En quina mesura depèn de tu la teva felicitat?

Mónica Esgueva. Hola.

Robert Waldinger. Hola.

Mónica Esgueva. Doctor Waldinger, Robert. Soc la Mónica Esgueva, experta en atenció plena i desenvolupament personal. És un plaer ser aquí avui amb tu per tractar un tema tan important com la felicitat.

Robert Waldinger. El mateix dic. És un plaer. Gràcies per convidar-me.

Mónica Esgueva. Robert, ens podries parlar de l’estudi que vas començar a Harvard fa dècades? És l’estudi més llarg sobre el comportament humà i la felicitat. Ens el pots explicar amb més detall?

Robert Waldinger. És clar. En realitat, soc el quart director de l’estudi. Va començar el 1938 com a dues investigacions independents. Tant que cap sabia de l’existència de l’altra. Totes dues van començar a Harvard. Una investigació estudiava alumnes de la Universitat Harvard, adults joves de 19 anys a qui el seu professorat havia escollit com a exemplars dignes per a representar la humanitat. Pretenia ser un estudi sobre el pas de l’adolescència a l’adultesa primerenca. Havia de ser una mena d’estudi sobre el desenvolupament adult corrent. Ara ens fa gràcia perquè, si vols estudiar el desenvolupament adult corrent, no et limites a estudiar homes blancs de la Universitat Harvard, però en aquella època ho van fer així. Era un estudi sobre la prosperitat. Al mateix temps, a la Facultat de Dret de Harvard, un professor de Dret, en Sheldon Glueck, i la seva dona, una treballadora social que es deia Eleanor Glueck, van aprofundir en la delinqüència juvenil. En especial, en com els nanos nascuts en circumstàncies molt complicades, en el si de famílies problemàtiques, aconseguien mantenir-se lluny dels problemes i anaven pel bon camí. De nou, era un estudi sobre la prosperitat, però en aquest cas estudiava joves molt desfavorits.

Aleshores, el meu predecessor, en George Vaillant, va unir ambdues investigacions. Així, teníem un grup molt desfavorit i un altre de molt privilegiat. Però el més peculiar d’aquelles investigacions en aquell moment era que no estudiaven què anava malament. Quasi totes les investigacions se centren en malalties o en problemes de desenvolupament humà per poder ajudar qui els sofreix i els pateix. Però això era una investigació sobre què és el que prediu qui prosperarà a la vida. Finalment, hi vam incorporar també les parelles d’aquests nois, les seves dones i, ara, la seva descendència. Així que més de la meitat dels participants de l’estudi són dones i hi ha més de 2.000 persones, 724 famílies en total. Anem pel 85è any. És l’estudi més longeu amb les mateixes famílies que s’ha fet mai en la història de la ciència. El que vam descobrir en analitzar els factors predictius que propicien que les persones tinguin vides més llargues, sanes i felices va ser una sorpresa. Vam descobrir que tenir vincles forts i íntims amb altres persones ens fa més feliços. Això no és cap novetat, però sí que també ens manté sans. Al contrari, la gent solitària, que viu aïllada de la societat, desenvolupa malalties que són fruit d’haver envellit abans i viu menys que qui no estan sols i tenen relacions socials sòlides.

A l’inici, desconfiàvem de les nostres pròpies dades. Pensàvem: “Com pot ser veritat? Té sentit que siguem més feliços per tenir relacions més properes, però com han de predir, aquestes relacions properes, que tinguem menys probabilitats de desenvolupar una malaltia de les artèries coronàries, artritis o diabetis del tipus dos? Com ha de ser possible?”. Aleshores, altres estudis van començar a obtenir els mateixos resultats. Aquesta és la clau, ja que cap estudi pot demostrar un descobriment com aquest pel seu compte. Cal que diverses investigacions es dirigeixin cap al mateix per poder tenir la certesa que és una veritat científica. Ara, és un descobriment consolidat que les bones relacions fomenten la salut física i la longevitat. Com funciona? Els darrers deu anys, ho hem estat intentant entendre al nostre laboratori. La millor hipòtesi amb què treballem és que les relacions ens protegeixen de l’estrès crònic. Sabem que la vida està plagada de moments i situacions estressants. M’explico. Ara mateix, tenim una conversa agradable, però d’aquí una hora em pot passar alguna cosa estressant que faci que em torci i que el meu cos reaccioni. Aquest entrarà en allò que anomenem el mode de “lluita o fugida”, durant el qual s’accelera el pols, potser començo a suar, pot ser que se m’acceleri la respiració… Sabem que, quan augmenta la circulació d’hormones de l’estrès, també augmenta la inflamació.

És normal. És bo que el cos sigui capaç de fer això per gestionar l’estrès. Però el nostre cos hauria de tornar a l’equilibri una vegada desapareix l’estrès. Segur que t’ha passat algun cop, que, quan et passa alguna cosa dolenta, te’n vas a casa i parles amb una amiga. Jo, quan arribo a casa i ho explico a la meva dona, de seguida noto que el cos se’m relaxa. Això és el que hauria de passar. Creiem que el que li passa a la gent solitària, a la gent aïllada, és que no torna mai a l’equilibri, al punt de partida, sinó que roman en un estat basal de “lluita o fugida” constant. Per això tenen majors nivells d’hormones de l’estrès, d’inflamacions cròniques, i això acaba destrossant els sistemes corporals amb el temps. Així és com les relacions influeixen en les artèries coronàries i les articulacions, per exemple. És una de les maneres que tenen les relacions d’ajudar-nos a regular les emocions negatives.

Mónica Esgueva. Existeix gent introvertida i gent extravertida. Ens pots donar alguna eina per enfortir les nostres relacions, independentment de la nostra personalitat?

Robert Waldinger. És molt important que en parlem perquè hi ha tot un espectre que va des de la timidesa extrema, ser molt introvertit, a ser extravertit. Ser tímid és d’allò més normal i està bé. A la nostra cultura, parlo del cas dels Estats Units, es valora més l’extraversió. L’extraversió ens sembla meravellosa. Però, en realitat, ser extravertit no té res d’especial. I ser tímid té moltes coses bones. Sabem que els introvertits necessiten menys persones a la seva vida per sentir-se satisfets, per ser feliços. Es valen de la seva pròpia energia, es recarreguen estant sols i dedicant-se temps a si mateixos. Els extravertits reben la seva energia dels altres, així que necessiten molta més gent a la seva vida. Però no hi ha una cosa normal i una altra anormal. Defensem que, siguis introvertit o extravertit, tothom necessita, com a mínim, una o dues relacions segures, dues relacions d’aferrament segur, diguem-ne. Relacions en què sentis que hi ha algú a qui puguis trucar i que hi serà quan faci falta. Durant el nostre estudi, en un cert punt, vam preguntar als nostres participants a qui trucarien en plena nit si estiguessin malalts o espantats. Els vam demanar que fessin una llista de la gent a qui trucarien. Quasi tots els participants tenien diverses persones a la llista, però hi va haver gent que no hi va poder apuntar ningú. Inclús gent que estava casada no va ser capaç de dir cap persona a qui trucaria en plena nit.

Pensem que tots, siguem tímids o l’ànima de la festa, tots necessitem una o dues relacions d’aferrament segur, relacions segures. La resta depèn de cadascú, de la teva personalitat, del teu caràcter i de les teves necessitats. La gent tímida pot voler tenir cura de menys persones i parar-hi atenció per mantenir aquestes relacions. A la gent extravertida li pot agradar més unir-se a clubs, estar en situacions en què hi hagi molta gent… Per exemple, a mi no m’agraden les discoteques abarrotades amb la música a tot volum, però al meu fill petit li encanten i surt sempre que pot. Encara més, li agrada Madrid. Li encanta venir a Madrid perquè hi ha un munt de llocs així. Tenim un caràcter molt diferent, però està bé. Aquesta és l’espurna de la vida i el que fa que la nostra relació sigui especial.

Mónica Esgueva. Tens algun consell aplicable a qualsevol, que valgui per a tothom que ens estigui veient avui?

Robert Waldinger. Sí. Un dels descobriments de la nostra investigació va ser que la gent que més feia per mantenir les seves relacions era més feliç i tenia millors relacions. Per exemple, quan jo tenia 20 anys, em pensava que no havia de fer res per tenir amics. Els meus amics eren els meus amics. Sempre serien els meus amics. No m’hi havia d’esforçar. Però vam constatar que molta gent tenia bones relacions que es diluïen, que desapareixien, no perquè hi hagués problemes a la relació, sinó perquè les desatenien. Vam observar que la gent que mantenia bones relacions tenia petites mostres d’atenció sovint. Coses tan petites com trucar a un amic, enviar-li un missatge només per saludar o trucar-li per telèfon, enviar-li un correu i, en particular, treure temps per fer un passeig, per prendre un cafè, per anar a un partit de futbol junts… Qualsevol cosa, però fer plans de manera habitual amb la gent que vols mantenir a la teva vida quotidiana. Una altra cosa que ajuda molt és establir rutines amb algunes persones comptades. Per exemple, vaig escriure el llibre “Una bona vida” amb el meu coautor, en Marc Schultz. En Marc i jo treballem junts des de fa més de 25 anys, però també som amics. Cada divendres al migdia, ens truquem i parlem per telèfon de la nostra investigació i escrivim junts.

Vam escriure diversos capítols del llibre junts per telèfon. Però també parlem de les nostres famílies, de les nostres vides, de la nostra salut… De tot. Ens mantenim al dia l’un a l’altre. Aquesta trucada setmanal és molt important. Implica que un dels dos l’ha de cancel·lar si no hi pot haver trucada. Això implica que parlem cada setmana, passi el que passi. Tenir petites rutines així ajuda, ja sigui amb el teu germà, amb els teus fills o amb la teva parella. Un altre descobriment és que a les relacions que es donen per fet, que s’estanquen, com la relació amb el teu cònjuge, amb la teva parella, ajuda molt reservar temps per no fer res més que gaudir de la vostra companyia mútua. Et poso un exemple. Quan els nostres fills eren petits, teníem un amic que ens va recomanar que tinguéssim cites de manera periòdica: “Sortiu els dos sols, contracteu una mainadera i que vingui tant sí com no”. Cada dijous a la nit, la mainadera arribava a les sis de la tarda i ens tocava cancel·lar-la si no havíem de sortir. Així que sortíem. Encara que anéssim a comprar bolquers. Sortíem a sopar, de vegades anàvem al cine, però ja era alguna cosa i era una oportunitat de parlar, de posar-nos al dia. Perquè, quan tens canalla, moltes vegades et converteixes en una mena d’equip i et limites a: “Tu fas el sopar i jo els banyo”. No hi ha temps per parlar de com estem com a parella.

Aquest és un altre exemple d’establir rutines per fer alguna cosa amb la gent que t’importa. Una altra cosa que sabem és que fer activitats amb gent és una bona manera d’entaular relacions. Posem que soc algú a qui li agradaria tenir més amics i que em sento més sol del que m’agradaria. La investigació ens diu que una de les maneres més fàcils d’entaular noves relacions és fer una activitat que ens importi, alguna cosa que ens agradi o que gaudim, alguna cosa que ens apassioni, però que ho fem amb altra gent, per veure aquesta gent de manera assídua una vegada i una altra. Podem fer voluntariat en alguna causa, com en un banc d’aliments o en una acció política contra el canvi climàtic, o unir-nos a un club de jardineria o a un club de futbol, el que sigui que ens agradi. Mentre ho fem amb altra gent, tindrem tema de conversa natural perquè ambdós estarem fent una cosa que ens agrada i aquesta és una de les maneres més fàcils de conèixer gent. Una altra manera que també ajuda molt la gent solitària és ajudar una altra persona. Dedicar-hi el teu temps i la teva energia és un bon mètode, en primer lloc, per sentir-te útil i també per sentir que la gent et valora. Pot ser donar classes a un nano a qui li costa llegir.

Pot ser ensenyar la teva llengua a la resta. Tu la domines, però hi haurà qui intenti aprendre-la. Com dic, ajudar els altres ens fa sentir-nos útils i, a més, sentir que els altres ens necessiten. I aquesta és una manera estupenda de combatre la soledat. Un altre consell que podria donar és parlar amb gent que no coneixes de res. Parla amb desconeguts. Descobrim que, molt sovint, coneixem gent només d’entaular una conversa en una cafeteria o al gimnàs. Van dur a terme un estudi amb usuaris del tren suburbà de Chicago, en què hi havia dos grups de subjectes. A un grup li van assignar agafar el tren a la feina i fer el que feien sempre: escoltar música, mirar les notícies al mòbil, llegir… Qualsevol cosa. A l’altre grup li van assignar parlar a un desconegut en pujar al tren. Van preguntar a tothom si creien que gaudirien del viatge i el grup que havia de parlar amb un desconegut es pensava que no. Després, els van preguntar si havien gaudit del viatge i la gent que va parlar amb desconeguts estava molt més contenta que els que havien fet el de sempre.

Això ens demostra que no prediem bé què ens farà feliços i que parlar amb desconeguts, entaular una conversa amb gent nova, encara que ens espanti una mica arriscar-nos, ens sol fer feliços i ens fa més feliços que si anéssim a la nostra.

Mónica Esgueva. Vas començar a investigar això fa molt de temps. M’agradaria saber si aquelles persones, els nostres besavis, els nostres avis, la gent amb qui vau començar la investigació, que van viure la Segona Guerra Mundial i la postguerra, tenien les mateixes metes que la gent d’ara.

Robert Waldinger. És una pregunta molt interessant. Les metes actuals no són del tot equiparables, però sabem que aquella generació, la generació de la Segona Guerra Mundial, es va criar durant la Gran Depressió i, després, molts van anar a la guerra. Van passar per coses traumàtiques. A molts els preocupava, sobretot, poder donar una bona vida a la seva família. Com és normal. Havien viscut en la pobresa, sabien què era i que la teva seguretat econòmica es pot esvanir en qualsevol moment. Inclús la seguretat mundial es pot esfumar si declaren la guerra al teu país. Per això, per a molta gent, el seu interès principal era tenir una bona vida, que la seva vida tingués sentit i que tinguessin alguna cosa per la qual viure. Volien donar una bona vida a la seva família. Això continua sent així. Aquest objectiu encara és vigent per a molta gent avui dia. Però ara parlem més d’autorealització. Parlem més d’atènyer tot el nostre potencial com a individus. Insistim, com a mínim a la cultura occidental, en l’individu. Crec que a les generacions anteriors, en particular a la Segona Guerra Mundial, reforçàvem més la idea de societat, el benestar social i el bé comú. Crec que ara, al jovent, a la gent millennial i, sobretot, a la generació Z, els preocupa de nou el benestar col·lectiu, especialment quant al canvi climàtic. Els meus fills em diuen: “La vostra generació l’ha feta bona. Us heu carregat el clima!”.

Estan molt conscienciats amb la salut del planeta i de les societats. És una conscienciació que la meva generació, la generació del baby-boom, no ha tingut.

Mónica Esgueva. Què va passar quan vau preguntar al jovent per les seves metes? Em sembla que els seus objectius són molt diferents del que comentes.

Robert Waldinger. Sí. Vam fer una enquesta. La primera enquesta va ser el 2007 a milers de millennials d’uns 20 anys. Els vam preguntar pels seus objectius a la vida. A l’enquesta, més del 80 % va dir que volia ser ric. No tenir seguretat econòmica, no, sinó ser ric. La meitat va dir que volia ser famós. És una barbaritat. Aspiren a coses molt diferents. Ser famós és estrany com a meta. Un altre grup va dir que volia destacar a escala laboral. Ens vam tornar a reunir amb aquesta gent el 2017, és a dir, deu anys després, i els vam fer la mateixa pregunta. Ja no n’hi havia tant que volguessin ser famosos, però molts volien ser rics i destacar a la feina. Continuaven tenint les mateixes metes, encara que a l’Índex Global de la Felicitat que publica l’ONU cada any no hi consten com els objectius més freqüents per tenir una bona vida. Les metes més habituals al món estan relacionades amb el suport social, l’accés a una sanitat de qualitat, la llibertat de prendre decisions vitals… Aquestes són la mena de coses que la gent diu que necessita per tenir una bona vida, no fama i diners. Així que sí, ens va sorprendre bastant llegir aquestes metes. Espero que estigui canviant de nou, ara que aquests problemes mundials són cada cop més evidents i requereixen esforços comuns per solucionar els nostres grans problemes.

Mónica Esgueva. Tornant a l’actualitat, o continuant amb això, ara sembla que hi ha un problema creixent a la nostra societat amb el món digital i les xarxes socials. Sembla que, en comptes d’apropar-nos, ens allunyen. Què pots dir sobre això?

Robert Waldinger. És molt preocupant. Sé que això s’està investigant molt, com les interaccions al món digital ens afecten com a humans. Ja en sabem alguna cosa. Encara hi ha molt per investigar, però els primers resultats suggereixen que la nostra manera d’interactuar al món digital influeix molt en si el nostre benestar millora o empitjora. Han descobert que, quan fem servir les xarxes socials activament per contactar amb altra gent, ens fan feliços. Millora el nostre benestar. Et poso un exemple. Un dels meus amics, durant la pandèmia, al confinament, va reprendre el contacte amb els seus amics de l’escola, de primària, de quan tenia vuit anys. Els seus amics i ell ara prenen el cafè cada diumenge al matí per Zoom. Es prenen un cafetó, parlen de la seva infantesa i s’ho passen d’allò més bé. A ell, fer servir les xarxes socials, en aquest cas Facebook, l’ha fet feliç. Però també s’ha comprovat que, quan consumim xarxes socials d’una manera passiva, és a dir, quan mirem els murs de Facebook i d’Instagram d’altra gent, som menys feliços perquè el que passa és que editem la nostra vida, seleccionem la nostra vida per a les xarxes socials. No hi pujo una foto dels matins en què em desperto trist, deprimit o pensant que la meva vida no té sentit. No publico aquestes fotos. Només publico fotos quan soc en una platja meravellosa, o a Madrid, passant-ho bé.

El problema rau en el fet que, encara que sapiguem que no és tota la veritat, ens pot fer sentir que a tothom li va genial i que la vida els somriu menys a mi. Un dels meus professors un cop va dir una cosa que em va servir molt. Va dir: “Sempre comparem el nostre interior amb l’exterior dels altres”. Sempre comparem la inconsistència i el caos que sentim amb l’aparença que ofereix la resta. Aleshores, quan consumim passivament el mur d’Instagram dels altres, ens hi comparem per a mal. I la nostra autoestima va baixant, ens deprimim, ens angoixem… Però, si som més actius en la nostra manera de fer servir les xarxes i quan ens separem del món digital, quan apaguem les pantalles, quan fem ambdues coses, ens sentim millor.

Mónica Esgueva. Què recomanes que fem en aquestes situacions? Quan et poses a mirar el mur, hi entres cinc minuts mentre fas cua per a alguna cosa i penses: “Faré temps mirant Instagram”, però, de sobte, ha passat mitja hora o dues hores.

Robert Waldinger. Sí, ja.

Mónica Esgueva. Què recomanes que fem?

Robert Waldinger. Dues coses. Una és fixar-te en què fas en línia. Estigues deu o quinze minuts fent el que fas normalment. Potser és mirar una xarxa social en concret. Després, fixa’t si et notes amb més energia. Et sents més optimista o et sents més cohibida, deprimida o fora de lloc? Si et fa sentir fora de lloc i malament, allunya-te’n. Allunya’t d’aquella plataforma i enfoca’t en les plataformes i les activitats que t’insuflen energia. El mateix passa amb les veus que escoltem, els influencers, els polítics, els famosos… Atura’t a pensar-ho i dona més valor a aquells que et transmetin esperança, que t’obrin al món i a la gent. Després, fixa’t en els que t’enfaden, t’espanten, et cohibeixen i allunya’t d’aquesta gent que t’aïlla del món. Podem tenir un paper molt més actiu a l’hora de decidir a qui dediquem la nostra atenció. El complicat és que aquests programes estan dissenyats per captar la nostra atenció, retenir-la i no deixar-nos anar perquè hi ha qui guanya diners per mantenir-nos-hi clavats. El camí de menys resistència és quedar-se enganxat a un programa concret, a una plataforma concreta. Cal ser més actiu i tenir més determinació a l’hora de dirigir la nostra atenció. És el millor consell que podria donar: fixeu-vos molt en això i a què dediqueu la vostra valuosa atenció.

Mónica Esgueva. Hem de ser més conscients del que fem i de com ens sentim quan ho fem.

Robert Waldinger. Això mateix.

Mónica Esgueva. Un altre problema present a la nostra societat és la soledat que sent la gent quan es jubila o la soledat de la nostra gent gran. Com es pot alleugerir?

Robert Waldinger. És molt complicat per a la nostra gent gran perquè s’enfronten molt a la pèrdua. Perdem la nostra parella, els nostres amics… Una queixa que sentim molt entre la gent gran és que tothom es mor. “Se’m moren els amics, se’m mor la família…”. La pèrdua forma part del procés natural d’envellir. Cal intentar ser més actiu a l’hora de fer amics, conèixer gent, entaular noves relacions, fins i tot amb gent més jove, si és possible. Ara hi ha programes, com a mínim als Estats Units, en què hi ha col·laboracions, una mena de grups de suport, entre ancians i criatures d’infantil, de quatre anys. El vell llegeix a la criatura de quatre anys i tothom gaudeix. La criatura s’ho passa bé, i l’ancià, també. És una manera de fer que la gent gran estigui en contacte amb persones d’edats diferents. De la mateixa manera, les persones grans també poden ser mentores del jovent, dels aprenents. Molts aprenents cerquen mentories i volen saber com altra gent va sortejar els alts i baixos, com es treballava abans o com compaginaven la vida personal amb la laboral. Hi ha moltes coses que la gent gran ja sap i que el jovent vol aprendre. Hi ha programes en què les persones grans s’ofereixen com a mentors del jovent.

També nosaltres podem fer companyia a la gent gran, sobretot a aquells que no poden sortir de casa. Alguns ancians no poden, físicament, sortir de casa i els costa més relacionar-se a causa d’això. Per a aquestes persones hi ha programes que els relacionen virtualment amb altres persones, però també pot anar gent a visitar-los i a passar temps amb ells. Tot això són maneres d’alleugerir la soledat. Una de les preocupacions de les societats més tradicionals és que les estructures familiars tradicionals s’ensorren. Unes estructures en què la gent gran té rols definits. Per exemple, a la Xina, la norma és que els avis criïn els nets mentre el grau intermedi, els fills, treballen. Però ara que el jovent de la Xina se’n va del poble a la gran ciutat per les oportunitats econòmiques que aquesta ofereix, els vells perden el seu rol de criar els nets i els fills no tenen qui els ajudi a criar-los. L’enfonsament d’aquests patrons socials tradicionals s’ha convertit en una preocupació creixent i aviva la soledat entre els ancians. Això mateix ocorre també a l’Índia i la gent hi està molt preocupada.

Mónica Esgueva. Avui dia, parlem molt de relacions tòxiques. M’agradaria aprofundir en què fa que una relació sigui bona, sana i satisfactòria. Què ens en pots explicar?

Robert Waldinger. Sabem que les relacions ens aporten tota mena de coses. Això és important perquè és molt fàcil pensar que ho hauríem de tenir tot en una sola relació, per exemple, una relació romàntica, però no és cert. Existeix tot un ventall de què ens poden aportar les relacions. Evidentment, ens poden brindar aquesta sensació d’intimitat. És important sentir que puc confiar en algú, que li puc explicar les meves preocupacions, que m’aconsellarà quan em preocupi alguna cosa de la vida, algú de la meva família o la meva feina. Tenir un lloc segur i algú de confiança amb qui compartir les meves preocupacions és molt útil, però les relacions ens aporten moltes més coses. Tinc amistats només per diversió, per passar-ho bé. Anem a mirar el futbol. Tinc amics amb qui surto en bici. També tinc amics amb qui surto a sopar perquè ens agrada el bon menjar, així que anem a restaurants d’alt nivell a Boston. Hi ha moltes maneres de divertir-se, moltes activitats. Tinc altres amics que són els meus amics intel·lectuals, amb qui compartim idees i debatem. Els amics ens aporten una sensació d’identitat, de qui som. La gent amb qui estic em fa sentir que soc al meu lloc, que formo part d’una comunitat, d’un grup. Això és importantíssim per a tothom. Tothom necessita sentir que és part d’alguna cosa.

A més, hi ha amics que ens posen a prova. Tinc amics que em diuen la veritat, encara que no m’agradi sentir-la. I ho agraeixo. De vegades, fa mal, però volem amics que ens diguin el que pensen. No cal que ho facin tots els amics, però ajuda que, com a mínim, una o dues persones al món ens diguin la veritat i ens diguin el que no ens diu ningú més. També és important tenir coneguts. Que la gent sàpiga que existeixes resulta molt útil. La major part de les vegades, no són les nostres amistats íntimes les que resulten útils, sinó la gent a qui gairebé no coneixem. Van dur a terme un estudi sobre gent que cercava feina i van descobrir que tens més probabilitats de trobar feina per un conegut que per un amic íntim. Això es deu al fet que els coneguts pertanyen a una xarxa diferent i és una comunitat diferent de la de les nostres amistats íntimes. Va molt bé tenir relacions causals. S’hi inclouen la persona amb qui parlem al matí a la cafeteria, el carter o el de la botiga. Amb tot això vull dir que les relacions ens aporten tota mena de beneficis.

Al llibre no aprofundim en les relacions tòxiques perquè sabem que totes les relacions importants comporten dificultats o, com a mínim, diferències amb la gent. Sempre hi ha diferències o conflictes amb algú que ens importa: un germà, una parella, un bon amic… És normal no estar d’acord. L’important és trobar la manera de solucionar els desacords, de resoldre’ls de manera que no hi hagi guanyadors o perdedors, sinó que en sortim amb la sensació que ens hem entès millor. Quan ho fem, la relació s’enforteix. Una de les coses de què parlem al llibre és de la importància de treballar les relacions i de superar les dificultats. Però, quan intentem treballar les dificultats i no ho aconseguim, és quan ens trobem en una relació que ens fa sentir malament i que, de vegades, anomenem “relació tòxica”. Algunes d’aquestes relacions cal acabar-les i allunyar-se’n. Cal allunyar-se de les relacions en què hi ha violència, por, intimidació… En aquestes relacions, és importantíssim arribar a un lloc segur. Cal cercar refugi i aïllar-se de la relació tòxica. Però l’important és intentar superar les dificultats de la relació abans de llançar la tovallola.

Mónica Esgueva. Robert, a la vida, hi ha moltes coses que s’escapen del nostre control, però, amb tot, ens afecten. Molta gent es pensa que, per les seves circumstàncies o limitacions, la seva felicitat no és a les seves mans. Què n’opines?

Robert Waldinger. Hi ha molta cosa escrita sobre això. Hi va haver un estudi d’una psicòloga anomenada Sonia Lyubomirsky que buscava estimar en quina mesura la nostra felicitat depèn de nosaltres. Va recopilar dades de molts estudis diferents. Segons la seva estimació, el 50 % de la nostra felicitat, del nostre humor, depèn de la genètica. És el nostre temperament innat. Un 50 % s’escapa del nostre control. Tots coneixem gent que està alegre passi el que passi, fins i tot quan passen desgràcies. També coneixem gent que sempre està malament, inclús quan tot va bé. Això és el temperament innat. Lyubomirsky estima que la meitat de la nostra felicitat és temperament innat i que al voltant del 10 % de la nostra felicitat ve determinada per les nostres circumstàncies actuals, és a dir, si estic passant un mal moment. Així que el 40 % de la meva felicitat és a les meves mans i la puc millorar. És molt important. El 40 % és una xifra considerable.

Mónica Esgueva. És molt.

Robert Waldinger. Sí. Podem fer de tot per ser més feliços a la vida, però hi ha una base de caràcter, de temperament, de personalitat amb què naixem. De vegades, ho anomenem el “set-point” de la felicitat.

Mónica Esgueva. És quasi com una predisposició, oi?

Robert Waldinger. Sí.

Mónica Esgueva. En el teu estudi, preguntes als participants a la fi de la seva vida de què es penedeixen més.

Robert Waldinger. Sí.

Mónica Esgueva. Ho pots compartir amb nosaltres?

Robert Waldinger. Quan els participants originals rondaven els 80 anys, els vam dir: “Mira enrere i explica’ns de què et penedeixes i de què t’enorgulleixes més”. Quasi tots els homes van dir que es penedien d’haver passat tant de temps treballant en comptes de passar-lo amb els seus éssers estimats. Sona una mica clixé, però ningú al seu llit de mort desitjaria haver passat més temps a l’oficina. Hi ha una raó perquè sigui un clixé, i és que molta gent se sent així. Moltes de les dones de l’estudi van dir que es penedien d’haver tingut tant en compte el que diran i l’opinió de la resta sobre elles, sobre el que estava bé i malament i què els hauria agradat ser més fidels a elles mateixes. Quan els vam preguntar de què estaven més orgullosos, quasi tothom va parlar de les seves relacions. Deien que havien sigut un bon cap, un bon pare, un bon amic, un bon mentor… Quasi ningú va dir: “He guanyat un Nobel” o “M’he fet ric”. Hi havia gent rica i famosa, però no ho va mencionar ningú. Van recalcar la qualitat de les seves relacions.

Mónica Esgueva. Suposo que, quan arribem a la fi de la nostra vida, parem més atenció a allò que de debò importa.

Robert Waldinger. Sí, és clar.

Mónica Esgueva. Et volia preguntar una cosa més personal. Què fas tu per sentir-te més ple, per ser més feliç?

Robert Waldinger. Soc practicant zen. Medito i m’ajuda molt. M’ajuda a sentir-me millor i més connectat. Passo molt de temps amb gent. He hagut d’aprendre de la meva pròpia recerca com és d’important passar temps amb la teva gent. Ara m’esforço a mantenir-hi el contacte. M’asseguro de mantenir el contacte amb els meus amics íntims. Passo temps a la natura. Passar temps a l’aire lliure, especialment quan medito, m’ajuda molt. Estar-me deu minuts contemplant un arbre em sembla una experiència meravellosa. Si dediques la teva atenció plena a contemplar un arbre, observes moltes coses. Admirar els ocells és una passada. Aquestes són algunes de les coses que m’omplen ara mateix. I m’agrada molt viatjar, la veritat. M’ha encantat venir a Madrid. A la meva dona i a mi ens encanta descobrir llocs nous, conèixer gent i coses així.

Mónica Esgueva. Robert a part de psiquiatre, investigador i professor, ets practicant zen. Segons el zen, què cal per tenir una bona vida?

Robert Waldinger. Segons el zen, una bona vida consisteix a estar despert al present, en parar atenció a l’aquí i a l’ara del present i a no preocupar-se pel futur ni pel passat. N’hi ha prou amb ser aquí i estar present per al que sorgeixi. Això, segons el zen, és el nirvana. Aquesta és la il·luminació. Ras i curt.

Mónica Esgueva. Però això és dificilíssim.

Robert Waldinger. Sí, no és fàcil.

Mónica Esgueva. Quin consell donaries a la gent per fer-ho més sovint? Perquè, a la nostra societat, costa molt. Hi ha moltes distraccions i és una lluita constant per a la nostra atenció. Com ho faries?

Robert Waldinger. Bé, meditar no és per a tothom. Per exemple, a la meva dona no li interessa meditar gens ni mica. Li encanta que jo mediti i em dona suport. Diu que així escolto millor i, per tant, soc millor marit, però a ella no li crida l’atenció. A ella li encanta la música i es deixa dur tocant el piano o cantant. Aquesta és la seva manera d’estar present i de viure el moment. Crec que tothom, en la mesura del possible, hauria de trobar alguna cosa que el faci estar molt present en el moment. De vegades, ho anomenem un estat de “flow”. Podria ser llançar-se pista avall amb els esquís o cuidar el jardí, podrien ser moltes coses. És una experiència en què et centres en aquesta activitat i el temps vola sense que te n’adonis. És un estat d’absorció, diguem-ne, que experimenta molta gent. Alguns l’aconseguim meditant, però no és imprescindible meditar. Hi ha moltes maneres d’arribar-hi.

Mónica Esgueva. Sento curiositat, Robert. Què opinen les institucions com Harvard de la meditació i de l’espiritualitat? Sé que al passat, per exemple, en Daniel Goleman o en Richard Davidson van haver d’ocultar aquesta part de qui eren i que en Ram Dass va haver de deixar de fer-hi classe, directament. Ha canviat els darrers anys?

Robert Waldinger. Ara és diferent, sí. Quan vaig començar a practicar el zen, ho vaig ocultar. Temia perdre credibilitat com a científic si descobrien la meva pràctica espiritual. Però ara és evident que, de primer, la vida espiritual ajuda, en gran manera, al nostre benestar. Per a alguns, no per a tothom. Hi ha qui no necessita vida espiritual, però d’altres sí. Molts sí. També sabem per investigacions científiques que la pràctica espiritual ajuda molta gent. És bo per al benestar físic i per a la salut mental. En aquest sentit, també hi ha evidència científica que la pràctica espiritual importa al món. Crec que per això ara hi ha menys prejudicis al món acadèmic, per exemple, a Harvard. Hi ha menys prejudicis contra l’espiritualitat i la religió. També sé que, arran de preguntar als meus pacients… Treballo diàriament amb pacients com a psicoterapeuta. Quan els pregunto per la seva vida espiritual, de primer, se senten alleugerits, perquè no saben si se’n pot parlar a teràpia i, després, s’obren i en volen parlar. Volen parlar de les seves creences i de què i de com les practiquen. He descobert que, com més obert soc amb això… Tampoc és que els doni detalls de les meves pràctiques espirituals, però sí que deixo clar que soc practicant zen. Crec que per això molta gent se sent còmoda parlant-me de la seva religió o de la seva espiritualitat.

Mónica Esgueva. Bé, Robert, ha sigut un plaer acompanyar-te i parlar de temes tan interessants. Moltes gràcies.

Robert Waldinger. Gràcies a tu. Ha sigut una entrevista molt interessant.