Sis consells per cuidar la salut del teu cervell

Facundo Manes. Moltes gràcies. El meu nom és Facundo Manes. Sóc neuròleg, sóc neurocientífic, estudio el cervell, sobretot les funcions cognitives i conductuals, i em vaig criar en un poble molt petit que es diu Arroyo Dulce, i després vaig saltar, a la província de Buenos Aires, a la Pampa argentina, i no pertanyia a cap elit ni social, ni política, ni econòmica. A casa meva no faltava res però no sobrava res, i l’horitzó era enorme al camp, a les Pampes. I la meva única arma per progressar, per complir els meus somnis, va ser l’educació. Per mi, l’educació no és una frase bonica, no és un eslògan, és el que va canviar la meva vida. A partir de l’educació, d’esforçar-me, de tenir una meta, jo vaig poder tenir una veu al món científic, en la meva àrea, vaig poder conèixer el món, vaig poder tenir l’autoestima necessària per perseguir els meus somnis, vaig poder tenir una veu a la meva societat. I també, sense saber-ho, protegia el meu cervell. L’educació protegeix el nostre cervell. L’educació és un factor de protecció cerebral. Vaig entrar a la Universitat de Buenos Aires, vaig fer la residència de Neurologia i vaig viatjar a Estats Units, on vaig estudiar la interacció entre la neurologia i la psiquiatria, que es diu neuropsiquiatria, i també imatges funcionals. Avui podem investigar el cervell in vivo. Per molt temps, els investigadors coneixien sobre el cervell humà a partir d’estudis post mortem. Estudiaven lesions i estudiaven les conductes prèvies d’aquests pacients. Avui tenim la possibilitat d’estudiar in vivo a les persones i veure què passa al cervell quan imaginem, quan recordem, quan decidim. Després d’uns anys als Estats Units, vaig anar a Cambridge, a Anglaterra, on vaig realitzar el meu doctorat en Ciències i vaig treballar en el Departament de Psicologia Experimental, al Departament de Neurologia i en el Cognition and Brain Science Unit, que és un lloc on s’estudia la ment humana des del punt de vista científic.

I el 2001, vaig tornar a l’Argentina. El 2001 va ser un any de crisi al meu país i em vaig preguntar com podia col·laborar amb el meu país, i vaig pensar que des de l’específic, creant una massa crítica de gent jove més intel·ligent que jo. Sempre m’he ajuntat amb gent més intel·ligent que jo. I que jo estigui aquí és el producte de moltes persones que em van acompanyar i m’acompanyen en la meva vida. Jo estic aquí assegut, no per mi, sinó per… Seria un error pensar que és per tu mateix cada assoliment que tens. Ets producte de moltes persones que t’ajuden, que et guien, que actuen com a mentors, com a tutors. Actualment també. I, bé, vaig ajuntar gent més intel·ligent que jo de diferents àrees de la física, de la matemàtica, de la psicologia, de la neurologia i de la psiquiatria. Ja a Buenos Aires, els vaig connectar amb experts a Europa, als Estats Units, en diferents temes: presa de decisions, creativitat, emoció, memòria, en humans, i desenvolupem a l’Argentina una massa crítica de neurociències cognitives. Després vam crear l’institut INECO de neurologia cognitiva. I després l’Institut de Neurociències de la Fundació Favaloro. I avui hi ha un ecosistema molt important al nostre país per investigar el cervell, les funcions cognitives i emocionals. Per què els explico això? Perquè l’única arma que vaig tenir va ser l’educació. I avui, com els vaig dir, sabem que l’educació… El meu pare em deia: “Estudia, estudia”, i no em deia per què. I jo, avui, als meus fills els dic: “Estudia, perquè a més de que et permetrà ser més lliure i tenir moltes més oportunitats, complir els teus somnis, aixecar l’autoestima, adaptar-te a un món en permanent canvi, a més de tot això, protegirà el teu cervell”. Avui sabem, com els he dit, que l’educació és un factor de protecció cerebral. I també vaig tenir sort en trobar aquest camí del coneixement, perquè avui la societat està basada en el coneixement. Hi va haver diverses revolucions industrials: l’agropecuària, la industrial… Avui vivim una revolució del coneixement. El més important que tenen els països és el cervell de la seva gent. Les economies, i l’economia global, està basada en la capacitat de generar noves idees i d’implementar aquestes idees. Així que entendre el cervell em va permetre, primer, conèixer una mica de l’òrgan més complex de l’univers, però també comprendre que la millor inversió de les societats és en el cervell dels habitants. Avui, els recursos naturals no són tan important com abans. Avui, el més important d’una societat és el cervell dels ciutadans.

I també, en tornar al meu país i tractar d’ajudar a desenvolupar aquesta àrea i de repatriar argentins que estaven a l’exterior, i de generar un pol de neurociències cognitives, vaig aprendre una altra cosa que és important per al benestar: pensar en els altres. Una de les coses que ens dona benestar a nosaltres és ser altruistes. I els éssers humans podem ser altruistes amb el que veiem. Per exemple, si sortim al carrer ara i veiem algú que no té per menjar, segurament li donem alguna cosa, o diners, o un tros de pa. O si anem a un riu i veiem algú ofegant-se, encara que no sapiguem nedar, cridarem o demanarem a gent, o tractarem d’ajudar-lo d’alguna manera. Això ho compartim amb altres espècies. Si vostès no em creuen, poden anar a YouTube i veuran un vídeo si posen: “zoològic Chicago goril·la nadó”. Fa uns anys va caure un nadó humà en la gàbia dels goril·les del zoològic de Chicago. Els goril·les l’anaven a atacar, i una goril·la, amb un petit goril·la a sobre, va protegir el nadó humà, i el va portar a la guàrdia i li va salvar la vida. O sigui, que ser altruista amb el que un veu ho compartim amb altres espècies. Però els éssers humans, tots nosaltres, som únics entre les espècies, en tenir un altruisme per allò que no veiem. Aquí, tots podem treballar per la fam a Amèrica Llatina, a l’Àfrica, a Àsia… Encara que no ho vegem, podem treballar per a les properes generacions. I això també ens dona plaer. Així que també vaig tenir l’enorme privilegi de poder contribuir a la ciència, al meu país, al desenvolupament d’aquesta àrea, les neurociències cognitives humanes al meu país. I, sobretot, vaig tenir l’enorme privilegi de… I tinc l’enorme privilegi d’ajuntar-me amb gent més intel·ligent que jo. Jo admiro la intel·ligència, i avui sabem que la intel·ligència col·lectiva és molt més que la suma de les intel·ligències individuals. Si a la primera fila hi ha sis o set persones que aconsegueixen treballar amb una dinàmica d’equip positiva, la intel·ligència col·lectiva serà molt més que la suma de les intel·ligències individuals.

També sabem que si aquest equip aconsegueix treballar bé en una tasca, possiblement sigui eficaç en una altra tasca. I també sabem les coses que prediuen l’èxit d’un equip. Hi ha tres coses fonamentals que prediuen l’èxit d’un equip. La primera és que els membres de l’equip tinguin alts nivells d’empatia. L’empatia és un procés cerebral que ens permet imaginar què pensa l’altre. Per exemple, si algú va guanyar un premi, jo imagino que està content. És una empatia cognitiva. Però també hi ha una empatia emocional, que jo puc sentir l’alegria de qui va guanyar el premi. O compartir el dolor si algú va perdre alguna cosa. Hi ha una empatia cognitiva i una empatia emocional. Com més empatia tinguin els membres d’un equip, més possibilitats d’èxit d’aquest equip. El segon factor que prediu l’èxit d’un equip és que, a més del líder, hi hagi diverses veus dominants. És important el líder, el líder ha d’imaginar el futur, el líder ha d’estar disposat a prendre riscos, el líder ha de representar l’equip. Però, a més del líder, hi ha d’haver diverses veus dominants. Això impacta en les possibilitats d’èxit de l’equip. I el tercer factor que prediu l’èxit de l’equip és la diversitat de gènere en l’equip. És molt important que els equips tinguin diversitat de gènere. Així que jo els he parlat d’altruisme, els he parlat d’intel·ligència col·lectiva i els he parlat de metes, els he parlat de tutors, els he parlat de somnis i els he parlat d’educació. De tots, d’això es tracta una mica la meva vida. Però entenc que això és un diàleg, així que també m’encantarà escoltar-los a vostès.

Rocío. Des de la ciència del cervell, quines són les claus del benestar?

Facundo Manes. Abans es pensava que el 50% de si vèiem el got ple o el got buit depenia de l’herència, dels gens. Avui sabem que és una mica menys. Segons alguns estudis fets en bessons i en poblacions per estudiar aquest tema, se sap que el 30% del nostre benestar, en certa manera, està influït per la composició genètica, per la nostra herència. Però això també marca que hi ha molt que podem fer per modificar el nostre benestar, la nostra felicitat. Una de les coses que ens dona més benestar, i que jo recomano, és tenir vincles humans. Si vostès em pregunten a mi com podria resumir en dues paraules l’òrgan més complex de l’univers, que és el cervell, jo els diria… És una tasca difícil resumir en dues paraules l’òrgan més complex de l’univers, i jo els diria: “És un òrgan social”. És més, molts pensen que la capacitat de viure en grups complexos que va adquirir la nostra espècie va ser clau per tenir aquest cervell que avui gaudim. Nosaltres entenem clarament que quan tenim set, hi ha canvis cerebrals que ens porten a buscar líquid. Entenem clarament que quan tenim gana, hi deu haver canvis cerebrals que ens porten a buscar aliments. Però hem d’entendre que quan ens sentim sols, aïllats socialment, el cervell també entra en autopreservació. O sigui, que estic plantejant que estar connectat amb un altre vincle humà és tan necessari com menjar o beure. I això no ho resol 100 amics a Facebook. El vincle humà és irreemplaçable. Nosaltres, repeteixo, som éssers socials.

Part del nostre cervell, part de la complexitat del nostre cervell és, en part, la complexitat que va adquirir la nostra espècie per viure en grups grans i complexos. Avui hi ha dades que mostren que l’aïllament social crònic no és un tema menor. Als Estats Units, el 40% de la societat se sent sola en forma crònica en algun moment de la vida. Anglaterra acaba de crear un Ministeri de la Soledat. Perquè això té… No perquè siguin amants de la neurociència els del govern anglès, sinó perquè saben, tenen dades, tenen evidència científica que la solitud és molt freqüent i que produeix problemes de salut que tenen un cost enorme per a la societat. I repeteixo, països com els Estats Units, o fins i tot la Xina, que s’està industrialitzant, tenen problemes de soledat crònica en la gent. I l’aïllament social crònic és un factor de mortalitat més important que la pol·lució ambiental, que l’alcoholisme i l’obesitat. Així que tenir vincles humans profunds és una de les coses que ens dona més benestar. I no només vincles humans profunds, que és, per exemple, a qui explicar-li una malaltia, a qui explicar-li un somni, a qui demanar-li diners si un ho necessita urgent, sinó també vincles diaris, gaudir del cara a cara, parlar amb la gent que un es troba diàriament a la feina, al carrer, tenir contacte humà és molt important. No només el vincle humà profund, sinó també el vincle que un té diàriament amb la gent i gaudir del contacte cara a cara. Quan tu… Si jo t’estic mirant a tu i tu m’estàs mirant a mi, hi ha un alliberament de missatgers químics que tenen a veure amb la confiança, l’oxitocina, o missatgers químics que tenen a veure amb el plaer, amb la dopamina. I això no passa via la tecnologia. Si nosaltres ens comuniquéssim sense estar en persona a persona, la nostra composició d’alliberament química seria diferent.

Una altra cosa que ens dona benestar és tenir un propòsit en la vida. Jo tenia un propòsit. Se’n recorden? Quan els he explicat la meva història d’educar per conèixer el món, per tenir una veu en la ciència, per contribuir al meu país, a la meva societat. Tenir un propòsit que excedeixi a tu mateix és molt important per a la felicitat, per al benestar. Tenir un propòsit a la vida. Trobin el seu propòsit. Tinguin un propòsit, és molt important. A més, possiblement, se’ls compleixi. Una altra cosa que ens dona benestar, a més del contacte humà, a més de tenir un propòsit, és concentrar-nos en el present. Això no és fàcil perquè vivim rumiant. Els éssers humans ens diferenciem d’altres espècies perquè podem imaginar escenaris futurs i revisar escenaris passats. Llavors, estem aquí i vostès diuen: “Quan acabarà de parlar aquest argentí? Així aniré a fer una altra cosa”. Jo estic aquí parlant d’això i dic… Sempre estem pensant en la propera tasca o revisant el passat: “Vaig estar bé o vaig estar malament?” “Jo surto d’aquí”. “Ui, em vaig oblidar de dir això”. I ens oblidem d’estar enfocats en el present. Un cervell atent és un cervell més productiu i més feliç perquè ens treu el circuit d’ansietat, evita que entrem en un circuit d’ansietat revisant el passat i imaginant escenaris futurs. Així que estiguin atents, gaudeixin el present. Una altra cosa que ens dona benestar és entrar en un estat de flow. Quan un fa una cosa que li agrada molt, de vegades, si estem pintant, si estem cuinant o si estem, en el meu cas, escrivint. A vegades no tinc ganes d’acabar un article però l’he d’acabar, i estic amb el cafè, o a l’Argentina amb el mate, i, en algun moment, estic ansiós, però en un moment em concentro i el món desapareix, i gaudeixo, tinc una plenitud enorme. Aquest estat de flow, que a més augmenta la creativitat, ens dona molt benestar.

L’altruisme. Ser altruista amb el que veiem i el que no veiem, que és una cosa pròpia dels humans, com parlem, ens dona molt plaer. L’altruisme activa els circuits de recompensa del cervell. Ser altruista activa els mateixos cervells que la cocaïna. Amb molt menys efectes adversos. Una altra cosa que ens dona felicitat són qüestions més hedonistes, com l’exercici o un bon àpat, el sexe, una copa amb amics, gaudir d’alguna cosa que ens dona plaer. També ens dona felicitat pensar en l’altre. Això ho sap la gent per sentit comú. La novetat és que hi ha evidència científica de coses que ens donen felicitat i benestar. La relació amb els diners és difícil d’estudiar. Hi ha algunes dades que, després de cert nivell econòmic, els diners no impacten dramàticament en el benestar, en la felicitat. Lamentablement, la gent que viu en la pobresa, que és vulnerable, té un impacte en el benestar. Però després de cert nivell on pots complir les coses bàsiques, tenir molts més diners no impactaria en el benestar. L’edat és un altre factor difícil d’estudiar, però hi ha algunes dades. Alguns parlen de la “U” de la felicitat al llarg de la vida i mostren que fins a la segona o segona dècada i mitja, no importa si un creix a Madrid, a Buenos Aires, a Bangladesh, a Nigèria… Un tendeix a ser feliç. Després, entre els 25 i 60 anys, a la meitat de la vida, en l’edat adulta, tens molts fronts: la família, els fills, que són meravellosos, jo tinc dos fills, són el més important de la meva vida, però també és una font d’estrès, de preocupacions, l’estatus social, l’estatus econòmic, malalties… i entre els 25 i 60 anys, tens un impacte en el benestar, i després, dels 60 anys, ja no vols ser en Messi, no vols canviar molt el món. Encara que hauries, has d’estar actiu mentalment fins l’últim dia. Hi hauria una altra vegada un augment del benestar, en general, això és de mitjana. Hi ha un efecte estudiat de l’edat en la felicitat al llarg de diferents països i societats. Així que, si bé això és un constructe complex, el benestar i la felicitat, avui tenim dades que mostren certa evidència científica de les coses que ens donen més benestar, que ens fan feliços.

Jesús. M’agradaria saber què sap la neurociència de la creativitat.

Facundo Manes. El que explicaré explica que, en termes de creativitat, la inspiració és per a amateurs. No sé si els va passar a vostès, però jo, abans d’estudiar el cervell, tenia 20 anys, encara no m’havia rebut de metge, pensava que en algun moment de la meva vida havia de tenir sort perquè era jo i tindria una idea genial. No sé si van pensar el mateix, però no els passarà. A no ser que compleixin certs processos, que augmentin les chances que aparegui el moment “eureka”, el moment “ja ho tinc”. El primer procés és preparació. Pot requerir anys. En una àrea o en diverses àrees, relacionades amb el que serà després el moment “eureka”, “ja ho tinc”, el moment creatiu, entenent això com una cosa nova amb significat, amb sentit. Preparació és el primer procés i requereix anys, molt de temps. La preparació és suficient perquè augmentin les chances que aparegui el moment “eureka”. És necessària la preparació, però no suficient. Després hi ha d’haver un segon procés: d’incubació, de pensar obsessivament un dilema. Això no vol dir tenir trastorn obsessiu-compulsiu, vol dir que els pensaments obsessius sobre un tema refresquen les idees. En el segon procés, perquè augmentin les chances del pensament “eureka”, “ja ho tinc”, o creatiu, és incubació. La preparació i la incubació són necessàries però no suficients. Després, un altre procés és posar el cervell en off, apagat. Quan no fem res, el cervell processa informació en forma organitzada. Hi ha una xarxa cerebral que es diu diffused network o xarxa en repòs, en castellà, que processa informació que vam aprendre prèviament. Quan estem en el col·lectiu, al bus, al taxi, a l’avió, quan estem dormint o mig adormits, quan estem al sofà, al llit, pensant en res, el cervell treballa. Per això és important avorrir-se, per això és important, a vegades, no fer res, perquè el cervell segueix processant informació. No hem d’estar tot el temps connectats.

I sol, a vegades, sorgir el moment creatiu després del procés de preparació, anys, o d’incubació, dies, setmanes, o hores, quan no fem res, quan ens estem banyant, quan estem dormint, quan estem mig adormits… Aquesta és la resolució del problema o el moment creatiu. A més, per crear, cal estar una mica boig. No gaire, però una mica. I cal estar preparat per equivocar-se. És molt important equivocar-se i estar preparat. I aquest és un tema, perquè l’educació estigmatitza l’error. “Ui, s’ha equivocat o s’equivocarà”. La família estigmatitza l’error. Les empreses, la societat estigmatitza l’error. Cal equivocar-se. Steve Jobs es va equivocar moltes vegades abans de les creacions que va fer. Galileu es va equivocar sobre la velocitat de la llum. Hem d’equivocar-nos. Ningú pot crear alguna cosa important sense haver-se equivocat molt temps abans. A més, és important el context. Viure i crear un ambient, un ecosistema positiu i creatiu influeix en la nostra creativitat. No és casualitat el que va passar en el Renaixement ni el que passa ara a Silicon Valley. El context creatiu influeix en la creativitat personal. En Paul McCartney va escriure la melodia de Yesterday, segons explica la llegenda, quan estava dormint, la va somiar. Es va aixecar i la va escriure. Però ell tenia preparació. Era músic, tenia anys de músic, i en les últimes setmanes o dies estava obsessiu amb aquesta melodia que no sortia. Va posar el cervell en off i va aparèixer el moment “eureka”, el moment “ja ho tinc”, el moment creatiu. Així que no sabem bé… Hi ha algunes dades sobre què passa al cervell, quines àrees que prèviament no estan associades, s’associen, o connectades, es connecten. Però el més important és que tenim prou clar que hi ha certs processos que augmenten les chances que sorgeixi el moment “ja ho tinc”, el moment “eureka”, el moment de la creativitat. Un altre aspecte important és que tots tenim el potencial de ser creatius. No és que… en l’Antiga Grècia pensaven que la creativitat provenia de les muses. Després, en altres èpoques, es pensava que la creativitat era un privilegi d’alguns pocs. Avui sabem que tots tenim el potencial creatiu, però necessitem aquests processos previs perquè augmentin les chances que sorgeixi la meravella. Moltes gràcies.

Guillermo. Hola, doctor.

Facundo Manes. Hola.

Guillermo. Gran part de la nostra felicitat resideix en la nostra presa de decisions diàries. Com pot ajudar-nos la neurociència a prendre grans decisions?

Facundo Manes. Bé… Primer, entenent com decidim. Fa 30.000 anys, un avantpassat nostre tenia el mateix cervell que nosaltres ara. I fa 30.000 anys, un avantpassat estava caminant per un bosc, a la selva, i veia una ombra. Si es posava a analitzar si aquesta ombra pertanyia a un ós agressiu que el podia matar o a una branca que donava ombra, si era un ós, no sobrevivia, perquè se’l menjava. El nostre avantpassat el que feia era: disparava. Tenia un procés de presa de decisió ràpid, no conscient, intuïtiu, no racional, que li permetia sobreviure. Un concepte que li vull deixar: per a la nostra espècie és més important sobreviure que la veritat. El nostre avantpassat no volia saber la veritat, si es posava a analitzar si les característiques de l’ombra era d’una branca que donava ombra o d’un ós. No li interessava, disparava. Un altre aspecte més important que la veritat per a la nostra espècie és pertànyer a una tribu, a un grup social. Per això, l’evidència no canvia el que pensem. Fa uns anys, un article a la revista Lancet, una revista prestigiosa, mèdica, sostenia que les vacunes produïen autisme. Hi va haver un pànic en el món perquè els pares no volien vacunar els nois, els metges ens volien vacunar. Després es van adonar que aquest article va ser un frau. Van eliminar el treball de la revista, la qual cosa és una cosa inusual. I hi va haver molta evidència, i hi ha molta evidència científica, que les vacunes no produeixen autisme. De passada, ho deixem clar: les vacunes no produeixen autisme. No obstant això, al món ha quedat molta gent que pensa, irracionalment, que les vacunes produeixen autisme. Si un va a aquesta persona… Com et dius?

Iván. Iván.

Facundo Manes. Iván. Si Iván és una d’aquestes persones que està convençuda, per algun motiu irracional, que ell sabrà, que les vacunes produeixen autisme, i jo vaig amb l’evidència científica i li dic: “Mira, Iván, el que penses va ser producte d’un article que va ser un frau i hi ha molta evidència científica que diu que les vacunes no produeixen autisme “. L’Iván què farà? Ignorarà l’evidència que jo li dono i buscarà una altra persona que pensi com ell. Una altra cosa més important que la veritat per a la nostra espècie, a més de sobreviure, és pertànyer a una tribu o a un grup social. Som, en el fons, tribals. Llavors, hi ha dos sistemes de presa de decisions clars. Un racional, lògic, deliberat, analític. Però això requereix energia mental, requereix recursos cognitius. Set per cinc dividit entre quatre, quant és? Bé, podem fer aquest compte, però hem de gastar energia. Dos més dos, quant és? Bé, al principi, quan érem nens, vam aprendre que eren quatre. O cinc més cinc, deu. Però, des d’aleshores, no gastem energia. Cinc més cinc és deu, no gastem energia. I aquest sistema automàtic, no conscient, guiat per l’emoció, per emocions prèvies, per l’emoció del moment i per emocions prèvies, per aprenentatges previs, per experiències prèvies, en un context que canvia, és el sistema de presa decisions que més fem servir. O sigui, que vivim en pilot automàtic. I des que som nois, generem esquemes mentals amb les experiències que vivim, com interpretem aquestes experiències, i generem aquests biaixos, aquests esquemes mentals, que són com ulleres, i anem per la vida en un món ambigu. Jo no sé qui és cada un de vostès. És un món ambigu per a mi el que estic veient aquí. I anem per la vida amb aquests aclucalls, amb aquests esquemes mentals i amb aquests biaixos ignorant tot el que no coincideix amb el que pensem i prenent tot el que coincideix amb el que pensem. Fins i tot recordem millor les coses que coincideixen amb el que pensem que les coses que no coincideixen amb el que pensem. Les coses que no coincideixen les oblidem més ràpid. Així que tenim dos sistemes de presa decisions: un automàtic, no conscient, intuïtiu, guiat per l’emoció del moment, per emocions prèvies, experiències prèvies, aprenentatges previs, en un context que canvia permanentment. I això no requereix despesa energètica. Cinc més cinc, deu. I així vivim la major part del dia, en forma automàtica. De vegades, fem servir el sistema lògic o racional, deliberat, analític, però això requereix energia mental, recursos cognitius. I els recursos cognitius nostres són limitats, així que no podríem viure en la manera racional. El que vull dir és que el sistema automàtic ens permet sobreviure. En un món ambigu i imprecís, fem servir un sistema automàtic. Com el nostre avantpassat fa 30.000 anys, quan veia una ombra, feia servir el sistema automàtic per disparar, si no, no sobrevivia. A més d’aquest sistema automàtic no conscient de presa de decisions, hi ha el sistema racional, analític, lògic, que requereix cost cognitiu… També la gent que ens envolta… Som éssers socials i la gent que ens envolta, els companys de treball, d’estudi, la família, els amics, els diaris que llegim, els canals de televisió que mirem… El context influeix en la manera en què actuem i decidim. L’altra pregunta de la neurociència és si existeix el lliure albir. Qui decideix? Molts científics pensen que som màquines biològiques que responem al context. Altres pensen que som racionals. I altres pensem que, a vegades, tenim lliure albir, però, moltes vegades, vivim en un sistema automàtic. Així que, inclusivament, la contribució de la neurociència és a temes que, des de sempre, la civilització va estar preocupada. El lliure albir sempre va ser un tema que la civilització va voler discernir. Abans, això estava restringit a filòsofs o a líders religiosos, o a científics aïllats a la seva oficina pensant aquest tema. Avui, la neurociència no ve a reemplaçar res, ve a donar aportacions sobre temes fonamentals. Per exemple, si tenim lliure albir o no. Moltes vegades, el context decideix per nosaltres. Hi ha diversos exemples d’això i hi ha, en els últims anys, diversos Premis Nobel, dos, almenys, d’Economia, que estudien la conducta i que mostren que, moltes vegades, el context decideix per nosaltres, i nosaltres pensem que decidim racionalment però, en realitat, la decisió va ser facilitada pel context.

Nieves. Hola, doctor.

Facundo Manes. Hola.

Nieves. A mi m’agradaria saber com funciona la memòria i per què ens oblidem de les coses, sobretot.

Facundo Manes. No sé si algun de vostès s’ha imaginat que la memòria, que el cervell té una capseta on guarda els records. Bé, res més allunyat de la realitat que això. Hi ha circuits que modulen diferents tipus de memòria. El cervell treballa en xarxa, però hi ha circuits que són més importants per a certa funció o que estan associats a certa funció. I el primer… No existeix la capseta de records en el cervell. No existeix. El primer que m’agradaria dir-te, o explicar, és que hi ha diferents tipus de memòria. Per exemple, hi ha una memòria episòdica. Jo, aquest matí, he esmorzat a tal hotel, a tal lloc de Madrid, a tal hora. Hi ha un on: a l’hotel de Madrid, que jo recordo la direcció. I hi ha un quan: a tal hora. Aquesta és una memòria episòdica. Jo recordo el dia que em vaig rebre de metge. Va ser el 18 de desembre del 92, a la porta de l’Hospital de Clíniques de la Universitat de Buenos Aires. Ho recordo. Vostès recorden, segurament, algun moment: on eren quan va passar tal cosa en la seva vida. Hi ha un on i quan, això és una memòria episòdica. Hi ha un altre tipus de memòria. Vostès segurament… Algun de vostès no coneix Buenos Aires però sap que és una ciutat d’Argentina i d’Amèrica Llatina. És un concepte semàntic, és què: Buenos Aires, ciutat. Argentina, país. Espanya, un país. Europa, un continent. Això és una cadira, això és un suèter, això són uns pantalons, això una sabata. No hi va haver un on i un quan vam aprendre. Ningú recorda quan vam aprendre que això és una sabata. No hi ha un quan i on, com quan esmorzem, és un què, és una memòria semàntica. Hi ha un altre tipus de memòria que es diu memòria procedimental que té a veure amb l’experiència. L’experiència facilita la memòria. Per exemple, una persona amb Alzheimer no sap què és una forquilla o un ganivet però pot menjar, perquè té molta experiència en l’hàbit de menjar. O quan caminem amb bicicleta. Estàs pensant en una altra cosa però, naturalment, la memòria procedimental està funcionant i podem donar-nos el luxe de mirar el paisatge mentre no caiem de la bicicleta. És una memòria facilitada per l’experiència. Hi ha un altre tipus de memòria, que és una memòria més en línia. És quan ens donen un nombre… Jo ara et dono el número de telèfon, o tu em dones el teu, i el marco… Perdó, ho recordo en la ment, el marco i després se m’esborra. Tenir informació en línia per un període breu de temps. És una memòria de treball o una memòria operativa o working memory, en anglès.

O sigui, que hi ha diferents tipus de memòria. I un aspecte important també que m’agradaria esmentar sobre la memòria… Com va dir un escriptor colombià, en Gabriel García Márquez, Premi Nobel de Literatura, va dir: “La vida no és la que vivim, sinó com la recordem per explicar-la”. I avui, la ciència té molts experiments que mostren que… Els explicava abans que l’atenció és clau. Després un període de consolidació i un període d’evocació de la memòria. Quan evoques una memòria, la memòria es fa inestable i es pot afegir nova informació. En certa manera, la memòria humana és un acte creatiu. Cada vegada que evoquem una memòria, la podem reconstruir, la podem modificar. I després la guardem, i el que recordem l’altre dia no és el fet que vivim, sinó l’últim record. Hi ha un procés de consolidació de la memòria. Jo estic vivint aquesta experiència aquí, i aquesta memòria, en els circuits cerebrals, estarà inestable, hi haurà síntesi proteica i es consolidarà això. Jo, demà, recordaré que vaig estar aquí. Però si en un any jo li explico a algú que vaig estar aquí i evoco aquesta memòria, hi haurà una síntesi proteica nova, que això no se sabia fins fa poc temps. I s’està reconstruint, en certa manera, aquesta memòria. I si jo li agrego informació que no va succeir, després ho guardaré, i en dos anys recordaré, no el fet que vivim avui, sinó l’última vegada que ho vaig recordar. “La vida no és la que vivim, sinó com la recordem per explicar-la”. Un altre escriptor, un gran regal argentí al món, en Jorge Luis Borges, va dir una cosa també molt important pel que fa a la memòria. O va parlar en un conte sobre alguna cosa molt important de la memòria, un procés important en la memòria, que és l’oblit. Borges va escriure un conte que es diu Funes el memorioso. Funes era un peó de camp que tenia una tragèdia: ho recordava tot. I havia de viure 24 hores demà només per recordar les 24 hores d’avui. En Borges posa de forma gràfica la importància de l’oblit. Si ho recordéssim tot, no podríem aprendre res de nou, no podríem associar res de nou. És molt important l’oblit. L’oblit és un aspecte important de la memòria. I avui sabem que hi ha també síntesi proteica i despesa d’energia quan oblidem, que no és un procés passiu. Abans pensàvem que el somni era un procés… O es pensava que el somni era un procés passiu, i avui sabem que quan somies, hi ha despesa energètica gairebé com quan estem en vigília. I quan oblidem, també hi ha despesa energètica. I ho oblides gairebé tot a la vida. I tendim a recordar les coses que ens emocionen, perquè l’emoció facilita la consolidació de la memòria.

Hi ha pèrdua de memòria ja en la tercera dècada de la vida. Comences a tenir cabells blancs, arrugues, canvi de metabolisme, i també hi ha pèrdua de memòria, sobretot dels noms. Perquè els noms… És difícil associar “Ricardo” amb alguna cosa emocional, o “Sebastián”, o “Pedro”. Els noms es comencen a perdre, és normal. També és cert que molta gent ve al consultori, de 45 anys o 50, i em diu: “Facundo, tinc problemes de memòria, tindré Alzheimer?”. Ara els explicaré que l’Alzheimer… La major part dels Alzheimer són esporàdics. És multicausa, no sabem encara la causa, però es creu que és multicausal, l’Alzheimer. I es dona després dels 65 anys, on hi ha un creixement exponencial. Hi ha alguns casos d’Alzheimer més joves, que són hereditaris, però és la minoria dels casos. Però la majoria de les persones que vénen al consultori, de 40 anys, 45, 50 o 35, amb problemes: “Ui, ho oblido tot”. En realitat, hi ha un problema de distracció. Hi ha un problema d’atenció, un problema d’ànim. L’estrès crònic, l’ansietat patològica, la depressió afecta la memòria. I moltes vegades, quan dius: “He perdut la memòria i sóc jove”, cal investigar. Primer, no és normal, perquè hi ha una pèrdua normal de la memòria, sobretot en els noms, que és molt difícil associar-lo a una emoció. I també pot haver-hi un procés emocional que impacti en l’atenció: depressió, ansietat, estrès crònic. Per això és molt important consultar quan algú té un problema de memòria, però no ens hem d’espantar. Quan ets jove, generalment, el problema de memòria no és perquè tinguis una malaltia Alzheimer o un procés degeneratiu, o neurodegeneratiu, sinó pot ser normal o pot ser un problema d’ànim, o estrès, o ansietat, o depressió.

María. Hola, doctor.

Facundo Manes. Hola.

María. Jo li volia preguntar com podem fer per mantenir en forma el cervell.

Facundo Manes. Som éssers socials i tenir vincles humans protegeix el cervell. Així que cal estar connectat, no s’aïllin. Hem de tenir vincles humans. Això protegeix el cervell, és un factor de protecció cerebral. També l’optimisme. L’optimisme és un factor de protecció cerebral. L’exercici físic, més enllà de l’impacte de l’exercici físic en l’aparell cardiovascular, hi ha un efecte directe en el cervell: genera noves connexions cerebrals, millora l’ànim, reforça el pensament creatiu. En un experiment es va convocar gent que era sedentària, major de 65 anys. A la meitat… Imaginin-se que vostès són majors de 65 anys, tots sedentaris. A la meitat se’ls va dir: “caminin regularment”. Per un període de temps, uns mesos. I a l’altre grup se’ls va demanar que segueixin sent sedentaris, com fins aquell moment. En el cervell, a cada hemisferi, a la base, al mig, tenim una estructura que es diu hipocamp que intervé en la consolidació de la memòria, sobretot, més recent. I aquesta àrea es desgasta, s’atrofia un 1% anual després dels 65 anys. En les persones que van caminar regularment per mesos, aquest desgast no es produïa. És més, hi havia, com si fos, més volum de l’hipocamp. Això genera milers de connexions noves. Així que l’exercici físic és clau per mantenir la ment en forma. Vida social activa, exercici físic. I també mantenir una ment activa, aprendre coses noves. Per exemple, en el meu cas, si jo torno a l’Argentina en avió i algú em veu llegint un article científic i em coneix, dirà: “En Facundo està estimulant la seva ment perquè està llegint alguna cosa científica”. I, en certa manera, sí, però no tant, perquè és el que faig fa dècades: llegir articles de neurociència. Jo activaria més el meu cervell si aprengués una llengua diferent que no conec o un tema que no conec, o un instrument musical que no conec. Cal mantenir el cervell actiu fins l’últim dia de la vida. Has de jubilar-te de la teva feina, perquè jubilar ve de “goig”, d’un premi, però mai jubilar del que t’apassiona. Fins l’últim dia de la vida, has d’estar actiu mentalment aprenent coses noves. Així que et diria tres coses importants: vida social activa, exercici físic i mantenir-se actiu mentalment. A més, una dieta saludable rica en verdures, en fruites, en peix, que conté Omega-3 i és molt important per al cervell. Manejar l’estrès. La realitat no la podem canviar, però sí que podem tornar a avaluar la realitat, podem veure com avaluar i treballar com responem davant de la realitat. Avui sabem que la manera en què pensem determina la manera que sentim. Si jo penso ara, sense cap evidència, que vostès s’estan avorrint amb aquesta xerrada, em sentiré malament. Si jo penso, sense cap evidència, que vostès estan gaudint aquesta xerrada i estan aprenent, em sentiré bé. I jo no tinc cap evidència. És més, segurament vostès, per educació, encara que no els agradi, em diran que he estat bé o que estic bé.

Però el que vull dir és que crees la realitat. I la manera en què pensem determina la manera que sentim. I pots canviar la manera que pensem per canviar la manera que sentim. I això és una bona manera d’enfrontar l’estrès o la realitat, que a vegades no es pot canviar. El que sí podem canviar és com tornem a avaluar la realitat. Dormir bé. Cal dormir vuit hores per dia. El somni és salut. El somni intervé en la funció hormonal, en regular la funció immune i també en la consolidació de la memòria. Així que, en resum: vida social activa… Per mantenir un cervell saludable, avui recomanem: vida social activa, estar vinculats amb altres persones, exercici físic, estar actiu mentalment, aprendre coses noves, una dieta rica en verdures, fruites, peix, amb Omega-3, gestionar l’estrès, dormir bé. Aquí tenen totes les coses gratis que li fan molt bé al cervell.

Milene. Vostè ens ha parlat molt d’aquesta felicitat que ens poden aportar les altres persones, però, per desgràcia, avui en dia, vivim en un món en el qual percebem certa por als altres. Fins i tot hi ha projectes per aixecar parets i dividir així les comunitats. I això em porta a preguntar-me: com es poden formar aquests prejudicis en el cervell i, sobretot, com podríem eliminar-los?

Facundo Manes. Sí, és cert. Nosaltres, moltes vegades, decidim… Quan jo els explicava que la ciència, o la neurociència, també està discutint el que la filosofia discutia, i discuteix, si existeix el lliure albir… Nosaltres vam fer un experiment amb l’Agustí Ibáñez i la resta dels investigadors d’INECO i de Favaloro. Vam anar a Xile, on també treballem. A Xile hi ha un conflicte ètnic entre maputxes xilens i xilens no maputxes. Vam posar elèctrodes al cap de tots dos grups ètnics i els mostràvem fotos de maputxes xilens i de xilens no maputxes a tots dos grups. En menys de 120 mil·lisegons, en menys d’un parpelleig, el cervell s’adonava si el de la foto pertanyia a la seva ètnia, al seu grup social, a la seva tribu. I si pertanyia a la seva ètnia, l’associava amb alguna cosa positiva: amor i pau. I si no pertanyia, amb una cosa negativa: odi i guerra. Tot això abans que la persona sigui conscient. El cervell detectava això i ho associava amb alguna cosa positiva, una valència positiva o negativa, abans que la persona sigui conscient. Així que els prejudicis, moltes vegades, estan en forma no conscient en el nostre cervell i hem d’entendre com funciona per eradicar-los. I també hem d’entendre això que jo comentava abans de com decidim. Nosaltres, des que som nois, anem generant, en un món ambigu, on no podem ser racionals perquè no tenim recursos cognitius il·limitats per ser racionals. Ser racional, lògic, deliberat, requereix recursos cognitius. Llavors, anem desenvolupant esquemes mentals, biaixos, per veure un món ambigu. I com som tribals, en l’evolució, moltes vegades, el que van fer els nostres avantpassats és protegir la seva família, la seva tribu, i desconfiar d’altres tribus. Però ara vivim en un món multicultural, cosmopolita, però tenim el mateix cervell. Llavors, què fem? Al diferent, el mirem, inconscientment, fins i tot, moltes vegades, amb cert prejudici. Llavors, primer cal entendre que hi ha prejudicis que són no conscients, que són processats pel cervell abans que la persona sigui conscient. I que l’evidència no canvia el que pensem. Perquè si jo penso alguna cosa, tinc una creença, i tu em dones informació, em dones evidència que la meva creença és equivocada, jo et qüestionaré o em defensaré perquè tu estàs, en el fons, criticant la meva identitat. No importa tant la veritat, m’estàs criticant la meva identitat, les meves creences. Com se soluciona això? Un aspecte és l’empatia. L’empatia, per mi, és una paraula clau per al futur de la humanitat, de la societat. És imaginar, repeteixo, el que pensa l’altre i sentir el que sent l’altre, cal posar-se al lloc de l’altre. El que necessitem és un somni. Aquest es pot replicar en altres països o en la societat. Necessitem projectes superadors i inspiradors, i empatia. “Empatia” és una paraula clau per superar el prejudici.

Marina. Hola, doctor. Primer de tot, és un plaer. I m’agradaria preguntar-li sobre què opina, o més aviat què diu la ciència sobre com podríem aprendre millor i si hi ha alguna mena de facilitat pel que fa a això.

Facundo Manes. Clarament, ensenyes amb el cervell i aprens amb el cervell, així que és natural que l’avanç en entendre el nostre cervell tingui algun impacte en l’educació i, sobretot, en l’aprenentatge. Avui sabem que és molt important una nutrició adequada al cervell. No només no tenir gana, que és obvi, sinó tenir una bona nutrició. I això no és menor. En alguns països del meu continent, de Llatinoamèrica, d’Amèrica Llatina, al meu país, hi ha una gran quantitat de nois amb malnutrició. Hem de nodrir bé els nois. A l’Àfrica també és el mateix problema, en altres sectors del món. Així que nodrir bé els nois és important. El segon factor que pot impactar en l’aprenentatge és l’estrès crònic. L’estrès crònic pot ser per un noi ansiós o estressat crònicament per problemes familiars o violència, però també perquè viu en la pobresa. Avui, gran part del món, lamentablement, encara viu en la pobresa. I la pobresa genera un estrès mental crònic que impacta en l’aprenentatge. L’exercici físic és molt important per aprendre. L’exercici físic genera noves connexions neuronals, millora l’ànim, baixa l’ansietat, reforça el pensament creatiu, l’exercici físic. A més, dormir bé. El somni és molt important perquè una de les funcions del son és consolidar la memòria. També avui sabem, des de la neurociència, que en l’adolescència canvia el rellotge biològic intern i per això alguns països estan posant matèries més exigents cognitivament prop del migdia, i pel matí, matèries, en l’adolescència, menys exigents cognitivament. No és un problema, és una qüestió biològica de l’adolescència. També involucrar-se en l’aprenentatge. Quan una persona debat, discuteix, s’involucra en l’aprenentatge, aprèn millor. Una altra cosa important que sabem, des d’estudiar la conducta i el cervell, és que aprendre tot de cop, de vegades, no és bo, és millor tenir intervals d’aprenentatge. Un consolida millor la informació quan té intervals d’aprenentatge. També una cosa que ens ajuda per tenir èxit, a vegades, en tasques, i també en l’aprenentatge, és tenir metacognició. És una autoavaluació personal de tu mateix, de com aprens, de les debilitats i fortaleses que tens. El joc permet un impacte en allò simbòlic, en allò lingüístic i en la flexibilitat cognitiva, en l’empatia, en l’emoció. Així que juguem més. Els nois i els adults hem de jugar.

El cervell humà aprèn, bàsicament, quan alguna cosa ens motiva, ens inspira, i ens sembla un exemple. Per això cal tornar a inventar el docent ara. El docent no perdrà el seu rol, perquè el contacte humà és clau. Jo els he dit que no hi ha res com el contacte humà. Quan jo era petit, en aquest poblet que es diu Arroyo Dulce, a la Pampa argentina, entrava la meva mestra i em deia: “Sant Martí va creuar els Andes”. I jo que era curiós, la mirava perquè ella tenia informació que jo no tenia i això em generava un exemple, admiració, em motivava. Avui, el meu fill Pedro, d’onze anys, amb un cel·lular, té més informació, si té accés a Internet, que el president dels Estats Units, en el seu moment, quan va decidir conquerir o anar a la Lluna, quan va posar el sistema científic americà per anar a la Lluna. El president dels Estats Units, en aquest moment, tenia menys informació amb els serveis d’intel·ligència d’aquesta època que el meu fill, o qualsevol nen, amb un cel·lular i accés a Internet. Avui, el paper del docent no és transmetre la informació. Això ja no genera tant respecte, tanta motivació, perquè la informació està disponible i estarà cada vegada més disponible. Però això no vol dir que el docent no sigui el treball més important de tots. No hi ha feina més important que el del mestre, el del docent. Quin treball és més important que formar els futurs jutges, els futurs metges, els futurs presidents, els futurs periodistes? Al docent cal respectar-lo, cal prestigiar-lo, cal pagar-li bé, però, a més, cal tornar-lo a inventar, perquè ja el paper del docent no és transmetre la informació. El rol del docent actual és veure què fem amb aquesta informació que ja està, i cada vegada estarà més disponible. Com generem nova informació, com es treballa en equip. Perquè avui sabem que el coneixement, tant en les ciències dures com humanístiques, es genera en equip. La creació del coneixement és col·lectiva. Com es comunica, com s’inspira als docents, com es maneja l’atenció dels alumnes. L’atenció és un recurs limitat. I més que preguntar-nos per què els nois no tenen atenció, hem de preguntar-nos alguna vegada per què els docents no atreuen l’atenció dels nois. Però això no traurà el paper que tenen els docents. El paper del contacte humà és irreemplaçable. L’educació a distància és important, és complementària, però no reemplaçarà el paper del docent, del mestre, del tutor, de l’exemple. Perquè el cervell aprèn, bàsicament, quan alguna cosa ens motiva, ens inspira i ens sembla un exemple. Hi ha molts més dades de la neurociència que es poden fer servir en l’educació. No tenim temps ara de revisar tots en detall, però, clarament, entendre l’òrgan amb el qual ensenyem i aprenem impactarà en l’educació. Però vull deixar clar que és una eina més perquè es tingui en compte en els plans pedagògics. Els neurocientífics no hem de fer cap pla pedagògic. Els plans pedagògics han d’estar basats en múltiples àrees i la neurociència és una eina més que s’ha de tenir en compte.

Mario. Com a conclusió, m’agradaria saber què pot fer la neurociència per l’educació.

Facundo Manes. Anglaterra, Holanda, Estats Units, Austràlia i altres països tenen Unitat de conducta, que es diu, en anglès, Behavioural insights, on es fan servir les dades de la ciència de la conducta i, en major mesura, cada vegada més, el de la neurociència, per al millor disseny i implementació de les polítiques públiques. Si em pregunteu a mi com evolucionaran les polítiques públiques en el món en diferents àrees, serà tenint en compte el que sabem sobre com funcionem nosaltres, com funciona el nostre cervell. Perquè moltes vegades es dissenyen… Organismes internacionals dissenyen una política pública per a un país, però falla. La política pública és bona, té bones intencions, però no té en compte com aquesta societat a la qual estava dirigida aquesta política pública es comporta, decideix. Llavors, per al millor disseny d’una política pública, els funcionaris hauran de tenir en compte com les societats es comporten, decideixen i actuen. Tots sabem que menjar fruites, peixos i verdures és bo. Però si jo, al meu fill d’onze anys, quan arribi a casa meva, li poso coses fregides i amb greixos, el context li influirà al fet que tingui més sobrepès que si li poso fruita, que s’enfadarà, però després el context l’ajudarà a tenir una dieta saludable. Llavors, hi ha moltes coses que poden millorar les polítiques públiques, entre elles l’educació, tenint en compte el que sabem de la conducta humana i de la neurociència. Perquè, en definitiva, tot el que fem, ho fem amb el cervell.

Bé, vull agrair-los per l’atenció i per aquest moment que compartim reflexionant sobre l’òrgan més complex de l’univers i sobre el coneixement. Vivim en un context on el coneixement és clau per a tot: per progressar, per a l’economia, per als països, per a les societats, a nivell individual i comunitari. Estem en l’era del coneixement i hem d’invertir en el cervell dels ciutadans, nodrir-los bé, donar-los estímul afectiu, donar-los estímul cognitiu. Perquè, si no, no hi ha igualtat d’oportunitats. La meritocràcia només succeeix quan es neix amb igualtat d’oportunitats. I avui no hi pot haver meritocràcia perquè al món hi ha molta gent que té menys oportunitats d’arrencada. Llavors, com a societat, en el món, tenim avui la intel·ligència, l’economia, la logística per eradicar la fam, la pobresa. I per què no ho fem? Per què hi ha tanta desigualtat? Perquè tenim cervells humans que, a vegades, ens produeixen prejudicis, biaixos, egoismes. Hem de lluitar amb això. I com es lluita? Amb empatia, amb projectes inspiradors i tenint en compte la ciència. Avui, la millor inversió dels països és la inversió en el cervell dels ciutadans. És l’educació de qualitat, la igualtat d’oportunitats. I els ho dic perquè… Jo, quan era noi, estava convençut, en el meu poblet, pel que vivia, pel context, que si jo treballava molt, era honest i estudiava molt, tindria possibilitats en la meva vida. I avui tenim tots l’obligació, als petitons del món actual, de mostrar-los que això encara és possible, que si ets honest, treballes molt, estudies molt, tens empatia, ets solidari i ets altruista, t’anirà millor. Moltes gràcies.