Es pot educar sense premis ni càstigs?

Alberto Soler. Moltíssimes gràcies per haver-me portat aquí. Em dic Alberto Soler, soc psicòleg, estic casat i soc pare de tres fills. Com he arribat a aquest punt? Què m’ha portat a ser avui psicòleg i dedicar-me a la psicologia? Jo, realment, de petit no he estat d’aquells nens que sempre ho han tingut tot claríssim. De petit volia ser astronauta, inventor… Jo crec que, menys torero, crec que he intentat ser pràcticament de tot. I tampoc no és que hagi tingut sempre uns resultats acadèmics brutals. De fet, més aviat al contrari. Després vaig saber que era pel dèficit d’atenció. I més o menys vaig anar avançant i una professora un dia em va dir: «Escolta, en això de parlar tens molta traça. Tu hauries de ser advocat perquè tu ets capaç de vendre la moto molt bé». I vaig agafar el consell, però, en comptes d’anar pel rotllo de ser advocat, doncs vaig tirar més aviat cap a la psicologia, perquè és una altra manera de poder utilitzar la paraula, que és el que a mi em feia bé. I, és clar, només entrar a la carrera, allà la trompada que em vaig donar va ser impressionant. Avui dia continuen les rèpliques d’aquell terratrèmol. Perquè jo vaig entrar a psicologia amb la idea estereotipada que tots tenim del que és la psicologia. Una cosa molt humanista, molt d’escoltar, molt de parlar. I, és clar, aquí em veus a mi a primer de carrera, amb anàlisi i procés de dades, psicobiologia, psicoendocrinologia, psicofarmacologia, mètodes i dissenys de recerca… Jo, que venia de lletres, de Llatí i d’Història de l’Art, doncs, és clar, la trompada va ser impressionant.

I vaig anar més o menys passant els cursos fins que la cosa ja estava una mica complicada i vaig conèixer una noia que era superintel·ligent, que em va ajudar un munt amb certes assignatures i gràcies a ella vaig aconseguir remuntar força la carrera i fins i tot acabar-la. De fet, avui dia aquesta noia tan intel·ligent és doctora en Psicologia. És la meva dona. Amb ella comparteixo tres fills, un negoci, cinc llibres i pràcticament tot el que fem. Quan vaig acabar la carrera, vaig començar a treballar com a psicòleg i així vaig anar avançant fins que va arribar un moment en què, a banda de treballar simplement amb pacients, jo també necessitava alguna cosa més per poder continuar comunicant. I vaig començar a divulgar sobre assumptes relacionats amb infància, amb criança, amb educació… Vam obrir un videoblog, «Píndoles de psicologia», que s’acosta al mig milió de seguidors a YouTube. Escrivim llibres, en tenim cinc publicats i, ara com ara, la Conchi i jo, la meva dona i jo, dirigim un centre de psicologia a València on atenem famílies, nens, adolescents, persones adultes i treballem molt amb temes d’infància i de criança, que és al que dediquem la nostra tasca de divulgació. I això és el que precisament em porta avui a ser aquí amb vosaltres.

Daniel. Hola, Alberto, soc en Daniel. Creus que, amb els ritmes d’avui en dia, els ritmes de vida, amb els canvis d’aquesta societat, creus que la criança és més fàcil per a nosaltres o era més fàcil per als nostres pares o avis?

Alberto Soler. Doncs m’encanta la pregunta. Depèn d’on posem el focus. Perquè, és clar, si pensem, per exemple, en la generació dels nostres pares o sobretot de les nostres àvies i dels nostres avis, amb les xifres que tenien de mortalitat infantil, amb la de dones que es quedaven al part perquè la sanitat tampoc arribava a més, pensaríem que avui és més senzill tenir fills. Més que res perquè en tenim i la majoria aconsegueixen sobreviure. Però sí que és veritat que la generació actual, la nostra generació, la generació dels que ara som pares i mares, té una sèrie de dificultats que al seu moment no existien. Un fet força objectiu és que a Espanya estem a la cua d’Europa pel que fa a natalitat. Mentida, a la cua d’Europa no. Ens supera Malta. Malta està pitjor que nosaltres, tenen menys fills. A Espanya tenim 1,19 fills, que més o menys és un fill i un fetge, més o menys, perquè ens aclarim. Un fill i una melsa. Per què tenim tan pocs fills? Un dels factors també és que, mentre que som a la cua d’Europa pel que fa a la taxa de natalitat, estem al capdavant d’Europa pel que fa al retard de la maternitat i de la paternitat. El primer fill és de mitjana amb 32 anys. Moltes persones es pregunten com hem arribat a aquest punt, perquè tenim tant pocs fills i perquè els tenim tant tard. Hi ha discursos que diuen que ens hem convertit en una societat hedonista. Que només sabem tenir cura de nosaltres, volem gaudir molt i no tenim temps per dedicar-lo a altres persones. Però el que passa és que, quan fem enquestes i quan preguntem, aquesta no és la realitat que ens trobem. Les famílies volen tenir fills, però al·ludeixen a les dificultats en termes socials, en termes econòmics, que els impedeixen aconseguir aquest projecte d’aconseguir ampliar o formar una família.

Però el que suma encara més dificultat és que tots aquests factors no afecten per igual homes i dones. La maternitat penalitza molt més les dones que els homes. Aleshores, ens resulta més complicat tenir fills avui dia que en altres generacions? Els que tenim sobreviuen, tenim medicines per donar-los, tenim aliments perquè se’ls duguin a la boca, però el que és el context social que acompanya aquesta criança és molt més complicat. Això al final ens porta al fet que la maternitat és una cosa que es fa en solitari. La parella està molts cops sola davant de la tasca de criar fills, de tirar fills endavant. Abans teníem el grup social, el poble, el barri, la tribu, que criava en conjunt. Les mares amb les àvies, amb les ties, són les que s’encarregaven de poder tirar endavant aquesta criança. Però ara, un cop s’acaba la baixa de maternitat i de paternitat, que, per cert, la de maternitat és de les més curtes d’Europa i la de paternitat, de les més llargues d’Europa, cosa que és força contradictòria, una vegada s’acaba aquesta baixa, moltes vegades no és estrany trobar-se amb una mare que ha de fer front a la criança de la seva criatura sola. Aïllada de la família, per la mobilitat laboral, aïllada de les seves amistats, que estan en un altre moment vital. I, és clar, venen les depressions postpart, ve l’aïllament, ve la soledat. I, si ajuntem tot això amb les dificultats laborals, sí, avui dia tenim alguns factors pels quals és difícil tirar endavant la criança.

Alfonso. Hola, Alberto, em dic Alfonso. Quan esperem un nadó, ens preparem molt per al part, però molt poc per a tota la resta. Què és el que hauríem de saber i que ningú no ens explica?

Alberto Soler. Sí que és veritat que el part és el final. És el final de l’embaràs. És una cosa que produeix molta incertesa. És una cosa que ens espanta molt perquè la majoria de les ocasions, i sobretot la primera vegada, no tenim aquesta experiència, no sabem què passarà. Però és que, a més de ser un final, és un principi. Realment és el tret de sortida per a tot el festival de dubtes i d’incerteses que es produiran a partir d’aquell moment. Tenim molt clara i tenim molt organitzada la preparació per al part, però, realment, ningú no ens prepara per al que passarà a partir d’aquell moment, la preparació per a la criança. Això jo ho veig molt en consulta quan treballo amb parelles. Com el temps de què es disposa durant l’embaràs s’orienta a la preparació al part, a la respiració… Coses molt mèdiques, molt del moment del part, coses referents al que és l’organització de la llar per poder acollir aquesta nova criatura que formarà part de la família. Però hi ha una sèrie de temes que moltes vegades acaben generant conflicte i que generen dificultats en la parella, sobretot durant el primer any de vida de la criatura, que es passen per alt, que no es tracten i, si no es tracten durant el moment de l’embaràs, que és un moment en què tenim temps, tenim energies, no tenim cap ésser deambulant per casa que ens impedirà mantenir converses de més de cinc paraules, si no aprofitem el moment del part per parlar d’aquests temes, després serà molt difícil.

Per això jo sempre dic que hi ha cinc temes que seria molt interessant que la parella pogués parlar abans del moment del part. El primer és la lactància materna. És un tema bàsic. La lactància materna… Hem perdut la cultura de la lactància materna i afortunadament hi ha associacions de suport a la lactància materna, hi ha formació que ens pot ajudar a poder tenir una mica més d’informació i per estar una mica més preparats per a la lactància materna. Però és un tema important, que no ho enfoquem només com una preparació de la mare per a la lactància materna, perquè, encara que és la mare qui dona el pit i, de fet, donar el pit és de les poques coses que nosaltres no podem fer, per no dir l’única, però realment és un assumpte de parella, perquè aquí el paper que nosaltres tenim és molt important, sobretot a l’hora de tenir informació, de poder acompanyar aquest alletament i de poder proporcionar a la mare tots els recursos que necessita perquè aquesta lactància sigui exitosa. Està molt demostrat que la presència i el paper actiu del pare a la lactància fa que aquesta lactància s’iniciï amb millor peu i que pugui durar més temps. Un dels primers temes que caldria parlar és el de la lactància materna. Si se li donarà pit, si no se li donarà pit i poder preparar aquesta lactància. Un altre tema que és molt important, també és molt biològic, igual que l’alimentació, és el son. Tots tenim la imatge estereotipada del nadó dormint i realment és així. És a dir, els nadons dormen i són molt macos, però tenen el molest costum de dormir quan nosaltres estem desperts i voler estar desperts quan nosaltres volem dormir.

Com gestionem el tema del son amb la criatura? Hi ha diferents opcions. Dormirà al nostre llit, en un bressol sidecar, al seu bressol…? Com ho organitzarem? Molts cops ens trobem que la parella té diferències de criteri. Un dels membres de la parella diu: «Dormirem amb el nadó, que serà molt més senzill per a la lactància, és així». És així. L’altre diu: «No, és que ha de sortir de l’habitació com més aviat millor». Hi ha d’haver un acord a la parella perquè podem ser flexibles amb molts temes, però amb aquests cinc temes claus hi ha d’haver un acord. Pel que fa al son, hem de tenir molt clar que la recomanació oficial per prevenir la mort sobtada del lactant és que ha de dormir a la mateixa habitació que els pares durant almenys el primer any de vida. Quan són molt petitons, sí que hi ha certa controvèrsia respecte a si pot dormir al mateix llit o a una superfície que sigui al costat del llit dels pares, però que no sigui la mateixa. Però en tot cas hi ha d’haver comunicació a la parella i s’ha de parlar sobre aquest tema i s’han de prendre decisions. Després nosaltres podem tenir un pla, però el nadó tindrà un pla diferent, però almenys hem de tenir aquesta decisió. Aquests serien els dos primers temes: lactància i son. Tercer tema molt important: escolarització. Durant l’embaràs, com podem pensar en l’escolarització, a l’escola bressol?. És important pensar en què passarà, perquè, si nosaltres tenim la idea de portar la nostra filla o el nostre fill a una escola bressol, potser la nostra parella pensa d’una manera diferent. Hem d’estar tots dos alineats amb aquest tema i no està de més que, durant l’embaràs, fins i tot puguem visitar alguna escola bressol, que puguem veure quins són els tràmits necessaris, si hi ha llistes d’espera, si no n’hi ha. I això enllaça amb un quart tema que és molt important, que és la conciliació.

No és estrany que jo vegi en consulta parelles que s’acosten al final de la baixa de maternitat i en aquell moment comencen a debatre si un dels dos, habitualment la mare, si agafarà una excedència laboral, si s’hi incorporarà, si no es reincorporarà, si s’agafarà una reducció de jornada, si es poden permetre econòmicament alguna d’aquestes mesures. Això està íntimament relacionat amb l’escolarització de la criatura i és un altre dels temes que és molt interessant poder parlar durant l’embaràs, perquè després, com dèiem, tots dos podem tenir un pla, però les coses es poden desenvolupar d’una altra manera. Per això és important tenir el pla A, però també el pla B, C, D, E… Tenir diferents escenaris possibles per poder decidir en funció de com es desenvolupin els esdeveniments. I un darrer tema que també és molt important i està relacionat amb els dos anteriors, amb la conciliació i l’escolarització, són els límits amb la família. Quin paper ocuparan les famílies d’origen respectives durant aquests primers mesos o aquests primers anys de la criatura? Moltes vegades, un dels motius de conflicte o de tensió a la parella és la relació amb la família extensa, o bé perquè tenen més presència de la que haurien, bé perquè no compleixen amb les expectatives que la família té posades sobre ells. Això s’ha de parlar, sobretot perquè de vegades es donen situacions com que un dels membres de la parella espera un paper molt més actiu habitualment de la seva família del que resulta còmode per a la convivència familiar des del punt de vista de la una altra persona. Quins són els límits? On posem les parets de casa nostra? Aquest seria el cinquè element que és important poder comentar. Si utilitzem el temps de l’embaràs per parlar d’aquests temes, els primers mesos de vida de la criatura seran molt més fluids.

Lucía. Hola, Alberto, soc la Lucía. Sembla que ara hi ha molt escrit sobre l’eliminació de premis i càstigs, però em crida l’atenció que dius que això és impossible. Per què dius això?

Alberto Soler. Dir que educarem sense premis ni càstigs és una cosa que sona molt bé i que ven molts llibres, ven molts cursos, però, com a psicòleg, jo no puc dir que es pot educar sense premis i càstigs. Perquè seria el mateix que afirmar que podem educar sense posar-nos seriosos o sense somriure. I és que una cara seriosa, quan la nostra filla o el nostre fill fa una conducta inadequada, realment actua com un càstig. Un somriure, quan fan alguna cosa que ens agrada, actua com un premi. I és que, tècnicament, des de la psicologia, qualsevol cosa que passa després d’una conducta actuarà o com un reforçador, incrementant la probabilitat que es doni aquesta conducta en un futur, com ara un somriure, o pot actuar com un càstig, disminuint la probabilitat que aquesta conducta es doni en un futur, com ara posar-nos seriosos. Aleshores, des d’un punt de vista estricte, no podem parlar que puguem educar sense premis ni càstigs. Però el que popularment coneixem o anomenem premis i càstigs realment són mals reforçadors i mals càstigs. O, més concretament, quan parlem de premis i de càstigs, parlem d’amenaces i xantatges. Però de vegades ens tornem una mica bojos, i això ho veig molt a la consulta, amb famílies que creuen realment que poden eliminar qualsevol reforç positiu o qualsevol càstig a la seva criatura. Però això és totalment impossible.

El que hem d’aconseguir és eliminar aquestes amenaces o aquests xantatges perquè, i tornem als termes col·loquials, els premis i els càstigs no poden ser la moneda de canvi del nostre dia a dia. Comencem pel costat dels càstigs. Els càstigs són indesitjables. Són indesitjables des d’un punt de vista ètic, des d’un punt de vista moral, però també des d’un punt de vista educatiu. Perquè castigar una criatura no fa que la conducta d’aquesta criatura millori, almenys a mitjà i llarg termini, perquè a curt termini sí que millora. I aquest és el problema que tenen els càstigs. Tu amenaces i et poses molt seriosa amb la teva filla o amb el teu fill i en aquell moment et farà cas. Però a mitjà o llarg termini, què és el que aconseguiràs? Hi haurà una sèrie de problemes molt importants associats a aquest ús dels càstigs. Perjudicaràs l’enllaç afectiu amb la teva criatura. Se sentirà amenaçada, se sentirà coaccionada i, quan tingui un problema, probablement no s’ho explicarà, no confiarà en aquella persona que, quan s’equivoca, el castiga o l’amenaça. Va a buscar una altra persona amb qui vincular-se i en qui buscar consell. Farem sentir malament aquesta criatura. És: «Home, és clar, és que el càstig ha de fer sentir malament». Aquest és un dels problemes. No, un càstig no hauria de fer sentir malament, però fa sentir malament. I, quan una persona se sent malament, tendeix a comportar-se pitjor. Perquè moltes vegades la mala conducta és la conseqüència que nosaltres no ens sentim bé.

Si fem sentir malament una persona que s’ha equivocat o que ha tingut una conducta que no és adequada, el més probable és que es porti encara pitjor. Interpretarem aquesta pitjor conducta com una amenaça, com un desafiament cap a nosaltres, i li demostrarem qui mana aquí i li farem un càstig encara pitjor. I anirem fent una escalada, de la qual serà molt difícil escapar. Què més passa amb el càstig? Apareixerà la substitució de la resposta. Tu pots dir-li al teu fill: «Si no deixes de fer aquesta conducta, et passarà tal cosa» i farà alguna cosa igualment indesitjable, però que no sigui allò amb què l’has amenaçat. Sembla que és força clar que els càstigs no són la solució a res. Però quin problema tenen els premis? Per què no podem educar amb premis? Perquè interfereixen amb la motivació que tenim les persones. La motivació pot venir de dos llocs diferents: pot venir de dintre o pot venir de fora. La motivació que ve de dins, allò que anomenem la motivació intrínseca, és molt poderosa. És aquesta motivació que ens fa enfrontar a pràcticament qualsevol cosa. És la que fa que ens esforcem. És la que fa que avancem a la vida. I per què ho fem? Perquè ho sentim, perquè realment estem molt motivats a aconseguir-ho. I després tenim la motivació externa. Per què ho fas això? Per aconseguir diners, per aconseguir reconeixement, per aconseguir el que sigui, però són factors que venen de fora, que no venen de dins.

Doncs bé, els premis són una motivació externa. I un error que podem cometre, i això és un error important, és premiar una conducta que està motivada internament. Si fem això, matarem la motivació intrínseca, que és una motivació molt poderosa, i la condicionarem a factors externs. Són dolents els premis? No són essencialment dolents, però hem d’anar amb molta precaució de no matar aquesta motivació intrínseca. Imagina’t que demà has d’anar al dentista amb la teva filla i està en pànic perquè no li agrada anar al dentista i tu li dius: «Mira, amor, quan sortim del dentista, anirem a la llibreria que hi ha davant del dentista i et compraré el llibre que tu vulguis». Com que li agrada molt llegir, diu: «Ostres, fantàstic. Una estoneta de passar-ho malament i em compren un llibre». Està malament prometre un premi? No, perquè no estàs perjudicant la motivació intrínseca, perquè a la teva filla no li ha agradat mai anar al dentista i és una manera de fer-li una mica més agradable aquest mal tràngol que és haver de passar pel dentista. Per tant, es pot educar sense premis ni càstigs? No. Podem educar sense xantatges i sense amenaces. Com podem castigar bé una conducta? Un cop la criatura ha fet una conducta que nosaltres considerem que necessita ser corregida, aplicarem una conseqüència que ha de complir quatre característiques. Primer, que estigui relacionada amb allò que la criatura ha fet malament. Segon, que sigui raonable, que sigui proporcionada. Tercer, que estigui revelada per endavant. Que nosaltres prèviament li hàgim dit què és el que passarà. I, en quart lloc, cal que sigui respectuosa. Per tant, si complim aquestes quatre característiques, relacionat, respectuós, raonable i revelat per endavant, difícilment podem parlar de càstig com ho entenem col·loquialment, sinó que estaríem parlant d’una conseqüència lògica. Per tant, funcionen els càstigs? A molt curt termini poden funcionar, però són pa per avui, gana per a demà. Es pot educar sense premis ni càstigs? Bé, es pot educar sense amenaces i sense xantatges.

Home 1. Hola, Alberto, hi ha algunes tècniques força esteses com el racó de pensar o de la calma com a alternativa als càstigs. M’agradaria saber què opines sobre aquesta mena d’eines.

Alberto Soler. Esmentem dues estratègies que són molt diferents: el racó de pensar i el racó de la calma. Començarem pel primer, pel de pensar. El racó de pensar, en principi, ens sona bé perquè pensar és una cosa que tots considerem que està més o menys bé. Pensar està bé. I un racó, ningú no té res en contra dels racons. Aleshores, «racó», «pensar», més o menys sona bé. Però, realment, què és el racó de pensar? Un racó de pensar no és més que una altra manera diferent d’anomenar el càstig de cara a la paret de tota la vida. És exactament el mateix, però una mica menys honest, perquè estem fent creure les famílies o la criatura que estem utilitzant una innovadora tècnica educativa, quan, realment, simplement l’estem castigant de cara a la paret. Racó de pensar és de cara a la paret. Punt. Però què és el que passa? Que es ven com una alternativa més amable a certs càstigs. A càstigs físics o altre tipus de càstigs que són més nocius per a la criatura. Però no ens enganyem, és un càstig, senzillament i planerament. Es basa en el fet que una criatura, quan es porta malament, la portarem al racó de pensar perquè reflexioni sobre què és el que ha fet d’una manera incorrecta. I quant de temps estarà reflexionant? Es recomana que tants minuts com anys tingui la criatura. Que té tres anys, estarà tres minuts de cara a la paret. Que té sis anys, estarà sis minuts de cara a la paret. Que té 42 anys com jo, estarà 42 anys de cara a la paret.

És clar, adoneu-vos que ens fa riure pensar en un adult castigat de cara a la paret, però tots normalitzem que una nena o un nen estiguin castigats de cara a la paret i l’única diferència que hi ha és l’edat. Però no és el mateix respecte amb què ens apropem a una persona adulta que comet un error que el respecte amb què ens apropem a una nena o un nen que s’equivoquen, perquè realment moltes vegades la mala conducta en nenes i nens no és una altra cosa que un intent fallit, erroni, d’aconseguir un objectiu legítim. No oblidem que són persones que s’estan desenvolupant. Però bé, parlem del racó de pensar. Estar tants minuts com anys tingui la criatura. I què farà? Doncs pensar-hi. Pensarà en quina ha estat la conducta que ha dut a terme, quines serien les alternatives per poder comportar-se d’una manera millor, com podria reparar… No, no pensarà res d’això. Si una personeta de tres anys es desperta de la migdiada i no sap si és al matí o a la nit, com farà aquestes reflexions quan està de cara a la paret? No, pensarà que això és un avorriment i, probablement, pensarà com pot fer exactament el mateix que ha fet, però sense que l’agafin. Perquè això és el que passa amb els càstigs. Al final, el càstig no millora la conducta de la criatura, sinó que convida aquesta criatura a comportar-se d’una altra manera, però evitant el càstig. És millor buscar altres alternatives diferents. Quines? Per exemple, heu esmentat el tema del racó de la calma. I encara que vagi de racons la cosa, no té res a veure el racó de la calma amb el racó de pensar. El racó de la calma sí que és una estratègia en l’àmbit educatiu i no és un càstig, sinó que és una estratègia per ajudar les nenes i els nens petits a la regulació emocional. És a dir, tenim una nena o un nen de dos, tres, quatre anys que es posa molt nerviós, que té una rebequeria, que està molt desbordat emocionalment, i nosaltres el convidem a fer que pugui anar al racó de la calma. Aquest matís és important. Us convidem, no us obliguem. El racó de la calma, a diferència del racó de pensar, és un lloc agradable on nosaltres convidem a anar a la criatura. Pot tenir coixins, un llum de lava, una ampolla sensorial, pot tenir contes, una cortineta… Ho farem d’una manera que sigui un entorn agradable i que acompanyi el benestar emocional perquè el que busquem és que recobri la tranquil·litat i la calma. No els ho imposarem. El convidarem. De fet, ni tan sols hi ha d’anar sol. El podem acompanyar a aquest racó de la calma. I aquí, amb els contes, amb els objectes que nosaltres disposem en aquest raconet, la persona pot anar recobrant l’equilibri en el terreny emocional. És una estratègia que és molt vàlida davant dels desbordaments en el terreny emocional, que s’utilitza molt en escoles infantils, s’utilitza a escoles, s’utilitza en famílies… És una cosa que sí, que és força recomanable. Però el que s’ha dit, no té res a veure el racó de pensar amb el racó de la calma.

Més alternatives al racó de pensar? Per exemple, les conseqüències. És a dir, més que castigar la nena o el nen de cara a la paret, doncs establirem una conseqüència que sigui proporcionada, que sigui raonable per a la conducta que ha tingut. És que tampoc no tot ha de girar al voltant dels càstigs, les conseqüències… No tot ho podem solucionar a cop de conseqüència. Hi haurà conductes que, simplement, hem de parlar sobre el que ha passat. Hem d’orientar-ho cap a la solució de problemes, cap a reparar el mal que s’ha pogut causar. Hi ha altres conductes que tampoc les solucionarem posant el nen o la nena de cara a la paret, sinó que potser es deriven del fet que les normes que tenim a casa no són prou clares o que no tenim uns límits que la nostra filla o que el nostre fill comprengui. O potser es deriven de factors externs que nosaltres no controlem. En tot cas, hi ha moltes alternatives. Estem veient-ne unes quantes que, en tot cas, són molt millors que aïllar sensorialment una criatura de cara a la paret i privar-lo del que en aquell moment necessita, que és el nostre acompanyament i la nostra presència. Perquè fer sentir malament una nena o un nen no ens ajudarà a fer que aquesta nena o aquest nen es portin millor, sinó potser més aviat tot al contrari.

María del Carmen. Hola, Alberto. Em dic María del Carmen i jo volia preguntar-te sobre la importància que en els nens tenen les relacions i el nivell afectiu, no només amb els pares, sinó amb altres familiars i avis.

Alberto Soler. Avis, oncles… La família té un paper importantíssim en el desenvolupament de les criatures i, de fet, les nenes i nens necessiten que el seu món afectiu sigui més ampli que simplement la seva mare i el seu pare. Però és important tenir en compte que ser avis o ser oncles no és una cosa que va amb la sang, sinó que és una cosa que va amb la vinculació, que va amb el temps, que va amb les experiències compartides que nosaltres tenim amb aquesta criatura. Pensem per exemple en un oncle o una tia. No només perquè el teu germà o la teva germana hagi tingut un fill, tu et converteixes en oncle. T’hi pots convertir de sang o t’hi pots convertir políticament, però no et converteixes en un oncle per a aquesta criatura si no és mitjançant les experiències viscudes, mitjançant les experiències compartides. I això, quan nenes i nens són molt petitons, es basa en les cures. I és una cosa molt matemàtica. Bolquers canviats, tardes de joc, blocs apilats, passejades que hem fet, tardes fent una volta. Com més implicació i més vinculació es té a les cures, més fort serà aquest vincle. Però això moltes vegades no és possible per motius diferents. Hi ha vegades que la família, el pare o la mare, poden limitar la relació amb altres membres de la família, bé per conflictes previs, bé perquè no es tingui confiança en la manera com puguin dur a terme aquestes tasques de cura. Pel motiu que sigui, es pot limitar. I això és una pena perquè al final va en contra dels interessos de la criatura. Hem de tenir en compte que les persones tenim diferents rols. Per exemple, pots tenir un conflicte amb el teu germà, però és que aquesta persona, que és el teu germà, a més de ser germà, és oncle del teu fill. Impedint-li que tingui contacte amb el teu germà, li estàs impedint que tingui una vinculació amb una persona important, com el seu oncle o el seu avi o la seva àvia. Hem de recordar que una cosa és la vinculació o la relació que nosaltres tenim amb una altra persona i una altra cosa diferent és el dret que tenen els nostres fills a establir una vinculació amb els membres de la família, que això sempre és positiu per a ells. Però nosaltres ho podem entendre molt bé, podem afavorir-ho molt, però també és veritat que hi ha vegades que membres de la família, avis, oncles, tampoc tenen un interès especial a vincular-se amb les nostres criatures perquè tenen la seva pròpia vida, perquè no tenen el seu interès… I, és clar, aquí la família, a banda de mostrar aquesta disponibilitat i tractar de remar en aquesta direcció, poc pot fer si aquestes persones no volen formar part de la vida afectiva dels nostres fills. Però, en tot cas, com estem dient, és una cosa molt positiva. Si, per exemple, pensem en la relació entre nets i avis, és una relació que tothom hi guanya. Els nets els proporcionen moltíssims beneficis als avis i els avis proporcionen moltíssims beneficis als nets. Els nets cap als avis fan que els avis tinguin un estil de vida més actiu i això hi ha molts estudis que ho relacionen amb una salut més bona, per exemple, en el sistema cardiovascular, amb una menor incidència de trastorns d’ansietat, de trastorns relacionats amb la depressió, fins i tot amb l’estrès. Sempre que el paper que tinguin sigui proporcionat i no siguin els cuidadors principals de les criatures. Fan que s’estimulin cognitivament i prevenen problemes relacionats amb l’aparició primerenca de les demències. Perquè ajudar els nens a fer els deures és una estimulació cognitiva per als avis.

Explicar-los històries és una estimulació cognitiva. Veure fotos amb ells, cantar cançons. Això és una cosa que és superpositiva per a les criatures, però també per als avis. Els estudis també mostren que aquesta relació dels avis cuidant els nets és beneficiosa per a la seva pròpia vida social, perquè estiguin amb un millor estat d’ànim, fins i tot per millorar la seva autoestima, perquè senten que tenen un paper, que tenen una funció, i veuen els fruits d’aquest esforç en el dia a dia de les criatures. Reben aquest amor, donen aquest amor i, així, ells senten aquesta autoestima com va millorant. Tot allò que proporcionen els nets cap als avis és molt més positiu i, de fet, els estudis mostren que aquelles àvies i aquells avis que cuiden els seus nets, els que més cuiden els seus nets, tenen més esperança de vida que aquells que dediquen el seu temps només a ells. Per tant, encara que fos egoistament, és molt positiu per als avis la relació amb els nets. Però, al revés, els avis també aporten moltíssim als nets. Aporten perquè la relació que hi estableixen és diferent de la dels pares. No és ni millor ni pitjor, és essencialment diferent. Perquè els avis ja heu criat. No us heu de sotmetre, com els pares, a unes normes tan clares, a uns límits tan clars. Per molt que ens dolgui als pares, els avis teniu també el paper de fer petites transgressions, de poder-vos permetre certes llicències que els pares no ens podem permetre. I això també és positiu per als nens. Els avis us relacioneu amb els vostres nets seguint unes regles diferents en les quals, per exemple, el temps no és el mateix. Les mares o els pares sempre tenim rentadores per posar, rentadores per estendre, roba per planxar, sopars per preparar i moltes vegades, per molt que ens pesi, sempre estem amb el: «un segon i ara hi vaig. Ara, després. Espera, que he de fer el sopar». Els avis sou una font inesgotable de temps i de paciència per als vostres nets i és una cosa que nosaltres moltes vegades no els podem proporcionar per les exigències del dia a dia. I això a ells els beneficia moltíssim. A més, els avis sou una font inesgotable de… Bé, inesgotable amb certs límits, però inesgotable d’amor, d’afecte, de tendresa, d’acompanyament… I això beneficia moltíssim tant els nets com la vostra relació. Els expliqueu històries de com era el món en una època que ni tan sols nosaltres hem conegut. Els expliqueu les entremaliadures que nosaltres fèiem quan érem petits. Feu que tota aquesta tradició familiar i tot aquest bagatge familiar no es perdi, cosa que és superbona per a ells. És a dir, és una relació en què tots guanyem sempre.

Sonia. Hola, Alberto, soc la Sonia Pascual. T’he sentit a dir, a més, que vas ser un nen hiperactiu i et volia preguntar precisament sobre el dèficit d’atenció. Com ens pots ajudar a les famílies.

Alberto Soler. Aproximadament, entre un cinc i un set per cent dels nens presenten característiques compatibles amb un diagnòstic de TDH, però aquest diagnòstic moltes vegades és erroni, o bé perquè se sobrediagnostica o bé perquè es diagnostica de manera errònia. Jo ho he arribat a veure a la meva consulta. Nens diagnosticats de TDH, amb una pauta de medicació amb psicoestimulants per al TDH, després d’una entrevista del neuropediatra amb la seva mare i amb el seu pare, sense ser-hi present davant deu minuts. Aquesta no és manera de diagnosticar un TDH. El diagnòstic del TDH, i ara ho comentarem, és un procés molt llarg, és un procés molt laboriós, molt minuciós, que sempre s’ha de fer amb el nen al davant i de manera molt exhaustiva. Hi ha nenes i hi ha nens que tenen un diagnòstic de TDH, però que realment no compleixen criteris per a TDH. Però també passa el contrari, és a dir, casos que ens passen per alt. Els nens tenen més tendència a ser diagnosticats com a hiperactius quan són molt moguts, però també tenim nenes que són inatents i que ens passen molt per alt. Nenes que tenen un perfil de dèficit d’atenció, però, com que no molesten a classe i com que no donen guerra, mai no seran diagnosticades. Aquí tenim un problema molt important. Per tant, existir existeix, però tenim una assignatura pendent pel que fa al diagnòstic. Què és el TDH? Estem parlant d’atenció, hiperactivitat… El TDH és un trastorn del neurodesenvolupament que es caracteritza per un desenvolupament del cervell diferent de la norma. És un desenvolupament més lent del cervell, sobretot per a diferents… Per a unes funcions molt concretes. Allò que s’anomenen les funcions executives. El TDH té com a dos components fonamentals. D’una banda, allò que a tots ens sona més, que és la nena o el nen moguts, que no paren de moure’s, de fer coses, que és el criteri d’hiperactivitat o d’impulsivitat. Nens que no se saben posar fre, que sempre s’estan movent, que a classe han d’estar aixecant-se, parlant amb el company, que els dius que no a alguna cosa, però ja ho han fet tres vegades. Són nens molt moguts i molt impulsius. I després hi ha un altre criteri que és la inatenció, el dèficit d’atenció. Són nens despistats, oblidadissos. El típic nen que dius: «És que no perds el cap perquè el portes al cos, que és que si no el perdries». Que es deixen el dinar a casa un dia sí, un dia també, que es deixen la llibreta a classe quan tocava deures, que el dia que se l’emporten a casa per fer els deures se la deixen a casa i no porten els deures a l’escola. Aquesta mena de nens. Dos criteris: hiperactivitat o impulsivitat i dèficit d’atenció. Amb aquests dos criteris diferents podem establir tres perfils, que seria un TDH amb predomini hiperactiu o impulsiu, nena o nen mogut, impulsiu; amb predomini del dèficit d’atenció, que no és mogut, simplement té dèficit d’atenció, i el subtipus combinat, que és mogut i té dèficit d’atenció. És un trastorn del desenvolupament. No està relacionat amb les pautes d’educació de la família. Per molt bé o per molt malament que ho facin la mare i el pare, aquesta nena o aquest nen tindrà TDH. No és conseqüència de les pautes educatives de la família. Igual que el color dels cabells no és conseqüència de les pautes educatives de la família, té un component genètic important. D’acord?

Tenint clar que existeix i tenint clar com és, com s’identifica? Quan diem que és un trastorn del desenvolupament, això vol dir que algunes d’aquestes característiques són comunes per a moltes altres coses. I aquestes característiques d’impulsivitat, d’hiperactivitat, de manca d’atenció són molt comunes amb una cosa molt habitual en nenes i nens que s’anomena infància. Totes les nenes i nens menors de sis anys tenen TDH. Per això, no podem diagnosticar cap nena o un nen menor de sis anys amb un TDH, perquè, per definició, tots són TDH. El diagnòstic ha de tenir un component psicològic, un component educatiu i un component mèdic. El procés de diagnòstic és molt ampli. Hem de demanar informació de diferents contextos, perquè de vegades ens trobem nenes i nens que tenen problemes per prestar atenció a classe, però que no tenen absolutament cap problema per prestar atenció en cap altre àmbit de la vida. Si no es produeix aquest dèficit o dificultat en més de dos contextos, no podem establir un diagnòstic. Perquè tu, si tens un problema de coixesa, coixejaràs a l’escola i coixejaràs a casa. Però, si només coixes a l’escola, hem de veure per què només coixes a l’escola i no a casa. O al revés. Si una nena o un nen és molt mogut i molt hiperactiu a casa seva, però a l’escola és una bassa d’oli, potser són factors contextuals els que estan explicant aquesta conducta. Per tant, sempre hem de tenir informació de dos contextos diferents. Des de la consulta, sempre mirem de parlar amb el professor, amb el director del centre, amb la tutora, perquè ens donin informació d’aquest context escolar, i després amb la família, perquè ens donin informació de com són les coses dins de casa. Hem de fer un diagnòstic diferencial perquè moltes vegades confonem TDH amb altres coses que no són TDH. La primera, infància. Això ja ho tenim clar. De vegades confonem TDH amb infància perquè no tot nen que és inatent i no tot nen que es mou molt té un TDH. Ho ha de tenir amb una gravetat i amb una intensitat suficient.

Segon, ho hem de separar d’altres alteracions, altres trastorns del desenvolupament amb els quals poden compartir símptomes o característiques. Per exemple, les altes capacitats intel·lectuals. Hi ha nenes i nens que tenen altes capacitats intel·lectuals que moltes vegades es diagnostiquen erròniament com a TDH. Això ho veiem moltes vegades a la consulta, que ve un nen amb aquest diagnòstic i tu t’adones que realment no té un problema d’impulsivitat o no té un problema d’hiperactivitat, sinó que a classe s’està avorrint perquè la seva capacitat està molt per sobre de la que té resta dels seus companys. Que quan la resta dels seus companys encara estan lluitant per veure on tenen el quadern, ells ja han après la lliçó, han fet la fitxa i el que volen és fer una altra cosa diferent. Però, com que han d’estar asseguts els 40 minuts restants de classe, al final acaben molestant perquè són nens. Aquesta coincidència entre les altes capacitats i el TDH és molt habitual i hem d’anar amb compte amb ell. De fet, és freqüent, de vegades passa, que siguin les dues coses alhora, siguin altes capacitats intel·lectuals i siguin TDH. Això es diu la doble excepcionalitat. I això el que fa és que moltes nenes i infants que tenen TDH no tinguin problemes acadèmics. Són la típica nena o el típic nen que viu de rendes. Un nen intel·ligent que amb prou feines necessita parar atenció, amb prou feines necessita fer res, que va tirant amb les demandes d’educació infantil, d’educació primària… Però, quan arriben a l’institut o arriben a la universitat, els passa com em va passar a mi, que es van enganxar una trompada perquè ja no poden viure de rendes i han de començar a aplicar unes tècniques de treball intel·lectual que no han desenvolupat prèviament. Per això, aquesta doble excepcionalitat no és una cosa poc habitual. Passa en molts casos i ho hem de diagnosticar i ho hem d’identificar correctament. De vegades, podem confondre alguns senyals o símptomes del TDH amb trastorns de l’espectre de l’autisme, amb els quals també de vegades es comparteixen algunes característiques.

Aquest diagnòstic ha de ser molt minuciós, molt meticulós. Hem d’avaluar intel·ligència, hem d’avaluar processos atencionals, hem d’avaluar memòria, hem d’avaluar funcions executives, hem d’avaluar la velocitat de processament. Són moltes coses que requereixen moltes hores de feina intel·lectual i una decisió clínica per part del professional que digui si compleix o no compleix els criteris. Aquí hem d’incorporar la informació per part de l’escola de com és el desenvolupament acadèmic d’aquesta criatura i informació mèdica. No és que tingui dèficit d’atenció, és que té quatre diòptries i no veu la pissarra. O és que… No, és que aquestes coses passen. És que hi ha diagnòstics de TDH en nenes i nens que tenen problemes auditius. I, si no podem descartar una causa orgànica, no es pot parlar d’un TDH. Per tant, sempre hem de tenir informació psicològica, una avaluació psicològica exhaustiva, hem de tenir informació mèdica i escolar. I quan tota aquesta informació va en una mateixa línia, podem elaborar un diagnòstic. Amb quin objectiu? Intervenir sobre aquesta criatura. Poder proporcionar l’ajuda que necessita perquè no estigui en desavantatge amb la resta dels companys. Perquè una nena o un nen ben acompanyat, amb recursos, amb teràpia, amb medicació, no tindrà cap dificultat addicional gaire més especial que qualsevol altra nena o que un altre nen. Però, si esperem a fer el diagnòstic, se’ns fa tard. No volem etiquetar, no volem medicar perquè… Al final estarà perdent unes oportunitats que llastaran el seu desenvolupament acadèmic i laboral.

Dona 1. Hola, Alberto, com estàs? Sembla que darrerament parlem més de salut mental, però potser no tant de salut mental infantil. Ens podries donar alguna clau per prevenir i abordar l’estrès infantil?

Alberto Soler. Per descomptat que nenes i nens tenen ansietat, tenen estrès, i és una cosa que, per desgràcia, cada vegada estem veient més. Hi ha un punt d’inflexió important, almenys pel que fa a la visió popular que tenim sobre l’estrès o l’ansietat en nenes i nens que va ser la pandèmia. Arran de la pandèmia, vam començar a veure moltes nenes i molts nens amb uns quadres d’estrès i uns quadres d’ansietat que moltes persones pensaven que estaven limitats a persones adultes, com si nenes i nens no poguessin tenir aquestes vivències. Però és que el que vam viure tots durant aquella temporada va ser molt intens i va afectar de manera molt especial a les nenes i els nens petits. Va fer que es visibilitzés una realitat que ja era present, però a una menor escala, i que no era coneguda pel públic general. Aquests factors de risc, per exemple, inclouen que hi hagi un mal clima familiar, que hi hagi discussions freqüents a casa, que els pares estiguin en un procés de separació o de divorci, problemes de salut propis o d’algú de la família, problemes econòmics en la família, sobrecàrrega de tasques acadèmiques, hiperexigència per part dels pares pel que fa als resultats acadèmics, sobrecàrrega d’extraescolars, no tenir bones habilitats físiques, no tenir bones destreses, tenir problemes de connexió amb els amics. Aquests són alguns dels factors de risc que, si són presents juntament amb els símptomes que estem dient, ens poden fer pensar que potser hi pot haver aquest quadre d’ansietat o d’estrès.

I és que un problema addicional a tot això és que la societat invisibilitza aquest estrès infantil i a més vivim en un context molt competitiu. Vivim en una societat molt competitiva, molt individualista, i traslladem aquesta pressió cap a les nenes i cap als nens petits que pràcticament, des que entren a l’escola bressol, ja s’han de preparar per tenir èxit el dia de demà. Els tremolem d’activitats extraescolars, de repàs, una gran exigència pel que fa als èxits que han de tenir en el terreny acadèmic, que no tinguin un sol segon lliure perquè tenir temps lliure és estar perdent el temps. Tot això va fent efecte a la criatura i al final acaba manifestant aquests quadres d’estrès que haurien de ser exclusius de l’edat adulta, perquè nenes i nens no haurien de sentir estrès. Poden sentir ansietat, però aquest estrès imposat per l’excés de tasques, per no ser capaç d’arribar a tot allò que tens al teu voltant, això no hauria de formar part de la infància. Què podem fer? Primer, sensibilitzar-nos. Adonar-nos que la infància és una època de la vida que és vàlida en si mateixa. No és simplement el preludi o preparació per a l’adultesa. No és simplement la preparació per poder tenir èxit quan tu siguis gran. No, la infància és una època vàlida en si mateixa, amb les pròpies regles, amb el seu propi funcionament, i hem de protegir-la tal com és. Hem d’intentar no pressionar per a l’excel·lència les nenes i nens petits. No pensar que cada cosa que facin té una repercussió en el seu futur, perquè ens oblidarem de satisfer realment les necessitats que avui estan tenint. Aquesta necessitat de connexió, aquesta necessitat de joc i aquesta ànsia de temps lliure. Perquè les nenes i els nens necessiten temps, però necessiten temps no per a anglès, no per a xinès, no per a judo, no per… Necessiten temps també per perdre’l. Necessiten temps per jugar, per fer construccions, per estar amb la família. Això vol dir que estan malament les activitats extraescolars? No, ben al contrari, estan molt bé, però amb mesura. No podem ocupar cada minut de la vida de les nostres criatures. Necessitem sensibilitat, necessiten temps, necessitem satisfer aquestes necessitats i proporcionar un ambient càlid, afectuós, tranquil, que pugui acompanyar aquesta infància com una cosa valuosa en si mateixa i no simplement com el preludi per a l’èxit a la vida adulta.

Dona 2. Hola, Alberto, com estàs? Quan tens fills, sobretot durant els primers anys, que són una mica durs, tendeixes a descuidar-te i a descuidar la teva parella. Quins consells tindries per aconseguir un equilibri?

Alberto Soler. Això és una cosa que veig moltíssim en consulta. Venen moltes parelles just amb aquest dubte. «Des que tenim el nostre fill o la nostra filla, hem desatès aquesta relació de parella. Què podem fer?». Nosaltres, quan ens convertim en mares, pares, estem acostumats que tot el temps ho tenim per a nosaltres i per a la nostra parella. Però de sobte arriba una criatura i de sobte veiem que aquest temps que inicialment només era per a nosaltres i que després només havíem de compartir amb la nostra parella, de sobte ho hem de dividir en tres, a la nostra part personal, a la nostra faceta de relació de parella i ho hem de dedicar a la família i a la cura. I aquí és quan hi comença a haver problemes. Arriba el punt on de sobte tot deixa de ser tan urgent com quan tenim un nadó petitó. La criatura té dos, tres, quatre anys i de sobte ens adonem que la relació de parella no és la mateixa que teníem abans, que la relació de parella no funciona, que potser ni tan sols coneixem la persona que tenim aquí al costat. Ens ha desgastat la criança, les discussions, les negociacions que hem de dur a terme per la cura dels més petits i de sobte entrem en crisi. Diem: «Què ha passat entre nosaltres?». Això no és el final de la relació de parella, però és un senyal d’alerta que hem de canviar alguna cosa. I com ho podem fer? Primer, amb determinació. Hem de tenir clar que la relació de parella és una cosa que mereix la nostra atenció, perquè cap relació de parella, per sòlida que sigui, cap relació de parella no pot funcionar per inèrcia durant molt de temps. Al final, la relació s’acaba desgastant. El primer que necessitem és determinació. Saber que la relació de parella és una cosa que hem de cuidar, és una cosa que hem de cultivar perquè pugui donar fruits. En segon lloc, necessitarem temps. Necessitem dedicar temps a aquesta relació de parella. Moltes vegades el que tenim menys les famílies amb fills petits és temps. Per això, necessitem programar-ho. Necessitem posar-ho a l’agenda. I de la mateixa manera que quan érem nuvis i cadascú vivia a casa dels seus pares, programàvem les cites. «Anirem al cine». «Anirem a sopar». Potser ho hem de tornar a fer. Posarem a l’agenda que cada dues setmanes, un divendres de cada dos, un dissabte de cada tres, tots els darrers divendres de cada mes, tindrem una cita. Quedarem. Tindrem una nit especial. Anirem al cinema. Anirem a sopar. Veurem una pel·lícula tranquils al sofà. Però ha de ser un moment de connexió a la parella. Però per fer això necessitem ajuda. Necessitem demanar aquesta ajuda i necessitem que ens la donin. Hi ha moltes famílies que tenen la sort que tenen àvies, avis o oncles que estan disposats a donar aquesta ajuda, que de fet ni tan sols l’has de demanar perquè te la donaran per endavant. Però hi ha altres famílies que no tenen aquesta fortuna, bé perquè no en tenen a prop, bé perquè no estan disposats. Si cal, buscarem ajuda de pagament. Però ens cal crear aquests espais especials amb la nostra parella. En tercer lloc, no només pot viure la parella de moments especials. No hi ha relació que pugui viure només de sopar junts cada dues setmanes, perquè si el dia a dia no és satisfactori, si el dia a dia és ple de baralles, de retrets, de retreure coses, no hi ha sopar ni cinema que pugui solucionar això. Per tant, el tercer punt, i és dels més importants, és que hem de convertir el quotidià en reforçant.

Que a la nostra parella li agradi passar el temps amb nosaltres. Que el dia a dia a casa sigui agradable. Que ens relacionem amb afecte, amb respecte, amb amor. Que reconeguem allò que fa bona la nostra parella. Un problema que mata moltíssimes parelles és donar per fet l’altra persona. És que això ja ho saps. No ha de passar ni un sol dia sense que reconeguem a la nostra parella allò que la fa especial, allò que ens agrada, allò que aporta a la família. Encara que ho sàpiga, encara que ho hàgim dit, és molt important el reconeixement dins de la parella a qui cuida, a qui treballa, a qui cuina, a qui reparteix nens a extraescolars, a qui organitza la casa, a qui neteja. Aquest reconeixement ha de ser-hi. La manca de reconeixement mata moltes relacions de parella. Si tenim tots aquests elements, si tenim temps que reservem, si tenim ajuda, si tenim un dia a dia que sigui satisfactori i si tenim reconeixement, la relació de parella reflotarà i ens retrobarem amb aquesta persona amb qui vam iniciar una relació de parella tan satisfactòria que al final vam decidir tenir fills per posar la cirereta del pastís.

Daniela. Hola, Alberto, em dic Daniela i la consulta que volia fer-te és en el cas de les parelles que tenen fills, prenen la decisió de separar-se i comença la preocupació pel patiment que puguin tenir aquests nens. Així que el que et volia preguntar és què ens podries comentar i dir sobre això. Gràcies.

Alberto Soler. És clau acceptar que estarà present el dolor perquè, moltes vegades, algunes de les dificultats venen per intentar eliminar un dolor que no podem treure. Podem minimitzar-lo, però no podem eliminar-lo. El primer consell que dono a les parelles és que el centre de les seves decisions ha de ser els menors. L’interès superior del menor ha d’estar per sobre de qualsevol decisió que prenen la mare i el pare quan inicien un procés de divorci. Aquesta és la base, que és que la nena o el nen estiguin tan bé com sigui possible. Un cop tenim aquesta base establerta, l’interès superior del menor, el següent és com comunicar aquesta decisió. Aquesta decisió l’hem de comunicar en el moment en què el divorci o la ruptura ja són definitius. Hi ha discussions, hi ha debats, hi ha negociacions que han de ser al món dels adults i que no podem traslladar a l’univers dels nens. És a dir, la continuïtat o no de la relació de parella és una cosa que tu pots parlar amb la teva parella totes les vegades que vulguis, però no pots implicar els teus fills en aquest debat perquè això els genera una inseguretat tan gran, els genera tanta ansietat, que no saben com manejar-ho. En el moment en què nosaltres comuniquem la decisió de divorciar-nos, hem de comunicar una decisió com a definitiva. Moltes vegades, amb la intenció de minimitzar el mal que estem causant, utilitzem fórmules o expressions com: «De moment hem pensat», «Ens separarem, a veure què passa», «Ens donarem un temps a veure què és el que passa». Ho fem per minimitzar l’impacte, perquè dir «Ens hem divorciat» o «Ens divorciarem i això és una cosa irreversible» és molt dur, però realment és el que necessiten sentir, perquè ells necessiten fer aquesta configuració mental que comencem una nova fase, comencem una nova etapa.

La manera com ho comuniquem, l’ideal és que estiguin els dos progenitors junts, que no sigui només un dels dos qui transmet aquesta informació i que es transmeti com una decisió madura que han pres dues persones que han trobat que aquesta és la forma òptima. Ni la millor ni la pitjor, però que és la forma òptima de solucionar els problemes que experimentaven i que entenen que aquesta és la millor solució per a tothom. És molt important que, tant quan es transmeti com els mesos que seguiran, que anem amb molt de compte amb la culpa. La culpa que nosaltres sentim, la culpa que nosaltres projectem cap a l’altre progenitor i, sobretot, la culpa que poden sentir els nens petits. Perquè és molt habitual que durant el procés de separació o de divorci els nens se sentin culpables i que sentin que és per ells el divorci. Per què? Doncs perquè, quins són els motius de baralla en una parella? Gairebé sempre són coses amb els nens pel mig. De què discutiràs si no és de coses dels nens? Es discuteix moltes vegades coses relacionades amb els nens. Això ells ho veuen i diuen: «És clar, s’han divorciat per culpa meva, perquè no m’he portat bé, perquè no he estat bo». Se senten responsables d’aquesta ruptura i se sentiran responsables d’una possible reconciliació. Per tant, és molt important que els transmetem que és una decisió adulta, que ells no hi han tingut res a veure i que nosaltres els continuarem estimant tant o més que abans. Hem d’eliminar la culpa de l’equació. Per descomptat, sempre hem de tractar de protegir la imatge que la nostra filla o el nostre fill fan de l’altre progenitor. No parlar malament de l’altra persona, no ser cruels, no esmentar els motius del divorci. Això pertany a l’univers dels adults, però no hem de perjudicar, danyar o tacar la imatge que la nostra filla o que el nostre fill té de l’altre progenitor, del pare o de la mare. Perquè els motius que hi han portat pertanyen a l’univers dels adults.

Després, quan aquesta separació ja comença a caminar, quan ja és definitiva, cada persona està vivint en una casa diferent, hem d’intentar que les rutines, els hàbits dels nens, es mantinguin els més inalterats possibles. Que, si és possible, no hagin de canviar d’escola, que no canviïn de barri, que no canviïn d’amistats, que no canviïn d’extraescolars perquè no els volem fer pagar les conseqüències d’una decisió que hem pres les persones adultes. Per tant, tota la forma habitual de funcionar i de relacionar-se els nens, hem d’intentar que es mantingui inalterable, de la mateixa manera que hem d’intentar afavorir, en la mesura del possible, el contacte amb el progenitor que no estigui en aquell moment. Hem de facilitar que li truqui per telèfon, que pugui fer videotrucades, per descomptat que el pugui veure. Això sempre que no suposi una amenaça o un perill per a la seva seguretat. Hi ha casos en què hi ha violència de gènere pel mig que no és el més raonable fer-ho. I, en tot cas, durant tot el procés de separació o de divorci i molt especialment durant les primeres etapes, hem de transmetre de totes les maneres possibles, ho dèiem abans, que és definitiu. Hi ha moltes parelles que, per intentar esmorteir l’impacte del divorci als fills, fan molts plans junts. «Aquest cap de setmana anirem al zoo i després anirem a la fira tots junts i estarem junts al parc». Però jo de vegades veig que parelles acabades de divorciar fan més vida familiar de la que feien abans del divorci. I, és clar, ho fan amb la millor de les intencions. Però què és el que passa? Que al final acaba confonent la criatura. Veuen aquests plans familiars com un indici que la parella s’està tornant a relacionar bé, que la parella s’està reconciliant i que aquest futur de la família unida és cada vegada més probable, quan realment estan fent de cor fort els seus pares, veient-se quan no els vindria de gust res veure’s i ho fan pel bé de la seva criatura.

Doncs no. No cal fer-ho pel bé de la seva criatura perquè realment el que fa és produir més ansietat i més incertesa. Al final, el resum de tot això podria ser que el divorci, la separació, és un procés molt dolorós per a tots, que no podem evitar el dolor, però que, seguint unes normes molt bàsiques, transmetent-ho com a quelcom definitiu i posant al centre a la criatura, podem fer que el dolor que estan sentint sigui essencialment necessari.

Dona 3. Hola, Alberto, a mi m’agradaria preguntar-te sobre els dispositius mòbils. Són en realitat tan dolents i com en podríem regular l’ús?

Alberto Soler. Gràcies. Esperava la pregunta i, de fet, fixa’t el que porto. Mira, tenim aquí una imatge, gràcies, d’un estudi que es va fer l’any 2005 o 2006. Van agafar un grup de nens i nenes i els van demanar que dibuixessin una figura humana. I aquests són els resultats. Alguns exemples dels resultats dels dibuixos que van fer els nens petits. Probablement, us crida l’atenció la diferència que hi ha entre els dibuixos de la fila superior i els dibuixos de la fila inferior. Fa la impressió que els dibuixos de la fila superior han estat fets per nens més grans i que els dibuixos de la fila inferior han estat fets per nens més petitons. Hi ha molta diferència pel que fa al nivell de detall en aquests dibuixos, la capacitat d’execució… Doncs bé, tots aquests dibuixos són fets per nens de la mateixa edat. Tots nens entre cinc i sis anys d’escoles públiques franceses. La diferència entre els qui van fer els dibuixos de la fila de dalt i els dibuixos de la fila de baix era el temps diari que veien la televisió. Els dibuixos de la fila de dalt són exemples agafats d’alguns nens que veien la televisió com a màxim una hora diària. Els dibuixos de la fila inferior són exemples de nens que veien la televisió durant més de tres hores al dia. És molt cridanera la diferència que hi ha pel que fa al detall d’aquests dibuixos i, si entenem que la manera de dibuixar l’expressió a l’hora de dibuixar és una manifestació de la complexitat del pensament de les nenes i els nens petits, aquí podem veure d’una manera molt visual com està afectant en el desenvolupament cognitiu l’exposició a mitjans digitals, en aquest cas a la televisió. Aquest estudi es va fer abans que es popularitzessin els telèfons mòbils o les tauletes, però ens serveix per il·lustrar alguns dels efectes que l’exposició primerenca a dispositius digitals té en els més petits. I aquests efectes són molt variats i abasten moltes àrees diferents del desenvolupament. S’ha vist que exposar de manera primerenca i de manera excessiva els menors a dispositius digitals interfereix en el seu desenvolupament cognitiu, com podíem veure a la imatge. Interfereix en el desenvolupament del llenguatge. Fins i tot, poden manifestar problemes de comunicació que de vegades podem confondre amb trastorns de l’espectre de l’autisme. Realment no tenen trastorns de l’espectre de l’autisme. Tenen una sobreexposició a pantalles i no han pogut desenvolupar prou el llenguatge. També influeix, per exemple, en la regulació del pes. S’ha vist que hi ha una relació molt directa entre el consum de mitjans digitals i problemes d’obesitat i de sobrepès. Influeix molt directament en els problemes de son. Nenes i nens, com més televisió consumeixen i com més dispositius digitals utilitzen, dormen pitjor i dormen menys hores. S’ha vist que també influeix al nivell d’activitat física que tenen, a la coordinació motora que tenen aquests nens. També influeix en una cosa que ens preocupa molt a les famílies, que és l’atenció, la memòria, la concentració, la hiperactivitat. És una afectació que es dona a tots els nivells i totes aquestes afectacions, que són claríssimes i estan totalment sostingudes per multitud d’investigacions científiques, han fet que les societats mèdiques i científiques de tot el món enunciïn una sèrie de recomanacions respecte a com ha de ser aquesta exposició dels menors a mitjans digitals.

I pràcticament totes les societats mèdiques del món estan d’acord amb el mateix, i és que, per sota dels dos anys, una nena o un nen no hauria de tenir cap exposició a la televisió, a mòbils, a tauletes ni a res per l’estil. Per sota dels dos anys, zero exposició perquè les evidències que hi ha entre una exposició primerenca a la televisió o a les tauletes i retards en el llenguatge o retards cognitius és una evidència aclaparadora. Què passa a partir dels dos anys, entre els dos i els cinc anys? La recomanació oficial és que no se superi l’hora d’exposició diària, però l’hora d’exposició diària, sempre que sigui idealment acompanyats per una persona adulta, que sigui exposats a un material audiovisual que estigui pensat per a ells, que sigui apte per a menors i que sigui de bona qualitat i, a més, que no se superi aquesta hora d’exposició diària tenint en compte totes les fonts, tenint en compte la televisió, tenint en compte el mòbil, tenint en compte la tauleta, tenint en compte per als més grans els deures i el lleure. Que no superem aquesta hora diària. I, a partir dels cinc o sis anys, que aquesta exposició no sigui superior a l’hora i mitja diària, sempre acompanyats idealment, amb contingut de qualitat i tot tenint en compte tant l’oci com els deures. Per tant, com més tard els puguem exposar, com més retardem aquesta edat d’inici, molt millor. Però, és clar, aquí estem solucionant un problema que és aquesta primera infància. Ja sabem que com més tard millor. Però, és clar, arriba un moment en què aquestes criatures van creixent i van veient la televisió, van utilitzant el mòbil, van utilitzant la tauleta, van utilitzant l’ordinador per fer deures i, quan es van fent més grans, també hi ha altres problemes, però no derivats només de l’exposició a la televisió, sinó sobretot als continguts que veuen a través d’Internet.

I és aquí on tenim els problemes. Quan les nenes o els nens comencen a fer els set, vuit anys, molts ja comencen a accedir a Internet. I moltes nenes i molts nens estan accedint a continguts que no són adequats per a la seva edat. Segons les darreres dades que tenim, el primer contacte de nenes i nens al nostre país amb la pornografia està al voltant dels vuit o nou anys. Per què passa això? Perquè estan tenint un accés primerenc i no controlat a Internet, i això és una cosa que s’ha de regular. Però no és només l’accés a la pornografia. És l’associació que hi ha entre l’accés a Internet més gran, a xarxes socials, i problemes d’ansietat, de depressió, d’assetjament escolar, trastorns de conducta alimentària, joc patològic a la infància, fracàs escolar, dificultats acadèmiques. És innegable l’associació que hi ha entre moltíssims d’aquests problemes i l’ús primerenc i indiscriminat d’Internet. Per tant, cal aquesta regulació. Són essencialment negatius? No. De fet, hem construït la nostra societat actual al voltant d’Internet, dels telèfons mòbils, de la comunicació. Però que sigui positiu per a les persones adultes no vol dir que hàgim de donar-li un mòbil sense supervisió a un menor. Cal regular-ho per a les aules i fora de les aules. Hi ha un experiment molt interessant que es va fer fa uns deu anys en què agafaven un grup de persones i els posaven a fer una sèrie de tasques cognitives: memoritzar figures, aprendre paraules… I els van dividir en tres grups diferents. Al primer grup li van demanar que tingués el mòbil al davant, a la taula on estaven fent aquestes tasques, però de cap per avall. El segon grup havia de fer aquestes mateixes tasques, però el mòbil, en comptes d’estar a sobre de la taula, l’havia de tenir o bé a la butxaca o bé a la bossa. I al tercer grup li van demanar que deixés el telèfon a una taquilla que estava fora de l’habitació on estaven fent aquests exercicis. En tots els casos, tant els que el tenien a taula com els que el tenien a la bossa com els que el tenien fora de l’habitació, els van demanar que posessin el mòbil en silenci i amb la vibració desactivada. És a dir, tots els participants sabien que aquest telèfon no emetria cap mena de so durant la durada de la prova. Van passar les proves, van analitzar els resultats i què van trobar? Que els millors resultats van ser d’aquelles persones que tenien el dispositiu mòbil a l’habitació del costat, seguits pels que el tenien a la bossa i, en darrer lloc, els que el tenien al davant. Les proves eren exactament les mateixes. Els telèfons no sonarien. L’única diferència era quina era la ubicació física del dispositiu. Influeix a l’atenció i influeix a la concentració. Per tant, sembla força obvi que tenim dades que ens poden donar suport que els telèfons mòbils no han d’estar a les aules perquè estan interferint en els processos d’ensenyament i aprenentatge.

Dona 4 . M’agradaria saber què poden fer els avis per estimular o millorar l’autoestima en els nets que tenen una autoestima baixa, que un observa que els falta l’autoestima. Si poden fer alguna cosa ells o és a través dels fills. Com es gestiona això des de l’avi?

Alberto Soler. Moltes gràcies. L’autoestima és una cosa amb què no naixem. És una cosa que anem desenvolupant al llarg de la vida, basant-nos en les interaccions que nosaltres establim i a partir de les experiències que nosaltres vivim. De fet, hi ha estudis que ens mostren que el component genètic o hereditari de l’autoestima que hi ha estaria al voltant del 30 %. Un 30 % de l’autoestima ens ve de sèrie. Sigui bona o sigui dolenta, ens ve de sèrie. Però és que el 70 % restant de l’autoestima es formarà sobre la base de les interaccions i sobre les experiències que nosaltres tinguem. Per això és clau, és molt important, el que passa a casa i el que passa al voltant de les criatures perquè puguin tenir una autoestima sana i una autoestima forta. Primer hem de tenir clar què és una autoestima sana. Perquè de vegades ens equivoquem pensant que l’autoestima és pensar que som genials. Estimar-nos molt, que som genials, que som millors. No, l’autoestima no és això. L’autoestima és ser capaços de veure’ns nosaltres mateixos d’una manera equilibrada, d’una manera realista, i ser capaços d’acceptar tant les coses positives que tenim com les coses que no són positives. Però l’autoestima no és que no vegem els nostres defectes, que tots en tenim. No, l’autoestima és que siguem capaços de veure’ls i que estiguem en pau perquè seran defectes, però són els nostres defectes. Ens han d’agradar perquè són els que tenim. L’autoestima no és res màgic, sinó que la base és una acceptació tranquil·la de qui som.

Les bases de l’autoestima, moltes s’arrelen en les primeres experiències que nosaltres tenim i, molt especialment, el que passa dins de casa i la relació amb els nostres pares. No totes les maneres d’educar són iguals. S’hi identifiquen diferents estils parentals. Això us sonarà molt. Això de l’estil autoritari, estil permissiu, estil negligent… Doncs bé, l’estil que tenen els pares és molt important a l’hora de fer aquesta autoestima. Els fills de pares autoritaris o de pares negligents s’ha vist que tenen una autoestima molt més baixa que aquells que són fills de pares amb un estil educatiu més democràtic o fins i tot permissiu. Això xoca molt. Els fills de pares permissius tenen bona autoestima. Sí, perquè els pares potser han fallat a l’hora de posar normes i límits, però s’ha mantingut el vincle amb la criatura. Els han fet sentir que són importants, no pas com els fills dels pares autoritaris o dels que són negligents. El primer és aquests estils o formes parentals d’educació. La relació amb els avis també és clau perquè, com dèiem abans, les àvies i els avis són capaços de transmetre una informació, uns valors, de tornar una mirada amable cap a aquesta criatura d’una manera diferent de com es fa a casa. Les mestres i els mestres són claus en aquest procés de construcció de l’autoestima, també. La manera com es relacionen, com es dirigeixen als alumnes, seran claus en com aquests alumnes desenvoluparan la seva autoestima. Tots podem recordar aquella mestra o aquell mestre que ens encantava escoltar a classe, o aquella persona que ens va dir allò que avui dia encara tenim clavat. Els profes també teniu una capacitat molt important per millorar l’autoestima de les futures personetes grans que teniu a les vostres classes. Però des de casa es poden fer moltes més coses. El primer és tractar de transmetre aquest afecte, aquesta calidesa i aquest amor incondicional pels nostres fills.

Es poden equivocar, poden fer malifetes, es poden fer psicòlegs, poden fer el que sigui, però al final els estimem. I transmetre aquest amor incondicional als nostres fills és clau per al desenvolupament de la seva autoestima. Però no tot és transmetre aquest amor. Hem d’aconseguir que casa nostra, que la nostra llar, sigui un lloc on ells volen anar per sentir-se segurs i protegits, no un lloc del qual volen fugir. Hi ha moltes nenes i molts nens que, quan es fan dos quarts de quatre o les cinc i han de tornar a casa, se’ls fa bola perquè saben el que els espera a casa. Perquè saben com es posa la mare. Perquè saben com es posa el pare. Perquè saben el que hi viuran. Hem d’aconseguir que la nostra llar, que la nostra família, no sigui aquest lloc on hem de sospirar i agafar forces abans d’anar, sinó que sigui aquest lloc on ens sentim segurs, ens sentim protegits i ens sentim reconfortats. És important que evitem, com vèiem també abans, l’ús dels càstigs i dels xantatges, perquè al final transmeten la impressió que tu només seràs bo o seràs bona si fas allò que els altres esperen de tu. I el teu valor no depèn del que els altres esperen de tu, ni tan sols si satisfàs les necessitats dels altres. Cal que confiem en les seves capacitats, que els permetem exposar-se a reptes i desafiaments, que els permetem exposar-se al fracàs. Perquè, si no mesuren les seves forces, si no s’exposen a reptes, com sabran quina és la seva capacitat? Si nosaltres sempre estem amb: «Ai, compte, no facis això, no podràs, millor no», els estem transmetent que són persones fràgils, que no són capaces i que no aconseguiran allò que es proposin. Hem de transmetre’ls de manera explícita, però també amb les nostres decisions, que són persones capaces que poden assolir els seus objectius.

Hem d’acceptar les decisions que prenen. No hem d’esperar que prenguin les decisions que a nosaltres ens agraden perquè nosaltres puguem tenir-hi una bona relació. La seva vida no és la nostra vida i arribarà un moment en què agafaran un camí diferent d’aquell que nosaltres teníem pensat per a ells. Però és que no és el nostre camí, és que és el camí d’ells. I hem de veure la seva vida des del seu prisma, no des del nostre. Si som capaços de transmetre tot això, de fer que s’enfrontin a reptes, a desafiaments, de donar una llar que sigui harmoniosa, un lloc on vulguin tornar, normalitzar els fracassos, no dramatitzar les equivocacions, aconseguirem que aquestes personetes es desenvolupin amb una autoestima sana, amb una autoestima equilibrada, amb una autoestima forta, però també que la probabilitat de tenir problemes emocionals a l’edat adulta sigui molt menors que si haguéssim pres altres decisions. Per mi ha estat tot un plaer poder tornar a estar amb tots vosaltres parlant del que més m’apassiona, que és la psicologia. Us agraeixo molt la vostra presència i les vostres preguntes. Moltíssimes gràcies.