em posava. O sigui, era una frikada. I llavors m’ho posava i ho sentia. I després deia: «Vinga, ara, Mahler». O, jo què sé: «Tota aquesta setmana estaré amb Ravel». I, aleshores, mentre jugava, ho anava sentint. Aleshores, té una part positiva, que és que la música clàssica m’encanta, però, home, el que és negatiu és que no vaig tenir l’ocasió d’aprendre altres instruments que no fossin més clàssics, com el cas de la bateria. M’hauria encantat. És que a més soc incapaç. O sigui, home, una mica de ritme tinc, no? Però veig allà els bateries quan gravo amb ells i me’n penedeixo de no haver après. Però, bé, mai és tard, mai és tard i, a veure, quan tingui una mica de temps, si aprenc almenys a tocar els congos.

Sofía. Hola, Lucas, em dic Sofía i la meva pregunta era si hi ha alguna vegada que t’hagis plantejat deixar el món de la música perquè els teus projectes no hagin sortit i quina ajuda o quin consell li podries donar a una persona que estigués passant per una cosa semblant.

Lucas Vidal. Bé, la veritat és que mai m’ha passat perquè sempre he tingut molt clar que el que m’agradava era la música. Tampoc no sé fer gaires coses més. Aleshores… Bé, de fet, em vaig canviar a una escola per fer E-3, que és Dret i Empresarials, per entrar en una universitat. Però després va ser evident que no, que el que m’agradava era la música. I, bé, jo sí que he tingut la sort que, en tots els moments en què ho he passat malament, incloent-hi el càncer, he vist l’oportunitat. Crec que això és el que m’ha salvat a mi de sentir-me malament o d’estar fet pols, sobretot també per la pressió que hi ha, almenys al món del cinema i de la música. Aleshores, jo cada vegada que em deien que no, Sofía, deia: «Saps què? Doncs sí». On és l’oportunitat del no? En el sí. Aleshores, el meu consell és clar: si un deixa el que fa en qualsevol moment de la seva vida, perquè la vida és molt llarga, escolta, on és l’oportunitat? Que fas una altra cosa. Que interessant. Com us deia abans, jo el 2016 vaig deixar el cine. Tenia un munt de pel·lis i pel·lis americanes fantàstiques i tal i vaig dir: «No, no, ho deixo. Necessito dos anys o tres anys per ficar-me més a la música electrònica». I gràcies a això, en aquell moment que vaig dir que no, l’oportunitat va sortir de fer-me més fort en el tema de l’electrònica, de manera que ara puc fer projectes d’electrònica, àlbum, una òpera o el que sigui. És talent? Una mica. Però, sobretot, és això, és a dir: «No, jo ho aconseguiré, jo ho faré».

Javier. Hola, Lucas, em dic Javier i estic estudiant Indústria Musical. I m’agradaria saber una mica quines han estat les principals diferències que has pogut veure en passar de fer cinema i portar vuitanta persones a ara estar treballant en el teu projecte amb l’electrònica. Quines són les principals diferències que has pogut apreciar i què t’ha cridat per anar més cap a l’electrònica?

Lucas Vidal. Bé, Javier, bona pregunta. Per mi, qualsevol projecte és diferent. En el cas de l’electrònica o fer… Ara jo estic preparant un disc orquestral, amb piano i la resta. És que hi tinc una llibertat absoluta a l’hora de compondre. És a dir, faig el que vull, mentre que, si faig una òpera o un ballet, o fins i tot una pel·lícula o una sèrie, sempre segueixo una mica un guió o una història. En el cas de les sèries i del cinema, és molt evident i m’he d’ajustar. Dit això, m’encanta i m’apassiona. És que m’ho passo molt bé. Arribo, com us deia abans, em prenc un te al matí i començo a fer. Aleshores, m’agrada també canviar. Dir: «Va, doncs ara, al matí, estaré amb aquest projecte o aquesta pel·lícula o aquesta sèrie. A la tarda, estaré fent música electrònica. No sé, a la nit, abans d’adormir-me, veuré en DJ Tennis, que és un DJ que m’encanta, i a veure quines tècniques utilitza. I ho provaré aquí i allà». Aleshores, bé, això és el que més m’agrada, que té una part negativa i és que també tinc un punt molt friqui i he de reconèixer que, quan estic a internet i em surten anuncis de trastos nous electrònics, me’ls compro i em deixo una pasta allà. Tinc el meu estudi ple de trastos. Però després els aplico també a les sèries o pel·lícules que estigui fent. Em flipa. La veritat és que la música electrònica m’encanta i casa molt bé també amb la música orquestral. De fet, bé, a la majoria de les bandes sonores que he fet hi ha un component orquestral i també electrònic.

Carmen. Hola, Lucas, la veritat és que m’ha encantat escoltar-te i em preguntava, si haguessis de posar una banda sonora a la teva vida, quina seria?

Lucas Vidal. Bé, jo crec que seria un cúmul de notes i de… O sigui, hi ha moments en què he estat molt content. Hi ha altres, com és lògic, que estàs més trist, però, bé, jo crec que soc una persona molt alegre i amb molta energia, això sí. I, després, no ho sé… O més que energia, amb molta passió. És que m’agrada molt el que faig i també m’agrada animar gent que faci també el que li agrada. Aleshores, jo crec que seria una mica més gran, no sé, com un to més gran, no? Aquest és el to més gran i aquest és el més petit. O sigui, jo no em veig aquí. No, aquí no em veig. Em veig en alguna cosa com amb ritme. No ho sé, provaré alguna cosa. És que no sé com seria viure la meva vida. Suposo, també, que alguna cosa aguda. I el que sí que faria és afegir molts efectes sonors. Aleshores, potser podria fer alguna cosa com si poso això així. Vegem. I afegiria aquest pianet que acabo de gravar, amb efectes. Podria fer potser una cosa així. I després potser podria ficar una base més electrònica. Vegem. Mira, Mallet Flux, això mola. Això a ‘Elit’ crec que ho vaig utilitzar molt. A veure.

I ara, potser, un kick. A veure, anem aquí. Un momentet. Mira, ‘Cycles’, això sí que mola. Ja està. D’acord. Ara aquí. ‘Auras’ també mola. És que hi ha coses… A veure. Vaig ficant sons electrònics. Veieu una mica el que estic fent, no? Potser dic: «Doncs aquest no mola, però a veure aquest altre». I vaig provant i vaig canviant les… És molt divertit. ‘Lost Loops’ es diu aquest. Això mola. Vegem. Això sí que és experimentar. A veure. I ara ja ho posaré perquè ho tingueu bé. Trauré aquí, ho netejaré, trauré els baixos. I aquí ja és això. A veure. Bé, després afegiria… Si fos una pel·lícula…

I ara, potser, un kick. A veure, anem aquí. Un momentet. Mira, ‘Cycles’, això sí que mola. Ja està. D’acord. Ara aquí. ‘Auras’ també mola. És que hi ha coses… A veure. Vaig ficant sons electrònics. Veieu una mica el que estic fent, no? Potser dic: «Doncs aquest no mola, però a veure aquest altre». I vaig provant i vaig canviant les… És molt divertit. ‘Lost Loops’ es diu aquest. Això mola. Vegem. Això sí que és experimentar. A veure. I ara ja ho posaré perquè ho tingueu bé. Trauré aquí, ho netejaré, trauré els baixos. I aquí ja és això. A veure. Bé, després afegiria… Si fos una pel·lícula…