“La voluntat d’aprendre és el pas més important per al canvi”

Desirée Vila. Bé. Hola a tothom. Moltes gràcies. Em dic Desirée Vila i soc gallega, del nord d’Espanya. Tinc 24 anys i em dedico principalment a l’esport, encara que també estic estudiant Relacions Internacionals i treballo com a ambaixadora de marques, faig xerrades a diferents empreses. I sobretot, el que m’agrada molt és parlar de discapacitat i esport. Actualment, m’estic preparant per als Jocs Paralímpics de París. He estat ja als de Tòquio, en la modalitat de salt de longitud. Soc tercera a Europa i medallista d’Espanya. Dir-vos que tinc una pròtesi d’una discapacitat que no és de naixement. Va ser per una lesió esportiva. Ara en parlarem una mica més, però bé, bàsicament fent gimnàstica acrobàtica, que era l’esport que jo practicava abans, vaig tenir una lesió i arran d’una negligència mèdica, em van haver d’amputar una cama, així que ja fa vuit anys que em va tocar adaptar-me a una situació completament nova per a mi. I òbviament durant aquest trajecte he après un munt de coses que és el que us vull compartir amb tots vosaltres avui. Així que donar-vos les gràcies per donar-me aquest espai, per voler escoltar-me.

Daniel. Hola, Desirée. Em dic Daniel i m’agradaria que ens expliquessis una mica la teva història i com vas afrontar aquesta situació amb tan sols 16 anys.

Desirée Vila. Doncs mira, Daniel, com bé dius, tenia 16 anys, la qual cosa és una edat, jo crec, una mica complicada, perquè tenim sempre moltes inseguretats, moltes pors i a mi m’apassionava l’esport. Jo entrenava cada dia. Estava a la selecció espanyola de gimnàstica acrobàtica i era força dur perquè els meus companys tenien temps lliure, podien anar als aniversaris dels seus amics, anar al cinema, anar a les excursions de l’escola i jo tenia aquest compromís amb l’esport i era molt sacrificat. Però jo sempre dic que a mi em compensava, que la balança em donava positiu perquè havia de deixar moltes coses enrere, però que la gimnàstica m’estava donant moltíssimes altres coses superpositives i que m’han fet créixer com a persona. Aleshores un dia, en un entrenament, estàvem preparant l’Europeu perquè jo havia anat al Campionat del Món. Bé, també vaig treballar en un circ, cosa que va ser una experiència molt guai perquè va ser la meva primera feina, el meu primer sou i a més fent el que més m’agradava, que era fer el pallasso. No, era com a gimnasta. Però bé, va ser en un entrenament normal, un dia qualsevol, fent una acrobàcia, un mortal. Vaig rebre amb la meva cama dreta avançada. En aquell moment, doncs jo no era conscient de la gravetat de la lesió, però sí que és veritat que va venir l’ambulància i estava molt nerviosa, sobretot perquè jo sabia que s’acabava la meva temporada esportiva. És a dir, que totes aquestes hores d’entrenament, tota aquesta feina, aquest esforç, no tindrien la seva recompensa, que per a mi, eren les competicions, poder demostrar tot el que havia entrenat.

I van passar els dies, em van comunicar que m’havia trencat la tíbia i el peroné, però a més l’artèria poplítia estava obstruïda. Això que vol dir? Doncs que no corria sang per la cama. Bé, doncs al llarg dels dies, ja a l’hospital i a l’UCI em comuniquen que la necrosi ha creat una infecció que comença a córrer per tot el meu cos, que comença a afectar els meus òrgans vitals i que l’única manera de salvar-me la vida era amputant la meva cama dreta per sobre del genoll. I, bé, us preguntareu: Com superes aquesta notícia? Com gestiones aquest moment? Doncs al principi amb molta por, òbviament. És una cosa natural, jo crec, i també amb molta incertesa, perquè jo no sabia què era la discapacitat. Jo no tenia ni idea que hi havia pròtesis, que hi havia l’esport adaptat. Aleshores veia un futur molt infeliç. Tot al contrari del que ara mateix, vuit anys més tard conec. Al final, he sabut adaptar-me a la situació que jo crec que és fonamental i treure-li les parts positives. Cal tenir aquesta capacitat de continuar endavant malgrat les adversitats i continuar esforçant-te per fer el que més t’agrada, que en el meu cas és l’esport.

María. Hola, Desirée. Soc la María. Moltes gràcies per la teva valentia, per la teva inspiració i per la teva dolçor. M’agradaria preguntar-te: Què has après d’aquesta experiència?

Desirée Vila. Gràcies, María. Bé, doncs he après moltíssimes coses. Crec que no seria capaç de resumir-vos-les, però jo crec que les més importants van ser, en primer lloc, acceptar el meu nou cos, que això és una cosa molt difícil, sobretot en plena adolescència, que és quan a mi em va passar això, perquè al final em sembla que el físic és el més important, oi? I, de cop i volta, veure’t al mirall sense una cama és molt dur de gestionar. Jo recordo que al principi, quan a mi em van posar la pròtesi, sempre l’amagava, sempre la tapava. Mai no portava pantalons curts, ni faldilles, ni vestits, perquè sentia que la pròtesi era una cosa dolenta, una mica lleig, una cosa negativa, una cosa que havia d’amagar. I així va ser durant molts mesos. Fins i tot vaig deixar de fer coses que m’agradaven. Vaig deixar de sortir de casa meva, de fer plans amb els meus amics, per la por de les mirades o del que pensessin els altres. Hi va haver diversos punts d’inflexió, però sí que és veritat que quan jo vaig canviar una mica aquesta manera de pensar, vaig dir: “D’acord, doncs ara potenciaré fins i tot les pròtesis i les posaré de diferents colors”. Ara veieu que la tinc verda de ‘brillibrilli’ perquè soc molt presumida. A banda sempre l’intento combinar amb la roba, però l’he tingut d’un munt de colors i sento que és una cosa, una part del meu cos que he d’estimar i cuidar perquè és la que em permet portar la vida meravellosa que tinc. Fins i tot al monyó, que és la part residual de la cama, li vam posar un nom amb la meva família. Es diu Monyonet i sempre dic que jo al meu Monyonet l’estimo i celebro quan és el seu aniversari, entre cometes, a l’aniversari de l’amputació, perquè per a mi va ser tornar a néixer i una segona oportunitat per fer tantes coses que gaudeixo.

Després, també en aquest cas, va ser el meu fisio el que em va ensenyar a continuar lluitant, a continuar treballant, a marcar-se nous objectius, que és molt important perquè és clar, imagineu-vos, jo entrenava per a les competicions i, de sobte, d’un dia per l’altre vaig haver de deixar l’esport, deixar aquella rutina que jo tenia i no tenia somnis, no tenia metes. Aleshores, recordo que anava a rehabilitació per enfortir el cos i sobretot per aprendre a caminar amb la pròtesi, que és tot un procés molt complicat i per al qual cal tenir molta paciència. I, llavors, el meu fisio, Adri, em va dir: “No et donaré l’alta fins que no aprenguis a córrer”. Perquè és clar, ell sabia que jo soc esportista i que jo tenia aquesta ànsia de donar el 100%. Aleshores per a mi, anar a rehabilitació era com un entrenament. En el moment que a mi em posaven la pròtesi, era com la competició. Aleshores per a mi, la meva gran competició era el dia que jo vaig tornar a aprendre a caminar i efectivament, el dia que vaig aprendre em va donar l’alta. Després també, veure el canvi com una oportunitat. Això és molt important perquè al final en aquesta situació jo vaig haver d’adaptar-me i canviar completament tot el que jo feia. I hi ha una frase de Darwin que m’encanta, que diu: ”No és l’espècie més forta la que sobreviu, ni la més intel·ligent, sinó la que s’adapta millor al canvi”. Jo crec que tots hem viscut la situació de la COVID. De cop i volta, d’un dia per l’altre, les nostres vides canvien completament. Ens hem d’adaptar a una situació completament nova per a nosaltres, però dins d’aquests canvis tots podem trobar parts positives o aprenentatges.

En el meu cas, per exemple, quan va venir la pandèmia, jo m’acabava de fer un esquinç al peu esquerre, òbviament, i llavors tenia molt difícil la classificació per als Jocs Paralímpics. Aleshores, el fet que els Jocs s’ajornessin un any més, a mi em va donar l’oportunitat de poder-hi anar. Un altre exemple: la gimnàstica acrobàtica no és esport olímpic. Jo mai no hauria anat a uns Jocs Olímpics i, gràcies al canvi i gràcies a saber adaptar-me a aquest canvi, he pogut arribar fins i tot més lluny del que al principi doncs es podia fer. I finalment, la importància de preguntar i també de deixar-nos ajudar. Per què dic això? Perquè jo, per exemple, quan vaig tornar a l’escola, perquè al principi vaig estar estudiant des de casa, el primer dia que vaig tornar a classe i doncs estava molt espantada, anava amb les crosses, encara no tenia la meva pròtesi i el meu grup d’amics es van acostar a mi i el primer que em van preguntar va ser el següent. Em van dir: “Escolta, Desi, com vols que et tractem?”. És clar, a mi em va cridar molt l’atenció aquesta pregunta, perquè jo els vaig dir: ”Jo vull que em tracteu exactament igual que abans. Jo abans tenia dues cames, ara en tinc una, però continuo sent la mateixa persona, que riurà amb els mateixos acudits, que s’alegrarà amb les mateixes coses de sempre”. Però aquesta pregunta em va cridar molt l’atenció i va ser com un missatge d’humilitat per part d’ells, perquè ells no sabien com gestionar la situació. Per sort, mai no havien hagut de viure una cosa com aquesta i volien aprendre. Jo crec que aquesta és una mica la clau, que no ho podem conèixer tot. No naixem apresos, però voler aprendre és un pas molt important cap a aquest canvi. I també deixar-se ajudar. A mi, al principi, em costava moltíssim demanar ajuda perquè sentia que si jo demanava ajuda als altres, m’estava mostrant com a inferior. Per exemple, jo anava a escola i portava la meva motxilla plena de llibres amb les crosses. M’era molt complicat portar-la i els meus amics s’oferien a portar-me ells la motxilla i és clar, jo els deia que no, perquè si jo no podia portar la meva pròpia motxilla era com que era menys que ells. Aleshores un dels meus amics em va dir: “Escolta, Desi, tu quan has d’agafar alguna cosa en una prestatgeria i no hi arribes perquè ets baixeta -perquè jo soc baixeta- i està molt alt, no demanes ajuda a una altra persona que sigui més alta que tu perquè ho aconsegueixi?”. Jo li dic: Sí. I em diu: “I per què amb això no demanes ajuda?”. Realment tots necessitem ajuda en algun moment de les nostres vides i tots podem oferir la nostra ajuda als altres en algun moment de les nostres vides també.

Alejandro. Hola, Desirée. Soc l’Alejandro i m’agradaria apuntar-te que tu has escrit una autobiografia en què aprofundeixes en molts detalls de la teva vida. Què ha suposat per a tu escriure la teva història?

Desirée Vila. Doncs per mi, escriure el meu llibre va ser guaridor perquè realment en cap moment va ser un objectiu com a bé, m’asseuré aquí i escriuré un llibre, sinó que jo tenia una psicòloga amb la qual treballava tot el tema de l’acceptació de la discapacitat, la retirada de l’esport i a mi em costava moltíssim obrir-m’hi. Jo mai havia treballat amb el psicòleg i, de sobte, explicar tota la teva vida a una persona desconeguda, doncs era complicat. Aleshores ella em va proposar escriure perquè jo escrivia des de sempre, des de molt petiteta. M’encantava escriure i llavors va ser així que vaig començar a explicar-li una mica tots els meus sentiments. El que és bonic realment és que jo parlo de tot, del bo i del dolent, que a vegades només ens enfoquem en el bo, però també les parts més complicades cal explicar-les. I, aleshores, jo anava escrivint com em sentia, els records que jo tenia de l’hospital… Fins que un dia els meus pares el van llegir i em van dir: “Escolta, estaria molt bé publicar-ho”. Sobretot perquè pot servir d’ajuda per a altres persones que estiguin passant per una situació complicada, que jo crec que aquest és el principal objectiu del meu llibre, poder arribar a gent que també viu moments difícils. Al final, m’he adonat que tots, absolutament tots, vivim moments complicats. Estic segura que tots els que m’esteu escoltant heu travessat o esteu travessant dificultats. I és clar, per a un mateix aquest moment difícil és el pitjor del món, perquè ets tu l’afectat, però també cal saber deixar de victimitzar-se i una mica veure-ho des d’aquest punt extern per ser capaç de treure’n la part positiva.

El títol es titula ‘L’única cosa incurable són les ganes de viure’. És una frase molt important per a mi perquè la vaig sentir quan era a l’hospital, quan era a l’UCI. Hi havia una infermera que és la mare d’un company meu de gimnàstica i després que a mi em donessin la notícia que m’havien d’amputar la cama, em va donar un atac d’ansietat i em van haver de sedar. I, en aquell moment, va arribar aquesta infermera que havia estat al quiròfan, havien estat operant una dona del cor i tenia aquesta frase tatuada al pit i, llavors, me la va transmetre. I és molt curiós, perquè jo de l’hospital amb prou feines en tinc records, principalment perquè estava molt medicada, però també perquè moltes vegades el cervell és molt intel·ligent, intenta esborrar tots aquests records més durs de reviure. No obstant això, recordo aquesta frase i va ser com que em va transmetre molt perquè em va fer adonar que, que res no és irremeiable, que l’única cosa incurable són les ganes de viure. I bé, és una autobiografia, com bé deies, però del llibre jo crec que també té parts molt positives i molt divertides, perquè al final, ho vaig escriure amb 17 anys. Us explicaré dues anècdotes que també explico al llibre. Una té a veure amb la pròtesi perquè jo no tinc genoll, aleshores, el meu genoll és electrònic i això és molt guai perquè té una aplicació que es connecta per Bluetooth i que em permet veure la bateria que em queda, perquè s’ha de carregar cada tres o quatre dies i també canviar els modes d’activitat esportiva. Aleshores un dia, quan jo estava anant a l’escola amb la pròtesi, era de les primeres vegades que anava amb la pròtesi, la cama se’m va quedar sense bateria.

De sobte, estàvem tots en silenci fent un exercici i la cama comença a vibrar i a xiular i fer “pipí”, i tots els meus companys es giren i es queden com al·lucinant. I és clar, jo no me’n podia anar de classe perquè teníem un examen a l’hora següent, però al mateix temps no volia anar caminant pels passadissos de l’institut amb la cama en mode Pota de pal, perquè ja prou tenia jo com per anar caminant així. Aleshores, el que vaig fer va ser trucar als meus pares perquè m’acostessin el carregador i la situació va ser la següent: em va tocar carregar la pròtesi a la taula del professor, que era l’única que tenia un endoll a prop mentre feia el meu examen. O sigui, no sé si algun de vosaltres us ha passat alguna vegada, però crec que no. I després una altra és que un dia, també a Galícia o al meu poble, amb un dels meus amics, estàvem muntant amb bici. A mi m’agrada fer tota mena d’esports i amb l’aplicació puc fer snowboard, puc fer surf, en fi, una infinitat d’esports. I aleshores tenia posat la manera bici. La manera bici bàsicament el que fa és que la flexió del genoll i la resistència que fa és l’adequada per a aquesta activitat. Què va passar? Se’m va quedar el mòbil sense bateria. Aleshores, és clar, era un problema perquè si no podia canviar la manera de caminar, hauria d’estar en mode bici tota la tarda. Aleshores, el que vaig fer va ser descarregar-me l’aplicació al mòbil del meu amic. És una aplicació normal, té un usuari, una contrasenya i el problema és que ell ara té el control sobre la cama. Aleshores, quan vaig caminant, de sobte li dona al mode Pota de pal i és clar, em quedo aquí parada i no puc continuar caminant fins que no canviï la manera. Sempre dic que maleït el dia en què vaig donar la contrasenya al meu amic perquè ell ara em controla. Però bé. En fi, una mica l’objectiu del llibre és aprendre sobre discapacitat des d’un enfocament positiu i sobre una situació en què qualsevol persona es pugui sentir reflectida.

Pablo. Hola, Desiré. A banda de ser atleta, també et dediques a divulgar sobre la discapacitat a les xarxes socials. Què creus que encara li cal saber a la societat sobre discapacitat?

Desirée Vila. Bé, ens queda moltíssim per aprendre encara com a societat. Jo crec que anem pel bon camí, però sempre és important parlar d’aquests temes i que la gent els conegui, perquè al final el desconeixement és l’enemic més gran de la discapacitat i de tantes altres coses. A mi m’agrada molt, per exemple, com ho enfoquen els nens, perquè és clar, els nens fan moltes preguntes i això és superpositiu perquè és la manera d’aprendre i d’entendre. Moltes vegades vaig caminant pel carrer i és clar, si porto pantalons curts se’m veu la pròtesi i els nens es queden flipant i diuen: “Mira, mama! o Mira, pare! Una nena amb una cama de robot”. I és clar, els pares es queden així com molt avergonyits i com que s’intenten emportar el nen i li diuen: “No preguntis”. Aleshores, jo m’hi acosto i els dic que no, que tot al contrari, que han de deixar que aquest nen, que aquesta nena pregunti. Si vol tocar la pròtesi, que la toqui. Per què? Perquè d’aquesta manera, la pròxima vegada que aquest nen, que aquesta nena vegi una persona, en el meu cas amb una pròtesi o amb una discapacitat, no sentirà rebuig, no sentirà por, no pensarà que és una cosa dolenta, que és una cosa de la qual la mare o el pare no li deixen preguntar, sinó tot al contrari, ho normalitzarà, que és el gran objectiu. Jo, per exemple, tinc una cosina que va néixer el mateix any en què a mi em van amputar la cama, de manera que ella sempre m’ha conegut d’aquesta manera i quan em quedo a dormir a casa, a la nit, poso a carregar la pròtesi i, aleshores, ella al matí quan s’aixeca, el primer que fa és anar a la cama, que gairebé pesa més la pròtesi que ella i me l’acosta perquè sap que fins que jo no me la poso no puc jugar amb ella. De la mateixa manera que ella s’aixeca i es posa les sabatilles, jo em poso la pròtesi.

I, quan la vaig a recollir a l’escola ella surt amb les seves amigues i les seves amigues li pregunten: “Escolta, Ceci, per què la teva cosina té una cama de robot?”. Aleshores, ella els diu que és perquè jo faig atletisme i gràcies a la pròtesi soc més ràpida que els altres. Aleshores les amigues li diuen: “Bé, i llavors, per què no en té dues?”. I els diu que si no seria fer trampa, que ja seria injust, que seria massa ràpida. Aleshores m’encanta una mica aquest enfocament que tenen els nens, que no ho veuen com una cosa dolenta, sinó fins i tot alguna cosa superguai. Diuen: “Vull tenir una cama ‘brillibrilli’ com aquesta nena”, i això jo crec que és superpositiu. Després m’ha passat també el contrari. Al metro, per exemple, és molt curiós, però la gent em tracta diferent si la meva discapacitat es veu o no es veu, perquè és clar, la meva discapacitat la puc amagar. Si jo porto pantalons llargs, la gent no té per què saber que jo tinc una pròtesi. És clar, em veuen una persona jove. Aleshores se suposa que els seients estan reservats per a persones amb mobilitat reduïda, dones embarassades, persones grans. Què passa quan la meva discapacitat sí que es veu? Què passa quan em veuen la pròtesi? Que canvia completament la manera de tractar-me, em tracten com a pobreta, amb compte, no caiguis… És clar, jo soc la mateixa persona amb pantalons llargs que amb pantalons curts, però en una ocasió la discapacitat es veu i en una altra no. Aleshores, aquí ve la gran pregunta: Com s’ha de tractar una persona amb discapacitat? Doncs no hi ha una resposta correcta. Cada persona és un món, tots som diferents, a tots ens agraden coses diferents i això és molt bonic. La diversitat és preciosa i jo crec que el punt en comú és el respecte, sempre que es faci amb respecte. Jo crec que preguntar no és dolent, sinó tot al contrari, és superpositiu i tractar l’altra persona com ens agradaria que ens tractessin.

Encara hi ha moltíssima feina per fer. El principal problema crec que és l’accés a l’ocupació. Mireu, perquè us feu una idea, a l’INE va sortir en un estudi el 2020 que només 34% de les persones en edat laboral entre 16 i 64 anys amb discapacitat tenen una feina. Aquests números són supertristos perquè al final jo crec que la feina és una de les millors formes perquè una persona amb discapacitat se senti activa, pugui intercanviar opinions, pugui sentir-se útil a la societat, que això és tan important. I, per què passa això? Per desconeixement, perquè encara hi ha molts prejudicis, encara hi ha molts biaixos inconscients. Una persona, imagineu-vos en una cadira de rodes, va a una entrevista de feina i sembla que la primera pregunta que et fan és: què és el que no podràs fer? Quan la pregunta hauria de ser la contrària, què és el que sí que podràs fer? Perquè absolutament tots aportem si estem al lloc correcte i si l’entorn és inclusiu i ens ajuda a poder donar el nostre 100%. Aleshores, encara hi ha moltíssima feina per fer i aquesta és una de les raons principals per les quals jo intento ser molt activa en xarxes, donar a conèixer tot això perquè com deia al principi, el desconeixement és el pitjor enemic davant de les situacions diferents i de les situacions de què hem de parlar més.

Nacho. Hola, Desiré. Em dic Nacho i, bé, ara tu ets referent per a moltes persones i a mi m’agradaria saber quins van ser els teus referents i per què.

Desirée Vila. Que important és tenir referents! Oi? Jo n’he tingut moltíssims al llarg de la meva carrera i continuo aprenent de moltíssimes persones, però en concret sempre m’agrada esmentar-ne dues que són l’Almudena Cid i la Irene Villa. L’Almudena Cid és exgimnasta. Segurament tots la deveu conèixer, però jo el que més admiro de la seva trajectòria esportiva és com ha lluitat contra les opinions de la gent, quan ella, tot i tenir una edat avançada entre cometes pel que està preestablert en aquest esport, a la gimnàstica rítmica, encara tenia tenint bons resultats, continuava classificant-se per a mundials, europeus i jocs, i tot i això la gent li preguntava que quan es retiraria i quan donaria pas a les gimnastes més joves. Aquesta lluita constant que hem de fer els esportistes i sobretot les esportistes per l’opinió de l’edat i la retirada. I després la retirada, que aquest és un altre tema també molt important. Com sabeu, moltíssims esportistes quan es retiren de l’alta competició pateixen moltíssims episodis d’ansietat, de depressió, perquè tota una vida dedicada a l’alta competició, entrenar cada dia, posar el teu cos al límit, al final passa factura moltes vegades a la salut mental. Jo crec que ja he parlat molt d’aquests temes i és superimportant saber reinventar-se i continuar estant il·lusionada amb els nous projectes. Tot i que la teva vida ha canviat per complet i jo en aquest sentit m’hi vaig fixar molt. De fet, ella em va convidar a conèixer-la a l’Euskal Gym, un esdeveniment de gimnàstica al País Basc i em va semblar un exemple a seguir. I la Irene Villa, perquè va ser la primera persona amb discapacitat que jo vaig conèixer. Com sabeu, ella va ser víctima d’un atemptat d’ETA. Li van amputar les dues cames per una bomba i, malgrat tota aquesta situació tan complicada que va haver de gestionar, és mare, ha sabut tornar a l’esport, ha estat esportista internacional, ha estudiat tres carreres, treballa com a conferenciant, ha escrit diversos llibres…

Aleshores, és clar, jo quan era a l’hospital, de sobte veure una persona que era capaç de fer tantíssimes coses la veies amb tanta energia… A mi em va motivar moltíssim i, de fet va venir, a Galícia a conèixer-me i vam tenir converses molt boniques i una d’elles que mai no oblidaré. Sobre saber perdonar, que això també és molt important. Al final, allò meu va ser una negligència mèdica, és a dir, jo si la situació s’hagués donat d’una altra manera, possiblement tindria la cama. I molta gent em pregunta: “Escolta, com ho gestiones? Saber que al final va ser la culpa d’un professional que si no hagués estat així la teva vida hauria estat molt diferent”. I igual que ella m’ho va explicar a mi, jo intento explicar a la gent que saber perdonar és curatiu, és un sentiment increïble. I, a més, jo crec molt en el destí i crec que al final, una situació com aquesta a mi m’ha passat per alguna cosa i que havia de donar-se d’aquesta manera i doncs ella em va ensenyar moltíssims valors i elles dues entre moltíssimes altres persones, han estat sempre els meus referents.

Álex. Hola, Desirée. Soc l’Álex. Sempre has estat una gran esportista. I la meva pregunta és: Quins valors creus que t’ha aportat a la teva nova vida la cultura esportiva?

Desirée Vila. Moltíssims valors. L’esport és un aprenentatge constant. És una escola de la vida. Jo en destacaria dos. El primer, gestionar la frustració, perquè moltes vegades pensem que aconseguirem tot el que ens proposem, que si ens esforcem al màxim, que tot ho aconseguirem. I sento dir-vos que no és així, que la vida és molt més complexa, que moltes vegades, per situacions que no depenen d’un, el camí estarà ple de dificultats i això t’ho ensenya l’esport, perquè al final a l’esport no guanya el que més entrena. Pot ser que arribis a la competició i el dia d’abans et lesionis o et posis malalt, o un munt de factors que moltes vegades ni tan sols depenen de tu. Aleshores, aprendre a gestionar aquesta frustració és fonamental, perquè si no, quan ens frustrem, llençarem la tovallola i deixarem d’esforçar-nos. Per mi, ha estat molt important això, perquè també a la meva carrera, com a atleta, m’he trobat amb un munt de moments durs. El que us comentava abans, de quan em vaig fer un esquinç al peu i ja estava classificada per a Tòquio i pensava que em quedava a les portes. Doncs això, competicions en què no ets capaç de fer el que fa tantes hores que estàs entrenant i llavors moltes vegades és frustrant, però és part de la vida. La vida és saber avançar malgrat aquestes frustracions i aquells moments complicats. I després una altra, que per mi és fonamental: aprendre a gaudir del camí i del dia a dia. És que a l’esport estàs entrenant moltíssimes hores per a una competició que dura què sé jo, en el meu cas, mitja hora. Aleshores, ostres, si no gaudeixes de cadascun dels entrenaments, jo crec que no val la pena.

A vegades, ens queixem perquè diem és que és molt dur, és molt complicat, són moltes hores de dedicació, s’ha de renunciar a moltíssimes coses, però jo penso que cadascun de nosaltres estem prenent la decisió del que volem fer i això, això és una sort. Jo baixo a entrenar i jo he pres la decisió d’estar fent això i és clar que és dur, però és que ho he de gaudir. Soc afortunada de poder fer el que m’apassiona. Aleshores, jo crec que aquesta és la clau, perquè per exemple, després dels Jocs de Tòquio, sents després d’un esdeveniment esportiu tan gran que et consumeix tant com a persona perquè requereix tantíssimes hores, tantíssim esforç físic i mental, quan passa aquesta gran competició sents un buit que moltes vegades en diem la depressió postjocs. Que existeix, és una cosa real i és que, de cop i volta, has estat tant de temps entrenant per a un gran objectiu que quan aquest objectiu s’acaba ja no saps què fer. Tot i que moltes vegades nosaltres continuem preparant els següents jocs o les següents competicions. Aleshores, jo no vull arribar a viure aquests moments perquè vull gaudir cada dia. Gaudir el camí és el que compta perquè és que al final la major part de les hores la passarem, en el meu cas, a la pista d’atletisme el moment de màxim èxit només es viu uns segons i és molt efímer. Aleshores, el que ha de perdurar és el dia a dia i gaudir del que fem. Això és fonamental.

María. Desirée, com a dona i esportista, quin creus que és el paper actual de la dona a l’esport i després també a l’àmbit paralímpic?

Desirée Vila. És difícil ser dona al món de l’esport adaptat, de l’esport paralímpic, perquè vius una doble discriminació. La primera és que jo, per exemple, quan vaig tenir l’accident, una de les primeres coses que em van dir va ser: “No et preocupis, que tu podràs tenir fills”. Com si per mi en aquell moment tenir fills fos el més important, quan hi havia moltes altres coses, per mi, més importants. I també el comentari habitual de “Quina pena, tan maca que eres”. Què passa, que tenir una discapacitat et fa ser menys maca? Al final, tenir una discapacitat fa que no compleixin els cànons de bellesa preestablerts i això és un gran hàndicap. I després també perquè l’esport adaptat encara és molt desconegut. Jo quan vaig tenir el meu accident no tenia ni idea que existien els Jocs Paralímpics i això meu va passar el 2015 i el 2016 van ser els de Río, i va ser quan jo vaig veure la inauguració i ja quan vaig dir he de ser aquí tant sí com no. Però sí que és veritat que encara hi ha un gran desconeixement. A més a més, l’esport adaptat és un luxe. Per què? Perquè els materials que nosaltres fem servir, per exemple, la pròtesi o les cadires de rodes, no els cobreixen la seguretat social i són extremadament cars. No sé si sabeu quant costa, per exemple, una pròtesi per córrer: 20.000 €. Amb els genolls, la ballesta… Us podeu imaginar que està a l’abast de molt poques persones.

Jo per això em sento molt afortunada, perquè com que va ser una negligència mèdica, vam tenir un judici, i gràcies a la indemnització, em puc permetre fer esport, però no tothom té aquesta oportunitat. Aleshores hi ha una doble discriminació perquè al final és molt menys conegut. De mica en mica anem apareixent als mitjans, però encara hi ha una mica aquest sentiment, com que els esportistes paralímpics són com guau, som súper, són superherois o els admiro. I és que nosaltres no volem que ens admirin, nosaltres volem que ens valorin exactament igual que a un esportista olímpic, perquè entrenem les mateixes hores o més, ens esforcem el mateix, és a dir, ens hi dediquem igual que qualsevol altra persona. Aleshores encara és complicat. Cada cop s’està parlant més d’aquests temes i hi ha més ajudes i s’està potenciant molt més que la dona tingui un paper important a l’esport i també la dona amb discapacitat, però definitivament el camí no és fàcil i l’objectiu òbviament sempre serà fer-ho més senzill per a les que vinguin darrere.

Christian. Hola, Desirée. Em dic Christian i encara que ara practiques un esport més individual com és l’atletisme, t’he sentit parlar sobre la importància del treball en equip. Per què creus que és important el treball en equip?

Desirée Vila. Doncs tens raó, el meu esport és individual. Jo faig salt de longitud i al final, quan hi ha una competició, soc jo la que salta i sembla que si guanyem una medalla soc jo la que guanya, però no és així. Sempre hi ha un equip al darrere. El meu equip és superdivers, és multidisciplinar. Tinc el meu entrenador, el meu preparador físic, psicòloga esportiva, nutricionista, servei mèdic, els físios que ens cuiden, els patrocinadors, la família donant suport des de casa… És a dir, hi ha una sèrie de persones que fan possible que jo al moment de la gran competició arribi en la meva millor forma física i preparada per estar concentrada en allò que he de fer. El treball en equip és fonamental, no només a l’esport, sinó en tot, en general. De vegades és difícil perquè tractar amb persones diferents no sempre és fàcil. Hem de cedir moltes vegades, adaptar-nos, però això ens ajudarà moltíssim perquè és que en el dia a dia sempre haurem de bregar amb persones diferents i aquesta diversitat és fonamental perquè aporta un valor increïble. Al final, el fet que cadascun de nosaltres tinguem diferents maneres de pensar aporta moltíssim perquè aporta nous punts de vista. I en el meu cas, si tots sabessin fer el mateix, doncs jo no podria arribar a saltar, perquè imagineu-vos que no hi ha fisios perquè són tots entrenadors o que no hi ha psicòlegs esportius perquè són tots nutricionistes. Per això és tant, tant important la diversitat i el treball en equip és fonamental aconseguir els objectius. Mai ningú no aconsegueix res sol.

Laura. Hola, Desirée. Tot i les adversitats, se’t veu amb energia i feliç. Què és per a tu la felicitat?

Desirée Vila. La felicitat per mi és molt àmplia. En primer lloc, saber què t’agrada i fer-ho sempre. En el meu cas, soc molt afortunada perquè des de ben petita he sabut quina era la meva passió, que és l’esport, i tot i que he hagut de canviar d’esport, jo crec que poder dedicar-m’hi em fa feliç. És que des de petita, me’n recordo del meu primer entrenament a gimnàstica. Vaig sortir suant i vaig dir a la meva mare: “Mama, jo vull dedicar-m’hi”. Aleshores poder dedicar-me al que més m’agrada, malgrat, com deia abans que a vegades és dur i que hi ha moments complicats, trobar allò que t’apassiona és fonamental per a la felicitat. Després també envoltar-te de gent que t’aporti, que et doni suport, que et doni afecte, que et doni amor, que t’animi a fer allò que et proposes. Jo sempre he tingut els meus pares empenyent-me per donar el 100%. Des de petita, quan ja sabia que volia fer gimnàstica, van donar suport a la meva decisió, em van ajudar en tot, em portaven a entrenar, em pagaven les malles, em portaven a les competicions i a nivell psicològic, quan jo sortia d’entrenar, superfrustrada o molt cansada, molt trista perquè no havia sortit alguna cosa, hi eren per animar-me. La meva germana va ser fonamental en la meva recuperació. Ella té tres anys menys que jo, es diu Mireia. I perquè us feu una idea de l’afecte que té pels altres, quan li van explicar que m’amputarien la cama, els va dir als metges que li amputessin a ella, que me la donava a mi. Aleshores, jo he tingut la sort de tenir una família increïble que m’ha aportat moltíssim i m’ha ensenyat un munt. També els meus amics, com us comentava, quan vaig tornar de l’hospital vaig començar a estudiar des de casa. Ells em portaven els apunts, perquè venien els professors a fer-me els exàmens a casa meva.

Al principi vaig estudiar des de casa i em portaven els apunts, m’explicaven totes les xafarderies que havien passat a l’institut, van voler ajudar-me aprenent a saber com gestionar l’ansietat, perquè jo a l’escola tenia moltíssims atacs d’ansietat. Aleshores ells m’acompanyaven al bany i em guiaven amb uns exercicis de respiració que els havia ensenyat la psicòloga perquè jo pogués tornar a la normalitat com més aviat millor. A més, tinc un munt de grups d’amics diferents, que això és superpositiu, perquè jo, per exemple amb els amics de la universitat no parlo d’esport perquè ja estic tot el dia parlant d’esport i a part no us ho he dit, però visc en una residència d’esportistes aquí, a Madrid. Aleshores, al final és un ambient una mica tòxic, a vegades, de molta pressió i moltes vegades el que necessites és simplement aclarir-te i parlar de qualsevol altra cosa que no hi tingui res a veure. Aleshores, tenir grups d’amics diferents també és superpositiu. Aleshores al final la gent que m’envolta ha fet que jo pugui sempre ser la persona que soc i aprendre constantment per millorar. I després jo crec que prendre’s també la vida una mica amb humor. A mi m’encanta l’humor negre. Sempre dic que m’aixeco cada dia amb el peu esquerre, només poso a rentar un mitjó perquè només em sua un peu i només em fa mal un peu, que si em trepitgen no me n’assabento… Encara que també em passa al revés. I és que si jo trepitjo algú, no me n’assabento. Aleshores moltes vegades estic parlant amb una persona i em diu: “Escolta, que m’estàs trepitjant”, i no me n’havia adonat. Què més? Doncs que no necessito dietes miraculoses perquè soc capaç de perdre cinc quilos en cinc segons, que és el que pesa la pròtesi. En fi, al final, prendre’s la vida amb humor és molt important per afrontar les situacions complicades.

També aprendre a passar temps amb un mateix, és a dir, dedicar-te el teu temps, la teva energia, fer coses que t’agraden. De vegades jo faig moltes coses sola i això que soc supersociable i m’encanta estar amb gent, però moltes vegades també és molt important això, meditar, parlar amb tu mateix, revisar una mica com em trobo. Doncs ja ho he dit, però jo treballo amb una psicòloga esportiva. Per mi va ser molt dur tornar a l’esport perquè tenia una por terrible a lesionar-me de nou. És clar, imagineu-vos, jo vaig perdre la meva cama per una lesió, llavors quan vaig intentar tornar a la competició, la meva ment em frenava constantment perquè em venien aquests records, aquesta imatge de la lesió i durant molts mesos no vaig poder avançar a nivell esportiu per la salut mental. Aleshores, per a mi ha estat molt important treballar amb aquesta figura, amb aquest professional que m’ha ajudat a saber gestionar les meves emocions, la pressió de les competicions, la por de tornar a lesionar-te… Al final, la por és important, però també és un sentiment una mica empipador, que de vegades hem d’intentar deixar de banda i dir-nos a nosaltres mateixos que bé, doncs que la por hi serà, però cal ser més forta que ella. I, per exemple, hi ha una cosa que sí que m’agrada fer sola i és anar a veure el Circ del Sol, perquè jo us vaig explicar que vaig treballar en un circ quan era gimnasta. Aleshores per a mi, tornar a veure altres gimnastes realitzant aquest esport també va ser molt dur. Primer, per aquest sentiment d’una mica de pena, que ja no puguis fer aquest esport i per un altre, una mica sentiment de por que es lesionin com et vas lesionar. Aleshores, per a mi, és un moment de connexió amb mi mateixa i ho treballo moltíssim. I ja us dic, és una de les coses que m’agrada fer sola. Aleshores, això, dediqueu-vos moltíssim temps a saber com esteu. Buscar ajuda si necessiteu gestionar moltes situacions, perquè de vegades no tenim prou eines. I donar-li importància al vostre temps, a com el o amb qui el passeu, perquè el temps és una cosa que no torna i ho hem d’aprofitar al màxim. Per mi això és molt important també.

Nuria. Hola, Desirée. Soc la Nuria, professora del col·legi Aquila i m’agradaria demanar el teu missatge per a les nenes, especialment per a les nenes amb discapacitat.

Desirée Vila. Jo crec que un dels grans aprenentatges que jo vaig tenir, sobretot a la gimnàstica, és aprendre a no dir no puc. Per exemple, quan som al pavelló i per això tenies un entrenament superdur, molts exercicis que potser no et sortien, no podies dir no puc, si volies dir no puc, t’enviaven fora o sorties fora del pavelló, aquí ja ho cridaves, et desfogues i després tornaves amb aquesta mentalitat positiva de dir sí que puc. Això és fonamental. Que ningú et digui que no ho pots aconseguir. Quantes persones hem vist que han fet coses que mai no ens hauríem imaginat i nosaltres mateixos de vegades ens sorprenem de dir, ostres, doncs mai no hagués pensat que arribaria tan lluny. A mi m’ha passat, és clar. Jo crec que quan vaig deixar de preguntar-me per què i vaig començar a preguntar-me per a què, tota la meva història va cobrar sentit, perquè a vegades és això que ens victimitzem tota l’estona pensem: “Ostres, per què a mi? Per què m’ha hagut de passar això?”. Cal canviar la pregunta: Per què? Què és el que jo puc treure de tot això que m’ha passat? De tota aquesta situació, que al principi pot semblar complicada, quin és l’aprenentatge que m’emporto? Què és el que puc aportar? En el meu cas, vaig fer un munt de coses que mai no hagués pensat: anar als Jocs Paralímpics, vaig fer el camí de Santiago, més de 100 quilòmetres caminant amb la pròtesi, fa molt poquet m’han donat la medalla d’or al Mèrit Esportiu…

En fi, una sèrie de coses que jo sé que m’han passat gràcies a veure l’oportunitat dins del canvi. Aleshores, en canviar aquesta pregunta. I és que moltes vegades hi haurà això, dificultats en el camí o moments complicats i nosaltres som els que hem de posar-hi ganes, posar-hi força i ajudats de la gent que ens aporta, doncs això: envolta’t de persones que t’ajudin a complir els teus somnis i lluita per ells. Així que ja per acabar, volia donar-vos les gràcies per voler aprendre junts, per ser aquí, per voler escoltar-me i tant de bo que us hàgiu pogut emportar algun aprenentatge de tota aquesta història. Cadascú de nosaltres tenim la nostra pròpia història, així que viviu-la al màxim. Com us deia, hi haurà moments difícils, però cal posar ganes a la vida i res, que continueu gaudint, que continueue aprenent i per la meva banda, donar-vos les gràcies.