“Necessitem més compromís i menys postureig ambiental”

Fernando Valladares. Hola. Em presentaré perquè el que parlem a continuació tingui una mica més de sentit, que sapigueu qui ha generat aquestes idees i com hem arribat a aquests temes que abordarem amb la vostra ajuda. Soc en Fernando Valladares, científic del CSIC, el Consell Superior d’Investigacions Científiques, i professor d’Ecologia a la Universitat Rey Juan Carlos, a Madrid. Jo vaig néixer fa més de mig segle i des de sempre he estat entusiasmat per les bestioles i les plantes. Com vaig arribar a això? Pot ser curiós. La veritat és que les primeres imatges que tinc en realitat no les recordo jo. Venen d’una fotografia de quan jo encara tenia bolquers, però ja era capaç de caminar i tenia una gallina a la mà, que era més gran que jo. I això ja em donava una idea, és a dir, jo no tenia gaire por a aquest ocellot, i d’alguna manera il·lustrava aquella curiositat que tenia per les bestioles i les plantes. Potser amb sis, set anys ja em vaig fer amb uns prismàtics, que eren també més pesats i més grans que jo, i sempre anava perseguint les bestioles, que era el que més crida l’atenció a un nen. Però també mirava els pètals a les plantes i deia: «Ui, quins colors, que vius que són aquests pigments». Em fascinaven els ocells perquè volen. Això em semblava increïble. Com es pot volar? I em continua fascinant. De fet, una de les meves aficions són els estels. Em sorprèn que un tros de roba pugui pujar a 300 metres. I em fixava en els animals, aquestes adaptacions… A mesura que anava entrant a l’institut, doncs els professors t’explicaven històries de l’evolució i em semblava increïble que s’hagués arribat a dissenys tan afinats amb el medi ambient. En aquesta fase en què som tots molt influenciables, jo vaig tenir algun mestre, algun professor que em va inocular alguna peça de coneixement de biologia que encara va acabar de ficar-me més en l’assumpte.

Però vaig tenir les circumstàncies que vam viure molts en la nostra generació de tenir al nostre entorn dos o tres grans divulgadors de la natura. Molts i moltes potser heu sentit a parlar d’en Félix Rodríguez de la Fuente, que a Espanya hi ha un abans i un després a la biologia, a la natura, al medi ambient. Té reconeixements, carrers i mencions a molts llocs. I aquesta persona era magnètica. Jo recordo amb… No ho sé, ho devia començar a veure… Devia tenir 12 anys. I et quedaves embadalit mirant la televisió, no només pel que mostraven els documentals de naturalesa, sinó per ell mateix, el magnetisme personal que tenia, aquesta fascinació que tenia pels animals i les plantes i els ecosistemes i la Terra. I tenia una manera de narrar que es feia un silenci a casa quan en Félix parlava a la televisió. També hi havia en Jacques Cousteau, als oceans, hi havia en David Attenborough, que per aquell temps era una mica estirat, però que ara és una persona molt gran i molt entranyable i molt sabedora. O la Jane Goodall, que també potser molts coneixeu, amb els seus ximpanzés. Imaginar-se una dona a l’Àfrica, amb 25 anys, fa mig segle, envoltada de ximpanzés, que són uns animals simpàtics, però són grans i fan coses, i dius: «Quin valor que tenia». I després els estudis que va anar aconseguint, entenent mil coses de com s’organitzaven, la complexitat social dels ximpanzés. De sobte treies el cap a uns organismes que s’assemblaven a nosaltres, que eren diferents en un 0,1% de la genètica, però que això canviava molt l’aspecte i moltes de les coses que fan, i era fascinant. I de la mà de persones un ha anat arribant a comprendre millor la natura i en molts casos a comprendre’s un mateix i a entendre per què el fascinen les coses. Això va anar derivant, a mesura que feia anys, en estudis, i tenia molt clar que jo volia ser biòleg.

A la meva família deien: «Però és que la Biologia no serveix per a res». En aquella època, sobretot. I jo: «Bé, no sé si serveix, però a mi m’agrada». I realment fent el que m’agradava ho feia molt bé, sense gaire esforç. Vaig tenir aquesta sort d’entendre el que m’agradava, i hi ha coses que potser a altres companys a la facultat, per exemple, els costava molt aprendre i a mi, com que em fascinava, m’aprenia les 300 espècies d’aus que nidificaven a la península perquè volia conèixer-les, distingir la mallerenga petita de la mallerenga comuna, cosa que alguns havien de… «Quina era la que era groga i la que era negra? La mallerenga petita o la comuna?». I jo ho anotava al quadern i, si me n’oblidava, anava al metro recordant-ho. És aquesta fascinació que em va anar portant a enfocar i aprofundir en un tema que després per sort ho vaig poder fer com una professió. Em vaig posar a fer la tesi, a investigar… Aleshores estudiava uns organismes molt humils que eren els líquens, que molta gent deia: «I això per a què serveix?». Si jo ja com a biòleg no servia per a res, estudiant líquens deien: «Però tu estàs segur que estàs fent alguna cosa important o útil?». I jo: «No ho sé». Però, com qui no vol la cosa, la ciència et pot obrir oportunitats. A mi em va obrir l’oportunitat d’anar a l’Antàrtida i hi vaig anar quatre vegades amb aquesta ximpleria dels líquens, perquè a l’Antàrtida, com en altres zones fredes o en alta muntanya, els líquens són importants. És el que domina el paisatge, és pràcticament l’única cosa viva que es veu a simple vista si no et fiques al mar o si no mires amb una lupa. Així que allà tenia sentit saber una mica de líquens, i com qui no vol la cosa me’n vaig anar a l’Antàrtida, que va ser tota una experiència. Imagineu-vos, amb 24, 25, 27 anys, estar entre gels i veure balenes. Jo no m’ho podia creure, m’havia de pessigar per dir «soc aquí». Això sí, al vaixell em marejava. I no tot és, diguem-ne, de llum i de color i tot fantàstic. Hi ha moments durs a nivell físic, a nivell psíquic. Després, has de defensar una tesi, has de publicar moltes coses. De vegades es fa costerut. Sempre s’explica la part més bonica, però indubtablement aquesta és la part que t’ha anat empenyent a passar els moments més difícils a la teva formació. I després em vaig endinsar en la investigació, després de la tesi, veient una mica el panorama, i de nou la ciència em va obrir a un altre ecosistema, a una altra gent i a altres coses. Me’n vaig anar a Califòrnia a estudiar coses relacionades amb el bosc mediterrani, però d’allà, i vaig entrar en contacte amb un projecte al tròpic. I jo, és clar, dient: «Ostres, el tròpic, quina meravella. Si pogués anar al tròpic…». Tot i que jo venia a estudiar coses mediterrànies, el tròpic em cridava perquè és un lloc, com a biòleg, de biodiversitat, de coses molt variades. I dic: «Com puc anar jo al tròpic?». «Doncs tenim ara una ocasió, hi ha un pressupost, et podem contractar, hi anem». Vaig reorientar una mica la meva investigació i durant tres o quatre anys vaig estar al canal de Panamà, en una estació biològica de la institució Smithsonian, estudiant tota mena de coses i sobretot aprenent dels qui érem allà. Va venir un equip de National Geographic i jo allà mirant. Va venir un escriptor, en Ken Follett, potser us deu sonar, un escriptor de best sellers, a inspirar-se per a la seva novel·la. I per allà anava passant gent fantàstica i aprenent coses i jo dient: «Ostres, quan expliqui això a casa». I ho passava fenomenal. També pencava un munt, però és aquesta feina que fas amb molta motivació. I, després, després d’aquelles etapes de formació, de viatges d’aquí, d’allà, em va tocar treballar de valent, aconseguir un lloc en unes oposicions, i vaig aconseguir una plaça d’investigador al CSIC, on ara soc actualment. I això em va obrir a un altre món. Ja estabilitzava la meva posició econòmica, vaig poder tenir família, vaig poder dir: «A veure, com ens organitzem?».

Vaig continuar amb aquesta passió per la natura, vaig continuar fent coses que m’agradaven i va anar entrant a la meva vida una mica de burocràcia, una mica de paperassa, una mica de… Ja no podia passar tantes hores al camp, que era el que m’agradava. Però no obstant podia començar a dirigir un grup i a tenir gent que obrís línies i compensés el temps que jo no puc dedicar i que fins i tot obrís la genètica, tècniques per a les quals potser a mi ja no em donava la vida. I això va anar enriquint-me, fent un grup, creant, educant, formant, dirigint tesis i obrint a través d’altres preguntes. Preguntes que en ciència… Per què la ciència es representa com un arbre, i el mateix CSIC, el Consell Superior d’Investigacions Científiques, té com a símbol un arbre? Perquè les preguntes es van ramificant. Una pregunta et porta a una altra, després a una altra, després a una altra, després a una altra. Si les representen, les preguntes són com un arbre. Així que, quan tens la possibilitat d’anar consolidant un grup, col·laborant-hi, doncs se’t va ramificant. Tu comences preguntant una cosa i acabes abordant això, allò altre… De manera oportunista, aprofites la col·laboració amb algú o un finançament per a una altra cosa. I aquesta pot ser la tercera fase, en què ja comences a tenir experiència, en què ja has publicat molts articles i has fet moltes investigacions, i llavors comences a consolidar col·laboracions. I va ser la meva etapa de col·laboració a Europa, ja sense viatjar tan exòticament. En projectes europeus ens preguntàvem coses de… Com funcionen els boscos europeus? Són iguals al sud que al nord? Un bosc d’alzines, un bosc de faigs, què tenen en comú? Què no tenen en comú? Quin és el paper de la diversitat biològica en aquests boscos? Com estan d’amenaçats per les activitats humanes? El canvi climàtic afecta els boscos europeus?

Aquesta mena de preguntes les anàvem abordant en aquest àmbit de col·laboració molt enriquidor, un àmbit en què hi havia un expert en papallones, un altre expert en cucs, un altre expert en fotosíntesi. I anem entenent una cosa complexa com és un ecosistema ple d’espècies i de processos i de coses, combinant tècniques i experiències de gent i equips molt diferents. Ens ajuntàvem periòdicament. Enllacem diversos projectes. Devem haver estat 10 o 15 anys enllaçant un projecte amb un altre, abordant els boscos europeus. I, sense ser moltes vegades tan exòtics com l’Antàrtida o tan exòtics com el bosc tropical, amb mones udoladores i amb 50 espècies de ratpenats que menjaven fruits o que menjaven peixos i que feien coses molt exòtiques, els boscos europeus… Posar el zoom i les preguntes a coses que de vegades estan molt a prop i no les has atès es convertia en una cosa igual o més fascinant. Així que els darrers anys, després d’estar 30 o 35 anys dedicant-me a totes aquestes coses, vaig anar constatant, com us podeu imaginar, que les coses no estan del tot bé, que el canvi climàtic fa malbé moltes coses, que la biodiversitat està amenaçada, que hi ha contaminació, que hi ha espècies exòtiques… I tota aquesta emoció que jo tenia de petit s’anava enterbolint una mica per comprovar, per mesurar, per prendre dades de com alguns ecosistemes, com algunes situacions no estaven bé. Així que en aquesta última fase en què més o menys estic ara, en què combino investigació, he anat ficant cada cop més una cosa que també és molt interessant i molt reconfortant, que és comunicar, explicar, entrar en contacte amb la societat per dir-li com n’és de meravellosa la natura, però també els riscos que estem corrent nosaltres per posar-nos d’esquena a la natura, per no parar-hi atenció o conservar-la.

Com això repercuteix en la nostra salut, com això repercuteix en el benestar, la prosperitat, com ens pot obrir o no o tancar determinats futurs. Precisament una cosa que va començar sent una cosa com que un nen es quedava fascinat amb la varietat de caragols que hi havia en un jardí. I després comences a entendre com funciona el planeta i com és de vulnerable l’ésser humà al fet que no funcioni aquesta capa fineta de la vida que és la biosfera. En realitat, del planeta, la capa de la vida, la biosfera, és res, és una capa molt tènue, i en aquesta capa es donen les condicions perquè existeixin moltes espècies, nosaltres mateixos, i no som conscients de com som de vulnerables a canvis en aquesta capa de la vida. Si hi ha més oxigen, menys oxigen, si la temperatura, l’aigua, els aliments no estan en els ritmes, en les proporcions adequades, nosaltres mateixos som els primers a patir-ho. Això et porta a revisitar com era la relació de pobles que no tenien un Consell Superior d’Investigacions Científiques, que no tenien una formació en biologia o en ecologia i que tenien una altra relació amb la natura. I això és la fase en què em trobo, intentant explicar a la gent el que fem i el que no hauríem, o sí que hauríem de fer amb els animals i les plantes per portar-nos bé i perquè funcionin els ecosistemes i perquè siguem sans i feliços. Comences a mirar altres cultures, comences a mirar altres maneres de relacionar-te amb la natura com a exemples d’«això podria ser diferent». Per què no ho fem diferent? Per què no rebobinem? Què podem fer per rebobinar? I això és en el que estic ara, intentant entendre com explicar-li a la gent, com explicar no només la meravella de la natura i també les amenaces que pateixen els ecosistemes, sinó els avantatges o com seria de fantàstic que féssim les coses una mica diferents, que ens relacionéssim amb la natura d’una altra manera.

I no necessites tenir, diguem-ne, una revelació còsmica o abraçar un arbre o enamorar-te d’una orquídia, que també pot ser. Però sí que entendre tot el que podem guanyar, d’estabilitat, de salut, de tranquil·litat, en una relació diferent amb la natura. I això, per descomptat, tindria més possibilitat que el planeta continués, que realment establíssim una civilització, una societat sostenible en el temps. I als joves sempre m’agrada dir-los… Primer demanar-los disculpes per haver-nos carregat pràcticament la meitat de la Terra. Ho sento, no l’he trencada tota jo, però soc de les generacions… Hi ha quatre o cinc grans generacions que al segle XX han contribuït al deteriorament profund de la meitat de la Terra, aproximadament. Demano disculpes per deixar-vos el planeta en aquest estat. Però, per altra banda, m’ofereixo no només a explicar com hem arribat fins aquí, sinó que m’ofereixo a veure com podem treballar en l’altra meitat perquè estigui bé i perquè ens faci sans i feliços. Així que als joves els vull sempre transmetre, per una banda, la vergonya per haver fet tan malament les coses… També reconèixer el tracte molt injust amb què de vegades ens referim als joves, com si tots els joves fossin iguals i fos una caixa de joves, que tots pensen igual. Tots són iguals? Doncs no. Igual que parlem de diversitat biològica i l’apreciem cada cop més, sabem com n’és d’important la diversitat biològica. Visca la diversitat en tots els aspectes i visca la diversitat de joves, que uns fan i tenen talents per a això, per a allò altre. Tota aquesta complementarietat de joves no la podem reduir a un calaix «és que els joves…».

«És que els joves passen», «és que als joves no els interessa», «és que fixa’t en els joves» o «aquí, joves, teniu el planeta». A veure, això no crec que sigui gaire funcional fer-ho així i tampoc no és gaire respectuós. I jo intento rebobinar una mica la nostra actitud una mica prepotent dels que hem vingut amb aires de superioritat a dir: «Nosaltres som els que sabem». Els presidents dels governs, els directors grandíssims, els grans científics, la gent molt il·lustrada, tots de 40, 50, 60, 70 anys. Sí, però fem les coses amb molt marge de millora, i aquest marge de millora primer hem d’entendre’l i després ajudar a passar, facilitar que passi en les noves generacions, fer realment un pacte intergeneracional honest, no simplement dir «ai, el món que els deixem als nostres fills» i no dir «escolta, a temps present, no parlis del futur. Avui, posa’t a fer coses perquè el món on estem sigui millor i ens sentim tots sans, feliços i orgullosos d’estar fent alguna cosa i havent identificat que tenim un petit problema anomenat canvi climàtic o que tenim alguns problemes de contaminació, etcètera». Així que jo ho aniria deixant una mica per aquí perquè, amb aquestes paraules, m’hàgiu conegut una mica, perquè crec, com a científic, que tan important com la informació és d’on ve. En aquesta era on la informació és a cop de clic, és molt important saber d’on ve aquesta informació, tenir una visió una mica crítica. Doncs ara em podeu criticar. D’alguna manera podeu dir: «Ah, és clar, és que el Fernando estava molt influït per aquella gallina que va agafar amb sis anys. Les coses no són així». D’on ve la informació d’en Fernando Valladares? Ara la teniu una mica més perfilada amb aquesta introducció que he fet, que espero que no us hagi avorrit gaire. I ara és el vostre moment. Ara és el moment en què veiem què us preocupa, què us interessa i, al fil d’això, anem teixint altres converses.

Leire. Hola, Fernando. Soc la Leire. Fa poc l’ONU va afirmar que estàvem en guerra contra la natura i hi hauríem de fer les paus. Creus que això és així?

Fernando Valladares. Les Nacions Unides empren moltes vegades, i sobretot l’actual secretari general, en Guterres, un llenguatge força provocador que personalment crec que és força necessari per despertar consciències. Es recolzen en la ciència. Molt del que diu, jo diria que tot el que diu, té una connexió amb allò que la ciència sap o diu o proposa. Però el llenguatge és provocador i molt curt, precisament, perquè doni titulars que ens deixin pensant. El fet que estiguem en guerra amb la natura és una manera de representar una cosa que, ens agradi o no, és el dia a dia. La sobreexplotació dels recursos naturals. Ens quedem sense aigua perquè la traiem a més velocitat del que es regenera. Veiem l’extinció d’espècies. Hi ha com un milió d’espècies contra les cordes. La majoria no tenen ni nom. No sabem científicament exactament quines espècies són. Es calculen. Per això és un milió, un número ple de zeros. La ciència estima que són d’aquest ordre d’espècies les que estan amenaçades. Podem mirar la destrucció dels hàbitats. Boscos que són desforestats, que són talats arbres en unes quantitats tremendes. Aquesta relació és no sols insostenible, sinó que, realment, sembla més efectivament una guerra que una relació harmoniosa. Quan un viu en contacte amb la natura, ja sigui perquè viu en una zona rural o bé perquè la seva cultura l’ha mantingut connectat amb la natura, és una altra la manera com cuides un arbre o regues una planta o com dones menjar a la teva mascota. Aquesta relació que té un punt d’afecte, de complicitat, de respecte, es perd quan convertim la natura en un objecte pur que està al nostre servei.

I jo crec que tot això és el que està encapsulat en una frase tan curta com que estem en guerra amb la natura. Però jo diria més, no només estem en guerra amb la natura, estem en guerra també amb els altres i amb nosaltres mateixos. El nostre plantejament, des que ens aixequem, és molt bèl·lic. L’argument, és a dir, les mateixes frases que formulem moltes vegades fan servir «guanyar o perdre», «convèncer», «morir». És una actitud molt defensiva o ofensiva, en comptes de ser més inclusiva, comprensiva, més empàtica. I per això és per on moltes vegades penso que tenim marge de millora, una millora més holística, més real, més aterrada al que som. Som naturalesa. Com podem estar en guerra amb la natura si som natura? A l’últim segle, la societat ha anat derivant a un funcionament molt individual. Es premia el millor alumne de la classe, però no tenim un premi anàleg d’una classe que ha funcionat orgànicament. El premi a la coordinació, a la societat, a la sociabilitat. No estem acostumats a premiar això quan això és el més valuós. La prova que l’ésser humà és una espècie social. Biològicament, hem estat un primat que venim d’una evolució cap a la sociabilitat. Els primers primats, els més primitius, tenien grups socials reduïts, cinc o deu exemplars. Els clans, els grups, les hordes, els ramats s’anaven organitzant en grups cada vegada més grans, 20, 30, fins que l’«Homo sapiens» va arribar fins a 160, que per al que és un primat és molta gent, però el nostre cervell s’ha quedat una mica allà. Això té doble lectura. D’una banda, necessitem aquestes 160, 150, 180 persones, perquè les vam necessitar per abatre al seu dia, potser, una gran peça de fauna, un mamut. Però també les necessitem per fer-nos culturalment, emocionalment. Al final establim vincles amb totes aquestes persones, més estrets o menys estrets, i és on ens fem. Una prova que fins i tot al segle XXI som socials és l’oxitocina. L’oxitocina és una mena de premi a la sociabilitat. Tu, quan fas una abraçada a algú, quan entres en contacte físic, desprens, sense tu ser ni conscient, el teu cos allibera unes mínimes quantitats d’oxitocina que et fan sentir bé. Som naturalesa. Estem controlats per processos físics que són fantàstics, que són meravellosos, que són el resultat de milions d’anys d’evolució, que s’han anat perfeccionant i refinant. I reneguem de tot això, reneguem de la natura, reneguem de la nostra dimensió biològica, i això és una gran pèrdua. Tant de bo reflexionem i vegem tot el que podem guanyar rebobinant.

Ainhoa. Hola, Fernando. Soc l’Ainhoa ​​i m’interessa força el medi ambient i com estem deixant la Terra, sobretot a la gent de la nostra edat. Creus que tenim temps per arreglar-ho?

Fernando Valladares. Bé, la pregunta és… És la pregunta. Som a temps? I jo vull contestar aquesta pregunta de manera molt clara i molt positiva. Sempre s’és a temps per a alguna cosa. Hi ha moltes trampes en el temps. Hi ha trampes en el temps perquè hi ha processos que van molt de pressa i d’altres que van molt lents, per exemple. I degradar sol ser ràpid i recuperar sol ser lent. El que fem avui potser triguem deu, vint anys a veure’n els efectes. Per exemple, amb el canvi climàtic, si ens comportem bé reduint les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, potser no veiem els efectes fins d’aquí a força temps. Aleshores, cal confiar a fer bé les coses avui, encara que no ho vegis a curt termini. Però és clar que s’hi és a temps. El problema d’haver endarrerit moltes de les decisions, que les generacions anteriors no hàgim estat potser gaire conscients o no hàgim volgut veure els problemes en què ens estàvem ficant, és que hem anat perdent algunes opcions. Indubtablement, quan extingeixes una espècie, aquesta espècie està extinta, ja no es pot fer marxa enrere. O tornant a l’exemple del canvi climàtic, doncs hi ha coses que fa 20 anys podíem haver fet amb menys esforç i haver-nos quedat en unes condicions d’escalfament global més segures per a nosaltres i ara hem perdut una mica aquesta oportunitat. Però no vol dir per res que hàgim perdut totes les oportunitats. Això no és tot o res. Com més aviat fem coses amb més intensitat, més radicalitat, no fem un postureig ambiental, sinó que fem accions decidides, canviem coses, mantindrem al nostre abast més escenaris. El concepte d’escenari és molt científic, no només teatral. Els escenaris són on vas depenent de la teva trajectòria i la ciència et pot dir: «Bé, si tu tens aquestes condicions i vas fent aquestes coses, l’escenari més probable és aquest».

I també et pot dir: «Al nostre abast avui hi ha aquest escenari de temperatura, aquest altre escenari de temperatura, aquest escenari de temperatura o aquest escenari demogràfic. Podem ser 8.000 milions, 10.000 milions, podem ser 5.000 milions». Tens escenaris, i quan tens aquests escenaris pots valorar com són, com podrien ser, els pots recrear i dir si són bons o dolents per a la salut física o mental de les persones, o permeten alts o baixos nivells de coexistència de diferents espècies, o et permeten continuar tenint aigua al ritme al qual la consumeix. Tu pots calcular per a cada escenari què hi està associat i també pots entendre quines coses ho fan més possible, un escenari o un altre. L’escenari de no fer res sabem on ens porta i, de fet, econòmicament no ens ho podem permetre. És tan car no fer res… M’agrada moltes vegades com sorprendre. Fixeu-vos en la frase: «És molt car no fer res». Semblaria que no fer res no et costa res. Doncs no t’ho pots pagar. O sigui, no fer res… I podem posar l’exemple… No només estic parlant en termes climàtics. No mitigar el canvi climàtic és tan car, té uns impactes tan cars, que no hi ha agència d’assegurances que pugui afrontar les despeses. Ho vam veure amb els incendis a Califòrnia. Ho veiem amb desastres naturals que les agències d’assegurances diuen: «No tinc diners». Aleshores, fem coses. La idea és fer coses i sentir que això ens obre escenaris. Fent, posem a la nostra mà coses que ens semblaven impossibles. I m’encanta una frase molt inspiradora que… Es va conquistar l’Everest perquè no se sabia que era impossible. En concret, s’aplica a pujar-lo sense oxigen, que va ser quan es va dir la frase, però això et revela que… Tu posa’t a fer coses. I de cop i volta el que semblava que no es podia es va poder.

La ciència no ho sap tot. Com a científic, em sento frustrat per diverses coses. En primer lloc, perquè moltes de les… Resoldre els problemes en què estem no són purament resolucions científiques, són que vulguem fer-ho, són qüestions socials, polítiques, etcètera. I aquesta és una de les primeres frustracions, com a científic. Hi ha altres frustracions. Algunes de les frustracions venen perquè no ho sabem tot. D’una banda, mola, és fantàstic perquè dius: «Així tinc molts objectes de recerca». Però de vegades és frustrant perquè et venen i et diuen: «Escolta, com fem això?». «No ho sé». Moltes vegades el millor expert és el que et posa on són els límits del coneixement. I hi ha moltes coses que simplement no sabem. Això no se sap o no se sap amb prou precisió per dir-te com pujar a l’Everest. Veu pujant. Jo et vaig donant els millors equipaments, et vaig dient la ruta, t’ajudo amb la meteorologia. Tu, per si de cas, respira fondo, que crec que hi ha poc oxigen. I, com qui no vol la cosa, arribes a l’Everest. Això crec que és un missatge… El que no coneixem ens pot obrir també esperança, no només ens ha d’angoixar i dir: «No ho sé». «Fantàstic, fantàstic que no ho sé». I, com a analogia, per què el futbol és un dels esports més populars del món? Perquè té un factor de «no ho sé». No sé si la pilota entrarà. L’ha xutat una persona amb una perícia tremenda. La porteria estava a la seva disposició i hi ha un factor d’atzar gairebé impredictible que fa que aquesta pilota entri o no entri i sigui o no sigui gol i que l’equip de tercera divisió pugui guanyar al de primera divisió. Aquest punt d’incertesa fa que l’esport del futbol tingui aquest punt d’emoció. Aquest punt d’emoció és el que no cal perdre a la civilització actual. Per descomptat que hi ha nuvolades i que hi ha males notícies i que hem comès, com deia, grans abusos amb el medi que ens envolta. Però també hi ha coses que han de venir, que les hem de fer més probables i més positives. Treballem-hi. I fent-ho ens sentirem millor i obrirem o mantindrem encara possibles escenaris, situacions que ens semblava que no eren possibles.

Javier. Hola, Fernando. Em dic Javi. Has comentat que l’espècie humana s’enfronta a tres possibles canvis que poden ser l’extinció, la transformació o l’autoritarisme, i volia veure què ens podies comentar sobre tot això.

Fernando Valladares. Totes les civilitzacions passen per un moment d’esplendor i eventualment els arriba el moment de crisi, per unes raons o per altres, moltes per raons ambientals. Molts grans imperis i grans civilitzacions han caigut per un desequilibri amb el seu entorn. Bé, això és normal per a una civilització. I si la nostra civilització fa una cosa diferent? I si en lloc d’esperar a col·lapsar fem alguna cosa diferent? Per exemple, escoltar la ciència i veure quines pistes ens dona per evitar el col·lapse. I així ho faig al llibre de «La recivilització», un llibre que porta en aquest títol implícit que ens podem recivilitzar. No és una cosa molt normal, perquè el que és normal per a una civilització és col·lapsar. La caiguda de l’imperi romà. Això es pot simplificar com en aquests tres escenaris, aquestes tres situacions que simplifiquen una situació, com dic, més complexa. D’una banda estaria no fer res, deixar que les coses segueixin més o menys com estan, fent petites accions, però que sabem que no són prou profundes. Amb el canvi climàtic, per exemple, estem reduint una mica les emissions, però continuen augmentant. No creixen tan de pressa, s’aplana una mica la corba d’emissions, però no estem fent prou. És sorprenent, des del punt de vista científic o racional, si voleu, que hi hagi persones que diguin: «No, jo no em crec això del canvi climàtic». Però hem de conviure i hem d’acceptar i entendre com s’arriba a aquestes posicions. De fet, la democràcia i la convivència s’hi recolzen precisament. Primer, acceptar que això existeix. Segon, donar-li marge d’espai, d’expressió. Però, sobretot, crec que hem de desenvolupar l’actitud d’empatia, de com hi han arribat. Una altra qüestió és que donem la culpa al canvi climàtic de tot, i d’aquí hi ha molts mems a internet i moltes bromes de dir: «És que els pantalons no em queden bé pel canvi climàtic».

Bé, moltes coses estan relacionades amb el canvi climàtic, però no podem culpar el canvi climàtic de tot el que passa, perquè al final estem banalitzant, simplificant i ridiculitzant una situació que és força més complexa. També té un efecte negatiu parlar tant del canvi climàtic, culpabilitzar el canvi climàtic de tot, que al final acabem com normalitzant i perdent-li la por, perdent-li el respecte, perdent-li la importància que pot tenir que el clima s’estigui tornant, com s’està tornant, una cosa insegura per a les persones. Això també és una cosa que convé, els que de tant en tant fem incursions en la comunicació d’aquestes coses, tenir molt present. No pots saturar la gent amb el missatge una vegada i una altra, una vegada i una altra, o imatges ja repetides que distorsionen la realitat, com el famós os polar agafat al gel. Aquest és un escenari, l’escenari de fer poc significativament. I això ens porta a un cert grau de col·lapse o d’una gran crisi, digues-li com vulguis. Pot ser un canvi de cicle si vols anomenar-lo d’una manera més amable, però en realitat això no ho pots mantenir gaire temps. La tensió actual de la societat amb el canvi climàtic, amb els recursos naturals, no es podrà sostenir indefinidament. El planeta és finit, té uns ritmes, té unes condicions químiques, físiques, biològiques que estem transgredint i això es pot mantenir un temps ics. Aquest és un escenari. A aquest escenari, aquesta situació, aquesta trajectòria, li podem posar números i dir quant ens costa, quines conseqüències té, què faríem, què no faríem. Hi ha altres escenaris que seria: «No ho sé. Tot això em desborda. Jo estic espantadíssim. El canvi climàtic no hi ha qui el canviï. La societat és tot un desastre. Els polítics no ens representen. Així que autoritarisme, que algú decideixi per mi».

ue té, en primer lloc, és un retrocés de drets humans. O sigui, es va perdent llibertat, es va perdent igualtat, es van perdent moltes coses que han estat conquestes al llarg del segle XX. Com hem conquerit molts aspectes de sanitat i de salut, hem conquerit drets que ens semblen importants per al desenvolupament de les persones. Un govern autocràtic d’aquest tipus seria un govern que pren les decisions sense consultar. Té els seus avantatges, que aquestes decisions es prenen i funcionen l’endemà, no hi ha aquests temps de consens, de debat i tal, són molt ràpides, però és clar, té força condicions incòmodes, les anomenarem així. És un escenari, un escenari una mica extrem, però que representa aquest gradient de delegar en altres. I, per descomptat, hi ha el tercer escenari, que és el que al llibre de «La recivilització» defenso i argumento, i que personalment cada matí em reinvento per dir com ho podríem fer possible, que és transformar-nos. Transformar coses profundes del nostre model de civilització, que de moltes coses no en som ni conscients. Pensem que això no es pot canviar i ho hem fet nosaltres. O sigui que és clar que les podem canviar, però primer cal disseccionar-les i cal veure que justícia com a valor i justícia com a funcionament són dues coses diferents, i que la justícia, com funciona, no necessàriament porta a la justícia, sinó al manteniment de l’«statu quo». Que les lleis arriben tard, que són imprescindibles, però no són suficients. Que el sistema educatiu, per descomptat, té molt de marge de millora. Les intel·ligències múltiples, per exemple. Si parlàvem de biodiversitat, doncs fem un sistema educatiu completament diferent, que promocioni els talents, no uniformitzi les persones.

Podríem continuar amb un munt d’altres, diguem-ne, aspectes d’aquesta civilització que caldria transformar. Per què? Per relacionar-nos diferent amb els altres habitants del planeta. Per tenir una altra relació amb la natura hem de tenir un altre codi de valors, hem de funcionar diferent i cal canviar moltes coses. Entendre les connexions. A això com a científic li dedico molt, primer a entendre-les i després a intentar explicar-les sense marejar gaire. Com està connectada la democràcia amb el canvi climàtic o els drets humans amb la biodiversitat? Aquestes connexions que ens semblen així, en principi, com a molt estranyes, sí que són importants, sí que existeixen i mantenir-les o recuperar-les o reinventar-les és part del que podríem fer en aquesta tercera situació, que seria transformar-nos. Transformar-nos no és fàcil, però sabem com fer-ho i, sobretot, en el que treballo molt, en el que us vull d’alguna manera animar, és que hi ha molt a guanyar. No és fàcil i, per tant, requerirà esforç, però hi ha molt que podem guanyar prenent-nos molt seriosament la situació històrica en què estem, heretada per unes generacions que no han fet algunes coses molt bé. És una oportunitat històrica per fer les coses d’una altra manera. I no només els més joves, perquè els queda molt de futur, sinó també els més vells, perquè tenim experiència. És a dir, estem tots ficats en una situació històrica en què podem no fer res, podem deixar que siguin alguns els que decideixin o tots podem decidir formar part d’una transformació que comença per nosaltres mateixos a casa.

Ángela. Hola, Fernando. Jo soc l’Ángela i m’agradaria saber què passaria si la temperatura continua pujant. Per exemple, en comptes que cada any pugi un grau, què passaria si, per exemple, pugés deu graus?

Fernando Valladares. La veritat és que és difícil imaginar un planeta amb temperatures tan diferents com deu graus o vuit graus, o fins i tot quatre o tres graus més. És difícil imaginar-ho, però la ciència pot recuperar peces del passat per identificar com seria aquest món. Per exemple, en un període, el conegut com l’Eocè, fa 50 milions d’anys, hi va haver un màxim de temperatures d’aquest ordre, de més de set, vuit graus. I, per tant, podem dir: «Com era el planeta per aquell temps? I què va passar en estar tan càlid? I ens pot servir de referència?». És una referència. No és que sigui exactament això el que ens passarà, perquè, entremig, aquests 50 milions d’anys, ha canviat la distribució dels planetes i han canviat moltes coses. Però ens pot servir, per exemple, per saber que el mar estaria gairebé a 15 metres per sobre del nivell actual. Imagineu-vos un mar 15 metres més alt. La ciutat de Nova York, Jakarta. Milions de persones que viuen al Carib, a zones costaneres, no tindrien llar. I què fem amb aquestes persones? On van? En un món on ja hi ha moltes persones, hauríem de, ràpidament… Perquè aquesta és una de les senyes d’identitat del que passa ara, que va molt de pressa. Aquests canvis a l’Eocè van tenir lloc en desenes de milers d’anys. No van ser canvis d’unes dècades com veiem ara, per això l’analogia no serveix del tot. Però, tornant a l’exemple de l’aigua, que és clarament un dels impactes que ja veiem, el mar va pujant de nivell i va afectant el nivell de costa, però ara són uns centímetres. En unes dècades ha pujat de l’ordre de mig metre. Algunes cases a zones baixes ja estan inundades. La mateixa ciutat de Jakarta… El 40% de la ciutat de Jakarta està sota el nivell del mar per una combinació de factors. Sobreexplotació de l’aigua, que la suportava per sota hidroestàticament, però també la pujada del nivell del mar.

Ja està passant. Però és clar, estem a l’escala de mig metre, un metre, potser per a finals de segle dos, tres metres, però no aquests 15 metres, que serien escenaris d’aquestes temperatures. Per descomptat, en aquestes temperatures per sobre dels sis, set, vuit graus, hi ha extenses franges del planeta que serien completament inhabitables. Ja comencen a ser algunes zones del planeta inhabitables per temperatura, no només als deserts, sinó en algunes zones tropicals on les condicions atmosfèriques d’anticiclons i tal es mantenen. Amb l’escalfament de l’atmosfera, hi ha temperatures de 50 graus, s’han registrat temperatures de 50 graus de nit. O sigui, és clar que és impossible dormir, però és que és pràcticament impossible viure a 50 graus. És clar, si tens un aire condicionat això canvia, però estem parlant que un aire condicionat requereix energia, requereix una infraestructura i tants milions de persones amb aire condicionat sabem que tècnicament no serà fàcil. O sigui que la mateixa temperatura és un límit del qual ens oblidem perquè estem molt acostumats a posar-nos roba, a treure’ns roba, a posar aire condicionat, a posar calefacció i a regular aquesta temperatura. Però pensem en la temperatura de manera molt radical. Comencem a morir a 39 graus si la humitat és per sobre del 90%. Si estem amb una humitat tan alta, el nostre sistema de dissipació de calor, suor, ja no funciona, no serveix de res. Tu, pel fet d’estar viu, generes calor. El teu metabolisme genera calor. Per això estem calents. D’una banda, ja ens hem acostumat a estar calents i ho incentiva el nostre propi metabolisme. Però, encara que no fos així, només per efecte no desitjat, com els cotxes de combustió interna, la calefacció no l’has de generar, simplement deixar pas, que això està calent.

Generem una calor que cal dissipar, perquè si no els nostres òrgans interns i la nostra fisiologia col·lapsarien. Bé. És clar, quan tens un aire fresc, ja està, fàcil. Quan l’aire es va escalfant, has de suar. Però si l’aire és molt humit, la vostra suor no s’evapora. I si no s’evapora, no refrigera. I si continua pujant la temperatura? 39, 40 graus, que són suportables quan l’aire és sec i la nostra suor funciona, són absolutament insuportables si la humitat és molt alta. Però ja dic que hi ha condicions sorprenents… Sorprenents perquè no són temperatures tan altes, que ens comencen a matar lentament. Perquè, és clar, a 39, 40 graus d’alta humitat no et mors immediatament, però el teu cos comença a entrar en un dèficit tèrmic que, si això no ho arregles, acaba portant-te a la mort. Ho poso com que no hem de pensar en temperatures com el forn, on a 200 graus et cous. No, és que a temperatures no tan altes… Som una espècie molt vulnerable, molt sensible a moltes coses. Una altra cosa és un bacteri o un microorganisme, un invertebrat o una llavor, que tenen una gran resistència a condicions molt extremes de temperatura, humitat i tal. Nosaltres, per ser vius, cal donar una quantitat de coses, han de funcionar una sèrie de processos, que es veuen interromputs per la temperatura. Així que en aquest escenari que preguntaves, que és un escenari molt distòpic que jo vull pensar que és poc probable… No només vull pensar, sinó que també hi ha evidència científica que diu que és molt poc probable que anem cap a això. Si no fem pràcticament res, aniríem a temperatures de l’ordre de tres graus, quatre d’escalfament respecte a l’era preindustrial, que és com ara ens referim. Tres o quatre graus d’escalfament ja és molt escalfar perquè això és una mitjana de l’atmosfera. Això significa que a moltes zones estarien a aquests sis o set graus, però globalment no.

Aquest escenari tan extrem és poc probable i el que es tracta és que fem més probables els escenaris més frescos en aquesta situació d’escalfament, que ens quedem… Hem volgut quedar-nos en aquest grau i mig d’escalfament. Ho hem sobrepassat puntualment el 2023. Som aquí, amb la variabilitat del clima, jugant amb aquest nivell de seguretat d’un grau i mig. Ho anirem sortejant, si ja no està sobrepassat. Som aquí. La ciència no té tots els números. Tenim un altre nivell de seguretat que són dos graus d’escalfament respecte de l’era preindustrial. Caldria intentar no sobrepassar-ho, perquè aquest ja comença a ser un clima molt insegur, amb esdeveniments extrems molt forts, amb grans zones del planeta… No només per temperatura, sinó per aquesta inestabilitat del clima, fent molt difícil, és clar, produir aliment, viure. I hem de prendre aquesta altra nova referència, ja que el grau i mig l’hem superat, hi estem en aquests dies, aquests anys, doncs no sobrepassar dos graus. Per no sobrepassar dos graus, hem de canviar força la nostra manera de vida, perquè ja no és només cremar benzina, hi ha un munt d’accions, per això el canvi climàtic és tan complex. D’altra banda, però, està molt connectat al nostre mode de civilització, perquè moltes de les nostres activitats, directament o indirectament, acaben generant un augment d’aquestes emissions de gasos d’efecte hivernacle que s’acumulen a l’atmosfera. En si no són gaire dolents, el problema és que la naturalesa, els cicles naturals, triguen un temps a treure’ls d’allà i no tenim temps. És una qüestió de temps, és un parany del temps. Un altre cop tornem a parlar d’aquells paranys en el temps. Hem accelerat una part del cicle del carboni cremant combustibles fòssils, els alliberem més de pressa, aquest CO2, aquest carboni rovellat l’alliberem a l’atmosfera, s’hi acumula més de pressa del que els sistemes naturals el recapturen. Perquè no hi ha res de més renovable que el petroli. Però el temps de renovació del petroli és uns quants milions d’anys. Nosaltres ho cremem en uns dies, en unes hores, en unes setmanes.

I on va el resultat de cremar petroli? A l’atmosfera, on espera ser recapturat. És a dir, el cicle és el cicle. Ningú crea ni destrueix carboni ni res, però no respectem els ritmes, els temps, i ara cal, d’alguna manera, fer que les coses vagin més a poc a poc, per aconseguir que la natura ens ajudi a regenerar aigua, a regenerar combustibles fòssils, si és que fos el cas. Però les coses tenen un ritme que no hem respectat perquè som molt cobdiciosos. Hem volgut treure molt suc a la Terra. No només perquè són molts, perquè aquesta és una de les coses que m’agrada sempre aclarir. És clar que ser molts complica la cosa, perquè els errors es multipliquen, però podríem ser els que som i més si féssim les coses d’una altra manera, amb una altra relació amb la natura, amb una altra sobreexplotació dels recursos, amb altres taxes d’utilització dels combustibles fòssils. I això requereix un canvi profund, entendre’l, no veure’l com «oh, Déu meu, quin horror», o com «això és impossible de canviar», sinó veure’l com «això és difícil, es pot, però requerirà canviar altres coses». La bona notícia que sempre vull recordar és que, canviant tot això que cal canviar per raons físiques, químiques i biològiques, de passada canviem la posició de l’ésser humà a l’univers. Què us sembla? La posició de l’ésser humà a la civilització, la humanització de la civilització. Perquè som naturalesa i tornem a aquestes coses que hem comentat. Així que, per a mi, jo ho veig com una càpsula positiva associada a una cosa que espanta i una cosa que és preocupant, que és que hem de fer un gran esforç, hem de canviar coses. Sí, sí, però és que podem guanyar moltes coses si ho fem bé, no només sobreviure, que no està malament, que no està malament perquè al ritme a què podríem accelerar la nostra extinció, però a més podem tenir una civilització de la qual sentir-nos orgullosos i on viure millor.

Noia 1. Hola, Fernando. Ens parles molt de les energies renovables, que les tecnologies ens ajudaran en un futur a fer front a alguns reptes. Creus que les tecnologies serviran de res?

Fernando Valladares. Per descomptat que crec que les tecnologies serviran, i poden servir per a moltíssim. Les tecnologies han acompanyat el desenvolupament de l’espècie humana des que és espècie humana. Hem après a treballar la pedra, després els metalls i després les maneres diferents de generar energia. La tecnologia és una eina clau per a nosaltres i en el moment en què estem, sent tots els que som i amb l’embolic que hem generat al nostre voltant, no podem abandonar les tecnologies. El que passa és que la solució no és tecnològica. Com la solució no és científica. Amb la solució em refereixo a resoldre profundament aquests problemes climàtics, ambientals i socials. Perquè el que els passa a les persones, el que li passa a la natura, el que li passa a l’energia, el que li passa al medi ambient, al clima, estan molt relacionats. Estem en un moment difícil. En aquest moment no podem deixar anar les tecnologies, però les hem d’escollir bé i hem de saber fins on ens poden acompanyar. Hi ha un risc amb això de confiar en les tecnologies, que és el que es coneix com a tecnooptimisme, persones o entitats que pensen que la tecnologia ens salvarà. No, les tecnologies no ens salvaran a ningú. Igual que la intel·ligència artificial no és ni dolenta ni bona, ni tot al contrari, és l’ús que fem. Amb la pel·lícula d’«Oppenheimer», tots hem reconstruït la gran tensió dels científics d’aquell moment, de la Segona Guerra Mundial, amb l’avenç de l’exèrcit nazi. Tenien a la mà la capacitat d’emprar l’energia nuclear. Es va fer servir per matar molta gent, però aquesta és una tecnologia molt potent, una tecnologia que es pot emprar per a altres coses i que comporta una tremenda responsabilitat. Tota tecnologia, com més potent, més responsabilitat comporta. I t’adones que no és ni bona ni dolenta, és com la facis servir.

Un simple ganivet et pot servir per tallar carn o per matar algú. I és el mateix ganivet. I és la tecnologia, diguem-ne, més bàsica. Les energies renovables és clar que ens ajudaran. Ens ajudaran per què? Perquè tenim un problema energètic més gran que s’anomena canvi climàtic, però no són la solució. Poden formar part de la solució, tant més com més intel·ligentment les fem servir. Però, si nosaltres omplim el camp de camps eòlics i fotovoltaics i comencem a generar un impacte enorme en la biodiversitat, en el paisatge, en els recursos naturals, estarem canviant un problema per un altre. Si no acompanyem el canvi energètic amb un canvi civilitzatori, amb un canvi econòmic, amb canvis d’usos, tard o d’hora acabarem incorrent en altres problemes semblants amb una altra manera de generar energia. Per descomptat que generar un gigawatt de forma renovable és molt millor que generar-lo cremant petroli. Per descomptat. Això que ens dona? Ens dona temps. Fixeu-vos que estem parlant del temps. Tota l’estona tornem una vegada i una altra al temps. És clar, guanyar temps en un moment en què les coses estan canviant de pressa, que el canvi climàtic està accelerat, guanyar temps és que ho necessitem. Que les tecnologies ens permeten guanyar temps? Guanyem temps. Però no perdem aquest temps guanyat. Perdre’l és no canviar res. Dir: «Ah, ja no passa res. Passa el canvi climàtic a prioritat 15». No. El canvi climàtic continua sent-hi. Guanyem el què? Que sobrepassem un límit de seguretat tèrmic d’escalfament en lloc de cinc anys en 25. Fenomenal. Però el passarem si no canviem. Hem guanyat aquest temps i aquest temps l’hem d’invertir, en què? En altres tecnologies, estimar-nos més, canviar la societat. En fi, haurem de fer moltes coses perquè no arribin aquests 25 anys que passen molt de pressa. Dic 25, dic 10.

Però aquestes dates que ens sembla… Hem aconseguit prorrogar el col·lapse de l’energia o el col·lapse de l’aigua. Estem veient regions a casa nostra, Catalunya, el nord d’Andalusia, que no tenen aigua. Es va veure venir, però no vam fer res. Ara podem aconseguir transvasaments, podem aconseguir aigua de dessalinitzadores, però això ens permetrà només guanyar temps. Si durant aquest temps que guanyem no canviem el nostre model d’agricultura, no canviem el nostre ús de l’aigua, una mica més endavant tornarem a xocar amb el mateix problema o un de més gran. Així que les energies renovables són fantàstiques, benvingudes. Però no caiguem en la temptació, perquè és molt temptador pensar «ja tenim la solució». Poden formar part de la solució, però el nostre cervell ha d’encaixar la responsabilitat i els avantatges d’aquestes noves tecnologies i fer-les servir en el millor, i no estar esclavitzats o sucumbir als efectes no desitjats d’aquestes noves tecnologies. Hem d’estar sempre al comandament de les tecnologies, no deixar que les tecnologies ens governin. I, tornant al cas de la intel·ligència artificial, és paradigmàtic. És tan potent que podríem quedar subordinats per la mateixa intel·ligència artificial. Són dels debats que actualment estan passant perquè és una tecnologia molt versàtil i molt potent que ens podria, paradoxalment, arribar a limitar en coses que hem acordat a la Declaració de Drets Humans que eren inalienables. Doncs no deixem que la intel·ligència artificial entre aquí i estiguem al comandament. Sempre a l’ordre d’una civilització humana hauria d’estar l’ésser humà, però això no vol dir que posem les espècies… Com dèiem abans, no és necessàriament el model de civilització aquell en què totes les espècies i tota la biologia i tota la biosfera estiguin al nostre gust. No. Estaríem a l’ordre del que hem generat nosaltres. Hem de ser responsables de les nostres tecnologies, però després conviure i entendre les nostres limitacions biològiques per realment organitzar-nos d’una altra manera, amb possibilitats de seguir uns quants milers d’anys més, que al ritme que anem igual no vivim tants milers d’anys.

Saray. Hola, Fernando. Soc la Saray. M’agradaria que ens expliquessis, com a científic, què és el decreixement. Això vol dir que nosaltres els joves no tindríem una feina a futur o tornaríem a l’Edat de Pedra?

Fernando Valladares. Si tornéssim a una caverna seria una caverna de 3.0, ara l’explicaré, en la qual estaríem encantats molts de viure. Aquesta és una pregunta interessant, recurrent, que es recolza en una paraula que és molt incòmoda, perquè decréixer… En una societat, en unes persones que hem estat educades en què el creixement és èxit, és progrés, és prosperitat, dir-li: «Hi ha una alternativa, i potser l’hauríem d’anar posant sobre la taula, que és decréixer»… La paraula en si et tira enrere. Com a científic dic, conscient que aquesta paraula no agrada: «A veure si hi ha altres paraules més amigables, abans d’explicar una mica què és». Bé, la Unió Europea cerca altres paraules. Per exemple, ha trobat una paraula que es diu «beyond growth», en anglès, que sempre sona molt fantàstic, però que seria, traduït, una cosa així com «postcreixement». I això que és? El problema d’aquesta paraula és que pot sonar molt il·lusionant, no fa referència a alguna cosa incòmoda que és decréixer, però cadascú pensa, en això del postcreixement, una cosa diferent, perquè a mi em suggereix un univers de no sé què, a l’altre li suggereix… Com a científic, dic: «Compte amb les noves paraules, que poden ser molt boniques, però potser el significat varia en les persones i en l’ús». Si voleu parlem de postcreixement, no tinc cap problema. Hi ha un altre concepte que potser està molt relacionat i que potser és més amigable, que és l’economia de la suficiència. L’economia de la suficiència és una cosa que fa molt de temps que ronda, i ja la paraula ens indica que hi ha un creixement econòmic a partir del qual ja no cal, que n’hi ha prou de créixer fins aquí, que hi ha una economia que es preocupa d’identificar fins on és suficient. Aquesta pot ser una manera més amigable d’acostar-se al concepte de decreixement. En diem d’una manera o altra, el decreixement és produir menys i consumir menys. El decreixement econòmic és una cosa que passarà probable, gairebé inexorablement.

És cert que en la ciència una cosa tan complexa no es pot dir que és 100% segura, però és molt molt probable, és altament probable que el decreixement passi, perquè estem arribant als límits que us deia, a límits de l’ús dels recursos, de l’aigua, del combustible fòssil, fins i tot de la distribució de l’energia, la distribució dels aliments, la distribució de les persones, el transport. Tantes coses estan arribant a xocar. I tenim el gran experiment del Regne Unit, que va decidir, al món de la globalització, separar-se d’Europa. I això està suposant per, precisament, el decreixement, un experiment que mai no hauríem pogut finançar. El decreixement com a cos teòric té més de 30 anys de teoria. Fins i tot ens podríem remuntar a 50 anys, més anys. La Donella Meadows va fer una anàlisi molt avançada al seu temps, i molts dirien «dona havia de ser», en un univers on eren tots els científics masculins. Ella, com altres dones, com la Rachel Carson amb les primaveres silencioses, es va trobar amb un ambient hostil per diverses raons, però en part per ser dona, i es va trobar amb una inèrcia d’un sistema que no volia admetre alguns dels seus errors funcionals. La Donella Meadows va escriure «Els límits del creixement» fa més de 50 anys, i això es podria escriure avui, això té una tremenda actualitat, és molt conceptual, és molt teòric. Per això dic que es poden remuntar els orígens d’aquestes idees a molt de temps. Però és que tenim més de 20 anys de dades perquè el decreixement ja està tenint lloc. El decreixement és semblant a una recessió econòmica. La recessió simplement passa i el decreixement el planifiques.

I el decreixement no és únic ni instantani. Vull dir que tu planifiques decréixer en determinades coses primer, d’altres després, unes amb més intensitat. També planeges que el nord global decreixi. El sud global encara ha de créixer en algunes coses. Això és organitzar. Si creixéssim al 3% anual, en 30 anys, hauríem consumit tota l’energia que la humanitat ha consumit en la seva existència. Per tant, és inconcebible, és matemàticament impossible que passi. Però és que això de decréixer ho heu d’associar, i tots hem de fer l’exercici d’associar-lo, a una cosa molt contraintuïtiva. Un investigador com en Jason Hickel parla d’«abundància radical». Tenim tendència a pensar que el decreixement porta pobresa i austeritat. I és al revés. Per què? Perquè el que defensa és refredar alguns aspectes de l’economia que tenen una petjada ambiental, que generen canvi climàtic, que generen pobresa, que generen morts, que generen problemes, per augmentar intangibles financers i augmentar aspectes de la nostra vida que no tenen ni petjada, ni sí ni no, però ens fan sans i feliços, i que és el que en Jason Hickel anomena «abundància radical». És a dir, refredant l’economia com la coneixem, començarem a tenir, per exemple, temps. Què estem fent amb el nostre temps? Per què produïm tant? La moda n’és un exemple. Per què fem tantes samarretes si després, sense estrenar, amb l’etiqueta, s’acumulen al desert d’Atacama? Aquestes samarretes no han arribat a vestir ningú. Per què les hem fet? I si fem menys samarretes? És un exemple.

Però, com les samarretes, tot. Al sistema alimentari global es produeix el doble del menjar que cal per alimentar tota la humanitat, i es moren 11 milions de persones de gana, la qual cosa indica que el sistema alimentari no està dissenyat per alimentar, sinó per què? Per fer diners. Quan comences a capgirar la truita i t’adones de tot el que pots guanyar deixant de guanyar, comences a entendre que «decreixement» és «abundància radical», i que no és tornar a les cavernes. És un canvi profund, tan profund que ens dona com a vertigen. I, sens dubte, la ciència en les coses complicades no ho sap tot. Així que el decreixement podem deixar que passi i l’anomenarem «recessió» o podem pilotar-lo, entendre que cal passar millor o pitjor i anar veient com ho implementem i, per tant, planificar una nova economia, que forma part, segons ho veig jo i cada cop més gent, d’una nova civilització, una civilització que podria ser la primera que va evitar col·lapsar.

Noi 1. Hola, Fernando. Hem estat veient als cinemes, a les televisions, pel·lícules i sèries de societats postapocalíptiques. Creus que hi estarem en un futur? I hi ha esperança per a futures generacions?

Fernando Valladares. La veritat és que sí que estem exposats a molts escenaris distòpics. Hi ha sèries que ens transporten a distopies, a situacions angoixants i, per descomptat, amb el canvi climàtic, amb les tensions geopolítiques o amb les crisis de biodiversitat o amb les pandèmies, han sorgit i aniran sorgint recreacions literàries o pel·lícules o sèries de televisió, etcètera, que ens transportin d’una manera tremendament realista a escenaris distòpics. Ens estem acostumant a veure-ho. Em preocupa una mica que arribem a normalitzar-ho, a pensar que no n’hi ha per a tant, quan sí que cal fugir d’aquestes distopies, cal fer-les menys probables. Potser algunes són inevitables, però les podem fer més petites, més confinades en el temps i l’espai. Que només passin uns dies en uns llocs i que no sigui una cosa gaire global, etcètera. Que puguem aprendre a sortir. I és per aquí per on vull reconstruir. És clar que una de les possibilitats o alguns escenaris on pot acabar la civilització són aquests que s’han recreat en algunes d’aquestes sèries. Sí. No en va, ens semblen reals perquè és que estan molt basades en dades. A molts científics ens consulten els productors, les companyies, els directors. «Escolta, seria realista? Es podria fer? Això podria tenir lloc? Com faríem que la humanitat estigués sotmesa globalment? Com…?». I els ajudes moltes vegades amb peces reals de ciència a recompondre guions que són en realitat de ficció, però una ficció realista. O sigui que és clar que poden passar. Jo crec que la feina que ens ha de motivar és fer que les probabilitats d’aquestes coses siguin petites i que tinguem antídots, que sapiguem com resoldre aquestes situacions, com podem atenuar els efectes col·laterals d’entrar en aquestes circumstàncies energètiques, econòmiques, bèl·liques.

Fem alguna cosa perquè no passi i saber una mica què podem anar fent. I, sobretot, no tinguem por de fer coses que ens puguin semblar simbòliques, petites, petites accions. Qualsevol camí comença per un primer pas. Per canviar la civilització, per mitigar el canvi climàtic, per ser millors persones, per a grans projectes vitals, tot comença amb una acció que de vegades és molt humil. Així que no perdem de vista aquestes accions humils, no els traiem importància i enfoquem, això sí, aquestes accions humils, aquests passos que ens poden portar a un lloc tan allunyat com sigui possible de la distopia, sabent que la distopia, que algunes d’aquestes s’han basat en la realitat i, per tant, podria ser un escenari. Fem-ho el menys probable possible. Encaminem els nostres passos cap a escenaris més encoratjadors. Un dels missatges potser més positius que moltes vegades he anat veient és que, per canviar-ho tot, no cal un director general. No necessitem un president del món. Es pot fer amb molts passos individuals que simplement estiguin alimentats amb un coneixement verídic, amb un coneixement científic, tècnic, un coneixement real. Amb què els teus passos, amb què els teus canvis, les teves accions individuals, s’inspirin en la realitat que mostren les dades, que mostra la ciència, que mostra l’acadèmia, n’hi ha prou. No cal algú que us coordini. «Tu aniràs per allà, tu faràs…». Simplement, confiem que és veritat, que es pot demostrar matemàticament com els comportaments individuals, amb tota la disparitat que puguin tenir aquests individus per la manca de coordinació i homogeneïtzació, inspirats per un objectiu més o menys comú, inspirats i alimentats amb el coneixement, poden donar lloc a canvis substancials, profunds, que no hauríem pensat que haguéssim fet. I tot a base de camins, passos i petits gestos de tots i cadascun de nosaltres, amb la recompensa que, mentre els estem fent, podem gaudir del procés i no tant de l’obsessió per assolir l’objectiu. Gaudim del present. Fem aquests passos sabent que van en una direcció que té sentit, que ens allunya d’aquestes distopies i, per tant, el camí mateix té sentit. Donant-li sentit tindrem energia per sempre. Bé, moltíssimes gràcies per escoltar-me tan atents i atentes. Ha estat un plaer. Espero que per a vosaltres hagi estat també enriquidor i que us emporteu moltes idees a casa. Gràcies.