Què passa al teu cervell quan escoltes reguetó?

Jesús Martín-Fernández. Soc en Jesús Martín-Fernández. Soc neurocirurgià especialista en cirurgia desperta de tumors cerebrals, neurocientífic i compositor. I soc l’autor de ‘Dime qué sientes: Diario de un neurocirujano’

Carmen Alegre. Hola, Jesús. Em dic Carmen. Treballo a l’Hospital La Paz a Madrid, en un equip multidisciplinari que aborda patologies molt complexes i on les cures emocionals són molt importants per atendre’ls de manera integral. Jo sé que tu ets neurocirurgià, però sé que et coneixen amb el nom d’“el cirurgià de les emocions”. Ens podries explicar per què et diuen així?

Jesús Martín-Fernández. Sí. És cert que, des de ben prompte, m’apassionava entendre l’emoció humana. És una cosa que, probablement, ens diferencia de la resta de mamífers avançats. I, bé, potser el punt clau va ser quan al meu tiet l’operen d’un tumor cerebral i, després de la cirurgia, podia parlar i caminar, i a mi em cridava l’atenció que ningú fes una valoració sobre el seu estat emocional. Aleshores, jo podia veure que ell ja deixava de sentir plaer amb les coses, com fer música, encara que tractava de fer el mateix que… És a dir, ell buscava el plaer, però també notàvem que no llegia les emocions en les nostres cares ni les expressava. Aleshores, això em va marcar per sempre. Ja era estudiant de Medicina, feia quart, i el meu objectiu era: “He de fer alguna cosa, d’aquí al futur, per crear alguna tècnica que ens permeti prevenir aquesta mena de seqüeles emocionals”, que al final incapaciten la qualitat de vida íntima, tornar a la feina, la vida familiar, i més del 30% de les cirurgies cerebrals són de tumors. I vam crear el primer test per identificar zones crítiques del reconeixement emocional adaptat per al quiròfan, per a la situació de la cirurgia desperta. I, bé, crec que per això és el nom.

Carmen Alegre. Que bonic. Jesús, quin paper tenen les emocions en la teva filosofia de vida i, concretament, en la teva filosofia com a neurocirurgià?

Jesús Martín-Fernández. Realment, és el focus, és central. No ho sé, potser per la meva natura de ser músic o per, des de petit, tenir aquesta dependència de crear coses, de sentir aquesta sensació quan crees alguna cosa, que és inexplicable. Sempre vaig tenir curiositat per l’emoció i, amb el pas del temps i dins de la poca experiència que tinc, el que he vist és que l’emoció és el que mou tots els éssers humans, és igual l’estat de la malaltia en què es troben. Tot el món té ganes de viure i tot el món es vol seguir emocionant. Aleshores, nosaltres posem el focus en l’emoció del pacient, perquè, al final, l’emoció és un cos, és com una columna vertebral de moltes coses. És el focus central de l’empatia. Per tenir empatia amb la resta, necessitem llegir l’emoció, sentir-la i decidir què fem amb l’emoció que sent l’altre. Per tant, és l’eix del comportament, és l’eix de la vida sexual, és l’eix d’absolutament tot. Aleshores, sí que ho posem al centre de la nostra activitat.

Carmen Alegre. Que bo. I, perquè ho puguem entendre millor, ens podries explicar alguna intervenció de les que facis habitualment en el teu dia a dia?

Jesús Martín-Fernández. Quin és el procés, una cirurgia normal?

Carmen Alegre. Sí, una cirurgia de les que habitualment fas.

Jesús Martín-Fernández. Sí, bé, solen ser cirurgies per a tumors cerebrals, i el pacient està conscient, està despert. Hi ha diverses tècniques anestèsiques, però, realment, el que fem, una vegada… Obrim la pell, obrim el crani, obrim la duramàter, que és una membrana que recobreix el cervell i, quan tenim el cervell exposat, apliquem un estímul bipolar de baixa freqüència indolor. Hi ha una cosa molt curiosa, i és que el cervell no té receptors de dolor, de pressió. Aleshores, el pacient no sent absolutament res. Aleshores, quan apliquem l’estímul elèctric a les diferents zones del cervell al voltant del tumor, fem un mapa de les funcions cerebrals. Aleshores, aquest estímul el que fa és inhibir transitòriament, durant quatre segons, la xarxa que estiguis tocant. Per tant, ens permet induir un error i saber que aquesta zona no la podem tocar. És a dir, comencem sempre amb el llenguatge. Busquem el punt en què el llenguatge s’interromp. Aleshores, el pacient va comptant i, quan s’aplica l’estímul, si ens trobem a la zona que estem buscant, el pacient ja no pot seguir comptant, fer el recompte de l’u al deu. Aleshores, aquí posem el nostre “tag”, la nostra etiqueta “estèril”, i després seguim amb les altres funcions: l’accés a les paraules, el significat de les coses, el reconeixement de les emocions…, mentre anem monitoritzant l’atenció, la càrrega cognitiva, el moviment… Quan tenim el mapa fet, que ens diu quins són els punts crítics, literalment com un mapa, sabem per on entrar cap al tumor. I després, el punt més crític, que és parar en aquestes carreteres profundes del cervell que mantenen totes les xarxes neuronals de l’escorça connectades com si fos una orquestra simfònica. Aleshores, si tallem aquests cables…

Imagina’t que les funcions més complexes de l’ésser humà són com si tinguessis una bombeta a Nova York, una altra a Berlín, una altra a Tòquio. Van connectades per aquests cables profunds. Si talles el cable, totes les bombetes s’apaguen. Així funcionen una mica les funcions cognitives. Aleshores, anem buscant aquests cables profunds. Una vegada apliquem l’estímul elèctric i desencadenem un error de reconèixer el significat de les coses o en l’avaluació d’un mateix, aquí detenim la cirurgia perquè sigui com més segura millor i així tractar de preservar la qualitat de vida. Nosaltres intentem fer un abordatge a la carta. Això vol dir que tota la cirurgia depèn de com estigui el pacient. És a dir, els tumors, inclús els de lent creixement, encara que el cervell… És a dir, moltes vegades, el pacient està gairebé íntegre perquè el cervell és plàstic i permet redistribuir. Aleshores, si té zones crítiques dins del tumor, les va desplaçant fora. Moltes vegades, veus el tumor i, al voltant, les funcions, els punts crítics. Però cal analitzar exactament què té el pacient afectat per, dins de la cirurgia, passar-li els tests adequadament. Per exemple, si tenim un pacient políglota que parla cinc idiomes, cal fer un abordatge a la carta. És a dir, la cirurgia ha d’anar enfocada al llenguatge. Sabem que els llenguatges, encara que tenen un banc semàntic comú… És a dir, per a nosaltres i per a qualsevol llengua, és igual, una flor és una flor, independentment del nom que li posis. Sabem el significat de les coses. Això és la semàntica. Sol ser comuna entre llengües, però no l’accés a les paraules.

Aleshores, a la superfície cerebral, normalment fem una mena de mapa de les funcions cerebral, i insistim molt en l’accés a les paraules en les diferents llengües. Aleshores, pot ser armeni, francès, rus, alemany, anglès, espanyol. Aleshores, anem posant les etiquetes a cada zona on el pacient o la pacient no pot accedir a la paraula. Després, busquem també, a la superfície, que pugui associar semànticament els objectes. Per exemple, poses un gos, un fanal i un gat, i el pacient ha d’associar el gos i el gat. Si tu, en estimular, introdueixes un error i associa el gos i el fanal, saps que hi ha un error en la semàntica del llenguatge. I després, tot el temps anem monitoritzant la funció del moviment i l’atenció, la càrrega cognitiva. Els poliglots, a més, requereixen un gran control de les funcions executives. De fet, a vegades, en estimular, es pot induir un canvi de llengua involuntari. Aleshores, la persona està dient: “Això és un llum, això és una escala, això és un bolígraf”. I estimules i, literalment, poden dir: “This is a laptop”, o el que sigui. Aleshores, cal tenir les funcions executives… Mantenir-te en el teu llenguatge i que no rebis interferències dels altres per seguir amb el focus posat. És a dir, que realment és una cosa molt a la carta. Igual que si el pacient fos músic o si el pacient… Per a professions específiques, tractem de fer-ho tot a la carta.

Carmen Alegre. És a dir, em vols dir que, inclús, si el pacient desitja deixar de parlar una llengua, ho podríeu aconseguir mitjançant aquesta tècnica?

Jesús Martín-Fernández. No exactament, perquè, a veure, normalment, sobre la superfície cerebral trobaràs zones disperses. Hi ha nodes o zones que s’encarreguen d’accedir al lèxic de les diferents paraules, és a dir, que és comú, i d’altres que estan separades, que això desemboca en incapacitat per accedir al teu diccionari de paraules en armeni. Però hi ha d’altres que són per a tots els idiomes. El que no tenim clar és, si jo trec, si jo reseco, si aspiro la part del cervell que té una bandera on posem l’anglès, això no ha de significar que perdi tot l’accés a l’anglès, sinó que no sigui capaç d’accedir-hi de forma fluida, que, a més, en un cas d’una pacient que és intèrpret o traductora, ho necessita. No podem. I tampoc seria ètic, òbviament, extirpar aquesta zona. Hi ha vegades que, per la infiltració del tumor, has d’acordar amb el pacient, inclús durant la cirurgia: “Bé, aquesta part la resequem o no?”. Però no és tan fàcil com que, en aquest punt, en extreure’l, oblida l’anglès. Hi haurà moltes dificultats per al llenguatge, però el cervell és molt plàstic. Inclús es podria tornar a aprendre. Sí, sí, no en tinc la resposta perquè el cervell és un animal d’adaptació.

Carmen Alegre. Jesús, de quina manera integres la música en el teu dia a dia en les teves intervencions? Tens algun ritual abans de començar les operacions?

Jesús Martín-Fernández. Sí, en realitat, sí. Sempre, abans de la cirurgia, porto els auriculars. Recordo que, quan vam començar a fer la tècnica i en els primers casos en què vam començar a viatjar pel món fent la tècnica del mapatge cognitiu que va desenvolupar el meu mentor, que és el professor Duffau… Aleshores, sempre que arribo al quiròfan, el meu equip riu, perquè, per a la resta, és a dir, per a qui no ens coneix, és estrany que arribi el cirurgià amb els auriculars posats. És una cosa que necessito i, normalment, tinc la mania d’escoltar… No sempre, però moltes vegades escolto una cançó concreta, que és ‘Al otro lado del río’, de Jorge Drexler, que és una part de la banda sonora de ‘Diarios de motocicleta’, que relata la vida, la part jove, d’Ernesto “Che” Guevara. I aquesta cançó em va marcar des de ben petit, el que explica, el que passa a la pel·lícula en aquell moment. Va ser curiós perquè de petit em va marcar la cançó. Vaig començar a desenvolupar el projecte amb el meu propi equip, diguem-ne, fora del sistema, fent el que volíem, amb el focus en la cirurgia desperta, en el mapatge de les funcions cognitives, emocionals i, un temps després, just això va ser el que em va connectar amb Jorge Drexler i, diguem-ne, el vaig conèixer a través de la seva cançó, literalment. I és cert que m’ha marcat molt. Inclús després, quan ens vam conèixer, és una mica la sensació que hi ha gent que està connectada, que pensa d’una forma similar i sembla que tot és fàcil, no?

I amb en Jorge m’ha passat una mica això. Recordo explicar-li la primera vegada com usava ‘Al otro lado del río’. Ell me’n va explicar la història, em va semblar interessantíssima, com va sorgir la cançó, com es va inspirar. Això que, i ho sé com a compositor, hi ha vegades que un lluita i lluita perquè t’arribi la inspiració per crear alguna cosa i no pots, i t’hi estàs vuit hores. I hi ha altres vegades que apareix i ja. I sé que ell ho va gravar així, li va sortir, ho va gravar en un casset i ho va enviar. I va acabar sent un Oscar. I, bé, és cert que hem tingut moltes discussions sobre la música. Ell estava molt interessat en un article que vaig publicar sobre com els diferents estils musicals activen el cervell. I, bé, sí que sabem i és obvi que la música… De fet, és molt probable que hagi aparegut inclús abans que el llenguatge, és una cosa que ens connecta. Probablement, és l’única cosa que l’ésser humà fa sense necessitar-la. És a dir, l’ésser humà tendeix a fer tot el que li atorguen avantatges evolutius: l’activitat sexual, menjar… Però la música és una cosa que no necessitem i fem. Aleshores, en la història de la humanitat no hi ha res semblant, i en totes les cultures de tot el món la música apareix com un element comú, com un nexe que uneix la gent. I, no ho sé, a mi em sembla una cosa meravellosa. És a dir, que la música va totalment lligada a l’emoció, i l’emoció, a la música. Així que és com el nucli del nostre equip.

I, no ho sé, normalment me la poso sempre abans de la cirurgia. Sobretot, cada vegada que és la primera cirurgia en un altre país, l’acostumo a escoltar en bucle, de fet.

Carmen Alegre. Com els esportistes, que tenen els seus rituals abans de sortir al camp.

Jesús Martín-Fernández. Una mica.

Jesús Martín-Fernández. Com bé has dit, Jesús, a part de neurocirurgià, ets compositor i director d’orquestra. Explica’m, si us plau, com és això que el reggaeton és l’estil musical que més activa certes àrees del cervell.

Jesús Martín-Fernández. Sí, això és just el que t’he comentat abans de l’article que vam publicar a ‘Neuroscience’. A veure, és un article descriptiu, és a dir, la tècnica que utilitzem és la ressonància magnètica funcional basada en tasques. Això significa que, mentre el subjecte voluntari està fent una tasca concreta, en aquest cas, escoltar diferents estils musicals sense lletra, analitzem quines són les zones del cervell que més oxigen recluten perquè això significa que s’estan activant. I, quan fem el processament de la imatge, es veu amb colors quines zones del cervell s’activen. El que passa és que té truc, és a dir, no analitzem tot el cervell, només analitzem una sèrie de regions. Aleshores, no és que activi més el cervell, però les zones que es relacionen amb el moviment i tant a nivell de la superfície cerebral com de zones més primitives, com els ganglis basals, que també s’associen amb els circuits del plaer i la recompensa, es veuen molt activats respecte a altres estils musicals. No vol dir que s’activa més el cervell, ni de bon tros. També estaria malament que jo digués, amb formació clàssica, però, bé, el resultat va ser aquest. També és cert que una part de nosaltres sap que la base rítmica del reggaeton genera alguna cosa… Genera gairebé un moviment involuntari en nosaltres. I he de dir que també penso que l’ésser humà és cíclic. Aleshores, el rebuig a les noves músiques ha passat tota la vida. Per exemple, amb la sarabanda, aquí a Espanya, quan es va començar a ballar, a la dona, sobretot, se la castigava per ballar sarabanda al carrer. Aleshores, l’ésser humà és ridículament cíclic i tendim sempre a rebutjar les coses noves. Per això, no estic a favor de rebutjar un estil musical o un altre.

I, al final, l’estudi són números, i és així. Només ho descrivim. Sí que penso, arran del que t’he explicat, que amb això… És a dir, quan tenim algun dubte i no entenem què passa en la societat amb les coses noves que apareixen, crec que és genial tornar al passat. Aleshores, bé, comences a entendre coses com això de la sarabanda o el reggaeton, que, al final, són els mateixos fenòmens que passen en diferents èpoques. I sí que penso que, encara que tinc formació clàssica i adoro la música clàssica i el meu pensament és en orquestra, sí que penso que la qualitat no sempre va associada al temps que inverteixes en la composició o a com sigui de complex. No crec que la meva música sigui millor perquè estigui escrita per a orquestra simfònica que el que pot fer Rosalía o el que pot fer un altre artista que faci música urbana, perquè em sembla massa classista i seria com engegar a rodar el que he llegit sobre el passat. Aleshores, això. Som molt cíclics i crec que la qualitat musical està en la capacitat d’emocionar. Si tu, amb dos bits, ets capaç de generar una emoció en algú i ho vol tornar a escoltar, la qualitat de la música és bona. Aleshores, la música és de les poques coses que ens queden democràtiques, i la qualitat està en l’emoció.

Carmen Alegre. Jo m’imagino que, quan practiques les teves intervencions, cadascuna és un món, cadascuna és diferent, i que has viscut mil experiències increïbles. En recordes alguna especialment o per algun motiu?

Jesús Martín-Fernández. És cert que nosaltres recordem… Tenim un vincle molt estret amb els pacients perquè, per sort… Et comentava abans que estem una mica fora del sistema, no sabem gaire bé ni tan sols on som. Aleshores, quan anem a un país o a un hospital on ens conviden per operar, tenim un contacte estret amb la família, amb el pacient i amb la família. Aleshores, de totes les cirurgies, i en el llibre n’explico unes quantes, hi ha coses que se m’han quedat per sempre. Però, probablement, si em preguntes per una, recordo la primera que vam fer, després que jo em formés a Montpeller amb el professor Duffau, que és el cas de la Yolanda: tenia un glioma de baix grau, un tumor cerebral força gran que incloïa regions molt crítiques en el contingut emocional, justament com el cíngol. I, bé, era la primera vegada que afrontàvem el repte de començar la validació del test per al reconeixement de les emocions, i ens vam enfrontar a un tumor que estava envaint una àrea crítica que sempre s’ha considerat que no es pot tocar. Ara sabem que, per la plasticitat, sí. Si ho comproves en temps real, vas aplicant estímuls quan arribes al cíngol mentre ella va fent tasques emocionals, tu saps si pots seguir resecant el tumor o no. Aleshores, aquesta va ser la primera vegada que vam poder extirpar part del cíngol i aconseguir que la Yolanda, actualment, faci una vida completament normal. Aleshores, aquest cas va ser molt especial. Vaig poder veure en ella el que jo no vaig poder fer, per les circumstàncies de la vida, amb el meu tiet, potser. Aleshores, aquest cas se’m va quedar marcat per sempre.

Fins ara, i crec que és una de les parts centrals d’aquesta filosofia d’entendre el cervell com un continu, en neurocirurgia sempre s’ha parlat de l’hemisferi esquerre. Està molt involucrat en el llenguatge, encara que el dret també, però quan hi ha accidents cerebrovasculars, criden molt l’atenció els ictus de l’hemisferi esquerre i s’ha considerat l’hemisferi dominant. Aleshores, s’ha oblidat l’hemisferi dret. Ha estat molt poc freqüent fer cirurgia desperta de l’hemisferi dret quan hi ha un tumor, perquè els dèficits, les seqüeles posteriors no són tan òbvies, excepte si al teu equip de neuropsicologia li passen una sèrie de tests i veus com s’ha alterat el procés de l’empatia, com s’ha alterat el processament semàntic del llenguatge, etcètera. Aleshores, aquesta filosofia que comença el professor Duffau del connectoma cerebral i que, al final, el nostre cervell és bilateral, es compensa una banda amb l’altra i totes les funcions depenen de les dues bandes, va molt en relació amb el que fem. Aleshores, en un principi, va ser molt disruptiu: “Per què cirurgia desperta en el pacient si té un tumor a l’hemisferi dret?”. I, aleshores, hem anat demostrant que, tant a l’hemisferi dret com a l’esquerre, hi ha contingut emocional i són les crítiques, sobretot, de l’empatia, del que és el nivell perceptiu, que és veure l’emoció en l’altra persona. Tant és així que recordo diversos casos de tumors a l’hemisferi esquerre on es veu molt clarament que hi ha xarxes elèctriques que s’encarreguen de la regulació emocional, per exemple.

Aleshores, hi ha una carretera profunda del cervell que va des de la part… Travessa el cervell des de darrere fins a davant, literalment, i porta molt del processament semàntic del llenguatge, el significat de les coses, però també coses com el reconeixement emocional o inclús la percepció d’un mateix. Aleshores, recordo alguns casos en què, en estimular aquesta carretera profunda, de sobte, es dessincronitzen les xarxes de la regulació emocional i el pacient té una crisi de plor o una crisi de rialla que dura quatre segons, perquè has interromput la xarxa de la regulació emocional. Aquest és un punt en què entenem que hem de parar la cirurgia. I passa tant a l’hemisferi esquerre com al dret. Aleshores, per què només associar les coses a una part del cervell si tot funciona com un continu? I, precisament, tenint aquesta mena d’experiències, moltes vegades preguntes al pacient: “T’has adonat del que ha passat?”. I et diuen que no. És a dir, que no només has interromput la regulació emocional, sinó el “self-awareness” o la percepció d’un mateix, que és crucial per a absolutament totes les activitats. Aleshores, és important per a nosaltres haver entès que és igual on sigui el tumor, sempre hi haurà una carretera profunda per conservar i sempre hi haurà un abordatge a la carta per fer per intentar, perquè no sempre es pot, preservar la qualitat de vida. La pregunta és com fer això si el pacient està dormint. És a dir, si el pacient està dormint, no saps què estàs causant. Aleshores, nosaltres diem, òbviament és la nostra filosofia, que fer una cirurgia amb el pacient adormit és com entrar en una casa amb el llum apagat.

Aleshores, vas ensopegant amb les coses, amb un moble, amb l’altre, sents que ha caigut alguna cosa a terra… i, quan encens el llum, et trobes la casa com: “Bé, doncs és el que hi ha”. Ens sembla, i jo crec que s’ha demostrat prou en la literatura, que quan fas la cirurgia amb el pacient despert, encara que tinguis la dificultat d’entendre què passa, perquè tu no veus les xarxes saltar d’una banda a l’altra, tu veus una massa immòbil que és el cervell, tens l’oportunitat d’encendre el llum i anar identificant les coses i passar sense fer un desastre.

Carmen Alegre. Que interessant, Jesús, i que valent també. Us considereu uns pioners en aquesta tècnica?

Jesús Martín-Fernández. Bé, jo considero pioner el meu mentor, que és el professor Duffau, que treballa a l’hospital Chauliac de Montpeller, on m’he format. Aleshores, jo el considero pioner a ell perquè fa moltes dècades que demostra i canvia coses, i va contra els paradigmes. Jo només intento millorar les coses en el que es pot i divulgar la tècnica. No som pioners. Crec que el pioner és ell.

Carmen Alegre. Jesús, a la meva feina sempre tracto de cuidar molt la part emocional de les persones perquè considero que és una part fonamental de qualsevol atenció que podem considerar integral. Creus que quan ens saltem aquest aspecte és per manca realment de temps o perquè des de les universitats o les escoles no s’inculca o no es consciencia bé els alumnes de la repercussió i importància que tenen sobre els nostres pacients?

Jesús Martín-Fernández. Jo crec que, almenys en part, el sistema està deshumanitzat, inclús a pesar que els professionals ho intentem fer de la millor manera que podem. Sempre hi haurà un metge que et farà una abraçada quan et diagnostiquin una malaltia. Sempre hi haurà un infermer o infermera que es quedi 15 minuts al llit agafant la mà d’un pacient que és a l’UVI. Però, inclús, a pesar d’això, crec que el sistema que està deshumanitzat. Entenc que no és culpa dels professionals sanitaris, sinó de qui ho gestiona, o això vull pensar, perquè, al final, és impossible fer un abordatge a la carta, saber qui és la persona a qui operaràs. Però qui és significa també qui són els que l’envolten i com es relaciona amb ells i com ha canviat des que té una lesió cerebral. Això és impossible en menys de dues o tres hores. En aquest sistema que tenim, la pregunta seria com fer-ho si has de visitar cada pacient 20 minuts. Aleshores, jo no sé si el nostre model és reproduïble perquè jo, al final, m’he format en un lloc on això és normal, però és absolutament excepcional veure un neurocirurgià que dediqui dues hores a entendre el pacient i els seus familiars. Jo he après d’ell i és el que nosaltres estem replicant, però fora del sistema, no sé si això és possible d’extrapolar a tot el sistema de salut, però em sembla que no és possible anar al màxim visitant un pacient 20 minuts o 10. I és igual si és sanitat pública o privada. El temps per al pacient és el mateix, i és massa poc. I crec que no hi ha cap dubte. La diferència és que un és gratuït i per l’altre s’ha de pagar. Pots tenir accés més ràpid o menys, però el temps que dediquem al pacient em sembla que és tremendament poc.

I, d’altra banda, almenys dins de la neurocirurgia, aquests aspectes emocionals i cognitius, jo crec que també, en part, la universitat crec que no va al ritme al qual va la neurociència, que va a una velocitat vertiginosa. I crec que, en part, se’ns ensenya una visió molt antiga del cervell. Aleshores, se’ns intenta… És a dir, hi ha classes actualment a la universitat en què es continua associant una part del cervell a una funció, com si fossin gàbies d’ocells tancats i cada gàbia fa una cosa, quan sabem que amb la visió de la neurociència de xarxes i la neurociència computacional, és a dir, tots aquests ocells… De sobte, obres les gàbies i el cervell és com una massa gegant d’ocells en què uns volen, estan en ple vol, i altres reposen al niu, i el cervell està en un estat que va més enllà de l’ordre i el caos. És un estat que anomenem “metaestable” o “estat crític”, en què tot això, encara que des de fora sembli un caos, està perfectament organitzat, autoorganitzat, per poder dirigir el nostre comportament a cada estímul de l’exterior. Aleshores, necessitem una visió més global i contínua del cervell per entendre per què és important l’emoció.

Carmen Alegre. Jesús, entenc que, amb tot el que estem comentant, podríem resumir que el que és necessari s’està convertint en un luxe de cara als pacients, aquest temps tan necessari per a l’escolta activa per saber qui tenim davant. Sembla que ara és tot un repte a les consultes o abans de les intervencions. Penses que, potser, des de la universitat de tots els professionals sanitaris hi hauria d’haver una assignatura específica d’un tracte humanitzat, de saber connectar amb el pacient, de desenvolupar aquestes habilitats que hi ha gent que no les té de manera innata?

Jesús Martín-Fernández. Crec que, si no tens el procés d’empatia, que és cert que hi ha persones que el tenen menys desenvolupat, no es pot fer medicina. Em sembla impossible. Igual que no es pot estimar sense tenir empatia, no et pots dedicar al pacient. No és viable. És a dir, tu, per entendre el pacient, t’has de posar en el seu lloc, i és un procés cognitiu complex i, si no es té, cal desenvolupar-lo. Jo vaig estudiar a la universitat, i mai m’he… A veure, crec que no hi ha assignatures que t’ensenyin com tractar les persones. A més, no és a les persones. Hi ha una cosa clau: és una persona que està malalta. I això ho canvia tot. Aleshores, em sembla tan important… Em sembla fonamental. No se’ns pot omplir la boca amb la humanització si a les facultats de Ciències de la Salut no se’ns ensenya a tractar una persona que té un problema greu. Aleshores, com et dic, és trist haver de sortir del sistema per intentar fer un abordatge així a la persona, de manera integral. I crec que, de debò, és molt necessari que es desenvolupi, perquè sense empatia no hi ha medicina.

Carmen Alegre. Exacte. Bé, Jesús, també m’agradaria preguntar-te per una altra mena de curiositats o temes que em poden resultar fascinants quan parlem del cervell. Per exemple, tu penses que el cervell d’un músic és diferent del cervell d’una persona normal, normal entre cometes, que no ha desenvolupat certes habilitats musicals, per exemple?

Jesús Martín-Fernández. Sí, sí, òbviament, és diferent. Igual que seria diferent el d’una persona poliglota. Sí que hi ha coses diferents. En el músic passa una cosa bastant interessant, i és que té una capacitat molt gran de multitasca. Tots som multitasca i tenim moltes xarxes fent moltes coses alhora. Però en el músic, per exemple, en el procés de composició, hi ha un pic, un extrem de com aplicar les funcions cognitives. Et diria gairebé que la composició musical és com el punt més alt, és com el súmmum, de totes les funcions cognitives. Aleshores, tu necessites tenir la teva atenció preservada, poder tenir funcions executives que et permetin fer diverses coses, per exemple: et ve una melodia per escriure al violí i després saps com fer el contrapunt amb el violoncel. Aquesta mena de focus, aquesta atenció, la necessites. Alhora, necessites tenir el concepte de tu mateix superintegrat, l’autoavaluació, perquè quan estàs component, t’estàs avaluant constantment. Al final, dona lloc a la creativitat. I, per a la creativitat, és essencial accedir a la memòria. I també és necessari… Si en el moment estàs component amb el piano, necessites tenir la cognició de l’espai, és a dir, d’on tinc les mans per poder tocar el piano. Després, hi ha el feedback auditiu motor que estic veient com toco i vaig canviant segons el que sento per corregir-me. Necessites massa funcions cognitives. Aleshores, per descomptat que això, al llarg del temps, genera canvis substancials funcionals en el cervell.

De fet, tot el temps. Es té, moltes vegades, el concepte que la neuroplasticitat és a llarg termini, però jo crec que s’ha d’entendre tant a curt termini com a llarg termini. És a dir, perquè jo ara mateix estigui parlant amb tu i tingui un comportament dirigit que sé que estic en un lloc on ens graven i que estem tenint una conversa, el meu cervell necessita adaptar-se a això i actuar d’acord amb això. Això és impossible sense la plasticitat. És a dir, que diverses xarxes neuronals s’activin i es desactivin com si fossin bombetes al llarg del món que s’apaguen i s’encenen és impossible sense la plasticitat. És a dir, les xarxes es van remodelant segon per segon, i això, al final, a llarg termini, òbviament, fa que el cervell canviï literalment. Però la plasticitat es dona segon per segon.

Jesús Martín-Fernández. Jesús, com pots compaginar la vida d’un neurocirurgià amb la vida d’un compositor?

Jesús Martín-Fernández. És complex, però jo he après en aquest temps a acceptar que moltes vegades no es pot estar al 100% en tot. Ens frustrem, ara que és molt habitual compartir la vida ideal, no? I és igual, moltes vegades, si t’aixeques a les cinc del matí, no tindràs temps de fer-ho tot. És igual. I crec que és important conviure amb… És important l’organització, és a dir, sense l’ordre, per a mi seria impossible, però també he entès que hi ha terminis en què he d’estar al 120% en el que estic fent i hi ha altres terminis en què puc estar més dedicat a la música. Però, al final, hi ha un equilibri entre les dues coses. És complex, però crec que es pot fer. Honestament, he patit bastant amb el fet de no poder desenvolupar les dues coses tot el que vull, però, per exemple, ara, que venim d’estar un mes en tres països de Llatinoamèrica operant, sempre tens petites estones, i jo tinc la mania de… Quan tenim una mica de temps lliure i anem simplement passejant o fem alguna cosa, al meu cap hi ha la seqüela musical que se m’acudeixen coses i, de sobte, si tinc una banda sonora, activo la gravació a l’iPhone i canto la melodia que em vingui al cap i poso “violí primer”, “violí segon” o el que sigui. Però sí que ha estat… He hagut d’aprendre a conviure amb aquesta petita frustració de no poder-ho fer tot alhora. Aleshores, per respondre a la pregunta, jo crec que cal acceptar no poder estar en tots els llocs i entendre que no soc una cosa ni l’altra, que soc les dues.

Aleshores, he après a conviure amb mi mateix, entenent que no és que tingui una feina o una altra, sinó que jo em sento… En realitat, em sento el mateix ésser humà que quan tenia cinc anys i volia estudiar el cervell i fer música alhora. Aleshores, crec que és cert que no té tant de suport, inclús a vegades en la família. Tot el món vol que estudiïs una carrera i la part musical es veu com si no calgués estudiar, moltes vegades, com si la part creativa naixés i ja està, i no. La creativitat s’ha de treballar i la inspiració s’ha de modular i donar-li forma. És com una escultura en brut que has d’anar tallant a poc a poc. Aleshores, crec que al final som el que som més enllà de la feina que fem. I crec que, en el meu cas, he intentat en tot moment fer el que sento i, realment, no sento que tingui cap de les dues feines. Soc això, les dues coses.

Carmen Alegre. Jesús, com a neurocirurgià, m’agradaria preguntar-te sobre l’ànima i la consciència. Com les definiries? Creus que són al cervell?

Jesús Martín-Fernández. Hi ha una cosa que queda clara, i és que, si no hi ha cervell, no hi ha res més. Inclús, havent-hi cervell, pot no haver-hi consciència: un estat de coma, per posar-ne un exemple. Em sembla que el terme “ànima” és massa filosòfic per a algú que té un pensament científic, però no visc allunyat del món, entenc que el concepte d’ànima pot ser, per a mi, la cara més romàntica de la definició de “consciència”. Aleshores, sí que crec que neixen del cervell. No necessàriament han de ser la mateixa cosa. Però és clar que, sense un cervell íntegre en un estat de sincronització, no hi hauria cap de les dues coses. Sempre hi ha hagut molta associació entre, per exemple, els lòbuls frontals i l’ànima. Quan estudiem la carrera, ens adonem que, en el segle XIX, a un constructor de ferrocarrils americà, Phineas Gage, li travessa una barra d’explosius el crani, al lòbul frontal, i un neurocientífic molt reconegut, que és António Damásio, va començar a associar, posteriorment, com hi ha zones del cervell que, quan es danyen, afecten l’ànima de la persona. Però, ara, amb la neurociència de xarxes, entenem que tot va molt més enllà del lòbul frontal o no. És a dir, hi ha xarxes cerebrals que es poden danyar en altres llocs allunyats d’allà i que poden generar una seqüela a l’ànima d’algú.

També és cert que el terme “ànima” el deixaria per a la metafísica i la filosofia pel simple fet que, si jo no preservo les funcions emocionals d’un pacient, no li estaria canviant l’ànima? Entenc que sí, no? Perquè és com es comporta, com viu les emocions de la resta i com és. I per a la definició de “consciència”, hi ha moltes definicions, i crec que cap de nosaltres està encertat. Fixa’t com de difícil que és definir la consciència que tenim com un límit al qual no podem accedir. És a dir, fins a quin punt el fons que tenim darrere, que és blau, tu l’estàs vivint de la mateixa forma que jo? És a dir, com podríem fer una transferència de la teva experiència subjectiva del color blau per jo saber que estem veient el mateix? No podem perquè inclús encara que mesurem amb una longitud d’ona el color, l’experiència subjectiva és única. La consciència és, per definició, no transferible, i es viu en primera persona. Aleshores, hi ha coses de la consciència humana que ens fan arribar al que s’ha conegut en neurociència com el problema difícil de la consciència o el “gap” ment-cervell. Aleshores, més que donar-te una definició concreta de la consciència, prefereixo llançar diverses idees i, més enllà de tenir la definició exacta, som molts els neurocientífics que estem intentant descobrir el misteri de com una massa com és el cervell, en tres dimensions, és capaç de generar les experiències subjectives.

Carmen Alegre. És molt complex. Jesús, ara es parla molt de les possibilitats de la intel·ligència artificial, que si ens implantaran xips, que si les màquines arribaran a tenir vida pròpia… Tu, que dediques la teva vida a la investigació del cervell, com veus aquestes possibilitats de la intel·ligència artificial? Penses que serem capaços de construir intel·ligències artificials conscients?

Jesús Martín-Fernández. Jo crec que, igual que amb la música… És difícil respondre, però, igual que amb la música, som tremendament cíclics. Vull dir, poc després de la Segona Guerra Mundial, una vegada Alan Turing aconsegueix construir Enigma i pot desxifrar les intencions d’Alemanya i canvia la història literalment, poc després surt un xatbot que era ja capaç de parlar amb tu, encara que d’una forma rudimentària, però ja era capaç de parlar amb tu. Aleshores, ja des d’aquí existia això de: “Seran les màquines capaces d’adquirir consciència?”. En algun moment, s’ha oblidat aquest terme d’intel·ligència artificial i ara estem en el segon boom. No és el primer, realment. Si seran capaços d’adquirir consciència és complex perquè ni tan sols sabem què és la consciència, és a dir, no trobem la forma que, amb un conjunt de neurones, puguem generar un element o un ésser que sigui pensant. A mi em sembla realment complex perquè no sé com implantar en un sistema digital una cosa que no sé què significa, que és la consciència humana. Aleshores, el que més difícil em sembla d’emular… Sí crec que… A veure, al final, el cervell és una matriu de connexions i, probablement, es pugui desxifrar en forma de números, però el que em sembla més difícil d’arribar a aconseguir és que el cervell és un sistema complex que té dues característiques increïbles, i una és que està autoorganitzat, és a dir, té una tendència a autoorganitzar-se constantment, i la segona és la instantaneïtat. És a dir, el cervell és capaç de regular-ho tot absolutament, però tot, per dirigir la nostra consciència a coses determinades, per fer un comportament complex, per a una reflexió…

Aleshores, em sembla difícil, donant a un suport d’intel·ligència artificial una sèrie de dades, com fer que aquestes dades siguin tan flexibles com la consciència humana per generar els comportaments que tenim com a éssers humans. Aleshores, em sembla una mica futurista, en el punt en què es troba la intel·ligència artificial, pensar que adquirirà experiència subjectiva. Perquè pensa: si parlessis amb el ChatGPT i a tu et digués que és conscient, tu què pensaries?

Carmen Alegre. Que estic en perill.

Jesús Martín-Fernández. Doncs, mira, jo pensaria que és important diferenciar que una cosa és dir que ets conscient i l’altra cosa és ser conscient. Aleshores, ara mateix, la intel·ligència artificial que tenim només seria capaç de dir-te: “Soc conscient”, però no de ser-ho. Aleshores, crec que estem en un punt encara en què anticipem i donem poders a una cosa que encara no en té. Encara que és molt útil, a nosaltres ens ajuda la tecnologia i l’aprenentatge automàtic, però crec que està bastant lluny de tenir experiències subjectives o d’estimar o d’alguna cosa així.

Carmen Alegre. Sé que has operat en molts països del món i que has tingut l’oportunitat de conèixer moltes cultures. M’encantaria que ens expliquessis què ha suposat això per a tu i què has trobat en comú entre totes elles.

Jesús Martín-Fernández. Sí, mira, just, això, venim de Llatinoamèrica i hi hem anat diverses vegades. Aleshores, tenim la sort de tornar a visitar els pacients un temps després, encara que estiguem molt lluny. Aleshores, venim just d’estar jugant a futbol amb l’últim pacient a qui vam operar a l’Argentina. Mira, jo et diria que és igual l’idioma, és igual si és en polonès, en portuguès o en francès, hi ha una cosa en comú quan veus el teu pacient per primera vegada en un altre país, i és que tot el món té la il·lusió als ulls. Tot el món vol mantenir la il·lusió per viure i tot el món vol seguir sent un ésser que sent. Aleshores, quan aprofundeixes… Inclús en el pacient que tu vegis que no és tan expressiu, que no és tan emocional, quan aprofundeixes prou en la seva vida, t’adones que som éssers emocionals. De fet, crec que, si no trobes la part emocional del teu pacient, és que no has aprofundit prou. Perquè un pacient… Simplement, quan tens un fill, ja l’amor es torna indispensable. Aleshores, et diria que el que hi ha en comú en qualsevol lloc del món és la il·lusió de la gent per seguir viva i per poder mantenir la seva capacitat per relacionar-se i estimar la gent amb qui viu, amb qui està, amb qui al final s’acaben de complementar i ser qui són.

Carmen Alegre. Al final, som tots molt semblants.

Jesús Martín-Fernández. Crec que en moltes coses, sí, i, sobretot, en les coses més profundes i en el que té a veure amb l’emoció, sens dubte. Hi ha diferències entre com s’expressen les emocions per la cultura, però, al final, sí, tots veiem les emocions d’una forma molt semblant.

Carmen Alegre. Jesús, tinc curiositat per saber com cuides tu la teva pròpia esfera emocional en el teu dia a dia.

Jesús Martín-Fernández. Jo crec que és una cosa en què cada vegada he anat treballant més, perquè és cert que, moltes vegades, les persones que tenim passions, diguem-ne, tan a flor de pell o amb tanta intensitat, tendim a l’obsessió. I no descobreixo res amb això, pots escoltar gent que ha tingut la sort i la justícia de tenir molt d’èxit. Et diria que els éssers humans, des de Kobe Bryant fins a, no ho sé, el meu mentor, el professor Duffau, tenen una cosa en comú, i és que gairebé no els preocupa l’obsessió perquè la veuen com l’única forma d’arribar a aconseguir el que volem. És cert, almenys és el que he viscut jo, que en aquest camí de buscar els teus somnis o les teves metes pots passar per una obsessió que et faci la vida una mica més difícil en certs moments i que entris en un estat de rumiament constant: “Ho aconseguiré, no ho aconseguiré? Estic invertint tota la meva vida en això…”. Aleshores, el que he après en aquest temps és a intentar gaudir del camí, perquè no em sembla que sigui tan senzill. No és com “gaudeixo del camí” i ja està. Pel camí passen moltes coses. Aleshores, crec que he intentat cuidar l’esfera emocional d’aquesta forma. Et podria dir moltes més coses. Per exemple, busco el suport en moltes persones, però sento un suport incondicional en el meu millor amic, en Pedro, en els meus pares, aquesta gent que saps que t’estima i a qui pots explicar el que sigui.

Perquè, al final, jo estic en un estat en què no sempre puc dir el que sento, perquè, al final, tinc molta responsabilitat i porto un equip per diferents parts del món. Això, al final, esgota emocionalment i tu necessites el teu refugi. Òbviament, en la música el trobo. Hi ha alguns viatges en què, no ho sé, puc dormir, però em refugio en la creació, simplement. Però crec que la reflexió principal és entendre que no sempre les coses sortiran bé i que inclús d’això es pot gaudir i aprendre del camí.

Carmen Alegre. I, per acabar, Jesús, t’agradaria compartir alguna reflexió més amb nosaltres?

Jesús Martín-Fernández. Jo crec que sí. Crec que és el moment. Sento que, encara que ens trobem en l’època de llançar missatges a la societat com: “Si vols, pots”, “Fes meditació i tot serà possible”, “Cuida la dopamina i l’oxitocina”… Primer, em sembla que hem de ser justos amb la complexitat del cervell i no associar comportaments dirigits que depenen de milions d’impulsos elèctrics i associar-los a una hormona. Sembla força injust, gairebé tant com dir que el lòbul frontal és el que s’encarrega de les emocions. I després, em sembla que el missatge que, si vols, pots és també injust, és perillós, perquè no sempre ho podrem aconseguir. Jo, des de petit, tinc uns somnis molt marcats i que sempre han estat presents, i crec que amb el missatge de si vols pots, pots entrar en un cercle d’insatisfacció en què no aprofites el fet que, enmig del camí, van sorgint coses i et vas descobrint a tu mateix. I, de sobte, el que abans era una meta, ja no ho és tant, perquè has après a fer una altra cosa, a estimar una altra cosa. Aleshores, crec que diria que si vols, pots gaudir de les coses que et passen, però no és necessari complir totes les teves metes ni tots els somnis per sentir que tens èxit o per sentir que ets feliç.

Carmen Alegre. Bé, Jesús, és meravellós poder comptar amb professionals que, encara que no es dediquin específicament a la salut mental, tracten per tots els mitjans de cuidar aquesta esfera emocional de les persones i, inclús, en el teu cas, de preservar l’essència d’aquestes persones que a vegades s’han de sotmetre a cirurgies tan complexes. Ha estat un plaer per a mi passar aquest temps amb tu i et voldria donar les gràcies per compartir els teus coneixements i el teu temps amb nosaltres.

Jesús Martín-Fernández. Moltíssimes gràcies a vosaltres. Gràcies.

Carmen Alegre. Un plaer.