Els tres principis universals de la química

Deborah García Bello. Hola, soc la Deborah García Bello. Soc química, també soc escriptora, divulgadora científica, que és com em guanyo la vida. Pertanyo a un grup d’investigació que es diu grup REACT, de Reactivitat Química i Fotoreactivitat, que pertany al Centre Interdisciplinari de Química i Biologia, el CICA, de la Universidade da Coruña. I allà investigo ciència de materials, en concret, els materials que s’utilitzen en art, en art contemporani. Estudio coses com, per exemple, com l’evolució de la ciència ha influït en el desenvolupament de l’art i viceversa. Alguns materials en concret s’han condicionat els uns als altres, des d’aliatges, formigons, pigments, pintures, tota aquesta mena de coses. I la part més original, o més única, del meu camp d’investigació és que estudio una cosa que es diu semiòtica, que és què signifiquen o què simbolitzen els materials que utilitzen els artistes.

Perquè els artistes contemporanis, quan ens volen donar algun missatge, a vegades ho fan a través dels materials que utilitzen. No significa el mateix un formigó que un aliatge de bronze o un aliatge que sigui un acer, o que utilitzin una pintura o un pigment o un altre. Aquí jo intento llegir la poètica que hi ha en aquests materials. Soc com soc, sobretot, per la família on em vaig criar, com gairebé tots nosaltres. Les persones que més han influït en la meva vida jo crec que van ser els meus pares, són els meus pares, i no perquè es dediquin a la ciència o a l’art, no tenen cap vincle professional, i gairebé de cap mena, amb la ciència ni amb l’art, però m’han ensenyat l’important. La meva mare ha estat gairebé tota la seva vida professional, ha treballat com a dependenta i com a aparadorista a botigues de roba, i el meu pare ha treballat gairebé tota la seva vida al sector de l’automòbil, com a fabricant de rodes. I el que he après d’ells és estimar la professió que tinguis, encara que t’hagi tocat amb sort. És a dir, que sempre sentis passió per les coses que fas, i és una cosa que no em van dir, ho vaig aprendre de veure’ls com eren, perquè sí que és cert que ells valoraven moltíssim la seva feina i intentaven ser molt bons en el que feien i s’ho prenien seriosament i respectaven moltíssim la seva professió.

I després hi ha una altra cosa que sí que crec que va influir en mi perquè m’interessés en l’art, que és una cosa que fèiem a casa generalment els diumenges a la tarda, que era fer manualitats. No en diré art perquè eren manualitats. Anàvem a la botiga de manualitats del barri i d’allà la meva mare comprava: “Provem com és la pintura acrílica”, comprava acrílics, el típic pot de pintura La Pajarita o pintures al tremp i utilitzàvem diferents suports, perquè no és el mateix pintar amb un material o amb un altre. Un altre dia, per exemple, va comprar un estoig d’aquarel·les, i l’aquarel·la necessita un paper diferent perquè és una pintura que porta moltíssima aigua i, simplement ho provàvem. I, encara que m’agradava molt fer tot això, sí que és cert que el meu germà passava el seu temps d’oci dibuixant, i jo passava el meu temps d’oci escrivint, que és una altra de les coses que més m’agrada fer. Ho escrivia tot, se m’acudia un relat i l’havia d’escriure, o una reflexió, i ja l’escrivia, sent jo petita, que són reflexions que, bé, però les havia de deixar per escrit. I vaig començar a llegir moltíssima poesia gràcies també als meus professors de l’escola, que em van anar orientant segons els meus gustos, quins poetes podia llegir.

Doncs sí que vaig anar molt per aquest camí i creia que hauria d’acabar estudiant alguna cosa relacionada amb això. És a dir, la meva idea era: “Hauré d’estudiar Filologia Hispànica, que deu ser el que estudien els escriptors, no ho sé”. Hi va haver un temps en què em debatia entre estudiar Filosofia o Filologia Hispànica, amb qualsevol de les dues segur que era feliç. Fins que va aparèixer a la meva vida la química. No per primer cop, sinó quan va aparèixer un professor en concret, que va ser un professor que es diu Joselu Sanz, que actualment també és amic i que és químic, i feia classe de totes les ciències, com fem els químics en general, que fem classe, una mica de tot. Però a mi m’agradava especialment quan feia les classes de química, perquè ell utilitzava la química per fer aquestes descripcions precises de la realitat. Perquè la química, al final, igual que la ciència en general, és una forma de descriure el món amb les seves pròpies regles, amb un prisma característic, però és una forma de descriure el món, i la química donava el nom concret de totes les coses que passaven.

És una forma de descriure el món que és precisa, que és elegant, que és bella, i em va fascinar. I vaig dir: “Tal com ho explica ell, jo ho he d’explicar al món”. I vaig prendre la decisió: “He d’aprendre de química tot el possible per després explicar-ho a la resta”. Aleshores, bé, per això també vaig pensar: “Si estudio això, hauré d’acabar sent professora, que és la forma lògica de compartir això amb la resta”. Al final, sí que vaig ser professora durant molts anys, i la vida em va portar a la divulgació científica, que no hi té res a veure, però no deixa de compartir aquesta part nuclear que és compartir amb el món les coses que ens agraden. I després, amb el temps, la vida em va dur a dedicar-me a la divulgació i a la investigació. I, en part, va ser perquè vaig descobrir connexions entre diferents formes de coneixement de les quals jo no era conscient. I aquestes connexions són entre la ciència i l’art. I això va venir, sobretot, per influència del meu germà, d’en Cristian, perquè en Cristian va començar a estudiar Belles Arts. Entre en Cristian i jo hi ha poc de temps de diferència. Jo soc del 1984 i ell és del 1986, i sempre vam ser millors amics, a més de germans, millors amics des de petits, i actualment també. Tenim una connexió molt especial i, aleshores, ho compartíem tot. Mentre els dos estàvem estudiant cadascun la seva carrera respectiva, ens anàvem explicant les coses. “He après això”, “I jo he après això”, i això, ens ho explicàvem absolutament tot. Aleshores, m’hi vaig començar a interessar perquè vaig començar a aprendre per primer cop una cosa sobre art. Va ser un món nou per a mi que em va obrir ell. Aleshores, em vaig començar a interessar més per anar a més exposicions i hi va haver una exposició que va ser clau per mi, que vaig veure amb en Cristian a la Corunya, que es va fer a la Fundació Barrié, de fet, que es deia ‘Sense títol’.

Era una exposició, sobretot art del segle XX, i l’obra que més em va cridar l’atenció des del punt de vista estètic, perquè era bellíssima, col·loquialment es diu la ‘Venus blava’, de Klein, que era una escultura, que era una Venus, és a dir, una part del cos d’una dona pintada amb una pintura blava espectacular, que em va cridar l’atenció perquè jo no tenia ni idea de quina tècnica era perquè semblava de vellut aquesta pintura, i eclipsava tot el que hi havia al voltant. Aleshores, vaig estar debatent amb en Cristian: “Com ho deu haver fet aquest artista?”, i em va dir: “Doncs crec que la pintura que va fer l’artista Yves Klein té una recepta secreta”. I jo vaig dir: “No hi ha cap recepta secreta per a un químic. Podem aconseguir la composició de tot”. I aleshores va ser quan vaig començar per primer cop a investigar les relacions entre la ciència i l’art. I ara, si em voleu començar a fer preguntes… Quan vulgueu.

Elena. Hola, Deborah, soc l’Elena, i ja que ets química, m’agradaria preguntar-te si tens cap record de la teva infància relacionat amb les olors.

Deborah García Bello. Hola, Elena. Doncs sí, tinc molts records relacionats amb les olors, no de la meva infància, sinó també de l’edat adulta, perquè, afortunadament, encara visc a la Corunya i la Corunya continua fent la mateixa olor. La Corunya és una ciutat envoltada de mar per complet, aleshores, el primer que sents quan ets allà és l’olor característica del mar, aquesta olor de mar. Hi ha un compost que, si hagués de dir: “Quina és la teva olor del mar?” és el sulfur de dimetil. És una de les olors principals, però en realitat n’hi ha moltes. Jo, per exemple, una de les olors característiques que té tota ciutat marítima… Més que una olor, és un sabor, però en realitat els sabors i les olors són una mica semblants, no? Aleshores, una de les coses que succeeixen a les ciutats de mar és que hi ha clorurs flotant a l’aire, el salnitre, el salnitre que se’ns enganxa a la pell, que s’enganxa als cabells i que els infla i els crespa. Doncs això també acaba a la nostra boca, als nostres llavis. Aquest sabor de sal, un sabor de clorur molt característic de les zones de mar. Per exemple, el fet que sigui una ciutat amb molta activitat portuària fa que hi hagi unes olors en concret.

Per exemple, quan vaig aprendre a anar en bici per anar per una zona que fos relativament segura, que no hi hagués trànsit, doncs anàvem els caps de setmana, que no hi havia gaire moviment, a un dels molls que hi ha a la ciutat, que no tenia activitat el cap de setmana. Aleshores, allà tenies la carretera per anar en bici. I, és clar, allà hi havia unes olors molt característiques que jo a vegades inspiro intensament perquè arribin a la finestra de casa meva. I és l’olor, per exemple, de les xarxes. Les xarxes amuntegades dels pescadors tenen una olor particular, fonamentalment de compostos que contenen nitrogen, amines, piridines, aquesta mena de compostos que tenen nitrogen a la seva composició. Aquest macerar de les xarxes desprèn aquestes olors característiques. Al final, la ciutat fa olor de combustibles, de gasoil. No només perquè tinguem una refineria, que té ja la seva olor característica, sinó pel trànsit rodat. Tots els camions que van i venen, els vaixells, etcètera, finalment, deixen aquesta olor barrejada amb tot aquest ambient mariner, el deixen flotant a l’aire. I, per exemple, sutges, que els podem percebre com aquest fum negre que taca el sostre o que et taca la mà quan fas així amb una espelma. I això té, a més de ser com pols, tenen també les seves pròpies olors, aquests residus de la combustió.

I això és una cosa que també està flotant a l’aire. I és especialment bonic perquè simbolitza la feina i, en realitat, d’allò que viu la major part de la gent de la meva ciutat. Hi ha molt de cautxú flotant a l’aire, al final, del trànsit rodat, de tots els camions i del trànsit en general. De fet, la pols, és a dir, encara que estigui en suspensió, és molt diferent d’unes ciutats a unes altres. No té res a veure la pols que hi ha a una ciutat com Madrid, que potser té més càrrega d’enderrocs i, per tant, de silicats, aluminosilicats, té una altra composició diferent, que una ciutat de mar, que té un altre tipus de pols. I no s’assembla la pols, per exemple, d’una ciutat a la d’un àmbit rural. Al final, al rural, si analitzes la pols, tenen més restes d’insectes, de fullaraca, és a dir, hi ha composicions diferents. Aleshores, em sembla especialment bonic d’entendre com és aquesta pàtina de pols o les olors de cada lloc perquè ens parlen de la seva història.

Carolina. Hola, Deborah, soc la Carolina. Has dit que et vas interessar per la química gràcies a un professor. Jo soc professora i, bé, a vegades em costa que els alumnes s’interessin per les ciències. I, bé, tens algun consell per a això?

Deborah García Bello. Hola, Carolina. Ho tenim difícil. Ho tenim difícil perquè la química es comença a ensenyar d’una forma que a mi em resulta difícil d’entendre com algú es pot acabar dedicant a la química. El primer contacte amb la química que recordem, perquè n’hi ha diversos, sí que és cert que es comença a explicar què és un àtom, què és una molècula, què és un element químic, comencem una mica per aquí, però s’explica d’una manera ràpida perquè no hi ha altre remei, i després és una cosa que no es queda a la memòria. És una cosa que es mesura, la cultura científica. Més de la meitat de la població, li preguntes què és un àtom, què és un element químic, inclús què és la química i, tot i que hagin passat l’educació secundària obligatòria, no saben contestar. Per tant, la informació no penetra. Però el que sí que recorda la major part de la gent és el suplici d’aprendre formulació perquè és un avorriment, perquè el primer cop que te l’ensenyen no entens què fas. Per això em sembla que el problema és… I això és una cosa que molts professors hem parlat mil cops, cal canviar el sistema educatiu, ja només en l’ordre en què s’ensenyen les coses, perquè no té sentit que estigueu gairebé un curs acadèmic estudiant una cosa que no sabeu gaire bé què és, uns símbols que us heu d’aprendre per ordre, per una cosa que es diu valències, gairebé com qui aprèn el credo, perquè, almenys abans, fins i tot el cantàvem.

“València u: liti, sodi, potassi, rubidi, cesi, amoni i plata”. Així és com ho vaig aprendre jo i no sabia què deia. Comencem per aquí i, aleshores, és lògic que acabeu detestant la química perquè penseu, com és natural, que només és això, estudiar valències i posar uns símbols com síl·labes. Intercanvies nombres, sumes i restes, si hi ha el prefix “hipo-“ i el sufix “-ós”, quina valència he d’agafar?, com si es resolgués un sudoku.

Bé, tot això, després, quan estudies Química dius: “Ah, tenia sentit, però no m’ho havien explicat”. Però, és clar, has de saber moltíssima química per entendre després per què cal fer aquests comptes i aquests nombres s’intercanvien. Per això em sembla que és començar la casa per la teulada. Per això dic… No tinc un gran consell perquè crec que hauria de canviar ja la base de com està organitzat el sistema educatiu per no espantar els xavals perquè, com és natural, ensenyant-ho així és molt difícil que us pugui agradar. I aleshores, igual que la resta de professors, fem el que podem, i crec que una de les coses que més funcionen és que se’ns noti que ens apassiona, perquè la passió sempre és contagiosa. Aleshores, crec que el que jo vaig poder aportar com a professora és precisament això, que a mi se’m nota, a mi em brillen els ulls quan parlo de química perquè em sembla la cosa més bonica del món. Aleshores, això, explicant gairebé qualsevol cosa, es veu. I a vegades és difícil perquè vull explicar una cosa que em sembla molt interessant perquè estem resolent un exercici i surt un compost en concret i dic: “El que és interessant d’aquest exercici és aquest compost, que us en podria explicar mil coses”…

És un exercici d’estequiometria, que has de fer uns càlculs que tenen el seu interès, però pot resultar tediós al principi. I el que és interessant d’aquest exercici és que surt, no ho sé, el diòxid de titani, doncs m’agradaria parlar-los del diòxid de titani perquè és molt interessant, perquè és fluorescent. Aleshores, converteix la llum ultraviolada en llum visible, per això és tan blanc, per això s’utilitza des de la pintura blanca fins per fabricar els filtres solars que duen les cremes, perquè absorbeixen ultraviolat. Coses així, que a vegades és per tenir cultura científica, lògicament, que tenim els professors, intentar compartir-la, però a vegades és gairebé buscar l’espai que ens deixa. Mentre estàs fent un ajust d’una reacció redox, dir: “Ah, doncs t’explicaré això del permanganat, que és ideal”, i aleshores intentem buscar els espais que ens va deixant el temari per explicar coses que realment ens apassionen.

I és molt difícil, però, per això, sempre que en tinc l’oportunitat, demano que s’escoltin els professors quan es dissenyen els plans educatius, els professors que estan fent classes i que realment són els que millor podem dir: “I si comencem per aquí? I si ho provem d’una altra manera?”. Potser és més interessant que tots els joves que acabin cursant no només l’ESO, sinó el batxillerat, que tinguin més cultura general de química i no perdre tant el temps perquè sàpiguen ajustar bé una reacció redox i calcular bé això, sinó que tinguin cultura i sensibilitat cap a la química.

Teresa. Hola, Deborah, soc la Teresa. En alguna ocasió has comentat en relació amb el Dia Internacional de la Nena i la Dona a la Ciència que el problema no es troba a l’hora de despertar vocació científica en nosaltres, en les nenes, ja que nosaltres ja en tenim, sinó que seria més després. Ens podries explicar una mica amb quin problema comptem?

Deborah García Bello. Gràcies, Teresa, per la pregunta, i m’agrada que, a més, hagis dit que les nenes i les noies no teniu problemes de vocació científica, i és una cosa amb què jo soc molt crítica sempre, perquè cal anar a les xifres, a les dades i, al final, si anem a les dades, hi ha més noies estudiant carreres científiques que nois. No tenim un problema de despertar vocacions, i en algunes carreres en concret som majoria, majoria aclaparadora. Per exemple, en Medicina hi ha més d’un 70% de dones. És, a més, una xifra que s’ha capgirat fa ja bastants anys. Però hi ha carreres com, per exemple, Medicina, la gran majoria, Biologia, majoria, Infermeria, majoria, Biotecnologia, majoria. Hi ha un munt de carreres, a Química també hi ha majoria de noies. Hi ha un munt de carreres de ciències en què som la majoria. A la majoria de carreres de ciències ho som. N’hi ha algunes, lògicament, en què no. Hi ha massa fixació en el fet que, potser, ara mateix, per exemple, hi ha poques noies estudiant Enginyeria Informàtica, oi? “Oh, tenim un problema, cal fer despertar a les nenes la vocació per aquesta carrera”. O en podria posar qualsevol altre exemple. I per què no es pensa al revés? Potser tenim un problema amb el fet que als nois ara no els interessi tant la Biologia o la Medicina, però sempre es posa el focus en les noies.

Sembla que les carreres que més estudien els homes són les més vàlides. Per continuar amb l’exemple d’Informàtica, podria ser Física o podria ser Matemàtiques, sembla que aquestes són les carreres del futur perquè les estudien els nois. I Medicina, Química, Biologia, ja no és una carrera de futur. Aleshores, sempre hi ha aquest menyspreu cap a tot el que es torna femení, i passa a les carreres i passa en tot. Les sabates de taló, per exemple, que moltes persones diuen: “Són un element de cosificació”. Les sabates de taló les van començar a utilitzar els homes com una qüestió d’estatus per manifestar el seu poder, perquè les primeres sabates de taló les utilitzaven per anar a cavall, per poder enganxar bé la sabata a l’esperó. I aleshores, tu, quan arribaves a un lloc amb les teves sabates de taló, la gent sabia que tenies cavalls i que, per tant, tenies poder. Aleshores, les dones vam agafar aquestes sabates com a símbol que nosaltres també volem aquest poder.

El pintallavis també és aquest símbol de poder. Vam agafar el pintallavis quan eren els homes, sobretot de la noblesa, els que es maquillaven. Nosaltres vam agafar aquest maquillatge per dir: “Nosaltres també podem, nosaltres també ens mereixem aquest poder”. I passa també amb les carreres que escollim, fins i tot amb el mateix color del feminisme, que és violeta. Aquest color violeta era un color que s’extreia d’un pigment concret que era molt valuós i que s’extreia d’uns mol·luscs, originalment, parlo de fa temps. S’extreia d’un mol·lusc, era molt difícil de produir i molt car, i aleshores només el podien utilitzar els nobles, els reis i potser un bisbe. I la resta el tenien prohibit perquè era el color que simbolitzava el poder i per això les dones el vam agafar com a símbol del feminisme, perquè representa el poder que anhelem. Dit això, què és el que ens trobem en el futur les dones que ens dediquem a la ciència?

Per això jo dic que no s’ha de posar tant el focus per despertar vocacions a les nenes perquè ja la tenen, sinó posar el focus en què passa quan ens fem adultes. I és cert que, quan ens fem adultes, desapareixem dels llocs de poder, per exemple, la major part dels llocs de poder estan ocupats per homes. En el camí de la ciència, per exemple, en l’activitat investigadora, quan fas la carrera investigadora, hi ha uns gràfics de tisora que analitzen quantes dones i homes hi ha al llarg de tota la carrera, des que comences a estudiar fins que fas un doctorat, que és habitual. Si vols ser investigador, estudies una carrera de ciències, després fas un doctorat, que és un període d’investigació i, potser, pots optar a una plaça d’investigador o, bé, en realitat, vas concatenant una sèrie de contractes, que és un altre tema per comentar, el tema de la precarietat, i acabes sent investigador. Bé, doncs, analitzant aquests gràfics en moltes carreres, al principi som majoritàriament dones, més dones estudiant la carrera, més dones fent el doctorat, més dones fent el màster, i després van caient, no arriben a professores titulars, després no arriben a catedràtiques, després no arriben a rectores, després no arriben… Ens anem difuminant. Què passa aquí? El que passa en ciència passa en absolutament totes les professions. És a dir, la ciència no és especial.

Passa en totes les professions. És cert que la carrera científica és, se sol dir, una cursa de fons. Per què es diu que és una cursa de fons? Perquè si tu et vols dedicar a la investigació, estàs durant molts anys de la teva vida en un estat d’incertesa, encadenant contractes d’investigació precaris, perquè la situació a Espanya és així. Són contractes normalment bastant precaris. És estrany que trobis un investigador que s’hagi fet ric o es trobi en una situació acomodada, inclús. I, aleshores, això, acabes el doctorat i dius: “M’ha sortit un contracte d’investigació aquí. Bé, doncs signo per un any. Ara me’n surt un altre per dos. Ara em trobo en un període sense cobrar perquè encara no ha sortit el contracte que volia demanar de no sé quina cosa, ara el contracte que em va sortir és que he de marxar dos anys a França o dos anys als Estats Units”, que en diuen “estades a l’estranger”, que és un eufemisme per no dir emigració.

Al final, tens una vida amb massa compromís per la ciència que t’impedeix tenir arrelament, a vegades. Aquest arrelament és per fer d’un lloc la teva llar, per tenir una família, per poder tenir una parella estable. Aquesta mena de coses, generalment, ens influeixen més a les dones, perquè sí que és cert que ens solem encarregar més de les cures de les persones grans, de les persones dependents. Al final, som les que decidim si volem ser mares o no, i aquesta mena de moments que arriben cap als 30 anys, 30 anys i escaig, et venen enmig de “què faig amb la meva vida? Amb els contractes precaris que no duren més de dos anys?”. Aleshores, moltes dones acaben abandonant les carreres científiques perquè tenen altres coses més importants o que han escollit que siguin més importants, com cuidar, com tenir una família, etcètera. Aleshores, això és el que ocorre, que desapareixem per aquesta mena de problemes. Al final, són problemes de conciliació, majoritàriament. I per això dic que els problemes de conciliació no són exclusius de la ciència, els tenim a totes les professions. En aquestes activitats que es fan a vegades de foment de vocacions científiques, hem de ser una mica més valents, perquè el més fàcil és anar a les nenes i dir-los que la ciència és molt bonica, que s’hi haurien de dedicar. Està bé, és superinteressant, però no perquè tinguem un problema de despertar vocacions. Els adults hauríem d’afrontar els problemes dels adults i els problemes que tenim els adults i que hauríem de resoldre són aquests, els que venen després, perquè les nenes no tenen cap problema. Els problemes se’ls trobaran en el futur.

Nico. Hola, Deborah, soc en Nico. Crec que moltes hem crescut dient que som de ciències o de lletres. Què opines d’aquesta diferència?

Deborah García Bello. Hola, Nico. Em fa ràbia que existeixi aquesta diferència entre… aquesta dicotomia entre ser de ciències o ser de lletres. És cert que hem parcel·lat el coneixement perquè sigui més fàcil tenir un sistema educatiu. Al final, si el parcel·lem, ens facilita una mica les coses, però a vegades l’hem parcel·lat tant que ens perdem les connexions que hi ha, i totes les formes de coneixement, totes estan connectades entre elles. Totes les disciplines tenen connexions entre elles, i també amb el context. Absolutament totes. A això de ciències i lletres se li sol anomenar “les dues cultures”, i això ve d’una conferència que va fer un físic als anys 50, Charles Percy Snow, que es deixa així, ‘Les dues cultures’. I, de fet, el que denunciava era aquesta separació i manca de comunicació que hi havia entre les ciències i les lletres.

I no només aquesta manca de comunicació, sinó que s’anomenés cultura més a tot el que fa referència a les humanitats, a la literatura, a la història, a la filosofia, que s’anomenés a això cultura i que ens oblidéssim d’anomenar cultura a la ciència, que la ciència també és cultura. Aleshores, feia aquesta denúncia. I que si algú no sabia alguna cosa de ciència, l’excusaven, però si no sabia alguna cosa de lletres, era imperdonable. És imperdonable que no sàpigues qui va escriure “El Quixot”, però que a l’hora de pagar el compte diguis que no saps sumar bé sense els dits de les mans, això es perdona. Aleshores, el que denunciava era això, que existís aquesta separació i aquesta diferent vara de mesurar cap a unes disciplines i unes altres. I després, aquesta manca d’unió, de conversa, de comunicació entre ciències i lletres, ens duria a una deterioració cultural general. Això és el que ell va pronosticar en aquella conferència. I a mi em va resultar molt reveladora, i no només reveladora, sinó que estic absolutament d’acord amb això. És a dir, crec que haver-nos esforçat tant per separar ens converteix en persones incultes en general. I incultes, també, normalment sol significar menys felices, perquè com més coses sabem, millor podem apreciar tot el que ens envolta i, al final, gaudir més de tot. Aleshores, perdre’ns una part del coneixement fa que ens perdem una part de la vida. Hauria de ser més natural que hi hagués totes aquestes connexions entre disciplines, igual que ens sembla intuïtiu que l’art està molt relacionat amb la història, amb els diferents moments històrics, ens sembla una relació intuïtiva, però no ens sembla tan intuïtiu que l’art estigui relacionat amb la ciència, per exemple. Per què falla aquí aquesta conversa?

Aleshores, crec que un dels orígens de l’actual crisi cultural ve d’aquí. I dic actual crisi cultural perquè aquestes coses es mesuren. La cultura que té la gent és una cosa que es mesura, i cada cop som més incultes. I en ciència ocorre també. És una cosa que mesurem, quantes coses sap la població de ciència, i sap molt poques coses de ciència. És a dir, hi ha un problema d’incultura molt important. Per exemple, una de les dades que em semblen molt il·lustratives és que, avui dia, més de la meitat de la població reconeix que no entén les notícies de ciència. Més de la meitat. I això també és perquè, “com que jo soc de lletres, no em preocupo de l’altra cosa”, i això ve d’aquesta separació, perquè, al final, en haver separat tant les ciències de les lletres, hi ha una lluita entre qui és l’elit intel·lectual. I molts cops es tendeix a pensar, que això és el que deia Snow a la seva conferència, que és imperdonable no saber coses de lletres, però de ciències es perdona. Però després, en què percebem com a elit intel·lectual, com els savis? Ho il·lustraré amb una anècdota. Amb l’art, la gent és bastant agosarada a l’hora de jutjar-lo.

Això típic d’“aquest quadre el pintaria un nen de quatre anys”. Ho heu sentit molts cops. “Són quatre taques, quatre esborralls”, i dius: “Quina cultura artística tens per tenir el valor de dir això?”. No, aquest quadre que hi ha al Reina Sofia és allà per alguna cosa. Potser té algun valor, i la gent s’atreveix, o hi ha gent que s’atreveix a dir que això són quatre gargots i ja està, i es queda tan ample, i ho jutgem així. En canvi, la gent no s’atreveix a jutjar així un contingut científic, encara que no l’entengui. Jo, si ara pinto aquí un munt de reaccions químiques en una pissarra, algú s’atrevirà a dir: “Per què pintes aquestes ratlles? Què és això? Això ho punta un nen de quatre anys. Són quatre hexàgons amb ratlles, fletxes”?

És clar, algú que no té cap coneixement de química, en realitat veu ratlles i fletxes que no entén, però si li sembla química no s’atreveix a dir que això són quatre ratlles, dirà: “És una cosa de ciència, deu ser una cosa de llestos”. Jo crec que sempre cal posar-se en una posició una mica més intermèdia, que, si no entenem alguna cosa, no tenim cultura sobre alguna cosa, no fer un judici a la lleugera, ni pensant que són genis, ni pensant que són artistes que fan una mica el mamarratxo. Les dues posicions, en realitat, són desequilibrades, són un atreviment. El fet d’haver anat esgranant el coneixement en parcel·les tan petites ha fet que es desconeguin entre elles. I això, al final, el que ha aconseguit és que tinguem una crisi cultural, és a dir, que les unes a les altres, al final, en lloc d’enaltir-se, gairebé es menyspreen o es llancen terra per sobre.

Marina. Hola, Deborah, soc la Marina. Per als que no entenem de química, dius que reuneix tres valors: allò bell, allò bo i la veritat. Ho podries explicar una mica més?

Deborah García Bello. Gràcies, Marina. Doncs sí, aquests tres valors són realment els valors aspiracionals, són els valors rectors. El que tot el món ambiciona des de totes les disciplines. Realment, bellesa, veritat i bondat són la mateixa cosa. De fet, els antics grecs, els filòsofs, parlaven d’aquestes tres coses de forma indiferent. És a dir, les coses belles són les vertaderes, i les vertaderes, alhora, són les bones. És a dir, totes aquestes coses són equivalents entre si. I, de fet, aquests tres valors que vaig trobar en la química, hi ha disciplines de la filosofia que es dediquen a estudiar cadascun d’ells. La bellesa, per exemple, s’estudia des de l’estètica, la veritat s’estudia des de l’epistemologia, que és què és la veritat per a cada disciplina, què és la veritat per a la química, què és la veritat… I després, allò bo, què és allò bo, la diferència entre què és allò bo, què és allò dolent, què és la bondat, al final, és el que estudia l’ètica a través de la moral. Aleshores, aquestes tres disciplines, al final, que són disciplines de la filosofia, responen a aquests valors aspiracionals. Crec que les persones que es dediquen a cada disciplina podrien identificar els tres. A mi em resulta especialment fàcil identificar-los en la química, què és la veritat en la química, què és la bondat en la química. És a dir, on són i on és la bellesa.

Els que em resulten més fàcils d’unir són bellesa i veritat, perquè en ciència la bellesa és un criteri de veritat. Analitzem la veritat d’una fórmula, d’una llei. Quan escrivim la llei de la gravitació universal, l’analitzem en termes de bellesa. Diem: “Que bonica”, perquè és tan compacta, amb tant pocs termes, descriu coses tan complexes i tan àmplies. Però mira, amb quatre cosetes aquí, et queda preciosa. La relació que hi ha entre alguns nombres, quina relació hi ha entre el nombre Y i el nombre E, el nombre pi. Sembla que aquesta harmonia o aquesta perfecció sempre l’analitzarem en termes de bellesa. Que bonic, de tan bonic que és, ha de ser veritat. I hi ha una cerca de la veritat en ciència que té aquesta pulsió estètica. Ho anem buscant sempre, validar, donar veracitat a les lleis, a hipòtesis, a teories en funció d’un criteri de bellesa. En ciència, què donem per vàlid o per vertader? Bé, això, s’estudia des de l’epistemologia, en aquest cas, l’epistemologia de la ciència, i ha anat variant també al llarg de la història. Però sí que aquesta cerca de la veritat em sembla una disciplina en què hem arribat a un consens molt sofisticat de com arribar a ella.

Perquè, en ciència, una de les coses que es fa és que ens validem constantment els uns als altres i arribem a acords. I aquests acords és el que anomenem la veritat en ciència. És a dir, si jo faig, per exemple, un descobriment al meu laboratori, descobreixo alguna cosa i ho faig públic, de fet, se’n diu publicar, ho faig públic, la resta d’investigadors que es dediquen a una cosa similar al que em dedico jo ho validaran. És a dir, faran el mateix experiment que vaig fer jo per veure si obtenen els mateixos resultats i, si els obtenen, és el que s’anomena revisió d’experts, per parells, perquè un parell teu, algú que sap o que es dedica al que et dediques tu, revisarà el que has fet i, si arriba a la mateixa conclusió, dirà: “Aquest coneixement és vàlid, és vertader”. I el tercer terme, he parlat de la bellesa, he parlat de la veritat, i el tercer terme és la bondat. És clar, en química, en ciència en general, la bondat la veiem en cap on va el nostre treball. I, al final, hi ha moltíssims camps d’investigació que tenen una finalitat en si bondadosa, bondadosa o més aviat la paraula seria virtuosa. Per mi, la virtut més gran és que hi ha un compromís sense fissures amb el coneixement, és a dir, el coneixement pel coneixement, encara que no es converteixi un coneixement en una cosa que puguem utilitzar, que hagi de salvar una vida o que ens ajudi amb el canvi climàtic, és aquest compromís pel coneixement, investigo perquè vull saber més del món.

I és una cosa bondadosa perquè és virtut. I després hi ha aquesta bondat més fàcil d’entendre o més terrenal. Qui investiga tota la química que va dedicada al desenvolupament. L’aportació de la química més important per a la humanitat va ser la cloració de l’aigua, per exemple. Clorar l’aigua ens ha salvat de moltíssimes malalties. Per això sempre dic que la química ha suposat l’avanç en salut pública més important de la història, que és la cloració de l’aigua, i des d’això, podem anar fins a com es dissenyen els experiments, per exemple, hi ha molts comitès d’ètica quan es fan experiments que concerneixen la salut humana, que concerneixen els animals. Sempre hi ha comitès d’ètica i de bioètica perquè tot es faci sempre amb aquest perfil de bondat, i tot el que intentem aconseguir, que, al final, moltes investigacions el que pretenen és el benestar de les persones. En temes de salut, ara es parla molt d’una única salut, perquè, al final, la salut del teu cos, si no té salut mediambiental, doncs tot es retroalimenta. I també hi ha molta investigació en química relacionada amb temes de canvi climàtic. Aleshores, al final, em resulta especialment fàcil explicar on hi ha allò bell, allò bo i allò vertader en la química. I, com veieu, en realitat aquestes tres coses són la mateixa cosa. Bellesa, veritat i bondat són consubstancials.

Íñigo. Hola, Deborah, soc l’Íñigo. Podries posar algun exemple en què la química aparegui present al nostre dia a dia o en la cura del planeta? Gràcies.

Deborah García Bello. Gràcies, Íñigo. Podria dir moltíssims exemples de com la química és vital per a la cura del medi ambient. És a dir, en absolutament tot el que s’intenta ara, el que s’anomenen els Objectius de Desenvolupament Sostenible, és a dir, poder garantir el progrés, el benestar de la societat, la igualtat, tota aquesta mena de coses, i que seguim desenvolupant-nos i creixent sense deixar ningú enrere. Això és el que podríem definir que serien els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Doncs per continuar amb aquest desenvolupament sostenible, la química és protagonista. Us n’explicaré alguns exemples que em van venint al cap. Una de les coses que més s’està treballant ara és el que s’anomena la circularitat. És a dir, que tots els residus es puguin transformar de nou en recursos contínuament, de manera que, així, no generem residus, que tenim un gran problema que utilitzem i llencem les coses sense control. Aleshores, la química ens pot ajudar a això. I hi ha un exemple, us portaré d’exemple un exemple gallec, que és un dels materials que és més contaminant a l’hora de produir-se, el formigó, el formigó amb el qual construïm els nostres habitatges i edificis en general. És un material que contamina quan es fabrica. Després, afortunadament, com que és allà i dura molt de temps, la petjada mediambiental no és tan gran. Però és cert que, per fabricar el formigó, sí.

El formigó està fet de tres components: ciment, àrids, és a dir, sorra, grava i aigua. I, per fabricar el ciment, com que has d’anar a una pedrera i extreure’n pedra, i aquesta pedra, portar-la a forns que van a una temperatura altíssima, doncs emet molt de CO2, es gasta molta aigua també. Aleshores, per això volem que la seva petjada mediambiental sigui la menor possible. Aleshores, una de les coses que s’estudia i que ja s’està implantant, és substituir alguns dels components d’aquest formigó per residus perquè aquests residus tornin a tenir una nova vida i es transformin en recursos de nou. I tenim formigons que incorporen, en lloc d’àrids, perquè, al final, quan poses sorra, ha de ser sorra de pedrera, això l’impacte mediambiental que té és enorme. Aleshores, si podem substituir part d’aquesta sorra per altres coses, doncs millor. S’està fent formigó amb runes, és a dir, restes d’altres obres de demolició. Tu pots utilitzar els formigons que ja no serveixen, que són runes, i integrar-los com a àrids a nous formigons, per exemple.

Això és circumstancial 100%. Residus que es transformen en recursos. Utilitzem recursos plàstics, per exemple, per integrar-los com a àrids, i aporten al formigó una certa flexibilitat. Quan incorpores aquests polímers, que, encara que els trepitgis molt i els posis a terra, no s’esquerden tant, aguanten millor aquestes deformitats. Això és gràcies a incorporar polímers, és a dir, plàstics que són residuals. Hi ha un formigó en concret que es va desenvolupar a Galícia, a la meva universitat, a la Universitat de la Corunya, que el que incorpora són un residu, que en tenim molts, que són closques de bivalves. En concret, closques de musclos. Tenim molts musclos, mengem molts musclos, però aquesta closca no la utilitzem per a res, i aleshores se li fa un tractament per eliminar les sals que conté i poder-lo incorporar al formigó.

És important treure-li les sals perquè quasi tot és formigó armat. Armat vol dir que porta un esquelet metàl·lic per dins. Imagineu-vos si això duu sal, es pot corroir i aleshores podria debilitar l’estructura. Aleshores, es fa un tractament al musclo i s’incorpora com a part de l’àrid. Aleshores, estem transformant un residu que no sabem què fer amb ell en un recurs per fer formigó. Us en podria posar més exemples. Tot el que està relacionat amb energies renovables. És cert que, per a les energies renovables, perquè siguin molt més eficients, que és un camí que encara ens queda molt per recórrer, perquè siguin com més eficients millor, lògicament, doncs perquè siguin més eficients, per exemple, per als aerogeneradors, els molins, que tinguin pales, com més grans i de més envergadura, millor, perquè mouen molta més massa i, al final, poden generar molta més electricitat. Doncs, per exemple, per generar pales de més envergadura, necessitem polímers, que són plàstics, com més lleugers i, alhora, resistents, millor.

Fem, per exemple… Tenim un problema molt important de gestió de plàstics, els plàstics són materials meravellosos si s’utilitzen bé, aleshores, cal intentar donar-los com més vides millor. I, per exemple, una altra cosa que hem après a fer és reciclar millor que mai els plàstics, és a dir, perquè els plàstics tinguin moltíssimes vides. Per exemple, un dels materials avui dia més sostenibles de plàstic és el plàstic PET, el de les ampolles d’aigua. Aquestes ampolletes d’aigua es poden reciclar infinitament. És a dir, tu agafes una ampolleta de PET, la tornes a fondre, li dones una forma nova i ja tens una nova ampolla a la qual, a més, li pots posar aigua un altre cop i utilitzar en contacte amb els aliments, per tant, és absolutament segura. I no només reciclar-los així, aquesta forma de reciclar, fonent i donant-li una nova forma s’anomena reciclatge mecànic. Però ara tenim un tipus de reciclatge de plàstics que s’anomena reciclatge químic, que consisteix a anar a la unitat més petita d’aquests polímers, d’aquests plàstics. Els polímers s’anomenen polímers perquè estan fets com si fos un collar de granadures de monòmers, quan tens molts monòmers, l’anomenes polímer. Doncs el reciclat químic consisteix a trossejar les granadures d’aquest collar un altre cop per tenir monòmers i tornar-ho a recompondre com vulguis i tenir polímers diferents.

I això és una cosa innovadora que sabem fer ara, cosa que ens permet donar moltíssimes més vides al plàstic. Tornant a les energies renovables, per exemple, els panells fotovoltaics ara tenen un rendiment, és a dir, una eficiència, és a dir, de l’energia que els arriba a l’energia que transformen en electricitat, energia útil, ho fan bastant bé, milloraran, ho fan bastant bé. Però, al principi, aquesta eficiència era una mica limitada. Es feien aquests panells amb un silici i ara tenim nous materials que fan que aquests panells siguin més eficients, amb uns materials que s’anomenen perovskites. Us explicaré una història perquè, a vegades, els temes de sostenibilitat passen perquè estàs treballant. Al meu centre d’investigació, el CICA, s’investiga molt, hi ha un grup d’investigació potent en fotovoltaica i, en concret, en aquestes perovskites.

Un grup d’investigació es va adonar que una perovskita en concret tenia unes altres qualitats diferents. En ciència de materials, una cosa que fem sempre és que, quan tu tens un material nou, ho avalues tot d’aquest material. A veure què li passa amb la llum, a veure què li passa si el sotmeto a pressió, a veure què li passa amb la humitat, a veure què li passa quan li faig coses, per si té alguna cosa de peculiar. I en una perovskita es va trobar que, en sotmetre-la a pressió, quan la deixaves anar, es refredava. Això és molt important avui dia perquè, amb l’escalfament global, gastarem més energia per refredar que per escalfar. Per tant, necessitarem molts més refrigerants. I si els poguéssim substituir per una perovskita que és sòlida i que, en sotmetre-la a pressió, es refreda també? Imagineu aquest material col·locat a terra, per exemple, en un centre comercial, i que tu, en trepitjar-lo, com que ja hi vas fent pressió, es refreda per si mateix, per tant, potser no hauríem de dependre dels aires condicionats.

Aleshores, aquest material, perovskita vol dir una estructura geomètrica en concret, el va descobrir un grup d’investigació gallec, i li van posar el nom, perquè es notés l’origen, que és “perovskiña”, per galleguitzar-lo. Aleshores, és un dels materials que, dins de la investigació química, aquest o d’altres similars, que seran sòlids refrigerants, seran clau a l’hora de frenar el canvi climàtic. És a dir, et podria donar centenars d’exemples de química, de nous combustibles, combustibles que s’estan investigant per fabricar-los, captant CO2, i aquest CO2, després, fent-lo reaccionar amb hidrogen per convertir-lo en un combustible sintètic, per tant, captes CO2 i el tornes, la petjada seria neutra. Són coses que encara s’estan investigant. Temes de biocombustible. Hi ha molt en investigació i coses que ja s’estan utilitzant de la química que, al final, ens permetran frenar el canvi climàtic. I, a més, ens ofereixen una cosa que, per mi, és molt important en ciència, no només que ens permetin fer front als problemes, sinó la forma en què els afrontem. I el que ens ofereix la química és que ens fa que puguem afrontar el futur amb un optimisme sensat.

Gonzalo. Hola, Deborah, soc en Gonzalo. Algun cop has comentat que fem fotos fins i tot a les flors que creixen a l’asfalt. Quin consell ens donaries per posar la mirada sobre les coses belles que ens envolten?

Deborah García Bello. Gràcies, Gonzalo. Sí que és cert que crec que necessitaríem ser més turistes al nostre propi barri. Això què vol dir? Quan fem turisme, quan anem a un altre país, a una altra ciutat, a un lloc desconegut, generalment anem molt atents, oi? A veure com és aquí l’arquitectura, a veure què mengen aquí, a veure quines flors hi ha. Sí que és cert que estem molt atents a tot i ens fascina qualsevol minúcia quotidiana que potser a la resta de la gent que ja viu allà cada dia li passa desapercebuda. Doncs jo crec que aquesta mirada de turistes, aquesta passejada atenta l’hauríem de tenir també al nostre propi entorn perquè hi ha moltes coses que, de tant veure-les, ja no les mirem. Coneixeu les flors urbanes del vostre barri? Totes? Quina mena de flors són? Doncs a mi aquesta mena de coses em semblen precioses. Bé, a mi em fascinen just les fronteres, les zones de fricció. Per exemple, una de les coses que solc fer molt, precisament, per tractar de despertar aquesta passejada atenta, aquesta mirada de turista, és sortir de la ciutat caminant.

Aquesta sensació de travessar la frontera, que no existeix tal frontera, que és una frontera psicològica. A vegades, es pot acabar la vorera, però hi ha algun camí pel qual pots circular. I en aquestes fronteres, en aquestes zones de fricció, és on veus com xoca allò salvatge i allò construït. Són les zones on creixen les que anomenem males herbes, que s’obren pas, que trenquen el formigó i brollen flors, perquè les flors brollen sempre i, aleshores, ens recorden que allò salvatge sempre hi és. És com si estigués bategant sota les voreres. Sempre. I, a vegades, surt a la superfície. Però hem de tenir, al final, aquesta sensibilitat ja desperta per observar-ho tot. I crec que és una cosa que, si tots féssim aquestes passejades atents i fóssim molt més sensibles a tot el que ens envolta, també seríem molt més exigents amb com es cuida el nostre entorn, què és el que es decideix fer a les ciutats on vivim. Hi ha un estudi que es va fer fa poc pel Museu de Ciències Britànic, que el que van fer va ser analitzar com havia anat canviant la colorimetria, els colors que utilitzem al llarg de la història, i la conclusió a la qual van arribar és que el món s’ha fet més gris. És a dir, els colors, abans utilitzàvem ventalls de colors molt més amplis. Als anys 60 és cert que s’utilitzen més els ocres, els marrons, però ens trobem en un moment en què gairebé tot és gris i gairebé tot són objectes de disseny, com decorem la nostra casa, els cotxes, els edificis, es tendeix a la uniformitat, i a mi és una cosa que em fa una mica de pena.

Em fa por que les ciutats es converteixin en franquícies, és a dir, que no hi hagi coses originals i úniques. Aleshores, crec que, perquè aquesta mena de coses no passin, hem de conèixer primer tota la nostra història i anar per la vida amb aquesta sensibilitat molt més desperta. Crec que les belleses que són realment importants no són les exuberants i les notòries, sinó les de les coses quotidianes. A vegades, hi ha tanta bellesa en una tassa, per exemple, això que us deia de separar ciències i lletres. Els gallecs, tots, a casa tenim vaixelles de Sargadelos, que són les vaixelles que són generalment blanques i que tenen unes figures geomètriques blaves, un blau molt potent que és blau cobalt, unes figures geomètriques que queden molt bé, però, en realitat, van sorgir com a vaixelles de cada dia. I hi ha tantíssima bellesa en això. I aquestes vaixelles de Sargadelos van sorgir d’un compromís per tornar a unir totes les formes de coneixement.

Resulta que hi ha diferents moviments que han sorgit al llarg de la història, tractant de tornar a la interdisciplinarietat. Potser el més conegut de tots és el de la Bauhaus, a Alemanya, on van intentar fer, més que una escola d’arquitectura, van dir que volien arquitectes, dissenyadors, matemàtics, una mica de tot, que hi hagués gent que venia de disciplines molt diferents per fer una cosa diferent, tornar a unir totes les formes de coneixement. Doncs aquesta Bauhaus, que continua als nostres cors, però que no va prosperar com a tal per la Segona Guerra Mundial i, bé, per coses. Però va seguir allà, bategant. I, aleshores, per exemple, a Galícia hi va haver un moviment molt similar que es diu El Laboratorio de Formas, que van iniciar Isaac Díaz Pardo i Luis Seoane, que es van ajuntar també amb la idea que cal unir artistes amb dissenyadors, amb arquitectes, amb científics, amb tot. Amb aquesta idea, primer, la interdisciplinarietat de tornar a unir les formes de coneixement, i la segona, tornar a l’arrel, estudiar els orígens, estudiar com som. I una de les coses que van fer per traslladar tot això a la societat va ser rescatar la fàbrica de ceràmiques de Sargdelos. Aquestes formes geomètriques pintades amb blau cobalt estan inspirades en formes vernacles de Galícia, des de la forma d’una gatosa europea, és a dir, de la nostra pròpia vegetació, a les formes de les coses quotidianes, a l’ornament d’un monestir. M’agrada molt aquest exemple perquè necessites mirar de forma atenta per veure tot el que hi ha en una tassa, a la tassa amb què esmorzo cada dia. Aleshores, com més coses sapigueu, més podreu apreciar tot això.

Hi ha una part de coneixement i una part de sensibilitat que requereix, al final, aquesta sensibilitat per mirar tot el que hi ha al nostre voltant. I pot ser des de mirar una tassa a una flor silvestre. I a vegades aquesta bellesa està oculta. Un dels exemples que poso al meu darrer llibre, que es diu ‘La química de lo bello’, que, de fet, a la portada té una il·lustració d’una flor, d’un dent de lleó. Si us dic un dent de lleó, quina imatge us ve al cap? La que bufes, demanes el desig i surten flotant els petits paraigües voladors. Però, realment, la flor que surt a la portada no és aquesta, el dent de lleó, abans de convertir-se en el que tots reconeixem, és una flor groga que molts titllarien de mala herba o de flor vulgar. És una flor groga que, de fet, ni tan sols és una flor, és una flor en capítol. Realment, són flors grogues minúscules, és gairebé com mig pompó, tot de color groc, i és una flor de les més vulgars, de les més ordinàries que veiem, i s’acaba transformant en el que tots coneixem com a dents de lleó. Doncs, a mi, el que m’interessa és aquesta flor, quan és aquesta flor groga, perquè és com si tingués una disfressa que la fa passar desapercebuda, com si només estigués present per als que sabem mirar. Moltíssimes gràcies.