“Per què hem de parlar més de racisme?”

Lilian Thuram. Hola. Soc en Lilian Thuram. Tinc 50 anys. Presideixo una fundació anomenada Educació contra el Racisme. Vaig fundar aquesta fundació quan era futbolista a Barcelona, ​​el 2008, i confesso que vaig tenir moltíssima sort de jugar al Barcelona. Quan vaig decidir muntar la fundació i conscienciar la societat sobre el fet que el racisme no és natural sinó un constructe polític… Sovint, parlar del racisme espant. I vaig tenir l’enorme sort que el Barcelona em donés suport. Ara, des del 2008, intento debatre per canviar les coses i dir als nens, en particular, que es pot créixer amb idees positives. Abans de presidir aquesta fundació, vaig ser futbolista professional durant més de quinze anys. El meu primer club professional va ser l’AS Mònaco. Vaig fer el salt a professional quan tenia 19-20 anys. Després del Mònaco, me’n vaig anar a Itàlia, a Parma, on van néixer els meus fills. Tinc dos nois. Després de Parma, vaig jugar a la Juventus de Torí. Crec que a la Juventus de Torí vaig jugar cinc anys i… després del Mundial del 2006, vaig arribar al Barcelona, ​​on vaig estar dos anys. Durant la meva carrera, vaig tenir la sort de jugar a la selecció de França i va ser una sort enorme perquè vaig guanyar la Copa del Món del 98 amb la selecció francesa. A sobre, va ser més increïble encara perquè es va disputar a França i vaig poder guanyar la Copa del Món davant dels meus amics i la meva família, que eren a les grades. Va ser extraordinari.

Amb la selecció francesa també vaig guanyar l’Eurocopa el 2000. Si us soc sincer, vaig tenir moltíssima sort de ser futbolista. Per què dic que vaig tenir sort? Primer perquè vaig néixer a les Antilles, en un poblet que es diu Anse-Bertrand, que, per mi, és el centre de l’univers. Crec que tots tenim un lloc al món on ens sentim bé. Vaig néixer al si d’una família amb cinc fills i vam créixer sense pare, és a dir, ens va criar la meva mare sola. I la veritat és que… la meva primera estrella, el meu ídol suprem és la meva mare. Us explico per què. Perquè un dia, la meva mare ens va reunir als meus germans i a mi i ens va dir: «Nois, me’n vaig a París». El curiós va ser que vam entendre, o més aviat jo vaig entendre, que ens n’anàvem tots a París així que em vaig alegrar un munt. Però la meva mare va dir: «No. Me’n vaig jo a París». I se’n va anar a treballar a París. Els meus germans i les meves germanes ens vam quedar sols a casa perquè, com dic, no teníem pare i la meva mare se’n va anar a treballar. Per què? Doncs perquè a les Antilles tenia dues feines. De bon matí anava a segar canyes de sucre al camp i a les tardes anava a Pointe-à-Pitre a netejar cases. I ella pensava: «He de donar més oportunitats als meus fills perquè puguin triomfar». Així que es va armar de valor, tot i que tothom la jutgés per deixar sols els seus fills. Una cosa molt interessant va ser que quan la meva mare se’n va anar, ens va deixar sols i hi va haver gent que va intentar enviar-nos a altres famílies perquè, de fet, en aquella època, almenys, se la va considerar una irresponsable. El meu germà gran tenia 14 o 15 anys i jo en tenia vuit. L’interessant és que se’n va anar, va treballar, va estalviar, i va tornar a buscar-nos i ens vam mudar tots a París. Ara enteneu per què la meva mare per a mi és… Superman, Batman i tots plegats. Crec que fins i tot és més forta.

Aleshores… Aleshores això va ser el que em va portar a França. I que avui dia, com dic, presideixi una fundació que lluita contra el racisme. I és perquè, quan vaig arribar amb nou anys a Guadalupe, a aquella edat vaig patir un trauma. Quin va ser aquest trauma? Doncs estava a cinquè de primària i en aquesta classe de cinquè, m’insulten. Em diuen «negre de merda». La veritat és que no ho entenia perquè, com dic, vaig néixer a les Antilles. La gran majoria dels xavals teníem el mateix to de pell. La gran majoria dels xavals ens dèiem pel nostre nom. És més, la meva mare em deia Lyco. Però que quedi entre nosaltres. No ho digueu a ningú. I en aquella classe de cinquè de primària, quan em deien «negre de merda», doncs no ho entenia, notava que hi havia un problema. En tornar a casa, ho vaig explicar a la meva mare: «Uns nens m’han dit “negre de merda”», i la meva mare em va respondre: «Mira, amor, és el que hi ha. La gent és racista i això no canviarà». Però això a una criatura de nou anys no li val. Significa que tothom és racista i no canviarà i és superviolent. Així que, amb només nou anys, vaig intentar entendre per què aquests nens m’havien dit «negre de merda», perquè ser negre era una merda i perquè consideraven que ser negre és inferior. I si per a ells jo era un negre de merda, què eren ells? Significava que ells no eren negres, volia dir que ells eren blancs i millors que jo. El meu cap no parava de donar voltes a tot.

Durant l’adolescència vaig intentar entendre d’on venia el racisme i perquè aquests nens havien interioritzat la idea que jo era inferior i que ells eren superiors. Avui dia, continuo intentant fer-ho. Em plantejo coses, conec gent, em reuneixo amb estudiants de totes les edats per parlar d’aquest tema i veure com ens podem replantejar el que tenim al cap, per canviar el nostre imaginari. Per desgràcia, el racisme té història i cadascú som fruit d’aquesta història i podem créixer junts. I ja està. Què us explico sobre mi? Potser… poca cosa. Escoltaré les vostres preguntes. Em sembla millor opció. A través de les vostres preguntes, podré esplaiar-me més.

Emmanuel. Hola, Lilian, soc l’Emmanuel. Vostè ha dit que treballava en una fundació per conscienciar la societat a través de l’educació. La pregunta següent és: quin missatge creus que hauries de donar a les futures generacions de nens?

Lilian Thuram. Crec que el missatge per a aquestes generacions és que sempre qüestionin el punt de vista. A tots ens eduquen mitjançant un punt de vista. I aquest punt de vista cal qüestionar-lo. Per això, us ensenyaré un mapa.
08:30 És a dir, cal qüestionar el punt de vista. Veieu el mapa? Com? Què? No ho entenc. Podeu traduir-me el que diuen els nois? Em traduïu el que diuen els nois? Em traduïu el que diuen els nois? Ah, que el mapa està al revés! D’acord, doncs, així, no? D’acord. Doncs és molt interessant, nens. Heu vist mai una pilota de futbol? Heu vist una pilota de futbol? Es pot dir que una pilota està al revés? No, per què? Doncs perquè la pilota és rodona, no? Doncs amb la Terra, igual. Aleshores això significa que dieu que el mapa està al revés perquè hem canviat el punt de vista. Podem mirar el mapa… Podríem mirar el mapa des de tots els angles, però com que teniu el costum de mirar-lo sempre des del mateix, doncs, evidentment, us oblideu que hi ha diferents maneres de veure’l. En això consisteix qüestionar-se el punt de vista. Perquè el nostre punt de vista sempre sembla ser el que val. Posats a fer, us explicaré una altra cosa que potser no sabeu. Els mapes tradicionals que coneixeu, en realitat, no reflecteixen les proporcions reals dels continents.

Als mapes tradicionals, Europa és al centre. Així que el primer que ens podem preguntar és per què Europa és al centre del món. Després, s’ha ampliat Europa, s’ha ampliat Amèrica del Nord, però s’ha encongit Àfrica als mapes tradicionals. Sabem que Àfrica és un continent més gran, però als mapes, Rússia sembla més gran que Àfrica. Aquest mapa reflecteix les proporcions reals dels continents. I per això, nens, sempre s’ha de qüestionar tot. Des d’on parlo? Per què dic el que dic? Per què penso el que penso? Hi ha una altra manera de pensar les coses? Hi ha una altra manera d’expressar les coses? Cal tenir el valor de descentralitzar-se, de no posar-se al centre i no tenir por de fer un pas al costat, per veure les coses d’una altra manera. I per descentralitzar-se, el primer és escoltar els altres perquè potser els altres els han educat en una altra religió, en una altra cultura. Així que per comprendre’ls i no pensar que sempre tenim la raó en tot, cal prendre’s el temps d’escoltar els altres, aprendre dels altres i créixer amb els altres. Potser els altres ens ajuden a conèixer-nos millor. Aquest em sembla el veritable regal que es pot fer als nens, la capacitat de descentralitzar-se. Les persones més perilloses són les que creuen tenir sempre raó i que mai no es qüestionen. Si teniu amics així, millor allunyeu-vos-en perquè les persones intel·ligents són el contrari, tenen la capacitat de veure les coses des de diferents punts de vista. Aquesta és la millor manera de comprendre la complexitat del món. D’acord, joves?

Andrea. Hola, Lilian, soc l’Andrea. Quin paper creus que juga l’educació respecte al racisme al món? I què podrien fer les famílies i l’educació per educar en la igualtat?

Lilian Thuram. El primer de tot és que l’educació és el més important que hi ha. Per què? Perquè tots i cadascun som el resultat de la nostra educació. Som el resultat de les històries que ens han explicat. És a dir, els nostres pares ens expliquen històries, l’escola ens explica històries, les pel·lícules que veiem ens expliquen històries, els llibres que llegim ens expliquen històries, i ens guien a pensar de manera determinada. A veure, per exemple, quants de nosaltres ens preguntem per què pensem com pensem o per què diem el que diem? Doncs cal preguntar-nos-ho. I l’educació és justament el que ens permet entendre per què diem certes coses i per què pensem certes coses. A partir del moment en què t’adones que sí, tots som fruit d’una història, ens agradi o no, a partir del moment en què entenem això, vol dir que tindrem una educació que ens permeti no ser racistes, no ser masclistes i no ser homòfobs. Perquè hi ha molta gent que pensa que el racisme és natural, o el masclisme o l’homofòbia, i no. De fet, és el resultat de les històries que ens han explicat. Per això és tan important entendre el mecanisme del racisme, el masclisme i l’homofòbia, perquè en realitat són constructes ideològics, són constructes polítics. És a dir, per entendre el problema del racisme imperant a la societat, en realitat, caldria saber que en el passat hi va haver lleis racistes. Si hi havia lleis racistes, vol dir que ens demanaven ser racistes.

Sovint, la gent coneix la història del racisme envers les persones negres dels Estats Units. La gran majoria de vosaltres deveu haver sentit a parlar de la segregació als Estats Units. Doncs cal saber que la segregació no es va donar només als Estats Units, que el món modern, el món que tots coneixem, en realitat, aquest món, aquell món, es va construir sobre jerarquies segons el color de la pell. Igual que el món modern es va construir sobre jerarquies de gènere. És a dir, que fa molt de temps, els homes van construir la idea que eren superiors a les dones. I aquesta idea continua vigent avui. I respecte al racisme lligat al color de pell, fa segles que construeixen la idea que hi ha races superiors, que la raça blanca és superior i que la raça inferior és la raça negra. I com que això porta gestant-se segles i s’ha reflectit fins i tot a les lleis, és totalment comprensible que avui dia hi hagi prejudicis. El que cal fer és tenir el valor de reconèixer que existeix, que és cert, que ho sabem, i llavors decidir què farem per canviar-ho. Molt sovint, les coses no avancen perquè hi ha qui nega la realitat. Estic convençut que a la vostra edat ja sabeu que això passa. Ja sabeu que segons d’on vingueu i segons el color de la vostra pell, alguns sou millor o pitjor vistos. A la vostra edat ja hi ha nens que han patit racisme.

Per mi, l’educació comença per parlar de les coses, dir les coses amb tranquil·litat i serenitat. Per exemple, estic convençut que ara mateix, parlant d’això, us heu posat a pensar-ho. Ja us heu enfrontat… Ja us heu enfrontat a pensaments racistes, a conductes racistes. Per què cal parlar del racisme, nens? Perquè el racisme és un tipus de violència. És a dir, el racisme promulga que certes persones poden ser vexades pel que són, o més aviat pel que semblen ser pel color de la pell. Però sabeu quina és la pitjor violència? La pitjor violència del racisme és que les potencials víctimes de patir racisme acaben tenint mala autoestima. Aquesta és la pitjor violència, nens, tenir una baixa estima cap a un mateix. Aquesta autoestima dolenta està molt lligada a l’educació que rebem sobre el racisme. Perquè, en realitat, des de fa segles se’ns educa i se’ns condiciona a ser racistes. I per què perdura el racisme a la societat? Perquè quan estigmatitzes certes persones, per exemple, quan jo era a cinquè de primària, els nois que em deien «negre de merda», que per ser negre soc una merda, en realitat, no parlaven de mi, sinó d’ells. Volien dir que ser blanc és millor. Total, que si et creus millor, et va molt bé insultar els altres perquè, cada cop que els insultes, t’estàs dient que tu ets millor.

Per això penso que, efectivament, amb l’educació podem abordar aquests temes. I parlo del racisme lligat al color de pell, però és el mateix per al masclisme i l’homofòbia. Si volem abordar aquests temes, cal qüestionar l’educació. Per exemple, hi ha un tema molt interessant. Quan parlem d’educació, ens referim a com ens eduquen, com ens eduquen per ser allò que som, com ens eduquen per pensar com pensem. Per això l’educació permet qüestionar les coses. Per això hi és. L’educació permet qüestionar el preestablert per intentar veure si es pot canviar el que hi ha o si el que hi ha pot donar peu a una igualtat més gran. Així doncs, si detectem que l’educació que rebem, en general, perpetua la desigualtat, intervindrem per construir un discurs diferent.

Luis. Em dic Luis i tinc una pregunta per a tu. En un dels teus llibres parles sobre el fet que la gent blanca o negra no neix, sinó que es fa. A què et refereixes amb això?

Lilian Thuram. Luis, quants anys tens?

Luis. Quinze anys.

Lilian Thuram. D’acord. Aixequeu la mà tots els que sou blancs. D’acord, Luis. Genial. Vinga, Luis, parlem. A veure, Luis, has dit que ets blanc.

Luis. No.

Lilian Thuram. Has dit que sí, has aixecat la mà.

Luis. Sí…

Lilian Thuram. Em podeu passar el mapa? El mapa. Luis, no t’espantis, només parlarem. Luis, saps els colors?

Luis. Sí.

Lilian Thuram. Segur? Si t’ensenyo alguna cosa verda, saps que és verda? Si t’ensenyo alguna cosa vermella, saps que és vermell? Llevat que siguis daltònic.

Luis. No.

Lilian Thuram. D’acord. De quin color és aquest full?

Luis. Blanc.

Lilian Thuram. Segur?

Luis. Sí.

Lilian Thuram. I per aquí?

Luis. Blanc.

Lilian Thuram. D’acord. Ets del mateix color que aquest full?

Luis. No.

Lilian Thuram. De quin color ets si no ets blanc?

Luis. Caputxino.

Lilian Thuram. Que curiós, no? Ha passat de blanc a caputxino. En realitat, nens, el que és interessant és demostrar-vos que estem condicionats a repetir les coses. Però no ens parem a pensar-les. He preguntat qui era blanc i diverses persones han aixecat la mà. Però són blancs com el full? No. Aleshores, per què diem que som blancs o negres?

De fet, això ve de la història. Les identitats de color de pell que fem servir tenen a veure amb una història i amb la racialització del món en què es va construir la idea que hi ha diverses races. Per exemple, avui dia encara hi ha qui creu que les persones asiàtiques són grogues. Nosaltres som fruit d’aquesta història. Quan diem: «Jo soc blanc i tu ets negre», això no és inofensiu, nens. Darrere del fet de ser blanc o negre hi ha tota una construcció ideològica. Per exemple, quan insulten els futbolistes negres als estadis, perquè sovint sol ser els esportistes negres, quin soroll fan? Luis, quin soroll fan per ficar-se amb els jugadors negres?

Luis. El soroll d’un mico.

Lilian Thuram. D’acord. Bé, que facin el d’un lloro. O un gat. No. El d’un mico. Per què fan un mico?

Luis. Perquè la gent relaciona els micos amb els negres.

Lilian Thuram. Sabeu que fa no gaire als llibres de text ho posava? La gent que fa aquest soroll no ho sap, però fa no gaire, als llibres de text, sortia una jerarquia de les suposades races i la raça negra estava a baix del tot, amb els micos. Eren la baula d’unió entre els micos i l’home. Per això dic que quan parlem de racisme cal intentar entendre d’on ve. I per això cal educar-se. Cal entendre que el fet de dir blanc no és inofensiu. El fet de dir negre no és inofensiu. Per això cal aturar-se a pensar en com podem treure’ns la màscara identitària del color de pell per poder percebre’ns com a éssers humans abans de res. Però la veritat, nens, és que en realitat, històricament, els que han estat a les categories considerades superiors, en realitat, volen poder continuar sentint-se superiors. Aquest és el problema. Volen continuar sentint-se superiors. En aquest: «Jo no soc com ell, soc millor que ell». I el que és veritablement interessant és que pots ser millor que els altres sense haver de fer res. Per això quan parlem de racisme, sempre cal intentar preguntar-se què tenim al nostre interior. Estic contribuint a fer que aquestes coses perdurin? Permetre que aquestes coses perdurin és simplement quedar-se callat. Per això us convido, nens, que sempre denuncieu el racisme. Sempre. És importantíssim perquè així aconseguirem avançar.

Victoria. Hola, Lilian. Em dic Victoria. Creus que a través de l’art també es pot lluitar contra el racisme?

Lilian Thuram. Per descomptat. Sabeu què? Vaig trigar molt de temps a entendre que quan tenim una obra d’art davant, en realitat, explica moltes històries. Vaig tenir la sort de tenir un professor de francès quan tenia 15-16 anys, que em va donar a entendre que un quadre podia explicar moltíssimes coses. La primera cosa que cal saber és en quin període l’artista va executar l’obra, i això explica, en general, el període històric del quadre. Quan va tenir lloc l’exposició «El model negre» a París, em va sorgir l’oportunitat de portar escolars a veure l’exposició. Hi havia un quadre particular que denunciava l’esclavatge. El quadre en qüestió representava un esclau que fustigava un altre, que estava lligat a quatre estaques. Aquest quadre es va fer per denunciar la violència de l’esclavitud, perquè la gent entengués que efectivament eren a París, però, a les illes franceses, hi havia gent vexada perquè eren esclaus. Hi havia gent que humiliaven per ser esclaus. I nosaltres, per consumir sucre, per consumir cafè, participem en aquest sistema injust. Així que penso que, efectivament, és important adonar-se que sempre hi ha hagut homes i dones que han denunciat les injustícies.

Quan vius en una societat injusta on hi ha violència, a tots i cadascun de nosaltres ens poden educar per acceptar o per no percebre la violència. Estic segur que quan feu una passejada amb els vostres pares o quan aneu cap a classe veieu gent que no té res, que viu al carrer. Potser us heu acostumat a aquesta violència, però de petits, de molt petits, al principi, quan veiem això, no ho entenem. No entenem que hi hagi nens vivint al carrer, famílies que viuen al carrer. Al meu entendre, admirar obres que denuncien el racisme és admirar obres que denuncien la violència de la societat. Interessar-se pel racisme és interessar-se per un sistema que legitima les violències de la societat. Quan analitzem la colonització, el racisme, l’esclavatge, sorgeix el dubte de per què en aquella època la majoria de la gent ho acceptava. Hauria de fer que ens plantegem quines violències acceptem avui dia. Això vol dir que hem de créixer, heu de créixer amb els ulls ben oberts per veure aquestes violències i denunciar-les. Això implica, que en créixer, ens haurem d’interessar per la política perquè, en realitat, les lleis autoritzen o persegueixen les violències.

Per mi és importantíssim. Per això, quan observem obres del passat hauria de fer que ens qüestionem la societat on vivim perquè, evidentment, amb el passat no hi ha res a fer, però amb l’ara hi ha molt a fer. I si ho fem bé al present, podem canviar el futur. La idea és que puguem fer la societat molt més justa, sigui pel que fa als problemes amb el color de la pell, el gènere, l’homosexualitat, o pel que fa a la relació entre rics i pobres. És a dir, hi ha coses que no hem d’acceptar, però per no acceptar certes coses cal ser capaç de veure-les. Perquè de vegades no les veiem perquè hi estem acostumats. D’acord, senyoreta? Era una pregunta fantàstica.

Jordi. Hola, Lilian. Em dic Jordi. Està científicament comprovat que no hi ha races i fins i tot venim de descendència africana. Volia preguntar-te: per què creus que la societat no ho accepta?

Lilian Thuram. La societat no accepta aquestes dades perquè crec que a la majoria de la gent no l’han educat en aquest aspecte. Ara tu em dius això, però hi ha molta gent que no sap que formem part de la mateixa família, és a dir, que efectivament venim, independentment del color de pell, del continent africà. Igual que la majoria de la gent no sap per què hi ha diferents tons de pell. Hi ha diferents tons de pell perquè en realitat és una adaptació al clima on vivien els nostres ancestres. És a dir, quan vius a l’Àfrica és un continent molt assolellat i per això tens la pell fosca, perquè és una protecció. Per exemple, quan els homes i les dones que van sortir de l’Àfrica van migrar a llocs on feia menys sol, com és normal, la pell es va anar aclarint de generació en generació. A veure, nosaltres necessitem sol. El sol és importantíssim per a les persones. No obstant això, si tens la pell molt clara en un lloc on fa molt de sol, què farà la pell? Es posarà bruna per protegir-se. Us hi heu fixat o no? És una protecció encara que hi ha qui es bronzeja per estètica, però és una protecció per evitar problemes de salut. I amb els cabells passa exactament el mateix.

Aleshores crec que caldria educar des de molt aviat els nens en això, perquè els nens entenguin que darrere del color de la pell, darrere de la textura dels cabells, només hi ha una adaptació al clima i no és una virtut ni un defecte, ni és més o menys llest segons el color de pell. I sí, crec que a la majoria de la gent no l’han educada per saber això. Encara més, si us fixeu, quan llegiu el diari o certs llibres o fins i tot escolteu gent de certa edat, encara n’hi ha que parlen de races. N’hi ha alguns que no usen la paraula raça, sinó ètnia i parlen de diferents ètnies. Però al final, al cap, ve a significar que hi ha races diferents. Però insisteixo, per entendre per què continua existint la raça com a concepte a la societat, cal saber que el racisme té unes arrels molt profundes. No fa tant de temps que, a nivell científic, vam construir i acceptar la idea que només hi ha una raça. Nens, en tot aquest tema, és clau entendre la dimensió històrica que té això. Per exemple, jo soc francès. Hi va haver lleis racistes a França durant més de 250 anys i la gran majoria dels francesos no ho sap. Les lleis racistes van acabar als anys 90 amb l’apartheid de Sud-àfrica.

El 1990. Vaja, va ser fa gairebé res. Jo vaig néixer el 1972, és a dir, quan encara hi havia lleis racistes a Sud-àfrica. El meu avi, per exemple, va néixer 60 anys després de l’abolició de l’esclavatge a les Antilles. L’abolició de l’esclavitud va ser el 1848. El meu avi va néixer el 1908. I parlo del meu avi. Perquè veieu com és de prop aquesta ideologia en què s’acceptava lliurement que hi havia diferents races i races superiors. És totalment comprensible que encara avui hi hagi problemes de racisme. Però per guanyar temps, efectivament, cal educar les generacions joves per canviar la seva manera de pensar. Cal insistir a verbalitzar que sí, ens sembla increïble, perquè tots els aquí presents, ens agradi o no, som de la mateixa família, d’un nucli que va sorgir a l’Àfrica i es va expandir per tot el planeta. I ja està.

Leo. Hola, Lilian. Soc en Leo. Has participat en exposicions sobre la història del racisme com els zoos humans. Podries explicar-nos alguna cosa més sobre això?

Lilian Thuram. Efectivament, fa uns anys, al Museu del moll Branly, amb en Pascal Blanchard i la Nanette Snoep, vam muntar una exposició titulada «Zoos humans». Probablement tots heu anat al zoo algun cop o deveu haver vist documentals sobre els zoos. Bàsicament, vas a un zoo a passejar-te i veure els animals en gàbies. En realitat, el que no sabeu, nens, és que abans hi havia zoos humans. És a dir, que altres humans del món, normalment occidental, europeus, anaven a veure gent a tanques i els presentaven com a gent subdesenvolupada. Imagineu-vos que aneu per aquí, sortiu al carrer, aneu a un zoo i us trobeu altres persones. Hi havia persones d’Àfrica, Àsia, Oceania i Amèrica del Sud i les presentaven com a éssers inferiors. Si us presenten aquesta gent com a persones inferiors, acabeu per creure-vos-ho. Si a aquesta gent li paguen per fer el salvatge, acabeu per pensar que són salvatges. I això va ser el que va passar. I per això, el racisme es va estendre, perquè hi va haver milions de visitants que van veure aquests espectacles i que van tornar a casa pensant que havien vist salvatges, éssers inferiors.

De vegades hi havia poblats. Hi havia poblats on hi havia negres i anunciaven: «Atenció! Naixement al poblat africà!». I la gent pagava l’entrada per veure els parts. Us ho imagineu? Així es va construir el racisme i la inferioritat d’alguns i la superioritat d’altres perquè els visitants acaben per creure’s superiors. Per això dic, nens, que cal anar amb compte. La primera cosa de tot és que som el fruit dels discursos que ens han explicat. Si no pareu atenció als discursos que us expliquen, acabeu per pensar de certa manera. Aquesta gent va interioritzar que eren superiors. Una altra cosa molt interessant és que els zoos humans són d’una època històrica en què es va construir el relat que Europa podia colonitzar el món. Per què cal colonitzar el món? Amb quin argument ideològic? L’argument ideològic era que les races superiors, els blancs, tenen el dret i l’obligació d’educar les races inferiors. Vaja, que les races inferiors han de ser com nosaltres.

És a dir que nosaltres, els blancs, tenim la responsabilitat de conduir-los a la modernitat. És a dir que nosaltres, per ser superiors… Bé, jo no, jo hauria estat de l’altra banda: a mi m’haurien considerat inferior perquè era negre. Això és el més interessant. Però quanta gent avui dia ara mateix pensa encara de la mateixa manera? Quants pensen que els africans haurien de viure com els europeus perquè la seva forma de vida, en realitat, no és moderna? Jo crec que encara hi ha molta gent que ho pensa. És a dir, que envaïm un país i els seus habitants estan a la nostra disposició per treballar i les terres i riqueses de la seva terra passen a ser les nostres. Però, nens, això encara passa. Per exemple, tots tenim mòbils, tots tenim ordinadors. Doncs que sapigueu que la gran majoria dels minerals rars que hi ha als nostres mòbils venen d’explotacions de persones, per exemple, a l’Àfrica. Per això dic que quan parlem de violència, quan parlem de racisme, quan parlem de les desigualtats del passat, és per donar llum sobre el present. Durant segles, homes i dones com vosaltres han avalat l’esclavatge. Durant segles, homes i dones com nosaltres han avalat la colonització.

La idea és que ens preguntem quina mena de violència avalem avui dia. Què avalem? No estem avalant la destrucció del planeta amb la nostra manera de menjar, vestir-nos i divertir-nos? Que no contribuïm tots a la creixent destrucció del món? Hi ha gent que ens avisa i diu que caldria canviar de costums. Però pel nostre bé, per la nostra comoditat, no canviem de costums. I això no és per culpabilitzar ningú, sinó perquè ens parem a pensar-ho. És a dir, que les violències del passat ens han de portar a reflexionar sobre les nostres actituds del present respecte als problemes del món. Per això, per a mi, els zoos humans són un paral·lelisme entre el passat i el present. Perquè, què avalem ara? No deu ser que tenim complex de superioritat perquè vivim a Europa respecte dels qui no hi viuen i tenen altres costums? Els seus costums són pitjors que els nostres d’Europa? Sovint estem convençuts, o ens convencen els discursos que escoltem, que els nostres costums són millors. Es podria preguntar si això és just. D’acord? Però la clau sempre és relacionar el passat amb el present. Per mi, és importantíssim poder reflexionar sobre el que fem i com ens relacionem avui dia. El que pot donar una mica de llum sobre el nostre comportament és el passat.

Rubén. Hola, Lilian. Em dic Rubén. Deies que en el passat hi ha hagut molta discriminació: colonialisme, l’apartheid… Creus que hi ha hagut un avenç? Creus que hi ha esperança?

Lilian Thuram. El primer de tot, sí. Les coses… Les coses han canviat perquè penso que ara, efectivament, a les legislacions dels països les lleis racistes ja no existeixen. Per exemple, als Estats Units, on hi havia lleis racistes que deien que si eres blanc tenies més drets que els no blancs. A França també hi va haver lleis així, a Espanya també hi va haver lleis així, a Europa també n’hi va haver. Però ara ja no existeixen aquestes lleis. I aquestes lleis no existeixen gràcies als homes i les dones que van denunciar la violència del racisme. Avui dia, el racisme existeix més aviat de manera estructural, és a dir, després de les lleis, va quedar una manera de pensar que continua instal·lada a la societat. I la millor manera de canviar les coses és reconèixer que hi ha racisme. Molts cops, quan es parla del racisme a França i afirmo que efectivament a França hi ha racisme i que cal combatre’l, la gent sol negar-m’ho dient: «No, un moment, no diguis això. És que odia França? D’acord que hi ha gent racista, però no tota França és racista». Quan soc a Itàlia passa exactament el mateix i crec que a Espanya, potser. La gent no vol reconèixer que a Espanya hi ha racisme i això implica que hi ha molta feina per fer. És com quan…

Sabeu quan hi ha racisme en un estadi de futbol i els clubs diuen: «No, això no són aficionats. No són els nostres aficionats». És clar que sí! Són aficionats del vostre equip i significa que hi ha aficionats racistes als vostres clubs i cal denunciar-ho. Sempre intenten minimitzar-ho dient que són casos aïllats, un o dos. Però no, no és veritat. La realitat és que el racisme és cultural i estructural i existeix de debò. Dir que el racisme existeix és dir als qui pateixen el racisme simplement que el que estan vivint és real. I si és real vol dir que es pot canviar. Si a mi em diguessin «negre de merda» i la gent es fes la boja, «Tu creus? Jo no ho he sentit», com em sentiria jo? M’humilien i a sobre em negueu que soc víctima d’aquesta violència? Així l’únic que passarà és que la gent es tornarà boja. Per això crec que el primeríssim de tot és entendre que això ve de lluny. Sempre ha existit la lluita, en particular dels que pateixen racisme. Sempre. Sempre han lluitat per denunciar aquesta violència i reivindicar-ne la humanitat.

Així que penso que si voleu que les coses canviïn, les generacions més joves, no podeu pensar que les coses canvien soles perquè mai no ha estat així. La igualtat, nens, no ens la regalen, es guanya. Que hi hagi més igualtat, per exemple, entre dones i homes és perquè les dones van reivindicar la igualtat. Els homes no se la van regalar. De debò, això us ha de quedar molt clar. La igualtat es guanya, no ens la regalen perquè els qui tenen el poder… La realitat és la que és. Quan parlem de racisme, sexisme i homofòbia, vol dir que hi ha gent discriminada i gent que es beneficia d’aquesta discriminació. Si sou dones i la societat us discrimina, implica que hi ha homes que se’n beneficien. Si sou negres i la societat us discrimina, implica que la gent no negra es beneficia que us discriminin. Però els qui es beneficien de la discriminació a vegades volen que tot continuï igual per mantenir els seus privilegis. Per això perdura a la societat. Aleshores, cal tenir el valor de mirar-se i voler canviar les coses. Les persones discriminades han de ser valentes i saber que la veritat està del seu costat i com que la veritat està del seu costat, han de denunciar les injustícies. I el conjunt de la societat, a totes les societats, ha d’escoltar les persones desafavorides. Cal escoltar les víctimes de la societat perquè són els que coneixen la violència de la societat i són els que, amb la seva lluita, milloren la societat i la tornen més humana. Sempre. Fixeu-vos en la història. Les persones discriminades, les persones vexades, són les que, amb les seves lluites, milloren la societat. Cal denunciar les injustícies per millorar la societat. Sabent que a l’altra banda hi haurà gent que s’oposi al canvi.

Nihad. Hola, Lilian. Em dic Nihad. Volia preguntar-te quins aspectes de l’esport aplicaries a la societat per millorar-la.

Lilian Thuram. A veure, quins aspectes de l’esport… Jo diria que més que a la societat, l’esport i concretament l’esport d’alt rendiment, m’han ensenyat una cosa fonamental per a tots vosaltres, especialment els més joves, encara que també per als adults, i és tenir la capacitat de tenir la lucidesa de veure’s un mateix. La capacitat de mirar-se al mirall, estar lúcid, mirar-se, acceptar que no ho sabem fer tot, com és normal, i pensar que no saber-ho fer avui, no implica no saber-ho demà. Per això, cal tenir el valor d’aixecar la mà i dir «no ho sé» i de preguntar a la gent del nostre entorn perquè ens acompanyin en el coneixement. L’aprenentatge més gran ha de ser conèixer-se un mateix perquè aquest és el regal més gran que hi ha. Conèixer-se. I sobretot aprendre que cadascú teniu més potencial del que imagineu. Moltes vegades, al nostre voltant, hi ha gent que ens educa per no confiar en nosaltres i l’esport d’alt rendiment t’ensenya a confiar en tu. Has de somiar en gran per intentar complir les teves metes, però no pots assolir-les sol. Necessitem gent que tregui el millor de nosaltres. Cal parar atenció per no tenir coses que et bloquegin, convencent-te que no podràs, perquè moltes vegades n’hi ha prou amb un pensament. Només cal pensar-ho.

Em refereixo… que els que triomfen, en general, no triomfen per casualitat, sinó perquè han projectat el seu triomf. Tampoc us penseu que és bufar i fer ampolles, perquè, evidentment, la realització pot arribar per ser futbolista, o reboster o electricista… Consisteix a dir-se: «Somio ser tal cosa. Costarà. Treballaré de valent, però la meva gent m’ajudarà». Per mi, el regal més gran que se li pot fer a algú és que es tingui en bona estima. Quan teniu una bona autoestima, no necessiteu trepitjar ningú. No necessiteu insultar ningú, perquè la gent que insulta els altres gairebé sempre busca reparar la seva pròpia estima. «Vals menys que jo i em creixo fent-te a faltar». Mentre que quan et valores, no tens la necessitat de trepitjar ningú. Et resulta més fàcil acostar-te a la gent. Per això crec, insisteixo, que… Parlarem del tema d’en Vinicius, d’acord? El que li va passar no fa gaire. La gent que el va insultar estava plena d’odi. En realitat, és enveja. És enveja que ell sigui futbolista professional, que jugui al Madrid, que sigui un dels millors del món. Però tu tens enveja perquè t’agradaria ser ell i això es converteix en odi.

És molt interessant. L’odi el pateix qui té molt mala autoestima. Necessiten menysprear els altres per sentir-se suficient. Jo estic convençut que cal educar els i les joves perquè entenguin que el més important per a un individu és valorar-se a si mateix. Aquesta autoestima comença per rebre amor. L’amor ara és molt gros, però és fonamental. Sabeu què tenim tots en comú? Que demanem amor. Tots els presents. Encara més, allò que ens fa avançar és l’amor. Per això, per cert, entre vosaltres cal anar amb compte amb no ferir els altres. No ferir els altres amb actituds i paraules perquè minareu l’autoestima dels altres i cal evitar-ho. Sincerament, penso que l’esport d’alt rendiment podria ensenyar això a nivell educatiu. És a dir, jo vinc d’un poblet, Anse-Bertrand. Jo tenia un somni, i si ho vaig aconseguir va ser perquè hi va haver gent que em va dir: «Mira, si t’equivoques, no passa res. Prova una altra vegada. Si t’equivoques, no passa res. Prova una altra vegada. Prova així. Enfoca-ho així. Fes-ho així millor».

Al llarg de la meva vida, he tingut moltíssima gent que m’ha fet aquests regals i que m’ha permès creure en mi. Creieu en vosaltres. Confieu en vosaltres. Que no us espanti dir «no ho sé». Que no us espanti estar lúcids sobre vosaltres mateixos, estar lúcids en la societat on viviu i tingueu el valor de dir: «Vull ser millor, vull que la societat millori i donaré de mi per millorar la societat. En qualsevol cas, em convertiré en la millor versió de mi». Però la meva millor versió no ha de ser millor que la de la meva amiga perquè no em comparo amb ella. Seré la meva millor versió i només aconseguiré ser-ho amb els altres. Els altres m’ajudaran i jo també. Jo també els ajudaré a ser millors. Jo és que ho veig així. Per mi, l’amor és fonamental i central en tot. Quant us estimeu? Quant sou capaços d’estimar els altres? Per estimar els altres, cal estimar-se a si mateix. I estimar-se de debò.

Jorge. Hola, Lilian, com va? Jo soc en Jorge. Soc professor d’aquests alumnes. Primer de tot, gràcies per donar-nos una visió tan honesta sobre aquest tema. Crec que estem aprenent-ne molt tots amb això. La meva pregunta anava més enfocada a, moltes vegades, a la televisió veiem que utilitzen els moviments migratoris per donar-los la culpa de la falta de treball. Creus de debò que la crisi fomenta aquest racisme o simplement es fa servir com una tècnica per mantenir-lo?

Lilian Thuram. Sovint, efectivament, es culpa als més pobres. Es considera que els pobres són un perill per a la societat. Però això no és nou, sempre ha estat així, sempre és culpa dels més pobres. Per això també quan sorgeix la idea de crisi, d’acord? Les crisis impliquen que no n’hi ha prou per a tothom. Implica que… per exemple, hi ha un nombre limitat de llocs de treball, una quantitat limitada de menjar implica que no n’hi ha per a tots i que no podem acollir tothom. Això generarà tensions. Si ens diuen que no n’hi ha per a tots i que no en tindrem prou tots, normal que creï tensions. Però el que no diuen mai és que alguns en tenen massa. En realitat, el problema és la distribució de la riquesa. Moltes vegades l’anàlisi que es fa mai no arriba a la conclusió que hi ha rics molt rics que en tenen massa. Mai no es diu que els rics tenen massa. Diuen que no n’hi ha prou per a nosaltres, per als necessitats. Això vol dir que si no n’hi ha per als més necessitats, llavors si venen més de fora, aquí ja sí que serà massa, d’acord? I aquest discurs sempre ha estat el mateix. No es parla de redistribuir la riquesa.

Vivim en un món on potser una minoria de la gent ostenta la major part de la riquesa mundial. Aquesta és la realitat. Però la majoria de la gent no ho sap. Molta gent no n’és conscient i per això no pensem així. Si cada dia diguessin per la tele: «Per cert, un percentatge minúscul de gent ostenta la major part de la riquesa mundial i aquest és el problema», vull pensar que la gent, en realitat, deixaria de pensar que el problema són els immigrants o els que volen venir a Europa. És clar que no, el problema seria una minoria de rics que acapara la riquesa mundial. I que caldria implantar polítiques perquè es redistribuís la riquesa. Continuo pensant que cal canviar de discurs, però també cal preguntar-se qui construeix el discurs d’una societat. No són els pobres els qui construeixen el discurs. Quan hi ha hagut… Quan hi ha una crisi, efectivament, els més rics construeixen el relat que hi ha un problema de redistribució, sí. Però no diran que són ells els que acumulen la riquesa. Perquè la clau sempre ha estat qui construeix el relat i per què. Si diuen, per exemple, que les persones negres són diferents de les blanques i que són inferiors i que no són com les blanques, perquè això és perquè resulti més fàcil explotar-los. Això és el que va passar amb l’esclavatge.

Quan vols construir la idea que es pot explotar certa gent, cal començar per dir que no són com vosaltres, són inferiors. Per això cal anar amb compte amb els discursos que diuen: «Estan ells i nosaltres. Estan ells i nosaltres. És normal que nosaltres tinguem més drets que ells perquè ells no són com nosaltres». I això és el que passa a les èpoques de crisi. D’una banda, estem nosaltres, és a dir, nosaltres, que ens protegim d’ells. I a ells no els podem acceptar perquè no són com nosaltres i perquè venen per treure’ns el que tenim. És una qüestió de discurs. És més, des de fa moltíssim temps, hi ha persones que proclamen aquests discursos perquè no se’ls vegi com els explotadors que són. No sé si m’estic explicant, nens, però és molt important. Tot depèn del discurs. Si us diuen que certes persones són un perill per a vosaltres, acabareu creient que ho són. Ni tan sols heu vist aquesta gent, però creureu que és veritat. Potser els vostres pares acabaran pensant-ho també i la societat acabarà acceptant-ho com a veritat. I en el moment que acabi sent una cosa compartida per la gran majoria, la majoria violentarà aquestes persones i us semblarà normal perquè s’ha construït la idea que no són com vosaltres. Són diferents, són un perill i volen quedar-se amb el que és nostre. Per tant, efectivament, es tracta d’un discurs.

No, no és pas per la crisi, és que és el discurs que s’associa a la crisi. Per això crec que sempre ens interessa preguntar-nos qui parla, qui diu les coses i per què. Per què es diuen certes coses? Per què es construeixen certs discursos? Jo continuo convençut que el més important és que hi ha molta, moltíssima riquesa, i que el problema de debò és que hi ha una pèssima redistribució d’aquesta riquesa i que cal implantar polítiques de solidaritat. Però tots tenim un costat egoista que ens persuadeix que si els altres no en tenen prou s’ho han buscat i que s’aprofiten del sistema. Això també es diu molt. I això. Per què dic això? Perquè ja us he dit que la meva mare se’n va anar a treballar a França sola, va emigrar. Jo vaig arribar a París i la meva mare era netejadora i érem cinc. Vaja, tots els discursos degradants dient-nos que no hauríem de ser-hi, que tot era culpa nostra, ens els van deixar anar. Per això penso així. He estat del costat dels humiliats a qui ens deien que no ens volien aquí. I sí, vaig ser futbolista, però mai vaig oblidar les coses que em van dir de petit, sobre la meva mare, per exemple. Per això ara dic que cal implantar polítiques de solidaritat a la societat.

Vivim en societats en què a cadascú se’ns educa, especialment als joves, per pensar que existiu només a través de vosaltres mateixos i que no necessiteu ningú. Que si voleu, podeu. I que els que no poden és perquè no s’hi esforcen. No és cert. Cadascú de nosaltres som el resultat de les connexions, començant per la nostra família. Per començar, un nen no pot sobreviure sol. Un nen petit que està sol es mor quan és molt petit. Ens necessitem els uns als altres. Cal acostar-nos els uns als altres. A mi em fa la impressió, potser és l’edat, que vivim en una societat on, efectivament, s’educa, se us educa per pensar que no necessiteu ningú. Per exemple, una cosa que em xoca molt és que quan jo era jove si volies fer-te una foto deies a algú: «Perdona, em fas una foto?». Però ara ja ni això perquè la gent es fa selfies. L’altre ni tan sols existeix. En tenim prou sense ningú. Podem anar a una botiga i no parlar amb ningú, fins i tot passar per caixa. Acabem sols. Potser és un discurs carca, però és el que soc, així que… No puc evitar-ho. Cuideu-vos els uns als altres. No podem existir sense els altres. No existim sense els altres. És igual el que feu, necessiteu gent al vostre entorn perquè som éssers socials. Som éssers emocionals i és una faceta importantíssima. Doncs només m’agradaria afegir que ha estat una trobada superagradable. De veritat ho dic. Cuideu-vos i cuideu els vostres éssers estimats. Quan arribeu a casa, digueu-los als vostres pares que els estimeu un munt. A vegades no som conscients del que fan per nosaltres. Ho donem per fet. A més, si els dieu que els estimeu un munt, segur que guanyeu molts punts, d’acord? Moltes gràcies.