La mare Cata, la dona que transforma vides

Catalina Escobar. Hola, soc la Cata Escobar, nascuda a Colòmbia. Visc a Bogotà. Vaig tenir l’oportunitat de treballar en empreses privades. Vaig estar en el sector financer. I després vaig prendre la ferma decisió de treballar per a la humanitat. Soc administradora d’empreses. Tinc un «minor» en economia, tinc un MBA, vaig estudiar a Europa, vaig estudiar als Estats Units i vaig guanyar una beca per a estudiar al Japó. Però, el més important, visc per servir a la gent. Jo vaig viure a Cartagena tres anys, ja tenia un fill i em vaig adonar que Cartagena, a part que és bonica, és de les ciutats amb les disparitats socials més grans de Colòmbia i d’Amèrica Llatina. Em vinculo amb un hospital públic pobríssim fa 23 anys i em va aterrir la corrupció, em va aterrir la part més dura, més cruel, de la pobresa i la misèria de Colòmbia. Jo ho he vist tot. He vist la mort, he vist la malaltia, he vist la corrupció, però, sobretot, com la gent arriba a la misèria sense que a ningú li importi. I vaig començar a fer-me’n càrrec. I ho vaig fer de manera responsable.

María. Hola, Cata, el meu nom és María i, primer, m’agradaria donar-te l’enhorabona per aquesta carrera que portes i per plantar-li cara, com ens acabes de dir, a la pobresa a Colòmbia. M’agradaria preguntar-te com, després d’una carrera professional tan reeixida en l’àmbit empresarial, en la qual vas arribar molt lluny, vas fer aquest canvi tan dràstic per fundar la Fundació Juanfe.

Catalina Escobar. Bé, fixa’t en una cosa, María. Jo quan era molt petita tenia una empatia molt particular amb la gent més humil. Als 12 i 13 anys jo portava nens del carrer a casa meva, per compartir amb ells. En portava quatre o cinc. Jo guardava els barrets dels aniversaris de les amigues i jo els ensenyava matemàtiques. Però el més important era celebrar el seu aniversari, perquè, si no tenien per estudiar ni per menjar, menys tenien per celebrar un aniversari. I els meus pares, la meva família, m’ho aplaudien. Tot aquest tema social és el despertar de la teva ànima tot el dia, tota l’estona. I tots ho tenim. L’única diferència és que n’hi ha uns que li tanquen la porta i uns altres no. Jo mai li vaig tancar la porta. La millor manera de poder fer un impacte social és a través de la part acadèmica. Si tu no tens la formació, mai tindràs èxit. Però, a més, com que vinc d’una família feta a pols, la meva família em va ensenyar valors, a treballar, a ser honest, però a mirar al proïsme. La formació és molt important, perquè, si tu no la tens, com mesuraràs l’impacte i com crearàs l’impacte més gran possible? Però la meva carrera saps també què em va ensenyar? A canviar-me d’ulleres. Jo abans mirava amb unes ulleres blaves, i després tinc les grogues. No hi ha manera que hi vegi blau. I això és el que ensenyo al meu fill Juanfe. Perquè tu ho sàpigues i ho sàpiguen tots, la Juanfe neix perquè el meu segon fill, en Juan Felipe, a l’edat d’un any i mig, cau d’un balcó a Cartagena i mor.

Però, fixa’t, uns dies abans, en aquest hospital públic, va morir un bebè d’unes dues setmanes d’haver nascut. Mor amb mi perquè la seva mare de 14 anys no va aconseguir 20 euros per a salvar-li la vida. En aquest moment a Colòmbia eren més o menys 60.000 pesos. Quan la gent em diu: «Això és impossible»… No, és possible. És possible. I això és el que fa que la Cata Escobar, amb determinació, digui: «Això no ho puc permetre». Perquè a cap de nosaltres, dels que som aquí, se’ns mor un fill per falta de recursos. Com puc posar jo els meus talents, la meva energia, la meva compassió al servei de la humanitat, si no és a través d’una bona part acadèmica? Jo m’enorgulleixo, a més, de poder dir que soc una emprenedora social pura i dura. Saps què significa això? Que sé a on haig d’arribar, però haig d’esbrinar-ho cada dia. És obrir camí, és donar exemple. I és gaudir durant les batalles. Ens oblidem que la vida també és joia i la vida és gaudi. Ah, que t’has de llevar d’hora cada dia? Que has de treballar? Que has de…? Però al final nosaltres venim al món a crear un impacte. Nosaltres no venim a fer mal. Si nosaltres entenem realment el concepte d’humanitat i de compassió, venim a això. La formació és meravellosa, però, si no es té ni el caràcter ni la compassió, no et serveix de res. Quanta gent coneixem meravellosa professional, però ànimes fredes? Però també coneixem gent molt compassiva i bona. Però necessiten també una estructura per poder mobilitzar les seves intervencions i les seves iniciatives i idees. Jo cada dia tracto no només de crear un impacte en les persones, sinó de ser una líder amb propòsit. Tenim una gran crisi de líders globalment. Si nosaltres no exercim un paper amb propòsit, passarem d’aquí a l’altre món, com diem a Colòmbia, sense pena ni glòria. No, jo sí que vull, primer, morir-me molt velleta. Significa que tinc moltes coses per fer encara. I, segon, vull poder dir: «Home, li hem transformat la vida a molta gent». I per això val la pena viure, i per això val la pena treballar per a la humanitat.

Kevin. Hola, Cata. Soc en Kevin i em commou bastant la teva història, però m’agradaria saber com treballes en la teva fundació.

Catalina Escobar. Kevin, gràcies. Mireu, la Juanfe és el millor laboratori d’humanitat. Nosaltres comencem fa 23 anys, quan en Juanfe mor, però jo em vaig asseure a estudiar el que era el sector. Recordeu l’any 2000 es promulguen els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. I això em posa molt feliç perquè això era emmarcar-me com en una indústria, sí, saps? Com en la indústria… El sector d’hidrocarburs, el sector financer i jo deia: «Estem en una indústria». Comencem a estudiar el sector i trobem coses dificilíssimes. Primer, Cartagena tenia la mortalitat infantil més alta del país i la tercera a Amèrica Llatina. El 68 % de la població de Cartagena estava sota els nivells de pobresa. El 30 % de les dones que donaven a llum eren nenes. De la població econòmicament activa, el 85 % guanyava menys de dos salaris mínims. Quan comences a mirar factors de pobresa, dius: «Hi ha molt per fer aquí». Però et seré molt sincera. El que per a mi tenia més sentit era la mortalitat infantil, perquè, és clar, vaig enterrar un fill i com que ressonava amb això. I, quan vaig començar a estudiar les estadístiques… A més, escolteu una cosa, no hi havia Google. Em tocava anar a les universitats, a les biblioteques, a estudiar i a agafar llibres. Però em vaig saber assessorar. Cal saber-se assessorar, un no ho sap tot. I vam trobar que Cartagena doblava la mitjana nacional. Mentre a Colòmbia morien 23 per 1000 nascuts vius, a Cartagena en morien 50,9. I, quan vaig esbrinar la mortalitat infantil on estava enfocada, perquè era a l’hospital públic on jo havia estat un any fent de voluntària dos dies a la setmana.

Morien de 780 a 790 nens/any de mitjana. 2,3 nens diaris. I el 90 %, el que es diu mortalitat perinatal o morts evitables, això m’impactava. I t’explico una bona anècdota que vaig veure. Jo vaig dir: «On és l’hospital, a l’hemisferi americà, que tenia la mortalitat perinatal més baixeta?». Era en Anaheim, a Califòrnia. I aquesta d’aquí, enmig de la seva bogeria… Estar boig és meravellós. Vaig agafar un telèfon i me’n vaig anar a Anaheim. Vaig dir: «Ei, el meu nom és Cata Escobar. Tinc una idea». I vaig arribar i els metges em van dir: «Vine, t’ho ensenyem». I vaig trobar el model, i el model era equips d’alta tecnologia, personal mèdic d’alt nivell, protocols mèdics per a un sistema que et pagui els comptes. Vaig dir: «Això m’ho puc emportar a Colòmbia, però crec que no soc el sistema». Nois, en temps rècord… Vam muntar primer la unitat de cures intermèdies neonatals en aquest hospital. I, alerta, en aquest hospital naixien la meitat dels nens de la ciutat. És a dir, sabíem que, si fèiem alguna cosa allà, crearíem un impacte. En el moment que vam muntar la unitat de cures intermèdies, la vam passar a intensius. Però ens vam trobar amb el pitjor del problema. El 66 % dels nens que arribaven aquí no eren part del sistema general de salut a Colòmbia. I aquí va ser quan vaig dir: «Haig de convertir-me en el sistema».

Vostès no s’imaginen el que és asseure’s a treballar amb els metges, tenir els números i que m’hagin dit: «Cata, el cost mitjà ponderat de salvar un nen no supera els 200 euros». En aquest moment eren 450.000 pesos colombians. I vaig dir: «Això sí ho puc aconseguir». Ara, us explico això perquè és divertit. Resulta que anava a sopar a cases d’amics i la gent deia: «Ah, Cata, com tens el cor? Enterrar un fill és molt dur». I jo: «Sí, sí, però quants fills tens tu?». «Dos». «Cada fill teu en salvarà un de meu». Al cap de sis mesos ja ningú em volia convidar enlloc, però a mi no m’importava. Jo caminava al carrer i la gent saltava a l’altra vorera perquè és clar… Però els diners ni tan sols anava per a mi. I, quan tu fas consecució de recursos per a les altres persones, hi ha un goig interior molt gran, perquè saps que et pot funcionar. I vam començar a salvar nens, salvar nens, salvar nens. Els primers sis, set anys, vam fer baixar la mortalitat infantil total de la ciutat en un 81 %. Vam salvar més de 4.460 nens. Se me’n van morir 57, perquè el vaig contar un per un, i jo sé que són els que em protegeixen i caminen amb mi treballant, no en tinc dubte, liderats per Juanfe. I aquí vam començar. Després vam muntar una clínica, un centre mèdic perquè aquests pacients tinguessin un seguiment, tinguessin vacunació, creixement i desenvolupament, les seves mares poguessin tenir una atenció també mèdica. I vam començar també a treballar amb nens que es deien els nens IRA i EDA: infecció respiratòria aguda, malaltia diarreica aguda, que era a més producte de la desnutrició.

Vam treballar amb més de 21.000 nens, traient de la desnutrició crònica severa a nens sans. I en aquest centre vam atendre 204.000 pacients. Sols, sense política pública, amb èxit. Amics, no ens va costar més d’un milió de dòlars aquest impacte. I vam tenir moltíssim èxit en una cosa que us vull ensenyar, al Pareto. Hi ha una quantitat d’entitats sense ànim de lucre en el món que fan feina de 80, esforç de 80, diners de 80, per guanyar un 20 d’impacte. Jo vaig dir: «Això no ha de funcionar així». Per això, els conceptes empresarials de diners de 20, equip de 20, esforços de 20… És clar que els esforços semblen mil, però no. Per generar un 80 d’impacte. I això va ser el que vam fer. I fixa’t en una cosa. Vam començar a tenir en això. Però després deia: «No estem fent la feina, perquè no estem anant a l’arrel del problema. Estem salvant nens, però realment li estem tapant la boca a un volcà. Al final la lava va per a un altre costat». I vam dir: «Anem a l’etapa anterior. Per què venen així? Les seves mares. Qui són les seves mares? Jovenetes. Nenes. És això». Llavors, fixeu-vos, per això cal tenir humilitat. Teníem èxit d’una banda, i quan vam dir: «Molt bé, erradicarem pobresa en mares adolescents que venen de la misèria, de la pobresa extrema», va començar a fracassar Cata Escobar.

Jo soc de les persones que diuen que el fracàs no és oposat a l’èxit. És el pas anterior. Perquè, malgrat fracassar en el model, no hi havia manera que les tragués de la pobresa. Plovia i en no venia cap a classe. Deia: «Què és el que passa?». I vaig aprendre diverses coses. Primer, quan es treballa per la humanitat no és darrere de l’escriptori, és a dins, a les comunitats i als barris. Els meus diàlegs amb les persones. I us explico una cosa. L’única manera per entrar a les comunitats a Cartagena és a les 06.30 o 07.00, perquè els que estan delinquint estan adormits, perquè estaven delinquint el dia anterior a la nit. Jo entro a aquesta hora. És on em sento segura, encara que la comunitat em protegeix, m’acull perquè em coneix de fa molts anys. Però començo a assabentar-me de com treballa la gent, per què pensen com pensen, per què prenen les decisions que prenen. I vaig començar realment a treure aquest model, perquè ve de l’ànima i de la construcció de les mateixes persones. Kevin, vaig fracassar al principi. Era un assaig, error, assaig, error, assaig, error. Tota la part mèdica la vam deixar fa deu anys perquè ja la ciutat i el Govern va començar, diguem, a tenir el seu dinamisme. I avui dia, Kevin, ens dediquem a erradicar pobresa en mares adolescents, i és un model d’èxit, està replicat en diversos països, ha estat premiat. Literalment no dormo i no descanso fins que no digui: «una més, una altra més, una altra més, una altra més, una altra més…». I així portem 288.000 persones. Però haig de dir una cosa. Em sento orgullosa de ser la cap o la líder de 193 persones amb les quals treballo. Me n’enorgulleixo i soc molt feliç. Kevin, Gràcies.

María. Hola, Cata, encantada. Em dic María. Primer, et volia dir gràcies per tot el que fas. M’estàs commovent un munt i tot el que ens has donat a veure, que fas tant, tant, de debò, per a aquestes dones… M’agradaria saber què és el que elles t’han ensenyat a tu.

Catalina Escobar. Fixa’t que al principi, quan vam començar aquest projecte d’erradicar pobresa en mares adolescents, jo creia que per haver assistit a la universitat, tenir títols, podria tenir les grans idees perquè elles aprenguessin. Doncs la veritat és que és tot el contrari. Elles t’ensenyen diverses coses. Primer, a ser feliç amb poc. I t’explicaré una anècdota, fixa’t. A Colòmbia, l’arròs amb pollastre és un plat que es menja a qualsevol llar. Hi havia una noia… És clar, jo donant la benvinguda als nous grups. Hi ha una noia que em va dir: «Mama Cata, quin és el teu anhel més gram?». I li vaig dir: «Doncs el meu amor, en realitat tractar de tocar la vida a les persones en la mesura del possible. I tu?». I em va dir: «Fa molts anys que no faig un àpat calent. M’encantaria menjar un arròs amb pollastre». L’endemà li vaig dir a l’equip: «Fem la festivitat de l’arròs amb pollastre» i ho vam celebrar amb ella. És ínfim. Quan et diuen: «No menjo un arròs amb pollastre». Llavors t’adones que has de gaudir de les petites coses. Pots gaudir també d’estar amb una bona amistat. Donem per descomptat una quantitat de coses. Elles m’han ensenyat a gaudir de la vida. Una altra lliçó que m’han ensenyat: a somriure més enmig de la tristesa. Elles… Tu les veus i són… Els agrada ballar. Els agrada cantar. I s’acaben d’eixugar les llàgrimes, d’acord? Van estar en una teràpia, una teràpia de grup. I surten, es renten, es renoven en el seu esperit i estan llestes per ballar, per somriure, per tenir una millor actitud. Una altra cosa que m’han ensenyat elles: l’amor incondicional. Perquè… Les estimo tant… Em posaré a plorar una altra vegada. Les estimo tant. No sé què més dir.

T’explicaré… T’explicaré una altra anècdota perquè és, com a solc jo dir… Fa un parell d’anys, ens en vam anar amb uns amics de «brunch» a un hotel, i érem a l’hotel i tal i m’atén una gran noia i em diu: «Vol un altre suc de taronja?». «No, moltes gràcies». «Vol una miqueta més de cafè?». «No, reina, moltes gràcies». Quan després diu: «Mama Cata, que si vols una mica més de cafè»… Jo salto. Quina alegria! I li dic: «Qui ets tu, reina?». I em diu: «Mama Cata, jo vaig entrar a la Juanfe el 2004». I jo: «Vaja, el 2004, on encara ni el model funcionava». I em va dir: «Recorda que jo vaig entrar amb 11 anys, abusada sexualment per un veí?». I jo: «Ja me’n recordo d’ella». Em va dir: «Em va ensenyar una cosa. Primer, a valer-me per mi mateixa. Segon, a tenir un propòsit. I el meu propòsit era i és ser una dona que no volia ser victimitzada, que volia fer servir la meva història per poder-la explicar als altres amb valor i amb enteresa». Òbviament érem tots a la taula… «I aquesta dona d’on ha aparegut?». I aquí vaig saber, home, que cal tocar-li la vida a la gent. Bé, te la trobes 15 o 17 anys després, o 20 anys després, i dius: «Va funcionar. Està funcionant». Per això, María, intento cada nit ficar-me al llit a dormir… Bé, a més, poso el cap al coixí… I l’endemà estic pensant: «Quins idees? Quines són les millors idees que puc tenir per ensenyar-les-hi?». I al final són elles les que tenen les idees, me les transmeten a mi, perquè són elles les que diuen: «No he superat tal». Llavors, què hem de fer perquè ella superi aquest dolor? Ens qüestionen. Que meravellós que és aprendre cada dia i que se’ns qüestioni com podem fer-ho millor. I María, mira, nosaltres no tenim la veritat absoluta. Nosaltres aprenem com a equip, sempre, a posar la millor versió de nosaltres. Elles ens hi obliguen. Com puc jo, com a professional, ser la millor versió de mi mateixa? I al final, saps què passa? La teva ànima s’expandeix. La teva ànima somriu. La teva ànima és una llum. Jo no em crec el glamur del meu càrrec. Al contrari, jo soc una servidora. Jo visc per a servir. Diu el gran curs de miracles que venim a fer tres coses al món: a aprendre, a estimar i a ser feliços. I jo li poso una quarta: a fer el bé.

I la compassió és el mitjà més fantàstic i immediat perquè et porti per aquesta via de servir a la humanitat. M’han ensenyat una altra cosa que és una lliçó per a tots al final. Ser generosos. El que és generós no pateix. El que no és generós, s’aferra i pateix. S’aferra massa. Que si li treuen alguna cosa… No, el que és generós no pateix. Al contrari. Jo visc molt despresa. Cuido, òbviament, les meves coses, no és que vagi com boja perdent-ho tot, però una persona generosa és una persona que transita pel món lleugera, amb somriure, amb alegria, amb propòsit. Elles són les meves mestres. I a més m’han ensenyat a cuidar-me a mi mateixa. Perquè, quan una persona té problemes o malalties mentals, també és un mirall per a mi que haig de cuidar-me. Nois, fer dieta no és deixar de menjar gelat o xocolata, és veure a quines converses entro, amb qui em relaciono, amb qui m’envolto, si m’aporten a la vida. Moltes de les malalties mentals venen d’enverinar-nos, de certa manera de les xarxes socials, de comparar-nos amb els altres. «Per què no puc tenir aquest cos? Per què no puc tenir…?». Saps? Llavors, si nosaltres aconseguim transitar nets i transitar amb amor, podem passar d’aquesta riba a l’altra invictes. M’han ensenyat la humilitat, María. Quan jo vaig a les comunitats és molt dur el que es veu aquí. És molt fort el que es veu aquí. I t’han d’aterrar tot el temps, perquè, encara que la Juanfe té magnífics resultats a escala mundial, el qual cosa deia, no ens podem creure el glamur de la fama. Perquè sé d’on venen elles i sé a més els fracassos que jo he tingut. Cal guardar humilitat. Una altra cosa m’han ensenyat elles. L’excel·lència. Treballar sota l’excel·lència. Perquè venen uns recursos de donants, venen empreses, venen governs a fer una aposta a la Juanfe. I són elles les que et diuen «fes-ho tan bé com sigui possible» sota la premissa de l’excel·lència. Perquè és la manera on les fas tirar endavant més ràpid. Elles són un mirall permanent per a nosaltres. I no ho dic només jo. El meu equip. Aquests són els diàlegs que tenim en l’equip. Com elles ens exigeixen a ser millors sota el concepte de l’excel·lència.

Alejandra. Hola, Cata. El meu nom és Alejandra i em sembla un projecte increïble, de debò, però entenc que ha de ser difícil de dur a terme i m’agradaria preguntar-te com… Tens una manera especial de treballar o com ho fas?

Catalina. Alejandra, t’explicaré una cosa que t’aterrirà. La gent pensa que el pitjor del problema és estar embarassat i ser pobre. No. Començant el 2023 vam fer l’estudi de la nostra línia base de mitjana per a Cartagena i Medellín, que és la nostra intervenció a Colòmbia. El 56 % de les nostres nenes es volien suïcidar. I quan una nena intenta suïcidar-se de 12, 13 o 14 anys, hem fracassat tots com a societat, perquè no hem fet prou feina per poder atendre-la i poder intervenir i fer una oferta d’amor i de benestar. Així les rebem, Alejandra. I entren al que és el model, que dura dos anys. La primera fase dura sis mesos, que és la més forta, la més dolorosa, la més dura, perquè és on cal drenar la seva ànima, si és que venen abusades sexualment. Venen amb ideació i intents suïcides, i no perquè tenen antecedents químicodepressius, sinó que és producte de la violència i del desemparament, de l’abandó. I hem de treballar aquestes ànimes en l’amor propi, en el seu projecte de vida, a fer-se respectar com a dones. Molta gent parla de l’empoderament de la dona. Corre i empodera’t. És dificilíssim. Per això el model és superfonamental, perquè empoderar una dona significa donar-li unes eines molt efectives però d’autorreconeixement. I no és de victimitzar-se, és d’autovaloració.Vostès no han conegut la quantitat de persones al món que poden tenir molts diners i poder, però alhora amb l’ànima trencada? Jo prefereixo gent que tingui moltes vegades l’escassetat econòmica, però que sigui rica de cor. I això és el que fem nosaltres, donar-los aquest poder amb unes eines que siguin per a elles efectives. Això ho fem al primer semestre la major part del temps, i després comencem en aquest semestre a treballar tota l’estructura tècnica. Perquè també hem de donar-los algunes eines tècniques perquè tinguin autonomia econòmica. Es graduen d’aquest primer semestre. Això és el que nosaltres en diem les victòries primerenques. Els fem una graduació, una cerimònia, perquè mai s’han graduat de res. Mai han tingut un reconeixement. Es graduen i després entren en una segona gran fase que dura un any. I aquí és on comencem a treballar molt fort totes les capacitats tècniques. Desenvolupem unes carreres tècniques d’acord amb el que ens demana la ciutat. No ens inventem una altra cosa diferent del que demana la ciutat en matèria de demanda i oferta en el mercat laboral. Però seguim transversalment tota aquesta part emocional i psicosocial. Finalitzen aquest any i aquí hi ha una graduació amb toga i birret, perquè a més estan certificades per treballar.

I després arriba l’última fase, que és el Centre d’Ocupació i Oportunitats, perquè hem de complir una promesa de valor, i és passar-les de la pobresa extrema a la classe mitjana, i només ho fem a través de l’ocupació formal. Amics, a Colòmbia, el 58 % és ocupació informal. No és possible. I nosaltres tenim la vacuna contra la pobresa, perquè les passem de la pobresa extrema a la dignitat en dos anys, i quan les entrem a les ocupacions formals ja comencen de manera digna i meravellosa a guanyar els seus propis diners per sostenir-se. Però això no para aquí, Alejandra. Tenim també la manera que les que vulguin continuar estudiant a la universitat… Tenim beques. Jo em sento molt orgullosa de poder dir que, així com tenim serventes en hotels que fa set anys que hi treballen, que els va bé, ja tenen casa seva, també tenim noies professionals, psicòlogues, administradores d’empreses, instrumentadores quirúrgiques. I quan tu les veus que venen… O me les trobo, perquè me les trobo a tot arreu. Em diuen: «Mama Cata». A mi em diuen «mama Cata» i jo ja com que tinc una autorrevolució d’amor. Em diuen: «Ja tinc casa pròpia. Ja tinc una moto per a mi». Vostès què creuen que sento jo? Soc la mare de moltes dones. Però els dic una cosa que també em fa molt feliç. Quan tu tens una idea i la idea et funciona i pots mesurar-ne l’impacte, l’única cosa que vols és que es repliqui en una quantitat de països, en una quantitat de poblacions, perquè aquest model els dona potser l’única oportunitat que elles reben a la vida. I t’he de dir una cosa, Alejandra. Nosaltres som proveïdors de benestar per a elles. Els paguem el transport, els paguem l’alimentació, els paguem la capacitació. I pot arribar el divendres i s’entristeixen, perquè saben que el cap de setmana no menjaran. Quan venen les vacances, s’entristeixen, perquè saben que la Juanfe és la seva llar, i han d’anar a aquest entorn agressiu i terriblement nociu. Però això serà part del pla. Nosaltres no tenim llars de pas. No, elles venen cada dia com si anessin al col·legi. Enguany, el nostre impacte serà de 9.900 persones a Cartagena i a Medellín. A més, treballem amb la població femenina, dones víctimes de l’èxode veneçolà. Imagina’t. Però majors, de 22 a 44 anys. Nois, imagineu-vos l’alegria que és el model de la Juanfe per a mares adolescents, que trenca cicles de pobresa, al servei d’altres dones. Llavors, Alejandra, el model és un model que serveix no només per a l’embaràs adolescent i les noies en extrema pobresa, sinó que funciona de manera àmplia per a una altra mena de dones.

Judith. Hola, Catalina. Em dic Judith. Et volia preguntar que, en fer aquest model del qual ens parles, quines van ser les realitats que vas trobar.

Catalina Escobar. Bé, Judith, fa poc em van fer una entrevista i em van dir: «Què és el més fort que has vist tu, Cata?». I vaig dir: «Si tu vols ser una persona en desgràcia a Colòmbia, has de néixer nena i pobra. Si vols anar pitjor, afro. Però, si vols anar encara pitjor, indígena. Aquí sí que no hi ha cap oportunitat». El primer que t’haig de dir és que la realitat de les dones del món en aquestes condicions, no només les colombianes, ha estat primer d’abandó. La societat les ha exclòs. La violència és imperant. La fam. Et parlaré una mica de les condicions de les dones del món i específicament a Colòmbia. Colòmbia, avui, és el segon país, després de Mèxic, a l’OCDE de major índex d’embaràs en adolescents. Colòmbia, avui, té la taxa de mortalitat infantil més alta als països de l’OCDE, i el segon nefast lloc de major índex de violència en contra de la dona. I és que, nois, som el 51 % del total de la població global. Cap país serà sostenible si deixem la meitat de la població enrere, conformada per dones i nenes. Això és una estadística global. Quan una nena cursa un any addicional a secundària, els seus ingressos futurs s’incrementen d’un 15 a un 25 %. Quan una nena s’educa, tindrà cada vegada menys fills i serà més responsable sobre la seva sexualitat. Perquè aquest és un altre tema. Trobem en aquestes comunitats una problemàtica molt greu. Promiscuïtat. Trobem una altra estadística molt dura, i és mentre les dones som el 40 % de la força laboral del món, només posseïm l’1 % de les empreses en l’àmbit global. Perquè les dones som una fitxa clau de canvi. I t’ho dic de debò. Manegem millor els consensos. Moltes vegades som criticades per ser «bossy», però en realitat som dones que tenim més sensibilitat. Quan una dona treballa, injecta el 90 % dels seus ingressos a la seva llar i a la seva comunitat, versus el 32 % dels homes. Hi ha una quantitat d’estadístiques globals que ens ajuden a entendre que com més inverteixes en la dona tens més desenvolupament social sostenible. Imagina’t que jo soc una feminista amorosa. Hem d’integrar els homes, la comunitat LGTBIQ+, a la conversa. Nosaltres tenim una història que no ha permès que evolucionem més ràpid, però no importa. Som aquí per a avançar en un ecosistema on tots pertanyem. Ningú pot ser exclòs.

El meu fill gran, de 26 anys, una vegada em va dir: «Fixa’t, mama, jo respecto infinitament les dones, però com és d’increïble? Quan un vol fer-li la cort a una dona, li obre la porta del cotxe. Pots convidar-la a sopar». Ei, no perdem això. No perdem aquests bons costums de cavaller, saps? Però sí que podem ser dones tendres i alhora tenir veu. Podem ser contundents i alhora acariciar. No oblidem el nostre costat femení, com també tenim el nostre costat masculí. Tu pots veure una Cata Escobar absolutament amb caràcter, liderant uns temes supremament delicats al meu país, i alhora una dona que abraça, que comprèn, perquè no podem perdre la compassió, Judith. El dia que perdem això, perdrem la nostra humanitat. El feminisme ha estat bo, però no hem pogut arribar ni avançar a la velocitat que volem, perquè a vegades entre nosaltres no som solidàries. Hi ha enveges. I nosaltres hem d’aprendre a somriure més i a elevar l’argument, sense haver d’usar la violència o destruir els carrers per tenir la nostra pròpia veu. Jo he marxat. Jo he marxat diverses vegades a Colòmbia i als Estats Units, elevant la meva veu, però sobretot elevant el meu argument. Els veritables canvis socials que envolten aquests temes…

És a través del consens com podem treballar les polítiques públiques, com portem a la taula un coneixement més gran i valuós. Mai veuràs la Cata destrossant els béns públics. Que això es desvirtua. Vull explicar-vos una cosa molt divertida que em va dir un dels meus fills. Em va dir: «Mama, encara sort que no ets afganesa, perquè ja t’haurien afusellat i t’haguéssim perdut». I li vaig dir: «Rei meu, ens falta molt per avançar. La pandèmia ens va fer perdre l’impuls que havíem guanyat». I t’explicaré una cosa. Això ho va dir la gran Gloria Steinem, una líder feminista meravellosa americana. Va dir… Perquè tot es pot mesurar. Si les dones americanes dels Estats Units guanyessin exactament igual que els homes en càrrecs idèntics, estaríeu guanyant 400 bilions de dòlars. S’injecta a l’economia. D’aquest nivell és. Llavors… Judith, bonica, hem d’aprendre a generar consensos per igual. Veig nois aquí que els agraeixo immensament que m’escoltin. La maduresa ve a tombar els estereotips, a trencar els paradigmes, a respectar les dones pel que són i valorar-les pel que són. O pel que som. Fixeu-vos en una cosa. Com a humanitat, hem comès molts errors i tenim un inconscient col·lectiu que és dificilíssim. Quan un pare li diu a la filla: «És que el futbol és per als homes». O «les noies van a la cuina». O «calladeta estàs més maca». O «no cridis tant». I resulta que no és cridar, és donar els nostres arguments. I això cal tombar-ho. Les nostres mares també eren masclistes. També ens deien «els nois al carrer, les nenes a casa». No. En realitat tots convivim en la mateixa naturalesa. El respecte, l’amor és fonamental.

Zoe. Hola, Cata. Em dic Zoe. Hem vist que has estat treballant amb moltes dones i que has escoltat i has vist que tenen moltes històries inspiradores. Ens en podries explicar alguna?

Catalina Escobar. Zoe, t’imagines 23 anys? Te n’explicaré de dues. Una es diu Gina. Gina va ser abusada sexualment pel seu pare durant sis anys. Va arribar amb diversos intents suïcides a la Juanfe. I ella va entendre que era la seva única oportunitat per complir els seus somnis. No sols va ser una alumna excel·lent. Avui dia és advocada. I és una gran litigant a favor dels drets de les dones. Digue’m quin orgull. Te n’explicaré d’una altra que es diu Daniela. Aquesta per a mi és duríssima. La Daniela ve del Chocó. El Chocó és una població supremament pobra del Pacífic colombià. Ella ve perquè havia de ser reclutada per la guerrilla de les FARC. S’escapa amb el seu germà i se’n van a una xalupa. Una xalupa és una barqueta, que va del Pacífic a Cartagena. Arriba a Cartagena, se’n van a casa d’una tia i al cap d’una setmana la tia la fa fora i li diu: «Tu ets una càrrega molt gran». Perquè, pobríssima, ella sap que ella està embarassada. El seu germà decideix tornar al Chocó, perquè, és clar, aquella necessitat tan horrible, amb fam… La seva tia la fa fora de casa i comença a dormir al carrer. I la Dani es diu a si mateixa: «Jo no puc sobreviure així. Jo no puc portar una criatura en aquestes condicions». Tu saps el que és caminar als barris a Cartagena a les dues del matí? Et maten. Llavors ella buscava. Sortia a les dues del matí i buscava que algú pogués matar-la, perquè ella no volia sobreviure. I, com que no ho aconseguia, s’abalança a un taxi perquè l’atropellés. I pensar que aquest era l’àngel. El taxi va parar. La va recollir i li va dir: «Aquesta nit dorms a casa». I a l’altre dia la va deixar a la porta de la Juanfe. Li va dir: «Aquest és el teu lloc». A Cartagena se’ns presenten 1.600 joves per a 150 contingents. Què vol dir això? Que volem les més pobres, les més vulnerables, però les que sabem que ho poden aprofitar. Entren en uns processos bastant forts. La Dani va entrar. La Dani va entrar. Arribo jo a Cartagena… Perquè jo visc a Bogotà. Arribo a Cartagena i arribo a conèixer el primer grup de joves. Cada sis mesos entren grups. I de sobte torno a la meva oficina i em diu una persona del meu equip: «Vull que coneguis una persona en particular». I em presenten la Danielita. La Danielita, seca, seca, seca. I em diu el meu equip: «Viu al carrer». Gairebé em moro. Gairebé em moro. Encara que la Juanfe no destina recursos per a temes de lloguers, de… Vaig dir: «Ho pago jo. Jo ho pago». Li vam fer un «shower» a l’equip. Li vam comprar olles, la vam ajudar a arrencar.

Va ser la millor alumna. Jo li vaig dir: «Dani, mira que som aquí per a tu». Ella va dir: «Tu mai te’n penediràs. Mai et penediràs de Daniela». La Dani va ser alumna distingida. Va ser la millor. Es va graduar. Va entrar a treballar. Li vam fer complir la promesa de valor. Primera ocupació formal. Entra a treballar en una cadena de restaurants de pollastres fregits. Dura set anys. Sol·licita entrar a la carrera d’Administració d’Empreses. I m’escriu un dia, em diu: «Mama Cata, me’n vull anar al Canadà a estudiar anglès, perquè jo sé que si tinc l’anglès, em pagaran millor». Ho tenia clar. Fa sis mesos, set mesos, es gradua d’administradora d’empreses. M’envia un vídeo preciós i em diu: «Soc ciutadana canadenca. Estic treballant. Ja m’he graduat com a administradora d’empreses». Aquestes són les històries que dic jo: «Em puc aixecar cada dia feliç, amb entusiasme». Però també t’haig de dir, Zoe, que la majoria de les joves tenen superbones històries d’èxit, però també n’hem perdut d’altres. I te’n parlaré d’una també. La Melissa, de Medellín, una noia que als 12 anys ja era habitant dek carrer, consumia drogues, havia tingut dos avortaments i pren la decisió de quedar embarassada i de retenir un tercer embaràs. Addicta. Arriba la Juanfe. Me la presenten. Jo soc de les que treballo casos molt particulars i me’ls apropio. Comença a treballar amb nosaltres i ella veu una gran oportunitat. Passa tots els cicles. Els dos anys de la Juanfe, els passa neta. En el moment que comença a fer les pràctiques empresarials, venen els seus caps i ens diuen: «Hem de fer fora Melissa». Perquè la veuen consumint, raspant maó i ingerint. La vaig perdre. Ella va dir: «Torno a l’inframon». La vaig perdre. La vaig perdre. És important explicar les històries belles, però també les històries dures, perquè és la realitat de les dones i nenes del món. Gràcies, Zoe.

Julia. Hola, Cata. Em dic Julia i volia dir-te que t’admiro molt i la teva història. I volia fer-te una pregunta: a més del teu fill, en què t’has inspirat i per què?

Catalina. Julia, no és casualitat que tu em facis aquesta pregunta. Tinc dos grans líders que m’inspiren. El primer, un home. Es diu Martin Luther King. Només he vist les seves pel·lícules, he llegit els seus llibres. Però ell té una frase que diu: «Morirem el dia en què callem davant les coses que importen». Julia, jo no només dirigeixo la Juanfe, jo haig de liderar. Jo no puc ser còmplice del que veig. Jo no tinc cap problema a parar-me amb fortalesa a defensar els nens, el dret de les dones, i ell m’ha ensenyat això, a no témer i a dir les coses amb educació, amb fermesa, amb arguments, però també amb amor. I la segona persona es diu Pat Mitchell. La Pat és la meva mentora. És la sort més gran que he tingut. Està entre les 50 dones més importants dels Estats Units. Una gran periodista. Ha guanyat un munt d’Emmy Awards. Va ser la primera dona president de la cadena pública PBS. Però el més important de la Pat és la manera com les dones hem de transitar per influir en altres dones. M’ha ensenyat mentoria, m’ha ensenyat a elevar la meva estructura, m’ha ensenyat a ser molt amorosa, però sobretot m’ha ensenyat a tenir determinació. I això tot es pot barrejar al final. Perquè, saps?, a fora ens estan esperant. A fora, a la meva feina, m’estan esperant. Com puc arribar millor, més encertada i més amorosa?

Elisabeth. Hola, Cata. Em dic Elisabeth. Encantada. Quin missatge d’esperança o motivació diries a les persones que volen seguir el teu exemple i que volen dedicar la seva vida a ajudar els altres?

Catalina Escobar. A més, ets jove. Estic llesta per explicar-te tantes coses… Però jo crec que un missatge fonamental en això és… No espereu que us passi una tragèdia per passar a l’acció. No heu d’esperar. Vosaltres podeu tenir moltes eines avui, ja, en aquest moment, per treballar pels altres. Tingues compassió. Si estàs en un aeroport i hi ha una noia netejant el lavabo, parla-li, saluda-la, pregunta-li com està, si té fills. Ningú les determina. Si vas pel carrer i veus un escombrariaire… «Bon dia». «Bona tarda». Marques una diferència increïble. Si vas en cotxe, no et salits l’estop. Pots fer petites accions ètiques. El dia que estiguis treballant, paga-li bé a la gent. Tracta-la bé. És que les grans coses són aquestes, són les petites. Somriu a la persona que et despatxa, la persona que hi ha a la caixa registradora. Saluda-la amb amor. Digue-li: «Com estàs avui?». Tu no saps què passa en l’ànima d’aquesta persona en aquest moment. No saps si està passant per un mal moment, i és possible que quan aquesta persona arribi a casa digui: «Hi ha hagut algú que m’ha somrigut i no he passat desapercebuda». És l’única cosa. I de resta tracteu de fer el bé als altres, però tingueu també, com dic jo, la determinació de aturar-vos davant de les injustícies socials i tenir veu. Quedar-se callat no val. Pots fer-ho bé així, jove, o ho pots fer al llarg de la teva vida. Bé, vull fer-vos un agraïment molt especial, primer per escoltar-me i segon per entrar en aquest món, que l’he tingut durant 23 anys. Sé que us he portat en un viatge emocional. No em disculpo per això, però sé que a partir d’avui en alguna cosa us hauré canviat la vida. Gràcies pel vostre afecte. Gràcies pel vostre cor. Gràcies pel vostre temps.