“Sense educació no hi ha futur”

Abrasha Rotenberg. I això sense conèixer-me. I espero que quan acabi ningú m’esbronqui en comptes d’aplaudir-me. Senyors, em dic Abrasha Rotenberg. Abrasha és un sobrenom rus com hi ha: Natasha, Alyosha… És un diminutiu. Abraham és el meu nom original i es va transformar en Abrasha només per amor de la meva família, de la meva mare, del meu pare. Jo vaig néixer el 4 de maig del 1926 en un petit poblet de la Unió Soviètica. El 1926. Ja era un país, la Unió Soviètica, on els idealistes havien desaparegut i hi havia els buròcrates representats per Josef Stalin, a qui vostès recorden, governant el país. La Unió Soviètica en aquell moment havia passat per una guerra civil, i el Partit Comunista ja s’havia consolidat especialment a Ucraïna, perquè aquell poblet on vaig néixer es deia Teofipol i quedava a Ucraïna.

Els explicaré simplement què va passar amb mi a la Unió Soviètica. Quan vaig néixer, el meu pare, que no era ni obrer, ni pagès ni intel·lectual, i per als comunistes era un paràsit, se’n va anar de la Unió Soviètica a buscar la seva vida i el seu futur a l’Argentina, on vivia un dels seus germans. Em vaig criar com una mena d’orfe protegit; però, vivint a la Unió Soviètica, la meva mare, que era una lluitadora, va aconseguir feina. I, encara que durant un temps vaig estar sol amb els meus avis, una part d’aquella vida de treball la vaig viure amb la meva mare. Per què ho assenyalo? Primer, perquè la meva família es componia de dues branques totalment antagòniques. Els avis, a la casa dels quals vaig néixer i vaig continuar vivint, i els oncles. Els avis, a casa dels quals s’havia de parlar en veu baixa, sobretot de política. Els oncles, germans de la meva mare, que vivien en un poble a 30 quilòmetres d’on jo vaig néixer.

Parlaven en veu alta. Eren comunistes fanàtics. En aquests dos mons em vaig criar poc temps, perquè al cap de quatre anys la meva mare va aconseguir una feina en un dels llocs més inhòspits de la Unió Soviètica: una ciutat que projectava Stalin, que es deia i es diu Magnitogorsk, que en 10 o 20 anys havia de transformar aquest país, que era agrícola o ramader, en un país industrial. Per què Magnitogorsk? Perquè qui vivia a Magnitogorsk, tenia dret a treballar a Moscou. Per tant, des de Magnitogorsk vam passar a Moscou i vivíem en una casa col·lectiva davant del Kremlin. I la meva infància era contemplar la llarga fila de ciutadans de tots els colors que anaven a visitar la tomba de Lenin. El meu pare va trigar set anys a aconseguir que ens donessin una visa de sortida de la Unió Soviètica perquè tornéssim a l’Argentina.

El vaixell que ens conduïa a l’Argentina sortia del port de Bremen. Per tant, per arribar, com que no hi havia relacions entre la Unió Soviètica i Alemanya, s’havia d’anar primer a Estònia, a dalt, i des d’allà arribar a Alemanya. Vam arribar a Alemanya amb mala i bona sort. Mala sort perquè una part dels visitants, dels viatgers, va emmalaltir de tracoma. Avui ningú parla del tracoma, però el tracoma és una malaltia contagiosa dels ulls que deixa la gent cega. Aleshores el govern va decidir apartar una part de la població, dels visitants, perquè no s’encomanessin. I el govern de Hitler ens va mantenir a la meva mare i a mi durant tres mesos. Veníem d’un país comunista i érem jueus.

Així que… què em va passar a Alemanya? Va ser una experiència molt impactant… Alemanya, primer, és un país molt desenvolupat, però, independentment, el nazisme tenia una escenografia impactant. Jo mai oblidaré la marxa dels nois joves, amb la bandera, amb la roba neta i amb una energia extraordinària marxant per Unter den Linden, la gran avinguda de Berlín. Això, com jo no tenia idea del que era el nazisme, em produïa una sensació de pobresa en relació amb el que havia vist a la Unió Soviètica. Això sí que era poder, etc. Arriba el nazisme, que va acabar matant la meva família, tant a Rússia com a tots els jueus, vostès ho coneixen, de l’Holocaust. Menciono això perquè vull esmentar els moments importants que em va tocar viure i que em van deixar empremta.

Tercer, vaig arribar a l’Argentina i vaig conèixer un pare que era un desconegut. Fins aquell moment jo era un orfe i, com tot orfe, els meus oncles cuidaven de mi. Podia fer qualsevol cosa: «Pobret, no té pare». I vaig descobrir que hi havia un pare que ordenava, que tenia autoritat. I vaig tenir una relació molt conflictiva amb aquell pare fins que, als 62 anys, acompanyant-lo en la seva malaltia, vam començar a conversar i vaig descobrir un home extraordinari. Però tard. Què va passar a l’Argentina? En primer lloc, vaig descobrir una cosa que no sabia. Vaig arribar a Buenos Aires, ja tenia vuit anys, al mes de novembre, i al març començaven les classes. Jo parlava només dos idiomes: rus i ucraïnès. I és clar, havia d’aprendre el castellà ràpidament, perquè al març havia d’entrar a l’escola. Vaig entrar a l’escola, però abans vaig tenir una experiència molt estranya, i va ser que caminant pel carrer…

On vivíem? Això és important que ho sàpiguen. Vivíem en un barri molt pobre d’immigrants italians, espanyols i jueus. Els espanyols estaven enfrontats: hi havia republicans i hi havia realistes. Els italians estaven enfrontats. Mussolini havia pres el 1922 el poder. Hi havia feixistes i antifeixistes. En una sola cosa, no estaven en desacord. Tots detestaven els jueus. Però jo no ho sabia perquè jo no tenia idea que era jueu, fins que sortint al carrer em van començar a cridar, i això sí que em va tocar perquè veia que era hostil, sense entendre: «assassí de Crist». Recordeu que era preconciliar, any 1933. Aleshores vaig començar a preguntar: «Què és això?». Jo no entenia res. Casa meva era Babel perquè vivíem amb uns oncles. Uns parlaven rus, altres parlaven ucraïnès, altres parlaven mal castellà, altres parlaven ídix.

L’ídix és l’idioma dels jueus de l’Europa Oriental, que ha creat una enorme literatura, perquè jo no tenia ni idea del que era això, perquè jo no recordo que ni a casa del meu avi ni a la meva … O potser el parlaven, però jo no li vaig parar atenció… es parlés un altre idioma que l’ucraïnès a la casa. I mireu quina curiositat, ara que ho recordo. A l’escola on jo anava, què s’hi estudiava? Rus, no ucraïnès. L’ucraïnès era el segon idioma. Era el que es parlaven a casa. Com vostès ara poden entendre per què passa el que està passant ara amb Ucraïna. Stalin va russificar tota la Unió Soviètica i ens va obligar a tots a parlar l’idioma local i el rus. Bé, com que jo vaig viure a Moscou, parlava un rus boníssim. En tot cas, aquesta agressió al carrer va despertar la meva curiositat. I vaig voler estudiar també a una escola jueva. I el que passa és que, en comptes de sentir-me adolorit per aquesta agressió, vaig sentir molt inconscientment, sent un nen, que s’obria un camí nou a la meva vida.

Així que des d’aquell moment vaig continuar aprenent i descobrint el judaisme, no com a religió, sinó com una experiència cultural, humana, històrica i ètica. I, per altra banda, em vaig incorporar a la vida argentina amb molta passió. Tant és així que recordo que als 16 anys jo ja tenia opinions polítiques respecte al que passava a l’Argentina. Què va passar amb mi a l’Argentina? Bé, vaig seguir una vida de rutina, però amb una cosa que vaig heretar de la Unió Soviètica: la passió pel saber i la lectura. És clar que a la Unió Soviètica llegíem només els llibres, els poemes d’en Makarenko o tot el que es referia a la grandesa del camarada Stalin. Em sabia de memòria, no ho sé, 10, 20 poemes en homenatge a Stalin. També em va obrir la passió per la lectura.

Aquesta va ser una molt bona herència. Vaig fer el que s’estudiava. Vaig estudiar en un col·legi jueu, en un col·legi argentí, escola secundària, universitat. Però des de petit, als 14 o 15 anys vaig començar a treballar. M’agradava això. Bé, vaig acabar la Facultat de Ciències Econòmiques i després es van produir diversos fets fonamentals. La guerra. Quan va esclatar la Guerra Mundial, jo seguia els mapes dels avenços de les tropes alemanyes. Quan van envair la Unió Soviètica, encara més, perquè el meu record de la Unió Soviètica era d’amor. No políticament, però sí de nostàlgia, haver rebut afecte, etcètera. A la Unió Soviètica, el fet fonamental estava centrat en l’educació. Va ser molt important això, educació per a un món que no va existir, perquè vaig néixer en un país que era la gran esperança i va acabar en el gran desencís. En 70 anys, el somni de l’home nou va acabar en la tragèdia de primer, la guerra i, segon, la desaparició pràcticament d’aquesta Unió Soviètica.

Quan es va crear la Unió Soviètica, jo, com que sabia hebreu, vaig ser convocat per treballar a l’Ambaixada d’Israel a Argentina i a través d’aquest vincle i del que significava Israel vaig aconseguir una beca. Jo estudiava Ciències Econòmiques per estudiar economia a la Universitat de Jerusalem. Explico això perquè l’any que vaig viure a Israel, en aquella Israel idealista, somiadora, em va canviar la vida. En primer lloc, em va desvincular de la meva família. El més difícil per a tot jove és desprendre’s dels preconceptes que un hereta a casa. Són molt difícils de canviar. Nosaltres, la nostra primera educació, és casa nostra, i tot el que jo vaig aprendre… La llar estava plena, no dels prejudicis dels meus pares, sinó dels meus avis, dels meus besavis i d’una llarga saga, com tots nosaltres.

La nostra casa no és només casa nostra. La nostra casa és una història cultural. A Israel vaig trencar amb tot això. Vaig descobrir un país nou i vaig descobrir una cosa terrible. Després de l’Holocaust, les víctimes supervivents no volien parlar de res del que havia passat. Tenien vergonya. Era tan inhumà ésser un supervivent de l’infern que no van voler parlar absolutament res del tema. A Israel van arribar molts supervivents i jo vaig tenir una història que repeteixo aquí: vaig conèixer una noia que era una supervivent. De sobte un dia se li va aixecar la màniga, i vaig veure un número. Li vaig preguntar: «Què és això?». Bé, va ser una nit inoblidable. Em va explicar què havien passat. No s’ho podia creure ningú. Era com deia Hitler: «El que fem als jueus, quan ho expliquin, ningú no ho creurà».

Com Alemanya podia fer una cosa així? Doncs sí. Aquí vaig descobrir el que era l’Holocaust en la part més bruta. I a mi em va marcar molt això perquè avui puc dir que després de l’Holocaust, no només els jueus, sinó qualsevol ésser humà, té el dret de ser agnòstic o no creure més en Déu. Hi ha un poeta en ídix que es diu Itsik Manger que va escriure, i intentaré traduir lliurement, quatre estrofes sobre l’holocaust. Va dir: «El rabí està assegut i no parla amb ningú. El rabí pateix. El rabí està capcot. El rabí està enutjat amb el seu Déu». Això.

Doncs bé, la meva experiència a Israel va ser una experiència de solidaritat, d’independència, de pensar diferent. I després, el meu pare tenia 62 anys quan va morir, i jo em vaig passar mesos amb ell descobrint què és ser un immigrant als anys 30. No era fàcil en un país en crisi. Què va passar? Què vaig fer? Em vaig dedicar no només a l’economia, sinó al periodisme i vaig intervenir en la fundació de diverses revistes molt transcendents associat a un dels periodistes més brillants que va tenir l’Argentina, que es diu Jacobo Timerman. Vaig intervenir associat a la fundació d’un diari que es diu «L’Opinió».

Va sortir el seu primer número el 4 de maig de 1971 i, cinc anys més tard, el 4 de maig de 1976, a Espanya, va sortir un diari similar amb la mateixa consigna: el diari independent de la immensa minoria. Es diu aquí «El País», que va sobreviure perquè Espanya era un estat democràtic i «L’Opinió» al cap de sis anys va ser confiscada. En Timerman va ser empresonat, i jo que m’havia vingut perquè estava molt amenaçat. Havia vingut a Espanya amb la meva família per no patir com a mínim un assassinat. Em vaig quedar aquí a Espanya i vaig començar una nova vida de molt agraïment a aquest país.

En moments molt durs, en què ens van confiscar no només el diari, sinó tots els nostres béns a l’Argentina, i en un moment políticament molt dur per a Espanya, vaig tenir, i ho agraeixo, l’oportunitat i puc dir que l’experiència d’una Espanya que havia sortit d’una dictadura en una democràcia. Des del que jo vaig viure l’any 1976 fins avui, només puc dir: «Gràcies per haver-me permès viure aquesta història». Després, fa vuit anys, la nostra filla vivia a Buenos Aires, el nostre net argentí vivia a Buenos Aires, vam decidir tornar-hi. Estic vivint ara a Buenos Aires, però aquí entre vostès, desconeguts, no ho són. Vostès són, sense conèixer-los, amics que tenen la paciència d’escoltar una història de 97 anys, la del segle que he intentat sintetitzar.

O potser se me n’ha anat la mà en una dispersa exposició perquè vostès puguin preguntar el que se’ls acudeixi. Estic a la seva disposició. Moltes gràcies per escoltar-me.

Home 01. Hola. Com que ha canviat tantes vegades de país i tal, quina és la seva visió sobre la migració?

Abrasha Rotenberg. Sortir de casa teva, del que t’envolta, del que estàs habituat i ficar-te en un món desconegut és molt dolorós. Jo vaig ser migrant des de petit perquè el que els he explicat de poblet a poblet, Moscou a Alemanya, tot el que abans els he explicat, són experiències d’immigració, perquè entres en un lloc absolutament diferent del que estàs habituat amb altres regles. Fa mal, té mala premsa, però també té un costat molt positiu. El costat positiu és que és un repte. Un també té mala concepció del que és anar a un lloc i fracassar. I, tanmateix, jo ho veig com una experiència. Passar d’un país a l’altre, deixar la llar és molt dolorós. Entrar i obrir-se i conèixer un altre país t’obre les perspectives d’una possibilitat d’engrandiment personal, de desafiament. Pot sortir bé, pot sortir malament, però és molt enriquidor.De totes les vegades que vaig haver de passar d’un país a un altre, viure en un altre costat, jo em vaig fer aquesta reflexió: si penses que ets un immigrant, no viuràs aquí en pau, perquè sempre tindràs el cap posat al lloc d’on te’n vas anar. Si vols de veritat estar en pau amb tu mateix, mira el panorama que tens i, encara que estiguis vivint només un mes, pensa que viuràs la resta de la teva vida aquí i lluitaràs com si fos per sempre. Per això, tenint el costat dolent, la immigració és una oportunitat. Si un sap aprofitar-la, aprendre, integrar-se, buscar el teu petit lloc en aquest nou lloc és molt bo.

Dona 01. Hola, què tal? A la seva novel·la «L’amenaça» cita contínuament un home. Què tan important és la literatura per a un home com vostè?

Abrasha Rotenberg. Bé, jo hi cito el tros d’un poema de Walt Whitman, que és “El cant a mi mateix”, traducció del gran poeta espanyol León Felipe, això cal subratllar-ho, que diu que qui toca les pàgines d’aquest llibre no toca un llibre, sinó que toca un home. Aquesta és la gran literatura. Què penso jo de la literatura? Bé, jo em vaig nodrir de la literatura, jo vaig viure els personatges que vaig anar llegint i descobrint. Me’n recordo que el primer llibre que vaig llegir a l’Argentina venint de la Unió Soviètica… Vaig aprendre a parlar castellà al carrer, a la ràdio i a l’escola i amb prou feines vaig aprendre a llegir, l’hàbit rus de la lectura, a l’Argentina en aquell moment hi havia una revista que es deia «Leoplán». Aquesta revista, perquè no hi havia diners per comprar llibres, aquesta revista publicava sintetitzades novel·les universals. I aquí vaig llegir una novel·la de la qual avui ningú no se’n recorda: una història de Victor Hugo, que es deia «L’home que riu». Per mi, la literatura és un aliment. I ho va ser fins a un moment determinat de la meva vida en què vaig començar a llegir poc nou i a rellegir el que m’havia omplert de felicitat. Coses que potser avui encara estimo han quedat a la meva memòria i crec que corren el perill de desaparèixer. Avui, entre la televisió, els mitjans moderns i la intel·ligència artificial que ve, serà la mort de moltes coses, i temo que entre elles la literatura.

Dona 02. És pare de dos artistes: de l’actriu Cecilia Roth i del músic Ariel Rot. M’agradaria saber quin paper creu vostè que ha tingut l’educació que els ha donat als fills.

Abrasha Rotenberg. Bé, això caldria preguntar-ho a ells, no a mi. L’educació, jo diria que sorgia de casa. Nosaltres teníem una casa molt oberta. Venien poetes, artistes, pintors, músics… pel meu treball, que estava vinculat al periodisme i a l’economia. Aleshores teníem una mena de vida social molt àmplia. Era natural que a casa hi fos en Vinícius de Moraes, en Paco Ibáñez, molt amic a més, i molts poetes, artistes, pintors… I aquest clima, el van viure els nois. La Cecília tenia des de petita la seva vocació. Volia ser actriu. Ja als cinc o sis anys actuava. L’Ariel, ni parlar-ne. Sempre el recordo amb el pianet, la guitarra. Sempre. Fins que nosaltres, en un moment de crisi, vam arribar aquí a Espanya.

La Cecília no va tenir problemes amb la seva vocació. L’Ariel encara estudiava a l’escola secundària. Em perdonaràs, Ariel, perquè ho explicaré. I va decidir que el seu món era la música. Ho va plantejar. No li interessava continuar estudiant a l’escola secundària. Li interessava dedicar-se a la música. I jo li vaig dir: «És el teu risc, el pots córrer. I a més has de saber que un fracàs no vol dir res. Un fracàs és obrir altres possibilitats. Així que, si t’interessa la música, dedica’t a la música i corre el risc. Nosaltres t’acompanyarem sempre». I bé, sembla que ens va sortir malament. Sense educació no hi ha futur. Encara més, ens hem de replantejar com ha de ser l’educació en aquesta època, on la velocitat del coneixement és tan intensa, on tot ens arriba al minut, on som testimonis dels esdeveniments. Abans ens assabentàvem del que passava. Ara ho veiem. Ens hem de plantejar què vol dir educació, com acomodar mentalment la gent jove a un desafiament que nosaltres no vam tenir, que és la intel·ligència artificial, la tecnologia avançada.

La literatura. Té lloc en aquest món? El que ve no serà només un home especialitzat en alguna cosa, i la idea de l’home universal, amb la ment oberta per a altres temes, s’acabarà. Jo crec que fonamentalment tecnologia, sí, però sense ànima, no, tecnologia sola no vol dir «benestar». Més encara, la pandèmia ens va ensenyar una cosa terrible. Que la tecnologia, és a dir, la cura de la pandèmia, ens va portar a un total aïllament. L’hàbit que teníem, per exemple a Argentina, de veure’ns en un cafè, de xerrar amb els amics, de les trobades socials… va canviar. La gent es queda sola. Cal anar amb compte amb això. Educació per a la vida col·lectiva. Educació per aprendre a gaudir de la vida i no ser només instruments mecànics de coneixement. Ha de ser una educació que no deixa a un costat l’aspecte humanista.Hem de ser éssers humans amb coneixements i sensibilitat. Per això hi ha l’educació.

Pedro. Hola, em dic Pedro i després d’haver-nos explicat la història del segle XX, un segle tan sagnant i convuls, quin és el moment que més l’ha impressionat i per què?

Abrasha Rotenberg. Hi va haver molts moments. Molts. A mi em va impressionar fonamentalment primer el que va ser la Primera Guerra Mundial, perquè va canviar el món totalment. Va determinar l’auge del món capitalista, auge, del món sobretot de la revolució industrial. Després de l’evolució del capitalisme fins a arribar a la cimera, la Revolució Industrial va entrar en crisi, i el moment culminant va ser la Segona Guerra Mundial, que és conseqüència d’oposats interessos econòmics colonialistes, van desaparèixer pràcticament les colònies després de la Segona Guerra Mundial. Es van transformar en estats independents, a l’Àfrica, a l’Orient Pròxim… i es va consolidar la idea de la independència dels països i el seu desenvolupament, que va arribar endarrerit, que es va quedar endarrerit davant de l’avenç de la tecnologia. Nosaltres estem vivint mentalment encara els hàbits de l’era capitalista industrial, i el futur que està a metres nostre ja està vivint l’era de la intel·ligència artificial, cosa que va trigar 200 anys a desenvolupar-se, cosa que es va anomenar la Revolució Industrial, el que serà la revolució de la intel·ligència artificial, serà molt curt. Dins de 15, 20, 30 anys com a màxim, la nostra vida serà totalment diferent, els nostres treballs seran diferents. No sé què es farà amb l’esbarjo, perquè es plantegen una sèrie de problemes molt complexos. Vaig sentir una cosa que em va estremir, que els aparells d’intel·ligència artificial endevinen el que estem pensant. Ja s’ha aconseguit això. És aterridor. El que ens espera és un misteri enorme que jo, que no soc poeta… profeta, perdó. No puc vaticinar, però ens esperen sorpreses.

Inés. Hola, em dic Inés. Al perfil d’Instagram he llegit una frase seva que diu una cosa així com: «Soc d’una generació que va intentar canviar el món, però vam fracassar, ja que va ser el món qui ens va canviar a nosaltres». Què en pensa vostè?

Abrasha Rotenberg. Que és un fracàs espantós. Sí. Ho he d’esborrar. És cert. Jo vaig néixer a l’època de les ideologies, on hi havia una concepció del món, especialment… En la meva sensibilitat, tot i que vaig viure a la Unió Soviètica, mai vaig acceptar la idea del comunisme com a possibilitat real, perquè veia a la vida quotidiana que l’home continua sent sempre igual i que qui té el poder el gaudeix més que qui no en té. Aquest món, que jo vaig posar com que va fracassar, en realitat va obrir les nostres portes a una nova possibilitat. Per què? Jo llegeixo molt la Bíblia no perquè soc religiós, sinó perquè la història no es repeteix. Els que es repeteixen són els historiadors. Doncs bé: «La història es repeteix», jo hi estic en contra. Què llegeixo a la Bíblia que m’impressiona avui? Llegeixo, per exemple el profeta Amós, 670 anys abans de Crist. Diu el següent, és molt actual: «Tres pecats vaig perdonar a Damasc. El quart, no els el perdonaré». Què vol dir això avui? Què vol dir això? Els conflictes de l’Orient Mitjà continuen exactament iguals. La idea del socialisme i la idea que el socialisme canviarà el món ja estava escrita en altres profetes. Per exemple, Isaïes diu… Bé, Isaïes parla del dia de Déu: que arribarà un dia en què el lleó dormirà al costat del xai, l’espasa es transformarà en l’arada, etcètera. I ell diu: «Compte amb els qui anhelen que arribi el dia de Déu», que és aquell dia. “Serà foscor, no llum”. Doncs bé, jo dic allà que comencem amb l’esperança i acabem amb el fracàs perquè estem amb llum o estem a la foscor. Jo crec que estem a la foscor.

Enrique. Hola, em dic Enrique. Després d’una vida tan apassionant que ha viscut, quines diria que són les lliçons de vida que més l’han sorprès?

Abrasha Rotenberg. Lliçons de vida? És aquesta: l’altre existeix, i l’has de respectar. Tu existeixes i has d’obrar per respectar-te. Tot allò que no vagi sigui seguit d’alguna cosa que pot fer el bé, o que pot malmetre, ha de ser exclòs de la teva vida. Hi ha personatges extraordinaris. Per exemple, poetes com el rei Salomó, que els religiosos els prenen simplement… Relacionen un poema d’ell, com un vincle del poble jueu amb Déu. Però jo em pregunto, poemes com: «Els teus pits són com dos cabrits que baixen de la muntanya». Què té a veure amb el poble jueu i la religió? Això és amor, simplement, o bellesa. Jo, el que respecto és fonamentalment l’altre, el que pensa l’altre, encara que jo no pensi el mateix, al dret de reflexionar sobre qualsevol tema sense necessitat de sotmetre’t al que l’ambient, la llei o qui dirigeix pensen. Ser independent sempre en les teves idees és la base. Sense això estàs perdut.

Dona 03. Hola, Abrasha. Al llarg de la vida, quins són els seus referents

Abrasha Rotenberg. Els meus referents? Bé, són molts. Per exemple, em sorgeix: un oncle meu a la Unió Soviètica. Aquest oncle va ser el que més em va cuidar, germà de la meva mare, comunista, però fanàtic, convençut que el món futur era això, la bondat del comunisme, etcètera. Va ser funcionari del partit. Va entrar a l’exèrcit, coronel de l’exèrcit rus. Va entrar amb les tropes a Berlín. Va administrar anys Berlín. Tenia el pit ple… Llàstima que no porti unes fotos. Ple de medalles. Ell em parlava del món nou, de l’home nou que vindria, del que era el capitalisme, la idea que ell tenia del capitalisme, la gana, la diferència, etcètera. Aquest oncle, quan va acabar la guerra, vam començar a veure qui va sobreviure i vam rebre una informació d’un germà del meu pare, que era l’únic supervivent de la família del meu pare, que va explicar que tots els germans de la meva mare, que eren cinc, havien mort. La meva mare es va passar 25 anys plorant-los, fins que un dia vam començar a rebre… Estava prohibit escriure’s de l’Argentina a la Unió Soviètica perquè tenien por sota Stalin.

Tenir relacions amb l’exterior era molt perillós. Aleshores un veí amic del meu oncle, el supervivent, va començar a escriure’ns i a demanar-nos que enviem menjar a Rússia, perquè no n’hi havia. Vam començar a enviar carn des de l’Argentina. Fins que un dia la meva mare, quan va morir el meu pare, va decidir, i jo li vaig donar suport, anar a la Unió Soviètica, a Moscou, a veure aquest oncle que era germà, l’únic supervivent de la família. Va passar això. Un dia abans de viatjar, ja vam rebre directament la correspondència d’aquest oncle dient: «A l’aeroport, tots els germans et rebrem». Una frase rara perquè estava sol. Aleshores, és clar, com que l’amic d’ell era com un germà, vam pensar això. La meva mare parteix per a Moscou i arriba una altra carta l’endemà de la seva partida, on explica el següent: el meu oncle, aquell de qui estic parlant, anava caminant pel carrer Arbat, que és un carrer de vianants de Moscou i, de sobte, no ho pot creure.

Davant seu hi ha aquest oncle meu, germà de la meva mare, viu. Es queden perplexos. I què va passar? Diu: «No, no, jo visc. Tots vivim perquè ens vam escapar a la Xina, a la frontera xinesa i vam tornar». Aleshores la meva mare va arribar a Moscou i tots els germans pels quals va plorar durant 25 anys eren vius. Però torno al meu oncle. Explico aquesta anècdota perquè vegin què és la guerra i les coses que impressionen. El meu oncle, administrador de Berlín, alt coronel de l’exèrcit soviètic l’any 1967, quan esclata la guerra dels Sis Dies a Israel, és convocat pels seus companys i li diuen el següent: «Mira, tu formes part del Comitè Central d’Ucraïna, però ho lamentem molt, perquè fins ara la Unió Soviètica donava suport a Israel, però per raons de tipus econòmic, petroli, etcètera, donarem suport als àrabs. I, com que tu ets jueu, et sentiràs molest estant aquí i et demanem que renunciïs».

Però el meu oncle va dir: «Com puc renunciar? Jo soc ucraïnès. Què hi té a veure? Ni soc religiós, no vaig anar mai a una sinagoga». Fora. Després de molts anys i amb totes les medalles, on va acabar el meu oncle amb la seva història i amb el seu idealisme? L’última vegada, el vaig veure el 1973 a la Unió Soviètica i li vaig preguntar: «Oncle, què és el que et va passar? Els somnis, els ideals, l’home nou… On és l’home nou?». I ell deia: «L’home sempre serà l’home». Què podia dir i defensar? Com a anècdota, als 103 anys va morir. On? A Nova York. Però ell va ser una referència, perquè em vaig quedar hores parlant, explicant-me al principi, quan el vaig veure per primera vegada, el món nou que apareixeria, el món nou que s’estava creant. El que era… Després d’haver abatut el nazisme, el que es presentava pel futur gloriós de la Unió Soviètica i de la humanitat. El somni va acabar en malson.

Hi ha autors i poetes que m’arriben profundament. Per exemple, hi ha un llibre que he llegit… No vull exagerar, però vuit o deu vegades, sí. És «La muntanya màgica» de Thomas Mann. És un llibre escrit més o menys fa un segle. Una mica menys. No. Menys, menys, menys. 80 anys. És una història on possiblement hi ha escrita una declaració d’amor única. Única. No ho he llegit en cap altre llibre i cada cop que el llegia, llegia un altre llibre. Era com quan un va pujant una muntanya i el paisatge, 20 metres més avall, en pujar es transforma. Veus una altra cosa. I jo, cada vegada que escalava aquella lectura, veia un altre llibre i descobria altres racons dels quals no m’havia adonat. Però l’important no és el que un ha llegit. Hi ha gent que ha llegit un llibre a la seva vida i ho ha assimilat tan bé que s’ha enriquit amb un de sol.

Jo en vaig llegir molts, no ho sé. M’han quedat frases, m’ha quedat humor, m’ha quedat… Mira el que em ve al cap: la Mary McCarthy era una escriptora americana molt interessant, molt amiga de Hannah Arendt. Vostès saben qui és Hannah Arendt, una filòsofa molt interessant judeoalemanya. Té una frase sobre les dones que no sé per què m’ha vingut en aquest moment. Diu el següent: «És millor estar als braços d’una dona que a les seves mans». És infinit el que pots dir, perquè cada descobriment, cada poema… Jo he llegit molt la literatura russa, els poetes russos, l’Esenin… de la Revolució, fins i tot, o altres que van ser assassinats per Stalin per no combregar amb ell. He llegit molta literatura en ídix, he llegit molta literatura francesa, americana… De vegades converses amb desconeguts que m’han enriquit. Gent que l’atzar te’ls va presentar. Un dia xerres amb ell, o una nit, esteu fascinats, ell i tu, home o dona, i després mai més el veus, però et va dir alguna cosa, una frase, un to, un record que et va marcar per a tota la vida. Homenatge al desconegut.

Estefanía. Hola, em dic Estefania. Què és per a tu la felicitat?

Abrasha Rotenberg. Jo la valoro molt, sobretot perquè és fugaç. El millor que li pot passar a un és ser feliç i tenir consciència que és feliç. Perquè moltes vegades som feliços i no tenim consciència, no ens adonem que la felicitat és això. La felicitat és molt petita, dura molt poc temps, i la deixem escapar. Hem d’estar atents a això. Jo diverses vegades a la meva vida vaig ser molt feliç i em vaig adonar 50 anys més tard que havia tingut un moment meravellós que no em vaig adonar que estava gaudint. No en tenia consciència. La felicitat és un anhel, és una cosa que un té molt poques vegades a la vida, i si té consciència que és feliç és el màxim que li pot passar.

Andrea. Hola, em dic Andrea. Com voldria que el recordessin les persones de la meva edat en el futur?

Abrasha Rotenberg. Ah, filla meva. Per què he de pensar en aquest futur? Mira, jo, en primer lloc, em sentiria content si els meus fills i els meus nets em recorden. «Era un bon vell». Recordo un poema, com es diu? El gitano Rodríguez. El Gitano Rodríguez era un poeta xilè que va escriure un bellíssim poema i una cançó en homenatge a la Violeta Parra. I va posar un paràgraf, un vers que el recordo amb molt d’amor perquè diu que la Violeta Parra va viure una vida d’amor amb argument. M’agradaria que em recordessin així. Era un bon paio que va viure una vida d’amor amb argument. Ha estat molt grat estar amb gent intel·ligent, sensible, interessada en l’altre, cosa poc freqüent, així que els diré la paraula que diu tothom: moltes gràcies.