Per què oblidem algunes coses i d’altres no?

Saul Martinez-Horta. Soc en Saul Martinez-Horta. Soc neuropsicòleg clínic al servei de Neurologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, a Barcelona, també al Centre de Diagnòstic i Intervenció Neurocognitiva de Barcelona. Fa més de quinze anys que em dedico a la neuropsicologia clínica i soc autor del llibre «Cervells trencats» i «On són les claus? Neuropsicologia de la vida quotidiana».

Hilda Mosquera. Hola, Saúl. És un honor ser avui aquí amb tu. Soc la Hilda Mosquera, una apassionada de l’educació i mare de tres meravellosos nens i serà un honor poder parlar avui sobre un tema tan interessant com és la salut del cervell des d’aquesta perspectiva de la neurociència que tu treballes i com això ens impacta a les nostres vides.

Saul Martinez-Horta. És un plaer, Hilda.

Hilda Mosquera. Bé, Saúl, tu ets neuropsicòleg. Per a una persona que no sàpiga què és això, què és aquesta disciplina, ens pots explicar de què es tracta i com va sorgir aquesta vocació?

Saul Martinez-Horta. Hi ha una resposta que seria com la formal, la definició de diccionari de què és la neuropsicologia. Jo crec que perquè la gent ho entengui, d’una manera simple, primer cal tenir en compte que la psicologia és una disciplina molt àmplia, l’objectiu de la qual en essència és l’estudi del comportament, de la conducta humana, i això es pot fer des de diferents àrees. La psicologia social, que observa com apareix o es produeix la conducta en societat, l’educativa, la clínica… I els neuropsicòlegs som persones que ens hem especialitzat a intentar entendre quina és la relació que hi ha entre el cervell i, en essència, com funciona un cervell i com gràcies al funcionament del cervell s’expressa el comportament, la conducta i la cognició en l’ésser humà. Però jo hi afegiria que, a diferència del que potser té més a veure amb la neurociència en general, els neuropsicòlegs, la neuropsicologia és una disciplina eminentment clínica. I això què vol dir? Nosaltres hem après molt d’observar i estudiar un cervell en condicions de «normalitat», però en neuropsicologia el nostre objecte d’estudi és el que passa quan el cervell es fa malbé, és en què es tradueix que un cervell deixi de ser capaç de fer aquelles coses que fa perquè un ésser humà funcioni d’acord amb com és un ésser humà. I aquí és on entra la segona definició que a mi m’agrada, que és menys formal, que és que ens convertim en una cosa així com arqueòlegs dels processos cognitius. Nosaltres som exploradors, som persones que utilitzem una sèrie d’eines, no només administrar tests o proves, en un intent per comprendre, per exemple, si està fallant la memòria, a costa de què falla? Quin dels processos implicats en allò que anomenem memòria pot donar lloc que una persona aparentment no sigui capaç de recordar? I qui parla de memòria parla de qualsevol altre procés cognitiu.

I, atenint-nos a com entenem que funciona un cervell, això que estem veient, des d’aquest acte com d’arqueòleg, què ens suggereix des de la perspectiva de la disfunció al cervell? Ens fa pensar que hi ha un sistema en particular que està fallant, i, tenint en compte el que sabem de com es comporten determinades malalties, això que estem veient s’assembla a l’esquema mental que tenim del que és previsible que passi en alguna malaltia? Vull dir, això que estem veient, ens està suggerint un diagnòstic? En resum, la neuropsicologia clínica és ser grans exploradors del que fa un cervell per convertir-nos en éssers humans i grans exploradors del que potser no funciona del tot bé. I dic exploradors perquè nosaltres estudiem una cosa que és invisible. Hi ha altres disciplines científiques i mèdiques que observen una cosa que es pot veure a simple vista, si jo no puc moure una mà o si m’ha sortit un èczema a la pell. Però els processos cognitius no s’observen, no es veuen. Nosaltres veiem la conducta, com executa una persona alguna cosa, però el que està per sota d’això és invisible i la nostra funció és, d’alguna manera, intentar veure què passa per aquí sota. I pel que fa a la meva vocació, doncs és una història que a mi m’agrada molt explicar perquè, simplificant una mica l’escenari, jo he estat el que podríem considerar el pitjor estudiant que ha existit mai. Sens dubte, no soc el pitjor ni vaig ser el pitjor, però vaig ser un terrible estudiant. Jo era una persona… Vaig repetir dos cursos, la meva mitjana de suspens era d’unes sis assignatures, bàsicament perquè no vaig obrir un llibre a la meva vida. I a mi em costava molt entendre per què no era capaç de fer les coses que amb molta facilitat feien altres xavals de la meva escola.

Jo arribava tard a tot arreu, no era capaç d’organitzar-me o d’anticipar que tenia un examen i que l’havia d’estudiar, però tampoc em motivava el fet de fer-ho. Jo em passava el dia caminant amb monopatí, literalment. Per sort, els meus pares sempre van tenir la sensació, una sensació que jo també tenia, però que a mi em generava molta frustració, que és que no era poc llest. Però jo no tenia les eines. Els meus pares buscaven alguna bona manera de motivar-me i intentar entendre què passava. I per pura casualitat, o potser no, en algun moment de la meva vida, un estiu en què jo acostumo a dir que em fa l’efecte que la meva escorça prefrontal va créixer mig mil·límetre i vaig ser una mica més madur, després en parlarem d’això, el meu pare em va regalar un llibre de casos clínics en neurologia, que no era de l’Oliver Sacks. Podria semblar molt obvi que fos un llibre de l’Oliver Sacks, però no ho era. I en aquell llibre, a través de casos clínics, un neuropsiquiatre de Londres narrava històries de persones amb malalties del cervell. De sobte a mi em va descobrir un món que em va semblar terroríficament fascinant. Terrorífic per complex, però fascinant perquè des de… Recordo que va ser una reflexió com a molt simple. Em vaig dir a mi mateix: «Ostres! Aquest aparell pot donar resposta a moltes inquietuds que jo m’estic plantejant contínuament». I d’aquí va néixer una petita gran obsessió que em va portar de sobte a canviar completament els meus hàbits educatius, perquè ara tenia un motiu, i, des d’aquell instant, convertir-me en algú dedicat a l’estudi del cervell, especialment del cervell quan es fa malbé. I per això neix la meva vocació.

Hilda Mosquera. Just tu tens un llibre que has anomenat «Cervells trencats». És possible que el cervell es trenqui en algun moment per alguna situació?

Saul Martinez-Horta. Sí, tant literalment com metafòricament. I possiblement és molt més correcte fer servir la metàfora que el cervell es trenca. Malauradament, el cervell humà i els processos que depenen del cervell humà són tan complexos com fràgils. Un sistema tan summament complicat porta implícita una immensa fragilitat i hi ha una infinitat d’escenaris que poden fer que de manera permanent o transitòria o més o menys greu el cervell es faci malbé. Hi ha escenaris relativament coneguts: un traumatisme, un accident, un ictus, una malaltia neurodegenerativa… Són processos que, qui més qui menys, tots coneixem. Hi ha entitats transitòries. Per exemple, durant una crisi epilèptica, un cervell “es trenca” durant un petit període de temps. I després hi ha tota una infinitat de mecanismes que poden donar lloc a la fractura del cervell i de la ment, que són potser menys coneguts, però que a mi m’agrada molt educar al voltant d’ells perquè ens expliquen coses molt rellevants de com estem fets i de què ens pot passar. Per exemple, hi ha malalties autoimmunes, malalties en què per algun mecanisme el sistema immunitari reacciona a alguna cosa en un intent de salvar-nos i acaba causant més mal que benefici. Hi ha malalties intervingudes per exposar-nos a determinats tòxics, síndromes metabòlics, fins i tot determinats tipus de càncer que poden afectar parts del cos molt allunyades del cervell i que poden desencadenar una cascada d’esdeveniments negatius a nivell cerebral. Si em permets, et posaré algun exemple d’aquests menys coneguts.

En el cas de les malalties autoimmunes, és un escenari que durant els darrers anys ha anat cobrant molta rellevància. Perquè, fixa’t, al voltant del 2007, un neuròleg de Barcelona, ​​el professor Josep Dalmau, va descobrir que, sobretot en dones d’una edat on és relativament freqüent que debuti un problema de salut mental com és l’esquizofrènia, sobre els vint-i-pocs, en una proporció significativa d’aquests casos, aquestes dones el que tenien era un teratoma, un tipus de quist, de càncer benigne d’ovaris. Què estava passant? Que hi havia una resposta autoimmune contra aquest teixit tipus tumor. El que passa és que aquest teratoma sol contenir com a cèl·lules, diguem-ne, que no haurien de ser-hi, receptors anti-NMDA, que és una cosa que també tenim al cervell. En conseqüència, quan aquestes dones desenvolupaven aquest tipus de teratoma, es desencadenava una resposta autoimmune que, en un intent de posar fi al càncer, destruïa els receptors anti-NMDA del cervell, desencadenant una clínica psiquiàtrica complexa que si la veiéssim ens semblaria que no és distingible del que hem vist moltes vegades en problemes de salut mental. I això vol dir que possiblement, al llarg de la història, milers o milions de dones han estat condemnades a una institució psiquiàtrica fins que ens vam adonar que coses que semblen una malaltia mental tenien una causa biològica tan allunyada del cervell, i el que és pitjor, que tenen tractament i si es tracten es curen. O et poso un altre exemple que em sembla preciós. Més enllà del que dic, de les malalties òbvies que tots coneixem. Per posar un exemple que tothom coneixerà: el mercuri.

Ja fa més d’un segle i de dos, quan estava de moda portar barrets, hi havia unes persones que es deien barreters, que òbviament es dedicaven a fabricar barrets. En el procés de separar la pell de conill d’allò que és la pell de l’animal, feien servir una tècnica per a la qual s’emprava o emanaven uns vapors de mercuri. Aquesta tècnica l’anomenaven «carroting», en anglès, perquè l’aigua adquiria un color ataronjat, i per això molts barreters tingueren la barba i els cabells taronja. I aquí potser algú ja comença a fer alguna associació, perquè hi ha un personatge d’un conte molt conegut, «Alícia al país de les meravelles», que és el barreter boig, que té els cabells taronja. El barreter boig no apareix en aquest conte per atzar, sinó perquè en aquella època era conegut que els barreters embogien. Avui sabem que embogien per l’exposició al mercuri. La intoxicació al mercuri dona lloc a un trastorn progressiu insidiós de la conducta, de la cognició, bàsicament a una fractura del cervell que, aleshores, des del desconeixement, ningú no podia pensar que tenia a veure amb aquests vapors. I això explica el perquè dels barreters bojos. I així tenim infinitat de causes de ruptura d’un cervell.

Hilda Mosquera. S’ha normalitzat que a la vellesa tinguem un deteriorament de la memòria, un deteriorament, doncs, de la salut mental. Això és així o podem incidir perquè això no passi?

Saul Martinez-Horta. Aquí el gran problema és que, a la societat, no tota, òbviament, hi ha hagut una normalització… Considerar que fer-se gran porta implícit deteriorar-se a nivell cognitiu. Envellir no és emmalaltir. L’envelliment és un procés biològic que forma part del cicle vital. És evident que quan envellim, a mesura que envellim, succeeixen una sèrie de canvis a nivell tant biològic com psicològic, fisiològic, que tenen alguns matisos més que obvis: menys àgils, menys destresa, pèrdua d’agudesa visual, auditiva, etcètera. Però tot això passa dins uns paràmetres del que anomenem la normalitat. Per a moltes persones s’ha convertit en una cosa normal o previsible que quan algú es fa gran es deteriori. Deteriorar-se vol dir que això que passa és més que evident, té un impacte a la vida de la persona. “L’avi ha perdut la memòria, bé, però és per l’edat”. Lamentablement, l’envelliment afegeix risc. És un factor de risc al fet que es puguin desenvolupar malalties relacionades amb l’edat. I en aquest context, en el de malalties relacionades amb l’edat, és des d’on es pot explicar com i per què moltes persones grans desenvolupen un deteriorament cognitiu progressiu, però ho estan desenvolupant perquè hi ha un procés patològic de base que no té res a veure amb el fet d’envellir. Antigament es creia que només hi havia la malaltia d’Alzheimer. I, si no tens Alzheimer, doncs això és que s’ha fet gran. Avui dia sabem que de processos neurodegeneratius i processos que puguin deteriorar la cognició n’hi ha una infinitat. I, de fet, a nivell diagnòstic mèdic, neurològic i neuropsicològic no està acceptat avui dia com a diagnòstic un concepte tan associat a la vellesa com la demència senil.

Quan es diu: «Aquesta persona té una demència senil». La demència senil no existeix. És un concepte completament erroni. La demència és un constructe que utilitzem a la clínica per definir quan una persona té un trastorn cognitiu tan sever que no podria sobreviure sola. Una persona pot tenir una demència a conseqüència d’una infinitat de factors: malalties del cervell, accidents, tumors… Envellir no provoca cap malaltia que s’anomena demència, perquè la demència és una síndrome. La demència en si no és una malaltia. La malaltia d’Alzheimer causa demència. Però quan tens patologia d’Alzheimer, no sempre tens demència. Hi ha una etapa prèvia a la demència en què tens altres coses, i és imprescindible que s’eduqui al voltant d’això, per una qüestió que lamentablement veiem massa sovint. Aquesta normalització porta implícita una banalització de com envellim, i és evident que els mateixos esforços que despleguem en les primeres etapes de la vida i en la nostra maduresa, moltes vegades, no es despleguen al final de la vida. I això és absolutament injust des d’una perspectiva mèdica, psicològica i humana. «L’avi o l’àvia ha perdut la memòria i està deprimit, però és normal, perquè es va quedar vidu i a més és molt gran». Una: no és normal, és previsible, però hem de saber què ha passat. I dues: si ho normalitzem, no ho tractem. Una persona gran, de 80, de 90, tant me fa, mereix ser feliç, mereix estar en contacte amb els seus i, per tant, no podem trivialitzar tot això, cal tractar-ho com el que és, igual que ho faríem amb la persona de cinquanta anys que perd la memòria.

Hilda Mosquera. Davant d’una situació d’aquestes, quan tenim familiars que puguin estar patint un procés d’aquests degeneratius, què hi podem fer els familiars, els qui estem al voltant? Com els podem ajudar?

Saul Martinez-Horta. Moltes vegades, quan parlem de malaltia neurodegenerativa, qui menys pateix, sense pretendre simplificar el concepte de patiment, qui menys pateix és la persona afectada, moltes vegades. No a totes. I a qui més impacte suposa el que passa és a l’entorn. Després en podem parlar més, del que implica el diagnòstic, d’acord? En qualsevol cas, disposar d’eines per explicar i explicar-nos què està passant és un pas per a mi de gegant, que resol molts dubtes als qui conviuen amb la realitat quotidiana d’un cervell que s’està trencant, que dona lloc a escenaris molt complexos d’entendre. I, per descomptat, a partir d’aquí, des del correcte diagnòstic, proveir eines a l’entorn d’aquesta persona afectada perquè puguin interactuar de la millor manera possible, atenent com funciona ara aquesta persona. Hi ha una tasca més enllà del diagnòstic, per educar totes les peces que formaran part del tractament d’una persona amb una malaltia del cervell.

Hilda Mosquera. Tu reps diàriament a la consulta, tens moltíssims casos de persones que estan buscant un diagnòstic. Com s’afronta una diagnosi i amb quines eines? Quines eines podríeu donar a un familiar quan s’ha de donar una notícia d’una malaltia degenerativa?

Saul Martinez-Horta. El diagnòstic posa a sobre de la taula una sèrie d’elements relativament simples, pràctics i un escenari amb diferents actors molt complex. Òbviament no és el mateix quan parlem d’un diagnòstic d’un procés que tindrà un tractament o que tindrà un pronòstic benigne, que com passa en la majoria dels casos que porto, on el diagnòstic significa que no es podrà fer res. Això ja d’entrada marca dos escenaris molt diferents. El diagnòstic sempre es converteix i l’hem de convertir en una eina per poder entendre i explicar. Al final, ens trobarem amb una cosa que no es pot curar, però que possiblement es pot tractar, tractar en el sentit més ampli del concepte. Què és tractar? Què vol dir tractar una cosa incurable? De manera que moltes vegades, quan tu fas front a la complexitat dels problemes que deriven de la desintegració de la ment humana, el primer que necessites és entendre per què està passant el que està passant, i no poques vegades poder delimitar això des d’un nom, des d’una etiqueta, des d’«això és una degeneració frontotemporal i això explica per què ha anat succeint això» és una cosa que es fa com a molt necessària per als que conviuen amb aquesta realitat i que a més et permet fer un futur pronòstic. Però aquí apareix el que per a mi motiva molta reflexió en el meu dia a dia. Les diferents peces i els diferents moments. Perquè quan parlem de diagnòstic, per exemple, podem parlar de quan diagnostiquem.

Què significa diagnòstic en una persona que encara no té una malaltia però que la tindrà? Perquè, per exemple, jo, en el meu cas, em dedico molt a una malaltia neurodegenerativa de base genètica que ens permet saber en persones que estan en risc perquè els seus pares tenen aquesta malaltia, pares, oncles, cosins, si ells han heretat o elles han heretat la mutació genètica i la tindran en el futur. Però què vol dir diagnosticar vint anys abans? És clar, aquí el significat del diagnòstic és diferent, no? I planteja una pregunta: si tu poguessis saber alguna cosa tan transcendent sobre la teva existència com que d’aquí a cinc, deu, quinze, vint anys s’iniciarà un procés irreversible de degeneració, ho voldries saber? I la pregunta següent és: per què? I la següent i per a mi la més important: per a què? I això planteja una reflexió que jo acostumo a repetir moltes vegades, que és per a mi la gran lliçó que m’han brindat els casos que jo porto, quan parlo d’aquesta mena de malalties. Molts col·legues o gent que jo vaig coneixent, quan s’assabenten que treballo en això i la mena de malalties, em solen preguntar, davant d’un escenari com el que dic, diagnòstic genètic abans que estiguis malalt, et diuen: «Escolta, quin sentit té la vida d’aquestes persones?». I jo amb el temps he après a donar-los una resposta en forma de pregunta per a la qual no espero resposta. I és que jo els pregunto a ells: «quin sentit té la teva? Però pensa-ho bé. Quin sentit té la teva?». Perquè aquí hi ha un detall, que és la gran lliçó que jo he après. I amb això no pretenc romantitzar les malalties, ni de bon tros. Però parlo de realitats.

Tu, jo i les persones que avui ens acompanyen aquí, en el fons, sabem que el futur ens ofereix una tragèdia. És així. I el més probable és que, quan arribem a això, no hi arribem bé. Això és així. La pregunta és si estem vivint d’acord amb aquesta realitat. Perquè resulta que tu, quan t’hi dediques, descobreixes que, quan a algú li diagnostiques alguna cosa, habitualment apareixen les presses, les presses per viure una vida que no he tingut temps per viure. I allà és on jo construeixo una reflexió que em turmenta. Per què necessitem que ens expliquin això per viure una vida que no estem vivint? I això és una mica el que pregunto jo a les persones quan els dic: «Quin sentit té la teva vida? Quan el dia de demà et diguin que això s’acabarà, t’entraran les presses?». De manera que quan diagnostiques una persona que encara no té una malaltia però que la tindrà, el que intentem és que la utilitat del diagnòstic sigui perquè l’utilitzi en benefici d’alguna cosa. Jo estic convençut que continuaré vivint la meva vida com si aquí no passés res. Però si no em quedés més remei que saber, perquè he decidit que vull saber, hauria de ser capaç d’utilitzar aquesta informació en positiu. I això és el que intentem en aquests casos. Després hi ha l’escenari d’allò que és obvi, pacient, persona, on és més que evident que està passant alguna cosa i la seva família busca una resposta, busca un nom, i moltes vegades la resposta és un alleujament. Un alleujament dolorós perquè ja ens ho havíem imaginat. Però després hi ha un altre escenari que és l’imprevisible. És quan venen persones…

«Perquè, bé, darrerament em sembla que m’oblido d’algunes coses» o «perquè m’han dit que tal», i l’última cosa que s’esperen és que això que els està passant porta implícit el diagnòstic d’una malaltia del cervell. Allà la manera com informes, com transmets, és crítica. A mi no em serveix de res, com a neuropsicòleg, no em serveix de res que el que jo estic descobrint únicament provoqui dolor, patiment i destrueixi una vida. No em serveix de res. No em serveix de res poder explicar a algú que el que li està passant és una malaltia d’Alzheimer o una altra malaltia, si amb aquesta informació no podrem fer res. Això és crític. I finalment hi ha un altre escenari del qual a mi m’agrada parlar i que se’n parla molt poques vegades quan parlem de diagnòstic. Hem parlat de protagonistes com a pacients, com a famílies, i després estem nosaltres. I el que es parla molt poques vegades o jo sento molt pocs col·legues parlar és què significa diagnosticar per a nosaltres. I diagnosticar significa, almenys parlo des de la meva pròpia persona, un acte que moltes vegades no és dolorós, és dolorosíssim. Treballar amb la malaltia i amb el patiment d’un altre ésser humà és fascinant, però exposar-se al patiment humà és terriblement traumatitzant. I, encara que sembli mentida de vegades, estic fet del mateix que les persones que tinc al davant. I diagnosticar, encara que també ens alleuja perquè hem trobat el que està passant, també ens mata, perquè és terrible haver d’explicar certes coses a les persones que atenem.

Aleshores, quan jo ho poso tot damunt la taula, torno una mica al que deia al principi, no? Això que podria semblar simplement un desastre, com ho podem fer servir? Diagnòstic més enllà d’un nom, diagnòstic més enllà de «demència amb cossos de Lewy», què vol dir? Significa que podrem anticipar un futur, podrem organitzar una vida, podrem educar un context, intentarem intervenir farmacològicament i no farmacològicament per millorar una qualitat de vida. Podrem curar? No. Tenir cura? Sí. Acompanyar? Per descomptat. I pal·liar? Definitivament. Les malalties del cervell l’únic que tenen de positiu és que ens tracen un escenari al qual ens hem d’anticipar contínuament perquè totes les etapes siguin de la més profunda, diguem-ne, dignitat humana possible, perquè són les malalties que més fragmenten la dignitat de l’ésser humà.

Hilda Mosquera. Al teu llibre has parlat d’aquests processos degeneratius o que es pot perdre la memòria. Poden ser diferents situacions. Però, per què no sempre s’oblida tot? Per què es recorda allò que està més relacionat amb les emocions? Hi ha una memòria emotiva? Què passa amb aquest món emocional?

Saul Martinez-Horta. En primer lloc, el cervell i els seus processos no estan evolutivament dissenyats perquè no es produeixi l’oblit. De fet, seria una catàstrofe no oblidar. De manera que l’oblit és un esdeveniment previsible. I en el context de la normalitat, però també de la patologia, tots experimentem que hi ha esdeveniments que s’obliden i d’altres que no s’obliden. I per això pot néixer la pregunta de per què hi ha coses que s’obliden i d’altres que no s’obliden. Aquí hi ha diferents elements que cal tenir en compte, on novament la malaltia ens ajuda a entendre. D’una banda, hi ha records ancorats a un instant en el temps no gaire allunyat del moment present. El que jo he menjat aquest matí o el que vaig fer fa una setmana implica uns sistemes al cervell diferents d’aquell record que té a veure amb com era la meva escola, aquella a la qual anava quan jo tenia deu anys, aquest record tan remot. Aquests records remots, simplificant-ho, no estan en un magatzem en concret. Han quedat escampats per diferents regions o territoris del nostre cervell. I aquests records més recents, el que jo vaig sopar ahir, sí que avui ho tinc més col·locat, com en un sistema d’emmagatzematge. Determinades malalties tenen la predilecció per destruir aquests magatzems, com ara ho és la malaltia d’Alzheimer. En la majoria dels casos, perquè hi ha formes atípiques, sol associar el que anomenem una síndrome amnèsica, una síndrome que es caracteritza perquè la persona té una gran dificultat per aprendre, per incorporar informació en aquest magatzem, perquè el magatzem està trencat i, quan va a cercar informació en aquest magatzem, no la troba perquè ha caigut o s’ha perdut. Però, sorprenentment, fins i tot en un pacient evolucionat amb la malaltia d’Alzheimer, li parles de la seva infantesa i t’ho explica.

Perquè aquests records no estan en aquestes zones que l’Alzheimer té predilecció per desintegrar molt al principi. Estan en altres llocs. Aquest és un dels motius que explica com es distribueixen els records o les memòries, atenent el gradient temporal, per què uns romanen i altres no. Després hi ha un altre escenari, i és que hi ha moltes coses que creiem que hem oblidat, que no hem oblidat. Primer, perquè hi ha coses que no s’han oblidat perquè no les vam aprendre mai. Moltes vegades la gent diu: «Ostres, és que m’oblido de moltes coses». Jo els acostumo a explicar: «Perquè es produeixi el fenomen de l’oblit, és absolutament necessari que s’hagi produït l’aprenentatge, i perquè es produeixi l’aprenentatge calen altres coses. Potser el que va passar és que no vas aprendre». Després també en podem parlar. Però, si jo he après i tinc la impressió que he oblidat, aquí és on nosaltres de vegades hem de valorar si, en efecte, s’ha produït l’oblit i la informació ja no hi és o si el que no aconsegueixes és accedir a la informació. Hi ha records als quals és més fàcil accedir. Hi ha records als quals és més difícil accedir. I, en darrera instància, hi ha un fenomen obvi. I és que hi ha experiències que succeeixen en un context en què cohabita la situació amb l’emoció i això, involuntàriament, en molts casos, converteix molts dels elements que estan en aquest context en una memòria inesborrable. Crec que tots podríem, més o menys, situar-nos amb força precisió mentre observàvem els atemptats de les torres bessones, o mentre revivim els atemptats a Madrid, o quan recordem la nostra primera cita o fins i tot la primera cançó que vam ballar amb X. Aquests records tenen un aspecte molt diferent, molt, molt diferent.

Però per què? Per què passa això? Perquè les emocions al llarg de l’evolució han tingut un paper crític en la supervivència de la nostra espècie i d’altres espècies. I, quan el cervell s’emociona, una cosa és l’experiència que nosaltres tenim, però l’altra cosa és el que l’emoció explica a un sistema que fa milions d’anys que evoluciona. I el que l’emoció explica a aquest sistema és senzill. Li explica: «Ei. Això és rellevant per a la teva supervivència». De manera que, quan alguna cosa succeeix associada a emoció, la informació que aquests sistemes del cervell dedicats a processar l’emoció i la memòria, el que els arriba és un «compte, que això és summament important per a la nostra espècie, no ho oblidis». I això fa que aquesta mena d’informació el cervell la gestioni d’una manera diferent. La situa en un altre lloc i això dona lloc a escenaris clínics molt bonics de veure, entre cometes. Per exemple, jo recordo un cas… Explicaré tres exemples. Un cas d’un home a Barcelona que era un famós fotoperiodista que va patir una parada cardiorespiratòria al carrer i ningú el va ajudar. Perquè, quan tu vius en una zona rica i passes a ser un home tirat a terra, et converteixes en invisible. Fins i tot quan ets a terra perquè se t’ha parat el cor. Aleshores, van trigar massa temps a ajudar-lo. I el van ressuscitar amb les consegüents seqüeles cerebrals de portar més de 45 minuts amb una parada cardiorespiratòria, i això va provocar a aquesta persona un trastorn amnèsic molt sever.

No era capaç de recordar el seu passat ni era capaç d’aprendre a partir d’aquell moment cap endavant. Havies de recordar-li contínuament on era i amb qui era. Però recordo un escenari que va passar, que m’explicava la seva dona. Va dir: «Vam anar de viatge i…», la dona m’explicava, «jo feia diverses hores que tenia la càmera de fotos intentant fer una fotografia de nit, però jo no soc fotògrafa i no ho aconseguia. I de sobte ell es va acostar, va agafar la càmera i va fer una foto extraordinària». Una persona que en principi ja no recordava res. Després en parlaré. I després hi havia un dia que va venir feliç i li vaig dir: «Per què ets feliç?». I em deia: «No ho sé, però avui és molt bon dia». Després, parlant amb la seva dona, em va explicar que havien anat a la graduació de la seva filla. La seva filla havia tret les millors notes que es podia imaginar. Ell no podia recordar aquest esdeveniment, però recordava amb molta emoció que alguna cosa bona havia passat. Un altre escenari que a mi em va captivar molt i que ho explico a «Cervells trencats», era una parella on l’home havia desenvolupat una malaltia neurodegenerativa poc coneguda. S’anomena «paràlisi supranuclear progressiva», el que anomenem «parkinsonismes atípics», una malaltia que sol associar símptomes semblants a la malaltia de Parkinson, però acompanyat d’un trastorn cognitiu que sol ser molt greu. Sense entrar en els detalls de què causava aquest trastorn cognitiu, aquest pacient tenia un compromís evident de la memòria, fins al punt que en una de les visites era incapaç de reconèixer i de saber qui era la dona que tenia al costat, que portava tota la vida amb ell.

I en una d’aquestes visites la dona em va dir: «Bé, jo ja he assumit que aquesta persona ja no hi és. I cada setmana, un parell de dies, el porto…». Eren de les illes Canàries. «El porto a un hotel on anàvem de joves i demano al pianista que toqui boleros. I ell hi és, tranquil, relaxat, escoltant els boleros». I m’explicava la dona: «Una d’aquestes vegades que vam sortir, ell em va demanar matrimoni. Em va preguntar si em volia casar amb ell». Aleshores, és clar, jo tenia aquest senyor assegut i li vaig preguntar: «Però vostè sap qui és aquesta dona?». I em deia: «No». Aleshores jo li vaig preguntar: «I com és que li ha demanat matrimoni a una desconeguda?». I ell em deia: «No ho sé, perquè sé que és la dona de la meva vida». I és cert. Ell no ho sabia, però aquesta era la dona de la seva vida. Ho havia estat durant tota la vida. No podia posar-li un nom, no podia recordar que ja havien anat de joves a escoltar aquests boleros, però una mena de record sense una forma específica, però totalment alimentat de la més profunda emotivitat, estava dient a aquest home: «Aquesta és la dona de la teva vida». I l’últim cas en aquesta línia: noi molt jove a qui havien extirpat un tumor. I me’n recordo que durant la conversa es feia evident que hi havia un flagrant problema de la memòria del qual ell no n’era conscient i que traduïa en el que anomenem una gran confabulació. Aquest noi s’inventava tot, encara que ell no era conscient que s’ho inventava. I em va explicar que havia anat a viure davant de l’hospital i que era psicòleg i que havia treballat de vigilant de seguretat. I em va explicar tota una vida que era una fantasia. I també em va explicar que seria pare per primera vegada.

Les lesions que li havia deixat la cirurgia que s’havia fet per extirpar el tumor eren dramàtiques. I, en efecte, tot allò que explicava era una fantasia. Però ell vivia immers en aquesta fantasia com si fos cert. Tot menys que havia de ser pare per primera vegada. Això, que tenia un valor emocional indescriptible, ho podia explicar i viure com un record totalment cert. Era l’única cosa que mantenia. Però no havia estat psicòleg, no havia treballat mai a una botiga, sempre havia viscut davant de l’hospital. Ell deia que hi havia anat a viure feia poc. Aquest és una mica l’escenari tan complex que ens podem trobar quan parlem de memòria i emoció.

Hilda Mosquera. És clar. Justament, parlant de malalties relacionades amb el cervell, no són gaire conegudes o hi ha una gran diversitat que no coneixem gaire, però sí que cada cop ens anem apropant més per casos de personatges coneguts com Robin Williams o Bruce Willis. Què els va passar a ells especialment?

Saul Martinez-Horta. Sí, el cas del primer, Robin Williams, és una malaltia que a més nosaltres veiem molt. És una malaltia que s’anomena demència amb cossos de Lewy, i la seva història il·lustra el que moltes vegades és la història d’aquestes malalties, i és una història d’incomprensió. Abans que una malaltia del cervell moltes vegades doni la cara amb tota la seva esplendor, el que li passa a la persona s’assembla massa a una altra mena de problemes. I la gent no entén que està passant alguna cosa al cervell. Per a molta gent, aquest actor només es va suïcidar perquè tenia depressió. Aquesta persona en part es va suïcidar perquè no va poder suportar el que estava passant. En part no ho va poder suportar perquè la malaltia que tenia li havia privat de la capacitat també per resoldre i treballar amb el que li estava succeint, i perquè la magnitud de l’ansietat i de la depressió que ell tenia estava profundament condicionada per una malaltia que tenia a nivell cerebral. La demència amb cossos de Lewy és una malaltia diferent de la malaltia d’Alzheimer, que sol associar símptomes que ens recorden al Parkinson i que a més sol associar també símptomes que criden molt l’atenció. A més d’una ansietat absurda que no sol estar motivada per res i depressió i trastorns cognitius, els pacients solen presentar fenòmens molt curiosos i molt intensos d’al·lucinacions, al·lucinacions visuals, fenòmens que moltes vegades tenen els elements típics de la narrativa al voltant dels fenòmens paranormals i que fan pensar moltes vegades en fins a quin punt, jo crec que és en molts punts, les malalties del cervell han ajudat, han contribuït a construir la història, els contes entorn del sobrenatural.

Fa pocs dies, veia una persona que tenia la mateixa malaltia que Robin Williams i m’explicava que la malaltia… En algun moment, va començar a veure al sostre unes taques d’humitat negres de les quals a poc a poc van començar a aparèixer persones sense cara penjades que penjaven del sostre. Escena número u. No està malament. Al cap de poc temps va començar a sentir veus que venien del darrere d’un mur de casa seva, i aquestes veus li deien que aquella casa no li pertanyia i que havia de marxar de la casa. Al cap de poc temps, quan es mirava al mirall, la dona que apareixia al mirall no era ella, era una altra que la instava també a marxar. Van arribar les vacances i se’n van anar a una casa que tenien a la platja, i aparentment allà les veus no hi van anar, però al cap de poc els seus familiars la van trobar de nou cridant-li a un mur perquè sentia les veus que li deien que se n’anés. Quan van tornar a casa, tenia la plena convicció que hi havia unes entitats que vivien darrere el mur i que a través d’un armari podrien accedir a casa seva i endur-se-la. De manera que es va convèncer que l’armari havia de tancar amb clau. I narrava molt bé aquesta dona com mentre estava tancant l’armari va veure aparèixer uns braços que no eren els seus per la seva esquena, que la van subjectar i es van emportar la clau que, per cert, no ha trobat. Però aquesta narrativa, que és molt típica d’aquesta mena de malalties, té uns matisos tan espectaculars des del pla sobrenatural… Un altre pacient amb una malaltia similar recordo que m’explicava… Ell havia treballat en un monestir a prop de Barcelona i una tarda va veure arribar a casa seva dotze monjos sense cara. Les al·lucinacions de persones moltes vegades no tenen cara. Va veure arribar dotze monjos, vestits de monjos, com a frares. Van entrar al menjador de casa seva.

I la reacció que l’home va tenir, i aquesta reacció també t’explica molt de com disfunciona un cervell, és que els va parar taula perquè es quedessin a menjar. Aquesta malaltia és summament complexa des del punt de vista de la vivència que tenen les persones i de la incomprensió que causa a l’entorn. En el cas de Bruce Willis, ell ha desenvolupat una síndrome que observem en una mena de malaltia també diferent de l’Alzheimer, que s’anomena demència frontotemporal. A les demències frontotemporals hi ha dos grans grups, les variants conductuals i les afàsies progressives primàries. El lòbul frontal juga un paper crític en què l’ésser humà sigui com és un ésser humà, regular la nostra conducta, inhibir els nostres impulsos, saber entendre, sentir, experimentar com se sent l’altre, en la gestió de les emocions. De manera que, quan lesiones un lòbul frontal, tot això es desmunta i apareixen conductes grolleres, desinhibides, violentes, maleducades. La variant conductual de la degeneració frontotemporal és això, mentre que les afàsies progressives primàries són malalties on el que es comença a lesionar són estructures que juguen un paper central en la producció del llenguatge a diferents nivells. Hi ha diferents tipus d’afàsies progressives primàries, una vinculada a la malaltia d’Alzheimer, una forma atípica, la persona perd els noms, afàsia logopèdica, i dues vinculades a la degeneració frontotemporal que és el que li ha succeït a Bruce Willis. A una l’anomenem afàsia semàntica. La persona perd els conceptes. Veu un bolígraf i no pot anomenar el que és això. El concepte «bolígraf» ha desaparegut. I les altres en diem agramaticals no fluents. La persona comença a emetre un discurs desorganitzat, etcètera. Però, fixa’t, en aquestes malalties, totes freqüents, l’element central, el que les defineix, el que ens posa en alerta, no s’assembla gens al que tothom pensa quan pensa en malaltia degenerativa, que és Alzheimer. No parlem de memòria. Parlem d’una persona que de cop comença a ser violenta o desinhibida, que fa despeses excessives. O parlem d’una persona que no organitza bé el discurs. O parlem d’una persona que està veient fantasmes. De manera que educar entorn aquests símptomes és necessari perquè les persones aprenguin a identificar més enllà del que és un problema de memòria, cosa que pot valdre la pena que vegem.

Hilda Mosquera. Ens has estat parlant de totes aquestes malalties neuronals, aquestes malalties degeneratives, però quan ens hauríem de preocupar? Per exemple, ens passa… A mi m’ha passat i crec que a tots ens ha passat que anem a la cuina i com que arribem i no sabem a què anàvem, o constantment no sabem on hem deixat les claus o vivim situacions com de pèrdua de memòria que considerem quotidianes. Però ens hauríem de preocupar? Fins a quin punt sí? A partir de quan? Com s’explica això?

Saul Martinez-Horta. És veritat que molta de la narrativa que fem al voltant de memòria i la resta en aquests contextos clínics té a veure amb la malaltia. I a mi m’agrada molt recordar que, des d’aquesta fragilitat que acompanya un sistema tan complex com és el cervell, és fàcil contemplar el que passa en una infinitat de situacions quotidianes que no tenen res de maligne, és a dir, que són benignes, però que tenen l’aspecte que aquí ha fallat alguna cosa, que alguna cosa no ha sortit bé. No ens hauria de sorprendre gaire. És a dir, estem parlant d’un sistema summament complex que continua treballant en un intent de resoldre una cosa molt problemàtica que és comprendre el món on estem, l’extern i l’intern. I que això no sempre surti bé és previsible. T’intentaré respondre a això que jo anomeno la neuropsicologia de la vida quotidiana, aquests esdeveniments quotidians que es poden explicar des de la neuropsicologia d’un cervell sa, per veure si podem entendre alguna cosa que és difícil i quan hem de posar-nos en alerta. Doncs jo ho començaria al revés. La cognició, és a dir, com s’expressa el llenguatge, la memòria, l’atenció, etcètera, pot eventualment fallar per una infinitat de motius que ara comentarem. El succés puntual, anecdòtic, que no va a més, que es pot repetir diverses vegades, òbviament, però que no és una cosa que s’instaura, es queda allà, fa la impressió que lentament progressa o fins i tot, encara que jo no me n’adoni, que els altres veuen que m’afecta en el meu funcionament dia a dia, està començant a interferir en com jo funciono. Quan deixem l’anècdota i ens trobem amb una cosa que es reitera i que empitjora i que els altres comencen a notar, cal consultar-ho.

Haver de consultar no vol dir: «Ai, Déu meu, tinc una malaltia». Hi pot haver una infinitat de causes al darrere i no totes són malalties del cervell. I quan són malalties del cervell, no totes són malalties intractables o progressives, etcètera. Jo acostumo a dir que és tremenda la diferència que existeix entre el que és prevenció, determinats processos per als quals s’ha fet una molt bona psicoeducació, com ho és el càncer de mama, com ho és el càncer de pròstata. I, en canvi, en tot el que té a veure amb el que és salut mental, ja no només la malaltia cerebral, tot el que és salut mental i tot el que són malalties del cervell, hi ha una distància tremenda. En part, entenc, pel desconeixement i per la por. Sí. Però, com millor les expliquem i millor entenguin les persones què és el que podem fer, jo crec que més fàcil serà per a tothom actuar abans. Jo acostumo a explicar a la gent una regla que hauria de ser molt simple. Tu, quan vas al metge, per què hi vas? Vull dir, quan un queixal et fa massa mal, hi vas. Si et surt un bony que no tenies, hi vas. Si de sobte és obvi que no et trobes bé, hi vas. Doncs amb el que és cognitiu i amb la conducta passa exactament el mateix. Si hi ha una tristesa que persisteix en el temps i no em deixa viure com abans, cal consultar-ho. Si aquests errors de memòria estan cada cop pitjor, les paraules que no trobo… És pur sentit comú, i en molts casos no estarà passant res.

Em comentaves l’escenari quotidià d’una cosa que ens passa a tots, per exemple, «on són les claus?», que és una cosa sobre el que he escrit, i hi ha una infinitat d’exemples. Com pot ser que en tantes ocasions de sobte estigui buscant alguna cosa i no ho trobi? Com he comentat, per oblidar abans he d’aprendre. Què passa? Moltes de les activitats que realitzem les fem de forma totalment automatitzada. Tu pensa en el que fas des que et despertes fins que arribes al teu lloc de treball. Saps què fas, però em podries explicar exactament què és el que fas cada dia? No ho pots fer. Està automatitzat. Fins i tot gent que va conduint a la feina: «Ostres. I no sé ni com he arribat». Perquè la memòria es construeixi cal que es desplegui atenció. Quan jo venia cap aquí, m’he creuat amb persones i no recordo qui eren ni com anaven vestides, encara que les he vist. La percepció no garanteix l’aprenentatge. Però potser he vist algú, m’ha cridat l’atenció la jaqueta i recordo la jaqueta. Quan tu atens alguna cosa, la informació es manté en un sistema o magatzem a curt termini, on en el millor dels casos, si tot funciona bé, aquesta informació podrà passar a un altre sistema més a llarg termini. Si no hem parat atenció, això no passarà. Quan vagis a buscar la informació, si no hem parat atenció, la informació no hi serà. En molts casos, quan un fa rutines quotidianes, no desplega atenció sobre el que fa.

Jo he deixat les claus en aquest lloc i he anat a no sé on, i de sobte potser aquell dia no he deixat les claus on sempre, perquè just quan entrava a casa a la meva rutina del dia a dia m’han enviat un missatge, i en un intent de respondre’l i deixar la bossa de la compra he deixat les claus en un altre lloc. Qui ha parat atenció a aquest esdeveniment? Ningú. I encara que el nostre cervell està contínuament atenent d’una manera com a molt primitiva a coses que succeeixen a la perifèria, més enllà del nostre focus atencional, si el nostre focus atencional és al WhatsApp o està a la bossa de la compra, no pot estar a les claus. De manera que de cop aquestes claus no existeixen en els meus records. No és que ho hagi oblidat, és que no hi són. Així que el millor que podria fer és trobar-les esporàdicament. I això és un succés benigne, secundari al desplegament baix d’atenció sobre el que fem. I què pot trastornar d’alguna manera en la normalitat com despleguem atenció al que fem? Doncs en gran manera, una part essencial, la manera com vivim. Avui dia vivim tots sotmesos a una sobresaturació contínua d’activitat. La capacitat atencional de l’ésser humà és molt limitada, molt limitada. La memòria més immediata dura pocs segons i, malgrat això, vivim amb el telèfon, els nens, el no sé què… És impossible. És a dir, atenent com funciona un cervell normal i com funciona la memòria, el més normal del món és que ens oblidem d’una infinitat d’esdeveniments perquè mai no els hem après. I un altre escenari molt curiós és el de quan vaig a la cuina i de sobte dic: «Què venia a fer?».

I això il·lustra un fenomen neuropsicològic que tots experimentem, però que a mi em sembla, com tots, molt bonic. L’ésser humà s’agenda tasques mentalment i després se n’oblida, però succeeixen. Què vull dir? Tu et dius: «Ostres, he de recordar, quan passi davant del supermercat, que he de comprar llet». I aquesta informació no es queda reverberant a la teva ment contínuament fins que passes per davant d’un supermercat, sinó que, quan passes per davant del supermercat, alguna cosa es desperta dins teu i et recorda que has de comprar llet. D’això en diem memòria prospectiva. Aquest component de memòria prospectiva s’assembla molt i en essència es nodreix de l’aprenentatge associatiu, del condicionament. Hi ha un estímul, una resposta. En aquest cas l’estímul és «supermercat» i jo m’estic associant a mi mateix l’estímul «supermercat» amb una resposta que és comprar el bric. Si això s’emmagatzema correctament, quan m’exposi a l’estímul «supermercat», sortirà. Però després hi ha un altre escenari que és el més quotidià. Tu ets al sofà i dius: «Vaig a la cuina a buscar xocolata». I arribes a la cuina i no saps què havies fet aquí. Això no es regeix en termes d’aprenentatge associatiu, sinó que això es regeix en termes de manteniment de la informació. Si jo et donés ara un número a l’atzar, tu l’oblidaries al cap de pocs segons, tret que fessis alguna cosa amb el número, i és que el reverberessis mentalment. Quan no tenim on anotar, tots podem repetir a la nostra ment això. Aquesta repetició mental en diem «bucle fonològic». És una repetició que manté viva una memòria immediata que, a l’instant que deixem de reverberar, desapareixerà per sempre.

Quan tu vas a la cuina a buscar xocolata, si el teu bucle fonològic o el seu anàleg visual, veure la peça de xocolata, que és el que anomenem l’agenda visoespacial, no està mantenint aquesta informació, quan arribis a la cuina no sabràs què faries. Què ens passa moltes vegades? Que tu t’aixeques del sofà amb la teva agenda, amb el teu bucle fonològic dient-te «buscaré xocolata», i en aquell instant a la televisió apareix una notícia o t’arriba un WhatsApp o hi ha un soroll que orienta la teva atenció a una altra cosa. «Escolta, que bé que em queden els pantalons». I arribes a la cuina. El teu bucle fonològic fa dos segons que està apagat. Ja està processant que bé que et queden els pantalons. En arribar a la cuina no saps què estàs fent allà. Aquests són fenòmens absolutament benignes. Entendre com funciona el nostre cervell en la patologia és molt útil. Entendre com funciona el nostre cervell en la cognició, en la normalitat, també és extraordinàriament útil.

Hilda Mosquera. Sens dubte. Part del que has descrit podríem dir que està relacionat amb els processos d’ensenyament i aprenentatge. Històricament, aquest bucle fonològic que ens expliques és com hem anat aprenent. Però, ara, com està impactant la neurociència a l’educació?

Saul Martinez-Horta. La psicologia en si mateixa, la psicologia de l’educació, la psicologia dels processos que regeixen l’aprenentatge i l’adquisició de les habilitats al llarg del desenvolupament i com hi intervenim, això existeix des de fa molt de temps, i per això no necessitem una neurociència. Per això necessitem saber de processos psicològics com memòria, aprenentatge, emoció, etcètera. Desenvolupament del llenguatge. Aquesta idea de com podem des de la neuro nodrir coses, jo soc força contrari a tot això. Crec que hi ha una certa tendència o moda d’incloure l’etiqueta neuro a coses que en essència no necessiten neuro res. Una cosa diferent és com en l’àmbit educatiu podria o hauria la neuropsicologia o neurociència d’alguna manera ajudar en el procés d’aprenentatge de les persones. Què vull dir? Jo moltes vegades he dit que… Tenint un absolut respecte als professors, que per mi és una disciplina crítica, és una responsabilitat immensa, això per sobre de tot. I el que passa durant els processos d’aprenentatge, el que passa a una escola té molt a veure amb la construcció d’un individu, té molt a veure amb una infinitat de processos que depenen d’un cervell i que també són susceptibles de fallar.

Per mi, l’educació, els professors o les eines que es despleguin a l’àmbit educatiu haurien de saber molt de neuropsicologia de l’educació i de psicologia de l’educació. Haurien de saber molt de com funciona la memòria i l’atenció, de com disfunciona, de com s’adquireix o desenvolupa el llenguatge, de quins són els signes que alguna cosa està passant a nivell de desenvolupament de les habilitats lingüístiques, motores, espacials, atencionals, com per ser la peça de cribratge inicial, el lloc on es detecta per primera vegada que aquí alguna cosa està succeint. I atenent les bases científiques que regeixen tot això: «Ei, aquí està passant alguna cosa». Està passant una cosa que, des de l’àmbit clínic o que des de l’àmbit psicoeducatiu i psicopedagògic, coneixem molt bé i hi podem intervenir. Per mi aquest és el punt crític, el nexe entre l’educació, el coneixement de veritat al voltant de tot el que li pot passar a un xaval i com intervenim sobre això per no condemnar un individu al fracàs quan no compleix amb el que és normatiu des del punt de vista del desenvolupament o del rendiment. És clar, hem parlat molt de malalties, hem parlat de diagnòstics. Al final estem parlant de normalitzar una cosa que és inherent a l’ésser humà. I és que l’ésser humà té una trajectòria en vida que comença i s’acaba. Jo crec que aquí la pregunta intel·ligent no és «contra què puc maleir?», aquesta desgràcia que no existiré per sempre, sinó al revés: «què puc fer?».

Un cervell que es construeix estimulant-lo, al llarg de l’evolució i al llarg de la vida, cal intentar curar-lo o intentar protegir-lo, donant-li precisament allò a través del qual l’evolució l’ha construït. Un cervell estimulat, un cervell que mai no deixa d’aprendre, un cervell que assumeix nous reptes, que surt del que és quotidià i intenta coses que mai no s’hauria plantejat. És que ja no et toquen per edat. Precisament perquè ja no et toquen per edat. Aprèn a ballar tango ara que en tens 85 i a tocar la guitarra i pintar. Això és el millor que podem donar a un cervell. Quan a mi em pregunten: «Però, doncs, què fem per…?». A nivell d’estimulació cognitiva parlem o no parlem de malaltia. Quins exercicis de realitat virtual o d’ordinador…? No cal. La interacció social, la vida, amb tota la complexitat, és el millor escenari. Deixar una persona amb una malaltia cerebral tancada a casa no serveix de res. I a un individu sa, sumit en el que és quotidià i avorrit, tampoc. Hi ha moltes variables que condicionen la nostra salut cerebral que són fàcilment modificables. El nostre estil de vida juga un paper crític en què succeirà en el nostre futur des de la perspectiva de la salut del nostre cervell. El control dels factors de risc cardiovascular, que sembla un mantra. N’estem contínuament parlant, però és que en parlem contínuament perquè poques coses hi ha més òbvies que aquesta. Molta gent sap què té a veure l’alcohol o el tabac amb els problemes del cor, però molta gent desconeix que la copeta diàriament, i aquest colesterol que «bé, tampoc n’hi ha per tant», o aquesta hipertensió mal gestionada a mitjà o llarg termini associa una infinitat de patologies, de problemes de caràcter cerebral que es poden corregir.

Al final, tenint en compte que no serem mai immortals, tenint en compte que som una espècie que viu molt, moltíssim temps, potser massa, gestionar tot allò que impacta la nostra salut d’una manera molt més simple del que pugui semblar és, en essència, la millor garantia que tenim d’un envelliment saludable, fins i tot si arribem a patir una malaltia.

Hilda Mosquera. Bé, Saúl, doncs de debò que ha estat fascinant poder conèixer avui sobre la salut del cervell, el funcionament del cervell, tenir aquesta xerrada tant motivant, tan interessant, que, de veritat, doncs m’emporto amb grans aprenentatges.

Saul Martinez-Horta. El plaer ha estat meu.

Hilda Mosquera. Moltíssimes gràcies.

Saul Martinez-Horta. A tu.