Què és fer “llum de gas” en una relació?

María Esclapez. Em dic María Esclapez. Soc psicòloga, sexòloga i terapeuta de parelles i acabo de publicar el llibre ‘M’estimo, t’estimo’.

Olivia Kossowska. Hola, María. Em dic Olivia i és un plaer ser amb tu aquí per poder parlar de temes que ens preocupen molt als adults, com poden ser les relacions tòxiques, com manejar-les o evitar-les, que, en realitat, ens n’haurien d’ensenyar des de petits. També has escrit el llibre ‘M’estimo, t’estimo’. He vist que t’has basat en la teva experiència laboral, però també en la teva experiència personal. Ens pots explicar per què l’has escrit i de què tracta el llibre?

María Esclapez. Bé, doncs el llibre parla sobre relacions en general, sobre enllaços. I posa especial atenció en aquelles coses, aquelles conductes o aquells comportaments que hem normalitzat, però que no són tan normals i que, quan es donen en les relacions, fan que aquestes relacions es tornin tòxiques o dependents. Aleshores, és superimportant que el lector, quan vegi reflectides totes aquestes frases, tots aquests comportaments que vaig explicant al llarg del llibre, sàpiga identificar-los per posar límits, per saber què vol, què no vol, i a més aprendre amb això a construir relacions sanes, que al final és l’objectiu del llibre. I quan el vaig escriure, en realitat, va ser com… Com ho diria? Una sèrie, un conjunt de casualitats. Jo tinc xarxes socials on explico totes aquestes coses, on parlo de relacions de parella, de relacions d’amistat, de relacions de família… I un dia vaig pujar una publicació que eren unes converses de WhatsApp on es reflectien tots aquests comportaments que, com dic, hem normalitzat, però que no són del tot normals i que reflecteixen conductes de manipulació, abús emocional… Aleshores, aquestes publicacions van tenir dues respostes: amor i odi. Alguna gent s’hi va sentir identificada i va agrair aquestes publicacions. Però també hi va haver gent que s’hi va sentir identificada i va criticar aquestes publicacions perquè entenia que allò que jo reflectia que no era normal sí que és normal. Aleshores, ho va veure com un atac.

Jo, amb tot això, vaig entendre que, d’alguna manera, tant per als que van estimar les publicacions com per als que les van odiar, per mi, hi va haver un missatge clar, i és la necessitat. La gent necessitava aquest tipus de… continguts per poder començar a fer introspecció, per poder analitzar les seves relacions i per poder mantenir relacions sanes. I això es va unir a la meva experiència personal viscuda anys enrere perquè, d’alguna manera, volia que el lector, quan llegís totes aquestes coses, veiés que pot passar-li a qualsevol. I que, fins i tot jo, sent psicòloga, també havia viscut aquestes situacions. Ningú està exempt de caure en una relació dependent. És veritat que, quan tens certs coneixements, quan has treballat a títol personal, és més difícil, és menys probable. Però, tot i així, és molt complicat. Aleshores, la intenció també era una mica treure aquesta càrrega o aquesta sensació de culpabilitat que molt sovint es té. De fet, al final del llibre hi ha una frase que a mi em va fer plorar quan la vaig escriure, tothom plora quan la llegeix, que és que gràcies a tota aquesta feina, jo vaig aconseguir perdonar-me i que espero que algun dia el lector també aconsegueixi perdonar-se.

Olivia Kossowska. És veritat. Les persones parlen molt de relacions tòxiques perquè semblen molt fàcils de definir i d’identificar, però… Quins senyals hem de tenir en compte per identificar una relació d’aquest estil?

María Esclapez. Igual que en una relació sana es valora la tranquil·litat, en una relació tòxica el que hi ha és manca de tranquil·litat. Hi ha una sensació constant d’ansietat, de preocupació. Sembla que pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Això, d’alguna manera, també produeix un cert desgast perquè la persona que està en una relació tòxica-dependent ha d’estar alerta, o almenys té aquesta sensació. És com si la relació pengés d’un fil. La relació, alhora, pot ser intermitent. És a dir, avui t’estimo, demà no ho sé. Avui estic al màxim amb tu i demà, potser passo de tu. I, és clar, això també genera i alimenta aquesta sensació que pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Això també té molt a veure amb un fenomen psicològic que té a veure amb les emocions, que és el fenomen de la muntanya russa emocional, que, com el seu nom indica, anem així. Avui soc aquí perquè avui t’estimo molt i tu m’estimes, i jo crec que aquesta relació pot funcionar, però la setmana que ve soc aquí baix de tot, i sento que això no té solució, i sento que ja no m’estimes, i sento que la relació s’acabarà i no em vull trobar sol o sola. Aleshores, tan aviat estem a 100, estem a zero. Aquestes pujades i baixades a més són molt dramàtiques en una relació tòxica perquè quan estem bé, estem molt bé, però quan estem malament, estem molt malament. Els conflictes són una bomba, però les reconciliacions també. Són molt bones. I això, aquest reforç intermitent, és el que produeix l’addicció. Addicció a la relació de parella, a aquest enllaç que mantenim amb aquesta persona.

Aleshores, al final, tot es converteix en un cicle constant de ruptures, de reconciliacions, de patiment, de desgast emocional, de “intentem-ho per enèsima vegada”. Si ja ho has intentat tres vegades i no hi ha hagut cap canvi, què et fa pensar que a la quarta, la cinquena, la sisena, la setena, la vuitena, les vegades que vulguis, funcionarà? Aquí no hi ha solució, per dir-ho així. Després també és molt típica la baixa autoestima. Això també pot passar abans de tenir una relació tòxica. No se sap si va ser abans l’ou o la gallina en aquest cas, però és molt freqüent observar això: baixa autoestima, com et dic, por de la solitud, necessitat d’afecte, atenció, però de manera constant. Idealitzem tant la parella en el context d’una relació tòxica-dependent, que necessitem aquesta parella constantment. Necessito que vingui a fer-me feliç aquesta persona perquè l’he idealitzada. Jo, quan idealitzo algú, entenc que ha de complir unes expectatives. Per això la paraula “ideal”. Les expectatives són molt elevades. Aleshores, quan aquestes expectatives no es compleixen o sí que es compleixen, perquè com que és tot tan variable dins d’una relació, doncs… mantenen la persona sempre, com dic, neguitosa, amb incertesa de “no sé què passarà”.

Olivia Kossowska.  Jo crec que ha de ser un desgast molt fort per a la persona viure en aquesta muntanya russa.

María Esclapez. Totalment.

Olivia Kossowska. Quin consell donaries a una persona que té una relació dependent i no en pot sortir? Què pot fer per adonar-se’n?

María Esclapez. Bé, t’explicaré tres exercicis. Recomano fer-los per escrit, perquè és una manera de veure reflectides des d’una altra perspectiva les coses que penses. Al final, el que penses és aquí tota l’estona i sembla que penses moltes coses, però després sempre són com les mateixes tres idees, per dir-te un número. I resulta que fa dues setmanes que penses les mateixes tres idees i ets en un bucle del qual creus que no tens sortida. És molt millor per això escriure-ho, perquè sí que hi ha sortida. Aleshores, tres exercicis. El primer és fer una llista dels mínims exigibles. Jo això dels mínims exigibles ho entenc com… aquelles dimensions, diguem, o aquelles variables o característiques que, per tu, en la relació, són importants. O sigui, què s’ha de donar en una relació per jo entendre que tindré una relació plena, que quedaré satisfet o satisfeta amb aquelles coses que succeeixen a la relació? Aleshores, dono una pista: mínims exigibles. Compte, coses no negociables, d’acord?

Cal parar atenció a la comunicació, a la sexualitat, als objectius de vida, a la filosofia de vida, a la criança dels fills, si n’hi ha, a l’afectivitat, als reforços, al temps de qualitat que passarem en parella. Si amb aquestes pistes desenvolupo les meves característiques, ja sé, i això ens porta a l’exercici dos, què vull en una relació, d’acord? Si el que vull no té res a veure amb el que tinc, això ens començarà a obrir els ulls. Aquesta seria, com dic, la segona part de l’exercici. Primer, mínims exigibles. Segon, el que tinc versus el que vull. I, finalment, el tercer exercici seria fer un balanç de costos i beneficis. Costos de romandre en aquesta relació, costos de trencar la relació, beneficis de romandre en aquesta relació i beneficis de tallar la relació. És clar, amb aquests tres exercicis estem treballant molt la part racional i és important perquè, com et dic, és la part que ens obre els ulls i que ens permet veure on som, què volem, què no volem… Però, al final, si jo vull prendre una decisió, he de prendre-la a través de la intuïció. I la intuïció és un camí que no és 100% racional. No és un camí en el qual jo tinc les coses superclares i dic: “Aquí hi ha la intuïció”. No hi té res a veure. La intuïció parteix d’un coneixement clar, automàtic. I jo la intuïció la comparo o l’equiparo, més ben dit, a la veueta interior.

Com apareix la intuïció en aquest cas? Després de fer aquests exercicis racionals, jo recomano no fer res que tingui a veure amb la relació. És a dir, no pensar en res que tingui a veure amb la relació. Com deia Daniel Goleman parlant d’intel·ligència emocional, ves-te’n a córrer, al cinema, al parc, pinta un quadre, fes el que et doni la gana, però que no tingui a veure amb això que estaves treballant. I un dia, de cop i volta, tindràs una cosa aquí. Tindràs una frase, un pensament, una imatge. Això és la veueta interior. I això és el que has d’escoltar.

Olivia Kossowska. A la xarxa tecnològica en què vivim, moltes parelles es comuniquen i fins i tot trenquen a través del WhatsApp. Què et sembla a tu? Creus que aquest amor a través d’una pantalla és pitjor?

Cadascú ha de tenir el món individual. El món en parella és molt important, però també cal tenir un món individual, i no hem d’estar 24/7 enganxats al telèfon. M’imagino que també comparteixes aquesta idea amb mi. Però, quan apareixen aquests dubtes, si jo no sé sortir-ne, és important comunicar-ho a la parella. “Escolta, em passa això, tinc aquest problema”. És clar, si ho fem per missatgeria instantània, perdem una cosa superimportant de la comunicació, que són els gestos. La comunicació no verbal, els gestos, el to de veu. Hi ha gent que també és molt directa per escrit, aleshores, el missatge no arriba igual. Quan aquestes coses passin, jo recomano parlar-ne sempre en persona. Aleshores, d’alguna manera, evitarem aquest mal ús de les tecnologies i igualment treballarem la relació. Quan escric un missatge a la meva parella i veig que la meva parella el llegeix, però no em contesta, ja n’estic pendent. “Passa de mi? És que està en línia i no em contesta”. “Ha pujat una foto amb no sé qui. No em contesta i ha pujat una foto, i això vol dir que…” i ja em munto la meva pel·lícula. La imaginació també té molt de poder. Aleshores, compte, perquè quan entrem en aquestes dinàmiques de control, de revisió, pràcticament d’obsessió, generem castells, pel·lícules que no existeixen. I molt sovint, d’aquestes coses, ens en salva la comunicació.

Olivia Kossowska. Jo sempre penso igual. Sempre estic a favor de parlar d’aquestes coses en persona perquè, és el que acabes de dir, al cap i a la fi, un missatge que potser jo vull dir d’una manera pot semblar totalment una cosa diferent a la persona que el llegeix.

María Esclapez. Total.

Olivia Kossowska. Perquè potser està en un moment d’estrès, està anant no sé on, veu el missatge i se li enfosqueix tot.

María Esclapez. Totalment. I fa allò que es coneix com a inferència arbitrària, que és muntar una mica aquesta pel·lícula. La imaginació, com dic, té molt poder. I quan tu vas amb la teva pel·lícula, perquè al final el comportament també es condiciona per aquests pensaments que vas elaborant, quan fas aquesta inferència arbitrària tu ja tens com una conclusió. No tens cap evidència, però tens la conclusió i condiciones el que li diràs a l’altra persona i el tracte que li donaràs. “Escolta, tu, què passa? Què passes de mi?”. I potser l’altra persona et diu: “Si estava treballant”.

Olivia Kossowska. Totalment. He sentit més d’una vegada dir que l’amor dura tres anys, la fase de l’enamorament. Tu creus que això és cert o quines fases té l’amor?

María Esclapez. Depèn de quins estudis observem i depèn de quins autors llegim. Per exemple, Helen Fisher. Per mi, és una persona estudiant de l´amor per excel·lència. Ha estudiat molt sobre les relacions, sobre els orígens… Helen Fisher diu que són de dos a tres anys el que dura l’enamorament, no l’amor, d’acord? Però també hi ha estudis, els darrers estudis, que diuen que dura de sis a vuit mesos. El que és clar és que l’enamorament s’acaba, i en això coincideixen tots els estudis, perquè l’enamorament és una fase. Les relacions de parella passen per quatre fases. La primera és l’atracció. És la fase en què m’atreu, mai millor dit, aquesta persona. Em crida l’atenció, vull parlar amb aquesta persona, la coneixeré, a veure què m’explica… La segona fase és l’enamorament. És una fase on tot és bonic. Comença el festeig. S’estableixen les bases de la relació, podríem dir, però encara és molt líquid, diguem-ne. No és una relació sòlida com a tal. Això ve més tard.

L’enamorament, insistiré una mica en aquesta etapa perquè és una etapa en què estem… a dalt del tot. Tot és perfecte, no hi ha cap errada, “he trobat l’amor de la meva vida”, apareixen els mites de l’amor romàntic. Però, és clar, què passa quan aquests mites de l’amor romàntic, que gairebé sempre es basen en expectatives del que ha de ser una relació, no es compleixen? Ve la fase de desencís, decepció. I en aquesta fase tenim tres camins per triar. O passar a la quarta, que és construir unes bases ja més sòlides de la relació a base de comunicació, d’esforç… Compte, esforç, no sacrifici, d’acord? I a base de pic i pala, com jo dic. Com si la relació fos una planta: cal regar-la, cal cuidar-la. Això no ens garanteix que la planta sobrevisqui, però sí que ens garanteix que almenys ens duri una mica i entendre que ho estem fent bé. Després tenim un altre camí que és el de: “Bé, mira, això s’ha acabat perquè entenc que les relacions de parella és la fase d’enamorament i quan s’acaba l’enamorament ja s’ha acabat tot”. Bé, això… Cadascú sap el que pensa. Però, evidentment, això no és només la relació de parella, sinó que és molt més. Hi pot haver amor, però si la persona ho confon i entén que si no hi ha enamorament, si ja no soc aquí a dalt, sinó que soc una mica més avall, ja no hi ha relació de parella perquè ja no hi ha amor, llavors ho pot deixar. O bé podem ser tossuts i insistir en una cosa que no funciona i quedar-nos entre aquestes dues fases de manera permanent. Mai passar a aquesta fase d’amor real o amor madur, que seria la quarta, com dic. I insistir ens porta als punts de les relacions tòxiques: sacrifici, desgast emocional, intentar 20.000 vegades que la relació funcioni quan no funciona… Quan tu demanes coses, quan demanes canvis, quan passes a aquesta fase de desencís o decepció, si aquests canvis es donen, perfecte, perquè a poc a poc ens endinsem en l’amor madur. Però, si no es donen, llavors què esperes?

Olivia Kossowska. Totalment. I després tenim sempre els refranys com: “Qui et vol bé et farà plorar” o: “On hi havia foc, hi queden cendres”. Què em pots dir d’aquest tipus de refranys?

María Esclapez. Són frases, refranys, que hi són i de vegades ens passen pel cap. Estàs en conflicte amb la teva parella i de sobte et ve aquesta frase: “Qui et vol bé et farà plorar”. I penses: “Ah, bé, aleshores, això és perquè m’estima, per tant, he de quedar-me en aquesta relació”. “D’acord, és clar. He de patir” seria la conclusió. Evidentment, això no és així. I això té molt a veure amb els mites de l’amor romàntic. Jo et parlaré d’algun, perquè n’hi ha molts, però et parlaré dels més freqüents. Un, el que més veig en joves, adolescents, fins i tot en adults, és el de la gelosia. “Si té gelosia és perquè t’estima”. Què passa aleshores? Sentir gelosia està bé? Està malament? Sentir gelosia no està bé ni malament. És una emoció. Les emocions no són bones ni dolentes; són emocions. Venen i van. Venen per complir un propòsit, cal esbrinar quin és quan venen, i se’n van. I se’n van una mica quan volen. Cal ajudar-les a anar-se’n. Sobretot si ens generen malestar. Però, al cap i a la fi, l’important és que aprenguem a gestionar-les.

Per què la gelosia no és amor? Perquè si jo et dic, per exemple, que la felicitat és desassossec, que no et quadra? Doncs té el mateix sentit dir que la gelosia és amor. Jo et diré una cosa, i és que darrere de la gelosia hi ha por i hi ha ira. Són dues emocions bàsiques que hi ha darrere de la gelosia, que podríem dir que és secundària, més elaborada. Aleshores, les preguntes que t’has de fer són de què tens por i davant què estàs reaccionant amb aquesta ira. I a partir d’aquí comença el teu treball d’introspecció. I per acompanyar una mica més en aquesta gestió individual, també cal comentar-ho amb la parella, perquè això és bàsic. Hi ha parelles que diuen: “No, és que com que la gelosia els sent la meva parella, jo no hi tinc res a veure. Aleshores, me’n desentenc totalment”. No, estimada. Has d’acompanyar emocionalment la teva parella i has d’ajudar la teva parella també a gestionar aquesta emoció. No et dic que et responsabilitzis de la gestió de l’emoció, però sí que et dic que acompanyis, que preguntis. “Et puc ajudar en alguna cosa? Puc fer alguna cosa? Explica-m’ho. Què et passa?”. Aquest tipus de preguntes obertes que es diuen preguntes assertives. Quan jo pregunto, convido l’altra persona a obrir-se. I l’altra persona, és clar, s’ha de controlar una mica i no saltar amb comentaris agressius del tipus: “Qui és aquesta persona? Per què no m’ho has dit?”, com atacant, ja. Perquè quan la parella se sent atacada, diu: “Ah, sí? Doncs jo també t’atacaré”. Perquè s’ha de defensar d’alguna manera. Quan passa això, deixem de ser equip, deixem de treballar la comunicació… Sí que estem comunicant, però estem comunicant malament i estem gestionant malament, en aquest cas la gelosia.

Un altre mite molt freqüent és el mite del príncep blau. És creure que una persona ha de venir a portar-me la felicitat de la qual jo no disposo. Resumint. Això és perillós perquè… Què passa quan entenc que una persona ha de salvar-me d’aquesta infelicitat que estic vivint a la meva vida, d’aquesta amargor que estic vivint? Passa que automàticament deixo a les seves mans la responsabilitat de les emocions. Entenc que ha de venir a salvar-me, que ha de venir a fer-me feliç i que la meva felicitat depèn d’aquesta persona. Però què passa? Això motiva la dependència. Ens porta per aquest camí. I a més, quan intentem trencar la relació perquè ens hem adonat que no funciona, que és tòxica, dependent, ens costa moltíssim perquè no veiem una vida sense aquesta persona, perquè entenem que la meva felicitat se l’està emportant aquesta persona. Un altre podria ser el de la mitja taronja. És semblant al del príncep blau. I és entendre que som éssers incomplets, que només podrem entendre el sentit de la vida quan ve una altra persona a donar-nos aquest sentit de la vida. I això no és així, perquè cada persona ja és un ésser complet en si mateix. Podem ser feliços sense parella? Sí. Podem ser feliços amb parella? També. Totes dues coses. Però és important treballar primer aquesta felicitat amb nosaltres mateixos i nosaltres mateixes, perquè després tindrem relacions molt més sanes.

I el darrer mite podria ser que la meva parella ha de saber el que penso i necessito a cada moment perquè em coneix. Només perquè et conegui, no ha de saber, a cada moment, què et passa. “No, però és que fa moltíssims anys que estem junts, juntes, i sap que si jo faig aquest gest amb la cella així tal…”. És que m’estic angoixant només de pensar que ha d’estar la teva parella atenta al teu gest en lloc d’agafar i dir-li: “Mira, em passa això o necessito això”, que se solucionaria fàcilment amb la comunicació. “Ja, però si li ho demano, ja no ho vull”. Perdona, però això funciona així. Màgicament no vindrà la teva parella a satisfer les teves necessitats, perquè la vida no és així. Tu has de parlar i les has de demanar, i t’has d’acostumar a demanar-les. No ens hem acostumat encara a demanar les coses.

Olivia Kossowska. Jo crec que això ja ve des de l’educació, que no ens ensenyen de veritat a comunicar-nos bé i la gent té aquest problema, perquè les habilitats socials també són superimportants en aquest cas perquè, si no ets una persona hàbil, al cap i a la fi, no saps comunicar-te, no saps escoltar. Jo crec que el que els passa a molts adolescents avui dia és que aquests temes ni tan sols els preocupen i són ximpleries diverses. Aleshores, doncs passen i després passa el que passa avui dia. Mil vegades he sentit gent jove: “No, és que l´amor real no existeix”. Què és l’amor real? És que l’amor continua existint, però busca’l…

María Esclapez. Treballa’l.

Olivia Kossowska. …i crea’l. Exacte, treballa’l i crea aquesta relació sana. Al cap i a la fi, és una cosa que hem d’anar construint.

María Esclapez. La importància de la responsabilitat afectiva.

Olivia Kossowska.  I ja que l’has anomenada, m’agradaria demanar-te un repte. Com explicaríem a un adolescent què és la responsabilitat afectiva?

María Esclapez. Totes aquelles coses que es fan o es diuen, o les que no es fan i no es diuen, tenen un impacte emocional en les persones que ens envolten. Aleshores, si jo vull ser responsable afectivament en qualsevol tipus de relació, he de tenir-ho en compte. I això em porta a dos conceptes molt importants, perquè et preguntaràs: “I com puc ser responsable afectivament?”. Bé, en principi, com dic, amb la comunicació, també amb els meus comportaments. Però aquests dos conceptes són sinceritat i sincericidi. I tenen molt a veure amb la comunicació, amb les coses que es diuen i les coses que no es diuen. La sinceritat parteix de: vull dir una idea, comunicaré una idea, però filtraré aquesta idea o aquest pensament que estic tenint o aquesta opinió i la traslladaré d’una manera assertiva. Igualment, diré el que jo sento, però entendré que, si ho dic d’aquesta manera directa, que just estic pensant en aquest moment perquè m’està condicionant una emoció, com la ira, per exemple, que la ira no té filtres, la ira és un desgavell; cal posar-n’hi. Aleshores, si jo vull practicar la sinceritat, fenomenal, però he de ser assertiu o assertiva. És important per això saber i entendre que sí, jo puc tenir una opinió, però obtindré una resposta a aquesta opinió i que aquesta resposta és igual de vàlida que la meva. No hi ha una veritat absoluta. Cadascú i cadascuna té el seu punt de vista.

No obstant això, el sincericidi no entén res d’això. El sincericidi és: penso això, ho dic. I hi ha gent que se sent molt orgullosa de ser sincericida, que ho confonen amb sincer o sincera. “Jo és que soc molt sincera perquè dic el que penso”. Fantàstic, però com ho dius? Perquè si ho dius sense filtre, sense reflexió, d’una manera agressiva, i amb “agressiu” no em refereixo a insultar o a dir, sinó que el missatge no es traslladi d’una manera assertiva, llavors, de què t’enorgulleixes si estàs fent mal amb les coses que dius? I una cosa també superimportant per diferenciar entre sinceritat i sincericidi és que la sinceritat sempre cal practicar-la quan el que hàgim de dir sigui transcendental per a la relació, sigui important. Si és una cosa irrellevant, per què ho dic? “No, és que…”, jo què sé. “És que he vist el meu ex passejant” i ja està i aquí queda tot. D’acord. Això és rellevant per a la teva relació? No obstant això, si el mateix exemple, veus el teu ex pel carrer: “Ah, doncs mira, quedem per prendre un cafè i després doncs hem anat a sopar…”. Escolta, doncs crec que això sí que cal explicar-ho perquè no és el mateix. No té res a veure que tu hagis vist el teu ex pel carrer i tant te faci que hagis vist el teu ex pel carrer i diguis: “Ah, doncs, mira, he anat amb la meva ex a fer una canya”. Això a la teva parella probablement sí que li interessa saber-ho. No per res, sinó perquè imagina’t que ve un amic o una amiga i li diu: “Escolta, que he vist la teva parella amb la seva ex”. Aquí ja comencem amb les inferències arbitràries. Compte, això en un model de relació tancada, monògama, d’acord? Perquè després hi ha relacions que tenen els seus codis i em sembla totalment vàlid i respectable.

Olivia Kossowska. María, hem parlat de la comunicació agressiva, de la comunicació assertiva i volia comentar-te què em podries dir de la comunicació passivoagressiva.

María Esclapez. La comunicació passivoagressiva és una manera de comunicar en què, sense dir-te res, t’ho estic dient tot. És una manera de comunicar indirecta i és agressiva perquè les conseqüències que té aquesta manera de comunicar en l’altra persona són molt negatives. Només que jo, directament, no t’estic traslladant cap tipus de missatge. Això es fa servir molt com a manera de manipular les persones, com a manera fins i tot de castigar. Això em recorda una conversa de WhatsApp que jo acostumo a analitzar com a reflex d’aquestes converses que solem tenir al dia a dia. Em recordo de quan explicava l’extinció, que és una manera de comunicar també passivoagressiva i es fa servir molt com a forma de càstig. Jo recordo que aquesta conversa deia una cosa així com: “Bé, doncs em sento així”. Una de les dues persones deia: “Em sento així. Crec que hauríem de seure a parlar perquè jo penso, perquè jo sento, perquè jo espero…”. Era com un missatge molt… de persona que s’obre en canal i explica el que sent, el que està vivint. I la persona que li respon li fa una extinció: contesta només al que li interessa.

Sí, de 27 frases que ha dit l’altra persona, n’hi ha una que puc contestar… Per exemple, de tot allò que et deia abans: “És que jo sento… perquè ahir no em vas contestar i per mi és una altra situació que no em va fer sentir bé”. Tu imagina’t que la persona que vol fer l’extinció diu: “Ah, aquesta frase la contestaré, la resta m’és igual”. I li contesta: “No et vaig contestar perquè estava treballant”. I la conversa es queda aquí. Era una cosa així, no? Aleshores, què sent la persona a qui responen una cosa així? Sent que sí, l’altra persona ha respost, però per la resta de coses m’ha ignorat. Què vol dir? Com em puc sentir? Les conseqüències, com dic, són devastadores. 

Olivia Kossowska. Ha de ser molt frustrant. 

María Esclapez. És superfrustrant. Perquè hi pots tornar a insistir: “Escolta, és que no m’has respost a tot això”. I potser l’altra persona et pot contestar: “Bé, és que no hi ha res més a dir, si ja ho has dit tu tot”. I aleshores, aquí, encara pitjor. Això seria un bon exemple d’una comunicació passivoagressiva. Una part activa interessada en la relació, normalment aquesta part de la relació sol ser la part que s’esforça, que se sacrifica, que… Una de les ‘red flags’ típiques de les relacions tòxiques. I l’altra part és la part de “m’és igual”. I potser no és que li sigui igual, sinó que no sap comunicar o s’aclapara perquè… O que realment sí que li és igual, que aquesta condició no s’ha de descartar mai. Perquè és veritat que hi ha persones que diuen: “És el teu problema, és a dir, tu sabràs el que fas amb el teu problema”. Això de la comunicació passivoagressiva em porta a un altre terme també molt interessant que és el ‘ghosting’. I el ‘ghosting’… És que jo crec que no hi ha un reflex més fidel d’això de “t’ho dic tot sense dir-te res” que el ‘ghosting’. Perquè el ‘ghosting’ és literalment no dir res. És a dir, és literalment desaparèixer. I, compte, perquè no és desaparèixer amb qualsevol persona, és desaparèixer amb una persona amb qui se suposa que tens certa responsabilitat afectiva. Aquest és el problema. Perquè moltes vegades em pregunten: “Ja, María, però, si jo ho deixo amb la meva parella i decideixo fer un contacte zero, això és ‘ghosting’?”. No. Perquè en el moment en què tu trenques la relació amb la teva parella, ja no hi ha responsabilitat afectiva. I, si potser n’hi ha alguna, és deixar que faci la seva vida i tu fer la teva. “Llavors, no és ‘ghosting’?”. No, no és ‘ghosting’. El ‘ghosting’ és agafar i desaparèixer.

D’aquí ve aquest dubte que també dèiem abans de: jo no sé si la meva parella demà m’estimarà perquè avui està ‘a full’ amb mi, però demà potser desapareix. I el ‘ghosting’ succeeix en les relacions. És a dir, el ‘ghosting’ no només és: deixo de parlar-te i no torno mai més. El ‘ghosting’ moltes vegades és: tenim una relació, has dit o fet alguna cosa que no m’interessa contestar-te, per això que dèiem abans, o perquè no me’n sento capaç, o perquè no tinc habilitats o perquè no m’interessa, i desaparec. I potser al cap de tres setmanes torno. Tornem a veure el reflex de la intermitència en aquest tipus de situacions. Les conseqüències per a la persona que pateix aquest ‘ghosting’ són increïbles, devastadores. Primer, perquè, com tu deies abans, és frustrant. És humiliant. La persona se sent anul·lada perquè no has respost una cosa que potser per a mi era important, o no, però si se suposa que tenim alguna cosa, d’acord, jo entenc que tu estàs treballant o estàs fent la teva vida i que, evidentment, no estaràs enganxat o enganxada al mòbil 24/7. Però passen els dies, i no em contestes? Passen les setmanes i et veig per aquí a les xarxes socials de festa, amb els amics, amigues, tal i passes de mi? Això és un ‘ghosting’. Les persones que fan aquest ‘ghosting’ jo no sé si són conscients que ho fan, això primer. Però sí que sé que hi ha persones que sí que en són conscients perquè, encara que li ho diguis, ho continuen fent.

Pot ser, com dèiem abans, que no sàpiguen, que no tinguin eines, que, no ho sé, era un tema molt complicat o que entenguin que tu reaccionaràs com ells o elles, que com que a mi no em costa desconnectar i jo soc capaç d’anar-me’n com si res i tornar com si res, doncs potser l’altra persona també. Però no estan practicant l’empatia, no estan practicant la responsabilitat afectiva i és bàsic per poder tenir una relació sana.

Olivia Kossowska. I parlant de conceptes, volia preguntar-te sobre el concepte de llum de gas.

María Esclapez. Consisteix a manipular l’altra persona, manipular-li la realitat. És a dir, fer-lo dubtar del seu seny. Invalidacions emocionals: “Ai, doncs quina ximpleria. Això que m’estàs dient tampoc n’hi ha per tant, noia. Que… Que exagerada que ets!”. O exagerat. Això passa en homes i dones. Aleshores, la persona que rep aquest missatge diu: “Ah, doncs potser això que estic pensant potser no n’hi ha per tant”. Fixa’t, aquí ja comencen a dubtar del seu seny. Després hi ha missatges més directes que ja no són tan passivoagressius, ja són més agressius del tipus: “Estàs boja? Això no ha passat mai, t’ho estàs inventant”. Però això no arriba de bon principi. Això és, com jo dic, el cop de puny més fort, on tu ja t’adones que realment aquesta persona t’està manipulant, t’està controlant, que no t’estima. Però abans d’arribar a aquest punt, has passat per tot això. Has passat pel ‘ghosting’, has passat pel sincericidi, has passat per la intermitència, per la sensació de sacrifici… Tot el que hem anat esmentant fins ara. Aleshores, quan arriba aquest punt en què tu comences a dubtar de tu mateixa i comences… Jo és que això ho he viscut. I, ostres, per mi, és… És impactant i és molt emocionant perquè es passa molt malament. Com una persona que se suposa que m’estima m’invalida així, em qüestiona, em fa sentir insegura i em convida a seguir encara més en el bucle on ja estic?

T’explicaré la meva història. La meva història amb el ‘gaslighting’ o llum de gas. Jo un dia vaig conèixer un noi sortint de festa i em va semblar meravellós. De fet, vam anar quedant cada cop més. Les cites eren superboniques, tot era molt bonic. Jo m’imaginava una vida amb ell. I, de cop i volta, tot va començar a canviar. Encara no sé com, però aquelles coses que eren tan boniques continuaven sent boniques, però alhora van començar a aparèixer algunes coses no tan boniques, algunes coses que em feien saltar les alarmes, dubtes. Jo intentava transmetre aquests dubtes a la meva parella perquè és important la comunicació i li preguntava sobre el que a mi em rondava pel cap. Els meus dubtes eren sobre si ell podia tenir una relació amb una altra persona i quan jo li ho preguntava, ell sempre em posava alguna excusa i em deia o em justificava. Per què he de dubtar? Per què he de continuar fent cas a tots aquests rumiaments que tinc al cap?

María Esclapez. Tot i així, encara així, jo dubtava d’ella i deia: “No. No, no, perquè l’amor ho pot tot i ell m’estima. Aleshores, ell m’està dient la veritat”. Però mentre aquesta noia parlava, jo veia que sabia moltes coses. I em va dir: “Mira, María, fem una cosa. Et deixaré les meves claus de la xarxa social per on he estat parlant amb ell tot aquest temps perquè vegis les converses que hem tingut i perquè vegis que, efectivament, tinc raó en el que et dic, perquè necessites saber-ho, et mereixes saber-ho, perquè ha estat molt de temps. Molt de temps que ens ha tingut enganyades a totes dues, perquè jo vaig saber de tu per casualitat”. El cas és que amb aquestes claus jo vaig anar al meu ordinador, me’n recordo perfectament…

Bé, a totes les firmes, la gent m’explica la seva experiència i el que ha viscut, el que ha patit, com l’ha ajudat el llibre… Però en una, que va ser a Barcelona, va venir una noia a qui li havia passat el mateix. I la pobra no podia ni parlar i em va fer una pena… I li vaig dir: “Crec que és el moment de no tenir Marios a la teva vida”. I ho va entendre perfectament.

Tornant al relat… És que m’emociono perquè… És clar, jo recordo el que vaig passar en aquell moment i recordo que era a la meva habitació d’adolescent amb tots els records, perquè aquest no era l’únic cop que m’havia passat una cosa així, i jo pensava: “Un altre cop no, un altre cop no”. El cas és que quan ja escrivia aquestes claus pensava: “Si us plau, que em doni error”. No em va donar error, eren correctes i vaig entrar al perfil. Vaig entrar als missatges directes i vaig veure converses entre ells des de feia mesos. Converses en què jo veia aquesta noia, que es deia Ángela, en què ella realment… O sigui, em vaig veure molt reflectida en ella perquè era com jo. Ella tenia la mateixa il·lusió que jo, tenia les mateixes ganes de veure aquesta persona que jo, l’estimava tant com jo. I quan vaig acabar de llegir-ho tot, em vaig quedar mirant l’infinit durant dies, com una ànima en pena per casa meva, pensant: “Què acaba de passar? He de trencar amb aquesta realitat paral·lela, fictícia, imaginària que jo m’havia muntat al cap i he de sortir d’aquí”. Em va semblar superimportant el que va fer l’Ángela.

Olivia Kossowska. També cal ser valent. 

María Esclapez. Per mi… Cal ser molt valent, molt. Perquè a més ella ho va fer en persona. Ella va venir a parlar amb mi. I penso… És que em recordo perfectament d’ella apropant-se com un ‘flashback’. De vegades em ve i penso: “Uf, sort que ho va fer, que s’hi va atrevir. Quin acte de sororitat que acaba de fer aquesta dona”. Quin tipus de persona és capaç de viure dues vides paral·leles sense importar-li gens ni mica el que pugui sentir cadascuna d’aquestes persones? En aquest cas, l’Ángela i jo. I m’imagino que, igual que ho va fer amb nosaltres, ho deu haver fet amb moltes més.

Olivia Kossowska. Això.

María Esclapez. Perquè a sobre ell es feia la víctima després de tot. Ell encara s’excusava per continuar sent la víctima.

Olivia Kossowska. És clar que ell no tenia culpa de res.

María Esclapez. En absolut. Responsabilitat zero, però en cap moment! Ni la volia assumir.

Olivia Kossowska. Aleshores, creus que és possible mantenir una relació d’amistat amb un ex tòxic?

María Esclapez.  No.  Rotundament no. No amb un ex tòxic, sinó amb una persona amb qui has tingut una relació tòxica. Perquè les persones tòxiques, com a tal, no existeixen. Hi ha les relacions tòxiques, els enllaços tòxics. Pensa que en una relació tòxica hi ha hagut molts alts i baixos, hi ha hagut una dinàmica d’addicció, hi ha hagut un aprenentatge que és molt difícil d’eliminar de la nit al dia. I perquè en una relació tòxica no es té el mínim que cal tenir per poder tenir una relació sana, que és la responsabilitat afectiva, el respecte, la confiança i la tranquil·litat. Si d’això no n’hi ha hagut en la relació tòxica, per què n’hi ha d’haver en una amistat? Podríem dir que per tenir una relació sana hem de ser millors amics i, després, en parella. Però si no tenim l’amistat perquè un dia no em contestes, l’altre em castigues fent conductes passivoagressives, l’altre jo també manipulo i faig coses per… Si ens hem tractat tan malament, què ens fa pensar que ara de sobte l’amistat sorgirà i sortirà bé? No té cap sentit. És important no tenir cap estímul proper que ens recordi aquesta persona ni el que tingui a veure amb aquesta persona. I aquí et parlaré d’un concepte superimportant i és una de les eines més interessants per treballar una ruptura dependent, que és el contacte zero.

El contacte zero, com el seu nom indica, és no tenir cap contacte amb aquesta persona. En cap sentit. Com dic, ni directe ni indirecte. És a dir, no pots parlar amb aquesta persona, no el pots veure a les xarxes socials, cal bloquejar aquesta persona. “No és que em dol perquè és que…”. Ja ho sé, que et fa mal, però si tu vols avançar i vols fer un dol, necessites posar punt final a aquesta relació. Si no, sempre estaràs allà enganxat o enganxada a aquesta relació, a aquesta persona, a tot el que té a veure amb el patiment, que per això estàs deixant aquesta relació. Ni familiars, ni llocs que solies freqüentar, ni coses que et recordin aquesta persona que tinguis per casa. És a dir, contacte zero absolut. És molt important. És clar, és tan difícil també fer el contacte zero. Fa falta molta força de voluntat, molta. I ningú és perfecte, ningú és infal·lible. Jo mateixa, els meus pacients, no hem respectat moltes vegades aquest contacte zero, fins que al final, un dia, sembla que caus del burro i dius: “Ara sí”. Escoltes aquesta veueta interior i dius: “Vinga, ara sí, per amor propi”. Però fins que arriba aquell dia, potser vas recaient sense adonar-te’n i et perds. “No és que jo ho he fet, pensava que ho estava fent bé, però no em funciona el contacte zero”. Impossible. Fas alguna cosa malament. Repassarem què és. I aquí jo treballo amb una teoria que es pot aplicar pràcticament a tot, perquè és una teoria molt flexible, però a mi m’agrada aplicar-la al contacte zero, en aquest cas. I és el punt de no-retorn.

El punt de no-retorn, per treballar-lo primer hem d’elaborar una llista de tots aquells estímuls que ens suposin una càrrega emocional alta. Amb “estímuls” em refereixo a coses que passin al voltant o coses que passin dins meu, pensaments o records, però que, d’alguna manera, estiguin relacionats amb aquesta relació. I jo faig aquesta llista. I una vegada feta aquesta llista, aleshores penso el punt de no-retorn. Jo el dibuixo com si fos una escala. Primer faig aquesta escala, després faig una corba cap amunt i després cap avall. En aquesta escala hi van els estímuls d’alta càrrega emocional. Cada esglaó seria un estímul concret i els farem i els col·locarem per ordre, com l’escala que va pujant. Cada esglaó, un estímul. I quan aquests estímuls han arribat a una càrrega emocional prou alta com per disparar aquest punt de no-retorn, que implica que ja no puc tornar enrere, no puc tornar a baixar els graons, sinó que el cos ja reacciona de manera impulsiva, aleshores, ja estic totalment perdut o perduda i només em queda cedir davant d’aquest impuls. Per què cedim davant d’aquest impuls? Perquè hi ha una part del cervell, l’amígdala, que és com la torre de control de les emocions. En el moment que arribem al punt de no-retorn i s’activa, s’activa l’amígdala. Es produeix allò que coneixem en Psicologia com a segrest amigdalític. I a l’amígdala, li posarem veu. L’amígdala diu: “Desgavell! Faré el que jo vulgui”. Literal. Segresta la part racional del cervell. La part racional no existeix. És a dir, tots aquests exercicis d’abans de: el que vull i el que tinc, costos i beneficis… Tot això no existeix. L’amígdala mana. L’amígdala té el poder. Porta el timó del vaixell i el vaixell va a la deriva. Imagina’t.

Aleshores, és clar, l’amígdala farà el que vulgui i l’amígdala diu: “Tornar. Tornarem amb aquesta persona. O ens hi ficarem al llit. O quedarem amb aquesta persona. O… tot!”. Tot malament. Però és que és l’amígdala. I l’amígdala no es pot frenar. Per això la corba puja cap amunt i quan ja arriba a dalt de tot, ja l’hem feta grossa. Aleshores, només li queda baixar. Perquè després de l’activació només queda calmar-se. I quan ens calmem i entrem ja a la fase d’estar en fred, diguem-ne, emocionalment parlant, la part racional es desperta i diu: “Escolta, què ha passat aquí? Què has fet?”. És on comencem a sentir-nos culpables. “Ai, és que jo no volia, ho he fet tot malament, no sé què…”. És tan difícil aturar l’amígdala… Quan l’amígdala diu: “Ara em toca a mi”, li toca a ella. I cal frenar-la molt abans d’arribar-hi. D’aquí ve la teoria del punt de no-retorn. Per això és important saber quins estímuls em poden desencadenar aquesta activació per no arribar a tenir aquesta alta càrrega emocional i frenar al primer esglaó. Per exemple, jo tenia una pacient, la Gema, que la Gema fa tres anys que intenta deixar el seu ex. Una relació supertòxica, bé, no t’ho pots ni imaginar. I jo li deia: “Gema, treballarem de debò. Necessitem trencar definitivament”.

Vam fer la llista, vam fer el punt de no-retorn i ens vam adonar que el primer esglaó era una cosa ‘superrandom’, que potser ni t’imagines. Era que coincidien tots dos al mateix gimnàs. I ella em deia: “Ja, però és que jo no parlo amb ell”. I jo li deia: “Ja, estimada, però és que la possibilitat hi és. Aleshores, això no és un contacte zero del tot”. “Doncs no sé què més fer perquè el tinc bloquejat”. Desesperació pura. Jo l’entenia perfectament perquè també he passat per això. Li deia: “No, canvia de gimnàs. Sé que això t’empipa perquè és, d’alguna manera, trencar la teva rutina, però és important perquè estàs deixant-li la possibilitat que ell parli amb tu”. I, efectivament, passava així. Ella anava al gimnàs després de potser dues o tres setmanes amb el contacte zero perfecte. Ella anava al gimnàs, casualment ell coincidia. “Casualment”, d’acord? I parlava amb ella. Això va ser una vegada. Aleshores, és clar, aquest era el primer esglaó. Segon esglaó, que parlava amb ella. Tercer esglaó, que després a casa el desbloquejava. Quart esglaó, que parlava amb ell. Cinquè esglaó, que quedaven. Això ja no hi havia qui ho frenés, perquè a sobre se sentia culpable. “No, és que ja no sé com fer-ho”. “No et preocupis. Això és… Tot és aquí a dins. I l’amígdala és una mica tossuda. Cal manejar-la molt bé. Però ho farem així”. I, efectivament, fent-ho així, durant molt de temps, perquè això s’ha de practicar, al final, ho va aconseguir i n’estic superorgullosa perquè avui dia és una persona molt feliç.

Olivia Kossowska. I per acabar, volia preguntar-te llavors quines són les característiques d’una relació sana.

María Esclapez. Bé, potser ja podem anar unint fitxes i lligant caps de totes les coses que he dit, però una relació sana, al cap i a la fi, és una relació tranquil·la. Un refugi emocional, podríem dir. Hi pot haver conflictes, sí. Però els conflictes són una oportunitat per comunicar, per expressar-nos i perquè la relació evolucioni, no per enfrontar-nos. Els conflictes són una oportunitat per continuar demostrant que som un equip i que els problemes, encara que siguin de la relació pròpiament dita, els podem afrontar, però com un equip. Que trobo suport en la meva parella, que hi ha respecte, que hi ha confiança, que estic tranquil o tranquil·la. Que hi pot haver problemes a la vida, és clar. Però, pel que fa a la relació, no tinc la sensació que penja d’un fil constantment, sinó que tinc un suport segur, tinc una seguretat i una estabilitat emocional dins d’aquesta relació. Que passo temps de qualitat amb la meva parella, que treballem la comunicació i ens esforcem per poder treballar-la d’una manera correcta. Ens esforcem, no ens sacrifiquem. I, al cap i a la fi, encara que passin coses que no ens agradin, coses dolentes, diguem, sempre estarem junts o juntes davant d’aquestes adversitats perquè som un equip.

Olivia Kossowska. Doncs mil gràcies, María. Jo crec que tant a mi, com al públic que ens vegi això li semblarà molt útil. Gràcies de veritat per compartir tota aquesta informació amb nosaltres i estic molt agraïda d’haver compartit aquesta estona amb tu.

María Esclapez. Moltes gràcies a tu, Olivia. Espero que sigui així, que tu també n’hagis après molt, que n’aprenguem tots i que continuem evolucionant com a persones i també com a parelles.

OLIVIA. Exacte.